Entre els elements externs a una mare gestant que influeixen en el desenvolupament del fetus hi ha la contaminació atmosfèrica. Actualment, ja hi ha evidència científica sobre un impacte negatiu en la salut dels nadons. I un recent estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) relaciona l’exposició al diòxid de nitrogen durant els dos primers anys de vida (NO2, contaminant procedent sobretot de les emissions del trànsit) amb una menor capacitat d’atenció en nens i nenes de 4 a 8 anys, especialment en els nens.
Segons explica Anne-Claire Binter, una de les autores de l’estudi i investigadora post-doctoral a ISGlobal, “la part del cervell responsable de les funcions executives, el còrtex prefrontal, es desenvolupa lentament i va madurant durant l’embaràs i la infància. Això el fa vulnerable a l’exposició a la contaminació atmosfèrica, que s’ha vinculat en estudis amb animals a inflamació, estrès oxidatiu i la deterioració del metabolisme energètic en el cervell”.
L’estudi d’ara, en concret, associa una major exposició al NO2 a una pitjor capacitat d’atenció en nens i nenes de 4 a 6 anys. Els resultats, que han estat publicats a la revista Environment International, també recullen que hi ha una major susceptibilitat a aquest contaminant en el segon any de vida. I aquesta associació va persistir en les edats de 6 a 8 anys només en els nens, no en les nenes, amb un període de susceptibilitat al NO2 una mica major en l’etapa que va del naixement fins als dos anys.
Anne-Claire Binter explica que «en els nois, l’associació entre l’exposició al NO2 i la funció atencional pot durar més temps perquè els seus cervells maduren més lentament, la qual cosa podria fer-los més vulnerables». Per entendre-ho millor –afegeixen els autors de l’estudi–, s’hauria de fer un seguiment de les persones per veure com l’edat i el sexe afecten la relació entre la contaminació atmosfèrica i la capacitat d’atenció, especialment en els grups de major edat. La funció atencional, tal com afirmen els especialistes, és crucial per al desenvolupament de les funcions executives del cervell, que gestionen i controlen les accions, els pensaments i les emocions per aconseguir un objectiu o propòsit.
1700 mares
Les dades que l’equip investigador va utilitzar pertanyen a 1.703 mares i els seus fills i filles, pertanyents a les cohorts de naixement del Projecte INMA en quatre regions espanyoles. El Projecte INMA és una iniciativa d’investigació que té l’objectiu d’estudiar el paper dels contaminants ambientals durant l’embaràs i l’inici de la vida, i els seus efectes en el creixement i desenvolupament infantil.
En aquest estudi sobre contaminació i capacitat d’atenció dels infants, es va procedir a partir de l’adreça de residència de les mares i nens i nenes estudiades. L’equip va estimar l’exposició diària al NO2 durant l’embaràs i els primers 6 anys de la infància. Paral·lelament, es van avaluar la funció atencional (la capacitat de triar a què parar atenció i què ignorar) als 4-6 anys i als 6-8 anys, i la memòria de treball (la capacitat de retenir temporalment la informació) als 6-8 anys, utilitzant proves informatitzades validades.
La informació que es desprèn d’aquest estudi, doncs, porta a pensar que «la primera infància, fins als dos anys, sembla un període rellevant per aplicar mesures preventives», segons afirma Binter. «Fins i tot un petit efecte a nivell individual de nivells relativament baixos d’exposició, com en aquest estudi, pot tenir grans conseqüències en l’àmbit poblacional. L’exposició a la contaminació atmosfèrica relacionada amb el trànsit és, per tant, determinant per a la salut de les generacions futures”, afegeix.
Aquesta recerca afina més resultats d’un treball d’investigació anterior sobre l’exposició al NO2 durant l’embaràs i la infància i el deteriorament de la funció atencional en nens i nenes de 4-5 anys. El present estudi ha anat més enllà i concreta que una major exposició al NO2 entre els 1,3 i 1,6 anys d’edat es va associar amb un major error estàndard del temps de reacció a un estímul en la prova de funció atencional als 4-6 anys d’edat. Aquest és un indicador de la consistència de la velocitat de resposta. També s’ha vist ara que una major exposició al NO2 entre 1,5 i 2,2 anys d’edat es va associar amb un major nombre d’errors d’omissió. I igualment s’ha pogut precisar que una major exposició al NO2 entre els 0,3 i els 2,2 anys es va associar amb un major error estàndard del temps de reacció als 6-8 anys només en els nens. Però no es van trobar associacions entre una major exposició al NO2 i la memòria de treball en nens i nenes de 6 a 8 anys.
Mareig lleu, sensació de no tenir estabilitat i que tot es mou són els símptomes més freqüents del vertigen. Més de la meitat de les persones que acudeixen a un centre d’atenció primària amb símptomes de mareig tenen vertigen. Es calcula que fins a un 30% de la població patirà algun episodi de vertigen al llarg de la seva vida i el més freqüent és el vertigen posicional paroxístic benigne. Tot i que té més incidència entre la gent gran, pot aparèixer a qualsevol edat i es dona més entre les dones que entre els homes. És una afectació invalidant, amb un fort impacte en la qualitat de vida de qui la pateix.
El vertigen posicional paroxístic benigne no es pot diagnosticar a través de radiografies, ni ressonàncies, ni TACs ni analítiques, i per tractar-lo no resulten efectius els medicaments indicats per a altres varietats de vertigen. Segons expliquen des de la Fundació Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol), “el vertigen posicional paroxístic benigne es pot diagnosticar i tractar en menys de cinc minuts a les consultes d’atenció primària i d’urgències amb unes maniobres senzilles que realitza el metge de família”.
Fa més de cinc anys, investigadors de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol) van publicar els resultats d’un assaig clínic que demostraven que una sola sessió d’aquesta darrera tècnica era eficaç per reduir els símptomes i la percepció de gravetat entre els pacients. Des d’aleshores, centenars de metges i metgesses de família s’han format en la realització de la maniobra d’Epley, a través de cursos organitzats pel Departament de Salut i per la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).
José Luis Ballvé, que és metge de família del CAP La Florida de L’Hospitalet de Llobregat, realizant la maniobra d’Epley a una pacient.
Es calcula que aquesta varietat benigna de vertigen afecta al voltant de l’1,6% de la població, la qual cosa representa més de 100.000 persones a Catalunya. Això vol dir que, de mitjana, cada professional de la medicina de família atén un cas a la consulta cada setmana.
Tot i que els professionals tenen cada cop més informació sobre aquest tipus de vertigen i la manera com es pot abordar, encara hi ha pacients que passen mesos fins que reben un diagnòstic i troben un professional que sap realitzar la maniobra.
L’efectivitat de la maniobra d’Epley es del 70% la primera vegada que es realitza i arriba al 90 % la segona, que es du a terme al cap d’uns dies. Les persones tractades es recuperen entre 24 i 48 hores després de la intervenció, però en molts casos la millora és immediata i els pacients surten de la consulta totalment recuperats.
Campanya de crowdfunding
Tot i que el coneixement ha augmentat de manera considerable durant els darrers anys, ni la maniobra de Dix-Hallpike ni la d’Epley encara no es fan de manera rutinària a les consultes de medicina de família.
El grup de recerca en abordatge del vertigen en Atenció Primària (VERTAP) de l’IDIAPJGol vol desenvolupar una aplicació mòbil, anomenada Nystavert, que permeti millorar la formació d’aquestes dues tècniques entre els professionals, així com identificar els moviments oculars característics de les persones afectades pel vertigen posicional paroxístic benigne (nistagmes).
Nystavert inclou un tutorial amb les maniobres que cal fer en cada cas i un dispositiu que enregistra els moviments oculars en vídeo amb el mòbil. Això permet visionar-los posteriorment o consultar amb professionals més experts, en cas de dubte. Amb aquest abordatge, els pacients serien diagnosticats en el primer contacte amb el sistema sanitari i el seu problema es podria solucionar en una o dues visites.
