Just Deploy It!

Autor: Carme Escales

  • Menys naixements que mai

    L’any 2008, a Catalunya van néixer 89.024 criatures. A partir d’aquell any, la natalitat ha anat disminuint cada any. El 2014, ja eren 71.000 els naixements. Del 2016 al 2017 varen baixar un 3%; al 2018, un 4,8%, i al 2019, un 3,1%. El 2020, l’any que arriba la Covid, es va arribar a acumular un descens dels naixements del 5% respecte a l’any anterior i, entre el 2020 i el 2021 la natalitat es va estabilitzar una mica, davallant només un 1,3%.

    Segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), l’any passat varen néixer 57.704 criatures. Això representa un 1,3% menys que l’any 2020, i un 6,2% menys que la quantitat de nascuts l’any 2019. La taxa de fecunditat dels catalans ha passat d’una mitjana de 3,3 fills l’any 1980 a l’1,2 que indiquen les dades del 2021, passant pel 2,4 de mitjana de fills per dona registrat l’any 2010.

    L’Hospital de Sant Joan de Déu i la Maternitat de l’Hospital Clínic, els dos centres de maternitat públics més grans van registrar entre el 2013 i el 2021 un descens del 8,6% de naixements. Al Sant Joan de Déu varen passar dels 3950 del 2020 als 3441 al 2021 (un 12,9% menys). Mentre que a la Maternitat de l’Hospital Clínic varen néixer 3245 criatures el 2020 i 3134, al 2021 (un 3,4% menys). “Aquest any ja ho estem notant també, com ha continuat el descens. Al nostre hospital -Sant Joan de Déu- sempre creixíem una mica, perquè és un centre de referència on es deriven casos de parts que es poden complicar o embarassos de més risc, com poden ser, per exemple, els de les dones més grans, que cada cop són més i són més susceptibles a complicar-se més-. En canvi, durant el primer semestre d’aquest 2022 hem tingut un 10% menys de parts”, declara Lola Gómez Roig, cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, un important indicador de naixements, com a hospital de referència a Catalunya en nombre de parts assistits.

    Des del Departament de Salut assenyalen que als hospitals públics de Catalunya s’atenen al voltant de 45.000 naixements a l’any (2015: 49.505 naixements; 2021: 42.562 naixements). I detallen que els hospitals del Sistema Integral de Salut, on hi ha 43 hospitals amb servei de maternitat, s’organitzen per nivells d’atenció a la complexitat. Així, les dones són ateses al lloc adequat segons el tipus d’embaràs que tenen, que pot ser des d’un embaràs normal fins a un embaràs d’alt risc.

    Del total de naixements registrats a l’Idescat a Catalunya l’any 2021, segons dades de Salut, “el 62.90% corresponen a dones de 30 a 39 anys i el 10.26%, a dones de 40 o més anys d’edat”. La mateixa font també destaca que “l’edat en el part és un factor important que determina el tipus de risc, i que es pot associar a d’altres factors que poden incrementar la complexitat de l’atenció al naixement”.

    Reproducció assistida

    Segons les estimacions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), 2021 va ser l’any en què es van registrar el menor nombre de naixements a Espanya des que es comptabilitzen. Dels 338.532 nascuts, un 0,6% menys que el 2020, un 9% de les criatures van arribar gràcies a un tractament de fertilitat, i l’edat mitjana de les mares va ser de 39 anys.

    Segons l’informe fet públic aquest any per l’ONU sobre Perspectives de població mundial, l’any passat, l’índex mitjà de la fertilitat al món ha estat 2,3 naixements per dona, quan l’any 1950 aquest índex era el 5. I el 2050 preveuen que se situarà en el 2,1.

    Proves de fertilitat en un laboratori / iStock

    Tal com explica el president de la Societat Espanyola de Fertilitat, Juan José Espinós, tenint en compte que l’edat de màxima fertilitat de la dona se situa entre els 20 i els 30 anys. A partir dels 30 comença a baixar la fertilitat, i a partir dels 35 acostumen a iniciar-se els problemes de reproducció. Tot i que la franja ideal per a quedar embarassada, regint-nos pel criteri de qualitat dels seus ovòcits, dels 20 als 30, la majoria de dones en aquesta edat no planifiquen encara la seva maternitat avui dia, per la qual cosa, preservar els seus òvuls entre els 30 i els 35 seria el més recomanable si en un futur es vol activar el projecte reproductiu.

    Però no només que les dones tinguin més edat té a veure amb que hi hagi més dificultat per a la concepció. Les investigacions i estudis clínics apunten també els factors ambientals que contribueixen molt a la progressiva reducció de la reserva ovàrica. La contaminació atmosfèrica, per exemple, afecta tant la fertilitat de les dones com la dels homes. També el consum de tabac i d’alcohol, trastorns de l’alimentació, com l’anorèxia, així com determinats tractaments amb corticoides o quimioteràpia.

    En realitat, la població mundial creix gràcies a la davallada de les mortalitats. L’expectativa de vida l’any 2019 ja era de 72,8 anys, gairebé 9 anys més que el 1990. I s’espera que el 2050, la mitjana global d’aquesta expectativa de via se situï en els 77,2 anys.

    El mateix informe de l’ONU sobre expectatives demogràfiques al món també apunta que més de la meitat de l’augment de població projectat a nivell global, fins al 2050, es concentrarà només en vuit països: la República Dominicana del Congo, Egipte, Etiòpia, Índia, Nigèria, Pakistan, les Filipines, la República Unida de Tanzània. També assenyalen que l’Índia podria superar la Xina com a país amb més població, ja l’any que ve.

    Precarietat econòmica i incertesa

    La manca de perspectives sòlides sobre el futur laboral de les futures mares, i parelles, explica, en part, que la maternitat –paternitat- es descarti com a prioritat de vida en una extensa franja d’edat, justament la que coincideix amb més i millors possibilitats de fecunditat natural en el cos de la dona.

    I, tal com exposa la cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Lola Gómez Roig, un dels altres factors que frenen els naixements és que “als països mediterranis, en general, les polítiques de suport a la maternitat són molt menors respecte a les d’altres països”. També –introdueix la ginecòloga- el canvi social té molt de pes en aquesta qüestió. “La dona s’empodera, tria les seves prioritats, i entre aquestes destaca la seva carrera i autonomia econòmica, abans de plantejar-se tenir el primer fill”. I –afegeix- “tot i que som una societat més sana, que fa més esport i porta una millor alimentació, l’envelliment de la dona quan té el primer fill porta a embarassos de més risc, perquè la dona pot ser que ja tingui o sigui més vulnerable a patir patologies com hipertensió o diabetis”.

    “La crisi mundial, el canvi climàtic, preguntar-se quin món es deixarà als fills, també desmotiva molt les possibles mares”, puntualitza Lola Gómez Roig. Sense oblidar igualment que “la covid no ha ajudat tampoc. Infeccions, guerres i canvi climàtic creen molta incertesa i inseguretat a l’hora de plantejar-se ser mares. I s’ha de comptar també amb el canvi de model de família en la nostra societat. No sempre es vol una parella estable, o bé costa molt de tenir –a la vista de tantes separacions- i la dona amb tot això va endarrerint la seva maternitat”.

    Precarietat laboral i incertesa

    Des del Grup de Treball de Psicologia Perinatal del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, la seva coordinadora, Mireia Lanaspa, psicòloga general sanitària, subratlla també que la desmotivació de moltes possibles maternitats té molt a veure amb la manca de prestacions socials. “Les 16 setmanes de permís actual de maternitat està congelat des del 1989. I les setmanes dels pares –als qui costa encara molt agafar-les- no són transferibles a la mare. A més, moltes mares no poden comptar amb aquesta prestació, perquè no treballen. El 35% de les dones no poden accedir al permís perquè no compleixen amb els requisits de cotització. La precarietat laboral de les dones és molt més gran que la dels homes. La taxa de desocupació és més alta. Davant de la manca de seguretat i d’estabilitat, fins que no es poden permetre ser mares, arriben ja als 35 anys”, exposa. “Entre fer la carrera, especialitzar-se, trobar feina i plantejar-se tenir un infant poden passar molts anys, i, segons quines feines tenen, no tenen ni temps de plantejar-s’ho”.

    / Istock

    La psicòloga també recorda que la discriminació a les dones en l’àmbit laboral, per la qüestió maternal encara és present. “En moltes entrevistes de feina encara es pregunta si es vol ser mare o si es tenen fills i molts contractes no es renoven per aquest motiu, però queda camuflat”. Aquesta inseguretat i precarietat, a més, no desapareixen quan les dones ja estan embarassades, la qual cosa fa créixer el risc dels problemes de salut mental durant la gestació i en el postpart.

    Precisament per això Lanaspa posa el focus en la necessitat “d’atendre la dona embarassada des de la gestació fins al postpart, perquè en un de cada cinc d’aquests casos es pot desenvolupar un trastorn mental. Depressió i ansietat, sobretot. I si prèviament hi ha ja un trastorn mental, és la gestació i postpart són moments de gran vulnerabilitat que n’incrementa el risc, fa possible que es desencadenin episodis de trastorn, i no allò que des de fora s’acostuma a veure de la maternitat com un moment dolç”, puntualitza l’especialista. Tot el seu grup –uns 60 professionals de la psicologia- estan especialitzades en acompanyar tot el procés, des que una dona vol ser mare, naturalment o amb tractament de fertilitat, quan desisteixen perquè no ho aconsegueixen, el dol perinatal… Treballen tot allò del que no es parla de l’embaràs, com la violència obstètrica en un embaràs que potser fa que una dona no vulgui tenir més fills”. I la Mireia Lanaspa també precisa que en la primera infància tenir cura tant de la mare com de l’infant són una part molt necessària per a la prevenció de possibles trastorns mentals. “Actualment estem veient molt més aviat trastorns que abans no vèiem fins a l’adolescència”, declara. Per això, ella també remarca que és un tema de corresponsabilitat social i deixar d’infravalorar les cures a les persones i la criança, que a la nostra societat són invisibles i no remunerades”.

    De fet, els trastorns mentals perinatals (TMP) han estat destacats, en els darrers anys, com un important problema de salut pública, per l’impacte que tenen sobre la salut i qualitat de vida de les dones i dels seus fills i filles a curt i llarg termini i s’ha assenyalat la necessitat urgent de millorar-ne la detecció, prevenció i tractament especialitzat.

    En aquest sentit, des del Departament de Salut, expliquen que s’ha impulsat la incorporació de les darreres recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut per a una experiència positiva durant l’atenció al naixement amb diferents protocols. El Protocol de seguiment de l’embaràs a Catalunya i el Protocol per a l’atenció i acompanyament al naixement, a més de la darrera evidència científica que inclouen les darreres recomanacions de l’OMS per a les cures intrapart  per a una experiència positiva del naixement, així com d’altres adaptades al nostre context que són fruit d’un treball de consens junt amb societats científiques i associacions de dones.

    A Barcelona, l’Hospital Clínic ha consolidat ja el seu dispositiu de salut mental perinatal amb la posada en marxa fa quatre anys de l’Hospital de Dia Mare-Bebè (HDMB), liderat per la psiquiatra de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’Hospital Clínic, Alba Roca. Nascut sota la coordinació de la Dra. Lluïsa Garcia-Esteve, psiquiatra del Clínic-IDIBAPS, va ser el primer hospital d’aquestes característiques de tot l’Estat. El 50% de les mares ateses tenia un episodi depressiu major. El centre ofereix atenció integral que aconsegueix la contenció de conductes de risc i permet detectar i intervenir sobre les dificultats en les cures i vincle amb els nadons.

  • El malson del dolor cervical

    Ara que hem reprès de ple l’activitat laboral, deixant enrere el descans de les vacances, tornem a la cadira de treball i a les postures que condicionen la resposta de les nostres cervicals, per bé o per mal. Molts dels dolors que reverberen al darrere del coll o als costats tenen a veure, senzillament, amb seure malament o repetir gestos en una mala posició que tensa músculs i lligaments o força vèrtebres de manera innecessària. També, però, poden tenir el seu origen en traumatismes, lesions o desgast ossi.

    Les cervicals són les primeres set vèrtebres de la nostra columna, les que sostenen el pes del cap. I en elles es concentra, a més, un enorme compromís amb el moviment. Són les vèrtebres que més movem al llarg del dia. En concret, les que ocupen el número 5 (C-5) i 7 (C-7) són les que més pateixen aquests moviments. Respondre amb un sí o un no sense parlar, ho podem fer amb aquesta delicada part del cos, tan sols movent el cap i, amb ell, el coll i la part cervical. La columna vertebral conté i protegeix la medul·la espinal. És essencial perquè a través d’ella es controlen gran part de les funcions del cos i les activitats sensorials. Per això, les lesions o petits traumatismes a la regió cervical poden ocasionar emergències mèdiques de gran importància i gravetat.

    Després del mal de cap (cefalea), i del dolor lumbar, la cervicàlgia, que és el dolor a la zona cervical, és la tercera queixa més comuna de dolor en la consulta mèdica. És una afectació que pot arribar per múltiples factors. “El dolor cervical pot tenir un component artròsic degeneratiu, purament ossi. Però pot ser també degut a la compressió radicular d’algun nervi discal, o per una hèrnia”, descriu el doctor Antonio Montes, que presideix la Societat Catalana del Dolor i és el cap de secció de la Unitat del Dolor de l’Hospital del Mar de Barcelona.

