El 16 de gener, un mes i mig després que Metges de Catalunya (MC) i la CGT juntament amb Rebelión Primaria convoquessin una vaga a la sanitat que, de mitjana va assolir el 70% de seguiment, arribava la convocatòria d’una nova vaga de metges. Aquest cop només enfocada als facultatius de la xarxa de sanitat concertada englobada dins el SISCAT, la vaga havia de començar avui dilluns 18 de febrer i allargar-se, com la darrera, durant cinc dies.
Metges de Catalunya denunciava mentre informava sobre la nova vaga que els facultatius dels hospitals i la primària concertada no havien rebut «cap millora tangible mes enllà d’una petita millora retributiva». Al mateix temps, la convocatòria es plantejava amb un mes de marge per tal de donar espai a les negociacions. MC ja donava a entendre aleshores que la vaga no s’acabaria celebrant. El missatge que transmetien era que aquesta voluntat responia al seu deure amb la població. Xavier Lleonart, vicesecretari general de Metges de Catalunya, deia aleshores que «la població no són ostatges i no la volem perjudicar». No obstant això, des del sindicat entenien que l’única forma per pressionar una negociació com a treballadors era mitjançant la convocatòria de vaga.
Un mes després d’aquesta convocatòria i després de múltiples reunions al departament de Treball amb les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), ha estat l’últim dia laborable abans de l’inici de la vaga quan s’ha signat l’acord. Un acord que incorpora com a element destacable la creació d’una Comissió Bilateral que s’encarregarà de fer seguiment de la implantació i negociació de les millores i, a més, crearà Juntes Facultatives en els centres per decidir aspectes clínics i de gestió.
Els aspectes que formaven part del llistat de reivindicacions i demandes de Metges de Catalunya i finalment s’han incorporat en l’acord impliquen en l’àmbit de la recerca i la formació que, com a mínim, un 15% de la jornada anual es destini a aquestes activitats no assistencials. Pel que fa a les condicions laborals i retributives, s’ha eliminat la retallada salarial del 5% al personal facultatiu en formació (MIR) i s’ha signat que la contractació temporal representi com a màxim el 8% de la plantilla de facultatius a finals de 2020. També s’aplicaran canvis sobre les guàrdies localitzades: s’inclou la retribució mínima de dues hores a preu d’hora ordinària, en cas de requeriment de presència. A partir de les 1.500 hores anuals d’atenció continuada, però, totes les guàrdies localitzades s’abonaran a preu d’hora ordinària de treball. També s’ha inclòs el cobrament íntegre com a guàrdia presencial si se supera els 2/3 de la jornada amb presència física del professional. Al mateix temps, es disminueix l’exigència del nombre d’hores de guàrdia i s’incrementarà la retribució al personal amb reducció de jornada per cura d’un fill o familiar.
Algunes idees noves que no s’havien previst en el seu moment en el conveni del SISCAT pel que fa a les embarassades s’incorporen ara a partir d’aquest acord. Les millores impliquen que podran deixar de fer guàrdies a partir de la 20a setmana de gestació i en la prestació per risc d’embaràs, permís de maternitat i lactància natural percebran el 100% de les retribucions, inclosa la mitjana de les guàrdies realitzades en els darrers 12 mesos.
Pel que fa a l’atenció primària concertada, s’ha establert una mitjana de 1.300 pacients assignats per metge de família «per assolir un nivell òptim de 25-28 visites diàries» i s’han establert com a referència temporal 12 minuts per visita presencial i sis minuts per visita telefònica o virtual. Aquestes millores, per Metges de Catalunya, són «determinants», ja que equiparen les condicions assistencials a les de l’Atenció Primària de l’ICS.
La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) fa cinc anys que treballen conjuntament estudiant com la crisi de l’habitatge, la seguretat residencial o altres problemes de salut relacionats, afecten la salut de la gent a la ciutat. Ara, i fruit de la feina dels darrers dos anys, la PAH i el Grup d’Habitatge i Salut de l’Agència de Salut de Pública de Barcelona, treuen a la llum el llibre «Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut». Un llibre que publica els resultats d’un projecte conjunt que va profunditzar en els mediadors entre la inseguretat residencial i la salut a través de la fotografia.
La presentació d’aquest es celebrarà divendres 15 de febrer a les 18:00h en l’auditori del Museu Marítim, a les Drassanes de Barcelona. Una de les persones amb què comptarà l’acte és Hugo Vásquez. Vásquez és investigador en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge. Vásquez defensava en una entrevista per a aquest diari que «la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments» i que són aquests aspectes socials «els que més impacten a la salut dels col·lectius». Incidia aleshores que «quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental».
A l’inici del 2017, com ens explica arran de la presentació d’aquest llibre Vásquez, se’ls hi va ocórrer que, per avançar en entendre com la seguretat residencial estava afectant la salut i la qualitat de vida de les persones, calia entendre quins eren els mediadors per així després poder intervenir i generar polítiques públiques per abordar aquesta situació. La millor manera que van considerar que els permetria conèixer els mediadors de prop seria la metodologia coneguda com photovoice o fotoveu. En aquesta tècnica les persones participants en una investigació fan fotografies relacionades amb un tema, en aquest cas, l’emergència d’habitatge i com aquesta afecta la seva salut. Així, aquestes persones documenten una realitat i la complementen amb la seva veu, la seva narració. Aquesta és la manera com s’ha enfocat el llibre i tot el treball de grup.
«Vam explicar-li a les 18 participants voluntàries que van oferir-se de la PAH la idea del projecte, vam entregar-los una càmera fotogràfica, les vam capacitar en el seu ús i els hi vam demanar que fotografiessin tots aquells elements de la seva quotidianitat que veiessin vinculats al seu problema d’habitatge i a la qualitat de la seva salut». Així descriu Vásquez l’inici del projecte que va seguir amb sis sessions de discussió que van ajudar a delimitar els temes finals que podem trobar en aquest llibre. Així, Vásquez ressalta que les sessions van servir per generar discussions crítiques entre els participants on explicaven que els feia sentir cada imatge o què significava per ells mentre que la resta podia compartir al mateix temps si també ho havien viscut i com ho havien afrontat. Va ser d’aquestes trobades que van sortir els temes finals que els participants mateixos van validar com a mediadors o mecanismes que intervenen en la seguretat habitacional. D’aquesta manera, i com ressenyen des de l’ASPB, «en el llibre es veu com els aspectes psicològics queden impactats, derivant en emocions negatives com ara incertesa, por, vergonya, culpa, pèrdua de control sobre la pròpia vida, angoixa i dependència del telèfon mòbil, fins a pensaments suïcides i altres».
“Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut” / ASPB
Les conclusions de l’informe posen en evidència que els efectes de la inseguretat residencial també es presenten en les conductes relacionades amb la salut, així, es pot veure una disminució de l’activitat física, més consum d’alcohol i pastilles per dormir, alimentació poc saludable, menor adherència als tractaments mèdics, i altres factors. De fet, entre els 10 temes principals que van sorgir per explicar des del punt de vista dels participants que afectarien la salut trobem per exemple els processos psicològics. El fracàs personal, la por, la vergonya, la incertesa… tot de factors que acaben duent a problemes de salut mental s’inclourien en aquest paraigua. També van voler ressaltar el canvi d’hàbits: «fumes més, t’alimentes pitjor i tens menys temps per l’autocura». Entre altres, també hi ha espai en el llibre per parlar de l’assetjament per part de les institucions financeres. En aquest sentit Vásquez comenta que es va concloure que «la pressió i l’assetjament de bancs i institucions per tal de pagar les hipoteques, mina la qualitat de vida». A més, amb el llibre afirmen que «aquest tipus de conductes no són, ni de bon tros, fruit d’una elecció personal, sinó producte de la influència d’un context econòmic i social de persones que viuen amb inseguretat d’habitatge».
‘Veus i mirades’ a banda de servir per generar coneixements i per a la difusió de resultats, aquest projecte, donat que s’ha elaborat de manera participativa, també ha de servir, segons Vásquez, «per proposar i recomanar com abordar el problema a nivell polític, com intervenir-hi des de les institucions, des de la mateixa PAH, des de l’entorn…»
A més a més, des de la Plataforma de persones Afectades per la Hipoteca (PAH) també es fan 5 recomanacions bàsiques a les administracions: la dació en pagament de l’habitatge –amb caràcter retroactiu-, la moratòria immediata dels desnonaments, facilitar l’habitatge adequat al que correspon a la situació actual, l’ampliació del parc públic de lloguer assequible, i la garantia dels subministraments per a totes les persones i unitats familiars.
