El conseller de Salut, Toni Comín, ha comparegut aquest dijous a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya per donar explicacions sobre la resposta assistencial i comunicativa que s’ha donat al brot d’enterovirus. Comín ha admès que el protocol d’actuació es va enviar una setmana més tard als centres d’atenció primària i ha dit que es va fer per no “generar alarma”.
“Vam pensar molt en quin era el moment exacte per enviar el protocol a atenció primària, perquè no hi havia un risc assistencial. El que hi havia era un risc d’alarma i col·lapse. Va ser una discussió discutible però en qualsevol cas les alternatives no eren massa millors”, ha declarat durant la seva compareixença.
Segons ha explicat el conseller des del dia 6, dia en què es produeix l’alerta, el protocol es va fer arribar a tots els centres hospitalaris i també al Catsalut Respon, perquè tinguessin les eines necessàries per actuar. Però no va ser fins al dia 13 de maig, segons ha dit Comín, que aquest protocol va arribar a les mans dels pediatres que treballen a l’atenció primària.
El Conseller ha repetit en diverses ocasions que temes com aquest requereixen respostes científiques i que aquestes no són ràpides. Per altre banda, Comín també ha ressaltat que la decisió de comunicar als mitjans de comunicació sobre el brot dies més tard, el 17 de maig, es va prendre de forma deliberada entre equips assistencials, l’Agència de Salut Pública de Catalunya i l’equip de comunicació de Salut. L’objectiu segons el conseller era també no generar una alarma innecessària.
Comín ha respòs així als diferents membres del parlament que li han retret que la informació sobre el virus arribes tan tard i de forma poc precisa. La primera vegada que Salut va informar sobre aquest virus als mitjans de comunicació va ser el dia 17 de maig al vespre amb una nota de premsa que només tenia dos paràgrafs i amb poca precisió informativa. No s’explica des de quan es va detectar el virus ni quin era el protocol difós. En la nota es podien llegir coses com: “Avui en dia s’han detectat una quarantena de casos”, sense saber la xifra exacta ni des de quan s’havien diagnosticat.
El brot està “estabilitzat”
Segons ha dit Comín aquest dijous el brot d’enterovirus es troba en aquests moments “estabilitzat”. Ahir a la tarda 17 nens seguien ingressats per aquest virus, 4 d’ells a l’UCI.
El conseller ha assegurat que de moment “els casos no augmenten” però que no es pot donar el brot per finalitzat. Comín també ha explicat que d’ençà que es va informar la premsa sobre el brot el nombre de visites a les urgències pediàtriques va augmentar. El pic més alt es va registrar a l’hospital Vall d’Hebron entre els dies 21 i 22 de maig, quan va augmentar en un 68% el nombre de visites.
El passat mes de febrer el Consell Rector del Consorci Parc Salut Mar (CPSM) va aprovar els nous estatus del Consorci que s’havien començat a escriure el 2014. D’ençà de l’aprovació d’aquesta nova directiva, i a l’espera de què la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona donin llum verda a la iniciativa, veïns i professionals ja s’han mostrat en contra de la proposta.
De moment l’Ajuntament ha demanat retornar el text al Consell Rector per seguir-lo debatent, ja que hi ha alguns punts amb els quals no estan d’acord i que pensen que poden generar controvèrsia i falta de consens.
Les raons per les quals la Marea Blanca de Catalunya no hi està d’acord són diverses, però la que genera més controvèrsia és el text que recull l’Article 1. “El nombre de membres del Consorci pot ser ampliat amb l’admissió d’entitats públiques o privades sense ànim de lucre que vulguin col·laborar amb les finalitats del Consorci, efectuar les aportacions o prestar les activitats que en constitueixin l’objectiu”, diu el text.
Segons els manifestants, que aquest dimecres s’han concentrat a les portes de l’Hospital per mostrar la seva oposició als Estatus, aquest punt és un pas més en l’intent de “cedir espais i introduir interessos privats als centres públics”.
Des del Consorci diuen però, que els estatuts no contemplen la incorporació de capital privat. I asseguren que en el cas de què hi hagi la possibilitat d’integrar entitats privades sense afany de lucre al consorci s’hauria de fer sota la voluntat política de les administracions representades en el Consell Rector del centre, és a dir, Generalitat i Ajuntament, i mai de forma automàtica. Tot i així, en cap cas desmenteixen la possibilitat d’incorporar la participació de centres privats amb afany de lucre.
De fet, el Consorci Parc Salut Mar, de titularitat pública i amb participació de la Generalitat (60%) i de l’Ajuntament (40%), ja té contractes amb altres entitats fora del consorci, com Imatge Mèdica Intercentres (IMI) SL, una entitat participada pel CPSM i El Consorci de Salut i Social de Catalunya SA, que engloba diverses entitats públiques i privades sense afany de lucre.
Les entitats representades a la Marea Blanca també es mostren en desacord amb l’article 26 d’aquests Estatus perquè asseguren dota de més poder i llibertat al gerent. Segons el text la gerència serà “l’òrgan de contractació del Consorci quan el seu import total no excedeixi el 2% del pressupost del Consorci i, si s’escau, aprovar les seves instruccions de contractació”. El que representa, segons treballadors del centre, que al voltant de sis milions d’euros puguin ser gestionats directament pel gerent.
Tot i així, des del Consorci asseguren que. si bé és cert que la gerència disposa de més poder, això és així perquè s’ha suprimit la figura del conseller degà i totes les competències que tenia s’han redistribuït entre la Presidència del Consell Rector, la Comissió Executiva i Gerència.
Els manifestants han promès aquest dimecres seguir lluitant per aturar l’activitat privada dins dels centres públics. De moment, el text serà negociat de nou al Consell Rector, després haurà de ser aprovat pel Servei Català de la Salut (CatSalut), seguidament es presentarà públicament perquè la població pugui presentar al·legacions i finalment haurà de ser aprovat simultàniament per la Generalitat i l’Ajuntament.
Victòria Camps és la presidenta de la Fundació Grífols i Lucas, una entitat dedicada a reflexionar sobre diversos temes relacionats amb el camp de la bioètica. Camps, que és catedràtica emèrita de filosofia moral i política, ha reflexionat en diverses publicacions sobre la importància de l’ètica en el camp de la medicina. Amb ella parlem de diversos temes que estan sobre la taula: la maternitat subrogada, la donació d’òrgans, l’eutanàsia o la gestió del sistema sanitari català, entre altres.
L’ètica és una vessant molt important de la medicina, o de tot allò que rodeja el sistema sanitari i la salut de les persones. Es reflexiona prou sobre la part ètica de la medicina?
