Just Deploy It!

Autor: Blanca Blay

  • «La por a regular l’eutanàsia a Espanya és més política que social»

    Jacques Pohier, teòleg i filòsof francès, va afirmar el 1998 que l’eutanàsia voluntària no és una elecció entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir. A Espanya la regulació de l’eutanàsia té cada vegada més suport social, tanmateix, la pràctica continua penalitzada i recentment el Congrés va rebutjar una proposta de llei que perseguia precisament la seva despenalització. Casos com el de José Antonio Arrabal, que es va suïcidar en la clandestinitat fa pocs dies, recorden que la pràctica és una realitat a Espanya. Parlem amb Núria Terribas, jurista especialitzada en bioètica i directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas que ha assessorat el grup parlamentari d’Unidos Podemos en la seva proposta de llei de regulació de l’eutanàsia.

    Abans de res, sovint hi ha confusió entre conceptes com eutanàsia, mort digna, suïcidi assistit…Què hem d’entendre per eutanàsia?

    Eutanàsia és l’acció concreta que fa una tercera persona a demanda del pacient o del malalt però diem eutanàsia a l’acció que fa directament un tercer sense intervenció del propi subjecte i que el que pretén es provocar la mort de manera immediata a la persona amb un còctel de fàrmacs o el procediment que sigui en un espai de temps molt breu. La diferència amb l’ajuda al suïcidi és el propi individu que amb col·laboració d’un tercer, que li proporciona els mitjans, se suïcida. És la persona qui ho fa directament, no el tercer. En aquest sentit, la regulació dels països que han despenalitzat l’eutanàsia contemplen les dues coses. Per contra, hi ha països que contemplen l’ajuda al suïcidi però no l’eutanàsia.

    A Espanya l’eutanàsia està penalitzada. Recentment el Congrés ha rebutjat la proposta de despenalitzar-la presentada per Unidos Podemos mentre que ha admès  la proposta de llei de Ciutadans per regular els drets del final de la vida. Vostè ha assessorat Unidos Podemos en aquesta proposta, què perseguia i què s’ha aprovat finalment?

    La diferència entre les tres propostes presentades al Congrés [Unidos Podemos, PSOE i Ciutadans] és que Unidos Podemos entra en la qüestió de fons: modificar el codi penal per regular en quines condicions, garanties, la pràctica de l’eutanàsia i d’ajuda al suïcidi estaria permesa. Per altra banda, les dues altres propostes deixen fora el tema perquè consideren que no és l’objecte de debat i entren a regular una sèrie de qüestions, moltes d’elles ja previstes en la llei d’autonomia del pacient, com és el dret a rebutjar un tractament o el dret a fer unes voluntats anticipades. La de Ciutadans, concretament, fa més èmfasi a regular el dret a tenir accés a les cures pal·liatives, a què s’apliqui una sedació profunda al pacient quan està patint, etc. És a dir, tant Ciutadans com el PSOE entren a regular qüestions que tenen a veure amb el final de vida però no amb el que requeriria canviar el codi penal.

    Per què fa anys que s’ajorna el debat sobre l’eutanàsia?

    És una por més política que social. La ciutadania està clarament decantada, i així ho diuen les enquestes. La gent veu que quan una persona està en un patiment que per ella és inacceptable ha de poder decidir quan posar punt final i això la gent ho entén i el polític no. O no s’hi atreveix o li fa por i no entenc per què, no és tampoc un tema d’ideologia i no s’acaben d’entendre les resistències a unir esforços per obrir el debat parlamentari… De la mateixa manera que el seu dia es va desbloquejar el tema de l’avortament després de 25 anys girant l’esquena al que estava passant. Ja va sent hora de regular l’eutanàsia, des del cas del Ramon Sampedro, l’any, 98, gairebé han passat vint anys.

    Terribas durant l’entrevista a la seu de la Fundació, a Barcelona / © SANDRA LÁZARO

    És excloent debatre sobre eutanàsia i cures pal·liatives o es pot avançar en paral·lel?

    Una cosa no treu l’altra. Tots estem d’acord amb què les cures pal·liatives haurien de ser un recurs necessari i imprescindible dins la cartera de serveis públics. En paral·lel, podem obrir una via perquè aquell que ho decideixi pugui acabar amb el patiment. Hi ha qui dóna l’argument que si tenim unes bones cures pal·liatives, no hi haurà demandes d’eutanàsia i això és completament fals. Els països del nostre entorn que han legislat sobre l’eutanàsia, com Bèlgica, tenen unes cures pal·liatives avançades.

    Segueix sent un tabú la mort?

    Clarament, costa parlar-ne, pensar que un dia no hi serem i això es veu per exemple amb el document de voluntats anticipades, que encara costa que la gent ho faci. També és cert però que la societat ha anat madurant i a poc a poc, veiem que hi ha una millora del coneixement mèdic que ens pot allargar molt la vida, però en quines condicions?

    Els avenços de la medicina moderna impedeixen de vegades que les persones morin de forma natural. Això genera nous patiments?

