Una hora i mitja després de l’inici del ple ha arribat el punt que havia de desestimar les al·legacions formulades pel consorci sobre la cessió d’ús de la Capella de la Misericòrdia per part del MACBA. Si la revocació s’hagués donat, s’hagués aconseguit el que els veïns demanaven després de conèixer l’acord que la Diputació de Barcelona i les conselleries de Cultura i Salut van establir ahir: la igualtat de condicions entre CAP i MACBA per a dos espais (la Capella i el cub).
En una primera intervenció, Gala Pin ha explicat que si el punt s’ha dut al plenari ha estat perquè després de 13 anys ja no es pot arrossegar més aquest tema. Sobre l’acord fet ahir, ha manifestat que des del govern de Barcelona En Comú no posarien cap trava però que aquest no els hi dóna cap confiança. Ha recordat de nou que «el Raval necessita un CAP en condicions i hem de prioritzar les necessitats sanitàries dels veïns del Raval».
Donat que alguns grups municipals havien demanat que Barcelona En Comú retirés el punt, Gala Pin ha demanat disposar de la Capella «perquè si al final el CUB no és viable, no podem quedar-nos sense opció». Ha repetit de nou que la necessitat de tenir les dues opcions en igualtat de condicions ve perquè no els hi dóna confiança l’acord. Tot i així, ha explicat que des del govern estan disposats durant l’abril a crear un grup de treball entre Generalitat i Ajuntament que mostri quina és la millor opció.
Les respostes de tots els grups municipals han estat les esperades: l’aprovació per part de BEC i la CUP i la negativa de la resta. ERC, no obstant, ha indicat que si finalment no hi hagués més possibilitat que la Capella, votarien i es decantarien per això per tal d’estar amb els veïns.
La primera intervenció de resposta ha estat del PDeCAT. Xavier Trias ha demanat que es retirés el punt per coherència: «van dir que si les conselleries es posaven d’acord ho retiraríem i s’ha donat aquesta circumstància». Trias ha acusat el Govern de rebre això amb desconfiança i ha afegit que «actuen sempre de destructors» i que no busquen mai l’entesa. «Si hi ha un acord anem a mirar com s’aplica i com traiem el màxim profit». La reacció dels membres de la Plataforma ha fet que l’alcaldessa, moderadora del plenari, hagi hagut de demanar calma.
Ciutadans s’ha estranyat que, després de 13 anys, BEC vulgui resoldre-ho en dos mesos i ha demanat també retirar el punt per coherència. El grup municipal ha aprofitat per fer campanya i culpar tots els governs anteriors tant de la Generalitat com de l’Ajuntament: «La sanitat pública és el primer però justament està així per la deixadesa i les retallades». S’ha queixat de tornar al debat de «confrontar salut i cultura» i, a més, ha denunciat que es facin «escraches» a la seu de Ciutadans per exigir-li una intenció de vot i ha exigit al Govern que deixés de fer electoralisme i populisme.
Davant les paraules de Carina Mejías, un dels membres de la Plataforma, presents com a públic al ple, ha esclatat contra la seva intervenció i Colau ha intervingut per cridar a la calma: «Entenc que pot haver-hi emocions a flor de pell i més quan parlar de serveis bàsics és tant important». Carina Mejías li ha demanat a Colau que controlés l’ordre i l’alcaldessa li ha dit que no li indiqués com havia de fer la seva feina. La tensió ha estat latent durant tot el ple.
Esquerra Republicana de Catalunya ha fet ús del seu torn de paraula per explicar l’acord i concloure que amb aquest guanya la ciutadania. En aquesta lògica ha demanat responsabilitat, ja que com és molt difícil posar d’acord a dues institucions, ara que s’ha aconseguit, cal aprofitar aquest consens. «La regidora va dir que acataria la decisió que prengués el Departament de Salut i ahir en va dir una», han indicat.
El PSC ha valorat que calia «demanar disculpes als professionals de la sanitat pública, als veïns del Raval perquè aquest espectacle ha estat lamentable. Els desgoverns de la Generalitat i de l’Ajuntament han provocat que una solució que es va donar ahir es podria haver donat fa tres mesos».
El PP també ha demanat que es retirés el dictamen de l’ordre del dia perquè des que es va formular l’acord a avui ha sorgit un acord que canviava l’escenari.
La CUP ha lamentat que tothom defugís el centre del debat i el portés cap on cada grup municipal considerés. Eulàlia Reguant ha assenyalat que «aquí el que s’ha fet és esquivar el conflicte que hi ha amb el MACBA i la seva Fundació però no ha importat anar contra les veïnes» i ha demanat que la ciutat no formulés propostes o debats pensant en els interessos dels equipaments sinó que pensés en les necessitats del barri. A més, «cal que abordem qui és el projecte cultural del MACBA, que és un projecte tancat en si mateix com molts dels museus d’aquesta ciutat. Amb aquest debat s’ha reforát la idea del MACBA tancat, el MACBA que busca preservar els seus interessos en contra les veïnes».
Després de les intervencions dels independents, Gala Pin ha demanat que es respongués si es volia revocar o no la cessió d’ús, ja que aquest era el punt del debat i ha entés que ningú havia respost a la demanda concreta.
Davant aquesta petició, PDeCAT s’ha queixat de nou però no ha contestat directament, Ciutadans ha dit que no i ERC ha dit que volia estar amb les veïnes i que, per tant, si no hi hagués cap altra opció que la Misericòrdia estarien a favor. El PSC ha reafirmat creure en l’acord. El PP ha demanat que es retirés de nou per poder dialogar però que, mentrestant, la resposta seria que no. La CUP no ha utilitzat de nou el torn de paraula perquè ja havia manifestat la seva voluntat de vot positiva.
Gala Pin finalment ha retirat la proposta perquè donat que no hi havia acord, si es votava, encara que fos que no, l’informe tècnic es tancaria i caldria obrir-ne un de nou cosa que provocaria que no es votés de nou fins setembre. Així queda en stand by. «Jo hauria d’estar fent una intervenció més enfadada però realment estic trista perquè no entenc que aquí no es vegi la realitat en aquest ple», ha tancat Pin que ha acusat davant l’actitud del PDeCAT que «el govern del senyor Trias no va fer res i ahir surten amb un acord a última hora i han hagut d’estar les veïnes les que s’han hagut de mobilitzar per posar el debat damunt la taula».
Els veïns han abandonat la sala al crit de vergonya.
«Aquest manifest està firmat per diverses plataformes veïnals del Raval en les que hi ha votants de tots els colors». Així donaven inicia a la roda de premsa on la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne convocava a una manifestació que va aplegar ahir un centenar de veïns pels carrers del barri.
Abans de començar quatre membres de la Plataforma donaven una notícia: potser demà s’elimina el punt de l’ordre del dia per un acord entre els Departaments de Cultura, Salut i la Diputació de Barcelona que cediria el cub annex al MACBA per al nou CAP. Aquest solar ara pertany a la Diputació de Barcelona i al CCCB. Davant això, en una reunió on també ha participat l’Ajuntament de Barcelona, que ha explicat als veïns no estar a favor de l’acord, Salut ha valora molt positivament l’oferiment de la Diputació de Barcelona per «desencallar la ubicació del CAP Raval Nord».
En un comunicat el Departament de Salut ha explicat que per la consellera de Salut, Alba Vergés, l’espai ofert per la Diputació de Barcelona és una bona notícia perquè “és una urgència davant la situació de bloqueig. El CAP és prioritari pel barri del Raval. L’atenció sanitària és un pilar fonamental i un tema cabdal per la ciutadania i pels veïns i les veïnes del Raval”. Vergés ha insistit que aquest espai va ser ofert per l’Ajuntament i des del Departament de Salut es va fer un estudi i es va considerar que podia ser òptim. “Tenim una altra alternativa viable sobre la taula i per tant ara l’hem de fer possible entre tots”, ha afegit.
Per la seva banda, la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha agraït aquest nou escenari que permet “trobar un espai per facilitar i poder resoldre el conflicte de la ubicació d’aquest cap del Raval, que és necessari”. Budó ha qualificat aquesta proposta com “un triple win” perquè “surt guanyant el Departament de Salut i el Departament de Cultura, amb l’ampliació del MACBA i del CCCB”. Ara, “l’Ajuntament de Barcelona ha de fer el seu planejament urbanístic i traslladar-nos una resposta en la pròxima reunió”, segons ha explicat la consellera de la Presidència. A més, com la construcció del nou CAP Raval Nord es faria en un solar del CCCB, on estava previst que fes una ampliació, aquest centre cultural utilitzarà l’antic edifici del CAP del Raval per poder créixer.
La primera reacció de la Plataforma CAP Raval Nord Digne, que ha explicat la trobada que han tingut amb els dirigents polítics després de la seva reunió abans de la manifestació, han dit que seguiran batallant per la Misericòrdia o, si més no, per poder-hi optar amb igualtats de condicions que el MACBA. Perquè això passi és necessari que demà es revoqui la cessió d’ús. «Volem que es voti la revocació de l’acord perquè si no es fa es blinda directament la Capella pel MACBA. Volem estar en igualtat i que tant nosaltres com l’ampliació del MACBA siguem opcions per anar al cub», han demanat des de la Plataforma. A banda també han explicat que un acord «verbal moral» entre PDeCAT i ERC no els hi dóna massa confiança i que no es voti demà pressuposa posposar-ho fins el primer ple del proper mandat que, el més segur, és que no es celebri fins setembre.
La manifestació, que ha acabat a plaça Sant Jaume i ha estat activa i plena de càntics i reivindicació tota l’estona, ha volgut explicar també que la Plataforma seguirà amb l’ocupació de l’espai fins que no es decideixi en una assemblea.
