Just Deploy It!

Autor: Carme Escales

  • Nova via d’abordatge de malalties metabòliques com la diabetis

    La glucosa és una font necessària d’energia per fer que les cèl·lules del cos desenvolupin les seves funcions. Tots els processos vitals, com són el moviment dels músculs, la digestió, el funcionament dels nervis, la reparació de teixits els podem dur a terme gràcies a ella i a la intervenció també de la insulina, que és la substància que allibera el pàncrees davant de la presència de glucosa a la sang i ajuda a aquesta a entrar en les cèl·lules i a transformar-se en l’energia precisa.

    El descontrol de la glucosa i la seva incapacitat per a esdevenir l’energia cel·lular, en el cas dels malalts diabètics és perquè els seus cossos no produeixen la insulina que regula el contingut de glucosa en la sang.

    Ara un estudi liderat per la Universitat de Barcelona i el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Diabetis i Malalties Metabòliques Associades (CIBERDEM) ha mostrat que un nou mecanisme podria millorar l’eficiència dels tractaments disponibles contra la diabetis. L’estudi, dut a terme amb ratolins i cultius cel·lulars, pot obrir noves vies d’abordatge de malalties metabòliques, que són un problema de salut global.

    Els resultats d’aquesta recerca han estats publicats a la revista Metabolism, i se centren en la proteïna GDF15, un factor que s’expressa en nivells elevats en moltes malalties, com ara en la insuficiència cardíaca, el càncer o el fetge gras. Els pacients obesos també presenten nivells alts d’aquesta proteïna, però el seu funcionament està alterat, i les persones afectades poden desenvolupar resistència a la GDF15 (és a dir, una reducció en l’efectivitat de la seva activitat).

    Segons explica el director de la recerca, el catedràtic Manuel Vázquez-Carrera, de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la UB, l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB), l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD) i el CIBERDEM, «l’estudi revela que el factor GDF15 inhibeix la síntesi de glucosa al fetge. Aquesta via té un paper decisiu en la generació de quadres d’hiperglucèmia (altes concentracions de glucosa en sang) en els pacients afectats per la diabetis mellitus de tipus 2», detalla el catedràtic Manuel Vázquez-Carrera.

    «L’acció de la proteïna també ajudaria a reduir la presència de fibrosi hepàtica, un trastorn que s’associa amb una major mortalitat en pacients amb la patologia del fetge gras», afegeix l’investigador. En el treball destaca també la participació de les investigadores Patricia Rada i Ángela M. Valverde (CIBERDEM/CSIC/UAM) i del professor Walter Wahli, de la Universitat de Lausana (Suïssa), entre d’altres experts.

    El treball revela que els ratolins que són deficients en GDF15 presenten intolerància a la glucosa i que al fetge tenen nivells baixos de la proteïna AMPK, un sensor del metabolisme energètic de la cèl·lula que protegeix de la diabetis mellitus de tipus 2.

    A més, en aquests models d’estudi es va detectar una major síntesi de glucosa al fetge (gluconeogènesi hepàtica), i també del quadre de fibrosi en aquest òrgan.

    Tot indica que totes les alteracions descrites es van desencadenar per un augment dels nivells hepàtics del factor TGF-β1 i una proteïna mediadora SMAD3, que són els principals inductors de la fibrosi hepàtica. Així doncs, el tractament amb GDF15 recombinant va poder activar l’AMPK i va disminuir els nivells de la SMAD3 activa al fetge de ratolins i en cultius primaris d’hepatòcits.

    A Catalunya, el nombre estimat de persones amb diabetis supera els 630.000 casos. Segons l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) de l’any 2022, la diabetis afecta el 9% de la població de 15 i més anys, i el percentatge és superior a partir dels 65 anys.

  • La importància d’educar la intel·ligència emocional en escoles i empreses

    Avui pot ser un gran dia, la cançó que va escriure Joan Manuel Serrat, com qualsevol afirmació que ens situï en un present en positiu i així mateix ens projecti cap al futur més immediat, pot ser el millor pensament per esperonar l’optimisme a l’inici de cada jornada.

    Dites populars que han passat de generació en generació són breus i senzills missatges que ens asserenen en situacions dures o complexes, en moments d’abatiment, mental i físic, quan els esdeveniments a la nostra vida són més feixucs i difícils de pair. Una idea encoratjadora en la nostra ment és una gran aliada del nostre benestar i, per tant, de la nostra salut. Expressions com: D’un gran mal en surt un gran bé; El no ja el tenim, ara anem a pel sí; De més verdes en maduren; De mica en mica, s’omple la pica; A poc a poc i bona lletra… ens poden fer un gran bé a nosaltres, i també, en veu nostra, als nostres familiars, veïns i amics, en moments d’angoixa. Són maons ben a l’abast que construeixen benestar emocional.

    Tal com és expressat en l’espai de Salut Mental del Canal Salut de la Generalitat, “el benestar emocional ens ajuda a afrontar els reptes, els alts i baixos diaris i les situacions quotidianes d’estrès sense enfonsar-nos, i ens facilita relacions satisfactòries i treballar de manera eficient”.

    En situacions d’estrès que causen patiment mental –exposen també– “convé desenvolupar habilitats que ajudin a disminuir els símptomes de malestar psíquic”. Des del mateix espai en línia de Canal Salut, ens enllacen algunes recomanacions per promocionar hàbits positius de salut mental. Aquests són: Fer exercici com a mínim 30 minuts al dia, perquè això millora la salut física i mental; respectar els horaris de son, en el cas dels adolescents no menys de 8 o 9 hores diàries; menjar de forma saludable i equilibrada; evitar drogues que afectin el desenvolupament del cervell (incloent el tabac i la cafeïna) i tenir un entorn familiar estable que atengui les nostres necessitats afectives. També és important construir relacions socials i d’amistat saludables, ja que compartir experiències i cultivar relacions recíproques, de suport mutu, amb amics i companys ajuda a millorar el benestar emocional.

    Caldria també organitzar-se el temps per evitar enfrontar-se a factors estressants innecessaris, respectant el temps d’estudi, les dates de lliurament i els horaris per a fer les diferents activitats. Però també és molt convenient prendre temps per a relaxar-se.

    Educar la intel·ligència emocional

    El psicòleg Daniel Goleman, autor del llibre Inteligencia Emocional (editorial Kairós),  troba molt a faltar que ja des de les primeres etapes d’escolarització es donin a conèixer estratègies de creació, creixement i enfortiment de la nostra intel·ligència emocional.

