Just Deploy It!

Autor: Carla Benito

  • De vacances amb els reportatges més llegits!

    Ara que ja està ben avançat el juliol, la redacció d’El Diari de la Sanitat s’agafa unes setmanes de vacances. Abans de tancar, però, i com cada cop que us deixem uns dies, us volem deixar amb un repàs dels últims mesos fet amb la vostra mirada.

    Nosaltres tornem el 2 de setembre amb les forces renovades i mentrestant, perquè no només hem publicat deu bons articles al llarg del curs, trobareu a les nostres xarxes socials alguns dels reportatges, articles i entrevistes que han omplert El Diari de la Sanitat.

    Els 10 articles que més heu llegit durant aquest curs

  • La ciència, en laboratori o en pacients, necessita motivació, equip i inversió: 10 anys de feina rere el fàrmac contra el càncer del VHIO

    Fa un mes i escaig es publicava que el Vall d’Hebron Institut Oncològic (VHIO) havia desenvolupat un nou fàrmac contra el càncer. La notícia ocupava titulars pel gran avenç que suposa i pel mecanisme pel qual actua: ajudant al sistema immunitari a defensar el cos contra el tumor. El què això pot provocar és la creació d’una memòria immunològica que, a banda d’impedir la metàstasi, pot prevenir les recaigudes o les repeticions. Com? Bloquejant una proteïna anomenada LIF que es dedica a desactivar l’alarma contra el tumor alhora que promou la proliferació de les cèl·lules mare tumorals.

    El què en el seu moment va ser una notícia que obria portades arreu no venia del no-res, ni d’un plantejament ràpid i llançat com a experiment. Aquest nou estudi que presentava el VHIO va ser publicat a la revista Nature Communications quan havia superat totes les fases preclíniques i ja s’havia realitzat també el primer assaig clínic. Sortia a la llum també quan ja s’havia iniciat un treball conjunt amb l’hospital MSKCC a Nova York i el Princess Margaret a Toronto i després d’haver produït el fàrmac necessari com a inhibidor de LIF i d’estar provant-lo en 41 pacients. Encara podem anar més lluny, sortia a la llum després de més de 10 anys de proves i després d’una incògnita que es va plantejar el Dr. Joan Seoane, director del co-Programa de Recerca Preclínica i Translacional del VHIO, investigador principal del Grup d’Expressió Gènica i Càncer i professor ICREA.

    En tornar l’any 2004 de Nova York cap a Vall d’Hebron, es va plantejar fer recerca translacional, el què implica  fer recerca bàsica per entendre els mecanismes moleculars del càncer però amb la idea de traslladar-ho el més ràpidament possible al pacient. «En aquell moment estava molt interessat en per què no tan sols els tumors són diferents, sinó per què les cèl·lules que formen aquests tumors són diferents. Entendre-ho serviria per saber com actuar ja que pots tenir un tractament que actuï contra unes cèl·lules que si en tens d’altres de resistents acabarà havent-hi recurrència, podrà tornar a aparèixer o directament no s’eliminarà el tumor», ens explica el Dr. Seoane. Resolent aquest plantejament, que es coneix com heterogeneïtat intratumoral, l’equip del VHIO va veure que hi ha unes cèl·lules mare responsables de reiniciar els tumors. «Imagina’t que tens una mala herba: tens un bulb sota terra amb les seves arrels i una part externa, les fulles. Si talles les fulles, la mala herba tornarà a créixer. La cèl·lula mare seria el bulb. Oi que has d’eliminar el bulb per garantir que no tornin a aparèixer? El mateix passa amb el càncer».

    Amb aquesta premissa, van identificar les cèl·lules i van veure que hi havia una proteïna que era crucial (LIF) que si s’eliminava es donava un efecte antitumoral. En la dinàmica de fer recerca translacional i en trobar una bona «diana terapèutica», van decidir elaborar un fàrmac per traslladar-ho a pacients. I aquí entra de nou la dificultat de fer recerca: «dissenyar un fàrmac per pacients no és trivial. Hi ha una part per la que estem entrenats d’entendre i estudiar però dissenyar fàrmacs va més enllà».

    Aquest més enllà es va traduir en, després de diversos anys d’estudi i validació de la potencialitat de LIF com a diana terapèutica en models preclínics i experimentals, muntar una empresa (Mosaic Biomedicals) que al mateix temps fos una spin-off del VHIO. Que l’Insitut participi de l’empresa, per Seoane, fa que els beneficis retornin al VHIO i s’aprofitin per fer més recerca i acabi sent un «cercle virtuós».

    Del laboratori al pacient, anys de proves i autoritzacions

    Com va dir la seva directora de tesi a Mónica Pascual García, biòloga que forma part de l’estudi,  «una cosa què has d’aprendre fent recerca és la tolerància a la frustració». El dia a dia d’un científic és a curt termini: si bé quan ensenyen finalment els resultats, la gent pot interessar-se i valorar la feina feta, «en el nostre dia a dia costa posar a punt els models, costa que els experiments surtin, costa pensar perquè quan surt l’experiment de la teva vida i després no es repeteix buscar quines variables han canviat». Però darrere d’aquest dia a dia que descriu Mónica Pascual que es viu a curt termini, sempre hi ha «la vocació i la motivació que això arribi algun dia als pacients».

    Així, com subscriu Ester Bonfill Teixidor, també com Pascual signant de l’estudi i del Grup d’Expressió Gènica i Càncer del VHIO, «tens frustracions però cada dia vas avançant una mica: és tenir paciència i anar lluitant perquè la meva sensació és que per poc que aportis hi haurà un moment que tindrà un impacte. És qüestió de tenir esperança i no perdre el fil del treball».

    Tant Pascual com Bonfill han estat les encarregades de fer tot el model preclínic juntament a altres membres de l’equip. «El què hem fet és testar que en els animals el tractament que nosaltres utilitzàvem faria un efecte antitumoral, estudiar el mecanisme i mirar que passava amb el sistema immunitari», explica Pascual. Unes observacions primer a nivell de mecanisme molecular a nivell de la cèl·lula amb experiments in vitro i, després, per veure què passava amb els macròfags, extraient medul·la òssia dels ratolins. En tot dos casos analitzaven si el LIF s’unia o no als promotors dels gens que s’estaven regulant i com ho feia.

    Paral·lelament a les proves a laboratori, l’empresa dissenyava aquest anticos i treballava en tota l’anàlisi toxicològica i farmacològica. Al mateix temps també s’havia de treballar tota la qüestió regulatòria i la presentació del projecte a les Agències del medicament tan europea com americana, el què comporta encara molt més temps fins rebre el vist i plau.

    El Dr. Seoane ens explica que com mai ningú havia fer un anticos ni inhibidor de LIF ni mai abans cap fàrmac d’aquest tipus s’utilitzava en un pacient, els van obligar a baixar molt la dosi. D’aquí, ara estan fent l’assaig clínic amb 41 pacients en una fase 1.

    Ester Bonfill, signant de l’estudi i membre del Grup d’Expressió Gènica i Càncer del VHIO acaba una prova / Carla Benito

    De la diferència a allò comú, de la cèl·lula al pacient

    «Tenir mostres dels pacients tractats és clau per entendre quan un fàrmac funciona o no en un pacient i perquè un dóna una resposta i un altre pacient una altra. Si entenem això tindrem la clau per dissenyar alguna cosa vàlida». Aquesta afirmació del doctor Seoane dóna suport al concepte que s’està treballant ara en oncologia que és la combinació de tractaments. A partir d’aquesta fase 1 amb l’anàlisi d’aquestes mostres s’anirà cap a una fase 2 en la qual ja amb pacients seleccionats buscaran l’eficiència i proposaran aquestes possibles combinacions.

    Per entendre com funciona el LIF cal entendre com funciona el cos humà. El doctor Seoane posa un exemple molt clarificador de com funciona que van extreure al descobrir que el LIF té un paper impressionant en embriologia. «El què fa el LIF és solucionar un problema que tenen tots els mamífers. En una au, quan posa l’ou, l’ou està molt separat de la mare. En el mamífer l’embrió s’ha d’implantar, integrar, en el teixit de la mare, en l’úter. Ens trobem que l’embrió, que conté antigens del pare, envaeix el teixit de la mare. Com és que la mare no reacciona contra aquests antigens? El LIF el que fa és evitar aquesta reacció, fa una immunosupressió local que protegeix l’embrió», segueix Seoane per descriure el mecanisme de la proteïna afavorint el tumor. I és que el mateix passa amb el càncer: el què fa el càncer és «segrestar aquest mecanisme dissenyat per l’evolució durant milions d’anys per solucionar un problema dels mamífers pel seu benefici». El LIF doncs protegeix el tumor del sistema immune de l’hoste, del pacient, de la mateixa manera que el LIF protegeix l’embrió de la mare.

    Paradoxalment, i com explica Mónica Pascual, els càncers on més actua el LIF són el de pàncrees, el d’ovari i en glioblastomes, un tipus de tumor cerebral. Sabent això també els hi és més fàcil de cara a la fase 2 saber en quins pacients es veurà si el tractament és útil.

    Com aporta Joan Seoane, un altre dels paradigmes del càncer és que s’ha de fer medicina personalitzada, de precisió, s’ha de saber com és cada pacient per saber com tractar-lo. La combinació és necessària perquè com diu el doctor Seoane, «el càncer canvia per escapar-se dels tractaments dels quals genera resistència» i, per tant, si tens dos tractaments, la probabilitat de generar resistències als dos tractaments és més complicada i improbable.

    Com afegeix en el mateix sentit Mónica Pascual, les combinacions són importants per descobrir nous tractaments. Ella és una defensora dels tractaments que van van vinculats al sistema immunitari. «Les quimioteràpies i radioteràpies són útils i són el què més ha funcionat fins el moment però crec que les teràpies que van al sistema immune tenen molts menys efectes secundaris. Estàs reeducant el teu sistema immune perquè sigui qui ataqui les cèl·lules del tumor. És una forma més fisiològica més natural d’atacar-lo», defensa. A més, opina que si aconsegueixes crear aquesta memòria aquest tumor ja no tornarà a aparèixer.

