Autor: Èlia Pons

  • Quique Bassat: «Els mecanismes en marxa no són prou robustos per garantir l’equitat en l’accés a les vacunes als països pobres»

    Quique Bassat és pediatre i epidemiòleg de l’Institut de Salut Global de Barcelona, centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”. Està especialitzat en medicina tropical i ha treballat a Moçambic, sobretot en àrees rurals, desenvolupant nous medicaments per a tractar la malària. Considera que malgrat les iniciatives per garantir l’equitat en l’accés a les vacunes contra la Covid-19, els mecanismes en marxa no són «prou robustos». «Amb aquesta vacuna, i més sabent que la pandèmia està afectant més als països rics, era evident que tindríem aquests problemes d’equitat. Però fins que no estigui vacunada també la població dels països més pobres no podrem donar per controlada la pandèmia a escala global», explica l’epidemiòleg, qui destaca també els condicionants socials de la pandèmia. «Aquest virus no està afectant de la mateixa manera a les poblacions més riques i a les més pobres, internacionalment i localment. Això s’ha vist molt clarament als Estats Units, on la Covid ha colpejat de manera molt més forta la població negra de classe social baixa que la població blanca», argumenta.

    Com veu la situació actual en relació a la pandèmia pel coronavirus? Anem cap a una quarta onada?

    Sí, segur que sí. La pregunta no és si anem cap a una quarta onada, sinó quan començarà i de quina magnitud. Ho estem veient als països veïns, que ja està passant, i a la resta de comunitats autònomes on, o bé hi ha un estancament de la millora que teníem les darreres setmanes, o bé, fins i tot, en alguns territoris hi ha un augment dels casos. És clar que anem de cap a una quarta onada, tenint en compte, sobretot, que venen un parell de setmanes difícils, on hi haurà molt moviment i molta flexibilitat, quan encara no tocaria.

    S’haurien d’haver imposat mesures més restrictives per Setmana Santa, doncs?

    Sí, fa setmanes que ho venim diem. Estàvem tenint unes bones dades, però no es poden començar a relaxar les mesures quan encara estem amb una incidència alta, amb un risc de rebrot superior a 150, perquè és massa d’hora. Això ho hauríem hagut d’aprendre de les onades prèvies, on vàrem voler córrer sempre una mica massa. Altres països no han fet cas a la Setmana Santa i estan enfortint les seves mesures, com Alemanya, que també ho va fer per Nadal. Hauríem d’afrontar la situació i no assumir que ja veurem què fem després de les vacances.

    En general, sembla que els nens no tenen gaire afectació de Covid-19 ni tampoc transmeten massa el virus.

    No, i en això crec que som capdavanters europeus en haver fet bé les coses. Que les escoles s’han de mantenir obertes s’ha tingut clar des del principi. Hem sigut coherents i no hem fet passes enrere basades en la pressió social. Després de Nadal, va haver-hi altre cop moltes veus que deien que les escoles s’havien de tancar, però nosaltres sempre hem defensat, i les evidències ho demostren, que els nens són poc transmissors de la Covid. Per tant, si a les escoles se segueixen les mesures, es mantenen una sèrie de protocols destinats a detectar ràpidament els casos i aïllar-los i s’estudien els contactes d’aquests casos, la possibilitat de causar brots entre els infants és molt baixa. En tot moment hem vist que les escoles no han sigut amplificadors de la transmissió, sinó, al contrari, han sigut una manera de contenir-la. Molts països europeus han tornat a tancar les escoles basant-se en la precaució, però no s’ha demostrat que els nens tinguin un rol important com a vector de contagi. A més, hi ha unes conseqüències importants en el tancament de les escoles -i que no són menors en absolut-, en termes de salut mental, d’aprenentatge… Sumat a tot això que les mesures de confinament domiciliari i escolarització en línia perjudiquen sobretot als infants que són d’un estrat social més baix, de manera que empitjoren encara més les inequitats en salut.

    Pel que fa a les vacunes, com valora el ritme de vacunació?

    No s’està fent a un ritme adequat. Estem en xifres de població vacunada molt més baixes del que havíem previst que assoliríem a hores d’ara. El principal problema que tenim és el nombre de vacunes disponibles, ja que n’hem rebut també moltes menys de les previstes. Esperem que el mes d’abril sigui el turning point, el moment clar en què canviïn les dinàmiques i s’acceleri definitivament la vacunació. Si això no passa, si no es produeix una acceleració significativa, tenim un problema. Que hi hagi gent de 95 anys que avui encara no estigui vacunada no és acceptable de cap manera. L’altra cosa que no m’agrada és que no hi ha hagut massa transparència i claredat en el calendari de vacunació. La comunicació d’aquesta planificació hauria d’haver estat molt més clara. Si barreges la falta de comunicació amb la falta de vacunes, la gestió resultant és del tot problemàtica, sobretot quan veus que en moltes comunitats una quarta part de les vacunes rebudes no s’ha administrat encara. Hem distribuït el 75 % de les vacunes que tenim, sí, però no n’hem distribuït el 25%. I això són moltes vides salvables.

    A aquest ritme, quan creu que estarem vacunats tots o que hi haurà immunització de grup?

    En el moment que arribem al famós 70% de la població vacunada. De seguida que tens un percentatge alt de la població adulta vacunada, i això s’ha vist a Israel i s’està començant a veure al Regne Unit, l’impacte en la transmissió de la malaltia és important i molt ràpid. En el fons, és una mica igual que es produeixin reinfeccions si aquestes no porten o deriven en una malaltia greu. Però si no accelerem molt la vacunació durant el mes d’abril, a l’estiu no arribarem ni de bon tros al percentatge de població vacunada esperat. Això requereix tenir moltes vacunes disponibles i una lògica de distribució molt àgil.

    El pànic creat amb tota la polèmica sobre la vacuna d’AstraZeneca danya la confiança en les vacunes?

    Segur. La darrera enquesta sobre la confiança en les vacunes deia que més de la meitat de les persones no confiaven en la seguretat de la vacuna d’AstraZeneca. Però, evidentment, la vacuna funciona i és segura. Una altra cosa és que hem magnificat els efectes adversos que s’han detectat, sense saber certament si hi ha una relació causa-conseqüència, que és feina de la farmacovigilància. Hem magnificat un problema que, quant a nombre, és molt petit. Tenir una trentena de casos de trombosis després de 17 milions de vacunes administrades és un percentatge ínfim. Les dones que prenen anticonceptius orals tenen un risc d’una persona de cada 10.000 a tenir aquesta afectació, i no s’han deixat mai de distribuir els anticonceptius orals. Per tant, és un risc molt baix i no hi ha absolutament cap evidència d’una relació causa-conseqüència. Això, en el fons, tradueix la histèria col·lectiva en decisions polítiques, i no tècniques. Que alguns països decideixin interrompre la vacunació és legítim, evidentment. En aquest cas hi ha hagut molt mimetisme: si el país veí ho fa, jo també, per si de cas. Però que després de l’avaluació de l’Agència Europea del Medicament i de l’Organització Mundial de la Salut, que ha avalat l’evidència científica de la vacuna, hi hagi països que segueixin prohibint la seva administració és un gest merament polític.

    Quin impacte ha tingut la pandèmia en els països africans?

    Evidentment l’impacte no és menor, però si mires les xifres reportades oficialment sembla que la situació a l’Àfrica és molt menys greu que la situació, per exemple, als països europeus. Hi ha un infradiagnòstic important, això és cert, tot i que els països africans fan grans esforços per diagnosticar casos. Hi ha algun factor que és clarament diferent de l’Àfrica, que és l’expressió clínica de les infeccions. Si es fa un estudi epidemiològic, en molts dels països africans s’observa que la proporció de la població que s’ha contagiat no és molt diferent del que ha passat a Europa. Això vol dir que el virus circula lliurement i està afectant molta gent, però, en canvi, la repercussió clínica d’aquestes infeccions és molt diferent. A l’Àfrica, que té un 17% de la població mundial, només hi ha un 4% de la mortalitat mundial per Covid, i només un 3,5% dels casos de Covid clínic.

    El que podria explicar aquestes diferències és, segurament, una combinació de factors. Per una banda, hi ha una població molt més jove, i sabem que els joves expressen la malaltia de manera menys greu que la població general. La piràmide poblacional a l’Àfrica és totalment invertida a la piràmide d’Europa o dels Estats Units: la majoria de població africana és jove, mentre que a Europa o als EUA hi ha una població molt mès envellida. Per altra banda, a l’Àfrica hi ha menys obesitat, menys malaltia crònica… que són factors de risc de desenvolupar malaltia greu. Hi deu haver també algun factor més que expliqui que la pandèmia no hagi tingut una evolució dramàtica a l’Àfrica, com tots els que hi treballem esperàvem. Hem d’estar contents que no hagi sigut així i hem de donar valor als esforços que s’han fet des dels països més pobres, que estan més habituats a les epidèmies i, evidentment, són més àgils a l’hora de reaccionar que nosaltres. Tot i això, jo m’esperava una hecatombe. Hi ha coses que no s’expliquen del tot amb només la diferència poblacional, hi ha d’haver algun factor més desconegut.

    Els pitjors problemes són l’impacte indirecte de la Covid derivat de les restriccions, que han fet que molta gent no pugui anar als hospitals, no tingui accés al sistema de salut o mori a causa d’altres malalties habituals, com la malària o la tuberculosi.

    Si s’hagués produït aquesta hecatombe, com hagués afectat a l’Àfrica? Els països en vies desenvolupament no tenen sistemes sanitaris tan forts pel que fa a les infraestructures hospitalàries, el personal, l’accés als medicaments…

    Absolutament. Et poso l’exemple de Moçambic, que és el que millor conec. Hi ha uns 2.000 metges per 30 milions d’habitants, no hi ha respiradors disponibles, més enllà dels que hi ha als tres hospitals centrals del país, no hi ha pràcticament oxigen… si et poses tan greu com els pacients que tenim aquí, que necessiten respiració mecànica i estar unes setmanes a l’UCI, allà no sobrevius, perquè no hi ha capacitat de respondre a aquestes necessitats mèdiques. També és veritat que la saturació del sistema de salut allà és molt més ràpida, amb uns pocs casos ja s’ha saturat el sistema. Fa unes setmanes, durant el mes de gener, van començar a augmentar bastant els contagis a l’Àfrica, coincidint amb la tornada de les vacances d’estiu i amb la circulació de les variants sud-africanes. En aquell moment vam pensar que potser era l’inici d’un empitjorament greu. De moment això no s’ha confirmat i l’alta transmissió s’ha calmat.

    Quines poden les seqüeles col·laterals de la Covid a l’Àfrica?

    Els pitjors problemes són l’impacte indirecte de la Covid derivat de les restriccions imposades de forma ràpida per intentar aturar la transmissió de la infecció, que han fet que molta gent no pugui anar als hospitals, no tingui accés al sistema de salut i, en molts casos, mori a causa d’altres malalties habituals allà com la malària, la tuberculosi o les pneumònies bacterianes. Això ho estem veient. També se li suma l’impacte en les dones embarassades pel fet de no poder visitar-se abans del part ni tenir un bon seguiment de l’embaràs i que a molts infants no se’ls hagi administrat les primeres vacunes en néixer. Totes aquestes conseqüències no només les veiem ara, sinó que les veurem en els pròxims mesos. Hi ha un altre aspecte important, que és que els nens africans han estat un any sense anar a l’escola, la gran majoria de les escoles han tancat i això té repercussions en l’educació dels infants però també en la seva alimentació. A les escoles els nens reben un menjar gratuït cada dia, de manera que el tancament de les escoles tindrà serioses repercussions sobre la salut nutricional dels nens.

    A mitjans de febrer hi va haver un nou rebrot del virus de l’Ebola a Guinea i Congo, enmig d’aquesta pandèmia. Com està la situació?

    Aquest rebrot s’ha produït en dos països molt separats. Guinea, per una banda, va ser un dels primers països on va incidir la important epidèmia del 2014 i no hi havia hagut casos des de llavors. Al Congo, en canvi, han seguit havent-hi casos esporàdics cada any. El que espanta d’aquesta epidèmia són les reactivacions d’infeccions prèvies. El virus de l’Ebola, d’alguna manera, ha quedat adormit en el cos de supervivents d’anteriors episodis, s’ha reactivat i ha reiniciat noves cadenes de transmissió. Això ens ubica en una situació diferent respecte del que coneixíem fins ara. Crèiem que els brots d’Ebola depenien sobretot de noves infeccions esporàdiques. Les reactivacions del virus en supervivents canvien el paradigma d’aquesta malaltia, i això ens hauria de preocupar. De moment, però, la situació no ha explotat i està bastant controlada. Tenim una vacuna que s’està administrant, que funciona bastant bé i que s’ha fet servir per contenir la transmissió durant els darrers anys. La resposta a la vacuna ha sigut unànime i positiva. Es va desenvolupar en tan sols cinc anys, mentre que la vacuna de la malària fa 40 anys que s’investiga i encara no s’ha desplegat oficialment. Tanmateix, és una malaltia a observar amb preocupació.

    Fins que no estigui vacunada també la població dels països més pobres no podrem donar per controlada la pandèmia a escala global.

    Un estudi de la Universitat Johns Hopkins va concloure que un 25 % de la població mundial no tindrà accés a una vacuna contra la Covid fins al 2022. Com valora aquesta inequitat sanitària? Sembla clarament que els països rics estan monopolitzant les vacunes.

    Evidentment, es van posar mecanismes en marxa per intentar evitar això, però sabíem que acabaria passant. Els mecanismes en marxa no són prou robustos per garantir l’equitat en l’accés a les vacunes. Per desgràcia, és un fenomen que s’ha anat repetint en diferents vacunes. Els països més pobres sempre s’acaben posant a la cua en els beneficis en termes d’intervencions de salut. Amb aquesta vacuna, i més sabent que la pandèmia està afectant més als països rics, era evident que tindríem aquests problemes. Però fins que no estigui vacunada també la població dels països més pobres no podrem donar per controlada la pandèmia a escala global, sempre tindrem forats per on seguirà entrant i circulant el virus.

    Creu que funcionarà el programa COVAX, que busca la col·laboració dels països per un accés equitatiu de les vacunes contra la Covid?

    Jo soc optimista, perquè almenys existeix aquesta iniciativa. Fins ara, en altres malalties, no havia existit un programa semblant. Em sembla molt positiu que això es discutís i es tingués en compte. Una altra cosa és que haurem de vigilar de prop quant de bé està funcionant i si s’està assolint el que s’havia proposat. Si estan havent-hi problemes per obtenir les vacunes en aquests països on hem pagat molts diners per tenir-les, no em vull ni imaginar els problemes que hi haurà en el moment que aquestes vacunes estiguin disponibles pels països més pobres.

    El que estem vivint és una sindèmia, com alguns diuen, en el sentit de subratllar també els aspectes socials i els determinants la salut?

