Just Deploy It!

Autor: Èlia Pons

  • Santi Rodríguez (PPC): «Cal lleialtat entre administracions i lideratge, aspectes que en aquesta pandèmia no han existit»

    El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Comencem amb Santi Rodríguez, del Partit Popular Català.

    Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC)
    Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP)
    Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat)
    Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem)
    Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC)
    Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat)
    Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)

    Nascut a Vilanova i la Geltrú, Santi Rodríguez és enginyer tècnic de telecomunicacions, diplomat en Ciències Empresarials (UOC) i llicenciat en Administració i Direcció d’empreses (UOC). Ha estat secretari Executiu d’Acció territorial del PPC (2004-2007), secretari executiu de comunicació (2007-2008) i regidor portaveu del PPC a Vilanova i la Geltrú (1995-2015).

    Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?

    El més immediat a abordar és una planificació de les vacunacions i informació al respecte, ja que, entre la població, hi ha força incerteses, amb independència de les incerteses que ja provoca el proveïment.
    No considerem necessari un confinament generalitzat, si no mesures puntuals, amb nivells de restricció graduals, que permetin abordar amb la màxima eficàcia possible la situació en cada moment, tenint presents l’evolució dels contagis i les capacitats del sistema sanitari.

    Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?

    És imprescindible aprofundir en la coordinació territorial per evitar el desconcert que genera que cada comunitat adopti mesures molt dispars, però perquè aquesta coordinació sigui eficaç cal lleialtat entre administracions i lideratge, aspectes que en aquesta pandèmia no han existit.

    Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?

    Amb plans específics de reforç de l’atenció primària i de l’atenció especialitzada. Ambdós subsectors de la sanitat pública, abans de la pandèmia, ja patien força deficiències i un deteriorament progressiu del servei, que s’han vist agreujats amb la necessària atenció a la pandèmia. Sense cap mena de dubte, la comorbiditat en l’àmbit de la salut mental, o en el seguiment de les cronicitats són aspectes a abordar el més àgilment possible.

    La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?

    No es tracta tant de a quin departament es vinculin, sinó que hi hagi la comunicació i coordinació necessàries entre els departaments per garantir una adequada gestió, tant des de l’àmbit social com sanitari. No és justificable que, quan una persona és institucionalitzada, sembli desaparèixer del sistema sanitari públic.

    En la mesura que cada vegada més les persones institucionalitzades en residències són les que pateixen més problemes de salut i dependència, cal tendir cap a una atenció més sociosanitària, que no exclusivament social.

    No creiem que la titularitat pública o privada, o la gestió, generalment sempre privada, hagi de representar cap mena de problema, sempre que se supervisi adequadament la gestió.

    De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?

    Cal un reforç de l’atenció primària, amb major capacitat resolutiva, el que implica el tractament d’urgències lleus que permeti alleugerar les urgències hospitalàries per aquells casos necessaris. També cal previsió i provisió d’especialitats que són deficitàries que, juntament amb la millora de les condicions laborals, ha de permetre cobrir les necessitats.

    És necessari un pla de xoc de llistes d’espera i un dimensionament adequat de l’atenció especialitzada, per evitar el creixement descontrolat en situacions de normalitat.

    Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?

    El principal problema que arrosseguen alguns dels hospitals comarcals no és tant que estiguin infrafinançats, si no l’endeutament que arrosseguen. En aquest sentit, seria necessari preveure, a través d’una millora del finançament, el sanejament progressiu, amb l’objectiu que la qualitat assistencial no és ressenti per aquests motius.

    Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?

    Una actualització dels equipaments; una millora de les condicionals laborals dels professionals, que facin de l’atenció primària una destinació, si més no, tan atractiva com altres; preveure la formació i proveir les vacants d’especialitats que impedeixen un adequat dimensionament dels serveis (per exemple, pediatria); ampliar els horaris, amb la dotació de professionals adequada, i ampliar els serveis d’atenció urgent.

    Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?

    És imprescindible millorar les condicions laborals dels professionals, i entre elles, també les retribucions, ja que si no es produeixen deslocalitzacions cap a destinacions on poder disposar de millors condicions laborals i perspectives de desenvolupament professional.

    Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?

    Molt més del que ho ha estat fins ara, atès que s’han desaprofitat sis anys de creixement econòmic, amb 4 sense pressupost, i no s’ha assolit el nivell de despesa/inversió prèvia a la crisi. Resulta paradigmàtic que el pressupost previst per 2020 hagi estat inferior al realment executat durant el 2019.
    Diverses veus, tant del món econòmic com sanitari, xifren en 5.000 milions les necessitats de la sanitat pública. Assolir-ho en un màxim de tres o quatre exercicis, hauria de ser possible, i un objectiu a assolir.

    Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?

    La mateixa que la importància que té la recerca sanitària catalana, que és molt alta. Dels millors instituts de recerca d’Espanya, quatre són catalans i cal, almenys, mantenir aquest alt nivell.

    Acabi la frase
    1. Les mesures restrictives actuals són… en alguns casos desproporcionades amb relació a la influència sobre la pandèmia.
    2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… un impacte a la societat inimaginable: sanitari, econòmic i social.
    3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… hauria d’exercir amb competència les que té.
    4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… tenir voluntat política i prioritzar-lo a l’hora de distribuir el pressupost.
    5. La crisi econòmica i les retallades… es podrien haver recuperat durant els anys de creixement econòmic.
    6. La col·laboració publicoprivada és… necessària per garantir el nivell de qualitat dels serveis sanitaris.
    7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure de… especialment de les despeses identitàries i altres prescindibles.
    8. La telemedicina… és una opció a implantar seriosament per millorar l’atenció a la ciutadania, encara que no de forma generalitzada, sinó en determinades circumstàncies i en molt determinats sectors de població.
    9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… ens hi oposem, creiem que cal treballar en l’àmbit de les cures pal·liatives, abans que apostar per l’eutanàsia.
    10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… al sistema públic.

  • La lluita contra la mutilació genital femenina: prevenció i empoderament

    La Fatou (nom fictici) va néixer al Senegal i tenia tan sols uns mesos de vida quan li van practicar la mutilació genital femenina. «Malgrat que no recordi el moment en què m’ho van fer, vaig créixer sabent que m’havien practicat l’ablació. Això se sap, perquè forma part de la nostra cultura», diu. «Jo em pensava que era normal no tenir clítoris», afegeix.

    No va ser fins que va començar a ser sexualment activa quan es va adonar de la repercussió que va tenir l’ablació. «Cada dona és un món i l’afecta de manera diferent. També depèn del tipus d’ablació que t’hagin fet. En el meu cas, jo sí que sentia plaer en el moment de tenir relacions sexuals, però sentia que tenia limitacions. Que no sentia tot el que podia sentir. Altres noies que conec no han tingut mai un orgasme per culpa d’això», explica.

    Davant les limitacions que tenia a l’hora de gaudir plenament de les seves relacions sexuals, la Fatou va començar a informar-se sobre les operacions de reconstrucció genital postablació. Així va descobrir el programa de la Fundació Dexeus Dona, que ofereix aquesta operació de forma gratuïta des de l’any 2007, i el passat mes de novembre es va operar. Es tracta d’una intervenció quirúrgica que dura uns 45 minuts i el seu objectiu és restituir anatòmicament el clítoris i altres òrgans afectats, així com recuperar el seu aspecte i capacitat sensitiva, cosa que s’aconsegueix en més del 75% dels casos.

    La Fatou encara no ha tingut relacions sexuals des de l’operació, i no sap quins canvis li haurà suposat, però encoratja a què facin el que va fer ella les dones que pateixen limitacions en l’aspecte sexual i que no puguin fer una vida completament normal a causa de l’ablació. «Si abans no senties res, sempre anirà a millor», diu.

    116 dones s’han beneficiat de la reconstrucció postablació

    Des de la seva posada en marxa i fins al gener de 2021, la Fundació Dexeus Dona ha atès 173 pacients, i ha practicat la reconstrucció a un total de 116 dones. El Programa està liderat pel Dr. Pere Barri Soldevila, que va ser el primer metge que va realitzar aquest tipus d’intervenció a Espanya. Segons explica Barri, l’operació de reconstrucció suposa un gran pas perquè les dones que han patit ablació se sentin millor amb el seu cos i guanyin confiança i autoestima en les seves relacions.

    «Moltes vegades, ens trobem que les dones que atenem tenen una afectació psicològica a causa de l’ablació. Al voltant d’un 30% de les dones que ens visiten pateixen depressió, insatisfacció sexual o inadaptació social, entre altres», explica. Aquestes afectacions, diu, cauen de forma significativa després de l’operació.

    Segons el ginecòleg que lidera la iniciativa, la dona mutilada que viu aquí està més afectada psicològicament que la dona que viu en un estat africà envoltat de situacions idèntiques o similars a la seva. En aquest sentit, Barri destaca la importància de fer un bon acompanyament psicològic. «Fem una avaluació psicològica de la pacient abans i després de l’operació, al cap d’uns 4 o 6 mesos de la intervenció quirúrgica», explica.

    La Fundació Dexeus Dona rep cada any peticions de pacients procedents d’altres comunitats autònomes, com ara Madrid, Aragó, Canàries, València i País Basc, encara que un 65% de les pacients resideixen a Catalunya, i viuen majoritàriament a Barcelona o Girona. Per països d’origen, un 25% han nascut a Espanya, un 25% al Senegal, un 10% són de Gàmbia i un 9% de Mali. La resta de pacients procedeixen majoritàriament d’altres països africans, com Costa d’Ivori, Guinea, Guinea Bissau, Nigèria, Burkina Faso, Etiòpia, Egipte, Ghana i Kènia.

    La MFG, en xifres

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que actualment hi ha al món més de 200 milions de dones i nenes que han estat objecte de la mutilació genital femenina (MGF) en els 30 països de l’Àfrica, Orient Mitjà i Àsia on es concentra aquesta pràctica, que es considera una violació dels drets humans. Tot i que la MGF està prohibida en alguns d’aquests països, com el Senegal, Sierra Leone, Uganda o Kènia, aquest prohibició moltes vegades és més teòrica que efectiva. En la majoria dels casos, l’ablació es practica en la infància, en algun moment entre la lactància i els 15 anys.