Amb el llibre també inclouen altres aspectes com a recomanacions com ara «facilitar atenció psicològica als centres de salut per a les persones afectades, i promoure grups de suport mutu i teràpia col·lectiva. Igualment, promoure més prescripció social als centres sanitaris. Les participants també reclamen per a persones que viuen amb inseguretat residencial un accés a espais de cultura, oci o esport gratuïts en el seu entorn més immediat». Al mateix temps, «capacitar i formar en inseguretat residencial les persones que atenen a afectats/des per aquest problema en l’àmbit administratiu públic» i «preservar la ciutadania de l’amenaça que suposa la precarietat energètica, amb efectes demostrats sobre la salut de les persones, en especial les més desfavorides o de més edat».
La presentació del llibre ‘Veus i mirades: inseguretat residencial i salut’ comptarà, a més a més d’Hugo Vàsquez, amb Lucía Delgado, Francisco Hurtado, Lilia Bueno i Carlos León, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).
Sota el lema «La Primària rebrota», el col·lectiu de residents que treballen a l’Atenció Primària i Comunitària reunits a La Capçalera obren avui les inscripcions per al seu III Congrés estatal de La Cabecera. Després que els projectes germans de La Cabecera Granada i La Cabecera Madrid organitzessin la primera i la segona edició, ha arribat el torn de Barcelona. El Congrés es celebrarà el pròxim 26 i 27 d’abril a la Nau Bostik i aquest vespre, primerament de 22h a 00h, comencen les preinscripcions a una trobada que vol tractar principalment la crisis epistèmica de medicina basada en l’evidència en Atenció Primària. O bé, com explica la Jasmine McGhie, resident de Medicina de Família a Barcelona i membre de La Capçalera, «parlar de com es produeixen, on ho fan i com apliquem els coneixements i en base a quines evidències treballem».
Aquesta temàtica segueix a la longitudinalitat i la integralitat tractades a Granada o les relacions de poder en quant a gènere partint de diferents perfils com serien una estudiant, una treballadora autònoma o una àvia tractades a Madrid. «Quina distància hi ha entre les fonts del nostre coneixement i les realitats on l’apliquem?», «és suficient amb les evidències?», «hi ha ideologia en la recerca biomèdica?» són algunes de les preguntes que plantegen pels pròxims 26 i 27 d’abril. Segueixen insistint en com es porta a terme això a les consultes, si és possible fer-ho sota les condicions actuals i si no estem també davant d’una crisis política de l’Atenció Primària.
En aquesta edició, i seguint aquesta línia de debat, entre les diverses activitats que ompliran Barcelona durant dos dies hi ha xerrades però també múltiples tallers. L’obertura inicial serà igual per a tothom, amb la presència de Susan di Giacomo, antropòloga de la medicina, i Abel Novoa, metge i historiador i president de No Gracias. Seguidament, però, els inscrits podran treballar diversos temes que aniran des de l’atenció a la salut de les persones amb identitats trans, sabers en salut amb perspectiva de gènere fins a barreres idiomàtiques i culturals.
El tancament de la primera jornada anirà sobre salut mental i serà a càrrec de Laura Martín i Fernando Colina de Revolución Delirante. A les 19.00h es donarà per finalitzat el primer dia de congrés que seguirà de nou a l’endemà a les 10.00h amb nous tallers i xerrades. La prescripció social, l’abús de susbstàncies i la reducció de danys, els automatismes i els falsos mites al voltant de la farmacologia o bé la sanitat penitenciària seran els temes que omplin el matí de dissabte. Després de dinar hi haurà taules rodones i seguidament una tercera ponència: ‘Subjecte polític primarista: Jo no sóc la teva bitch’ que oferiran Esperanza Martín de Rebelión Primaria, Nani Vall-Llosera del FoCAP i Florián Hermann i Miquel Farrés del FoAAP.
La Capçalera es defineix com un col·lectiu autogestionat de professionals que defensen «la pràctica d’una medicina crítica, de qualitat i universal, lliure de fums industrials, i centrada en les persones i les seves comunitats» S’entenen a si mateixos com un espai de participació, difusió, debat i reflexió sobre les virtuts i funcions de l’Atenció Primària de la Salut i la Medicina Familiar i Comunitària. El que busquen amb això és constituir un moviment horitzontal i transversal de canvi, donat que senten que el sistema sanitari actual està «desgastat i caducat».
També partint d’aquesta premissa és d’on ha sortit aquest Congrés que ja fa tres anys que es celebra. Jasmine McGhie explica que va començar a Granada amb la idea de generar un espai crític i de formació fora de la indústria farmacèutica. «Els congressos són molt cars, et porten a hotels espectaculars, amb catèrings descomunals… així clar que cal estar patrocinat però no és necessari per formar-se», comenta MCGhie. Celebra també que aquest darrer any la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) hagi deixat de realitzar els seus congressos de manera patrocinada.
Sortir dels canals de la indústria, com expliquen al web del congrés, no serveix només per demostrar ser capaços d’organitzar esdeveniments científics al marge de la indústria. També serveix per apostar per «un model de congressos autogestionats, austers i accessibles, que difonguin continguts crítics i reflexius, tractin temàtiques poc visibles en trobades més convencionals, i s’omplin de més sabers que els produïts exclusivament pel paradigma biomèdic».
Així, el primer any el congrés es va finançar mitjançant micromecenatge i el segon any només va suposar una despesa de 35 euros per persona. Aquest any McGhie explica que, donat que s’ha ampliat l’horari, el preu ha pujat a 45 euros però segueix estan molt lluny de les mitjanes habituals.
Just fa un any us explicàvem la història de la Jamila, una noia d’ara 24 anys a la qual la seva família va practicar-li una ablació quan era ben petita. Les seves ganes i la seva voluntat van ser el que la va empènyer a informar-se a través d’Internet i buscar una clínica que realitzés reconstruccions dels genitals post-ablació.
Segons les dades recollides en el Mapa de la Mutilació Genital Femenina, elaborat per la Fundació Wassu-UAB, a Espanya hi ha prop de 70.000 dones procedents de països on es practica la mutilació genital femenina (representen un 2% sobre el total de la població d’origen estranger). D’elles, un 25% són menors de 14 anys, i gairebé una tercera part de les quals estan empadronades a Espanya resideixen a Catalunya que és la comunitat autònoma que concentra un major nombre de residents, seguida per la Comunitat de Madrid, Andalusia, Comunitat Valenciana, País Basc, Canàries, Aragó, Balears i Murcia.
A nivell global, es calcula que hi ha almenys 200 milions de nenes i dones mutilades a tot el món i cada any es mutilen els genitals a tres milions de nenes. Això representa que 44 milions de nenes menors de 14 anys han sofert l’ablació, principalment, segons dades de les Nacions Unides, a Mali (73%), Gàmbia (56%), Mauritània (54%) i Indonèsia (49%). Els països amb la prevalença més alta entre nenes i dones de 15 a 49 anys són Somàlia (98%), Guinea (97%), Djibouti (93%) i Egipte (87%).
La mutilació genital femenina (MGF) comprèn tots els procediments consistents a alterar o danyar els òrgans genitals femenins per raons que res tenen a veure amb decisions mèdiques. Està reconeguda internacionalment com una violació dels drets humans de les dones i nenes. L’Organització per les Nacions Unides opina que reflecteix una desigualtat entre els sexes molt arrelada i constitueix una forma extrema de discriminació contra dones i nenes al mateix temps que viola els seus drets a la salut, la seguretat i la integritat física, el dret a no ser sotmeses a tortures i tractes cruels, inhumans o degradants i el dret a la vida en els casos en què el procediment acaba produint la mort. L’ablació és causa d’hemorràgies greus i altres problemes de salut tals com quists, infeccions i infertilitat, així com complicacions en el part, i comporta, a més, un major risc de mort de nounats.
Dexeus Dona ha reconstruït el clítoris de forma gratuïta a 97 dones víctimes de l’ablació
Des del 2007, la Fundació Dexeus Dona ofereix reconstruccions genitals post-ablació de manera gratuïta i ja se n’han pogut beneficiar 97 dones i s’han realitzat 150 visites. La intervenció dura uns 45 minuts i consisteix en una cirurgia que permet restituir anatòmicament el clítoris i altres òrgans afectats. En el 90% de les operacions han aconseguit la restitució anatòmica i en el 75% aconsegueixen la restitució funcional. Aquest programa es dirigeix a les dones immigrants que han sofert una ablació al seu país d’origen i que resideixen a Espanya.