La manifestació del CAP Raval Nord s’ha aturat davant el MACBA / Carla Benito
Els veïns del Raval han passat a ser actors polítics en una lluita pel barri
El manifest, així com la mateixa manifestació, volien deixar clar que els veïns que defensen el CAP a la Misericòrdia no estan instrumentalitzats ni volen que se’ls infantilitzi. La Plataforma recorda que el Raval però també la ciutat es troba davant un moment històric i que els polítics únicament el què han de fer és votar per aquesta iniciativa veïnal que ha arribat a l’Ajuntament de Barcelona. L’excusa del consens no els hi val: «nosaltres, les veïnes, us diem que mai no hem vist un consens tan gran al Raval com el que hi ha ara amb el CAP». Un CAP que es troba en el barri amb l’esperança de vida més curta de tota la ciutat. Des de la Plataforma defensaven a la roda de premsa del matí que «és urgent i l’opció més ràpida, i fins ara l’única, és construir-lo a la Capella de la Misericòrdia».
L’altra excusa, la de la necessitat del MACBA, tampoc els hi val a la Plataforma. El MACBA aquesta setmana ha plantejat una altra vegada l’opció de la plaça Terenci Moix per a construir el CAP però per als veïns aquesta no és una opció vàlida. Entenen que sent un dels barris amb més densitat de població i menys espai públic de Barcelona, no es poden permetre perdre ni un metre d’espai públic en un barri en el que ja estan «ofegats». A més, la Plataforma assegura que no pot obviar que «el MACBA té espais infrautilitzats o que es destinen a finalitats no museístiques, com ara el Convent dels Àngels, el qual lloguen regularment per a festes i esdeveniments privats». «Podeu entrar a la web del MACBA, on hi diu «Lloguer d’espais» i fer-ne un ús privat», expliquen per exigir després a les «personalitats» del MACBA: «no insulteu a la nostra intel·ligència i no ens preneu més el pèl».
L’exterior de la Capella de la Misericòrdia dijous abans del ple municipal / Carla Benito
De fet, els treballadors del CAP es plantegen diverses accions a emprendre si la resposta de demà és no. Algunes serien accions legals contra la conselleria de Treball per les condicions que viuen cada dia a consultes i altres ampliables a tot el sector salut més enllà del mateix CAP. Opcions, totes elles, que han de desenvolupar, parlar i discutir amb calma en assemblees que vindran, ja que com han precisat «no podran amb nosaltres; estem cansades però no mortes».
Així, en col·lectiu, al llarg de la setmana l’espai s’ha dotat d’activitats. Durant la jornada de dijous, prèviament a la manifestació, s’hi va instaurar una exposició temporal de l’artista feminista Mari Chordà, que va fundar el primer Bar-Biblioteca feminista de l’Estat, La Sal. L’exposició es presenta acompanyada del lema «Per un art contemporani amb els veïns i les veïnes del Raval i en defensa de la salut pública». Altres activitats que s’hi han donat tallers de primers auxilis, de relaxació o sessions clíniques sobre nutrició.
El CAP Raval Nord juntament amb la Plataforma que el defensa segueix dins la Capella de la Misericòrdia des de l’ocupació de l’espai dijous passat. Com inicialment volien fer, seguiran aquí com a mínim fins a la celebració del Ple Municipal de l’Ajuntament de Barcelona aquest divendres 29.
Al llarg de tota la setmana diversos col·lectius s’han apropat a donar el seu suport però també a fer ús de l’espai, reunint-se i celebrant assemblees. No només ho han fet col·lectius del mateix barri sinó que la solidaritat s’ha estés més enllà i també a diversos sectors. Així, grups com el col·lectiu de residents de l’atenció primària La Capçalera o Rebelión Primaria s’hi han passat però també col·lectius socials o de temàtiques fora del sector salut. A més, s’han realitzat alguns actes com un cinefòrum amb el documental «El forat de la vergonya» que, com deien a través de xarxes, «il·lustra sobre la lluita veïnal contra l’especulació immobiliària».
Un altre dels actes forts ha estat una xerrada-debat entre Miquel Fernández, antropòleg i autor del llibre ‘Matar el chino’ i amb qui vem parlar en una entrevista per aquest diari, Manuel Delgado, també antropòleg, Elisenda Puchades, veïna del Raval i Antonia Raya, infermera del CAP Raval Nord. Sota el nom «Cuidem-nos. Per una cultura de la salut pública al Raval».
Elisenda Puchades va fer un repàs de la història del CAP des dels seus orígens com ja havia fet anteriorment en altres espais i com explicàvem temps enrere en el reportatge Batalla contra la cultura o el model de ciutat? El CAP Raval Nord denuncia 25 anys sense un accés digne a la salut al barri. Situa el problema bàsicament en què l’edifici data de 1936 i fer una reforma és inviable. L’edifici està protegit i com va explicar Puchades, «cada cop que es trenca una rajola, s’ha de reposar la mateixa», cosa que encareix qualsevol reparació. No podem fer canvis és incompatible amb la realitat actual de les consultes: «per les portes no entren ni lliteres ni cadires de roda, moltes no tenen llum natural i hi ha esquerdes i despreniments arreu». Puchades també va voler traslladar la incoherència dels fets: quan l’any 2013 es cedia un espai al MACBA, feia 10 anys que es deia que el CAP no reunia les condicions necessàries. » Des del 2002, quan comença a donar símptomes d’obsolescència, fins ara han passat 17 anys. A la Comissió d’Economia i Hisenda de febrer ens demanaven un mes… Pensaven que en un mes podien solucionar tot això i un mes després és quan ERC ens dóna l’opció de la UB. No té cap sentit», va opinar per tancar la seva intervenció.
Una de les pancartes que es troba a l’entorn de la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma CAP Raval Nord Digne / Carla Benito
Antonia Raya, infermera del CAP, va fer una de les intervencions sobre les cures més humanes que podríem trobar. Va explicar que a la facultat d’infermeria normalment et diuen que el metge cura i la infermera cuida però Raya va opinar que al CAP Raval cuidaven tots: des del personal de neteja que ajuda als pacients a trobar on han d’anar quan està tot tan atapeït que no poden ni passar, fins el personal de seguretat del matí que lleva aquells que dormen davant el CAP i els ajuda a recollir i netejar per deixar l’espai transitable. Raya afirma que aquest «és un cuidar que també cura» i més quan «el model biomèdic està bastant obsolet perquè els símptomes de la majoria de persones que es visiten al CAP responen a causes socials».
Donat que l’envelliment o les patologies cròniques no tenen cura, el personal del CAP Raval Nord el què més fa és acompanyar aquestes persones: som acompanyants de vides. A més però, en un barri com el Raval, Raya considera que és molt necessari tenir en compte els determinants socials que influeixen en la salut de les persones. «Quan a consultes veus una dona que et diu que ella no pot venir a visitar-se perquè la seva senyora no li dóna festa… no podem pretendre que la seva situació de salut millori si està fent jornades ininterrompudes perquè altres persones tinguin una vida millor. Si quan ve una persona amb un pic hipertensiu perquè necessita consumir per poder aguantar jornades laborals de 14 hores no tenim això en compte, ja podem medicalitzar que la hipertensió seguirà. Aquestes persones necessiten que les cuidem però també necessiten un bon sindicat que lluiti pels seus drets laborals».
Així, de la mateixa manera que va dibuixar com és l’usuari del CAP Raval Nord i les necessitats socials que tenen, també va demanar que es cuidi amb perspectiva de gènere. «Som una professió totalment feminitzada i no ho tenim en compte. Les dones vénen a consultar a l’Atenció Primària temes que són fruit de la desigualtat social que sorgeix dels salaris més baixos i de l’excés de cures. I què fem? Les medicalitzem i ens fem còmplices de perpetuar la seva inequitat social».
Unes desigualtats i un maltracte que, per Raya, també reben els pacients per part de les institucions quan «es deshidraten a l’estiu i se’n van a dormir a les 17 hores a l’hivern perquè no poden pagar la calefacció». Però tot i això, la màgia del barri és que els usuaris es cuiden entre ells per un «pacte de vulnerabilitat» i també cuiden als professionals que els atenen. «Ens cuiden quan són les 10 h del matí i tu ja vas 20 minuts tard i t’has menjat la teva estona d’esmorzar però tot i així et diuen que pugis a fer el cafè. Ens cuiden quan saben que quan vénen han d’esperar perquè finalment els atendràs el temps que faci falta. Ens cuiden quan mai protesten ni posen reclamacions perquè si avui li passa a un altre potser demà són ells els qui necessiten temps».
Davant aquesta realitat, cal cuidar les persones però també el barri i Raya valora que no s’ha de fer malbé el barri, un barri que només té un 4% de zones verdes i que, si situés el CAP a la UB, en malmetria una bona part.
Interior de la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma CAP Raval Nord Digne / Carla Benito
La Capella ocupada i els grups municipals en qüestió: camí cap el Ple Municipal
Durant el matí de dimarts, abans de celebrar la xerrada membres de la Plataforma han fet una petita ruta per diferents seus polítiques dels grups municipals en contra de la cessió de la Capella al CAP. Ho han fet amb una pancarta que deia: «El CAP a la Misericòrdia és un consens del barri. Partits, a quins interessos serviu?» i després d’anunciar-ho per xarxes.
A la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya, van manifestar posar en qüestió el canvi de posicionament del partit en relació a l’emplaçament del CAP i els hi van exigir que el grup «divendres voti de manera clara i en coherència a la Conselleria de Salut».