    Tots veiem gent que viu fins als cent anys i molta gent ha viscut situacions familiars en què un entra en un procés de malaltia degenerativa, com pot ser l’alzheimer. La gent va prenent consciència i va veient que potser ens hi podem trobar i cal aprofitar la maduresa de la societat per obrir una opció i un dret: l’eutanàsia. A més, hi ha un altre tema que fa de mal dir però hem de plantejar i ser honestos: tenir recursos suficients perquè tothom pugui envellir en unes condicions de garantia i de vida màximament plena cada vegada anirà a menys.

    En quins casos s’hauria d’aplicar l’eutanàsia?

    Si el fonament és el dret de la persona d’autodeterminar-se, de ser amo de la seva vida, no podem basar-nos només en si la persona es troba en situació de terminalitat. L’exemple que tothom coneix, el del Ramon Sampedro, és un cas d’algú que li quedaven molts anys de vida però que en canvi no era una vida per ell que fos digna de ser viscuda. Ho hem de deixar al criteri individual de cadascú, que és l’única persona que pot definir el patiment i fins on està disposat a suportar-lo. La llei hauria de garantir que es verificarà que la voluntat de la persona que demana morir és precisa i conscient: per exemple, que no està sotmesa a pressions, que tingui una situació cognitivament dubtosa, etc.

    El dolor gairebé mai és motiu d’una petició d’eutanàsia, sinó que sempre ho és la pèrdua de dignitat i això afecta casos molt diversos.

    El dolor físic, segons com, el tenim més per la mà però hi ha un patiment psicològic i emocional, que és la consciència de l’individu, que passa sobretot quan una persona es torna totalment dependent. Aquest tipus de patiment és el que menys podem ajudar a pal·liar i és el que sovint portar a demanar una eutanàsia.

    Quins són els passos que se segueixen per un cas d’eutanàsia a Holanda, el país pioner en regular aquesta pràctica?

    A Holanda són els metges de família els que fan l’acompanyament fins que es practica l’eutanàsia i normalment s’intenta atendre a domicili. Hi ha una documental, Doctor, Ayúdeme a Morir, que recull un cas que mostra molt bé tot el procés. En aquest cas és un malalt d’Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) que comença a verbalitzar amb la seva dona la voluntat de posar punt final el dia que li sembli. Llavors té una primera conversa amb el seu metge i es veu tot el procés en què el metge acaba anant a casa seva, li pregunta si ho té clar, parla amb la dona, consulta un altre professional, etc. i finalment va a la farmàcia, encarrega el còctel de fàrmacs. Llavors el metge va a casa d’ell, que acompanyat de la dona i els fills s’acomiada. El metge el seda i llavors li administra els fàrmacs. Es veu clarament com és un procés pacífic i meditat.

    Núria Terribas conversa amb aquest mitjà sobre l’eutanàsia / © SANDRA LÁZARO

    El paper dels metges a Holanda va ser clau perquè s’impulsés la llei i la Real Associació Mèdica dels Països Baixos és la primera associació col·legial que recolza l’eutanàsia per llei. Què passa amb els professionals a Espanya?

    Aquí el col·lectiu de professionals sanitaris, especialment els de metges, tenen una mentalitat dos passos enrere d’Holanda i entenen que la seva tasca és curar malalties i recuperar la salut de les persones. Ajudar a morir o ser ells qui provoca la mort d’un pacient és una cosa que els hi costa. Sí que hem avançat però per exemple, si preguntes a l’Organización Médica Col·legial, el seu posicionament és contrari a despenalitzar l’eutanàsia. Per una banda, però l’OMC està regida per uns paràmetres bastant conservadors i per altra banda no podem extrapolar la representativitat de tots els metges d’Espanya. Seria més útil tenir una enquesta significativa del que pensen els metges. La maduresa en el col·lectiu mèdic no és suficient perquè en siguin els impulsors, l’impuls ha de venir de la societat i els professionals han d’entendre que són part d’aquest procés i que respectarem el seu dret a l’objecció de consciència, com passa en els països que tenen l’eutanàsia legalitzada.

    Un estudi de The Lancet publicat l’any 2000 (Abans de la Llei d’eutanàsia) posava de manifest que a Bèlgica l’eutanàsia era una realitat però es practicava en secret. La no regulació suposa al final que sigui clandestina…

    Al nostre país també existeix. Situacions de final de vida, amb pacients en què no hi ha res a fer, en què probablement la família està esgotada psicològicament, etc. De vegades es fa un pacte intern entre el pacient, la família i l’equip mèdic perquè quan es faci una sedació profunda s’acceleri el procés perquè la persona mori. És una realitat i amb el codi penal a la mà podríem dir que s’està cometent una infracció. Té sentit tot això? La gent que demana morir és perquè realment està en una situació de patiment molt gran.

  • L’Hospital Vall d’Hebron nega que s’hagi produït cap mort per les retallades

    La direcció del principal hospital de Catalunya, el Vall d’Hebron, nega que s’hagi produït cap mort que pugui imputar-se a retallades pressupostàries al centre i que s’hagin manipulat les llistes d’espera. Ho ha dit el gerent de l’Hospital, Vicenç Martínez, després que aquest dimecres l’Audiència de Barcelona hagi ordenat investigar si les retallades al centre van causar la mort de vuit persones entre els anys 2015 i 2016.