    “No es presta prou atenció a aquesta educació que considero molt important impartir, tant en les escoles com en les empreses. Jo sóc un gran defensor que empreses i organitzacions ofereixin formació a adults, perquè la intel·ligència emocional es pot millorar a qualsevol edat. Hi ha moltes formes de fer-ho”.

    Goleman s’expressava així aquests dies en la presentació del llibre que acaba de publicar, juntament amb Cary Cherniss, director i copresident del Consorci per a la Investigació sobre la intel·ligència emocional en organitzacions, i professor emèrit de Psicologia aplicada a la Universitat de Rutgers. El nou treball d’aquests especialistes en intel·ligència emocional es diu Óptimo. Rendimiento, empatía e inteligencia emocional, i també ha estat publicat amb Kairós.

    En aquest llibre, els autors donen a conèixer mètodes pràctics per a fer servir els recursos interns que totes les persones tenim, i assolir amb ells un estat òptim d’alt rendiment i satisfacció. Basant-se en la investigació sobre com centenars de persones construeixen l’arquitectura interna d’un bon dia productiu, els autors descriuen les sensacions d’un estat òptim, i mostren com la intel·ligència emocional és clau per al nostre millor rendiment personal i laboral.

    L’autodisciplina, les ganes d’aprendre a fer tot el que fem d’una manera millor, aplicar l’empatia i la compassió per comprendre tots les reaccions adverses al nostre entorn fan camí cap a aquest estat òptim, idoni, no de pau i relaxació interior, sinó de satisfacció per tot allò que anem aprenent, superant, lliurant i comprenent en cadascun dels nostres dies. Que la mentalitat positiva troba estimulants els reptes, i no es frustra davant de les adversitats són idees que es comparteixen en aquest manual per a un gran dia. Que, tal com expliquen els autors, en les nostres mans, però sobretot en la nostra ment, ho pot ser cada dia.

    Tal com va explicar també Daniel Goleman, descobrir les pròpies emocions, la meditació i la respiració conscient, com a entrenament de l’atenció són passos per incrementar la intel·ligència emocional. Aquesta també ens porta a tenir en compte què pensen les altres persones i com viuen elles tot el que ens expliquen, que és una manera de facilitar-nos l’exercici de la compassió, preocupant-nos pel benestar de l’altre.

    Per això, com et fa sentir algú quan ets al seu costat és el millor indicador de la intel·ligència emocional d’aquesta persona. Sentir l’harmonia sol ser un bon senyal d’alta intel·ligència emocional.

  • Barcelona posa el focus en les malalties minoritàries

    Ho va avançar aquest dilluns el director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu, Manel del Castillo, en una xerrada oberta al públic dins del cicle d’entrevistes The New Barcelona-Moments Estel·lars. El dia 29 d’aquest mes de febrer, es posarà la primera pedra a Barcelona de l’edifici que centralitzarà tots els serveis de diagnòstic, tractament i investigació de malalties minoritàries del Sant Joan de Déu. Es posarà així el focus en una major i millor atenció a aquestes malalties també anomenades rares, perquè en la major part dels casos els seus símptomes no es poden associar amb cap patologia coneguda. I per això la data triada per a celebrar el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries és un dia tan rar i poc habitual com el 29 de febrer, que no hi és cada any. Quan no hi és, el 28 de febrer pren el seu relleu en la jornada de conscienciació sobre les dificultats dels afectats i familiars de qui conviu amb una malaltia moltes vegades sense arribar a poder ser mai diagnosticada. Cal molta més recerca per a poder trobar nous diagnòstics i tractaments a aquestes patologies orfes d’informació i, per tant, d’horitzó per a la seva cura.

    Des de fa més d’un any, l’Hospital Sant Joan de Déu ja treballa en xarxa amb una trentena d’hospitals de tot l’Estat, recollint, compartint i contrastant dades dels professionals més implicats en aquestes malalties minoritàries. És la manera més eficaç d’avançar en el combat d’aquestes patologies que pateixen encara no una persona entre dues mil, però que totes juntes afecten a entre un 6 i un 8% de la població mundial. Com més dades d’aquests malalts es posin en comú, més horitzó té la investigació que ha de trobar-hi un remei.

    El febrer passat es presentava al Congrés dels Diputats la xarxa ÚNICAS, un projecte que impulsa i  coordina l’Hospital Sant Joan de Déu per a millorar l’atenció de pacients pediàtrics amb malalties rares. Tal com vam explicar al Diari de la Sanitat, és una idea impulsada pels centres hospitalaris que ja porten casos, entre els quals destaca el Sant Joan de Déu per la seva llarga experiència amb més de 28.000 pacients de 1300 malalties diferents. També hi estan implicats centres de recerca i la Federación Española de Enfermedades Raras (FEDER).

    Recerca per a les 7.000 malalties rares

    Hi ha trenta milions d’europeus afectats amb malalties minoritàries, tres milions a l’Estat espanyol i 350.000 a Catalunya. Sumant tots els afectats –va precisar el director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu–, “superen els pacients amb diabetis”. Tenen un origen genètic, generalment per l’alteració d’un gen, i les caracteritza també una pluripatologia, un fet que –segons va explicar Manel del Castillo– “fa que requereixin l’atenció de molts especialistes, i tot això tenint en compte que el 95% d’aquestes malalties no tenen un tractament específic”. Un de cada tres nens que les pateixen no arriba als cinc anys de vida.

    No obstant això, alguns centres hospitalaris han anat concentrat un major nombre de casos, que la xarxa Únicas encara vol ajudar a engrandir més, per arribar a un major coneixement d’allò que encara és ple d’incògnites i incerteses. Posar en comú totes les històries fan llum als investigadors.

    El fet que hi hagi al voltant de 7.000 malalties minoritàries sense tractament, que individualment afecten poca població, fa que les empreses farmacèutiques hagin posat sempre molta més atenció en la investigació per trobar i poder produir fàrmacs per guarir malalties més comunes, que afecten una massa important de gent. Però algun cas, com és el d’Alexion –companyia fundada l’any 1992 al Parc Científic de New Haven, als Estats Units– és paradigmàtic pel seu interès en malalties rares. Després de ser adquirida per Astrazeneka, ara n’és la firma subsidiària destinada a les malalties minoritàries.

