Autor: Carme Escales

En el repte de curar un càncer hi ha diferents perspectives, depenent de la cronologia del tumor. La detecció precoç és una d’elles. Es mira –i s’investiga cada cop més- com detectar-lo a temps quan és incipient, abans que es desenvolupi acumulant cèl·lules malignes. La intervenció quirúrgica per extraure el tumor és la gran oportunitat de curació en molts casos. Però després d’operar, els controls van confirmant si el teixit restant ha tornat a ser fecund per a un nou desenvolupament de cèl·lules dolentes, o si restes d’aquestes varen romandre, imperceptibles a la vista humana. Segons aquestes confirmacions, es parla de recidiva, repetició del càncer, o de metàstasi, en cas que les cèl·lules malignes s’hagin escampat cap a altres òrgans o zones de l’organisme.

Evitar que aquesta repetició i/o propagació es doni és un objectiu en molts estudis científics. I un equip de metges de la Unitat especialitzada de fetge, pàncrees i vies biliars de l’Hospital del Mar, investigadors de l’IMIM i professors universitaris, ho procuren també estudiant estratègies quirúrgiques, en concret per tractar metàstasi hepàtiques de càncer de colon i tumors primaris. El de colon és el més prevalent dels càncers en homes, després del de pulmó. I entre el 20 i el 30% dels pacients d’aquest tipus de càncer acaben fent metàstasi, sobretot localitzada al fetge, després de la intervenció quirúrgica del tumor colorectal.

Tractant d’evitar aquesta metàstasi, un equip de l’IMIM iniciarà aquesta primavera un assaig amb 720 pacients de 24 hospitals d’una desena de països europeus. La intenció és validar una tècnica quirúrgica utilitzant un dispositiu patentat a Barcelona l’any 2008 i comercialitzat per una empresa catalana (Coolingbis), demostrant que pot canviar la vida dels pacients que poden patir repeticions locals del càncer. D’un 20 o 30% d’aquests malalts oncològics, afectats per un tumor colorectal, que desenvolupen metàstasi després de la intervenció quirúrgica, entre un 10 i un 20% podrien no tenir recidives si se’ls intervé amb la tècnica estudiada.

Un estudi anterior del mateix IMIM, els resultats del qual varen ser publicats l’any 2021 a l’European Journal of Surgical Oncology, ja va deixar evidència de la reducció de la metàstasis amb la utilització d’aquesta tècnica quirúrgica ablativa en 180 pacients estudiants durant més de 10 anys. “Amb menys d’un centímetre d’ablació dels vorals de l’escissió feta en l’extirpació del tumor es redueix la recidiva local d’un 5 fins a un 15%”, explica el doctor Fernando Burdío, un dels tres components de l’equip d’investigadors. Els altres dos són Patricia Sánchez- Velázquez  i Benedetto Ielpo. Tots ells són cirurgians generals de la Unitat de la Cirurgia Hepatobiliopancreàtica de l’Hospital del Mar, professors a la Facultat de Medicina de la Universitat Pompeu Fabra i investigadors de l’IMIM.

L’estudi que s’iniciarà els propers mesos es liderarà i coordinarà des de Barcelona per l’equip d’aquests tres investigadors de l’IMIM, juntament amb altres especialistes d’altres disciplines, com ara enginyers. “Reproduirem les dades o resultats de l’estudi publicat l’any 2021. Ho farem de manera multicèntrica (a 24 centres europeus), prospectiva i randomitzada, és a dir, per obtenir la millor evidència, compararem la tècnica que volem testar amb la pràctica habitual en metàstasis hepàtiques i hepatocarcinoma de cada centre, i es farà de manera aleatòria i controlada”, precisa Patricia Sánchez. Els pacients seran informats i hauran de signar la seva autorització a participar-hi. “El control requereix una auditoria, monitorització i gestió dels efectes adversos amb dades de cada pacient”, afegeix Benedetto Ielpo.