    «És penós», ha dit el gerent de l’Hospital en relació a la situació desencadenada per les múltiples denúncies interposades per l’excap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital, Manuel Galiñanes, en el darrer any i mig. En el recurs admès ara a tràmit per l’Audiència -la denúncia havia estat desestimada per altres instàncies judicials-, Galiñanes atribueix a les restriccions de recursos del centre, com ara a la presumpta reducció de quiròfans i per tant de sessions quirúrgiques, la mort d’almenys vuit pacients del Servei de Cirurgia Cardíaca. Des de la direcció asseguren que les afirmacions fetes per Galiñanes són «falses» i confirmen la seva predisposició a seguir col·laborant a qualsevol procediment obert.

    «Hem revisat els casos nous que ha presentat aquest doctor [dos d’ells ja van ser investigats fa un any quan va denunciar-ho davant el Síndic de Greuges] i és mentida que hagin mort per cap retallada», ha assegurat el gerent de l’Hospital. Segons ha detallat Albert Igual, actual cap del servei de cirurgia cardíaca, la major part dels pacients esmentats «van fer mort súbita a casa» i fins i tot un d’ells va renunciar a l’operació.

    Neguen la manipulació de les llistes d’espera

    Martínez també ha negat l’altra acusació que Galiñanes fa en la denúncia: l’excap de cirurgia acusava el centre d’haver manipulat les llistes per no haver de complir amb els terminis de garantia. En aquest sentit Martínez ha negat la manipulació de les llistes d’espera quirúrgiques. «Som un hospital d’excel·lència i complim perfectament els terminis de garantia que marca el Departament de Salut», ha afirmat amb contundència.

    Per la seva banda, la directora assistencial de l’hospital, Ana Ochoa, ha matisat que «ningú pot modificar el que ja està escrit» referint-se a la presumpta modificació feta en l’historial dels pacients per moure’ls de la llista d’espera de cirurgia cardíaca, que marca un màxim de 90 dies. Segons dades del centre, des del juny del 2015 cap pacient supera els 90 dies de termini per ser sotmetre’s a una cirurgia cardíaca.

    «No hem abaixat les mans en cap moment»

    La directora assistencial ha respost sobre la retallada a la qual fa referència Galiñanes i ha negat, com aquest apunta, que s’hagi reduït el nombre de sessions quirúrgiques. «Les grans retallades en salut han estat sobre el sou dels metges. No s’ha deixat d’operar, no hem abaixat les mans en cap moment», ha asseverat. Segons ha explicat, la mitjana de cirurgies cardíaques s’ha mantingut en quinze a la setmana i només en períodes de vacances, com el mes d’agost o setmana santa, es redueix el nombre de cirurgies programades. Amb tot, ha matisat, sempre hi ha un quiròfan i personal disponible per una cirurgia urgent.

    Sobre els correus electrònics que Galiñanes va enviar a gerència, en els quals informava del perill de les retallades i de les conseqüències que aquestes tindrien sobre els pacients, Vicenç Martínez ha reconegut l’existència dels correus. «Vaig cridar-lo i vaig dir-li que faríem una investigació dels dos casos de pacients que ens deia però no tenien res a veure [amb les retallades]», s’ha limitat a dir.

    Martínez ha comparegut davant els mitjans exhibint una imatge d’unitat acompanyat de bona part de la junta facultativa de l’hospital així com també de la directora assistencial, l’actual cap de Cirurgia Cardíaca i del cap d’oncologia mèdica, Josep Tabernero, qui li ha mostrat tot el seu suport.

  • L’Audiència de Barcelona ordena investigar si les retallades a l’Hospital Vall d’Hebron van causar vuit morts

    L’Audiència de Barcelona vol que s’aclareixi si vuit pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a l’Hospital Vall d’Hebron van morir a causa de les retallades al centre. Així ho denuncia el metge Manuel Galiñanes, excap del servei de cirurgia cardíaca de l’hospital que va ser cessat pel centre el 2015 després d’imputar dues morts a les retallades. «Si aquests fets fossin certs podrien integrar, almenys, diversos delictes d’homicidi en comissió», assegura el tribunal en la interlocutòria avançada per La Vanguardia i a la que ha tingut accés aquest diari.

    Segons el seu escrit de denúncia, a partir del mes de juliol de 2015 la gerència de l’Hospital va realitzar una sèrie d’ajustos pressupostaris que van implicar en el servei que dirigia una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals «causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps «. Concretament, segons relata, es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana pel fet de comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques.

    En l’escrit Galiñanes comparteix el cas de vuit pacients que, sempre segons la seva versió, no haurien mort si haguessin pogut ser operats en el moment mèdicament necessari. Un dels casos, per exemple, és el d’un pacient que havia de ser operat el 30 de juliol per una cardiopatia isquèmica severa. La cirurgia, recull la denúncia, es va programar per al 4 d’agost però va morir l’1 d’agost per parada cardiorespiratòria.

    El facultatiu denuncia també que les llistes d’espera es van manipular per no haver de complir els 90 dies de termini dins del qual han de ser intervinguts els pacients en llista d’espera per a una cirurgia cardíaca. Un dels casos exposats per Galiñanes, per exemple, és el d’un pacient que va ser posat en llista d’espera el 22 de juliol i que va morir al novembre, 123 dies després d’haver entrat a la llista.

