Just Deploy It!

Autor: Carla Benito

  • Qui té el poder de crear opinió pública té la responsabilitat de trencar amb l’estigma: la conclusió d»El Suïcidi als mitjans’

    En Pep Sotillo té 54 anys. De jove va patir un trastorn emocional i es va donar que totes les persones que els patien eren mal vistes per la societat. Sentia que no podia parlar del tema perquè era un tema tabú: es va aïllar cada cop més de manera que la «bola» es va anar fent cada vegada més gran. Va mirar de tirar endavant estudis i feina però com no podia parlar amb ningú de la seva situació això el va dur a una situació límit. Cada cop es sentia més «esquinçat» per dins i va deixar que la bola anés creixent. Quan no va poder més, amb 25 anys, va provar de llevar-se la vida. Va pensar: «sóc un malalt mental, ho seré tota la vida i tota la vida estaré patint. Quin futur és aquest? Per sort vaig sobreviure».

    Aquest testimoni l’ha explicat Sotillo durant la presentació per part d’Obertament de les conclusions de l’Observatori anual de mitjans que aquest any s’ha centrat en ‘El suïcidi als mitjans de comunicació’. La principal tesi de l’informe defensa que parlar-ne sí, però que no tot s’hi val.

    Sotillo demana normalitzar que hi hagi «trastorns mentals i idees suïcides». Explica que el què a ell va salvar-li la vida va ser recórrer a un psiquiatre i una psicòloga: «vaig trobar-me que podia parlar de la mort, dels meus pensaments més escabrosos i tot amb respecte, amb interés per part d’ells i amb tota normalitat. Jo em pensava que això no existia».

    Així, situa als mitjans la responsabilitat de parlar del tema de manera positiva i natural. Sotillo narra que el moment abans de patir un suïcidi tens moltes ideacions, que vens de donar-li voltes durant molt de temps la majoria de les vegades però que el patiment és tan gran que no et deixa pensar. Sotillo defensa que com no pots raonar bé, el més necessari és tenir ajuda externa: «parlar de salut mental i de suïcidi ajuda a que les persones que tenen aquestes ideacions puguin obrir-se i parlar amb altres persones per sortir del seu estat». També, en aquest sentit, al·lega trobar a faltar que els mitjans parlin de si aquella persona que ha mort per suïcidi havia rebut ajuda o no, «que expliquin que si l’hagués rebut hagués estat diferent perquè això, veure un referent, pot ajudar i animar en no caure en el suïcidi, en buscar acompanyament que pot ser família, amics o terapeutes».

    Sotillo de jove es deia a si mateix «calla i fes veure que no et passa res» per culpa de créixer pensant que «qui va al psiquiatra és una persona boja que se la posa dins d’un cistell i s’aparta… Però no som un col·lectiu que es digui suïcida. Cadascú té una història personal i no respon a un grup ni d’edat, ètnia o condició social».

    En què ens equivoquem els mitjans? En el to, en buscar causes i en no usar bé imatges

    Obertament va néixer el desembre de 2010 i aquest és el cinquè que es realitza un Observatori de mitjans sobre salut mental però és el primer sobre suïcidi. La lluita contra l’estigma que treballa aquesta aliança d’entitats que venien de diverses perspectives i trajectòries va passar també pel repte de posar-se d’acord, el que ja va ser tot un repte. A partir d’aquí, i amb l’aliança també de comunicadors, Obertament va començar a treballar per la formació d’activistes, desenvolupar activitats i programes de sensibilització realitzant campanyes diverses de marketing social o han treballat per trencar l’estigma en àmbits més específics com l’educatiu o el sanitari.

    Israel Molinero, president d’Obertament, ha explicat durant la presentació de l’Informe ‘El Suïcidi als Mitjans’, que l’Observatori que l’ha creat va néixer com a resposta a una crisi mediàtica on es van veure «tractaments estigmatitzants com l’estavellament de l’avió de GermanWings». Els primers informes que es van realitzar van mostrar que més de la meitat de les notícies de salut mental estigmatitzaven i que sovint s’associa violència i salut mental. Al 2016 i el 2017 van veure que notícies que venien de mitjans internacionals eren més estigmatitzants que algunes locals. Va ser al 2017 quan es van adonar que les notícies de mort per suïcidi havien augmentat. Relacionat amb el fet que aquest any es va decidir tractar el suïcidi com a tema principal del dia mundial de la salut mental, l’Observatori va decidir que aquest any l’informe dels mitjans seria un monogràfic sobre suïcidi.

    Molinero defensa que l’estigma ens allunya de la possibilitat de parlar lliurement, d’apropar-nos a la gent. Saben que existeix un repte davant la mort per suïcidi i creuen que la lluita contra l’estigma pot ajudar a això. «Cal que hi hagi un reconeixement social que les persones que han intentat suicidar-se poden ser ajudades i que la seva recuperació és clau per la prevenció. Igual que el paper dels mitjans també és clau», conclou.

    I és que com ha desenvolupat Ariadna Rogero, al capdavant de l’estudi, encara hi ha molta feina per fer. Per una banda, la majoria dels articles analitzats posen el focus en el contingut que va encarat a buscar l’origen del suïcidi. L’informe conclou que l’estigma associat al suïcidi que han trobat als mitjans té una estreta vinculació amb l’estigma en salut mental que van detectar en informes anteriors. Molts articles on s’acaba parlant de suïcidi, com explica Rogero, tracten principalment sobre desnonaments o bullying. L’informe denuncia doncs «el fet d’especular amb les causes quan no existeix una resposta clara, l’associació dels problemes de salut mental amb violència o la manca de visibilitat dels testimonis en primera persona. A més a més, en una de cada 4 notícies on es parla de suïcidi hi apareix en relació amb conductes associades a la perillositat.

    Rogero creu doncs que és essencial no només consultar a experts i recórrer a la veu de la persona que ha sobreviscut a un intent de suïcidi i ha recuperat el sentit de la seva vida. O el què seria el mateix, apostar per periodisme que posi el focus en el tractament i la recuperació. Aquests són els que poden «fer canviar la perspectiva». No obstant, aquestes històries en primera persona sobre l’experiència del suïcidi només tenen una presència del 12 %. No tenir referents, no mostrar que hi ha persones que ho intenten es recuperen, defensa Rogero, fa que quan tu has tingut un intent i et trobes que has de refer la teva vida no tens referents que et diguin d’això se’n pot sortir. Et sents aïllat i et penses que només t’ha passat a tu però les estadístiques, segons l’OMS, ens diuen que per cada suïcidi consumat hi ha 20 que ho han intentat»

    L’Informe, realitzat sobre una mostra aleatòria de 200 articles, també ha constatat que el 44,5% de les peces analitzades tenien un to positiu. Això ha fet que Obertament hagi comparat i afirmat que en suïcidi, en contra dels temes de salut mental genèrics, es posa més cura. «La diferència és significativa i suposem que és perquè el suïcidi té un doble estigma perquè ens trobem també amb el dol per la mort però potser també perquè ha sigut un tabú durant molts anys i finalment l’OMS va dir que s’havia de parlar i els mitjans han entomat aquesta responsabilitat», descriu Rogero.

    Ara bé, si el to positiu és el que més prevalença té, si es sumen les altres categories, segueixen guanyen. El to mixt és aquell en el qual en un mateix article hi ha missatges positius i missatges negatius i això, per Obertament, vol dir que no hi ha directrius clares. El to neutre per la seva part de per si no és perillós perquè normalment són els articles que aporten dades sobre factors o estadístiques o informes d’universitats. «No ens estan aportant res a nivell de prevenció, per trencar el tabú o normalitzar». Tot i així, Rogero veu que aquí tenim la possibilitat de transformar les notícies blanques, que només tenen dades, en positives.

    Treballen tot això perquè, segons el parer d’Obertament, «els mitjans són molt conscients i posen especial cura en la tria d’imatges que fan servir per il·lustrar noticies sobre suïcidi. Tot i així, quan es fa malament té un impacte molt negatiu». Això es tradueix en un mal ús de les fotografies o el fet que, com resa l’informe, «a la secció de cultura abunden les biografies d’artistes que, d’una banda, es repeteixen any rere any en dates assenyalades i, de l’altra, alimenten el mite del geni boig i turmentat que posseeix un talent maleït i que acaba amb la seva pròpia vida». També denuncien que «el perfil de persona amb trastorn mental, comportament violent i conducta suïcida apareix amb força freqüència a la secció de successos». Això fa que es fomenti una relació «errònia entre salut mental i violència, de manera que propaga un retrat estereotipat de les persones que passen per aquesta problemàtica».

  • Incorporar la perspectiva de gènere en salut per erradicar tota desigualtat: prioritat per l’ICS

    A principis de juliol de 2018, la consellera de Salut, Alba Vergés, anunciava la creació d’un grup de treball format per tècnics professionals i experts que ajudés a desplegar la perspectiva de gènere en salut que, com explicava en el marc de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya, es volia prioritzar en aquesta legislatura.