Seguidament es van dirigir a la seu del PDeCAT on van entregar el manifest en defensa del CAP a la Capella i van exigir que en la votació del Ple municipal es votés a favor de la legítima reivindicació de les veïnes per un CAP Raval Nord Digne.
A Ciutadans, la Plataforma els hi va demanar responsabilitat, «ja que han votat sempre en contra de les necessitats del Raval. Demanar consens, no és esperar el permís de ningú. La situació del CAP és límit i exigim que el divendres es posicionin a favor del CAP a la Capella de la Misericòrdia».
Finalment, l’última parada va ser a la seu del PSC. A través d’un tuit del perfil @RavalNord els acusaven de posar pals a les rodes i, a més, girar l’esquena al veïnat: «El @pscbarcelona afirmeu que durant el vostre mandat vau construir molts equipaments. I quan no governeu, què feu? Ja us responem nosaltres: partidisme i ignorar al veïnat del Raval. Ni tan sols heu sortit a rebre el manifest de la plataforma on demanem el #CAPalaMisericordiaJA«
L’entrada al CAP Doctor Lluís Sayé (Raval Nord) segueix sent la mateixa que els darrers mesos i que els darrers 27 anys. Una petita sala amb poc més de 10 cadires en fila i un mostrador amb dues treballadores del centre. La porta massa petita. Tant que amb prou feina passa un cotxet, no parlarem ja de lliteres. L’edifici compta amb tres plantes funcionals i una quarta tancada amb una petita cadena. No és segur pujar-hi per l’estat de les finestres, el guix de les parets i la inestabilitat de les baranes de la terrassa amb la que compten.
A la sala d’espera, un home s’ha d’apartar cada cop que algú vol entrar i ja s’acumulen tres cotxets. Entra una dona i agafa número d’una màquina que recorda a les de les xarcuteries. A les plantes de dalt, els passadissos ja són ben plens. Són les 10.30h de l’endemà de la celebració de la Comissió d’Economia i Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona que va dir que no de nou. Els professionals sanitaris que han fet una petita pausa per esmorzar es creuen amb els usuaris del centre abans d’entrar a atendre’ls. Els hi pregunten com es troben. Tot i que ells responen que bé, que avui vénen per la boca i no per cap refredat, la mirada pregunta a la inversa: ‘què ens passarà ara?’
És evident que aquesta situació no es pot allargar més en un Centre d’Atenció Primària que dóna cobertura a la meitat de la població que viu al Raval. I tot i que els grups municipals presents a l’Ajuntament de Barcelona diuen estar d’acord amb aquesta idea, les seves votacions han anat en contra de solucionar el conflicte de l’espai. I les treballadores del centre ja no poden més. Ho resumeixen en una necessitat tan bàsica com tenir drets: «salut pels veïns i poder desenvolupar l’activitat assistencial en condicions dignes pels treballadors».
Aquests drets des del CAP entenen que no es poden posposar més: «ja fa anys que s’avaluen espais i si només s’ha donat per bo la Capella de la Misericòrdia en un informe serà per alguna cosa». Davant l’opció que posava ahir damunt la taula ERC d’ubicar el nou CAP al solar de la Universitat de Barcelona, a banda de l’oposició de la mateixa universitat, els treballadors veuen que és inviable. Si s’aprovés, opinen, a part de canviar els usos i treure la funció didàctica que compleix per la UB, l’espai seria zero pràctic per les ambulàncies i també li trauria espai verd als veïns. Antònia Raya, infermera del centre, troba injust que hagin de ser ells els qui estiguin pendents: «és una emergència del barri que s’ha de resoldre fora del debat polític i electoralista que s’està generant». A més quan, en el seu parer, «el MACBA és evident que acabarà trobant un espai» i el què hauria de fer ara és cedir i «quedaria bé amb tots els veïns».
La prohibició d’accés a la quarta planta no està ben indicat i l’estat de finestres i parets és deplorable / Carla Benito
Veïns que com els professionals de Raval Nord també senten «decepció i molt malestar». L’Iñaki Garcia, veí del Raval que forma part de la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne, creu que «l’opinió pública té clar que la salut és prioritària» i, per tant, «construir el nou CAP o ampliar el MACBA, que funciona amb normalitat, no és comparable».
Antònia Raya pateix el mateix estat d’ànim dels veïns: «ens sentim trists, enfadats i maltractats i això és un símptoma del cansament». Tot i així, no s’aturaran perquè entenen que és «un tema de dignitat i de justícia social». I en aquest sentit, una de les coses bones que han derivat d’aquesta lluita ha estat la unió que s’ha creat al barri. Un guany social que s’ha vist reforçat pel treball conjunt entre entitats del barri.
Un dels usuaris que Raya ha atès justament avui, l’endemà de la negació d’una solució pel CAP, patirà un desnonament en menys d’un mes. Al CAP, com en la majoria dels centres d’Atenció Primària, el temps no és un bé molt comú. Davant de situacions com aquesta, on usuaris et demanen ajuda perquè «no volen haver de tornar al psiquiàtric» per patir violència socioeconòmica, Raya apunta que «la xarxa amb la gent de la PAH ajuda molt a mantenir aquestes persones amb menys malestar». Així, les aliances socials que s’han creat ajuden a donar resposta a problemes que l’Atenció Primària no empara per seguir un model més biomèdic.
Els treballadors només demanen salut pels veïns i condicions per a ells. «La majoria som fixes i si volguéssim marxaríem però no volem; no podem plegar perquè no podem deixar aquesta gent sense un centre de salut», declara Raya. Saben que les condicions de treball no són amables, diuen que tampoc hi ha les condicions necessàries de seguretat però que tot i així, fa tant de temps que això s’allarga, que ja ho han normalitzat. De la mateixa manera que entenen que, donat que el Raval és un barri on els seus habitants són «majoritàriament pobres i/o immigrants i on, segons informes, és on menys es vota, això fa que la seva població no importi als partits polítics». Raya encara s’atreveix a afegir que s’està seguint una lògica clara: «si aquesta gent marxa, no caldrà un centre de salut». En el mateix sentit, aquesta lògica duu a afirmar que «no és un debat de necessitats bàsiques, és un debat de classes socials».
L’estat de l’edifici del CAP Raval Nord està molt antiquat i no compleix les condicions de seguretat necessàries / Carla Benito
Alguns dels membres dels grups municipals han defensat en debats i xerrades organitzades per la Plataforma CAP Raval Nord Digne que busquen el millor pel barri perquè ells també formen part. Raya, així com els seus companys de feina, troben ofensiu que ara els polítics «treguin els 8 apellidos vascos«. «Els hi agradaria estar al poltre ginecològic i que els hi caigués el sostre a sobre? O ara, com la consellera, acabar de tenir un fill i estar de peu amb el cotxet i el teu recent nascut en un passadís, perquè no tenim ni sala d’espera, amb 20 nens més amb mocs i cagarrines? Poden haver nascut o viscut al Raval però no só nosaltres. Diuen ‘nosaltres som vosaltres’, però és mentida. No són nosaltres».
I aquest nosaltres és una població que potser no és la que més importa a la ciutat però una població molt resilient que ha aprés a conviure amb tot tipus d’adversitats, indica Raya. D’aquesta manera, «els pacients no es queixen, no valoren la situació material sinó el tracte i el servei que reben». De nou doncs la responsabilitat de l’espai, com en molts dels casos dins el sistema sanitari, recau sobre els seus professionals. Treballadors que ara ja fa uns mesos que s’han fixat en deixar clar que «no pot haver-hi ciutadans de primera i ciutadans de segona». Que «per molt que això passi, no pot ser així en els serveis bàsics com el de la salut».
Com a Plataforma, l’Iñaki explica que la ciutadania no donarà per tancada la reivindicació i que, fins el pròxim ple que es celebrarà divendres vinent, es realitzaran diverses accions tant en el sector salut com a nivell de barri. Un barri que tot i esperar les reaccions de Partit Popular i Ciutadans pels antecedents, no esperaven que ERC, entenent que des de Conselleria es defensa la Misericòrdia, fes aquest canvi d’actitud. Així, la Plataforma demana a ERC que ho reconsideri i Iñaki apunta que «si això queda així, el MACBA tindrà una responsabilitat molt gran contra el barri». «Ara la prioritat és el CAP, després ja vindrà la resta».
Només Barcelona En Comú al govern i la CUP han votat a favor de la proposta que volia trencar amb la cessió d’ús ja caducada de la capella de la Misericòrdia al MACBA i ubicaria el CAP Raval Nord a la Capella de la Misericòrdia. Esquerra Republicana ha utilitzat la fórmula coneguda com reserva de vot, davant el que la regidora Gala Pin ha manifestat no entendre, ja que aquest posicionament «va en contra del que demana la Conselleria de Salut, que és el seu propi partit». La resta de partits, Partit Demòcrata, PSC, PP, C’s han votat en conta majoritàriament al·legant «coherència» després de l’aprovació de les proposicions fetes per ERC al matí.
Gemma Sendra, d’Esquerra Republica, ha explicat la reserva de vot per les dues propostes fetes al matí: situar el CAP en sòl municipal dins el recinte de la Universitat de Barcelona o bé en un edifici annexe al costat del MACBA. Aquesta segona proposta ja havia estat feta pel mateix MACBA. La primera, la UB ja va manifestar no voler cedir l’espai que actualment ocupen i utilitzen les facultats de Geografia i Història i de Filosofia. De fet, en un comunicat manifestaven la seva «oposició al canvi d’usos d’un espai que acull pràctiques docents i activitats de recerca i de divulgació ciutadana sobre un important jaciment arqueològic», així com «la difícil compatibilitat d’un espai ubicat en un campus amb un trànsit diari de prop de 6.000 persones (entre alumnes, personal docent i investigador, i personal d’administració i serveis) amb altres instal·lacions d’ús intensiu». Demanaven que es respectessin també els terrenys, qualificats com a zona verda i que aporten valor acadèmic, cultural i social al barri, i demanaven que es busquessin altres opcions per donar resposta a les «legítimes necessitats» dels veïns del Raval.
