La Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari, Tzk’at en llengua maia quiché, va néixer a Guatemala el 2015. Aquestes dones maies, que s’autodenominen feministes comunitàries, participen en els processos de recuperació emocional i espiritual de les dones indígenes que defensen territoris ancestrals enfront de les problemàtiques de criminalització i judicialització dels que lluiten per la vida en les seves comunitats.
Elles, com tantes altres defensores de drets humans, van estar a Barcelona en el marc de les jornades ‘Defensem!’ que aquest any han posat el focus en els programes de protecció de les persones defensores de drets humans. Així, durant cinc dies, se li va donar la veu a 10 defensores de Colòmbia, Guatemala i Mèxic per visibilitzar les respostes col·lectives a la violència masclista estructural, els reptes per a la justícia de gènere i les lluites compartides nord-sud.
El programa va ser possible gràcies a un conjunt d’entitats catalanes que des de fa anys treballen amb organitzacions sobre el terreny a Amèrica Llatina: Calala, Entrepobles, International Action Peace (IAP), Peace Brigades International (PBI), Plataforma unitària contra les Violències de gènere, SUDS i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia.
Telma Iris Pérez, de Guatemala, va ser una de les defensores de drets humans presents. Pérez és indígena maia ch’orti i integrant de la Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari. El seu territori està a 200 km de la ciutat, gairebé a la frontera amb Hondures. Telma acompanya diversos casos de dones defensores des de la perspectiva del Feminisme Comunitari, que es basa a entendre el cos de les dones com el primer territori de defensa dels drets humans, ja que el cos és també un dels principals objectius dels atacs que les defensores pateixen per la seva tasca.
Com va néixer la Xarxa de Guaridores del Feminisme Comunitari Territorial a Guatemala?
La Xarxa de guaridores està integrada per 13 companyes de diferents territoris. Va néixer a partir d’un diàleg amb Lorena Cabnal i la seva ancestra Elizeth Us. Elles, com totes nosaltres, venien amb un treball territorial per la lluita en contra la mineria, però alhora pels drets de la dona i per les denúncies per violència sexual…
Per què van decidir crear-la?
De fet néixer perquè la seva fundadora va morir. Elisabet Us era una gran defensora dels drets humans, era maia k’iche ‘i va morir amb 37 anys per múltiples opressions. Ella estava treballant pels drets de les dones i de la terra però el seu cos estava abandonat, també per part dels seus companys i companyes.
Quan ella va morir es va fer un pacte espiritual en el qual va dir: “companyes, segueixin treballant en defensa del territori però segueixin també cuidant els seus cossos”. Des de llavors nosaltres mateixes ens qüestionem i ens interpel·lem des de les nostres consciències com a dones: estem posant el nostre cos per la defensa del territori. I si pensem des del feminisme comunitari territorial en la recuperació emocional física dels cossos també, defensem el territori cos-terra. El nostre cos com a primer territori com a defensa.
En ser les 13 companyes de diferents territoris, entenc que teniu recorreguts i coneixements diferents pel que fa a lluites i a salut.
Sí. La xarxa neix després de plantejar-nos diverses qüestions i veure la necessitat de la pluralitat en la sanació. A més, unes són llevadores, d’altres són sobadoras [persones que ajuden a conèixer la posició del fetus i a corregir la seva postura en el moment del part], hueseras [fisioterapeutes], altres hierberas… Cadascú porta el seu camí i la seva forma de curar. La Xarxa neix com un espai de poder curar de tantes múltiples opressions.
Jo que vinc de la lluita en contra les hidroelèctriques, el 2015 vaig haver de sortir del meu territori per la situació de judicialització i criminalització política. Lorena Cabdal, que ve de la lluita contra la mineria en territori xinca a les muntanyes de Jalapa, igual. Una altra companya, Ramona Chocón, que ve en contra de les cimenteres… Totes venim de lluites contra aquest sistema capitalista i neoliberal. Des d’aquí nosaltres vam abordar la sanació com a camí polític, ja que venim amb múltiples opressions des de la família, des de la comunitat, des de l’organització, des de les empreses transnacionals, des dels funcionaris…
Vosaltres com a dones vols dir.
La xarxa de guaridores planteja que a les comunitats indígenes també hi ha un sistema patriarcal originari que té els seus mateixos codis, les seves mateixes manifestacions i el seu mateix abordar. Però també hi ha un sistema patriarcal occidental que té altres maneres de manifestar-se. És des d’allà que ens plantegem i interpel·lem. Tenim moltes lluites obertes i moltes opressions. Estem en defensa del territori, en defensa dels drets de les dones, en defensa dels nostres cossos, com podem llavors curar? Ho fem des de la pluralitat, des de la nostra cosmovisió maia. Diem ‘sanant jo, sanes tu; sanant tu, sano jo’. Una reciprocitat de la sanació.
Com difoneu aquesta idea de posar la importància en el cos?
La Xarxa acompanya processos de lluita i resistència, acompanya l’acuerpamiento polític i espiritual de moltes dones. Des de l’espai on som, abordem la sanació des de la forma quotidiana de cadascuna, del seu poble. Jo tinc una manera de guarir diferent de la de quiché. Treballem la sanació des de la perspectiva d’on ve la persona, des de les seves àvies, en un espai col·lectiu des de la terra, des de les venes, des de l’aigua, des de les herbes.
Com es veu des de l’Estat aquesta autoorganització per part de les dones?
Crec que moltes organitzacions han deixat la part de curar i és aquí on més ha penetrat el sistema patriarcal, perquè ens agafa febles. Hem vist com molt penetrada, molt naturalitzada, la violència patriarcal occidental masclista. L’estat s’ha apoderat d’aquests espais en què les dones ens sentim febles i amb múltiples opressions.
En moltes trobades en l’àmbit mundial, quan parlem amb altres dones, totes estan cada dia treballant i lluitant pel seu territori i totes vénen amb múltiples danys. Tenim alt el sucre, inflamats els ronyons, gastritis… I ho assumeixen perquè han invisibilitzat la sanació com la part de la recuperació dels cossos emocional, física i espiritual.
Telma Iris Pérez en el Pati Manning durant les jornades Defensem! / Carla Benito
Per què sanació i no cures?
Nosaltres diem sanació perquè té un aspecte de consciència. Molts parlen d’atenció psicosocial i l’autocura. Nosaltres no ho fem servir, agafem idees, però veiem la sanació més profunda. Com Xarxa vam iniciar un procés que ha de seguir més enllà de la cura. En l’àmbit polític, cada dia t’indignes pel masclisme, pels funcionaris… Això afecta i llavors el procés de sanació és un procés llarg. Partim també de la nostra consciència: volem els nostres privilegis però des d’on? Anar a dinar a un McDonald ‘s no és part de la sanació. Com feministes ens interpel·lem també en com podem caure en el consumisme.
Com treballeu amb organitzacions o entitats aliades per fer-los veure que les seves jerarquies són patriarcals i que això afecta la salut i els cossos de les dones?
És molt complex. A més, de vegades les mateixes companyes tenen tan penetrada i naturalitzada la violència masclista… Entenen que la majoria de companys són autoritats i a ells no se’ls pot interpel·lar el seu masclisme. Però si aconseguim fer-ho, veiem ruptures. Les dones ja no segueixen callades i identifiquen el llenguatge masclista.
Com Xarxa de Guaridores plantegem que els nostres processos de sanació fossin només amb dones perquè també és una manera de trobar-se amb una mateixa, prendre força i preguntar-se on som com a dones dins de les organitzacions.
Les realitats i opressions que cadascuna viu poden fer que es desenvolupi una malaltia que requereix assistència mèdica.
La Xarxa de guaridores té una xarxa amb algunes organitzacions però el que fem és acompanyar i articular amb dones de territoris. No hi ha centres mèdics en la majoria de llocs. Quan veiem que la situació de salut és complicada anem per dos camins: primer la sanació còsmic-polític-espiritual i, després, veiem d’emergència qui ens pot donar suport en qüestions mèdiques molt concretes. Sempre sense deixar la part de la sanació.
Heu patit persecució d’algun tipus o amenaces?
És clar. Aquesta és la història de totes les companyes de la Xarxa. La meva última amenaça molt forta va ser en 2015. Líders de les empreses hidroelèctriques em van encanonar perquè era la jove líder dins de la comunitat i dins de l’organització. Sempre caminàvem amb gent que també estava criminalitzada. Tinc denúncies al ministeri públic i en la fiscalia de la dona també per violència sexual i en contra de les empreses per la criminalització i la persecució. Hem estat constantment cridant davant els funcionaris i les empreses i com això et fa visible, et posa en alt risc. La meva família va estar un any amb mesures perimetrals.
A més, tant jo com alguna de les meves germanes hem estat, i jo segueixo encara, fora del nostre territori. Les dones ens hem empoderat en defensa del nostre territori cos-terra però som les més fitxades tant per l’estat com per les empreses transnacionals.
Què significa per a vosaltres participar de trobades com Defensem!?
Una va coneixent les formes de com curar també participant d’aquests espais. Plantegem la pluralitat de sanació com Xarxa i aquests espais ens ajuden a compartir amb altres dones que estan en la mateixa lògica, interpel·lant el masclisme dels mateixos líders en les comunitats, interpel·lant el sistema patriarcal de les empreses transnacionals. És la mateixa dinàmica de sistema neoliberal capitalista que segueix despullant i usurpa territoris. Aquest espai ens crea vincles per seguir amb més força.
Vuit mesos amb la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma veïnal i de treballadores en defensa d’un nou CAP Raval Nord. Vuit mesos fins que finalment se’ls hi ha reconegut que aquest és i serà l’espai idoni pel nou CAP. I tot aquests mesos també fa que els seus membres han seguit treballant, com fan des del CAP actual, per dignificar la vida al barri. La xarxa i la comunitat han estat la prioritat durant aquests mesos de lluita. Al mateix temps, la comunitat també s’ha bolcat amb la lluita del CAP i s’han teixit aliances més enllà de l’assistència sanitària. Perquè com sempre han defensat: una atenció primària forta s’aconsegueix fent barri, fent i sent salut comunitària.
Així, més enllà de reclamar un espai digne per poder treballar i atendre els veïns i veïnes del barri, el CAP Raval s’organitza en altres lluites i s’ofereix per donar veu. Per exemple, aquest diumenge passat, arran de la convocatòria de manifestació per part de la plataforma Aturem la Llei Aragonès, el CAP Raval Nord Digne va quedar mitja hora abans del seu inici per anar cap el punt de sortida. «Us convidem a assistir a la manifestació contra la Llei Aragonès, que pretén perpetuar la privatització dels serveis bàsics», tuitejaven.
Diumenge es movien pels serveis públics i avui dijous es queden a casa per la cura dels professionals de l’Atenció Primària. Ho fan acollint la presentació del llibre «Cuando ya no puedes más. Viaje interior de un médico» del metge de família Enrique Gavilán. L’acte serà moderat per Esperanza Martín també metgessa de família i comunitària que ha posat veu a moltes de les mobilitzacions de l’Atenció Primària.
Com ella mateixa ens explica, l’acte s’iniciarà amb una intervenció de la Plataforma en defensa de la Capella de la Misericòrdia com espai per acollir el nou CAP Raval Nord. «Justificaran la localització però també ens faran entendre la relació que aquest espai té amb la defensa del sistema públic de salut i l’Atenció Primària», diu Martín. Després, ella s’encarregarà d’introduir el llibre i també a Enrique Gavilán: «cal saber qui és ell com a referent dins la medicina de família però també les tres línies que té el llibre».
