Des del 15 de maig de 2006, dia en què va ser inaugurat el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), el centre no ha parat. 1.500 persones passen cada dia per les instal·lacions del parc, procedents de 54 països diferents, més de 1.200 articles es publiquen cada any, 100 grups de recerca treballen cada dia pel descobriment de nous avenços i més de 300 conferències científiques tenen lloc en aquestes instal·lacions.
L’edifici, d’un disseny espectacular, a tocar del mar, i al costat de l’Hospital del Mar de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra, alberga un dels nuclis de recerca biomèdica més importants del sud d’Europa. Arribar fins aquí no ha estat ràpid, els 10 anys de funcionament han fet créixer aquest centre barceloní posicionant-lo a un nivell similar a altres centres de recerca molt prestigiosos d’Europa.
Els seus 100 grups de recerca, segons expliquen des del centre, estudien des d’aspectes més moleculars de la biomedicina fins als més poblacionals, des de la biologia experimental fins a la teòrica i computacional, de la més bàsica a la més aplicada i translacional.
“El PRBB és una història d’èxit, d’èxit de la seva gent, dels seus centres. En una dècada hem combinat serietat, creativitat, rigor i molt pragmatisme”, ha dit Jordi Camí, director del centre, en la celebració del desè aniversari aquest dijous.
De les poques coses que lamenta Camí és no haver convençut a la farmacèutica catalana Grífols perquè instal·lés un centre de recerca dins del parc.
Un recorregut que comença als anys 80
Va ser el 1985 quan va tenir lloc una de les primeres accions per intentar tirar endavant un centre de recerca biomèdica a Barcelona. Jordí Camí, que en aquell moment era rector de l’IMIM (Institut de Recerca de l’Hospital del Mar i un dels que està dins del parc), va redactar la proposta inicial. La idea va anar madurant, gràcies al suport de diverses personalitats i va ser finalment l’any 2001 quan van començar les obres del centre. La construcció de l’edifici va durar fins a l’octubre de 2006 i va tenir un cost de 120 milions d’euros.
El 2005, abans de la seva inauguració, es va constituir el Consorci PRBB, fundat per la Universitat Pompeu Fabra, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Les primeres entitats que van situar-se al parc van ser l’IMIM, el CEXS-UPF, el CRG, el CMRB, l’IAT i el CREAL, que ocupaven en aquell moment els 35.000 metres quadrats inicials de l’edifici.
Deu anys després, el centre de recerca mira el futur amb esperança i amb la voluntat de saber adaptar-se als nous reptes. “En els propers anys tindran lloc nous canvis, uns instituts marxen i d’altres vindran. Els nous reptes de la biomedicina requeriran noves tecnologies, més recursos i formes imaginatives de fer recerca transdisciplinària i cooperativa”, senyalen des del centre.
La universitat nord-americana Johns Hopkins ha demanat aquesta setmana que es comptabilitzin i s’analitzin les morts per causa d’errors mèdics, tal i com recull el mitjà ProPublica. Segons aquesta organització la tercera causa de mort als Estats Units podria deures aquest problema, però el fet que no es comptabilitzi manté el problema lluny del focus mediàtic. Una investigació de la Johns Hopkins assenyala que més de 250.000 americans moren cada any a causa d’això.
A Espanya tampoc hi ha dades oficials sobre l’abast dels errors mèdics. No se sap quantes persones moren cada any a causa d’errors sanitaris ni quantes persones queden perjudicades per aquesta mateixa causa.
De moment, les úniques dades que hi ha són les que recull a tot l’estat, a través de les denúncies posades per familiars i pacients, El Defensor del Paciente. El Síndic de Greuges de Catalunya també rep les queixes ciutadanes en referència a aquest tema, però són casos particulars i no es publiquen de forma quantificada.
El Defensor del Paciente a Espanya va recollir, el 2015, 806 notificacions de persones mortes per presumpte error mèdic. En total, 29 pacients menys que el 2014 però 8 més que el 2013. 45 pacients, segons les dades de l’associació van morir, presumptament, per infecció hospitalària i 49 per retards en l’enviament de l’ambulància a domicili. Carmen Flores, la presidenta de l’associació assegura que si es comptabilitzessin tots els casos en serien molts més.
Segons la informació del Defensor del Paciente, aquests casos responen a errors en el diagnòstic, a males praxis com el cas d’errors en intervencions quirúrgiques, a altes precipitades, a una atenció deficient, a infeccions hospitalàries, o per retards en l’arribada de les ambulàncies.
Flores explica a El Diari de la Sanitat que alguns errors es donen durant l’atenció sanitària, en el diagnòstic o als quiròfans, per exemple, però també d’altres són fruit de les retallades i del funcionament del sistema sanitari. Com a exemple explica que ha augmentat el nombre de notificacions de pacients morts per no poder optar a medicaments d’última generació per falta de diners, és el cas dels afectats per l’Hepatits C.
El doctor Antoni Sitges, cap del departament de cirurgia de l’Hospital del Mar, clarifica els tipus d’errades o problemes que tenen conseqüències pels pacients. Per una banda parla de negligències, quan el professional sanitari, metge o infermer, no dóna resposta, no es presenta, marxa, o no atén una feina. Casos on la responsabilitat recau sobre el professional. Després parla d’errors mèdics, aquells que van lligats a l’actuació del professional. Aquests errors, explica, poden respondre a una equivocació del professional o per la pràctica d’exploracions i intervencions que porten un risc inherent. En aquests casos, algunes vegades la responsabilitat és del professional, altres podria no ser-ho, ja que hi ha factors que depenen del mateix malat.
I per últim parla de iatrogènia. “Es tracta del dany infligit a un pacient en el curs d’exploracions, tractaments mèdics o intervencions quirúrgiques duts a terme amb intenció de curar-lo de les seves molèsties”, explica. Per exemple, les colonoscòpies solen no provocar danys, però ocasionalment es pot produir una perfuració del bodell. “Totes les exploracions tenen un major o menor risc i han de ser adequadament indicades”, explica Sitges.
Manca de voluntat política
El Defensor del Paciente va rebre un total de 14.430 denúncies el 2014. Més de 200 relacionades amb persones que es van sotmetre a cirurgia plàstica i que van obtenir un resultat decebedor. 152 denuncies feien referència a nadons que van néixer amb alguna discapacitat a causa d’un part inadequat.