    I són totes les afectacions més severes, com les que anomena Montes, les que cal descartar primer davant d’un dolor cervical persistent més enllà d’unes setmanes de molèstia continuada i intensa. Sobretot si el dolor irradia, arriba a sentir-se també al braç. Però en el fons, moltes vegades –també diu l’especialista- encara que hi pugui haver una patologia major, com és una hèrnia, hi ha bàsicament també un component muscular al darrere de dolors cervicals que deriven en una síndrome de dolor miofascial, aquell que es dona amb intensitat en una regió muscular. Contractures mantingudes resultat de moviments bruscos o mals gestos poden ser-ne la causa. Però la cervicàlgia també té factors de risc de caràcter psicològic com és ara un estat tensional molt intens o de llarga durada, l’angoixa o la depressió. Són, a més, de gran importància, tal com s’afirma en un dels darrers estudis sobre els riscos del dolor cervical realitzats per BMC (Biomedcentral) als Estats Units, on aquest mal afectava, l’any 2019, 27 de cada 1000 persones.

    El tractament passa per una bona rehabilitació i fisioteràpia que -segons apunta el Dr. Montes- per anar bé hauria d’anar acompanyada també d’una bona reeducació postural. També recomanacions com ara fer servir una cadira ergonòmica a la feina, que és on s’acostumen a passar moltes hores del dia, sobretot en els treballs actuals. Per a la majoria de treballs, avui dia, l’ordinador és una de les  principals eines. Al marge de les hores dedicades a teclejar enfront de la pantalla, és important fer-ho amb les vèrtebres lumbars i l’esquena ben acomodades i rectes sobre el respatller de la cadira perquè la musculatura reposi en tot moment.

    Qualsevol mal gest pot passar factura. Mantenir les postures ergonòmiques correctes del coll al llarg del dia, en el treball, a casa i en dormir ajuda a evitar dolor o lesions en la zona cervical. I a més de la higiene postural, tonificar la musculatura del coll amb senzills exercicis suaus estiraments, també ens protegeix.

    Altres mesures, farmacològiques, com ara analgèsics, i també no farmacològiques, són les que principalment es recomanen per a tractar el dolor quan la causa és muscular. Poden incloure teràpia de làser, massatge, acupuntura, ioga, i teràpia aquàtica.

    Si bé la rehabilitació i fisioteràpia són les prescripcions mèdiques indicades per a fer desaparèixer o si més no rebaixar tot el possible el dolor cervical de raó muscular, quan el component té a veure amb el factor psicològic, a més del fisioterapeuta, que haurà d’ajudar a destensar manualment la musculació, el tractament psicològic també és necessari.

    Higiene postural

    Ser conscients d’allò que ens va malament o del que, al contrari, ens ajuda a preservar una bona posició de la columna vertebral, evitant sobrecàrregues i tensió muscular, és a la base de la nostra prevenció de dolor cervical.

    En l’origen de les patologies cervicals trobem la pròpia mobilitat del coll i les postures que el sobrecarreguen. Són postures o moviments quotidians que duem a terme la majoria de vegades sense pensar si són les més convenients per a evitar la repercussió negativa sobre les cervicals. Aprendre a posicionar bé la nostra columna, com a eix principal del nostre cos, és la base d’una bona prevenció. S’anomena higiene postural a tot un seguit de pautes, consells per ajudar que les articulacions, músculs i òrgans de l’organisme no pateixin i, per tant, no acumulin gens ni mica de tensió. Detalls tan aparentment insignificants com és portar unes ulleres ben graduades fa que no hàgim de forçar la musculatura del coll acostant-nos més del que cal al document que hem de llegir.

    El dolor en intentar girar el coll cap a un costat o un altre o cap amunt o a baix, la limitació del seu moviment, fins i tot marejos i mal de cap són els símptomes més freqüents en una cervicàlgia. El típic torticoli pot aparèixer immediatament després d’haver estat parlant per telèfon en una posició en què els músculs del coll siguin forçats durant un període de temps prolongat, i tot per una mala postura, com és aguantar el telèfon sostenint-lo entre el cap i l’espatlla, amb el coll totalment decantat, mentre continuem teclejant en l’ordinador o fent qualsevol altra activitat amb les mans, en lloc d’utilitzar una d’elles per a sostenir el telèfon i evitar-li el sobreesforç de càrrega a la musculatura del coll.

    Prevenció

    El Consorci Sanitari de Terrassa comparteix a la seva web una sèrie de postures i moviments que sacrifiquen el nostre benestar, i com fer el mateix evitant sobrecàrregues. Amb senzills dibuixos que il·lustren situacions de la nostra vida diària, mostren les posicions adequades per evitar males postures i, en conseqüència, dolors futurs.

    Una contractura o torticoli pot ser lleu o més complexa segons el gest que l’hagi causat i l temps en el qual ha perdurat el sobreesforç muscular. Normalment, desapareix al cap d’un o dos dies. Quan el dolor persisteix més de tres dies i, sobretot si és un dolor irradiat cap als braços, o s’acompanya de pèrdua de força o sensibilitat en les extremitats cal consultar al metge de capçalera.

    El tractament de fisioteràpia parteix del diagnòstic mèdic. Depenent de l’origen, la causa del dolor o contractura, es realitzaran unes pràctiques o unes altres. Sempre en funció del diagnòstic, la gamma de tractaments més habituals comprèn: medis físics, suport de tècniques mecàniques i accions manuals del fisioterapeuta. Aplicar calor sobre la zona o electroteràpia, a partir d’aparells que emeten impulsos elèctrics que poden acompanyar-se també d’aplicació lumínica és part dels medis físics que s’utilitzen. Per suport mecànic s’entenen les traccions cervicals que, sota uns paràmetres definits, el pacient se sotmet a traccions controlades que vagin destensant les articulacions de les vèrtebres.

    La massoteràpia, els massatges són mobilitzacions acompanyades de la vèrtebra i les seves estructures adjacents: espatlles i braços. Són traccions manuals que realitza el fisioterapeuta. Aquestes es poden acompanyar de cinesiteràpia, tècniques basades en el moviment, que pot ser passiu o actiu, acompanyades o realitzades pel propi pacient, per a recuperar-se d’una lesió o disfunció.

    Si hi ha o no un coixí més indicat per al descans de les nostres cervicals, els especialistes no ho indiquen. Però sí que cal sentir que la musculatura del coll reposa mentre dormim i que no sentim dolor en la zona, ni recolzats, ni en aixecar-nos.

  • Obesitat: prejudicis i perjudicis

    El sobrepès i l’obesitat augmenten progressivament en les societats més desenvolupades. Parlem de sobrepès quan l’índex de massa corporal (IMC) d’una persona se situa entre els 25 i els 30 kg/m² i, d’obesitat, quan l’IMC supera els 30 kg/m². Tant el sobrepès com l’obesitat es calculen dividint el pes d’una persona en quilos pel quadrat de la seva talla en metres (kg/m²). Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya del 2021, en situació de sobrepès es troba el 35,3% de la població a Catalunya, de 18 a 74 anys. I un 14,8% de persones conviuen amb l’obesitat. Entre els menors de 19 anys, el 22,6% tenen sobrepès i l’11%, obesitat.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el sobrepès i l’obesitat com l’acumulació anormal o excessiva de greix que pot ser perjudicial per a la salut. Amb els nivells d’IMC, les cardiopaties, accidents cerebrovasculars, la diabetis, osteoartritis i diversos càncers, com el de mama, pròstata, fetge, ronyons o còlon poden donar-se amb més freqüència, així com la disminució de l’esperança de vida en persones amb sobrepès o bé obesitat. La genètica és una de les possibles causes o influències de l’obesitat. En una família amb antecedents de diabetis, probablement existirà un major risc d’obesitat en els descendents.

    Vides més sedentàries

    Feina i entreteniment, segrestats davant de les pantalles, ens han ubicat en unes vides molt sedentàries, però amb el nostre cervell programat per comptar sempre amb reserves energètiques. «El cos, evolutivament, prefereix menjar, perquè necessita assegurar reserves. També per això s’estima més els dolços i els greixos, els aliments rics en calories», explica el Marc Schneeberger, professor assistent de Fisiologia cel·lular i molecular a la Universitat Yale -Mc Cluskey Yale Scholar-, i a l’Institut Wu Tsai per a la Ment i el Cervell.

    Des d’aquest passat estiu, Schneeberger compta amb el seu propi laboratori d’investigació, on centra la seva recerca en l’obesitat. Concretament, aquest investigador català als Estats Units tracta d’esbrinar com el cervell controla els processos de despesa energètica i la ingesta d’aliments. La seva diana d’estudi ara és saber com les poblacions neuronals que controlen la gana comuniquen amb els vasos sanguinis del cervell, i com en situacions d’obesitat aquesta comunicació es desestabilitza. En definitiva, estudia què fa que el missatge del cos saciat no arribi a la consciència. És una línia d’investigació nova, un nou camp de treball, que és a més, un paradigma del funcionament del cervell en processos tan fonamentals per a l’organisme com és l’alimentació.

    Fa dos anys, en una altra recerca, aquest investigador fill de Lloret de Mar, de formació farmacèutic, va descobrir una proteïna d’un orgànul intracel·lular que forma part de la mitocòndria, i que és important per aquesta regulació de la gana. Són neurones que s’activen en situació de sacietat. La investigació, que va rebre el Premi Ramon Margalef, va donar lloc a la tesi doctoral de Marc Schneeberger a la Universitat de Barcelona. El treball va ser dirigit per Marc Claret, investigador principal del Grup de Recerca Control del Metabolisme de l’IDIBAPS, i codirigit pel catedràtic del Departament de Medicina de la UB Ramon Gomis.

    L’objectiu és anar identificant les diferents poblacions de neurones que controlen el que mengem i deixem de menjar. «Intentem desxifrar com funcionen les connexions neuronals», explica Schneeberger. «Manipulant el procés intracel·lular ja hem estat capaços de reduir el pes corporal en ratolins obesos».

    De fet, diverses farmacèutiques han aconseguit recentment fàrmacs, que són ara ja en fase tres d’estudis clínics, que redueixen el pes entre el 17 i el 20%, gràcies a la intervenció en aquests processos cerebrals. «Són mecanismes en els quals intervenen hormones, com la leptina, neurotransmissors, o pèptids, com GLP1 (vinculat a la nova línia de fàrmacs); que interaccionant amb els circuits neuronals responsables de controlar la sacietat, regulen el pes corporal», comenta l’investigador català establert als Estats Units.

    Estigma social

    Precisament per aquests mecanismes interns que no sempre funcionen bé, l’estigma social que culpabilitza les persones obeses o amb sobrepès no només és durament injust, sinó que contribueix a empitjorar l’autoestima i benestar emocional de qui conviu amb l’excés de pes. Una persona amb quilos de més corre el perill de «sentir-se menys vàlida i, per tant, menys mereixedora d’afecte, oportunitats o respecte», segons explica Amalia Gordóvil Merino, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    En veu de professionals de la psicologia com ella, la UOC deixa evidència dels subtils prejudicis contra els quilos de més, com ara associar sobrepès o obesitat al fracàs personal o al baix rendiment laboral. També expliquen que entre els problemes més freqüents en les víctimes del biaix de normativitat corporal hi ha l’ansietat, la depressió i els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). Però, tal com recalquen, socialment ens centrem molt més en les dades de l’excés de pes associades a la salut física i, en canvi, no hi ha tanta informació pel que fa a la salut mental.

    Discriminar i estigmatitzar significa també fer fora de la publicitat de les marques internacionals els cossos més voluminosos del que ens han acostumat a veure en les passarel·les de moda i anuncis de publicitat de tota mena de productes, articles i serveis. L’aposta de firmes com Decathlon, que integren totes les talles, no només en les seves botigues, sinó també en els seus anuncis, assenten una normalitat que històricament ha tingut un buit, essent així còmplices d’aquesta discriminació social a perfils amb més greix. Malgrat això, també hi ha qui, majoritàriament a les xarxes socials, expressa que mostrar cossos més grassos contribueix a fomentar l’obesitat.

    Tal com es precisa al Canal Salut, «l’estigmatització sobre el pes reforça la idea que l’obesitat és només una responsabilitat individual de la persona. Això fa que les persones amb obesitat sovint se sentin culpables de patir aquesta malaltia i no busquin l’atenció i el suport adequats i necessaris». I tot això té en l’adolescència l’etapa més crítica.

    També el portal d’informació sobre salut de la Generalitat, Canal Salut, recorda que l’obesitat té múltiples causes, entre les quals hi ha «la mateixa biologia humana, la genètica, i també determinants socials desfavorables, com l’habitatge, l’educació, el treball o el transport.

    La gana emocional

    La manca d’activitat física i l’alimentació, la manca de son i certes situacions i etapes de la vida hi poden tenir a veure també, així com els símptomes d’alguns trastorns de salut mental i els medicaments associats, que poden provocar augment de pes. I el màrqueting hi contribueix, com a responsable de la promoció d’aliments que tenen un vincle amb l’obesitat.

    La relació directa entre emocions i ingesta, i com els aliments, especialment aquells amb més calories, sacien no només la gana, sinó altres necessitats, més de caràcter emocional, és també determinant en l’augment de pes, però sobretot en les dificultats per aprimar-se. Remuntar l’ànim o calmar els nervis tenen en el menjar un aliat que el nostre cervell sap que funciona ràpidament.