Així, donat l’aprovació que l’Ajuntament estudiés amb urgència els dos nous solars, ERC ha demanat que es convoqués el rector de la Universitat i el responsable de la Diputació per saber si la proposta és viable, si es pot fer un canvi d’usos i urbanístic i així poder tenir una proposta clara en dues setmanes. La urgència que han manifestat va encaminar a començar les obres abans de finals d’any.
Eulàlia Reguant, de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha votat a favor de situar el CAP a la capella de la Misericòrdia entenent que el MACBA no ha fet ús de la concessió que tenia per a la seva ampliació durant aquests 5anys i que «el CAP fa 13 anys que demana una ubicació digna». Reguant ha denunciat que els partits s’excusessin amb la dificultat entre triar salut o cultura, ja que entén que el debat que s’ha tingut durant els darrers mesos era sobre el model de ciutat: «un debat entre les elits econòmiques i les classes populars».
En aquest sentit, la CUP ha descrit la situació del CAP com «d’emergència insostible, d’un equipament sanitari saturat i envellit on s’ha doblat el personal però no l’espai». Ha fet notar que, a més, al barri, hi ha més de 100.000 metres quadrats destinats a cultura i només 34.000 a equipaments de proximitat, «tres vegades més». Enllaçant-ho amb aquesta idea, també ha convidat a analitzar «quin accés a la salut facilita qualsevol cap i quin accés a la cultura facilita el MACBA». La resposta a això, ha dit Reguant, dibuixa les prioritats de cadascú i també la ciutat que volem. De la mateixa manera, també ha criticat la postura d’ERC: «quina és la diferència entre el MACBA i la UB? Són dos convenis, els dos en vigor, un en ús i l’altre no però ERC s’entesta en posar la UB sobre la taula… aquí també hi ha la fixació de la seves prioritats».
La situació pel CAP segueix estancada però segueix al voltant de les mateixes opcions: la Misericòrdia, un edifici annexe a l’edici Meier, la UB…
Les posicions dels partits que han votat en contra s’han excusat principalment amb dos arguments: l’aprovació al matí de les proposicions d’ERC i que el govern no hagi trobat el consens.
El Grup Demòcrata ha manifestat que «el CAP ha de ser compatible amb una ampliació del MACBA» i que, contra això, des del Govern «lluny de buscar una solució s’ha enfrontat salut i cultura». També han argumentat que el vot en contra respon a que el procés encara està en marxa i que no es pot tallar en sec.
Ciutadans ha votat en contra per «no tenir un acord bàsic que permeti dir que hi ha un espai adequat per l’ampliació del CAP». Sí que ha opinat que l’ampliació pot anar en terrenys de la UB però alhora ha opinat que el debat té un fons electoralista i que ara per ara,»s’està en situació de consensuar per arribar a una solució i com això necessita feina ja serà en la propera legislatura».
En la mateixa línia, el PSC ha recordat que el pla estratègic del MACBA va ser aprovat tant per l’alcaldessa com per la regidora de districte. Ballarin ha lamentat que «el govern sigui incapaç de fer compatibles les aspiracions i que sigui l’oposició la que hagi d’aportar solucions a un conflicte que no s’hauria d’haver produït».
El PP per la seva banda, ha al·legat que és important l’ampliació del CAP però que «també és important aquest necessari consens polític i social entre administració i veïns» i ha afegit, així com altres, que «és una greu irresponsabilitat enfrontar salut i cultura». Per això han demanat que es retirés el punt de l’ordre del dia, ja que entenen que no es podia portar a votació, ni tan sols per votar en contra. Cosa que al final han fet.
Puigcorbé per la seva banda ha recordat el compromís perquè el conflicte no passés el plenari del mes d’abril. Tot i així ha votat en contra.
Per tancar, la regidora Gala Pin ha volgut clarificar que sí que existeix un consens molt ampli entre el veïnat per la ubicació del CAP Raval Nord. Ha qüestionat al mateix temps que es prefereixi «treure-li un conveni d’un espai municipal a una institució pública abans que a una fundació privada», ja que, al seu entendre, «qui està obsessionat en no donar l’ampliació al CAP és la fundació del MACBA». Pin ha afegit, després d’assenyalar els diversos governs que han passat per l’Ajuntament, que «la responsabilitat institucional fa 13 anys que s’arrossega i ara l’hem de convertir en propostes polítiques».
L’Agenda 2030 Feminista és un programa d’acció que sorgeix de la col·laboració entre les entitats catalanes Creación Positiva i L’Associació Drets Sexuals i Reproductius, que treballen en la defensa dels Drets Sexuals i Reproductius com a centre de la defensa dels Drets Humans de les Dones.
L’Agenda 2030 estableix un Objectiu de Desenvolupament Sostenible específic per a la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones i les nenes però entitats valoren que “els drets sexuals de les dones i altres col·lectius no es reconeixen i els drets reproductius s’incorporen d’una manera molt acotada”. Davant això, el projecte Agenda 2030 Feminista vol que s’incorporin de manera transversal aquests drets en els 17 ODS de l’Agenda 2030. Per fer incidència per posicionar i garantir aquests drets en les polítiques públiques locals i globals s’estan teixint aliances.
Des de Creación Positiva i L’Associació i des del feminisme interseccional s’està treballant per canviar el paradigma patriarcal dotant de contingut polític feminista els instruments internacionals de drets humans i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Expliquen que ara més que mai són necessàries aquestes aliances davant les múltiples amenaces com ara l’augment dels fonamentalismes i extremismes. Per això, la setmana passada van realitzar un seminari titulat ‘L’agenda 2030 i els drets sexuals i reproductius en un context polític global d’increment dels fonamentalismes’. Allà hi van presentar els reptes i amenaces actuals i els seus respectius abordatges i estratègies per combatre’ls.
Per fer-ho van comptar amb presència de feministes de diferents procedències. Una d’elles va ser Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe. Castañeda es advocada, activista feminista i defensora dels drets humans. A nivell professional es centra en l’anàlisi polític amb enfocament diferencial en agendes locals, regionals i globals.
Parlem amb ella sobre com transnacionalitzar el moviment feminista, sobre la vulneració continua dels drets a les dones i sobre avortament i fonamentalismes a América Llatina.
Teniu presència en 26 països. Com us organitzeu?
La Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe és una xarxa d’organitzacions i això dóna la possibilitat de tenir un espectre molt ampli d’acció. Tenim punts focals en 20 països però hi ha 800 entitats a la xarxa. Des de l’organització processem la informació que ens arriba dels punts focals però la cobertura ens la donen els mateixos membres.
Hi ha un equip tècnic: 20 punts focals en 26 països que efectuen projectes, ens manen informació… i hi ha un equip tècnic central que sistematitza i difon aquesta informació. Com a equip nosaltres mateixes estem descentralitzades: l’equip administratiu està a Xile, el de joventut i polítiques està a l’Argentina, el programa de defensores de drets sexuals i reproductius està a República Dominicana…
Sobre aquest programa justament volia preguntar-te. Teniu un projecte que es diu ‘Sanant cossos i fent incidència’. Donada la situació legal de l’avortament es pot entendre que el treball que fan aquestes defensores és il·legal i per tant perillós per a elles mateixes. Com ho gestioneu?
El projecte neix de la preocupació de qui cuida a les cuidadores i qui defensa a les defensores. El nostre treball com a feministes i com a defensores dels drets sexuals es realitza en climes molt adversos per a les persones. Contextos de criminalització, de molta violència, de retallada dels espais de participació ciutadana… Tota l’estona es lluita contra una institucionalitat i unes condicions molt adverses.
A part, la Red de Salud és l’única que ha treballat en la salut de les dones des de fa 35 anys i pensem que havíem de tornar a això: a l’autocura de les dones. El projecte ara com ara s’està desenvolupant en sis països i tracta d’enfortir en tres dimensions. La primera és la de l’autocura, la de l’autosanació. Les dones que treballem també estem exposades a muchisimas coses fins i tot personals perquè no estem fora del context. També vivim en societats violentes i agressives basat en el gènere. Ens diuen assassines i ens maltracten públicament i privada, igual que a totes les dones. Aquest projecte es basa molt a mirar cap a la subjectivitat de les dones: com estem, com ens sentim, com està el nostre entorn, quin temps li dediquem a l’autocura.
Una segona dimensió es refereix a la formació política i una tercera té a veure amb l’ús de tecnologies de la comunicació.
Les dones que acudeixen a la Red potser us veuen com a gestores però és evident que podeu patir les mateixes situacions que elles. Com has comentat en la teva xerrada, heu de, a més, lluitar contra aquesta ruptura de la idea de participació ciutadana… Com lluiteu contra això a nivell institucional i com ho feu a nivell discursiu cap a la població?
Hi ha un projecte polític que tendeix a la reducció dels espais de participació, que avança en la desinstitucionalització dels mecanismes per a garantir els drets fonamentals. Com a moviment social, el feminisme ha de mantenir-se i tornar a la formació política, a la formació dels quadres polítics. Donar a les dones eines per a fer anàlisis de context i polític, coneixement de teoria de l’estat, informació sobre els tractats que regulen els drets humans fonamentals…
L’enfortiment del moviment és el segon. No podrem fer-ho soles ni en un únic país. Hem de treballar els mecanismes de comunicació, explicar-nos de les nostres estratègies, tenir aprenentatges horitzontals… És el moment per a transcendir les fronteres de la regió perquè no ens bastarà construir i enfortir moviments llatinoamericans. Hem de tractar de construir moviments intercontinentals, transnacionals, perquè el moviment antiderechos i els grups fonamentalistes són transnacionals. Ells tenen finançaments i accions i això ens obliga també a nosaltres.