El Programa de reconstrucció genital forma part de la labor d’assistència social de la Fundació Dexeus Dona, i està liderat pel Dr. Pere Barri Soldevila, que va ser el primer metge que va realitzar aquesta intervenció a Espanya. La reconstrucció suposa un gran pas perquè aquestes dones se sentin millor amb el seu propi cos, però fins al moment s’ha viscut també com un tabú, ja que és un ritual que forma part de la tradició. A més, la majoria admeten que ha estat un procés molt traumàtic. Per això és fonamental realitzar un acompanyament psicològic. «En el nostre centre els oferim una visita de suport psicològic abans i després de la intervenció» explica el Dr. Pere Barri Soldevila, «A més, moltes d’elles són molt joves, la mitjana d’edat és de 27 anys», afegeix el Dr. Barri.
De les 97 que han estat intervingudes en el nostre centre, 64 resideixen a Catalunya i la majoria procedeixen de Barcelona i província i de la ciutat de Girona i província. Per països, un 25% han nascut a Espanya, un 22% són originàries del Senegal, un 11% de Mali i un 10% de Gàmbia. La resta procedeixen majoritàriament d’altres països africans, com Costa d’Ivori, Guinea Bissau, Nigèria, Burkina Faso, Etiòpia, Egipte, Ghana i Kenya.
Viralitzar una idea no és fàcil. Tampoc aconseguir que fins a 62 persones es sumin a un projecte d’ajuda mútua entre professionals sanitaris, familiars de persones que pateixen o han patit càncer i de pacients oncològics. Sota l’etiqueta #JuntosXElCáncer, metges, farmacèutics, nutricionistes, psicòlegs, treballadors socials i també persones sense cap professió relacionada però sí històries personals s’han ajuntat per crear una guia terapèutic per a professionals sanitaris i persones amb càncer. La finalitat de totes aquestes persones que s’han unit des de diferents punts de l’estat és ajudar tant al pacient com als companys de feina que cada dia s’han d’enfrontar al càncer.
Inicialment la idea era treballar públicament el càncer a xarxes al voltant del Dia Mundial del Càncer que es commemora cada 4 de febrer per conscienciar la societat sobre l’impacte de la malaltia i la importància de combatre-la. S’estima que un de cada dos homes i una de cada tres dones desenvoluparan càncer al llarg de la vida i davant aquestes xifres el grup de JuntosXTuSalud, des d’on resolen dubtes i aporten informació online sobre diverses patologies, va decidir emprendre la campanya JuntosXElCáncer.
Al capdavant de l’equip de professionals de l’àmbit sanitari i social de JuntosXTuSalud trobem a Ishoo Budhrani, farmacèutic de Tenerife. Que ell comencés a despenjar el telèfon per trucar a gent que no coneixia de res però veia implicada amb temes oncològics va fer que es creés un grup de feina amb incidència multidisciplinar. «A la meva mare li van diagnosticar càncer de colon l’any 2016 i jo em vaig perdre com a fill i va ser tot el personal de l’hospital els qui em van encaminar», explica Budhrani. Va ser aleshores quan va decidir fer una guia per ajudar el pacient i el professional sanitari en aquest moment. A més, van començar a crear articles especialitzats, infografies, textos amb vivències personals com a cuidadors d’un pacient oncològic… La història es va anar fent gran i fins i tot han guanyat premis com a millor iniciativa professional o bé reconeixements mèdics per una feina multidisciplinar. Budhrani ressalta la importància de poder ajudar el pacient des de totes les àrees possibles perquè així «té menys por i es sent més reconfortat i acompanyat».
De les guies dels més de 10 integrants de JuntosXTuSalud, l’equip ha ampliat la seva feina a les 62 persones en el projecte de JuntosXElCáncer. Les trucades que el grup realitzava es basaven en una proposta: «t’agradaria escriure quelcom pel Dia Mundial del Càncer?» I la majoria de respostes eren que sí. Budhrani comenta que la idea era elaborar i publicar dos articles al dia la setmana prèvia i la setmana posterior a aquesta jornada però, donada la resposta, s’ha ampliat a un mes. Així, des del 28 de gener i fins el 28 de febrer, el grup de JuntosXElCáncer està publicant dos articles al dia d’unes 1000 paraules dirigit tant a pacients com a companys professionals, per actualitzar tècniques o bé sobre vivències o la història en si del càncer. «M’agradaria que hi hagués un bon arxiu creat perquè cap fill torni a patir pels passadissos d’un hospital… que si busca per Internet, com cada cop es fa més, pugui trobar persones amb idees que t’ajudin a conèixer, entendre i aprendre», declara Budhrani.
Per difondre el blog, la campanya s’està viralitzant a xarxes amb fotografies d’una mà amb una peça de puzle. El missatge que es vol fer arribar amb això és que «cadascú som una peça en aquesta vida i que, entre tots, si ens unim, podem ajudar». Si bé Budhrani és l’ideòleg de JuntosXTuSalud, en tot moment ha repetit i agraït que aquesta iniciativa no hagués tirat endavant ni hagués tingut sentit sense tota la gent que «està participant i esforçant-se».
El 2018 s’estima que es van diagnosticar a Catalunya més de 36.500 nous casos de càncer
El 2018 s’estima que es van diagnosticar a Catalunya més de 36.500 nous casos de càncer, segons les últimes dades recollides pel Pla Director d’Oncologia. Concretament, 20.749 casos nous de càncer en homes i 15.782 en dones, i van morir 17.156 persones a causa d’aquesta malaltia: 10.394 homes i 6.762 dones. Tot i això, la supervivència creix any rere any i, segons les últimes dades publicades pel Pla Director d’Oncologia, el percentatge de persones que sobreviuen el càncer als 5 anys és del 54% en homes i del 62.5% en dones.
Els tres càncers més freqüents en homes són els de pròstata, còlon i recte, i pulmó, amb uns percentatges de nous diagnòstics del 22%, 16%, 15% i 9%, respectivament. Pel que fa a les dones, els càncers més comuns són el de mama, que representa un 28% dels nous diagnòstics, el de còlon i recte, 16%, el de cos uterí, 6%, i el de pulmó, un 4%.
El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha publicat un informe breu que analitza l’evolució d’algunes xifres del càncer a Catalunya entre els anys 2013-2017. A banda d’analitzar els tractaments, també s’ha estudiat la població viva i resident a Catalunya al final de l’any 2017 i s’ha analitzat per cada grup d’edat i sexe quina proporció havien desenvolupat un càncer en algun moment de la seva vida, independentment que en l’actualitat el càncer estigués o no actiu.
A l’informa expliquen que la probabilitat de desenvolupar un càncer en l’edat infantil és molt petita, tant en nens com en nenes, comença a incrementar-se a partir dels 25 anys i aquest increment és més gran entre les dones que en els homes, però s’iguala cap als 60 anys, en què s’observa que un 10% dels homes i de les dones de 60 a 64 anys ha tingut un càncer al llarg de la seva vida. A partir d’aquest grup d’edat, entre els homes s’incrementa el percentatge de persones amb història d’un càncer, que en els majors de 85 anys s’apropa al 38%, mentre que en les dones de la mateixa edat és del 23%.
Només el 44% dels metges que aquest dissabte realitzen l’examen MIR tindran l’opció de triar plaça d’especialitat. Aquest percentatge es deu al fet que hi ha 15.475 aspirants per a 6.797 places.
Marcos Pérez Carrasco és metge de medicina intensiva a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i tutor de residents d’aquesta mateixa especialitat des de fa set anys. Donat que es pot estudiar Medicina a moltes universitats, Pérez descriu el sistema MIR com un embut. “Formem molts metges que, pel nostre sistema actual, si volen seguir dins la sanitat pública, necessitaran una especialitat a la que potser no poden optar”, explica. I afegeix que aleshores “es troben sense sortides professionals més enllà d’algunes privades on no et demanen especialitat”.