    En el camí per una incorporació efectiva de la perspectiva de gènere en salut, l’Institut Català de la Salut va organitzar la seva primera Jornada «Incorporem la perspectiva de gènere en salut». El director gerent de l’ICS, Josep Maria Argimon, va ser l’encarregat de donar inici i tancar la jornada. Per una banda va opinar que la jornada servia «per despertar consciències i per treballar diàriament amb aquesta perspectiva». La voluntat de la jornada i de la feina que s’està desenvolupant és «incorporar la perspectiva de gènere en l’àmbit de la salut permet visibilitzar dones i homes en la seva dimensió biològica, psicològica, històrica, social i cultural i, també, trobar línies de reflexió i d’actuació per erradicar les desigualtats».

    Tot això arribava després que el mes de maig passat l’ICS aprovés dotze mesures per avançar en la igualtat efectiva en tots els àmbits assistencials i estaments de la institució. «Es fa imprescindible incorporar als programes assistencials d’expertesa la perspectiva de gènere com una nova línia d’actuació. A efectes pràctics, això es tradueix en la inclusió en els protocols sanitaris de les diferències biològiques i simptomatològiques entre dones i homes», explicaven.

    Així, l’ICS organitzava aquesta Primera Jornada de Perspectiva de Gènere en Salut amb l’objectiu de donar eines a tots els professionals de la institució perquè aquesta perspectiva sigui una realitat en tots els àmbits assistencials. Després que Laura Pelay, secretària general del Departament de Salut, inaugurés la jornada, quatre conferències i una taula rodona van acabar d’omplir el matí. Finalment, la jornada va comptar amb persones provinents a diferents vessants i institucions com ara l’Institut Karolinska d’Estocolm, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat d’Alacant, el Servei Català de la Salut i diversos centres i serveis de l’ICS.

    Pelay va deixar clar que cal fer polítiques efectives a nivell micro que milloren el sistema de salut. Així, va explicar que com a Govern han de tenir una visió holística per acabar amb les escletxes: «aquesta visió holística l’hem de tenir amb les polítiques de salut, amb les de Treball, de Serveis Socials, de Recerca…» Pelay va declarar que és cert que homes i dones tractem la nostra salut de manera diferent i ho va voler argumentar explicant que les dones van més tard al metge, consumeixen menys serveis assistencials i que, quan arriben se les tracta de manera diferent: «a les dones se’ns medicalitza molt més, a les dones se’ns diagnostica molt més tard i patim els determinants de la salut d’una manera diferent. També va afegir que fins i tot les dones moren de manera diferent: els homes moren més a casa i les dones més a residències i en centres sociosanitaris. Una altra diferència que va voler aportar va ser la que inclou el món de la recerca, on predominen «patrons andocèntrics».

    La conferència d’obertura va anar a càrrec de Jörg Muller, de la Universitat Oberta de Catalunya, sota el nom «Gènere i sexe. Una aproximació des de les ciències socials». Amb ella, va voler defensar que la perspectiva de les ciències socials en quant a sexe i gènere és fonamental per executar qualsevol tipus de treball tant de l’atenció primària com dels hospitals. durant la seva ponència, a part de posar la base del què és una cosa i l’altra, va voler exemplificar a través de realitats que afecten al sector sanitari també com sexe i gènere interactuen i afecten.

    Seguidament, sota el nom «Experiència de gènere en salut», Karolina Kublickiene de Karolinska Institute d’Estocolm va desenvolupar una ponència carregada d’arguments per integrar la perspectiva de sexe i gènere en tota la medicina.

    A través de diferents diapositives, va mostrar com les malalties actuen diferent en homes i dones o també com sexe i gènere s’influeixen en aspectes com ara la salut mental o el tabaquisme. Pel que fa a la salut mental, va explicar des de la vessant del sexe que les dones tenen el doble de possibilitats de patir una depressió per canvis d’humor relacionats amb les hormones durant certs períodes. Des de la vessant del gènere però, les dones són més propenses a admetre aquests estats d’ànim negatius i a buscar tractaments de salut mental. Com actuen les malalties va dur a Kublickiene a parlar també de quina resposta se’ls hi dóna: no s’inclou en els articles les diferències d’estudis entre homes i dones i, en recerca, els animals mascles encara dominen les investigacions.

    La conferència que va seguir va ser: «Biaixos i innovacions de gènere en el diagnòstic i el tractament clínic de malalties comunes en homes i dones», a càrrec de María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant. Segons un estudi de la Universitat de Copenhague, el diagnòstics es retarden molt més en les dones que en els homes en com a mínim 700 malalties. Alguns exemples van ser que en càncer per exemple les dones són diagnosticades dos anys i mig més tard que els homes.

    Antònia Sambola, del Servei de Cardiologia HUVH, i Anna Berenguera, de l’Àrea Científica IDIAP Jordi Gol, van ser les encarregades d’omplir d’experiències concretes una taula rodona. Sambola va conduir «Experiències de gènere a l’ICS Cardiologia amb perspectiva de gènere» i Berenguera «Les actituds, diferències i control de la diabetis tipus 2. Diferències entre gèneres».

    Caridad Pontes, gerent d’Harmonització Farmacoterapèutica del Servei Català de la Salut (CatSalut), va ser l’encarregada de realitzar l’última conferència sota el títol «Importància de la perspectiva de gènere en l’anàlisi de dades sanitàries: exemples de prestació farmacèutica».

  • «En biociències no hi ha Marc Zuckerbergs, els processos són un pèl més llargs»

    Marc Güell és investigador en Biologia Sintètica Translacional del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i ha estat recentment guardonat amb el Premi Nacional per a la Recerca Talent Jove, de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Ell, entre riures, ens diu que ja no és tant jove.

    Güell desenvolupa enginyeria genètica amb finalitats terapèutiques. Amb el seu equip, ha elaborat una teràpia aplicada a la distròfia muscular genètica, per a la que injecten el gen terapèutic directament al múscul a través de virus com el de la SIDA prèviament buidat del seu genoma i inoculat amb el gen terapèutic. Güell també està desenvolupant amb èxit enginyeria per modificar genèticamnet els òrgans dels porcs, i que es puguin fer servir en transplantaments a humans.

    El seu currículum podria seguir i per això hem parlat amb ell. Més enllà de conèixer els seus nous projectes, de Güell també ens interessa com ha arribat fins aquí havent començat a estudiar química i quins reptes s’ha trobat pel camí.

    Què premia exactament el Premi Nacional per a la Recerca Talent Jove?

    Ha estat un premi a la trajectòria. Es diferencia d’altres premis que van a coses concretes. El què van reconèixer és la part traslacional de la recerca que hem anat fent, recerca aplicada. Amb el meu equip estem molt centrats en les tecnologies d’edició genètica. Les hem aplicat per diferents coses i una d’elles és intentar fer cors més adequats per fer trasplantaments. Després, aquí a Barcelona, estem més centrats en fer enginyeria del gènere humà amb finalitats terapèutiques i també  del microbioma de la pell. És a dir, dels bacteris que viuen amb nosaltres a la pell. Aquests són els eixos: treballar amb DNA amb aquesta orientació aplicada.

    Ets químic.

    Sí. És una cosa una mica estranya. De fet, el món de la biotecnologia sintètica està ple d’intrusos. És un camp que es mou moltíssim. Hi ha gent de tot arreu i sobretot molts enginyers. Vaig estudiar química i enginyeria de la comunicació i vaig fer un doctorat en biociències.

    Quin va ser el moment en què vas decidir treballar per pacients, persones?

    A mi sempre m’ha agradat molt la disrupció tecnològica. Em sento molt enginyer. Ens agrada construir coses que serveixin per alguna cosa i em vaig adonar en acabar la carrera que m’agradava treballar molt en contexts de biologia.

    Crec que fer enginyeria amb sistemes vius ens dóna unes possibilitats molt infinites. Un exemple: animals fets amb les mateixes peces que tu i que jo poden no tenir mai càncer, viure perpètuament. Un altre exemple molt il·lustratiu: la complexitat del cervell humà al costat de l’Apolo 11 no té color. La vida ens dóna una profunditat en fer dissenys que a part de ser espectaculars i molt sofisticades tenen molt impacte.

    Sempre parlem molt de teràpies però en un altre aspecte on també té molt impacte és en el planeta. La biologia sintètica està proposant moltes solucions per això: processos industrials molt més raonables, noves fonts d’energia o models d’alimentació i producció de productes molt més respectuosos amb els drets dels animals per exemple. Totes aquestes tecnologies verdes, verdes en el sentit de biològiques, crec que han arribat per quedar-se.