Hem de tenir un públic format políticament. Això a vegades se’ns oblida però no podem tenir missatges sense contingut com els que llancen els antiderechos. Diuen coses com ideologia de gènere… Tots aquests missatges fàcils que donen una sensació de seguretat tenen la possibilitat d’instal·lar-se en la societat perquè no tenim formació política suficient. En la mesura que siguem capaces d’instal·lar capacitats d’anàlisi política serem capaces d’esfondrar aquests missatges que són mentiders.
Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe / Carla Benito
La formació serveix per a crear experiències. Hi ha el cas de la Marea Verda a l’Argentina que ha traspassat fronteres per exemple.
Està demostrat que la gent quan té elements per a l’anàlisi és capaç de generar pensament i quan la ciutadania genera reflexions sempre opta pels seus drets. És obvi però sempre optarà pel seu benestar perquè entendrà que la lliure opció i la llibertat són inherents a la humanitat. Ningú vol viure sense llibertat i aquesta és el parany dels moviments fonamentalistes que parlen de la defensa de la família i de la seguretat i en el fons limiten les llibertats.
Moviments com la Marea Verda al mateix temps els ha donat eines als fonamentalistes per a criminalitzar. Quina autocrítica es fa i com es pot revertir?
Com a moviment feminista ens deixem fragmentar i fracturar en termes organitzatius. Acabem per grups treballant en diferents coses, cadascuna des de la seva illa. Unes l’avortament, unes altres el tema de mortalitat materna, unes altres en polítiques públiques, unes altres el VIH, unes altres temes LGTBI… Això ens afebleix perquè ens fa perdre molts recursos, temps i energia, que tampoc abunda, darrere de temes que ens fan perdre la visió de context. És com si els arbres no ens deixessin veure el bosc. I hi ha fractures que no hem de permetre perquè per disputes deixem espais que immediatament els antiderechos aprofiten. Havíem d’haver avançat molt més en les nostres aliances, a compactar l’agenda i el moviment.
A vegades en els temes durs perdem la noció i ens dediquem a temes aleatoris, que són igualment importants però que no estan en el centre de l’agenda. Per exemple amb la defensa del territori. El patriarcat el que fa és esprémer i després rebutjar. Ho fa amb el cos de les dones i amb els territoris físics. No podem perdre de vista la defensa dels territoris, el medi ambient i tot el que li envolta.
Una altra cosa és el tema del patriarcat i de l’estat laic. Si nosaltres no aconseguim fer efectiu el laïcisme dels estats llatinoamericans, no aconseguirem avançar perquè la ingerència de l’església catòlica és molt gran en aquests temes. Està intervenint en tots els països i està teixint aliances amb altres esglésies.
El Papa es va reunir amb el jerarca de l’església ortodoxa a Cuba. Van tenir un espai polític i en què es van posar d’acord? A lluitar contra la ideologia de gènere, sigui el que sigui això encara que ningú ho sàpiga. Per a això es van posar d’acord. Aquest món està ple de persones empobrides, en situació de vulnerabilitat, de persones racialitzades, hi ha països on s’està acabant l’aigua… Hi ha moltes desgràcies humanitàries però ells es posen d’acord en la ideologia de gènere, una cosa que no existeix. Al final, en el que estan d’acord és a limitar els drets de les dones. És molt preocupant que s’estiguin donant aquest tipus d’aliances i nosaltres no hàgim avançat. Són necessàries les aliances però no només de les dones sinó també pels drets sexuals i reproductius.
Aquí hi ha dues coses: Una, si es fractura el moviment és per aquesta política de reacció, ja que al final qui té el poder és l’altre? I dos, si es va contra les dones, potser és perquè una persona vulnerable o un poble sense aigua no altera els seus privilegis i el moviment feminista sí que ho faria.
És molt fort dir-ho però l’existència de pobres els convé a les elits econòmiques, polítiques i religioses. A Amèrica Llatina la gent embeni el vot per una caixa de menjar que se’ls acaba abans d’arribar al lloc de votació. En condicions de pobresa i sense formació política li dónes el vot a qualsevol. Els és convenient mantenir a la població en aquests nivells de pobresa.
A més, ja no existeix la imatge del dictador militar d’ulleres fosques. Tots els presidents actuals d’Amèrica Llatina es veuen bonics. I jo quan sóc una persona empobrida voldria que el meu espòs fos així o el meu fill arribés a aconseguir aquest èxit. Això és el que ells prometen: “jo sóc l’encarnació del seu somni d’èxit”.
És el que dóna confiança enfront del què està estigmatitzat.
Exacte. I per això jo no votaré per una dona ni per un afrodescendent que poden ser tan vulnerables com jo. Votaré per aquest blanc bonic i ben vestit. Tenir gent pobra subordinada és un negoci per a molts sectors.
Ara per exemple una de les baralles que hi ha és entre les que donen suport al treball sexual i les abolicionistes. Nosaltres com a Red de Salud no tenim posició sobre això però tu sents la presidenta de la Red de Trabajadoras Sexuales de América Latina i diu que si treballes de treballadora de la llar, acabes tens horaris infrahumans. Has d’estar llesta per a atendre el primer membre de la família que s’aixequi. Si hi ha nens, despertar-los i preparar-los per a l’escola però abans has d’haver-te preparat a tu mateixa. Després has d’estar desperta fins que es fiqui al llit l’últim membre de la família i deixar-ho tot impecable i preparat per a l’endemà. Són dones que treballen 14, 16, 18 hores diàries. En la majoria dels nostres països a penes està començant a ser regularitzat però no cotitzen per a una pensió de jubilació, ni tenen seguretat social. En molts llocs a més han de prestar-li serveis sexuals al patró o als seus fills. Hi ha abús sexual però ningú s’adona perquè es dóna en un espai privat i elles no poden denunciar.
O està normalitzat.
Sí. A Amèrica Llatina molts processos d’iniciació sexual dels homes joves es donen amb les empleades domèstiques i aquí ningú parla d’abús sexual ni de formes de comerç sexual.
Després hi ha el sector de comerços i hoteler. Molts dels homes europeus que van cap el Carib van a buscar serveis sexuals de dones locals. I fins aquí no tenim problema tampoc. Però quan les dones demanen drets i que es normalitzi la seva situació… aquí ja no ens sembla bé.
Sabem que usen a les empleades domèstiques i que els europeus vénen als nostres països, a les nostres platges a buscar serveis secual. Tot això ho sabem, però només ens tornem abolicionistes quan demanen drets. Ens podrem tornar abolicionistes el dia que no existeixi el patriarcat i no hi hagi abús en cap dels sectors i sapiguem que les empleades domèstiques estan regulades, que s’investiguen aquests casos d’abús, quan tinguem sancions per als estrangers que vinguin a buscar serveis sexuals. Quan tot estigui normalitzat podrem dir que som abolicionistes però mentrestant és carregar tot el pes de la sanció moral a les dones. Elles volen que es reconegui aquest treball sexual per a tenir una pensió i una assistència en salut…
Jo no faig una defensa del treball sexual perquè em sembla que és una forma més d’explotació del cos de les dones. Però crec que no és el moment perquè nosaltres internament ens desgastem en aquests debats i trenquem el moviment. Cal anar una mica més enllà i construir aliances més fortes contra aquestes formes d’abús.
En l’avanç dels fonamentalismes, que els sectors conservadors es reuneixen, hi ha una cosa que ha de quedar clara: les que defensem la despenalització de l’avortament tampoc és que estiguem en contra de les esglésies. Quan parlem de la despenalització no estem obligant a les dones. La que no vulgui o tingui uns principis morals o religiosos que no ho faci. Del que parlem és de la llibertat i que aquelles dones que volen interrompre un embaràs, necessiten interrompre un embaràs, no desitgen tenir o han patit una violació o tenen un problema de salut tinguin unes condicions adequades.
I segures. Que això és el que causa la mortalitat quan es practiquen avortaments.
Clar. Quantes dones a Amèrica Llatina han mort per avortaments mal practicats?
Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe durant la seva xerrada dins el seminari de l’Agenda 2030 Feminista / Carla Benito
Entenc que hi ha una estructura paral·lela que sí que practica avortaments segurs.
Els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners.
Però hi ha organitzacions que intenten prestar aquests serveis de manera gratuïta?
Si és il·legal! Però les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa perquè és natural a l’essència humana. Com a feministes el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat enrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis. Hi ha col·lectius que acompanyen però hi ha molta por perquè el dia que se sàpiga la persecució i la cacera de bruixes serà terrible. Ens toca continuar públicament batallant per la despenalització i tenir circumstàncies legals.
Saps el que va passar a Tucumán? A una nena d’11 anys la va embarassar el nuvi de la seva àvia i no li van fer l’avortament. Com més aberrant sigui, més ho amaga la família i s’havia passat el temps per a practicar l’avortament i els metges no volien anar en contra la llei. I li ho van deixar. I la nena només deia que volia que li traguessin aquella cosa que li havia ficat aquell vell. No entenia tampoc perquè la mamà no la deixava sortir a jugar per estar grossa. La van deixar fins a la setmana 23. A aquesta edat el cos no està preparat per a un part i pot haver-hi un despreniment i probablement morir dessagnada. Una metgessa es va arriscar i li va fer una cesària anticipada. El fetus de totes maneres va morir al cap de poques hores. [A la publicació d’aquesta entrevista s’ha sabut que antiderechos han denunciat per homicidi als metges que van practicar la cesària]. Com podem martiritzar el cos d’una nena d’11 anys?