    L’estudi Prefronto-cerebellar neuromodulation affects appetite in obesity, portat a terme per investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i les universitats de Harvard i Nova York, va evidenciar que la xarxa del cervell que està implicada en el que els neurocientífics anomenen control cognitiu exerceix un paper determinant en l’èxit o el fracàs a l’hora de complir l’objectiu de seguir una alimentació saludable o aconseguir el pes ideal amb una dieta. Com explica Diego Redolar-Ripoll, subdirector de recerca dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i un dels autors de l’estudi, «diferents regions cerebrals s’activen quan alguna cosa ens agrada, perquè representa un estímul que ens gratifica i activa el substrat nerviós del reforç».

    Tal com expressa Marta Calderero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, les investigacions mostren que l’addicció als aliments altament apetibles es veu molt afectada per la impulsivitat i l’estat d’ànim. «L’estrès crònic pot afectar negativament el funcionament de l’eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenal, la qual cosa influeix en el comportament alimentari i augmenta el desig de consumir aliments molt apetibles», indica. Quan es consumeix aquest tipus d’aliments poc saludables «intentem regular el nostre malestar emocional», diu.

    Cirurgia bariàtrica

    Els riscos que comporta l’obesitat per a la salut han portat la Societat Espanyola d’Obesitat a alertar de la necessitat d’una major atenció i ser diagnosticada i tractada correctament per metges especialistes. En realitat, l’obesitat és considerada la malaltia més prevalent a Espanya en l’actualitat.

    El consum d’aliments més saludables i la pràctica d’exercici físic de manera habitual poden ajudar a prevenir tant l’excés de pes com l’obesitat. No obstant això, l’esforç que suposa a moltes persones un canvi de dieta i agafar l’hàbit de l’activitat física per deslliurar-se d’una gran quantitat de pes no sempre és assumible, especialment per a qui arrossega el sobrepès des de fa anys.

    Segons un estudi de la Societat Espanyola d’Obesitat (SEEDO), un 44% dels espanyols va incrementar el seu pes durant el confinament. Els especialistes del mateix organisme indiquen, sobre les dietes per aprimar-se, que «8 de cada 10 persones fracassen en l’intent de baixar de pes, i les investigacions mostren que no és només qüestió de força de voluntat, també cal tenir en compte el funcionament neuronal», tal com hem explicat.

    En el seu informe anual sobre la salut dels europeus, la farmacèutica STADA mostrava que la meitat dels adults espanyols, i el 38% dels enquestats que varen respondre des de Catalunya, havien intentat adoptar una dieta més saludable els darrers 12 mesos abans de ser entrevistats, i un 50% afirmava fer exercici cardiovascular. Les entrevistes es varen fer la primavera passada a 30.000 persones de 15 països.

    Quan parlem ja d’obesitat mòrbida, que és quan l’índex de massa corporal d’una persona és igual o superior als 40 kg/m², o de 35 kg/m² quan hi ha malalties associades, una de les possibilitats d’ajut és la cirurgia bariàtrica. Es recomana quan l’intent d’adequar-se a una dieta amb menys calories i a la pràctica d’exercici físic no han funcionat.
    Dins de la denominada cirurgia bariàtrica hi ha diferents tècniques. Unes redueixen la grandària de l’estómac, que es pot combinar amb l’anul·lació d’un tram d’intestí. Totes elles es duen a terme mitjançant laparoscòpia, mínimament incisiva, introduint a través de petits orificis l’instrumental per a modificar estómac o estómac i intestí, i la càmera diminuta que guia en el procediment, fent possible així la transmissió en directe d’aquest en una pantalla, des de la qual el cirurgià visualitza l’interior del cos perfectament.

    Aquestes intervencions també comporten la reeducació alimentària i dels hàbits de vida de la persona operada per aconseguir l’objectiu. Per això també el suport psicològic ajudarà a aconseguir que l’experiència, el fet de poder establir els hàbits saludables, i una millor relació cos i ment, així com la relació més adequada amb els aliments, es visquin amb més èxit i més positivament.

    «Són tècniques molt segures, que comporten habitualment 2 o 3 dies d’ingrés només. El pacient no porta sondatge, i a les 6 o 8 hores ja comença a fer líquids i s’aixeca del llit, facilitant així que deambuli molt ràpidament», explica el Dr. Ramon Vilallonga, especialista en cirurgia general i de l’aparell digestiu de Clínica Corachan. Un equip multidisciplinari, amb nutricionistes i endocrinòlegs ajuden, en aquest procés, a materialitzar un canvi de vida on la pèrdua de pes millora les condicions de salut, i apuja l’estat d’ànim.

  • I si anem a viure allà on hem passat les vacances?

    Tornem a ser al setembre, aquell mes de l’any on el retorn a l’horari laboral i escolar marquen novament les nostres agendes. Despertadors en hores matineres, telèfons que sonen un altre cop i missatges a la bústia de correu que ja ens reclamen feines. Tan bé que s’estava allà on érem, fins i tot durant les hores que també havíem dedicat a preparar algun tema de feina. Amb la natura a tocar, poder sortir a passejar sense planificar-ho, espontàniament, fa que el plaer i la relaxació siguin sempre a un instant de la concentració en la tasca laboral.

    Postes de sol i tocs de campana relaxants, que no ens feien córrer, han retornat a moltes converses aquella possibilitat que els confinaments per la pandèmia de la Covid va posar tant sobre la taula: l’opció de deixar la ciutat i instal·lar-se a viure en un poble.

    Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides, entre el 1950 i el 2050, la població mundial haurà passat de viure en ciutats d’un 30% a un 70%. Les grans urbs continuen concentrant un major nombre de serveis sanitaris, empreses, botigues, centres d’ensenyament per a qualsevol edat i espais culturals, amb tot el ventall d’oportunitats laborals que això representa. L’alt preu de l’habitatge, el trànsit de vehicles i la contaminació porten, no obstant això, moltes persones comencen a valorar si compensa viure a la ciutat. Estan, però, preparats els pobles per a rebre nous habitants?

    El primer problema és la manca d’habitatge disponible en molts pobles, especialment en els més turístics, perquè molts habitatges es destinen al lloguer de curta estada. Però els serveis sanitaris també fan que molta gent no vulgui -o no pugui- marxar, o allunyar-se de les grans ciutats. Com a pacients o futurs pacients en el cas de col·lectius de major edat, però també per als professionals sanitaris, la llunyania dels grans hospitals suposa un hàndicap. «La medicina necessita companys al costat. En un hospital com és el Vall d’Hebron, sempre estàs aprenent i es fan sessions conjuntes amb diversos metges de la mateixa especialitat i d’altres, on exposem i compartim casos», exposa el Carles González, dermatòleg especialitzat en melanoma.

    El Carles i la seva dona, la Sabina, que també és metgessa, en el seu cas amb l’especialització d’endocrinologia, volien deixar Barcelona i anar a viure en algun poble del Pirineu. «Andorra, la Cerdanya… llocs de muntanya on havíem estat i ens agradaven van ser els primers que vàrem mirar i ens vàrem oferir per treballar-hi amb les nostres especialitats, però no ens van dir res», explica. Només al Ripollès hi va haver una oportunitat per a ell, com a dermatòleg, però només per mitja jornada. «Ens vàrem il·lusionar molt i vam apuntar ja la nostra filla a la llar d’infants, però per a la meva dona, per la seva especialitat, no hi va haver cap possibilitat. Va ser una pena, perquè era una oportunitat maca de treballar al Pirineu», lamenta. També una llàstima per al territori, no poder comptar, diàriament, amb especialitats mèdiques com les que aquesta parella dominen.

    Ara, el Carles i la Sabina tenen ja el seu segon fill i ell des del Vall d’Hebron i ella des de Can Ruti continuen fent carrera professional. Tots dos estaven disposats a renunciar a aquest major enriquiment com a metges, veient molts més pacients en un gran hospital i retroalimentant-se amb la resta de metges, i la tecnologia i instal·lacions més punteres, a canvi de viure en un espai rural al qual aportaven, a més, dues criatures més per a l’escola d’un poble. «Avui dia, a més, la telemedicina fa que tampoc no signifiqui necessàriament una desconnexió tan gran dels hospitals principals. Pots treballar en un hospital comarcal i consultar i compartir casos que portes al territori amb els especialistes a Barcelona. Amb la pandèmia hem vist que la teledermatologia funciona, pots fer un seguiment més ràpid i àgil a distància», argumenta el Carles.

    De fet, des de la seva experiència en l’intent de viure i treballar en un poble, troba que «potser s’han de reinventar els hospitals petits, tenir més especialistes, i valorar no només el fet de visitar pacients, sinó també que es puguin formar igual de bé que a la ciutat, i que puguin formar part, des de la distància, d’un equip. Això seria l’ideal», diu. «També així es descongestionen els grans hospitals. La teledermatologia que vam posar en pràctica a moltes consultes és de les poques coses bones que va aportar la pandèmia. Vam poder veure imatges que enviaven els pacients; així els melanomes es poden diagnosticar de seguida. Això, si es fes sempre, seria meravellós», exposa l’especialista.

    Per no renunciar totalment a la seva pràctica al món rural, finalment va aconseguir obrir una consulta privada a Ripoll, on passa consulta com a dermatòleg especialista en melanomes un cop a la setmana. «És un centre de revisions mèdiques, un metge de medicina general m’ho va proposar i vam muntar un equipament. Perquè, en l’atenció pública, els casos greus de dermatologia s’atenen, en general, molt ràpid, però la resta tenen llistes d’espera llargues», explica. Com a metge, considera que «no és bona una centralitat tan acusada, això va en contra dels hospitals petits de comarques, que no s’haurien de quedar només amb medicina interna». També aquest professional sanitari es qüestiona sobre si la densitat de població hauria de ser la que marqui els recursos per a les persones: «Qualsevol atenció, allà on sigui, ha de ser bona i de qualitat, i això hauria d’incloure les especialitats», expressa. Igualment, planteja si no hauríem de considerar molt greu que una sola persona tingui un metge o l’opció de fer-se una ressonància magnètica tan lluny d’on viu.

    Des de la comarca del Segrià, l’alcalde de Torrebesses, Mario Urrea, que presideix Micropobles de Catalunya, l’associació que aplega municipis de menys de 500 habitants, explica que, a la seva zona, «dels cinc o sis metges que hi ha, tots passen de 60 anys i dos ja es jubilen i es preveu que se’n jubilin més i no n’entrin de nous. És un greu problema per a la salut», declara. «Si vols que la gent vagi a viure als pobles, has de garantir-los una casa, un sou que compensi i, si són una parella, que tots dos tinguin feina. Aquesta és la manera d’atraure enginyers, metges…», puntualitza el dermatòleg Carles González.

    Mario Urrea també lamenta que les UCI que tenen més a prop siguin molt petites, i tampoc no siguin gaires. De fet, segons l’última actualització de l’IDESCAT, del maig del 2022, les comarques de l’Alta Ribagorça, Conca de Barberà, Moianès, Pallars Sobirà, Pla d’Urgell, Priorat, Segarra, Terra Alta, Urgell, no tenen cap mena de llit hospitalari.

    @Repoblem

    La manca de serveis sanitaris, comercials, educatius i culturals condicionen la tria de la vida en un poble. «Ens calen pobles vius, que generin riquesa, que tinguin activitat econòmica i diversificada. Les noves tecnologies ens permeten fer teletreball, sempre que tinguem una bona connexió d’internet. La carretera ens uneix amb el poble veí, però la connexió d’internet ens uneix al món. Cal innovar i reinventar-se perquè l’agroindústria -base tradicional i cabdal encara de l’economia rural- necessita poca mà d’obra i temporal, i també fa falta promoure el transport públic en els pobles, per no dependre del vehicle privat». Algunes d’aquestes valoracions, Urrea les exposa en l’inici del llibre Repoblem. L’any que vam tornar al poble (Cossetània). El seu autor, Ton Lloret Ortínez, ara fa dos anys -el 26 d’agost del 2020-, al final del segon confinament per la pandèmia, va crear el compte @Repoblem, amb un missatge que deia: «Frenem el despoblament a Catalunya. Busquem persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent».

    Veient com tanta gent buscava i trobava la manera d’escapar a un poble a passar-hi uns dies o a quedar-s’hi a fer tot el confinament, alguns amb la idea d’allargar-ho tant com poguessin o de traslladar-s’hi definitivament, va crear aquest senzill pont. En poques setmanes van ser centenars i, en pocs mesos, milers els seguidors d’aquest fil que casa -i continua casant avui- necessitats i oportunitats en un enriquidor tàndem de camí a l’equilibri poblacional. I amb una agilitat que mai cap organisme oficial ha tingut. Gent dels pobles amb terres, cases, masies per llogar o vendre i qui les vulgui comprar o llogar per gaudir i treure’n profit personal o professional, o fer-se masovers, tenen a l’espai de Twitter Repoblem una eina per trobar-se.

    Lloret és pare de dos fills i coneix bé la realitat, els condicionants de la vida en un poble, perquè ell també en el seu dia va triar un petit nucli rural de l’Anoia per viure-hi amb la seva família, i també perquè és fill de Ton Lloret Grau, que va ser el fundador de Micropobles. En els 337 municipis de menys de 500 habitants que hi ha a Catalunya -uns 200 socis de Micropobles- hi viu l’1,8 de la població catalana, però des d’aquests pobles es gestiona el 35% de tot el territori, font d’energia, aliments i aigua, per tant, de salut i benestar. El 27,6% de la població que habita fora de les grans zones urbanes de Catalunya viu en el 85,5% del territori.