    «Fomentar la ciència és bàsic per seguir avançant»

    Una idea comuna dels científics a banda de saber gestionar la frustració és també alegrar-se i motivar-se. Com a científic, «fas moltes hipòtesis, tens moltes idees, la majoria són errònies però quan enganxes una que és correcte aquella sensació és única, és una sensació de eureka», diu Seoane. Així, la recerca, la ciència, és molt dura, però genera una motivació especial: «saber que hem generat un coneixement nou que ningú ha fet, que l’hem fet nosaltres, que hem participat d’un procés creatiu, hem de treballar molt, hem d’estudiar moltíssim, hem de formar-nos, hem de tenir perseverança, hem de tenir resiliència… però després tenim una sensació única».

    D’aquí, l’equip extreu la necessitat de difondre això entre els més joves, de transmetre’ls-hi la idea del coneixement, d’entendre les coses per després que puguin tenir un impacte i, per Seoane, també que entenguin que «no han de fer-ho els americans, que ho poden fer ells aquí». D’aquesta manera, a banda de generar persones ben formades i educades que a més poden fer un retorn a la societat com seria millorar el tractament dels pacients, també es pot parlar d’un benefici econòmic. «Si aquesta droga arriba, serà un fàrmac fet aquí i els royalties arribaran aquí a Barcelona. Per què hem de pagar a la gent de NOVARTIS que està a Suïssa?»

    Per ara, l’empresa amb participació de VHIO també ha tingut finançament d’altres fonts que han fet possible el projecte, perquè com tot científic reclama, cal més inversió pública en ciència. Mentrestant, com ressaltava el Dr. Seoane quan van publicar l’estudi, aquest s’ha aconseguit, entre d’altres, «gràcies a un treball enorme finançat principalment per l’European Research Council (ERC) i el suport des de l’inici de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), Fundació FERO i el programa CAIMI de la Fundació BBVA”.

  • «El problema de l’Atenció Primària és tan complex que és una il·lusió pensar que complint amb un topall es soluciona: cal un canvi de model que afecti també els hospitals»

    Nani Vall-llosera va deixar la presidència del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) el passat mes de juny després de ser-ho des del 3 de desembre de 2015. Meritxell Sánchez Amat la substitueix des del 4 de juny, quan es va celebrar la darrera Assemblea General Ordinària del FoCAP. Aquest fòrum va nèixer ara fa 10 anys amb la idea d’aglutinar “als metges i infermeres d’Atenció Primària (AP), a tota la resta de professionals i ciutadans, interessats en promoure a Catalunya una AP millor”. En el seu ‘Qui som’ afirmen que “el FoCAP intervindrà davant les autoritats sanitàries per promoure la plena implantació del seu ideari, en benefici de la salut dels ciutadans”.

    En aquesta línia, a Vall-llosera se la coneix per ser una metgessa de família i comunitària que sempre pots trobar a primera fila. A banda de participar de les mobilitzacions que altres plataformes com Marea Blanca o Rebel·lió Primària organitzen, també participa d’actes que puguin sortir des de la Capçalera o des de Jo Sí Sanitat Universal. Aquesta militància activa és potser també el que fa 12 anys la va portar a demanar un trasllat fix al CAP Bon Pastor, on desenvolupa la seva tasca assistencial. El Bon Pastor, segons les últimes dades publicades per l’Ajuntament de Barcelona, és dels barris amb una renda familiar més baixa. Aquesta vulnerabilitat econòmica i social repercuteix en la salut dels seus habitants i en l’accés que hi tenen.

    Sobre això, la necessitat d’un sistema sanitari primarista, els recursos necessaris perquè els professionals puguin treballar dignament i la improrrogable exigència de posar la vida de la gent al centre parlem amb Nani Vall-llosera.

    Què destacaries d’aquests tres anys i escaig a la presidència del FoCAP?

    S’ha de tenir en compte que el FoCAP ja tenia una trajectòria. Són 10 anys ja! Però és cert que han estat tres anys molt intensos perquè han passat moltes coses. L’Atenció Primària ha seguit perdent pes dins el sistema sanitari, no s’han recuperat els llocs de treball que es van perdre durant la crisi i els polítics i els gestors no han sabut posar-la a l’escena pública, no han sabut fer-la valdre ni posar-la en el lloc que mereix no només en pressupost sinó també en prestigi. Però sí que és cert que en aquests 3 anys i mig hi ha hagut un moviment professional i un moviment ciutadà que fa que sentim esperança. La Marea Blanca mateix ha agafat un discurs primarista que és molt esperançador. No ens en sortirem si la ciutadania no reclama i no defensa la seva Atenció Primària i coma ciutadania estem els professionals també. I així ha sorgit Rebel·lió Primària, un moviment de base professional amb qui hem pogut treballar entre nosaltres i també amb la ciutadania. Per exemple, la primavera del 2017 vam aconseguir una confluència entre CAMFIC, AIFFiC, Col·legi de Treball social de Catalunya en aquell manifest d’Enfortim l’Atenció Primària per defensar el sistema sanitari públic.

    I d’aquí a convocar una vaga de professionals de l’Atenció Primària a finals d’any.

    Sí, això va dur a què fos possible i tingués un èxit de convocatòria la vaga de novembre de 2018. Una vaga on el FoCAP es va posicionar d’una manera clara amb Rebel·lió Primària defensant uns matisos que no eren exclusivament de condicions de treball. Qui va negociar les sortides de la vaga va acceptar uns resultats que eren molt quantitatius – es va centrar en 28 pacients i els 12 minuts per pacient- i que ara s’han mostrat des del punt de vista de la millora de les condicions de treball o de la millora de l’AP com a nivell assistencial i com a capacitat de resoldre problemes. Aquesta sortida de la vaga ha estat decebedora per molta de la gent que hi va participar perquè s’ha demostrat que cal molt més per poder redreçar els problemes que està vivint l’AP. Problemes de falta de pressupost però també de falta de poder dins el sistema per situar-se no com a subaltern de la resta sinó en un lloc central. Això no s’ha solucionat.

    Sí que és cert que hi ha llocs on s’ha establert el topall de 28 pacients i 12 minuts però això en el que ha repercutit és en l’atenció a les persones perquè calen més recursos i no només de metges. Calen més recursos en l’àmbit administratiu que podrien ajudar a resoldre part de la demanda i també en infermeria que ben dotades de personal, apoderades, amb capacitat per prescriure i capacitat real i reconeguda per prendre decisions, també podrien descongestionar. Cal que els problemes els resolgui qui més eficientment ho pugui fer. Això implica distribuir la feina.

    Nani Vall-llosera, metgessa al CAP Bon Pastor i ex presidenta del FoCAP

    L’altre dia l’ICS feia balanç de les mesures implantades des de l’acord que va desconvocar la vaga dient que dels 250 metges promesos, 122 eren noves contractacions, 123 places es cobririen gràcies a l’augment d’hores de 792 professionals i 17 metges més estan posposant la seva jubilació… Un total de 262 metges finalment dels quals només 122 són nous

    Ni que es complís, mira, si jo poso 28 visites i 12 minuts per pacient no dono resposta a la demanda de la meva població. Molts dies arribo a fer 35 visites, continuen sense substituir l’espai de formació i territorialment seguim sense arribar a tot arreu. El problema és tan complex que és una il·lusió pensar que complint amb aquest topall es soluciona. És un problema de model i aquest model afecta també el què es fa als hospitals. L’Atenció Primària no s’arreglarà fins que no s’arregli l’atenció hospitalària. I aquesta s’ha d’arreglar des de molts punts de vista. Hi ha pacients que es queden a l’hospital i podrien ser retornats al control per l’AP. Que es quedin eternament a l’hospital és el que impossibilita desprès una derivació ràpida i efectiva. I abans de quedar-s’hi, hi ha molts hospitals que tenen una portada d’entrada a les urgències enorme i des d’on s’estan resolent problemes que tocaria que portés l’atenció primària. També des dels hospitals s’està derivant a especialistes i això dóna un missatge a la població molt concret.

    També hi ha un tema de quins missatges medicalitzadors es donen. Fins i tot des dels mitjans de comunicació públics. Totes les notícies que tenim de salut, que són a diari, generen expectatives i posen un pes sobre la malaltia. En canvi surt molt poca informació preventiva i desmedicalitzadora de la vida de la gent. El que es diu contínuament és que hi ha un infradiagnòstic. Es posa molt l’accent sobre allò tecnològic, sobre els fàrmacs i sobre la recerca. La ciència és important i alguns dels avenços tenen una rellevància clara per la vida de la gent prò la majoria de les notícies que es donen coma grans avenços estan en fases molt inicials. La repercussió final pot fins i tot ser nul·la per la vida de la persona. Aquesta tendència de parlar de la medicina com una cosa gairebé màgica que ho pot tot i que ha d’estar present arreu, no ajuda ni a la seva salut ni a que les expectatives de les persones siguin ajustades al que la medicina pot donar. També suposa una sobrecàrrega del sistema sanitari i de la part hospitalària que és insostenible.

    Per a què serveixen les xifres que es donen contínuament doncs si es fan sense una lectura objectiva o causal? 

    Jo tinc una ràtio de 1400 pacients assignats i tinc responsabilitat sobre tots ells. Jo justament no tinc una ràtio molt alta perquè en assignar-la s’estudien diversos factors però de totes maneres una cosa és la població assignada i l’altra la població atesa. Si tu l’únic que mesures per dir que treballo o no és si faig 28 visites o 35, no estàs comptant que jo també sóc responsable dels pacients que no vénen a la consulta. Moltes vegades qui té cita passa per davant de la persona que està a casa i no es pot desplaçar. Si jo dic que amb les 28 visites ja n’hi ha prou deixo de visitar domicilis i moltes vegades podem ajudar més a la gent vulnerable a casa que a les persones que vénen a la consulta que potser tenen mals menors.

    Com a metgessa he de poder revertir la llei de cures inverses i si la gent que menys ho necessita és la gent que més assistència acaba rebent, estic perpetuant el sistema: que la gent amb més exclusió social és qui menys accés acabarà tenint. Si no puc anar a buscar aquells pacients que no vénen a la consulta perquè estan al domicili i no s’hi poden desplaçar o per altres causes perquè he de complir amb les meves 28 visites al centre, perpetuo un sistema que no està ajudant a les persones que ho necessiten.