    Aquí al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona esteu en un espai privilegiat. Teniu per exemple l’Hospital del Mar al costat. Com ho feu per provar amb pacients els vostres estudis?

    Estem en un món molt globalitzat. És important la geolocalització però ara mateix tot el que té a veure amb el neotransplantament s’està fent a Boston, a l’Hospital General de Machassusets. Les fases clíniques de tota la part de microbioma les hem fet curiosament a la ciutat de Magdeburg, a Alemanya. Pel que fa al projecte de teràpia gènica encara no hem arribat a la fase clínica i estem fent la part d’investigació amb animals i rosegadors aquí al laboratori.

    Just avui has vingut a treballar directament de l’aeroport. Per això viatges tant.

    Sí. Va amb el gen investigador. Crec que la ciència és una de les coses més universals que hi ha. Més enllà de la política. El llenguatge de la ciència. A més el nostre laboratori està finançat en gran part per coses estrangeres. He estat als EUA perquè la part de microbioma, per exemple, ens ho finança el Departament de Defensa dels Estats Units.  Cal anar de tant en tant a presentar informes, a rendir comptes, a buscar col·laboradors…

    Marc Güell, Premi Nacional de Recerca al Talent Jove, de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRi) / UPF

    Tens dues empreses creades. Els investigadors heu de recórrer a autogestionar-vos perquè no hi ha gaire finançament públic?

    Crec que va amb l’evolució natural de les biociències. Un ecosistema sa amb un bon impacte a la societat té tres pilars: els centres acadèmics i les universitats, els hospitals que apliquen aquestes medicines i, un tercer pilar també molt important, el sector privat. Hi ha coses que el sector acadèmic no sap fer gaire com ara fer un producte. Tampoc el sector acadèmic té el múscul financer en l’assaig clínic… A vegades es fa però no és molt habitual. I clar, és molt important tenir una sinergia entre aquests tres pilars: el sector privat, l’acadèmic i el sanitari. Això és el gran secret d’algunes ciutats com Boston o San Francisco. Inclús a nivell de professionals, ets un estudiant que fas el doctorat aquí, trobes feina a l’empresa… és una relació molt bona.

    Sempre és una gran queixa dels investigadors la poca economia del PIB que es destina a les ciències a general.

    Tot i que jo sóc un dels que això ho veu una mica diferent. Aquí a Espanya hi ha un problema important amb el poc compromís del govern. Tenim una inversió del PIB que és poc més de l’1% i això està lluny de països com Alemanya que està en el 3% o els EUA que està entre l’1 i el 3%. Això és un problema greu perquè sense diners es poden fer menys coses o es fan de manera més precària. Això també fa que gent que té talent no es pugui dedicar a la ciència.

    L’altra cosa és que aquí a Barcelona crec que hi ha molt bona ciència bàsica, també hi ha molt bons hospitals. Crec que en el sector privat hi ha un creixent compromís. Cada vegada veus que en els nivells d’inversió risc, els capitals són més alts. Tot i que a nivells absoluts no estem a Boston, els ingredients més o menys hi són i es van consolidant.

    Has començat dient que no ja no ets tan jove però amb aquesta trajectòria, deuries dedicar-te a la ciència des de molt aviat. 

    En aquest sentit la carrera científica és una mica peculiar. Pot ser comparada amb la de medicina. Són carreres molt llargues. Acabes als 20 i alguna cosa, aleshores has de fer un doctorat. Després és quasi obligat anar a fer una formació postdoctoral a algun lloc bo del món… Clar, així ja sumem quasi bé 10 anys d’estudis. És diferent del món que a vegades tenim en ment de la disrupció tecnològica. Comparat amb el Marc Zuckerberg del Facebook que amb 20 i pocs anys… Això en biociències no passa, els processos són un pèl més llargs.

    De fet, l’únic cas que hi ha d’una persona molt jove biotech que va muntar una empresa crec que és el de la Elizabeth Holmes de Theranos. Com va acabar deu haver estat el fiasco més gros de la història del biotech realment.

    Què tens ara entre mans?

    La part dels porcs s’ha quedat més a Boston. Ara estem més centrats en fer millors tecnologies de teràpia gènica de manera més segura i també fer créixer totes aquestes tecnologies relacionades amb el microbioma. El microbioma fins ara l’hem fet servir com un probiòtic digestiu, com un iogurt, però creiem que va molt més enllà que realment aquests bacteris que tenim a la pell i al sistema digestiu són màquines moleculars molt molt espectaculars que els hi podem fer fer coses molt interessants.

    Coses com ara què?

    Una cosa que m’inspira molt és que quan fem un medicament ens el prenem i actua durant tot el temps que el tenim voltant pel cos. Jo crec que podem anar més enllà, podem pensar en aquest smart terapèutic, que tingui un sensor que sàpiga quan s’ha d’activar, que s’activi i que faci la feina que li pertoqui. Aquesta precisió temporal i espacial jo crec que pot tenir molt d’impacte.

  • «A la classe política li falta responsabilitat per intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari»

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) va nèixer fa 125 anys. Aquest aniversari arriba en un context on tots els professionals sanitaris estan alçats en demandes comunes: la millora de les seves condicions laborals, gaudir de més temps per la recerca i pel tracte amb el pacient, poder conciliar les jornades laborals amb la vida personal… més recursos en definitiva.

    Paral·lelament al període d’activitat pública del col·lectiu, tant els metges com altres professions del món sanitari protagonitzen sovint algun dels debats més interessants de l’agenda política. L’eutanàsia o el dret a morir sense patiment serien algun dels exemples. La majoria dels canvis que s’exigeixen requereix d’intervenció política. Està la classe política preparada per assumir aquest encàrrec?

    El doctor Jaume Padrós, president del CoMB, considera que tant als dirigents catalans com estatals però també a la resta de partits amb representació els hi falta responsabilitat i coneixement del sistema sanitari. Entre d’altres, demana que s’aprovin els pressupostos, recursos, autonomia per als professionals i que es treballi en una sola direcció per tal de canviar models organitzatius obsolets.

    El doctor Padrós, especialista en medicina de família, geriatria i medicina del treball, compleix 5 anys al capdavant del CoMB. El president d’aquest organisme aprofita per fer anàlisis polítics en aquesta entrevista gràcies als coneixements que va adquirir d’aquest món sent diputat del Parlament de Catalunya entre el 1989 i el 1995 per Convergència Democràtica de Catalunya. A més, anys abans també havia estat un dels fundadors de la Joventut Nacionalista de Catalunya i un dels refundadors del sindicat d’estudiants universitari Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha fet 125 anys. Què suposa estar al capdavant d’una organització d’aquesta magnitud?

    Presidir la primera corporació professional de l’estat de totes les professions és una terrible responsabilitat però és un honor i una satisfacció. Sobretot per tota la quantitat de projectes que es realitzen i altres que ja es realitzaven d’abans. A vegades la tendència dels que ja exercien responsabilitats és oblidar-se que ets hereu també d’allò bo i d’allò dolent. Ets hereu d’iniciatives que veus els resultats però que van ser iniciades molt temps enrere. L’estabilitat és el què les permet.

    I sí, celebrem 125 anys perquè tenim una institució molt forta, molt sòlida. Som molt participatius. Hem estat presents en moments transcendents de la història del nostre país. És la primera institució de tot l’estat que fa ruptura democràtica en la transició. És la que formula propostes per tenir un model de sanitat a Catalunya i Espanya també en el moment de la constitució dels primers governs democràtics. La prova està en l’informe anual del 2018 on es veuen totes les activitats.

    Això entra en contradicció amb el moment que estem vivint. Per una banda ens posicionem en temes que preocupen a la societat i als professionals sanitaris: tractaments de final de vida, eutanàsia, males informacions a les xarxes… tot amb criteris professionals de referència. Per l’altra, això xoca amb una situació de gran incertesa: crisi econòmica i crisi política que, més enllà dels elements de política general, en el cas de la sanitat els professionals tenen unes condicions que no són les ideals.

    Just fa un any es va convocar una vaga històrica justament per tractar això. Com estem ara i per què s’ha arribat a aquest punt?

    Malgrat ho hem denunciat i vam argumentar els motius de la vaga de l’any passat, hem tingut molt poca resposta per part de la classe política en general. Hi ha uns que estan al Govern i tenen una responsabilitat, sí, però la manca de comprensió de quina és la realitat del sistema sanitari i quins són els grans reptes és de tots en general.

    Jo vaig celebrar fa un any que el Departament de Salut entomés per primera vegada, que no ho ha fet mai ni el Ministeri de Sanitat, quina és la realitat i necessitat dels professionals sanitaris que necessitaria la nostra societat. Sovint fem la carta als reis sense que després hi hagi les dotacions econòmiques que permetin que aquests professionals a part d’estar ben nodrits econòmicament, tinguin les condicions materials adequades.

