El juny del 2020, Pedro Gullón, epidemiòleg i especialista en medicina preventiva i salut pública, i Javier Padilla, metge de família, publicaven el llibre Epidemiocracia: Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo, editat per Capitán Swing. El llibre reflexiona al voltant de la pandèmia del coronavirus però també sobre les pandèmies passades i les causes i els contextos socials i polítics que propicien el sorgiment d’aquestes. La principal tesi que defensen els autors és que les epidèmies sí que distingeixen de classes socials. “Les persones de classes socials menys benestants tenen més susceptibilitat a patir el coronavirus, perquè tenen treballs més precaris, viuen en habitatges més precaris, tenen pitjors condicions de vida i, per tant, estan més exposades a contraure el virus. A més, tenen major vulnerabilitat mèdica”, assenyalava Gullón en una entrevista al Diari de la Sanitat.
Propostes per a la reforma del sistema sanitari
Laia Estrada i Xavier Milian, membres del Grup de Treball Nacional sobre la Sanitat de la CUP són autors del llibre Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública, editat per Tigre de Paper. El llibre fa una diagnosi del sistema sanitari català i dels motius que han provocat el seu col·lapse durant la crisi del coronavirus. «El que ha passat ara no és res nou, si s’ha produït un col·lapse de la sanitat pública és perquè fa dècades que hi ha un desmantellament progressiu del sistema. Que en el moment originari s’escollís un model publicoprivat és el motiu pel qual ha anat degenerant tan al llarg d’aquesta dècada», explicava Xavier Milian en una entrevista al Diari de la Sanitat.
La invisibilitat de les dones en la medicina
Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing), escrit per la metgessa especialista en endocrinologia Carme Valls, reflexiona al voltant de la invisibilitat de les dones en la medicina al llarg de la història i sobre la necessitat de desenvolupar la ciència de la diferència, que permet diferenciar entre els dos sexes i que, segons la metgessa «és una assignatura pendent per la medicina que ens permetria recollir més informació per tractar millor als pacients d’ambdós sexes». La publicació descriu les últimes investigacions i avenços en perspectiva de gènere en salut i encoratja les dones a empoderar-se i ser protagonistes de la seva salut. Segons assenyala Valls en una entrevista a aquest mitjà, en els darrers anys hi ha hagut alguns avenços pel que fa a la inclusió de les dones en les investigacions, però encara es tracta d’una tímida aproximació.
El gran repte de l’emergència climàtica
El metge epidemiòleg Carlos A. González és autor del llibre Emergencia climática, alimentación y vida saludable, editat per Icaria Editorial. González explica que la nostra salut i la salut de la planeta estan íntimament relacionades i, per tant, si volem preservar la nostra vida, hem de començar per garantir la vida de la planeta. Segons l’autor, per garantir la nostra salut i la de la planeta és imprescindible revertir el nostre model de consum, que afavoreix l’escalfament global dels ecosistemes pels gasos efecte hivernacle produïts per l’ús de combustibles fòssils, però, també, per l’explotació de terra, l’eliminació de boscos i la cria intensiva de bestiar. En aquest sentit, l’epidemiòleg proposa substituir productes d’origen animal per productes vegetals, que són més saludables i tenen un menor impacte climàtic i, alhora, ajuden redueixen el risc a patir malalties cròniques. “En lloc de centrar-nos en el tractament de les malalties, que és el que interessa a la indústria farmacèutica, cal centrar-nos en la prevenció”, assenyalava González en una entrevista a aquest diari.
L’origen dels patògens letals
La periodista d’investigació Sonia Shah és l’autora del llibre Pandemia. Mapa del contagio de las enfermedades más letales del planeta, reeditat enguany per l’editorial Capitán Swing. Es tracta d’històriaepidemiològica queexplora elsorígens de lesepidèmies,traçantparal·lelismes entreel còlera-un delspatògenscausantsde pandèmiesmésletalsde la història-i altres novesmalalties queens assetgen. En el llibre, l’autora diu que tractar la SARS-CoV-2 com una agressió estrangera o una guerra, sense donar-li el caràcter social que impliquen les pandèmies o sense fer memòria de crisi passades, ens farà caure “una i altra vegada”. Segons explica en una entrevista de l’Agència SINC, encara que els grans titulars de premsa afirmin que aquest virus ens canviarà, per a ella, “el més cridaner d’aquesta pandèmia és l’extremadament familiar que resulta”.
L’impacte de la Covid-19 en l’autisme
Els efectes de la Covid-19 es converteixen en un desafiament afegit per als nens i nenes amb trastorns de l’espectre autista (TEA). Amb la pandèmia, es fa més complicat rebre les teràpies necessàries, practicar el distanciament social i readaptar-se després de la interrupció de les rutines diàries. En aquest context, l’investigador i divulgador científic José Ramón Alonso i la psicòloga Irene Alonso Esquisabel han publicat el llibre El autismo, editat per Shackleton Books. Es tracta d’una guia per comprendre i abordar el TEA en plena pandèmia, dirigida tant a familiars de persones amb autisme com a metges, personal educatiu o psicòlegs. El llibre intenta donar una visió panoràmica i transversal del que implica l’autisme: les seves causes, les seves implicacions genètiques, els mètodes de diagnòstic i, fins i tot, els tractaments i les teràpies més efectives.
Quiròfans i hospitals de dia convertits en unitats de cures intensives, llits d’hospitalització allà on hi havia butaques i hotels habilitats amb preses d’oxigen per ingressar més pacients. Durant el pic de la pandèmia, els hospitals catalans es van haver de reconvertir de cap a peus per poder atendre el nombre exponencial de pacients de coronavirus que anaven arribant als centres hospitalaris. Fem un repàs de com s’ha viscut aquesta transformació a alguns dels hospitals catalans més importants.
Entrevista a Antoni Castells, Director Mèdic de l’Hospital Clínic
El Dr. Antoni Castells, Director Mèdic de l’Hospital Clínic, analitza les dificultats de la gestió sanitària de la crisi del coronavirus. “La principal complexitat va venir per la incertesa respecte a l’evolució de la pandèmia. Havíem de prendre decisions ràpides, però meditades, amb la por constant de no tenir suficients recursos”, diu.
Vall d’Hebron i l’adaptació constant dels professionals
Durant la pandèmia, dels 40 llits d’UCI que hi havia es van passar a 200, i metges d’especialitats molt allunyades van unir forces per combatre la Covid-19. Parlem amb alguns d’aquests professionals per a fer una radiografia de com s’està vivint la pandèmia del coronavirus a l’hospital més gran de Catalunya.
L’Hospital de Bellvitge i l’inici de la desescalada
La desescalada va suposar una nova adaptació als hospitals, que va posar el manteniment de la telemedicina, instaurada durant la pandèmia i que, com diuen alguns professionals, ha vingut per quedar-se. A l’Hospital de Bellvitge, els professionals sanitaris, cansats i afectats emocionalment per la situació viscuda, destaquen els aprenentatges extrets de la crisi i diuen ara sentir-se molt més preparats per afrontar un possible rebrot a la tardor.
Un 25 % de la població mundial no tindrà accés a una vacuna contra la Covid fins l’any 2022. Així ho indica un estudi de la Universitat Johns Hopkins publicat a la revista mèdica British Medical Journal (BMJ). L’estudi analitza els compromisos de compra abans de la comercialització de les vacunes i proporciona una visió general de com els països amb ingressos elevats s’han assegurat el subministrament futur de vacunes contra la Covid-19, però com l’accés de la resta del món resulta «incert». Segons els autors, «diversos països han prioritzat assegurar dosis de vacuna per cobrir les seves pròpies poblacions, fins i tot quan la necessitat de respondre a la Covid-19 podria ser major en altres territoris».
Amb més de 54 milions de casos i més d’un milió de morts per malaltia del coronavirus a tot el món, els esforços mundials per produir vacunes contra la Covid-19 han guanyat força. A més de les ja autoritzades, es troben en fase d’investigació i desenvolupament 48 vacunes candidates que, actualment, estan sotmeses a proves clíniques i, almenys, altres 164 candidats es troben en fases preclíniques. «Fins i tot amb els nivells de finançament públic sense precedents i el ritme accelerat de comercialització d’aquestes vacunes, la demanda mundial superarà enormement l’oferta disponible durant aquest període», escriuen els autors de l’estudi.
Per aquest motiu, en les darreres setmanes, diversos països han agafat compromisos de compra de dosi de diverses vacunes contra la Covid-19. En data de 15 de novembre, una minoria de països havia reservat 7,48 mil milions de dosis de 13 fabricants de 48 candidats a vacunes Covid-19 que es trobaven en la fase d’assajos clínics.