Si bé Pérez reconeix que en algunes especialitats hi ha superàvit, en general creu que falten especialistes. Com a tutors, Pérez trasllada una sensació col·lectiva: que cada cop es forma menys gent, que en certes especialitats es limiten les places en oferta i això fa que després quedin vacants. “Segons a quines especialitats formem menys residents dels que podríem perquè des del Ministeri no ens els assignen”, explica Pérez que afegeix que això fa que en acabar la residència aquests nous metges especialistes trobin feina directament i que encara en segueixin faltant.
Així, realitzar el MIR i obtenir un número que et permeti triar l’especialitat desitjada t’assegura, després de 6 anys de carrera i uns mesos forts d’estudi, feina i formació per a 4 o 5 anys més, depèn de l’especialitat, i un futur assegurat. Estudiar 12 anys pot ser la millor inversió de la teva vida.
Pérez parla dels residents d’avui com estudiants amb les idees i els objectius molt clars: “des del punt de vista clínic i d’investigació tenen molt clar el què volen fer i ho fan amb un concepte clar de seguretat del pacient i molt compromesos amb els seus principis”. Aquesta determinació ja comença quan milers d’aspirants a obtenir plaça es passegen els mesos previs per tots els hospitals per decidir quin és el que millor encaixarà amb la seva persona. “Un cop saben on podran accedir venen a veure l’hospital i s’interessen sobre tot per com es realitza la docència”, explica Pérez que destaca que des de fa uns anys a banda de visites particulars també es realitzen jornades de portes obertes on es faciliten els contactes dels tutors de cada especialitat i d’altres residents.
Vall d’Hebron forma en 47 especialitats a 163 places. Pérez observa que per absorbir aquesta quantitat de residents cal valorar l’índex d’ocupació en cada àrea d’un servei així com que també es pugui cobrir la seva formació. És per exemple el cas d’anestesia que compta amb 12 residents per any, 48 en total: «hi ha hospitals que no tenen tants tipus de cirurgia ni una unitat de cremats com nosaltres i no poden oferir certes competències formatives que aquí sí que tenim. Cadascú assumeix fins on pot arribar i té residents per formar també segons aquest criteri». D’això depèn una o altra oferta de places.
Tot i la determinació de la que s’envolten un cop ja han passat els sis anys de carrera i s’han enfrontat a un examen estatal per a milers de persones, els metges que poden accedir a una formació especialitzada ho fan amb nervis, dubtes d’haver triat bé i por. També amb molta il·lusió. La valoració? Hem parlat amb 4 residents i per a tots ells és positiva.
Judit Riera, resident de farmacologia clínica a Vall d’Hebron
Judit Riera, farmacologia clínica: «Recomano anar fer els simulacres al costat del més mogut per anar preparat”
Judit Riera és resident de tercer any de farmacologia clínica a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Recorda el moment de sortir de l’elecció de plaça amb sentiments contradictoris: «incertesa per com serà la teva vida a partir d’ara, si t’agradarà el que has triat, que et faran fer a l’hospital.. i molta felicitat al mateix temps».
A Riera, a més, se li sumava que poca gent del seu entorn coneixia l’especialitat que havia triat i, ella, sense encara estar-la fent havia d’explicar-la a tothom. Ara, tres anys després, està completament satisfeta amb el que va escollir i l’explica juntament amb els seus companys a través d’un blog de residents de farmacologia clínica de Vall d’Hebron.
Judit Riera va estudiar Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i un cop acabada es va apuntar a una academia per preparar-se l’examen per a Metge Intern Resident. Recorda l’època com una etapa molt estressant: “cada dia anava a la facultat i ens enclaustràvem amb sis o set companys més. Es percebien moltes ungles mossegades, pentinats de guerra, cuetes molt altes, gent que inclús dormia a la facultat si venia de lluny…”.
Aquest ambient també es traslladava a casa on Riera recorda que tothom anava més en compte a l’hora de parlar-li, que ningú li deia res negatiu i eren més tolerants si estava més irritable. Nou mesos estudiant entre 8 i 10 hores van fer que Riera descrigui avui el MIR “com un embaràs”.
Arribat el dia de l’examen, Riera destaca la necessitat que tenia de tenir-ho tot preparat fins i tot una setmana abans. “Jo volia portar el meu cafè amb llet, tres peces de fruita, tres bolígrafs, llapis… tenia una llista feta. Vaig arribar una hora abans a la facultat d’economia a la Diagonal amb els meus pares i no trobàvem cap bar ni restaurant on agafar-me el cafè… si una cosa falla el dia de l’examen, se’t fa un món”, explica.
Riera també recorda trobar els companys allà esperant, alguns llegint, altres xerrant i sentir-se més nerviosa abans d’entrar que no un cop va veure les preguntes. Reconeix que sempre hi ha coses que sobten i poden desestabilitzar-te com ara que en el seu any, d’estadística, branca que portava molt bé, només van sortir 7 preguntes mentre que l’any anterior n’hi havia hagut 35. “També s’ha de tenir molt en compte la gent que tens al teu voltant, hi ha gent que estressa molt: un no parava d’estornudar i un altre movia el peu i feia tremolar la taula… recomano anar a fer els simulacres al costat del més mogut per anar preparat”, riu.
Anatomia patològica, medicina preventiva o farmacologia clínica eren les tres especialitats que més li cirdaven l’atenció. Per escollir una va visitar o va fer trucades a hospitals de Catalunya, País Valencià i Aragó. Diu que no estava preocupada, ja que sempre són les especialitats quirúrgiques o assistencials les que primer s’acaben. Es va decantar finalment en base a com es gestionava cada hospital: horaris, el tracte als residents, tema guàrdies… i també per prioritzar quedar-se a Barcelona.
Amb un 5.500 aproximadament al MIR, una noia que es trobava tan sols tres números davant seu es va endur una de les dues places que hi havia per farmacologia clínica a Vall d’Hebron. Van ser els minuts de més patiment concentrat que recorda per si algú altre s’enduia el que volia.
Arnau Salvany, al·lergologia: «el del Ministeri tecleja i tu has de comprovar-ho… estava alliberat però no sabia què acabava de passar»
Arnau Salvany va examinar-se fa tan sols un any. Ara mateix és resident de primer a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a l’especialitat d’al·lergologia. Explica que encara està intentant assimilar la seva decisió però que està molt content. Amb pocs números més enllà del 2.500, Salvany va ser el primer de Catalunya en triar l’especialitat d’al·lergologia i, tot i que històricament també va ser dels primers en triar, només hi havia una plaça on ell volia formar-se, cosa que el feia estar nerviós. Abans de la tria, Salvany dubtava entre set o vuit especialitats: totes elles eren mèdiques i no quirúrgiques però algunes eren de planta i altres no. Si finalment va triar al·lergologia entre altres opcions com ara pneumologia, hematologia o endocrinologia va ser pel viatge amb AVE fins a Madrid.
Tot i saber que encara quedaven totes les places, pensava que triés el que triés s’equivocaria però per una sèrie de coincidències va acabar anant en un tren diferent al dels seus pares i al seu costat s’hi va asseure un senyor que es dirigia a un congrés d’al·lergologia. Salvany no parava de consultar vídeos de diverses acadèmies on s’explicaven les claus de cada especialitat i va acabar parlant amb ell i animant-se a col·locar al·lergologia com la primera opció.
Salvany recorda l’època del MIR com una etapa on semblava que ho estudiessis tot de nou, on cada dia acabaves amb molt mal de cap. En començar l’estiu va tornar a casa seva, a Lleida, i va començar a estudiar 10 hores al dia: “acabava d’estudiar i estava molt marejat. Vaig adaptar-me poc a poc però a la nit necessitava sortir una estona o anar al gimnàs”, recorda Salvany. Finalment, com altres companys, l’acadèmia els hi va donar l’oportunitat de fer un simulacre al mateix lloc de l’examen. El va fer a la facultat de Física i si bé recorda els nervis va sortir-ne content. A més, destaca que va aprofitar per fer el simulacre sense anar al lavabo per acostumar-se i així el dia de l’examen no perdre estona.
“Jo no faig molt de cas del que em diuen en general i en aquell moment ens deien que no estudiéssim més… vaig estar tot l’últim dia i fins i tot una hora abans d’entrar llegint, com si fos un examen de l’ESO!”, sosté Salvany. Va arribar mitja hora abans i va trobar-se que tothom ja havia arribat i a un dels seus millors amics amb una bossa preparada per si tenia nàusees. A més, riu en recordar que “semblava que fos un berenar més que un examen perquè tothom portava més menjar que bolígrafs”. Per destensar, li va servir molt el cas d’una noia que va arribar mitja hora tard però tot i això, com encara estaven explicant el funcionament, van deixar que fes l’examen però un cop la van anar a identificar, s’havia deixat el DNI. No sap com va acabar la història quan va anar a buscar-lo doncs ja es va centrar en l’examen.