I la ment.
Sí. És danyar-li la vida. En realitat és una forma d’opressió a les dones però també una discriminació. Des d’Amèrica Llatina tu mires els països del nord i, en gairebé tots ells, està legalitzat. Acaba sent una discriminació entre les dones del nord i del sud. A França tens 24 setmanes d’avortament. Per què? Per què ets francesa? I si ets colombiana o guatemalenca o equatoriana t’has de fotre i si ets dominicana has de morir?
A l’estat espanyol està en les 14 setmanes.
Ja hi ha una diferència amb França. És una de les formes de major discriminació entre dones… Creiem que el dret és una cosa que un pren i no esperarem fins que el patriarcat ens el regali però també sabem que quan ho fem el patriarcat s’acarnissa i és molt cruel. Mira a El Salvador dones amb penes de 40 anys i estan també els involuntaris per falta de cures. Si van a l’hospital per un embaràs de risc quan es desperten estan encadenades al llit. A República Dominicana, Haití i Guatemala està completament penat. A Xile han aprovat causals ara. Fins i tot als països que s’ha despenalitzat com a l’Uruguai és només fins a la setmana 12.
Aquí a part d’estar limitat fins a la setmana 14 (22 si és de risc), quan acudeixes als serveis de salut per a avortar t’informen i t’envien de nou a casa amb uns papers que has de llegir-te i signar. Tornes no abans de tres dies i llavors, si dónes el teu consentiment, per fi entres en el procés de l’avortament. En diferents graus que no són comparables però a tot arreu hi ha limitacions i opressió.
O sigui que som com a nenes: “pensa-ho bé, ves-te’n al racó i pensa-ho bé”. Hem de construir ja els vincles. Nosaltres ho hem fet: a Europa hi ha xarxes, a Àfrica hi ha xarxes, el moviment llatinoamericà ha tingut grans assoliments, a Àsia… Ens trobem en llocs com les Nacions Unides però no treballem juntes com si ho fan els fonamentalistes. Aquest és el nostre gran repte.
Parlaves abans durant la teva xerrada d’utilitzar també elements com l’existència del bus de Hazte Oir per a crear un fil conductor que construeixi un moviment transnacional.
Quan ho vam veure vam pensar: “mira el bus ha arribat també a Espanya”. Hauríem de poder-nos avançar a això. En el moment que van quadrar el bus nosaltres ja hauríem d’estar en construcció perquè ja han tret la segona generació del bus. “No és violència de gènere, és violència domèstica”, deia. Hauríem de ser capaços de construir estratègies, missatges, molt més ràpid que ells perquè… tornarem 40 anys enrere? Va ser llavors quan va sortir el concepte violència domèstica i ara ja consideràvem superat l’A B C que allò privat és públic. Hem de posar-nos a to amb la globalització i deconstruir aquests missatges.
El Parlament de Catalunya acull periòdicament trobades de l’Intergrup de Població, Desenvolupament i Salut Reproductiva. La darrera sessió va organitzar-se al voltant del lema Tira pels Drets i va ser coordinada per L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius. El debat es va enfocar cap a com han de ser i com han de treballar els Serveis de Salut Sexual i Població Jove a Catalunya.
Carles Pericas, del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), va ser qui va trencar el gel i va fer palesa la necessitat d’establir una educació sexual sana a les escoles. A part de conèixer de primera mà les necessitats per ser una plataforma que reuneix 60 entitats joves d’arreu del territori, el CNJC darrerament ha volgut incidir en la detecció de les necessitats i la reivindicació dels drets vinculats a la salut sexual i reproductiva. El mateix Pericas en va parlar d’aquesta necessitat explicant la seva primera relació sexual. Si bé considerava que havia rebut prou educació sexual, va opinar que aquesta sempre havia estat encara cap a una prevenció potencial de les coses negatives que pot aportar el sexe. Una primera relació sexual i un preservatiu que es trenca és quelcom davant el que es troben molts joves i davant aquesta situació, com Pericas, molts no saben com actuar per «no tenir eines ni referents del que s’ha de fer». D’allà, normalment els joves visiten els Centres d’Atenció Primària o algun altre servei competent per realitzar-se proves de VIH o ITS o embaràs en el cas de les noies però Pericas denuncia aleshores que els joves reben poca informació de com seguir amb la seva sexualitat i això el què fa és produir molta por.
El CNJC demana que els professionals aprenguin a parlar sobre sexualitat, sobre desig sexual i sobre plaer. Cal, consideren, una educació sexoafectiva de qualitat que no caigui en el discurs del risc, ja que, com diu Pericas, «no calen més fotos de gonorrea i sífilis a les pantalles dels instituts». Aquesta educació, segons el parer del CNJC, ha de ser una educació que exploti més el plaer i que entengui que tenir relacions sexuals segures i sanes va més enllà del cisheteropatriarcat, ja que ha de comptar amb decidir pràctiques compartides que combatin els rols de poder. Aquesta educació ha de veure’s complementada amb una bona assistència. Per ara, el CNJC considera que a primera línia de consulta dels Centres d’Atenció Primària pel que fa a les persones joves no es compleixen els criteris d’accessibilitat. Pericas considera que perquè això es doni, «cal incloure perspectiva de gènere i de drets humans en tota l’atenció en drets sexual i reproductius per donar tota l’assistència que calgui a tots els col·lectius oprimits».
Eines públiques per acompanyar els joves en salut sexual i reproductiva
En aquest sentit, el Centre Jove d’Atenció a les Sexualitat (CJAS), un centre assistencial creat fa 25 anys que pertany a L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, treballen dia a dia per generar coneixement per poder canviar discursos i visualitzar que «la gent jove fa el què pot amb les eines que té». Jordi Baroja, director del CJAS, defensa aquesta necessitat d’estar format: «quan una noia ve a buscar un mètode postcoital al centre cal que et posis les ulleres perquè potser ve amb un cas d’abús de poder darrere, un problema de negociació i per tant de dominació». Amb aquesta idea, Baroja defensa que encara que els joves s’apropin al centre per resoldre un cas puntual, «s’ha d’intentar desplegar un discurs i un anàlisis perquè aquesta visita serveixi més enllà».
Així doncs, a banda de l’educació sexual que es demanava com curricular a les escoles per part del CNJC, el CJAS treballa per «aportar un model assistencial adaptat per joves, amb la seva participació, basat en una sexualitat positiva, inclusiva i amb perspectiva feminista, en un marc de drets sexuals i amb una mirada reductora de desigualtats socials». Donat que l’edat pediàtrica acaba als 15 anys, el CJAS acostuma a rebre joves a partir dels 14 i sobretot fins els 21 anys d’edat tot i que poden rebre’n fins els 30.
Altres serveis també de caràcter públic que trobem serien els que dóna el CatSalut i també l’eina dels Centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Catalunya que compten amb les Tardes Joves de la Xarxa de Salut Pública de Catalunya.
Les diverses dades que cada any recopila el CatSalut, com va explicar Ramon Escuriet, un dels responsables de Salut Reproductiva del CatSalut, han fet que dins la nova cartera de serveis en atenció sexual i reproductiva que inclourà l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) també s’ofereixi atenció més enllà dels serveis sanitaris. Uns serveis que Escuriet va reconèixer que els hi calia una reordenació de l’atenció en salut afectiva, sexual i reproductiva. Així, amb el canvi de cartera, es canviarà el concepte de patogènesi a salutogènesi i es realitzarà una atenció immediata i multidisciplinar.
Els objectius que descriu Escuriet dins la nova cartera de serveis per a l’ASSIR de l’ENAPISC busquen millorar l’accessibilitat dels joves a l’ASSIR i als diferents mètodes contraceptius. També incloure una formació específica pels professionals i incorporar algunes millores tant en la coordinació amb els recursos de la comunitat com a l’atenció a la diversitat sexual i a la diversitat funcional.
Per la seva banda, Cristina Martínez, responsable de l’Institut Català de la Salut dels serveis d’Atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR) va destacar que entre els punts clau en l’atenció en joves cal detectar les necessitats, no jutjar, potenciar les conductes saludables, fer un abordatge adaptat a les característiques fisiològiques, socioculturals i individuals.
Aquestes actituds s’intenten generar a tots els punts del territori on es compta de tardes joves. En total són 55 punts, la majoria a Barcelona, la Metropolitana Nord i la Metropolitana Sud. En total els punts ASSIR van atendre 98.907 joves el 2018 donada la facilitat d’aquest tipus de visites. L’atenció en aquests serveis de salut sempre es dóna per decisió pròpia del jove i l’atenció és confidencial, fins el punt que, com explica Martínez, se’ls rep sense targeta sanitària. «Sovint la targeta, si són menors, la poden tenir els pares i demanar-los-hi seria una trava més», especifica Martínez que afegeix, a més, que des de l’ASSIR «el dret a l’anticoncepció no es basa en si pots pagar o no i per tant és totalment gratuït».
La Carme tenia hipertensió que li venia de família i a banda també li van diagnosticar algunes arrítmies i la van començar a medicar. Va seguir fent vida normal però alguns dies puntuals patia alguns rodaments de cap. Res que li fes preocupar-se massa. Un dia però va anar a baixar un esglaó una mica més alt del compte en una terrassa i ja no recorda res. Es va espantar i va anar corrents a urgències un cop va recuperar la consciència. Allà, el doctor Àngel Moya i Mitjans, coordinador de la unitat de cardiologia de l’Institut Deuxeus, va preguntar-li si estava disposada a operar-se. Carme Vilaginés va respondre-li que l’endemà mateix si calia però va haver d’esperar 8 dies.