    Va avisar al gerent en diversos correus electrònics

    Tal com consta en la interlocutòria, el doctor Galiñanes va avisar en repetides ocasions del perill que podien suposar les retallades en el servei. Aquest metge va arribar a enviar al gerent de l’Hospital almenys quatre correus electrònics en què l’avisava de l’impacte negatiu de la reducció de quiròfans.

    Per exemple, el 12 de juliol de 2015 va avisar-lo que el nombre de sessions programades no era suficient per garantir un temps d’espera inferior a 90 dies i el 4 d’agost va comunicar que dos dies abans havia mort un pacient que no havia pogut ser operat.

    Un any i mig de polèmica

    El Dr. Manuel Galiñanes, cap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’hospital entre 2010 i 2015, havia denunciat davant el Síndic de Greuges (Defensor del Poble català) que dos pacients del centre van morir en no ser intervinguts arran de les retallades que va patir el centre a l’estiu. El Síndic, però, va concloure que no hi havia indicis suficients per atribuir les dues morts de la Vall d’Hebron a les reduccions pressupostàries.

    Per la seva banda la Fiscalia va arxivar les diligències després de rebre un informe de l’Institut Català de la Salut (ICS) que negava les irregularitats denunciades. Llavors el doctor va presentar una denúncia als jutjats però el magistrat del jutjat d’instrucció 27 va acordar el sobreseïment lliure de la causa, argumentant que decidir si la crisi econòmica ha d’incidir o no sobre el sistema mèdic «no ha de ser objecte de control judicial».

    La defensa de Galiñanes va presentar recurs davant l’Audiència de Barcelona, ​​que ara ha fallat a favor que s’iniciï una investigació i que requereix que sigui un metge forense especialista cardíac qui precisi si el resultat de mort s’hagués pogut evitar en els pacients que tenien data inicial programada per a la intervenció en el supòsit que s’hagués dut a terme en aquesta data.

  • Salut prioritzarà entitats d’economia social a l’hora d’adjudicar serveis sanitaris

    Bones notícies per a les entitats d’economia social i sense afany de lucre que presten serveis assistencials. Salut ha presentat aquest dilluns un avantprojecte de llei que prioritzarà que siguin aquest tipus d’entitats les que gestionin serveis de salut, ja siguin serveis d’atenció primària, sociosanitària, hospitalària o de salut mental.

    El Govern ha d’harmonitzar les fórmules de gestió de l’assistència sanitària d’acord amb la Unió Europea i amb aquest avantprojecte, que regula les fórmules de gestió no sotmeses a la normativa de contractació del sector públic, concreta els passos que haurà de seguir el Servei Català de la Salut a l’hora de concertar activitat pública.

    Per exemple, expliquen fonts de Salut, si s’obre un nou centre de salut mental en un territori la nova llei permetria que, d’existir ja una empresa d’economia social o una empresa sense afany de lucre que presti servei a la zona, el CatSalut li concerti la gestió. És a dir, passaria per davant d’una empresa amb ànim de lucre i s’evitaria fer un concurs públic en el qual pugui tenir més pes l’oferta econòmica. Si hi ha més d’una empresa d’economia social, la nova norma articula també criteris de selecció que evitarien convocar un concurs. Amb tot, apunten les fonts, l’entitat, per ser concertada, sempre ha de complir uns criteris de qualitat, sigui del tipus que sigui.

    Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, aquesta nova normativa evitaria casos com el que va produir-se a l’Escala, a l’Alt Empordà, el 2012, quan el CatSalut va adjudicar després d’un concurs públic la gestió dels serveis de primària al grup Eulen, una multinacional privada dedicada als serveis generals. «Amb aquesta llei, com que blindem clarament la preferència per l’economia social, el departament tindria el dret per concertar l’activitat amb un proveïdor de l’economia social», ha explicat aquest dilluns el conseller.

    A més a més, ha destacat «la transcendència» de blindar des del punt de vista legislatiu l’economia social i les organitzacions sense afany de lucre. «Tindran preferència per davant de les organitzacions privades amb afany de lucre», ha repetit Comín. A la pràctica, però, ha explicat que la nova llei el que fa és concretar el model sanitari que ja estableix la llei d’ordenació sanitària de Catalunya, que també fixa uns criteris de subsidarietat a l’hora de contractar activitat a tercers segons els quals l’última opció ha de ser recórrer a empreses amb ànim de lucre.

    Què vol dir economia social?

    La UE considera entitats d’economia social aquelles entitats independents dels poders públics que compleixen requisits com prioritzar la persona i la missió social sobre el capital, fer participar els seus membres en el govern i destinar la majoria dels excedents en forma de reinversió per aconseguir els seus objectius socials. De fet, Europa encoratja que les entitats d’economia social tinguin un paper rellevant en la prestació de serveis socials, entenent que aporten un valor afegit a la cooperació pública-privada clàssica, tant per la seva missió social com pel seu sistema de governança.

    «Donarem un espai molt més gran a les entitats d’economia social i sense ànim de lucre», ha dit Comín. Només en l’àmbit sociosanitari a Barcelona, un 47,5% del volum de contractació entre el Servei Català de la Salut i les entitats proveïdores de serveis va a parar a entitats privades amb ànim de lucre, segons dades de l’informe Privatització i mercantilització de l’assistència sanitària a la ciutat de Barcelona.