Per tal de finançar aquesta aplicació, l’IDIAPJGol ha posat en marxa una campanya de captació de fons (crowdfunding), a través de la plataforma migranodearena.
L’investigador principal de VERTAP, José Luis Ballvé, que és metge de família del CAP La Florida de L’Hospitalet de Llobregat, de l’Institut Català de la Salut, destaca que “Nystavert serà una solució altament efectiva perquè la major part dels metges de primària, d’urgències i d’altres especialitats pugui ser capaç de diagnosticar i tractar el vertigen posicional paroxístic benigne i millorar radicalment la qualitat de vida de les persones afectades.”
Els professionals de la psicologia i la psiquiatria, metges, professors, nutricionistes, fisioterapeutes o tants altres especialistes a acompanyar processos de millora de la salut física o emocional tenen el seu temps d’atenció limitat, per això alguns d’ells han fet l’esforç de concentrar idees de pes en les pàgines d’un llibre, que fan planer el camí en determinades circumstàncies.
Aleshores, de la mateixa manera que entrem en una botiga d’alimentació, amb productes frescos de verdura i fruita, carnisseria i peixateria i triem el que més ens convé per a nodrir-nos bé físicament, podem dedicar una tarda o un matí a seleccionar lectures que ens nodriran emocionalment. Podem anar a la llibreria del nostre barri i deixar-nos assessorar o treure el cap en botigues més grans com Abacus, FNAC o la Casa del Llibre, i en la secció on concentren els títols dedicats a la salut i el benestar, anar sentint la crida dels títols que anem veient.
Un llibre és sempre un viatge per a la ment, que ens pot fer gaudir, descobrir i evadir des del sofà de casa. La lectura és també una classe magistral i particular, dispensa consells, fa companyia i és la veu dels terapeutes sempre a mà. Diades com Sant Jordi fan d’aparador més que mai de les novetats editorials I, entre moltes novel·les, textos de ficció que porten la nostra ment a llocs imaginaris, a vides i vivències alienes, trobarem sempre aquell títol que ens crida des d’una necessitat més a flor de pell.
Per exemple, si vivim amb la ment molt dispersa, un bon antídot contra l’atenció que salta fàcilment com una puça d’estímul en estímul és Focalitza’t(Ara Llibres). És la proposta d’ajuda del professor de ciència computacional de la Universitat de Georgetown Cal Newport, un mètode per a concentrar-se, ser més eficient i triomfar en aquest món amb tantíssims imputs d’un món dispers. Fa valdre el poder i benefici de la concentració i repassa les principals i més comuns distraccions a l’hora de treballar.
També on posem la nostra atenció té a veure amb l’aposta de Meik Wiking, director de l’Institut d’Investigació de la Felicitat de Copenhaguen, estudiós del benestar i la qualitat de vida. Ell ha escrit: Hygge: La felicitat de les petites coses, que Columna ha publicat en la nostra llengua. És un llibre que ens fa aterrar, i molt, en la senzillesa, en el minimalisme com a font autèntica de bones emocions, de calma, de serenor, d’allò que anomenem felicitat.
I, parlant d’emocions, sis psicòlogues de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, de la Fundació Althaia, ens serveixen l’obra Cuinant les nostres emocions a foc lent(Edicions Parcir) Cadascuna de les autores ha escrit diferents històries on els seus personatges fan aflorar emocions i estats anímics, i 29 cuiners i cuineres amb estrella Michelin les han amenitzat –cadascuna de les històries– amb la recepta que l’argument els ha inspirat. És un llibre solidari, ja que la recaptació de les seves vendes anirà destinada a l’Àrea de Salut Mental d’Althaia. Pretén divulgar el coneixement sobre les emocions i el cultiu del benestar.
Introspecció
Dins nostre també arriba l’obra de la filòsofa Mónica Cavallé, El coraje de ser(ed. Kairós). És un assaig que convida a endinsar-nos de forma pràctica en el camí de l’autoconeixement. Aprofundeix en la causa última del nostre patiment: la manca de coneixement de la nostra veritable naturalesa. L’autora, que és doctora en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i té un màster en Ciències de les Religions, actualment dirigeix l’Escola de Filosofia Sapiencial. “El primer signe de maduresa interior és la disposició a responsabilitzar-nos del significat últim de la nostra experiència i, per tant, del nostre patiment mental”.
Similar és el propòsit del Dr. Enrique Rojas que, amb el seu llibre, Comprende tus emociones (Ed. Espasa), ens acompanya a la detecció dels diferents estats emocionals que experimentem i com neutralitzar els que ens fan patir per trobar l’equilibri en les nostres vides.
Les emocions no només les descobrim sentint i escoltant què ens diu el nostre interior, el nostre cos les expressa exteriorment. Per aprendre a llegir-ho bé, la terapeuta corporal Vanessa Guerra ha escrit El lenguaje corporal de las emociones(RBA). Llicenciada en Art Dramàtic per l’ESAD de Màlaga i experta en Comunicació no Verbal, aquesta instructora certificada de Mindfulness, i instructora de ioga i pilates, afirma que “no hi ha experiència emocional sense experiència corporal”. Diu que “el llenguatge del cos expressa el que sentim i també ens transmet el que senten els altres. Per això la imatge d’un bebè somrient pot provocar-nos un gran somriure, i una mirada trista d’algú amb qui ens travessem pel carrer pot despertar-nos un sentiment de melancolia o de tendresa”. En el seu llibre vol ajudar a ser més conscient de les emocions gràcies als senyals corporals que podem identificar, com les postures, les expressions facials, els patrons respiratoris i els gestos. També, com determinats exercicis poden ajudar-nos a gestionar les emocions, amb el cos com a eina i gran suport.
També hi ha aprenentatges que ens arriben en forma de fabula. És el cas de La bruja que perdió la magia(Kepler), on la seva autora, Sonia Rico, posa el focus en l’amor propi de cadascú. “Crec que el problema real del buit existencial que algunes persones poden sentir és posseir una autoestima pobra”, diu Rico, pensant en el risc de dependre de “likes” externs per a sentir-nos bé.
I, donat que la mort és part de la vida, i una hora o altra ens hi haurem de trobar, per què no fer una ullada al treball de Vicente Merlo. És doctor en filosofía i autor de llibres de ioga i meditació, i ara, amb l’obra Eres inmortal(ed. Siglantana), repassa algunes de les experiències properes a la mort que, contextualitzades des de la física quàntica, fan ben coherent l’afirmació de la psiquiatra nordamericana Elizabeth Kübler-Ross: “L’experiència de la mort és gairebé idèntica a la del naixement. És un naixement a una altra existència”.
Pautes sobre alimentació
Sobre nutrició, aliments que ens aporten més energia i els que ens enganyen fent-nos sentir tips al moment, però que no consoliden una bona alimentació, cada cop en parlen més llibres. Aquí, hem triat dos exemples, el de l’especialista en nutrició Andrea Sorinas que neix amb la intenció de guiar en un aprenentatge a menjar de forma saludable i mantenir la motivació a llarg termini. El títol parla per si sol: El libro que la industria alimentaria no quiere que leas (Libros Cúpula), tot un convit a aparcar els processats i aprendre a menjar sa.
Perquè, tal com explica la Núria Coll al seu llibre Soy como como(Grijalbo), els hàbits per millorar l’alimentació fan millorar la salut. L’autora no oblida el context d’una alimentació saludable i el pes que tenen per acompanyar-la cap a una vida saludable no consumir tòxics, les relacions humanes de qualitat, l’activitat física i dormir bé. Coll s’endinsa en determinants com l’estat de la nostra microbiota i l’insomni, per exemple, i la importància de la compra de proximitat.