“És utòpic pensar que si es publiquessin les dades es podrien evitar totes aquestes morts i tots els casos, però si es fes segurament es posarien els mitjans necessaris per intentar que es reduïssin”, reivindica Flores. “Les infeccions hospitalàries o els retards en el diagnòstic es podrien evitar en un percentatge molt alt”, afegeix. “Cap polític o mandatari m’ha trucat preguntant pel tema, som les víctimes ocultes, sembla que les morts dels nostres familiars no valguessin res”, lamenta Flores.
Sitges denuncia també la manca de xifres, l’absència de registres i la falta de voluntat als hospitals i a les institucions de portar un control. Només alguns centres, explica aquest professional, duen a terme sessions per parlar de complicacions i mortalitat. Però són voluntàries i per tant depenen dels caps de servei. “El primer centre on es van fer sessions de morbilitat i mortalitat va ser a l’Hospital del Mar”, afegeix, i gràcies a què ell va introduir el tema cap a l’any 1985.
Sitges assegura que és molt important que aquesta informació es recopili i que es facin aquestes sessions ja que permetria l’anàlisi d’aquests errors que es el primer pas cap a la seva prevenció. “Hi ha errors que es donen per falta de coneixement, altres per excés de zel, altres per omissió culpable; aquestes sessions haurien de ser obligatòries i no voluntàries”, reivindica.
L’asma és una de les malalties més freqüents entre els infants, un de cada deu nens a l’estat espanyol pateix aquesta patologia. L’asma es produeix per la inflamació dels bronquis i provoca dificultats a l’hora de respirar. “S’ha triplicat el nombre de nens amb asma en 25 anys”, assegura Soledad Román directora general de la Fundació Roger Torné.
És una patologia que sol diagnosticar-se entre els cinc i sis anys, tot i que Román assegura que cada cop es fan diagnòstics a edats més joves. La inflamació de les vies respiratòries provoca que l’aire passi amb dificultats generant tos, xiulets o problemes per respirar. És una malaltia crònica i per tant no té cura, però els mètodes existents permeten controlar-la. Un cop el nen arriba a una edat més avançada, als 12 o 13 anys, el seu aparell respiratori madura i pot ser que deixi de tenir asma, tot i que alguns ho arrosseguen tota la vida.
La Fundació Roger Torné juntament amb la Fundació Lovexair han presentat aquest dimarts, a raó del dia Mundial de l’Asma, la campanya “Ciutats saludables, per la millora de l’asma infantil” amb la que volen conscienciar a la ciutadania de la necessitat de fer un esforç col·lectiu per combatre aquesta patologia. “Hi ha poca consciència en la societat, els nostres hàbits estan influint en la prevalença d’aquesta malaltia”, expressa Román.
Quins són els determinants que influencien a la respiració dels infants?
L’asma infantil el produeix diversos factors, però són sobretot la contaminació i el tabac dos dels determinants que més afecten la salut respiratòria dels menors. “Els àcars, l’obesitat, alguns productes químics o la humitat són altres determinants”, assenyala Román, i explica que per això és molt important conèixer què és el provoca els atacs d’asma a cada un dels nens.
Segons una informació elaborada per la Fundació Roger Torné un 22% dels habitatges espanyols tenen fum ambiental de tabac i un 42% dels nens asmàtics creixen en entorns on hi ha fum de tabac. Per això, explica Román, no n’hi ha prou amb que la mare deixi de fumar durant l’embaràs si el pare ho fa o que fumin quan el fill no hi és, ja que l’aire queda impregnat de fum que pot afectar igualment als fills. Prova de què el tabac és un factor determinant a l’hora d’aparèixer crisis d’asma és el fet que el nombre d’hospitalitzacions per aquesta patologia hagi disminuït un 10% des de la implementació de la llei antitabac a Espanya.
“El sistema respiratori és l’últim en desenvolupar-se. Un nen respira, a més, 2,5 vegades més aire que un adult i està més a prop del terra, per tant dels tubs d’escap dels cotxes, això fa que arribin més ràpid a les fonts de contaminació”, explica la directora de la fundació.
L’exposició dels nens a l’òxid de nitrogen i a les partícules de suspensió PM10 o PM2,5, dos contaminants generats sobretot pel tràfic, afecta greument la salut respiratòria infantil. Segons la fundació si es reduís aquesta contaminació en un indret amb un milió d’habitants es podrien evitar un 60% de les hospitalitzacions, un 60% de casos de bronquitis o un 60% de crisis d’asma. A més es podria reduir en un 40% els símptomes respiratoris provocats pel fet de viure en carrers propers al tràfic.
“La contaminació de les ciutats produïda pel tràfic és un repte al qual les ciutats han de fer-hi front”, reivindica Román que recorda que Catalunya sobrepassa els límits de contaminació fixats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Unió Europea. “Hem d’anar a un model de ciutat on l’aire no sigui una amenaça pels ciutadans”, afegeix aquesta experta.
Amb tot, la contaminació que reben els nens prové del seu viatge a l’escola (13%), de l’aire de la vivenda (46%) i de l’escola (32%).
Fer front als atacs d’asma
Román recorda que és molt important que les famílies coneguin bé què és l’asma i què el produeix i com poden evitar que els seus fills tinguin atacs d’aquest tipus. Coses que poden ajudar a prevenir-ho són evitar jugar als carrers a prop de la contaminació dels cotxes, endur-se els nens a espais fora de la ciutat al cap de setmana o evitar situacions d’estrès, ja que l’asma també té un componen psicosomàtic i a vegades es poden donar crisis per temes de nervis, angoixa o estrès.
En un article al seu web la Fundació Roger Torné recorda que és molt important la comunicació entre la família, els centres educatius i els professionals sanitaris, per poder controlar l’asma a l’escola. També considera important que al centre educatiu hi hagi un kit de primers auxilis que inclogui un inhalador i una càmera d’administració i que hi hagi almenys dos professors que hagin rebut formació en primers auxilis d’asma.
Román també creu que és molt important que l’escola estigui informada i tingui eines per fer-hi front. És important, explica, que els nens facin l’activitat esportiva adient segons la seva patologia, i de forma controlada. “L’escola ha de tenir coneixement de quina és la situació de cada nen, ha de tenir informació perquè pugui fer activitat física adaptada”, manifesta.
Quatre promocions d’especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària, més de 80 professionals acreditades amb aquesta especialització a Catalunya, 800 a tot l’estat espanyol. Però la categoria professional d’infermera d’atenció primària encara no està regulada a Catalunya. Això provoca que les infermeres, una vegada obtenen el certificat d’especialització no trobin treball en la categoria pertinent, així ho denuncien des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).