    Des de fa ja quasi bé 5 anys se’ns està jubilant un terç de la població activa. Hi ha un canvi demogràfic molt important en la professió que no és transitori, que ha vingut per quedar-se. Un d’ells és la feminització

    Parles de la cimera del diàleg professional que va celebrar la seva primera trobada just fa un any. Durant la cimera, un altre dels motius que s’argumentaven era que molts metges marxaven a treballar fora de Catalunya

    Això no és veritat. El que passa és que no hi ha xifres. No podem saber què fa la gent en sortir de la carrera. Un cop has fet el MIR, per exercir has d’estar col·legiat i nosaltres tenim aquestes xifres i sabem quin és el moviment migratori. La majoria de moviment emigratori són de metges extracomunitaris que havien vingut i marxen de nou o bé és gent que va per projectes molt concrets i des del punt de vist quantitatiu no és molt nombrós.

    Per exemple, de gener a juliol de 2019, a la demarcació de Barcelona, han marxat 134 metges, que són els col·legiats que s’han donat de baixa del CoMB. D’aquests, 34 eren nascuts a Catalunya, 17 a l’estat espanyol i 83 eren nascuts a l’estranger. Si bé aquestes xifres només són les que fan referència a Barcelona, s’ha de tenir en compte que el col·lectiu en aquesta demarcació representa el 82% de la professió de Catalunya.

    Però si la situació es manté potser comencen a marxar més. Tens professionals molt ben preparats amb un nivell de solvència molt gran però si la sortida és guanyar 1300 o 1400 euros al mes per una jornada completa és evident que s’aniran. Mantenir aquests sous i aquestes condicions de manera indefinida crea un malestar molt gran i això on pivota més és en els metges més joves i en les dones. Tot i no haver diferències ideològiques en el tema de la conciliació entre homes i dones, a la pràctica qui concilia es la dona. Els models d’organització condueixen a la dona a fer això. A més, les dones valoren molt aquesta part de conciliació i no estan disposades a haver d’abandonar una part de la seva vida però això va en detriment del seu desenvolupament professional. Com aleshores no poden fer jornada completa acaben sent abocades a fer un tipus de feina que les porta a ser precàries. Això encara castiga més a les dones joves. I clar, les dones joves són el 70% de les professionals que estan sortint.

    Quants nous professionals faran falta? Com hem de tenir-ho en compte en l’organització?

    No sabem quanta gent caldrà. El què és segur és que els models d’organització han de ser més flexibles, menys rígids i han de potenciar l’autonomia dels equips a l’hora d’organitzar-se. Quan tens equips on la majoria d’integrants són dones metgesses joves i per tant en l’edat de fer família i en edat de conciliar, necessites models d’organització diferents i aquí és on hi ha un cert anquilosament.

    Esperar a veure quin serà el mapa de necessitats del sistema i no fer els canvis que s’han de fer en els models d’organització ens portarà al mateix lloc. Sobretot perquè les necessitats dels professionals és canviant.

    Fabricar un metge o metgessa son 6 anys de carrera més 4 o 5 d’especialització. Tot el que fem ara és pensant en el que hi haurà. Ara l’entrada més gran d’altes col·legials són estrangers extracomunitaris que no han passat pel sistema de pregrau ni de postgrau nostra. Per tant es planteja una altra contradicció: les facultats estan fabricant el nombre de graduats que necessitem? Ho podem intuir però no tenim dades que ho quantifiquin.

    Com a mínim hi ha més demanda a l’examen MIR que oferta de places que hi ha. Per tant, molts graduats no poden seguir amb la seva formació.

    Aquest és un dels problemes que tenim. Una de les preguntes que s’hauria de fer una societat democràtica és quina sanitat volem. Una d’excel·lència, universal, gratuïta amb totes les prestacions? Calen més recursos. El primer tema que plantejava el document de negociació de govern entre el PSOE i Unidas Podemos era una obvietat perquè posar més recursos és el primer problema que tenim. Ara, també és una obvietat canviar el model d’organització a un més flexible, potenciant l’àmbit comunitari i de primària i no tant l’hospital com a element de referència. I això no ho posen. I al final, per exemple, l’Atenció Primària no necessita tants recursos, que també, sinó capacitat de decisió sobre els pacients i autonomia. Tot per donar resposta a la sociodemografia de la població que estem atenent. Una població més envellida amb malalties cròniques i pacients més apoderats.

    Un altre tema són les discussions bizantines inútils sobre la titularitat de qui presta els serveis. Això té a veure amb la col·laboració públic-privat. Tant el PSOE com Unidas Podemos en el segon punt explicitaven desconeixement del sistema sanitari nostre. Els països més avançats d’Europa amb sistemes universals públics com el nostre, que posen molts més diners del PIB i tenen més recursos en tots els sentits que els nostres, estan molt preocupats per l’estabilitat del sistema. El debat col·laboració públic privat el tenen superat. Jo demano que els responsables de salut de Catalunya, de l’estat, intentem empeltar-se una altra vegada amb els països líders. Nosaltres havíem estat allà amb ells en debats sobre la sostenibilitat dels sistemes sanitaris públics universals. Crec que hem de tornar.

    Com?

    Ens hem entretingut massa temps amb coses que no calia. Hem de consolidar la cultura que per opinar o decidir després hem d’avaluar. No hi ha cap sistema que tingui més eines d’avaluació que el sanitari. Hi ha taules de diàleg al Parlament i al Congrés dels Diputados però la gent no acostuma a defensar els seus arguments amb dades. Hem d’aconseguir desideologitzar la sanitat perquè és dels àmbits on hi ha més transversalitat. Hi ha matisos, evidentment, però respecte la defensa que ha de ser un sistema de qualitat, públic, universal, hi ha bastanta transversalitat.

    Posem-nos d’acord perquè mani qui mani es sàpiga on s’ha de posar l’accés els propers anys. Ha d’haver una certa tranquil·litat en els projectes perquè es vegin els resultats. Això serà més fàcil si la política sanitària tingui una direcció que ja estigui marcada per si canvia el govern.

    Hem d’aconseguir que els resultats en salut tinguin la màxima equitat. No tothom pot fer de tot al país. Aquesta història d’anar reproduint el que es fa a Barcelona a tot arreu és impossible. Es critica el centralisme de Barcelona però és que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi viu el 80% de la població. El terciarisme és impossible que sigui present a tot Catalunya. Per exemple el debat sobre l’activitat de l’oncologia pediàtrica al Taulí? Aquest debat no és polític. La societat Europea Mundial d’Oncologia diuen les ràtios mínimes. Si no s’arriba… però això no vol dir que es tanqui. En aquest cas s’ajunten el servei d’oncologia i el pediàtric. I a banda, Sabadell de Barcelona està a 20minuts, dimensionem què vol dir centralisme…

    Aquest tipus de debats ens ocupen molt de temps i són els que ens aturen en poder avançar en altres grans debats: com aconseguir que l’atenció oncològica pediàtrica sigui de primera a Catalunya i com un ciutadà que viu a Llavorsí i un que viu a l’Eixample tinguin les mateixes oportunitats.

    Un altre repte es com aconseguim retenir talent al sistema públic. Les condicions laborals tenen a veure amb això.

    Però també cal saber que al sistema privat sanitari, que bàsicament és el de les mútues, també té dins seu la precarietat. Hi ha 6000 metges treballat en aquest sector a la demarcació de Barcelona. Les guerres de pòlisses han portat a l’empobriment de l’oferta de qualitat pels ciutadans. Els ciutadans no són conscients que amb aquesta oferta de 10 o 12 euros al mes no es pot competir i que així tampoc es pot donar qualitat. A més, la gent ha de conèixer el monopoli de centres privats en mans d’organitzacions que no tenen res a veure amb la sanitat que a vegades són productes d’inversions.

    Em preocupa la qualitat dels sistema públic i privat. Del públic perquè és el que fa que puguem ser l’instrument més cohesionador, més integrador, que pot donar més resposta a una assistència amb salut per tot els ciutadans sense discriminació. Tot això està en excessiva tensió. Segurament també suma la tensió ambiental. L’element econòmic penja molt i, a més, hi ha poca responsabilitat per part de la classe política de no intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari. També la necessitat que tractin als ciutadans com subjectes madurs.

    Els professionals estem preocupats. La innovació i l’àmbit tecnològic són revolucionaris. Catalunya deixarà d’estar al capdavant d’aquest debat d’innovació? No perquè no podem, va amb el DNA del país. Això és un element d’esperança però necessitem que es posin les piles els polítics. Per ara l’element nuclear de la qualitat no està ressentit però per determinades patologies hi haurà mes temps d’espera. Que es mantingui com està amb els recursos que s’estan destinant a la sanitat és un miracle però és un miracle que no es pot mantenir indefinidament.

    La demanda de més recursos és històrica però per ara no hi ha pressupostos que els puguin contemplar.