Ordre i organització
Posar fil a l’agulla per a la consecució dels nostres projectes o propòsits, sovint és el que més costa. Pensant en això, Ara Llibres posa al nostre abast els consells de l’especialista en hàbits de llarga durada, James Clear. És l’autor del llibre Hàbits Atòmics, un entramat d’idees amb les quals ens anirem identificant perquè desgrana per què costa enfilar l’agulla, automatitzar accions que ens ajuden a sentir-nos millor i quins són els paranys que sempre acostumen a aparèixer en el camí, i boicotegen l’avançament i l’assoliment dels reptes. Dels petits ‘canvis són poderosos’ –que promovia el capità enciam–, Clear en fa un elogi provat, una filosofia de vida amb garantia de consecució.
Lectures infantils sobre salut
Sortir del laberinti Sucre són dos llibres editats per Inuk que acompanyen els més petits o joves en la descoberta de temes de salut.
Sucre és un passeig de colors per les il·lustracions de Marina Tena que van narrant la realitat d’una nena que conviu amb la malaltia de la diabetis i la dieta lluny dels sucres que això l’imposa. Les diferents etapes de la protagonista, amb relació a la cura del seu propi cos, són un reflex interessant per a conèixer i normalitzar aquesta malaltia. També per aprendre els inconvenients del sucre.
Sortir del laberints’adreça als joves que han patit, pateixen o potser patiran ansietat. Amb text de Marta Panizo i il·lustracions de Núria Tamarit, repassa els símptomes, els perquès, i com posar en pràctica hàbits i rutines per a combatre el malestar de l’ansietat que adults, joves i infants patim en algun moment o altre de les nostres vides.
Gràcies a llibres com aquests, que són només un petit tast d’allò que podem tenir al nostre abast, també a través del servei de les biblioteques, la vida pot ser molt més còmoda i transitable del que en certs moments pensem. I, en la cita d’Emily Dickinson amb la que Núria Coll acomiada la seva guia per a millorar l’alimentació i cuidar la salut, Soy como como, “per a viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre”. Bon viatge!
Tres de cada quatre pacients de leucèmia o altres malalties de la sang que requereixen un trasplantament de medul·la òssia per a la seva cura, no la poden obtenir d’un donant familiar compatible. Per aconseguir-la, necessiten donants voluntaris no emparentats que poden trobar-se a qualsevol lloc de la geografia.
Per a poder tenir localitzats aquests voluntaris disposats a donar, anònimament, medul·la òssia davant d’una necessitat reclamada des d’un hospital per a un pacient, la Fundació Josep Carreras va crear l’any 1991 el Registre de Donants de Medul·la Òssia (REDMO).
Tres anys més tard, el 1994, aquest registre va ser integrat en la xarxa assistencial pública del Sistema Nacional de Salut mitjançant la signatura d’un acord entre la Fundació Josep Carreras i el Ministeri de Sanitat. I, amb els anys, a la medul·la òssia s’hi van afegir la sang perifèrica i les unitats de sang de cordó umbilical criopreservades en els bancs de cordó umbilical, la qual cosa facilita encara més l’accés a aquest tipus de trasplantament.
El REDMO és l’únic registre de donants espanyol, i ara acaba de rebre la certificació de la World Marrow Donor Association (WMDA), que reconeix el REDMO com un referent de qualitat. La WMDA és l’entitat que aglutina els 101 registres de donants de medul·la òssia de tot el món.
Segons la Fundació Josep Carreras, cada any es diagnostiquen 5.000 casos de leucèmia a l’Estat espanyol i, tot i que la majoria dels pacients diagnosticats requerirà un trasplantament de medul·la òssia per a superar la malaltia, tres de cada quatre no disposarà d’un donant familiar compatible.
Mig milió de donants registrats
Aquest únic registre de donants de medul·la òssia de l’Estat, el REDMO, compta amb 484.175 donants disponibles, procedents de totes les comunitats autònomes, i ha fet possibles 13.576 trasplantaments per a pacients d’arreu del món.
La certificació aconseguida acredita que el REDMO desenvolupa cada etapa del procés de trasplantament, des de la captació del donant fins al seguiment després de la donació de progenitors al pacient, complint els estàndards internacionals de qualitat més exigents. Al mateix temps, evidencia la màxima cura que la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia presta al donant per assegurar-ne la seguretat i el benestar.
La Fundació aconsegueix oferir un o més donants compatibles per als pacients que necessiten un trasplantament i no tenen un donant familiar compatible, en un període mitjà de 27 dies.
Segons expliquen des de la Fundació Josep Carreras, el mes de desembre passat, el REDMO va rebre la visita dels certificadors internacionals de la World Marrow Donor Association (WMDA), per verificar in situ el rigor del treball que el Registre duu a terme en tots els àmbits. Entre aquests hi ha la promoció de la donació, la col·laboració amb els centres de donants implicats, hospitals i equips de trasplantament, registres i hospitals internacionals, els serveis de transport i, molt especialment, la cura i atenció al donant.
Què cal per a ser donant
Tal com expliquen des de la Fundació Josep Carrera, en la seva pàgina web, en termes generals, pot ser donant de medul·la òssia tota persona sana des dels 18 fins els 60 anys, i es pot registrar des dels 18 fins als 40 anys, sempre que no pateixi cap malaltia susceptible de ser transmesa al receptor i que tampoc pateixi cap malaltia que pugui posar en perill la seva vida pel fet de la donació. En el mateix espai web, hi ha un vídeo on es presenta el registre de donants REDMO.
L’experiència de la pèrdua és, amb cadascú de nosaltres, des de l’inici de la vida. Des del moment de néixer, quan ens tallen el cordó umbilical, quan ens cauen les dents, anem vivint pèrdues contínuament. Les pèrdues són part de l’avançament natural, del creixement i la maduresa. I és, precisament en l’etapa més madura, quan la consciència sobre aquest vincle inseparable i natural de la pèrdua del procés vital ens ajuda a acceptar-la més i millor.
“Cada etapa de la vida inclou pèrdues i noves possibilitats. A l’adolescència, per exemple, es viuen moltes pèrdues, però també nous reptes. S’estrena un cos. I tant els guanys com les pèrdues requereixen una adaptació”. Ho explica així la psicòloga Begoña Elizalde, especialista en dol i pèrdues que durant més de setze anys va coordinar el Grup del Col·legi de Psicologia de Catalunya (COPC) dedicat a aquesta especialitat.
Fins i tot en el dol de les persones amb les quals el nostre vincle ha estat més fort, té el seu marge de lectura positiva. Com afirma Elizalde, “un bon dol ens fa guanyar sensibilitat envers la vida i envers les pèrdues dels altres”. Aquesta especialista a acompanyar processos de dol, a qualsevol edat –tant dels qui marxen com dels qui queden– precisa que “el vincle amb la persona que se’n va, no té res a veure amb l’edat”, és una vivència personal i intransferible que, justament per això, requerirà més o menys temps de dol.
Pensant en com fer un bon dol, Begoña Elizalde puntualitza la conveniència de viure’l amb consciència. “Un bon dol és aquell que ha sigut contemplat i reconegut perquè n’hem estat conscients i n’hem parlat”, diu la psicòloga.
L’acompanyament de la psicologia en el dol pot ajudar a fer-lo –o a sentir-lo– més fàcilment transitable, menys feixuc i sobretot fer que la seva vivència més plena ens afavoreixi la represa o continuïtat del nostre fer de cada dia, que l’estat d’ànim no ens bloquegi, no ens paralitzi.
Fora de la consulta, poden ajudar a fer un bon dol, a part de la conversa on no obviem cap de les emocions que ens venen a trobar, “els nostres moments de silenci”, apunta l’especialista en psicologia del dol i la pèrdua. També apropar-nos a la natura, escriure, llegir, trobar-nos amb gent i distreure’ns, però tot –tal com recomana Elizalde– “estant molt atents a allò que sentim que necessitem a cada moment: parlar o no fer-ho, quedar amb persones i esbargir-nos, o passejar sols. Cal estar molt atents als canvis, perquè el dol és un moment de desitjos o sensacions molt canviants. I això és ben normal”.