Podem estar bastant satisfets de com l’ètica ha entrat en la medicina clínica, en la relació metge-pacient o personal sanitari i pacient perquè ha canviat bastant el model de relació. El pacient avui és una persona a qui se li reconeix la seva autonomia per decidir, que ha d’estar informat. El valor de la justícia també s’ha introduït, el de l’equitat, el dret a la protecció de la salut com un dret universal, i això és bastant nou. Aquest ha estat un canvi important que ha creat un marc ètic per a la medicina i per a la recerca mèdica i biomèdica que està prou encarrilat. Comparat amb altres professions, la medicina és la capdavantera en aquest sentit.
Com s’ha fet aquesta transformació?
Hi va haver una sèrie d’alertes en un moment determinat, cap als 70, sobre assajos clínics que s’havien fet amb pacients. Al cap d’uns anys es va veure que els assajos clínics no es podien fer d’aquella manera, s’havia de, si més no, demanar el permís als pacients per entrar en un assaig clínic. A partir d’aquí als Estats Units es va elaborar l’informe Belmont, que va ser establir els principis fundacionals de la bioètica, on a més de la beneficència i la no maleficència, els valors que s’introduïen eren els de l’autonomia del pacient i la justícia. Això va revolucionar bastant el món de la pràctica mèdica i de la bona pràctica. A partir d’aquí es van començar a crear comitès de bioètica nacionals, d’assajos clínics i assistencials. Això ha anat creant una reflexió sobre tot allò que planteja dubtes. L’actitud de dubte davant de casos concrets, el ‘què hem de fer’, és molt important ja que no hi ha respostes automàtiques.
Ni en la medicina.
No, no n’hi ha. Fins i tot científicament. Però és que èticament en la medicina mai n’hi ha, el que és important és plantejar-se el dubte.
Parlem de salut. Es donen diverses definicions d’allò que s’entén per salut, què és?
L’OMS va donar una definició fa uns anys que era excessiva, utòpica: ‘l’estat de total benestar, físic, psíquic i social’. Això va ser molt progressista en aquell moment perquè introduïa la salut mental, que encara no estava massa considerada, i també l’entorn social però considerar que només està sana aquella persona que no té cap problema en cap d’aquests àmbits és considerar que tothom està malalt. I és una mica on estem. La medicalització de tots els problemes és una conseqüència d’aquesta definició de salut.
Aquestes definicions utòpiques porten a les persones a obsessionar-se per estar sans?
Posen un llistó molt alt però es perverteixen. Fa que els diferents sectors, tant el farmacològic com el de salut mental o qualsevol altre, ho aprofitin per construir malalties que potser no són patologies sinó que són altres coses.
La filòsofa durant l’entrevista / ROBERT BONET
Al començament de l’entrevista parlava de la relació metge-pacient. Com la veu? Ha evolucionat els darrers anys, s’ha deteriorat durant aquesta última època de crisi?
Ha evolucionat molt el tracte que es té amb el pacient, que és un tracte de més confiança. S’hauria d’avançar encara més, generar una relació de més confiança i no clientelar. Però ja no és aquest tracte que hi havia abans de superioritat del metge que no té necessitat d’explicar res perquè ell és el que té el coneixement i el qui decideix el que s’ha de fer. Això pràcticament no existeix. Hi ha coses que es poden millorar, a vegades no s’informa del tot bé al pacient, es fa molt rutinari, però és una via que ha constituit una millora en la relació clínica.
També s’ha millorat en el tractament del final de la vida. Ajudar a morir.
A Espanya però, per exemple, no hi ha una llei que reguli l’eutanàsia, de fet està penada pel Codi Penal.
En aquest sentit només ens queda un pas per donar, que és despenalitzar l’ajuda al suïcidi, que és l’eutanàsia pròpiament. Vam fer una jornada aquí a la Fundació Grífols l’any passat i vam convidar a representants dels tres països europeus que tenen despenalitzada l’eutanàsia: Suïssa, Bèlgica i Holanda. L’objectiu era que ens expliquessin com havia evolucionat aquesta pràctica des de la seva despenalització. I el balanç és satisfactori. En el sentit que no promou més morts de les que hi hauria d’haver. La gent no es vol morir. La gent es resisteix tot el que pot a morir-se, però hi ha moments en què hi ha persones que no poden més i demanen ajuda mèdica. Això ens fa por perquè és un debat que ha de portar a la despenalització i fer aquest pas encara té moltes pressions en contra, sobretot de caràcter ideològic i religiós: la convicció de què nosaltres no podem disposar de la nostra vida, sinó que és un Déu el que disposa de la nostra vida. Quan es converteix en un dogma de fe no hi ha manera de discutir-ho racionalment, i aquest és l’entrebanc que tenim.
Volia posar sobre la taula un altre tema tractat per la bioètica, el de la donació d’òrgans. L’estat espanyol és líder mundial en donació d’òrgans, però tot i això les llistes d’espera són llargues. Com s’han de gestionar i fer aquestes donacions?
És un camp amb el qual s’ha avançat molt, i amb èxit, els trasplantaments cada vegada són més habituals. Falten òrgans, conseqüència d’una cosa que ha millorat: no hi ha tants accidents de tràfic. S’ha de fer un control molt estricte, els òrgans no es poden comprar, amb això hem de ser molt clars i fer tot el possible en el terreny dels trasplantaments però tenint clar que ha de ser una donació altruista. Es pot fer més pedagogia? Segurament, però no passar un límit que està molt clar: això no es compra ni es ven.
A vegades és complicat quan parlem de països molt més pobres on la gent s’aventura a vendre una part del seu cos per treure un benefici econòmic. Alguns estudis senyalen que al voltant del 10% de trasplantaments provenen de donacions il·legals.
Aquest tràfic existeix, però és una línia vermella que no podem traspassar. La donació ha de ser voluntària i ha de ser una persona que vol fer un favor a una altra persona i això s’ha de mantenir.
I en el cas de la sang?
A vegades faig la comparació entre la sang i els òvuls. Ens escandalitzem amb la sang i no ens escandalitzem amb els òvuls. Donar sang és una cosa molt poc cruenta, donar òvuls costa una mica més i en canvi no tenim cap mena de prejudici per compensar-ho amb mil euros, una barbaritat avui ja que és un sou que comença a ser digne.