“Les infermeres especialitzades en família i comunitat estan al carrer, no s’adeqüen les places a nivell laboral a la formació que s’ofereix”, explica Alba Brugués, la presidenta de la AIFiCC i tutora de les estudiants d’infermeria. Aquesta queixa és la que van manifestar, tutors i alumnes, la setmana passada durant la IV Jornada d’Infermeres especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària.
El 2005 es va aprovar el Reial Decret que regula les especialitats infermeres. Des d’aquell moment la Infermeria Familiar i Comunitària va ser reconeguda com a especialitat. El 2011 es va iniciar la formació a Catalunya per aquesta especialitat. Aquesta rama educativa i professional la poden triar els alumnes un cop han passat el IIR, l’examen que realitzen els estudiants un cop finalitzats els estudis generals i que els permet triar l’especialitat. Després les infermeres faran dos anys d’especialització i un cop acabin obtindran una acreditació.
Més enllà de la formació però, a Catalunya l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC) no està reconeguda, encara, com una categoria professional, i per tant això fa que la majoria d’estudiants que surten de la facultat amb el títol sota el braç no puguin incorporar-se al lloc de treball més adequat. En l’actualitat les infermeres dels Centres d’Atenció Primària (CAP) són professionals sense especialització o professionals provinents d’altres especialitzacions.
“Si volem un model basat en la competència, volem que totes les infermeres que treballen en l’atenció primària siguin especialistes”, explica Brugués. Que totes les professionals que treballen als CAP siguin especialistes, s’aconsegueix a través d’aquesta especialització o a través de la via competencial excepcional. Aquest darrer mètode és al que opten les infermeres que ja porten temps treballant en aquest sector i que no tenen acreditació, aquesta mesura els permet presentar-se a un examen per poder optar també a la titulació.
Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC / SANDRA LÁZARO
Lorena Villa, especialista en IFiC i vocal dels residents de l’AIFiCC apunta també que això genera un dèficit pel país. “Estem gastant uns recursos en formació que no repercuteixen en la salut de les persones a l’hora d’incorporar aquestes professionals”, senyala. I afegeix que l’objectiu de tot plegat no és prendre el lloc de treball a les infermeres que fa anys que treballen al sector, sinó generar model, a través de l’especialització i la categorització professional. “No venim a fer fora a totes aquestes infermeres que no tenen l’acreditació però si la competència”, remarca Villa.
Aquesta situació, alerta aquesta jove infermera provoca que moltes estudiants, un cop tenen el títol, marxin a treballar a una altra comunitat autònoma on aquesta especialitat ja està reconeguda.
Brugués és conscient que crear aquest model no es pot fer d’un dia per l’altre però assegura que és necessari que el lloc de treball “l’ocupi la persona més adequada per aquell lloc, perquè la ciutadania pugui rebre el millor producte possible de sanitat”.
Un altre fet que encara dificulta més la incorporació laboral d’aquestes infermeres al lloc adequat, és el trasllat d’infermeres des de l’hospital als centres d’atenció primària. “És un contra sentit, tenim infermeres formades i per temes laborals hi ha unes infermeres que no tenen expertesa en primària que se’n van a la primària”, manifesta Brugués.
“A un cardiòleg el portaries a treballar a l’atenció primària? Una infermera que tota la vida ha estat a una UCI, per temes laborals pot anar a la primària, no té sentit això quan tens infermeres especialitzades en aquest sector”, afegeix.
Lorena Villa, portaveu del grup de residents de l’AIFiCC / SANDRA LÁZARO
La infermera Familiar i Comunitària
“El model d’atenció primària és infermer per excel·lència. Perquè engloba temes com la prevenció en salut, l’atenció domiciliària, el seguiment de la patologia crònica, el desenvolupament del nen sa, etc”, reivindica Brugés per posar de manifest la importància d’aquesta especialitat.
Per això pensa que el fet de què aquestes professionals estiguin formades en aquesta especialitat pot provocar una millor resolució dels problemes i per tant qui en surt beneficiat, segons Burgés, és la ciutadania.
“Prescrivim salut, donem eines perquè el ciutadà sàpiga cuidar de la seva salut”, apunta per altra banda la Lorena Villa. Brugés també creu que és essencial la figura d’aquesta professional precisament per oferir educació sanitària als pacients enfocada a l’autocura.
Els dies sis, set i vuit de setembre de l’any 2000, 189 caps d’estat i de govern d’arreu del món es reunien a la seu de Nacions Unides de Nova York per parlar dels reptes als quals s’enfrontava la població mundial. D’aquella reunió en va sortir el compris de millorar el món abans de 2015, concretat amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. La Declaració del Mil·lenni buscava aconseguir un món sense pobresa, amb accés universal a l’educació i a la salut, un món més igual i un entorn més sostenible, on es respectin els drets humans.
De tots els objectius, tres estaven estrictament lligats amb el món de la salut. Ara, més de cinc anys després, la majoria d’aquests objectius encara no s’han complert. MedicusMundi, juntament amb altres entitats, com Médicos del Mundo o FarmaMundi, han elaborat l’informe “Slalud y desarrollo, qué se ha conseguido” on avaluen el què s’ha aconseguit i el que queda per fer. Segons aquest document de les sis metes fixades en salut –emmarcades dins dels tres grans objectius- només se n’ha complert una, la de reduir la propagació del VIH al món.
1.Reduir la mortalitat infantil entre els menors de cinc anys
Al 1990 morien 90 nens menors de cinc anys per cada 1.000 infants nascuts. L’objectiu fixat en la Declaració del Mil·lenni era aconseguir una reducció que arribes a les 33 morts per cada 1.000 nascuts. El 2014 la xifra seguia a 43, amb la qual cosa no s’havia aconseguit allò que estava fixat.
2. Millorar la salut materna
Una altra de les prioritats en salut pels 189 països representats pels seus caps d’estat i govern en la reunió del 2000 era reduir la taxa de mortalitat materna, de 380 per cada 100.000 a 127 per cada 100.000. Però el 2013 seguien morint 210 mares per cada 100.000.
Pel que fa a la salut materna s’engloben també altres objectius, i cap d’ells s’ha aconseguit. Per una banda es pretenia augmentar al 100% el nombre de parts qualificats, però el 2014 aquesta xifra encara es trobava al 71%, també es pretenia augmentar les cures prenatals, que s’han quedat a una cobertura del 52%.
La xifra que en lloc de millorar ha empitojorat és la que fa referència als embarassos adolescents. El 1990 se’n produïen 59 per cada 1.000 joves, al 2015, lluny de reduir-los, aquesta xifra se situava a 61 embarassos per cada 1.000 noies.