L’estudi es podrà fer gràcies a l’obtenció d’una beca Horizon (6,5 milions d’euros per a cinc anys d’estudi), que ha reconegut l’equip per la seva feina feta fins ara. És una beca molt competitiva que pocs grups d’investigació aconsegueixen. “El que farem no deixa de ser un assaig clínic com tots els que passen els medicaments, que s’administren a un grup de pacients i a un altre grup se’ls dona un placebo. Nosaltres, ho farem amb la tècnica quirúrgica, la que volem donar a conèixer pel seu benefici, i la que acostumen a fer servir a cada centre”. La màquina de la qual volen mostrar l’eficàcia en la reducció de la reproducció de cèl·lules tumorals ja es fa servir a Luxemburg, Polònia i Itàlia, a més d’alguns centres a l’Estat espanyol.

La prevalença estimada del tumor colorectal és en l’actualitat, segons un estudi a 27 països d’Europa l’any 2020, d’un 12,7% de tots els nous càncers diagnosticats i causa un 12,4% de totes les morts degudes a càncer. El seu augment en els darrers anys està molt relacionat amb el consum d’alcohol, tabac, i també amb l’obesitat.

Durant els quatre anys posteriors al diagnòstic de tumor de colon es fa el seguiment del pacient. De les metàstasis que entre el 20 i el 30%  d’ells desenvolupen, la més freqüent és al fetge, perquè aquest òrgan fa de filtre i en ell es dipositen cèl·lules tumorals. Es calcula que entre el 50 i el 80% de pacients que pateixen una metàstasi al fetge no sobreviuen més enllà de 5 anys.

El dispositiu amb patent barcelonina que ara es vol validar en un estudi internacional, s’utilitza per facilitar la cirurgia i té un efecte positiu en la recidiva local, impedeix que el tumor pugui reproduir-se als límits de la resecció. La màquina utilitza la radiofreqüència, que s’utilitza en molts sectors de la medicina, com per exemple en urologia, en cirurgia general i cirurgia plàstica. El dispositiu creat a Barcelona es basa en la radiofreqüència, que serveix per controlar el sagnat i, tal com varen descobrir els investigadors de l’IMIM, també per ampliar els límits de la resecció i evitar així la reaparició de càncer.

El focus dels investigadors sobre la reaparició de cèl·lules tumorals en el cas del colon i recte, modificant la cirurgia del tumor, podria beneficiar també qualsevol altra cirurgia oncològica.

Saber que un fàrmac funciona en el guariment d’una malaltia, a banda dels símptomes externs que el pacient veu desaparèixer o viu millor, però sobretot, a nivell mèdic, es va valorant a partir de canvis en determinats elements observats al laboratori. Són els anomenats biomarcadors, substàncies, cèl·lules, que, analitzant la mostra que les conté –de sang, orina, saliva…, o visionant el resultat de proves d’imatge-, se’n verifica l’evolució. Els biomarcadors esdevenen així pistes que orienten els metges sobre la idoneïtat i beneficis dels tractaments, la progressió d’una malaltia i, per tant, els successius pronòstics.

Els biomarcadors guien així la medicina personalitzada perquè ajuden la comunitat científica a identificar trets, marcadors, senyals comunes en grups de pacients, allà on sigui del món, però sobretot perquè detallen les característiques i comportament de cada malaltia en cadascun dels pacients en concret, així com la reacció del seu organisme a tot el que se li apliqui per vèncer els patògens i curar-se. Amb tota la informació generada a partir d’aquesta persona afectada per una malaltia, es pot fer més diana en la seva medicació, dosificació i el millor moment per a començar a fer-li un tractament.

Segons ens explica el Dr. Antoni Martínez Yélamos, Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge, “pràcticament tots els paràmetres que es determinen en una analítica convencional es podrien considerar biomarcadors, tot i que aquest terme s’acostuma a fer servir per als  més nous biomarcadors -descoberts recentment-. Normalment, a més, el nom de biomarcador s’associa a marcadors bioquímics o genètics més que als, per exemple, d’imatge”.

De fet, el terme biomarcador va començar a llegir-se molt en les publicacions científiques a partir dels anys 90 i molt més encara des del 2000, amb un creixement exponencial fins avui. Però el que són i fan ha existit sempre. “Des del moment en què es varen poder fer proves, ja hi havia biomarcadors, però l’evolució tecnològica i del coneixement sobre la fisiopatologia de les diferents malalties ens està permetent avançar en la investigació de possibles nous biomarcadors”, apunta el Dr. Martínez. És a dir, una certa revolució dels biomarcadors ve donada per la tecnologia cada cop més avançada, i per més coneixement científic. Això fa augmentar la capacitat de trobar nous senyals d’informació en l’organisme per diagnosticar, tractar i pronosticar l’evolució d’una malaltia amb més precisió en cada persona.