    No estic segur sobre la necessitat d’etiquetar totes les coses, però sí que estic absolutament d’acord en que aquest virus no està afectant de la mateixa manera a les poblacions més riques i les més pobres, internacionalment i localment. Això s’ha vist molt clarament als Estats Units, on la Covid ha colpejat de manera molt més forta la població negra de classe social baixa que la població blanca de classe social alta. No només és una pandèmia a escala global, que està afectant els països de manera diferent, sinó que també està afectant de manera diferent a les classes socials dins de cada país.

    La pandèmia també ha mostrat les debilitats del sistema sanitari. Com s’ha de potenciar el sistema sanitari?

    La salut pública era un àmbit molt oblidat, i crec que aquesta lliçó l’haurem après. També en relació a l’àmbit de la prevenció i al de l’atenció primària. Una de les coses que ha evidenciat la pandèmia és la fragilitat de la nostra atenció primària. Sempre ens posàvem medalles sobre l’excel·lència del nostre sistema, però l’atenció primària està molt oblidada en termes de finançament i suport i s’ha vist absolutament desbordada davant d’aquesta situació d’emergència. I malgrat estar saturada, ha respost. Un altre aspecte a potenciar a partir d’ara és el de la prevenció i la vigilància d’epidèmies. Els Estats Units, per exemple, amb l’administració de Trump, havia desmantellat el sistema de vigilància d’epidèmies, un sistema que havia posat en marxa l’administració d’Obama. Aquí ni tan sols teníem un sistema semblant, i ara crec que ha quedat molt clar que necessitem un sistema de salut pública fort: necessitem unes estructures que vigilin la circulació de microorganismes i d’infeccions. El modelatge matemàtic és absolutament necessari i veure la feinada que està fent el grup BIOCOMSC de la Universitat Politècnica de Catalunya demostra que les dades en temps real són necessàries si vols poder canviar les coses. Espero que això quedi també, i que s’enforteixin els grups que treballen fent vigilància epidemiològica.

    Els efectes del canvi climàtic són molt pitjors que els efectes de la pandèmia, i no som capaços de transmetre aquesta informació.

    Com podrem prevenir o evitar futures pandèmies?

    Sí, hi ha aquest concepte de ‘One Health’, que implica que no ens hem de preocupar només de la salut dels éssers humans, sinó de la dels animals i del planeta. Evidentment, els efectes del canvi climàtic són molt pitjors que els efectes de la pandèmia, i no som capaços de transmetre aquesta informació i de fer entendre que hem de cuidar el nostre planeta i redreçar l’impacte del canvi climàtic en els ecosistemes. Som, per desgràcia, uns animals de memòria molt curta. L’emergència climàtica ha passat a segon pla, mentre que hauria de ser la primera prioritat mundial en termes de salut en les pròximes dècades. Em sembla molt encertat que es posi en relleu la importància de prevenir, d’escoltar la ciència i l’evidència científica i prendre mesures a temps i no sempre darrere del problema que s’està instaurant.

    L’acció humana és en part causant d’aquestes malalties.

    Sí. La desforestació, per exemple, fa que entrem en contacte amb animals amb els quals abans no hi teníem contacte, de manera que si tenen malalties transmissibles estem obrint la porta a noves infeccions. Això és directament conseqüència de l’acció humana. De la mateixa manera, el canvi climàtic comporta canvis de temperatura i l’escalfament del planeta i això fa que algunes malalties que ja no es transmetien en alguns llocs, perquè el clima no els era favorable, ara siguin potencialment transmissibles. Està clar que clar trobar una solució a això.

    Aleshores, què ens espera més enllà de la Covid-19? Quins reptes se’ns plantegen de cara el futur en relació a la salut global?

    Les malalties infeccioses han tornat ara a adquirir el protagonisme que sempre havien tingut i que s’havia oblidat o apartat d’alguna manera. Els que hi treballem sempre hem intentat explicar que són un problema molt important, però els països rics havien perdut la percepció de risc davant les malalties infeccioses, perquè no els afectaven i perquè tenien eines per lluitar contra elles. Durant el darrer any, un únic virus ens ha canviat aquesta percepció i espero que ara es doni el protagonisme que mereixen les malalties infeccioses i que hàguem après que som molt vulnerables i molt fràgils davant el poder de la natura. Més enllà de les malalties infeccioses, cal posar l’accent en els problemes més grans que tenim com a espècie que comporten un gran risc, com el fenomen del canvi climàtic. Espero que aquests greus problemes s’avaluïn en la justa mesura i que aquest capitalisme desbocat que fomenta els canvis que estem veient en la salut del planeta sigui capaç de donar-se compte que, si seguim així, no anem bé i que s’han de canviar les coses ara, i no demà.

  • La Covid persistent en infants i adolescents: una barrera en l’aprenentatge

    L’Aitor té 10 anys i va donar positiu en coronavirus el 14 d’octubre, després d’un dinar familiar. Primer va començar amb dolor a les cames i després se li van sumar diarrees intermitents. Al cap de deu dies aïllat a la seva habitació, però, seguia trobant-se malament. Durant el mes de novembre va continuar igual, amb períodes de molt cansament i de mal de cap. En fer-se la PCR altre cop va donar negatiu, així com en la serologia, de manera que no ha desenvolupat anticossos.

    «Ara només va dos dies a l’escola per setmana, ja que la resta de dies se sent massa esgotat, amb mal de cames i de panxa. Per moltes hores que dormi, hi ha dies que està cansadíssim», explica la Mary, la seva mare. Un altre dels símptomes persistents de Covid que ha experimentat és una afectació en l’àmbit cognitiu. «Es distreu molt, li costa molt concentrar-se en els deures i la lectura. A vegades té buits de memòria i també es troba desorientat», explica la mare.

    Amb la malaltia, el seu dia a dia ha canviat moltíssim. «Era un nen molt actiu. Li agradava molt córrer i jugar amb els seus germans. Ara, però, fa una vida pràcticament sedentària, perquè es cansa amb molta facilitat. Els dilluns a l’escola fan educació física i els dimarts es troba tan cansat, a causa del sobreesforç que ha fet, que molts cops no pot anar a l’escola», relata la Mary.  Quan no hi va, fa els deures de l’escola a casa, amb l’ajuda de la seva mare. Ella actualment està de baixa, pendent d’una intervenció quirúrgica, de manera que té cura de l’Aitor. El pare treballa tot el dia i els germans de l’Aitor, de 19 i 15 anys, ajuden a la mare quan són a casa. Però la conciliació, segons explica la Mary, és complicada. «Quan m’hagin d’operar, qui cuidarà d’ell?», es pregunta.

    El gran canvi que ha experimentat l’Aitor en les seves activitats i rutines habituals, sumat a les dificultats en l’aprenentatge, l’han afectat emocionalment, fins al punt que els seus pares estan pensant en portar-lo al psicòleg. «Aquesta situació li està creant ansietat. El caràcter li ha canviat molt, ara està molt sensible. A més, les seves relacions socials s’han reduït molt, i això també l’ha afectat psicològicament», explica la seva mare.

    L’Hospital Germans Trias i Pujol, pioner en la creació d’una unitat especialitzada en Covid persistent pediàtrica

    Davant la persistència de símptomes de Covid de l’Aitor, la seva família va decidir dur-lo a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, que a mitjans de desembre va posar en marxa una unitat especialitzada en Covid persistent pediàtrica, pionera a Catalunya. En el cas d’infants i adolescents, els símptomes de Covid que presenten són molt heterogenis i inclouen, entre d’altres, afectacions neurològiques, respiratòries, digestives, psicològiques, alteracions de la son i dificultats escolars.

    L’evidència científica respecte a la malaltia és encara bastant limitada. «Encara tenim molts dubtes i un d’ells és quina és la incidència real de la Covid persistent. La gran majoria de nens que atenem han tingut una infecció inicial molt lleu i, fins i tot, n’hi ha que han passat la malaltia de manera asimptomàtica, de manera que no sabem el nombre total de nens infectats», explica Maria Méndez, Cap del Servei de Pediatria de l’Hospital i impulsora de la unitat. De fet, l’Organització Mundial de la Salut va reconèixer la malaltia el passat mes de setembre, de manera que els estudis al respecte encara són limitats. Tanmateix, malgrat la manca d’evidència científica sí que sap que entre el 10 i el 20% dels pacients de Covid-19 presenten símptomes persistents després d’haver passat la malaltia.

    La unitat de l’Hospital Germans Trias està integrada per professionals del Servei de Pediatria i per especialistes en malalties infeccioses, neurologia, pneumologia i cardiologia, així com professionals de Psiquiatria, Psicologia, Rehabilitació, Radiologia i de l’educació. L’equip compta també amb professionals de l’Àrea de Neuropsicologia de l’Institut Guttmann, que s’encarreguen de la rehabilitació neurocognitiva. «La rehabilitació cognitiva és molt important, perquè els infants que tenen l’anomenada ‘boira mental’, que els genera distraccions i problemes de concentració, tenen moltes dificultats per seguir bé les classes. Alguns no poden ni anar a l’escola o només hi poden anar parcialment», assenyala la doctora impulsora de la unitat.

    Pel que fa al funcionament de la unitat, d’entrada es fa una primera visita als pacients, on es realitza una valoració de l’afectació en els diferents aparells i sistemes. Al pacient se li fa una entrevista i una exploració física, un test de mesurament de la força i equilibri, així com un qüestionari de fatiga i un altre d’afectació cognitiva. A més, també es fa un qüestionari de salut emocional per determinar si hi ha alguna afectació en l’àmbit psicològic. «És habitual que hi hagi afectacions a escala emocional. No només passa en els nens, sinó que qualsevol persona que es troba malament i que no pot fer la seva vida normal durant un període de temps més o menys prolongat, pot veure deteriorada la seva salut mental», sosté Méndez.

    Un cop realitzada aquesta primera valoració, es realitzen les diferents exploracions complementàries necessàries i s’estableix un pla terapèutic que pot incloure tractament rehabilitador i mèdic. «Com que no hi ha tractaments específics per a la malaltia, el que fem és un tractament simptomatològic que permet millorar els símptomes i facilitar que els pacients puguin tornar a fer les seves activitats habituals. Cada tractament és personalitzat, en funció dels sistemes als què hagi afectat la malaltia», explica la cap del Servei de Pediatria de l’Hospital.

    En el cas de l’Aitor, la rehabilitació la segueix de manera telemàtica, a través de videotrucades, perquè el nen no hagi de fer així tants desplaçaments a l’Hospital. Les visites amb la pediatra, però, sí que són presencials, i es fan aproximadament cada dos mesos. Els professionals de Can Ruti sovint els truquen per fer un seguiment continuat a l’Aitor i la seva metgessa de capçalera del CAP Ripollet també fa un control proper dels seus símptomes. «Ens hem sentit molt ben atesos. Tots els sanitaris es preocupen molt i estan molt pendents», explica la Mary.

    Tanmateix, la falta d’atenció és una de les queixes del col·lectiu d’Afectades i Afectats per la Covid persistent, que sovint han denunciat que es produeix una variabilitat en l’atenció en funció del territori i dels professionals que els han atès. Per tal d’arribar a un consens en l’atenció integral de la Covid persistent i intentar que aquesta variabilitat en l’atenció sigui la mínima possible, el Departament de Salut va presentar tot just la setmana passada una guia clínica per atendre persones amb símptomes persistents de Covid, elaborada conjuntament per especialistes de diferents àrees i persones afectades per la malaltia.

    Segons Méndez, és molt important que es reconegui l’existència de la Covid persistent pediàtrica i que s’ofereixi una atenció i seguiment integral per a millorar la qualitat de vida dels infants i adolescents. «Són nens que estan patint, que poden tenir problemes en el seu aprenentatge escolar i en el seu desenvolupament, i volem ajudar-los», destaca la doctora. «El més fàcil és dir ‘no tens res’. Però no podem dir això, podem dir, en tot cas, ‘no sabem què tens’. Els professionals sanitaris hem d’estudiar aquesta malaltia i impulsar la recerca», conclou.

  • El Servei d’Atenció Domiciliària del Prat passa a ser gestionat per una entitat pública

    Fa temps que les treballadores dels Serveis d’Atenció Domiciliària de Catalunya reclamen la municipalització d’aquest servei, que segueix sent gestionant per empreses privades en la majoria de municipis de Catalunya i de la resta de l’Estat. Aquest mes de març, el Prat del Llobregat s’ha convertit en un dels primers municipis catalans que posa en marxa un model d’aquest servei gestionat per una entitat pública. A partir d’ara, el Servei d’Atenció Domiciliària el presta la Fundació S21, que forma part del Consorci de Salut i d’Atenció Social de Catalunya (CSC), un organisme públic del qual és membre l’Ajuntament del Prat.

    Aquesta fundació va assumir la prestació del servei el passat 1 d’octubre i, des d’aleshores, ha desenvolupat el nou model d’atenció, que va entrar en funcionament el passat 15 de març. Segons s’explica des de l’Ajuntament del Prat, els dos principals objectius de la gestió directa del servei són «millorar la qualitat de l’atenció i la situació laboral del personal, que fa temps que denuncia les condicions de precarietat en què treballen a les empreses privades del sector».

    Tanmateix, des del sindicat de treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària no es coincideix amb la visió de l’Ajuntament i es denuncia que amb la nova fórmula la situació de les treballadores no ha millorat. «Les condicions laborals han empitjorat. Els sous es basen en un conveni que precaritza a les treballadores», assenyala Pilar Nogués, presidenta del sindicat S.A.D. A més, des del sindicat denuncien acomiadaments improcedents de treballadores.

    Les treballadores defensen que el Consorci de Salut i d’Atenció Social de Catalunya està «emmascarat» de servei públic, però que la finalitat segueix sent «mercantilitzar el món de les cures». Per això consideren que l’única solució és municipalitzar el servei. «És l’única manera d’aconseguir un servei de qualitat i millorar les condicions laborals de les treballadores. Volem una verdadera gestió pública i directa, no una gestió pública emmascarada. I sabem que per fer això només es tracta de voluntat política», defensa Nogués. «No pot ser que les treballadores s’encarreguin de cuidar i les administracions les maltractin», insisteix.

    Segons la portaveu del sindicat, la pandèmia de la Covid-19 ha aixecat la «catifa» de la dependència, on hi havia un «maltractament silenciat». «La pandèmia ha demostrat el poc valorades que estan les cures i la mala gestió de les administracions pel que fa al Servei d’Atenció Domiciliària. No podem continuar així», continua Nogués.

    La presidenta del S.A.D assenyala que aquesta nova fórmula de gestió del servei al Prat del Llobregat, que també existeix en altres municipis metropolitans com Sant Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac o Molins de Rei, contribueix a la indefensió de les treballadores. «Denunciar una empresa privada per males pràctiques a Inspecció de Treball és molt més senzill que denunciar a un ens públic. En aquests casos les denúncies s’allarguen molt més en el temps i les treballadores es veuen desemparades», explica Nogués.