    L’OMS indica que la MGF no aporta cap benefici i que pot provocar dolor intens, febre, inflamació dels teixits genitals, hemorràgies greus, problemes urinaris, infeccions com el tètanus, problemes menstruals, problemes vaginals i problemes sexuals, a més de trastorns psicològics. A llarg termini, també pot causar problemes de fertilitat, complicacions durant el part i, fins i tot, la mort de l’infant.

    Segons l’informe La Mutilació Genital Femenina a Espanya del 2020, promogut per la delegació del Govern contra la Violència de Gènero i elaborat per la Fundació Wassu-UAB, més de 3.600 nenes que resideixen a l’estat espanyol es troben en risc de patir la mutilació genital. Un xifra que ha augmentat un 5% en els últims quatre anys, i que afecta fonamentalment a nenes procedents de països com Nigèria, Senegal, Gàmbia, Guinea o Ghana.

    «És una pràctica que al principi es feia a escala local, segons el grup ètnic, però en els darrers anys ha passat a ser global, i amb els moviments migratoris s’ha anat estenent», destaca Neus Aliaga, coordinadora de projectes de la Fundació Wassu. Aquesta Fundació és una entitat sense ànim de lucre que treballa en l’àmbit transnacional, tant a països d’origen com Gàmbia, Senegal o Kènia, com a Catalunya, que és un dels principals destins migratoris a Espanya de la població procedent d’aquests països. «Del total de població d’aquests països on es practica la mutilació genital femenina, el 39% es troba a Catalunya, seguit de Madrid i Andalusia», assenyala Aliaga.

    Prevalència de la MGF en els diversos països africans / Font: Fundació Wassu-UAB, amb dades d’UNICEF del 2020

    La importància de la prevenció

    La Fundació Wassu s’encarrega de formar professionals d’atenció primària arreu de l’estat en matèria de prevenció davant la mutilació genital femenina. «Són els que estan a primera línia i tenen una relació de confiança amb les pacients. En ells també recau la tasca de prevenció en altres temes de salut pública. Per tant, pensem que no cal inventar cap circuit nou, sinó utilitzar els circuits ja existents, com és la visita d’un pediatre, d’un metge de família o d’un treballador social», explica la coordinadora de projectes de l’entitat.

    En aquest sentit, des de la Fundació es promou una formació constant dels professionals, ajudant-los a desenvolupar habilitats interculturals i a saber com abordar correctament el tema, així com entendre què significa fer prevenció. «Molts cops, es pensa que la prevenció es fa en el moment que es detecta un viatge al país d’origen per practicar l’ablació, i no és així, en aquest moment ja hem fet tard. La prevenció ha de començar quan una dona es queda embarassada d’una nena», explica Aliaga.

    Segons explica la coordinadora de projectes de la Fundació Wassu, tant en l’àmbit català com en l’estatal hi ha un protocol que marca les línies de coordinació entre els serveis que intervenen en la prevenció, però el contingut qualitatiu d’aquest protocol es basa en la formació dels professionals d’atenció primària. «Si els professionals no estan formats o la formació no és la correcta, les actuacions poden ser de caràcter més punitiu o actuant des de la por, i no des de la comprensió», assenyala.

    «La prevenció implica escoltar a la persona que hi ha al davant, que és una dona, un pare, una nena. Escoltar els motius que els porten a perpetuar la pràctica, entendre’ls, intentar no caure en prejudicis ni estigmes i, a partir d’aquí, establir aquest diàleg intercultural d’escolta activa i intentar canviar aquesta percepció», afegeix Aliaga. La prevenció no és una tasca que es pugui fer de la nit al dia. «Per molt que nosaltres veiem clarament que aquesta pràctica és perjudicial per a les nenes i les dones, potser la percepció de la família no és aquesta. La prevenció és un treball de llarg recorregut», destaca.

    Un tabú per la família

    Un dels objectius de la Fundació Wassu també és promoure l’empoderament de les dones i que aquestes no siguin vistes com a víctimes, sinó com a supervivents. En aquest sentit, Aliaga destaca que cal trobar un espai on les dones es puguin obrir i se sentin còmodes. «Elles tenen un tabú, però els professionals també el tenim a l’hora de parlar d’aquesta pràctica. Cal veure quines són les mancances en l’acompanyament de les dones, com se les pot ajudar, com s’ha d’abordar el tema amb normalitat, sense culpabilitzar. Perquè moltes dones viuen amb la pràctica i amb la culpabilitat d’haver-ho fet a les seves filles perquè pensaven que era el millor», explica.

    I és que el tabú sobre l’ablació està molt present a la família. La Fatou explica que cap membre de la seva família sap que ella s’ha fet la reconstrucció postablació. «Jo no ho he parlat amb ells ni ho faré mai», explica. «De portes enfora no tinc cap problema en parlar-ne, però amb la família no ho faig. I crec que la majoria de dones tampoc ho fem. És un tema molt incòmode», diu la Fatou, que considera que, si la seva família sabés que s’ha fet la intervenció, els hi semblaria «estrany». «Han crescut amb aquesta mentalitat des de ben petites. Això no ho pots canviar en un tres i no res. Potser podries convèncer a la teva mare, però no pots convèncer a les teves àvies, a les teves tietes, a tota la comunitat… sempre hi haurà gent que ho critiqui i ho vegi malament. Sempre t’assenyalaran amb el dit», apunta. Per això, diu, l’únic que es pot fer és «mirar endavant».

    Cada vegada més a prop de l’erradicació

    Per la Fatou, l’erradicació de la mutilació genital femenina és qüestió de temps. «És una pràctica extremadament masclista. A l’Àfrica tenim molts problemes en aquest sentit. Tot el que sigui limitant per a la dona, tan intel·lectualment com des de l’àmbit del plaer, s’ha fet sempre. Tot i això, crec que cada vegada estem més a prop de l’erradicació», explica. Segons ella, hi ha persones molt arrelades a aquesta cultura de l’ablació, a les quals costa molt fer canviar d’opinió, però «les nenes i les mares estan despertant, hi ha molts moviments en contra d’aquesta pràctica», afirma.

    «Les que hem tingut la mala sort de passar per això no ho podrem canviar. L’únic que podem fer és evitar que les futures generacions passin pel mateix», remarca la Fatou. «I jo crec -afegeix- que estem anant pel bon camí. Amb el temps, les persones amb una mentalitat més estancada veuran les conseqüències negatives que té aquesta pràctica en les dones».

  • Dia mundial contra el càncer: els diagnòstics han disminuït un 21% el 2020 respecte l’any anterior

    Durant la primera onada de la Covid-19, per tal de poder reorganitzar els serveis i, alhora, reduir la possibilitat de contagi de pacients d’altres malalties, es van limitar les visites i les operacions quirúrgiques, mantenint-se només aquelles urgents que no podien demorar-se, i les proves diagnòstiques es van posposar.

    Aquesta reorganització de l’activitat assistencial per donar resposta a la duresa de la pandèmia, ha suposat un descens tant en el nombre de nous diagnòstics de càncer com en l’inici de nous tractaments en els pacients oncològics. Concretament, segons un estudi liderat per l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), durant l’any 2020 s’han diagnosticat a tot l’Estat un 21% menys de nous casos de càncer. Segons el Departament de Salut, els diagnòstics de càncer a Catalunya s’han reduït en un 12%. Davant aquestes dades, els experts temen que els retards en els diagnòstics i tractaments comportin una major mortalitat dels pacients.

    «La Covid-19 ha provocat una aturada dels programes de cribratge. En no haver una vacuna contra el càncer, les campanyes de cribratge tenen una gran incidència en el diagnòstic i la supervivència dels pacients. El retard en els diagnòstics i tractaments fa pensar que podria empitjorar el pronòstic de molts pacients, ja que la malaltia es trobaria en estadis més avançats», explica el Dr. Ramón Miralles, president de la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC). De fet, segons un estudi publicat al British Medical Journal, les persones a les que se’ls retarda el tractament oncològic tenen un risc de mortalitat entre un 6 i un 13% més alt.

    Per aquest motiu, des de la FECEC reclamen a les autoritats sanitàries que incrementin els esforços per restablir la normalitat en l’atenció dels pacients oncològics en tot el sistema sanitari. Segons la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer, tot i que l’activitat s’ha reprès ja en els programes de cribratge i diagnòstic ràpid, la situació de la pandèmia «no dona treva al sistema de salut i la normalitat assistencial oncològica encara queda lluny».

    Malgrat que el mes de juny es van reprendre el programa de cribratge de càncer de mama i el mes de setembre el programa de càncer de còlon i recte, l’entitat considera que la situació de la pandèmia podria provocar un alentiment en el calendari d’implementació. També alerten d’un retard en els programes de diagnòstic ràpid. «Disposar dels resultats de les proves amb immediatesa permet tenir un diagnòstic clar i contrastat. Aquest fet també pot influir en l’evolució i pronòstic d’alguns casos», diuen.

    El president de la FECEC assenyala que la saturació de l’atenció primària també ha incidit en la disminució dels diagnòstics de càncer, ja que una persona amb sospita de càncer no va a l’hospital directament sinó, inicialment, al seu centre d’atenció primària. Per això, diu, cal «un replantejament general de l’atenció primària, incrementant els seus recursos». Miralles assenyala que un altre dels factors que ha influït en la disminució del nombre de diagnòstics és el temor per part dels pacients a acudir als centres hospitalaris o ambulatoris per por de contagiar-se.