    Ara des del sindicat de metges es parla d’aquestes xifres però s’ha d’anar més enllà. Dir si anem bé és si jo puc anar a fer els meus domicilis i atendre la gent en condicions. A aquells professionals als quals se’ls hi ha augmentat la ràtio, se’ls pregunta si estan fent moltes més visites del compte, si estan anant als domicilis o si estan podent trucar a la persona que fa molts dies que no està venint? Ara tenim un sistema electrònic molt potent. Podem fer continuïtat amb els pacients que han estat a l’hospital? Podem trucar als pacients encara que ells no ens hagin demanat visita? Podem fer això si no tenim temps?

    Tinc un senyor diabètic mal compensat que no ha pogut venir o s’ha oblidat o no li donava importància que tenia a la prova que li vaig demanar. Tinc temps d’anar a buscar-lo? El sistema no el comptabilitza de cap manera i és la responsabilitat que a mi se m’ha assignat socialment i que jo he assumit. El sistema no està afavorint aquest tipus d’atenció que al final és la definició d’atendre una població.

    I parlant d’exclusió social i sobre els factors que determinen les ràtios, entenc que un d’ells podria tenir en compte entre les característiques de la població l’ús que es fa de mútues. A Catalunya el 33% de la població està assegurada en una d’elles

    El què està més privatitzat és l’atenció ambulatòria. Això vol dir que la gent amb recursos no s’atén a l’atenció primària de la sanitat pública. El 50% de l’atenció ambulatòria es fa via privada però quan vas a mirar aquest percentatge a l’hospital és molt més baix… tot i que el percentatge de gent que té mútua als hospitals és molt alt també. Això vol dir que qui té més recursos es salta l’atenció primària. Això és un problema perquè al final qui s’està atenent a l’atenció primària no compta. No compta des del punt de vista electoral i des del punt de vista de poder fer pressió per canviar les coses.

    A l’Atenció Primària fem molt bona feina però un sector de la població malauradament no ens utilitza. Malauradament perquè l’atenció fragmentada que es dóna no és bona per la salut però poc a poc aquest discurs va penetrant: la importància que et tractin a tot tu i no a un tros de tu. Així, tot i que els pobres no tenen alternativa on triar se’n beneficien i al final són qui més necessita aquesta mirada integral. Sovint tenen molts problemes per exemple per seguir una dieta sana: els hi és molt més fàcil comprar aliments que són no saludables i que fins i tot emmalalteixen perquè els ultraprocessats i la bolleria industrial són més barats que comprar fruita o verdura.

    CAP Bon Pastor

    A banda de la gent que ho vol triar, ara amb la Llei Aragonés s’introdueix la possibilitat que t’atenguin des d’una entitat privada sense tu tenir-hi ni veu ni vot

    Això a Catalunya té una llarguíssima trajectòria. El sistema sanitari català en temps de Boi Ruiz es va posar un nom genèric perquè tot fos atenció pública però en alguns casos la gestió és privada podent ser amb o sense afany de lucre. Ha quedat tot aquest magma on jo tinc pacients que si els hi demano una endoscòpia potser els hi farà Quiron. Puc ensenyar-te informes ara mateix. Però ho tenim tant integrat que ja no xoca que ja no genera massa protesta.

    Els diferents consellers han anat parlant de les bondats del sistema sanitari català amb aquesta multiplicitat de proveïdors però això genera uns aparells administratius grans i fa que es perdi qualitat. Jo amb QuironSalut no tinc cap via de comunicació i si tinc un dubte clínic sobre una prova que m’han fet no puc comunicar-me. En un proveïdor públic serà dificultós però tinc les vies. A més, ells fan una prova però no es fan càrrec del pacient.

    Xoca sabent que la majoria de Centres d’Atenció Primària formen part de l’Institut Català de la Salut i són de titularitat pública

    Sí. En Atenció Primària el 80% és de l’ICS. Parlaríem potser del sector que més públic és. Encara que no sigui tot públic ara mateix això no és el pitjor que li passa a l’AP realment. És evident que en un sistema sanitari amb tantíssims proveïdors el control es fa impossible però dins d’això podríem dir que l’atenció primària està ben situada.

    Recuperant la necessitat que expressaves d’un canvi de model, què en sabem de l’ENAPISC? 

    No hi ha calendari ni pressupost ni sabem si s’han redreçat les coses que nosaltres assenyalàvem com a perilloses. En quin lloc es queden els Equips d’Atenció Primària (EAP) dins la xarxa d’AP? Una de les grans trampes dels darrers anys es dir-li Atenció Primària a tot el que passa fora de l’hospital… A l’AP s’accedeix sense cap filtre i sense haver de complir cap requisit. Tu tens un problema de salut mental i vas a un centre de salut mental, no? Doncs l’AP és una porta d’entrada des d’on s’haurien de redigir tots els fluxos.

    És evident que els serveis que estan fora de l’hospital necessiten recursos per existir però no els haurien de treure de l’atenció primària. El què acaba passant és que no només despullen de recursos l’AP sinó que a més a més per seguir existint necessiten buscar-se pacients i l’AP deixa de ser el filtre pel qual redirigir i garantir l’equitat de l’accés. Recursos com serien PADES (Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport) que s’enduen diners però també pacients perquè necessiten justificar la seva atenció i acaben col·lapsant per la seva pròpia inèrcia de buscar pacients per seguir existint. La xarxa d’atenció primària deixa els EAP en una situació de indefinició.

    No els defensem perquè hi treballem, no és aquesta la nostra lluita, ho fem perquè sinó això és perdre salut per les persones, perdre equitat, perdre sostenibilitat del sistema sanitari… Defensem els Equips d’Atenció Primària i aquesta Atenció Primària universal, propera, longitudinal, integral i coordinada per nosaltres perquè això és bo per la salut de la gent i de la societat en general. I si l’AP fa bé la seva feina i és eficient, això és bo pel sistema.

    Nani Vall-llosera, metgessa al CAP Bon Pastor i ex presidenta del FoCAP

    En la mateixa línia a principis d’aquest curs es va celebrar el I fòrum de diàleg professional per abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya. Què reclameu exactament des del FoCAP? 

    Tot el sistema sanitari s’ha de tornar primarista. L’hospital ha d’entendre que ha d’estar al servei de les persones en un sistema sanitari primarista i això és el que farà que l’hospital pugui fer la seva feina, aporti a la vida de la gent i no faci mal de manera innecessària. També d’aquesta manera serà sostenible perquè els especialistes podran atendre aquella patologia que necessiti una mirada concreta, amb molta tecnologia, amb fàrmacs que poden ser fins i tot perillosos però que en aquell moment s’entenguin necessaris. Abans d’això, altres hauran hagut de valorar si cal abordar una patologia amb un fàrmac que pot tenir el seu benefici però el risc de fer mal és gran si potser no ho necessitaves finalment. Cadascú actuarà des d’on està format i per tant com a usuari t’has d’atendre amb aquell que et faci menys mal. I si una persona pot ser atesa per una infermera doncs que no l’agafi un metge. I si un problema administratiu el pot solucionar un administratiu que ho faci perquè potser si ho faig jo aportaré una mirada més medicalitzadora. Hem de situar l’atenció en el lloc on sigui millor per la persona.

    Aquestes paraules i demandes han acompanyat des de setembre la campanya que diverses entitats heu desenvolupat anomenada Donem vida a l’Atenció Primària. L’altra dia vau lliurar signatures a la conselleria. Quina valoració en feu?

    L’altre dia vam portar les signatures i això va dur a una reunió amb la consellera. Crec que el més positiu és aquesta conscienciació respecte la importància de tenir una infermera i una metgessa de capçalera que sigui accessible en 72 o fins i tot màxim 48 hores i que doni aquesta atenció longitudinal. Més de 60.000 signatures es moltíssima gent que està demanant aquest sistema sanitari primarista i aquesta és la collita fonamental. Aquest treball conjunt amb la Marea, la Capçalera i Rebel·lió és el principal canvi en el panorama des que vaig començar fins ara. Ara falta que es prenguin decisions polítiques perquè la gent ens necessita i ho està reclamant. La nostra força és que som significatius per la vida de la gent i per la seva salut. Donem vida va començar el setembre però si miro aquests 3 anys i mig deu ni do la feina conjunta i la gent que s’ha mobilitzat. Hem de seguir perquè la situació no està millor.

  • El 10% dels catalans no compra les medicines necessàries i deixa els tractaments per problemes econòmics

    A Catalunya l’exclusió social creix més que en el conjunt de l’Estat espanyol. Les raons són bàsicament dues: la més gran precarietat laboral i l’augment del cost de l’habitatge. En ambdós casos per sobre de la mitjana espanyola. Aquesta és una de les conclusions clau de l’Informe FOESSA presentat per Càritas Catalunya.

    En aquest informe, en termes de salut, destaquen que les situacions d’exclusió impacten de manera negativa en la salut, ja que comporten dificultat per accedir a medicaments, a serveis sociosanitaris o a un règim adequat d’alimentació. En aquest sentit, prop d’un 4% de les persones viuen en llars sense accés a una alimentació bàsica. La dada més rellevant que facilita l’informe és que hi ha 780.000 persones (el què representa un 10% de la població) que han deixat de comprar medicines i seguir tractaments per problemes econòmics.

    Inicien aquesta secció parlant sobre que la desigualtat generada per l’accés als recursos bàsics que queden fora de la competència de la sanitat pública reforça el caràcter exclusiu de la dimensió de la salut, amb una especial incidència entre les persones amb discapacitat. De fet, també conclouen que certes situacions d’exclusió poden tenir el seu origen en problemes de salut o en el desenvolupament de certes malalties. Aquestes situacions poden incrementar el risc d’aïllament i exclusió social en persones amb càrregues associades a la cura de persones malaltes o amb algun tipus de discapacitat. En dades, la incidència de l’exclusió social a Catalunya puja més de 10 punts percentuals en aquestes llars que compten amb alguna persona amb discapacitat o situació de dependència passant d’un 19 a més del 30%.

    El fet què hi hagi prestacions que tot i ser bàsiques no formen part de les competències de les institucions públiques d’atenció sanitària fa que una part de la població visqui en desigualtat per no poder accedir per motius socioeconòmics. Serien alguns exemples l’atenció odontològica, l’atenció òptica, l’accés a ajudes tècniques, els recursos protèsics o la salut mental.