    Distribució dels equips per zones de proximitat

    Des de l’any 2018, l’Ajuntament del Prat havia fet dues licitacions introduint millores respecte a les condicions laborals del personal, les quals van ser impugnades per la patronal dels Serveis d’Atenció Domiciliària. La justícia li va donar la raó a la patronal, argumentant que l’administració no podia interferir en la relació empresa-personal. «La gestió indirecta genera contractes molt poc flexibles i suposava dificultats per posar condicions en la gestió del servei», assenyala Laia Ortiz, directora d’Acció Social de l’Ajuntament del Prat. En aquest sentit, Ortiz defensa que el nou model genera una «major flexibilitat i control públic, ja que qui presta el servei és un mitjà propi».

    En el cas el Prat del Llobregat, l’equip del SAD està format per 85 professionals (82 dones i 3 homes) i atén 500 persones grans, la majoria major de més de 80 anys i amb dependència, el 75% de les quals també són dones. En l’actualitat, el SAD realitza uns 850 serveis al mes, un 75% per motius de dependència i el 25% per motius de risc social.

    Segons l’Ajuntament, el nou model de gestió del SAD pretén oferir un servei més àgil i personalitzat, adequant-lo a les necessitats dels usuaris. «La freqüència amb què s’atendrà cada persona usuària s’ajustarà a les seves necessitats. No només volem prestar un servei, sinó posar la persona al centre, creant un servei adaptat a cada persona», destaca Laia Ortiz.

    Per fer-ho, l’organització dels professionals s’ha estructurat en equips que actuaran en diverses zones de proximitat. Cada grup de professionals s’ocuparà de l’atenció de les persones usuàries de la zona assignada, amb qui tindrà una relació més propera i continuada al llarg del temps, de manera que li permeti «conèixer, detectar i respondre millor a les seves necessitats».

    L’Ajuntament defensa una millora dels contractes i més formació

    El nou model també cerca una millora de la coordinació amb els centres d’atenció primària i els serveis socials de la ciutat. Per fer-ho s’ha creat la figura de la coordinadora SAD, una persona que acompanya a la família i a les treballadores i que atén possibles incidències. «Són persones de referència que poden treballar en casos més complexos juntament amb la treballadora social i que poden posar-se en contacte amb el CAP. D’aquesta manera, es dona més continuïtat a l’atenció a les persones i els serveis treballen en xarxa», assenyala Ortiz.

    Segons l’Ajuntament del Prat, el nou model de gestió del SAD pretén contribuir a dignificar i reconèixer la tasca de les treballadores, augmentant l’estabilitat dels contractes i els sous. «Hem primat augmentar el nombre de jornades completes, reduint-ne les parcials. Però moltes treballadores necessiten fer jornada parcial perquè estan al càrrec de familiars o menors o perquè compatibilitzen la feina al servei d’atenció domiciliària amb una altra», explica Ortiz.

    També es vol facilitar l’accés del personal a la formació continuada i fomentar el treball en equip, per tal de promoure la motivació i el benestar emocional del personal. A més, es preveu la incorporació d’altres perfils en cas necessari, com per exemple de professionals de la psicologia per donar suport en l’atenció a persones grans i dependents.

    Segons Ortiz, el nou model és «un avenç molt important en la gestió d’un servei tan sensible». «En una empresa privada l’objectiu és aconseguir benefici. Per contra, ara sabem que tots aquests diners públics es destinen a millorar l’atenció de les persones», explica. Segons ella, la gestió indirecta per part d’empreses privades empitjora la qualitat del servei. «Posar lucre o la lògica mercantil a àmbits tan sensibles com l’atenció a les persones acaba pervertint el funcionament d’aquest servei. En general, les grans empreses acaben generant una lògica que va en contra de les persones que en fan ús», afegeix la directora d’Acció Social de l’Ajuntament.

    S’observen irregularitats en el funcionament del Consorci

    Segons el seu web, el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) és una entitat pública «amb una clara vocació de servei que té com a missió impulsar models de salut i social excel·lents i sostenibles per millorar la qualitat de vida de les persones, oferint serveis d’alt valor afegit als seus associats».

    Tanmateix, un informe de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, que recull els ingressos i despeses de l’entitat el 2017, es refereix a diverses irregularitats detectades en el funcionament del Consorci. En primer lloc, el document parla de l’existència de filials del Consorci a Mèxic, Argentina i la República Dominicana. Atès el caràcter públic del capital de la societat, la Sindicatura posa en dubte l’interès general de la creació d’aquestes filials a altres països que, posteriorment, comporten, en general, una pèrdua important del valor de les inversions inicialment fetes.

    A més, la Sindicatura també qüestiona l’objecte i l’activitat de la societat, «atès que no van dirigits a la satisfacció de necessitats públiques de l’àmbit territorial de Catalunya». «Totes i cadascuna de les activitats dutes a terme per les societats mercantils de propietat pública han d’estar destinades a satisfer les activitats i necessitats públiques i a la consecució de l’interès general», destaca l’informe.

    La Sindicatura també assenyala irregularitats en els contractes. Per a la fiscalització dels aspectes contractuals i retributius del personal, es va seleccionar una mostra de cent divuit treballadors de grups professionals i categories diferents, representativa del conjunt de treballadors. D’aquesta mostra, l’informe detecta fins a vint-i-quatre treballadors amb contractes laborals fora de l’àmbit del conveni col·lectiu.

    La fiscalització dels contractes també posa de manifest que la Fundació S21 i altres entitats pertanyents al Consorci van superar els límits per encadenar contractes de durada determinada que estableix l’Estatut de Treballadors. A més, l’any 2013, amb un canvi de direcció, es va elaborar un informe sobre la retribució del personal de les entitats fiscalitzades que va posar de manifest l’existència de retribucions derivades d’acords presos per les direccions generals o per les gerències de forma individual, no registrades documentalment. Així mateix, l’any 2017 les entitats del grup CSC van reconèixer i satisfer cinc indemnitzacions per acomiadament improcedent.

    L’Estatut del CSC defineix el Consorci com una «entitat local pública». Tanmateix, en el seu informe la Sindicatura explica que no li consta que s’hagi determinat l’adscripció a una administració pública determinada, la qual cosa s’hauria hagut de fer no més tard del 31 de desembre del 2014, d’acord amb la llei. Per totes aquestes irregularitats, el sindicat de treballadores S.A.D insisteix que la gestió del Servei d’Atenció Domiciliària per part del Consorci és una «gestió pública emmascarada que repeteix les lògiques mercantils de les empreses privades».

  • Salut presenta una guia clínica per atendre persones amb Covid persistent

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha comparegut aquest matí en roda de premsa des del CAP Manso de Barcelona per explicar els eixos principals de la Guia clínica per a l’atenció de les persones amb símptomes persistents de Covid-19 que s’ha elaborat des del Departament de Salut conjuntament amb 14 especialistes de societats científiques de diferents àrees (atenció primària, pneumologia, neurologia, psicologia, etc.) i que ha comptat també amb la participació de persones amb símptomes persistents de Covid.

    Vergés ha comparegut acompanyada de la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Carme Bertral, del codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor, Xavier Surís, i de la portaveu del Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, Sílvia Soler.

    «La Covid-19 era una malaltia absolutament desconeguda fins fa un any, així com els símptomes persistents de Covid. Aquesta guia pretén acompanyar a les persones que pateixen aquests símptomes i donar-los-hi respostes», ha assenyalat la consellera de Salut, qui ha destacat que l’elaboració d’aquesta guia és una «fita històrica».

    Actualment, hi ha identificades 512 persones a Catalunya amb Covid persistent, però els estudis científics estimen que entre un 10 i un 20% de les persones que s’han contagiat podrien patir símptomes persistents de Covid-19. «Sabem que la Covid persistent està infradiagnosticada i, per aquest motiu, hem creat un diagnòstic específic a l’ECAP, el sistema d’informació de l’atenció primària, per poder facilitar la identificació i diagnòstic d’aquestes persones amb Covid persistent», ha explicat Vergés.

    En concret, els símptomes més freqüents de Covid persistent són dispnea, tos, fatiga, dolor toràcic, palpitacions, febre o febrícula, artràlgies i miàlgies, símptomes digestius, cefalea, símptomes cognitius (‘boira mental’, manca de concentració i de memòria, etc.), formigueig i adormiment, pèrdua total de l’olfacte o del gust, dermatitis i conjuntivitis.

    El camí per elaborar aquest document es va iniciar el 15 de maig, quan el Departament va impulsar una sessió anomenada ‘Jo pregunto’, on la ciutadania adreçava els seus dubtes a l’administració respecte a la pandèmia. En aquella trobada, moltes persones van preguntar sobre els símptomes persistents de Covid, i es va decidir abordar aquesta problemàtica. «El primer que vam fer va ser posar-nos en contacte amb aquestes persones que patien símptomes persistents de Covid. La participació s’ha fet efectiva, de baix a dalt i de dalt a baix. Teníem un problema i la voluntat de resoldre’l», ha remarcat la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Carme Bertral.

    El propòsit de la guia és arribar a un consens en l’atenció integral a la Covid persistent, ja que els afectats han manifestat una variabilitat en l’atenció en funció del territori i els professionals que els han atès. «L’objectiu és marcar unes pautes per intentar que la variabilitat en l’atenció a les persones amb Covid persistent sigui la mínima possible i que tothom actuï amb unes pautes semblants», ha explicat Xavier Surís, codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor.

    El circuit comença a la primària

    La guia clínica posiciona els equips d’atenció primària com a primer nivell de referència per a les persones amb Covid persistent. Cada cas tindrà un abordatge integral i amb una visió biopsicosocial, amb suport dels professionals: d’una banda, dels de salut mental i dels equips de rehabilitació, quan calgui; de l’altra, en coordinació amb les unitats de treball social, si en els casos es detecten factors de risc social.

    L’atenció dels pacients, doncs, comença a l’atenció primària, preferiblement amb una consulta presencial on se’ls fa una exploració, analítiques i una radiografia de tòrax en el cas que hi hagi afectacions pulmonars. A part d’aquí, es fan les corresponents derivacions, de manera «individual i rigorosa». El document inclou els criteris que s’han de seguir per a la derivació dels pacients a rehabilitació i proposa també exercicis perquè els pacients que no requereixen un suport tan intens per part dels equips de rehabilitació puguin fer a casa.

    La guia també conté recomanacions sobre les exploracions i proves que s’han de fer als pacients, els criteris de consulta i els signes d’alarma que s’han de tenir en compte, ja que es tracta de símptomes que a vegades poden amagar problemes de salut més greus. Aconsella també com s’ha de fer una atenció ordenada. «En tractar-se d’una malaltia sistemàtica que afecta tants aparells del cos, no seria bo que les persones anessin passant d’un especialista a l’altre sense obtenir cap resposta. L’atenció s’ha de fer de manera ordenada», destaca Surís,

    El codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor ha remarcat també la manca d’evidència científica que hi ha encara respecte a la Covid persistent. «La guia no està tan basada en l’evidència científica com voldríem, perquè n’hi ha poca. L’única manera de generar-la és fer recerca en pronòstic i tractament», ha explicat. En aquest sentit, es tracta d’una guia que s’anirà actualitzant. «Esperem que d’aquí a uns mesos puguem actualitzar-la i millorar-la d’acord amb l’evidència científica publicada i amb un major coneixement d’aquesta problemàtica», ha assenyalat Surís.

    Tot i que no hi ha un acord internacional sobre a partir de quants dies de símptomes de Covid es pot considerar que el pacient pateix Covid persistent, la guia estableix que qualsevol símptoma que es mantingui més enllà de les tres setmanes es pot considerar Covid Persistent, ja que és el període que normalment comprèn un quatre agut de Covid-19.

    Com que no hi ha un codi diagnòstic que permeti classificar aquesta malaltia, no se sap exactament el nombre de persones que la pateixen. Sí que se sap, però, que la majoria de les afectades són dones, motiu pel qual la guia ha incorporat una visió de gènere. També que factors com l’obesitat o que els pacients hagin tingut una gran variabilitat de símptomes en el moment de passar la malaltia podrien ser variables inicials que augmentarien el risc de patir Covid persistent.

    Escoltar els pacients per a millorar l’atenció

    A la presentació de la guia clínica impulsada pel Departament de Salut ha participat també el Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, representants per la seva portaveu, Sílvia Soler, qui ha assenyalat que avui era un molt important pels pacients de Covid persistent. «La guia és fruit de la col·laboració dels pacients de Covid, el Departament de Salut i professionals sanitaris que ens han acompanyat en aquest camí incert. Hem aconseguit una guia consensuada a tres bandes», ha destacat la portaveu del col·lectiu.

    «Ens hem de felicitar, perquè és el primer grup de treball en Covid Persistent que ha treballat amb el pacient des de l’inici de la seva creació. És un acte de justícia que volem agrair. La participació ciutadana ha de ser el model que enriqueixi les societats i les faci més democràtiques i empoderades», ha afegit Soler. La portaveu del col·lectiu ha remarcat que, malgrat que és un dia per «celebrar», també ho és per «denunciar que les persones amb Covid persistent fa un any que estem desateses, no per manca de voluntat, sinó perquè la sanitat pública ha col·lapsat».

    En aquest sentit, Soler, en nom del col·lectiu, ha traslladat una sèrie de qüestions que creuen que s’han de tenir en compte. En primer lloc, han demanat una major formació dels professionals de l’atenció primària i dels hospitals en Covid persistent. «Si no ens coneixen i reconeixen, no podrem fer un recompte de persones que patim Covid persistent», ha explicat. A més, el col·lectiu demana la creació d’«unitats post Covid multidisciplinars» per tot el territori català i una major coordinació de tots els organismes de salut pública, definint una única línia estratègica d’atenció a la Covid persistent. Així mateix, exigeixen dotar de recursos per a la recerca a l’atenció primària i hospitalària. «Sense investigació, no aconseguirem respostes davant aquesta malaltia», conclòs Soler.

  • El col·lectiu sanitari i dels serveis assistencials s’uneix sota un únic crit: «Estem fartes»

    Amb el lema «Estem fartes», més d’un miler de professionals de la salut han tallat aquest matí la Via Laietana i s’han concentrat a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona en la vaga del sector sanitari convocada per la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya per exigir una millora en les condicions laborals del sector davant la «degradació progressiva» que la sanitat ha experimentat els darrers anys.

    La vaga ha estat convocada «atesa la situació límit que viuen els professionals de la salut a Catalunya», que s’ha vist agreujada amb la pandèmia de la Covid-19, i perquè els convocants no han vist «cap apropament ni intenció de millorar la seva situació laboral ni professional per part del Departament de Salut».

    L’agrupació sindical que l’ha convocada està formada pels sindicats USOC, Infermeres de Catalunya, CGT Catalunya, CATAC-CTS-IAC, Coordinadora Obrera Sindical i PSI Lluitem. Es tracta de la primera vaga conjunta de tots els serveis sanitaris, des d’hospitals i atenció primària fins a l’atenció domiciliària, residències, ambulàncies i el 061.