Espanya i sobretot Catalunya i el País Valencià són dels territoris més actius en donacions a tot Europa. Una reflexió que s’ha fet des del Comitè de Bioètica de Catalunya és aquesta: sabem que aquí hi ha un problema però tampoc ens atrevim a afrontar-lo de veritat, i en canvi escandalitza que la donació de sang sigui remunerada.
En el cas de la sang, i això ho dic perquè estic a Grífols, una cosa és la donació de sang i l’altra la de plasma. La donació de plasma es fa a través d’una tècnica, que és el que fa Grífols, que permet a partir d’aquest plasma fer molts tractaments. Per obtenir plasma Grífols ha d’anar als Estats Units perquè allà té una compensació econòmica aquesta donació i aquí no es permet aquesta compensació. L’hipocresia és que aquí industrialitzem aquest plasma que ve dels Estats Units.
El debat estaria entre si la donació es fa per ser utilitzada en algun hospital o per industrialitzar-la i extreure’n un rendiment econòmic?
Clar, si del plasma en pots derivar alguns medicaments, com en el cas del medicament per tractar l’hemofília allò entra a l’indústria farmacèutica. La pregunta és si amb l’origen d’aquesta matèria, el plasma o la sang o els òvuls que beneficien a molta gent, hem de ser tan estrictes com amb la donació d’òrgans. Hi ha una degradació. Quan parlem de la protecció dels animals no parlem igual de la protecció d’un toro que de la protecció d’un mosquit. No tots els animals mereixen el mateix tipus de protecció. Penso que amb aquestes coses també hauríem de ser capaços d’establir aquestes diferències i diferenciar quan la pressió econòmica és tan potent que fa que passem per alt una cosa que en altres casos no passem per alt.
Victòria Camps a la seu de la Fundació Grífols / ROBERT BONET
Ha comentat que la donació d’òvuls és molt activa a Catalunya. A què es deu?
La reproducció assistida s’ha promogut molt a Catalunya. És evident que si no es remunera no hi ha donants d’òvuls, com no hi ha donants de plasma si no es remunera. Es pot remunerar de moltes maneres, es pot remunerar en espècies. Als EUA es remunera amb vacances pels donants, hi ha convenis amb empreses que ho permeten. El benefici que podem obtenir per molts pacients o persones que no poden tenir fills compensa també aquesta cosa que no ens agrada: compensar de forma material el que hauria de ser altruista. Les persones no són altruistes, fins i tot les que fan donacions voluntàries ho fan també per una gratificació personal.
Parlant de formes de reproducció. Un tema que també està sobre la taula és el de la subrogació femenina. Anem cap a un nou model de gestació?
Ja hi som. Hi ha moltes maneres de tenir fills. Amb això com amb tot, diem: on és el límit? Un dels límits avui és aquest, el de subrogació. Ho hem de permetre o no? A mi personalment no m’acaba d’agradar, penso que és una utilització del cos de la dona. És veritat que són dones que voluntàriament ho accepten, que tenen una compensació també econòmica i forta i que més enllà de problemes que pot arribar a plantejar la pràctica -de persones que finalment es voldrien quedar la criatura-, es fan contractes on es permeten moltes condicions. Podríem dir que formalment està ben fet però ens hem de plantejar si realment hem de promoure aquesta idea que la dona pot prestar el seu cos per tenir un fill que no serà el seu sinó el d’un altre. Això realment és solidaritat? Quin nom li donem a això? O és utilització del cos de la dona? Jo dubto. I com que dubto penso que de moment el tema de legalitzar-lo no ens l’hem de plantejar encara.
Tot i això veiem que algunes famílies opten per aquesta opció i que després poden tenir problemes legals a l’hora d’inscriure el fill.
Aquesta és l’excusa que s’utilitza moltes vegades per legalitzar alguna cosa. És una excusa suficient per legalitzar una pràctica dir que s’ha instaurat i que s’estendrà més? Jo crec que no. Hi ha moltes lleis que són vigents i són injustes i per tant és un debat que s’ha de fer o ha de durar.
No deixa de ser mercantilització, sobretot en els casos en què tot és donat. En el cas de parelles homosexuals, per exemple tot ha de ser donat, els òvuls també. Quin sentit té voler que sigui un fill biològic? Aquesta mena de sacralització d’allò biològic, per què? Quin fonament té? És com encarregar-lo, jo decideixo quan i com.
Abans ha parlat dels assajos clínics. Creu que es duen a terme de forma adequada? S’informa sempre als pacients que hi participen sobre els resultats dels estudis?
S’està començant a plantejar quina mena de compensació haurien de tenir alguns pacients d’alguns assajos. Fins ara hi participen pacients que moltes vegades pateixen una malaltia que no té cura o que el tractament habitual no és suficient però que la seva participació en un assaig és una participació altruista, perquè saben que potser ells no es podran beneficiar del medicament. Per tant, crec que és un deure vers les persones que hi participen: que sàpiguen on els fiquen, vull pensar que això està cobert. Però després informar del que ha passat amb allò.
Parlem del sistema sanitari català, com hem d’abordar la interacció público-privada?
El primer que hem d’evitar és parlar de privatització sempre que no tot ho faci el sector públic. Hi ha moltes maneres de fer entrar el sector privat en allò que el sector públic ha de garantir que sigui cobertura universal. El problema fonamental és que es garanteixi l’equitat a la cobertura; l’accés de tothom a allò que tothom ha de tenir, però que es faci d’una manera o d’una altra si es garanteix aquesta cobertura, no hauria de ser un problema ètic. El problema ètic és quan es deixa de garantir l’accés universal.
Però pot plantejar problemes ètics si les entitats que ho fan tenen com a objectiu fer negoci, sobretot si parlem de salut?
Això és falta de control. El sector públic no només té l’obligació de garantir la protecció de la salut a tothom, sinó que ha de controlar que aquesta protecció es faci bé i que no es produeixin aquestes disfuncions, corrupcions o fraus. El problema està en el no controlar els concerts, les concessions, els consorcis, tot allò que és participació públic-privat.
Parlava d’equitat, vostè creu que el sistema avui, malgrat tot, és equitatiu?
Jo crec que tenim un bon sistema sanitari públic, homologable amb els millors sistemes europeus que són els millors del món. Però això s’ha de sostenir i s’ha de sostenir bé i aquest és el problema que tenim avui, que perilla aquest sistema. Diem que no és sostenible i que no pot ser públic, etc. i d’aquí es pot derivar a una pràctica que deixi de donar aquesta garantia fonamental que és l’accés a la protecció de la salut universal.
Per tant, està en perill aquest sistema?
El perill hi és, sobretot quan falten recursos. Tenint en compte que en salut faltaran recursos sempre, perquè la sanitat no té sostre.