    Els que funcionen ara són del 2017 i és obvi que és imprescindible que tinguem pressupostos. Entenem la conjuntura i ens preocupa la situació d’inestabilitat política. Sobretot que hi hagi presos polítics. Nosaltres, com altres col·legis professionals de Catalunya, vam manifestar-nos a favor del dret a decidir. Però cada dia s’ha de fer el pa i sí que és cert que hi ha coses que funcionen però tot això plana a l’atmosfera i si no s’aproven pressupostos moltes coses que cal fer no es podran fer.

    Això va lligat al fet que accions com l’ENAPISC (Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària) no estigui avançant?

    Jo crec que en aquest context s’ha de repensar. Les idees ja estan expressades però no funcionarà de veritat si no hi ha canvis en les formes organitzatives. El CoMB estem treballant en això. Hem de preparar lideratges en l’àmbit de la gestió: clínica, d’equips, econòmica, en valors… el nostre sector té uns valors humans vinculats amb el compromís, l’excel·lència, la generositat… un tipus de valors que estan dins el sistema també han d’estar en el lideratge. El Departament ha d’impulsar una transformació que haurà de consensuar políticament. Això requereix anys i mentrestant s’han de preparar els líders d’aquests sistema que ha de ser transformat per donar resposta a les necessitats actuals però també perquè pugui ser sostenible. Amb independència que en algun moment tinguem més recursos sempre en faltaran i hem de buscar formes òptimes.

    El malbaratament del diner públic és una negligència. Hem de decidir si deixarem que el mercat ens digui cap a on hem d’anar o si serem nosaltres els que diguem cap a on volem anar. Per això necessitem sistemes d’avaluació desideologitzats. Que diguin que quins models aporten què i que aleshores els polítics es decantin cap a on volen anar. Sistemes que no permetin que siguem aturats en debats de fa 30 anys.

    Si volem mantenir la qualitat hem de transformar perquè està canviant la realitat de la societat, la realitat dels professionals, els recursos que tenim… Així no podem continuar. No podem oferir sanitat de qualitat en condicions professionals indignes o amb models obsolets d’organització. Necessitem que el debat tregui el focus ideològic i veure què necessitem pel proper any, 5 o 10.

    Parles de models obsolets, fa poc el sindicat Metges de Catalunya denunciava derivacions de l’especialista cap els CAP. Al mateix temps, depenent l’època de l’any es saturen les urgències dels hospitals. Com podem tenir en compte tots els elements? Qui ho ha de fer?

    Anem a l’AQUAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) i que ens ensenyin com funcionen els models organitzatius propis, autogestionats o portats per entitats. Cal mirar resultats en salut, nivells de satisfacció dels pacients, dels professionals i mirar que costa a l’erari públic.

    Jo personalment pel que aposto és pels models que reforcen l’autonomia dels professionals. Autonomia vol dir decidir on enviar les proves i a quin especialista perquè saps que el temps d’espera és més ràpid i creus que la qualitat és millor en benefici del pacient. Segur que si pots triar guanyes competitivitat i eficiència des del punt de vista de salut. A banda, per tenir una bona qualitat has de tenir professionals realitzats i no peces en una cadena de producció que és el que passa a primària.

    I sí, tothom qui no tingui la responsabilitat directa de la gestió et farà la carta als reis i serà crític. Fem una autocrítica també. La professió s’ha de preguntar que està disposat a fer per la transformació del model. Demanar aquest canvi de xip genera pors. A vegades certes inèrcies i reaccions d’immobilisme tenen a veure amb la falta de confiança que s’ha desenvolupat per la situació actual. Tots hem de fer un procés de revisió. Hi ha moviments dins la professió que volen empènyer cap aquí. El CoMB està fent accions perquè tinguem la gent més preparada millor preparada per poder fer els canvis que demanem al Departament de salut.

  • Sobreviure a una mort per suïcidi d’un ésser estimat és millor en comunitat: la importància de parlar convertit en associació

    L’home de la Maria José va morir per suïcidi fa 5 anys. Com ella mateixa ens explica, en tractar-se d’una mort tràgica, la policia s’involucra i després hi ha un seguiment. Els Mossos d’Esquadra van trucar-la al cap d’una setmana per si necessitava parlar però ella encara no es veia amb forces. En intentar-ho de nou al cap de dues setmanes van acabar anant a casa seva. «Va ser la primera vegada que algú em va parlar del suïcidi d’una manera tan normalitzada», ressalta.

    La visita dels Mossos va servir per informar-la de l’existència de l’associació Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS). «La mort del meu marit va ser a l’estiu i vaig dir trucaré perquè aquesta gent s’ha portat bé, ha vingut a casa meva. Vaig anar quasi com a gratitud a la parella que va venir a casa. L’acollida que em van fer a l’associació va ser molt bèstia per mi. Em van dir coses que ningú m’havia dit: que hi ha una desconnexió en el moment que la persona es suicida, que en aquell moment no veus res i el patiment és molt greu», relata Maria José.

    I és que com ens explica a les portes de l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu de Barcelona durant el Dia de la Prevenció del Suïcidi, afrontar el dol d’una mort per suïcidi és difícil perquè no és «habitual i s’enquista». Així, l’associació DSAS té com objectiu facilitar un espai de confiança i d’escolta respectuosa per acompanyar els supervivents en el seu procés de dol. En els grups de suport que genera s’intenta «acollir tota la gent que ho està passant molt malament, donar suport, dirigir també». A la Maria José per exemple, en el seu moment, la van dirigir a la unitat de Sant Pau de psiquiatria on hi va estar anant durant un temps amb una psiquiatra i un psicòleg.

    Segons dades de l’OMS, cada 40 segons una persona es treu la vida al món i, a Catalunya i a l’estat espanyol, el suïcidi és la primera causa de mort no natural. Maria José exemplifica que si de cada persona que mort per suïcidi hi ha sis persones del seu entorn que quedaran molt tocades, estem parlant de moltes persones l’any que necessiten atenció psicològica per la poca gent que hi ha per atendre’ls. Davant aquesta situació, Maria José declara que s’ha de fer molta feina i «aquesta feina es fa parlant, però no ho fem». «Està demostrat que fer campanyes de trànsit funciona per baixar la taxa de mortalitat. Si sabem això, si sabem que fer campanyes sensibilitza la gent i ajuda a que es redueixin, per què no es fan campanyes sobre el suïcidi? És un mite que parlant es propicia més», declara.

    Així, per ella, el seu gra de sorra «en tota aquesta moguda» és parlar tantes vegades com calgui i siguin necessàries. No només per fer prevenció, també perquè les persones que queden ho facin d’una forma normalitzada. «Jo a la meva vida, l’entorn, laboral, on sigui, m’he trobat gent desesperada que tenia idees suïcides, jo no hagués sabut enfrontar-me a això si no hagués tingut la informació que m’ha donat l’associació. Si em trobo una persona desesperada a banda d’escoltar-la i acompanyar-la és demanar-li que ho deixi per demà, ‘vols treure’t la vida ara, no sóc ningú per dir-te que no, però ho deixes per demà i mentrestant anem a buscar ajuda. Tens algun referent, alguna família? Aplacem i parlem’».

    A més a més de fer ús de l’associació per adquirir recursos, també destinen esforços en treballar com trencar amb els mites que envolten el suïcidi i en què deixi de ser tabú i es criminalitzi. «Una de les coses que més ens agrada a qui hem viscut de prop una mort per suïcidi és que la gent parli d’elles, del què feien, que recordin el dia que vam anar a la muntanya, que no se les recordi només pel segon en el que es va suïcidar. Jo vaig estar casada amb ell 15 anys i que només el recordin perquè es va suïcidar… va fer moltes coses!» Per la Maria José, només recordar la persona per la manera com va morir és criminalitzador: «quan algú mor de càncer es parla de la seva vida, i si es parla de la seva mort es fa poc, i sobretot no es parlarà d’ell com el cancerós… que bèstia reduir-ho tot a és un suïcida».

  • El COMB exigeix a la conselleria de Salut la creació d’un Observatori de les Agressions a Professionals Sanitaris

    Just després de conèixer l’agressió a una metgessa per part d’un pacient, des del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) demanen d’una vegada per totes la creació d’un Observatori de les Agressions de Professionals Sanitaris. L’objectiu és poder veure aquest fenomen que pel doctor Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, com ha explicat en una entrevista per aquest mitjà, «no és menyspreable».

    Si bé el doctor Padrós reconeix que fins ara aquest tema no era el primer en el llistat de preocupacions de la comunitat sanitària a Catalunya, a nivell estatal sí que ho era. «A mi em deixava astorat pensar que fos el primer o el segon problema entre els sanitaris a Espanya perquè no hi ha dades. És necessari que hi hagi una eina objectiva que ens permeti quantificar i saber de què estem parlant», ha declarat el doctor Jaume Padrós.