    La convocatòria afecta el personal estatutari, al personal laboral, a les treballadores en l’àmbit de la salut, cures de persones, serveis socials, al personal funcionari i al personal en formació especialitzada ( IIR, FIR, PIR, BIR i MIR) que presta els seus serveis a la xarxa pública SISCAT (ICS i centres concertats) i a tots els centres assistencials de titularitat privada de Catalunya.

    La Mesa Sindical de Sanitat també convoca al mateix personal a “una vaga en format d’aturades parcials” que començarà el dilluns 15 de març i s’allargarà “de forma indefinida” cada dilluns. Les aturades estan previstes de 4 a 6 de la matinada, de 8 a 10 del matí i de 18 a 20 del vespre.

    Els professionals de la salut es concentren a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona | Èlia Pons

    «Estem fartes de totes les retallades que hem patit durant els darrers deu anys i de les condicions precàries en les quals treballem. Els aplaudiments estan molt bé, però queden buits de sentit quan això no es materialitza en polítiques efectives i mesures tangibles pels treballadors i treballadores de la sanitat», reivindica Xavi Tarragon, auxiliar d’infermeria i delegat sindical de CATAC-CTS/IAC al Parc de Salut Mar. «Exigim que els líders polítics s’asseguin i parlin amb nosaltres», afegeix.

    En la mateixa línia s’expressa Eliana López, infermera de l’Hospital de Viladecans, qui assenyala que ha sortit al carrer davant «les condicions precàries en les quals treballen els professionals de la salut i les cures». «Les professions relacionades amb les cures estan molt poc valorades i amb la pandèmia ha quedat demostrat que la nostra feina és essencial», explica Eliana, qui destaca que les càrregues de feina en aquest àmbit són duríssimes, fet que repercuteix en la qualitat assistencial que s’ofereix. «No pot ser que l’administració ens tracti d’aquesta manera», sosté.

    “Hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats”, avisava en aquest diari la vicepresidenta del sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya, Esther Rodríguez. A finals de gener un grup de sindicats va arrencar la campanya “#EstemFartes” a les xarxes socials com a avançament de la vaga.

    La convocatòria també ha volgut reivindicar el paper essencial de l’atenció primària, que es troba, segons diuen els mateixos professionals del sector, en una situació «molt crítica». «He sortit al carrer per reivindicar un sistema on l’atenció primària se situï al centre», diu Núria Cortada, resident de segon any de Medicina Familiar i Comunitària del CAP El Carmel. «Si ja estàvem en una situació molt difícil, ara estem pitjor. El sistema s’ha tornat encara més hospitalocèntric, i això ha de canviar», afegeix la metgessa resident.

    | Èlia Pons

    Les demandes

    D’entre la llista de demandes, destaquen l’assoliment d’”una sanitat de gestió, titularitat i provisió 100% pública” i la igualtat de condicions laborals per a professionals que fan la mateixa tasca. Una part de les reivindicacions aposten per un contractació estable i de qualitat de professionals de la salut, per a una correcta assistència, així com per un model sanitari centrat en l’atenció primària i on la despesa sanitària per càpita sigui homologable a la dels països de l’entorn europeu.

    Les demandes més pròpiament de caràcter laboral se centren en recuperar el poder adquisitiu i els drets laborals perduts ençà de les retallades, reduir la temporalitat i la precarietat en les contractacions, així com la jubilació anticipada per al personal de la sanitat i una jornada laboral de 35 hores setmanals per torn diürn i la reducció de la jornada per al torn nocturn.

    Un cop reconeguda la Covid-19 com a malaltia professional en relació al sanitaris, es demana que aquest reconeixement es faci extensió a totes les treballadores que estiguin exposades a aquest rics en el seu entorn laboral, així com el plus de perillositat per a totes les categories del personal que treballa en sanitat. L’objectiu de la vaga és l’assoliment d’un acord amb el Departament de Salut en relació a tot l’ampli llistes de demandes reivindicades.

  • La pandèmia de la salut mental: com trencar amb l’estigma

    La Raquel, de 44 anys, és una de les cares visibles de la campanya ‘Jo tampoc estic bé’, una iniciativa impulsada per l’entitat Obertament per fer front als prejudicis i estigmes que existeixen en la salut mental. Quan els seus fills eren petits, la Raquel va tenir problemes de salut mental a causa del frenètic ritme de vida que portava.

    «Jo estava en una roda amb molta càrrega. Sortia de casa a correcuita per portar els nens a l’escola, anava a la feina, dinava, també amb presses, i tornava a buscar els fills a l’escola. Un dia, a la feina, vaig petar», explica la Raquel. «Tot té un cost i, si no et cuides, sempre explotes per algun lloc».

    La Raquel explica que, al principi, no era conscient del que li passava, perquè estava «enganxada a la roda». «He hagut de treballar molt per ser conscient del que em passava», diu. A causa de la seva situació, va haver d’estar un mes ingressada en un hospital psiquiàtric i vuit mesos de baixa. «I després va venir tot el procés de reconstruir la meva vida», assenyala. Considera que hi ha molt desconeixement al voltant dels problemes de salut mental i cal fer molta més pedagogia.

    Des del seu ingrés ja han passat onze anys. «Ara ja puc parlar-ne sense plorar, amb seguretat i donant la cara», explica. Per això, insisteix que el primer pas per recuperar-se és trencar l’estigma – i autoestigma – que es crea al voltant dels problemes de salut mental. «Si normalitzem aquests problemes, el camí es fa molt més lleuger per tothom».

    Per l’Hug, de 37 anys, trencar el seu mateix estigma va ser el primer pas per recuperar-se. Va començar a tenir problemes de salut mental quan era adolescent, però li va costar molt demanar ajuda. «Pensava que si verbalitzava el que em passava, la gent del meu entorn m’apartaria. Però realment, quan ho vaig fer, tota la meva família i amics em van fer costat. M’he sentit molt acompanyat, i això ha sigut molt important durant tot el meu procés de recuperació», assenyala l’Hug. Explicar el que li passava va ser molt alliberador. «Ho havia estat amagant durant molt temps i, de cop, al dir-ho, un dels meus problemes, que era fingir que estava bé, havia desaparegut».

    Ara, explica, està bé i té moltes ganes d’explicar el que li va passar. «Recomano molt buscar persones que hagin passat pel mateix que tu. A mi em va ajudar molt això, poder posar paraules al que sentia i sentir-me identificat amb altra gent. Vaig veure que jo no era l’únic i que això li podia passar a tothom», relata. «A vegades ens imposen la felicitat, i no sempre podem estar bé».

    En aquesta idea es basa la campanya ‘Jo tampoc estic bé’, engegada per Obertament, que busca encoratjar les persones mitjançant el reconeixement i normalització del seu malestar i reivindicant la necessitat de fer un pas endavant per afrontar el problema. Amb la pregunta ‘I tu, com estàs?’, la campanya busca que el públic s’interrogui sobre com està de manera sincera i demani ajuda en cas que la necessiti.

    «Tots estem exposats a tenir algun problema de salut mental, forma part de la condició humana. El problema és que el tabú fa que no se’n parli», sosté Miquel Juncosa, director d’Obertament. «La gent amb problemes de salut mental continua sent molt estigmatitzada i discriminada. Moltes vegades les persones ni identifiquen què els passa i, si ho fan, tenen vergonya perquè poden ser etiquetades com a febles o, fins i tot, es pot pensar que estan boges», explica Juncosa.

    Aquests prejudicis actuen com a fre per demanar ajuda, retardant així l’accés al procés de recuperació. «La gent arriba als serveis de salut molt més tard del que seria desitjable. Quan arriben al sistema, ho fan perquè han tingut una crisi i quan el problema de salut mental ja està en una fase molta avançada. Per això és tan important eliminar el tabú i facilitar que les persones afectades en parlin amb el seu entorn», destaca Juncosa.

    La iniciativa, que té el suport del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies i la Fundació La Caixa, compta amb un espot publicitari i una falca de ràdio als mitjans de comunicació catalans, així com suports publicitaris al transport públic i en mitjans de comunicació digitals. El lloc web www.jotampocesticbe.cat recull sis testimonis diferents que,a partir d’entrevistes amb el periodista Joan Maria Pou, expliquen quina ha estat la seva experiència i el seu recorregut fins a arribar a poder parlar obertament del seu trastorn mental.

    Al web, a més, s’hi pot fer un test per saber en quin punt estàs i trobar consells per saber com actuar en el cas que perdurin determinats símptomes com ara variacions de pes sobtades, insomni o canvis d’humor inusuals, que són senyals d’alarma.

    Imatge de la campanya | Obertament

    L’impacte de la pandèmia en la salut mental

    Amb la pandèmia de la Covid-19 s’han disparat i aguditzat el nombre de casos de depressió, ansietat i altres problemes de salut mental. «La pandèmia no només es redueix a l’àmbit sanitari, sinó al socioeconòmic, per la pèrdua de llocs de treball i la crisi social i econòmica actual derivada de la crisi sanitària. Això es tradueix normalment en quadres depressius i ansiosos i, fins i tot, en patologies de caràcter obsessiu, perquè les persones es veuen sense eines per seguir endavant amb la seva vida», afirma Josep Maria Ribé, vicepresident Associació Catalana de Psicologia General Sanitària.

    En la mateixa línia s’expressa el president d’Obertament, qui destaca que la incertesa de la situació socioeconòmica actual, a curt i mitjà termini, el fet de veure algú proper morir-se i no poder-se acomiadar i la disminució de la interacció social són factors que han fet que les persones hagin vist afectada la seva salut mental. «Aquests factors, que ens condicionen ara, també es donen al llarg de la vida, encara que potser no tan concentrats ni amb tanta intensitat», explica Juncosa.

    De fet, la majoria dels estudis sobre l’impacte de confinaments reporten efectes psicològics negatius, incloent-hi, per exemple, l’aparició de símptomes d’estrès posttraumàtic. Segons un estudi de l’Agència de Salut Pública del Departament de Salut i ESADE, que ha avaluat l’impacte del confinament sobre la salut mental de la ciutadania de Catalunya, assenyala que durant aquest període s’ha triplicat el percentatge de població que ha tingut simptomatologia de depressió o de malestar emocional.

    Davant d’aquesta demanda creixent de suport psicològic, el sistema de salut està infradotat d’especialistes en aquest àmbit. «No hi ha suficients professionals. Sí que és veritat que amb la pandèmia els psicòlegs especialitzats en psicologia clínica s’han vist augmentats, però encara queda molt per fer per cobrir la demanda actual», destaca Josep Maria Ribé.

    L’Associació Catalana de Psicologia General Sanitària alerta que la situació d’atenció a la salut mental es troba molt per sota de la mitjana europea, amb una ràtio de sis professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants, quan la mitjana europea se situa en 18 professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants.

    Per aquest motiu, demanen que s’incorporin professionals de la psicologia general sanitària i habilitats per a la realització d’activitats sanitàries en el Servei Català de Salut, Institut Català de Salut, serveis sociosanitaris i altres activitats relacionades amb les polítiques sanitàries, així com l’augment de places per a psicòlegs i psicòlogues especialistes en psicologia clínica.

    A més, proposen que fins que sigui possible convocar una oposició per accedir a les noves places, es realitzin contractacions de professionals de la psicologia sanitària, a través d’una borsa d’ocupació extraordinària, que s’estengui també a l’atenció primària.

    L’autoexigència dels sanitaris minva la seva salut mental

    La gran càrrega assistencial que està tenint el personal sanitari durant la pandèmia i les jornades maratonianes d’elevada exigència també han minvat la salut mental dels sanitaris, provocant, en moltes ocasions, sentiments d’esgotament i desànim, ansietat i quadres posttraumàtics.

    Segons els resultats d’un estudi recent, liderat per investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i metges de l’Hospital del Mar i del CIBER, en el qual han participat 9.000 treballadors sanitaris de 18 centres sanitaris de l’Estat, gairebé la meitat dels professionals sanitaris ha tingut alt risc de patir un trastorn mental després de la primera onada de la Covid-19. A més, un 14,5% pateix un trastorn mental discapacitant, és a dir, amb repercussions negatives clares en la seva vida professional i social.

    «Els professionals de la salut tenen un sentit de la responsabilitat que fa no vulguin demanar ajuda en cas de tenir problemes de salut mental. En part, per por que això pugui perjudicar el seu historial laboral, però també per vergonya d’haver ‘fallat’ en un moment determinant», explica el president d’Obertament. «Al final, tot té molt a veure amb l’estigma. Ells anticipen que poden ser discriminats per haver patit un problema de salut mental», assenyala Juncosa.

    Segons explica Josep Maria Ribé, la demanda assistencial és més elevada que la disponibilitat de professionals i això ha afectat greument la salut mental dels sanitaris, provocant, entre altres, patologies d’ansietat generalitzada, atacs de pànic i burnout. «Aquest sentiment d»haver d’estar sempre a l’altura’, aquesta autoexigència, encara els genera més estrès. A més, sovint tenen sentiments de culpa i d’inferioritat, perquè se senten ‘petits’ a l’hora d’afrontar tots els esdeveniments que els cauen a sobre. A vegades, fins i tot, sentiments de fracàs per no poder assumir totes les demandes que se’ls hi requereixen», explica el vicepresident Associació Catalana de Psicologia General Sanitària.

    Els joves, un dels col·lectius més vulnerables

    La crisi sanitària també ha generat importants conseqüències en la salut mental dels joves, relacionats especialment amb la tendència a experimentar símptomes ansiosos i depressius. «La incertesa social i econòmica impacta molt en la salut mental dels joves. Les perspectives que tenen de futur són molt negatives, en un país on la xifra d’atur juvenil se situa en el 40%», destaca Juncosa. A més, afegeix, als joves els afecta especialment la manca d’interacció social, ja que estan en l’etapa vital de màxima interacció amb el seu entorn.

    Segons Fina Canals, directora del Centre de Recerca en Avaluació i Mesura de la Conducta (CRAMC) del Departament de Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili i membre de la RedPROEm, la situació de ‘no normalitat’ que genera la pandèmia i la sensació que no es veu un final a aquesta situació genera incertesa, inseguretat, angoixa i malestar a tota la població i, especialment, als joves.

    Canals destaca que els problemes de salut mental solen començar aviat en el cicle vital, habitualment durant l’adolescència, i que com més aviat s’intervé, millor és el pronòstic. «Molts problemes que comencen a l’adolescència i que es poden interpretar com problemes transitoris lligats a l’edat, a vegades poden ser l’inici d’un trastorn crònic d’ansietat o depressió», assenyala. Així doncs, destaca la necessitat de detecció i intervenció primerenca per tal que aquests problemes no s’agreugin amb el pas del temps.

  • Alba Alfageme: «El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, les medicalitza»

    Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en violència sexual i processos de victimizació. Durant la seva trajectòria professional ha dut a terme atenció directa a dones supervivents de la violència masclista, així com intervencions en situacions de crisi o emergències en diferents contextos. També ha treballat per al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya dissenyant, promovent i implementant plans estratègics per al suport i la seguretat de les víctimes amb una perspectiva de gènere. Alfageme considera que la pandèmia ha accentuat encara més les desigualtats entre homes i dones, que també s’evidencien en la salut mental. Creu que són necessàries polítiques públiques feministes i transformadores, perquè, com diu, «les dones no només hi volem ser, sinó que volem ser-hi per canviar les coses».