Victòria Camps durant l’entrevista / ROBERT BONET
Volia preguntar-li també sobre la transparència d’aquest sistema. A vegades és molt complicat entendre com funciona.
Mai podem estar satisfets amb la transparència, tampoc hi ha manera automàtica de convertir el funcionament d’una administració en un funcionament transparent. Hi ha coses que s’han de dir, coses que s’han de dir menys i hi ha informacions que es poden donar de moltes maneres… i tot això fa que moltes vegades la transparència grinyoli. Sembla que som molt transparents perquè hem fet un web meravellós i després resulta que hi ha corrupció, això no sortirà en el web. Per tant, la transparència ha de ser un valor que les persones assumeixin com a propi, que el portin a dins, que l’interioritzin i que vegin la manera d’aplicar-ho en cada cas.
Per acabar, quins debats ètics queden per afrontar en el camp de la salut?
Ens ho hem plantejat a la Fundació, perquè la bioètica està bastant encarrilada però hi ha una sèrie de temes que són temes permanents, però arriba un moment en el qual diem, “què més ens podem plantejar?”. Jo crec que, precisament perquè hi ha hagut la crisi econòmica, el tema de l’equitat, de la justícia distributiva o el tema dels determinants socials de la salut, són qüestions que encara no han entrat prou en el camp de la bioètica i que hi haurien d’entrar-hi més. O el tema de les dependències, de l’envelliment. Com tractar aquestes qüestions de la manera més equitativa possible.
Conèixer els gens que estan directament relacionats amb els càncers amb més prevalença permet tenir una millor comprensió de la malaltia i per tant desenvolupar teràpies concretes para a cada tumor, més individualitzades i adequades per cada pacient. Desenvolupar mètodes que permetin aquest coneixement és el que fa la biòloga Núria López-Bigas, la guanyadora de l’edició de 2016 del Premi Fundació Banc Sabadell a la Investigació Biomèdica.
L’entitat ha reconegut la seva trajectòria entre un total de 53 candidatures presentades d’investigadors amb perfils molt diferents. Finalment López ha estat l’escollida segons el jurat per “la seva contribució al desenvolupament de nous mètodes bioinformàtics per l’estudi dels genomes del càncer”.
Aquesta biòloga treballa a la Fundació ICREA de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) on, juntament amb un equip de professionals, es dedica a la investigació dels genomes del càncer a través de la creació de mètodes computacionals, el que s’anomena la bioinformàtica. Una nova forma d’investigar cada vegada més present, que consisteix a analitzar la multitud de dades biològiques existents, en aquest cas relacionades amb el càncer, a través de mètodes informàtics per extraure resultats que permetin una millora dels tractaments.
El seu laboratori ha estat pioner en desenvolupar mètodes computacionals per identificar alteracions gnòmiques implicades amb el càncer. Disposar d’aquests mètodes és essencial per l’anàlisi del genoma de milers de tumors que a la vegada permet, segons explica la biòloga, crear un catàleg on figuren aquells gens que estan directament vinculats amb el càncer. Això ajuda a comprendre millor com funciona aquesta patologia i per tant a desenvolupar noves teràpies especifíques per a cada tipus de tumor.
Aquesta és la IX edició del premi a la Investigació Biomèdica del la Fundació Banc Sabadell que des del 2006 ha distingit a diversos investigadors amb l’objectiu de ressaltar la trajectòria d’un científic o científica jove que hagi desenvolupat la seva carrera a Espanya. El premi està dotat amb 50.000 euros.
El guardó s’entregarà el pròxim 12 de juliol. Aquest dijous, durant la seva presentació de la guanyadora a la premsa, tant la guardonada com membres del jurat i de la fundació, han coincidit a remarcar la importància de la divulgació científica als mitjans per aconseguir notorietat social i comprensió per part de la ciutadania del què s’està duent a terme a Catalunya. Tots han destacat el nivell dels científics catalans i espanyols, però creuen que fa falta finançament i més suport per part d’entitats tant públiques com privades. “Tenim el talent però falten diners per continuar sent un indret de referència”, han ressaltat.
L’ús d’espais sanitaris públics per part d’empreses privades s’enfronta a una nova regulació. El director del Servei Català de la Salut podrà autoritzar l’ús de béns immobles públics per part d’entitats proveïdores de serveis sanitaris, ja sigui de forma gratuïta o a canvi d’una contraprestació. Així es contempla en l’avantprojecte de llei de mesures fiscals –la norma que acompanya els pressupostos i que modifica una vuitantena d’articles de diferents lleis sectorials- que el Govern preveu presentar a finals de mes.
En concret, es proposa una modificació de la llei 15/1990 d’ordenació sanitària (LOSC), que blindaria per llei l’ús d’immobles públics per part de diverses entitats proveïdores de serveis sanitaris. Així segons la proposta, el CatSalut (l’ens gestor de la sanitat pública catalana) podrà “autoritzar l’ús de béns immobles del seu patrimoni, ja siguin propis o adscrits, vinculats a la prestació de serveis de salut per les entitats proveïdores de serveis sanitaris, a fi de garantir el correcte funcionament de la xarxa pública de salut”.
Si finalment el Parlament dóna llum verda a la norma tal i com està redactada a l’avantprojecte de llei, això autoritzaria al director del CatSalut, David Elvira, a ser ell qui faci aquesta cessió d’espais, deixant la porta oberta a que siguin entitats privades les que acabin fent activitat dins dels centres públics.
Això és així ja que la modificació de la llei presentada pel govern no estableix a quin tipus d’entitats –públiques o privades- es poden fer aquestes cessions d’espais ni amb quins criteris es determinarà si la cessió es fa de forma gratuïta o a través d’una contraprestació. Segons la memòria de la llei, la utilització dels centres públics s’autoritzaria «únicament per les entitats proveïdores» del CatSalut, cosa que deixa un ampli marge de possibilitats. A dia d’avui són proveïdores del CatSalut tant empreses sense ànim de lucre com empreses privades, com ara el gran grup privat Quironsalud –fins fa un meses anomenat IDCsalud.
D’altra banda el CatSalut també contempla cedir aquests espais a «altres administracions o entitats públiques i entitats privades sense ànim de lucre» sempre i quan ho destinin a finalitats «d’utilitat pública o d’interès social complementaris de les activitats de salut».
La memòria d’avaluació d’impacte de l’avantprojecte de la llei de mesures fiscals –on s’especifica quina és l’afectació en els ingressos i despeses públiques de cada una de les modificacions de llei proposades- no especifica quin serà el resultat d’aquesta mesura, i si tindrà o no impacte econòmic.