Va sortir amb l’idea que li havia anat malament però semblava ser que tothom pensava el mateix: “si a tots ens havia sortit malament, entraríem els menys dolents, vaig pensar”. Salvany no va voler fer cas de les correccions de les academies i va decidir “viure a Matrix” durant uns dies. Amb les notes oficials i les correccions estava més nerviós que el dia del MIR en si però ja en sortir el percentil i veure que podia triar tot el que volia fer ja es va relaxar. Tres mesos de vacances i de ruta per hospitals el van fer acabar triant al·lergologia a la Vall d’Hebron: “a Madrid ens van anar cridant i asseient i tothom estava nerviós apuntant les seves opcions i saltant quan escoltava alguna que s’assemblava a la plaça que volies. En el moment de triar recordo esforçar-me per estar molt atent, el del Ministeri tecleja i tu has de comprovar-ho… estava alliberat però no sabia què acabava de passar”.
Josep Balanyà, resident d’urologia a la Fundació Puigvert, junt a un company
Josep Balanyà, urologia: “és un treball molt exigent però també molt bonic i que val molt la pena”
Josep Balanyà és resident d’urologia a la Clínica Puigvert. A l’hora de triar-la encara dubtava entre aquesta especialitat o la d’oftalmologia o otorrinolaringologia. Finalment, amb tan sols un número 1.212 va endur-se l’última plaça d’urologia a Barcelona, on aquest any hi ha 8 places per ocupar. Recorda que potser pots voler molt fer una especialitat però no pot acabar sent i per això és necessari dibuixar-te diferents opcions.
Sabent que potser t’hauràs de conformar és millor tenir on triar també perquè com destaca Balanyà, “les residències són dures a nivell d’horari laboral, de càrrega de feina i a vegades t’emportes a casa preocupacions i material per estudiar i llegir”. Donada aquesta realitat, és necessari doncs estar convençut d’allò que tries: “és un treball molt exigent però també molt bonic i que val molt la pena”.
Balanyà va començar a preparar-se amb temps, tot just començar el sisè curs de Medicina a la facultat. Anava els dissabtes a l’acadèmia per anar-se situant poc a poc i així portar-ho ja més o menys bé quan arriba juny i acabes per fi la carrera. Recorda que a partir de l’estiu va ser quan va començar l’estudi fort: “estudies cada dia entre 8 i 9 hores i només descanses els diumenges que evidentment els aprofitaves més que mai”.
Tot i entrar en l’última etapa i que normalment s’entengui com a època de vacances, Balanyà recorda que durant l’estiu encara era suportable. El fet que hi hagués molta llum a totes hores ajudava. En canvi, amb l’hivern ja a sobre, quan fa fred, Balanyà recorda que en general tant ell com els seus companys van deixar de sortir, de socialitzar-se o de fer esport. A banda del fred i la foscor també s’apropa la data de l’examen i els nervis són més forts.
Si bé Balanyà creu que “el MIR és una època dura amb molts mesos d’estudi concentrats”, també destaca que “t’ajuda a recordar coses útils i sents que t’estàs formant”. Explica que a les acadèmies, unes setmanes abans et fan simulacres a la mateixa aula on faràs l’examen i opina que això ajuda molt, “crea uns nervis que el dia del MIR real et fan estar més tranquil perquè ja coneixes l’aula i el procediment”.
Els següents passos en sortir de l’examen, i “després de pensar que t’ha anat molt malament”, és corregir la prova a les acadèmies per fer-te una idea de quin número seràs. És aleshores quan els metges que opten a plaça comencen a anar a hospitals per parlar amb metges especialistes i residents per veure com seria treballar allà.
“Amb diverses idees al cap vas a Madrid i el dia de la tria és molt pitjor que el de l’examen: potser del que tu vols queden poques places i quan la gent va triant i veus que cada cop en queden menys…”. Balanyà recorda la tria amb patiment però finalment va poder accedir a l’especialitat desitjada i a Barcelona i ara no dubta en afirmar que “ha valgut molt la pena”.
Violeta Uriach, resident de medicina de família i comunitària al CAP Roger de Flor
Violeta Uriach, família i comunitària: «s’ha d’analitzar quina és la millor especialitat per a tu abans que quina té més bona nota»
Violeta Uriach és resident de Medicina de Família i Comunitària de quart any al CAP Roger de Flor a la Dreta de l’Eixample de Barcelona. Entén que fent família et pots prendre l’examen d’una manera diferent. Les seves 1.914 places representen gairebé un terç de l’oferta. A Catalunya hi ha 292 places. Uriach, que també és vocal del grup de residents de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) opina que la relació de que Medicina de Família sigui de les darreres a ser triada amb que és de les menys valorades no té sentit. “En el meu any, la primera persona en triar família ho va fer amb un número 40”, indica Uriach, que pensa que “família és una especialitat que sí que vol fer molta gent”. De fet, assegura que “la gran majoria dels meus companys els hi agrada fer família, volien fer família i són famíliaconvençuts”. També creu que “a vegades hi ha una mica de numeritis: hi ha gent que si dubta entre dos i veu que família és més baixa i ha tret un bon número, tria l’altre” “Crec que s’ha d’analitzar quina és la millor especialitat per tu abans que mirar això”, observa.
Com una de les família convençudes, opina que “un metge de família que acaba la residència té moltes possibilitats on triar”. Explica tant que a Barcelona hi ha molts centres d’Atenció Primària que busquen metges de família amb contractes interessants com que si es vol fer rural pots fer rural o que si vols fer urgències pots triar entre CUAP o ambulància.
Tot i tenir menys pressió, també recorda l’època del MIR com una època de nervis. En el cas d’Uriach, a més, que va estudiar fora l’últim curs de la carrera, s’hi va sumar el començar més tard la preparació de l’examen. Inicialment ho va viure amb molta angoixa: els seus companys ja feia temps que estudiaven i no coneixia a ningú del seu grup. S’ho va prendre com un repte i tot i dur un any menys de preparació el seu grup era molt distés i no tant competitiu o bé comparatiu com en altres grups, segons el que li explicaven els seus companys.
Un cop l’examen va passar va haver de viure el dia de Madrid: “jo era de la segona tongada en triar i vaig estar tres hores dins el Ministeri envoltada de gent que no parava de tatxar llistes però finalment vaig poder triar sense problema i quan vaig marxar encara hi havia places dins la meva unitat docent”.
La PAICAM (Plataforma d’afectats de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) compleix tres anys treballant contra «les altes injustificades i el maltracte de les persones malaltes » que practica l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) i l’INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social). I ho han fet celebrat a les portes del mateix ICAM explicant la seva vivència: «des del cas de la Naty, qui va ser el detonant per començar a endegar la plataforma d’afectades per l’ICAM, i fins avui mateix, en que la companya Montserrat García, té cita, sense saber si ella, també haurà d’acabar pidolant justícia davant d’un jutge (si és que pot pagar-s’ho), i passant per tantes i tantes malaltes que tenen relats esfereïdors, constatem que cada dia que passa, malaltes que són citades en aquest edifici, en surten molt pitjor del què han entrat».
Aquestes paraules, dites per una de les membres de la PAICAM, Marta Serrés, s’han acompanyat de les del diputat de la CUP Crida Constituent, Vidal Aragonés que ha donat suport a la lluita de la Plataforma. «Si algú interpreta que les malalties s’han de respondre amb repressió per part dels Mossos d’Esquadra o amb altes mèdiques és que no entén res», ha assenyalat Aragonés qui també ha afegit que el que cal fer «és situar les causes de les malalties i anar a eradicar-les» i «no perseguir malalts i malaltes, sinó perseguir les malalties».
El per què? Marta Serrés en nom de la PAICAM ha donat a conèixer un document no públic anomenat “Pauta operativa d’actuacions conjuntes entre la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra i l’ICAM”. Un document on, per Serrés, es tracta a les persones malaltes «de possibles delinqüents comuns» al mateix temps que «només fa referència a la possible necessitat de protecció policial als professionals de l’ICAM, quan les malaltes portem anys
denunciant que des de l’ICAM estem patint violència institucional cada dia que passa».