    L’altra pandèmia

    El 4 de febrer se celebra el Dia Mundial contra el Càncer, una malaltia que representa la segona causa de mort al món, amb prop de 18 milions de nous casos diagnosticats i més de 9,6 milions de defuncions relacionades amb tumors cada any. L’Organització Mundial de la Salut calcula que pel 2040 aquestes xifres gairebé es duplicaran, i el major augment es produirà en els països d’ingressos baixos i mitjans, on es produiran més de dos terceres parts dels càncers mundials. A nivell mundial, el càncer és la causa de prop del 30% de totes les morts prematures per malalties no transmissibles entre adults de 30 a 69 anys. El càncer més freqüentment diagnosticat és el càncer de pulmó, seguit pel de mama i el colorectal.

    Malgrat que la supervivència a aquesta malaltia ha millorat molt amb el pas dels temps, encara hi ha molts tipus de tumors per als quals no hi ha tractaments efectius. Per a aquests pacients, els assajos clínics representen oportunitats de trobar noves teràpies i l’única oportunitat de tractament de què disposen per a la seva malaltia, especialment en aquells casos en què ja s’han provat diverses teràpies prèvies sense èxit.

    D’entre tots els tipus de càncer existents, el càncer de pulmó és el que té un índex de mortalitat més alt. Aquest és responsable d’unes 28.000 morts anuals a Espanya, i el 2020 ha estat la segona causa de mort en homes, darrere de la Covid-19. Per tant, el retard en el seu diagnòstic és especialment preocupant. De fet, oncòlegs del Grup Espanyol de Càncer de Pulmó (GECP) han alertat que la crisi sanitària derivada de la pandèmia llastarà fins a un 5% la supervivència en càncer de pulmó, el que suposaria 1.300 morts addicionals.

    L’impacte emocional

    Durant la pandèmia, les persones amb càncer han viscut i viuen un confinament dins el seu propi confinament de la malaltia. I això ha tingut repercussions en el seu estat de salut mental. Les entitats pertanyents a la FECEC han constatat un augment de la demanda d’assistència psicològica. Així, les primeres visites que s’han atès han augmentat un 10% entre les entitats federades i les demandes de suport psico-oncològic un 21%. «Sentiments com l’angoixa, la por, la culpabilitat, la tristesa i la incertesa, molt habituals durant el procés oncològic, s’han vist incrementats en aquesta nova situació», destaquen des de la FECEC.

    També s’ha detectat un augment del 21% de les demandes de suport social. «Els pacients amb càncer no són aliens al que passa a la societat. La crisi social i econòmica derivada de la pandèmia també els ha afectat», assenyala Miralles. Així, l’impacte econòmic en les famílies on hi ha una persona amb càncer implica un increment de les despeses per la malaltia i una disminució dels ingressos afegint l’augment del risc de quedar-se a l’atur a causa la crisi econòmica.

  • Un informe alerta que les privatitzacions han minvat la resposta dels països europeus a la pandèmia

    Mentre la Covid-19 ha arrasat el món, amb més de 2,6 milions de casos i 466.000 morts només a Europa, la capacitat dels sistemes sanitaris per fer front a la pandèmia ha estat constantment en el punt de mira. En aquest sentit, un informe elaborat per Corporate Europe Observatory, basat en informacions obtingudes a través de sol·licituds de transparència, ha conclòs que les privatitzacions dels sistemes sanitaris han minvat la resposta dels països europeus davant la pandèmia.

    «Des dels hospitals fins a les residències, s’està augmentant l’evidència que la subcontractació i la prestació privada d’assistència sanitària han degradat significativament la capacitat dels estats membres de la UE per tractar eficaçment la Covid-19», comença assenyalant l’informe.

    D’acord amb l’estudi, «les pressions de la UE per reduir la despesa pública han contribuït a la comercialització del sector de l’atenció a la gent gran, així com del sector sanitari, amb efectes catastròfics durant la Covid-19, particularment a les residències per a gent gran».

    Segons els investigadors, aquestes privatitzacions i externalitzacions dels serveis públics «estan directament relacionades amb decisions polítiques animades per la Comissió Europea, al qual s’afegeix que el sector sanitari privat està abusant de la pandèmia per pressionar per rebre més diners públics, principalment a través dels fons de recuperació».

    En un moment en què augmenten les evidències en contra de la comercialització de l’assistència sanitària, explica la investigació, la Comissió Europea «va acceptar l’ajuda del gegant de la consultoria privada McKinsey, conegut pel seu paper en l’augment de la privatització del NHS, el sistema públic sanitari britànic, en la seva resposta a la crisi de la Covid-19».

    Pels autors de l’estudi, la Covid-19 és un clar exemple dels fracassos del model privatitzat d’atenció sanitària. «La lluita contra aquest model és una lluita per als pacients i els treballadors, per a la gent gran i amb discapacitat, per la justícia, l’equitat i els drets humans. A mesura que s’inicien els plans per a la Unió Europea de la Salut, és vital salvaguardar la naturalesa pública sense ànim de lucre de la prestació sanitària a Europa i garantir que els fons de recuperació de la Covid-19 no es destinin als proveïdors amb finalitats de lucre», assenyala l’informe.

    Propostes per enfortir el sistema

    Segons els investigadors, la Comissió Europea ha equiparat «històricament i erròniament» una major eficiència amb una provisió més privada. En aquest sentit, consideren que per enfortir els sistemes de salut a Europa, la Unió Europea hauria de posar fi a les «polítiques neoliberals que han provocat retallades pressupostàries perjudicials i han creat pressions per privatitzar i comercialitzar els sistemes sanitaris i d’atenció a la gent gran, debilitant així la preparació per a la pandèmia».

    Concretament, els autors de l’estudi destaquen que cal posar fi a l’austeritat, començant pel compromís de no tornar a les normes d’austeritat anteriors a la Covid-19, i revisar el sistema de governança econòmica, implementant mesures que permetin la inversió pública en sanitat. També insisteixen en la necessitat d’eliminar les pressions cap a la privatització, la qual consideren que minva els sistemes sanitaris públics i l’estat del benestar. «Això hauria de començar amb una revisió de les polítiques de la Comissió Europea, que culminaria amb una moratòria de totes les polítiques que contribueixin a aquestes pressions, seguida de canvis a les directives i en els tractats de la UE», argumenta l’equip investigador.

    Així mateix, els autors de l’estudi demanen a la UE que s’asseguri que els fons de recuperació de la Covid-19 s’utilitzen per enfortir els hospitals públics i la prestació de serveis sanitaris, en lloc d’hospitals privats amb finalitats de lucre. Això inclou, diuen, el programa de finançament EU4Health, de 9.400 milions d’euros. «La UE ha de salvaguardar el futur i la resiliència dels sistemes sanitaris públics sense ànim de lucre que puguin satisfer les necessitats de tots», conclou l’informe.

  • La situació als hospitals és crítica i els professionals estan esgotats: «No veiem la llum al final del túnel»

    La situació als hospitals catalans és tensa i la pressió assistencial creix a mesura que ho fa la preocupació per l’augment de les hospitalitzacions. Els ingressos per Covid no paren de créixer i es preveu continuïn pujant durant les pròximes setmanes. A hores d’ara, la situació ja és més greu que en la segona onada.

    Segons l’últim balanç del Departament de Salut, el nombre de persones ingressades als hospitals per Covid és de 3021, una xifra que supera la segona onada, en la qual es va arribar a 2.811 ingressos. Actualment, més de 700 persones es troben ingressades a les unitats de cures intensives, una xifra a la que no s’havia arribat des de finals del mes d’abril passat. El nombre de defuncions també és preocupant. La setmana passada es van produir 512 morts per Covid a Catalunya, 35 més que la setmana anterior i, en les últimes hores, s’han notificat 88 defuncions més. La Rt ha passat de 0,94 a 0,95 i l’índex de rebrot se situa a 590.

    També es viu amb preocupació la possible incidència de la variant britànica de la Covid que, segons alguns estudis, podria infectar fins a un 70% més que la soca de coronavirus que fins ara coneixem. El Departament de Salut va confirmar el primer cas d’una persona contagiada per aquesta variant el 6 de gener, i ara el Departament ja parla d’entre 150 i 180 casos.

    La situació als hospitals, doncs, és crítica. A l’Hospital del Mar, per exemple, en aquests moments hi ha una trentena de pacients a l’UCI, xifra que gairebé duplica la capacitat del servei, que compta amb 18 llits. «Hem hagut d’obrir una altra UCI. Tenim quatre plantes per pacients Covid obertes, que sumen 123 pacients, i cada vegada continuen arribant més pacients a urgències. Tenim entre 15 i 20 ingressos diaris. La situació és preocupant», explica el doctor Juan Pablo Horcajada, cap del Servei de Malalties Infeccioses i coordinador Covid-19 de l’Hospital del Mar.

    Per fer front a aquesta nova onada de la Covid, l’hospital ha hagut de posposar operacions no urgents i cirurgies menors. També han hagut de reorganitzar la plantilla per atendre als pacients que van arribant, tal com es va fer amb la primera onada. «La lluita és intentar no deixar d’atendre els pacients no Covid i això genera molta tensió. L’hospital no només està per rebre pacients de Covid», assenyala el cap de malalties infeccioses.

    L’Hospital Josep Trueta de Girona també es troba en una situació semblant. Actualment hi ha 74 pacients de Covid ingressats, distribuïts en tres serveis diferents, 32 dels quals estan ingressats a la unitat de cures intensives, que es troba al 91% de la seva capacitat.

    «No estem a un punt de saturació, però estem molt a prop. Si continuen augmentant els casos d’aquesta manera, haurem de desprogramar més activitats», comenta el doctor Antoni Castro, cap de Medicina Interna de l’hospital. Hores d’ara, l’hospital només ha desprogramat algunes cirurgies menors, a l’espera de com avanci la situació. També s’han hagut de desplaçar infermeres a l’UCI i altres serveis amb pacients de Covid.

    Hospitals satèl·lit per esponjar la pressió assistencial

    El passat dilluns va entrar en funcionament el nou hospital annex a l’Hospital de Bellvitge, que servirà per esponjar el centre hospitalari davant la pujada de casos de coronavirus. «Significa enfortir la nostra estructura hospitalària i el nostre sistema de salut, permetent als hospitals poder treballar de la millor manera», va assenyalar la consellera de Salut Alba Vergés en roda de premsa.