El Govern fa aquesta proposta malgrat que el maig de 2015 el Parlament de Catalunya va suspendre la resolució 5/2015 a través de la qual el Govern volia regular l’activitat privada duta a terme dins de centres sanitaris de la xarxa pública. Tot i la suspensió, la modificació de la llei que ara proposta el Govern permetria regular aquest tipus d’activitat als centres públics.
Els metges de l’Hospital de Palamós han decidit que cal mantenir la lluita. Després de la vaga del mes de març, quan demanaven una millora de les condicions laborals, han decidit convocar-ne una altra aquest dijous per seguir reclamant allò que encara creuen que queda per fer en relació a les seves condicions laborals.
Els professionals del centre pensen que les reclamacions d’aquest col·lectiu no han estat ateses. Segons el sindicat Metges de Catalunya, convocant de la vaga, la mobilització, a diferència de l’anterior , que va dur-se a terme durant el matí, l’aturada s’allargarà durant 24 hores, des de les 8 del matí del dia 19 fins a les 8 del dia 20.
De moment, tal com informa també el centre en una nota de premsa, una de les demandes dels treballadors que sí que ha estat atesa és la que fa referència al nou model de transport sanitari. Des de l’1 de maig tots els professionals que presten el servei amb un Vehicle d’Intervenció Ràpida (VIR) poden fer-ho de forma voluntària.
Més enllà d’això però queden moltes peticions que els professionals creuen que són importants, en repassem algunes:
Els professionals segueixen demanant el restabliment de les guàrdies de presència física, en lloc de localitzada per aquelles especialitats encara afectades per aquest model. Segons explica el doctor Antoni Duran, delegat de Metges de Catalunya a l’Hospital de Palamós, els especialistes en cirurgia, traumatologia, urologia i els que estan a la cambra hiperbàrica, segueixen fent guàrdia localitzada, és a dir, estan a casa de guàrdia esperant a que els avisin. Aquests professionals volen que com la resta d’especialistes les guàrdies es facin als centres.
Deixar de fer guàrdies després dels 50 anys. El conveni col·lectiu de la sanitat concertada lliura als professionals majors d’aquesta edat de fer les guàrdies de presència física. El problema recau sobre aquells treballadors que fan guàrdies localitzades. Segons la nota de premsa de l’hospital “l’exoneració per motiu d’edat en les guàrdies de localització no queda recollit en el conveni”. Duran però assegura que això és “una interpretació del conveni”.
Un augment del preu de l’hora de guàrdia d’acord amb les sentències judicials que estableixen que s’ha de retribuir, com mínim, al preu de l’hora ordinària. Els professionals d’aquest centre cobren, entre 24 i 27 euros per hora de guàrdia treballada, segons informa Duran, un preu per sota del qual cobren per treballar una hora ordinària.
Adjudicar el quart nivell de carrera, el D, als professionals que ho van demanar el 2013. Aquest és el nivell més elevat que pot assolir un metge, i per un acord al qual va arribar l’empresa amb els treballadors el 2013, es va acordar que es reconeixeria aquest nivell als treballadors que portessin 9 anys exercint amb el nivell C, i se’ls pagaria el que suposa aquest reconeixement, una mica més de 2.000 euros extres l’any, segons Duran. Tot i l’acord però, segons explica aquest professional encara no s’ha reconegut a cap dels metges amb el nivell D.
A banda d’aquestes, els professionals reivindiquen altres millores, com un pla de formació, que segons Duran de moment només s’ha proposat aplicar-se en el servei d’urgències. Tot i així, l’empresa assegura que s’ha fet una revaloració de les necessitats formatives amb la participació dels serveis i s’ha inclòs al pla de formació anual. Durant assegura però que de moment no els han fet cap proposta. «L’empresa es manté immòbil i no ofereix solucions, per tant, no tenim altra alternativa que seguir lluitant contra la precarietat a què ens sotmeten, i ho farem mentre no s’obrin a atendre les nostres demandes», apunta Duran.
Jaumé E. Ollé és metge, i ha exercit la professió en indrets molt pobres. Al llarg de la seva vida ha passat per països com Haití, Bolívia, Mali o Etiòpia, entre d’altres. Va viatjar un dia a Haití, i després de veure les condicions d’aquell país i la precarietat del sistema sanitari, va decidir que era allí on podria ser “més útil”. En el seu llibre Crónicas de un médico en el mundo (Icària Editorial) reflexiona sobre l’exercici de la medicina en països pobres i sobre la situació cultural d’aquests indrets.
Quin paper pot jugar la medicina en països tan pobres?
El mateix paper que aquí. Tothom vol estar sa, si tens mal de cap no vols tenir mal de cap, si tens un nen amb febre vols que li passi. Això és igual per a pobres i rics, i potser pels pobres més, perquè estan més malalts, per tant, la medicina té un paper fonamental. En països pobres si estàs malalt no pots treballar i si no treballes no menges.
En alguns capítols es queixa de què tot i la bona voluntat i de saber com ajudar a un malalt, a vegades no hi ha els medicaments necessaris o si hi són no són accessibles per a tothom. Quines són les desigualtats més grans en salut en territoris com els que ha treballat?
Aquí si tenim mal de cap tenim possibilitat de demanar la baixa, per l’embaràs també tenim baixa i la gent segueix cobrant, allà no. Un exemple de fa dues setmanes. Un nen d’Uganda que ha passat l’educació secundària, cosa gens fàcil, va passar per l’escola professional, i ara treballava en un hotel de recepcionista. Un dia va caure, es va trencar les dents i el van fer fora, no volen un recepcionista sense dents. Em va escriure immediatament per dir-me que després de tots els esforços per estudiar i sortir de la seva cabanya l’han acomiadat. Em va demanar 150 euros, li he hagut de donar perquè es pugui posar dents noves, perquè si no es quedava sense feina. O per exemple, em venen els pescadors del llac d’Uganda, amb una tuberculosi que se’ls ha menjat i els pregunto: ‘per què no veniu quan comenceu a tossir?’ però clar, si no pesquen no mengen, només poden venir quan descansen de treballar. Aquí tenim uns sistemes que allà no existeixen.
Doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista amb el Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO
Fins a quin punt sent que ha arribat a empatitzar amb aquestes històries?