  • La candidatura de Barcelona per acollir l’Agència Europea del Medicament posa d’acord Rajoy, Puigdemont i Colau

    Barcelona està decidida a acollir l’Agència Europea del Medicament (AEM) i compta amb un ampli suport per part de la Generalitat i també del govern central perquè així sigui. La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat, el conseller de Salut Toni Comín i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’han reunit aquest dilluns per impulsar la candidatura de Barcelona com a seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA en anglès), que s’haurà de traslladar de Londres, on està ara ubicada.

    Un grup de treball conjunt entre les tres administracions vetllarà pel curs de la candidatura de Barcelona per acollir la seu de l’AEM. L’Agència haurà de marxar de Londres després de més de vint anys a causa del Brexit, que ha fet que organismes oficials ubicats al Regne Unit, com aquesta agència encarregada de fer una avaluació científica, de supervisió i control de la seguretat dels medicaments a la Unió Europea, hagin de canviar de ciutat. Barcelona competirà amb altres ciutats europees que també han manifestat la seva voluntat de fer-ho però de moment és l’única ciutat candidata d’Espanya i compta ja amb el suport del govern central, expressat pel mateix president Mariano Rajoy.

    Segons les administracions, Barcelona compleix els requisits que es demanen per donar resposta a les necessitats de l’Agència, en termes de connectivitat, comunicacions, transports, infraestructures, així com pels prop de 900 professionals que hi treballen, que hauran de traslladar-se a la nova seu. “L’elecció de l’Agència Europea del Medicament a Barcelona serà un reforç important pel desenvolupament econòmic i social de la ciutat, i per tant per Catalunya i per a l’Estat”, asseguren.

    Segon intent d’acollir l’AEM

    No és la primera vegada que Barcelona manifesta la seva voluntat d’acollir l’agència. Ja ho va fer en la primera ocasió en què s’havia de decidir on ubicar-la. Va ser l’any 1992, quan l’estat espanyol, en el marc dels Jocs Olímpics, va presentar la candidatura de Barcelona com a seu, quedant en segon lloc per darrere de Londres, on va ser finalment ubicada.

    El segon intent per quedar-se amb aquesta agència, que té un ecosistema associat de més de 1.600 empreses i que rep més de 40.000 visites anuals, va començar just després del referèndum del Brexit. Des de l’estiu passat el Govern ja va aprovar crear una comissió encarregada d’impulsar aquesta candidatura i el govern de l’Estat es va comprometre a treballar coordinadament perquè Barcelona pugui ser la seu de l’Agència.

    En un comunicat emès l’estiu passat, l’AEM agraïa l’interès expressat per diferents estats membres per acollir la nova seu i els recordava que en qualsevol cas la decisió final serà presa pels representants dels estats. “Estem convençuts que els estats escolliran la decisió més apropiada pel que fa a la ubicació i l’adequació que caldrà fer amb el canvi”, resava un comunicat.

  • El Coŀlegi de Metges de Barcelona adverteix del perill de cronificar la precarietat laboral

    Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) es van rebel·lar fa pocs dies en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Aquest dijous el malestar dels professionals ha arribat al Parlament per boca del president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, que ha assegurat que el que està passant en aquest CAP «és l’expressió d’un malestar generalitzat».

    Si els treballadors de Can Vidalet denunciaven que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos», Padrós ha denunciat la precarització generalitzada de la professió i ha avisat dels perills que es cronifiqui. El president del COMB ha comparegut davant la Comissió de Salut del Parlament precisament per presentar als diputats l’informe ‘La precarietat laboral del col·lectiu mèdic’, publicat el mes de juny passat.

    ‘Còctel explosiu’ de precarietat laboral entre els joves

    Padrós ha alertat del «còctel explosiu» de la precarietat laboral que s’acarnissa especialment entre els joves. Segons dades de l’informe, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals. A més, les repercussions de la crisi econòmica es manifesten en els tipus de contractes. Si el 2006 els contractes laborals temporals afectaven el 27,3% dels joves, el percentatge de contractació temporal ha anat augmentant progressivament en els darrers anys fins a arribar a gairebé la meitat: el 47,2% el 2015.

    El president del COMB, Jaume Padrós, durant la presentació de l’informe al Parlament. / PARLAMENT DE CATALUNYA

    La preocupació creix a més pel fet que un terç de la professió mèdica activa es jubilarà en els pròxims deu anys. «Es jubilaran més de 10.000 metges i metgesses», ha recordat el vicesecretari del COMB. Sobre aquest punt el diputat de Ciutadans Jorge Soler ha advertit que «cal cuidar la població jove perquè és el futur». En aquest sentit Soler ha apuntat a la necessitat de revertir contractes temporals i «fer alguna cosa» per la pèrdua salarial.

    Qui també s’ha referit a les futures jubilacions ha estat la diputada del PSC Assumpta Escarp. La socialista ha assegurat que «d’aquí al 2020 es preveu a l’ICS la jubilació de més de 900 metges». «O comencem a reposar baixes amb contractes a jornada completa o cronificarem la situació i la posarem al límit», ha afegit Escarp.