Esperanza Martín troba important fer entendre que ni l’acte ni el llibre estan dirigits exclusivament a professionals: «als professionals els hi pot interessar l’aspecte laboral que ell narra i viu però en el llibre també parla de la seva vessant com a pacient. Aquest llibre pot ser de gran utilitat per la ciutadania i perquè els pacients entenguin què passa a l’Atenció Primària. Pels professionals també és important veure les paradoxes que es troba un quan es converteix en pacient i de sobte es troba prenent pastilles o anant a teràpia quan mai s’ho havia plantejat».
De la frustració a la crisis fins a fer teràpia i deixar la professió: una història a l’Atenció Primària
A la contraportada del llibre, l’editorial Anaconda Editions explica que «Cuando ya no puedes más és el relat de la crisi personal viscuda per un metge de poble». I és que el doctor Gavilán, metge de primària i de poble, va començar a exercir la medicina a petits pobles del nord de Cáceres. En un moment donat es va veure superat per la situació de la medicina, l’atenció primària i va caure en una depressió. El què ell descrivia com vocació i entusiasme inicials, rebutjar les pressions de les farmacèutiques, posar els pacients per davant de tot va xocar amb un sistema que amb retallades, privatitzacions, caos organitzatiu i que deshumanitza la sanitat, acaba derrotant l’individu.
«Enrique Gavilán va tenir primer la força necessària per demanar ajuda i superar el seu enfonsament, i després ha tingut la valentia d’explicar aquesta dolorosa experiència», tanca la contraportada. I és que el llibre, com ens explica Gavilán per telèfon dies abans de la seva visita a Barcelona, va nèixer fa 4 anys amb un motiu únicament terapèutic. El va escriure al mateix temps que passava per una crisi personal «que estava durant massa» i va ser aleshores quan va decidir asseure’s i posar ordre a tot el que li estaba passant, els seus fracassos i els encerts. No tenia cap intenció de publicar-ho.
Per què ho va fer doncs? L’auge de mobilitzacions arreu de l’estat espanyol que aquí a Catalunya es van materialitzar sobretot amb la setmana de vaga del sector sanitari de finals de novembre, just ara fa un any, va ser un dels motius? «En veure que hi havia molta gent indignada per la situació, que no era l’únic que es sentia així… Em vaig veure reflectit a les imatges de les notícies, en aquella situació d’indignació i ràbia. Va ser aleshores quan vaig decidir publicar la història perquè no era només meva», ens declara el doctor Gavilán.
A «Cuando ya no puedes más» el doctor Gavilán diu «Gran part de la culpa de la pèrdua d’identitat de molts professionals d’atenció primària està relacionada amb el rol social que actualment se li atribueix al metge de capçalera: el metge dels papers. Volants, receptes, informes, justificants i certificats s’amunteguen a la taula de les consultes de qualsevol centre de salut. La gent té dret a demanar, i demana. El metge té el deure de donar, i dóna. I com més dóna, obligat per la petició dels altres sense poder atendre el seu criteri professional, més autòmat se sent i menys persona».
I aquesta situació que descriu en el seu llibre encara no ha canviat malgrat totes les millors que es diuen estar adquirint. El doctor Gavilán actualment gaudeix del què fa. Va deixar la seva feina per ser «insofrible la situació». A més «la relació amb els pacients s’havia ressentit» i va considerar que «era el moment de deixar-ho». El va ajudar molt haver estat en teràpia i haver escrit el llibre. Així i tot, és conscient de la situació. Assegura que l’Atenció Primària no ha millorat i que segueixen havent-hi «moviments respecte a les últimes vagues al sector reflectint aquesta situació de descontentament i abandonament».
I és que el doctor Gavilán assegura que «el terreny està preparat, ja que la sequera en Atenció Primària és tan gran que qualsevol gest serveix, qualsevol espurna es propaga». Així i tot, també fa una lectura derrotista. Explica que a Extremadura, a prop de Placencia, van haver-hi mobilitzacions i fins a un parell de reunions amb el servei extremeny de salut: «es van concretar algunes mesures però van arribar les eleccions d’abril i tot això s’ha oblidat… Si hi va haver promeses de canvi però aquí no s’ha mogut res». Per Gavilán, aquests moviments el què fan és desmobilitzar moltíssima gent.
Justament per la gent que no es desmobilitza està feliç de presentar aquest llibre a la Capella de la Misericòrdia. EnriqueGavilán coneix a EsperanzaMartín des que eren residents i després van seguir sent «companys de lluita». «Quan li vaig comentar la possibilitat de presentar el llibre a Barcelona i li vaig dir de què tractava es va prestar a organitzar-ho. Que escollís al CAP Raval Nord em va semblar molt bé perquè no deixa de ser un símbol molt important d’una lluita no només d’un col·lectiu sinó d’un barri sencer». I és que per al doctor Gavilán, «l’Atenció Primària no és res si no és per la comunitat on està inserida».
Les entitats del Raval organitzades al voltant de la Plataforma CAP Raval Nord digne celebra el que descriuen com una victòria veïnal. I és que s’ha fet públic l’acord que permet que es construeixi al nou CAP del Raval Nord a l’antiga Capella de la Misericòrdia. Aquesta ha estat la reivindicació de treballadors i veïns durant mesos com a «única opció respectuosa per al barri».
En un comunicat publicat després de donar-se a conèixer oficialment la notícia, la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne deia: «Ha estat un triomf dels “de baix” contra els “de dalt”, de la justícia enfront de l’abús i l’arrogància. No ha estat una victòria fàcil, però estableix un precedent que esperem doni ànims a tantes lluites per ajuntar-se i aconseguir els seus objectius. És un triomf per a la gent davant de les retallades en llibertats i drets. Des de fa anys, la lluita per Barcelona es lliura al Raval i avui podem dir que, en aquesta lluita, les veïnes hem guanyat una important batalla tant simbòlica com tangible. Per primera vegada des de la construcció del MACBA, la salut, la vida de les veïnes, pesa més que la col·lecció privada d’una Fundació».
Des de l’Ajuntament de Barcelona la regidora de Salut, Envelliment i Cures ha estat una de les primeres a manifestar-se:
Ha estat difícil i molt més llarg del que hauríem desitjat, però finalment tenim el #CAPalaMisericordiaJA. Un agraïment a la lluita conjunta de veïnes i professionals. Avui és un gran dia on hem pogut fer compatible salut i cultura pic.twitter.com/pkkYKHKS1y
També ho ha fet Gala Pin. La què va ser regidora de Ciutat Vella ha piulat que «mai no va ser un enfrontament entre salut i cultura, sinó un conflicte sobre què passa i qui perd privilegis quan poses el benestar del veïnat al centre i les veïnes lluiten pels seus drets» juntament amb la frase Mario Benedetti «Lo imposible sólo tarda un poco más en llegar»
#ElCAPaLaMisericòrdia
Finalment el CAP va a la Misericòrdia.
El Macba s’ampliarà per la capella del Macba.
Batalla simbòlica i tangible que guanyen les veïnes del Raval.
De justícia, necessari (i obvi)
Enhorabona @NordRaval!!! I felicitats a tothom q ho ha fet possible! pic.twitter.com/1PkAqdc55t
Els escenaris que han situat finalment el CAP a la Capella
Ens despertàvem amb una notícia publicada a El País on s’avançava que el CAP Raval Nord es situaria finalment a la Capella de la Misericòrdia i que pel MACBA es construirà un edifici nou al costat del Convent dels Àngels. Membres de la Plataforma per un CAP Raval Nord digne asseguraven no saber res més que allò que havien llegit a premsa i que, com la resta de moviments socials en defensa d’una sanitat pública i de qualitat, estaven pendents de com s’acabaria resolent la disjuntiva.
La situació a la qual s’enfrontava l’Ajuntament enfrontava a diversos agents: Departament de Salut, Departament de Cultura, Diputació de Barcelona, el MACBA, el mateix CAP Raval Nord i l’espai de la Capella de la Misericòrdia.
La capella estava destinada a l’ampliació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) però just al mes de maig de 2018 el conveni de cessió gratuïta d’aquest espai caducava després de cinc anys. Després de diverses discussions entre octubre i novembre de 2018, l’Ajuntament i el CatSalut oferien un possible intercanvi d’espais físics entre l’edifici actual del Sert i la capella de la Misericòrida. El MACBA ho rebutjava al·legant “falta d’idoneïtat” per les seves necessites expositives.
La Plataforma per un CAP Raval Nord Digne va guanyar els suports de múltiples entitats i organitzacions i es va erigir com un agent fort al barri. Pocs mesos després de l’inici de les discussions públiques, la xarxa que s’havia creat va ocupar la Capella de la Misericòrdia on a dia d’avui encara hi segueixen.
La disjuntiva des d’un inici, defensen des de la Plataforma, no era si s’havia de triar cultura o salut. De fet, en boca d’Anna Romagosa, directora del CAP Raval Nord, durant un debat realitzat el febrer de 2019: “a dia d’avui el que cal fer és prioritzar. No és decidir entre Salut i Cultura perquè entenc que la cultura és essencial per la mateixa salut de les persones”. Així, el que plantejaven ja aleshores des de la Plataforma en defensa del CAP Raval Nord era trencar aquesta dicotomia i qüestionar el model de ciutat pel qual s’estava apostant en no prioritzar recursos per al CAP Raval. Els fets que van conduir cap aquí el debat els vam explicar en un article que vam definir com «la cronologia de la modernització cultural però no veïnal del Raval«. I és que el Raval disposa de 9 equipaments culturals enfront l’únic CAP que hi ha per salut.
La Plataforma demana ara als responsables «que es posin les piles», que ja fa 13 anys que esperen. A més, en aquest sentit, si bé agraeixen tot el suport rebut i la xarxa creada, destaquen que no tot és positiu. «Sempre hi ha els seus peròs», diuen. I és què lamenten que «l’ampliació del MACBA, una ampliació qüestionada per la infrautilització de molts dels espais dels quals ja disposa, elimina una mica més d’espai públic, tan necessitat al Raval». Afegeixen que no entenen la necessitat d’aquesta ampliació i que continuaran «lluitant per vigilar que es compleixin els terminis per a la construcció del nou CAP, així com per replantejar la Plaça dels Àngels en funció de les necessitats veïnals».
Lucía Porteiro és metgessa i es va especialitzar en Anestesiologia i Reanimació a l’Hospital Universitari de Bellvitge. Actualment, treballa a l’Àrea Maternoinfantil de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona. Vam quedar amb ella a la llibreria Altaïr després d’un dia sencer de guàrdia. Ens rep amb un te calent i els seus dos contes sobre la taula.
A ‘Aisha i els salvavides’ els nens protagonistes s’enfronten a una emergència vital. A través de la seva història Lucía Porteiro acosta als seus lectors conceptes relacionats amb el suport vital bàsic. En ‘Preparats, llestos, a somiar!’, la Noa ha emmalaltit i ha d’anar a quiròfan. Lúa, la seva metgessa anestesiòloga l’acompanya a través d’una experiència fantàstica i educativa amb l’objectiu de tractar d’eliminar la por i l’ansietat que presenten nens i nenes quan van a sotmetre a una intervenció quirúrgica.
Amb aquests dos contes, Lucía Porteiro ens transmet la importància de l’educació en salut des de ben petits, concretament a la formació en suport vital bàsic, i ens dóna eines per acompanyar aquests nens que han de passar per un quiròfan.
Medicina i educació van de la mà quan es tracta de prevenció i promoció de la salut. A més, per Lucía Porteiro, humanitzar la medicina hospitalària també és essencial. De fet, destinarà els beneficis que li corresponguin pels contes a finançar el futur Centre de Neonatologia Avançada per a Nens Prematurs Extrems de l’Hospital Vall d’Hebron a Barcelona.