    Els propers hospitals satèl·lit que entraran en funcionament seran el de Germans Trias i Pujol de Badalona, entre l’1 i 2 de febrer, seguit de l’annex de la Vall d’Hebron i de l’Arnau de Vilanova, que entraran en funcionament al llarg del mes de febrer. Durant el mes de març obrirà les portes l’hospital satèl·lit del Moisès Broggi, a Sant Joan Despí, i a la tardor del 2021 està prevista l’obertura de l’hospital annex al Parc Taulí de Sabadell.

    La fatiga pandèmica minva les forces dels professionals

    Aviat farà un any des que es va notificar el primer cas de coronavirus a l’estat espanyol, un any durant el qual els professionals sanitaris han estat -i estan- lluitant per a la recuperació dels pacients de Covid, amb una càrrega assistencial molt elevada. Els sanitaris estan més preparats que a la primera onada i tenen més experiència respecte a l’atenció als pacients de Covid, però és inevitable que la pressió assistencial actual recordi al que es va viure aquells mesos de març i abril de l’any passat.

    «Els professionals estem esgotats, no veiem clarament la llum al final del túnel», expressa Juan Pablo Horcajada, cap de malalties infeccioses de l’Hospital del Mar. «Els sanitaris van aguantant, però hi ha dies i moments que són durs. Cada dia és una sorpresa, i aquest canvi constant crema molt. Fem tot el que podem, però ja són molts mesos en aquesta situació», destaca. En la mateixa línia s’expressa el cap de medicina interna de l’Hospital Trueta, el doctor Antoni Castro, qui destaca, especialment, que és el personal de l’UCI qui té una sobrecàrrega física i emocional més elevada. «No han parat des de la primera onada», assenyala.

    La degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Estrella Martínez, explica que el personal sanitari està vivint una situació molt estressant. «Els sanitaris han doblat torns durant molt de temps i estan molt cansats. Tenen la sensació que no poden descansar mai. És un no parar», explica.

    Davant el malestar creixent dels professionals de la salut de Catalunya, la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, formada pels sindicats Infermeres de Catalunya, USOC, CATAC-CTS-IAC, Intersindical-CSC, CGT, PSI Lluitem i COS, ha engegat la campanya #Estemfartes a les xarxes socials. «Les professionals de la salut estem esgotades i seguim tirant endavant un sistema ineficient que segueix aprofitant-se de la bona voluntat de totes les treballadores», diuen els sindicats impulsors de la campanya en un comunicat.

    Manca de personal sanitari

    En aquesta tercera onada, la gestió de les infraestructures ja no és un problema, perquè l’experiència de la primera onada ha servit per guanyar en eficiència i agilitat en aquest sentit. Però un dels problemes actuals és la manca de personal sanitari. «No hi ha suficient personal. Intentem aprofitar tot el que tenim, però tenim sobretot manca de personal d’infermeria. Tots els hospitals estan iguals», assenyala el cap de malalties infeccioses de l’Hospital del Mar.

    Al dèficit crònic de personal d’infermeria se li suma la necessitat d’especialització per a tractar als pacients crítics de Covid. «Això provoca molt estrès i pressió a les infermeres més veteranes, que donen el màxim suport a aquests pacients, i també a les infermeres novelles i d’altres serveis, que a marxes forçades han d’aprendre a donar sortida a pacients que estan molt crítics», assenyala Martínez.

    L’atenció als pacients de Covid és complexa i, sovint es necessita més d’una infermera per atendre a un sol pacient. «El pacient de Covid necessita molts recursos. És un pacient aïllat, altament contagiós, que no té la família a prop i que, per la seva simptomatologia, requereix molta atenció. Això, sumat a la manca estructural d’infermeres, ho complica tot més», indica la degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    Els sanitaris demanen mesures més contundents per frenar els contagis

    Els col·legis sanitaris de Catalunya demanen un confinament més estricte i intens. Així ho feien saber a través de les xarxes socials el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, el president del Col·legi de Metges de Tarragona, Sergi Boada, i el de Girona, Josep Vilaplana, els quals constataven que la situació sanitària «frega el col·lapse i que empitjorarà els pròxims dies».

    «Cal imposar mesures més restrictives per frenar els contactes. I cal reduir les nostres interaccions socials al nucli familiar o grup bombolla. Això no pararà si no reduïm els contactes socials», explica Martínez. A més, afegeix que per molt que baixi la infecció comunitària l’impacte en les hospitalitzacions arriba més tard. «Hi ha pacients que estan entre 40 i 70 dies a l’UCI. Si no frenem la interacció social no hi ha marge per donar altes i atendre altres pacients», argumenta.

    Per la seva banda, el cap de malalties infeccioses de l’Hospital del Mar, Juan Pablo Horcajada, també considera que cal imposar «mesures més contundents» perquè la corba de contagis baixi. A més, explica que és necessari que la ciutadania sigui més conscient de la gravetat de la situació. «Cal insistir en el fet que això no s’ha acabat, que el virus està molt present, que és molt contagiós i que no ens hem de confiar», destaca.

    En la mateixa línia, el de cap de medicina interna de l’Hospital Josep Trueta assenyala que, des del punt de vista sanitari, no hi ha cap altra mesura per frenar la pandèmia que sigui més eficaç que el confinament domiciliari. «Amb la segona onada no hi ha hagut cap confinament domiciliari i això es veu també en les xifres, que mai han baixat a zero, sinó que viuen pujades i baixades. Això és conseqüència directa de les mesures», diu Castro. Reconeix, però, que hi ha moltes altres implicacions socials i econòmiques i que són els polítics qui han de prendre les decisions tenint en compte tots els factors que intervenen.

    Segons Castro, amb l’inici de la campanya de la vacunació molta gent pensava que la pandèmia ja s’havia solucionat, però la realitat no és aquest. «El procés de vacunació és molt llarg i tardarem molts mesos en aconseguir la immunitat de grup, que pot aturar definitivament la pandèmia. S’ha de vacunar a milions de persones i això es una tasca titànica. Per això hem d’acostumar-nos a les mesures de distanciament social com els mecanismes més efectius per frenar els contagis», destaca.

    Horcajada argumenta també que la immunitat de grup arribarà d’aquí molts mesos, perquè el ritme de vacunació està sent molt lent, ja que encara no es disposen de suficients dosis. «Necessitem milions de dosis i ens estan arribant en comptagotes, i això no pot ser», diu. «S’havia generat una expectativa pel que fa a la campanya de vacunació, i ara la sensació és d’impotència».

  • Xavier Lleonart: “L’única manera que tenim de sortir d’aquest atzucac és reformulant el sistema sanitari”

    El Dr. Xavier Lleonart, metge de l’Hospital de Terrassa, ha sigut escollit recentment com a nou secretari general del sindicat Metges de Catalunya. Lleonart considera que no s’ha reconegut prou la tasca del personal sanitari durant la pandèmia i que sovint s’ha fet de manera «infantilitzada». «L’únic que han fet és donar una petita retribució per fer veure que agraeixen la tasca dels professionals, però a l’hora de la veritat, això no es tradueix en mesures efectives per millorar les condicions laborals», remarca. El secretari general del sindicat mèdic explica que els professionals sanitaris estan «esgotats» i que a aquest cansament físic i mental se’ls hi suma la sensació que són tractats «com a soldats que s’envien al camp de batalla sense pràcticament reforços». «La sensació és d’estar molt sols davant d’una situació que ningú de nosaltres esperàvem viure, i menys encara de forma repetitiva», assenyala.

    Quins són els reptes principals de la nova directiva de Metges de Catalunya?

    Sobretot hem de lluitar per aconseguir que el sistema sanitari i els seus professionals, en general i, concretament, els facultatius i facultatives, tinguin unes millores objectives i equiparables a la resta de països del nostre entorn, tant retributives com laborals. Evidentment, això passa per una reivindicació permanent d’una major inversió econòmica en el sistema sanitari. En l’actualitat tenim, si fa o no fa, el mateix pressupost que teníem el 2010, no massa més. Per anar bé, aquest pressupost s’hauria d’incrementar en un mínim de 5.000 milions d’euros. A més, defensarem, com sempre, unes condicions laborals i professionals dignes pels professionals i mirarem de posar fi a tota la precarietat del sector.

    S’ha reconegut suficient la tasca dels sanitaris durant la pandèmia?

    No, rotundament no. La tasca del personal sanitari ha estat menystinguda i, a vegades, fins i tot, infantilitzada. L’únic que han fet és donar una petita retribució per fer veure que agraeixen la tasca dels professionals, però, en canvi, a l’hora de la veritat, això no es tradueix en mesures efectives per millorar les condicions laborals. Un dels principis que ha de regir és mirar de protegir la seguretat i salut del personal, i això no s’ha fet. La sensació és que ens tenen com a mà d’obra especialitzada, però el reconeixement és només des del punt de vista d’ornament. A l’hora de la veritat, quan s’ha de posar la carn a la graella, això funciona. Ens consideren uns peons dins del tauler i els professionals se senten molt maltractats. Ara estan començant a obrir els hospitals satèl·lit. Els han construït i han comprat la maquinària, però si no cuiden el principal capital que tenen, que és l’humà, no serveix de res. Necessiten persones que faci anar aquests aparells i infraestructures, Ja et pots gastar una milionada en construir nous hospitals, però si no tens personal que faci anar els aparells i atengui els pacients, tens un problema dels grossos.

    De fet, les dades de fugues de metges són esfereïdores. A més, hi ha estadístiques que diuen que d’aquí a uns anys fins a un 40% dels metges es jubilaran. El sistema està foragitant les noves generacions de professionals. Se senten absolutament desvinculats i desmotivats, i se’n van. Quina reposició tindràs d’aquests professionals que es jubilen? O les institucions entenen que això no va de construir i inaugurar coses, sinó de cuidar a la gent, o anem malament. D’aquí a pocs anys hi haurà una mancança tan gran de professionals, que els nivells de qualitat del sistema de salut decauran, i els ciutadans tindran una molt pitjor atenció per la manca de mitjans humans.