L’art, inspiració i estímul
Des de qualsevol dels seus vessants, l’art, l’escriptura, la pintura, la dansa, l’arquitectura, l’escultura, la música… demostra ser una bona eina terapèutica, tant com a creadors d’obres, pintant, escrivint, tocant un instrument o cantant, com escoltant música, visitant galeries d’art, llegint o participant en clubs de lectura de les biblioteques o centres cívics, ballant o assistint a espectacles com a espectadors són activitats recomanables sempre, però també durant un procés de dol, perquè ens connecten amb les emocions que tenim tant a flor de pell. “Produir art ens ajuda i observar-lo també, deixant-nos interpel·lar per allò que ens suggereix, de pensament o d’emoció”, afegeix Begoña Elizalde.
No sempre fugir de certes activitats i esquivar llocs que ens comporten massa dolor són part d’un ‘mal dol’. La psicòloga precisa que “cal interpretar cada actitud dins de la història de cadascú, perquè fugir també ens protegeix en determinants moments o circumstàncies de dol”.
Quan els seus pacients li demanen lectures per alleugerir el dolor d’una pèrdua, ella els proposa triar llibres amb títols bonics. I s’explica: “no sempre es té la concentració necessària per a llegir un llibre en temps de dol. Però si tenim una frase, un pensament suggeridor en la portada d’aquell llibre que hem anat a trobar, sobre la tauleta de nit, també això serà sanador en si mateix. El veurem i el pensarem cada nit i cada matí, com si fos un mantra”. Ets dins del meu cor i Deixa’m plorar: un suport en la pèrdua, d’Anji Carmelo (Tarrannà edicions) serien l’exemple. I d’altres treballs sobre la pèrdua i el dol que, sempre i quan li preguntin, li agrada recomanar, són llibres com ara: La memoria de la lavanda, de Reyes Monforte (ed. Debolsillo), La ridícula idea de no volver a verte, de Rosa Montero (ed. Agapea).
Grups de dol i suport a Barcelona
Des de l’any 2020, a la ciutat de Barcelona es fan grups d’acompanyament al dol. Consisteixen en quatre sessions d’unes dues hores de durada, i són gratuïts. Per a participar-hi cal escriure a barcelona.cuida@bcn.cat o bé trucar al 93 413 21 21.
Per facilitar la confiança el grup està format per les mateixes persones al llarg de totes les sessions i és acompanyat per una psicòloga. Durant el programa de quatre sessions, persones que estan vivint la mateixa realitat comparteixen emocions i sentiments. Igualment, s’intenta aprofundir en què és el procés de dol i es proposen eines per afrontar aquesta situació. Aquests grups es van començar a organitzar entre les Biblioteques de Barcelona i l’Espai Barcelona Cuida, amb les mesures de prevenció adequades donat el context de pandèmia, i s’han anat estenent pels barris de la ciutat. Va ser iniciativa del Departament de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i la Taula de Salut Mental de Barcelona, amb la col·laboració de Biblioteques de Barcelona, el Col·legi de Psicologia de Catalunya (COPC) i l’Hospital Mare de Déu de la Mercè. Trobarem també grups de dol als CAP’s de la ciutat.
Cada dol és una història humana única, amb importància sublim per a qui el viu. El Departament de Salut, juntament amb BCNatal, l’Hospital Clínic, el Vall d’Hebron, l’Hospital de Sant Pau i l’àmbit d’atenció primària de Barcelona Ciutat van editar la Guia d’acompanyament en el dol perinatal, Canal Salut permet descarregar-se des del seu web.
També des de l’espai web de la Federació Salut Mental Catalunya es pot consultar i descarregar el document Processos de dol i acompanyament. S’hi repassa què és i què comporta un dol i com afrontar-lo, i al final del document hi trobem encara més recursos òptims per fer aquest acompanyament.
En la malaltia de Parkinson, els pacients pateixen, en moltes ocasions, moviments involuntaris i incontrolats, i fluctuacions en el seu estat motor. Per alguns d’ells existeixen opcions terapèutiques, com l’estimulació cerebral profunda, que els permet controlar aquest desajust motor. Però són tractaments molt invasius i no es poden aplicar a tots els pacients.
Actualment, el tractament amb levodopa –compost químic–, administrada de forma oral, és la teràpia més efectiva per controlar els símptomes del Parkinson. Però molts pacients, ni amb aquest fàrmac no aconsegueixen mantenir un control estable i continu. Alguns dels seus símptomes motors continuen apareixent i desapareixent en diferents moments del seu dia. Per això es continua investigant possibles noves teràpies.
I els resultats publicats a la revista The Lancet Neurology d’un assaig en el qual participa l’Hospital del Vall d’Hebron, són molt optimistes en aquest sentit. És un estudi clínic de fase III multicèntric internacional que mostra que una nova teràpia basada en levodopa, però administrada per via subcutània disminueix aquestes fluctuacions motores.
El Vall d’Hebron ha estat un dels centres que ha participat amb un major nombre de pacients en aquest assaig realitzat amb un total de 243 pacients amb Parkinson de més de 100 centres arreu del món. L’estudi ha provat la seguretat i eficàcia de l’administració de levodopa per via subcutània, és a dir, mitjançant una petita bomba implantada sota la pell.
La teràpia provada en aquest estudi, anomenada ND0612, ha estat desenvolupada per la farmacèutica NeuroDerm i ofereix una alternativa als fàrmacs orals, que presenten limitacions. Segons ha explicat el Dr. Jorge Hernández-Vara, neuròleg adjunt de la Unitat de Trastorns del Moviment del Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i investigador del grup de Malalties Neurodegeneratives del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), “en prendre levodopa per via oral, els nivells de fàrmac que hi ha a la sang varien, i això provoca que els símptomes no estiguin sempre controlats. La infusió subcutània ofereix uns nivells més constants del medicament. D’aquesta forma, esperem observar beneficis significatius per als pacients”.
En l’estudi es va comparar l’eficàcia del fàrmac per via subcutània (ND0612) durant tot el dia en comparació amb l’oral. En una primera fase, per trobar la dosi òptima per a cada participant, tothom va rebre, per separat, el fàrmac oral durant 4-6 setmanes i la teràpia subcutània durant unes altres 4-6 setmanes. Posteriorment, un grup va mantenir exclusivament la teràpia oral mentre que l’altre va rebre la teràpia amb ND0612.
Els resultats van mostrar que la infusió subcutània disminuïa les fluctuacions motores en els pacients: amb ND0612 és possible tenir gairebé dues hores més seguides sense moviments involuntaris, i es redueixen els espais de temps en què el tractament no és efectiu. A més, els pacients que rebien ND0612 podien fer millor les activitats de la vida quotidiana, com ara menjar, vestir-se, fer la higiene personal, escriure, etc.
Efecte més ràpid
Els investigadors també destaquen la rapidesa en l’observació dels beneficis per als pacients. Mentre que altres teràpies d’infusió subcutània requereixen mesos de tractament per observar un canvi, amb ND0612 els pacients milloraven el control dels símptomes en poques setmanes. “Amb aquest assaig demostrem que la teràpia amb ND0612 permet una aproximació individualitzada i flexible per optimitzar el tractament, amb un impacte clar en la millora de la qualitat de vida dels pacients amb Parkinson. És, per tant, una bona alternativa abans de considerar altres opcions amb cirurgia molt més invasives”, assegura el Dr. Hernández-Vara.
Quant a la seguretat, l’assaig va confirmar que els efectes adversos que es van observar eren lleus.
L’estudi ha estat fruit d’un treball multidisciplinari, clau per obtenir resultats exitosos. En les teràpies d’infusió de medicaments assistides per dispositius, com ara la utilitzada en aquest estudi, és fonamental el paper d’infermeres especialitzades en la malaltia. En aquest sentit, Vall d’Hebron ha apostat pel rol de la Infermera de Pràctica Avançada. A més, cal destacar la feina de professionals de coordinació d’estudis que treballen per assegurar la qualitat de les dades i gestionen tots els processos associats al desenvolupament d’un assaig clínic.