Per últim, es pretenia donar sortida a la necessitat de l’anticoncepció assitiada. El 2015 aquesta cobertura era només del 64%, mentre que l’objectiu se situava al 100%.
3. Combatre el VIH/Sida, Malària i altres malalties
Un dels objectius fixats era el de reduir la propagació del VIH i la Sida, una meta que en part s’ha complert, ni que no s’ha aconseguit eradicar el virus.
Tampoc s’ha aconseguit donar cobertura universal a totes les persones afectades de VIH o Sida. El 2014 només un 30% de les persones afectades tenia accés al tractament.
Per què no s’han complert els objectius?
Carlos Mediano és el responsable d’estudis i investigacions de la Federació d’Associacions de Medicus Mundi Espanya, i un dels experts que ha participat en l’estudi. Per ell hi ha dues raons que expliquen aquesta falta de compliment. “Al compromís polític no li ha seguit un compromís econòmic, i per tant no s’ha traduït en recursos”, explica. Per altra banda assenyala també que els recursos que s’han invertit no s’han utilitzat de forma adequada. “Els recursos destinats a cooperació per la salut han augmentat però en lloc de buscar sinergies s’han creat competències”, explica. Això es deu, diu, a què moltes de les entitats que executen aquests recursos són publico-privades i per tant competeixen entre elles. D’aquesta forma algunes entitats engeguen projectes per solucionar problemes pels quals altres organitzacions ja hi estan treballant d’una forma diferent.
Mediano també creu que es té una visió molt petita sobre la salut del món, ja que en aquests objectius no es tracta un tema, molt fonamental per ell, que és el de les malalties cròniques. “Ens focalitzem en una malaltia, com la malària per exemple, en lloc d’intentar enfortir els sistemes públics de salut dels països”, reivindica aquest expert.
Amb tot, Mediano creu que per combatre els problemes de salut que amenacen a moltes societats és imprescindible no només actuar sobre els problemes que es generen en la salut sinó sobre aquells determinants que han provocat el problema. “En temes de salut materna s’ha d’entendre que hi ha dones que no poden fer segons quines coses sense el consentiment dels homes per un tema de desigualtat”, explica com exemple.
També recorda que un dels problemes més grans al món és la pobresa. “Els rics tenen accés a la salut, els pobres no. El que més determina la salut d’una persona no és el sistema sanitari és la pobresa”, reivindica. I recorda també que hi ha altres factors, com les desigualtats o l’accés a l’aigua que també determinen la salut de les persones.
L’objectiu del 0,7% del PIB per cooperació
En la reunió de l’any 2000 els països també es van comprometre a fer un esforç més gran per intentar destinar almenys un 0,7% del PIB a la cooperació al desenvolupament. Però gairebé cap país ho ha complert, i Espanya lluny del 0,7% destina avui només un 0,17% del PIB a aquesta partida.
L’any 2009 Espanya va arribar al 0,46%, però aquesta ajuda va caure molt ràpid per la crisi econòmica, arribant el 2012 al 0,16% i el 2014 al 0,14%. “L’any 2012 per cada euro que l’estat espanyol dedicava a la cooperació al desenvolupament, s’haurien destinat quatre euros a la Església, cinc al Ministeri de Defensa i 14 al rescat de la banca”, senyala l’informe.
De tots els diners que Espanya va destinar a la cooperació entre el 2000 i el 2013, només 2.911 milions d’euros van ser per fer front a temes relacionats amb la salut, el que representa un 7,6% del total de recursos destinats a cooperació al desenvolupament.
A més de no arribar al 0,7% fixat, Mediano explica que alguns països el que han fet ha sigut ajudar amb diners a altres països però amb la condició que quan hagin de comprar, per exemple, material sanitari per un centre concret, el comprin a empreses d’aquell país –el donant-, amb la qual cosa aquells diners retornen al país d’origen. “Està demostrat que Àfrica té pèrdues econòmiques amb la seva relació global”, declara aquest expert.
També afegeix que la cooperació al desenvolupament ha canviat molt durant aquests últims anys i que seria molt important que hi hagués una aliança global. “Es necessita una reflexió mundial de com aconseguir que el dret a la salut sigui per totes les persones, en lloc de què cadascú faci el que vulgui”, manifesta.
“Si l’atenció primària és de qualitat i d’accés universal la taxa de supervivència i de salut en la població és major”, assegurava de forma contundent Dolors Forés en una informació prèvia d’El Diari de la Sanitat. Forés és la presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i fa anys que reivindica aquesta especialitat. Està convençuda que la primària, amb ajuda dels serveis socials i de tots els professionals qui treballen, podrà empoderar al pacient per fer-lo més coneixedor de la seva salut. Analitzem amb aquesta experta la presència del sector dins del sistema sanitari català, l’evolució de la primària als darrers anys i la relació, tan important per aquest nivell assistencial, entre pacients i professionals.
Està infravalorada la medicina familiar i comunitària?
Cap metge et podrà dir que no, però no em vull posar ploramiques. Però una mica sí. Un indicador, d’exemple. Quants dels primers 100 MIRs agafen medicina de família? En aquest sentit, entre els joves metges, està infravalorada. En totes les universitats de Barcelona potser només hi ha un o dos professors titulars que siguin metges de família i que ensenyin medicina de família, això vol dir que des del punt de vista acadèmic també està infravalorada. Socialment està ben valorada per la població però hi ha aquesta manera de referir-se a la primària fent diferència entre “primària i especialitzada”. I és una manera errònia, perquè nosaltres som tant especialistes com els altres.
De fet, sempre reivindiques la medicina familiar i comunitària com una especialitat, per què no se l’ha considera així?
Probablement perquè el nom d’especialista té una tradició històrica que està referida al que els anglesos en diuen especialitats secundàries. Fa tants anys que diem: “has vist l’especialista?”. Hi ha una tradició lingüística difícil de trencar. La manera de parlar fa que se segueixi perpetuen la idea de què no és una especialitat. El llenguatge crea el pensament. Per altra banda, l’alt nivell de tecnologia que tenen la resta d’especialistes que estan als hospitals fa que la gent els idolatri. Ara hi ha especialistes per tot. Aquesta especialització ens porta a pensar que aquesta gent que és especialista en sap més.
Un altre factor és que gent molt important en aquest país, com els futbolistes, no van al metge de capçalera. Mai surt la notícia que diu: ‘Messi ha anat a veure el seu metge de capçalera’. Més aviat: ‘Messi va al súper especialista’. I es tendeix a pensar que si es va a l’especialista és millor, cosa que és mentida la majoria de vegades.
Aquesta percepció és la que fa que tot i que un 40% de les places del MIR siguin per medicina familiar, pocs joves les vulguin?