L’origen de la PAICAM el trobem en el cas de Natividad López, coneguda com a Nati, a qui l’ICAM va donar l’alta mèdica després de 18 mesos de baixa per haver patit un infart agut i posterior Ictus. L’argument va ser que les seves dolences eren “susceptibles d’experimentar millores”. Davant d’això, l’octubre de 2015 la Nati va iniciar una acampada davant la seu central de l’ICAM a l’Avinguda de Vallcarca de Barcelona. Paral·lelament es va iniciar una campanya mediàtica sobre les actuacions de l’ICAM, òrgan competent per realitzar els dictàmens mèdics on es determina si una persona continua de baixa per l’entitat de les lesions o patologies que pateix o si bé ha de reincorporar-se de forma immediata al seu lloc de treball. L’ICAM també és l’organisme que examina l’estat físic de les persones per tal de confeccionar una proposta d’incapacitat permanent -que haurà de ser ratificada posteriorment per l’INSS- o instar la seva reincoporació al món laboral si considera que la condició física de la persona ho permet.
Concentració a les portes de l’ICAM en els tres anys de la PAICAM / Carla Benito
Amb la Nati i el mes que va durar la seva acampada va néixer la PAICAM que, des d’aleshores, «denuncia insistentment la situació de vulnerabilitat i exclusió que l’ICAM provoca en nombrosos treballadors i treballadores imposant altes mèdiques injustificades que els aboquen a tornar a l’entorn laboral malgrat el seu estat físic no els permet desenvolupar les tasques». Ara, a més, des del passat mes de juny tenen una nova eina: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va desestimar el recurs que havia interposat l’INSS davant la sentència del Jutjat Social 17 e Barcelona qui establia que l’estat físic de la jove obligava l’INSS a abonar-li una prestació econòmica en reconeixement a la situació d’incapacitat laboral en grau de total que derivava de les seves lesions i patologies. Així, fins a dues vegades s’ha ratificat la incapacitat total reconeguda a Natividad López.
«Quina culpa tenen les malaltes que la ciència no hagi trobat la diagnosi objectiva?»
Entre les diferents barreres que es troben les malaltes i que Marta Serrés ha volgut destacar a les portes de l’ICAM existeix una dificultat afegida per aquells malalts no reconeguts com a tals per l’ICAM i l’INSS. Serrés ha explicat que «des de l’ICAM es justifiquen dient que ‘el dolor és difícil de mesurar donada la seva naturalesa subjectiva i pel seu caràcter multidimensional’» però ha volgut preguntar que «quina culpa tenen els pacients amb malalties englobades en les síndromes de sensibilitat central com la fibromiàlgia o la fatiga crònica que la ciència no hagi trobat la diagnosi objectiva?». En base a aquesta premissa, Serrés ha definit la PAICAM com una «Plataforma d’Afectades per un sistema pervers que envia a les malaltes a un metge, on l’objectiu del qual no és guarir, sinó fiscalitzar».
La roda de premsa s’havia convocat també per explicar novetats al respecte de la feina dels darrers mesos: el 9 de gener la PAICAM es va reunir amb Laura Pelay, Secretària General de Salut, i Maria Sardà, Directora general del Departament de Salut i de la Direcció General d’Ordenació i Regulació Sanitària. El 17 de gener es van reunir amb tots els partits amb representació parlamentària amb l’excepció del PSC i el PP, que no van assistir a la trobada. El dia 23 de gener, la PAICAM va rebre una carta de Maria Sardà on, a l’entendre de la Plataforma, Sardà «negava que les coses van malament» i més «després que durant la reunió la senyora Pelay reconegués que aquesta institució no funcionava tan bé com fora desitjable».
La PAICAM ha realitzat una declaració d’intencions clara amb els seus tres anys de vida: seguir denunciant els casos de persones malaltes «que no han estat ben ateses o se’ls ha donat l’alta de manera injustificada» i insistir en les reunions per aportar les dades que demostren les seves queixes i demanar transparència de la gestió del departament en quan a la tasca inspectora. Això ho fan perquè afirmen que a l’ICAM es «segueixen criteris econòmics en detriment de criteris mèdics». A partir de l’anàlisi del BOE A-2018-1656, la PAICAM afirma que allà hi són totes les xifres que reverteix l’INSS a l’ICAM i que, d’aquesta manera, queda evidenciat que “a més altes mèdiques, més diners que entren a l’ICAM».
A més, seguint en la mateixa línia, Marta Serrés ha volgut mostrar algunes dades que, a l’entendre de la PAICAM, fan veure aquest criteri economicista de l’ICAM. Comparant dades, la durada mitjana dels processos amb alta mèdica estaven a novembre de 2017 a nivell estatal en 39.7 dies, a Andalusia en 45,94 dies, a Astúries en 57.74 dies, a Galícia en 64.37 dies, a Madrid en 33.97 i finalment, 10 punts per sota de la mitjana de l’estat, a Catalunya la mitjana està en 29.39 dies.
El paisatge del Camp de Tarragona es caracteritza per la petroquímica. Preocupats per l’impacte que aquesta, així com altres indústries de la zona, podien tenir sobre la població, diverses entitats s’han anat activant al llarg dels anys per treballar en defensa del territori i la salut de la seva gent. La Plataforma Cel Net va néixer el 2008, entre un grup de gent que ja es coneixia, sense que fos res seriós. El motiu va ser l’ampliació del polígon nord i el pla parcial urbanístic que havia de créixer riu amunt. Aquest pla va quedar paralitzat i van decidir seguir treballant en altres temes: va ser aleshores quan es van centrar en l’estudi de les olors i els contaminants.
Anys de feina van culminar en un estudi de la qualitat de l’aire al voltant del Polígon Nord de Tarragona que, com expliquen en el seu comunicat, va treure en evidència les mancances actuals que hi ha en el nostre país en quant a protecció de la qualitat de l’aire per a la salut de les persones. L’estudi, realitzat pel Laboratori del Centre de Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya, va comptar en la seva primera edició amb el conveni dels ajuntaments de Constantí, El Morell, Perafort-Puigdelfí i Vilallonga del Camp. Va sortir l’any 2014 després d’estudiar durant un any i mig la qualitat de l’aire a partir de controls socials, químics i de modelització numèrica de les emissions atmosfèriques contaminants a la Vall de Francolí, en aquests municipis propers al complex petroquímic.
Els resultats d’aquest primer estudi i la pressió que va exercir en posar sobre la taula el problema van fer que el Parlament de Catalunya aprovés per unanimitat crear una taula de qualitat de l’aire per buscar solucions per contaminants que no estaven legislats. Neus Roig, membre de la Plataforma Cel Net, ens explica que abans d’això la Generalitat «obviava que hi havia un problema, deien que no patíssim per les pudors, que no era tòxic». Els acusa també de treure importància a un fet històric: «ja havíem aprés a viure amb la petroquímica i ningú qüestionava què implicava».
La creació d’aquesta taula, que ara mateix està aturada, ha estat, per Roig, «l’excusa per als ajuntaments per deixar de finançar l’estudi». «Entenem perfectament que ara que s’ha creat un òrgan els ajuntaments es retirin, ja que qui ha de liderar-ho és la Generalitat. Això fa, no obstant, que no tinguem un control real de la zona», afegeix. El Morell ha estat l’únic municipi que sí que ha seguit pagant aquests estudis independents. Això suposa, però, que no es tingui una visió clara del que ha passat. Des de Cel Net expliquen que tot i que s’han creat més punts de control dins la xarxa de contaminació de Catalunya, la majoria de punts extres no són captadors en continu. Si hi ha una fuita, ha de coincidir que el captador estigui en actiu.
«La Vall del francolí. L’alè del Camp»
Tota aquesta denuncia, aquesta realitat, aquesta convivència, l’expliquen Saurines Produccions en el seu documental «La Vall del francolí. L’alè del Camp». En un dels seus textos introductoris, Saurines diu: «al Camp de Tarragona fa més de 40 anys es va imposar un model de desenvolupament econòmic que va portar feina i riquesa als pobles on es va implementar, però a la llarga ha hipotecat el territori. Problemes de salut i de contaminació ambiental han fet que avui en dia el que en un moment es va considerar progrés ara es posi en qüestió». Així, el documental recull diversos testimonis i explica la realitat de la zona comunicant també els resultats dels estudis i la situació legislativa actual.