    Amb una quinzena de testimonis, casos reals de noves vides instal·lades als pobles, repassa esperances i vicissituds del repoblament, en primera persona. I ho fa contextualitzant i documentant l’evolució del despoblament, amb dades com ara que «entre els anys 1900 i 1950, Catalunya va perdre ja gairebé la meitat dels habitants que vivien en municipis de menys de 100 veïns per quilòmetre quadrat». També repassa les principals causes de la migració a les ciutats, amb veus com la de Mario Urrea, en nom dels més petits municipis, i d’Eduard Trepat i Gemma Estany.

    Agenda Rural

    Eduard Trepat és geògraf i coordinador d’ARCA, l’associació d’iniciatives Rurals de Catalunya, que és l’ens impulsor de l’Agenda Rural, el document que ha recollit amb agents de tot el territori 892 accions a fer per a l’equilibri territorial (277 de les quals considerades prioritàries i 59 estratègiques), que s’han d’anar implementant a partir d’ara. 350 entitats han fet propostes i han redactat l’agenda l’Associació de Micropobles, l’Associació Catalana de Municipis (ACM), el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i ARCA, a través dels seus Grups d’Acció Local del Programa Leader, a tot el territori.

    «No s’és conscient, com a societat, de l’important que és mantenir i augmentar els espais agraris, per a l’abastiment d’aliments de proximitat. I per a tenir una bona transició energètica, cal que el territori estigui ben gestionat i per això hi ha d’haver gent que el gestioni, en l’àmbit forestal i agroramader. I perquè el territori rural estigui viu, hi ha de viure gent que pugui treballar en tots els sectors econòmics, i per això cal accessibilitat als serveis bàsics», exposa Eduard Trepat. També segons ell, la principal barrera que troba l’equilibri territorial és la dificultat de trobar una oferta d’habitatge adequada, habitatge públic de lloguer. «El mercat de l’habitatge és un problema: hi ha molts habitatges dedicat al turisme i no a l’habitatge social», diu. Gemma Estany, coordinadora també d’ARCA, explica que la promoció de micros i petites empreses per a diversificar l’economia en els territoris rurals és un treball prioritari per al programa Leader, però els seus esforços també topen amb la manca d’allotjaments. «La feina fins ara era el més important, però ara el que frena és l’habitatge. Que n’hi hagi de disponible és clau per al repoblament», declara Estany.

    Habitatge, feina i comunicacions dibuixen, doncs, el triangle més qüestionable i d’actuacions urgents si es vol gaudir dels pobles com a espais de vida i no de fugida.

  • El desconegut i més confús TDAH en adults

    Nens i nenes molt moguts, que a l’aula s’aixequen constantment de la cadira i que no arriben a concentrar-se en el que està dient la mestra, avui en dia poden acabar sent diagnosticats amb Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). 35 anys enrere, però, pares i professors tot això ho consideraven part del tarannà propi de l’infant, convençuts que ja n’hi havia d’haver, de tant en tant, alguns de més moguts. La Marta ho era. «Sobretot els deures eren un martiri per a mi, em costava molt posar-m’hi i, quan ho aconseguia, trigava una eternitat a acabar-los», recorda. Els adults la titllaven, senzillament, de criatura moguda, distreta, que només volia jugar.

    Ara, amb 43 anys, farta d’haver d’anotar tot el que ha de fer per no oblidar-ho, i que al seu voltant molta gent hagi començat a percebre els seus lapsus, «perquè no poso atenció en el que em diuen, que jo creia que era perquè tinc sempre un cúmul gran de coses al cap», segons explica, va prendre la determinació de consultar el que li passava amb un psicòleg.

    Ha estat oli en un llum. Un primer test i el relat de les principals dificultats en el seu dia a dia, a la feina, i a casa, van anar confirmant el diagnòstic de TDAH. Aquest trastorn és molt poc diagnosticat en persones adultes que, per tant, no són tractades i carreguen amb una sèrie de complicacions que consideren que són fruit d’una mala organització o mandres pròpies. Segons explica la psicòloga clínica Connie Capdevila, «les conseqüències de no rebre el tractament adequat poden portar a no poder mantenir relacions de parella sanes i, en alguns casos, la frustració per tot allò que no s’assoleix, pot derivar en estats d’ansietat i depressió».

    Si costa molt prioritzar les tasques diàries a fer, lliurar feines a temps, es fa tard a les cites o fins i tot s’oblida haver quedat amb algú, i no es passa només en una etapa més difícil per circumstàncies concretes alienes a la persona, sinó que es perllonga en el temps, pot ser causat pel trastorn de TDAH.

    En l’actualitat es calcula que el TDAH afecta un 5% de la població en edat infantil a Catalunya i, tal com informen des de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars i Afectats de TDAH (FCAFATDAH), s’estima que més del 80% dels nens (del 5% dels afectats) continuaran presentant problemes en l’adolescència, i entre el 30-65%, en l’edat adulta. D’altres fonts parlen d’entre un 4 i un 5% d’afectats adults en la població general.

    Atenció, hiperactivitat i impulsivitat són els tres grups de símptomes vinculats a aquest trastorn i que són la causa de les dificultats amb les quals conviu en el seu dia a dia la persona afectada. Canvis en l’estat d’ànim, baixa tolerància a la frustració i dificultat per mantenir ordre a casa i a la feina són part dels obstacles que poden derivar-se del TDAH, en major o menor mesura. Depenent de cada persona, les dificultats poden afectar, de manera més o menys greu, i es poden mostrar més en l’àmbit de les tasques domèstiques, en la parella -si és que s’arriba a poder consolidar una relació-, en les relacions socials, o a la feina.

    La Fundació ADANA va néixer fa 25 anys per acompanyar una millor vida de persones amb TDAH i les seves famílies, i més tard va ampliar aquesta missió als trastorns del neurodesenvolupament (TDAH, TEA -trastorns de l’espectre autista-, trastorns de l’aprenentatge i de la conducta). Psiquiatres, psicòlegs, psicopedagogs, mestres i pedagogs són part del seu equip de professionals. Tenen també molt present que el TDAH persisteix en gran part en l’edat adulta, i en concret en el cas de les dones, moltes afectades per TDAH són diagnosticades ja de grans.

    Els especialistes en TDAH de la fundació ADANA estableixen les diferències principals entre el TDAH en adults. Diuen que «la hiperactivitat es fa menys visible i es transforma en una inquietud més interna i en una recerca d’activitat o emoció constant. Els problemes d’atenció són probablement els que més persisteixen; aquests comporten dificultats als adults a l’hora de dur a terme les tasques, gestionar el seu temps o ser organitzats i consistents. Les manifestacions d’impulsivitat es mantenen en la majoria dels casos, la qual cosa comporta problemes en la vida familiar, social o laboral. S’observa en els adults una major freqüència de canvis laborals precipitats i constants, ruptures sentimentals o conductes de risc, entre altres situacions».

    Factor genètic

    «El TDAH és un trastorn del qual es desconeixen les causes, encara que l’evidència científica sembla indicar que es tracta d’un trastorn multifactorial amb una base neurobiològica i predisposició genètica que interactua amb factors ambientals», explica Neus Marí, directora terapèutica de la Unitat de Neurodesvolupament de Clínica Corachan i de l’Institut Neurociencias Synaptia.

    La recerca ha evidenciat, en efecte, un component genètic important en els progenitors de qui pateix el trastorn de TDAH. De fet, i segons es detalla al Canal Salut de la Generalitat de Catalunya, «l’herència és probablement el component que més contribueix a l’aparició del trastorn. Les investigacions mostren que els pares i els germans d’un infant afectat de TDAH tenen de quatre a cinc vegades més probabilitats de tenir el trastorn que els d’un infant que no n’estigui afectat».

    La mateixa font indica que «els estudis científics han identificat algunes diferències entre el cervell de les persones amb TDAH i el de les que no en tenen. En els cervells afectats s’ha vist una mida menor de les àrees on es localitza el trastorn; retard de maduració (mitjana de dos a tres anys) i una producció insuficient de dues substàncies químiques (dopamina i noradrenalina), encarregades de produir una comunicació correcta entre les neurones». Altres factors que citen com a possibles precursors del TDAH són: «la prematuritat, el baix pes en néixer, lesions cerebrals durant el part o bé el consum de tabac, alcohol o altres drogues durant l’embaràs».

    El TDAH és considerat un trastorn crònic, però molts dels seus símptomes es poden superar amb un bon tractament, que millorarà la qualitat de vida gràcies a una combinació de medicació i psicoteràpia. Donat que molts dels símptomes que es tenen en compte a l’hora de diagnosticar el TDAH en adults es poden donar també en persones que no pateixen aquest trastorn, els especialistes en TDAH han establert criteris per determinar si ho és o no. Aquests criteris acordats són: que les dificultats s’hagin tingut ja en la infància, encara que no s’hagi diagnosticat abans; que aquests problemes no responguin a un altre trastorn, com la depressió, l’ansietat, o algun altre; i que els símptomes afectin la vida quotidiana de manera significativa, per exemple, no estar rendint en el treball o tenir dificultats en les relacions de parella.

    Des de la Fundació CADAH, consideren que l’avaluació dels adults amb símptomes de TDAH requereix integrar totes les dades clíniques disponibles, per arribar al diagnòstic. Un protocol estandarditzat hauria d’incloure una història clínica completa del pacient, qüestionaris autoadministrats de símptomes, rendiment neuropsicològic i avaluació de comorbiditat psicopatològica.

    Segons indica Neus Marí, professional de Clínica Corachan de l’institut Synaptia, si se sospita d’un TDAH en una persona adulta, «és important una bona anamnesi –la recollida d’informació que fa el professional sanitari interrogant el pacient-, tant sobre els antecedents, com pel que fa al desenvolupament biogràfic, per entendre l’inici i evolució dels símptomes». Però Marí puntualitza «la importància de detectar si les dificultats d’atenció, tant per fixar-la com, sobretot, per sostenir-la (dèficit d’atenció), l’excés de l’activitat motora (hiperactivitat), i l’escàs control dels impulsos verbals i/o motors (impulsivitat) afecten la funcionalitat i el rendiment de la persona en el seu dia a dia».

    Tot i que no existeix un test per a diagnosticar el TDAH, algunes respostes sobre el desenvolupament en la vida diària ajuden a situar la persona més a prop o més lluny de la possibilitat que les seves dificultats estiguin vinculades a aquest trastorn. La psicoterapeuta Connie Capdevila proposa un qüestionari per atansar-s’hi. Doctorada en psicologia, la tesi d’aquesta psicoterapeuta versa sobre els fenotips neuropsicològics del TDAH.

    En consulta, professionals de la psicologia com ella, prenen nota de tot allò que pot representar una dificultat en la quotidianitat, a casa, a la feina o en les relacions més íntimes o d’àmbit familiar i social que podrien ser causa del TDAH. En una entrevista, es van repassant obstacles, allò que costa més, al llarg de la trajectòria vital de la persona, des de la infància, i que, sense haver-ne estat mai ningú conscient, podrien vincular-se al TDAH.

    En el mateix procés es recullen també les solucions aportades per la mateixa persona per afrontar els diferents problemes, accions, pràctiques que ha implementat o fa servir per compensar la dificultat. Un mecanisme compensatori molt habitual és delegar certes tasques a persones de l’entorn. I són precisament aquests mecanismes compensatoris una part de la dificultat de detectar el TDAH en persones adultes.

    D’altres motius que fan que el diagnòstic sigui més complicat en l’edat adulta són, segons explica Connie Capdevila, «perquè sovint es confonen dels símptomes del TDAH amb els d’altres diagnòstics i perquè hi ha molta coexistència d’altres trastorns (comorbiditat) en persones amb TDAH, com els trastorns d’ansietat o depressió. També l’insomni, i molt d’abús de substàncies, perquè la gent s’automedica, i sobretot el consum de marihuana i abús de substàncies per a la impulsivitat».

    El Trastorn de l’Activitat i l’Atenció va ser incorporat l’any 1993 a la classificació internacional de malalties (CIE-10) com a entitat clínica dins dels Trastorns del Comportament i de les Emocions d’inici en la infància i l’adolescència, al subgrup de Trastorns Hipercinètics per l’Organizació Mundial de la Salut. I l’any 2000, el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) reconeixia ja el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat i Impulsivitat, amb la identificació de tres subtipus: inatent, hiperatiu-impulsiu i combinat.

  • Envelliment i sida: èxit i repte per a la ciència

    Poder parlar de la vellesa de persones infectades amb el VIH és una victòria de la ciència. Un èxit que comporta, però, nous reptes per als investigadors. La millora de la qualitat de vida dels pacients amb el virus, amb tractaments cada cop més eficaços que es toleren molt bé, ha de començar, però, a preveure, sortejar i contenir les comorbiditats i deteriorament propis de l’envelliment de la persona. El control clínic d’aquestes possibles complicacions de l’edat que fan més vulnerables els malalts de SIDA és un dels objectius d’investigació.