    Barcelona, on hi ha una quarantena de centres de recerca, hospitals i les universitats on també s’investiga, més de quatre-centes empreses emergents i empreses derivades i mil quatre-centes empreses vinculades a temes de salut, fan de Catalunya la cinquena regió d’Europa amb més capacitat d’atraure assajos clínics, “val la pena que també s’atregui investigació per aquestes malalties minoritàries sense tractament”. Això ho deia la directora d’Alexion a Espanya i Portugal, Leticia Beleta, en la xerrada amb el director de l’Hospital Sant Joan de Déu, d’aquest dilluns, una tertúlia conduïda pel periodista i professor de la UPF-BSM Toni Aira, en un acte organitzat pel diari The New Barcelona Post en col·laboració amb CASA SEAT, Must Media Group i Barcelona Global.

    Beleta va remarcar la tradició de la indústria farmacèutica a Catalunya, ja des de principis del segle passat, quan multinacionals d’arreu van decidir venir aquí a instal·lar els seus centres de producció. “Van aprofitar el coneixement de la indústria tèxtil catalana, en temes com els tints i tota la part química”, va explicar la directora d’Alexion.

    Ara l’edifici Únicas, com es batejarà la infraestructura destinada a l’acompanyament i estudi de les malalties rares, que estarà a  230 metres de l’Hospital Sant Joan de Déu, permetrà gràcies a la interacció amb la trentena de centres d’àmbit estatal poder arribar a sumar una massa crítica de casos, un número N ideal per atraure recursos per a la investigació i fer que repercuteixi el benefici d’aquesta en el conjunt de les malalties minoritàries. La connexió amb hospitals i centres de recerca internacionals farà també possible una major atenció integral a aquestes malalties orfes. Tal com van exposar en la seva xerrada els dos participants, la indústria necessita mostres de casos ben caracteritzats per a fer-se les preguntes correctes perquè les farmacèutiques les puguin respondre.

    Van recordar també que, en la recerca, els diners sempre són insuficients, i que en molts casos són les mateixes famílies les principals implicades a trobar fons per a investigar.

  • Quan perdem massa òssia

    El nostre sistema múscul-esquelètic és el que li dona forma, estabilitat i força al nostre cos. El componen uns dos-cents ossos i més de sis-cents músculs. L’estructura dura i compacta dels ossos està feta, sobretot, de calci i fòsfor. Pràcticament tot el calci que tenim al cos el trobem als ossos i a les dents. Parlem d’osteoporosi quan la descalcificació dels ossos els afebleix i els fa més porosos, menys consistents i més candidats a trencar-se. Les fractures més habituals degudes a l’osteoporosi són les de maluc, canell i algunes vèrtebres.

    L’osteoporosi com a tal no causa dolor, no hi ha símptomes que facin sospitar d’ella, però hi ha una prova, la densitometria, feta amb raigs X, que serveix per a mesurar la densitat òssia. Amb ella s’analitza, per la imatge, la quantitat de calci i altres minerals de l’os. En les dones es recomana passar aquesta prova a partir dels 55 anys i entre els homes, passats els 65.

    Al marge de si es passa la prova de la densitometria, a l’Associació Espanyola d’Osteoporosi i Artrosi (AECOSAR) disposen d’un test orientatiu i que és accessible a través de la seva pàgina web, per fer-nos una idea sobre el risc, la nostra possibilitat de patir osteoporosi. És el Test de Risc d’Osteoporosi de la Fundació Internacional d’Osteoporosis (IOF). És un qüestionari que recull criteris com l’edat, els antecedents familiars o propis de fractures, i els hàbits quotidians.

    Hàbits a les nostres mans

    Tal com expliquen al portal del Canal Salut, “la millor estratègia per mantenir el bon estat dels ossos i prevenir l’osteoporosi és l’adopció d’hàbits de vida saludables, com ara mantenir una alimentació equilibrada, rica en calci i en vitamina D, fer activitat física diària i evitar el consum de tabac i alcohol”.

    Sobre el consum d’elements que juguen el seu paper contra l’osteoporosi, des de la Societat catalana de medicina familiar i comunitària (CAMFIC) comparteixen al seu web algunes recomanacions. Des de CAMFIC també exposen que, “per evitar el risc de caigudes i prevenir possibles fractures és important viure en un entorn segur, desplaçar-se amb prudència i adoptar postures correctes”. I a això s’hi ha d’afegir anar ben calçat, amb soles que no rellisquin, sabates confortables que ni cenyeixin ni ballin al peu.

    A part del calci i el fòsfor, la vitamina D també és important per a la salut dels ossos, perquè aquesta és l’encarregada d’ajudar el cos a absorbir el calci que ingereix i a fixar-lo als ossos. La vitamina D l’obtenim a través de la pell, pels raigs solars que ens poden arribar senzillament amb un passeig o una estona de relaxació deixant que ens toqui la llum del sol uns vint minuts al dia. Entre els aliments que porten més vitamina D, hi ha el rovell de l’ou, la sardina, la tonyina, l’arengada i el verat (caballa en castellà), fetge de vedella i de porc i la llet sencera i els seus derivats.

    De calci en porten aliments com el formatge, les ametlles, les avellanes i les nous, els crustacis com la gamba, llegums com el cigró i la mongeta blanca. El fòsfor és abundant al salmó, i també a la sardina, a les llavors de gira-sol, als ous, la xocolata, el pollastre i el gall d’indi.

    Menopausa, un punt d’inflexió

    L’osteoporosi és un dels principals temes d’estudi en la menopausa, perquè el canvi hormonal de la dona a partir d’aquest període de la seva vida deixa els ossos més desprotegits. A Lleida, un grup de dones sensibles a la qüestió, perquè ho viuen en carn pròpia i creuen en la necessitat de difondre informació al respecte, van crear l’Associació de Dones Osteoporosi-Menopausa HERA. Conscienciar a les dones en la importància de fer-se revisions periòdiques, per tal de poder prevenir l’osteoporosi a temps és una de les seves premisses.

    Compten amb osteòpates, ginecòlegs, reumatòlegs, nutricionistes, psicòlegs, sexòloga, especialista en sol pelvià, coachs, terapeuta neural, osteòpata craneo-sacal entre altres professionals per a l’assessorament a dones.