Com vas començar a escriure? Combines dues vessants que no tenen res a veure.
Jo no pensava fer res amb això perquè jo no em dedico a escriure… Va sorgir a mitjans de l’any passat. Jo sóc de la Corunya i vaig anar a passar uns dies a casa de la meva família. Em vaig trobar amb una setmana de pluja amb els meus pares i la meva àvia. ‘Què faig per passar l’estona?’ Feia temps que tenia en ment no sé si un conte però sí fer alguna cosa per als infants que arriben molt espantats a l’hospital. Els seus pares tampoc saben com explicar-los el que veuran. Arriben amb por, ploren… A part del que ja es fa des de l’hospital, em vaig preguntar, de quina manera, de forma bonica i amena que sigui propera a ells, que puguin palpar, se’ls pot explicar això? Sobretot empatitzant la part positiva de tot el procés perquè òbviament a ningú li ve de gust passar per quiròfan ni a un nen ni a un adult. El més bonic que té des del meu punt de vista i per la meva professió és la part dels somnis durant la cirurgia. Estàs totalment dormidet i no t’assabentes de res i hi ha pacients que es desperten i et diuen que no sabien ni on eren. Alguns pensen que estaven a la platja o jugant a casa amb els seus fills. No se sap el percentatge de gent que somia perquè no s’han fet estudis i és una part molt desconeguda de l’anestèsia.
Vaig agafar aquesta idea com a punt positiu. El món dels somnis per als nens és una fantasia on s’inventen coses que mai poden realitzar. No sabia com i em vaig posar a escriure.
L’altre és per ensenyar suport vital bàsic. Vas escriure els dos alhora?
Sí. Penso que ha de ser bàsic que els nens tinguin una assignatura a les escoles que sigui educació per a la salut. Ja sigui des d’ensenyar primers auxilis, suport vital bàsic, mesures preventives per evitar determinades malalties, hàbits sexuals, educació en sexualitat… Des del nostre gremi molts donem suport que es creï una assignatura d’educació en salut que abasti tot això.
Es pressiona molt i hi ha moltes iniciatives súper boniques per ensenyar reanimació. De fet hi ha un equip a Astúries que està bastant consolidat que ensenyen reanimació cardiopulmonar (RCP) als nens a les escoles amb cançons i material visual.
Les idees les tenia però no sabia com materialitzar-les. Al final em vaig asseure, vaig agafar uns folis, em vaig posar a escriure i em va sortir això. A vegades si havia tingut algunes idees. Quan comences medicina vas molt encarrilat: 6 anys estudiant, després tancada en el MIR, després l’especialitat i vas com que no mires a altres costats i no penses que pots fer altres coses a més de la teva feina.
Sempre esteu estudiant i fent exàmens. Fins i tot quan ja sou especialistes heu de renovar títols i actualitzar-vos.
Sí. És com una línia recta i no t’obres a possibilitats i alternatives. Tot el que desenvolupes sempre és relacionat amb el camp a què et dediques. De fet els contes estan relacionats però la part creativa mai l’havia tret.
També és trencar amb la idea que els professionals mèdics treballa en un hospital o en un Centre d’Atenció Primària i, deixant de banda la Comunitària, no incideix més enllà.
S’està posant molt d’èmfasi en la humanització de la medicina, la relació que tenim amb els pacients, evitar que sigui tot tan quadriculat i tan hermètic i que hi hagi un mur que ens separi. Trencar amb la idea que tu fas un diagnòstic i fas una intervenció i punt. Doncs no, s’està intentat que sigui tot més proper i es tinguin en compte les necessitats dels pacients.
Volies publicar des d’un inici?
Els vaig escriure sense pensar-ho. L’hi vaig enviar a la meva germana que és periodista i li vaig dir ‘mira el que he fet per passar l’estona a casa mentre la mama feia una migdiada’. El va llegir, li va semblar interessant i em va dir que amb això podia fer alguna cosa. Buscava treure les idees i deixar-les per escrit d’alguna manera però no publicar.
Dos professionals sanitaris li ensenyen el conte ‘Preparats, llestos, a somiar!’ a un infant abans de ser operat / Dra. Suárez Edo
Com vas fer el pas?
Em va animar ella. No tenia ni idea de com anava el procés i el primer que vaig fer va ser registrar els textos. Això tothom ho sap que una idea pot dir-te qualsevol persona que no li agrada i després fer-ne ús o canviar els textos. Em vaig dir són les meves idees i les anem a protegir. Sabia que estava l’oficina de patents però no sabia més i allà va tot una mica lent. Vaig trobar una pàgina de registre de copy right online pagant una quota. Jo no sé si això és vàlid però el vaig registrar. Després vaig contactar amb una il·lustradora que m’agrada molt i em va dir que primer em busqués un editor.
Vaig fer un llistat gràcies a Internet de totes les editorials que tinguessin secció infantil i vaig fer un enviament massiu. Algunes em van respondre que no estava dins de la seva línia editorial, altres no van dir res i Octaedro va ser una de les primeres que em va respondre que els va encantar la idea. Em van dir que era «una delícia editorial» i vaig pensar que no era per tant però em va anar genial que els agradés perquè és una editorial seriosa i educativa, just el que necessitava.
Llavors va ser tot molt ràpid i els següents passos van ser buscar subvencions i il·lustradors. Jo volia que fossin àlbums il·lustrats, en tapa dura, que fos una cosa bonica. Que no fos un pamflet perquè per a això s’han fet ja moltes coses.
Hi ha hospitals que tenen material propi.
És clar. Tríptics ja els fan els hospitals. Volia contribuir, que fos una eina útil i que quedés bé.
Com vas trobar a l’il·lustrador Robert García?
Quan em vaig posar seriosament a cercar il·lustrador sabia que havia de ser algú que jo em cregués. Si jo no ho feia, les mames o els papes tampoc ho anaven a fer. Havia de ser a més concorde al que jo havia imaginat perquè clar ja tenia en ment uns personatges i uns paisatges.
Vaig parlar amb una noia de Tenerife però per motius personals no podia posar-s’hi però li va encantar la idea i espero poder comptar amb ella per a futurs projectes.
Hi ha futurs projectes ja llavors?
Bé tinc algunes idees. Abans tenia idees però ho anava deixant perquè creia que ja se li hauria ocorregut a algú abans. No li donava importància. Ara cada vegada que tinc una idea l’apunto en una llibreta per si alguna pot funcionar.
Tornem a Robert García.
Bé doncs l’exnòvia del meu marit em va recomanar buscar a l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC). Em vaig passar hores buscant alguna il·lustració que concordés fins que vaig trobar les d’en Robert. Tenia alguna il·lustració per a adults que són genials i alguna per a nens però no moltes perquè es dedica a això des de fa només tres anys. Tot i així em va encantar i vaig quedar amb ell. Aquí a Altaïr, de fet.
És el lloc de les coses importants
Si. És la meva llibreria preferida i passo molt per aquí. Per a mi els llibres i els contes són com una droga.
Al Robert li va encantar el projecte i em va dir que acceptava. Això va ser entre novembre i desembre de 2018. Em va demanar un parell de mesos per acabar altres projectes i li vaig dir que si. Perquè anava a posar pressió si havia trobat a algú que m’agradava? Volia que ell ho cuidés. Podia esperar.
Després ja va ser ràpid.
Si. Hi va haver molt feedback entre els dos, parlàvem bastant. Volia, sobretot en el de reanimació, que estigués molt ben fet, que quedés bé a nivell científic, que el massatge estigués ben fet i que no hi hagués cap descuit de posicions ni que pogués ser criticat per cap cosa. Són nens que se’n van d’excursió a la muntanya i hi ha un moment donat que un d’ells va a demanar ajuda al poble. És un nen. Hi havia d’haver una referència amb les cases a prop i un camí perquè tu no pots dir-li a un nen enmig de la muntanya que vagi sol a buscar ajuda. Crec que aquestes coses que poden semblar ximples, quan estàs introduint una cosa tan seriosa, s’han de cuidar.
En l’altre, ‘Preparats, llestos, a somiar’ li vaig donar via lliure, que fes volar la imaginació tot el que volgués. A més jo tenia algunes perspectives dels paisatges i dels personatges que quan ho plasmava ell ho trobava genial. Jo tenia idees molt més planes. El procés creatiu em va encantar.
En fullejar-lo es veu ràpidament que els personatges són intergeneracionals i de diverses procedències.
Per a mi era súper important la inclusió i normalitzar ja d’una vegada que hi hagi convivència entre gent de diferents orígens. De fet una nena procedent d’Àsia i una altra de Sud-amèrica són germanets perquè es vegi normal. A més és una nena la que porta la reanimació. Vaig trobar important que fos una nena la qual reanima a un senyor per donar poder a les noies. Ara ja comença a canviar una mica però sembla que com a dona sempre has de tenir algú que et defensi i acostuma a ser un noi. També és una nena índia. Volia que es veiés.
A l’altre és el papa el que està amb la nena a l’hospital, que sembla que sempre han de ser les mames les que han d’estar cuidant dels nens. I és una metgessa anestesiòloga la qual la dorm. Volia ajudar a trencar amb els rols encara que ja s’està fent cada vegada més.
Sona més en els mitjans però si que és cert que encara hi ha poca literatura i es denuncia que hi ha pocs referents.
Ara que m’he ficat una mica més en aquest món si que vaig veient contes que són joies. Per fi s’estan fent coses perquè els nens vegin tot això normal, que canviïn l’estructura tradicional i que aprenguin altres valors.
A part també has inclòs al final dels contes unes guies per a adults que acompanyen la lectura.
Per ajudar-los amb els nens i que siguin conscients el tema que s’està tractant. Hi ha vegades que els adults no saben com respondre davant d’una situació així. M’he trobat en situacions de parades cardiorespiratòries on hi ha dues persones que t’han cridat a tu perquè vagis però no saben què fer. Hi ha el pacient en parada i es queden quiets. Ja demanar ajuda és bastant per a la gent del carrer. Fa un temps et trobaves personal sanitari que no sabia com reaccionar, com fer un massatge o una obertura de la via aèria. Coses súper bàsiques dic. Que un adult no sàpiga reaccionar davant d’una situació així és preocupant perquè es podrien evitar moltes morts. I això ha de començar des de la infància perquè els nens absorbeixen molt més.
Lucía Porteiro li ensenya el conte a una nena a consultes / Dra Erica Schmucker
A la guia del conte sobre reanimació cardiopulmonar (RCP) dius que els nens de 3-4 anys ja són capaços.
Hi ha estudis que diuen que a partir dels 3 anys són capaços de detectar una situació d’urgència i trucar al 112. Si que és veritat que és una edat una mica limit però a partir dels 4 o 5 anys són capaços d’integrar la cadena de supervivència: detectar l’emergència i trucar al 112. Iniciar un massatge tampoc és l’objectiu ni que sàpiguen fer pitjor o millor el massatge però si que sàpiguen que és això el que toca fer.
La col·locació corporal ni que sigui.
Si. L’obertura de la via aèria, comprovar que respira, que no respon, la posició lateral de seguretat… amb 4 o 5 anyets ja són capaços d’integrar-les tot i que depèn una mica de cada nen i dels inputs que rebi. També de com vagi ensenyant això. No és el mateix que facis un taller i no ho tornis a repetir mai més perquè llavors ho oblides. Si es va fent de forma contínua, cada any per exemple, ja si ho integren. Cada dia surten notícies noves de nens que han salvat la vida als seus familiars perquè han fet la trucada. Només reconèixer l’emergència és important. A part si la família veu que el nen sap fer això doncs s’impliquessin més i aprendran d’ells. Si això s’ensenya a les escoles…
S’ho emporten a casa.