    “Una part de l’assistència i recerca clínica és millorar el control de tot allò que, amb l’envelliment, es complica, com els sistemes cardiovascular, renal, ossi, la fragilitat pròpia de l’edat i el deteriorament cognitiu”, explica el doctor Arkaitz Imaz, membre del grup de VIH del servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

    “El diagnòstic precoç de les neoplàsies (multiplicació o desenvolupament anormal de les cèl·lules al teixit orgànic) i el clivatge del càncer anal associat al papil·loma, així com el tractament de les lesions precursores del càncer a nivell anal”, segons el Dr. Imaz, també formen part de la recerca i l’assistència clínica a persones amb VIH que té molt present la vulnerabilitat que els afegeix la senectut. “Ara tenim tractaments molt bons, però també, en paral·lel, línies de recerca per aconseguir la menor toxicitat possible dels fàrmacs i per reduir al màxim”, afegeix. Els tractaments injectables de llarga durada –amb efecte durant dos mesos-, que ja són en camí d’aplicar-se, són un exemple de com la investigació va consolidant una millor vida per als supervivents amb el VIH.

    Congrés mundial de SIDA

    Com envellir bé convivint amb el virus ha estat un dels temes exposats en la Conferència Mundial AIDS 2022, que va tenir lloc del 29 de juliol al 2 d’agost, a la ciutat de Montreal. Allà, investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS van presentar un cas excepcional de curació funcional de la SIDA. S’ha produït a Barcelona, on una pacient que va ser diagnosticada en l’estadi d’infecció aguda pel VIH, ha aconseguit el control del virus de manera innata. Ha estat “gràcies a l’activitat de dos tipus de cèl·lules, les natural killer, que formen part del sistema immune innat i constitueixen la primera línia de defensa enfront diferents patògens, i també per acció dels limfòcits anomenats T CD8+”, tal com expliquen els investigadors del Clínic.

    La pacient va anar al metge dins dels primers 60 dies després d’haver-se infectat, i va entrar en un assaig clínic amb tractament antiretroviral durant 9 mesos i diverses intervencions amb un immunosupressor. 15 anys després, el seu cos mostra un control absolut de la replicació del VIH, amb càrrega viral indetectable i sense haver pres cap més medicació contra el virus, tret del tractament inicial. “El virus no s’ha eradicat, el té a dintre, però el manté adormit gràcies al seu propi sistema immunitari”, precisa el doctor Josep Maria Miró, consultor sènior de malalties infeccioses de l’Hospital Clínic, catedràtic de Medicina de la Universitat de Barcelona, i investigador de l’IDIBAPS (investigació biomèdica) i del Ciberinfec (recerca de malalties infeccioses).

    “La gran novetat del treball és que hem caracteritzat les cèl·lules que aconsegueixen el control del virus”, assenyala Núria Climent, investigadora del grup Sida i infecció per VIH de l’IDIBAPS, encapçalat per Josep Mallolas. “Ha estat com trobar dues agulles en un paller. Ara necessitem fons per continuar fent la recerca per mirar de trobar aquestes cèl·lules en altres persones, tractades o no amb immunomoduladors, i també com les podríem generar i mantenir”, puntualitza el Dr. Miró.

    El cas únic de Barcelona obre també la porta a l’estudi de l’evolució dels pacients amb VIH a mesura que envelleixen. La pacient les cèl·lules de la qual han aconseguit mantenir a ratlla el virus de la SIDA, “ja era adulta gran quan es va contagiar, i ara té 15 anys més. Això significa una gran font d’informació sobre la senescència del sistema immune. Podem estudiar si falla la immunodeficiència, amb l’envelliment i, en els casos en què es pugui generar un càncer, persisteixen o com es comporten les cèl·lules que fan front al virus”, explica Josep Maria Miró. El que ja saben és que el reservori d’infecció es va fent més petit amb el pas dels anys i sembla més probable que el patogen vagi perdent el control. En el cas de la pacient de Barcelona, segons el Dr. Miró, “el reservori viral ha anat minvant”.

    Accés mundial a la profilaxi

    La Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (SIDA) és la forma més greu de la infecció provocada pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). Amb els tractaments actuals s’ha aconseguit cronificar la malaltia i millorar la qualitat de vida de les persones infectades. Gràcies als antiretrovirals es redueix la càrrega viral a la sang i s’evita la secreció genital, i això ha fet que la taxa de mortalitat deguda al contagi del virus s’hagi reduït molt.

    Es calcula que dels prop de 40 milions de persones infectades al món, més del 30 (95%) prenen antiretrovirals. Segons dades de Metges sense Fronteres, l’any 2021 es varen infectar al món amb el VIH al voltant d’un milió i mig de persones. Els objectius mundials acordats per l’Assemblea Mundial de la Salut, aquest any 2022, pretenen reduir les noves infeccions, per sota de les 370.000 i a menys de 335.000 al 2030. Per assolir aquests objectius, MSF considera “essencial ampliar l’accés als medicaments de prevenció del VIH coneguts com a profilaxi prèvia a l’exposició (PrEP)”.

    Precisament en la conferència mundial sobre SIDA d’aquests dies a Montreal, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’empresa farmacèutica britànica ViiV Heathcare han anunciat un acord per permetre la producció i el subministrament a 90 països d’una profilaxi que s’administra en forma d’injecció cada dos mesos (CAB-LA), considerada la forma més eficaç de prevenció per a les persones amb alt risc d’infecció per VIH. Metges sense Fronteres ha demanat a la farmacèutica que redueixi el preu del fàrmac i en faciliti l’accés, ja que l’empresa n’ha limitat la producció i subministrament a un màxim de tres empreses de genèrics a tot el món. Per a evitar la transmissió del virus, MSF ha fet una crida als governs dels països de rendes baixes i mitjanes perquè incloguin urgentment el medicament en les directrius nacionals sobre VIH i n’accelerin la implantació.

    A Catalunya, l’any passat es va publicar el primer estudi de cost-benefici de l’administració de la PrEP, que demostra que el sistema públic arribaria a estalviar 93 milions d’euros en 40 anys. El cost anual del tractament pel VIH és de 8.500 € aproximadament, mentre que el de la PrEP és de 1.433 €. Un total de 2.400 persones reben aquest tractament antiretroviral preventiu contra la infecció pel VIH a Catalunya, des que l’any 2019 el Sistema Nacional de Salut va decidir finançar-ne l’ús. L’estudi de l’estalvi potencial va estar liderat per la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses, en col·laboració amb l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa –centre impulsat conjuntament per la Fundació «la Caixa» i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya–, l’Hospital Germans Trias i Pujol, el Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i el projecte dels NOMS-Hispanosida de BCN Checkpoint.

    Pioners en recerca en VIH

    L’Hospital Clínic de Barcelona compta, des de l’any 1997, amb un biobanc amb mostres de pacients amb infecció aguda del VIH. El seu laboratori de recerca és pioner a Catalunya, i el seu cap, Josep Maria Gatell, és un referent a nivell mundial. Gatell va iniciar la seva tasca investigadora en el camp de les malalties infeccioses el 1982, quan es va crear el Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona, del que actualment és cap i on ha desenvolupat la seva carrera mèdica i científica. El Dr. Gatell és director de la línia d’infeccions i SIDA de l’IDIBAPS, centre d’investigació biomèdica del qual forma part l’Hospital Clínic, i Catedràtic de la Universitat de Barcelona. Compta amb un grup multidisciplinari d’investigadors format per més de 40 persones.

    El doctor Josep Maria Gatell va presidir la XIV Conferència Internacional de la SIDA a Barcelona (juliol 2002) i la Conferència Europea de la SIDA que va tenir lloc a Dublín el 2005. És coordinador de la Xarxa d’Investigació de la SIDA (RIS) finançada per l’Institut de Salut Carlos III i codirector del consorci publicoprivat HIVACAT per al desenvolupament de vacunes contra aquesta malaltia.

    Els vasos comunicants de la investigació medico-científica fan possible que les troballes en certes malalties, i l’experiència en l’aplicació dels tractaments aportin informació beneficiosa per als avenços en altres patologies. Un exemple el trobem actualment a l’Hospital de Bellvitge, on estudien en assaig clínic l’eficàcia d’Efavirenz, un antiretroviral contra el VIH per al tractament de Niemann Pick tipus C, una malaltia minoritària d’origen genètic sense cura. El descobriment dels bons resultats del fàrmac en ratolins obre l’esperança que l’Efavirenz pugui pal·liar el deteriorament cognitiu i problemes d’aprenentatge i comportament. És un assaig finançat per la Fundació Niemann Pick Espanya, amb seu a Lleida, i ja hi ha interès a replicar el disseny de la metodologia de l’estudi en l’àmbit internacional.

  • Com valoren els europeus la seva salut?

    Gràcies als telèfons mòbils que la majoria utilitzem, i als enginys digitals del mercat, tenim l’oportunitat d’avaluar els establiments i espais que visitem, tan bon punt sortim d’ells. Si es contribueix així o no que els serveis a tot arreu millorin arran dels nostres comentaris, dependrà del cas que se’n faci de la informació sobre l’experiència personal que aportem. Però, d’entrada, demanar-nos que hi pensem ja és un estímul per a la reflexió individual, a preguntar-nos a nosaltres mateixos sobre allò que va bé i el que no tant, i, tal vegada, il·luminar marges de canvi satisfactoris en tot el que vivim o necessitem.

    Això, quan l’avaluació té a veure amb la nostra salut i benestar físic i emocional, adquireix un valor encara més notable. Prendre consciència de com estem és el primer pas per poder estar millor. Igualment, sobre el sistema sanitari que ens tracta.

    Amb aquesta premissa, la firma alemanya de productes farmacèutics STADA –un dels principals proveïdors de medicaments genèrics d’Espanya- elabora cada any un estudi poblacional de la mateixa salut i sistema sanitari en diferents països d’Europa. Aquest juliol s’han presentat a Berlín els resultats de les entrevistes fetes entre març i abril d’enguany a més de 30.000 europeus de 15 nacionalitats.

    L’STADA HealthReport 2022 ha preguntat sobre temes com la satisfacció en l’atenció sanitària pública, les fonts d’informació de salut que més confiança ofereixen, la salut mental, la qualitat del son, l’alimentació i les dietes, o el consum de vitamines i probiòtics. També aquest any s’ha buscat confirmar si la pandèmia de la Covid ha significat realment un punt d’inflexió en certs hàbits, com ara la predisposició a continuar posant-se la mascareta en certs llocs i circumstàncies, rebre atenció sanitària de manera virtual o la percepció dels riscos del canvi climàtic sobre la nostra salut. Un dels principals objectius de l’informe és, segons Peter Goldschmidt, CEO de Stada, «prendre consciència de la mateixa cura de la nostra salut». Les dades obtingudes, a més, i segons Goldschmidt, pretenen ajudar els professionals de la salut, les administracions públiques i grups d’interès en el món sanitari, a millorar-ne la gestió i, amb ella, la salut de la població».

    Resultats

    La majoria d’enquestats -el 71% de mitjana a Europa-, es mostra satisfet amb el seu sistema de salut pública (75% a Catalunya i 64% a Espanya). La confiança en la medicina convencional continua sent molt gran, amb una mitjana del 86% de respostes positives a Europa, del 93% a Espanya i del 100% a la regió Est de l’Estat, que inclou Catalunya.

    Una de les dades que crida més l’atenció és l’hàbit d’anar a la farmàcia que, si a escala global europeu, el resultat és del 56% dels entrevistats que diuen anar-hi un cop al mes, a Espanya són el 72% i a l’àrea que inclou Catalunya, arriben al 75%. Un cop com a mínim a la setmana, ho fan el 5% de la mitjana a Europa, el 6% a Espanya i el 25% a la zona Est d’Espanya, on es compta Catalunya.

    El 75% dels catalans diuen anar a la farmàcia com a mínim un cop al mes. La mitjana a Espanya és del 72% i l’europea, del 56%.

    Un resultat que, en certa manera, podria inquietar és la tendència de la població a tenir com a referència la informació sobre salut que generen certes persones a les xarxes socials (popular health influencers), tot i que l’estudi, però, no detalla el perfil dels influencers ni, per tant, la qualitat de la formació i bagatge professional que els avala. No obstant això, diuen seguir-los una de cada dues persones a Catalunya (50% dels enquestats), enfront del 37% de la mitjana global a Espanya i el tan sols 12% de mitja que ho fa a escala europea.

    Qualitat del son, salut mental i alimentació

    Segons l’estudi d’STADA, a Catalunya, el 63% dels enquestats reconeixen tenir una qualitat del son pobre o molt pobre. En canvi, la mitjana a tot l’Estat d’entrevistats que ho senten així és del 42%, i la mitja global europea encara és més baixa, de només el 35%. I, en general, ho atribueixen a l’ansietat i els problemes del dia a dia. També els catalans són els que més clarament es posicionen a favor de prendre alguna cosa per ajudar-los a dormir millor. En concret, el 75% hi està a favor, al costat de la mitjana estatal que respon això en el 59% dels casos i del 47% de mitja del global als 15 països europeus que ho diu.

    Respecte a la valoració de la mateixa salut mental, a Catalunya el 57% dels entrevistats considera que la seva és bona o bastant bona, mentre que la mitjana de la mateixa afirmació a Espanya és del 48% i a Europa, del 63%.

    Sobre la cura de l’alimentació, l’estudi ha desvelat que un de cada dos entrevistats a l’Estat espanyol (50%) diu haver iniciat una dieta més saludable els dotze mesos anteriors al moment de respondre l’enquesta. La mitjana en l’àmbit europeu és del 40% i a Catalunya és el 38% dels entrevistats que diuen haver-ho fet. En aquest sentit, consideren important per a la salut alimentar-se de manera saludable el 74% dels europeus, el 82% dels entrevistats a l’Estat espanyol i el 63% dels catalans.