    La salut mental s’està veient molt afectada per la pandèmia. Les dones són les que s’han emportat la pitjor part?

    Sí, les dones són unes de les grans afectades. La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones, unes desigualtats que s’evidenciaran també en la salut mental. De fet, l’Organització Mundial de la Salut ja ha posat sobre la taula que les dones patiran un impacte major de la pandèmia. En l’àmbit de salut mental, s’han posat sobre la taula tres motius que poden explicar que hi hagi un major impacte en les dones, que poden acabar també en aquesta accentuació de les desigualtats. El primer és que moltes d’aquestes dones que han estat treballant en el que ara considerem sectors essencials estan molt precaritzades. Es tracta de sectors socialment menystinguts i, en molts casos, pertanyents a l’economia informal, que suposa també una pèrdua de drets laborals.

    La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones.

    De fet, un 65% de les persones que es troben en primera línia contra el coronavirus, tant en la sanitat, les residències o els serveis de neteja i alimentació, són dones.

    Exacte, són aquestes dones que han anat a treballar mentre la resta estàvem confinats les que han dut el pes d’aquesta crisi i han posat els seus cossos confrontant-se amb la pandèmia. L’impacte mental i emocional que té això és molt elevat. Per tant, és evident que les dones han hagut de sostenir un impacte de la pandèmia més elevat, perquè han hagut de sortir i fer front a aquesta situació. La situació de pandèmia les ha reconegut com a persones indispensables, però altre cop les torna a situar en un espai menystingut i molt més precari, pel que fa als sous i les condicions laborals.

    L’altre factor que diuen que també impactarà i està impactant ja en la salut mental de les dones és la sobrecàrrega que hem tingut -i ja tenim de forma generalitzada i normalitzada-, amb la doble jornada de treballar tant a la feina com en les tasques de cures i la llar. Alguns estudis que s’han fet sobre la pandèmia apunten que, durant el confinament, les dones estaven assumint 13 o 14 hores a la setmana de tasques de la cura i la llar més que els homes. Això els comporta una major sobrecàrrega emocional i estrès. Un segon factor pel qual les dones han tingut un impacte emocional més gran amb la pandèmia és l’augment de casos de violència masclista que s’han donat dins les llars. Les llars, que teòricament eren l’espai més segur durant la pandèmia, han esdevingut per elles una presó. Aquest problema estructural que són les violències masclistes és un altre factor que sabem que alimenta tota aquesta afectació en la salut mental. Per tant, és evident que les dones estem carregant un sobrecost amb aquesta situació. Moltes dones han perdut a la feina o han hagut de deixar-la per tenir cura de la seva família, i tot això ha suposat que els seus projectes de vida hagin quedat absolutament estroncats.

    Quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi.

    Està clar que el gènere no és l’únic eix de desigualtat, s’entrecreuen molts factors.

    Absolutament. L’enfocament interseccional ens posa sobre la taula aquests altres eixos d’opressió que moltes dones pateixen i que s’accentuen amb la pandèmia. Moltes d’aquestes dones que pateixen altres discriminacions que se sumen al fet de ser dones no tenen accés als serveis de salut mental, perquè moltes vegades no tenen ni temps d’anar-hi. Això fa que al final es vagin arrossegant i acumulant aquestes conseqüències emocionals i psicològiques que, evidentment, són devastadores. És molt trist, però és així: quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi. Això és bastant important que en siguem conscients. Si realment, tal com s’apunta, la salut mental serà la propera onada que tindrem, segurament moltes dones quedaran fora de l’oportunitat de rebre algun tipus de suport emocional.

    Les dones tenen una pitjor salut mental que els homes?

    No és que tinguin pitjor salut mental que els homes, sinó que les conseqüències del sistema patriarcal s’acaben evidenciant en un impacte evident en el seu benestar psicològic. Per tant, no és que, per se, les dones tinguem més problemes de salut mental, sinó que estem sotmeses a un sistema que ens pressiona molt més, ens sobrecarrega i ens situa davant de situacions de violència de forma estructural i, evidentment, això acaba tenint conseqüències en la nostra salut mental. Quan en moltes ocasions ets tu la que has de sostenir tot el teu nucli familiar no tens ni temps per tu, quedes l’última la fila i és molt difícil que puguis destinar temps i diners a tenir cura de la teva salut mental. Quan et poses a la pell de moltes dones que estan vivint situacions vitals molt difícils, has d’entendre que, probablement, no poden ni permetre’s pensar, per un moment, que la seva salut mental està tocada.

    Les cures s’han revalorat amb la pandèmia?

    El fet que les cures s’hagin intentat esborrar del mapa de què és col·lectiu, social i públic és la conseqüència d’aquest agermanament de sang entre el patriarcat i el capitalisme. Les cures no generen capital, no hi ha una producció econòmica al darrere i, per tant, s’han deixat de banda. Jo crec que la pandèmia ens ha posat deures, en el sentit que ha evidenciat les desigualtats i que estàvem vivint en un model social que està absolutament condemnat al fracàs i ha posat al centre que, en aquests moments en què la vida està en risc, el més important són les cures. És a dir, la vida en majúscules. Jo crec que això ens ha obert l’oportunitat de poder canviar el model actual. És cert, però, que les pressions són tan fortes que és molt difícil fer un canvi de paradigma. El feminisme està guanyant més pes i s’intenta situar la vida al centre, però això demana canviar un sistema estructural. Hi ha molts interessos de persones -sobretot homes– privilegiats que no estan disposats a fer un canvi de paradigma, perquè suposaria perdre poder, influència i capacitat de decisió.

    Estem en un punt en què davant nostre s’obren dos camins. Podem seguir en un model, per mi absolutament anacrònic i desfasat, que ens porta a la destrucció absoluta com a societat que és el capitalisme, o podem apostar per aquestes polítiques plantejades des del feminisme que situen la vida la centre, que implica descarregar a les dones d’aquesta doble jornada i que s’equilibrin les cures, en què els homes han d’estar més presents en l’acompanyament a la criança, etc. Això passa per un canvi de perspectiva molt important i no tinc massa clar que realment tot això es porti a terme. La pressió del sistema capitalista i patriarcal és tan gran que, o moltes persones estem disposades a fer aquest canvi, o no ens en sortirem.

    No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu.

    Sembla que, en la teoria, hi ha força consens per avançar en la igualtat entre home i dona.

    Hem de tenir clar que podríem dir que al paper hi ha una igualtat formal, però a l’hora de la veritat hi ha una desigualtat informal claríssima. A vegades no es tracta només d’un aspecte numèric, per exemple, del nombre de dones diputades al Parlament, sinó al fet que entrin aquestes dones impliqui un canvi de paradigma o no. No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu. No es tracta només d’incorporar més dones sinó canviar el plantejament, començar a posar sobre la taula temes com la salut emocional, un tema que ha estat absolutament tabú. Segons assenyalen alguns informes, l’any 2030 la depressió serà la principal afectació que tindrem com a societat. Una societat trista, on un 40% dels joves està en atur i un de cada dos joves pateix ansietat o depressió arran de la pandèmia, és una societat que està fracassant. Les dones no només hi volem ser, sinó que hi volem ser per canviar les coses. Si el sistema està absolutament en fallida, intentem trobar una alternativa.

    Per on passa la solució?

    Del que es tracta és d’anar construint aquests altres camins diferenciats, alternatius, que aportin una altra mirada. Que, per exemple, les dones puguem entrar en espais de decisió i que en aquesta nova legislatura moltes de les polítiques públiques estiguin absolutament tenyides per aquest plantejament que incorpora el feminisme. Això implica canviar la perspectiva des de la individualitat per després col·lectivitzar-ho, i que tot això s’acabi convertint en l’acció política, en unes accions grupals. La nostra acció quotidiana també és acció política. Es tracta de treballar en el fet concret per transformar el global. Hem de plantejar-nos, des de totes les disciplines -la psicologia, el periodisme, la medicina, el dret, l’esport, etc.-, que hi ha una altra cara de la moneda, que no ens havien explicat. Que les coses poden ser diferents.

    Les coses ens les han explicat des de la perspectiva patriarcal, però hi ha una alternativa que ens han negat. Hem de començar a pedalejar totes en aquest sentit i tenir la valentia per portar a la pràctica les accions que estan en el marc teòric. I no tenir por. També tenir en compte que en el camí hi haurà errors, però que no passa res. Hem d’acabar amb aquesta síndrome de la impostora que ens han imposat i començar a canviar les coses al preu que calgui. El que no pot ser és que acceptem una història que ens han explicat a mitges.

    La psicologia mateixa és una disciplina absolutament patriarcal. Tots els referents que tenim són masculins i els estudis s’han fet amb uns paràmetres molt masculins. Hem de fer un esforç per posar aquesta mirada crítica i veure que hi ha una part de la història que no ens han explicat. Les dones hem patit d’una manera extrema la invisibilització, en totes les disciplines. Per exemple, en el cas de la depressió postpart. Hi ha un factor fisiològic, però també una expressió social que té molt a veure amb el que s’espera de tu com a mare, quins valors estan relacionats amb la maternitat, quines exigències hi ha en el fet de ser mare. També s’ha patologitzat molt el que ens passa a les dones.

    El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza.

    Hi ha una sobremedicalització de les dones? Les dades mostren que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.

    El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza. El mateix professional de la salut queda més tranquil en medicalitzar determinades situacions, és una zona de confort. Però aquestes dades no menteixen i no és normal que tantíssimes dones estiguin medicades. La societat ens ha estat agredint constantment i en lloc d’explorar els motius que duen les dones a estar així, en lloc d’anar al fons de la qüestió, les mediquem perquè tot això baixi d’intensitat. Això ha passat històricament. A les dones sempre ens han intentat callar i se’ns ha dit que som unes histèriques. Però són tantíssimes les situacions de desigualtat i opressió que és normal que acabem explotant per algun lloc.

    Després hi ha un altre factor que és que com que en el capitalisme les emocions molesten, s’ha dit que és un tema de dones. Per tant, les dones estem més acostumades a parlar de les emocions i de com estem. Ens han ensenyat que hem de ser més empàtiques, perquè aquesta qualitat té molt a veure amb el tema de les cures, en estar pendent dels altres. Això fa que, probablement, posem més paraules a allò que ens passa. Als homes el patriarcat també els limita i els diu que l’àmbit emocional no els pertoca, que això està vinculat amb la feblesa i vulnerabilitat. És un àmbit en què molts probablement ni entren, perquè no el consideren prou important.

    Com ha afectat al confinament a les dones que pateixen violència masclista?

    Hi ha hagut un augment de casos de violència masclista en les parelles convivents, amb l’afegit que l’entorn i el context social jugava a favor de l’agressor. L’agressor tenia el control sobre la dona durant les 24 hores al dia els set dies de la setmana, perquè la dona no podia sortir de casa. Això ha fet que les donen se sentissin molt més soles, molt més aïllades i atrapades. Durant aquests moments, em deien que se sentien segrestades, com en captiveri. La sensació de no poder escapar, de no poder dir res. Sabem que per trencar el silenci les dones necessiten un entorn fort que les sostingui. En aquest moment, els serveis d’atenció a les dones que pateixen violència masclista han intentat ser-hi, però en moltes ocasions no estaven preparats per fer front a una situació de pandèmia. Moltes dones van haver de fer front a situacions duríssimes. Els agressors sobretot exercien molta violència psicològica. Durant el confinament, van baixar moltíssim les denúncies de violència masclista, ja que les dones estaven controlades per l’agressor tot el dia, però sí que van augmentar molt les trucades a serveis d’atenció telefònica i en línia.

    A més, les crisis econòmiques suposo que no són un bon aliat per a dones que pateixen violència masclista.

    Moltes dones, a causa de la crisi social i econòmica derivada de la sanitària no s’han vist amb la possibilitat de fer el pas i deixar les seves parelles, perquè no tenen on anar. No tenen una alternativa. Per tant, la incertesa ha jugat en contra d’aquestes dones, que no saben cap on tirar. La pèrdua de llocs de feina, els ERTOs i la crisi social i econòmica galopant ha fet que moltes d’elles segueixin en situacions de violència.

    A més, el confinament ens va obligar a allunyar-nos de les xarxes de suport i de cures extrainstitucionals, com veïnes, amistats…

    Sí, i en molts casos aquelles persones que els hi poden donar suport potser no viuen ni al seu municipi o la seva comarca. Si la policia et para i encara no has fet el pas de denunciar, què dius? Que vas a veure una amiga teva, arriscant-se que et posin una multa? A vegades, per no arriscar-se a una sanció, les dones que pateixen violència prefereixen no moure’s de casa i es queden cada cop més aïllades.

    Hi ha molts serveis que s’han intentat posar les piles i estar més presents, intentant incorporar l’atenció en línia, però és cert que encara falta un tema important, que és poder oferir a les dones una mena de servei de llarga durada. Amb la situació actual, on moltes dones s’han quedat sense feina, es podrien plantejar acudir un servei de curt o mitjà termini, però no saben quan es normalitzarà la situació. Et poden oferir un pis de curta durada, però no saps quan podràs trobar feina. Les dones per fer el pas de sortir d’una relació de violència necessiten poder construir una certa projecció de futur o seguretat. Per tant, cal canviar el model. Els pisos d’urgència són molt necessaris, però cal apostar també pels recursos de llarga durada, perquè les dones puguin construir un futur. Falten moltíssims recursos econòmics i habitacionals per poder donar sortida a les dones que estan atrapades en situacions de violència masclista.

  • Ferran Campillo: «Els infants que fan classe envoltats de natura tenen menys problemes d’hiperactivitat i dèficit d’atenció»

    Ferran Campillo és pediatre i coordinador del Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria i responsable de la Unitat de Salut Mediambiental Pediàtrica a la Garrotxa. En paral·lel a les protestes iniciades per la plataforma RevoltaEscolar per reduir la contaminació i pacificar els entorns escolars, el grup de treball que coordina Campillo ha elaborat un document en que alerta que una exposició constant a nivells de contaminació elevats provoca problemes respiratoris i un pitjor rendiment acadèmic en els infants i joves. En aquest sentit, la Societat Catalana de Pediatria demana convertir els entorns escolars en llocs segurs i saludables per la infància, augmentant els espais verds, i reduir el trànsit motoritzat, entre altres propostes.

    Com afecta la contaminació de l’aire la salut dels infants?

    Hi ha moltes evidències des de fa dècades que una mala qualitat de l’aire, un aire contaminant, genera un gran impacte de la salut dels infants. S’ha estudiat sobretot el tema de les patologies respiratòries. I és que els nens que estan exposats a la contaminació atmosfèrica, fins i tot durant l’embaràs, tenen més problemes respiratoris, com bronquitis de repetició i, sobretot, d’asma.