La meitat de dosis pel 14% de la població mundial
Si es compleixen aquests acords de contravenda de dosis entre governs i farmacèutiques, poc més de la meitat de les dosis ja reservades (un 51%) es destinaran a països amb ingressos elevats, que representen tan sols el 14% de la població mundial. Els països de rendes baixes i mitjanes obtindran la resta de dosis (l’altra 49%), tot i que representen el 85% de la població mundial.
Així, per exemple, els Estats Units han reservat 800 milions de dosis, però representen una cinquena part de tots els casos de Covid-19 a escala mundial (11,02 milions de casos), mentre que el Japó, Austràlia i el Canadà han reservat col·lectivament més de mil milions de dosis, però no representen ni l’1% de Covid-19 casos globals (0,45 milions de casos).
Més del 40% d’aquests compromisos de compra de vacuna abans del mercat per als països amb ingressos elevats depenen de l’èxit d’un candidat, la vacuna AstraZeneca / Universitat d’Oxford. Aquesta candidata de vacuna no només té el preu més baix, sinó que amb una refrigeració tradicional es pot fer el seu transport i emmagatzematge. En tot cas, amb l’ajut d’iniciatives internacionals, països d’ingresos baixos i mitjans també han pogut assumir compromisos de compra de la vacuna AstraZeneca / Oxford University. Per contra, només els països d’ingressos mitjans i alts han estat capaços d’adquirir vacunes contra l’ARNm, sobretot de Pfizer / BioNTech i Moderna.
Aliances i transparència per un repartiment equitatiu
L’Aliança Gavi per a les Vacunes (Gavi), la Coalició per a la Promoció d’Innovacions en pro de la Preparació davant Epidèmies (CEPI) i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) van llançar ja fa uns mesos la iniciativa COVAX. Aquesta proposta treballa per a la col·laboració entre països per garantir un accés equitatiu mundial a les vacunes contra la Covid-19. Els Estats Units i Rússia van decidir no participar a COVAX, tot i que en aquests dos països es troben les companyies responsables de diverses vacunes contra la Covid-19.
Tot i que està obert a tots els països, COVAX ofereix essencialment un instrument important per finançar dosis de vacuna Covid-19 per a 92 països de renda baixa i mitjana amb el suport de la comunitat internacional. L’objectiu de COVAX és subministrar almenys dos mil milions de dosis de vacunes Covid-19 a finals de 2021 i, fins al moment, s’han mobilitzat 1,65 mil milions d’euros per donar suport a aquest compromís.
En total, segons assenyala l’estudi, al món hi ha uns 3.700 milions d’adults disposats a rebre la vacuna contra la Covid-19. Aquesta xifra subratlla la importància d’un repartiment equitatiu i de dissenyar estratègies justes perquè la vacuna pugui arribar a tothom. En aquest sentit, els autors de l’estudi publicat a BMJ assenyalen que l’accés dels països de rendes baixes a les vacunes dependrà, en part, «de com els països rics comparteixen les seves adquisicions i de si els Estats Units i Rússia participen en esforços coordinats globalment».
Els experts assenyalen que és necessari que tant governs com fabricants garanteixin «una assignació equitativa de les vacunes Covid-19 a través d’una major transparència i responsabilitat sobre aquests acords». Demanen, concretament, una «major transparència sobre els acords dels fabricants, així com sobre els costos subjacents en recerca i desenvolupament, el finançament del sector públic per als candidats a la vacuna Covid-19 i els acords de preus».
La Sònia Anglada va ser diagnosticada d’un limfoma no Hodgkin el desembre de l’any passat. Després de sis sessions de quimioteràpia ja està curada, però combatre la malaltia ha sigut un procés dur emocionalment. «En el moment del diagnòstic no t’ho creus. Però em va tocar i s’havia de resoldre», expressa amb to optimista. Diu que quan s’ha fet més conscient de tot el procés ha sigut més endavant, després de la quimioteràpia. «En aquell moment es tractava de curar-me i ja està».
A banda de la quimioteràpia, la Sònia ha seguit teràpies complementàries al tractament convencional per tal de dur millor la malaltia, així com els efectes secundaris del tractament. Així, un dels aspectes que ha canviat de la seva vida ha estat l’alimentació. «Després de la quimioteràpia em sentia malament de l’estómac. M’ajudava molt seguir una alimentació que requerís poca digestió».
La nutrició és un dels aspectes que té en compte l’oncologia integrativa, una disciplina que combina el tractament convencional del pacient de càncer amb altres pràctiques mèdiques complementàries que han demostrat ser efectives científicament per tal de millorar la qualitat de vida del pacient, proporcionant una atenció integral del pacient oncològic. Dins d’aquesta disciplina també s’inclou, per exemple, l’exercici físic o la gestió de les emocions.
«La idea és que la salut no és només tractar una malaltia, sinó que és tractar la persona amb totes les seves dimensions, física, emocional, social, espiritual…i també el seu entorn», explica la doctora Natalia Eres, metgessa especialista en oncologia integrativa i fundadora de l’Institut de Salut, Medicina i Oncologia Holística (IMOHE). Segons explica, l’oncologia integrativa parteix de la idea que el mateix pacient té recursos que pot mobilitzar perquè el tractament global sigui millor.
«Les persones poden fer més del que es pensen. Quan la persona té aquesta força per mobilitzar-se i buscar nous recursos, en lloc de quedar-se encallada en la por i el bloqueig, viu millor la malaltia», explica l’oncòloga. A més, diu, els pacients desenvolupen una gran resiliència. «El sentiment de tenir un mínim control i participar activament en la malaltia és molt empoderador pel pacient».
Acompanyar un pacient amb càncer
«El càncer és una malaltia que segueix molt associada a la mort. Quan et diagnostiquen un càncer sembla que ja hagis de morir, tot i que ja no és així. La por dels pacients en el moment del diagnòstic és un sentiment transversal, independentment de l’esperança de vida que tinguin», explica la Míriam Algueró, presidenta de l’Associació d’Oncologia Integrativa. Ella ha viscut el càncer de ben a prop, ja que el seu pare va morir d’un càncer limfàtic. Tres anys després, a la seva mare li van diagnosticar un tumor cerebral terminal, i va morir al cap de cinc mesos.
Arran de la seva experiència personal, Algueró va decidir fundar l’associació Avívate, una entitat que pretén acompanyar les persones amb càncer durant la seva malaltia per mitjà de l’oncologia integrativa. La fundació posa a la disposició dels pacients oncòlegs, psicooncòlegs i nutricionistes per ajudar-los durant el seu procés personal i assessorar-los en la seva salut, dotant-los de recomanacions específiques per minimitzar els efectes secundaris dels tractaments o d’un acompanyament psicològic.
Segons explica la doctora Natàlia Eres, una de les expertes de l’entitat, per acompanyar correctament a una persona amb càncer es necessiten eines de comunicació i empatia emocional. «En general, hi ha molta por a comunicar-se des de la vulnerabilitat, i per això calen eines per fer-ho, per tal que les persones es puguin expressar sense pors, rebuigs ni negacions», assenyala. En la mateixa línia s’expressa Algueró, qui assenyala que s’ha de deixar que el pacient parli i s’expressi i «acceptar que la vida del pacient és seva i que s’han de respectar les seves decisions».
La psicooncòloga Concha León explica que cal ajudar al pacient que afronti la seva malaltia de la manera més proactiva possible i treballar estratègies que té al seu abast o creant-ne de noves per tenir més capacitat per afrontar-la. «Primer cal ajudar-lo que accepti que és normal sentir una gran variabilitat d’emocions, sigui por, ràbia o tristesa i, a partir d’aquí, es tracta de recompondre la situació i veure quines estratègies cal desenvolupar per viure la malaltia de la millor manera possible», destaca.
El càncer, com qualsevol altra malaltia, també genera molt patiment al grup familiar. «Quan entra la malaltia en una casa afecta tots els membres de la família», diu León. «Els acompanyants es troben amb el dilema que tenen una quantitat d’emocions i moltes vegades no es permeten expressar-les, perquè no són ells els que estan malalts», afegeix.
En ser una situació nova per la família, en moltes ocasions no saben com actuar. «Com que no saben què fer de vegades solen sobreprotegir al pacient, i això a molts encara els fa sentir pitjor», explica León. Per això, diu, és important també ajudar als acompanyants i familiars a afrontar les seves emocions.
L’oncologia integrativa, encara residual a l’estat espanyol
Les dades apunten que més d’un 50% de les persones amb càncer combinen el tractament oncològic convencional amb algun tipus de medicina complementària. De fet, segons un informe elaborat per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (Aecc) el 2017, un 64% dels pacients de càncer catalans demana accés a serveis complementaris relacionats amb el benestar, com l’estètica, l’exercici físic, la fisioteràpia i la nutrició. L’estudi assenyala que un 72% dels pacients troba a faltar informació sobre aquest tipus de teràpies complementàries al tractament convencional.