S’està revertint la tendència. Però, degut al criteri, i a la famosa nota de tall de les universitats, a la medicina només entra gent amb notes gairebé inassequibles per la majoria de gent. Són persones que ja tenen un biaix de selecció, gent molt estudiosa i orientada a l’excel·lència i al top ten. A més es troben amb unes facultats molt orientades a l’especialització, a la publicació, etc. Si sumes tot això és difícil que escullin aquesta especialitat. Realment s’hauria de fer un esforç, on haurien d’intervenir societat civil, partits polítics, universitats, escoles i organitzacions professionals de sanitaris, per posar la medicina familiar al centre del sistema sanitari.
Com podem explicar a la gent que desconeix aquest sector per què és tan important la medicina familiar i comunitària?
És on estaran atesos la majoria de pacients, on seran ateses la majoria de malalties, seran ateses les malalties en les fases més incipients, potser no en algun moment que necessitin algun tractament hospitalari, però després tornaran a ser ateses per la primària en les seves fases més cròniques i rehabilitadores.
Dolors Forés al seu despatx de la CAMFiC / SANDRA LÁZARO
L’atenció primària mira més enllà de la malaltia, deies que no veu malalties sinó persones, és aquest el seu principal valor? Quina és la rellevància de la relació professional i pacient en aquest nivell assistencial?
L’atenció primària està orientada a la persona en el context de salut familiar, més que a la malaltia, per tant, des del punt de vista de fases de la malaltia ens importa molt, no només la prevenció, sinó també la promoció per la salut. I ens importa el diagnòstic i el tractament però també la rehabilitació i la reinserció social. M’agrada molt la figura d’acompanyament, la que contextualitza al pacient dins del sistema sanitari. Els anglesos tenen l’advocacy, la idea de pactar, conduir el pacient. El metge recomana o li diu què faria o què no.
Abans dèiem als pacients: ‘si no deixa de fumar no el vull veure més’. Ara això ja no serveix. Li hem de preguntar al pacient si creu que pot deixar de fumar. Potser et diu que s’està divorciant i està preocupat per temes econòmics, el tabac no li fa cap bé, però potser aquell no era el millor dia per deixar de fumar. En això es basa aquesta relació.
Són els anglesos un exemple d’aquesta forma d’exercir la medicina?
Els anglesos són una mica els grans mestres d’això. Vaig estar fa uns anys a Anglaterra, els despatxos dels metges estaven absolutament personalitzats, cadascú tenia la taula com volia i on volia. I les taules amb forma de L, per tant sense aquesta separació entre professional i pacient. I pacten constantment. Com a metge he de fer un mapa, veure els antecedents familiars i personals i explicar-t’ho i dir-te què et puc donar i quins efectes tindrà.
Es té prou temps per escoltar als pacients?
Molts companys voldrien que et digues que no, perquè moltes visites duren molt pocs minuts. El cert és que altres països tenen més temps. Però per altra banda em dono compte que molts companys coneixen molt millor els seus pacients del que caldria esperar. Els metges, per la seva preparació i per la seva manera de pensar, a vegades necessiten menys temps del que podríem creure. Tot i així, no podem deixar de reivindicar el temps. La pregunta és: necessitem més temps? Si, però us coneixem més bé del que sembla.
Presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comuntària / SANDRA LÁZARO
Hem vist com l’atenció primària ha estat la més castigada dins del sector durant el procés de retallades aquests darrers anys. Per què, tot i l’evidència que un sistema basat en la primària pot obtenir més bons resultats, ha sigut així?
No crec que hi hagi hagut una mal intenció premeditada, el cert és que hi ha hagut unes retallades globals. Però l’hospital, perquè té una tecnologia molt alta, molt cara i té un gran nombre de professionals que a més de fer assistència fan també recerca, és un forat negre que atrau els diners. Aquest ha sigut el problema. L’hospital xupa els diners d’una manera terrible. S’hauria de, per un costat, veure realment els diners que es necessiten per aquests hospitals. És possible que en alguns llocs hi hagi excés d’hospitals. No entenc que s’obrin hospitals en un lloc i en canvi tanquin plantes d’altres hospitals. I per altre costat, hauríem de redimensionar les plantilles, és a dir, saber quina és la plantilla assistencial i quina és la que fa recerca, o el percentatge de temps.
Parlant d’hospitals i recursos per hospitals, tenim un sistema massa hospitalocèntric?
Tenim encara un sistema massa centrat en l’hospital, quan es van començar a planificar tots aquests hospitals la primària encara no s’havia desenvolupat tant. La primària té 30 anys, és a dir, fa 30 anys era molt incipient i el model encara estava centrat en els hospitals. I ara, 30 anys després, ens trobem que tenim una xarxa hospitalària molt gran i una primària desenvolupada que pot assumir moltes coses que es fan als hospitals. Hem de redefinir tot el model. Fa uns anys a Suècia vaig veure un hospital que s’havia reconvertit en hospital d’aguts o de crònics i en centre d’estudis perquè la primària havia absorbit moltes coses. També hem de pensar que hi ha una sèrie de malalties que fa 30 anys era impensable que es poguessin tractar a casa.
I un altre factor: la sensació d’immediatesa. Som una societat que no tenim paciència, si em fa molt mal un braç vull saber el què tinc. L’hospital, per la seva pròpia definició, i les urgències, no es pot permetre enviar a casa algú sense fer un diagnòstic acurat. Per això l’hospital oferta moltes proves, així hem arribat a aquesta cultura: ‘No m’han trobat res, però m’han fet una radiografia i una anàlisi i ja dormiré més tranquil’.
Enllaçant amb això, es parla de què tenim un sistema molt medicalitzat i una població molt medicalitzada. Es potencia l’autocura, l’autoconeixement?
Això passa també per potenciar la figura del metge de família i la infermera de família. Hem d’empoderar als pacients. Està bé que sapiguem geografia i història però potser també hem de començar a saber coses sobre salut. Els professionals d’atenció primària podem jugar un paper en això.
Quins són els beneficis de potenciar la primària més enllà de la salut, és a dir, si parlem de la gestió sanitària?
Hi ha molts estudis que demostren que la primària és més eficient i efectiva que la secundària perquè necessita menys estudis complementaris complexos per arribar al diagnòstic. Si volem mantenir una cartera de serveis, és a dir, una oferta de serveis per la nostra població, haurem de mirar molt com gastem els diners. Una radiografia de més a una persona, no només són uns diners llençats a les escombraries, sinó que a més és una radiació en aquella persona que no li beneficia. I a la població li hem d’anar explicant també que els diners estan en una bossa limitada. Imagino que els governs i les societats són com les famílies, tenim una bossa de diners. Si comprem un cotxe aquell any potser no podrem anar de vacances. Però amb la idea que no ho pagava ningú hi havia la sensació que la sanitat era il·limitada.