    Ja et pots gastar una milionada en construir nous hospitals, però si no tens personal que faci anar els aparells i atengui els pacients, tens un problema dels grossos.

    I els facultatius tindran una major càrrega de treball.

    Sí, el problema és que amb això s’entrarà en un cercle viciós i empitjorarem la qualitat assistencial. Les visites pediàtriques als CAP, per exemple, molts cops les fan els metges de família, perquè no hi ha pediatres. Els facultatius s’estimen més treballar en una consulta privada on paguin millor o marxar fora. Estem a la cua de les retribucions del personal sanitari a Espanya i també a la cua d’Europa.

    Quins problemes ha evidenciat la pandèmia en el sistema de salut pública?

    El sistema s’aguantava amb pinces des de les retallades del 2010, i la pandèmia li ha deixat les vergonyes a l’aire. Feia temps que els professionals dèiem que estàvem en una situació insostenible i que si la situació se sostenia era gràcies a la implicació i compromís dels professionals. Quan el que necessites, més enllà del compromís, és més mans, personal que no tens, la situació deixa absolutament a l’aire totes les mancances del sistema. Tenim centres que durant anys no han fet reposició de material, que està obsolet, ni el manteniment que tocava i tenim uns professionals que fa una dècada que pateixen retallades i estan desmotivats. Per molt que s’ompli la boca el govern dient que els professionals han recuperat les condicions retributives, això és radicalment fals. Sí que és cert que en els darrers 4 o 5 anys s’han donat certs increments salarials, però tot just cobreixen els increments d’IPC que ha tingut el país, per tant, les retallades del 2010 no s’han recuperat. L’única cosa que s’ha fet -com passa en les xifres de la pandèmia- és aplanar la corba descendent de retribucions, però no hem fet baixar la corba, només l’hem aplanat. Les retallades segueixen sent-hi.

    Com creu que ha de ser la sanitat que surti d’aquesta pandèmia?

    Malgrat el moment absolutament crític que estem vivim, jo crec que és un moment d’oportunitat. És un moment molt important perquè, si les persones que han de decidir sobre el model s’hi volen posar, nosaltres tenim idees i propostes per a crear un futur sistema de salut molt millor que el que teníem. Nosaltres allarguem la mà, ara caldrà que les institucions ens donin la seva i puguem caminar junts. La solució ha de venir d’un gran consens que ha de comptar necessàriament amb les aportacions dels professionals i, evidentment, des de Metges de Catalunya podem aportar moltes coses.

    Pel que fa a l’activitat i iniciatives pròpies del sindicat, quines són les seves prioritats en la negociació col·lectiva, tant amb l’ICS com al SISCAT? Quines propostes tenen?

    Estem en un moment que haurem d’abordar la post crisi del sistema sanitari i, justament, s’obren les dues principals taules de negociació de l’entorn laboral i retributiu. Creiem que és un moment idoni per poder establir unes condicions comunes a tots els facultatius i facultatives de Catalunya, establir un marc comú per tots aquests professionals, estiguin on estiguin i treballin on treballin. És evident que en aquestes taules de negociació hi ha determinades condicions que ja no són estrictament retributives, sinó professionals i, en aquest context, considerem que s’ha d’obrir una taula amb les facultatives i facultatius per poder tractar tot allò que sempre queda arraconat i menystingut per part de les institucions competents. Per tant, faig una crida al Departament a què es vulgui asseure amb nosaltres per poder parlar de tot això.

    Més enllà de la fatiga pandèmica, quin és l’estat de salut mental dels sanitaris? Recentment, coneixíem un estudi que deia que gairebé la meitat dels professionals han patit risc d’alt trastorn mental durant la primera onada.

    Els professionals se senten molt cansats i esgotats. Alguns tenen el que es coneix com a ansietat anticipatòria, coneixent la cruesa del que els ve a sobre. A més, a aquest esgotament físic i mental se l’hi suma la sensació que són tractats com a soldats que s’envien al camp de batalla sense pràcticament reforços. La sensació és aquesta: d’estar molt sols davant d’una situació que ningú de nosaltres esperàvem viure i menys encara de forma repetitiva. Malgrat tot, els professionals sanitaris seguiran al peu del canó, igual que ho han fet durant la primera i la segona onada, però el que necessiten són uns recursos i un reconeixement que fins ara no han tingut.

    L’atenció primària ha estat un sector que s’ha vist especialment colpejat i ignorat.

    Quina és la situació actual de l’atenció primària?

    L’atenció primària ha estat un sector que s’ha vist especialment colpejat i ignorat. Els mitjans han posat el focus moltes vegades sobre les UCI, les urgències dels hospitals… però els companys de l’atenció primària han patit una sobrecàrrega igual de greu que els hospitals. A més, s’han hagut de reinventar completament, i tot això s’ha anat improvisant i fent sobre la marxa. Els professionals de l’atenció primària han hagut de sentir com la població els deia que no feien res, perquè hi havia les consultes buides, quan resulta que un professional estava fent 60 o 70 trucades per telèfon al dia i 10 o 12 visites presencials. Això és una sobrecàrrega moral, física i mental brutal. Per això nosaltres farem tot el possible per dignificar les seves condicions laborals.

    Hi ha opcions per a una nova vaga de metges d’atenció primària com la convocada per Metges de Catalunya fa uns mesos, el 2020, entre la primera i la segona onada de la pandèmia?

    La situació és molt convulsa, i és evident que la nostra màxima prioritat és que ens escoltin: poder parlar, negociar i proposar. Entenem que l’única forma de sortir d’aquest atzucac és reformular el sistema sanitari i que hi hem de ser i això ho ha de fer el conjunt del sistema sanitari des de dins. És evident que si no ens donen cap altre remei, haurem de convocar mobilitzacions, com sempre hem fet, però ho considerem l’últim recurs, quan no hi hagi cap altra sortida. Les mobilitzacions no es poden descartar, perquè la situació és molt i molt crítica, però si els nostres interlocutors tenen la sensibilitzat suficient, no hauríem d’arribar a això.

    Fa pocs dies publicàvem al Diari de la Sanitat un reportatge sobre l’infrafinançament crònic de l’Hospital de Mataró. Vostè com a cirurgià d’un hospital comarcal com Terrassa, com valora la falta de recursos en aquests hospitals de segon nivell?

    Juntament amb Mataró, el Consorci Sanitari de Terrassa ha estat també en la ‘llista negra’ dels hospitals infrafinançats. Des d’aquest punt de vista, el que l’administració ha de tenir clar és que aquests hospitals comarcals fan una feina brutal i estan crònicament infrafinançats. Cal repensar el model de finançament. És evident que el sistema que han decretat per pagar aquests centres està fallant i, per tant, és el sistema en conjunt el que falla. No s’entén com alguns hospitals públics que depenen directament del Govern de la Generalitat no tenen cap problema i altres estan sempre en la mateixa situació d’infrafinançament. No hi ha d’haver fills i fillastres, sinó que tots han de ser fills del mateix pare. Per tant, un dels aspectes que cal repensar és com es financen aquest tipus de centres, quina consideració han de tenir i si la solució d’intervenir-los és una situació que té futur. Jo crec que no, sincerament.

    La crisi ha evidenciat com estan les residències per a gent gran quant a recursos i plantilles.

    Fa molt temps que s’està posant en evidència que l’atenció a la gent gran és un sector que està igual o pitjor que el sistema sanitari, que està infrafinançat i, a més a més, en mans de persones que busquen lucrar-se amb això. Aquest sistema amb la pandèmia ha explotat. És un altre front que se li obra al govern de la Generalitat, que ha de decidir si el model ha de seguir com fins ara o reformular-se. Cal passar a un model en el qual l’atenció sanitària a la gent gran i la fiscalització de les condicions en les quals estan ateses aquestes persones sigui superior. Si ens posem molt estrictes, l’atenció a la gent gran deixarà de ser un negoci, un negoci que és a costa de la qualitat de l’atenció que es dona.

    Creu que el procés de vacunació s’està gestionant bé? Que li semblen totes les denúncies de vacunacions irregulars?

    La campanya de vacunació s’ha hagut de posar en marxa de forma ràpida i precipitada i em consta que s’han hagut d’improvisar solucions. Deixant de banda aquestes denúncies, recordem que no fa pas tant es va dir que els grups prioritaris eren personal de residències i residents. Al cap d’una setmana de l’inici de la campanya, el percentatge de dosis administrades era baixíssim i aleshores se’ls va acudir que podíem començar a vacunar el personal dels centres sanitaris. A mi em consta que hi ha centres que un dilluns se’ls va dir que dijous de la mateixa setmana començaven a vacunar. Quan es fa tot amb aquesta manca de planificació i velocitat, passen coses. Crec que la major part de les situacions irregulars que s’han donat són fruit de la velocitat en la qual s’ha hagut d’implantar tot aquest protocol. Sobretot tinc la impressió que això s’amplifica moltíssim per interessos que no són, en cap cas, interessos sanitaris.

     

  • Barcelona i Madrid, entre les ciutats europees amb més mortalitat prematura per contaminació

    Una proporció considerable de morts prematures a les ciutats europees es podria evitar anualment si es reduïssin les concentracions de contaminació atmosfèrica per sota de les directrius de l’Organització Mundial de la Salut. Concretament, si les ciutats fossin capaces de complir amb els nivells de partícules en suspensió inferiors a 2,5 micres (PM2,5) i NO2 recomanats per l’OMS, es podrien evitar 51.000 i 900 morts prematures cada any, respectivament.

    Així ho evidencia un estudi publicat liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, que ha comptat amb la col·laboració d’investigadors de l’Institut Suís de Salut Tropical i Pública i de la Universitat d’Utrecht, a Holanda. La investigació, publicada a la revista The Lancet Planetary Health, forma part del projecte Rànquing ISGlobal de ciutats i és el primer d’una sèrie d’anàlisis destinades a estudiar l’impacte en la salut de diversos factors ambientals propis de la vida urbana, com la contaminació de l’aire, el soroll, la manca d’accés a espais verds o l’efecte illa de calor.