    Deures pels metges

    A més a més d’exposar la realitat dels professionals a Catalunya, Jaume Padrós ha explicat que per millorar el sistema els primers que s’han de posar deures són els metges. «Hem d’estar disposats a assumir riscos, noves formes de treballar, etc. però hi ha d’haver voluntat política perquè els lideratges puguin emergir», ha recordat.

    Tot i que la prioritat és la suficiència de recursos, ha afirmat, sense recursos també es poden fer moltes coses. «Els temps obliguen a canviar: empoderem els professionals», ha dit.

  • Salut duplica els recursos per atendre els sensellar que pateixen un trastorn mental

    A Catalunya hi ha 11.500 persones sense llar i es calcula que un 40% té algun tipus de trastorn mental. Davant d’aquesta realitat, Salut aposta per reforçar els dispositius d’atenció als sensellar i duplicarà aquest 2017 el pressupost que hi destina. Així, el pressupost de salut comunitària per atendre els sensellar que tenen trastorn mental a Catalunya passarà del poc més d’un milió d’euros als dos milions.

    El reforç es farà als serveis d’atenció a la salut mental dels sensellar a Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona així com també en alguns territoris de l’àrea metropolitana encara per determinar. L’increment es traduirà sobretot en més personal. «És imprescindible que puguin intervenir treballadors socials que gestionin la situació d’habitatge però també que hi hagi una aproximació sanitària i psiquiàtrica que pugui abordar el problema de salut mental», ha expressat el conseller de Salut, Toni Comín, aquest dimecres.

    Situació de recursos «insuficient»

    Fins ara els equips d’atenció a les persones sensellar amb problemes de salut mental comptaven amb escassos recursos. A més, arran de la crisi els equips han vist augmentar el nombre de persones que necessitaven aquesta atenció: en els últims vuit anys la població sense llar a Barcelona ha augmentat en més d’un miler de persones. «Tots els serveis socials que atenen persones que necessiten ajudes s’han col·lapsat i els que estan al carrer tenen menys accés, per tant veiem molta més gent al carrer», explica la doctora Francesca Asensio, psiquiatra coordinadora de l’Equip d’Atenció a la Salut Mental per als Sensellar (ESMES).

    Segons dades oficials, durant l’any 2016 l’ESMES, que treballa a Barcelona i està actualment format per nou professionals, va atendre 285 sensellar amb trastorn mental greu -per exemple, amb trastorn bipolar o esquizofrènia- en intervencions de carrer, pensions o centres d’allotjament. Amb l’augment pressupostari l’equip es doblarà i comptarà amb divuit professionals: quatre psiquiatres (abans eren només dos), cinc infermers, sis gestors de casos i entre un i dos administratius.

    «Les persones que estan al carrer i pateixen un trastorn mental són persones molt greus i tenen poca confiança en els professionals, amb aquest increment podrem atendre-les millor i incrementar la freqüència de les visites», assegura Asensio.

    El circuit d’atenció

    Quan els serveis socials detecten una persona sense llar que pot patir un problema de salut mental es posen en contacte amb els equips d’atenció especialitzats. Llavors els psiquiatres i els infermers veuen la persona al carrer, la diagnostiquen i amb el temps -i quan hi ha un vincle de confiança, matisen els experts- es determina si cal un ingrés, seguir una medicació, etc. «Quan la persona està en un nivell psicopatòlogicament estable el gestor de cas se n’encarrega i es vincula la persona al centre de salut mental que li correspon», explica la professional de l’ESMES. Es tracta d’un procés d’acompanyament de dos o tres anys. «El que nosaltres intentem és ajudar-los a reincorporar-se a una atenció normalitzada dins de la xarxa», afegeix David Clusa, psiquiatre i cap del departament de Salut Mental de l’Institut Sant Pere Claver.

  • La Sindicatura conclou que l’activitat privada de Barnaclínic no s’adequa a la llei

    El model Barnaclínic – entitat pública que fa activitat privada en les immediateses d’un hospital públic amb recursos d’aquest- no té empara legal. Així ho constata la Sindicatura de Comptes, que acaba de publicar un informe sobre les relacions entre l’Hospital Clínic de Barcelona i el seu braç privat, durant l’any 2012.

    L’ens fiscalitzador conclou que l’entitat opera sense l’empara del marc jurídic i que, per tant, ha de buscar una forma jurídica diferent de l’actual, tal com està estudiant el Departament de Salut. “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests, com seria el cas de Barnaclínic”, resa l’informe.

    Ús dels recursos estructurals

    Barnaclínic presta serveis sanitaris amb caràcter privat fent servir les instal·lacions i els recursos materials de l’hospital. L’informe publicat recull ara diverses dades que confirmen el que entitats de defensa de la sanitat pública i veïns fa temps que denuncien: que la línia entre allò que és privat i allò que és públic quan es comparteixen recursos i instal·lacions no és clara.