Dolors Forés durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO
Un 80% d’allò que afecta la salut es troba fora del sistema sanitari. Com pot ajudar la primària a combatre o treballar els determinants socials que afecten la nostra salut?
L’atenció primària pot fer el que pot. A vegades li donem massa importància als professionals. Poc pot fer un equip de salut per evitar que la gent fumi si resulta que als transports i als actes públics hi ha anuncis de tabac. El que si és cert és que els equips de primària, juntament amb treballadors socials, poden ajudar a empoderar als pacients que depenen d’ells i això pot ser un gra de sorra molt important. L’equip de salut, juntament amb els serveis socials i l’escola poden ajudar a millorar el nivell de salut.
La primària explica les causes dels problemes en salut des d’aquesta perspectiva dels determinants socials? Busca la causa de fons a diferència de l’especialitzada?
Un exemple. Un cas clínic d’un senyor a qui el porten a urgències perquè havia perdut el coneixement. El diagnòstic de sortida de l’hospital serà: ‘home, de tants anys, alcohòlic crònic que perd el coneixement i es fa una contusió cerebral’. Si això ho fa un metge de família el diagnòstic serà: ‘Home, de tants anys, que viu sol, que consumeix alcohol i que arran d’això ha caigut i s’ha donat un cop de cap’. En el tractament l’hospital posarà: ‘curar la ferida i visitar al psiquiatre’. El metge de primària dirà: ‘buscar un indret d’acollida, donar-li suport, deshabituar-lo de l’alcohol’. En definitiva, buscar l’arrel del problema, perquè potser el problema d’aquest senyor no és ni tan sols l’alcohol, potser és la solitud.
“El menyspreu cap a la regla acaba sent un menyspreu cap a les dones”, assegura la doctora Elena Carreras, presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya. “Les nenes viuen el tema de la regla com una càrrega, una cosa pesada, pensem que s’ha de treballar per canviar-ho, i l’escola pot ser un lloc”, assegura Maria Àngels Coma, infermera de salut pública de l’Ajuntament de Granollers.
“Avui en dia hi ha molts tabús sobre el tema dels genitals, és deficient la informació que donen les famílies o les escoles als alumnes”, explica Gemma Falguera, presidenta de l’Associació Catalana de Llevadores. Són precisament aquestes professionals les encarregades de dur a terme el projecte “Tardes joves” que es desenvolupa en diversos Centres d’Atenció Primària (CAP) de Catalunya. Es tracta d’un servei per joves, totalment confidencial, al qual poden accedir-hi sense demanar hora per preguntar o comentar temes relacionats amb la sexualitat. En moltes consultes, explica Falguera, s’apropen joves preguntant coses relacionades amb la menstruació.
“Ens fan consultes molt bàsiques com: quan dura la menstruació o sobre la quantitat de regla, no coneixen la seva fisiologia”, alerta aquesta professional, fet que manifesta la falta d’informació que tenen aquestes joves. “En altres consultes parlem de com se senten, del dolor, de la freqüència, etc, les joves desconeixen la seva fisiologia, tot el tema dels genitals”, explica.
El tabú de la menstruació
«Si al segle XXI parlar de la menstruació suposa ser trending topic i generar aquest enrenou vol dir que n’hem de parlar més», assegura la doctora Carrera. Pensa a més que no es parla d’aquests temes perquè sovint es dóna per fet que ja estan assumits, quan, tal com s’ha vist, no és així. “És un tema d’acceptació, el cicle menstrual és normal, no hem de pretendre que el cicle no existeix o que no és bo, la regla és normal”, assegura. El fet que de què segueixi havent-hi aquesta mena de secretisme al voltant d’aquestes qüestions opina que es deu a què la dona segueix estant infravalorada a la societat, això genera, creu, que s’acabi pensant que les coses que només afecten a elles no s’han de poder parlar.
Aquesta professional reivindica també la importància de què les dones coneguin la seva fisiologia i el seu cos. “Conèixer vol dir fer-se respectar. Combatre la violència de gènere passa per l’empoderament de la dona, i conèixer-se n’és una forma”, assegura.
Mètodes de recollida de sagnat
Un dels temes que més controvèrsia va generar després de l’anunci de la CUP va ser el que feia referència a parlar i proposar mètodes alternatius de recollida de sagnat, la copa menstrual va ser un d’aquests mètodes que més controvèrsia va generar. S’han donat diversos debats entorn a l’efectivitat, comoditat, cura del medi ambient i seguretat sanitària dels mètodes existents, però n’hi ha cap que sigui contraproduent?
“Riscos generals no n’hi ha, només en cas de què un tampó estigui a dins més de 24 hores. Poden donar-se problemes individuals, com al·lèrgies, que obliguen a canviar de mètode”, assegura la doctora Carreras.
En la moció de la CUP, el partit proposava crear una sèrie de tallers als instituts, on es parlés amb les adolescents sobre la menstruació i on es presentes els diferents mètodes. Des de fa uns anys l’Ajuntament de Granollers organitza precisament aquest tipus de tallers sobre temàtiques afectivo-sexuals. És a segon d’ESO on als tallers, que fa la Maria Àngels Coma, es parla sobre el tema de la menstruació amb les nenes i els nens per separat.
En aquestes sessions als instituts Coma presenta a les joves diversos mètodes: les compreses ecològiques, els tampons i la copa menstrual. “El 100% de les noies no coneixen la copa, ningú m’ha dit mai: ‘ja sé que és’”. Les tres expertes consultades per elaborar aquesta informació asseguren que el fet que no s’utilitzi tant la copa es deu a que es tracta d’un mètode més nou i per tant més desconegut. “Fa més anys que s’utilitzen compreses i tampons, però cada cop hi ha més adeptes a la copa menstrual. El que és important és que les sessions de formació a les escoles les faci personal sanitari i no empreses, perquè això genera un biaix, cal explicar els mètodes amb objectivitat perquè les joves puguin triar lliurement”, assegura la llevadora.
Coma s’ha donat compte que acaben utilitzant allò que els sembla més fàcil i sovint el que la mare els hi recomana. “Col·locar-se la copa els hi resulta incòmode, perquè no han explorat el seu cos, no el coneixen i no saben com fer-ho”, explica. Amb tot la doctora pensa que la copa és un dels mètodes que més permet conèixer el cos, perquè s’ha d’introduir i cal saber com funcionen els teus músculs, la vagina, per tant, requereix coneixement. “La copa possibilita un autoconeixement del cos de la dona que valorem molt positivament”, assegura aquesta professional.