Definició

El Cap de Neurologia de l’Hospital de Bellvitge ho defineix així: “Un biomarcador seria qualsevol marcador biològic, bioquímic, cel·lular, genètic o de imatge, que tingui utilitat pel maneig dels malalts, bé des del punt de vista diagnòstic, pronòstic o de resposta al tractament”.

Cada possible biomarcador detecta coses diferents. Poden ser proteïnes, gens, anticossos, metabòlits… I si el pacient té un biomarcador determinat prèviament en malalts d’una determinada malaltia, sabrem que també la té. Així es fa el diagnòstic, per exemple, de la diabetis. Glucosa alta en uns resultats de sang de forma repetida vol dir que aquella persona té diabetis. Si es descobrís avui la glucosa com a indicador de la diabetis li dirien biomarcador, perquè de fet ho és. La glucosa és la pista que ens indica, segons el seu nivell, si existeix diabetis o no.

La proteïna TAU és un possible indici de risc incrementat d’alzheimer. No és segur, però apunta la possibilitat més gran que si no trobem la proteïna TAU. Tal com explica Martínez Yélamos, “cada prova diagnòstica té una sensibilitat, un valor predictiu positiu, negatiu i validesa. Qualsevol valor molt rarament ens indica un 100% de sí o de no. Per sobre del 80% ja és un bon biomarcador de sí o de no”. Això pel que fa a un diagnòstic.

Però per avaluar la idoneïtat, l’eficàcia d’un tractament, també els biomarcadors ens informen. “Per exemple, un tractament amb immunosupressors, en funció de l’activitat d’un enzim concret, se sap si caldrà més o menys dosi per controlar el risc d’un càncer secundari. Aquesta dosificació varia en funció del resultat que aporta el control i supervisió del biomarcador. Pels estudis que ja s’han fet, ja saps que als malalts que tenen tal enzim per sobre d’un nivell els hi podem donar una dosi determinada. En aquest cas, el biomarcador ajuda a preveure efectes secundaris i veure si el tractament li anirà bé o malament”, argumenta el Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital de Bellvitge.

Els biomarcadors també serveixen per fer pronòstics, ajuden a dir com evolucionarà el malalt en els propers anys, segons si ha presència d’ells en les analítiques, i com són un o diversos determinats biomarcadors.

“Els canvis en la investigació, de fet, no s’han produït pel “descobriment” dels biomarcadors, perquè ja existien, però no els hi posàvem aquest nom”, apunta el Dr. Martínez Yélamos. “El que sí que s’ha produït és un increment en la capacitat de fer recerca sobre nous biomarcadors, gràcies com dèiem, al desenvolupament tecnològic i a l’avenç del coneixement científic sobre determinades patologies”.

Criteris per a un biomarcador

Per tal que els biomarcadors ajudin des del punt de vista clínic han de tenir una sèrie de característiques per ser aplicables. Han de ser sensibles i específics, han de tenir fiabilitat i validesa, capacitat de predicció (aquestes són característiques estadístiques), però alhora han de ser no invasius o mínimament invasius respecte al malalt, i econòmics per tal que la societat s’ho pugui permetre.

La investigació es basa en la generació d’una hipòtesi que després s’ha de contrastar mitjançant la realització d’un experiment per a veure si la sospita, la idea formulada, es confirma. Una vegada confirmada la hipòtesi científica, s’ha de mirar si aquesta seria útil en la pràctica clínica i si serviria o no per millorar el maneig dels malalts. El Dr. Martínez posa d’exemple la seva recerca realitzada fa vint anys. “En el treball de la meva tesi doctoral vaig hipotetitzar que en una malaltia com l’Esclerosi Múltiple un marcador biològic (abans no es parlava de biomarcadors) ens podria predir quins malalts anirien pitjor. Vam fer aquesta hipòtesi, vam dissenyar un experiment i vam veure que sí, que aquest biomarcador ens podia ajudar. Però també vam veure que no aportava més valor que el que ja ens donava la ressonància magnètica i que, a més, la seva obtenció era més invasiva per als malalts. Per la qual cosa, aquell biomarcador mai no va arribar a la pràctica clínica”.

Qui aprova els biomarcadors?