Als Estats Units ja fa anys que existeixen instituts especialitzats en oncologia integrativa en hospitals de renom com el Memorial Sloan Kettering Cancer Center (MSK) de Nova York o el Dana–Farber/Harvard Cancer Center a Boston. També als Estats Units hi ha el National Center for Complementary and Integrative Health – NCCIH, que promou la investigació científica de teràpies de medicina complementària, en valora la utilitat i guia en la presa de decisions sobre quines poden ser beneficioses pels pacients.
A l’estat espanyol, però, aquest tipus de medicina complementària encara és molt residual i, malgrat que se celebren congressos i trobades, tenen poc impacte. «Aquí les iniciatives d’oncologia integrativa són privades. El sistema sanitari públic viu una crisi de recursos des de fa anys», assenyala Eres. Segons ella, «falten recursos formatius pels oncòlegs en aquest aspecte, però els professionals estan molt sobrecarregats de feina i pateixen un estrès considerable».
El 2016 el Consorci Sanitari de Terrassa (CST) va obrir una consulta de medicina integrativa, convertint-se en el primer hospital públic de l’estat espanyol que ofereix aquest servei. Els pacients, derivats pel seu oncòleg, tenen la possibilitat d’accedir a sessions d’acupuntura, nutrició o teràpies energètiques per part de professionals del centre. Aquest servei, però, ha hagut de tancar temporalment a causa de la pandèmia de la Covid-19.
Cables, drenatges, sistemes de monitoratge i respiració assistida… i el soroll incessant dels monitors en funcionament: ‘Pip, pip, pip’. Els professionals sanitaris no paren ni un moment, en un escenari altament tecnificat. És la zona zero de la pandèmia, la primera línia en el combat per superar les situacions més crítiques enfront del coronavirus. Equipats amb l’EPI, guants, doble mascareta i ulleres, entren als boxes a vigilar que els pacients, moltes vegades intubats i amb respiració assistida, estiguin estables i no hi hagi cap complicació.
Així és una UCI, on es troben els pacients més greus i els que requereixen una major atenció. En aquest cas, ens trobem dins una de les UCI de l’Hospital Clínic i, concretament, la primera que va començar a rebre pacients de Covid-19, en ser la referent en el tractament de malalties altament infeccioses. Aquest hospital, un dels principals de l’Estat espanyol, té sis unitats de cures intensives, distribuïdes en diferents àrees o instituts (de malalties infeccioses, cardiològica, hepàtica…) que sumen un total de 50 llits. Això en condicions normals, ja que durant el punt àlgid de la pandèmia es van haver de duplicar els llits d’UCI, que es van estendre en quiròfans i sales diverses de l’hospital habilitades per acollir pacients crítics. Actualment hi ha una trentena de pacients de Covid a l’UCI del Clínic, però en el moment més crític de la pandèmia, durant la primera onada, van arribar a haver-hi més de 100.
Com la resta d’hospitals, el Clínic va haver de transformar-se de cap a peus per atendre el gran nombre de pacients que anaven arribant cada dia. En aquell moment pràcticament tot el que no era Covid es va paralitzar. «Hi va haver una paràlisi no només de la societat, sinó també als hospitals. Tot el que no eren procediments i operacions urgents es va parar», explica el Dr. Pedro Castro, responsable de l’àrea de vigilància intensiva de l’Hospital Clínic. A més, personal d’especialitats molt diferents es va haver de reciclar i bolcar en l’assistència de pacients Covid. En aquesta segona onada, però, l’hospital està mantenint la seva activitat habitual en més d’un 90%. Tanmateix, la situació segueix sent tensa. «Tenim molts menys malalts, però la situació segueix sent complicada, perquè l’hospital ha de conviure amb pacients Covid i pacients no Covid», assenyala Castro. I això sempre amb la preocupació del que pugui venir més endavant.
El Dr. Pedro Castro, responsable de l’àrea de vigilància intensiva de l’Hospital Clínic | Pol Rius
En aquesta segona onada hi ha menys pacients que arriben a l’UCI, però els que hi arriben es troben igual de greus. «La sensació és que com els hospitals no estan tan saturats i, gràcies a la fantàstica feina que està fent l’atenció primària, els malalts, quan es comencen a deteriorar, poden arribar abans a l’hospital, fet que permet que arribin menys a l’UCI o que hi arribin abans», explica al cap de la unitat. L’atenció precoç dels pacients, sumat a una major detecció de casos, fa també que s’hagi reduït l’estada mitjana dels pacients respecte de la primera onada, especialment a les plantes d’hospitalització convencional. A més, l’edat mitjana dels pacients, en comparació amb la primera onada, ha baixat ja que, com que no està confinada la població, hi ha més mobilitat per part de la població en edat laboral, mentre que la gent gran roman a casa. Pel que fa a la mortalitat dels pacients, el Dr. Castro explica que s’ha reduït lleugerament. «A la primera onada la mortalitat per Covid a l’UCI se situava al voltant del 20% mentre que ara, gràcies a aquesta atenció més precoç, ha disminuït», apunta. Tot i això, remarca que falten estudis i encara és molt aviat per poder fer una anàlisi amb retrospectiva.
Una cosa que sí que tenen en comú la primera i la segona onada de la pandèmia és l’absència de les famílies a l’hospital. Les visites estan restringides i només es permeten en casos de final de la vida. Quan el pacient es troba estable s’intenta sempre que pugui fer videotrucades amb els seus familiars. «Quan parlem amb les famílies per telèfon, que ho fem diàriament per explicar-los-hi com està el pacient, els és molt més difícil fer-se a la idea de com està sense veure’l, però ara per ara és el millor que podem fer. Permetre les visites suposaria una situació de risc pels familiars, els pacients, els professionals sanitaris i el conjunt de la població», argumenta el cap de l’àrea de vigilància intensiva.
Fotogaleria: L’UCI de l’Hospital Clínic des de dins | Pol Rius
Més preparats i amb més recursos
«Al principi de la pandèmia no sabíem ben bé fins on arribava la malaltia ni a què ens enfrontàvem. Va venir tot de cop. La Covid-19 era una mena de calaix de sastre on anaven apareixent símptomes i ho havies de manejar tot una mica sobre la marxa i com podies», explica la Marta Zarco, fisioterapeuta de l’UCI. Ara, diu, hi ha més coneixement sobre la malaltia i això permet proporcionar un millor tractament als pacients. «Ara sabem quines cartes juguem, estem més ben protegits i cada setmana ens fan proves de detecció del virus a l’hospital», assenyala.
També hi ha hagut avenços, tot i que tímids, respecte als tractaments utilitzats per pal·liar els efectes de la malaltia. «Els tractaments que es feien servir a la primera onada són semblants als que es fan servir en la segona. El que passa és que ara tenim evidències dels que funcionen i, sobretot, el que hem fet és eliminar aquells que no funcionen», explica Castro.
Malgrat les incerteses que encara hi ha respecte a la malaltia, els professionals diuen sentir-se molt més preparats que durant la primera onada. I l’UCI també ho està, ja que s’ha suplert la falta de respiradors que hi havia al principi de la pandèmia. «Va arribar un punt en què hi havia un dèficit d’equipament, perquè el nombre de pacients que necessitava respiradors era molt elevat. Vam fer una crida a recuperar ventiladors antics, que ja no s’utilitzaven, i en vam aconseguir tornar a posar en funcionament una quinzena», explica Antonio Plazas, enginyer que treballa per l’empresa Dräger, que subministra a l’hospital els respiradors i altres equipaments mèdics. Es tracta del mecànic de l’UCI: ell posa en funcionament els aparells i se n’encarrega del seu manteniment, tant en l’àmbit preventiu com reactiu, si es produeix algun error.
Plazas explica que va viure la primera onada de manera frenètica. «Era una situació completament nova, calia obrir més llits d’UCI on fos. Jo arribava a l’hospital i havia de treballar a contrarellotge per anar posant en marxa els equipaments al més ràpidament possible. Havíem d’estar al 150%», explica. Tot i això, considera que la part més dura de la pandèmia se l’emporten aquells professionals que estan en contacte directe amb el pacient.
Antonio Plazas s’encarrega del manteniment i la reparació dels respiradors i altres aparells mèdics | Pol Rius
Els sanitaris, esgotats i absorbits per la pandèmia
Els professionals sanitaris treballen amb el desgast d’una pandèmia que va arribar de cop i que no cessa. Estrès, pressió i molta incertesa. Són algunes de les emocions i sensacions que sentien els treballadors a primera línia contra al coronavirus durant la primera onada.
«Sentíem que els recursos i la capacitat de l’hospital estaven al límit, i això era molt angoixant», explica Manuela León, infermera de l’UCI. Tanmateix, diu haver-se sentit privilegiada, ja que en aquesta unitat els professionals estaven molt preparats per atendre aquesta mena de malalties infeccioses. Apunta, però, que emocionalment va ser molt dur, especialment per la por a infectar-se i contagiar a la família.