    A l’espai web de l’Associació Espanyola contra l’Osteoporosi i l’Artrosi comparteixen al detall exercicis que es poden fer a casa per enfortir cadascuna de les parts del cos més susceptibles a fractures per causa de l’osteoporosi. Una d’aquestes, com ja hem dit, és el maluc, per a l’enfortiment del qual suggereixen una sèrie de pràctiques que es descriuen i es mostren també en un vídeo.

  • La investigació d’un fàrmac contra el càncer permet evidenciar el seu potencial terapèutic també per al Parkinson

    Les infinites dianes de recerca dels investigadors al laboratori, endinsant la seva observació en els gens i les cèl·lules per a estudiar-ne la composició, comportament, interacció i evolució, acaben esdevenint vasos comunicants del saber global. Per això és important la publicació dels resultats de les recerques en revistes d’àmbit internacional, perquè il·luminen, complementen i enriqueixen o inspiren noves indagacions.

    A Barcelona, l’estudi d’un medicament usat en quimioteràpia del càncer d’ovari, de mama i, més recentment, del càncer de pròstata –Rucaparib– ha obert una via d’investigació esperançadora per als pacients de Parkinson. En concret, la recerca ha posat el focus en el producte metabòlic del fàrmac en qüestió, una mena de subproducte que vindria a ser el residu d’allò que queda un cop el medicament fa la seva funció, i que el mateix organisme processa per a la seva eliminació. Doncs bé, la recerca ha permès constatar que aquesta part residual també pot tenir la seva pròpia funció en l’actuació amb el mateix càncer –en concret ho han vist en el de pròstata–. Però, a més, els investigadors han comprovat que aquest subproducte del fàrmac (M324) redueix l’acumulació de la proteïna α-sinucleïna, que és un component important dels cossos de Lewy, substàncies dins de les neurones cerebrals que són indicadors (micromarcadors) de la malaltia de Parkinson.

    És a dir, cercant l’optimització del fàrmac prescrit a certs pacients de càncer, i amb ell la metabolització d’aquest un cop actua, s’ha donat llum verda a la recerca sobre un possible tractament de la malaltia neurodegenerativa del Parkinson. Aquesta patologia es caracteritza per un trastorn del moviment, i en la qual les neurones no produeixen les quantitats suficients del neurotransmissor dopamina.

    L’estudi ha estat liderat pels investigadors Albert A. Antolin, del programa Oncobell de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i ProCure de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), i Amadeu Llebaria, de l’Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC-CSIC). I els resultats del seu treball l’han publicat ja a la revista Cell Chemical Biology.

    Segons expliquen els autors de la investigació, els fàrmacs, un cop entren dins de l’organisme, a banda de realitzar la seva funció terapèutica, es transformen bioquímicament per acció de la maquinària metabòlica, procés que en facilita l’expulsió. Aquesta biotransformació té com a resultat una desaparició gradual del fàrmac, que es va convertint en els seus metabòlits. Aquests, alhora, poden assolir altes concentracions en l’organisme i mostrar, també, una activitat biològica que pot ser diferent de la del fàrmac original. És a dir, els metabòlits i el fàrmac coexisteixen a l’organisme, i poden provocar efectes diferents dels obtinguts amb les molècules individuals.

    Medicina de precisió

    En resum, l’estudi apunta vers una nova perspectiva conceptual en farmacologia: la que considera el metabolisme dels fàrmacs no com un procés indesitjable que degrada i elimina la molècula terapèutica de l’organisme, sinó que pot tenir avantatges potencials des del punt de vista terapèutic. En conseqüència, el treball destaca la importància de caracteritzar l’activitat dels metabòlits dels fàrmacs per comprendre de manera integral la seva resposta clínica i aplicar-la en la medicina de precisió. Aquest tipus de medicina és la que té en compte la genètica, el context ambiental i els hàbits de cada persona. Són aquestes particularitats de cadascú que expliquen molts cops que la reacció a un fàrmac no sigui la mateixa que en la resta, i que el seu organisme se’n beneficiï més o menys.

    En benefici d’aquesta medicina de precisió, l’investigador Albert Antolin ha enfocat la seva recerca durant molts anys a entendre el funcionament dels fàrmacs, per fer-los servir millor en els tractaments més precisos i personalitzats. “La nostra hipòtesi és que els metabòlits –tot allò que es desprèn del principi actiu del fàrmac– potser fan altres coses diferents del fàrmac original i potser es podrien aprofitar per a altres activitats beneficioses”, explica Antolin.

    En concret, en aquesta investigació, la sinèrgia de càncer i Parkinson va facilitar-la la proximitat de models induïts de cèl·lules mare per a l’estudi del Parkinson que fa al mateix IDIBELL la investigadora Antonella Consiglio. També han comptat amb la col·laboració dels grups de l’IDIBELL i de l’ICO liderats per Miquel Àngel Pujana, Álvaro Aytés i la UB.

    Antolin comenta que «gràcies a mètodes computacionals i experimentals hem pogut caracteritzar d’una manera integral, i per primera vegada, la farmacologia de la molècula M324”. Albert Antolin ha estat guardonat recentment amb una ajuda Junior Leader de la Fundació “la Caixa”. El primer autor del treball, Huabin Hu, ha fet una predicció  exhaustiva de l’activitat diferencial del fàrmac original i del seu producte, que es tradueix en espectres diferents del patró de fosforil·lació de proteïnes cel·lulars. Carme Serra, del grup MCS del IQAC-CSIC, ha sintetitzat el metabòlit M324, la qual cosa ha permès verificar experimentalment, en assaigs biològics i cel·lulars, la predicció computacional. Els resultats obtinguts podrien tenir implicacions en el tractament clínic amb Rucaparib i, alhora, obren noves oportunitats de descobriment de fàrmacs.

  • Barcelona avança en un nou fàrmac contra el càncer

    Quan les cèl·lules canceroses es desprenen del tumor del qual procedeixen originàriament –on es van reproduir i acumular de forma anòmala donant lloc al tumor– parlem de metàstasi. És la fase en què diem que el càncer es dissemina, s’escampa cap a altres zones del cos. Com aturar la progressió de la malaltia en aquesta fase és un dels grans reptes dels investigadors, juntament amb la prevenció i la detecció dels tumors com més aviat millor.