I els pares aprendran el que d’altra manera no se’ls ensenya potser. I si ara ho ensenyem a les escoles, aquests nens d’adults ja sabran com reaccionar. Els nens han de rebre una formació necessària adequada a la seva edat. Òbviament no li donaràs tota la informació de tan petits però necessiten que els eduquem bé des de la primerenca infància.
El conte de la RCP té dues utilitats, doncs. En l’altre, on introdueixes el món dels somnis de l’anestèsia, la guia també serveix per calmar els pares. Entenc que de vegades els nens ho porten bé i teniu treball amb els seus grans…
Moltes vegades els acompanyants de l’infant són els que els transmeten l’ansietat o la por. Ells mateixos estan preocupats, no saben què passarà i tenen por. Controlar aquestes emocions és difícil. El nen ho veu i, és clar, s’espanta. Si els pares estan espantats ell també ho estarà.
Sí que s’ha vist que hi ha nens que quan se’ls prepara per al procediment a casa ja sigui per a una intervenció quirúrgica o per realitzar una sedació per a una ressonància magnètica per exemple, ho viuen millor. Recordo uns pares que havien preparat l’infant a casa: l’havien ficat com en un tub a les fosques, li havien dit que havia d’estar quiet, que això era el que anava a passar, però que no passava res. Com ho van practicar a casa, a l’arribar a la zona de ressonància magnètica aquest nen sabia el que anava a viure i es va lliurar de ser anestesiat. No vam haver de sedar-lo perquè podia estar quiet.
Als nens per a segons quines proves on han d’estar quiets, si no aguanten, els hem de sedar amb els riscos que suposa per a nens sobretot amb determinades malalties o pluripatològics. Una sedació no està exempta de riscos així que si vénen preparats de casa i els seus pares vénen tranquils tot va molt millor. La recuperació és millor també perquè evites l’anestèsia. És un procés que milloraria molt tant el pre com el post.
És important que aquests contes surtin d’una especialista? Es pot valorar perquè a part de que siguin més curosos amb allò tècnic, pot servir per ampliar la visió sobre el que feu. No només «dormiu a la gent».
Al cap i a la fi veus al pacient a les consultes, abans d’entrar a quiròfan i quan es desperta, però com ho fa amb els efectes de l’anestèsia residual que li queda doncs se li oblida. S’enrecorda que ha tingut algú que li ha dit que tot anirà bé i que seguidament s’adormirà. La gent no té en compte que el manteniment del pacient amb vida és cosa nostra, que fem alguna cosa més que dormir als pacients.
Tampoc és enaltir la nostra figura com fer-los veure que anirà tot bé, que no hi haurà problemes. La gent té molta por sobretot al despertar intraoperatori, al dolor, a què passarà si no desperta. Aquests mites igual en els inicis de l’anestèsia si passaven perquè la motorització no és la que és ara, els fàrmacs també han canviat moltíssim, la vigilància i la seguretat. Tot això ara és increïble. No et diré que no passin aquestes coses perquè no puc parlar per tots els professionals però jo mai he vist un despertar intraoperatori. El dolor és primordial per a nosaltres que no el tinguin. I òbviament que a l’acabar es desperten. I més els nens.
Cal intentar transmetre’ls a nens i pares la seguretat amb la que nosaltres treballem. Treballem amb l’equip de cirurgia, amb infermeria que el seu paper és molt important en el quiròfan, auxiliars, zeladors… Tots treballem en equip perquè sigui el més segur.
Un nen miri el conte ‘Preparats, llestos, a somiar!’ abans de ser operat / Dra. Suárez Edo
Un mite és el de ser conscient però no poder-se moure per avisar.
Quan tot va bé i tot és segur no es parla. Sempre es parla dels problemes, de les situacions que van malament però gràcies als avenços tecnològics, als avenços en els fàrmacs, en la preparació nostra tot és molt segur.
Òbviament hi ha casos on si hi ha la possibilitat que hi hagi alguna complicació. No és tot meravella però cal intentar transmetre la seguretat que nosaltres tenim a quiròfan perquè vinguin en les millors condicions.
Com han rebut la idea dels contes des del teu hospital?
A tot el bloc quirúrgic de Vall d’Hebron els encanta la idea i el projecte. Hem fet unes xapes per a les bates i els pijames perquè el vegin els nens i tenir-ho com un recurs per a dir-los ‘mira és una nena com tu i està bé’.
Com penses fer la promoció?
He enviat un correu a entitats de reanimació i a organitzacions que fan tallers a les escoles. A l’Associació Espanyola d’Anestèsia també l’hi he comentat.
També he parlat amb el departament de comunicació del meu hospital per veure quina sortida li podem donar dins del centro i també a l’Institut Català de la Salut. Els meus beneficis com a autora els donaré. D’entrada a projectes de la Vall d’Hebron que ja estan en marxa com el Centre de Neonatologia Avançada per a Nens Prematurs Extrems. També és un projecte per humanitzar tota la situació que viuen els pares amb aquests nens, per poder estar amb ells, que aquesta etapa la visquin el millor que puguin i estar més en contacte amb els nens. Més endavant si el llibre va bé i es finalitza la recaptació doncs els destinaré a altres projectes que vagin sortint.
També vaig parlar amb la biblioteca del meu barri i l’editorial intentarà que es compri en totes elles però per la meva banda potser fem una presentació a la secció infantil.
A part hem de pensar com incidir i que arribi al Departament d’Educació. Seria fonamental que es creés ja una assignatura d’educació en salut doncs milloraria molts aspectes en salut de la població. S’estalviarien recursos que es destinen per a situacions que potser per desconeixement s’arriba a aquesta situació. La medicina preventiva és la millor medicina. Sí que de vegades hi ha malalties que t’ha tocat viure, que et surten cosetes que no depenen de tu. Però amb prevenció, les situacions que es poden evitar, milloraria la salut en general per a la població i s’estalviaria molt en recursos de la sanitat pública. Per això cal estar ben informats des de ben petits, crear hàbits saludables. El paper del professor està infravalorat i hauríem de donar molt més suport a aquesta professió. A la fi els coneixements que adquireixen els nens des de petits estableixen una base. Si parteixes d’una mala base després intentar canviar hàbits és complicat. Òbviament les famílies tenen molt a veure.
Els contes s’han editat en català i en castellà.
Sí. I si arriba a haver-hi una segona edició m’agradaria que sortís en anglès i en gallec. Em faria moltíssima il·lusió tenir-lo en la meva llengua. A veure si això va bé!
La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) celebra des del dijous 14 al dissabte 16 de novembre el seu Congrés bianual. Amb aquesta edició se’n sumen 27. El seu lema? «Aixeca’t de la cadira! Vine a Barcelona!» Perquè com expliquen amb el programa, «han volgut fer un congrés diferent. Gran. Al cor de la ciutat. Ple de continguts que van des de les actualitzacions exprés als espais de debat».
L’Atenció Primària «ha demostrat ser un factor determinant en la llarga esperança de vida del nostre país» i per això assenyalant des de la CAMFIC que cal reivindicar-la més que mai. Atenció Primària és tenir cura de la salut dels pacients i de la comunitat anant des de la promoció i prevenció fins a l’atenció de qualitat al final de la vida; passant per una bona celeritat diagnòstica i l’ús dels tractaments més eficients en cada cas.
Des de la CAMFIC reconeixen que tot això es fa amb «uns recursos públics molt, molt limitats». Davant d’això, el missatge que volen enviar és el d’aixecar-se de la cadira i posar-se en marxa reconeixent que fan malabarismes però sabent que els fan pels seus pacients i per creure en la seva feina. «Lluny de desencoratjar-nos i desanimar-nos, ens cal apoderar-nos i reivindicar-nos».
Elisenda Sant és metgessa de família, sòcia de CAMFiC. Treballa al Consorci d’Atenció Primària de Salut de l’Eixample (CAPSBE), una entitat pública constituïda per l’Institut Català de la Salut i l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. La doctora Sant forma part del comitè organitzador per primera vegada des que l’any 2000 va fer-se membre de la CAMFIC. Sant ens explica que aquesta edició del Congrés de la CAMFIC fa un any i mig que es treballa gràcies al fet que des de fa un temps el congrés es celebra de manera bianual.
Parlem amb ella sobre els reptes de la primària, els continguts d’aquest any, la metodologia de les activitats i les preferències o necessitats de la medicina de família i comunitària.
Aquest any és la 27a edició. Quin recull en feu?
El Congrés de la CAMFIC era itinerant per pobles i ciutat de Catalunya. Fa 2 anys es va celebrar a l’Ampolla i en fa 4 a Tarragona. Enguany li hem volgut donar més força coincidint que tocava fer-ho a Barcelona. Això facilita que tothom pugui venir i vam començar amb molta empenta de poder bellugar a molta gent. De fer, el lema ‘Aixeca’t de la cadira! Vine al Congrés’, que va sortir fa molt de temps a les primeres reunions dels comitès, mostra que tots buscàvem aquesta mobilització per part de l’Atenció Primària.
És fàcil, venim d’una vaga ara fa un any d’una setmana dels professionals d’Atenció Primària. Hi ha un neguit i una reivindicació i amb el Congrés hem volgut recollir això però posant-ho en positiu, donant-nos força.
Motiveu a aixecar-se de la cadira perquè heu analitzat un estancament o que no n’hi ha?
Mobilització hi ha. Fa un any hi va haver moltíssima. Ara en comptes de fer una reivindicació de queixa ho hem volgut transformar en positiu. Mobilitzem-nos per reivindicar la nostra professió i per continuar endavant amb la nostra feina que creiem que és bàsica. No fa massa va sortir un estudi que una Atenció Primària de qualitat com la que tenim aquí cura. Aquest lema es veu en les temàtiques de les taules de debat. Moltes d’elles busquen això.
Les heu decidit en base a 8 línies. Com les veu triar?
En base a una enquesta als socis on marcaven els temes que més els interessaven. Vam anar desgranant i agrupant fins arribar a les taules que presentem. Una d’elles és evidentment l’actualització. A un Congrés vas a actualitzar-te. Tens tres dies concentrats per poder assistir a diferents taules i tallers d’habilitats clíniques, de temes que han anat arribat a l’Atenció Primària com la retinografies, la dermatoscòpies, les ecografies… que són eines noves. És molt gratificant veure l’interès que hi ha per part dels metges i metgesses de família de formar-se en totes aquestes àrees. Hi ha qualitat i ganes.
El plat estrella de la primera línia seria l’actualització clínica feta pels grups de treball. Hem triat els temes que han tingut més moviment o més novetats els últims anys. Els formats són variats. Per exemple, en una de les sales hi haurà un vídeo. D’entrada dius: ‘ui, entrar i veure una pantalla’. Però són vídeos molt entenedors, molt clars i amb diversos temes. Aquest apartat també permet que els assistents puguin fer preguntes via correu electrònic a aquells que han elaborat les actualitzacions per després tenir una resposta que és el que ens trobaríem en un debat més directe.
Hi ha metodologies de treball novedoses. No són totes la típica taula en la qual els ponents s’asseuen i deixen anar el seu discurs. Busquem tallers molt interactius i algun treballa amb el sistema del kahoot de votacions.
Teniu dos ‘escape rooms’ en aquest sentit.
Sí. Un de refugiats i un d’Infeccions de Transmissió Sexual. Ara està molt en voga tot el que és el game learning perquè veus molt més quan participes i ho fas dret. És això d’aixeca’t de la cadira.