Un de cada dos homes té probabilitat de desenvolupar un càncer al llarg de la seva vida. En el cas de les dones, una de cada tres té probabilitats de fer-ho. El càncer és una patologia creixent al món i un tema central del sistema sanitari català. L’any 2010 més de 20.000 homes va patir un càncer a Catalunya i gairebé 15.000 dones també en va patir un. El Departament de Salut preveu que aquestes dades augmentin un 22,5% en el cas dels homes i un 24,5% en el cas de les dones d’aquí a 2020.
Malgrat la incidència d’aquesta malaltia el càncer és una patologia que cada vegada més persones combaten, aconseguint sobreviure. La mortalitat disminueix un 1,3% cada any en el cas dels homes i un 2,1% en el cas de les dones. Per tant, cada cop hi ha més persones que han sobreviscut al càncer. Els nivells de supervivència són en alguns casos bastant alts. El 2010 van sobreviure al càncer de mama el 94% de les afectades, o el 94% de pacients que van patir leucèmia, per posar alguns exemples. Però encara queden patologies difícils de combatre, com el càncer de pulmó, un dels càncers amb uns índexs de supervivència més baixos (28% el 2010 a Catalunya).
Amb aquesta premissa l’Institut Català de la Salut (ICS) i l’Institut Català d’Oncologia (ICO), dues organitzacions públiques, han firmat una aliança estratègica per tal de crear un model de futur per l’abordatge del càncer. Un model que vol ser d’excel·lència, i que segons el conseller de Salut, Toni Comín, es vol posicionar com un dels millors. “Volem ser un dels líders mundials d’oncologia al món”, ha ressaltat el conseller en roda de premsa durant la presentació d’aquesta aliança. La creació d’aquesta xarxa dóna resposta a una resolució del Parlament de Catalunya de juny de 2015 que instava al Govern a que establís una xarxa Catalana d’Atenció Oncològica.
L’ICS i l’ICO en conjunt atenen un 60% del total de malalts oncològics de Catalunya, si es pren com a referència aquells centres on hi són presents. L’ICS controla dos grans hospitals que ofereixen assistència oncològica, L’Hospital Vall d’Hebron i l’Hospital Universitari Arnau Vilanova. Per la seva banda l’ICO està present a l’Hospitalet, als centres de Girona, a Badalona i al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Amb tot, el Departament ha remarcat que tots els centres que atenen malalts oncològics i que queden fora d’aquesta aliança ofereixen també una assistència quotidiana perfectament tractada. Per això també, la xarxa es presta a que altres proveïdors puguin incorporar-s’hi de forma voluntària.
Segons el Departament de Salut aquesta xarxa aportarà una sèrie de beneficis pels pacients com l’accés a nous medicaments i a tractaments innovadors, una atenció més integral i multidisciplinària, més equitat en l’accés a l’alta especialització i millor qualitat de l’atenció rebuda. Pel que fa als professionals, aquests tindran un paper central en l’abordatge de la malaltia, tindran un lideratge clínic fort i seran més partícips i apoderats, treballant en una xarxa dedicada exclusivament al tractament del càncer. Tot plegat, asseguren, suposarà millors resultats en salut, i una atracció de professionals altament qualificats.
El Pla de salut de Catalunya 2016-2020 ja estableix el càncer com una de les prioritats. Aquesta xarxa s’emmarcà també dins del pla contra el càncer a Catalunya 2015-2020 que pretén generar centres de referència amb capacitat de se competitius a Europa. Per crear aquesta xarxa els actors implicats s’han emmirallat d’altres projectes creats en diversos països que tenen aliances semblants i que són líders en el tractament del càncer, com és el cas dels Països Baixos, França, Austràlia o Estats Units.
El Departament de Territori i Sostenibilitat, encarregat d’elaborar l’anuari, conclou que la qualitat de l’aire en general és bona a Catalunya. Però els resultats que presenta el mateix informe mostren que no és així. 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10). A més en molts territoris catalans se supera també el límit legal de contaminants ozó (O3). Els tres són contaminants que afecten directament a la salut dels ciutadans.
En total hi ha cinc contaminants que no compleixen els límits fixats, a part d’aquests tres, també es sobrepassen els límits de sulfur d’hidrogen (H2S) i el benzo(a)pirè (BaP).
“No podem afirmar que el 2015 la qualitat de l’aire ha estat bona perquè estem incomplint els principals condicionants que afecten la salut”, manifesta Maria Garcia, membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire a El Diari de la Sanitat.
NO2, PM10 i O3, els tres contaminants més rellevants
El NO2 és un gas que sorgeix de determinats tipus de combustions, provinents de vehicles o de centrals de generació elèctrica. La major part d’aquest gas contaminant prové dels vehicles dièsel i en menor mesura dels de benzina. La legislació estableix el màxim anual en 40mg/m3 per una estació concreta. El 2015 les mitjanes anuals d’algunes zones catalanes han superat aquest valor, incomplint l’objectiu de qualitat de l’aire. Les estacions que superen el valor límit anual de NO2 han passat de 7 a 12. Segons l’informe del Departament una exposició prolongada a aquest gas augmenta els símptomes de bronquitis en nens asmàtics i pot reduir la funció pulmonar.
L’ozó troposfèric (03) és un gas que es deriva del NO2 generat a les ciutats. Sol donar-se per l’expansió de gas de NO2 en zones residencials juntament amb una reacció química que provoca aquest gas. Segons la Generalitat pot causar tos, irritacions a la faringe, al coll i als ulls, dificultats respiratòries, empitjorament pulmonar, pot provocar asma i originar malalties pulmonars. El valor objectiu d’O3 fixat per la legislació (180 mg/m3) s’ha superat en total 115 hores durant el 2015, mentre que l’any anterior només es va superar 5 hores.
Pel que fa a les partícules en suspensió PM10 s’ha duplicat el nombre d’estacions que superen el valor límit anual o el valor límit diari, de 2 a 4. Els principals causants d’aquest contaminant són les activitats industrials i el transport. Les partícules PM10 poden augmentar el risc de patir malalties cardiovasculars, respiratòries o càncer de pulmó.
El transport, el principal causant
“Hi ha tres fonts generadores d’aquesta contaminació, per una banda, el més important, el transport, en segon lloc el port i el tercer la indústria”, explica Garcia.