    Una última dada que també vol fer palesa l’informe FOESSA és que si bé de mitjana el 17% de les persones es troben afectades per dificultats de salut, aquesta xifra puja fins el 78% de les afectades quan ens fixem en les persones en situació d’exclusió social severa.

  • El càncer afecta emocionalment, física i social a les persones que el viuen: Kalida Sant Pau col·lectivitza “un refugi” per aprendre a gestionar-ho

    A la Susanna li van diagnosticar càncer d’úter el novembre de 2018. En realitzar-li una extractomia per un mioma (un tumor benigne que es troba a l’úter) i en fer l’anàlisi patològic va ser quan, de manera indirecta, li van detectar el càncer d’úter i d’endometri que cursava amb metàstasi.

    Directament en saber que tenia un càncer va dirigir-se a Sant Pau on a banda «de la muntanya russa emocional» que va viure de cop, va iniciar tot un circuit de proves. «Com estava força avançat entres en un dinamisme molt ràpid: el 30 de gener ja vaig tenir la primera sessió de quimioteràpia», ens explica. Després d’això, més proves i tractaments resumits en 6 sessions cada 21 dies. Fins ara que gràcies a proves de control han pogut veure que està tot net però, com tolera molt la quimioteràpia, seguirà encara amb un parell de sessions addicionals per reforçar i frenar tot allò que no es veu.

    En aquests set mesos que la separen del dia que li van diagnosticar la malaltia un element important en el seu dia a dia que li ha fet més suportable el tractament ha estat l’espai que la Fundació Kalida ha aixecat dins el recinte de l’Hospital Sant Pau de Barcelona. Un espai que té com a finalitat acompanyar les persones amb càncer, als seus cuidadors i familiars, en les diferents fases del procés oncològic i fer-ho en un entorn arquitectònic dissenyat especialment per a aquest fi. Kalida s’ha convertit en el seu «refugi emocional, una segona família».

    El què fa de Kalida un lloc especial no es pot resumir en una sol línia. Si bé es va constituir l’any 2016 i les seves activitats es realitzen des d’aleshores, fa poc més d’un parell de mesos que la Fundació va inaugurar un edifici-refugi per aquelles persones que estiguin passant un procés de càncer. En un entorn dissenyat especialment per a aquest fi, l’edifici que acull Kalida Sant Pau és una llar per a tots els seus usuaris. Arribar, obrir la porta i en comptes de trobar-se un mostrador-recepció el primer que vegis sigui una zona de butaques i una taula ben llarga justament al costat d’una gran cuina dóna ja una sensació familiar.

    Tot el que es troba dins de Kalida ha estat donat i tots els seus serveis són gratuïts per a pacients oncològics i les seves famílies / Carla Benito

    Per no passar-ho sol, passa’t-hi

    Allà asseguda et trobes una de les persones voluntàries que t’acull i t’orienta per explicar-te tot el que necessitis. La majoria de persones que arriben a Kalida vénen dels passadissos del Servei d’Oncologia però també hi ha molta altra gent que ve d’altres centres. L’edifici està just a sota i en línia recta d’aquest servei per facilitar el seu accès. Molts oncòlegs també en parlen amb els seus pacients però per fer ús dels serveis de Kalida no cal que vinguin amb derivació mèdica. Els serveis són gratuïts i serveixen per complementar els tractaments mèdics, mai per substituir-ne cap d’ells. Aquests serveis els ofereix un equip de professionals especialitzats en suport oncològic: psicooncòlegs, infermers, treballadors socials i terapeutes… I també fins a 18 voluntaris com la Rosalia. Ella assisteix cada dimecres 3 hores al migdia per fer companyia, xerrar o el que sigui necessari amb algun dels usuaris de l’espai. Ho fa després d’haver rebut ella també ajuda per part de Kalida quan el centre encara només s’ubicava en una habitació de l’hospital i ella estava vivint un procés de càncer. Per ella ser ara voluntària és retornar allò que li van donar.

    Però en què consisteix aquesta ajuda o aquests serveis? El programa que Kalida ofereix, inspirant-se en l’experiència de l’organització Maggie’s, de la xarxa internacional de centres de la qual forma part, va encarat a donar resposta a les necessitats psicosocials de les persones amb càncer. Així, com ens explica el director de la Fundació, Joan Reventós, la Fundació ofereix una avaluació de necessitats en tres àmbits: emocional i psicològica, pràctica (informació laboral per exemple) i social. A Kalida es fa un seguiment individualitzat si la persona ho necessita perquè després aquesta vagi entrant poc a poc a grups. “Les persones amb càncer viuen un moment de desorientació i sembla que no puguin decidir res de la seva vida. Aquí intentem que recuperin el control de les seves vides”, afirma Reventós.

    Només en el primer mes de la inauguració de l’edifici, havien realitzat 707 assistències. EL 30% de les quals eren a familiars o a cuidadors. Tot i atendre a les dues perspectives, sí que és cert, com ens expliquen, que no barregen en els mateixos tallers o activitats a les dues vessants, ja que podria ser “disruptiu tant pel grup com per les persones”. El què sí que tenen clar des de Kalida, com ens relata el seu director, és que són un complement al tractament i per tant no interactuen amb aquest. Tot el que fan està basat en evidències científiques i en aquesta línia realitzen tallers de relaxació i ioga però no reiki per exemple.

    A finals de juny el centre començava a tenir ja una afluència considerable  de persones que omplien moltes de les seves activitats i la seva rutina fins aleshores havia implicat la realització de tallers de nutrició, sessions de relaxació mindfulnes o ioga i també grups de suport emocional. Per ara s’han dedicat a escoltar molt i a veure les necessitats dels seus usuaris i no descarten ampliar els tallers. Reventós declara que el de nutrició és el què més demanda té, ja que les persones que visiten el centre verbalitzen que hi ha manca d’informació.

    Sara Garcia és una de les psicooncòlogues amb les que compta Kalida i a més és coordinadora del centre: “des de l’hospital els oncòlegs ens verbalitzen que tota la gent que torna de Kalida els hi fa una valoració molt positiva, que els ajuda molt tota l’atenció que reben aquí. És un bon indicador”. Un altre bon indicador que assenyala és que aquelles persones que s’apropen i s’apunten a un dels cursos de sis setmanes l’acaben fent sencer. “Si no estiguessin interessats, el deixarien i, a més, vénen després a preguntar ‘què més teniu?’”, indica Garcia.

    La cuina i el menjador sçon l’epicentre de Kalida Sant Pau per a tots aquells que utilitzen els seus serveis / Kalida

    El suport entre iguals, clau per avançar

    “Tenim un ventall d’activitats i de recursos força ampli que toca la part social, la més pràctica, l’àrea més corporal de les alteracions del cos i l’emocional. Totes tres serveixen per millorar la qualitat de vida”, explica Garcia. La Susanna. Ella va conèixer Kalida a través de cartells i en va parlar amb la seva oncòloga. Aleshores s’hi va apropar i en xerrar amb l’Ester, la infermera del centre, li van explicar que donaven suport en diferents àmbits: “des de l’assessoria laboral quan estàs de baixa, una emocional o altres més pràctiques com la nutrició… Em van ensenyar un calendari amb totes les activitats que feien i em vaig apuntar a tot allò que vaig veure interessant i què em podia donar eines per la malaltia”. En aquesta lògica, la Susanna ha fet des la relaxació o la nutrició com arteteràpia.

    Per ella, que ara ve a vegades a fer un cafè i prou o a llegir una estona encara que no tingui cap visita al metge o cap activitat programada, Kalida és un refugi. “Comences a venir per les activitats, ara vens una mica abans i et fas un cafè i parles amb la gent… de mica en mica veus que aquí estàs bé i còmode i que et va bé emocionalment”.

    En la mateixa línia que els professionals de la Fundació, la Susanna així com la resta d’usuaris tenen clar que una cosa és el seu tractament i l’altre les activitats que realitzen a Kalida. Valora així que mentre des de Sant Pau li estiguin administrant quimioteràpia intravenosa i estiguin fent-li el seguiment mèdic de tot el que comporta, des de Kalida li aportin el suport necessari per gestionar emocions, estrès o per aprendre a conviure amb aquesta malaltia. “Aquí, gràcies a les trobades, som tots com una família. Hi ha una connexió que no pots explicar… els teus amics o la teva família ho pateixen però ho viuen d’una altra manera”, explica.

    En aquest sentit, Garcia entén que les famílies pateixen impotència i frustració en no poder ajudar. La seva gran por, segueix, és no saber gestionar aquesta por ni les emocions quan per qui estàs patint és un altre a qui no vols tampoc mostrar-li que no pots o no saps ajudar. Pel que han analitzat, la por de les persones diagnosticades de càncer va des de por a com anirà el tractament, els efectes secundaris, com es reduirà la qualitat de vida, l’impacte en el dia a dia… pors més vitals serien la por a patir, patiment físic, i la por a morir. Davant d’això, Sara Garcia creu que “li hem de donar una normalitat perquè si no tenim por a morir potser és que ens passa alguna cosa que posa en alerta el nostre instint de supervivència”. Així, entén que la por a morir s’ha de naturalitzar, ja que “és molt natural morir, una altra cosa és de quina manera i en quin moment”.

    Joan Reventós Rovira, director de la Fundació Kalida

  • Estar ben informat és salut: la CAMFiC contribueix a l’educació sanitària amb els seus Fulls per a Pacients

    «El projecte fulls per a pacients de la CAMFiC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) va néixer el 1999-2000 amb l’objectiu de millorar la informació que els metges podem donar als pacients a les consultes d’Atenció Primària. Una de les principals qualitats del Fulls per a Pacients de la CAMFiC és la revisió periòdica i actualització. Els fulls són d’accés lliure tant per als professionals com per als pacients». Aquestes paraules són les que defineixen al web el projecte on participa des de 2001 la metgessa de família al CAP Manso de Barcelona, Lurdes Alonso.

    La Doctora Alonso va conèixer el projecte a través d’una de les revistes que la CAMFIC editava on hi havien afegit un dels fulls informatius. Alonso feia temps que realitzava fulls especials per als seus pacients i quan va veure els que havia començat a editar la CAMFIC, hi va contactar. «Vam crear un grup de treball cap a l’any 2000-2001 per realitzar aquests fulls informatius per a pacients orientats en el bé per al pacient i en no complicar la vida ni a ell ni als professionals. El grup de treball sempre és multidisciplinari: hi ha metges però també infermeria i personal administratiu o la periodista mateix de la CAMFiC… tot de gent que mira que sigui entenedor», explica Alonso.