L’objectiu del documental, com ens explica la seva directora, Elisenda Trilla, ha estat «donar llum a la situació al camp de Tarragona». Trilla, de la productora Saurines, una productora audiovisual que tracta temes de territori i paisatge de la zona, volia que aquest documental servís per reivindicar la vall del Francolí. «Nosaltres ens trobem a pocs quilòmetres de la refineria i, si bé no rebem totes les agressions com la gent del Morell, sí que és cert que la refineria forma part del nostre paisatge… El paisatge que coneixien els nostres avis ha desaparegut sota la indústria», explica.
Des de la Plataforma Cel Net celebren la seva existència, doncs, per Roig, qui creu que «el Camp és la terra oblidada de molta gent», aquests tipus de documentals «obren fronteres». De fet, amb aquesta premissa, avui dimecres 23 de gener, el documental s’estrena a Barcelona a les 19 hores al cine cooperativa Zumzeig.
Fer-ne difusió i anar més enllà del Camp és important tant per Saurines com per Cel Net, qui explica dins el documental la seva activitat. El per què? Ara per ara, com ens explica Roig, la Generalitat encara està analitzant quin tipus d’estudi s’ha de fer. L’any 2018 va acabar amb una Taula creada i idees per a grups de treball. Cel Net va proposar-ne diversos: per l’impacte sonor, la qualitat de l’aire, l’impacte visual, el del sòl… però només van sortir-ne dos endavant segurs. Un d’ells dedicat a estudiar quins contaminants s’havien de regular o quins s’haurien d’incloure a l’hora de valorar l’impacte sobre la salut. «Vam acabar l’any passat amb una idea de macro-projecte, un estudi super complert per mirar en forma radial tot l’impacte del polígon nord, tot i que el polígon sud seguia quasi sense estudis», fa notar Roig que, a més, «després van reconèixer que era massa macro i que tampoc hi ha diners».
Cel Net no vol fer estudis pel fet de fer-ne, només demanen mirar què tenen i què es pot fer i ho volen ja: «la legislació al final el que fa són mitjanes anuals», explica Roig, «però els qui vivim al costat no podem viure amb puntes continues de contaminació». La Plataforma, a més, tot i que seria feliç si no existissin els polígons, és conscient que aquest és el model econòmic del Camp de Tarragona i que han de conviure amb ell de la major manera possible: «simplement pel fet que és una industria que dóna molta feina, la gent no s’atreveix a enfrontar-s’hi però al final no és enfrontar-s’hi, és conviure». De fet, amb Repsol, comenta Roig, és amb qui més es comuniquen: «a base dels anys hem guanyat una mica de transparència i si hi ha algun episodi ho preguntem via whatsapp i et contesten».
Vídeo promocional sobre la campanya que va acompanyar el primer estudi: «Saps què respires?»
“M’enrecordo d’un llibre que vaig llegir fa una mica més d’un any de David Healy, professor de psiquiatria i farmacologia del país de gales.En ell explica que havia conegut dos tipus de metges amb la mort dels seus pares: els que volien intervenir molt sobre la malaltia, perquè s’oblidaven del conjunt de la persona; i els metges que veien una persona, no una malaltia, i tenien actituds molt diferents. Crec que era el seu pare, a qui el van convèncer d’operar un càncer de colon. Tenia 86 anys i moltes altres coses per l’edat i va morir de les complicacions postoperatòries. No calia operar un càncer de colon amb aquesta edat”.
Joan-Ramon Laporte valora així que sí que hi ha una medicina que mira les persones però que “per influència de la indústria farmacèutica però també de la indústria diagnòstica, cada cop és miren més els indicadors i menys les persones”.
Laporte és catedràtic de farmacologia i ha estat cap de farmacologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i director de l’Institut Català de Farmacologia. La seva experiència, com ell mateix explica, s’ha desenvolupat entorn el descobriment i l’avaluació dels efectes indesitjats dels medicaments, estudis d’utilització i auditoria dels medicaments, l’elaboració de protocols i en informe d’avaluació de nous medicaments i protocols de recerca. Explica que,quan va començar a donar classes es va adonar que en el llibre mare de farmacologia, anomenat Goodman & Gilman, parlava d’uns medicaments que, en comparar-los amb els 20 més consumits a Catalunya, només en sortia 1. “Vivíem en un món totalment diferent i vaig pensar què podíem fer per prendre medicaments realment útils: així va començar el meu activisme per la vigilància dels efectes adversos i per consumir medicaments necessaris”. Aquest activisme s’ha traduït entre d’altres en crear una fitxa de cadascun dels articles que s’ha llegit des que va acabar la carrera. Amb l’aparició d’Internet va haver de digitalitzar-ne 26.000 fitxes. Ara, potser en duu més de 90.000 i tots són dins una web de la Fundació de l’Institut Català de Farmacologia. “Llegeixo tant que no ho recordo però l’ordinador sí: jo sóc el que penso i ell és la meva memòria, i a més d’accés públic!”.
L‘extensa lectura i els treballs que ell mateix ha realitzat el porten a declarar que els medicaments sens dubte són un progrés però que estan sent mal utilitzats. A l’any 1985, a Espanya, cada ciutadà rebia de mitjana 10 prescripcions per any, els joves no en rebien quasi cap i els vells en rebien més. L’any 2011 va arribar a 19,8 i ara hem tornat a arribar a 19,8. Compartint aquestes dades, Joan-Ramon Laporte fa veure que en aquest període l’exposició de la població espanyola als medicaments s’ha duplicat i, per tant, això causa el doble de iatrogènia o, fins i tot, més del doble, ja que com més medicaments, més interaccions farmacològiques. Denuncia en aquest sentit que entre els indicadors de qualitat assistencial dels metges es té en compte quins medicaments prescriuen però no la quantitat: “hi ha molta gent que pren un medicament però després ningú se’n cuida de dir-li para ja”. “La gent ha de preguntar al metge quin és l’objectiu, si terapèutic o preventiu o de quin tipus, per quant de temps, i si pot interactuar de manera desfavorable amb els medicaments que ja està prenent”, aconsella Laporte.
Les xifres mitjanes de consum de medicaments a l’estat espanyol fan que de cada 100 euros que es destinen a sanitat, 29,6 vagin a pagar la factura farmacèutica. Laporte apunta que els estudis que s’han fet aquí a Catalunya diuen que “com a mínim un 50% dels medicaments prescrits en el sistema de salut són innecessaris i en alguns casos contraindicats, són més perjudicials que beneficiosos. Per exemple antidepressius en nens”.
Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia / Sandra Vicente
Tornant doncs a quin tipus de medicina s’està desenvolupant, Laporte assegura que aquesta cada cop “mira més indicadors i menys persones: miren el colesterol, miren la densitat mineral òssia però no el conjunt de la persona. Hi ha una exageració de les malalties i dels factors de risc”. Per explicar això posa com exemple que es tracti la densitat mineral òssia, que no és més que una variable escassament predictiva del risc de factura de fèmur i que comporta l’ús de medicaments, en comptes de promoure mesures per reduir els factors de risc de caiguda.
Justifica que es miri el colesterol o la pressió arterial en comptes del risc cardiovascular o la densitat mineral òssia en comptes del risc de fractura perquè així es beneficia a les empreses que comercialitzen amb les proves diagnòstiques i també a les empreses que venen els medicaments que suposadament corregeixen els factors de risc
Un altre element que Laporte destaca sobre com està canviant la medicina és la medicalització del malestar. Com ja explicava el psiquiatra Alberto Lobo Ortiz en una entrevista per aquest diari, “la hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”. En la mateixa línia, Laporte apunta que “la tristesa ve etiquetada com a depressió i en conseqüència es tractada amb medicaments. La menopausa ve tractada com a malaltia i per tant amb medicaments… independentment que es puguin tractar símptomes com els fogots es fa de la menopausa una patologia general”. En el seu parer, això fa que les percepcions socials també hagin canviat o alguns processos les hagin fet canviar. “Hi ha molta gent que pensa que els medicaments són màgics: que si estàs trist, prens un medicament deixes d’estar-ho o que si tens el colesterol alt prens una estatina ja no tindràs un infart. Tota aquesta medicalització fa que la gent busqui en el sistema sanitari respostes a problemes que el metge de capçalera ha d’entendre i ha de compartir i ha de conèixer perquè no són purament problemes de diagnòstic tecnològic”.
Laporte també opina que la percepció que qualsevol problema trobarà la solució en un medicament passa també amb proves diagnòstiques: “quanta gent té mal d’esquena durant molts mesos, li fan una ressonància i es cura? La ressonància era diagnòstica, no terapèutica”.