La desconnexió, a més, era impossible. «Els meus amics em preguntaven sempre com anaven les coses a l’hospital. Jo sortia d’una jornada duríssima i només volia desconnectar. Però no podia. En els trenta anys que fa que soc infermera mai havia tingut tanta dificultat per desconnectar, fins al punt que no podia ni llegir ni mirar una pel·lícula», explica la infermera. En la mateixa línia s’expressa Castro, qui diu que quan surts del lloc de treball tampoc tornes a la normalitat. «Abans, si tenies un mal dia, t’airejaves i intentaves descarregar les tensions. Però ara tot està impregnat de la pandèmia i això fa molt difícil que puguis desconnectar», diu.
Manuela León, infermera de l’UCI | Pol Rius
La sensació és, ara, d’esgotament. «Estem farts i cansats. De normal ja treballem sempre al límit. Mai veuràs que sobrin infermeres en un hospital, però amb la pandèmia això s’ha intensificat molt. Ens esforcem per donar la millor atenció, però això requereix recursos», diu la Manuela. En aquest sentit, considera que les decisions polítiques que s’han pres no han estat a l’altura de les circumstàncies i que es desvia el tema respecte de què realment és necessari: més recursos per al sistema sanitari.
Manuela critica també l’actitud «inconscient» de moltes persones. «M’agradaria que la gent sabés els autèntics drames que hi ha dins l’hospital i tot el que hem viscut, i estem vivint. Si la societat no es comporta i els polítics tampoc, jo he de solucionar el que els altres no fan i pagar-ho amb la meva salut?», qüestiona. Apunta, a més, que la feina de les infermeres està molt invisibilitzada.
Recuperar-se després de l’UCI
El que més encoratja als professionals és veure que els pacients milloren. «Quan als pacients es recuperen i els hi donem l’alta és una autèntica injecció d’energia», diu la Manuela. Recuperar-se després de passar per l’UCI, però, no és un procés fàcil ni ràpid. «Quan un pacient viu una llarga estada a l’UCI sol ser perquè ha estat molt de temps intubat i ventilat. El fet d’estar immòbil durant molt de temps implica atrofia i debilitat muscular, que costen molt de recuperar», afirma Castro.
En aquest sentit, la fisioteràpia té una funció molt important a l’UCI. «Quan rebo els pacients la majoria estan intubats i sedats i, bàsicament, ens centrem en una mobilització precoç, per evitar rigideses articulars, limitacions de la mobilitat i, sobretot, intentar evitar ulceres per pressió», explica la fisioterapeuta Marta Zarco. «Quan comencen a estar una mica més desperts fem un treball actiu per recuperar la mobilitat i, a més, des del minut zero treballem per augmentar al volum pulmonar dels pacients. La majoria de pacients d’aquesta segona onada es troben en edat laboral, de manera que intentem que quedin el mínim de seqüeles físiques possibles», remarca.
La fisioterapeuta Marta Zarco s’ocupa de reduir al màxim les seqüeles físiques dels pacients després haver passat una llarga estada a l’UCI | Pol Rius
A les conseqüències que té de per si passar moltes setmanes a l’UCI se sumen les seqüeles que provoca la Covid-19. «El coronavirus deixa molts dolors musculars i una forta limitació en l’àmbit pulmonar. Requereix una rehabilitació llarga», puntualitza Zarco. Veu molts pacients a l’UCI i després, quan es recuperen, a la planta d’hospitalització, de manera que els fa un seguiment més complet. «És molt agraït veure com els pacients van millorant, aconseguim retirar-los-hi tota la medicació, que respirin per ells mateixos i que vagin guanyant mobilitat fins a recuperar la funcionalitat i el màxim d’autonomia possible», conclou.
Júlia Vergara-Alert és doctora en medicina veterinària i investigadora del Centre de Recerca en Sanitat Animal IRTA-CRESA, situat al campus de Bellaterra. En aquest equipament, Vergara i la resta del seu equip treballen la recerca de la vacuna en contra de la Covid-19. Abans de la pandèmia de la Covid-19, investigaven el coronavirus causant de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà o MERS-CoV, de manera que ja comptaven amb anys d’experiència en aquest tipus de virus.
La investigadora, que forma part del grup internacional de l’OMS sobre models animals de Covid-19, ha participat en el llibre ‘Avui és demà’ (Pagès Editors), un assaig per a joves que parla sobre la necessitat de repensar el futur i decidir de manera col·lectiva com encarar l’era de la postpandèmia. En el llibre, en què participen joves professionals de diferents matèries, Vergara explica com ha viscut aquests mesos de treball intens al laboratori des de l’inici de la pandèmia. «Ha sigut un trasbals per tots. A la pressió que tens al laboratori s’hi suma la pressió social i mediàtica, ja que és com si tot depengués de nosaltres», explica.
Des del laboratori on treballes esteu participant en la recerca d’una vacuna. En què consisteix exactament la vostra tasca?
Hem estat i estem estudiant diferents antivirals i anticossos, que serveixen per al tractament de la Covid-19. També tenim un estudi de seroprevalença, en què mirem la seroprevalença de gats, gossos i fures, arran de la detecció d’un gat positiu en coronavirus. Formem part d’un consorci en el qual hi ha, per un costat, el Barcelona Supercomputing Center, que s’encarrega de fer prediccions en l’àmbit informàtic, tant a l’hora de dissenyar una vacuna com a l’hora de detectar possibles tractaments eficaços. Després, juntament amb IrsiCaixa, mirem quins fàrmacs i antivirals que hi ha al mercat podrien servir com a primera mesura per tractar el coronavirus.
En aquest sentit, hem provat en l’àmbit in vitro, és a dir en l’aspecte cel·lular, fins a setanta fàrmacs de diferents compostos i un d’ells ha funcionat bastant bé en models animals, de manera que s’ha patentat el producte. Pel que fa a la vacuna, ara estem provant diferents compostos en animals sans. Abans de passar a un model d’infecció amb les diferents vacunes candidates que poden funcionar, el que fem és, sense infectar els animals, recollir el sèrum i verificar si s’han generat anticossos. El que funcioni millor és el que, després, es provarà infectant l’animal i aquest pas comptem en poder-lo fer a principis del 2021. Aquesta seria l’última fase de les proves amb animals i després ja es podria passar a la fase clínica amb persones.
Amb quines espècies animals treballeu de cara a aquesta vacuna?
Els models que es fan servir més habitualment són uns ratolins transgènics, ja que el ratolí de laboratori no és susceptible a la infecció. Després també utilitzem els hàmsters daurats, perquè si que són susceptibles a la infecció i pateixen una malaltia moderada. Simularia el que és la pneumònia amb els pacients. És un molt bon model per veure si funcionen tant els tractaments com les vacunes.
Quin objectiu perseguies amb el teu relat al llibre ‘Avui és demà’?
La intenció és apropar a la població a la ciència, i que es faci una idea de com es treballa en un laboratori en el moment què estem vivint. També fer entendre la complexitat que suposa la recerca d’una nova vacuna i ensenyar la part més humana dels científics. En el meu cas personal, explico com es viu aquesta situació amb la família, treballant més hores que mai i intentant conciliar alhora. Aquesta situació és nova per tothom i ha sigut un trasbals. Al laboratori fèiem jornades llarguíssimes i emocionalment és dur. A la pressió que tens al laboratori també s’hi ha de sumar la pressió social i mediàtica. És com si tot depengués de nosaltres, i volia intentar transmetre una mica com ho he viscut.
Al teu capítol del llibre expliques, a manera de diari, com has viscut aquests mesos tan intensos des de l’inici de la pandèmia. Com ha canviat el teu dia a dia? Com heu compatibilitzat les tasques que fèieu abans al laboratori amb la recerca de la vacuna?
Com a grup hem crescut en nombre i hem invertit moltíssimes més hores de feina. Abans de la pandèmia, sobretot ens centràvem en els Mers Coronavirus, però els primers mesos de pandèmia ens hem centrat pràcticament de manera total en el nou coronavirus. El laboratori de biocontenció no para mai, ha d’estar les 24 hores funcionant. Però el personal de la resta de grups del laboratori va haver de quedar-se a casa i només anàvem al laboratori el grup del coronavirus i el personal dedicat a feines bàsiques com, per exemple, els cuidadors dels animals.
Sembla que tota l’esperança està posada amb la vacuna. És bo això o mentalment hauríem de pensar més a canviar d’hàbits i acostumar-nos al distanciament social?