    Concretament, el 2012 un 7,4% de les intervencions realitzades a pacients de Barnaclínic es van fer en horari d’atenció als pacients públics i també es constaten coincidències horàries en les visites de consultes externes i en diverses proves i procediments, ja que és l’hospital qui realitza les proves diagnòstiques i de laboratori als pacients de Barnaclínic. “Dues terceres parts són un tipus de proves i procediments que l’hospital efectua a pacients públics durant tot el dia i, per tant, forçosament hi ha coincidència horària entre les realitzades a pacients públics i a pacients de Barnaclínic”, diu el text.

    Sobre l’ús de les instal·lacions -l’empresa ocupa, en règim de lloguer, una part de la setena planta de l’edifici de l’Hospital Clínic-, l’informe conclou que els espais i béns de l’hospital utilitzats per Barnaclínic per a la realització de la seva activitat assistencial, són béns de domini públic i que per tant va en contra del que estableix la Llei de patrimoni de les administracions públiques.

    Prop de 500 treballadors compartits amb l’Hospital Clínic

    Sobre el personal, la Sindicatura recull que gairebé tots els professionals que presten serveis assistencials a Barnaclínic són personal mèdic de l’hospital, on combinen la prestació de servei públic en horari de matí amb l’activitat privada a Barnaclínic a la tarda. Concretament 524 treballadors del centre públic treballaven l’any 2012 també a Barnaclínic. A més a més, segons diu l’informe, “la Sindicatura no ha tingut constància que el personal de l’HCPB que realitzava tasques a Barnaclínic hagués obtingut el reconeixement de la compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic”, d’acord amb el que estableix la normativa d’incompatibilitats.

  • Els professionals sanitaris de Barcelona es convertiran en detectors de pobresa energètica

    Habitualment els casos de pobresa energètica es detecten a través dels serveis socials quan ja hi ha un avís de tall per impagament. Ara, l’Ajuntament de Barcelona vol que altres agents que considera clau en la identificació dels possibles casos, com ara treballadors socials sanitaris dels Centres d’Atenció Primària, participin en els protocols específics de detecció.

    La idea parteix de la premissa que no tots els casos arriben als serveis socials i que agents com els treballadors socials sanitaris o metges i infermeres que visiten pacients al domicili tenen un rol molt important a l’hora de detectar possibles casos. L’Ajuntament espera, d’aquesta manera, detectar millor la pobresa energètica oculta a la ciutat. «Una cosa són els casos concrets que podem veure i l’altra és quin és el conjunt de la realitat de la pobresa energètic a al ciutat de Barcelona, una fotografia que encara no tenim però esperem tenir», ha explicat la tinenta d’alcaldia de Drets Socials Laia Ortiz.

    També s’espera fer-ho de manera precoç per evitar les conseqüències que la pobresa energètica té sobre la salut física i mental. Segons ha indicat la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa, «la pobresa energètica genera i generarà importants impactes en la salut de la ciutadania». En aquest sentit ha recordat, per exemple, el pes de patir pobresa energètica en malalties respiratòries o els efectes sobre la salut mental en una família que no pot pagar la factura de la llum.

    De moment el consistori ha fet ja una primera formació específica sobre pobresa energètica als treballadors socials sanitaris dels CAP amb la idea que aquests actuin com a formadors també d’equips de metges i infermeres ja que sobretot els que visiten a domicili són clau en la detecció de casos. També han rebut formació treballadors dels Centres d’Atenció i Seguiments a les drogodependències (CAS) que depenen de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). L’objectiu és que els professionals puguin derivar casos en situació de risc als Punts d’Assessorament Energètic que estan en marxa a la ciutat des de fa dos mesos. Durant aquest període han atès 1.800 persones. D’entre els casos que han arribat en aquests punts 184 casos van requerir d’una intervenció directa i urgent a la llar.

    Segons ha explicat aquest dimarts l’Ajuntament de Barcelona, pròximament s’ampliarà la formació a centres hospitalaris i de salut mental. A més a més, s’ha creat una taula de treball amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i les diferents administracions implicades per determinar aquelles condicions sanitàries que donen dependència energètica i que haurien de quedar emparades per llei i per l’establiment de circuits específics a seguir en aquests casos.

    Més agents clau en la detecció de pobresa energètica

    Al febrer, els bombers van denunciar que en diverses ocasions tenen la sospita que moltes de les víctimes que atenen per incendis ho són en realitat de la pobresa, que els impedeix escalfar-se o il·luminar-se en condicions de seguretat. Ara aquest col·lectiu també podrà, com reclamaven, actuar com a detector de possibles casos.

    Així, un cop a dins d’un habitatge, els Bombers hauran d’observar si hi ha manca de subministrament energètic a partir d’una sèrie d’indicis que han estat identificats. Per exemple, la presència de fogonets a la cuina en un edifici amb subministrament de gas; l’acumulació de garrafes d’aigua del carrer; la presència d’espelmes o làmpades sense bombetes; o bé la presència de goteres i humitats, entre altres aspectes.

    També participaran en aquest protocol ampliat de detecció que inclou diferents serveis municipals, les Unitats d’Exclusió Residencial (UCER) i el Servei d’Intervenció i mediació en situació de Pèrdua i/o Ocupació d’Habitatge (SIPHO). Aquests equips, en cas d’observar senyals d’alerta, hauran de verificar si efectivament es tracta d’un cas de pobresa energètica.