Després els d’urgències ho fan en format de gimncana: diferents estacions o parades per anar aprenent amb la pròpia habilitat, superant proves…
Ho feu amb pacients?
A vegades amb membres del grup que es fan passar per pacients o a vegades amb maniquins per temes de reanimació per exemple. Hi haurà una mica de tot.
Una altra activitat dinàmica és que en una sala constantment s’estarà fent ecografia que es poden fer a l’atenció primària. És una eina que encara no tenim del tot introduïda i si ho hem aconseguit en alguns centres ha estat gràcies al fet que alguns professionals ho han estat reivindicant. No ha estat des de dalt que ens han dit que ara ho heu d’aplicar. Ha estat des de baix que s’ha reclamat. L’ecografia ha de ser el fonendo del segle XXI. D’aquí no massa anys anirem amb l’ecògraf a la butxaca i és molt important.
Seguint amb les eines d’habilitats tenim un taller de dermatoscòpia. Abans de derivar al dermatòleg en moltes ocasions li envies la foto i això el pacient ho agraeix perquè les demores en dermatologia són importants. Inclús et reforça a tu mateix. Poder fer la foto i enviar-la fa que el pacient es quedi molt més tranquil.
Un altre es diu ‘Els meus electros’
Sí. Cal que l’Atenció Primària domini la interpretació dels electrocardiogrames.
Un altre taller que tenim és el de ‘To bridge or no to bridge’ que és interrompre o no l’anticoagulació. L’anticoagulació oral, el què és el Sintrom i els nous fàrmacs que han arribat, ha estat una revolució els últims anys de com utilitzar-la i hi ha una mica d’embolic sobre en quin moment s’ha d’aturar per si hi ha una operació. És molt interactiu i a més hi ha molt interès amb aquest tema.
En un altre parleu de vacunes. Fa poc ha començat la campanya del Departament de Salut sobre la vacunació entre professionals justament.
Sempre costa molt en aquest país. Veus les xifres de professionals sanitaris i no són comparables amb d’altres països europeus. Li hem posat de nom ‘Vacunació dels professionals: ètica o estètica’ per veure si ens vacunem o no per quedar bé. El què cal és convènce’ns que podem patir la malaltia però també que podem ser transmissors.
Hi havia una línia que era salut digital i atenció primària.
Sí. És el de xarxes socials i metges de família. Ara les xarxes són un contenidor on hi ha de tot. I perquè la gent en faci ús els professionals han d’estar convençuts i han de conèixer i distingir les xarxes socials i el contingut de qualitat d’aquell que no ho és. Pots recomanar una app o un portal però has de coneixe’l abans. Hi ha continguts fantàstics que et poden ajudar. Molts estan dirigits al pacient i amb vídeos ben fets que sempre ajuden a que s’entengui més.
Des de l’Atenció Primària esteu intentant promoure que la gent faci ús del portal de la Meva Salut
La Meva salut és una eina molt potent. facilita la comunicació amb l’usuari i pot estalviar un número important de visites presencials. Cal fer-ne un bon ús i hem d’instruir bé els pacients de com utilitzar-la.
Parlant de pacients, feu una xerrada sobre sexualitat oberta al públic de fet.
El grup de sexualitats fa dos tallers un de disfuncions sexuals dirigit als professionals i un altre de ‘El sexe no té edat’ i està obert a tota la població. Dins el Congrés hi ha sempre una part oberta a la comunitat per fer honor al nostre segon cognom: ‘comunitària’. En alguns casos s’havien fet caminades per promoure l’exercici físic per exemple.
Aquesta era la part més clínica però teniu altres línies.
Sí. Una d’elles és sobre el que parlàvem de la salut digital. Una de les activitats és una taula de gran format i l’altre és la conferència del doctor Fernando Fabiani.. És un metge andalús molt mediàtic, molt graciós… Està en un programa televisiu fent peces de salut de fet i explica molt bé les coses de cara a la població. Ens proposa una xerrada sobre la difusió als mitjans de comunicació que es diu ‘I si el fi justifica anar als mitjans?’ Ens fa molta il·lusió que pugui venir.
Després dins una altra línia tenim una taula que promet molt i de la qual sabem molt poca cosa perquè la persona que l’organitza ens ha dit molt poc. Es diu ‘Atenció Primària i hospitals: Joc de trons?’ És una de les línies reivindicatives de les vagues que hi va haver l’any passat sobre la relació entre atenció primària i hospitals, que ens necessitem moltíssim però costa d’integrar, quadrar, comunicar-nos… Des de fora és difícil de veure.
L’Atenció Primària té com a definició la continuïtat assistencial. portem els pacients des que tenen 15 anys fins el final de la seva vida. Sovint quan fas una derivació perds aquell continu assistencial. També s’ha de dir que amb la tecnologia ha anat millorant perquè tens retorn del que ha anat passant però amb els hospitals costa i nosaltres hem de seguir estant allà. També tema de llistes d’espera, de criteris d’un o altre… És complicat i per això està plantejat d’una manera divertida amb Joc de Trons.
També teniu dues taules sobre recerca. La diferència amb els hospitals en aquest tema també és evident.
Tenim dues taules amb grans temes de recerca i volem donar veu a aquesta reivindicació en positiu. Atenció Primària fem moltíssima recerca i amb molts menys mitjans. L’hospital ja està concebut com un centre de recerca al mateix temps que fan la feina, nosaltres l’hem de posar allà i els que en fan són uns herois perquè tenen molt pocs mitjans. També és cert que des del Departament amb beques PERIS s’ha anat intentant impulsar. Volem presentar grans temes de recerca.
Aquí també podríem pensar en l’apartat que destineu a la seguretat del pacient i com d’important és estar pendent d’ell d’una manera integral.
Ens ha sorprès gratament que uns dels temes més demandats és sobre seguretat del pacient. Ha preocupat molt durant els últims anys. Ens hem de dotar d’eines perquè els problemes de seguretat no passin, que el sistema tingui eines i no depengui 100% del professional. Això ens ho van demanar i és una de les grans taules. Ve una persona que ha sigut segona víctima: una professional que va viure un problema de seguretat d’un pacient i va sortir esquitxada per dir-ho d’alguna manera.
Tornem al lema: ‘Aixeca’t de la cadira’ és una clara crida a la mobilització. Quins continguts heu inclós en aquest sentit?
Les línies que recullen el neguit de la reivindicació són tres: la d’atenció primària i hospitals és una. La d’orgull primària és la que recull més però en positiu perquè busca reivindicar-nos i explicar-nos els uns als altres tot el què estem fent des de moltíssims camps i àmbits. L’altre ve a dir aixeca’t de la cadira i endinsa’t a la comunitat. És molt millor prevenir i tractar molta gent alhora que no una a una. Ens hem d’integrar a la comunitat i sobretot a tots els serveis que hi ha a la comunitat. Sanitat i social s’imbrinquen per tornar a construir els teixits semblants als que abans tenien més els pobles.
Al final tenim una taula que es diu ‘i a nosaltres qui ens cuida’. Hem d’estar cuidats per poder cuidar.
Una xerrada que em va cridar l’atenció es diu ‘Be positive and die’.
Sí. Hi ha tres esdeveniments que van sols, que no tenen competència amb la idea que tothom assisteixi. Una és la que et deia del Fernando Fabiani i l’altre és la conferència inaugural que la farà el Víctor Amat. Ell és psicòleg i et diria que és un provocador. Ell fuig dels estereotips de ‘Be happy’, ‘Al mal tiempo, buena cara’ i busca donar-li la volta a això.
Està confirmada la consellera de Salut, Alba Vergés, a la conferència inaugural i al tancament la comissionada de salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa.
I el tercer esdeveniment que va sol, pel que entenc del programa, és l’obra de teatre.
És un teatre social de la companyia ‘La Trifulga dels Fútils’ que va néixer ja fa 20 anys al centre Pi Molist i està integrada en part per persones que tenen malalties de salut mental. Són una família i busquen del teatre fe la seva teràpia particular i formem una comunitat d’aprenentatge tant si tenen una malaltia mental o no. Però també busquen mostrar una obra de qualitat. Hi ha moltes maneres de visualitzar el problema i hi hauria altres activitats que tracten més sobre el tema. La cosa és que ells al final busquen mostrar una obra de teatre de qualitat. Busquen desestigmatitzar i integrar-se.
Després de l’obra hi haurà un col·loqui que portarà el director de la companyia, que és metge de família, per reflexionar sobre el què comporta l’estigmatització amb la salut mental i com hem de canviar la nostra actitud com a professionals.
Això tindrà un sistema de taquilla inversa. Els fons aniran una part per l’obra de teatre i una altra per l’Obra Social Sant Joan de Déu que fan molta feina en salut mental.
A banda de professionals sanitaris en Atenció Primària, aquest any heu convidat a estudiants.
Per primera vegada aquest any hem donat beca a 12 estudiants de medicina per assistir al Congrés. És un tema que ens preocupa a l’Atenció Primària des de fa temps. La nostra presència a les facultats de medicina és molt escassa en comparació al pes que té la professió en el conjunt de la població. La meitat dels estudiants de medicina no ho saben però acabaran a Atenció Primària: alguns ja per vocació i altres de rebot. En tot cas, aquests últims acostumen a redescobrir i veure que no només fem receptes.
Comencem aquest any però voldríem seguir endreçant-ho una mica. És a dir, que fos dins l’assignatura d’Atenció Primària que es donessin aquestes beques com a premi pels millors treballs, a la gent amb més interès.
I per últim, a part de tots els continguts preparats a través de xerrades i tallers, també teniu un apartat per les presentacions de treballs i els pòsters.
L’allau de treballs i comunicacions ha estat increïble i també la feina que ha fet el comitè per fer tria. En tenim més de 300 i no tot ha entrat i mira que en els congressos el més fàcil és acceptar-ho tot perquè així t’assegures inscripcions perquè aquella persona haurà de venir.
Ens ha interessat agrupar en franges les presentacions. Sovint vas a un congrés i estàs tot el dia pendent de quan parla el company, el resident… que puguis tenir la llibertat d’assistir a tots els actes és important.
Vam decidir també tornar al format paper que si bé no és tan ecològic com el format digital permet que els treballs presentats es vegin tots alhora, facilitant que comparteixis.
D’altra banda, aquest any també hem inaugurat el concurs de curts audiovisuals i hi ha equips que s’han bolcat totalment.
De tot això donarem diversos premis durant la conferència de cloenda que serà el dissabte al matí. El premi a les dues millors comunicacions orals, premi als dos millors pòsters i premi a dos vídeos. Un el decidirà el membre del jurat i l’altre serà pel vídeo amb més visualitzacions. Allà es projectaran els dos curts guanyadors.
Màrius Serra es va adonar que calien sanitaris al carrer per guarir aquelles persones que són ferides a les càrregues i així va néixer Sanitaris per la República. El primer dispositiu va ser el 29 de setembre de 2018, en el marc de la manifestació organitzada per Arran com a resposta a l’homenatge als cossos policials que va organitzar Jusapol.
Des d’aleshores el col·lectiu ha anat creixent fins el punt que avui en dia compten amb dispositius a Tarragona, Lleida, Girona, Catalunya central i Barcelona.
La generació 14O acampa des de dimecres 30 a la plaça Universitat de Barcelona i des d’aleshores han omplert de continguts el dia a dia al carrer. Una de les xerrades que s’ha celebrat ha estat donada per Sanitaris per la República amb la presència de Sira Esclasans, fotoperiodista freelance i una de les agredides de premsa d’aquests dies de mobilitzacions.