    La contaminació pot provocar un pitjor rendiment acadèmic? Pot afectar la capacitat de retenir continguts?

    S’ha estudiat força també l’impacte de la contaminació en el desenvolupament cognitiu. Una pitjor qualitat de l’aire afecta al rendiment acadèmic dels infants i joves. Els nens que viuen en entorns més exposats a la contaminació habitualment treuen pitjors notes que els seus companys que viuen en entorns amb millor qualitat de l’aire. Quan els fan exàmens, determinades funcions com la memòria o l’atenció sembla que es veuen deteriorades.

    A banda del trànsit motoritzat, el soroll també té un impacte en la salut dels infants. Afecta també al rendiment escolar, a banda d’altres afectacions que es poden produir en l’adolescència o l’edat adulta, com problemes cardiovasculars. També hi ha el tema dels accidents de trànsit, que són encara una de les primeres causes de mortalitat infantil. Tenir al voltant de les escoles un gran volum de cotxes augmenta el risc de patir aquests accidents. Per tant, el trànsit ens preocupa molt, per la contaminació de l’aire, però també per tot el que suposa en la salut de les persones.

    Un de cada tres nens catalans tenen un problema de sobrepès o obesitat. Si els pares porten els fills a l’escola amb cotxe, augmenta el sedentarisme i, en conseqüència, aquesta bomba de rellotgeria que és l’obesitat i el sobrepès.

    Cal fer un canvi en la mobilitat escolar?

    Sí. En les escoles envoltades de trànsit motoritzat és menys probable que els seus alumnes hi accedeixin amb el que en diem la mobilitat activa, és a dir, anar a peu al centre escolar. Hi ha una pandèmia de la qual no se’n parla massa, i que amb el confinament s’ha accentuat, que és la pandèmia de l’obesitat i sobrepès infantil. Un de cada tres nens catalans tenen un problema de sobrepès o obesitat. Si els pares porten els fills a l’escola amb cotxe, augmenta el sedentarisme i, en conseqüència, aquesta bomba de rellotgeria que és l’obesitat i el sobrepès.

    A més, hi ha hagut moltes restriccions en la pràctica habitual de l’esport. Necessitem que els nens puguin desenvolupar activats a l’aire lliure, puguin fer esport, caminar pel bosc o pel camp més del que ho estan fent ara. No en som prou conscients de la importància que té això per la promoció de la salut.

    Amb la pandèmia s’ha insistit molt en la necessitat de realitzar part de l’activitat lectiva a l’aire lliure, per disminuir els contagis.

    Sabem que en espais a l’aire lliure la probabilitat de transmissió de la Covid és vint vegades inferior que si es produeix la trobada en espais tancats. Per això, insistim molt en el tema de la ventilació o que, fins tot, es facin classes a l’aire lliure. El cert és que, especialment arran de la pandèmia, s’ha perdut molt el contacte amb la natura i els infants cada cop passen més temps tancats i exposats a les pantalles, sigui des de l’àmbit educatiu o com a entreteniment. Volem que els entorns escolars puguin ser també entorns de natura. Gran part dels entorns escolars els ocupen aparcaments de vehicles privats i, en canvi, tenim pocs espais verds.

    La pandèmia ha afectat molts sectors de la societat, però els infants, que no tenen dret a vot i que, en general, han sigut força ignorats, s’han vist especialment afectats. A Espanya, els nens han viscut el confinament més estricte en tota Europa. Des de la Societat Catalana de Pediatria reclamem donar als infants i adolescents l’atenció que es mereixen.

    El vehicle privat ocupa gran part de l’espai urbà i necessitem aquest espai per moltes altres coses. A les altres i sortides de moltes escoles s’hi formen aglomeracions, no perquè les persones no vulguin seguir les mesures de distanciament social, sinó perquè, moltes vegades, tenen una vorera que no arriba a un metre d’ample i, a costat i costat, tenen cotxes. Això s’ha de canviar, i esperem que en els pròxims anys hi hagi una transformació total dels nostres entorns escolars.

    Quins beneficis comporta per a la salut i benestar dels infants i joves el fet d’estar en contacte amb la natura?

    Les evidències en aquest camp potser són més limitades, però s’ha demostrat que la natura té un impacte pel que fa a la promoció dels hàbits saludables. Els nens que estan més en contacte amb la natura fan, en general, més activitat física i tenen uns millors nivells de vitamina D. En aquests casos també ens trobem que disminueix el nombre de consultes al metge.

    Hi ha també força evidència pel que fa a l’àmbit de la salut mental i també en l’àmbit acadèmic. S’ha estudiat que els infants que fan classe envoltats de natura tenen menys problemes d’hiperactivitat o dèficit d’atenció, es concentren més i retenen més i millor el contingut après durant la lliçó i, per tant, poden tenir un cert avantatge respecte als alumnes que fan una classe envoltats de murs de ciment.

    L’accés a un espai verd de qualitat i proper, en molts casos, no es dóna. Normalment, en barris més benestants sempre és més freqüent trobar espais verds, per tant, parlem també d’un tema d’equitat o de justícia.

    Així doncs, falten espais verds per als infants?

    Sí, totalment. L’accés a un espai verd de qualitat i proper, en molts casos, no es dóna. Normalment, en barris més benestants sempre és més freqüent trobar espais verds, per tant, parlem també d’un tema d’equitat o de justícia. Molts nens no disposen d’aquests espais verds comunitaris en el seu barri. Malauradament, tampoc totes les escoles disposen d’espais verds. Els arbres estan preparats per protegir del vent i de la pluja quan fa mal temps i de protegir del sol quan fa calor.

    Després hi ha tot el tema dels accessos als parcs naturals. A la Garrotxa, on visc jo, ens trobem que tot i viure tan prop d’un parc natural, moltes famílies no hi van, per desconeixement o per manca d’accés. Vivim en un moment que molts espais naturals s’estan retallant. De fet, aquí s’està plantejant construir una autovia dins el Parc Natural de la Garrotxa.

    Fa pocs dies l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que intensificava el pla ‘Protegim les Escoles’, presentat el gener de 2020 precisament amb aquest propòsit de reduir el trànsit en els entorns escolars, pacificant els entorns escolars. S’espera arribar a l’inici del curs 2021/22 a la xifra total de 92 escoles protegides. Li sembla que aquest pla és adequat i suficient?

    No conec amb detall el pla, però d’entrada crec que és una molta bona notícia que un Ajuntament dediqui recursos econòmics a retirar cotxes i fer uns entorns escolars més segurs i saludables pels infants. Ara bé, s’ha d’estudiar si aquestes mesures són prou contundents. No conec quins criteris s’han fet servir a l’hora de seleccionar les escoles, però, d’entrada, em sembla una bona notícia.

    La pandèmia ha comportat una disminució dràstica tant de la contaminació atmosfèrica com de l’acústica. Tanmateix, ara els nivells de contaminació tornen a estar com abans. La pandèmia pot suposar una oportunitat per remodelar les ciutats i fer que siguin espais més sostenibles?

    Completament. Han calgut mesures així de dràstiques com el confinament per notar una millora en la qualitat l’aire. Hem de reduir el trànsit motoritzat, un dels factors més importants de contaminació de l’aire. La pandèmia ens ha donat un avís. Ens hem adonat que fer accions d’aquest calibre, reduint al màxim la mobilitat, poden tenir un impacte molt positiu pel que fa al medi ambient i la nostra salut.

    Si no comencem a canviar la nostra manera de relacionar-nos amb el planeta, anem cap a una situació de catàstrofe. Les mesures per protegir el planeta haurien de ser urgents i dràstiques i, de moment, no s’està fent gaire, ni en l’àmbit estatal, ni autonòmic, ni en l’àmbit local. Els ajuntaments tenen les estructures per fer molts canvis, tenen al seu abast una sèrie de recursos i competències que les estructures estatals no tenen. D’un ajuntament depèn que hi hagi arbres al voltant de les escoles, que hi hagi accés segur per les bicicletes… per això, animo als ajuntaments a empoderar-se, perquè tenen molt a fer i molt a dir per fer front a l’emergència climàtica.

    Si no comencem a canviar la nostra manera de relacionar-nos amb el planeta, anem cap a una situació de catàstrofe. Les mesures per protegir el planeta haurien de ser urgents i dràstiques i, de moment, no s’està fent gaire.

    Cal fer més pedagogia en el sentit ambiental als infants i joves?

    L’educació és un pilar fonamental i té un impacte més gran del que ens pensem. Nosaltres, des de la Societat Catalana de Pediatria, animem a les escoles que instaurin sensors que mesurin la qualitat de l’aire o el trànsit. Això ajuda a veure quina és la realitat que vivim perquè, a vegades, tot el que ignorem ho menyspreem. Si no som conscients dels perills que té per la salut una mala qualitat de l’aire, no prendrem accions. A més, quan als infants els impacta alguna cosa, normalment ho transmeten als seus pares, i això pot ajudar als adults a ser conscients d’aquesta problemàtica.

    S’estima que la qualitat de l’aire té una càrrega de mortalitat similar a la que ha tingut en un any el coronavirus, i això es produeix any rere any. Però com que en el certificat de defunció no apareix les paraules ‘contaminació atmosfèrica’, sinó que apareix ‘ictus’, ‘infart de miocardi’ o ‘càncer’, la població no en pren consciència. I la mortalitat només és la punta de l’iceberg, si parlem de l’impacte de la contaminació en la qualitat de vida i en el desenvolupament de malalties cròniques, les xifres són alarmants. Cal, doncs, plantejar accions dràstiques i urgents, perquè ens hi va la vida, la nostra salut i la del planeta.

  • La primària vacuna a majors de 80 anys i dependents: «Estem esperançades»

    La Rosario i el Sebastià són del Raval de tota la vida. Es van casar l’any 1963 i, des d’aleshores, han passat per tres pisos diferents, tots al mateix barri, fins a quedar-se al pis on viuen actualment, al carrer Riera Alta. «Fa 57 anys que estem casats, i ja en feia 3 o 4 més que festejàvem», explica la Rosario. Ella té 82 anys i el Sebastià en té 83, de manera que des del seu CAP de referència, el CAP Raval Nord, els han trucat per posar-se la vacuna contra la Covid-19. «Millor que no hagués calgut la vacuna, senyal que tot estaria bé», diu la Rosario, a la sala d’espera per posar-se el vaccí.

    Arriba el torn de la Rosario i el Sebastià, que entren en l’espai habilitat al centre per a fer les vacunacions. Allà els esperen la infermera Gemma Giner i la Núria Villanueva, adjunta d’infermeria de l’ambulatori. El Sebastià es mostra serè i xerraire en el moment de la injecció i la Rosario tanca els ulls, diu, perquè li «fa respecte» la punxada. En un moment ja estan vacunats, i se’n van cap a la sala d’espera. Han de romandre-hi 15 minuts per si es produeix alguna reacció adversa. No marxen, però, sense abans agrair a les infermeres la seva feina. «Gràcies, nenes, felicitats! Sou molt guapes!», exclama la Rosario amb un gran somriure sota la mascareta.

    Ara és el torn de l’Encarnación i l’Ildefonso. Són de Santa Coloma de Gramenet, però ja fa gairebé 30 anys que viuen en un pis al Carrer Tallers, just al costat del CAP. L’any passat ell va patir un ictus, que el va deixar amb un estat delicat de salut i amb dificultats per caminar. L’Encarnación, tot i tenir 78 anys, també es vacunarà juntament amb el seu marit, que en té just 80, ja que és la seva cuidadora. «Estem molt contents de posar-nos la vacuna», diu l’Encarnación. «Ell ja m’havia preguntat diversos cops quan li tocaria. Ara estic més tranquil·la, perquè si té la vacuna no patiré tant per si es contagia», afegeix.

    La vacunació al CAP Raval Nord va començar dijous de la setmana passada i, de moment, ja s’han vacunat a 426 persones del voltant de 850 persones que estan previstes vacunar durant aquesta fase, sense comptar els cuidadors de les persones dependents. Aquest grup de població que s’ha començat a vacunar recentment, el de majors de 80 anys i grans dependents de grau III, és força elevat a Catalunya. Es tracta d’unes 400.000 i 34.000 persones, respectivament, segons comunicava el Departament de Salut la setmana passada.

    Gemma Giner i Núria Villanueva, infermeres del CAP Raval Nord, preparant la vacuna | Èlia Pons

    «Estem molt esperançades, i la gent que ve a vacunar-se, també. Per fi veiem la llum al final del túnel», explica la infermera Gemma Giner. «Estem motivades i emocionades. Ha sigut una injecció d’energia», assenyala, per la seva banda, Núria Villanueva. «Encara que trigarem força a aconseguir la immunitat de ramat, com a mínim els casos greus disminuiran. Això s’ha vist molt a les residències on, amb l’inici de la vacunació, s’han reduït ha caigut dràsticament la mortalitat. És molt esperançador, perquè amb les residències vam patir molt. Ara estem més tranquil·les», explica la Núria.

    Muntar l’espai de vacunació, segons expliquen les infermeres, no ha sigut «gens difícil», perquè ja ho tenien «tot a punt». Les vacunes arriben ja descongelades els dilluns al matí al CAP el Clot i, des d’allà, es distribueixen a tots els CAP de la zona, on es preserven entre 2 i 8 graus a les neveres. El recinte del CAP Raval Nord on es fa la vacunació, situat al segon pis, té una bona ventilació i permet abaixar les persianes perquè no entri la llum, de manera que no s’escalfin les mostres. Les infermeres pateixen, però, per si l’ascensor dona problemes, ja que no seria el primer cop que falla.

    La pandèmia viscuda pels més grans

    Per a la gent gran, la pandèmia ha suposat una reclusió molt gran a casa per evitar contagiar-se. Això ha afectat el seu dia a dia. «L’Ildefonso no surt gairebé de casa. Jo vaig a comprar i a fer tots els ‘recados’, però sempre pateixo molt per no portar el virus a casa», explica l’Encarnación. Amb l’inici de la pandèmia, aquesta parella es va desplaçar a la seva segona residència a Cunit, on han pogut passar aquests mesos de forma més tranquil·la. «Allà ens sentim més segurs. Com que hi ha menys població, hi ha menys perill de contagi. Aquí, al Raval, tot és molt petit i hi ha molta gent», assenyala.

    L’Ildefonso rep la vacuna contra la Covid-19, acompanyat de l’Encarnación | Èlia Pons

    «Nosaltres hem viscut la pandèmia resignats», assenyala, per la seva banda, la Rosario. «Abans anàvem al casal uns tres dies a la setmana i fèiem exercici, però ara està tancat», explica el Sebastià. Malgrat això, intenten sortir a caminar una estona cada dia, i molts dies, diuen, arriben a fer uns 5 km. «Intentem moure’ns molt», diu la Rosario. Per això, el període de confinament estricte va ser el més dur. Amb la pandèmia, les reunions familiars s’han reduït molt i la comunicació amb el seu entorn més proper és sobretot telefònica.