Si pensem de cara al futur i a futures pandèmies, que segur que n’hi hauran, evidentment hem de canviar els hàbits i, a més, invertir més en ciència. Això fa temps que es diu i ara s’ha posat de manifest que és fonamental. Les vacunes salven milions de vides a l’any i sort en tenim d’elles, perquè, si no, algunes malalties que ara ens semblen prehistòriques encara les tindríem aquí. Tot i això, hem de canviar d’hàbits. I cal que treballem col·lectivament veterinaris i metges. Entre un 60 i un 70% de les malalties infeccioses són transmeses pels animals als humans, per tant, és molt important aquesta interacció per poder avançar en la recerca.
El fet que avui estem aquí i demà podem ser l’altra punta del món afavoreix les interaccions i la propagació de virus. Si respectem més el medi ambient, evitarem també més interaccions.
Quines són les causes de les pandèmies i infeccions d’aquest tipus? Rauen en gran part en l’acció humana?
Moltes vegades s’ha demonitzat el ratpenat, perquè porten centenars de virus. Però el problema no són els ratpenats, sinó l’acció que fem sobre el medi. La destrucció dels ecosistemes és una causa directa en el sorgiment de pandèmies. En el cas concret del coronavirus, es relaciona amb els mercats il·legals, que no estan controlats. També incideix la manera com vivim i la globalització. El fet que avui estem aquí i demà podem ser l’altra punta del món afavoreix les interaccions i la propagació de virus. Si respectem més el medi ambient, evitarem també més interaccions. Cal canviar d’hàbits, viatjar d’una altra manera… o, per exemple, si aquí no creixen mangos, no transportar-los amunt i avall.
I evidentment, per evitar futures pandèmies cal invertir en investigació. Nosaltres, que abans ja treballàvem amb altres coronavirus, veiem que no s’ha avançat gaire en la vacuna durant els darrers anys perquè no s’ha invertit, no ha interessat. Però aleshores ja es parlava que hi hauria un nou coronavirus i, potser, si haguéssim avançat en aquella vacuna, haguéssim gestionat millor la situació.
Com valores la gestió política que s’ha fet de la pandèmia?
És molt fàcil dir, un cop ha passat, com s’hauria d’haver fet. Sí que és veritat que veient el que passava a la Xina i, després, el que passava a Itàlia, es va actuar molt tard en certes ocasions. També ha costat molt fer un diagnòstic més massiu. Fa setmanes que s’insisteix amb els testos d’antigen, en què s’hauria de fer una distribució més amplia, i sembla que hi ha decisions que costen molt de prendre, especialment quan veus accions d’altres països que funcionen. A Corea del Sud, per exemple, es va implementar un diagnòstic massiu de seguida i els va funcionar molt bé. Hi ha decisions que no acabo d’entendre ben bé com es prenen.
Diverses farmacèutiques ja han anunciat vacunes amb una efectivitat molt alta. S’està corrent massa? És possible crear vacunes segures i efectives amb tan poc temps?
Un dels factors pels quals s’han trobat vacunes tan ràpidament és el factor econòmic, a causa de la gran injecció de diners que s’ha fet. Per això es pot avançar més de pressa. Però és veritat que per molts diners que tinguis hi ha uns passos que no te’ls pots saltar. Les fases més costoses són les fases clíniques amb persones.
El que passa també és que hi ha tecnologies que ja s’han utilitzat prèviament. Malgrat que és un virus nou, ja coneixíem altres coronavirus i tenen algunes similituds entre ells. No es parteix de zero, de manera que hi ha passos que s’han pogut escurçar i que s’han pogut fer en paral·lel. S’ha anat ràpid perquè ja es tenia prou coneixement.
Per altra banda, les agències, tant l’Agència Europea del Medicament com les agències americanes, estan anant molt més ràpid a l’hora de donar permisos. Si abans era un procés de revisió que trigava mesos, ara es fa molt més ràpid i això ho facilita molt tot. També altres procediments es fan ràpidament. Nosaltres, per exemple, per fer experiments amb animals hem de passar sempre per un comitè de bioètica regulador. Normalment aquest comitè trigava sis o set mesos en fer les revisions i ara triguen dues setmanes. No vol dir que les coses es facin pitjor, sinó que s’està prioritzant això, i tot s’accelera.
Una altra cosa que també estan fent les farmacèutiques és invertir ‘a cegues’. Normalment es triga bastant en començar a produir la vacuna. El que s’està fent ara és que, funcioni o no, quan es té una vacuna candidata que es creu que pot funcionar, la produeixen. Si finalment funciona, tan bon punt l’accepti l’agència corresponent, ja la poden posar en el mercat i vendre. Moltes de les empreses farmacèutiques estan fent això, de manera que s’escurça el temps de sortida de la vacuna. També cal pensar que qualsevol vacuna que ens posem no deixa d’estar en constant revisió, ja que pot ser que es reporti algun efecte secundari amb el pas del temps.
Des que a principis dels anys 80 es van diagnosticar els primers casos als Estats Units, s’estima que 78 milions de persones han estat infectades pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) i 39 milions han mort a causa de la sida o malalties relacionades. Avui dia, malgrat que hi ha hagut molts avenços pel que fa al seu tractament i diagnòstic, el VIH continua sent una realitat per a moltes persones.
De fet, el 2019 es van comptabilitzar 1,7 milions de noves infeccions causades per aquest virus arreu del món i van morir unes 700.000 persones víctimes de la sida, una xifra estancada des del 2014, segons els darrers informes de l’ONU. Actualment, a Espanya, entre 140.000 i 170.000 persones viuen amb el VIH i a Catalunya, s’estima que les xifres estan al voltant dels 31.000. L’1 de desembre de cada any, el món commemora el Dia Mundial de la Sida, per donar suport a les persones que viuen amb el VIH i estan afectades pel virus, i per recordar a les que han mort.
La síndrome d’immunodeficiència adquirida (Sida) és una malaltia que afecta el sistema immunològic dels éssers humans, fent que augmenti el risc d’altres infeccions oportunistes i càncers que normalment no afecten persones amb sistemes immunitaris no afectats per la malaltia. Es propaga principalment per relacions sexuals sense protecció, transfusions de sang contaminada, compartir agulles hipodèrmiques, i de mare a fill durant l’embaràs, part o la lactància.
Avenços en el tractament
No existeix encara una cura o vacuna aprovada per la sida, però el tractament amb antiretrovirals alenteix l’evolució de la malaltia i porten a una esperança de vida pràcticament normal.
«El que fan els antiretrovirals és bloquejar el virus; aturar la ruta del virus dins la cèl·lula, de manera que no permet que el virus infecti a altres cèl·lules i aconseguim el que s’anomena la càrrega viral indetectable. El tractament antiretroviral evita que es produeixin malalties derivades de la sida. El virus segueix allà, però les defenses es mantenen al llarg del temps», explica la doctora Marta Navarro, directora del Servei de Malalties Infeccioses del Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí.
Durant els primers anys de la pandèmia del VIH, en què els antiretrovirals disponibles tenien una toxicitat significativa, no s’iniciava el tractament fins que el sistema immunitari començava a mostrar signes que es podia estar debilitant. Els tractaments actuals, però, han demostrat tenir molt poca toxicitat, milloren l’estat de salut de totes les persones que viuen amb el VIH i, alhora, impedeixen la transmissió del virus a altres persones al cap de poques setmanes d’haver-se iniciat el tractament.
«En els darrers anys hi ha hagut molts avenços. Als anys 90 era habitual que una persona amb VIH hagués de prendre 6, 8 o 10 pastilles. Ara es poden aglutinar tots els medicaments necessaris en una sola pastilla i això ajuda moltíssim a la comoditat dels pacients», assenyala Navarro.
L’impacte de la Covid-19
Una nova anàlisi realitzada per ONUSIDA ha revelat que els confinaments i els tancaments de fronteres impostos per aturar la Covid-19 estan afectant tant a la producció de medicaments com a la seva distribució, la qual cosa podria generar augments en els seus costos i problemes de subministrament. Els models estimen que una interrupció completa de sis mesos en el tractament de VIH podria provocar més de 500.000 morts addicionals per malalties relacionades amb la sida.
La pandèmia de la Covid-19, a més, ha posat de manifest que la salut s’interrelaciona directament amb altres reptes fonamentals, com ara la reducció de la desigualtat, la garantia els drets humans, la igualtat de gènere, la protecció social i el creixement econòmic. Amb tot això en ment, el lema del Dia Mundial de la Sida d’aquest any és «Solidaritat mundial, responsabilitat compartida». Per posar fi a les pandèmies del VIH i de la Covid-19, coincidents en el temps, resulta clau, segons ONUSIDA -el Programa Conjunt de les Nacions Unides sobre el VIH/SIDA-, eliminar l’estigma i la discriminació, posar a les persones en el centre de la pandèmia, basar les nostres respostes en els drets humans i adoptar enfocaments amb perspectiva de gènere.