    Entre les demandes bàsiques que el grup té vers el full és que aquest sigui útil i segueixi les normes d’educació sanitària: llegibilitat (per això és negre sobre blanc, perquè sigui molt visual i amb un tipus de lletra fàcil); que sigui comprensible (evitar paraules tècniques i substituir-les per paraules més del dia a dia), també que no hi hagi cap interès de la indústria ni cap interès econòmic de ningú; que el full es trobi tot en una sola plana; i que el dibuix sigui dinàmic i que aporti, no només il·lustratiu. «Tot això comporta molta feina de consens dels grups de treball, dels autors, dels revisors científics, dels revisors editorials… hi ha molta gent darrera cada full».

    Tots aquests requisits no tindrien sentit si el material no arribés finalment al seu destinatari. Per facilitar això, des de la CAMFiC han treballat per tal que també siguin accessibles de forma lliure i gratuïta per internet i que tothom ho pugui consultar o imprimir. De fet, si escrius al cercador d’internet «fulls pacients», el material de la CAMFiC et surt com primera opció.

    Un projecte plural per una població plural

    «També traduïm els fulls per facilitar la comprensió de tothom i de tot el procés d’atenció al pacient que, sigui de l’idioma que sigui, pugui entendre el més clarament possible què té o què hauria de fer», relata Alonso. Segueix explicant que si bé la CAMFiC no arriba a tots els idiomes, fora del català, el castellà, el francès i l’anglès, també hi ha molts fulls traduïts al xinès, l’àrab, el basc, el romanès… Ara per exemple s’estan iniciant contactes per traduir tot el material també a l’urdú per a la comunitat de l’Índia i el Pakistan.

    «El xinés és un dels més útils perquè solen saber llegir el seu idioma amb molta més diferència que algú d’un altre origen. A més acostumen a venir a la consulta sols i la comunicació és molt complexa. Els hi encanta quan els hi facilitem».

    Entendre aquestes necessitats és possible perquè els metges que estan treballant els fulls de pacients són metges que cada dia estan passant visita i veuen les realitats de les seves consultes i per tant les necessitats. Això sí, per fer-ho han hagut d’anar buscant solucions a mida perquè la CAMFiC això ho fa de manera voluntària i el suport institucional és poc. Les traduccions per exemple surten de metges originaris d’altres països o de metges que a canvi fan algun curs després a la CAMFiC.

    Actualment hi ha uns 150 fulls fets i si bé hi ha temes mèdics com diabetis o colesterol i també d’alguna malaltia concreta, també hi ha molts fulls sobre el desànim, la serenitat, el dol… «Fulls que s’han treballat molt. També hi ha fulls més tècnics com ara sobre mètodes anticonceptius o instruccions d’utilització d’inhaladors. Hi ha molts tractaments que es fan inhalats per temes bronquials i hi ha molts tipus diferents. Agafar tots els inhaladors i fer els fulls sense la indústria pel mig és complicat. El nostre interès era facilitar la vida al pacient i al professional».

    Els fulls estan tenint un èxit important entre la població que a més els hi ha dedicat temps i per tant valor i importància. El temps de mitjana que els usuaris romanen a cada full digitalitzat al web és de 7 minuts. En aquest sentit, parlant sobre la fiabilitat de les fonts i la importància de consultar en llocs adients i acreditats, Alonso ha detectat que és sovint la gent jove la que s’autoconsulta i s’automedica. Davant d’això, que es busqui a Internet en comptes d’anar a buscar un professional, creu que és important treballar en una edició d’aquests fulls de manera digital, que la web sigui fiable i assenyada i anar incorporant més temes i també hospitals en l’edició d’aquests fulls. De fet, ara estan iniciant el projecte d’obrir una aplicació per a telèfons mòbils des d’on poder visualitzar tots els fulls editats. «Si tu ets un professional podràs saber què és real i que no però els pacients no poden discernir i més quan hi ha webs que semblen fiables i no ho són. Busquem modernitzar i donar totes les facilitats als pacients».

    Un treball col·laboratiu que s’adapta als nous temps

    Per adaptar-se a la realitat doncs i defugir només parlar de malalties, també han realitzat fulls que parlen sobre pírcings o tatuatges o sobre diversitat sexual. En aquest sentit, Alonso destaca que tots els fulls es van revisant i actualitzant contínuament: per nous conceptes, noves recomanacions però també per l’ús de nou vocabulari. «Anem incorporant el gènere i un llenguatge més inclusiu en tots els fulls… Les normes sanitàries obliguen a posar la data en totes les publicacions i això també ens motiva en renovar els fulls antics».

    Si bé la CAMFiC és qui primer com a societat científica, abans que a nivell estatal, va iniciar el treball d’aquests fulls, es troben que hi ha altres entitats que volen també realitzar fulls específics. La Dra. Alonso ens explica davant d’això que intenten sempre proposar sinergies. Un exemple important és el full sobre l’onada de calor que van realitzar juntament amb el mateix Departament de Salut: «basant-nos amb el que ells tenien vam fer el full i ens van donar el vistiplau».

    Paral·lelament a això, des del grup de treball de fulls per a pacients de la CAMFiC van anar a parlar amb l’Institut Català de la Salut (ICS): «des de l’ordinador quan estem treballant a la consulta dins de l’eCAP tenim una pestanya directa que ens remet als fulls de la CAMFiC». Aquest és doncs un acord molt important entre l’ICS i la CAMFiC que també arriba a alguns hospitals. «Per nosaltres és molt important crear sinergies i a vegades ens trobem entitats que ens diuen que no, que faran els seus fulls… nosaltres pensem que és molt més interessant l’economia col·laborativa posada al màxim i més si ho fem des d’un punt de vista social».

  • La construcció de la història, la memòria i la cohesió resideix en La vellesa dels barris

    La Leonor “va a tot arreu”. Tenir 85 anys no impedeix que faci tai txi i balli country al centre cívic, que els dilluns els tingui reservat per anar a les cosidores, que participi de les reunions de l’assemblea de barri i que “entremig” també vagi a risoteràpia per a gent gran. A banda, també fa un voluntariat a l’escola de Poble Sec amb nanos de 12 anys: «al principi els ensenyàvem a cosir i fer ganxet però al final ja només parlàvem amb ells» i a més a més fa teatre. Ha passat pel centre cívic, per Gràcia, pel teatre Tantarantana i per la presó d’homes: «vam fer sketchs fàcils de recordar on explicàvem com et veies tu, ensenyaves un objecte volgut i que representava o explicaves la mort de la parella… era un retall de la vida!»

    Des de sempre ben activa, a més, després de passar 8 anys amb una persona en cadira de rodes a casa i que la seva vinculació a Baixem al carrer els hi solucionés sovint la seva rutina, la Leonor ha seguit també en aquesta associació. Baixem al carrer, com ens explica la Noemí, una de les seves treballadores, forma part de la coordinadora d’entitats del Poble Sec, a Barcelona, i té dos projectes principals destinats a la gent gran. Un d’acompanyament més individualitzat, per resoldre les petites traves que la gent gran es pot trobar en el seu dia a dia com ara haver d’anar al metge o per fer un simple passeig, ja que «per la seva mobilitat reduïda i les carències d’accessibilitat del seu edifici, no pot sortir sola al carrer i, malauradament, fa temps que no ho fa». Així, l’altre via, vol promoure l’envelliment actiu i organitza amb l’ajuda de transport adaptat  i cadires de rodes visites a parcs, museus, al teatre, a concerts d’estiu, participen a activitats comunitàries… Tot aprofitant els recursos del barri. «Jo no puc ser voluntària, que amb 85 anys no puc anar a buscar un malalt amb cadira de rodes, però una de les coses que puc fer és fer el pallasso. Faig bromes i m’hi sento bé!», explica la Leonor sobre la seva vinculació amb Baixem al carrer.

    Unes últimes dades revelen que a l’estat espanyol hi ha 4,7 milions de llars unipersonals i que dos milions de persones majors de 65 anys viuen soles. I en aquest context apareix un projecte que ja va per la seva cinquena edició: La vellesa als barris. La cooperativa CàmeresiAcció va iniciar aquest projecte l’any 2015 per tal de treballar en dues direccions: per una banda, la realització de tallers entorn l’ús de les eines audiovisuals i, per l’altra, explicar la vellesa dels diferents barris de Barcelona, en tant que processos de canvi, des de la mirada de la gent gran plasmada en un curt-documental. Els cinc eixos temàtics que han estructurat tots els projectes que s’han desenvolupat fins el moment es basen en l’habitatge, la comunitat, l’activitat econòmica, l’espai públic i el paper de la gent gran en la societat actual.

    Últim dia de rodatge de La vellsa dels barris a Poun dels dies de rodatge amb CàmeresiAcció / CàmeresiAcció

    David Fernández, co-fundador de la cooperativa CàmeresiAcció ens explica que «l’objectiu del projecte és promocionar i apropar la gent gran en un moment i una societat en un sistema on si no ets productiu deixes de tenir valor». Per trencar amb això, com tots els projectes de CàmeresiAcció que, a més de ser productora també realitza intervenció audiovisual. És a dir, dissenyen i coordinen projectes d’intervenció i transformació social mitjançant la creació audiovisual participativa per obrir espais de diàleg, reflexió i denúncia. Així, intenten que siguin els mateixos participants els que fins i tot gravin.

    La gent gran com a emissora del procés de canvi

    Si bé un dels eixos és apoderar la gent gran i dignificar-la, un altre d’essencial com ens expliquen des de CàmeresiAcció és «recuperar o no perdre aquest paper actiu de la gent gran en quant a emissores del procés de canvi d’un barri, aquesta memòria històrica, saber com era el barri abans i entendre com és ara i com valorem aquest procés».