    Quant al consum de complements vitamínics i minerals, per dormir millor en prenen el 63% de catalans, el 41% d’espanyols i el 30% d’europeus. I per a tenir millors digestions, en gasten el 63% dels catalans, el 30% d’espanyols i el 24% d’europeus.

    Efecte Covid

    Si la pandèmia de la Covid ha servit o no per promoure certs canvis d’hàbits, ho desvetllen resultats com ara que, en general, ha augmentat respecte al mateix estudi del 2021 la predisposició dels europeus a rebre tractaments de manera remota-virtual. El 64% de la població entrevistada està disposada a fer-ho així, al costat del 57% que s’hi van mostrar receptiva fa un any.

    En una altra qüestió de l’entrevista, es demana als europeus si davant de l’actual consideració que estan fent les autoritats a Europa de no adjuntar el prospecte en format paper dels medicaments, sinó de proveir-los d’un codi per escanejar i veure-ho amb una aplicació mòbil. Pel que fa a aquesta qüestió, el 79% dels europeus els sembla bé la idea, a Espanya hi estan d’acord el 83% i, en concret a Catalunya ho veuen bé el 75% dels entrevistats. En general, la tendència de tots els europeus és a tenir més en consideració i valorar positivament serveis i productes més sostenibles.

    Continuar posant-se la mascareta en espais públics encara que no sigui requerit oficialment, en cas de patir un refredat, tos o esternuts, són partidaris de fer-ho el 50% dels entrevistats en l’estudi a Espanya, i el 38% en concret a Catalunya, enfront del 30% que ha afirmat que ho faria, del total d’entrevistats a Europa.

    Sobre si el canvi climàtic té un efecte directe i negatiu sobre la nostra salut, i amb ell s’incrementa el risc de patir pandèmies, n’estan convençuts el 88% dels catalans, el 72% de mitjana dels enquestats totals a tot l’Estat i, de mitjana als 15 països europeus on s’ha fet l’estudi, el 79%.

    Que la irrupció de la Covid té molt a veure amb els increments d’estrès mental també ha quedat evidenciat per la resposta del 38% d’enquestats a Catalunya que així ho viuen personalment, més a prop de la mitjana europea, del 36%, que de la mitjana de respostes en aquest sentit en la totalitat de l’Estat espanyol, que és només del 29%.

    Sobre aquest increment de l’estrès vinculat a la vivència de la Covid, Itàlia, amb un 53% de respostes afirmatives, encapçala el rànquing, seguida de Portugal (47%) i Romania (46%). El quart lloc l’ocupa Espanya (43%). Les dues darreres posicions de la llista, la mitjana d’enquestats dels quals admeten haver patit menys augment de l’estrès postcovid són Alemanya (27%) i Països Baixos (24%).

    Les conclusions de l’estudi, segons va explicar a Berlín el CEO de Stada, Peter Goldschmidt, es fan arribar al Parlament Europeu i es comparteixen, de manera individual, amb els responsables governamentals dels 15 països on s’han dut a terme les entrevistes.

  • Què en fem del llegat sanitari de qui es jubila?

    En tota pràctica professional hi ha una dimensió que no s’aprèn a classe. Es llegeix, si de cas, entre línies, en el dia a dia, observant el resultat de què es fa i què no es fa. En hospitals i CAPs, cada lliçó apresa amb un pacient és un bé per a la salut de tots i totes. Com un pòsit de cafè, allò que queda al final del dia, al final d’un any, d’una carrera professional, d’una vida dedicada a curar i a procurar salut als altres, cada subtil nou saber que suma valor en un professional sanitari, és patrimoni comú. Però, on va a parar aquest ‘saber fer’ quan metges i infermeres es jubilen? Perquè el nostre sistema de salut pública no preveu el seu aprofitament.

    «Un bon metge és quelcom més que saber molt de medicina. Hi ha tots els intangibles, més enllà dels diagnòstics mèdics, com el tracte al pacient. A cap lloc ens ensenyen eines de comunicació, a ser assertius, com donar males notícies i saber portar certs moments. I això és difícil transmetre-ho. També s’han de posar ganes d’aprendre-ho o saber-ho captar. Jo he tingut la sort de tenir grans referents per aprendre com fer de metge», exposa el Josep Maria Cots. Té 63 anys i en porta 35 exercint de metge de família i professor a la Universitat de Medicina de Barcelona. «Sempre he tingut residents i els he format, però tota la transferència d’experiència és impossible traspassar-la», considera. Ara ja es planteja jubilar-se, als 64 o als 65.

    «Em fa il·lusió fer altres coses, però penso que el sistema sanitari públic podria contemplar una manera de, qui volgués, poder dedicar-se a fer aquest traspàs dels intangibles en medicina, un dia o dos a la setmana, per explicar coses als residents i aconsellar-los des de l’experiència apresa. Això no existeix. En medicina de família, almenys, d’un dia a l’altre, passes de donar el 100% del teu temps, a no donar res el dia que et jubiles», exposa Cots.

    «Com es resolen determinades situacions, com s’afronten conflictes ètics, morals, hàndicaps en situacions més complicades, com es tolera la incertesa, s’encomana l’empatia i es compagina la necessària capacitat de frustració amb l’ànim per continuar donant el millor, com s’exercita la comprensió de les emocions personals… res de tot això no s’ensenya a la universitat», afirma Antoni Sisó, president de l’Associació catalana de medicina familiar i comunitària (CAMFIC). Per això considera que «en medicina de família, proposar la figura de l’emèrit seria molt interessant. Fa 30 anys, l’edat de jubilació ja eren els 65 anys, i l’esperança de vida ha canviat molt», diu Sisó.

    «Els governs, autonòmics i estatals, haurien de valorar la possibilitat que, qui vulgui, pugui continuar aportant valor al sistema públic, sense penalitzar-los fiscalment. Procurar un marc jurídic laboral als treballadors públics que es trobin en plenitud per fer coses, que ho puguin triar com a favor a la societat. Així donaríem oxigen als grans que puguin i vulguin durant un parell o tres més d’anys deixar alguna cosa més del seu bagatge. Tal com ara, no hi ha un traspàs de coneixement organitzat i seria molt interessant com a societat científica poder proveir d’aquest mentoratge tan valuós».

    Com es resolen determinades situacions, com s’afronten conflictes ètics i morals, hàndicaps, com s’encomana l’empatia, com s’exercita la comprensió… res de tot això no s’ensenya a la universitat.

    El currículum ocult

    «Aprendre l’ofici de metge és una feina de tota la vida», afirma el degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, Antoni Trilla. I, per tant, amb la jubilació, una important saviesa acumulada es perd. Allò que no es veu, però que fa millor la salut i confortabilitat del pacient, «com tractes la gent, com gestiones una situació difícil, com somrius, el currículum ocult», diu Trilla. Ell és un dels professionals de la salut pública que en els pròxims cinc anys podran jubilar-se. Es calcula que ho faran uns 6.000 metges a Catalunya, el que representa un 20% aproximadament dels actuals col·legiats. El llegat de tots ells, els nostres governants no tenen previst la manera de transmetre’l.

    El doctor Antoni Rafecas es va jubilar el passat mes d’abril. Feia 37 anys que treballava com a cirurgià i professor a l’Hospital Universitari de Bellvitge, i abans va ser metge de l’Hospital de Manresa. Explica que a mesura que s’atansava als 65, i més als 70, tenia la sensació que la seva expertesa i experiències viscudes les havia pogut anar compartint, com a professor i a l’hospital, amb els residents. «Ensenyava la tècnica quirúrgica, els punts… Però, com com hem de donar una mala notícia quan hi ha una malaltia greu, o com fer-la més bona notícia perquè hi ha un tractament que, sí, és dur, però tenim una solució per al pacient… com ens posarem al seu lloc, al seu costat, perquè ho pugui entendre de la millor manera, donant-li ànim, que se senti acompanyat… tot això jo he mirat també de transmetre-ho», declara. I confia que això continuï passant, malgrat que no hi hagi un sistema per a fer-ho sempre, amb un protocol establert.

    «La humanitat, la proximitat, l’aspecte social, l’equitat, el fet d’actuar sempre èticament, els valors de la medicina no s’haurien d’oblidar, i vull pensar que els que vindran al darrere ho intentaran transmetre, com jo ho he fet. Perquè els joves sí, són més digitals, dominen la cirurgia robòtica, tota la tecnologia. Jo els hi diria, gaudiu-la, aprofiteu-la i useu-la bé, però tingueu també present que sempre tindreu un pacient amb angoixes, compte amb això!, un pacient amb dubtes i pors que, si el cas es complica, heu d’estar al seu costat», exposa el Dr. Rafecas. Ell considera que «l’ideal seria que tots els professors universitaris treballessin a l’hospital, perquè el dia a dia és l’assistencial».

    Transmetre el coneixement és intrínsec en el codi deontològic dels metges, però el paper del qui comença és fixar-se en els bons i en els mals exemples. Cal tenir els ulls ben oberts.

    Reconèixer, valorar, protegir i facilitar la transmissió d’aquest ‘saber fer’ més humà, aquest valor afegit en la cura al pacient, no es fa a nivell de les mateixes institucions, depèn de cada resident, metge, infermera, de l’esponja que sigui. Tal com afirma l’epidemiòleg i degà dels metges Antoni Trilla, «transmetre el coneixement és intrínsec en el codi deontològic dels metges, però el paper del qui comença és fixar-se en els bons i en els mals exemples. Cal tenir les orelles ben netes i els ulls ben oberts». I això és el que -diu Trilla- miren de transmetre als alumnes, i que facin moltes preguntes. Ell va fer la seva residència a medicina interna i reconeix que era «un corcó preguntant». Però, com a cap de guàrdia, quan era ell el qui havia de respondre les preguntes dels residents admet: «Preferia que em fregissin a preguntes i no que prenguessin decisions sense dir res. A la Facultat diem als estudiants que mai s’han d’avergonyir de dir no ho sé, i això vol dir que han de buscar l’ajuda d’un col·lega».

    Antoni Trilla també és partidari d’aprofitar millor els professionals veterans. «Tots recordem algú que ens ha ensenyat una cosa en concret i ens ha fet sentir que de gran volíem ser com ells, explorar o operar igual», diu Trilla. «Jo recordo el Dr. Valentí Valls, cardiòleg ja jubilat, que ens va ensenyar a la meva generació a llegir electrocardiogrames, als anys 80-85. Ho havíem après a fer teòricament, però fins que algú no t’ho posa en context a la pràctica… Ara aniria a ell encara si tingués un dubte. Per mi era i és un referent». I, globalment, explica que en la seva trajectòria, en infeccioses, epidemiologia, preventiva i salut pública ha après a fer-se responsable del pacient, a implicar-se en una atenció multidisciplinària.

    Tot i ser molt conscient que no tothom arriba amb el mateix estat físic, psíquic i anímic a l’edat de jubilar-se, Trilla sent que «hi ha una experiència acumulada, personal i professional, que pot ser molt bon complement per a la formació dels que comencen. Els més grans jubilats en bones condicions a qui els agrada la feina i senten la voluntat de ser útils, podrien ser de molta utilitat. Pel talent i veterania serien molt aprofitables, i un resident podria disposar més d’ells. Però s’hauria de trobar una fórmula digna perquè això no està resolt, i està clar que mantenir cert talent suposaria un benefici per a tothom».

    El Dr. Trilla creu que això «seria de gran ajuda en aquesta professió que es construeix a base d’un gran coneixement d’experiències, i que requereix molta resiliència, et tomben i et tornes a aixecar, contínuament». I li ve al cap la figura del metge emèrit, però no la veu tampoc ben definida. A la sanitat privada -diu-, això no passa, depenent de l’estat de la persona, poden fer mentoratges o continuar treballant. «En la pública, en general, la tendència és a jubilar-se, i convindria posar-hi un marc prou flexible per aprofitar el professional que vulgui i valgui la pena, que també seria un estímul per mantenir-se al dia la persona».

    Acte de comiat de professionals jubilats de l’Hospital del Mar, 2019 | Hospital del Mar

    El potencial dels jubilats

    Antoni Sisó estima que molts metges de família arriben amb una plenitud de coneixements molt importants que poden ser molt útils per a les persones malaltes. «Està clar que amb 63, 65 o 67 anys no pots exercir de la mateixa manera, sobretot amb el volum que atenem ara no és el més segur pels atesos, ni assenyat ni desitjat pels professionals. Es necessitaria una adaptació. N’hi ha molts que si els hi proposessin alguna cosa atractiva, continuarien. Podrien fer tutories, consultoria, mentoratge, i més tenint en compte la manca de professionals que tenim per davant. Aquell país que s’ho plantegi l’aplaudirem».

    L’emèrit -diu Sisó- «és interessant, però cal posar transparència. Jo no conec els criteris per designar-los». I explica que des de CAMFIC van crear una vocalia nova: la secció de metges jubilats, «per impulsar projectes de mentoratge, amb aquest tipus de metge que proporcionen valor, nivell alt de professionalitat i altament vocacional, que pot transmetre tot allò que fa part del core de la nostra professió, però no s’explica en cap aula».