    Després d’estimar les morts prematures evitables en cadascuna de les ciutats, l’equip investigador va establir rànquings en funció de la càrrega de mortalitat per a cadascun dels dos contaminants estudiats. Segons expliquen els autors de l’article, la càrrega de mortalitat varia considerablement entre les ciutats europees, el que indica on es necessiten, amb més urgència, mesures polítiques per reduir la contaminació atmosfèrica i aconseguir comunitats sostenibles i saludables.

    Així, segons l’estudi, grans ciutats com París, Madrid, Barcelona, Milà, Brussel·les i Anvers encapçalen el rànquing de morts associades al diòxid de nitrogen, així com ciutats més petites situades en les seves proximitats amb un possible augment de l’ús de l’automòbil per desplaçar-se a les grans ciutats, com Mollet del Vallès, que se situa en la setena posició del rànquing, per darrere de Barcelona.

    En canvi, la mortalitat més gran atribuïble a partícules fines es troba a la regió italiana de la Plana Padana, al sud Polònia i a l’est de la República Txeca. Això s’explica, segons els investigadors, perquè aquestes partícules fines són matèria en suspensió producte de la combustió, no només dels vehicles motoritzats, sinó també d’altres fonts, com la indústria, la calefacció domèstica o la crema de carbó i de fusta.

    L’equip d’investigadors avisa que «no hi ha un nivell d’exposició a la contaminació que sigui segur per a la salut» i insta a la Unió Europea a revisar els llindars de contaminació actuals. «Les directrius actuals haurien de revisar-se i les concentracions de contaminació atmosfèrica s’haurien de reduir encara més per aconseguir una major protecció de la salut a les ciutats», assenyalen els experts.

    Els autors de l’estudi afirmen que l’estudi té certes «limitacions» i que caldran més recerques que puguin tenir en compte els efectes diferencials sobre la salut basats en la regió, l’edat, el sexe i l’estatus socioeconòmic. «Aquest tipus d’anàlisi permetrà comprendre millor com varien els efectes adversos per a la salut dins de la població i servirà de base per emprendre accions polítiques més específiques allà on més es necessiten», remarquen.

    Greenpeace denuncia «la passivitat de les administracions»

    Segons Greenpeace, les dades presentades per ISGlobal demostren «la passivitat de les administracions públiques davant d’un problema de primer ordre com és la contaminació atmosfèrica». L’organització ecologista critica la «lentitud i manca d’ambició per restringir el trànsit contaminant», així com els líders polítics que han intentat derogar les mesures instaurades per reduir els nivells de contaminació.

    «Tot i els reiterats avisos de la comunitat mèdica i científica, i de les amenaces de la Unió Europea per incomplir els límits de qualitat de l’aire, les grans ciutats segueixen prioritzant un model de mobilitat basat en l’automòbil», ha assenyalat Adrián Fernández , responsable de mobilitat de Greenpeace.

    Per l’ONG, és prioritari reduir el nombre d’automòbils a la ciutat prioritzant l’ús de transports sostenibles, amb més transport públic, espais per als vianants i vies ciclistes segures. «El descens de la mobilitat durant la crisi de la Covid-19 és una oportunitat per reinventar les ciutats i evitar així que tornem a la ‘vella normalitat’, on la gent mor per respirar aire contaminat», ha remarcat Fernández.

  • L’Hospital de Mataró, en risc de fallida a causa d’un infrafinançament crònic

    L’Hospital de Mataró, que forma part del Consorci Sanitari del Maresme (CSdM), es troba en una situació financera crítica. Malgrat que l’Hospital va ser intervingut per la Generalitat el 2015, l’auditoria de comptes del 2019 registra que el CSdM ha acumulat més de 61 milions d’euros de pèrdues recurrents en els darrers anys i presenta més de 18 milions d’euros de fons de maniobra negatiu.

    El Consorci Sanitari del Maresme es va crear el 1998 per acord del Govern de la Generalitat i amb la participació del Servei Català de la Salut, l’Ajuntament de Mataró i el Consell Comarcal del Maresme. Amb la creació del Consorci Sanitari del Maresme i la posada en funcionament l’any 2000 del nou Hospital de Mataró, es va culminar el procés d’unificació de l’activitat assistencial de la ciutat i de la seva àrea d’influència, ja que diversos CAP estan també adscrits al Consorci. En aquell procés, es van fusionar els dos antics centres sanitaris de Mataró, l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena i la Clínica La Aliança.

    Tanmateix, la fusió ja va néixer amb un dèficit de finançament i el nou Hospital va resultar petit per a la població que havia d’atendre. Les retallades generades per la crisi econòmica a partir del 2008 han agreujat aquesta situació i han impedit que es donés el servei assistència de qualitat necessari a una població de més de 265.000 habitants. «Del nostre nivell d’hospitals, que el conformen entre 20 i 23 hospitals de Catalunya, som dels que tenim més població de referència, però, en canvi, tenim un pressupost més baix que la resta», assenyala Xose López de Vega, metge jubilat i delegat del sindicat Catac-IAC a l’Hospital.

    Un problema que s’arrossega en el temps

    Malgrat que l’Ajuntament de Mataró ha demanat insistentment respostes efectives i el Parlament de Catalunya ha presentat un total cinc resolucions i una moció exigint una resposta del govern davant aquesta situació, el problema continua sense solucionar-se. «Fa anys que veiem com es fan inversions en altres centres sanitaris, segur que molt necessàries, però s’obliden de nosaltres, malgrat les resolucions del Parlament. Seguim en la mateixa situació, i el Govern no ha fet res per revertir el dèficit de finançament», denuncia López de Vega.

    El Consorci Sanitari de Maresme va ser intervingut per la Generalitat de Catalunya en 2015, quan va prendre el control financer de la institució amb l’objectiu d’eixugar el dèficit de l’organisme. El comitè d’empresa i el sindicat Catac asseguren, però, que el Pla de Reequilibri Financer del 2015, ha estat un complet fracàs. «Va ser un pla totalment fallit, no només no va fer baixar el dèficit sinó que aquest va seguir augmentant any rere any», destaca López de Vega.

    «Estem intervinguts i l’únic que han aconseguit és augmentar el dèficit i sobrecarregar als treballadors i treballadores, fent que molts se’n vagin a altres centres a on cobraran més i treballaran en millors condicions», denuncien des del sindicat. A més, el dèficit de recursos també propicia la derivació de pacients a altres hospitals de la zona, fonamentalment centres privats. De fet, el Parlament de Catalunya ja va aprovar una resolució l’any 2015 en la que es demanava, precisament, l’eliminació de la derivació d’activitat sanitària assignada de l’Hospital de Mataró a altres centres de salut, a excepció de la que estigués justificada per motius mèdics.

    Aquesta situació ha fet que la junta de portaveus dels grups polítics representats a l’Ajuntament de Mataró aprovés el passat dia 14 de gener una declaració institucional en la qual s’instava, de nou, a la Generalitat de Catalunya a resoldre el problema crònic de finançament que pateix l’Hospital de Mataró i el Consorci Sanitari del Maresme, reiterant així les diverses resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya al respecte.

    Un pla funcional i injecció de personal, entre les solucions

    El futur ha de passar, segons l’Ajuntament de Mataró, perquè es presenti un Pla Funcional del Nou Hospital de Mataró i un calendari precís per l’ampliació de l’Hospital de Mataró. Els grups municipals també demanen l’acceleració de la construcció dels nous quiròfans i les infraestructures necessàries i dotar l’Hospital del personal suficient per realitzar un nombre més gran d’intervencions i poder assumir els majors ingressos hospitalaris possibles dins del sistema de salut públic.

    A més, des del sindicat Catac expliquen que fa tres anys que estan demanant que es faci un estudi de les necessitats de la població de la zona i, a partir d’aquí, s’elabori un pla funcional per incrementar la capacitat de l’Hospital i la seva plantilla. Els representants sindicals dels treballadors també es queixen que l’Hospital, i tots els centres dependents del Consorci, mantenen unes infraestructures molt deficitàries i antigues, que causen molts problemes, sobrecarregant encara més al personal, i augmentant els retards en l’assistència a la població.

    El personal es troba sobrecarregat, les instal·lacions són obsoletes i es compta amb una dimensió estructural i de personal «totalment insuficient» per respondre a les necessitats de la població que s’ha d’atendre, segons apunten des de Catac. Pel sindicat, és urgent la dotació d’un pressupost mínim que permeti una assistència sense retards ni derivacions a d’altres hospitals i que asseguri l’adequat finançament i la seva sostenibilitat.

  • Clara Prats: «Si s’haguessin imposat mesures més restrictives per Nadal, probablement no estaríem en la situació en què estem ara»

    La investigadora Clara Prats, doctora en Física i experta en epidemiologia matemàtica, fa anys que col·labora amb metges de l’Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol (IGTP) per aplicar les matemàtiques al coneixement de malalties infeccioses, com la tuberculosi. Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, juntament amb el seu grup de recerca de Biologia Computacional i Sistemes Complexos (Biocomsc) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), s’encarrega d’elaborar informes diaris de predicció sobre la incidència del coronavirus.

    Respecte a la situació epidemiològica actual destaca que, sense una gran explosió de casos després de les festes nadalenques, les xifres de contagis no han parat de créixer de manera sostinguda des del pont de la Puríssima i ens hem situat en una «situació molt complicada», tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. «La situació als hospitals és complicada i en les pròximes setmanes seguirà augmentant la pressió hospitalària», assenyala.

    Com valora la situació epidemiològica actual a Catalunya i a Espanya? Les festes nadalenques han passat factura a les xifres?