    El Col·legi compta amb un servei d’assessorament, d’atenció i d’ajuda en els metges que han rebut agressions tant físiques com d’amenaces però veuen limitacions en aquesta eina per donar l’abast a la totalitat del problema. En aquest sentit, la demanda que ara vehicularan dirigida a la consellera de salut Alba Vergés ja es va fer en el seu moment als consellers Boi Ruiz i Toni Comín.

    De fet, en una resolució de la comissió de salut del 20 d’abril del 2017 es va aprovar la Resolució 590/XI del Parlament de Catalunya, sobre les agressions i les coaccions a professionals sanitaris. En l’escrit s’instava el Govern a fer un registre de violència física o verbal de professionals sanitaris.

    «A mi com a president del CoMB m’ha de preocupar i he de vetllar per les agressions als metges però no puc només preocupar-me per ells perquè en realitat els més castigats es troben en altres professions: administratius, auxiliars, infermeria… i en tots ells m’atreviria a dir que les dones encara més i també intueixo que deuen ser més agredides les dones metgesses que els homes metges», ha analitzat el doctor Padrós. En aquest sentit, ha informat que proposaran realitzar també aquesta petició a tots els Col·legis professionals d’afectats, sobretot infermeria.

    Una segona demanda que el doctor Padrós ha volgut revelar a aquest diari ha estat que s’aprovi en l’àmbit parlamentari, més enllà del mateix Govern, una proposició de llei que creï una regulació sobre els drets i deures ciutadans en l’atenció sanitària. «Això ja existeix en altres estats i en altres comunitats autònomes de l’estat espanyol derivant en alguna norma com ara el cas de Navarra on s’han arribat a fixar multes d’entre 600 i 600.000 euros», explica.

    Així, aquesta segona proposta del CoMB neix, en boca del seu president, perquè des de l’última reforma del codi penal l’any 2016 tot el que són amenaces i insults, exceptuant casos com ara l’amenaça de mort, ja no estan tipificats com a delicte. «Crear situacions que pugui afectar la qualitat de l’àmbit de l’atenció no és delicte i això és inaudit…», opina el doctor Padrós que defensa que ha d’haver-hi una norma que tingui capacitat sancionadora per «aquells ciutadans que objectivament facin un ús del servei públic tant des del punt de vista físic com de tracte als professionals que puguin atempti la seva dignitat».

    Agafant totes dues propostes i donat que la resolució va ser aprovada per unanimitat, el CoMB defensa que s’ha de crear un Observatori públic però també crear una iniciativa parlamentària o bé un decret o una ordre del Departament de Salut que tipifiqui els comportaments que el codi penal no contempla però que són atemptatoris a la dignitat o a l’ús dels equipaments físics i també dels recursos humans del sistema sanitari.

    La petició arriba de nou en un context on, segons el doctor Padrós, hi ha la percepció que aquests delictes menors que han deixat de ser tipificats han augmentat. Durant l’any 2018, la Unitat Integral de Prevenció de la Violència contra el Metge (UIVCM) va tramitar un total de 81 agressions a metges, 55 d’aquell mateix any i 26 d’anys anteriors. A més, des del CoMB van realitzar 35 assistències a col·legiats per compareixença als jutjats i es va exercir l’acusació particular en 16 judicis.

  • La falta d’accés a medicaments o a atenció mèdica es triplica entre les persones pobres segons un informe

    L’Enquesta Nacional de Salut ens diu que l’estat de salut de la població de 15 o més anys és, en general, bo, perquè una mica més del 70% de la població considera que la seva salut és molt bona o bona.

    No obstant això, el fet de tenir un treball o estar en desocupació té una influència important en l’estat de salut percebut. Només el 18,6% de les persones que tenen un treball opina que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent; no obstant això, aquesta mateixa consideració s’incrementa en nou punts percentuals (27,4%) quan es tracta de persones en desocupació i a més del doble (43,6%) quan es tracta de persones que exerceixen labors reproductives i de cura (“labors de la llar” com les denomina l’INE) la pràctica totalitat, dones.

    El 37,4% de les persones pobres considera que la seva salut és regular, dolenta o molt dolenta, xifra que està una mica més d’11 punts percentuals per sobre de mesura per a les persones no pobres (26,2%), és a dir, una diferència entre totes dues del 43%.

    Aquestes dades les recull l’informe ‘La desigualtat en la salut’ que ha presentat l’EAPN Espanya (European Anti Poverty Network), una coalició independent d’ONG i altres grups involucrats en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social en els Estats membre de la Unió Europea. L’edició 2019 de l’Índex Bloomberg Healthiest Country deia que l’estat espanyol és l’estat més saludable del món. Per saber si es compleix aquesta afirmació, l’EAPN ha analitzat les diferències socioeconòmiques i la seva incidència en els nivells de salut derivant en la creació d’aquest informe.

    Es van preguntar si això era cert per tota la població i si en particular ho era per les dones, per les persones a l’atur, per aquelles que viuen en entorns rurals, per a les que els hi falta educació superior. I sí, les dades de l’informe indiquen que, per a la pràctica totalitat de les variables analitzades, les persones adultes (15 anys o més) obtenen diferències significatives en funció del sexe, la classe social, lloc de residència, la situació laboral de la persona de referència de la llar i la condició de pobresa de cada persona.

    Les respostes surten de dades de l’Enquesta Nacional de salut de l’any 2017 publicada per l’Institut Nacional d’Estadística agafant variables com la classe social i la situació de pobresa. Per a l’any 2017, a Espanya, el llindar de pobresa va quedar establert en 8.522 € anuals, el que serien 710 € mensuals.

    Un accés universal… desigual

    Pel que fa a l’accés universal a la salut, l’estudi assegura que hi ha un major nombre de persones pobres a les quals no es realitzen anàlisis o proves mèdiques i que la falta d’accés per causes econòmiques tant a medicaments receptats com a l’atenció mèdica, dental, i de salut mental, és entre tres i cinc vegades més elevada entre les persones pobres que entre les no pobres.

    Traslladada aquesta informació a números, l’informe diu que no van poder rebre atenció per causes econòmiques el 5% de les persones en llars pobres que van necessitar assistència mèdica, el 25,5% de les quals van necessitar atenció dental i el 3% de les quals van necessitar serveis de salut mental. El 6,9% no van poder accedir a medicaments receptats, xifra que ascendeix a 8,3% entre les persones desocupades.

    D’altra banda, a la meitat de les dones pobres no se’ls ha practicat mai una mamografia xifra que és un 30,7% (11,5 punts percentuals) superior a la de les dones no pobres. A més, si es considera l’edat recomanada, que és entre 50 i 69 anys, les diferències augmenten enormement, doncs al 9,1% de les dones pobres, gairebé el triple que a les no pobres (3,4%), no se li ha practicat mai.

    A més pobresa, més trastorns alimentaris

    L’anàlisi dels determinants de la salut que realitza l’informe mostra que les persones pobres són més obeses, un 21,9% enfront d’un 15% que les no pobres. També el menors entre 15 i 18 anys que viuen en llars pobres registren taxes més elevades de pes insuficients. I això passa, sentencien, perquè les persones que viuen en llars pobres s’alimenten pitjor i consumeixen menys fruita, verdures, carn i peix i, per contra, consumeixen més patates, pasta, arròs pa i menjar ràpid.

    Quant a hàbits de vida que es consideren de risc per a la salut tals com el consum de tabac i alcohol, l’estudi veu que les persones en llars pobres fumen més (24,5% respecte el 20,8%) i que el 27% de les persones pobres no consumeix mai alcohol enfront del 14,9% de les no pobres.

    La falta de recursos sanitaris afecta a trets generals més les dones. L’informe assegura que les dones tenen una salut més deficient, però es cuiden més. Així, les dones tenen pitjor salut percebuda; més malalties cròniques i sofreixen més limitacions per a la realització d’activitats, especialment les de la vida quotidiana.

    Un altre dels aspectes que ressalta per gènere és que les dones semblen aprofitar millor l’atenció sanitària en aquells aspectes que estan ben coberts per la sanitat pública i pitjor en aquelles qüestions amb cobertura pública més deficient. És a dir, la falta de recursos sembla afectar-los més, ja que, al mateix temps que són les dones les que més van al metge i més proves es fan, també són elles les que pateixen més falta d’atenció dental i d’accés a medicaments per problemes econòmics.

  • Parlar, escoltar i aprovar polítiques públiques per a la prevenció del suïcidi

    El Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi ve carregat d’activitats i campanyes per lluitar contra una causa de mort que, segons dades de l’OMS, acaba amb la vida de 800.000 persones l’any. Segons la mateixa font, cada 40 segons una persona mor per suïcidi i per cada suïcidi consumat es produeixen 20 temptatives de suïcidi. El que suma 16 milions de temptatives l’any.