    A l’Hospital de Mar, just abans de la pandèmia, es va iniciar un programa pilot a Infermeria. Veient que fins al 2030 es jubilaria més del 30% de la plantilla, un 22 o 23% en posicions de comandament, van preparar un pla de relleu i, gestionant el coneixement a traspassar, va sorgir el programa Deixa el teu llegat. «De manera voluntària, un any abans de la jubilació es prepara tot el traspàs identificant coneixements clau, establint amb una entrevista amb la persona metodologies per a l’adquisició dels coneixements per part de la persona que prendrà el relleu i creant guies de funcionament de cada departament. És un llegat que es posa també a disposició de tots els sanitaris en la plataforma d’e-learning de l’hospital. La nostra idea és fer cultura del compartir, que el que ha estat útil en un sistema, ho pugui conèixer un altre», explica la Cristina Fresno. Ella és la responsable del programa Deixa el teu llegat, juntament amb el director de Recursos Humans de l’Hospital del Mar, Pau Gomar i el cap de la Unitat de Formació Continuada, Jesús Escribano. Junts van organitzar aquesta iniciativa que és, a més, una manera de reconèixer el personal sènior.

    Un dels material fruit d’aquesta iniciativa sobre el llegat sanitari són unes guies de coneixement pràctic del lloc de treball on s’inclouen descripcions i consells per al desenvolupament de les seves funcions, així com de la gestió de situacions, per tal de compartir amb el relleu i amb la resta del servei. «Els valors ja establerts des de direcció d’infermera de l’hospital els fem extensius a tota la institució. Són intangibles. Per això vam voler sistematitzar i mesurar quina transferència de coneixement es feia. Fins ara, es feien reunions i traspàs de documentació, però no un procediment com ara. Som conscients que cada marxa comporta pèrdua de coneixement i també saber fer», explica. Compten, això sí, amb el compromís de direcció perquè es pugui destinar temps a això. La intenció és estendre-ho a tots els comandaments assistencials i no assistencials.

    Som persones que ens devem a persones, i el nostre compromís és deixar el millor de nosaltres en vida, com a compromís ètic i moral.

    Documentar-ho tot

    La Paloma Garcimartín va ser una de les infermeres participants en el programa pilot. «Em va servir per estandarditzar la informació de cada tema: el rol de cadascú en una comissió, els mitjans intermedis, el marc laboral, la formació… Ara bé, de com es funciona en el dia a dia no se sol fer, és un aprenentatge al llarg de la vida. Són intangibles que necessitaries estandarditzar. La majoria no sabem com transmetre aquest altre tipus de coneixement que, més aviat, s’obté observant i fent. Els intangibles són molt difícils de transmetre. El saber de cirurgianes expertes en una tècnica, això sí, però la competència inconscient és quelcom que tens integrat, i és més difícil. No estem preparades per transmetre en tots els àmbits. Qui arriba ha d’estar obert i qui transmet ha de ser generós. En els meus 40 anys a l’hospital, he vist exemples de gent egoista que s’emporta el saber, i és una pèrdua per a l’hospital».

    La Gemma Martínez és cap d’Infermeria de l’Hospital Clínic. Allí tenen un sistema organitzat de relleu generacional, però no només pensant en les jubilacions. «És molt important que el coneixement no estigui en una persona i cal anar acompanyant els qui arriben. Per això és molt important que tot ho documentem i ho deixem escrit. Tenim protocols estandarditzats de treball en els rols més complexos, per fer el traspàs de coneixement. Jo personalment no ho vaig tenir, em vaig trobar un buit informatiu». També ella parla de la generositat, inclús amb els consells. «El coneixement que tu has generat és un compromís teu deixar-lo com a llegat. Jo sempre he estat molt agraïda amb el que m’he trobat sembrat. En infermeria, dins del que cap, això es cuida. A la gent jove sempre els dic: si quan arribes a un lloc ho has trobat d’una manera, has de pensar que és per alguna raó. A partir d’aquí, esbrina per què és així i si hi ha marge de canvi. Si pots millorar-ho, li faràs un regal al qui se’n va i a l’equip, però sempre des del respecte i la construcció. Al cap i a la fi, som en aquest món gràcies al qual altres han construït abans», diu.

    La cap d’infermeria explica que «una infermera de rol avançat, si es jubila, ho deixa tot escrit perquè la següent pugui basar-se en tot allò que has construït. Jo sempre dic als meus alumnes: pregunteu, tot té un raonament que, si l’aprens, mai s’oblida i ho pots adaptar a cada malalt. I si no teniu el raonament, l’heu de buscar. Qüestionant-te les coses és com les pots millorar».

    Gemma Martínez reconeix que cada dia aprèn alguna cosa. «He reflexionat molt en com deixar el meu llegat, per si em passa alguna cosa demà. Tot el que jo manego, la informació està tota digitalitzada i els intangibles els intento transmetre cos a cos amb els meus equips. Si et pregunten un dubte, el resolc, però també t’explico allò que no està escrit». També -diu- «facilita l’aprenentatge que les persones siguin receptives, que escoltin molt. Jo sempre dic als veterans: heu de ser generosos amb les noves generacions. Si no, el problema el tindran els vostres malalts. L’entorn saludable l’hem de generar nosaltres, allò que no saps tu, ho sé jo. Si no, ho busquem. Som persones que ens devem a persones, i el nostre compromís és deixar el millor de nosaltres en vida, com a compromís ètic i moral. Sempre n’hi ha que s’ho guarden però, el currículum, a la tomba, no és res. Si no l’aplico i el comparteixo, de què serveix?».

  • Sense salut global no hi ha salut individual

    Quan la ciutat xinesa de Wuhan explicava al món que una espècie de ratpenat havia infectat persones amb un virus que mata, s’estava passant un missatge molt més global: la salut és un tot inseparable entre salut humana, salut animal i salut de l’ecosistema global planetari: terra, mar i l’aire i tota la vida que hi ha en les tres dimensions. Basant-se en això, l’any 2008, l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), l’Organització Mundial de Salut Animal (OIE) i el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) van publicar els ‘Dotze principis de Manhattan‘. Són les conclusions d’una prèvia reunió a Nova York d’experts en diferents disciplines de tot el món, el pont a un mètode holístic (One world, onehealth) per prevenir malalties en persones i animals que respecti la integritat dels ecosistemes en benefici de persones, animals i tota la biodiversitat.

    Aquesta estreta interdependència entre salut pública, sanitat animal i estat dels ecosistemes ha batejat i ha estat fil argumental de les ponències i participació dels 250 assistents al congrés nacional de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Gestió Sanitària (SEMPSPGS), celebrat a la ciutat de Girona del 15 al 17 de juny amb el títol One Health: Del desafío a la vanguardia.

    «Hem avançat molt en medicina els darrers 50-70 anys. Sabem molt de patologies, què les provoca i quines són eines terapèutiques, però ens hem centrat en la salut només com a tractament de la malaltia i hem deixat de banda l’entorn», explica la ponent del congrés, presidenta de la Plataforma One Health i degana de Veterinària de la UAB, Maite Martín, que també presideix la conferència de degans i deganes veterinaris de tot l’Estat.

    Martín considera que «som una societat que hem anat fent les coses entenent la salut com l’oposat a la malaltia i, per tant, hem fet abordatge centrat bàsicament en les patologies, on hem avançat i millorat moltíssim l’esperança de vida. Però el món ha canviat moltíssim i ara l’entorn exerceix una gran pressió sobre la salut. En part per la degradació dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat a conseqüència del model d’economia lineal en el que ens trobem, basat en l’extracció de recursos naturals que un cop transformats i utilitzats generen uns residus que són abocats al medi ambient. També per la sobreconcentració de gent en les grans ciutats i la pèrdua dels recursos ecosistèmics dels quals depenem, com ara per l’obtenció d’aigua. Avançar en tecnologia ha estat positiu, però ara ens cal trobar solucions per actuar sobre l’entorn i disminuir la pressió. Si fem un abordatge patogènic només, no podrem. La pandèmia de la Covid ens ha ensenyat que no podem contemplar només l’àmbit sanitari».

    Per això, en ple context pandèmic va néixer la Plataforma One Health (Una sola salut), amb la voluntat d’esdevenir connexió entre tots els àmbits que haurien de participar en l’abordatge integral de la salut. Establir sistemes de prevenció amb millor coordinació de la salut animal i humana i la seguretat alimentària per crear mecanismes d’alerta precoç és un dels seus objectius. «És un problema tan complex que necessites gent de totes les disciplines. I la millor solució és impossible perquè s’han de tenir en compte grans diferències de recursos econòmics, factors socials, culturals… S’ha de trobar la solució més eficient», precisa Maite Martín. «La dificultat no és entendre la definició d’una sola salut, sinó portar-la a la pràctica. Declaracions a les cimeres del clima ja se’n fan, però qui les promou no té poder executiu sobre els països. Malgrat els esforços perquè els governs ho implementin, els compromisos no són vinculants i, si un país no redueix les emissions de carboni, per molt que s’hi hagi compromès, no té cap sanció», assenyala.

    Per assolir l’abordatge integral de la salut de tot el planeta i de qualsevol ésser que hi viu, serien necessàries polítiques en xarxa a través d’una estratègia mundial, regional i local a tots els nivells. «La verola del mico, per què la tenim? Si hi ha països endèmics d’això, per què no s’ha erradicat? Si els altres països haguéssim ajudat, no hi hauria malalties tropicals desateses», puntualitza la degana de Veterinària de la UAB. «I per què ens fa por ara tot això? El canvi climàtic, la desforestació, tot el que varia el planeta fa que es desplacin els vectors, i les malalties ens arriben a nosaltres», afegeix.

    Equips multidisciplinaris

    Treballar tots a l’una i ben coordinats. Els ministeris d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, Sanitat i Transició ecològica com a pilars-base -diu Martín-, haurien de compondre els equips multidisciplinaris per a l’abordatge necessari. «Però després també Economia, per decidir on es destinen els pressupostos que fan falta; el ministeri de Recerca, per ampliar coneixement, i el ministeri d’Educació, fonamental. Per aconseguir el compromís de la societat, has de formar i educar bé, perquè dos cartells al carrer no fan una campanya de sensibilització», diu.

    La gestió dels plàstics i com arriben a l’organisme humà a través del consum de peix, o el perill de la desaparició de la tortuga marina, un dels depredadors principals de les meduses, i la consegüent amenaça per a les persones i els negocis turístics de la invasió a les platges d’aquests invertebrats són només dos exemples que demostren que una petita pertorbació en un dels elements que formen part de la complexa xarxa d’interaccions que conforma la vida en el nostre planeta repercuteix en multitud d’aspectes i de forma amplificada. En definitiva, com afirma Maite Martín, «no està passant res d’extraordinari, però està passant de manera amplificada. Tot és complex, però l’essència és senzilla. Jo entenc la vida al planeta com les fitxes del dòmino. Si en cau una, van caient les altres, i hi ha peces que ni tan sols sabem que hi són».

    No està passant res d’extraordinari, però està passant de manera amplificada.

    Aconseguir que el que necessita el medi ambient ho aprengui a garantir cada ciutadà en la seva rutina diària seria l’òptim per revertir la situació. Però pel que fa als governs, i segons explica la degana dels veterinaris, caldria tenir en compte la salut animal, «tenim establerta una vigilància epidemiològica animal, però les dades no s’interconnecten amb l’àmbit sanitari de les persones», diu. I posa com a exemple la febre del Nil del 2020. «És una malaltia d’aus migratòries que es transmet als cavalls i a les persones per la picada de mosquit. A Andalusia, en sanitat animal s’estaven comprovant brots en cavalls des de molt abans, ja se sabia que el virus estava al territori, però l’intercanvi d’informació amb sanitat no està automatitzat. Tenim un sistema fragmentat, ‘en caixetes’, i això és un obstacle per assolir aquesta salut global planetària i, en conseqüència, la salut de cadascú».

    En la trobada a Girona també es va exposar que els implants de femta considerats tan nous i revolucionaris en humans ja s’utilitzen des de fa anys amb èxit amb animals. Això evidencia que compartir coneixements suposaria més dreceres beneficioses per a la salut.

    La plataforma One Health que presideix Maite Martín compta amb més de 130 entitats i associacions de tot l’Estat inscrites. Hi ha biòlegs, ecòlegs, veterinaris, metges, i moltes associacions d’infermeria, que es considera clau en aquest abordatge integral de la salut, perquè les infermeres són a tots els àmbits». La plataforma ja ha començat a aportar les seves idees, per exemple, en el Pla Estratègic de Salut i Mediambient que el ministeri de Transició ecològica va portar a consulta pública.»El nostre objectiu fonamental és tenir certa influència política perquè es produeixi el trànsit per a la transversalitat de concebre de manera integral la salut de totes les parts implicades. Facilitar col·laboració entre diferents disciplines i que això esdevingui un element estructural dels nostres sistemes, posant la salut al centre de totes les polítiques», conclou la presidenta de la plataforma, protagonista de la ponència «Redimensionant el concepte de salut pública» al congrés de Girona.

    Reptes exposats

    La desigualtat en l’accés a les vacunes en un món globalitzat però complex per les desigualtats no només econòmiques, també culturals i socials va ser un dels temes tractats a la cita de la medicina preventiva a Girona. La presidenta del congrés, Laura Gavaldà, especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública de l’Hospital Universitari de Bellvitge, explica que malgrat les inevitables referències a la pandèmia de la Covid, el congrés no s’ha volgut centrar en ella. «Hem volgut fer entrar aire fresc i obrir l’esperança a canviar les coses», afirma.