8 dies que va viure amb por fins i tot de sortir al carrer però un cop operada tot va canviar-li. «Vam marxar de vacances amb la família i ja no tenia el cansament que patia abans quan hi havia pujades… si vaig arribar a fer 10 i 12 quilòmetres al dia!». Aquestes són les paraules de Carme Vilaginés diagnosticada de fibril·lació auricular (FA) a finals de juliol de 2018 i pacient d’èxit del doctor Moya. Tots dos, metge i pacient, s’han trobat per parlar d’aquesta malaltia a l’Ateneu Barcelonès dins el cicle «Sanitat, l’estat de la qüestió» que està organitzant l’associació Amics de la UAB juntament amb el Diari de la Sanitat. Aquesta segona conferència que ha estat entorn les cardiopaties ve després d’una primera sobre l’ictus i la seguirà una sobre el càncer. La tria d’aquestes patologies respon a voler parlar amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya.
Durant la seva intervenció, el doctor Àngel Moya va voler destacar que la fibril·lació auricular és un problema de salut complex i de salut pública. Vinculant-ho amb la primera sessió va explicar que les cardiopaties són un dels factors modificables d’ictus més importants i va detallar que si es treballa la FA, s’ajuda a reduir el risc de patir un ictus.
El ritme sinusal és un terme que s’utilitza en medicina per descriure el batec normal del cor, mesurat per un electrocardiograma. La fibril·lació auricular el què fa és perdre el control d’aquest ritme: com descriu el Dr. Moya, «el ventricle es mou d’una manera caòtica i, en perdre la contracció de l’aurícula, la sang s’estanca amb risc de provocar trombos». Afegeix a més que un d’aquests trombos pot desprendre’s i és aleshores quan si va cap al cervell pot provocar un ictus.
Hi ha certes malalties cardíaques o per exemple el fet de tenir hipertiroides que poden acabar desenvolupant en FA. També l’obesitat, les malalties pulmonars com ara l’apnea del son, la diabetis o la insuficiència renal. A més, les característiques que més pateixen aquest tipus de malaltia a més són les dones i ser major de 75 anys. En aquest sentit, i seguint la idea que ja va defensar el doctor Sabin parlant de l’ictus, aquest tipus de malalties suposen a part de conseqüències mèdiques, moltes conseqüències socials.
El problema que destaca el doctor Moya que existeix amb la FA és que molta gent no nota els símptomes. Sovint, explicava, «la gent diu que no té símptomes però simplement és que s’ha adaptat a viure d’una manera diferent». Aquí inclou palpitacions, ofec, dolor, fatiga, pèrdua de la consciència… Tot i aquests símptomes, l’electrocardiograma és l’única manera de diagnosticar la FA. La importància de diagnosticar la FA és crucial donat que no tots els pacients que la pateixen tenen símptomes. Moya parla de tres tipus de FA segons patrons temporals: la fibril·lació auricular paroxística, que és la que sol donar més símptomes, ja que va i ve per hores; la fibril·lació auricular persistent, que pot marxar però cal tractament; i la fibril·lació auricular permanent.
Sobre els possibles tractaments, el doctor Moya crida sobretot a prevenir però si ja és tard per això, cal anticoagular via fàrmacs sobretot per coagular els ritmes i impedir que es facin trombos. Aquí Moya denuncia un problema amb el subministrament de fàrmacs per mantenir el ritme sinusal que, «com són barats, no surten a compte i no els produeixen».
L’escàndol anomenat Phonegate va destapar que diverses companyies de telèfons mòbils falsejaven les dades per tal de passar les proves de seguretat dels seus aparells. L’associació Phonegate Alert va aconseguir via petició judicial que l’ANSES, l’Agència nacional de seguretat sanitària de l’alimentació, del medi ambient i del treball francesa, publiqués un estudi que havia realitzat on s’estudiava l’exposició de 500 mòbils diferents. La pressió de l’associació cap a les autoritats franceses davant la impassivitat de les empreses productores va fer que França retirés tots els exemplars de 10 models de telèfon mòbil.
La norma europea estableix per als mòbils un nivell màxim de SAR (Taxa d’absorció específica en les seves sigles en anglès Specific Absorption Rate) de 2 wats per cada kilogram però alguns fabricants s’apropen perillosament a aquesta xifra i la majoria la passen o la multipliquen en el contacte amb la pell. Fora d’això, els directors de les dues principals organitzacions que treballen per la regularització dels drets al voltant dels mòbils i les seves radiacions a França, consideren que aquest nivell d’exposició a les ones electromagnètiques ja és massa elevat.
Coincidint amb l’inici de la celebració del Mobile World Congress a Barcelona, l’associació estatal amb grups locals Electro y Químico Sensibles por el Derecho a la Salud han denunciat a la sala d’actes del Col·lectiu Ronda l’ús indiscriminant de la tecnologia tenint això en conseqüència un impacte superior en la salut de persones amb electrohipersensibilitat (EHS) i sensibilitat química múltiple (SQM). Juan Antonio Rivera, assessor en salut de l’hàbitat, geobiologia, contaminació electromagnètica i bioconstrucció, és també un dels portaveus de l’associació Electro y Químico Sensibles por el Dereho a la Salud. Ha explicat que si bé a nivell internacional el cas Phonegate va sonar, no va ser fins que ells van treure’l en roda de premsa a Madrid que va començar a fer-ho a l’estat espanyol.
D’aquella intervenció, ara, dos diputats de Podemos estan preguntant al Gobierno que ‘què s’està fent a Espanya?’ donat que el cas Phonegate ha suposar només a França la retirada o intervenció de 100.000 smartphones del mercat per superar els límits SAR permesos. Però si bé la tasca de denuncia és important, també ho són altres accions que realitzen com associació com ara crear guies d’accessibilitat per a persones EHS o SQM, realitzar protocols d’actuació hospitalària o proposar la modificació de la guia de valoració de l’INSS vers aquestes persones.
A nivell espanyol doncs no hi ha cap tipus de regulació que pressioni les empreses productores de telefonia mòbil per respondre davant uns límits per salut i seguretat. A França, la feina en conjunt de dues organitzacions ha aconseguit ja la retirada de certs models del mercat.
La preocupació incrementa per l’aparició del 5G. Pierre-Marie Théveniaud és el president de Robin des Toits, l’Associació Nacional per la Seguretat Sanitària en les Tecnologies Sense Fil (Association nationale pour la securite sanitaire dans les technologies sans fils), des d’on volen posar al descobert les mentides que hi ha al voltant de l’emissió del 5G. Théveniaud, de visita a Barcelona per parlar del cas Phonegate i la situació actual, ha volgut posar èmfasis en què avui en dia ho tenim tot connectat: «la casa, el cotxe, a la feina, les comunicacions són en xarxa… molts estudis apunten que sí que existeixen efectes nocius per a la salut però tot i així s’estan permetent bandes de freqüència més alta». Creu a més, que si s’està anant cap el model 5G amb tot el que comporta és perquè aquesta tecnologia «aportarà 12,3 trilions de dòlars a l’economia global d’aquí a 2035 i només 500 mil milions d’euros d’inversió necessàries en els propers 10 anys segons Brussel·les». En aquest sentit, Théveniaud ha denunciat que «la salut de la població no s’ha de basar només en el benefici».
Marc Arazi, Juan Rivera i Pierre_marie Théveniaud durant la roda de premsa a Barcelona de Phonegate Alert / CB
Es parla de la tecnologia 5G com a intel·ligent donat que les antenes poden orientar-se per trobar el millor angle: es minimitza l’epicentre de sortida per millorar i ampliar la recepció. Théveniaud també ha explicat que, amb aquest mètode, la potència de radiació és més alta, de fins a 900 kW de radiació. A més, denuncia que la intenció sigui «muntar-ho al carrer, a les voreres, com a servei públic». Estar envoltat d’antenes petites, que connecten amb antenes grans, que alhora connecten amb satèl·lits, fa que tothom estigui afectat per la radiació i que, probablement, més gent comenci a desenvolupar efectes secundaris. Efectes que tant poden ser, segons Théveniaud i els estudis on es recolza, de caire sanitari o biològic. En aquest sentit, les demandes que emeten des de Robin des Toits són molt concretes: una moratòria pel desenvolupament del 5G i fer estudis dels efectes sanitaris previs a la seva implementació, una revisió de les normes específiques des de bases científiques, no utilitzar els mòbils entre els menors de 14 anys i, tenint en compte els efectes biològics i més en les funcions cognitives de infants i joves, reconèixer oficialment els efectes sanitaris de l’electrohipersensibilitat.
Les dades estimen que al món hi ha més de 300 milions de persones amb EHS però tot i així «els productors donen prioritat a la capacitat i al disseny dels seus models per damunt de la salut de 6 mil milions d’usuaris». Aquesta és la denúncia principal de l’associació Phone Gate Alert. Protect users’ health que compta amb el doctor Marc Arazi com a president. Arazi, també present a Barcelona coincidint amb el Mobile World Congress, ha aprofitat per denunciar que les autoritats públiques no estan informant la població ni els consumidors del què suposa l’exposició a les ones electromagnètiques davant el contacte del seu ús sobre el cos.
Actualment hi ha dos reglaments al voltant de la industria de la telefonia: un d’ells, dels Estats Units, que el segueixen 19 països, i un altra, entre els que es troben Espanya i la majoria d’estats d’Europa, que el segueixen 150. Aquest segon és de l’any 1993 i el dels Estats Units de 1996. Arazi considera que tots dos estan antiquats i que el dels EUA és més protector de la salut que el vigent aquí.