Sanitaris va explicar el funcionament del grup. Organitzen equips on intentem que hi hagi 4 persones o més: un comunicador, qui disposa de walkie talkie i fa els informes de les persones ateses on hi consta el nom, les inicials dels cognoms, l’edat, el sexe, quin tipus d’atenció se li ha fet i si l’hem derivat o no al SEM (Servei d’Emergències Mèdiques). Després tindrien un auxiliar, un TES (Tècnic en Emergències Sanitàries) o un socorrista i un infermer o un metge.
Fins ara, expliquen , tenien pocs metges però ara ja són suficients. Això ha passat perquè fins ara eren uns 200 sanitaris i en les últimes setmanes han rebut 500 sol·licituds. Una de les principals tasques actuals és administrativa, de triatge i formació. De la mateixa manera que han pujat els voluntaris, també han pujat els ingressos. Un Tot Suma que feia que arrossegaven per comprar Desfibril·ladors externs automàtics (DEA) ha superat les expectatives en pocs dies: «cardioprotegirem Catalunya amb uns 10 DEA».
Sanitaris també està començant a treballar la idea d’incorporar psicòlegs en els dispositius tot i que fins ara ho estan fent els mateixos sanitaris, ja que un dels suports que es dóna més enllà de la cura de la ferida és l’acompanyament emocional.
A més, com expliquen l’Oriol i el Joan, els dos sanitaris presents durant la xerrada, des de Sanitaris també estan en contacte amb Psicòlegs de l’ANC on tenen una cobertura de psicòlegs important. «Costa digerir les situacions viscudes, són nivells d’intensitat molt alts, perllongats en el temps… la intensitat no ve del pacient perquè el 90% de les atencions són traumes sinó del nerviosisme de l’ambient volàtil i incontrolable. De dimarts a divendres cada dia m’atrinxerava cada dia a un hotel o un bar fins que poguéssim sortir. Hem passat per psicòlegs, hi passem i hi passarem», explica en Joan.
A Sanitaris per la República, vocació i dignitat van de la mà
Sanitaris per la República es mou amb un peto groc amb el logo i un casc antimpactes d’escalada. Últimament han hagut d’afegir les ulleres pel foam i pilotes de goma, els gasos però també, com expliquen, per si llencen pedres o ampolles de vidre que a vegades reboten, ja que com es troben a prop de la zona de càrrega els hi pot arribar a impactar alguna peça.
Treballar en aquestes circumstàncies és complicat perquè es tracta d’»un entorn que no tens controlat, totalment volàtil, on hi ha massa factors que no et permeten treballar amb seguretat». «Te n’adones que ets molt fràgil. Per quantitat de càrregues, per la brutalitat policial… la capa de gas lacrimogen que hi havia a la porta d’entrada d’on estàvem atrinxerats va ser el pitjor de divendres».
Per suportar situacions com aquesta, en múltiples manifestacions els sanitaris són aplaudits però ells no es consideren herois. «El nostre gran desig seria desaparèixer, que això duri el menys temps possible, però mentre duri seguirem persistint. Si vosaltres persistiu, nosaltres estarem al darrere evidentment».
L’Oriol i el Joan de Sanitaris per la República i Sira Esclasans en la xerrada a l’acampada de plaça Universitat / Carla Benito
Tot i la tensió que els envolta, ells es mouen pel codi deontòlogic de la medicina que és atendre a pacients no a persones. Com expliquen a l’acampada, no preguntaran de quin bàndol és, ni què ha fet, ni quina bandera porta la persona que necessita atenció. «Hem atès a persones de VOX, Ciutadans, Policies Nacionals, Mossos… ens guiem pel codi que diu no prejutjar, no preguntar i neutralitat», detallen. I és aquesta neutralitat la que afirmen que més els està salvant. «Jo he estat encanyonat per forces policials, amenaçats amb porres, tinc companys que han patit situacions més tenses que les meves. Ser neutrals ens està salvant perquè ens arribem a exposar massa i tot», segueixen.
De la mateixa manera que requereixen assistència psicològica, entre els sanitaris també hi ha moments de flaquesa. «Quan arribo a casa i veig les imatges em pregunto que per què em foto en aquest merder. Però si ells hi són, si ells se la juguen, nosaltres també ho hem de fer. Un dia algú va dir que sols el poble salva el poble. Si uns sou al davant i els que us podem ajudar no hi som també crec que és fallar un moment històric que s’està vivint i fallar al codi deontològic que tenim», van concloure sanitaris dirigint-se als centenars d’estudiants acampats a plaça Universitat.
Fotoperiodistes es comunicaran amb sanitaris en conèixer les zones de càrregues
Sira Esclasans es trobava entre els manifestants i la línia policial el dia 16 davant la conselleria d’Interior . En un moment de moviment d’una furgona, els manifestants es van aproximar més a la línia policial i va notar un impacte molt fort a la cama esquerra. Un company va agafar el projectil de foam que li havia impactat. Esclasans va sortir de la zona de risc i caminant va trobar els Sanitaris per la República. A l’endemà a més va apropar-se a un hospital. Tot i que com ella diu no va ser res massa greu, ha hagut d’estar dues setmanes de baixa i movent-se amb crosses.
Esclasans denuncia que com a fotoperiodistes assumeixen que corren un risc en el moment que es troben en zona de risc i per això porten proteccions com ara casc, ulleres, mascara de gas… també assumeixen que si si estan situats a prop de la policia els hi pugui rebotar alguna ampolla o si estan amb els manifestants poder rebre algun cop de porra. Però el què han vist aquestes setmanes, segueix Esclasans, ha estat un gran nombre de periodistes ferits: «Ho han estat expressament. Si la policia veu que ets periodista perquè ho fas visible, fins i tot li crides, i la seva resposta es ‘me da igual’… si veiem que això es repeteix sistemàticament de cara la premsa, podem pensar que se’ns ha atacat perquè deixéssim de fer la nostra feina». Si és a propòsit o si hi ha una estratègia darrera d’això ningú ho pot afirmar però el que sí mostra és que des del 14 d’octubre els periodistes ferits pugen a 71 persones. Esclasans també va ressaltar dues detencions com ara la del fotoperiodista de El País.
Grups de suport per fer front de manera conjunta a aquest atac contra la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació s’estan creant. A banda, fotoperiodistes i Sanitaris s’han coordinat a través d’un grup de telegram perquè com els fotògrafs acostumen a estar a primera línia de càrrega són els primers en veure les agressions i els ferits. «Creiem que era interessant tenir l’eina per parlar amb Sanitaris, donar un suport i que els facilités arribar més ràpid als ferits que ells no veuen».
Ulleres, casc, màscara de gas… protegir-se per vèncer
En el torn de preguntes, a banda de mostrar interès pel funcionament de Sanitaris, els principals dubtes entre els acampats van cursar sobre què és més segur per protegir-se.
Sobre la diferència entre bales de foam i pilotes de goma, els sanitaris van comentar que es tracta de les dimensions de l’arma que s’utilitza, la intensitat i el rebot. El foam dirigeix l’impacte i el rebot de la pilota de goma és incontrolable: «s’han vist rebots de tercer i quart impacte i per tant la pilota de goma té més trajectòria però és el foam qui actua a una distància més curta i guanya en intensitat».
Pel què fa a les ulleres de protecció la resposta va ser clara: no estan fetes per rebre impactes de pilotes de goma ni de foam però millor portar-les que no fer-ho, encara que res garanteix la protecció de l’ull. En el cas de les viseres del casc de moto, si bé van reconèixer que són més fràgils, sanitaris van opinar que probablement saltaria la visera.
I pel gas? Almax i aigua, una solució casolana i econòmica que inhibeix bastant la picor de les partícules del gas lacrimogen.
La sentència del judici del procés el passat 14 d’octubre ha creat un nou context sociopolític. Una situació de tensió ha dut a mobilitzacions diàries des d’aleshores que han estat acompanyades d’actuacions policials que, segons diverses entitats de control i drets humans denuncien, s’han saltat els protocols. La repressió policial acumula una trentena de presos, gairebé dos cents detinguts, alguns d’ells posats en llibertat però amb causes obertes, i més de mig miler de ferits. Alguns d’ells amb traumatismes de gran importància, amb pèrdua de massa testicular i fins a 4 ulls perduts per impactes de pilota de goma o foam.
I tot això en dues setmanes. La rapidesa i la immediatesa de la vida durant aquestes dues setmanes a part de les lectures diverses que minut a minut impactaven des dels mitjans de comunicació, a banda de la possibilitat d’haver patit de prop la brutalitat, han fet que de nou posar les cures al centre sigui una necessitat primordial.
De fet, des de CDR Catalunya es piulen consells en cas d’identificació o detenció acompanyats de la frase «contra la repressió, cuidem-nos» o organitzacions com ara Arran, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, han publicat un vídeo sota el lema «Ens tenim a nosaltres. Protegim-nos, defensem-nos, cuidem-nos».
En la mateixa línia, un grup de professionals de l’ajuda, entre ells psicòlegs, pedagogs o educadors socials, s’han constituït en un grup per «oferir la seva tasca voluntària en situacions de crisis i emergència social» sota el nom de Cuidem-nos. Al Diari de la Sanitat hem parlat amb ells sobre el per què del grup i sobre què ha de fer la població.
Com neix la idea de Cuidem-nos?
La iniciativa sorgeix en un moment molt determinat, la brutal repressió policial duta a terme pels cossos de seguretat durant les manifestacions post-sentència, però alhora engloba inquietuds de necessitat de cura cap a la població en moments d’emergència social de vàries professionals i de la necessitat de començar a teixir xarxes de cures entre totes nosaltres.
Exacte, com dieu, entre totes compteu amb una àmplia varietat d’especialitats. Es podria dir que doneu un suport interdisciplinari. Què aporta cada perfil?
Cada una de nosaltres treballa en el sector de l’ajuda a nivell psicoterapèutic i social. Coincidim que allò que ens cal en moments de crisi emocional, és retornar cap a un mateix i alhora buscar suport en el grup, així doncs, el nostre estil d’acompanyament es basa en l’apoderament (validar i legitimar el que un sent) i oferir a la persona i, per tant, també al grup, la possibilitat de recordar-se de si mateixa i de quines són les seves eines i capacitats d’autocura.
La vostra principal eina de difusió són les xarxes socials. Com us articuleu al voltant d’aquestes i com valoreu, justament des de la vessant de la necessitat de la proximitat, que tot s’aboqui a la virtualitat? És a dir, l’actualitat i la immediatesa de les xarxes pot ser la mateixa que angoixi a les persones que no poden assumir el consum continu d’informació i imatges repressives per exemple.
La nostra i única eina de difusió són les xarxes socials, encara estem digerint la bona rebuda cap a Cuidem-nos!
Si bé és cert que apostem pel contacte amb el grup, el teixit social i el tu a tu, també hem d’aprofitar la inèrcia virtual que la majoria de persones consumim. És com anar a la plaça del poble i posar-se a disposició per escoltar des del respecte, sense judicis i xerrar amb qui se’ns acosti.
Precisament entre tanta connexió a través de les xarxes amb allò que ens produeix malestar, creiem que obrir una escletxa de cures, amb una imatge o unes paraules reconfortants, ens permet parar i oferir a les persones aquell toc d’atenció que dona un espai a les emocions, escoltar-les, preguntar-nos què necessitem i gestionar-les de manera que puguem retornar a un cert punt de tranquil·litat emocional.
Encara estem en un punt inicial de Cuidem-nos, tot just teixint l’estructura i la xarxa de suport. Ens queda molta feina per fer i per consolidar. La iniciativa va néixer de manera espontània i, fent un símil culinari, diríem que acabem de posar tots els ingredients de millor qualitat a la cassola per fer un bon àpat nodridor. D’aquells que es couen a foc lent…
I per què ara i no post 1 d’octubre per exemple? Aleshores es van crear grups i tallers de suport psicosocial també.