    Sí que es va aprofitar per a recollir aprenentatges de la pandèmia. «Trencar el paradigma sobre el mecanisme de transmissió de les malalties n’ha estat un», precisa Gavaldà. «D’aquell gran pànic per la possible transmissió del virus per les mans en superfícies, vam veure que sí és important, però en un nivell secundari. El gran canvi ha estat evidenciar el paper principal dels aerosols en la transmissió, aplicable a moltes malalties. Això té implicacions enormes, per exemple en els canvis en el sistema de climatització dels edificis, en l’estructura arquitectònica, i també en canvis individuals, en el comportament de les persones. Si portar mascareta ens semblava estranyíssim, ara sabem que quan estiguem refredats o amb símptomes de certes malalties, hauríem de ser suficientment responsables per posar-nos la mascareta per no contagiar».

    Gavaldà també insisteix en la necessitat d’un enfocament col·lectiu i donar prioritat a la prevenció planificada. «Si no es planifica, no hi ha prevenció. Planificació i prevenció han de ser a primera línia, si volem evitar allaus de pacients als serveis sanitaris». L’especialista reconeix un altre benefici de la pandèmia quant a la prevenció. «Jo fa 25 anys que explico el que faig, i la pandèmia ha servit perquè s’entengui el que fem a nivell població i societat. El següent pas és veure la imperiosa necessitat d’apostar per aquesta especialitat».

    Això passa, segons Gavaldà, per repensar les actuals condicions de promoció i prestigi professional dels especialistes en Medicina Preventiva i Salut Pública, i també les retributives, així com el cost del coneixement sobre la nostra matèria de treball, que afecta directament el futur de la salut de tots, així com l’estalvi a llarg termini. «Això involucra tota l’administració, l’atenció primària, els hospitals i els municipis. Cal empoderar-los a tots i treballar conjuntament en la mateixa direcció sobre aquesta única salut», diu Laura Gavaldà.

    Una novetat introduïda en aquest congrés a Girona ha estat crear espais de controvèrsia perquè els professionals de diferents disciplines poguessin exposar i confrontar els seus punts de vista divergents. Un dels temes tractats va ser la pandèmia silenciosa dels microorganismes resistents als antibiòtics. Dubtes, controvèrsies sobre mesures que caldria aplicar van posar-se sobre la taula i, segons explica la presidenta del congrés, «tot el que s’hi va dir serà recollit pels diferents grups de treball de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Gestió Sanitària per elaborar documents de consens i recomanacions».

    Enfocaments col·laboratius

    La prevenció en salut, en mans de tots, també s’ha vist reflectida en l’obertura del congrés de Girona a altres disciplines, a banda de la preventivista. I la infermeria ha tingut també el seu reconeixement com a força clau en tot el sistema sanitari. «A part de el vessant assistencial, les infermeres fem formació per a la salut, recerca i investigació, i participem en projectes per a la vigilància i la prevenció de les infeccions. Col·laborem en la realització del treball de camp, en la detecció de les accions de millora a aplicar, i en les decisions per portar-les a terme», puntualitza la infermera referent del Servei de Medicina Preventiva de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona, Dolors Domènech. «Ara mateix al Trueta col·laborem en un estudi multicèntric per a la prevenció de la infecció per catèter. Hem recollit dades per detectar les mesures a aplicar per reduir les taxes d’infecció», comenta.

    Com assistent al congrés de Girona, de la trobada destaca la voluntat d’obertura de la societat científica de medicina preventiva a les infermeres i també als companys veterinaris i d’altres especialitats mèdiques, amb la qual cosa s’han pogut establir vincles amb altres associacions. «Compartir coneixements entre diferents col·lectius de professionals enriqueix tothom. I també és essencial recuperar aquest enfocament holístic de la salut, tan esmentat durant les jornades, i que hem pogut veure al llarg del temps en altres medicines, com ara la medicina tradicional xinesa, que no ha deixat mai de tenir aquesta visió».

    L’aposta de la SEMPSPGS per a visibilitzar les infermeres -subratlla també Domènech- ha permès que hi hagués una taula dedicada a la desinfecció, esterilització i seguretat del pacient, en la qual moderadora i ponents han estat infermers. «Trobo important que les societats mèdiques com la de Medicina Preventiva hagi pres la iniciativa de tenir en consideració les infermeres, tant a l’hora d’organitzar com d’aportar coneixement en aquests tipus d’esdeveniments», afirma. I el tercer punt remarcable, afegeix, ha estat «posar de manifest la necessitat d’avançar cap a nous models de treball en equip, d’innovar en la seva organització i, per què no, que els equips multidisciplinaris també puguin ser liderats per infermeres, que som part essencial dels equips d’atenció en salut».

  • Què en saps de la posició de les teves dents?

    La primera dentadura completa d’una persona està formada per 20 peces dentals que, en general, han aparegut a l’edat de tres anys, aproximadament. Aquestes dents són provisionals, les coneixem com a dents de llet i, a mesura que passen els anys, van sent substituïdes per les dents definitives.

    Un adult té 32 dents, que es distribueixen en 8 d’incisius, 4 canins, 8 premolars i 12 molars. D’aquestes últimes 12 peces dentals, 8 corresponen als queixals i d’elles, 4, les de les darreres fileres, són els coneguts com a queixals del seny.

    «Alguns pares porten els seus fills de ben petits a fer-se una primera revisió. Amb tres o quatre anys, amb les dents de llet, ja pots indicar si tot va bé o hi ha alguna anomalia, en la que se’ls pot guiar, o mirar d’actuar ja, però en general, és a partir dels sis anys, quan surt el primer queixal definitiu, quan veiem més casos i es pot intervenir millor, ja que, en ser més grans els nens, col·laboren més», explica l’ortodontista Montse Rovira Esteve.

    «Més que moure la dent, el que fem és com una ortopèdia, per ajudar al creixement simètric i funcional. Solucionem un problema que en un futur podria ser més greu i, d’aquesta manera, fem que sigui senzill. Per exemple, ajudem a desenvolupar l’arcada dentària, perquè no derivi en un problema greu», afegeix Rovira, que atén, entre altres consultes, a la de Clínica Pejoan. L’especialista en ortodòncia també apunta que és, sobretot, a partir dels 12, 14 o 16, quan s’actua per alinear les dents que es desvien o neixen fora de lloc. Aleshores ja es busca donar una òptima funció a la boca, però també proporcionar una millor estètica. «En edat de creixement, l’ortodòncia procura una bona funció bucal alhora que estètica, mentre que de grans, la gent acostuma a prioritzar la qüestió estètica».

    Segons explica l’odontòleg Shum Antonio Prats, membre de l’equip Corachan Dental i Maxilofacial, «les males oclusions dentals afecten aproximadament un 90% de la població i, si no són tractades, poden derivar en anomalies d’articulació temporomandibular (ATM), de parla i masticació, desgast de l’esmalt en les peces dentals i problemes en les genives (malaltia periodontal)».

    Tendències més freqüents

    A causa de l’evolució de l’ésser humà i segons explica el doctor Prats, «hi ha persones que al llarg de la seva vida no arriben a desenvolupar els queixals del seny i, en alguns casos, aquests queixals de gran mida no disposen d’espai suficient per acabar de sortir per complet, i s’han d’extraure». L’especialista també explica que «els canins superiors molts cops s’impacten i no surten, o bé per falta d’espai, o per una mala posició. Els premolars inferiors tenen tendència al mateix. Els tercers molars o queixals del seny inferiors molts cops tenen poc perímetre ossi per a sortir bé i han de ser extrets. Els incisius laterals superiors tenen tendència a néixer microdòntics, és a dir, amb una mida més petita del normal, o bé cònics, que aleshores causen problemes estètics».

    A banda, existeix una altra anomalia anomenada hiperdòncia, o dent supernumerària, que és quan es presenta una o més dents extra. I, pel que fa a l’anomenada agenèsia dental, que és la manca d’alguna peça dental, es dona principalment en els premolars inferiors.

    Tal com diu la Dra. Rovira, en els últims anys, «l’ortodòncia ha millorat molt en l’àmbit de l’aparatologia. Ara pot ser molt més minimalista. A més, un tractament abans requeria de 4 a 5 anys, i ara amb un o dos anys resol el problema de manera fàcil i ràpida». Els ferros –brackets- de tota la vida ara són molt més petits, i hi ha alineadors transparents que mouen les dents i no es veuen.

    Tal com s’explica a la clínica de la Dra. Marta Serra Serrat, unes dents ben endreçades afavoreixen la salut de les genives i redueix el risc de patir càries. D’aquesta manera s’ajuda a mastegar millor i en l’àmbit emocional, una millor estètica procura una major autoestima i despreocupa a l’hora de somriure.

    Possibles causes

    Hi ha molts motius relacionats amb el moviment de les dents -segons afirma el Dr. Prats de Clínica Corachan-, però alguns dels més comuns poden ser: «la pèrdua de suport ossi per malaltia periodontal (malaltia de les engrunes) o el traumatisme dental per bruxisme (apretar les dents)». La interposició labial, la deglució atípica tragar d’una manera incorrecta poden provocar que la pressió de la llengua separi les dents, comprimeixi el maxil·lar i es perdin algunes peces dentals.

    Heretar un determinat patró muscular dels progenitors condiciona també una correcta ubicació i creixement de les dents i, en conseqüència, una bona oclusió dental. El patró pot ser braquicefàlic (musculatura forta) o dolicodefàlic (musculatura laxa). També la mateixa naturalesa de la persona, la manca de perímetre ossi o la mida massa gran o massa petita de les dents, són la causa d’una incorrecta posició. La pressió dels queixals del seny, quan surten, molts cops fan moure les altres dents.

    L’apinyament dental amuntega dents per falta d’espai o fins i tot n’impedeix el naixement és una anomalia. Una normal oclusió és aquella en la qual les dents superiors tanquen sobre la part externa de les dents inferiors. La mossegada creuada és quan les dents superiors tanquen dins de les dents inferiors. Això pot passar en els dos cantons de la mandíbula i afectar dents del davant o posteriors. Massa espai entre dues dents (diastema), més comú entre les del davant.

    Un paladar massa estret, a causa de factors genètics o bé externs, com ara portar massa temps el xumet, biberó o la succió del dit poden donar problemes de deglució o fer que respirem malament. En definitiva, estètica i funcionalitat en la disposició de les dents van de bracet, segons exposa el Dr. Shum Prats. Per tant, recuperar o garantir harmonia en l’estructura dental contribueix a guanyar salut en molts aspectes, a més d’un més atractiu somriure. «Des dels sis anys, ja podem detectar i prevenir futures maloclusions. L’objectiu d’una bona pràctica d’ortodòncia és la correcta erupció de les dents, la correcció de l’estructura òssia i l’adequada col·locació de les dents definitives per aconseguir una oclusió ideal per aconseguir una excel·lent masticació i el bon funcionament de l’articulació temporo-mandibular», afirma Prats.

    Amb la correcta alineació de les dents, s’evita el desgast de les peces i racons on es puguin acumular restes de menjar, i s’aconsegueix una millor ingesta d’aliments i la seva digestió. Però també es corregeix el bruxisme (prémer les mandíbules desgastant les dents, especialment durant la nit mentre es dorm), així com certs problemes de pronunciació, ja que s’eliminen espais per on passaria indegudament l’aire o bé obstacles per mala posició de les dents que impedeixen dir un cert so que requereix una posició determinada de la llengua o la boca que amb la desalineació dentària no es pot efectuar.

    Tractament d’ortodòncia

    Amb un previ estudi d’ortodòncia, els especialistes localitzen qualsevol desnivell entre dents, malformació, mala ubicació, forat o inclinació de qualsevol peça dentària. El Dr. Shum Prats explica que el primer que es fa és «un estudi cefalomètric, en el que es recullen les posicions dentals amb fotografies i models digitals 3D, fent una ortopantomografia». És la manera també d’anar comprovant les millores al llarg del tractament. És important, també, assegurar un bon hàbit d’higiene bucal, i que prèviament al tractament d’ortodòncia no hi hagi càries dentals, ni cap malaltia periodontal.

    Els coneguts en anglès com a brackets són els aparells tradicionals de l’ortodòncia, dels que cada cop s’han anat creant versions més minimalistes, menys voluminosos. Avui dia existeixen alineadors dentals que són pràcticament imperceptibles i es poden posar i treure. «Són personalitzats per a cada pacient i es fabriquen a mida, es canvien cada 15 dies o setmanalment durant tot el període del tractament, depenent de cada cas. Amb un visualitzat en 3D es fa el seguiment del tractament», diu el Dr. Prats. I afegeix que, «perquè el tractament sigui efectiu, l’ús òptim recomanat és de 20 a 22 hores al dia, permetent al pacient menjar i raspallar-se les dents de forma habitual. I amb aquest tractament els temps de visita es redueixen en comparació a un tractament d’ortodòncia convencional i les vistes de revisió es fan aproximadament cada quatre setmanes».

    Evitar menjar xiclets o aliments durs com certs torrons i fruits secs i assegurar una molt bona higiene, són part de l’èxit en un tractament d’ortodòncia, que acostuma a durar uns 18 mesos, tot i que depenent del grau de mala oclusió, poden ser més breus, de 7 a 12 mesos, o més llargs, de 24 a 36. I, com que les dents tenen una tendència natural a moure’s, el tractament també inclou mecanismes de retenció perquè no recuperin la posició incorrecta. Un d’ells consisteix a adherir amb resina un filferro a la part interna de les dents que no causa cap molèstia. I n’hi ha d’altres que es posen i es treuen, per fer-los servir només mentre es dorm.