    «A vegades em poso trista, perquè penso: ‘Acabarà això alguna vegada’?», diu la Rosario. «Miro de distreure’m i llegir, perquè m’agrada molt, però se’ns està fent molt llarg tot això», afegeix. Lamenta també totes les morts que hi ha hagut. «Penses en tota aquesta gent que s’ha anat… és molt trist això. Que hagin marxat d’aquesta manera i sense acomiadar-se dels familiars», diu. «Ha sigut una cosa que ha caigut de cop, i ningú s’ho esperava, i els professionals sanitaris han lluitat tot el que han pogut i segueixen fent-ho cada dia», diu el Sebastià, agraint la tasca els professionals que es troben a primera línia.

    Vacunació als domicilis

    En el cas dels grans dependents i les persones que no es poden desplaçar físicament al centre d’atenció primària, un equip de dues infermeres, que es van tornant, vacuna als domicilis. En total, es vacunen al voltant de 24 persones cada dia a domicili, 12 al matí i 12 més a la tarda. En aquests casos, la logística és més complicada.

    «Com que de cada vial només podem extreure sis dosis, podem vacunar tan sols a sis persones i, després de vacunar-les, hem d’esperar-nos 15 minuts al domicili. Tot això ho hem de fer en dues hores, ja que la vacuna no pot estar més temps fora de la nevera», explica la Gemma. Això dificulta la tasca de les infermeres. «Hem d’anar molt pendents del rellotge, però de moment ho estem gestionant bé. Ho tenim tot calculadíssim per no perdre cap dosi», afegeix la infermera.

    La pressió assistencial disminueix

    La baixada de la corba s’ha notat també als centres d’atenció primària que, durant molts mesos, han viscut una situació molt complicada. «Seguim tenint casos, però sí que és veritat que la pressió assistencial no és la mateixa que sentíem fa unes setmanes», explica la Gemma. Els casos de Covid que els arriben actualment són, la major part, lleus. L’atenció es fa majoritàriament per telèfon i cada professional fa unes deu visites presencials al dia.

    Amb l’inici de la vacunació als majors de 80 anys i grans dependents, les infermeres del centre han hagut de doblar torns per poder seguir fent la seva tasca habitual. «Cada infermera té la seva pròpia consulta i seguim fent urgències. Si no dobléssim torns, no podríem arribar a tot», assenyala la Gemma.

  • Adrià Comella: «La pandèmia ha servit de catalitzador perquè hi hagi millores en el sistema de salut»

    Adrià Comella i Carnicé és llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Lleida i, des del juny del 2018, és director del Servei Català de la Salut (CatSalut). La valoració que fa de la resposta del sistema de salut pública de Catalunya davant l’emergència de la Covid «només pot ser positiva». Pel que fa a les lliçons apreses de la pandèmia, Comella considera que aquesta crisi sanitària «ha permès accelerar processos que feia temps que s’estava valorant si valia la pena fer-los» i que això ha de quedar com a «llegat».

    Respecte la construcció dels nous hospitals satèl·lit, el director del CatSalut argumenta que eren molt necessaris, perquè, segons diu, «calia assegurar-nos que teníem prou capacitat de llits de crítics, que ens serveixin per a la pandèmia i la post pandèmia, ja que històricament hi havia un dèficit».

    Ja fa gairebé un any del primer cas de Covid detectat a Catalunya. Quina valoració fa de la resposta del sistema de salut pública de Catalunya davant aquesta emergència?

    Jo crec que la valoració només pot ser positiva. Una pandèmia és la pitjor situació que pot viure el col·lectiu sanitari, perquè altera molt les organitzacions, el ritme de treball i les condicions dels sanitaris si és de la magnitud com la que estem vivint. Aquesta alteració sol comportar moltes dificultats per oferir bones respostes i jo crec que les organitzacions proveïdores del sistema de salut i el conjunt dels professionals sanitaris han fet no només un esforç, sinó que han aplicat molta intel·ligència, innovació i determinació perquè la resposta en una situació tan dura fos la millor possible. Per tant, estem molt satisfets. La sensació que tenen els sanitaris és la mateixa. Tenen una doble sensació: de feina ben feta, malgrat que estem parlant de moltes morts i de molt patiment, però també de molt cansament, a causa de la magnitud d’aquesta situació. Els sanitaris estan molt cansats emocionalment i físicament.

    Que en podem extreure de bo d’aquesta situació? La pandèmia ha servit perquè el sistema guanyi múscul?

    La pandèmia ha permès accelerar coses que feia temps que s’estava valorant si valia la pena fer-les o no, ha servit de catalitzador perquè hi hagi millores en el sistema de salut. Per exemple, en l’àmbit dels sistemes d’informació hem avançat moltíssim en noves tecnologies, s’ha pogut renovar i innovar molt equipament tecnològic, i això no s’aturarà. La crisi sanitària ha servit per sacsejar aquesta necessitat, posar-la damunt la taula i comprometre els recursos perquè aquesta renovació sigui un fet.

    Què cal fer respecte a la primària? Cap on ha d’anar la transformació de l’atenció primària?

    La pandèmia ha servit també per entomar molt a fons la transformació de l’atenció primària, el primer nivell assistencial que tenim, i aquesta s’ha reforçat moltíssim a conseqüència de la crisi sanitària. Pràcticament han crecut en un 20% els recursos humans destinats a l’atenció primària. Hem contractat aproximadament 4.500 persones en aquest àmbit, que estan fent una tasca de suport epidemiològic, en la identificació i seguiment dels contactes i altres tasques relacionades amb la Covid. La nostra idea és que puguin tenir una continuació en el temps en el sistema per reforçar la primària. Al cap i a la fi, es tracta d’aprendre del que ens ha fet viure l’epidèmia, i el que aprenem és que segurament ens hem d’organitzar d’una manera diferent.

    La forma de treballar dins d’una consulta per part dels metges, infermeres, personal administratiu… pot ser diferent per assegurar que rebem abans l’usuari, ser més resolutius i que cadascuna de les persones que configuren la consulta faci la feina per la qual està format. Un dels problemes de l’atenció primària és que sovint els metges fan més d’administratius que de metges o que les infermeres fan més tasques burocràtiques que de cures. La transformació iniciada amb l’epidèmia ens permetrà avançar dins d’aquest mateix any 2021 perquè es pugui fer una transformació de tots els equips d’atenció primària del país, per avançar en la idea que el metge o metgessa faci més de metge o metgessa, l’infermer o infermera faci més d’infermer/a, etc. A més, introduirem figures noves, de manera que, subsidiàriament, tothom faci la feina que li correspon. Ben aviat, en 15 o 18 mesos, esperem que els usuaris puguin percebre un canvi qualitatiu rellevant en l’atenció primària. Estem també ajudant a la primària a créixer en espais físics. En total, es muntaran més de 120 mòduls al costat dels CAP del país perquè la primària tingui un espai per fer diagnòstic de malalties respiratòries i separar el circuit Covid del no Covid en els casos on l’espai actual del CAP no ho permet. La pandèmia ha permès fer inversions que han de servir per construir un sistema més encara potent.

    S’haurien pogut fer algunes coses millor? Quina autocrítica en fa?

    Un element que va generar molta disconformitat fou la manca de materials de protecció a l’inici de la pandèmia. Des dels centres, institucions i el conjunt de la ciutadania va haver-hi un gran esforç per superar aquesta situació. Era complicat resoldre aquesta situació i, personalment, és el moment que més em va fer patir. Quan el material escassejava es va haver de fer trasllats de material, i recordo molta angoixa en aquell moment, per part dels professionals i per part nostra. Era molt difícil anticipar això. De fet, vam intentar-ho i vam llençar comandes de compra el desembre, quan la crisi ja estava a Europa, però moltes no es van arribar a materialitzar. La competència entre països per aquell material va ser ferotge. Va ser el moment més crític. Hi ha hagut altres moments en els quals hem patit, però hem anat remuntant.

    Un altre moment que ens va fer patir molt ha estat la caiguda de l’activitat no Covid. En una situació d’emergència, on els recursos s’han de destinar en gran part a aquesta nova malaltia, resulta difícilment evitable. En aquest sentit, vam fer un pla d’activació per tal de recuperar al màxim aquesta activitat assistencial no Covid. Al final de la primera onada l’activat quirúrgica havia caigut un 40%. Ara bé, malgrat patir dues onades més, l’any el vam tancar recuperant la meitat d’aquesta activitat perduda. Hi ha molt d’esforç darrere per intentar aconseguir aquest equilibri entre assistència Covid i no Covid. Segurament, a ulls de la ciutadania, es pot veure que s’ha demorat massa vegades l’activitat assistencial no Covid, però vull donar la garantia a la ciutadania que ni els sanitaris ni el CatSalut, en cap moment, s’han aturat per intentar recuperar l’activitat perduda i atendre tots els problemes de salut. Treballem molt sota el criteri dels clínics. Estem gestionant el que es fa abans d’acord amb la gravetat del cas i la complicació posteriors si es produeix un endarreriment.

    Adrià Comella, durant l’entrevista | Pol Rius

    Efectivament, concentrar molta part dels esforços en la Covid ha tingut efectes col·laterals en altres malalties. Com quedaran les llistes d’espera amb l’impacte de la Covid-19?

    El que hem fet és assegurar-nos i garantir que tots els processos més greus se seguissin mantenint. Els processos vinculats amb el càncer i les malalties cardíaques, que són els més greus, estan prioritzats. En aquests processos estem treballant al mateix ritme que l’any 2019. Una altra cosa són els processos que generen un malestar en el pacient, que no s’han de menystenir, però que des d’un punt de vista clínic tenen menys gravetat. Aquí hi ha molts processos i aquests es poden veure demorats en el seu abordatge i solució i, en aquest sentit, tenim programes preparats per resoldre’ls com més aviat millor. Jo crec que durant aquest any 2021, si aconseguim controlar l’epidèmia, podrem recuperar gran part de l’activitat. Òbviament, si entra més gent al sistema i no en surt, el volum creix i la llista d’espera es pot incrementar. Pot haver-hi un moment que hi hagi molta gent esperant, però seguiran estant dins dels terminis clínics d’espera. Recuperar l’activitat és un tema prioritari. Això és un esforç extraordinari que ha fet el col·lectiu sanitari, i la ciutadania n’és conscient de l’esforç que s’està fent. Aquest esforç extraordinari necessitarà un cert temps per posar-se en un nivell de tensió més sa pels professionals.

    Cada setmana estarem millor que l’anterior, però a mesura que pugen els contagis hem de mirar els números i prendre decisions per evitar que el sistema sobrepassi les seves capacitats. Els recursos que destinem a la Covid són finits. Si els recursos els destinem només o prioritàriament a la Covid, estem deixant de fer activitats que faríem, que són activitats menys greus, però que poden tendir a agreujar-se. Que el sistema pugui donar resposta a les malalties no Covid és una garantia de salut per tothom. Si la tensió de contagis creix i això porta al sistema assistencial a haver de concentrar recursos per la Covid, l’ideal és intentar que aquests recursos no hi siguin molt de temps o que hi estiguin en la menor mesura possible per tal de poder donar resposta altres processos. Aquest equilibri de necessitats cal basar-lo molt en l’evidència.

    Durant el 2021, necessitarem 1.400 o 1.600 milions d’euros extraordinaris en relació amb un any normal per poder donar resposta a les necessitats que produeix l’epidèmia.

    La injecció de 2.100 milions d’euros de finançament extra per fer front a la pandèmia, com quedarà?

    D’aquests diners hi ha una part molt important, aproximadament un 25%, que són inversions i, per tant, han vingut per quedar-se i formaran part de l’enfortiment del sistema. Hem aconseguit estar en nombre de llits de crítics en nivells de ràtios europees, fet que no havíem assolit mai abans. Per tant, hi ha una sèrie de partides importants que es queden i que han de representar un pas endavant des del punt de vista de millorar la capacitat del sistema. L’altra part és, bàsicament, en recursos humans, ja que s’han hagut de contractar moltes més persones. El sistema, que normalment ja treballa en un nivell de producció molt alt, al 100%, ha estat treballant gairebé al 120% durant tot un any. Un sistema que treballa amb aquesta sobrecàrrega de feina té uns costos també, en termes de nòmines del personal i en termes de materials diagnòstics. Hi ha hagut una gran inversió en testos, cribratges, medicaments, oxigen, etc. És una despesa més conjuntural; a mesura que l’epidèmia es vagi solucionant, aquesta és una part de la despesa que tendirà a desaparèixer i apareixeran noves necessitats d’inversió, durant aquest any i els següents, que tindran a veure en assegurar-nos de recuperar l’activitat que forçosament s’ha hagut d’ajornar.

    Des d’un punt de vista dels costos, l’any 2020 és l’any que en què hi ha hagut una despesa més gran. En el 2021 seguirà havent-hi una gran despesa, probablement menor que l’any anterior, però si no són 2.100 milions d’euros extraordinaris en necessitarem 1.400 o 1.600 en relació amb un any normal per donar resposta a les necessitats que produeix l’epidèmia. De cara al 2022 encara està per veure. Esperem tenir controlada l’epidèmia, però tindrem necessitat d’acabar el pla d’inversions que tenim ja acordat per recuperar l’activitat habitual.

    El sistema està infrafinançat?

    Diversos estudis posen damunt la taula que el sistema català té una mancança estructural de 5.000 milions d’euros. La despesa d’un any habitualment pot rondar al voltant d’uns 12.000 milions d’euros i els diferents estudis assenyalen que faria falta afegir-hi 5.000 milions d’euros a aquests diners. Nosaltres pensem que això és completament necessari. No és una situació que afecti només a Catalunya, sinó al conjunt de l’Estat. El conjunt de les autonomies tenen aquesta mateixa situació d’infrafinançament i és important que en aquesta nova legislatura que ara comença s’arribi a acords que permetin solucionar l’infrafinançament del sistema sanitari en el conjunt de l’Estat i, concretament, a Catalunya. Si aquesta xifra de 5.000 milions es pot progressivament incorporar en els pressupostos, el sistema estarà en unes condicions adequades per poder donar resposta no només a l’epidèmia sinó als reptes dels pròxims anys, que seran molt importants en termes de salut.

    Tenim una població que, per sort, cada vegada viu més anys i amb més qualitat de vida. El sistema sanitari té moltíssima capacitat d’innovar, d’incorporar noves tecnologies que permetin resoldre malalties que abans no es podien solucionar i, com a societat, hem d’aspirar a curar-nos d’aquestes malalties. Catalunya, a través dels seus centres, té una gran capacitat de lideratge en innovació tecnològica. Això requereix coneixement, intel·ligència, professionals capaços, que en tenim molts, però també recursos. El ritme de la innovació ha de venir acompanyat pel fet que el sistema tingui capacitat de respondre.

    Es preveuen inversions en modernitzar el sistema telefònic i informàtic dels centres d’atenció primària, dels quals molts professionals es queixen?