    Tant a Espanya com a Catalunya tenim una situació semblant, que és que a partir del pont de la Puríssima arrenca un nou creixement. Finalitza l’estabilitat després de la segona onada d’octubre i novembre i comença a créixer el nombre de contagis. Aquest creixement ha estat bastant generalitzat a tot arreu, de forma sostinguda. En el cas de Catalunya, de moment, no hi ha hagut un creixement tan fort com a la segona onada, però sí que s’ha estat mantenint en el temps. Hem estat creixent, sense pressa, però sense pausa, en un camí que no fa moltíssima pujada, però que no deixa de fer-ne. Vam entrar al desembre amb gairebé 1.000 casos diaris i ara estem per sobre dels 3.000 diaris. Per tant, sense una gran explosió de casos, no hem deixat de créixer i ens hem situat en una situació epidemiològica molt complicada.

    A Espanya, en general, s’observa el mateix comportament. A més, en alguns territoris sí que s’ha vist una acceleració després de les festes nadalenques. Aquí està per saber si és únicament degut a l’augment de la interacció social associada a les vacances de Nadal, que s’hauria de mirar territori per territori en funció de quines mesures hi havia o bé si comença a circular, de forma ja significativa, la variant britànica. Estem una mica a l’expectativa sobre tot això. A Portugal, per exemple, s’ha vist una acceleració important i sembla que podria estar relaciona amb aquesta nova variant, i a Irlanda ha passat el mateix. Estem una mica en aquesta incertesa, de si es comença a observar aquesta acceleració només pel Nadal o si és per l’efecte d’aquesta nova soca, que pel que es creu és més contagiosa.

    Quina és la situació als hospitals?

    Hi ha quatre corbes: la corba de casos, la corba d’hospitalitzacions, la corba d’UCI i la corba de morts. Mentre els casos segueixin pujant, que és la situació en la qual estem, seguiran pujant els ingressos als hospitals i a les UCI i, per tant, també el nombre de morts. És a dir, fins que no es doblegui la corba de casos no podrem esperar que, després de seguir pujant, al cap d’uns dies cadascuna de les altres tres corbes comenci a baixar. La situació als hospitals és complicada i en les pròximes setmanes seguirà augmentant la pressió hospitalària.

    Per tant, es pot parlar ja d’una tercera onada de la Covid?

    Probablement això és més una qüestió de vocabulari. En qualsevol cas, a un augment de casos sostingut se li pot dir onada tranquil·lament. Si arribarà a la mateixa alçada que la del novembre, es quedarà una mica per sobre o la superarà amb escreix, això és el que veurem durant les pròximes setmanes. Però està clar que tenint aquest augment sostingut probablement sí que podem utilitzar el terme de tercera onada.

    Quins són els territoris que més preocupen actualment?

    En l’àmbit català, el Ripollès i la Cerdanya, que van estar en una situació molt compromesa i van ser els primers territoris on es va actuar, estan millorant. Estan encara en una situació complicada, però tendeixen a millorar. A la resta de Catalunya, la tendència a empitjorar és força generalitzada, excepte algunes àrees concretes, com l’Alta Ribagorça, que està millorant, o algunes zones que estan més o menys estables, com l’Alt Camp, la Selva marítima… la tendència generalitzada és o mantenir una situació que ja és complicada o a empitjorar-la. El que preocupa més sempre són les àrees més densament poblades, perquè són els llocs on costa més de revertir la situació i que es pugui centrar en una tendència de millora. Però estan en una situació força similar tots els territoris catalans.

    Celebrar unes eleccions, és a dir, mobilitzar milions de persones en un sol dia, sense que augmenti el risc epidemiològic, és molt complicat.

    Es preveu que la pressió màxima a les UCI arribi pocs dies abans de les eleccions del 14F. S’haurien d’ajornar les eleccions?

    Si s’han d’ajornar o no és una decisió molt complicada, perquè toca també un tema de drets fonamentals. És més una qüestió legal que epidemiològica. Del que estem segurs, i això les autoritats ho saben, és que la situació epidemiològica serà molt dolenta, similar a la que tenim ara o molt pitjor, si ens arriba aquesta soca britànica amb més intensitat.

    Celebrar unes eleccions, és a dir, mobilitzar milions de persones en un sol dia, sense que augmenti el risc epidemiològic, és molt complicat. No és el més recomanable des del punt de vista epidemiològic, tot i que es poden minimitzar molt els riscos des del punt de la vista logístic, per exemple, diversificant els punts de votació, reduint les persones per col·legi electoral, fent que les cues es facin al carrer en lloc de l’interior dels col·legis, establint horaris de votació, espaiant les eleccions en dos dies, apostant pel vot per correu… Però mobilitzar milions de persones en un sol dia sempre serà un augment de risc, a vegades no tant per l’activitat de votar en si, sinó també per la mobilitat associada. Desplaçar-se fins al col·legi, trobar-se i conversar amb un veí que feia temps que no veies… S’ha vist que hi ha moltes activitats que de per si no són de risc, però la interacció al voltant d’aquestes sí que pot ser-ho. Això és més difícil de controlar; les mesures als col·legis electorals poden ser molt clares i poden minimitzar el risc en l’activitat puntual de votar, però no sabem fins a quin punt es pot actuar sobre la resta.

    Ara que podem veure l’efecte del Nadal, les mesures que es van instaurar per les festes van ser suficients? Creu que calia haver imposat mesures més estrictes?

    Des del punt de vista epidemiològic, hagués sigut millor frenar el nombre de contagis, i això no ha sigut així, en part per les mesures que hi havia. També és cert que la major part de la gent sembla que ha actuat de forma responsable, perquè, de moment, i a l’espera dels efectes del Cap d’Any i de Reis, s’ha mantingut el creixement que teniem, però no hi ha hagut una acceleració molt significativa. De moment. Però està clar que hi ha hagut interaccions socials, perquè el creixement no s’ha aturat i ha seguit augmentant. Per tant, evidentment, si hi hagués hagut mesures més restrictives per Nadal, probablement aquest creixement s’hagués aturat i no estaríem en la situació en què estem ara.

    En general, com valora la gestió política que s’està fent de la pandèmia? Les mesures arriben massa tard?

    Entenc que en les decisions polítiques entren en compte altres factors, que jo desconec. Està clar que des del punt de vista epidemiològic com més restrictives siguin les mesures abans es reverteix la situació i més curtes poden ser aquestes restriccions. Però la part epidemiològica és una part petita de la situació general.

    Crec que un dels majors problemes que tenim ara és la fatiga pandèmica, i això dificulta la gestió de les interaccions socials.

    Quines mesures creu que serien més adequades ara per ara?

    Cal veure com afecten les mesures que es van implementar el passat dijous, si aconsegueixen frenar l’augment de casos. Està clar que unes mesures de deu dies no faran frenar la corba. Estem una mica a l’espera de com reacciona el sistema; si veiem que no són suficients, caldrà incorporar-ne més.

    Què és el més important per limitar l’augment dels contagis? Cal fer més pedagogia en la població?

    És complex, perquè ara jo crec que un dels majors problemes que tenim és la fatiga pandèmica, i això dificulta la gestió de les interaccions socials. Està clar que perquè disminueixin els contactes cal rebaixar la interacció social. Si reduïm la interacció entre persones dificultem o impedim que el virus salti d’una persona a l’altra. La via per fer-ho? Tant de bo la pedagogia fos suficient, però és molt complex.

    L’augment dels contagis ha estat en paral·lel amb l’inici de la campanya de la vacunació. Quin impacte pot tenir la vacunació? A partir de quin percentatge de població vacunada podem esperar la immunitat de grup?

    Tardarem molts mesos encara a veure l’efecte de la vacunació en l’àmbit comunitari. Com diu el doctor Trilla, entrarem a vacunar-nos amb mascareta i sortirem de vacunar-nos amb mascareta. La mascareta la durem molts mesos encara. L’efecte de les vacunes serà gradual. El que esperem, seguint la lògica de vacunar primer els més vulnerables, és que el primer que començarem a notar, d’aquí encara moltes setmanes, serà una disminució dels casos més greus; per tant, no una reducció de la transmissió generalitzada de casos, sinó de la corba d’UCI i defuncions. Gradualment anirà arribant la resta, però tardarem mesos.

    Tampoc hi haurà un dia que diguem ‘avui ja tenim immunitat de ramat’. Veurem progressivament com l’epidèmia és més fàcil de controlar o com va a menys. S’espera que, de cara a la tardor o l’hivern de l’any vinent, s’hagi assolit aquesta immunitat de grup, que ens permetrà dur una vida, potser no completament normal, però almenys bastant més normal de la que tenim ara. Esperem també que l’estiu que ve sigui millor que l’anterior, perquè hi haurà una fracció important de gent vacunada. Segurament, les mesures podran ser cada vegada més suaus.

    És cert que hi ha hagut problemes logístics durant els primers dies de la campanya de vacunació. El que podem dir és que com més ràpid s’aconsegueixi vacunar abans observarem aquests efectes en la corba d’hospitalitzacions i de morts. Per tant, com més ràpid pugui fer-se el procés de vacunació, millor superarem aquesta tercera onada.

    Els sistemes d’informació de salut pública dificulten la vostra tasca per a fer models estadístics? Hi ha dades suficients i prou validades?

    El sistema no estava preparat, ni aquí ni a la resta d’Europa. Els sistemes d’informació no estaven a punt i, en aquest sentit, el mes de març va ser catastròfic. Però també és cert que m’agradaria remarcar que s’ha fet un esforç molt gran en aquest sentit. Sabem que no es pot crear un sistema d’informació d’un dia per l’altre, i penso que a Catalunya tenim una molt bona accessibilitat a les dades. Potser no tenim accés a totes les dades que ens agradaria, però a poc a poc s’han anat corregint els problemes que teníem al març, i esperem que la resta de problemes que vagin apareixent es vagin corregint també. Per tant, m’agradaria fer valdre els esforços que s’han fet en aquest sentit.

    Fa anys que col·labora amb metges de l’Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol (IGTP) per aplicar les matemàtiques al coneixement de malalties infeccioses, com la tuberculosi. Com ha canviat la seva vida amb l’inici de la pandèmia?