Desigualtat en els diagnòstics i tractaments
Aproximadament, 40 milions de persones viuen amb la sida en tot el món i només uns 26 milions de persones tenen accés a la teràpia antiretroviral, estimant-se en unes 700.000 persones les que moren cada any víctimes de la sida. L’Agenda 2030 i el tercer dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) preveuen l’objectiu de posar fi a la sida per l’any 2030, però els altres ODS també s’hi relacionen, com ara els d’eliminar la pobresa extrema, posar fi a la fam, garantir l’educació, assolir la igualtat de gènere, promoure el creixement econòmic i, en especial, l’ODS relacionat amb una vida saludable i amb una cobertura universal de salut.
Segons dades del 2018, entre el 30 i el 40% de totes les persones amb VIH que inicien el seu tractament ho fan en fases molt avançades de la malaltia i amb nivells d’immunitat molt baixos. A gran part de l’Àfrica Subsahariana, entre el 25 i el 30% dels pacients moren 48 hores després d’arribar als hospitals, segons assenyala Metges Sense Fronteres. Als països on treballa aquesta ONG sovint falten eines de diagnòstic de la malaltia, com el recompte de limfòcits CD4, que és necessari per a diagnosticar la malaltia avançada de VIH. Les proves anomenades TB Lam i Crag LFA, que faciliten un diagnòstic ràpid de la tuberculosi i la meningitis criptocòccica, tampoc estan disponibles, especialment en els centres d’atenció primària.
La situació és també preocupant en els països en vies de desenvolupament pel que fa als tractaments dels nens amb VIH. Segons expliquen des de Metges sense Fronteres, les versions pediàtriques dels medicaments antiretrovirals no estan disponibles en els llocs on més es necessiten degut, en part, al retard de les farmacèutiques en el desenvolupament de les fórmules adequades. «El VIH pediàtric continua sent una malaltia desatesa. Mai ha estat una prioritat per a les corporacions farmacèutiques multinacionals ni per als fabricants de genèrics», assenyalen des de l’ONG. El 2019, 320.000 nens i joves de fins a 20 anys van contraure el VIH, 110.000 van morir a causa del virus, i la meitat van poder accedir al tractament, mentre que la cobertura per a mares se situa en un 85% i per al conjunt d’adults és d’un 62%.
La recerca contra el VIH en l’actualitat
Des de l’inici de la pandèmia del VIH, la investigació ha canviat molt. S’ha passat de buscar tractaments amb urgència per poder salvar la vida de les persones infectades a aspirar a la cura o a la completa erradicació de la malaltia. Un dels grups partícips d’aquestes investigacions és IrsiCaixa, que ha analitzat més de 110.000 mostres de gairebé 25.000 pacients participants en assaigs clínics, la qual cosa ha permès entendre al detall la infecció per VIH i buscar alternatives terapèutiques per als qui conviuen amb la infecció.
Tot i que la infecció pel VIH/sida es pot considerar avui dia una malaltia crònica, l’objectiu ara és curar-la, aconseguir que les persones que viuen amb el VIH no necessitin prendre la medicació antiretroviral. «Dissenyar una vacuna terapèutica contra el VIH és un gran repte, ja que, a diferència del SARS-CoV- 2, muta molt i evadeix la resposta del nostre sistema immunitari, que es va esgotant de mica en mica», explica Beatriz Mothe, investigadora i coordinadora d’assajos clínics de vacunes i immunoteràpies d’IrsiCaixa. «Actualment duem a terme dos assajos clínics promoguts per AELIX Therapeutics per poder avaluar l’eficàcia de vacunes terapèutiques, dissenyades a IrsiCaixa», afegeix.
Per al 2020, ONUSIDA va plantejar l’objectiu 90-90-90: que el 90% de persones que viuen amb la malaltia coneguin el seu estat serològic respecte el VIH, que el 90% de les persones diagnosticades rebin teràpia antiretrovírica, i que el 90% d’aquest últim grup aconsegueixi la supressió viral. Un objectiu que encara està molt lluny d’aconseguir-se.
L’Alba (nom fictici) fa tres mesos que treballa com a rastrejadora -o scout- a l’empresa Ferroser, filial de Ferrovial, contractada per la Generalitat de Catalunya per 17,7 milions d’euros. La seva feina, com la de la resta de rastrejadors de l’empresa, és trucar als contactes estrets de les persones positives en Covid-19, per fer-los-hi seguiment durant el període d’aïllament. Les dades dels contactes els arriben des de l’atenció primària, de la informació que recullen els gestors Covid dels CAP, i els scouts s’encarreguen de fer tres trucades a cada persona: el primer dia, el setè dia i el desè dia d’aïllament.
El problema, però, segons explica l’Alba, és que no es fa un seguiment real, perquè moltes vegades els rastrejadors arriben tard. La causa de l’endarreriment, segons assenyala, és el mateix sistema proporcionat per l’empresa. «El principal problema és el sistema informàtic que utilitzem. Falla constantment, de manera que hi ha dies que gairebé no podem fer trucades. A vegades, en una jornada laboral de vuit hores només pots fer dotze trucades. Passen els dies i no hi ha millores», explica. Això, indica, fa que els rastrejadors vagin un mes tard. «Truquem a persones que ja fa un mes que han acabat el confinament, no té cap sentit», diu. A més, comenta que moltes vegades es truquen persones a les quals ja han contactat altres companys, perquè el sistema no guarda bé els casos ja gestionats.
Segons explica la Laia, una altra scout que no ha volgut proporcionar el seu nom real per por a represàlies, en moltes ocasions es dobla la feina que fan els CAP i els rastrejadors de Ferrovial. «Quan un contacte dona positiu, això no queda ben enregistrat en l’aplicatiu i, per tant, truquem a la persona nosaltres i també el centre d’atenció primària. Això suposa un malbaratament de recursos i de temps».
La Laia apunta que el sistema informàtic està saturat. «Estem treballant un total de 200 persones de manera simultània amb la mateixa base de dades i l’aplicació no està preparada perquè la faci servir tanta gent». La situació és insostenible: «No pot ser que es contracti a tanta gent i que no hi hagi els mitjans adequats per fer bé la feina», assenyala la Laia.
Segons l’Alba, l’únic objectiu de l’empresa és obtenir benefici, no oferir un servei de qualitat a la ciutadania. «Es tracta d’una empresa mafiosa a més no poder que l’únic que busca és embutxacar-se una enorme quantitat de diners», assenyala. L’Alba explica que els treballadors estan molt cremats amb la situació. «Veus que és inútil la feina que fas i això et desmotiva. Molta gent entra a treballar amb il·lusió per poder ajudar en la situació que estem vivint, però després veuen que no és útil la feina que s’hi fa, perquè el rastreig és d’una ineficiència brutal».
En la mateixa línia s’expressa en Jan, que també ha volgut preservar la seva identitat real. «La sensació que tenim és que treballem per complir estadístiques. El que fem no té cap sentit, perquè no tallem la cadena de contactes. Crec que simplement volen números per poder ensenyar-los a la Generalitat i que aquesta els segueixi renovant el contracte». Segons ell, l’empresa no està gestionant el projecte d’acord amb la seva importància. «Ha quedat més que demostrat que Ferrovial no és competent per fer aquesta feina», diu.
Precarietat laboral i deficiències en el compliment dels protocols sanitaris
Contractacions de mes a mes, acomiadaments sobtats, problemes d’organització… els treballadors assenyalen nombroses negligències en la gestió de Ferrovial. Un dels principals problemes, i que els preocupa més, és l’incompliment dels protocols sanitaris. Els treballadors expliquen que no hi ha cap mena de ventilació en tot el recinte on treballen, ja que no hi ha finestres, i que tampoc es fa una neteja adequada dels espais durant els caps de setmana, durant els quals els treballadors fan torns de 12 hores.
«En l’àmbit higiènic, és un escàndol», assenyala en David, que va ser acomiadat la setmana passada de l’empresa, després de rebre un correu que l’informava que no havia superat el període de prova d’un mes. Uns dies abans, s’havia queixat de l’incompliment de les mesures de seguretat i considera que la causa del seu acomiadament va ser «mostrar-se crític amb la gestió de l’empresa». I el seu no és l’únic acomiadament d’aquest tipus, segons assenyalen els treballadors entrevistats.
Segons explica en David, l’entrada a la feina és tota una odissea: «es concentren els 200 treballadors davant la porta i els coordinadors van cridant els seus noms. No utilitzen cap mena de micròfon, per tant, ens hem d’ajuntar tots per poder-los sentir, sense complir amb la distància de seguretat». Un cop entren, el personal de seguretat els pren la temperatura, els demana el DNI i se’ls indica la planta on els toca treballar. «Després et fan firmar un document d’assistència, amb el mateix bolígraf que utilitza tothom. A l’ascensor hi ha un dispensador de gel hidroalcohòlic, però ningú t’obliga a utilitzar-lo i, a vegades, ni en queda», assenyala el David. També comenta que no hi ha suficient estoc de mascaretes i que moltes vegades els treballadors en demanen i no en queden.