Són històries fàcils d’entendre, però és difícil de solucionar-les totes. No he cobrat mai a un malalt, al contrari, el difícil és que no em posi jo la mà a la butxaca, has de fer una selecció perquè no pots estar contínuament donant, no pots sobreviure així i comporta un risc. Deixa’m posar-te un exemple. Una vegada vaig veure una mare que em va portar el seu fill perquè patia raquitisme –disminució de vitamina D, de calci i fosfat en la sang- li vam donar les vitamines, calç i li vaig dir que tornés en un mes. Un dia mentre anava cap a casa me la trobo, s’havia fet una cabanya darrere d’unes tàpies per viure-hi mentre esperava el dia de la visita. No podia pagar-se el transport d’anada i tornada i va decidir que era més fàcil quedar-se allí, demanant diners a la gent que passava.
De fet, deixi’m recordar-li un altre exemple que explica en el llibre. El d’una senyora que té tuberculosi. Vostè li ofereix tractament però ella diu que ha d’anar a casa a cuidar el porc. Vostè es queda sorprès, i ella llavors li diu que si es mor el porc es quedarà sense menjar i per tant morirà.
Clar, allí si no tens de què menjar no menges. La salut té una funció diferent. Allà si tens mal de cap i no pots treballar hauràs d’anar-hi igual a treballar. Tot el que tenim aquí és un luxe, que en el fons hem d’agrair a la societat.
M’imagino que la idea que tenim aquí de què la salut és el primer allí no s’entén ben bé així.
La salut allí es mira des d’un punt de vista funcional. Allà té la funció de permetre’t treballar per poder menjar. Aquí no té aquesta funció. La salut aquí és tenir o no mal de cap, per exemple. La funcionalitat canvia i per tant canvien les prioritats de la persona.
Doctor Jaume E. Ollé / SASNDRA LÁZARO
En un altre capítol es pregunta què és ser pobre en un país de pobres. I obre el debat de si l’ajuda econòmica és suficient. Què és ser pobre en un país pobre?
Un exemple. Ser pobre en un país pobre és una noia que té un tumor al coll, viu als carrers de Somàlia i és una immigrant d’Etiòpia. Immigrant, il·legal i sense família. Té un tumor que li comença a créixer. Em ve a veure, no sabem què és, la tractem, no respon al tractament, faig una biòpsia que he d’enviar a França i que pago jo, perquè ella no pot pagar res. De França em diuen que és un tumor pel qual no hi ha tractament, per tant, només pretenc obtenir el tractament simptomàtic. Però no tinc morfina, l’he d’anar a robar del quiròfan, allí em donen una injecció cada 4 dies i ella, mentrestant, està a terra plorant de dolor. Això és ser pobre sense esperança. Per sort va morir unes setmanes més tard. Això és ser pobre en un país pobre, on no hi ha medicaments, ni biòpsies, ni serveis d’atenció, on no hi ha res.
Diu en el llibre que el que abans entenia però no assumia ara ho entén però li sembla inacceptable. Fins a quin punt l’ajuda d’un metge com vostè pot ser eficient quan la mentalitat d’un país per la seva cultura i educació és molt diferent? Explicava el cas del Mikado, un nen que està sol a l’hospital on treballava i que les infermeres donaven per perdut i no li oferien menjar ni el cuidaven.
En aquest cas concretament ho entenc, fins a cert punt, però no puc acceptar-ho. Entenc que la infermera té molta feina, que té 300.000 malalts i que a aquell nen el donen per perdut. Però jo no ho puc acceptar. L’actitud de les infermeres que descuiden aquell nen només es pot entendre dins d’un context. Quan estava a Uganda i sortia de casa davant hi havia uns camps i sovint a les set del matí em trobava a la infermera que estava llaurant el camp, amb 2 o 3 nens que havia de vigilar i després entrava a treballar a les 9 del matí. A vegades s’adormia. Jo no accepto que s’adormin a la feina, però he de pensar també amb el context en el qual es troba. Les dones, especialment les del tercer món, treballen 24 hores del dia. Arriben a casa i han de preparar el menjar i cuidar els fills i potser el marit els hi pega o se’n va amb altres.
Un context molt diferent.
T’il·lumina molt veure el contrast què hi ha entre fora i dins. Jo vaig tenir una malalta, una mare amb tuberculosi amb un estat avançat. Per un projecte sobre la tuberculosi va venir una fotògrafa alemanya a fer-li unes fotos. Li vaig presentar a la Rose i a la seva filla. Les dues eren esquelets vivents. Ella estava malalta però tenia llet, la nena estava desnodrida però seguia mamant. La fotògrafa em va preguntar perquè no li donava llet en pols. Jo no hi estava d’acord. I ella creia que era perquè jo estava cremat d’estar a Àfrica.
Hi era així?
No, li vaig preguntar quant de temps estava disposada a pagar aquesta llet i després li vaig explicar que si li donàvem llet amb pols la nena deixaria de mamar i a la mare se li tallaria la llet. Li vaig dir que quan la senyora tornes al seu poble perdut a la selva no tindria on trobar aquesta llet i si la tingues l’hauria de diluir amb aigua, segurament contaminada, i que per tant la nena es quedaria sense llet o amb moltes diarrees. Ella no ho comprenia. No es pot anar a aquests països i intentar imposar les solucions que tenim aquí, perquè pot ser que no sigui beneficiós.
Vaig tornar a veure la mare un any o dos més tard i havien sobreviscut les dues. Estic segur que si li haguéssim donat la llet en pols la nena estaria morta. Però ella -la fotògrafa- seguiria la seva vida, tan contenta, sense saber-ho.
El doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO
Creu que després de viure aquestes experiències és més optimista o menys amb la situació del sud?
A llarg termini sóc optimista, el que passa que hi ha uns grups de població que cada cop estan pitjor, perquè les diferències són cada vegada més grans. Però penso que a la llarga fins i tot aquests països milloren, a bufetades i de mica en mica, però milloren. Hi ha una milloria en l’educació, en la sanitat….Però morirà molta gent pel camí. Jo tendeixo a ser optimista, encara que quan hi ets costa.
D’ençà que el Conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar que desprivatitzaria la Clínica del Vallès i l’Hospital General, dos centres privats de Quironsalud que absorbeixen activitat pública, no han parat de sortir notícies sobre què passaria amb els malalts i amb els seus treballadors. Finalment el Conseller ha anunciat aquest divendres que la majoria de l’activitat (65%) serà absorbida per l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i la resta (35%) pel Consorci Sanitari de Terrassa.