Des de l’associació Electro y Químico Sensibles por el Derecho a la Salud consideren que l’escàndol Phonegate posa en evidència com «els nivells reals de radiació dels telèfons mòbils suposadament regulats pels governs europeus són en realitat molt majors que els anunciats pels fabricants, en molts casos els nivells reals de radiació són tretze vegades més alts que els límits establerts per les autoritats competents». Davant d’això, Marc Arazi explica que el 90% dels mòbils comprovats a França l’any 2015 excedien els valors de SAR i amb aquestes dades a la mà han aconseguit fer retirar 10 models de mòbils. I és en aquesta línia que Arazi vol insistir.
Ara per ara, només França i els Països Baixos realitzant un control post posada al mercat dels productes. Cal aleshores seguir pressionant però també Arazi demana generar consciència i canviar els usos del mòbil i per això cal la implicació del consumidor, que no ha de veure-ho com una limitació: «no vam deixar de conduir quan vam posar els cinturons de seguretat als cotxes».
La lluita al voltant de la dignificació de la salut i també dels espais on s’ofereixen els seus serveis s’han materialitzat al barri del Raval a Barcelona al voltant del CAP Lluís Sayé, conegut com CAP Raval Nord. Tot i que l’espai fa temps que va quedar obsolet per les activitats que reprodueix, les reivindicacions dels professionals del centre i els seus veïns han ocupat els mitjans de comunicació i el carrer del maig de 2018 cap aquí. El motiu? Un espai idoni pel CAP segons diversos professionals que van des del mateix CAP a l’Ajuntament de Barcelona seria la capella de la Misericòrdia.
La capella estava destinada a l’ampliació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) però just al mes de maig de 2018 el conveni de cessió gratuïta d’aquest espai caducava després de cinc anys. Després de diverses discussions entre la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i els Departaments de Salut i Cultura, entre octubre i novembre de 2018, l’Ajuntament i el CatSalut oferien un possible intercanvi d’espais físics entre l’edifici actual del Sert i la capella de la Misericòrida. El MACBA ho rebutjava al·legant «falta d’idoneïtat» per les seves necessites expositives.
Des d’aleshores la Plataforma CAP Raval Nord Digne insisteix que es revoqui aquest acord i que es posi ja en marxa la construcció del nou equipament necessari pel barri. Com a professionals, el sentiment és el que descriu Antònia Raya en un article d’opinió: «Treballo a la trinxera d’un dels barris amb l’índex de salut més baix de Barcelona. I ho faig juntament amb la resta dels meus companys i companyes en un edifici del passat segle! Concretament de l’any 1937.»
La manera que té la Plataforma d’exigir aquest canvi ja és mitjançant múltiples xerrades i debats però també mobilitzacions. Sense anar més lluny, dijous 21 de febrer a les 19 hores a les portes del CAP hi ha convocada una manifestació sota el lema CAP a la Misericòrdia Ja. Després, l’endemà, divendres 22, tots els centres d’atenció primària estan cridats a aturar-se a les portes dels seus CAP a les 11 hores en solidaritat.
La demanda és clara i, en boca d’Anna Romagosa, directora del CAP Raval Nord, «urgent». «A dia d’avui el que cal fer és prioritzar. No és decidir entre Salut i Cultura perquè entenc que la cultura és essencial per la mateixa salut de les persones», explica Romagosa en un dels múltiples debats on ha participat. Un dels darrers es va celebrar a la Nova Escola Massana amb la presència del director del MACBA, Ferran Barenblit, la directora del CAP Raval Nord i una membre de la Plataforma però també membres de tots els partits polítics a Barcelona amb l’excepció del PP.
Una pancarta resta permanentment desplegada per exigir un CAP Raval Nord digne al barri / Sandra Vicente
En aquesta trobada, titulada “Sanitat o Cultura, és aquesta la qüestió?”, Elisenda Pujades va traslladar que des de la Plataforma no creuen que sigui aquesta la qüestió, que «el que s’enfronta és el model de ciutat». Al mateix temps troba «vergonyós» com la solució per al CAP giri al voltant del MACBA.
Pel que fa als partits polítics, que fa poc més d’una setmana van suprimir aquest debat del Ple de l’Ajuntament posposant-lo fins el març, van donar argumentaris pobres en general. ERC va rebotar la responsabilitat i la decisió als tècnics del CatSalut d’on ha d’anar al CAP per no haver de renunciar a res. El PSC va entendre la urgència però només va ser capaç de demanar al Govern de l’Ajuntament que aconseguís el consens. Ciutadans va acusar el Govern de voler fer aquest debat estèril i de rebotar la responsabilitat a l’oposició. El PDeCAT va justificar que, tot i entendre les necessitats d’uns i altres, l’agenda ha estat molt justa i no havien tingut temps de reflexió.
Els dos grups que més es van mullar van ser Barcelona és capital i la CUP. Graupera, de Barcelona és capital, va transmetre que li sabia greu pel MACBA però que el CAP ara era prioritat i va opinar que «el model de ressuscitar barris té limitacions, sobretot a barris com Ciutat Vella que no dóna més de si». Per la seva banda, Jordi Magrinyà, de la CUP, va denunciar que Ciutat Vella es troba 6 punts per sota dels barris rics en esperança de vida. Sobre la dicotomia cultura-salut, Magrinyà creu que “dir alegrement que el MACBA és cultura i que cal més cultura ens porta a parlar de quins interessos i empreses hi ha darrere i preguntar-nos si com a veïnes es vol que una institució relacionada amb La Vanguardia, ABERTIS, La Caixa, volem que amplïi metres al nostre districte”.
Elisenda Pujades seguint la idea de Magrinyà va denunciar que «13 anys i 30 dies [fent al·lusió al fet d’haver posposat un mes més el debat al Ple de l’Ajuntament] són els que portem esperant un CAP Raval digne. Aquí realment s’enfronten 2 models de ciutat, la de les veïnes contra la de les elits econòmiques».
En aquest mateix debat, Anna Romagosa va transmetre que el CAP Raval es sentia com «el germà petit que es queda la roba quant a l’altre ja no li va» i va afegir en aquest sentit que esperaven que al MACBA no li anés bé cap de les opcions que se li estaven oferint per no haver de quedar-se el CAP la pitjor de totes.
L’entrada al CAP Raval Nord no compleix amb els requisits mínims d’accessibilitat i l’edifici està obsolet / Sandra Vicente
La cronologia de la modernització cultural però no veïnal del Raval
Entre l’any 1992 i el 1994 es reformava l’antic Dispensari antituberculós del Raval tenint en compte les possibilitats d’un espai protegit pe tal d’adaptar-lo i fer un Centre d’Atenció Primària amb el PSC al Govern. Just l’any 1994 s’inaugura a prop de l’edifici el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i un any després el MACBA.
Només 10 anys després de l’inici de la reforma, l’any 2002, l’equipament on es troba el CAP Raval comença a estar obsolet i es comença a plantejar un nou espai. Elisenda Pujades, membre de la Plataforma Raval Nord, ha explicat en algunes de les xerrades/debats que s’han anat generant darrerament que, mentre Cultura ha guanyat 9 nous equipaments al barri des de la remodelació del Dispensari, per Salut només s’ha creat aquest.
I és que després del CCCB i el MACBA, l’any 2006 s’inauguren les facultats de Geografia, Història i Filosofia de la Universitat de Barcelona al Raval i al mateix temps s’habilita la Capella del Convent dels Àngels pel MACBA. Dos anys després l’Institut Català de la Salut reconeix que l’edifici del CAP no compleix les exigències mínimes i inclouen aquest edifici dins les «Previsions i Prioritzacions a realitzar en el període 2008-2015» signades per l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu i la consellera Marina Geli.
Paral·lelament, es preinstal·lava la subestació elèctrica d’Endesa a la Plaça Terenci Moix i un any després, el 2009, Foment de Ciutat Vella oferia ampliar el CAP sota terra, amb accès des d’aquesta plaça. CatSalut ho rebutja per l’espai. Un any després s’inaugura la biblioteca de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Blanquerna.
El CAP Lluís Sayé, conegut com Raval Nord, dóna cobertura a un dels barris on l’esperança de vida és de les més baixes de Barcelona / Sandra Vicente
Canvia el Govern i puja Convergència i Unió (CiU). Són ells qui signen el conveni de cessió de la capella de la Misericòrdia per a nova ampliació del MACBA del maig del 2013 fins el maig de 2018. El 2014 el CatSalut estudia de nou fer el CAP a la plaça Terenci Moix però ni per espai ni per interferir amb els fonaments de la preinstal·lació de l’estació elèctrica és possible. L’antiga escola Massana també s’ofereix però el CatSalut la rebutja pel mateix i el 2015 es construeix la Nova Massana. Passa una mica el mateix amb el cas de l’Escola de Música.
Seguidament, el conveni caduca i comença la batalla entre la Plataforma Raval Nord i el MACBA. El CatSalut segueix convençut que l’únic espai disponible i idoni, després d’estudiar tots aquells que l’Ajuntament de Barcelona ha ofert, és la capella de la Misericòrdia. Amb aquest plantejament tancat, durant gener i febrer de 2019, l’Ajuntament ha estat oferint espais per a l’ampliació del MACBA sense cap acord.
Des de la Plataforma CAP Raval Nord Digne denuncien que aquests 26 anys a més de malmetre la qualitat de la salut del barri també han provocat unes despeses desproporcionades i que no s’entenen per l’espai en el què s’està treballant. A banda dels 1.912.133,20 euros que va costar la reforma del Dispensari entre els anys 1992-1994, l’ICS ha invertit 401.792 euros en reformes i reparacions.