La investigació clínica i la bàsica és la que s’encarrega de generar el coneixement que ens permet generar hipòtesi sobre la possible utilitat d’un determinat biomarcador, que després s’ha de comprovar mitjançant l’experimentació i, en darrer terme, valorar la seva utilitat. Però, com dèiem,  un biomarcador que pugui ser útil a la pràctica clínica ha de tenir una sèrie de característiques quan s’aplica a una població determinada de malalts. Si els resultats no són clars o no hi ha prou evidència de la utilitat d’aquest possible biomarcador no tenen més recorregut des del punt de vista clínic, no són útils i no es fan servir.

Durant tot el 2022 es van publicar només en el camp de la neurologia prop de 10.000 articles científics sobre biomarcadors, en pràcticament totes les malalties neurològiques. Això contribueix a l’avenç del coneixement, però dels possibles biomarcadors que es recullen en aquests articles molt pocs arribaran a la pràctica clínica habitual.

Per a poder ser utilitzat en la pràctica clínica habitual, la tècnica de detecció d’un determinat biomarcador ha de tenir el segell de la Comunitat Europea. Normalment s’ha de demostrar en diferents estudis i centres que els resultats siguin reproduïbles, i després valorar-ne les característiques necessàries. Una vegada hi ha consens sobre la seva utilitat, habitualment s’incorpora a les guies de pràctica clínica de cada país. Quan un biomarcardor es demostra útil, s’adapta a la pràctica clínica de forma ràpida.

“Jo, per la proximitat a la feina que faig, i per proximitat amb algunes de les persones que els van descobrir (Dr. Francesc Graus, Director de la Unitat de Neuro-Oncologia de l’Institut Oncològic Baselga (IOB)  i el Dr. Josep Dalmau, Coordinador del programa de neuroimmunologia de l’Hospital Sant Joan de Déu), sempre poso l’exemple del descobriment dels anticossos anti-onconeuronals (anti-Hu, per exemple) i anti-neuronals. Tot i que sovint no se’ls considera “biomarcadors” són l’exemple més clar d’un bon biomarcador, perquè han contribuït al maneig de malalts amb síndromes neurològiques paraneoplàsiques i amb encefalitis autoimmune, i han ajudat a millorar el coneixement global de la neurologia a nivell mundial”, exposa el Cap de Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

En conclusió, i tal com expressa el Dr. Antoni Martínez Yélamos, no podem dir que els biomarcadors siguin una esperança per a la curació, “però si que ho són per a poder personalitzar més la medicina, aplicant els coneixements que tenim a les característiques concretes d’un malalt amb una malaltia. No tots els malalts de la mateixa malaltia són iguals ni evolucionen de la mateixa forma. Els biomarcadors ens han d’ajudar a fer avançar la medicina personalitzada”.

El mateix any que els Jocs Olímpics de Barcelona posaven en relleu al mapa internacional la capital catalana, la comunitat científica internacional també mirava cap aquí. Els germans Brugada, Josep, Ramon i Joan, nascuts a Banyoles, i en aquell moment investigant en laboratoris d’Holanda, Estats Units i Barcelona, havien descrit per primer cop al món una mutació als canals elèctrics del cor com a responsable de la mort sobtada en una sèrie de pacients de diversos països. El segell català en aquesta troballa, i la seva repercussió com a útil detector per a prevenir morts van significar un abans i un després en l’estudi de les arítmies cardíaques, i tres hospitals catalans: el Clínic, a Barcelona, el Josep Trueta, a Girona, i el Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat, han esdevingut referents mundials en la investigació de la mort sobtada.

D’ençà de la cabdal troballa, i segons explica Josep Brugada, un dels tres germans metges als qui es deu l’encert, “s’han fet moltes aportacions, i s’han descrit a tot el món més de dues-centes mutacions relacionades amb  la síndrome”. Ara se sap com es presenta, qui té més risc de patir-la i, en funció d’això, es poden canviar les seves característiques perquè disminueixin les arítmies. “Ara sabem com modificar una malaltia genètica a través d’un efecte mecànic, cremant teixit de la part externa del cor”, explica el Catedràtic de Cardiologia de la UB i Consultor sènior de cardiologia de l’Hospital Clínic, Josep Brugada.