    Sota el lema “Parlar i escoltar, salva vides”, la Federació Salut Mental Catalunya amb la col·laboració de “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS), Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS) i Mans Amigues – Dol per Suïcidi (DSMA), posen avui en marxa una campanya amb l’0bjectiu de «millorar la informació i prevenció de la mort per suïcidi, i mostrar els recursos i entitats que treballen per sensibilitzar sobre aquesta problemàtica de salut mental, masses vegades silenciada». A través de diversos recursos toquen la prevenció, destrueixen els mites, faciliten informació sobre on anar i apropen testimonis més enllà de les dades i els informes.

    A Catalunya, amb dades de 2017, les últimes recollides fins el moment, es comptabilitzen 495 morts per suïcidi. I, a més, el suïcidi és la mort prematura que més ha incrementat als darrers anys, segons l’estudi «Evolució de la mortalitat per suïcidi a Catalunya en el període 2000-2013: quin impacte ha tingut la crisi econòmica?» del Departament Salut.

    Així, una altra de les activitats per aquest Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi és la que realitzarà l’Associació «Després del suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS)» a través de la campanya «Et volem dir una cosa important» que han iniciat persones que han perdut un ésser estimat per suïcidi. Des de la DSAS, posen de manifest que el «suïcidi es una mort ignorada socialment, que encara suscita uns temors enormes, una ignorància incomprensible, sobretot un terrible silenci que cau amb tot el seu pes sobre els que han sofert una pèrdua per aquesta causa». Denuncien que «ningú que hagi mort a causa del suïcidi no es mereix que qualifiquin tota la seva vida per aquest acte. No hi ha ningú que sigui simplement suïcida. És una reducció injusta, fruit de la ignorància i el temor». Així, recomanen que parlar del suïcidi és la millor manera de prevenir-lo. Amb aquesta campanya volen fer comprendre a la societat que «cal canviar els punts de vista sobre aquest greu problema».

    Per fer-ho, durant tot el matí d’aquesta jornada es trobaran a les portes de l’Hospital Sant Pau de Barcelona per oferir informació al públic sobre el fenomen del suïcidi i té l’objectiu de canviar les idees falses o els mites que envolten del suïcidi i informar sobre signes d’alerta que poden ajudar a detectar, en el moment inicial, persones en risc.

    Infografia de la campanya “Parlar i escoltar, salva vides” / Federació Salut Mental Catalunya

    Contra el suïcidi juvenil, polítiques públiques

    Diferents dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya afirmen que el suïcidi juvenil és la primera causa de mort entre els i les joves d’entre 15 i 34 anys. Que es produeix 1 suïcidi juvenil cada 5,2 dies. Que els homes d’entre 15 i 34 anys multipliquen per 2,5 vegades les dones en els casos de suïcidis (l’any 2016 van ser 50 nois i 20 noies).

    Avui, en el Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi el Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC) ha fet públic un seguit d’exigències a l’administració pública catalana en els àmbits de la salut, l’educació i la comunicació per tal de reforçar la prevenció del suïcidi juvenil. Des del CNJC a través d’una publicació anomenada «Encarem el suïcidi juvenil» aporten que «és necessari superar la visió del suïcidi com a una acció individual i enfocar-lo des de la perspectiva de problemàtica social, així com comprendre els diferents factors de risc que poden conduir algú a treure’s la vida». Inclouen per exemple com a factor de risc els trastorns de la salut mental, les drogodependències, les situacions d’abús o violència, l’assetjament escolar, el ciberbullying o mobbing, patir algun tipus de discriminació, o haver d’afrontar una experiència difícil de superar.

    Opinen que les polítiques de prevenció del suïcidi a Catalunya són ara per ara «mesures puntuals mancades d’una visió global de la problemàtica i no plantegen un pla d’actuació dirigit al jovent». En aquesta línia, el passat mes de juliol, com a conseqüència d’una sessió monogràfica sobre el suïcidi juvenil a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament de Catalunya, impulsada pel CNJC, el Parlament va aprovar per unanimitat una moció que insta al govern de la Generalitat a emprendre una sèrie de mesures.

    Uns mesos després, i coincidint amb aquesta jornada, han publicat 10 demandes emmarcades dins una campanya d’incidència política. En l’àmbit de l’educació demanen que es realitzin formacions proporcionades per experts dirigides a professorat i professionals de l’educació sobre com actuar davant d’idees i/o conductes autolítiques. També assegurar i responsabilitzar persones referents a cada centre educatiu dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica així com incorporar l’educació emocional en el currículum educatiu, de manera transversal i actualitzada també a les noves realitats digitals de joves i adolescents. Un quart punt seria incloure un pla preventiu del suïcidi juvenil dins el Programa Salut i Escola (PSiE) del Departament d’Educació i el de Salut de la Generalitat de Catalunya i, a més, crear protocols d’actuació a les escoles davant les conductes autolítiques revisats per les Unitats de Prevenció del Suïcidi, així com davant l’assetjament escolar i les situacions de risc de l’alumnat.

    Algunes de les demandes que dibuixen dins l’àmbit de la salut impliquen integrar la perspectiva juvenil al programa Codi Risc Suïcidi i en el Pla Integral del Pla Director de Salut Mental i Addiccions i en la resta de polítiques de prevenció. Com en moltes altres matèries, també exigeixen resoldre la manca de recursos i d’Unitats de Prevenció del Suïcidi existent fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. On dibuixen demandes de mínims i de màxims és en acabar amb la descoordinació actual entre els Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA) i per a infants i adolescents (CSMIJ). «Actualment quan una persona jove adquireix la majoria d’edat el seu expedient és traslladat i minva l’atenció professional», denuncien des del CNJC que idealitzen crear un centre de salut mental específic per a joves dels 16 als 30 anys però, veient que per ara és inassolible, proposen aquesta millorar de coordinació i incorporar-hi la perspectiva juvenil.

    Les dues últimes demandes es centren en l’àmbit de la comunicació i busquen que es portin a terme campanyes públiques de sensibilització i prevenció del suïcidi, «com es fa en altres àmbits com en les violències masclistes o els accidents de trànsit -segona causa de mort entre el jovent, per sota del suïcidi-«. A més, que es doti els mitjans de comunicació de recursos i formacions per sensibilitzar i adequar un bon tractament informatiu sobre el fenomen, que fugi dels sensacionalismes i abordi l’arrel social del problema.

  • Entitats feministes i defensores de la salut reclamen l’accés a l’avortament per les persones migrades

    El reclam per un avortament universal es vol fer notar a Catalunya. Una campanya iniciada a finals de juliol per 10 entitats de l’àmbit de la salut, la defensa dels drets sexuals i reproductius i de dones per exigir-lo supera de llarg les 250 adhesions al manifest.

    El document està dirigit a “totes les autoritats públiques de Catalunya” i, entre altres demandes vitals, exigeix que aquestes estableixin “les condicions per a una atenció sanitària universal, de qualitat, i sostenible sobre la base d’una gestió eficient, eficaç i transparent”. La campanya neix a partir de l’evidència dels buits legislatius i obstacles administratius que els col·lectius denuncien que es troben les persones migrades no residents a Catalunya i sense targeta sanitària. A més, coincideix amb el segon aniversari de l’entrada en vigor de la llei 9/2017 i en un moment en el qual la Generalitat de Catalunya vol realitzar una consulta pública amb l’objectiu d’elaborar un projecte de Reglament per a desenvolupar els continguts d’aquesta Llei.

    En un context d’incertesa, diverses organitzacions van constituir una Taula de Treball sobre l’accés a l’atenció sanitària dels menors de 18 anys, dones i persones embarassades i a la interrupció voluntària de l’embaràs. Entre elles es troben L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, la Marea Verde Barcelona, Metges del Món, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), la Red de Migración, Género y Desarrollo, la Xarxa de Dones per la Salut, la Campanya pel Dret a l’Avortament, Ca la Dona, el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) i Mika Sororidad Internacionalista. Han estat elles les que han treballat el document que pretén “aconseguir que els drets humans de les persones migrades, amb especial èmfasi de les dones i persones embarassades i els menors de 18 anys, siguin reconeguts de manera real i directa, sense cap mena de discriminació”.

    En mostrar aquesta voluntat se sustenten també en les demandes d’organismes com Nacions Unides o el Consell d’Europa, que han subratllat en algunes ocasions que “certes reformes que han realitzat els legisladors espanyols i catalans contravenen els estàndards internacionals de drets humans”. Així, a banda de recordar a les autoritats publiques que se’ls hi ha demanat que garanteixin l’accés a l’atenció sanitària de les persones migrades per diverses vies, també denuncien que “en molts casos la manca d’informació ha afectat les persones migrades en l’exercici del seu dret a salut, a causa dels temors a veure’s davant factures o compromisos de pagament als quals no poden fer front per accedir als serveis sanitaris”.