El fet que la gran majoria de víctimes de la brutal agressivitat policial són les joves i alguns sectors les criminalitzen, ha sigut un punt decisiu per engegar la iniciativa. Volem oferir aquest suport al jovent però també a la resta de la població.
La necessitat que sentíem totes les components del grup és aportar una mirada més amorosa, reconeixedora i respectuosa, a la causa social i cap a la comunitat, posant les nostres professions al servei de qui ho requereixi de forma gratuïta i confidencial.
Quin tipus d’atencions feu? Via telefònica o telemàtica, quedeu amb la persona que ho demana… Com actueu?
Cuidem-nos pretén fer atencions en moments puntuals de crisi com a conseqüència del moment social que estem vivint i donar suport i una mirada diferent a la societat, sorgida de l’atenció a les emocions i la cura cap a nosaltres mateixos i entre nosaltres. En cap cas volem obrir un procés terapèutic. Si detectem algú que pot necessitar una atenció més a llarg termini, li aconsellem consultar a una professional de la psicologia proper a la seva xarxa.
Pel moment, l’atenció ha sigut essencialment per xarxes socials. En breu, posarem a disposició un número de telèfon i atenció telefònica a través d’una aplicació encriptada per a mòbils que permet fer trucades i vídeotrucades.
Quin tipus de necessitats us trobeu? Podem pensar que la majoria responen a actuacions policials o a tenir familiars o amics a presó…
La majoria de demandes tenen a veure amb poder entendre el què els hi passa i en com gestionar la tensió i els conflictes emocionals provocats per la repressió que estem vivint i la participació en les manifestacions i altres accions reivindicatives. També amistats properes a les persones detingudes o lesionades, pares i mares amb certa preocupació per com acompanyar als fills, malestar a conseqüència de les imatges (vistes o viscudes) i tot un cúmul de símptomes post-traumàtics per l’exposició a una situació tant estressant. També atenem a altres persones que degut a un estat de vulnerabilitat connecten amb altres vivències personals i ens demanen ajuda.
Quins recursos preventius existeixen? Ens podríeu donar alguns consells genèrics per afrontar de manera individual o amb col·lectivitat la situació?
A grans trets recomanem Cuidar-nos, de dins cap a fora. És a dir, començant per atendre respectuosament i sense judici, les emocions i comportaments que se’ns activen i prioritzar les relacions entre persones que ens sentim properes, afins i còmodes, propiciar trobades de cures acompanyades de persones amb qui ens podem expressar lliurement. I aprofitar per parlar d’altres temes!
També donar sortida creativa a allò que s’està movent internament, buscar nous relats per viure el mateix, legitimar i donar espai a totes les emocions. Des d’aquest lloc és possible gestionar el malestar: escriure, dibuixar, escoltar música, esports de descàrrega, llegir, ballar… Tot d’activitats que ens donen plaer.
Cuidar els bàsics: menjar bé, fer exercici, descansar… Amb el descans millor comprometre’s a dormir amb el mòbil lluny i procurar estar una estona abans d’anar a dormir sense mirar-lo i no mirar-lo només llevar-nos.
I, sobretot, fer un consum moderat de la informació, en especial de les imatges de violència policial. Arriba un moment que cal fer-nos responsables de la quantitat d’imatges i documentació que consumim i aturar de fer-ho si no ens està sumant res positiu.
Ens caldran moltes abraçades per poder seguir dempeus caminant amb fermesa i serenor.
La importància del suport psicològic també des de l’ANC
Després d’una primera setmana de mobilitzacions al carrer en conèixer la sentència al judici del procés, la sectorial de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) de Psicòlegs per la Independència va activar un servei d’assistència psicològica per als afectats per la repressió. És a dir, com expliquen, el servei va dirigit a aquelles persones que hagin viscut o patit una situació traumàtica o dura «i que, un cop hagi arribat a casa, o passades 24 o 72 hores després del trauma, necessitin atenció psicològica». Paral·lelament, també l’han encarat a l’assistència de famílies que tinguin familiars detinguts, retinguts o empresonats i necessitin suport.
El servei, això sí, remarquen, és un servei d’acollida i no de teràpia. És a dir, inclou dues sessions telefòniques o presencials gratuïtes. Si, un cop transcorregudes les dues sessions se segueix requerint atenció personalitzada, es derivarà cap a un altre professional, o el mateix que l’ha atès però ja fora del servei que dóna l’ANC. Aquest primer contacte és gratuït, recalquen des de l’organització, i és gràcies als membres voluntaris de Psicòlegs per la Independència.
Com expliquen, el que ofereixen és una primera atenció via telefònica per saber com està el pacient, i a partir d’unes primeres preguntes, s’identifica el seu estat. A partir d’aquí, s’obren dues vies d’actuació. Una, en la qual un professional es posa en contacte amb l’afectat, hi parla i hi comparteix recursos per afrontar la situació emocional en què es troba. Si amb aquestes eines no és suficient, llavors s’ofereix la possibilitat de dur a terme una atenció personalitzada, cara a cara, en cas que la situació sigui crítica.
L’Institut Català de la Salut afirma que «en la salut, no només hi intervenen la biologia i el comportament, sinó també els determinants socials, que són els que expliquen la major part dels problemes de salut d’una comunitat. Els serveis sanitaris individuals i centrats en la malaltia no modifiquen l’estat de salut de la població de manera significativa, és necessari treballar per la salut col·lectiva. Per això, una part important de l’atenció assistencial està orientada a la família i a la comunitat».
Maria José Pardo, metgessa de família i directora del Centre d’Atenció Primària La Pau a Barcelona opina que «cal donar visibilitat a tota la feina que des dels CAP es fa per donar impuls a la Salut Comunitària i com s’està treballant en xarxa amb altres serveis i entitats per incidir en els determinants socials i reduïr les desigualtats». Un d’aquests treballs en xarxa s’ha materialitzat al voltant de la Tertúlia Literària Dialògica que promouen des del CAP La Pau amb el suport del Pla d’Acció Comunitària de La Verneda i La Pau.
La Metamorfosi, de Kafka, Casa de nines, d’Ibsen, El viejo y el mar, de Hemingway o La casa de Bernarda Alba, de Lorca són els llibres que s’han llegit i compartit fins ara. El proper que es farà serà La senyora Dalloway, de Virginia Woolf. I és que, com ens expliquen, sempre es llegeixen clàssics de la literatura universal. Per què? Per Pardo, entenent que la literatura clàssica proposa un conflicte que s’acaba resolent, el què això fa és ajudar a créixer personalment i com a grup a les participants del taller.
La Mar, una de les membres que participen de la Tertúlia des dels seus inicis, opina que llegir literatura clàssica fa que tots els participants d’una manera o altre es puguin veure reflectits: «per molt que alguns faci 100 anys que es van escriure tracten temes atemporals que vivim avui en dia com la soledat o el feminisme». Ella, com altres participants, va arribar al grup a través de la seva doctora de capçalera. «Pateixo ansietat depressiva i estic de baixa de llarga durada. La meva metgessa em va recomanar fer coses més enllà dels medicaments que em receptava. La treballadora social em va rellevar a alguns tallers i de tots aquest és el que més m’ha servit», ens explica.
I és que per ella, que reconeix que mai havia estat una lectora fidel, aquest grup s’ha convertit en un espai de trobada, socialització i confiança. Si bé al principi la seva germana l’acompanyava, ara acudeix setmanalment a la cita ella sola. Com una companya del grup li recorda, «llegir et fa més lliure», però la Mar vol anar més enllà i ressalta que més lliure la fa poder considerar el CAP un espai seu, on poder parlar davant de gent que no jutjarà les teves opinions, amb qui parlar i escoltar les vivències d’altres. Depenent del dia, ens detalla, pots entendre un llibre d’una o altra manera i compartir-ho t’ajuda.
Un dels motius pels quals podem pensar que el grup serviria és per combatre la soledat de la gent gran però no és aquesta l’única finalitat. Davant això, la Mar considera que «la soledat toca a tothom encara que pugui semblar de gent gran». Per experiència pròpia, diu, quan estàs molt malament et tanques en tu i deixes de relacionar-te i fer coses. Creu que per la gent gran anar a la tertúlia els obliga a activar-se i, a més, «senten que poden aprendre i també aportar». De fet, la mitjana d’edat del grup és de 50 anys i si bé la majoria són dones també hi ha algun home.
Treball interdisciplinar per enfortir la salut comunitària als barris
«Promoure la Salutogénesi amb activitats conjuntes amb altres entitats del territori, basades en les capacitats i potencialitats dels individus. Millorar les habilitats emocionals, cognitives i socials dels participants, fent xarxa i creant vincles amb la Comunitat. Potenciar la implicació de tots els professionals del centre en la Salut Comunitària duent a terme activitats pioneres».
Aquest és el llistat d’objectius que s’amaguen darrere de les Tertúlies Literàries i Dialògiques que el CAP La Pau fa un any que celebra. Maria José Pardo, la directora del centre, ens explica que la idea va néixer a partir del diagnòstic de salut del barri que van fer ara fa 5 anys. Dins del programa ‘Fem barri, fem salut!’ hi ha diversos projectes dirigits a tractar el malestar psíquic, l’aïllament social i la solitud no desitjada. També en el somni de barri del Pla comunitari havia sortit la proposta de promoure la salut mental amb la comunitat obrint espais de diàleg obert com les tertúlies, entre pacients i professionals. «Vam veure que la tertúlia literària dialògica és una eina molt estesa i reconeguda en l’àmbit de l’ensenyament. Hi havia moltes experiències en escoles, escoles d’adults i també en presons però seria una eina pionera en un Centre d’Atenció Primària», relata. Va coincidir que des de l’Escola d’Adults de la Verneda una de les seves formadores voluntàries tenia experiència com a moderadora de tertúlies i en feia una amb pacients ingressats a l’àrea de salut mental de l’Hospital del Mar i va funcionar molt bé.
«Aleshores ens vam preguntar per què no podíem reproduir-ho a l’espai del CAP. Dubtàvem si no seria millor un altre espai o si això ajudaria al benestar i al fet que els usuaris entenguin que les activitats o accions que es fan des del CAP no només van dirigides al guariment sinó que es fa prevenció i promoció de la salut», relata la doctora Pardo.
El grup, que ajuda a fer xarxa, on es treballen habilitats socials i s’estimula el diàleg, estan format per unes 20 persones. Un moderador s’encarrega de donar la paraula, donant prioritat a aquelles persones que menys intervenen, per tal que tothom pugui exposar els seus arguments de manera igualitària. Els llibres els escullen els mateixos participants i són sempre clàssics de la literatura universal perquè «recullen moltes de les situacions quotidianes on el grup pot veure’s reflectit». A més, Pardo també destaca que l’aposta per aquest tipus de literatura a banda de donar eines a les participants també les apodera, doncs «d’una altra manera potser no s’aproparien a una biblioteca o no s’atrevirien amb un llibre clàssic».
Les tertúlies ara, en una segona edició, s’estan realitzant els dimarts a la biblioteca del CAP, d’on els participants també poden treure el llibre pactat. En cada trobada es comenta les parts que més han agradat i perquè, generant-ne un diàleg i una reflexió conjunta. Des del centre, creuen que realitzar aquest tipus d’activitats als CAP «apropa a la Comunitat de manera inclusiva millorant la capacitat dels participants per escoltar als altres i la creació del coneixement amb el diàleg».