El mateix passarà amb els treballadors, després de les intencions de l’empresa privada d’acomiadar-ne més de 100 a través d’un Expedient de Regulació d’Ocucpació (ERO). 40 d’aquests professionals s’incorporarien a l’hospital de Sabadell i els 15 restants al de Terrassa, i segons el conseller, la resta es quedaran a l’empresa i cap serà acomiadat.
D’aquesta forma el Taulí anirà absorbint de forma progressiva les 3.700 altes anuals (1.100 mèdiques i 2.600 quirúrgiques) que derivava anualment a la clínica privada. Per fer-ho s’hauran d’obrir llits i mantenir els quiròfans a ple rendiment. Del total dels 7,5 milions que el Departament de Salut destinava a la Clínica privada 5 seran pel Taulí i dos per Terrassa. L’Ajuntament de Sabadell ja ha anunciat, també, que invertirà quatre milions d’euros per millorar el centre, tenint en compte les dificultats que pateix últimament, sobretot el servei d’urgències.
De la privada a la pública
Els treballadors de la Clínica del Vallès passaran de tenir un contracte privat a un de públic, i seran incorporats de forma directe. Els professionals del Taulí, segons han explicat a aquest diari, creuen que això comporta un greuge competencial amb la resta de treballadors.
“Nosaltres ens solidaritzem amb els treballadors i volem ajudar-los, però no pot ser que quan l’activitat es va començar a derivar no hi hagués cap condicionant”, expressa un dels professionals del centre. De fet, explica que al voltant de 2009 quan la Clínica privada va començar a absorbir activitat molts treballadors del centre públic van veure reduïdes les jornades i per la crisi, més tard, empitjorades les seves jornades i “ningú els va fer cas”. I en canvi ara diuen, a causa “d’errors estratègics polítics i empresarials” és el centre públic el que ha d’assumir les conseqüències d’aquesta decisió.
Segons informen els treballadors a El Diari de la Sanitat, el CatSalut, per tal d’arribar a un acord amb els professionals els ha ofert 3,5 milions d’euros extres per millorar les condicions laborals. Aquests diners, expliquen, estaran en mans de la direcció de l’hospital que decidirà com aplicar-los. Ja bé siguin ampliant les jornades a aquells que tenen jornada parcial o retornant la part de paga extra de 2013 i 2014 que encara els deuen.
Per altra banda els treballadors es queixen de què no hi hagi sobre la taula cap xifra exacta, de quant suposarà contractar aquest personal, quin tipus de contracte tindran, o quantes persones del Taulí podran ampliar la seva jornada.
En un comunicat per la premsa el comitè d’empresa del Taulí ha demanat que les estructures i recursos necessaris per absorbir aquesta activitat i una millora de les condicions laborals que els permeti oferir una atenció digna.
Per això demanen que es fidelitzi el personal a través de contractes fixes i que s’ampliïn els contractes dels qui només treballen unes hores al dia. «Un cop realitzades aquestes millores per als treballadors i treballadores entenen que seguint la legalitat de contractació, i respectant les condicions d’incorporació que marquen els estatuts del Taulí puguin obrir convocatòria per a incorporar el personal necessari per a portar a terme tota l’activitat assistencial per a la regió del Vallès que li pertoqui a l’hospital», manifesten.
Un dimecres més a l’Hospital Vall d’Hebron, i com la majoria de dies, les urgències bullen. Centenars de pacients passen per aquest servei cada dia, el més gran de tot Catalunya. Molts s’hi quedaran unes hores, altres requeriran ingrés. A les 9 del matí del dimecres, segons un grup de treballadors que comptabilitza els malats que hi ha a les urgències esperant per ingressar, hi havia fins a 93 pacients esperant un llit. Alguns porten quatre i cinc dies esperant, el que més, sis.
Dimecres 11: 93 malalts. El més antic del dia 6. Lliteres i passadissos. Llits tancats. Observació no és hospitalització.
“S’acumulen els pacients a l’àrea d’observació de les urgències, mentre esperen que els pugin a planta, estan atesos però el seguiment de la malaltia no és el mateix”, denuncia Trini Cuesta membre de la Coordinadora d’Entitats SAP Muntanya. Mentre aquests pacients estan retinguts a les urgències esperant un llit, la novena planta de l’Hospital, amb una capacitat de 24 llits aproximadament, segueix tancada, segons denuncien els membres de la Coordinadora.
El departament de comunicació del centre assegura que tots els pacients d’urgències tenen l’assistència garantida i, que en cap cas, es retarda el temps d’espera. “La capacitat de l’hospital es mou segons les necessitats”, manifesten.
Però els veïns del barri, familiars i professionals, concentrats aquest dimecres i com cada dimecres a l’entrada de l’hospital sostenint pancartes amb el lema “No més de 24 hores a urgències”, no creuen que n’hi hagi prou i demanen a la direcció del centre més esforços. “A l’àrea d’observació, on el malalt espera, no es pot garantir la qualitat assistencial, hi ha molt soroll, el metge és sempre diferent”, expliquen.
Històries moltes. Una senyora de mitjana edat, que s’ha apropat a la concentració de l’entrada, té el seu marit a urgències, porta 48 hores i està esperant a què el pugin a planta. Ha estat tota aquesta estona a un dels passadissos, entre familiars i altres malalts, en un espai sense intimitat. La seva dona explica a aquest diari que mentre ell esperava una infermera va haver de posar una sonda a una pacient que estava al seu costat. La professional va dur a terme aquesta pràctica davant de tothom, mentre la pacient cridava i ella li demanava que obris les cames i deixes de cridar. “Es normalitza el que no és normal”, lamenta Cuesta a aquest diari.
“Les urgències del Vall d’Hebron sempre han sigut un problema, però és hora de demanar solucions”, afegeix. Aquests darrers dies han estat especialment difícils per aquesta unitat, per la gran afluència de pacients i per la dificultat de passar els malalts a planta. Fruit d’això s’han acumulat els pacients, ja estabilitzats, a l’àrea d’observació. El dimarts, per exemple, des del compte de Twitter @adjuntosdeurgen, on alguns professionals d’urgències fan públic el recompte de pacients que esperen, indicaven que havia 89 malalts retinguts i alguns hi portaven cinc dies. Des de comunicació asseguren que aquests últims dies el nivell d’entrades ha estat similar al del pitjor moment de l’epidèmia de la grip. Més de 300 entrades per dia, quan de mitjana se’n solen fer unes 280.
Després de la concentració a l’entrada de l’hospital alguns membres de la Coordinadora d’Entitats SAP Muntanya s’han reunit amb el gerent del centre, que els ha assegurat, segons expliquen, que són ells els qui prenen la decisió d’obrir llits i que reserven els buits per moments de “màxima necessitat”. Una resposta insuficient pels membres de la plataforma.