    Per això els bons resultats d’un primer assaig clínic amb un fàrmac desenvolupat a l’Institut d’Oncologia del Vall d’Hebron (VHIO) ofereixen molta esperança a pacients amb diferents tipologies de càncer en aquest estadi de metàstasi. El medicament en qüestió ha demostrat ser segur i, en alguns casos en els quals ha estat provat, s’ha vist que aconsegueix estabilitzar i fins i tot reduir la malaltia.

    Això és possible per la capacitat del fàrmac provat en aquest assaig, anomenat Omomyc (també OMO-103), d’inhibir l’habilitat que té un oncogen conegut com a MYC per a transformar cèl·lules normals en malignes, fent que es divideixin i es multipliquin sense control. L’Omomyc ha estat desenvolupat per la dra. Laura Soucek, professora ICREA, directora del Programa de Teràpies Experimentals i cap del Grup de Modelització de Teràpies Antitumorals del VHIO. Ha treballat vint-anys per arribar a crear aquesta mini-proteïna (l’Omomyc) que, en una prèvia fase preclínica, ja va demostrar que és capaç d’entrar en les cèl·lules fins al seu nucli, on es troba l’oncogen MYC. Un cop al nucli, l’Omomyc inhibeix la capacitat de MYC per promoure el creixement de tumors cancerosos.

    Es tracta del primer inhibidor de la capacitat del MYC que aconsegueix provar-se ja en fase clínica, és a dir, en pacients reals de càncer. El fàrmac va ser desenvolupat per la spin-off Peptomyc, de la qual la Dra. Laura Soucek és cofundadora.

    Els resultats d’aquest primer assaig clínic del fàrmac aplicat en humans han estat publicats a la revista Nature Medicine. Els pacients participants en l’estudi eren malalts amb diferents tipus de càncer metastàtic avançat que, després d’haver estat tractats amb entre 2 i 12 línies de tractament, no tenien més opcions terapèutiques.

    «L’objectiu de l’estudi era la seguretat del fàrmac que va resultar ser molt ben tolerat pels pacients amb algun efecte secundari lleu, com calfreds o nàusees», explica el Dr. Emiliano Calvo, oncòleg mèdic a START-HM CIOCC i últim signant de l’estudi, juntament amb la Dra. Laura Soucek. “Però des de dosis molt baixes ja observem beneficis clínics als pacients. En 8 dels 12 pacients als quals se’ls va realitzar un TAC després de 9 setmanes de tractament observem una estabilització de la malaltia en què s’havia aturat el creixement del tumor”.

    La Dra. Elena Garralda, oncòloga mèdica, directora de la UITM-CaixaResearch del VHIO i primera autora de l’article, juntament amb la Dra. Marie-Eve Beaulieu, coordinadora científica de Peptomyc, destaca el cas “d’un pacient amb càncer de pàncrees que va participar en l’estudi durant més de sis mesos en els quals el diàmetre del tumor es va reduir en un 8%, i que va presentar una reducció del 83% a l’ADN derivat del tumor que circula al torrent sanguini. En aquest cas concret, també es va analitzar la disminució del volum total de totes les metàstasis del pacient amb la col·laboració del Grup de Radiòmica del VHIO i es va comprovar que aquest s’havia reduït en un 49%, un resultat esperançador per a metàstasi”.

    “També –afegeix– hem observat el cas d’un pacient amb sarcoma, que havia respost molt poc a tractaments previs, que es va mantenir estable 8 mesos en aquest estudi, i el cas notable d’un pacient amb un tumor de la glàndula salival la malaltia del qual es va mantenir estable durant 26 mesos”.

    Nous biomarcadors

    En aquesta mateixa fase 1 de l’assaig clínic, destinada sobretot, com apunta el Dr. Calvo, a confirmar la seguretat del fàrmac en humans, s’han trobat, a més a més, dos potencials biomarcadors en sang que podrien ser útils en el maneig de la malaltia a través de la biòpsia líquida. És a dir, amb una senzilla biòpsia líquida (analitzant una mostra de sang) es pensa que aquests possibles biomarcadors podrien identificar-se o ajudar a detectar mutacions tumorals. Ara aquestes sospites es treballen ja en un altre assaig (de fase 1b) del mateix fàrmac Omomyc en combinació amb el tractament estàndard en pacients amb càncer de pàncrees metastàtic, en el qual ja estan tractant de validar aquests biomarcadors.

    Un d’aquests biomarcadors indicaria l’activitat farmacodinàmica que augmenta a la sang quan el pacient tractat amb OMO-103 té benefici clínic, i que desapareix quan la malaltia torna a progressar. “Aquest marcador ens podria indicar amb una prova no invasiva com és la biòpsia líquida si el tumor està progressant i prendre les decisions clíniques adequades i ràpides per a aquest pacient”, afirma la Dra. Soucek.

    “L’altre biomarcador equivaldria a una firma predictiva que, a través d’una simple anàlisi de sang, ens podria ajudar a predir la probabilitat que el pacient respongui o no al fàrmac, de manera que puguem seleccionar des de l’inici els pacients que podrien beneficiar-se del tractament amb OMO-103”, afegeix Soucek. La Dra. Destaca que l’objectiu del seu equip d’investigació és “continuar investigant l’activitat antitumoral de MYC i ser capaços de cercar combinacions amb altres fàrmacs ja aprovats que ens permetin crear sinergies per ser més eficaços contra diversos tipus de càncer”.

    Des del VHIO informen que aquesta investigació ha estat possible gràcies al suport de la Generalitat de Catalunya mitjançant una beca AGAUR, del Programa de Recerca i Innovació Horizon 2020 de la Unió Europea; del Ministeri de Ciència i Innovació, i dels fons Next Generation/PRTR de la Unió Europea.

  • Oxiürs, els cucs intestinals que no passen desapercebuts

    La pandèmia de la Covid-19 ens va ensenyar el gran benefici d’higienitzar les nostres mans per tallar aquesta via de contagi del virus. En molts altres casos, rentar-nos les mans ens allunya de contagis.

    És el cas dels Enterobius vermicularis, els paràsits anomenats oxiürs i coneguts comunament com a cucs (lombrices en castellà). Amb les mans com a transport, els ous d’aquests minúsculs cucs ho tenen molt fàcil per arribar als budells, en concret a l’intestí prim, on neixen les larves i passen a l’intestí gruixut per quedar-s’hi. D’allà passen cap al final de l’aparell digestiu, fins a l’entorn de l’anus, on pondran els ous. En néixer, els cucs produeixen picor a tota la zona de l’anus. És una picor molt intensa, que es percep especialment amb la calor i de nit –ja que és quan més es mouen els cucs, perquè no els agrada la llum. Gratar-se fa que les ungles tornin a ser via de contagi novament, sobretot perquè els ous acumulats a la zona anal són gairebé inapreciables perquè tenen una mida microscòpica. De les mans van a la roba, als objectes i també a la boca.