Aquesta és la història d’un pacient amb colitis ulcerosa, diagnosticada quan tenia 20 anys –ara en té 52– que, fart de patir les interferències de la malaltia i els efectes secundaris d’alguns fàrmacs amb què ha estat tractat, ha estudiat durant anys el benefici d’anar introduint canvis en l’alimentació i hàbits que han retornat l’equilibri a la seva microbiota. La qualitat de vida que ara gaudeix i la seva ment d’enginyer de software i expert en dades, l’han portat a dissenyar les eines d’intel·ligència artificial (IA) per a realitzar una recerca que pugui mostrar evidència científica –estudiant molts altres pacients– sobre allò que a ell li ha millorat la vida amb la malaltia.
Què és el que no funciona bé en un cos que pateix colitis ulcerosa?
La colitis ulcerosa és una malaltia crònica que provoca inflamació i úlceres a l’intestí gruixut, el còlon. Es considera una malaltia autoimmune, que significa que el sistema immunitari de l’organisme, que normalment combat les infeccions, ataca per error el còlon. Això pot provocar símptomes dolorosos com rampes abdominals, hemorràgies i diarrea freqüent. Els investigadors han observat que les persones amb colitis ulcerosa solen presentar canvis en la seva microbiota intestinal, la comunitat de bacteris i altres microorganismes de l’intestí que ajuden a pair els aliments i protegeixen contra les infeccions. Comprendre aquests aspectes pot ajudar a trobar millors maneres de tractar i controlar la malaltia.
Quins símptomes tenia abans del seu diagnòstic?
Jo feia segon de carrera quan vaig començar a sentir dolor abdominal, torçons, tenia sovint molta diarrea amb sang i moc, urgència per a evacuar i fatiga, i vaig perdre pes. Va ser el primer brot i em van haver d’ingressar dues setmanes. En aquell moment no se sabia massa què era i em van posar corticoides en vena. A partir d’aquell moment, vaig anar tenint tots aquells símptomes de manera intermitent al llarg dels anys, i he estat hospitalitzat tres cops. Des de l’Hospital Clínic, on em porten, els especialistes em fan les analítiques de control i segueixo prenent una pastilla, el tractament bàsic, res més. Pel que fa a la dieta i a l’estil de vida, com que l’evidència científica encara està evolucionant, les recomanacions específiques per a la remissió a llarg termini no estan completament establertes i no s’apliquen de manera universal, cosa que reflecteix un desafiament comú en el maneig de condicions cròniques com la nostra.
Què és el que ha anat descobrint, pel seu compte?
Malalties com la colitis ulcerosa són inherentment complexes i l’enfocament de la medicina occidental cap a elles ha estat tradicionalment centrat en la farmacologia. Sovint, pel que fa a l’alimentació, la primera temptació dins aquest enfocament pot ser prescriure restriccions dietètiques. Hi ha, però, altres enfocaments més integratius i holístics, que no només consideren el que cal evitar, sinó també com una dieta més diversa, equilibrada i personalitzada pot contribuir al benestar general. El que he vist jo al llarg d’aquests anys és que consumir massa pocs aliments o sempre els mateixos empobreix la microbiota, que és precisament la que hauríem de reforçar perquè pugui fer bé la seva funció, que és lluitar contra allò que ens fa mal. Així és que vaig anar afegint grups d’aliments, més fibra, més vegetals i més fruita a la meva alimentació. A la nostra microbiota, no només hi ha d’haver bacteris bons, també n’hi ha d’haver de dolents, el tema és la quantitat d’uns i altres competint pel territori. La microbiota és un ecosistema viu, en el qual cal generar un equilibri, i és quan està en equilibri, quan tu estàs bé.
«És recomanable evitar tant com sigui possible els aliments ultra-processats en aquells qui tenim patologies inflamatòries intestinals com la colitis ulcerosa».
A la base de les seves conclusions què sobresurt?
Que no és qüestió de prohibir aliments. Mengem amb molt poca diversitat i amb excés de sucres. I s’hauria d’aprendre a valorar el sabor natural dels aliments, i no a potenciar-los amb excessos de sal o sucre. Quan crees la dependència del paladar a sabors exagerats –pronunciats pel sucre o la sal–, vas a parar als ultra-processats, que no són bons per a l’organisme. El consum d’aliments ultra-processats pot no ser tan crític en persones sense malalties preexistents, però és definitivament recomanable evitar-los tant com sigui possible en aquells qui tenim patologies inflamatòries intestinals com la colitis ulcerosa. En qualsevol cas, és important reconèixer que, fins i tot per a individus sans, aquests aliments no són aconsellables, perquè ja hi ha estudis que suggereixen que poden contribuir a problemes de salut a llarg termini.
Què és el que li ha anat bé?
En el meu cas ha estat fonamental no comprar al passadís dels processats, sinó en les seccions d’aliments fresos: fruita, hortalisses, carn i peix fresc, i cuinat per tu. Si cuines el que menges, participes d’un ritual que t’obliga a ser conscient que allò és important per a la teva vida. De vegades s’ha de fer una pausa a la vida i pensar coses tan importants com el que mengem i com ho mengem. Comprar de manera conscient i cuinar a la planxa, que és un moment, et pot canviar la vida. També menjar amb calma i mastegar bé, perquè la digestió comença a la boca. A mi el contacte amb la natura també m’ha ajudat molt.
Per això va deixar Barcelona, la seva ciutat natal?
De fet, va ser una combinació de factors el que em va portar a traslladar-me fa 16 anys de Barcelona al Pirineu. Per començar, els preus de l’habitatge a la gran ciutat eren totalment inaccessibles quan vaig començar a buscar el meu primer pis. Com que sempre he estat un apassionat de la muntanya i practicava l’escalada i l’alpinisme, establir el meu camp base a l’Alta Ribagorça va ser una de les decisions més arriscades de la meva vida, però també una de les més encertades. No me’n penedeixo gens. Aquí em connecto a internet i treballo des de casa igual com si fos a Barcelona. Tot i que era ja aquí quan vaig tenir el brot més fort, ara també sé que la composició de la microbiota té a veure amb molts factors, com ara l’estrès, l’estil de vida i l’exercici. Jo ara menjo molt millor que fa uns anys, controlo més l’estrès i el meu contacte amb la natura és molt més conscient.
Comprar de manera conscient i cuinar a la planxa et pot canviar la vida. També menjar amb calma i mastegar bé, perquè la digestió comença a la boca
Va ser aquest brot més greu el punt d’inflexió?
Sí, l’any 2017 vaig estar molt greu. Anava fins a quinze cops al lavabo i feia molta sang. Em varen haver de tractat amb immunosupressors, perquè els corticoides no van funcionar. I així vaig estar un any i mig amb tractament, per tant, vaig començar la pandèmia de Covid amb molta por d’agafar el virus. Però vaig proposar-me revertir-ho, i al cap d’un any, ho havia aconseguit. Ara m’agradaria inspirar altres pacients a través de la meva pròpia història, superant una malaltia greu i utilitzant les meves habilitats d’enginyer per a desenvolupar eines computacionals avançades que validin científicament els beneficis de les teràpies naturals, l’alimentació adequada i els hàbits de vida saludables, que ha estat el meu aprenentatge aquestes tres dècades.
Com ho ha fet?
He llegit molt, també articles científics, i anava incorporant aliments i hàbits, sobretot he experimentat. Actualment, s’està explorant la possibilitat del trasplantament fecal, que implica colonitzar la microbiota d’una persona afectada amb un donant sa. Encara que aquest enfocament ha mostrat resultats prometedors, continua essent principalment experimental i està sota investigació intensiva per determinar-ne la seguretat i l’eficàcia en el tractament de la colitis ulcerosa. Jo plantejo que una manera canviar la microbiota és menjant diferent, i sé que ja existeixen alguns estudis científics que demostren, per exemple, que la dieta mediterrània és molt saludable. Jo vull anar un pas més enllà.