Una estona després d’aquesta reunió Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i Jaume Estany, gerent del Consorci Sanitari de Barcelona es van reunir amb el gerent de Vall d’Hebron i la directora mèdica del centre. Tarafa ha explicat a El Diari de la Sanitat que han demanat a la direcció que activin més ràpid la reobertura de llits. «La situació, amb una població més envellida i cronificada, no és la que tenim fa 10 anys. Els hem demanat que replantegin el tema de la reobertura de llits», ha manifestat. Amb tot, Tarafa assegura que els pics de saturació ja no són cosa puntual sinó que es donen de forma repetida i es pregunta si les les estructures existents estan preparades per absorbir-ho. «Això ja és un debat més ampli», assegura.
“Abans de pagar els 16 anys d’indemnització et podriràs a l’arxiu”. Això és el que li va dir el cap d’una gestoria de Barcelona a una treballadora que feia 16 anys que estava empleada. El cap d’aquesta empresa volia substituir a la Maria, nom inventat, per una persona que era més avantatjosa per l’empresa. Per fer-ho la van forçar a acceptar un acomiadament sense compensacions. Abans d’això la van anar canviant de funcions i van deixar d’oferir-li suport, esperant que ella marxés. Quan la Maria va demanar una reducció de l’horari, perquè s’havia de fer càrrec de la seva llar, monoparental, i cuidar de la seva mare, el seu cap la va relegar a ordenar l’arxiu històric.
La Maria té 57 anys, va ser diagnosticada amb un trastorn depressiu causat per les seves condicions laborals. El seu, és un dels casos que recull la Unitat de Salut Laboral, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).
L’any 2015 aquesta unitat va rebre 531 notificacions de malalties relacionades amb el treball, afectant sobretot a dones, un 64% corresponen a treballadores d’uns 44 anys de mitja. En total, l’agència va acumular un 14% més de notificacions que el 2014.
Segons l’ASPB l’edat, malgrat ser un avantatge pels anys d’experiència i el coneixement adquirit, en moments de crisi es transforma en un vector de vulnerabilitat. “La por a perdre la feina fa que moltes persones acceptin condicions de treball molt dures. En les persones més grans, alguns factors relacionats amb l’entorn familiar i personal i amb el laboral, incrementen la seva vulnerabilitat”, asseguren des de l’entitat. Entre els casos estudiats per l’ASPB diversos responien a una situació similar a la de la Maria: empreses que volien acomiadar a treballadors sense haver de pagar indemnització.
Una de les persones afectades que va notificar el seu cas al metge deia: “Al llarg d’aquests 32 anys que porto ho he donat tot per aquest centre. He fet molts cursos per reciclar-me, pagant-los jo i fora de l’horari de la feina, he fet de cuinera, de relacions públiques per informar els pares que venien demanant informació i he arribat a casa meva, a vegades, a les 9 de la nit perquè ella [la directora] no podia fer-ho. He fet de secretària, de telefonista, de senyora de la neteja i ara no sé ben bé que té en contra meva que em trobo i em sento assetjada, menyspreada, amenaçada, insegura, amb por i amb la meva dignitat i estima per terra”.
L’ASPB rep les notificacions a través dels metges i metgesses dels centres d’atenció primària. Quan un professional mèdic detecta una persona amb una malaltia que podria estar relacionada amb les condicions de treball envia la notificació a la unitat de salut laboral de l’ASPB. I aquesta elabora un informe de recomanacions que fa arribar al responsable de recursos humans de l’empresa.
Els sectors més afectats
Al Joan, nom inventat, la seva empresa també el volia acomiadar sense pagar-li indemnització. Tenia 59 anys i treballava com oficial qualificat de màquines offset en una empresa d’arts gràfiques. Portava 36 anys a l’empresa. L’ aïllament, els canvis de lloc de treball i la humiliació li van causar un malestar que finalment va ser diagnosticat pel seu metge com a ansietat generalitzada.
Segons les dades de l’ASPB el sector que més notificacions d’aquest tipus ha generat a Barcelona és el de serveis i comerç. Entre els homes un 19,7% dels empleats pertany al sector de la indústria i la construcció, i en segon lloc al sector dels professionals de suport (19%). Pel que fa a les dones, el grup més afectat és el de les professionals de suport (22,3%) i en segon lloc el de professionals de la ciència i intel·lectuals (18%).
Pel que fa l’anàlisi més concret d’aquestes dades, l’ocupació amb més notificacions de malalties causades pel treball en el cas dels homes correspon a peons de transport, descarregadors i similars, en segon lloc a empleats d’agències de viatges, recepcionistes d’hotels i telefonistes i a personal de seguretat privada. Entre les dones els perfils professionals més afectats són els d’assistents administratives i especialitzades, venedores de botigues i magatzems i personal de neteja d’oficines, hotels i altres establiments similars.
Més d’un 80 % de les notificacions de 2015 feien referència a persones amb contracte indefinit.
Els efectes sobre la salut
Entre les notificacions que recull l’ASPB no hi entren les lesions per accident de treball o les malalties professionals, ja que es recullen en altres informes.
Les dades de l’Agència mostren però que els trastorns mentals, sobretot de tipus ansiós-depressiu van ser els més notificats. Corresponen a un 73% dels casos en dones i a un 65% dels casos en homes. El personal de serveis i comerç va ser el perfil professional més freqüent entre les persones afectades per trastorns de salut mental.
Distribució dels casos notificats segons diagnòstic i any de notificació. Barcelona, 2001-2015. / ASPB
A aquests trastorns segueixen els problemes musculesquelètics, que van afectar un 21,5% del total dels homes que van notificar alguna malaltia relacionada amb el treball i a un 14,7% de les dones. Molt per sota d’aquestes dues patologies trobem les malalties d’ulls i les malalties del sistema respiratori.
Els factors de risc
Els factors de risc més assenyalats, associats a problemes de salut mental dins de l’àmbit laboral, fan referència a aspectes psicosocials. La manca de suport per part dels superiors va ser l’element més repetit, al voltant de la meitat dels casos estudiats assenyalava aquest risc. A aquests factor li segueix les altes exigències i la manca d’autonomia. Entre les dones destaca un quart indicador, la manca de suport dels companys.
Després dels riscos psicosocials es situen les causes ergonòmiques, com les postures forçades o la força en el desenvolupament del treball. Per últim els factors higiènics, menys presents però també assenyalats en el cas d’utilització de productes químics o d’ambients sorollosos.