El transport segueix sent un dels principals causants d’aquesta problemàtica, és per això que des de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire demanen un canvi de model de mobilitat que prioritzi el vianant, la bicicleta i el transport públic. Algunes mesures per fomentar aquest tipus de transport menys contaminant van ser recollides en una moció presentada fa poques setmanes al Parlament i que insta al Govern a complir amb els límits legals de contaminació de l’aire.
Aprofitant l’aparició de l’informe del Departament de Territori i Sostenibilitat, la Plataforma ha llançat una campanya acompanyada d’un vídeo per denunciar la situació de contaminació i la forma amb la qual es presenta en l’informe. “No podem dir que la qualitat de l’aire és bona si incomplim els límits legals. El Govern ha d’informar de la gravetat real del problema”, reivindica aquesta experta.
No és l’únic consorci sanitari de Catalunya que acumula deutes, però si un dels consorcis on els seus treballadors han carregat amb aquest problema. El Consorci Sanitari de Terrassa (CST) acumula un deute històric d’uns 35 milions d’euros. Aquest darrer any, el 2015, va tornar a tancar amb un dèficit de 5 milions. Segons el Comitè de treballadors del centre el CST ha iniciat les negociacions amb el Departament de Salut per establir un pla de reequilibri econòmic, i tot apunta a que els treballadors hauran de seguir corresponsabilitzant-se com fins ara d’aquest deute.
Segons Xavier Lleonart, vicesecretari general de Metges de Catalunya i president del comitè d’empresa del CST, l’objectiu del consorci per recuperar part del dèficit és augmentar l’activitat assistencial, el que suposaria ingressar 2,3 milions d’euros. “Això es faria eixugant llistes d’espera i absorbint l’activitat que ara fan centres privats”, explica Lleonart. Una mesura que no es veurà compensada amb la millora de les condicions de treball o amb un increment del personal, ja que la direcció ha anunciat als treballadors, tal com explica Lleonart, que 3,5 milions d’aquest dèficit es recuperaran aplicant un pla de reorganització de la plantilla, que consisteix en revisar les jornades laborals i els horaris i no substituint els treballadors que optin per abandonar de forma voluntària el seu lloc. Per últim, el CST demanarà una aportació extra a Salut de 3,2 milions d’euros.
El Consorci Sanitari de Terrassa és una empresa pública gestionada per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Terrassa i la Fundació Sant Llàtzer. El consorci controla l’Hospital de Terrassa, una unitat hospitalària penitenciària, set centres d’atenció primària (CAP) i diversos centres de salut mental i d’atenció sociosanitària del Vallès Occidental. Aquest diari ha demanat al CST la seva valoració sobre el pla de reequilibri, i des del departament de comunicació han confirmat que s’està elaborant un Pla d’empresa juntament amb el CatSalut, però que no en faran valoracions fins que no estigui tancat.
Cinc anys disminuint les despeses de personal
No és la primera vegada que el reequilibri per intentar quadrar els números del Consorci passa per una retallada de les condicions laborals. Segons un document elaborat pel comitè d’empresa a partir de les auditories del centre, en cinc anys els treballadors han cedit a l’empresa 36,8 milions d’euros, que es deriven d’una retallada del 5% del sou, de la supressió d’una paga extra l’any 2012 que encara no han recuperat i de la reducció de complements variables i altres conceptes.
Segons aquest document, entre el 2010 i el 2014 la retallada pressupostària que va aplicar el CatlSalut al Consorci (49.363.589 d’euros) ha estat assumida en un 86,4% pels treballadors (42.906.699 d’euros). L’any 2013 el percentatge de retallada assumit pels treballadors va ser del 100,3%, és a dir, mentre la retallada del CatSalut aplicada al CST va ser de 14.158.693 d’euros, el centre va aplicar una retallada de 14.206.467 als treballadors.
“La gerència ens diu que si no seguim fent esforços en aquest sentit la Generalitat intervindrà el centre, doncs que vinguin, perquè molt pitjor no podem estar”, reflexiona Lleonart.
“La situació econòmica que pateix el CST es deu a dues raons, per una banda a l’infrafinançament, el CatSalut ens té escanyats, i per altra degut a què la gestió interna del centre ha estat ineficient”, explica Lleonart. És per això que el comitè d’empresa pensa que l’esforç realitzat pels treballadors ja ha compensat la situació i que ara és moment d’exigir responsabilitats i “prendre decisions respecte a la gestió” que els ha portat a aquesta situació.
Amb tot, els treballadors han recollit les auditories de diversos centres i consorcis sanitaris catalans per demostrar que no és l’únic centre que es troba en aquesta situació. El Consorci Sanitari del Maresme va tancar l’exercici de 2014 amb un deute acumulat de més de 10 milions d’euros, la Corporació Sanitària Parc Taulí va tancar el mateix any amb pèrdues històriques superiors als 24 milions d’euros o per exemple el Consorci Parc Salut Mar el 2014 va tenir tancar amb dèficit acumulat de gairebé 60 milions d’euros, segons les dades dels treballadors.
Exemples de mala gestió, el laboratori CatLab
El 2007 el Consell de Govern del Consorci va aprovar la creació de la societat Centre d’Analítiques de Terrassa, el CatLab, formada pel CST i la Mútua de Terrassa, de titularitat privada amb afany de lucre. L’objectiu d’aquest laboratori d’analítiques era, explica Lleonart, donar sortida a la demanda que anés més enllà dels centres del Consorci. “Resulta que vuit anys després el centre segueix fent les analítiques de l’hospital, de la Mútua i poques més”, es queixa aquest professional. A més, segons explica aquest treballador el centre es va externalitzar en un edifici al poble de Viladecavalls, en un edifici de la Mutua de Terrassa.
Tot i que el CST va assegurar als treballadors que seria una entitat majoritàriament pública, el 50% del CatLab pertany al CST i l’altre 50% a Mútua de Terrassa. En un informe publicat el 2013, la Sindicatura de Comptes assegura que el CST estipula el CatLab com a mitjà propi quan en veritat la meitat està participat per una entitat que no pertany al sector públic. Per això la Sindicatura va concloure que el CST incomplia l’article la Llei de contractes del sector públic, ja que els estatuts del CatLab no diuen que aquesta entitat sigui un mitjà propi del CST. Per tant, els serveis que el CST encomana al CatLab haurien de sotmeteres als corresponents procediments de contractació, segons la Sindicatura. Tot i que l’informe és de 2013 Lleonart assegura que el CST segueix considerant el laboratori com a mitjà propi i que per tat no s’estan seguint les recomenacions de la Sindicatura.