    La meva vida ha canviat radicalment. Com la vida de molta gent, s’ha girat com un mitjó. De fet, la tuberculosi, que era el meu camp de recerca principal, la tinc guardada en un calaix, i la vaig traient del calaix quan puc, que no és massa. És un problema generalitzat: tots els esforços que s’han posat en la Covid, que eren necessaris per la situació d’emergència, han anat en detriment de la recerca en altres àmbits, així com també en l’atenció sanitària a altres patologies.

    Com és treballar amb una malaltia nova com la Covid? La incertesa és constant o realment els mètodes estadístics que apliquen són vàlids per a qualsevol altra qüestió?

    El fet que fos una malaltia nova ens ha condicionat molt. Nosaltres treballàvem amb models que es coneixen com a mecanicistes, que són models que estan basats en el que tu coneixes sobre la malaltia. Per exemple, en el cas de la tuberculosi tenim molt clar com es transmet, de què depèn la transmissió, com funcionen els tractaments… tenim una informació molt detallada que podem incorporar als models. Aquesta informació la podem tenir en compte, de manera que podem fer preguntes molt més sofisticades als models, perquè la informació de base ja la tenim. En el cas de la Covid no era així. El mes de març no en sabíem pràcticament res; per tant, els models mecanicistes no els vam poder aplicar i vam haver de recórrer, més a cegues, a un altre tipus d’aproximacions més empíriques, consistents en mirar com es comporten les dades i, a partir d’aquí, començar a treballar, però sense cap coneixement previ. Hem canviat la forma d’aproximar-nos a les dades i hem anat treballant amb xifres en temps real, amb tota la problemàtica que comportava, especialment en l’inici de la pandèmia. És molt diferent treballar un tema des de dins que treballar-lo des de fora.

    Personalment, com està vivint la pandèmia? El ritme de treball intens, la conciliació familiar…

    Ho estic vivint amb molta intensitat i amb la sensació de no poder desconnectar mai, amb la sensació que estic permanentment connectada a la Covid. A llarg termini, el ritme que portem ara és insostenible. La conciliació ha sigut complicadíssima per moltíssima gent, però intentem pensar que és temporal, que l’any que ve serà molt diferent i que podrem recuperar la vida personal perduda durant aquests mesos. Soc optimista. Crec que aquest hivern serà molt complicat, però després la situació començarà a millorar i podrem guanyar en tranquil·litat i baixar una mica aquest ritme frenètic. Al final, el ritme és el que és i no tenim cap dubte que hem de mantenir-lo, igual que els sanitaris han de mantenir-lo o qualsevol treballador essencial i no essencial ho ha de fer. Tothom té clar que hem de treballar amb un mateix objectiu -i això seguirem fent-, intentant contribuir i posant el nostre gra de sorra en la solució del problema, que és el que ara toca, però sempre amb la idea que això té un final i que aquesta situació no durarà per sempre.

  • Esperanza Martín: «La meva vida ha canviat completament, ara començo cada dia escoltant el meu cos»

    L’Esperanza Martín, metgessa de família i comunitària del CAP Maragall, es va contagiar de Covid-19 la setmana del 9 de març. Aquells dies, havia visitat cinc pacients a domicili que, posteriorment, es van confirmar com a positius en coronavirus. Aquella setmana, abans que es decretés l’estat d’alarma, els professionals encara no visitaven amb equips de protecció individual i moltes vegades també ho feien sense mascareta, perquè no hi havia una diferenciació entre pacients Covid i no Covid. El 12 de març el centre va rebre l’alerta que havien ingressat per Covid dos pacients que havia atès l’Esperança, així que ella es va haver d’aïllar a casa.

    Durant els primers dies d’aïllament va estar asimptomàtica, però el vuitè dia va començar a tenir febre. «Aleshores va començar la meva agonia», explica. «Vaig tenir febre durant tres dies i després vaig començar amb un quadre respiratori d’ofec, un ofec que no havia tingut mai. No podia ni seure’m al llit, havia d’estar estirada, no podia ni parlar perquè si ho feia m’ofegava. Notava un ofec horrorós i una pressió al pit brutal», relata. «No volia adormir-me a les nits, perquè pensava que si no era conscient de fer el procés de respiració, m’ofegaria», continua.

    L’Esperanza explica que aquells dies els va viure amb molta agonia i incertesa. «Era una malaltia nova i no en sabíem gairebé res. Les úniques notícies que teníem en aquell moment eren sobre l’alta mortalitat que tenia el virus», explica. En aquell moment caòtic, diu, se li ajuntava tot. «Era una situació molt angoixant. Estava aïllada a la meva habitació sense veure els meus fills i el meu marit, amb por de sortir de les quatre parets perquè no sabia fins a quin punt contagiava, amb por de moure’m perquè m’ofegava…i amb por a morir.

    Després de fer-se proves al seu CAP i a l’Hospital de Sant Pau, va ser diagnosticada amb una pneumònia bilateral, fet que li causava aquell fort ofec. Tot i això, a causa de l’estrès que vivia el sistema sanitari, que havia de prioritzar qui ingressava i qui no, la van enviar cap a casa. «Em deien que tornés si empitjorava. Per mi aquella frase va ser horrorosa, perquè és molt difícil decidir quan empitjores si t’estàs ofegant en només asseure’t», diu.

    Al cap de tres setmanes d’aïllament, l’Esperanza va començar a millorar, pensant-se que ja s’hauria curat. «Vaig començar a fer exercicis de rehabilitació respiratòria amb l’ajuda de persones que coneixia, ja que en aquell moment no hi havia res protocol·litzat per persones com jo». Al cap de sis setmanes d’aïllament, es va reincorporar a la feina, però només hi va poder anar durant cinc dies. En el trajecte des de casa seva fins a l’ambulatori on treballa, que està només a una illa de cases, s’havia d’asseure tres o quatre vegades als portals de les cases perquè no podia respirar. Un cop a la feina, explica, tenia un cansament i un ofec tan gran que s’havia d’estirar a una llitera per poder descansar. Al cap de cinc dies va tornar a aparèixer la febre, va agafar la baixa i va començar un nou procés del qual encara no n’ha sortit.

    «Tinc una panxa que no és la meva»

    Després d’haver passat la malaltia, l’Esperanza va començar a experimentar diversos símptomes de Covid a tot el cos, a banda dels símptomes respiratoris que ja havia tingut, que havien millorat però no cessat. «Se’m va inflar molt la panxa, com si estigués embarassada, i vaig començar amb unes fortes diarrees, que em van tenir un mes sense menjar. Sentia un dolor molt fort a la panxa, no ho podia aguantar». Davant aquella situació, va tornar a anar a l’Hospital de Sant Pau, on la van ingressar. Li van fer tota mena de proves, però no van sortir alterades. «A les 24 hores em van donar l’alta dient-me que estava molt nerviosa i que, probablement, tot el que em passava era fruit del meu nerviosisme i de la meva por». Després de set mesos, continua tenint diarrees diàriament. «Tinc una panxa que no és la meva panxa. I això no són hipocondries meves, és arran de la infecció», diu.

    A banda dels símptomes estomacals, també ha patit durant aquests mesos dolors en molts punts del cos: al pit, com si una espasa l’estigués travessant, segons explica, a les articulacions… «Jo mai prenia medicaments i, ara, si no prenc quatre o cinc analgèsics al dia molts cops no puc sortir de casa», explica. També ha patit afectacions cognitives. «No puc llegir, perquè no em puc concentrar, faig faltes d’ortografia quan mai abans n’havia fet, no em surten les paraules, em desoriento en llocs on passo habitualment…».

    La metgessa de família explica que abans d’emmalaltir era una persona molt activa i feia molt d’esport. Ara, però, tot ha canviat. «La meva vida ha canviat completament, ara depenc absolutament del meu cos. Començo cada dia escoltant el meu cos i, en funció de com estic, decideixo què puc fer i que no», explica. «No puc fer plans amb antelació, perquè no sé com estaré l’endemà. Tinc una fatiga constant que impedeix que la meva voluntat pugui amb el meu cos», continua.

    Un col·lectiu invisibilitzat

    El col·lectiu de persones amb Covid persistent ja fa mesos que denuncia que s’han sentit desatesos des del sistema sanitari. Segons l’Esperanza, hi ha hagut una gran falta de credibilitat cap al que els pacients expliquen. «Molts professionals sanitaris han atribuït els nostres símptomes a l’angoixa o a la hipocondria», diu. La metgessa de família considera que aquesta desatenció ve, en primer lloc, perquè els símptomes de Covid persistent no estan inclosos als protocols sanitaris. «Com que nosaltres no hem estat estudiats, com sí que ho han estat les persones que han estat ingressades, la ciència no recull el que ens passa. No constem en els estudis perquè no se’ns ha observat, de manera que és molt més fàcil augmentar el descrèdit cap a nosaltres», assenyala.

    Segons l’Esperanza, quan no hi ha un tractament a oferir, la medicina no sap què fer. «Els professionals no saben què fer amb nosaltres i per això hi ha aquesta desatenció, que fa que els pacients empitjorin. Sabem que no ens podem curar a curt termini, però el fet que no se’ns acompanyi empitjora la nostra malaltia, perquè ens fa pensar que estem boges, i això s’afegeix al malestar que tenim de base», remarca. «Si no acceptes la premissa que els pacients no estan bé, és molt difícil que ampliïs la mirada com a professional sanitari», afegeix.

    Per la metgessa de família, el que cal fer és més recerca des de l’atenció primària. «Nosaltres som malalts que no estem als hospitals, som pacients que tenim una afectació moderada, compatible amb la vida», diu. Per aquest motiu, considera que els pacients amb Covid persistent han de ser estudiats des de la primària, amb el suport dels hospitals en els casos necessaris. Això, però, no s’està fent, ja que, segons l’Esperanza, «l’atenció primària està desbordada, i la recerca necessita recursos econòmics i humans que la primària no té».