La investigació aplana el camí de vida, difumina, suavitza, elimina obstacles i, per tant, pot evitar morts prematures. En el cas de les sobtades, Brugada exposa: “Fem investigació per entendre les situacions, per saber què està passant, per què en una persona apareix una arítmia maligna que la pot matar i en el seu germà no i, segons la sospita que pots tenir sobre el risc de mort sobtada, poder fer tot el tractament necessari a nivell preventiu”, afegeix.

Poques vegades passa al món que els qui han donat nom a una malaltia siguin vius i continuïn investigant, com en el cas dels tres germans Brugada, als quals se’ls hi ha sumat una neboda, Georgia Sarquella Brugada, que fa recerca sobre arítmies pediàtriques des de l’Hospital Sant Joan de Déu. A Catalunya, com a Europa, la incidència és d’un cas de síndrome dels Brugada per cada 5.000 habitants.

Donar corda a la vida

Fa uns dies, el director de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, Manel Esteller, que va impulsar en el seu moment el programa d’epigenètica i biologia del càncer de l’IDIBELL (l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge), compartia al seu Twitter la notícia sobre Maria Branyas, una catalana de 115 anys, que esdevenia la dona més vella del món. Té molt de sentit que algú com Esteller ho vulgui donar a conèixer. Els investigadors obren camins de curació de malalties com el càncer, i són, en realitat, qui fan possible que cada dia ens creuem gent al carrer que, sense la recerca dels darrers trenta anys, no hi serien. L’esperança de vida creix dia a dia en algun racó de laboratori. Viure més anys i millorar les condicions de salut, físiques i psíquiques amb les quals ens anem fent grans està en mans de gent com Manel Esteller, Josep Brugada, i centenars d’investigadors, més o menys mediàtics, més o menys a l’ombra.

L’avenç tecnològic permet situar investigadors catalans en la primera línia de la investigació mundial i beneficiar, amb els mateixos estudis, molts més pacients d’arreu del món. El big data ho fa possible, perquè facilita la compartició de dades biomèdiques. Un exemple, l’ACE Alzheimer Center Barcelona és una entitat sense ànim de lucre al servei de les persones amb malaltia d’Alzheimer o altres demències, i de les seves famílies. Va ser creat l’any 1991 per Mercè Boada i el seu marit, Lluís Tárraga. L’any 2010 van participar en una investigació genètica a nivell mundial, en la qual hi havia també la nordamericana Mayo Clínic, i va ser gràcies a l’aportació de 4.000 mostres genètiques que va fer la fundació barcelonina. “Això ens va permetre entrar als grans consorcis internacionals de genètica, on els científics demanen col·leccions de gens alienes per confirmar el que han trobat ells”, explica la fundadora d’ACE, Mercè Boada. ACE comparteix dades amb consorcis importants vinculats a la indústria, per acreditar i confirmar el rigor i la bondat de marcadors que estan sortint.

Per fer-ho, ACE compta amb gairebé 20.000 (17.993) mostres genètiques, i amb elles aporta més del 10% de mostres genètiques en estudis internacionals. L’any 2021 van participar en 25 assajos clínics. Juntament amb la Fundació Pasqual Maragall, i els hospitals de Sant Pau, el Clínic i l’hospital del Mar, configura el pol més important d’investigació a Catalunya sobre Alzheimer i demències, un HUB a Barcelona en recerca aplicable.

Nous i millors fàrmacs

Tal com expliquen a l’Institut de Salut Global Barcelona (ISGlobal), una institució amb més de 30 anys d’experiència en recerca hospitalària i acadèmica en salut, i on treballen més de 400 persones de 36 nacionalitats diferents, “amb el temps, la informació rellevant sobre l’activitat biològica de fàrmacs i dades clíniques de pacients s’acumula en arxius públics i corporatius. Aquest compendi de dades, en conjunt, pot ser suficient per encaminar noves iniciatives terapèutiques, i les noves tecnologies d’anàlisi de dades estan ja prou avançades per accelerar el descobriment i el desenvolupament de fàrmacs”.

Una vintena llarga de centres de recerca situen la investigació a Catalunya en molt bon lloc quant a publicacions científiques. Hospitals i fundacions duen a terme els treballs, molts d’ells en col·laboració amb altres equips d’investigadors en altres països.