    Es poden patir les molèsties dels cucs a qualsevol edat, però és en el cas dels infants quan són més habituals, especialment en la seva edat escolar. I quan es diagnostiquen els cucs en una criatura, pot ser que també s’hagin contagiat més membres de la família, mitjançant la roba o el menjar. Per això, el tractament antiparàsits amb la medicació indicada, per prescripció mèdica normalment d’una sola dosi presa oralment i una segona per seguretat, passades dues setmanes, especialment en cas de no haver remès del tot els símptomes, cal que el faci tota la família o els adults que més en contacte estan amb la criatura.

    El test de Graham

    En les femtes, aquests petits cucs es descobreixen a simple vista, com a petits filaments de color blanc, gairebé transparents, que es mouen amb facilitat. Una prova per a confirmar la presència de cucs en un organisme és el test de Graham, que consisteix en la col·locació sobre l’anus i el seu voltant més proper d’una cinta adhesiva transparent. Els ous o petits cucs quedaran enganxats a la cinta que al mateix temps s’adhereix a un porta-objectes des del qual es podran analitzar a través del microscopi.

    Cal tenir present que cada femella d’aquest paràsit pot arribar a posar uns 10.000 ous.

    Per prevenir-los, com dèiem a l’inici, és bàsic aplicar-se una rigorosa higiene de mans i ungles que, com més curtes es portin, tant en nens com en adults, menys possibilitats d’esdevenir transport dels ous i paràsits tindran. La neteja de mans és especialment imprescindible cada cop que es va al lavabo.

    També cal mantenir ben neta la zona perianal, per tallar la circulació dels paràsits que, en el cas de les nenes, poden fàcilment entrar a colonitzar la vulva. A banda de la higiene, banys d’aigua tèbia també ajuden a mantenir la zona perianal lliure de paràsits.

    La roba interior, els llençols, la coixinera i el pijama s’han de rentar a temperatura alta i desinfectar la tassa del vàter evitarà també nous contagis.

    Convé consultar el metge per poder tallar a temps la proliferació i colonització intestinal dels cucs que, si s’acumulessin molt quantiosament, podrien també ocasionar molèsties als budells.

  • Un nou horitzó per al futur diagnòstic i tractament de persones que no es curen de la Covid

    La pèrdua d’olfacte, que sobretot varen patir els afectats per les primeres variants del coronavirus que va capgirar la vida a tot el món, ara fa quatre anys, avui encara la pateixen algunes persones que varen agafar la malaltia aleshores. També els acompanya cansament, mal de cap, certa boira mental i, en determinats casos, una lleu pèrdua de memòria. Són els pacients de Covid persistent que, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), acaben sent entre un 10 i un 20% dels contagiats del virus.

    Gemma Lladós, metgessa de l’Hospital Germans Trias i Pujol i investigadora de la Fundació Lluita contra les Infeccions precisa encara més l’abast de la Covid persistent, situant la seva prevalença entre un 5 i un 15% del conjunt de pacients que passen la malaltia. Per aquests pacients amb seqüeles cròniques de la Covid no hi ha tractament, arrosseguen símptomes que, en el millor dels casos, és l’únic que els professionals sanitaris poden avui dia tractar, per exemple, el mal de cap o les taquicàrdies recurrents que, segons explica la Dra. Lladós, també afecten alguns d’ells.

    Estudiar cas per cas per mirar de trobar punts comuns en els afectats, i esbrinar així les causes d’aquesta síndrome –la Covid persistent– està en mans d’investigadors en molts llocs del món. L’Hospital Germans Trias i Pujol va obrir la primera Unitat de Covid persistent de tot l’Estat. I ja han dut a terme diferents estudis. Per això ara són els primers a posar atenció en una recent troballa d’investigadors de la Universitat de Zúric que han identificat una alteració al sistema immunitari que es dona en pacients amb Covid persistent i no en pacients amb la malaltia en la seva fase aguda.

    Els científics suïssos han detectat una variació de la quantitat d’unes partícules que hi ha dins del sistema immunitari, involucrades en la regulació de com actuen les cèl·lules immunitàries que ens defensen d’atacs externs. Aquestes poden augmentar i disminuir i al sistema que les regula se l’anomena complement, tot i que no complementa res, sinó que té la seva pròpia funció. Doncs bé, una alteració en el seu funcionament, que també intervé en la coagulació sanguínia, ha estat diferenciada en pacients amb Covid persistent respecte dels que passen la malaltia, però la superen sense quedar amb simptomatologia de la malaltia. També hi detecten una lesió en el teixit que envolta els vasos sanguinis.

    La troballa s’ha fet en una mostra de 39 persones sanes, que varen definir el grup de control, i 113 pacients amb Covid. A tots els van anar fent seguiment durant un any i els van anar fent analítiques de sang per observar si hi havia canvis. Així varen percebre que en els pacients en els quals continuaven els símptomes de la Covid de sis a més de dotze mesos després de la seva fase aguda havien augmentat de manera notable les proteïnes del sistema complement. Aquesta dada podria esdevenir un biomarcador per al diagnòstic de pacients amb Covid persistent.

    Els resultats de l’estudi dels investigadors de la Universitat de Zúric han estat publicats aquest mes de gener a la revista de divulgació científica Science. Tal com valora la investigadora de la Fundació Lluita contra les Infeccions, Gemma Lladós,” investigacions com aquesta, tot i no tenir una traducció en un fàrmac, són importants perquè posen en evidència alteracions, encara que el mecanisme sigui complex, i això pot fer que es trobi una possible diana terapèutica”.

    Esperança

    La disfunció en la xarxa de proteïnes associada a la resposta immunitària de l’organisme apropa, doncs, a un possible test de diagnòstic, i fins i tot a la cura de la cronicitat derivada de la Covid que pugui reparar la desregulació.