    S’han començat a fer aquestes inversions. Hem canviat un percentatge important de centraletes telefòniques i estem treballant per introduir aquestes millores. L’accessibilitat a la primària està evolucionant, jo crec que en benefici dels usuaris i dels professionals. Històricament la visita a un CAP era sempre física. Algunes d’aquestes visites tenen molt sentit, perquè la presencialitat és fonamental per a fer una bona exploració i diagnosticar bé una malaltia, però hi ha moltes altres visites que es poden fer per telèfon, estalviant temps als usuaris i als professionals. Estem treballant amb la idea que totes les consultes que s’hagin de fer físicament es facin com abans millor, però que les altres relacions entre professionals i usuari, com la d’informar dels resultats d’unes proves, es puguin fer a través de vies telemàtiques.

    | Pol Rius

    Hi ha molts CAP que estan en mal estat, com el Raval Nord o el Passeig de Sant Joan. Com estan els corresponents projectes per a la construcció de nous CAP a Barcelona o d’ampliacions dels mateixos?

    Durant aquesta legislatura es va aconseguir desbloquejar un acord que ha permès tenir clar que el CAP Raval Nord tindrà un nou edifici a l’antiga Església de la Misericòrdia i, en aquest moment, estem licitant el projecte per poder-lo tirar endavant. En conjunt, aquest tipus de projectes solen tardar entre tres i quatre anys a veure la llum. El CAP Raval Nord està en la fase de licitar el projecte i és esperable que, si tot va bé, a finals de l’any 2023-24 el CAP sigui una realitat, que fa molta falta. Ara s’ha construït un mòdul per guanyar espai, que és temporal. A Barcelona tenim solars identificats pel CAP Horta, pel del Passeig Sant Joan, a la cruïlla entre Gran Via i Nàpols, i també pel CAP Besòs, del qual farem una ampliació en un edifici contigu a uns antics cinemes. Tots aquests projectes han de ser una realitat en tres o quatre anys.

    Els nous hospitals feien molta falta. Calia assegurar-nos que teníem prou capacitat de llits de crítics, que ens serveixin per a la pandèmia i la post pandèmia.

    La construcció dels nous hospitals satèl·lit va aixecar moltes crítiques per part de l’atenció primària. El sistema necessita aquests nous hospitals?

    Sí, feien molta falta. Són extensions dels hospitals que els acullen, i cadascun dels cinc hospitals responen a necessitats diferents. En el cas de l’hospital annex a Can Ruti, feien falta més llits de crítics, ja que tota aquella zona estava infradotada d’aquests tipus de llits. Per tant, construïm una mena de macro-espai de llits de crítics perfectament integrat, i això ens permet organitzar resposta a la Barcelona nord, el Maresme i part del Vallès.

    Actualment, tenim gairebé 600 persones ingressades en llits de crítics. Quan va començar aquesta crisi, teníem 575 llits de crítics en tot el país. Avui, la capacitat està consumida al 100% només per una malaltia, que és la Covid. Calia assegurar-nos que teníem prou capacitat de llits de crítics, que ens serveixin per a la pandèmia i la post pandèmia, ja que Catalunya ha estat històricament infradotada de llits de crítics. Els espais ja estan ocupats i ens ajudaran també a resoldre les necessitats futures del país. Aquests hospitals els hem fet de comú acord amb els líders dels hospitals, hem dialogat amb els diferents proveïdors per corregir unes mancances concretes i d’acord amb les seves necessitats hem construït els projectes dialogats. Eren molt esperats i estan sent molt ben rebuts pels hospitals.

    L’atenció primària, inicialment, va veure aquesta actuació com afavorir més el món hospitalari que la primària, però veníem d’una inversió de 30 milions d’euros, i no hem parat d’invertir en la primària. Les inversions es van fent una darrere l’altre i amb visió de conjunt. Quan vam anunciar la construcció dels nous hospitals satèl·lit, estàvem treballant en paral·lel amb el projecte d’ampliació dels Centres d’Atenció Primària amb 120 edificis arreu del país. A continuació, es tiraran endavant també inversions d’ampliació i millora en aproximadament 20 CAP.

    Hi ha suficient personal mèdic i d’infermeria per a treballar en aquests nous hospitals satèl·lit?

    Sí, els professionals s’han anat incorporant durant la crisi i s’han fet noves contractacions a mesura que els espais s’han anat posant en disposició. S’han contractat els professionals necessaris per tirar endavant aquests espais i no hi ha hagut excessives dificultats per fer-ho. El maneig de llits de crítics té un component mèdic però, sobretot, d’infermeria. Necessiten moltes infermeres i infermers, i són aquests perfils els que s’han anat incorporant.

    Des del Diari de la Sanitat vam publicar un reportatge parlant amb rastrejadors de Ferrovial que deien que la gestió del rastreig era ineficient i que el sistema fallava. El contracte amb Ferrovial va ser un error?

    Aquesta no és una decisió que correspongués al Servei Català de la Salut. Nosaltres ens dediquem a la part assistencial i el rastreig dels contactes no és la nostra competència, perquè correspon a l’àmbit de la Salut Pública. Des de l’òptica de l’atenció primària, nosaltres vam contractar els gestors Covid, que es van integrar en l’atenció primària. Aquests fan seguiment dels contactes de positius en Covid, els quals s’aboquen a un sistema informàtic i, a part d’aquí, és quan intervenen els scouts contractats per Ferrovial. Certament, crear un servei que no existia, partint de zero i adquirint un cert rodatge, requereix un temps. Jo crec que cadascú va fer la seva part.

    Des del CatSalut, vam ajudar en el desenvolupament del sistema informàtic perquè hi hagués una bona comunicació entre la primària i els scouts. Això té un procés d’implementació i correcció que, en el moment actual, és potent i funciona d’una forma molt correcta. El contracte va ser molt polèmic. Des del CatSalut el que més ens ha preocupat és que hi hagués una bona fluïdesa entre els professionals de l’atenció primària i els rastrejadors. Això en molts casos ha funcionat bé i, en d’altres, sí que és cert que hi ha hagut determinants incidents, com casos en què la trucada es produïa massa tard o els havien trucat més d’una vegada. Crec que aquestes coses formen part del procés de fer néixer un servei que era inexistent. Això no és senzill, ja que parlem d’un volum de contactes molt gran. Crear una plataforma així es complex. El seguiment dels contactes ha anat millorant i el problema ha estat més en la dificultat dels contactes de complir amb els aïllaments que no pas en la seva identificació.

    | Pol Rius

    Com valora la situació epidemiològica actual?

    Des del punt de vista assistencial, hem anat pujant i baixant. Ens preocupa molt des del punt de vista del volum de llits de crítics que tenim a la disposició. La informació que ens arriba és que la millora que estàvem experimentant s’ha aturat i, per tant, veurem si ens trobem en una fase d’estancament, que ens permetrà anar desescalant persones ingressades a llits de crítics, o bé després tornem a tenir un creixement. Si experimentem una altra vegada un creixement, més o menys lent, i es tornen a prendre mesures per assegurar que el creixement s’aturi, podem seguir donant resposta com hem fet fins ara. Si el creixement fos més accelerat i partíssim de la situació actual, amb gairebé 600 persones ingressades a llits de crítics, patiríem molt. La situació actual la intento mirar amb respecte. Haurem d’estar tots molt atents a les dades dels contagis per veure en quina mesura podem anar relaxant les mesures. El que hem de fer és mirar bé les dades, tenint clara la relació que hi ha entre mobilitat, contagis i pressió assistencial. Aconseguir un bon equilibri d’aquestes tres potes és la millor manera que tenim de gestionar aquesta situació.

    Quin impacte pot tenir la vacunació?

    La vacunació és la solució. La vacuna funciona i ho estem veient de forma clara en les residències de gent gran, on el nombre d’infectats i ingressos ha decaigut. Els països que tenen un major percentatge de població vacunada estan reportant el comportament exitós d’aquestes vacunes. Però això no és immediat, perquè la capacitat de vacunar que té el sistema és altíssima, però l’aprovisionament de vacunes de moment és baix. Necessitarem un temps per poder posar les vacunes, perquè no venen en grans quantitats. Malgrat que tinguem la vacuna, fins que no tinguem immunitat de grup, que no serà fins d’aquí a uns mesos, hem de seguir amb les mesures de protecció.

    Els professionals que treballen en el sistema sanitari són el millor referent que socialment podem tenir. La seva capacitat de sacrifici, resiliència i d’innovació és exemplar.

    La pandèmia també ha comportat grans conseqüències econòmiques i socials.

    Òbviament també hi ha les dificultats econòmiques que hi ha darrere de tancar sectors econòmics i les conseqüències en salut que se’n deriven, perquè la pèrdua d’ingressos d’una família pot derivar en problemes de salut, emocional i física. Al final, tot són vasos comunicants. En aquest sentit, agraeixo el comportament exemplar del conjunt de la ciutadania. Acabarem superant aquesta situació, però ens quedaran unes seqüeles, i haurem de posar els recursos necessaris perquè aquests efectes col·laterals de la pandèmia se solucionin com més aviat millor. Una vegada superada l’epidèmia, venen molts reptes i feina per fer. És un tipus de situació que, per sort, es produeix cada molts anys, i espero que puguem sortir des del punt de vista del sistema amb un cert llegat. Els sanitaris estan molt cansats, treballen amb una tensió altíssima, amb unes vivències emocionals molt dures, i això els condiciona molt. També crec que un cop superat això quedarà aquest sentiment de feina ben feta. Crec que ens haurem d’animar tots entre tots. És la pitjor situació que pot viure el col·lectiu sanitari i penso que els professionals que treballen en el sistema sanitari són el millor referent que socialment podem tenir. La capacitat de sacrifici, resiliència i d’innovació, alhora que s’intenta mantenir el possible l’activitat no Covid, jo crec que és exemplar.

    Les contractacions han crescut en tot el sistema en 13.000 persones. Una bona part d’aquesta plantilla s’ha de quedar en el nostre sistema, per tant, hi haurà més mans i més formació.

    Els professionals sanitaris argumenten que estan esgotats i cremats. De fet, el pròxim 10 de març la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya ha convocat una vaga. Com es preveu abordar això?

    S’està fent molta cosa. Les contractacions han crescut en tot el sistema en 13.000 persones. Una bona part d’aquesta plantilla s’ha de quedar en el nostre sistema, per tant, hi haurà més mans i més formació i les eines que hi ha a l’abast les estem mobilitzant i posant en pràctica per tenir cura de la salut física i emocional dels professionals sanitaris. Estem mobilitzant programes i recursos, però malauradament, la situació viscuda ha sigut de catàstrofe. Quan un país està pràcticament tres mesos tancat, quan els sanitaris veuen que se’ls mor gent i al principi no tenen cap eina per resoldre-ho, això provoca aquestes sensacions i conseqüències físiques i emocionals. Però d’aquesta situació n’hem de sortir no des del conflicte entre les parts, sinó des de la col·laboració. Totes les decisions que s’han fet no s’han fet des d’aquest despatx sinó de comú acord amb el sector sanitari. El sector és molt conscient de l’esforç extraordinari que ha fet el país i ara s’apunten les bases per canvis i millores en el futur.

    En aquest sentit, crec que no hi ha trampes. Hi ha problemes clars ben diagnosticats que han necessitat unes accions i s’han buscat alternatives. Hem invertit recursos i diners públics al servei de tot això, en el curt i mitjà termini. És lògic que hi hagi gent que pugui tenir aquesta sensació de cansament i esgotament i, en alguns casos, d’incomprensió, i busqui formes de canalitzar aquestes emocions, ja sigui convocant una vaga, una manifestació o el que sigui. Nosaltres som molt partidaris de treballar amb els sindicats perquè les idees es canalitzin en documents a través del treball conjunt. No tinc clar quin és l’abast de la vaga convocada. El que sé és que no està convocada pels sindicats que estan en el comitè d’empreses i les taules de negociació del conjunt del sistema, que ostenten la representació dels treballadors de forma majoritària. Jo comprenc que hi hagi aquesta sensació de malestar, però a mi em toca defensar, i ho faig molt convençut, que el conjunt de les entitats proveïdores i el conjunt dels professionals, així com el Servei Català de la Salut, han posat damunt la taula -i seguiran posant damunt la taula- totes les eines disponibles perquè tot això se superi de la millor manera possible.

    | Pol Rius

    Amb la pandèmia s’ha reivindicat molt la tasca de les infermeres. La realitat és que les ràtios són força baixes respecte a altres països europeus, en part perquè, durant anys, molts i moltes professionals han marxat a l’estranger a la recerca d’unes millors condicions laborals. Què cal fer?

    Fan falta més infermeres, això és clar. Els sectors professionals diuen que la immensa majoria d’infermeres es queda en l’àmbit on s’ha format, després hi ha professionals que marxen a l’estranger, una part es queden, i d’altres després tornen. També ve gent de fora. Les professions sanitàries són fàcilment exportables arreu del món, per tant, és més fàcil la mobilitat. El principal tema a resoldre està identificat, i ho hem començat a parlar amb les universitats. En alguns casos de perfils sanitaris concrets, cal augmentar el nombre de persones titulades, augmentar les places, especialment d’infermeres. Cal potenciar l’especialització, ja que no té res a veure una infermera de primària amb una infermera d’UCI. Per tant, cal més volum de places i un major nivell d’expertesa. Dimensionar això bé pot fer guanyar qualitat el sistema. Hem de tendir a fer créixer el nombre d’infermeres en el nostre país, entre altres coses, perquè el país creix i les persones envelleixen, i necessitem recursos per cuidar i curar aquestes persones. Una gran part d’aquestes tasques les duen a terme infermeres.

    I respecte a altres especialitats?

    Hi ha altres especialitats, com la nutrició, la psicologia o la fisioteràpia, que són molt rellevants també per la salut de les persones, especialment pel que fa a la prevenció. És a dir, no en la resposta basada en el medicament, sinó en la mateixa resposta de l’organisme. Tot l’abordatge de les necessitats de salut de la nostra ciutadania l’hem de mirar com una resposta no només a través del metge o la infermera, que és una mirada molt clàssica, sinó des d’altres especialitats, veient quin rol juga cada actor en el sistema.

    D’acord amb aquesta idea planegem el futur de l’assistència a la nostra ciutadana. Jo entenc que, a vegades, des dels actors del sistema el missatge se simplifica, però a vegades fem un mal favor quan ho expressem de forma tan simplificada, perquè segurament podem prendre millors decisions si tenim en compte aquesta complexitat. Darrere d’això, sempre hi ha defenses més corporatives, d’un col·lectiu concret. A nosaltres ens correspon tenir una mirada tan àmplia com sigui possible. Si a l’usuari el podem tractar sense que estigui malalt és molt millor. Això té a veure amb una bona alimentació, una bona salut emocional, una bona activitat física… I d’això se n’encarreguen professions sanitàries molt importants, que s’han d’incorporar a les consultes. El nostre pla de transformació de la primària versa entorn de tot això, a la idea que hi hagi altres col·lectius professionals que ajudin a preservar la salut sense teràpies més agressives, com les farmacològiques o quirúrgiques.