Aquí, des del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), s’investiga sobre: salut global, malalties cròniques i prevalents, i envelliment, salut de la dona i infantil, i malalties minoritàries. També el cervell, la ment i el comportament, el càncer, la medicina personalitzada, el diagnòstic innovador, la imatge molecular i la salut digital, així com les teràpies i intervencions avançades, la nanomedicina, el transplantament i la donació d’òrgans.

Algunes de les àrees de recerca de l’Hospital Clínic són: Oncologia i Hematologia. Fetge, sistema digestiu i metabolisme, Neurociències clíniques i experimentals. Les bases genètiques de la infertilitat són un dels temes que s’investiguen a la Fundació Puigvert, centrada en l’estudi i tractament de les patologies i les disfuncions del sistema urinari, i també les de l’aparell genital masculí.

La Fundació la Caixa, amb el seu programa CaixaResearch, “dona suport a la investigació i la innovació d’excel·lència per abordar els principals reptes en diferents àmbits de la salut, principalment en malalties infeccioses, oncològiques, cardiovasculars, neurològiques i ciències mèdiques”. També a la recerca biomèdica. Ho fa a través de tres instituts: l’IrsiCaixa, Institut de Recerca de la Sida Fundació ”la Caixa”,  IsGlobal, Institut de Salut Global de Barcelona, el VHIO, Vall d’Hebron Institut d’Oncologia, la Fundació SHE per a la ciència, la Salut i l’Educació, i també amb el Barcelona Beta Brain Research Center (BBRC), el CNIC, Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares i el CNIO, Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas.

L’Institut de recerca biomèdica de l’Hospital de Sant Pau estudia malalties cardiovasculars, oncohematològiques, neurològiques, la neurociència i la salut mental, la medicina genòmica i les malalties rares. A l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona Dr. Josep Trueta (IDIBGI) tenen àrees d’investigació sobre salut cardiovascular i respiratòria, oncohematologia, neurociències, el metabolisme i la inflamació i la salut mental, entre altres.

El SJD Pediatric Cancer Center Barcelona és un altre referent a Europa, un centre monogràfic al servei d’infants i adolescents amb càncer i les seves famílies. La instal·lació concentra, en un espai comú, els serveis assistencials adreçats al pacient que pateix un càncer del desenvolupament, així com els espais dedicats a la recerca del càncer infantil.

A l’Hospital Germans Trias de Badalona (Can Ruti), algunes de les matèries que investiguen són les malalties infeccioses, l’abús de substàncies, les malalties endocrino-metabòliques, de l’os i renals, també les del fetge i l’aparell digestiu.

La Fundació Althaia, xarxa assistencial universitària Manresa, té grups de recerca en salut mental i innovació social, és referent de la Catalunya Central en l’estudi de la cronicitat. També fa recerca en innovació docent, simulació i seguretat del pacient; en oncologia gastrointestinal, endoscòpia i cirurgia, així com en recerca clínica al malalt clínic.

A l’Hospital Universitari de Vic s’investiguen, entre altres temes, la reparació i regeneració tissular i la malaltia pulmonar obstructiva crònica.

Universitats i hospitals

La investigació per diagnosticar millor i oferir tractaments més eficaços també es promou i es concreta de les universitats catalanes, en tàndem amb els hospitals on els pacients se’n beneficien. Els premis del Consell Social de la Universitat de Barcelona i de la Fundació Bosch i Gimpera promouen la transferència del coneixement acadèmic a la societat. Des de la UB es considera “de la més gran importància el retorn a la societat dels coneixements adquirits al llarg dels estudis i la recerca universitaris mitjançant el desenvolupament de projectes de transferència en qualsevol àmbit així com la creació d’empreses innovadores basades en el coneixement”.

Ara fa uns mesos, el Premi Antoni Caparrós (que va ser un catedràtic de Psicologia), en concret, guardonava un projecte d’intel·ligència artificial que permetrà millorar el diagnòstic del càncer colorectal. Liderat pel Dr. Santi Seguí, professor agregat del Departament de Matemàtiques i Informàtica de la UB, ha estat considerat el millor projecte de transferència de coneixement, tecnologia i innovació. L’enginy permetrà una revisió més ràpida i efectiva de l’enregistrament de vídeo obtingut mitjançant una càpsula endoscòpica dotada amb una càmera al llarg del seu recorregut per l’intestí. Es podrà substituir així progressivament l’endoscòpia tradicional, tècnica invasiva i que requereix anestèsia. També millorarà l’eficiència en el diagnòstic, fet que ajudarà a reduir la incidència i mortalitat del càncer de còlon, el tercer tipus de càncer més freqüent a tot el món i un dels més agressius i mortals. Segons l’Observatori Mundial del Càncer, d’un total estimat d’1,9 milions de casos diagnosticats el 2020, aquesta malaltia ha causat la mort de més de 935.000 persones.