Aportant què?
Durant els darrers tres anys, he desenvolupat un mètode computacional que optimitza tant la recopilació com l’anàlisi de dades dietètiques. Tradicionalment, els estudis nutricionals han utilitzat dos mètodes principals: enquestes, que encara que econòmiques, proporcionen informació limitada, i registres dietètics, que ofereixen detalls més complets, però són costosos i generalment es restringeixen a períodes curts, com ara tres dies. Per a tractar malalties complexes com la colitis ulcerosa, la patogènesi de la qual encara no es comprèn del tot, és essencial prolongar el període d’observació. Per això proposo un sistema de registre dietètic que permet la captura contínua d’informació al llarg de períodes extensos.
«La composició de la microbiota té a veure amb molts factors, com ara l’estrès, l’estil de vida i l’exercici. Jo ara menjo molt millor que fa anys, controlo més l’estrès i el meu contacte amb la natura és molt més conscient».
De quant de temps parlem?
De tot un mes o fins i tot més. Aquest enfocament no només redueix els costos, sinó que també amplia significativament la nostra capacitat per entendre les interaccions entre la dieta i la malaltia. I jo he desenvolupat una metodologia per a fer-ho de la manera menys invasiva possible, perquè com a pacient sé què representa anotar les dades. He creat una metodologia que, des del punt de vista científic proporcioni suficients dades i des del punt de vista del pacient sigui prou fàcil i poc invasiva per no abandonar. Permet treure mètriques de coses que no es fan. Per això des del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ho han vist innovador, revolucionari i molt útil. És una combinació de la IA, la ciència de les dades i la meva experiència com a pacient.
Tota aquesta metodologia de recerca fent diana sobre quin objectiu?
Transformar la manera com vivim amb les malalties inflamatòries intestinals, passant d’una dependència dels medicaments a un control més autònom i conscient de la nostra salut a través de la nutrició i l’estil de vida. La proposta es divideix en tres parts fonamentals. La primera és desenvolupar al núvol una aplicació intuïtiva tant per a pacients com per a metges, que implementarà un model pioner de registre dietètic, revolucionant la captura i l’anàlisi de dades alimentàries. La segona fase és la validació d’aquest model per a treballar-lo amb persones reclutades a sis hospitals de prestigi per dur a terme registres dietètics. Posteriorment, es recollirien mostres biològiques per analitzar. Tot això permetria validar l’efectivitat de la plataforma, i també oferir als participants una visió reveladora de la salut intestinal.
Com es fa confluir al laboratori alimentació, estil de vida i salut intestinal?
La seqüenciació meta-genòmica i les anàlisis de sang, en sinergia amb algorismes d’intel·ligència artificial, són la clau per a desxifrar la interacció entre dieta, estil de vida i salut intestinal. La finalitat última és descobrir correlacions significatives que puguin transformar el maneig clínic de les malalties inflamatòries intestinals, potenciant així una medicina més preventiva i personalitzada. I finalment, intervenció i seguiment. A la darrera etapa del projecte, s’utilitza la informació recopilada i analitzada per a desenvolupar plans d’intervenció enfocats al control efectiu de la malaltia. Aquests plans inclourien recomanacions sobre canvis a la dieta i l’estil de vida que podrien ajudar a millorar la salut i reduir els símptomes associats a la malaltia.
Jo plantejo que una manera canviar la microbiota és menjant diferent, i ja existeixen alguns estudis científics que demostren que la dieta mediterrània és molt saludable
Això ja recau en el dia a dia de cada pacient.
Sí, perquè el meu objectiu és anar més enllà de l’alleujament simptomàtic. Jo busco empoderar els pacients perquè prenguin el control de la seva malaltia i potenciar la investigació que permeti canviar el paradigma de tractament de les malalties inflamatòries intestinals. Però m’enfronto a un gran desafiament en el finançament. El meu projecte, sense ànim de lucre i amb l’objectiu de generar un impacte social significatiu a través de l’ús ètic de la IA, se centra actualment més en la ciència i el coneixement que no pas en el mercat. A més, les recomanacions dietètiques, encara que potencialment molt beneficioses per als pacients, no es poden patentar ni comercialitzar en forma de pastilla, cosa que disminueix el seu atractiu per a la indústria farmacèutica.
A qui ho ha explicat?
He trucat moltíssimes portes, però molt poques s’han obert. Una de les que sí que ho ha fet ha estat el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Em vaig posar en contacte amb el seu Grup d’immunonutrició, i els vaig explicar el model de dades que he creat per a generar evidència científica, a partir de l’observació en mi mateix, però per a fer-ho amb altres pacients, amb total rigor científic. Són mètriques i estadístiques que suposen una drecera per a recollir dades d’un gran nombre de pacients. I el CSIC em va obrir les portes a col·laborar.
Compta ja, doncs, amb un bon suport d’inici.
També les universitats d’Oviedo, des del seu grup de Microbiologia, i la Universitat de Lausana (Suïssa), m’han dit que hi estan interessats. Ara bé, tothom em parla del requisit imprescindible: el finançament. Per això he posat en marxa la campanya de recollida de signatures de Change.org, per a trobar noves teràpies per a la salut inflamatòria intestinal. Porta ja 56.317 firmes recollides. També he iniciat la captació popular de fons oberta a tothom a través de l’enllaç de Gofundme. I en el web que he dissenyat per donar a conèixer el projecte, Nutribiota-ibd.ai, explico l’objectiu i el perquè de la seva missió i propòsit, i s’hi poden veure els científics que el recolzen com una ajuda per als pacients de colitis ulcerosa. Alguns famosos han difós també el meu projecte en xarxes socials, com l’actriu i periodista Cayetana Guillén Cuervo, que l’ha recolzat públicament al seu Instagram. Ara estic en converses preliminars amb diverses universitats i centres de recerca, tant a Catalunya i Espanya, com a Suïssa, per a desenvolupar el projecte a través d’un doctorat.
L’objectiu és passar d’una dependència dels medicaments a un control més autònom i conscient de la nostra salut a través de la nutrició i l’estil de vida
Lausana, Madrid, Oviedo, Sevilla, València, … Barcelona no hi és.
Com a barceloní, m’encantaria que Barcelona tingués un paper més destacat en aquest projecte. Ara com ara, l’Hospital Clínic ja ha mostrat interès a participar en l’estudi, cosa que és un bon començament. Però en aquest país, fer ciència d’alt nivell és complicat sense els recursos adequats. Sense finançament, simplement no hi ha investigació. Al final, molts ens veiem obligats a buscar oportunitats on es valori i remuneri adequadament la nostra feina. A Catalunya i a Espanya, no és estrany que els científics hagin d’emigrar per trobar el reconeixement i les condicions que mereix la seva feina. En el meu cas particular, resulta que aquí no puc postular a subvencions públiques de recerca perquè no vinc del món acadèmic tradicional, sinó de l’emprenedoria. Tot allò que em fa especial, com la iniciativa, el lideratge, la resiliència, la passió…, no puntua res en aquestes convocatòries. Ho he intentat tres cops sense èxit, ni de capital privat orientat al dividend ràpid, perquè el meu projecte no té ànim de lucre. És molt complicat. Però, malgrat aquests enormes desafiaments, continuo compromès amb la meva causa i no penso renunciar a la lluita per millorar la comprensió i el tractament de les malalties inflamatòries intestinals.
Cada any neixen a Catalunya 600 infants amb una cardiopatia congènita, ja sigui un problema estructural de cor (a les cavitats o de les vàlvules cardíaques, per exemple) o de grans vasos del tòrax. En el 30% dels casos, es tracta d’una cardiopatia greu. Gràcies als avenços de les darreres dècades, un 95% d’aquests infants arriben a l’edat adulta, però ho fan amb unes necessitats molt específiques.