    Per altra banda, i reponsabilitzant al Departament de Salut i al CatSalut, demanen recursos per a la formació del personal administratiu i sanitari, ja que les organitzacions sotasignants asseguren que han comprovat que els hi falta molta informació sobre com informar sobre la declaració de responsabilitat a les persones que no tenen targeta sanitària.

    Les demandes concretes de les entitats pels drets de les dones i per una salut universal real es recullen en 9 punts. El mantra que els uneix és l’afirmació que la falta d’accés a l’assistència sanitària de la població migrada i refugiada és racisme institucional i, per tant, “és imprescindible que els sistemes de salut superin les barreres culturals i lingüístiques i es realitzi un abordatge multidisciplinari intercultural”.

    En aquest sentit demanen que el Reglament garanteixi l’assistència sanitària dels residents en risc d’exclusió social, de tots els menors de 18 anys, així com l’atenció a totes les persones i dones embarassades que estan a Catalunya estiguin o no empadronades, durant l’embaràs, el part, el postpart i la interrupció voluntària de l’embaràs. Per tant, que l’empadronament no constitueixi un obstacle a l’accés a l’atenció sanitària ni que el període mínim per a acreditar l’arrelament s’estableixi en un termini de 3 mesos.

    Per seguir saltant-se traves burocràtiques també consideren esdencial que es redueixi al mínim el temps d’espera per a obtenir la targeta sanitària. A banda, i lligat amb la idea de formar el personal administratiu i sanitari, també demanen que el decret garanteixi que “en cap cas es realitzarà cobraments d’urgències”. Entenen que “negar aquest dret  [ser atés d’ugències] és una mesura regressiva i contrària a la universalitat efectiva del dret a la salut de totes les persones”. Paral·lelament a la formació d’uns, també indiquen la necessitat de realitzar campanyes informatives a la ciutadania sobre el dret a la salut, “especialment a les persones i col·lectius d’especial vulnerabilitat, per a què coneguin i exigeixin els seus drets”.

    I com per tot cal que t’informin però també cal poder-ho entendre, per últim, demanen que el Parlament de Catalunya aprovi una reforma de la Llei 9/2017 en lectura fàcil. Encara afegeixen que “mentre s’aprova aquesta reforma, exigim que la Consellera del Departament de Salut emeti una Instrucció que reguli l’atenció sanitària d’urgència a aquestes persones”.

  • La prescripció infermera a Catalunya a prop de ser una realitat per a tots els casos

    El Govern de la Generalitat de Catalunya donava llum verda al decret d’acreditació de prescripció infermera que permetrà que els més de 45.000 infermers i infermeres de Catalunya puguin acreditar-se per indicar, usar i dispensar medicaments i productes sanitaris d’ús humà. Aquest decret, que suposa el primer text normatiu català que regula la prescripció infermera en el sistema sanitari català, detalla el procediment que hauran de seguir els professionals per acreditar-se i que va iniciar-se divendres passat.
    En aquest sentit, d’acord amb el Reial Decret estatal, per aconseguir l’acreditació hauran de complir dos requisits. El primer serà disposar del títol de Grau d’Infermeria o un d’equivalent, i el segon requisit serà o bé acreditar un mínim d’un any d’experiència professional com a infermer o, si no és compleix aquest requisit, haver superat un curs d’adaptació, que està elaborant el Departament de Salut conjuntament amb el Consell de Col·legis d’Infermeres de Catalunya, i que s’impartirà de manera gratuïta als professionals que no puguin acreditar l’antiguitat exigida.
    L’acreditació podrà ser atorgada per cures generals per al col·lectiu d’infermers i infermeres no especialistes, o per cures especialitzades per als especialistes. Des del moment que l’obtinguin, aquesta acreditació ja capacitarà els infermeres i les infermeres per indicar, usar i autoritzar la dispensació de productes sanitaris i de medicaments no subjectes a prescripció mèdica. Això, com han comunicat des del Departament de Salut, suposa un ventall de més de 4.700 productes sanitaris finançats, com ara apòsits, gases i bosses d’ostomia, i més de 1.000 medicaments que no necessiten prescripció mèdica, la gran majoria dels quals no finançats.

    Respostes positives d’immediat des d’infermeria

    Al mateix temps que el Departament de salut donava a conèixer l’aprovació del decret, les respostes d’òrgans com el Consell de Col·legis d’Infermeres i infermers de Catalunya (CCIIC) o l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) arribaven ràpidament.

    Des del CCIIC han celebrat poder acreditar-se per a la prescripció infermera però han volgut recordar que «l’actual marc legal no respon encara a la realitat de la pràctica real de les infermeres i els infermers si bé apunta cap a una seguretat jurídica per a les infermeres».

    Aquesta reflexió sorgeix perquè amb aquest decret les infermeres que obtinguin l’acreditació podran prescriure aquells medicaments que qualsevol usuari pot adquirir a les farmàcies. No obstant això, per als medicaments i productes sanitaris subjectes a prescripció mèdica, caldrà esperar a que el Ministeri de Sanitat prepari els protocols i guies de pràctica clínica. Segons el propi Real Decreto 1302/2018 han d’estar a disposició  com a tard el novembre de 2020.

    Núria Cuxart, degana del CCIIC denunciava que «la lluita per aconseguir esmenar el gran error de la Llei del Medicament en el que no es reconeixia la infermera com a subjecte prescriptor fa molts anys que dura i no resoldrem definitivament el problema fins aconseguir esmenar aquesta llei». Paral·lelament, Cuxart també destacava que tant el moment com el decret són importantíssims «no tant pel que ens permeti fer en termes pràctics, que encara no s’acosta al que necessitem, sinó pel que representa haver traspassat la immensa barrera que ens impedia prescriure». «Aquest és un procés irrevocable», afegeix Cuxart, «un cop acreditades podem seguir treballant per millorar les condicions en les que les infermeres podem fer, amb seguretat legal, el que fa anys fem dia a dia pel que fa a la prescripció infermera i demostrar sense obstacles legals els seus beneficis».

    Per la seva banda, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) valora «positivament l’inici d’aquest procés d’acreditació per a la prescripció infermera, que segur ens permetrà treballar amb una major seguretat jurídica però no podem oblidar que aquesta prescripció, recollida al Real Decreto 1302/2018,  de 22 d’octubre, està molt lluny de regular la veritable pràctica de les infermeres i els infermers, i per tant, aquest Real Decreto se’ns queda curt”. Afegeixen a més que aquest Real Decreto estableix també un segon requisit, la disponibilitat de protocols o guies de pràctica clínica i assistencial elaborats conforme normativa estatal per la Comissió Permanent de Farmàcia del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social. Degut a aquesta implicació, des de l’AIFiCC no entenen «com les competències de la infermera d’Atenció Primària i de l’especialista en Familiar i Comunitària que les capacita per atendre a les persones en processos aguts i en el seguiment de les malalties cròniques, puguin entrar en contradicció amb la legalitat quan ha d’indicar i dispensar un fàrmac subjecte a prescripció mèdica, i que ja estan indicats en els protocols i guies de pràctica clínica utilitzades a l’Atenció Primària de Salut (APS)».

    Davant el què entenen com a contradicció, demanen al Govern que segueixi treballant «per a que les infermeres i els infermers de Catalunya puguin assolir a curt termini el reconeixement legal en la indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris financiats o no, en el marc dels protocols i guies de pràctica clínica i assistencial utilitzades a l’APS».

    El sindicat Metges de Catalunya estudiarà la impugnació del decret d’acreditació

    Metges de Catalunya (MC) valorarà la possible impugnació del decret que activa. El sindicat recrimina a la Direcció General de Professionals de la Salut (DGPS) que no hagi tingut en compte cap de les al·legacions presentades per l’organització i mantingui un sistema d’acreditació que «no garanteix la seguretat clínica i ratifica la manca de rigor en la validació dels mèrits».
    Una de les peticions de MC era que les dues vies que contempla el decret per donar l’acreditació que inclou el decret fossin «successives i acumulatives». És a dir, que s’exigeix al personal d’infermeria tant l’experiència professional mínima com la superació d’un programa de formació específica. A més, el sindicat mèdic reclama que l’acreditació no sigui genèrica, sinó que es vinculi a l’àrea d’especialitat infermera o al servei assistencial, perquè, en cas que la professional canviï de destinació, sigui necessària una nova acreditació “per seguretat i control”.

    Pel que fa a la formació, l’organització rebutja que siguin les mateixes entitats d’infermeria les que s’encarreguin d’impartir els cursos acreditatius. “Per sentit comú, no pot ser que el mateix col·lectiu d’infermeria sigui alhora jutge i part. La formació l’han d’impartir professionals amb els coneixements científics i la pràctica clínica suficient en l’exercici de la prescripció de medicaments i productes sanitaris, supervisada també per les autoritats sanitàries”, al·lega el sindicat.