No responsabilitza els pacients sobre aquestes dinàmiques sinó que apunta a una qüestió de mal govern del sistema de salut que pretén que els metges millorin la seva pràctica a base d’aplicació de protocols i de guies de pràctica clínica que, afegeix, estan inspirades en gran part per laboratoris farmacèutics i en molts casos les financen.Després, explica “es mesuren els indicadors de qualitat assistencial per les coses que diuen les guies de pràctica clínica però aquestes per la inspiració dels laboratoris per una banda i després perquè són guies de malalties aïllades, fan que els pacients rebin molts més medicaments dels que necessiten o que poden tolerar”.
Ho exemplifica amb una persona amb diabetis que hagi fet un infart de miocardi i tingui una insuficiència cardíaca. “Per protocols prendrà un o dos medicaments per la diabetis, un antiagregant plaquetari o dos, una estatina, un bloquejador… Potser li augmenten la dosi d’un dels medicaments i també li posaran un diürètic. A més, aquest pacient que té una insuficiència cardíaca, que té menys capacitat física des de l’infart, se’l veu que es mou poc i a més se’l considera deprimit perquè s’ha posat trist… naturalment perquè s’ha posat malalt i abans no ho estava però davant d’això li donen un antidepressiu. I com pren tants medicaments li donen també un omeprazol per protegir l’estómac encara que sigui de manera injustificada”.
Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia / Sandra Vicente
Casos com aquest fan que a Catalunya tinguem entre 7 i 800.000 persones que prenen simultàniament cinc medicaments a càrrec del CatSalut més els que prenguin per altres vies. I tenim unes 100.000 persones que prenen més de 10 medicaments al dia. Laporte indica que això està generant una patologia causada per medicaments i afegeix, citant a altres autors, que els medicaments són una causa molt important de mort: de fet, hi ha veus que diuen que és la tercera causa de mort encara que no es pugui quantificar. “Tu classifiques les causes de mort com directes, segons l’aparell o sistema afectat, o indirectes, que serien el tabac o els medicaments. Com els medicaments poden produir càncer, la mort vindrà quantificada com càncer. No vull dir que no hem de prendre medicaments però sí que hem de reduir el nombre que prenem i sobretot la polimedicalització de la gent gran”.
Laporte també té temps per parlar sobre patents i sobre els interessos de la indústria farmacèutica. Veu com una manipulació del pensament mèdic que l’Agència Europea del Medicament, que en la seva opinió serveix més a interessos que a la ciutadania, quan aprova un medicament tothom corre a prescriure’l quan aquest simplement complia els requisits legals per donar-li la llum verda de comercialització. Laporte defensa que aquest medicaments que s’aproven i es determinen com eficaços no tenen perquè ser millors que altres que ja existien. Critica de fet que el 50% dels assaigs clínics al món no han estat publicats: “és obligatori que per llei si comences un assaig el registris però en molts estats després no és obligatori publicar-ho. La legislació acostuma a definir l’eficàcia com a superioritat al placebo en un o dos assaigs clínics. Ara, la llei no diu que especifiquis si l’assaig s’ha fet 8 cops abans d’aconseguir-ho. Ara ja no val l’excusa de que no te l’han acceptat a cap revista perquè penjar-los a internet és gratis”.
No fer-ho, per Laporte, “és una manipulació de la informació i de la ciència. A la vegada és una greu falta ètica perquè quan un investigador fa un assaig clínic i li demana a algú que participi implícitament o explicita li diu que això és pel progrés científic. Però el progrés i la ciència si són secrets no són progrés ni són ciència. Les persones que participen tenen dret a que els resultats es publiquin”.
La Josepa Forn va estudiar psicologia i pedagogia i treballava en el món de l’educació especial. D’un dia per l’altre va patir un ictus i la seva vida va canviar dràsticament. Explica que va passar per diferents estats per acostumar-se a la seva nova realitat però que si ha tirat endavant ha estat gràcies als professionals i a tots aquells que han estat al seu costat però també, i sobretot, a l’actitud.
«Jo no podia moure el costat esquerre, però avui puc jugar amb els meus néts i ser feliç. És molt important l’actitud. Vaig passar per una depressió molt forta perquè passar de poder-ho fer tot, ser una persona molt activa, ser autònoma, treballar, i més si, com a mi, la teva professió t’agrada, a no poder fer res i haver de prejubilar-te és molt dur». Forn, ha explicat la seva experiència durant l’acte ‘L’Ictus: l’estat de la qüestió. El mèdic i el pacient’ que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès i va ser el primer dels tres debats que es realitzaran dins el cicle ‘Sanitat: l’estat de la qüestió’. Un cicle on es parlarà amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.
En aquesta primera ponència Josepa Forn, pacient d’èxit, ha volgut deixar clar que malalties com l’Ictus es pot tirar endavant. De fet, en patir l’ictus, i retornant a la idea de l’actitud que compartia, recorda que si bé al principi la dutxaven en una llitera, després va demanar que la dutxessin dreta i en uns dies ja va demanar un caminador. Així, més enllà d’una rehabilitació necessària, cal mostrar-se predisposat i, segons Forn, feliç. Aquesta és la idea que ha volgut transmetre amb el seu llibre «Donant un xic de felicitat», que va escriure després de realitzar un curs d’escriptura i un altre de teologia.
A part de l’actitud posterior calen dos elements indispensables per actuar davant un ictus: el temps i l’atenció especialitzada. Per parlar sobre això, l’acte va comptar amb la presència del doctor José Álvarez Sabin, cap del servei de neurologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Álvarez, a més de ser el doctor de Josepa Forn, també ha format part de múltiples grups de treball i comitès i ha coordinat el grup de treball ‘Malalts amb ictus’ i diversos protocols i guies de pràctica clínica.
Des d’aquest coneixement, Álvarez ha explicat en què consisteix un ictus i els tipus que hi ha. Dades que ha volgut ressaltar de l’estat actual de l’ictus, situen aquesta malaltia com la segona causa de mort i la primera en dones. A més, és la primera causa de discapacitat, la segona de demència – sent un factor de risc d’Alzheimer-, la primera causa d’epilèpsia i una important causa de depressió. Per altra banda, per l’entorn immediat, el 80% de les persones que han patit un ictus necessiten un cuidador. Un 35% de les persones que assumeixen aquest rol són persones en actiu. D’aquestes, 3 de cada 10 han de deixar de treballar. L’impacte d’un ictus té doncs també un impacte social important.
Álvarez ha explicat també durant la seva ponència que, donat que l’esperança de vida s’ha doblat en l’últim segle, l’ictus cada cop serà més freqüent. De fet, una de cada cinc persones majors de 45 anys patiran un ictus al llarg de la seva vida. L’ictus augmentarà en un 34%, les seqüeles un 25% i la mort un 45%, ja que hi haurà més volum de població en edat de patir-ne.
Davant d’això, Álvarez no ha parat de repetir una paraula al llarg de tota la seva ponència: temps. I és que per cada minut que el cervell està mal irrigat es perden dos milions de neurones. Ser-hi a temps és doncs fonamental, ja que a més fins a les 24 hores hi ha una operació clau que acostuma a ser d’èxit. Aquesta consisteix a introduir un catèter que creua el coàgul que ha obturat l’arteria que està impedint que la sang circuli bé pel cervell. Es desplega aleshores una malla i, aquesta, després, en ser estirat el catèter, arrossega el coàgul i desobtura el pas.
L’Ictus: 21 segles d’història
El doctor Álvarez també ha volgut la seva ponència per explicar què és, com actua, com es prevé i com es tracta l’ictus per explicar els seus orígens. Situa els primers coneixements sobre l’ictus en l’època d’Hipòcrates, 500 anys abans de Crist. Aleshores l’anomenaven apoplexia i volia dir colpejat violentament. Aleshores es creia el cervell com un òrgan desproveït de sang i es van trigar més de 21 segles en trencar amb això.
L’any 1628, Harvey va descriure la circulació de la sang però no és fins 30 anys després que Wepfer descriu la circulació cerebral. El 1761, Morgagni va distingir dos tipus d’apoplexia i, 100 anys després, l’any 1856, Virchow diferencia la trombosi de l’embòlia. És finalment a l’any 1968 quan es parla per primera vegada d’ictus però fins l’any 1977 no es considera com tractable.