Doncs bé, aquest projecte és fruit d’una col·laboració de recerca entre la UB, l’Hospital General de la Vall d’Hebron i l’empresa escocesa Corporate Health International. Actualment, amb el suport econòmic de l’Institut Nacional de Recerca en Salut d’Anglaterra (NIHR) i amb la col·laboració amb hospitals del Regne Unit, s’està portant a terme un assaig clínic de fase 2 per tal de mesurar la sensibilitat i especificitat del mètode desenvolupat a Catalunya, comparant-lo amb els procediments estàndards. Si els resultats són positius, el sistema d’intel·ligència artificial resultant del projecte es convertirà en un procediment clínic acceptat pel sistema sanitari del Regne Unit.

L’Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) té investigadors propis i integra la recerca que es duu a terme a l’Hospital Universitari de Bellvitge, l’Hospital de Viladecans (ambdós de l’Institut Català de la Salut), l’Institut Català d’Oncologia a l’Hospitalet, i la Universitat de Barcelona al Campus de Bellvitge. Els més de mil investigadors de l’IDIBELL s’organitzen en quatre grans àrees temàtiques –la de càncer, la de neurociències, la de medicina translacional i la de medicina regenerativa, nou programes de recerca i prop de setanta grups. I el CISAL, que és el Centre d’Investigació en Salut Laboral, pertany a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Fundació Marató de TV3

La Fundació La Marató de TV3 va ser creada el 1996 per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Fomenta la recerca biomèdica de malalties cròniques o sense guariment conegut a partir dels fons econòmics obtinguts en el programa de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio. Des del 2006 i de forma bianual, la fundació obre una convocatòria pública de propostes de malalties amb l’objectiu d’implicar la societat civil en la tria del tema del programa. La crida està oberta a associacions de pacients i de familiars de pacients, així com també les d’entitats de recerca, societats científiques i de professionals de l’àmbit de la salut, inscrites en el registre d’entitats jurídiques del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Mitjançant campanyes de participació ciutadana i actes de difusió i educació, fomenta i promou la recerca biomèdica d’excel·lència, així com la sensibilització social sobre les malalties que es tracten al programa La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio.

La Fundació selecciona els millors projectes de recerca biomèdica de cada convocatòria i en fa un seguiment acurat al llarg de la seva durada, controlant-ne la despesa i el desenvolupament científic, tot informant a la ciutadania dels resultats dels treballs.

Des de l’any 1992, la Fundació ha repartit 228.002.353 euros a la sensibilització i la divulgació social i a la recerca d’excel·lència de 985 projectes de recerca, que s’han desenvolupat en institucions científiques, principalment de Catalunya, però també de l’Estat Espanyol i d’àmbit internacional. En total, 9.674 investigadors s’han beneficiat directament del suport econòmic per continuar portant a terme els seus estudis sobre temes com el càncer, la diabetis i l’obesitat, el cor, l’ictus i lesions medul·lars i cerebrals, malalties rares, neurodegeneratives, inflamatòries, respiratòries, mentals i genètiques hereditàries, entre altres.

El gran paraigües de La Fundació La Marató de TV3 és el paradigma de la col·laboració de la ciutadania en el progrés científic, en benefici de la salut de tothom. Moltes petites i grans associacions i fundacions arreu de Catalunya durant tot l’any, amb vincles o no amb La Marató, fan possible la investigació. Cada petita activitat organitzada per grups de persones, d’associacions de familiars d’afectats per una malaltia, de manera espontània, per recaptar diners per a la recerca en salut ens mostra el poder que tenim tots entre mans per contribuir a millorar la salut comunitària. El benestar de tots pot millorar dotant de recursos i motivació els membres de la comunitat científica, els investigadors en salut. Gràcies a ells i per a tots ells, ha nascut, de la mà de la Fundació Periodisme Plural, Recerca en Salut.