  • Familiars denuncien la manca de personal a la residència pública del Bon Pastor a Barcelona

    La manca de recursos al centre residencial públic Bon Pastor, a Barcelona, està perjudicant la qualitat assistencial. Aquesta és la principal denúncia que fan els familiars dels residents. «Era un centre modèlic, fins i tot parlàvem del ‘bombó del barri’ per referir-nos a ell», diu Antonia Almenzar, representant de les famílies en el Consell de Participació del Centre. Explica, per exemple, que en el torn de nit s’ha reduït el personal de 4 persones (una per planta) a 3, que han d’estar pendents dels 92 usuaris que hi pernocten. El fet que no hi hagi una persona per planta dificulta la supervisió dels residents, molts d’ells amb un alt grau de dependència.

    «Ens consta que hi ha hagut incidències, usuaris amb un alt grau de dependència que han trigat a rebre l’atenció perquè no els han vist», afegeix. «Una nit eren només dues persones», recorda aquesta familiar, que també denuncia que les ràtios de personal no sempre es compleixen, ja que quan hi ha una baixa es triga dies a substituir al treballador. De fet segons Almenzar, és gràcies a l’esforç de les treballadores que l’atenció no es veu més afectada.

    Una d’elles, que prefereix no revelar la seva identitat, comparteix la visió de Almenzar. «Tenim molta càrrega de treball i la gent té més dependència ara que fa sis anys. Una atenció directa i personalitzada no es pot fer», assegura. «Necessitem més personal i més recursos», retreu aquesta treballadora a l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS).

    L’equipament, inaugurat el 2011 i amb 92 places de residència i 28 de centre de dia, va ser gestionat durant els primers sis anys per una fundació privada sense ànim de lucre, la Fundació Vella Terra. L’any passat el concurs per adjudicar el nou contracte el va guanyar la UTE formada per OHL Ingesan (filial de la constructora OHL) i Asproseat, que va obtenir la puntuació més alta d’entre les setze empreses que es van presentar així com també l’oferta econòmica més avantatjosa.

    Tant la treballadora contactada com Almenzar coincideixen a posar en valor la bona voluntat del director del centre però lamenten la manca de recursos i destaquen que el fet que la seu estigui a Madrid retarda qualsevol procés com tramitar una substitució.

    Asproseat i OHL: 5 residències a Barcelona

    Des del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat i OHL asseguren que el nombre de treballadors que tenen és el que està estipulat en el plec. Amb tot, després d’una inspecció realitzada l’1 de març, fonts del departament indiquen que juntament amb la gestora estan treballant perquè millorin l’organització del servei: «Proposem un reforç de personal puntual, organitzar els quadrants de manera diferent», asseguren. Les mateixes fonts apunten que «s’està fent un seguiment especial perquè l’organització s’adeqüi als estàndards de qualitat que es demanen». Des de la Direcció General de Protecció Social, asseguren que «estan buscant una data» per trobar-se amb l’Associació de Veïns del Bon Pastor.

    Com a representant de les famílies Almenzar demana que s’estableixin les dotacions necessàries per a un bon servei i cura de la gent gran. «Es mereixen una vida digna i rebre les cures i atencions necessaris», diu. Per la seva banda des d’OHL es limiten a dir que OHL Ingesan «treballa contínuament per a la millora de la qualitat assistencial».

    L’any passat Asproseat i OHL van guanyar també el concurs públic per gestionar la nova residència pública i centre de dia Alchemika, al Clot. L’adjudicació va despertar malestar entre els veïns i les veïnes, que després de 13 anys reivindicant un centre d’aquest tipus al barri, lamentaven que fos adjudicat a una empresa amb ànim de lucre com és OHL. A més del centre de Bon Pastor i Alchemika també porten la gestió compartida de tres centres més: el de Mossèn Vidal i Aunós, el de Bertran i Oriola i del Molí.

    Segons dades facilitades pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, a Barcelona hi ha 256 residències de gent gran, de les quals 25 són públiques i la resta d’iniciativa mercantil o d’iniciativa social. Amb tot, cal tenir en compte que moltes residències privades compten amb places públiques. De les 25 residències públiques a la ciutat, 17 estan donades a gestió i d’aquestes 7 són gestionades per entitats sense ànim de lucre, 7 més són UTE formades per una entitat mercantil amb una entitat sense ànim de lucre i 3 són gestionades per una empresa mercantil.

    Més queixes en altres residències

    Els veïns del barri del Bon Pastor reclamaven la necessitat d’una residència al barri des de feia 20 anys però des que aquesta unió temporal d’empreses gestiona el centre els familiars han notat canvis importants que, diuen, perjudiquen l’atenció de la gent gran.

    Fonts de l’Ajuntament de Barcelona apunten a aquest mitjà que el consistori «ha pogut constatar l’existència creixent de queixes de familiars de persones residents en algunes residències de la ciutat, una realitat que ha transmès als responsables de la gestió dels centres i que observa amb preocupació». Tot i que no detallen de quins centres es tracta les mateixes fonts asseguren que no són queixes exclusives del Bon Pastor.

    «Confiem que es facin les auditories internes corresponents per comprovar que el servei es dóna segons els nivells de qualitat adequats i, en cas que no sigui així, que es prenen les mesures correctores necessàries», afegeixen les fonts municipals.