    «Vam parlar de quan érem joves, d’estudiar, de com ara són els joves, de la integració… una mica de cada cosa. Ens vam trobar tres vegades i jo crec que els nanos que ens dinamitzaven s’ho van passar bé també», diu la Leonor. Així, el projecte planteja una reflexió col·lectiva davant un context d’envelliment de la població i d’acceleració de la transformació de les ciutats i les relacions socials establertes en elles. Que sigui la mateixa gent gran la que parli sobre això i s’encarregui de crear els continguts dels curts trenca amb les tendències més assistencialistes i treballa en la participació propositiva, creativa i autònoma de la persona. Per la Leonor, si més no, va ser «una experiència maca». Fer-ho a través de l’audiovisual, com defensen des de la cooperativa a més, «fomenta les capacitats d’aprenentatge, cooperació, autorealització i vinculació amb l’entorn mitjançant el suport mutu, la importància envers la memòria històrica col·lectiva, la participació comunitària i intergeneracional, l’autogestió, l’empatia i l’apoderament envers els processos socials».

    L’equip de Baixem al carrer durant un dels dies de rodatge amb CàmeresiAcció / CàmeresiAcció

    Amb aquesta carta de presentació quan una de les treballadores del CAP Les Hortes va posar en contacte CàmeresiAcció i Baixem al carrer, aquesta entitat no va dubtar en fer servir aquest recurs com una de les activitats a fer amb el grup de gent gran. La Noemí ens explica que quan la cooperativa els hi va ensenyar els models fets a altres barris com Sants-Montjuïc, la Vila de Gràcia, Ciutat Meridiana o el Clot-Camp de l’Arpa, els hi va semblar una molt bona idea i un projecte atraient. «Era una manera de reconèixer el saber de les persones grans i també de dignificar-los, reconèixer que encara tenen coses a aportar», valoren des de Baixem al carrer. Que a més la manera fos atractiva i actual, a través del vídeo i juntament a joves, va fer que s’hi acabessin sumant.

    I és que el projecte després de gravar diferents espais del barri i explicar a càmera diferents històries sobre el passat i el futur i la lectura que es dóna al barri dels canvis que ha viscut, també compta amb un espai de retrobament entre generacions. L’últim dia de rodatge, com ens explica en David, duen «3 o 4 persones de col·lectius joves que estiguin actius políticament dins el barri per contraposar mitjançant un debat com es veu el barri i també intentar trencar amb idees preconcebudes de la gent gran cap els joves per intentar aterrar-ho més al canvi social».

    Un debat on la Leonor es va sentir «molt còmode i integrada». Troba que és important participar a tot arreu però justament en d’aquest projecte destaca «l’oportunitat de posar les nostres idees i entendre de les que no en sabem massa: dels joves, la manera de comunicar-se, els mòbils…»

    La vellesa dels barris s’estrena

    El curt-documental realitzat al Poble Sec es projectarà avui divendres 21 de juny a les 11 hores al Centre Cívic el Sortidor sent el vuitè barri on es desenvolupa el projecte La vellesa als barris.

    La pròxima edició, que ja s’està realitzant, ho fa centrat al CAP Roger de Flor a la Dreta de l’Eixample. Depenent els diners que poden rebre cada any el fan a més o menys llocs alhora si bé la idea inicial era poder-ho fer sempre en 3 barris de manera simultània. Així es poden contraposar diferents barris de nivell socioeconòmic diferent i de procés de canvi o de necessitats diferents, segons expliquen des de CàmeresiAcció. «No són el mateix les inquietuds de la gent gran de Gràcia, que les situen en el turisme, els canvis, la preservació… que quan vas a Ciutat Meridiana que et parlen de 500×20, els desnonaments o la immigració andalusa dels 60».

  • La vacuna del papiloma, el càncer de mama o l’Essure: casos contra la salut de les dones

    Alicia Capilla és presidenta de l’Associació d’Afectades per la Vacuna del Papiloma i ahir, en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, va venir des de València per participar de l’acte de la Xarxa de Dones per la Salut a la Bonnemaison.

    La filla de l’Alicia va ser un dels casos de València de les primeres afectades per la vacuna del papiloma l’any 2009 després que l’any 2008 s’establís la seva obligatorietat. Va ser la mateixa nit de la vacuna que la filla d’Alicia Capilla va començar a trobar-se malament, a tenir convulsions, que després van saber que eren moviments tònico-clònics. Com no reaccionava, van anar corrents cap a l’hospital on la van ingressar a l’UCI pediàtrica on va haver d’estar 42 dies i després fins quasi 4 mesos a l’hospital.

    Això va ser el 2 de febrer de 2009. El 4 de febrer, 2 dies que ella ingressés, va entrar una altra nena amb la mateixa simptomatologia. “Em van dir en diverses ocasions que es podia morir però ningú em reconeixia que fos per la vacuna”, explica Capilla. Va ser aleshores quan juntament amb l’altre família van escriure un comunicat de premsa preguntant a la comunitat científica, que als Estats Units ja s’havia iniciat amb anterioritat la vacunació, si podien donar tractament. Aquesta demanda es va fer mediàtica i van començar a reunir-se amb personalitats del Ministeri. El primer que els hi van dir és que els casos d’aquestes dues nenes eren únics. Va ser aleshores quan altres famílies es van posar en contacte amb aquestes dues famílies i, a més, van veure que hi havia més de 500 notificacions de convulsions en el registre dels EUA.

    Des del Ministeri es va crear un comitè d’experts, “que mai va visitar a les nenes”, explica aleshores Alicia Capilla. “Van concloure que la vacuna no havia estat la causa, sinó un precipitant i ens van arribar a dir també que eren problemes psicològics, cosa impossible doncs van ser visitades per psiquiàtriques”. En el procés d’aquestes reunions, 4 nenes més van ser ingressades. L’associació es va fundar aleshores per poder ajudar-se mútuament i buscar conjuntament solucions.

    10 anys després d’això, Capilla assegura que el Ministeri segueix dient que no va ser conseqüència de la vacuna però des de l’Associació d’Afectades per la Vacuna del Papiloma asseguren que les joves estaven sanes abans de vacunar-se, que molts efectes adversos estan recollits en literatura científica i en bases de dades de l’AEMPS o l’EMA, que hi ha milers de casos arreu del món similars i perquè no hi ha cap altra causa que expliqui els greus problemes de salut de les afectades.

    La denúncia de l’associació és que la vacuna del papiloma no és necessària, que s’ha vulnerat el dret al consentiment informat, que no es vol reconèixer les reaccions adverses que algunes joves pateixen després de rebre la vacuna i que no s’està investigant els efectes i, per tant, no existeix un protocol d’actuació.

    Sense cèl·lules cancerígenes, no torni, que ja està curada

    Montserrat Domènech és la presidenta del Grup Àgata, l’Associació catalana de dones afectades de càncer de mama, i de FECMA, la Federació Espanyola de Càncer de Mama. Ella va tenir fa 40 anys un càncer de mama i ara reconeix encara tenir uns efectes adversos a llarg termini: “em desconcentro i oblido paraules i m’he fet totes les proves d’Alzheimer, no us penseu!”, explica.

    I és que per ella, “quan ens comuniquen que estem bé i ens diuen que ens veurem al cap de sis mesos, et comences a preocupar però quan et donen l’alta del tot encara és pitjor. Et sents abandonada”. “Hem superat un càncer, o això és el que sembla, però la pregunta que ens fem és: ara què fem si ens passa alguna cosa? Anem al metge de família o a l’oncòleg? Ens trobem deixades”. Davant d’això, la majoria de pacients pensen que el millor seria coordinar l’atenció oncològica i la primària. Des d’Àgata reconeixen que ara ja fa temps que el Departament hi treballa “però no s’acaba de posar d’acord perquè comporta moure molt a la primària”.

    El que fan les dones aleshores és apropar-se a qualsevol associació com ara la seva per preguntar cada cosa que els hi passa si és normal. “Tinc 40 anys i ja estic menopàusica, això és normal?”, “No em concentro en llegir, això és normal?” i moltes de les respostes que reben dels metges són afirmatives. El problema és, explica Domenech, que post càncer de mama és normal, però que abans no ho era i aquest procés d’assimilació necessita informació i acompanyament: “les dones tenim dubtes després de passar un càncer de mama”.

    I és que un cop curada, no és tant fàcil per les dones avançar sense suport. Des d’Àgata assenyalen molts dubtes i problemes: ansietat, por de recaure, depressió, cansament, dolors, problemes familiars, laborals, en la vida sexual, saber si després del tractament podrà ser mare, patir deteriorament cognitiu, pèrdua de cabell que a vegades no es recupera, què fer amb la reconstrucció mamària que pateix unes llistes d’espera molt llargues… “Algunes dones ens assenyalen que el nivell d’angoixa que motiva la demanda psicològica respon més a les carències d’informació que a les necessitats psicològiques en si”, explica Domenech.

    Essure / Plataforma Essure en Lluita

    No vol ser mare? La Bayer té un producte genial per vostè

    Teresa Prados és coordinadora de la plataforma Libres de Essure a Barcelona, que ara es diu Essure en lluita, i comparteix com a dona afectada pel sistema sanitari el sentiment de les dues anteriors ponents: sentir-se soles, tractades de boges i per tant necessitar ajuntar-se entre dones per cuidar-se i ajudar-se.

    “En aquest sistema capitalista patriarcal que ens vol sota la seva mà, també ens penalitzen per voler decidir sobre el nostre cos”, afirma Prados. I és que la seva història és la de 80.000 dones a l’estat espanyol. Van anar al ginecòleg buscant una lligadura de trompes convencional i el professional els hi ofereix el mètode Essure, un motlle que t’implanten a cada trompa. “És de titani, no té efectes secundaris, et prens un diazepan per relaxar-te, te’l posen, i al dia següent ja pots treballar. No hi ha baixes ni quiròfan. T‘ho venen així i et convencen”, explica Prados. Essure en lluita acusa d’aquesta proposta els interessos de les indústries farmacèutiques, “que viuen d’aquest sistema que han creat per lucrar-se”.

    Prados segueix explicant que al cap d’un temps de la implantació de l’Essure, “comences a veure que el teu cos comença a fallar-te, tens metrorrees, dolors ovàrics i pèlvics, problemes intestinals o gàstrics, cansament només despertar-te, inflor, i ningú et dóna una explicació”. La reacció ràpida és assistir al teu metge de família o al ginecòleg en el seu defecte. Ho fas en una visita on expliques la simptomatologia, potser et fan una biòpsia per descartar si és càncer d’úter i un cop et surt negatiu, Prados explica que, com diuen que no tens res, et diagnostiquen premenopausa: “és el que passa per ser dona”. A banda d’això, “el teu cos cada cop va a pitjor i comença a afectar a la teva vida laboral, familiar, a tu mateixa i el teu entorn que t’acusa que sempre estàs cansada i malament”.