Des de fa uns mesos diferents professionals del món de la sanitat però també de l’economia han anat realitzant uns debats que els han dut a una única conclusió: el sistema sanitari està en una crisi profunda i, com ha dit un dels seus membre en roda de premsa, Josep Martí, cal passar de la protesta a la proposta.
Martí va ser un dels fundadors de la Marea Blanca i ja aleshores van redactar un decàleg amb propostes de millora del sistema de salut. Ara hi tornen amb un llistat dels valors què ha de tenir el sistema de salut. Uns valors que, des del grup de debat creuen que s’han perdut per diferents causes.
Si el sistema està en regressió, aporta Martí, és primer per una causa financera: «estem infrafinançats i, a més, dels 9.000 milions d’euros que té de pressupost el Departament de Salut, 1.500 milions van destinats directament a pagar el dèficit». Martí a més critica que només es dediqui un 5,4% del PIB al sistema de salut públic, quan la mitjana europea és de 7,5 punts.
Una altra causa és no haver sabut adaptar-se al canvi demogràfic de la societat. L’envelliment i la conicitat per Martí no són compatibles amb «un sistema que es centra en hospitals i medicaments». I és que el 30% del pressupost de salut se’n va directe a pagar fàrmacs. Per no tenir un sistema sanitari que només es dediqui a l’atenció de la malaltia, Martí aporta que és necessari que s’ampliïn recursos arreu, també en polítiques socials. «Cal augmentar els pressupostos d’habitatge, d’educació, de l’atur… Si tenim més recursos a salut i a polítiques socials el sistema anirà dedicat a la salut de les persones».
Altres motius serien la manera com s’ha governat fins ara amb «mala gestió, falta de transparència i corrupció», la idea d’arreglar el sistema sanitari amb programes sectorials, ja que, com defensen des del grup de debat el què cal és una anàlisi global, o la falta de professionals en moltes especialitats per la càrrega de treball i el poc reconeixement.
Maria José Fernández de Sanmamed, membre de la junta del Fòrum Català de l’Atenció Primària i també membre del grup de debat. Des de l’experiència que l’acompanya, defensa que, com moltes evidències científiques defensen, els sistemes sanitaris basats en una Atenció Primària forta i de qualitat obtenen millors resultats en salut.
«Cal fer un canvi radical i estructural del model, cal un canvi de paradigma» i, per tant, comenta Fernández de Sanmamed, cal arribar a un consens a partir dels valors que ja s’han dibuixat. Com podeu consultar, els valors es divideixen en 11 punts essencials per al grup. Un grup que ha aconseguit ja les adhesions i col·laboracions del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), la Junta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP) i d’Economistes Davant la Crisis.
Un d’aquests valors demana «un finançament suficient del Sistema Sanitari amb recursos fiscals, per tal de garantir la contribució solidària i progressiva segons els nivells de renda a la sostenibilitat financera del sistema sanitari públic».
De fet, des d’Economistes Davant la Crisis asseguren que la manca de recursos ve condicionada per tres factors. Com explica Emili Ferrer, economista membre del grup, el primer factor és que són insuficients: «el sistema pot millorar moltíssim en eficiència de gestió de recursos que té i perquè hi ha unes carències importants en termes d’economia d’escala».
Com segueix Ferrer, hi ha una diferència gairebé del 30% entre la part de la producció anual destinada a sanitat a l’estat espanyol i la que es dedica a Europa. Una advertència que fa Emili Ferrer però, a l’hora de parlar de dades, és que no són comparables per exemple Catalunya amb França i sí que ho seria amb Escòcia. Per què? La despesa sanitària d’Espanya és superior a la suma de les despeses sanitàries de les comunitats autònomes. A més, afegeix, que «la producció per habitant d’Espanya és el 76% de la mitja de la zona euro però quan comparem la despesa sanitària per habitant resulta que baixem al 64% de la mitja de la zona euro. No és que tinguem menys producció doncs és que directament li dediquem menys recursos». A banda, també planteja que si es compara la pressió fiscal, la part d’impostos en relació amb la producció, hi ha una diferència considerable. A Espanya els ingressos de producció són del 34% mentre que la mitja de la zona euro són del 41%. Aquesta diferència és de 82.000 milions més. Ferrer comenta que «si equiparéssim el que s’ingressa tindríem per cobrir la despesa sanitària d’un any».
Una salut integral, primarista, amb governança participativa i independent d’interessos
Els valors que el grup de debat ha volgut transmetre es divideixen en onze punts. Punts que comencen afirmant que la salut de tota la població i l’atenció a les necessitats de salut de les persones són els elements centrals que han de dirigir les polítiques i les actuacions del Sistema. I com «la salut és allò que importa», aposten per un Sistema integral de Salut, no només d’atenció sanitària a la malaltia, orientat als determinants socials de la salut, la promoció de la salut i a les necessitats de les persones i comunitats. Davant d’això, veuen necessari revertir els processos de medicalització i de mercantilització actuals. Una idea que va lligada a crear un sistema centrat en la cura de les persones i no exclusivament en la recerca incansable d’un diagnòstic. Per aconseguir-ho, defensen que el què fa falta és que l’eix bàsic de l’atenció sanitària sigui l’Atenció Primària.
Una altra de les demandes del grup és que hi hagi participació dels professionals i la ciutadania en la governança i control del sistema sanitari públic. Al mateix temps, i després de les vagues i les mobilitzacions que han protagonitzat, una altra de les necessitats és que les persones treballadores del sistema tinguin garantida la qualitat de les condicions laborals, la qualitat de les condicions de treball, la defensa del prestigi professional, la major autonomia de les unitats assistencials, la conciliació personal i familiar, la qualitat de les retribucions, els temps necessari per a una assistència de qualitat, formació, docència i recerca.
El Servei Català de la Salut disposa d’un programa anomenat «d’harmonització farmacoterapèutica (PHF)» que vol garantir «l’equitat en l’accés als medicaments hospitalaris i medicaments en recepta en l’àmbit del SISCAT, la millora en els nivells d’eficiència i efectivitat i en el nivell d’utilitat terapèutica, d’acord amb els principis d’ús racional, tenint en compte el marc de disponibilitat i la necessària optimització dels recursos». Per arribar a aquesta equitat hi ha un equip darrere treballant en l’anàlisi d’on hi ha més desigualtats i per què.
Caridad Pontes, gerent d’aquest programa, va explicar el funcionament del grup durant la primera Jornada “Incorporem la perspectiva de gènere en salut” de l’Institut Català de la Salut. «Fem anàlisi de consum, de despesa… però també fem anàlisi de l’adequació de la prescripció», explica. «Podem tenir informació molt detallada no només de quantitat de caixes dispensades, sinó també de quins són els resultats i algunes dades de pràctica real de quines són les conseqüències de les prescripcions», segueix. Donat que la seva exposició havia de cursar sobre sexe i gènere, Pontes va explicar que quan van començar a fer anàlisis a hospitals també i des del principi es van plantejar com contemplar les variables del sexe. Tot i intentar aplicar aquesta anàlisi sistemàtica, quan la presentaven a molts tècnics rebien com a resposta que era massa informació i no calia posar-ho tot: «s’ha de dir que hi ha clínics amb sensibilitats molt variables».
En tot cas, Pontes durant la ponència va intentar desenvolupar el perquè d’aquesta importància amb un cas que s’adiu molt al dia d’avui, el Dia Mundial de la Salut Mental i la malaltia de la depressió.
Com ja revelava l’Enquesta de Salut de Catalunya, el 7,6% de la població de 15 anys i més pateix depressió major o depressió major severa. Això suposa el 3,9% dels homes i l’11,2% de les dones. L’ESCA també mostrava que aquest percentatge augmenta amb l’edat (sobretot a partir dels 75 anys, que és del 13,9%) i és més elevat en les persones que pertanyen a la classe social menys afavorida (8,5% la classe III i 4,6% la classe I) i en les persones amb un nivell
d’estudis més baix (11,5% les que tenen estudis primaris o no en tenen i 3,4% les persones amb estudis universitaris). El paràgraf dedicat a aquesta malaltia de salut mental acabava afirmant que el percentatge de població amb depressió major o depressió major severa ha augmentat en el darrer any en més d’un punt de percentatge sobretot en les dones.
Diapositiva del consum d’antidepressius durant la Jornada de l’ICS
En aquest sentit, Francesca Zapater escrivia per aquest diari que «la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts».
Una sèrie d’anàlisis que va voler treballar l’equip d’harmonització farmacoterapèutica va centrar-se en la depressió. Per què? Per ser un dels grups terapèutics en el qual la diferència per sexe en la prescripció és més gran. Pontes explica que «les dones consumim antidepressius en una proporció molt més elevada i molt més intensa que els homes» i que «els analgèsics són un altre dels candidats de recepta més elevat».
La prevalença de depressió és molt més elevada en dones que en homes. Pontes creu que pot haver-hi moltes causes que expliquin això però que, en tot cas, «els números al final ens diuen que la prevalença en dones és de tres vegades més». I això passa en totes les franges d’edats: la prevalença és continuada i es nota encara més en edats avançades.
Com a banda dels fàrmacs, on les dones estan molt més medicades, cal també saber quin ús es fa dels serveis de salut, Pontes va explicar que en mirar la taxa de salut mental ambulatòria, es veu que els homes no fan un ús menor d’aquests alhora que «hi ha 2-3 vegades més dones amb diagnòstic i el consum d’antidepressius és fins a 3-4 vegades més». «Això és inesperat però potser és que s’atenen en altres tipus de dispositius, no? Doncs si mirem quin grau de salut tenen en general les dones que tenen depressió respecte els homes que tenen depressió… Si fem un anàlisi de comorbiditat veiem que els dones amb depressió tenen una càrrega de comorbiditat molt més gran que la dels homes», segueix Pontes. Aleshores planteja que «hauríem d’esperar que les dones fessin un consum de recursos sanitaris molt més gran que els homes». No és així en comparar les taxes d’ús de serveis sanitaris a partir de taxa d’ingressos, taxa d’ingressos urgents i ús de serveis ambulatoris per dones diagnosticades de depressió o per homes.
Un altre dels elements analitzats va ser la despesa sanitària en depressió (farmàcia, hospitalització…). La despesa sanitària en homes amb depressió és de nou més elevada que la què fan les dones amb depressió. «Tenint en compte que tenen més comorbiditat les dones i que fan molt més consum de fàrmacs…», valora Pontes.
Ús de recursos sanitaris en dones amb depressió
Li planteja aleshores al públic que «igual és que tenen una mica menys de gravetat les dones o pot ser que hi hagi una major queixa». Però aquests són supòsits que des del grup no poden comprovar amb les dades que fan servir per l’anàlisi de fàrmacs. Sí que van mirar un factor que podia ajudar-les a tenir més concreció: les dades d’intents d’autolisis que «és una marca de gravetat, és el factor de risc més elevat per tenir un suïcidi consumat posteriorment». Pontes, sobre això, a més, va valorar que «hi ha una discrepància molt gran en la incidència d’intents d’autolisis en dones i homes» que a més «no correlaciona gens amb la incidència de mort per suïcidi que és molt més elevada en homes que en dones». És a dir, com a indicador de gravetat van veure si hi havia menys intents d’autolisis entre les dones i la resposta va ser que no: les dones tenen dues vegades més d’intents d’autolisis que els homes.
Així, en salut mental el sexe també importa. «Hi ha coses que són esperables perquè depenen del sexe però altres que són inevitables que depenent de la cultura i la societat que, si estan produint inequitats, hauríem d’intentar analitzar i afrontar. El primer pas és mirar-les», va tancar Pontes.