    “Avui dia –segons explica la Dra. Lladós–, no hi ha cap biomarcador o prova específica per dir a un pacient que té Covid persistent, cosa que sí que tenim en el cas d’una artritis reumatoide, per exemple”. Tot i que, afortunadament, no són pacients que morin per la Covid, tal com afegeix Lladós, “la persistència dels símptomes de la malaltia tenen un impacte en la seva qualitat de vida. Hi ha, per exemple, gent jove que passa a ser dependent, pel cansament o ofegaments constants, per exemple, amb la repercussió psíquica i familiar que això suposa. Són situacions invalidants i frustrants”.

    Des de la Fundació Lluita contra les Infeccions s’han dut a terme més de vint assajos clínics amb institucions internacionals per fer avançar el coneixement sobre el virus. L’any passat, un equip de l’Hospital Germans Trias i Pujol, amb la Dra. Lourdes Mateu al capdavant, varen publicar a la revista científica The Lancet els resultats d’un estudi descriptiu de seguiment durant dos anys de pacients amb Covid persistent. “La conclusió més important –comenta la Dra. Lladós– va ser que només el 7% d’aquests pacients es recuperen”.

    De moment, l’única manera de prevenir la Covid persistent és evitar el contagi del virus i passar la malaltia, per a la qual cosa, la vacuna és, ara per ara, la principal ajuda.

    També des de l’Organització Mundial de la Salut indiquen que per a protegir-se un mateix i també els altres de la Covid persistent cal protegir-se de la Covid-19. I recomanen per a fer-ho:

    • Vacunar-se.
    • Portar mascareta.
    • Rentar-se les mans regularment.
    • No escampar tos i esternuts (tapant-se la boca amb l’avantbraç, per exemple)
    • Assegurar que els espais interiors on estem estiguin ben ventilats.

  • Procrastinar: la tendència a ajornar tasques per a més endavant

    Qui no ha deixat passar els dies, en la seva època d’estudiant, fins a la nit abans d’un examen, per agafar els apunts de la matèria a examinar-se, o a fer els deures cada setmana sempre diumenge a la nit? Anar posposant tasques és una tendència comuna en la majoria de les persones, a tota edat. Però no sempre aquesta manera de procedir (o de no procedir), batejada com a procrastinació, amaga els mateixos motius i fa patir als qui la practiquen.

    Procrastinar és l’art d’ajornar accions, activitats, fins i tot pensaments que ens resulten difícils, que ens transmeten malestar, presa de decisions per les quals temem éssers jutjats, o que ens comprometen a fer més coses després. La procrastinació de certs contactes, viatges o gestions pot ser que sigui una forma d’evitar que amaga el record de males experiències, o sensació de fracassos previs en aquestes accions, o fins i tot traumes, tal com apunta la psicòloga clínica i psicoterapeuta, Connie Capdevila.

    Precisament, quan la procrastinació afecta l’estat emocional, causant una insatisfacció constant, a més a més d’afectar l’economia personal o familiar, per la manca o nul·la consecució de resultats, o per l’incompliment de compromisos professionals i socials, l’acompanyament de la psicologia pot aportar el desllorigador d’aquesta tendència. I això demana anar a l’origen d’aquesta procrastinació. En cas que aquesta amagui un trauma, l’avantatge de treballar-ho en la consulta psicològica podrà deslliurar-nos de dos problemes alhora: deixar d’evitar i de procrastinar.

    Abans que res, convé saber si és algun trastorn mental allò que impedeix la persona assolir els seus objectius més immediats, senzills i habituals de la vida diària perquè ho deixa tot pendent de resoldre. “Un dèficit d’atenció o hiperactivitat, una depressió o un trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) podrien ser motiu de procrastinació”, apunta com a exemples la psicoterapeuta Connie Capdevila.

    Pot ser que no agradi el que s’ha de fer, o perquè sigui una tasca difícil o una càrrega de feina excessiva, que aclapara només de pensar-hi. I en molts casos, també hi té a veure la manca o dificultat per planificar les tasques.

    Saber la causa concreta de per què cada deure es deixa per a més endavant permetrà trobar una tècnica psicològica per a combatre-ho. I buscar la motivació que ens porti a fer allò que post-posem és una de les estratègies. Per exemple, imaginar el benestar que sentim després d’haver fet exercici físic, al gimnàs o sortint a córrer a l’aire lliure, pot motivar-nos a vèncer l’evitació de l’esport per l’esforç que suposa. Es tracta d’ignorar els pensaments que entorpeixen i vesteixen de complicació i pors les accions a fer, perquè moltes vegades es viu més durament el pensament sobre allò que hem de fer, que el fet mateix de fer-ho un cop ens hi posem. Activant el cos, el pensament que evoca el ‘dolor’ es desactiva o, si més no, es redueix. I estar-ho fent ja sabem que ens apropa més a la seva finalització i satisfacció de la feina o l’esforç o exercici completat.

    Exemples

    La psicoterapeuta Connie Capdevila exposa solucions a determinats motius de procrastinació:

    En funció del perquè es procrastina, es poden fer servir estratègies com aquestes:

    • Quan procrastino perquè la tasca no m’agrada i en prioritzo d’altres: Transformo la tasca en un joc, o busco algú per competir. Em poso música o un podcast quan estic fent una tasca avorrida.
    • Quan procrastino perquè he de fer alguna cosa que em resulta difícil: Em pregunto com la puc fer més senzilla. Per això cal que pensi també en qui em pot ajudar a fer-la, on trobar informació si en necessito més o fins i tot formació per aprendre-ho a fer i que em sigui més fàcil. Admetre la necessitat d’ajuda i demanar-la significa un pas important.
    • Quan procrastino perquè he de fer una tasca llarga i m’aclaparo: Desgrano la tasca en microtasques, dividint-la en parts i anoto cadascuna  com a tasques individuals, però més petites i senzilles que el conjunt d’elles. A cada part li assigno un temps estimat per a completar-la i vaig marcant les acabades. Per exemple, un treball de recerca comença escrivint cada tros del treball, com si fos un índex, i una idea general.
    • Quan procrastino perquè m’és difícil començar: Em comprometo amb algú a fer-ho en una franja de temps concreta, amb una data límit. També pot ajudar demanar-li a algú que ens faci preguntes que faran d’estímul per a començar. O bé explicar en un àudio els passos a seguir des del principi. Així ja dibuixem el camí de l’acció, per començar i continuar fins a acabar la tasca.
    • Quan procrastino perquè tinc un projecte, però no m’he assegut a planificar: Dedico un temps a fer un guió. En ell, cada punt identifica coses o persones que poden ajudar. I em faig un calendari de treball (cronograma) i, a la meva agenda, hi anoto activitats per dies i franges horàries. Quedo amb algú amb qui vaig reportant cada part feta segons hagi pactat.
    • Quan procrastino només en alguns moments del dia: Si és al matí, he de descartar que no sigui perquè no he descansat prou a la nit. Si és al vespre, he de mirar si durant el dia he perdut massa el temps o no he estat prou efectiu.
    • Quan procrastino per por a fer-ho malament: Si tinc pensaments i sensació de por a equivocar-me, o a les conseqüències de la meva tasca, un cop l’hagi enllestida o entregada, m’anirà bé escriure els pensaments que generen la meva por i identificar l’evidència que això sigui així o no. Puc demanar ajuda a alguna amistat o a la parella en aquesta exposició de la por.