    Davant d’això, l’any 2015 Prados es va ajuntar amb altres dones i van començar a pressionar el Ministeri perquè retirés el producte, informés i desimplantés els Essure a totes les dones de manera segura. Una manera que encara està per explorar doncs, per ara, com ha explicat, durant la tècnica de desplantació, “et trituren per dins i han reconegut que poden quedar trossos”. Cal, a més, fer estudis sobre els seus efectes i riscos un cop retirat l’Essure: “sabem els que hi ha portant-ho però no els que podrien venir… i porta niquel”.

    En aquesta línia, ara, després que l’any passat l’Essure es retirés de la seva comercialització, la plataforma busca que no quedi cap dona amb efectes, que el Ministeri compleixi les seves promeses i presenti una demanda contra Bayer, que es garanteixi l’extracció gratuïta i des de la seguretat social i, a més, una indemnització econòmica. I és que com explica Prados, moltes dones són acomiadades o pateixen moobing a la feina. De fet, a ella mateixa van oferir-li que marxés després d’haver estat 10 mesos de baixa i, si no va passar, va ser gràcies a estar sindicada.

    Prados recorda doncs que la lluita contra la Essure és una “lluita contra el masclisme al que estem sotmeses les dones treballadores per part d’institucions i empreses patriarcals i capitalistes com la Bayer”.

    Alicia Capilla, Montserrat Domenech i Teresa Prados durant l’acte de la Xarxa de Dones per la Salut

    Des de la Xarxa de Dones per la Salut, amb aquest acte celebrat en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones apunten que la majoria de iatrogènia, definida com aquell dany que una persona no tenia anteriorment i que adquireix per causa de l’atenció mèdica, passa per menysprear les dones, no fer prou recerca sobre les malalties que només les afectin a elles i també per una medicina basada únicament en fonaments epistemològics que deixen de banda molta simptomatologia que no té evidència científica explicable de primeres.

    López Carrillo apunta que la medicina convencional hauria de dedicar els seus esforços crítics cap a si mateixa molt més que en altres direccions que com se’n van més enllà del seu marc de comprensió les rebutgen. Afegeix que és d’aquesta supèrbia de la medecina i d’alguns dels seus professionals, del què s’està aprofitant la indústria mèdica.

    Des de la Xarxa de Dones per la Salut demanen a més que es tingui en compte les associacions d’afectades i als col·lectius que treballen per la salut de les dones i que se les deixi formar part dels consells de salut on després es dóna la presa de decisions davant les línies d’actuació de l’administració.

  • La Marea Verda entra de nou el projecte de llei per un avortament legal, segur i gratuït a Argentina

    Just a les 12 hores, el cel tapa el migdia de Barcelona, però vàries desenes de dones es concentren a les portes del consolat d’Argentina al Passeig de Gràcia. Un cel que s’adiu a la gravetat de les demandes que el grup exigeix: «anticonceptius per no avortar, avortament per no morir». Com? Fent que els avortaments siguin legals i es realitzin en els hospitals.

    En el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, una vintena d’entitats han donat suport a l’acció de la Marea Verda de Barcelona, una plataforma agermanada amb la Marea Verda que va néixer a Argentina per exigir el dret a un avortament legal, segur i gratuït. Que l’acció coincideixi amb aquest dia no és fortuït. Les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament Legal, Segur i Gratuït a Argentina presentaran per vuitena vegada el projecte de Llei d’Interrupció Voluntària de l’embaràs al Congrés. I com la solidaritat travessa fronteres i mars, les seves companyes, juntament amb les dues regidores de la CUP Capgirem Barcelona, Maria Rovira i Eulàlia Reguant, han presentat també un seguit de demandes al consolat d’Argentina a Barcelona perquè les traslladin a l’ambaixada a Madrid i d’allà arribi també a Argentina.

    El «pañuelazo» que s’ha realitzat a les portes del consolat s’ha gravat per retransmetre’s en directe aquesta tarda a Buenos Aires durant la presentació del projecte de llei al Congrés argentí. Des de la Marea Verda, apunten que «un dels majors fracassos de salut pública en Amèrica Llatina té el seu origen en la idea de la maternitat com mandat social i no com elecció». Aquesta manera de definir la maternitat i les prohibicions que es generen al seu voltant, fan que desenes de dones morin i desenes de milers siguin hospitalitzades cada any arran d’interrompre un embaràs no desitjat amb mètodes perillosos. Per elles, «definir així la maternitat alimenta la idea perversa del patriarcat que és poder legislar sobre els nostres cossos i com conseqüència d’això milers de persones amb capacitat de gestar moren a l’any degut a avortaments clandestins i no segurs». De fet, des la Marea Verda han apuntat que a Argentina l’avortament és la primera causa de mortalitat materna en més de la meitat de les províncies.

    Avui aquest projecte de llei afronta el seu major repte. L’any passat, la darrera vegada que es va presentar, la llei es va aprovar al Congrés per 129 vots a favor, només 4 per davant dels 125 vots en contra. Després el Senat la va tirar enrere amb 38 vots en contra i 31 a favor. Ara, en aquest vuitè intent, el carrer vol que s’aprovi sigui com sigui. Passi el que passi, la Marea Verda ha assegurat que seguirà des dels carrers per matenir la pressió i exigir a legisladors i legisladores que permetin un avortament legal i sense riscos. «Exigim que legislin basats en la realitat i les necessitats dels seus votants i no en els dictamens dels fonamentalismes. La vida de milers de dones i persones gestants depen de la seva decisió. La sobirania en els nostres cossos és clau per la igualtat: la maternitat escollida i l’avortament com dret ple són eines d’equitat i salut pública», han declarat des de Barcelona a les portes del consolat. En aquest sentit, les demandes són clares i lògiques: «educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar i avortament legal per no morir».

    La Marea Verde Barcelona es concentra a les portes del consolat argentí en el dia que es presenta el projecte de llei al Congrés coincidint en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones / Carla Benito

    A Argentina i arreu, perquè com recordava una pancarta que duia una de les presents, a Andorra la llei recull que l’avortament pot castigar-se amb fins a tres anys de presó, per a les dones i professionals sanitaris que els practiquin, a més de fins a cinc anys d’inhabilitació. Llatinoamèrica és no obstant la regió amb les taxes d’avortament i d’embaràs no planejat més altes. I és que només Uruguay, Cuba, Guyana i Ciutat de Mèxic reconeixen el dret a interrompre un embaràs no desitjat per decisió de la dona. La resta d’estats tenen lleis d’avortament restrictives i penalitzadores. Alguns d’ells, com El Salvador, Nicaragua, Hondures, República Dominicana o Haití amb penes molt elevades o de mort i sense contemplar cap supòsit ni salvar la vida de la dona.

    La concentració ha estat de caire reivindicatiu però no s’ha deixat de banda ni el ritme ni l’alegria. Així, amb el micròfon obert, han realitzat càntics diversos. Un d’ells, amb la melodia de Bella Ciao, deia: «Hoy las mujeres la voz alzamos, chao Macri chao Macri chao, chao, chao, contra el estado y el patriarcado, queremos aborto legal». I un altre que enviava als cures a treballar per quedar-se sense negoci en poder decidir i especular sobre els cossos de les dones.

    I és que com ens explicava Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe, en aquesta entrevista, l’avortament és una eina de control i un negoci per altra banda: «els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners». Castañeda també apuntava que per molt que el patriarcat vulgui manar sobre el cos de les dones, «les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa». Afegia que, «com a feministes, el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat darrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis». Canvis que avui s’estan presentant per vuitena vegada al Congrés d’Argentina amb el suport de milers i milers de dones d’arreu del món.

  • Salut comunitària, salut mental, addiccions, determinants i desigualtats… per eleccions tots en parlen, no tots hi aporten

    Educació, cultura, tenir un sostre, menjar per dur-se a la boca… les necessitats bàsiques cobertes són paràmetres que tots els partits que es presenten a aquestes eleccions municipals a Barcelona donen per vàlids. Un essencial per a la convivència i la vivència en si de la població és la salut. La seva universalitat i gratuïtat, l’atenció primària i comunitària, els determinants socials de la salut i com encarar la situació desigual d’accés i estat de salut per barris, la salut mental dels barcelonins… La salut i la sanitat són un dels temes estrelles en qualsevol societat, mirem un a un què volen aportar els alcaldables i les seves sigles.

    S’ha de dir, com molts alcaldables sobretot entre Barcelona en Comú, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya s’han dit, que hi ha moltes competències que fugen de la ciutat. Ens hem acostumat a veure acusacions de l’Ajuntament cap a la Generalitat i viceversa sobre qui hauria d’haver-se encarregat i responsabilitzat de tasques. Tenim com a exemple tots els moviments a voltant del CAP Raval Nord on si que depenia de l’Ajuntament l’ubicació del centre però eren Generalitat i Diputació qui al final davant la pressió del MACBA haurien imposat un emplaçament fora de la Misericòrdia, l’opció inicial.

    BeC vol consolidar les polítiques que han reduït les desigualtats en salut a la ciutat

    Des de Barcelona en Comú, i a través dels seus informes «La salut a Barcelona» que feien des del govern juntament amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona, expliquen que «els últims 4 anys s’ha donat especial importància als indicadors referits a les desigualtats territorials». En posen alguns exemples com ara que les desigualtats en esperança de vida en néixer entre els barris més pobres i els més rics han passat de 4,3 anys a 2,4 anys. Per seguir amb aquestes polítiques, BEC proposa posar de nou en marxa «el Pla de Barris amb una durada de 10 anys i donar continuïtat als projectes socials més reeixits». Relacionat amb això, també «continuar estenent els programes de salut comunitària de Barcelona “Salut als barris”, abordant nous reptes de salut, i implantar programes de promoció de la salut a més del 50% d’escoles de la ciutat». Aquesta salut comunitària és un dels punts que volen seguir treballant doncs, com diuen, s’ha augmentat a 25 barris dels 13 on hi era l’any 2014. Per fer-ho, diuen, «cal exigir el 25% de pressupost sanitari de la ciutat per a l’atenció primària», «desprivatitzar i passar a l’atenció primària la rehabilitació ambulatòria i domiciliària, l’atenció de salut a les residències geriàtriques i la podologia, i millorar les condicions laborals en els serveis encara externalitzats» i «desmedicalitzar l’atenció sanitària amb un pla participat per professionals i ciutadania usuària i amb perspectiva de gènere per reduir el 20% de la despesa farmacèutica».