Per poder atendre-les de manera multidisciplinar com requereixen aquestes necessitats i pels mateixos professionals que ja coneixen el pacient des de la seva infància, els hospitals Sant Joan de Déu i l’Hospital Clínic han creat un centre de cardiopaties congènites. En ell oferiran una atenció conjunta i, durant totes les etapes de la vida, als infants que neixen amb una malformació al cor.
És el Centre de Cardiopaties Congènites Sant Joan de Déu–Clínic Barcelona, que ha estat presentat aquest dilluns pel conseller de Salut, Manel Balcells; Marta Sitges, directora de l’Institut Cardiovascular de l’Hospital Clínic Barcelona; Stefano Congiu, cap de Cirurgia cardiovascular de l’Hospital Sant Joan de Déu i el Dr. Daniel Pereda, director del nou centre i consultor del Servei de Cirurgia Cardiovascular del Clínic.
Que sigui el mateix equip de professionals el que segueixi i tracti els pacients al llarg de tota la vida és una important aposta per a l’èxit en el maneig del pacient amb malaltia cardiovascular, ja que es basa en l’assistència multidisciplinària d’alta qualitat i en una estratègia de seguiment a llarg termini que assegura la continuïtat durant la vida adulta. Per això, comptar amb un centre especialitzat, integrat i amb visió transversal és clau per a millorar la qualitat en l’assistència d’aquests pacients.
23 professionals
El nou centre tindrà dues seus, una a l’Hospital Sant Joan de Déu i una altra a l’Hospital Clínic, que, en conjunt, oferiran una cartera de serveis completa i complementària, i que disposarà d’un equip integrat per un equip de 23 professionals que inclou cirurgians cardiovasculars, cardiòlegs, pediatres i anestesiòlegs.
La creació d’aquest centre fruit de l’aliança entre Sant Joan de Déu i el Clínic permetrà, a més, estendre a la població infantil tècniques quirúrgiques que fins ara no s’aplicaven en l’àmbit de la cirurgia cardíaca pediàtrica, però estaven ja implantades en la d’adults, com és el cas de les cirurgies mínimament invasives toracoscòpiques i robòtiques. Fins ara, els infants i joves afectats de cardiopaties congènites que havien de passar per quiròfan eren intervinguts mitjançant cirurgia oberta, el que allargava el període postoperatori i recuperació del pacient, a més de causar-los un major perjudici estètic.
El nou centre de cardiopaties congènites ja ha dut a terme cinc intervencions d’aquest tipus en infants. En tres casos, els professionals han optat per una cirurgia toracoscòpica, que consisteix a fer unes petites incisions al tòrax de l’infant per introduir un dispositiu amb una càmera de vídeo que els permeti veure la zona quirúrgica i els estris necessaris per dur la intervenció. La primera nena operada mitjançant aquesta tècnica presentava un tumor al cor que calia ressecar. La pacient de menor edat operada així fins ara al centre ha estat una pacient de 6 anys.
Primer cas de cirurgia robòtica en infants
En dos casos més, els professionals han optat per cirurgia cardíaca robòtica. La primera pacient pediàtrica intervinguda amb l’ajuda d’un robot ha estat una noia de 13 anys i veïna del País Basc que presentava una comunicació interauricular congènita del tipus ostium primum (tenia les dues aurícules connectades) i un defecte en la vàlvula mitral. Aquestes malformacions li provocaven una circulació anòmala de la sang dins del cor i un desequilibri que sobrecarregava la banda dreta del cor i, a llarg termini, li causava insuficiència cardíaca.
En el cas d’aquesta pacient, a més, la patologia es veia agreujada per una escoliosi molt accentuada que dificultava l’accés al cor. Per això, els cirurgians cardíacs van optar per fer servir un robot quirúrgic que, a través de quatre petites incisions en el tòrax de la pacient (de 8 mil·límetres de diàmetre cadascuna), els va permetre introduir una càmera en el cor per veure la zona quirúrgica i els estris necessaris per dur a terme la intervenció. D’aquesta manera, un equip mèdic del Centre de Cardiopaties Congènites va aconseguir tancar, d’una banda, la connexió entre les dues aurícules i, d’una altra, reparar la vàlvula mitral danyada. La intervenció, que va tenir lloc al novembre, va durar quatre hores i hi van intervenir una desena de professionals.
El segon pacient intervingut mitjançant cirurgia cardíaca robòtica és un jove de 15 anys que fa mesos va ser tractat d’una comunicació interauricular mitjançant cateterisme i havia presentat una infecció del dispositiu de tancament (endocarditis).
El director del centre, Daniel Pereda, explica que, en el cas dels infants, la cirurgia robòtica està limitada a la mida i edat dels pacients perquè els estris quirúrgics han estat ideats i dissenyats a mida dels adults.
Per això, ara mateix els cirurgians es plantegen aquesta opció només en els infants més grans i adolescents. Els principals pacients candidats a sotmetre’s a una intervenció d’aquest tipus són els que pateixen les següents patologies: comunicacions interauriculars (sempre que no es puguin resoldre amb un cateterisme), problemes en les vàlvules mitral o tricúspide o tumors cardíacs. La previsió és operar mitjançant cirurgia robòtica mínimament invasiva una dotzena de pacients cada any i començar amb una activitat anual de 20 cirurgies toracoscòpiques.
El càncer colorectal és el segon en incidència, tant en homes com en dones, i el primer si es consideren els casos de tots dos sexes. Segons les estimacions de l’Observatori del Càncer, al llarg de l’any 2023, 40.203 persones a Espanya van ser diagnosticades de càncer colorectal. A Catalunya en van ser 6.323 i a la província de Barcelona, se’n van detectar 4.622 nous casos.
Els Tests de Sang Oculta en Femtes (TSOH) facilita molt la detecció en estadis inicials d’aquest tipus de càncer, perquè es pot trobar encara que no s’hagi manifestat cap símptoma en la persona. Però és precisament això el que fa que gran part de la població clau a qui es possibilita lliure i gratuïtament el test, persones de 50 a 69 anys, no se la facin perquè no la considerin necessària.
El test és una prova indolora no invasiva –només es recull una mínima mostra de femtes– que es pot realitzar a casa i determina la presència de sang no visible en les femtes. L’objectiu és detectar lesions sagnants que podrien correspondre a pòlips o lesions pre-malignes i fins i tot malignes que no serien detectades fins que la malaltia es trobés més avançada, quan les possibilitats de tractament i curació serien menors.
Per conscienciar dels avantatges d’un diagnòstic a temps, que permet que sobrevisquin 9 de cada 10 persones, l’Associació Contra el Càncer a Barcelona impulsa la campanya Juga el teu paper en la detecció de càncer de còlon. Amb missatges informatius enganxats al terra de les farmàcies, busca augmentar la participació en els tests per a multiplicar diagnòstics en estadis primerencs, i per tant molt més favorables.
Vinil amb missatge informatiu que forma part de la campanya «Juga el teu paper en la detecció de càncer de còlon».
Aquesta prova va ser incorporada l’any 2014 a la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut, és un dels grans èxits de l’Associació Contra el Càncer, però encara hi ha molta gent que en desconeix l’existència.
Un estudi sobre els programes de cribratge de càncer colorectal, elaborat l’any passat per l’Observatori del Càncer, conclou que un 28,6% de la població diana reconeix que una de les principals barreres per no participar en el cribratge és l’oblit o la negligència.
S’utilitzarà el terra de les farmàcies per enganxar vinils per aprofitar el temps d’espera a l’establiment per llançar missatges importants com ara: “Però si a mi no em tocarà”. El fet de tenir més de 50 anys és un factor de risc per desenvolupar càncer de còlon. Un altre serà: “Ja m’ho faré, si de cas” Que la deixadesa no te la jugui, perquè 9 de cada 10 persones es poden salvar si aquest càncer es detecta precoçment. O bé: “Tant de bo tingués temps” Fer-te el test són només uns quants minuts i pot salvar-te la vida.