  • Recerca: del laboratori al pacient

    Aturar la metàstasi i el creixement tumoral en un carcinoma és la missió, al laboratori, d’Angélica Figueroa i el seu equip d’investigadors de l’Instituto de Investigación Biomédica de A Coruña (INIBIC). Un carcinoma, com podria ser el càncer de còlon, és un tumor maligne en les estructures epitelials, el teixit que recobreix les superfícies internes i externes del cos, i evitar que aquesta malignitat creixi i s’escampi és el propòsit d’aquest grup d’investigació a Galícia, que tant el 2019 com al 2021 van comptar amb ajuts de la Fundació ‘la Caixa’, de la mà del programa CaixaImpulse Innovació, que ajuda a portar el coneixement científic a la societat i fomenta la creació de nous productes, serveis i empreses relacionats amb les ciències de la vida. Dona suport a projectes biomèdics innovadors ajudant-los a validar els seus actius i a definir la seva estratègia de valorització i explotació, i apropant-los al mercat.

    Angelica Figueroa és investigadora a l’Instituto de Investigación Biomédica de A Coruña.

    Gràcies a ell, el projecte gallec d’una innovadora diana terapèutica contra el càncer està ja en fase de desenvolupament, caracterització i optimització de noves molècules per començar els assajos clínics els pròxims anys. S’espera que durant el 2023 o principis del 2024 es constitueixi l’spin off que vehiculi el desenvolupament d’aquesta teràpia i que faciliti l’obtenció de finançament per al projecte

    En el cas d’Andreu Climent, un empresari que va rebre l’ajut de CaixaImpulse Innovació l’any 2017, ha desenvolupat una nova tecnologia capaç d’identificar en temps real el tractament més apropiat per a l’arrítmia cardíaca. Aquest nou sistema d’imatges electrocardiogràfiques permet als metges veure l’activitat elèctrica al cor de manera no invasiva. Els membres del projecte van constituir l’spin off Corify Care SL el 2019 per impulsar el desenvolupament de la tecnologia i, des de llavors, han aconseguit 2,7 milions d’inversió privada i més de 4 milions de suport públic entre el Centre per al Desenvolupament Tecnològic i la Innovació (CDTI), l’Agència Estatal d’Investigació (AEI) i l’Institut Europeu d’Innovació en Tecnologia en Salut (EIT Health). En aquests moments, la tecnologia està pendent d’obtenir l’aprovació reguladora a Europa i els Estats Units, i d’aquesta manera iniciar la seva sortida al mercat nacional i internacional pròximament.

    L’empresari Andreu Climent va rebre l’ajut de CaixaImpulse Innovació l’any 2017 per a desenvolupat una nova tecnologia capaç d’identificar en temps real el tractament més apropiat per a l’arrítmia cardíaca.

    Els de l’Angélica i l’Andreu són dos exemples del suport que cal per a empentar la recerca en salut perquè arribi a la ciutadania, millorant la seva atenció i qualitat de vida. Perquè hi ha un pont necessari a estendre per passar d’una idea mostrada en un projecte fins a la seva aplicació real i distribució en el mercat

    D’aquí a un mes, el 22 de febrer, la Fundació ‘la Caixa’ haurà rebut una sèrie de projectes de recerca i creació de productes, serveis i empreses que cerquen suport per a poder crear aquest pont.

    Els projectes del 2023

    El passat mes d’octubre, 29 projectes de recerca biomèdica van ser seleccionats per a rebre 3,3 milions d’euros dels ajuts del programa CaixaImpulse Innovació. Quinze d’aquests han sorgit en centres de recerca catalans. Alguns dels més destacats se centren en el desenvolupament de teràpies innovadores per reduir la malaltia inflamatòria intestinal, per prevenir infeccions intra-hospitalàries o el rebuig d’òrgans en trasplantaments. També hi ha dispositius mèdics com hidrogels 3D com a base per a cultius cel·lulars relacionats amb la investigació del càncer o sistemes de diagnòstic d’avantguarda, com un mètode per detectar el càncer de mama a través de la llet materna; una anàlisi de microbiota intestinal combinat amb IA per al diagnòstic precoç del càncer colorectal i un innovador test d’orina com a alternativa a les biòpsies renals per identificar la fibrosi renal.

    Amb aquest ajut de la Fundació ‘la Caixa’, els científics seleccionats reben suport econòmic i acompanyament a través de mentories individualitzades i formació. El programa es duu a terme en col·laboració amb Caixa Capital Risc i en partenariat amb la Fundação para a Ciência e a Tecnologia (FCT), del Ministeri de Ciència, Tecnologia i Ensenyament Superior de Portugal, que finança dos projectes d’aquesta convocatòria del 2023.

    Els 15 darrers projectes catalans seleccionats estan liderats per onze centres de recerca de Barcelona, Tarragona i Girona: Universitat de Girona (UdG), Centre de Regulació Genòmica (CRG); Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO); Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP); Universitat de Barcelona (UB); Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV); Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC); Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR); Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona); Hospital del Mar Research Institute i Institut d’Investigació i Innovació Parc Taulí (I3PT). Tots ells caminen, doncs, cap a la seva aplicació en benefici de tota la ciutadania.

    Fins avui, la Fundació ”la Caixa” ha destinat 21,3 milions d’euros a donar suport a 202 projectes, els quals han derivat en la creació de 42 spin offs (empreses derivades), que al seu torn han aconseguit cofinançament addicional, a través d’altres convocatòries competitives o inversors privats, per valor de més de 100 milions d’euros.