    Segons l’enquesta de salut de Barcelona, el 16,5% dels homes i el 19,9% de les dones estan en risc de patiment psicològic i el suïcidi és una important causa de defunció, sobretot en les persones joves. Les mesures que volen implantar aquest mandat en termes de salut mental implicarien «exigir duplicar el pressupost sanitari per a la salut mental ambulatòria i comunitària i incrementar els recursos d’atenció domiciliària per a persones amb problemes de salut mental per disminuir la institucionalització i l’ús de psicofàrmacs».

    La feminització de la sanitat és un fet i que les polítiques sanitàries no contemplaven la dona fins fa relativament poc també. Encara ens trobem molt lluny del que BeC cataloga com «equitat de gènere en salut». Sobre això, parlen de «donar una clara orientació de gènere», «millorar l’atenció dels casos de violències masclistes des dels serveis sanitaris, la formació i recursos per a les actuacions i la recuperació» i «continuar l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva».

    Des de BeC demanen, com també ho fa la CUP encara que aquesta ho vol descentralitzar també als barris, la «reactivació del Consell de Salut de Ciutat, rendiment de comptes als consells de salut de districte i constitució obligatòria de les comissions de participació de centres sanitaris amb professionals del centre i ciutadania usuària».

    Internacionalitzar la recerca i renaturalitzar Barcelona

    Junts per Catalunya inicia el seu bloc sobre salut dins el programa electoral parlant «d’impulsar una “Barcelona renaturalitzada” per contribuir a la salut i al benestar de les persones». Segueix amb la idea de crear un Pla de xoc en col·laboració amb altres administracions per combatre i reforçar la participació ciutadana en els grups de salut i drogodependències.

    Les dues pàgines i mitja que el programa de Junts per Catalunya dedica a salut llista diferents idees sense aprofundir-hi massa. Segueix amb amb la idea d’estendre la xarxa de famílies cuidadores i reforçar la participació en l’elaboració i implantació dels programes de salut dels plans comunitaris de barris, amb la col·laboració de les entitats del territori. També esmenten desplegar la mesura de salut sexual i reproductiva a la ciutat de Barcelona conjuntament amb els serveis sanitaris i les entitats del sector per evitar embarassos no desitjats, i malalties de transmissió sexual, especialment en els joves.

    Barregen salut i indústria quan anuncien que continuaran «treballant per la internacionalització de la recerca i la indústria biomèdica i biotecnològica així com donarem suport a la implantació d’aquest tipus d’indústria a la ciutat i la dinamització del clúster biomèdic i biotecnològic», alhora que reforçaran, diuen, «la tasca investigadora de l’Agència de Salut Pública de Barcelona perquè continuï sent un referent de la salut pública mitjançant els projectes de recerca i les publicacions a les revistes científiques».

    Defensar el turisme sanitari per finançar tecnologies i innovació

    El partit de Manuel Valls barreja educació i salut en un mateix punt dins un programa que no supera les 35 pàgines. Opinen que tot i ser competència autonòmica, el programa de Salut de Barcelona ha de vetllar per la qualitat de l’atenció sanitària, així com promoure iniciatives municipals de Salud Pública, Prevenció i Educació Sanitària.

    En les mesures que proposen, sota el títol ‘Salut de qualitat’ a part de voler impulsar Barcelona com una referència en la cura de la salut, parlen d’aprofitar «els actius sanitaris per crear una oferta de qualitat internacional.  Aquesta oferta generarà ocupació i valor afegit per Barcelona, i també un turisme sanitari que permetrà finançar millor l’extensió de les últimes tecnologies i la innovació».

    Sobre salut mental, parlen de desenvolupar un nou Pla coordinat amb el Consorci Sanitari, el Consorci d’Educació i l’àrea de Drets Socials. No diuen com serà. Sobre joves i salut sexual asseguren que actualitzaran i ampliaran l’estratègia de salut sexual i reproductiva. No diuen com serà.

    Crear plans i avaluar situacions

    Reforçar l’acció comunitària de salut, crear un sistema de priorització social dels barris amb vulnerabilitat, fer campanyes per evitar i reduir les malalties de transmissió sexual o elaborar un pla de xoc contra la marginalitat de les persones amb trastorns. Aquestes són algunes de les propostes que Esquerra Republicana de Catalunya inclou en el seu programa electoral en l’apartat titulat ‘Salut pública’.

    També esmenen la necessitat d’un pla director d’urgències psiquiàtriques o un d’acció per a les addiccions a les noves tecnologies. Introdueixen el tema de les residències i de les cures de la gent gran i afirmen que l’objectiu és millorar la participació ciutadana en l’àmbit de la salut a a la ciutat, per districtes i per barris.

    En general, el programa electoral d’ERC fa apostes concretes encara que no ben desenvolupades sobre diversos temes que a banda d’afectar la ciutat, afecten a les persones que hi viuen en ella i el seu entorn. Per exemple, en termes de salut pública, parlen de treballar aigua i aire, l’aluminosi a la ciutat, els brots i plagues o erradicar les malalties contagioses.

    Garantia social i de salut: dos en un

    «El 80% dels determinants de la salut són de fora del sistema sanitari, això vol dir que molts dels problemes de salut més rellevants estan subjectes a la influència de l’entorn i de les condicions de vida de les persones. Per tant, reduir les desigualtats de salut requereix actuar sobre els determinants socials, sobre tots ells». Aquesta és una de les declaracions que incorpora el PSC en el seu programa. I d’aquí extreuen que «incorporaran la visió transversal de la salut en totes les polítiques destinant part del pressupost de cada regidoria a la promoció i prevenció de la salut». Diuen des d’on però no diuen com. Afegeixen que reduiran les desigualtats en salut entre barris amb plans transversals. No donen cap pista de com seran.

    Sí que parlen de serveis socials i d’abordar la pobresa infantil o d’atendre integralment a famílies desnonades. D’ampliar el fons d’emergència per a la pobresa estructural i adequar el servei d’atenció domiciliària a les necessitats quantitatives i qualitatives de les famílies afectades. Ara bé, sota el títol «Prioritat 4. Garantia social i de salut», el PSC no parla de la situació de l’atenció primària i la feina als barris més enllà de la necessitat de trencar amb les desigualtats ni tampoc treballa què fer sobre com donar una perspectiva de gènere a la salut a la ciutat.

    Triar metge i centre sanitari o incentivar el canvi de model de finançament sense dir com

    El Partit Popular, per la seva banda, no ha realitzat un programa electoral concret per a la ciutat de Barcelona. De fet, ha elaborat un text de 54 pàgines titulat eleccions municiplas i autonòmiques 2019; programa marc. Així, no inclou propostes en clau Barcelona i fa referència al conjunt dels «espanyols» per a totes les mesures. Algunes d’elles són de molt difícil gestió i no s’acaba d’entendre la seva intencionalitat com ara que demanen «garantia de llibertat d’elecció de metge i de centre sanitari en el marc del Sistema Nacional de Salut» i afegeixen idees que no incorpora cap altre partit com ara impulsat la utilització del testament vital en situacions terminals.

    Sobre com promoure la medicina personalitzada parlen d’incentivar el canvi de model de finançament dels centres sanitaris que estimulin les activitats preventives. No diuen exactament com ho faran però llisten diverses idees enfocades a les addiccions, l’obesitat o l’assistència a les persones grans. Insisteixen en dotar de tecnologia els equips i de recursos per investigació transnacional.

    La salut, com el dret a una vida digne, garantista, pública i per a tothom

    «Els serveis de salut i sanitat han de ser garantistes i no poden mai derivar del nivell de recursos econòmics de la població. El dret a la salut i l’accés al sistema sanitari ha de ser universal, equitatiu i 100% públic» o «amb l’objectiu de millorar la salut, cal planificar des de la comunitat (el barri o la vila) les deteccions en salut, analitzar les diferents situacions, prioritzar els problemes i les diverses actuacions, implementar les intervencions, fer seguiment i avaluar el pla consensuat». És a dir, «cal planificar, actuar i avaluar des de baix, cal impulsar la creació de comissions de control popular com a usuaris potencials que som totes de la sanitat pública».

    Aquestes són algunes de les afirmacions que la Candidatura d’Unitat Popular incorpora en el seu programa electoral per dir que la salut és vida i com a tal cal que sigui per a tothom i feta des de tothom. Perquè això passin, entre les seves mesures incorporen «revertir les privatitzacions, les externalitzacions i/o la gestió privada dels serveis de salut» a través de la remunicipalització dels serveis i així evitat l’externalització de treballadors que entenen que si no formen part de plantilles estructurals estan precaritzats.

    Cal doncs, més pressupost per la salut comunitària i la salut pública que la CUP enten que es pot aconseguir prioritzant els serveis públics i que la gestió sigui 100% pública.

    Tot i així, fora de les accions directament enfocades a la salut, la CUP incorpora en aquest punt del seu programa electoral que es tingui cura dels drets laborals, implicant aquí dret a la formació continuada, dret a condicions de salari, torns de treball dignes i lliures d’assetjament laboral i sexual. Per ells, això és salut. I sobre com fer-ho? A través dels consells de salut i els agents socials i sindicals que hi vetllarien.

    Un altre punt que tracta i adopta com a mesura és revertir l’especulació farmacèutica de la salut i crear una agència de farmàcia de titularitat pública, així com revisar el sistema de patents i fomentar l’ús de medicaments genèrics i un sistema de preus en relació al valor terapèutic. Paral·lelament a això, dedicar un esforç especial a la prevenció de la salut així com adoptar serveis sanitaris les 24 hores on tothom pugui accedir. Això implica una reorganització de l’estructura actual i contractar més personal.

    Pel que fa a la salut mental, apunten que cal «definir uns protocols sociosanitaris específics per a l’atenció de les persones afectades per una malaltia mental, que evitin les negligències o problemes en l’atenció sanitària que sovint pateixen les persones que pateixen una malaltia mental greu»