Missatges importants com aquest es podran veure en forma de vinil al terra de les farmàcies.
Segons expliquen els seus impulsors, “els missatges de la campanya estan pensats per donar resposta als motius pels quals la població diana no participa en les proves de cribratge i s’espera amb ells poder aixecar el percentatge de la participació fins al 65%”.
Despreocupació i desinformació
L’estudi fet per l’Observatori del Càncer assenyala que les principals barreres entre les persones que no s’han realitzat la prova són la falta de símptomes (39,6%), no haver rebut la invitació oficial per participar-hi (39,9%), oblit o negligència (28,6%) o barreres relatives al desig de mantenir-se allunyat dels centres mèdics en el context de pandèmia (24,9%) o a la saturació percebuda en la sanitat (22,1%).
Amb la incorporació del cribratge del càncer colorectal a la cartera del Sistema Nacional de Salut, les Comunitats Autònomes comptaven amb un període de 5 anys per iniciar la seva implantació i 10 anys per assolir una cobertura propera al 100%. Deu anys que es compleixen aquest 2024. Durant tots aquests anys, l’Associació ha estat treballant amb totes les comunitats per accelerar el procés d’implantació i conscienciar la societat de la necessitat de participar en un programa de cribratge que salva vides.
Des de l’Associació Contra el Càncer de Barcelona exposen que “la falta de dades públiques actualitzades, contrastades i unificades no permet comptar amb una fotografia precisa de l’estat del programa de cribratge de còlon a Espanya que garanteixi, entre d’altres coses, l’equitat en l’accés de la població a aquests cribratges”. La cobertura mitjana de les proves, a nivell estatal, segons les últimes dades fetes públiques sobre l’estat d’implantació del programa de cribratge de còlon a Espanya, rebel·lava que era del 50% amb molta desigualtat entre comunitats.
En aquest sentit, l’Associació Contra el Càncer assenyala la necessitat de fomentar la transparència i comptar amb informació pública actualitzada, contrastada i unificada sobre els nivells de cobertura i participació que permetin garantir l’equitat dels programes de cribratge de càncer colorectal, però també de la resta de cribratges poblacionals existents (mama, cèrvix).
Foment de la investigació
L’Associació Contra el Càncer és l’entitat de referència en la lluita contra el càncer des de fa 70 anys. Tractaments, prevenció i investigació formen part de la seva missió, i per això impulsa la recerca oncològica, finançant per concurs públic programes d’investigació científica de primer nivell. Actualment, és l’entitat social i privada que més fons destina a investigar el càncer, destinant-hi 104 milions d’euros per a desenvolupar 565 projectes de recerca, en els quals hi participen més de 1.500 investigadors. Compta amb 388.000 socis, quasi 1.000 professionals i 23.000 persones voluntàries.
Una de les més recents beques atorgades per a l’estudi del càncer de colon –dotada amb 300.000 euros– l’ha rebuda el Dr. Alexandre Calon, que estudiarà el benefici de la immunoteràpia en el càncer colorectal (CCR).
Fins ara s’ha vist que els avenços en els tractaments que estimulen el sistema immunològic per a combatre les cèl·lules canceroses han millorat les perspectives dels pacients amb aquest tipus de càncer. En l’actualitat, la capacitat de les cèl·lules canceroses per a reparar el seu ADN exerceix un paper crucial en la determinació de l’eficàcia de la immunoteràpia. No obstant això, aquesta classificació no ofereix una predicció precisa de la resposta al tractament en els pacients tractats, i aproximadament el 90% dels pacients amb CCR no són candidats per a la immunoteràpia per manca de marcadors clínics que permetin anticipar la resposta al tractament.
Ara, el projecte liderat pel Dr. Calon vol aprofundir en la comprensió dels mecanismes que les cèl·lules canceroses utilitzen per a oposar-se a la immunoteràpia i anticipar la resposta personalitzada del pacient. La detecció de biomarcadors innovadors podria agilitzar la identificació de pacients idonis per a la immunoteràpia i fomentar la creació d’enfocaments terapèutics innovadors.
La primavera convida a començar a treure’ns roba i deixar a l’aire parts del cos, com braços, escots i cames, que han estat allunyades de la llum del sol durant molts mesos.
Els dies amb sol ens alegren la vida, i tot i que a Catalunya en podem gaudir durant tot l’any, la intensitat dels raigs de sol va augmentant a mesura que ens apropem a l’estiu. Per això, un cop ens hi atansem, es recomana anar preparant la pell per a rebre l’impacte dels raigs solars, i no exposar-la en excés a les radiacions, ni molta estona ni molt de cop.
La llum solar premia la nostra salut, millorant l’estat d’ànim i contribuint a la producció de la vitamina D, que és la que ajuda a fixar el calci als ossos, que és allò que els dona fortalesa. També tot el sistema immunitari s’enforteix pels raigs de sol.
Per a poder gaudir de tots aquests beneficis de l’energia propagada des d’aquest estel, els dermatòlegs recomanen banys de sol d’uns deu o quinze minuts diaris, si és que ho fem en ple estiu, perquè el sol ja ens arriba en els nostres desplaçaments a peu a l’aire lliure. A més, convé evitar, en l’època estival, prendre el sol entre les dotze del migdia i les quatre de la tarda, i sempre protegir abans la pell amb cremes foto-protectores de la graduació que requereixi el nostre tipus de pell. La cara, les orelles i totes les parts del cos exposades al sol han de ser cobertes per la crema de protecció almenys un quart o vint minuts abans de l’exposició al sol. Cal assegurar-nos que no han caducat les cremes solars, ja que pot ser que algú no les hagi utilitzat des de l’estiu anterior.
Exposició gradual
A l’hivern, en canvi, quan el sol és menys intens i li amaguem més la pell sota la roba, podem prendre el sol durant una hora cada dia. A la primavera i a la tardor, les sessions de solàrium poden anar des d’un quart d’hora fins als tres quarts. Però, en el moment de l’any que comencem a mostrar la pell al sol, convé fer-ho progressivament, a l’inici fent el bany de sol més curt i anar augmentant els minuts. D’aquesta manera, la pell es pot anar adaptant a poc a poc novament a l’impacte dels raigs solars, evitant cremades, melanomes, taques i altres mals que poden derivar d’una exposició massa intensa i sobtada.
Sobre com actuen les radiacions ultraviolades en la pell, i els diferents tipus de pell i la seva predisposició a desenvolupar patologies de la pell com el melanoma, n’informa un article del Departament de Salut i l’Institut Català d’Oncologia (ICO) compartit a la llibreria virtual de la Diputació de Barcelona.
Cercar ombres en les hores de més intensitat solar, o si seiem a dinar al migdia en una terrassa, cobrir-se el cap –especialment dels infants i de persones calbes–, i protegir també del sol els llavis, amb cacau, són altres consells a tenir en compte per a cuidar la pell quan vulguem exposar-la als raigs del sol.
La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) té dedicats un dels seus fulls d’informació per a pacients a l’exposició solar i la relació saludable amb la llum d’aquesta estrella sense la qual no hi hauria vida a la nostra terra. Un dels consells de la CAMFIC, per exemple, és beure molta aigua abans i després d’exposar-se al sol, i també utilitzar crema de factor 50 o superior en el cas de persones amb la pell molt clara, rosses o pèl-roges, o d’ulls clars.
També al Canal Salut trobareu recomanacions per a una bona exposició al sol en benefici de la nostra salut, com ara la tria i aplicació del filtre solar correcte per a la pell. Adverteixen també que cal extremar aquestes precaucions en els nadons i infants. Sobre la protecció dels més petits, precisament, en el blog del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, hi ha un complet article d’informació.
La prudència a l’hora de prendre el sol ens ajudarà a gaudir de tot el bo que la llum del sol ens garanteix, sense fer-li mal a la nostra pell.