Imatge de l’entrada al recinte, capturada el 14 de novembre
La polèmica contractació de Ferrovial
El passat mes de juny, la Generalitat va adjudicar directament a l’empresa Ferroser Servicios Auxiliars, pertanyent a Ferrovial -una gran multinacional espanyola dedicada a la construcció de grans infraestructures- el rastreig dels contactes de les persones positives de coronavirus. Es tracta de la mateixa empresa que ja gestiona, des del 2015, el telèfon 061/Salut Respon, gestió que ha estat prorrogada aquest mes de novembre. Aquesta contractació ha estat molt criticada, entre altres coses, pel seu cost, ja que el servei era de pagament. Amb l’inici de la crisi del coronavirus la Generalitat ha assumit el cost del servei telefònic, que ha passat a ser gratuït mentre duri la pandèmia.
La decisió del departament de Salut d’externalitzar el servei de rastreig dels contactes de les persones positives de coronavirus es va fer per un import de 17,7 milions d’euros, amb un procediment de contractació que es va realitzar sense concurs i emparant-se en la normativa de l’estat d’alarma, que permetia atorgar contractes a dit i per via urgent.
L’adjudicació a dit del contracte a Ferrovial va generar disconformitat per part dels col·lectius de sanitaris des del primer moment del seu anunci. La petició de col·lectius mèdics i d’infermeria anava en la línia de potenciar l’atenció telefònica en els centres d’Atenció Primària, reforçant les plantilles i amb una visió de servei públic de salut.
Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) exigia en una piulada a la conselleria de Salut que “reverteixi la decisió errònia de fer que una empresa, Ferrovial, faci la gestió dels rastrejadors de la Covid-19”. El president de la institució criticava la decisió del Departament de Salut argumentant que la gestió dels contactes estrets s’havia de fer des de l’atenció primària “per lògica, per coherència i per major seguretat clínica”.
Així mateix, la presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), Paulo Galbany, assenyalava que la decisió de Salut era «incongruent amb la voluntat de reforçar la sanitat pública i, a més, totalment ineficient».
Per la seva banda, el sindicat Infermeres de Catalunya va redactar una carta dirigida a la consellera de Salut Alba Vergés «davant la indignació per la privatització i la manca de recursos a l’Atenció Primària». En l’escrit consideraven «intolerable» l’adjudicació d’un contacte que «enriqueix empreses privades per dur a terme les tasques per les quals estan preparades les infermeres i la resta de professionals del sistema públic de salut».
Les protestes de diversos col·lectius mèdics i d’infermeria, però, no van poder revertir aquesta contractació. Igualment, el Ple del Parlament va demanar al Govern rescindir aquest contracte el passat 18 de juny, amb 90 vots favorables de Junts per Catalunya, ERC, el PSC, Catalunya en Comú-Podem i la CUP, i les 40 abstencions de Ciutadans i del Partit Popular. El Parlament també demanava reforçar de manera suficient la xarxa de salut pública per fer front a nous brots i altres pandèmies. Tanmateix, aquest contracte tan polèmic s’ha mantingut vigent, després que s’obrís el debat sobre la possible sanció que hauria de pagar el Departament de Salut si rescindia el contracte amb Ferrovial.
Carme Valls, metgessa especialista en endocrinologia, acaba de publicar el llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing), on descriu les últimes investigacions i avenços en perspectiva de gènere en salut. Segons assenyala Valls, en els darrers anys hi ha hagut alguns avenços pel que fa a la inclusió de les dones en les investigacions, però encara es tracta d’una tímida aproximació.
La metgessa, que dirigeix el programa «Dona, Salut i Qualitat de Vida» del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris, considera que cal un major desenvolupament de la ciència de la diferència, la qual estableix les diferències entre homes i dones pel que fa la salut. Segons ella, d’aquesta manera, es podrà acabar amb la invisibilització de les dones en la medicina. «Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals de la salut que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja desenvolupin una nova mirada i entenguin que hi ha malalties que afecten de manera diferent a homes i dones», explica.
El llibre que acaba de publicar és una versió revisada i actualitzada d’un llibre seu de l’any 2006. En termes generals, en catorze anys, les dones segueixen sent invisibles per a la medicina o hi ha hagut alguns canvis en els darrers anys?
En algunes àrees de la medicina hem avançat una mica. Una de les principals crítiques era que les malalties cardiovasculars, que són la primera causa de mort de les dones, havien estat excloses de tots els treballs de recerca que s’havien fet fins als anys noranta. Actualment, un 38% dels estudis sobre mortalitat i morbiditat de malalties coronàries inclouen les dones. Però això encara es fa de forma molt desigual. Si mirem el total de la literatura mèdica, veurem que encara es diferencia molt poc per sexe i, quan es diferencia, sovint no s’analitzen les diferències entre un sexe i l’altre. És necessària una discussió sobre si ser home o dona influeix en l’evolució de la malaltia o en el tractament. Això encara costa molt que es faci.
En altres qüestions no hem avançat gaire. Per exemple, pel que fa a la sexualitat. Se segueix equiparant la sexualitat de la dona amb la de l’home, quan les dones tenim un tipus de sexualitat diferent dels homes. Aquest és el motiu pel qual la viagra femenina no ha funcionat.
Els estudis sobre la Covid-19 tenen en compte les dones?
La majoria de treballs que s’han publicat no diferencien per sexe. Hi ha excepcions, clar. Per exemple, els estudis que fan els epidemiòlegs del Ministeri de Sanitat cada 15 dies sí que diferencien per sexes. I es poden extreure algunes conclusions. Queda la impressió que la malaltia predomina entre els homes, però realment la malaltia ha tingut des de l’inici més incidència en les dones. A la primera onada el 56% de les persones contagiades eren dones i un 44% homes. A la segona onada, el 52% són dones i el 48% homes. Ara bé, la mortalitat sí que és superior en els homes; un 60% de les persones que han mort per coronavirus són homes.
Per tant, l’evolució de la malaltia és diferent entre homes i dones i la incidència és superior en les dones, per dos motius. Primer, per raons socials perquè, per exemple, les sanitàries representen el 70% entre el total de sanitaris contagiats. A més, els treballs més precaris són duts a terme majoritàriament per dones. Pel que fa a les causes biològiques, s’estan fent estudis sobre l’efecte que pot tenir el virus sobre l’enzim ECA. Sembla que aquests receptors estan més expressats en el cos de la dona, però, alhora, les dones segreguen un enzim protector antiinflamatori que fa que no tinguin afectacions tan greus als pulmons, fet que es tradueix en menys ingressos a l’UCI i menys mortalitat.
Hi ha, per tant, necessitat de diferenciar els dos sexes en la pràctica mèdica?
Estudiar la ciència de la diferència, que permet diferenciar entre els dos sexes i que és una assignatura pendent per la medicina, ens permetria recollir més informació per tractar millor als pacients d’ambdós sexes. A més del que ja he mencionat, cal destacar totes aquelles patologies que pateixen més les dones respecte als homes, com serien les malalties de carència de ferro, les anèmies i les malalties autoimmunes. Els i les professionals no surten de la facultat de medicina preparades per atendre aquestes malalties cròniques que després es veuen a la consulta. A l’atenció primària, especialment, és necessari el desenvolupament de la ciència de la diferència.
Vostè aborda molts aspectes en el seu llibre sobre la salut de les dones, però quina és l’essència de la discriminació de les dones en la medicina? Per què s’invisibilitzen?
Bernadine Healy, una cardiòloga americana, ja denunciava feia anys que no tractàvem igual les malalties coronàries entre homes i dones; que les dones les enviaven a casa i els homes a operar-se. Hi ha un estereotip de gènere, que implica dues coses. Per una banda, la concepció que si s’estudiava els homes, ja s’estudiava les dones i, per l’altra, els prejudicis a l’hora d’investigar: fins als anys noranta, els treballs de recerca no contenien cap dona. Aquí hi ha també el problema de les ciències androcèntriques, que creuen que no cal estudiar la diferència, és a dir, creuen que passa el mateix en un sexe i un altre. Això seria el biaix de gènere mental. Durant segles, la dona ha sigut considerada inferior, poc important. Això també passa en l’àmbit farmacèutic. Quan es fa un estudi de fàrmacs i s’utilitzen animals, el 75% dels treballs són amb rates mascles. Ho justifiquen dient que les rates tenen el cicle estral, que és una mena de cicle menstrual, i que això molesta per estudiar un fàrmac.
Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball.
Aquest biaix de gènere que vostè destaca en el seu llibre, contrasta clarament amb la progressiva feminització del sector sanitari.
Sí. Perquè l’esperit crític s’ha d’anar desenvolupant, i quan a la facultat t’ensenyen les coses d’una determinada manera, surts d’allà amb aquella perspectiva. Que és una mirada androcèntrica. Hi ha una part de professionals que creuen que no val la pena introduir la perspectiva de gènere en la salut, que creuen que segurament som tots iguals i que si s’estudia un sexe, ja s’estudia l’altre. I això queda de manera permanent en el cap de molts metges i metgesses.
En els últims anys, però, hi ha hagut un canvi. Els estudiants de Medicina i Infermeria noten que hi ha una mancança en la seva formació i ens demanen a professionals que treballem amb altres mirades que anem a fer sessions a la universitat sobre gènere i salut. Això ho trobo fantàstic. Però realment és només com envoltar el nucli principal, perquè les assignatures troncals de Medicina no incorporen la perspectiva de gènere. Penso que hi hauria d’haver un esforç per part de la docència universitària d’incorporar-la a totes les assignatures, no només fer una assignatura. La perspectiva de gènere ha d’incorporar-se transversalment, assignatura per assignatura.
Per on cal començar?
L’inici d’aquest canvi de paradigma es troba en la recerca. Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja tinguin una mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten diferent a homes i dones
El 1996 el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris va organitzar un congrés, reunint a experts de 53 països per parlar sobre la perspectiva de gènere en salut, un congrés que va tenir molta repercussió, perquè va permetre aconseguir una xarxa de recerca a escala mundial. La primera conclusió que se’n va extreure era que calia que s’incorporés la perspectiva de gènere a les Facultats de Medicina. Això no s’ha aconseguit encara, tot i que s’ha aconseguit una tímida aproximació. Hi ha països i universitats que han anat més de pressa en aquesta evolució i compten amb especialitats com la Medicina de la Dona.
El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment que pot ser que les dones pateixin més ansietat, pel fet de viure en una situació androcèntrica que els hi diu que no valen res, que no les deixa fer una carrera professional i que les impulsa a fer treballs precaris o que cobren diferent per la mateixa feina que un home. Però això són problemes socials, no mèdics. Si tractes un problema social amb una pastilla t’estàs equivocant molt. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius. Està demostrat que en la primera consulta és molt més freqüent donar un ansiolític a una dona que a un home. Actualment, a Espanya donem cinc vegades més antidepressius a dones que a homes i el doble d’ansiolítics.
En termes de cura dels fills i de les feines de la casa, la crisi del coronavirus ha servit per equilibrar i repartir les cures a casa? O creu que no ha canviat res i que el pes segueix recaient sobre les dones?
A la primera onada es va fer un estudi que deia que no havia canviat res, que la dona s’havia sentit com que no tenia ni dos minuts per respirar. Actualment no hi ha dades, però la meva impressió és que en alguns casos ha servit per compartir les cures, però que, en general, el teletreball de l’home era sempre el prioritari. L’home es tancava en una habitació i no sortia fins al vespre. La dona comptabilitzava: treballava, feia el dinar, ajudava als fills a fer els deures… tenia el mateix rol, estant tots a casa. També hi ha homes que posen la rentadora, és clar, però la figura de pal de paller de les cures encara recau en l’esquena de la dona. Cal fer estudis al respecte.
En quina mesura afecta la seva salut que les dones es dediquin en gran part a cuidar els fills i fer les feines de casa?
Sobretot, van perdent la possibilitat de recuperar la seva carrera professional. La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia la Virginia Woolf, i renúncia a tenir desitjos. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida, a viure en plenitud. A llegir, a escoltar música… a fer el que li vingui de gust, sense estar sempre pendent de la vida dels qui l’envolten. Però no vull fer victimisme. La veritat és que moltes ens hem anat guanyant els nostres espais. Però a vegades és esgotador. Està clar que la feina de les cures s’ha de repartir molt més en la societat, perquè és un element que afavoreix l’estrès físic i mental de les dones.
Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.
També parla en el llibre de la importància d’envellir amb salut. Com hauria de canviar l’atenció als sociosanitaris i residències? Cap on hauríem d’anar?
S’ha de canviar el model totalment. Si és possible, l’envelliment ha de ser en el teu entorn personal. Si no és possible, les residències han de ser cada vegada més un lloc que no sigui ‘aparcar’ a la gent com si fossin mòmies. Han de ser llocs on puguis mantenir una qualitat de vida. Les habitacions, per exemple, si és possible haurien de ser individuals, perquè la gent necessita un respecte a la seva pròpia dignitat. Els poders públics, per la seva banda, han de supervisar i evitar que les residències es converteixin en un negoci, perquè algunes ho són. Una residència no hauria de donar diners, s’haurien de reinvertir aquests beneficis en més personal, en una millor atenció i en pagar adequadament als seus treballadors. Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.
A la part del final del llibre parla de les condicions de les dones per empoderar-se i néixer per si mateixes.
La Medicina ha tardat molts anys a visibilitzar les dones en els estudis i encara trigarà molts més a fer visible tot el que és la dimensió de la salut de la dona. Moltes ja no hi serem. Per això, en l’últim capítol del llibre defenso que cal renéixer per nosaltres mateixes, recuperar els nostres desitjos i la voluntat de gaudir de la vida. En qualsevol circumstància, sempre podem trobar petits espais de llibertat per tornar a recuperar el plaer a la nostra vida. Cal que recuperem la sensualitat i la sexualitat, que això ens doni vitalitat. Hi ha dones que han superat circumstàncies molt difícils; hem d’emmirallar-nos en això i fer una mirada cap endavant i viure els anys que ens quedin amb el màxim de plaers possibles. Mentre la ciència i la medicina avancen, a la vida quotidiana totes les dones han de ser protagonistes de la seva salut. Trobar espais de salut per gaudir perquè, al final, sí que tenim una cosa bona que és la vida.
Des de la primera onada de la pandèmia, els mesos de març i abril passat, ja va quedar de manifest que molts pacients que havien superat la malaltia, seguien patint alguns símptomes de la Covid-19. Amb el pas dels mesos, diversos estudis científics han anat assenyalant que al voltant del 10-20% dels pacients amb Covid-19 presenten símptomes de la infecció més enllà de les quatre setmanes i una proporció menor durant mesos. Aquestes conseqüències de la malaltia han estat considerades com a simptomatologia de Covid-19 persistent.
La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), conscient d’aquesta situació, ha elaborat una Guia Clínica per al tractament de la Covid-19 persistent a l’Atenció Primària. La Guia utilitza un enfocament pragmàtic basat en els estudis publicats sobre sèries de pacients amb infecció per SARS-Cov-2, editorials i opinions d’experts, així com l’experiència clínica dels autors i revisors. El president de la CAMFiC, el Dr. Antoni Sisó, explica que «la idea inicial d’elaborar aquesta Guia pràctica va sorgir a partir de les demandes de diverses metgesses de família afectades per la Covid-19 persistent». El document ha pogut veure la llum en poc més de dos mesos. La Guia ha estat elaborada i revisada per 52 metges i metgesses especialistes en Medicina Familiar i Comunitària i ha comptat també amb la participació d’especialistes en Medicina Interna, Malalties Autoimmunes, Matemàtiques i Estadística i la consultoria del Dr. Antoni Trilla, cap de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic.
La diversa simptomatologia que presenten aquests pacients i, en general, el fet que no es converteixen en malalts crítics que requereixin ingrés hospitalari, fa que el seu seguiment i tractament mèdic s’hagi de fer, fonamentalment, des de l’atenció primària, que és on es visiten i tracten aquests malalts. Això introdueix encara més pressió assistencial en un àmbit on, més enllà del seguiment i control dels casos de Covid-19 i de totes les altres patologies dels pacients corresponents a un determinat CAP, els professionals de l’atenció primària han de donar també la resposta mèdica a pacients amb Covid-19 persistent.
La situació és especialment difícil atenent també el context actual i el fet que es tracta d’una patologia nova, cada cop més coneguda però encara amb molts interrogants i poques evidències científiques. Ni existeixen tractaments plenament efectius ni, ara per ara, vacunes també plenament efectives, però tampoc existeixen recomanacions ni guies de pràctica clínica basades en l’evidència per al maneig de la Covid-19 persistent.
Per fer front a tot això, la Guia proposa un enfocament pragmàtic de l’atenció al pacient amb Covid-19 persistent que passa per una avaluació integral del conjunt de la simptomatologia, i una avaluació específica de cada un dels símptomes persistents que poden esdevenir crònics. A més de la valoració d’antecedents, de les analítiques i de les exploracions complementàries, tant les bàsiques com aquelles que siguin necessàries en funció dels símptomes que pugui presentar cada pacient, també es planteja l’avaluació específica orientada al símptoma.
En aquest sentit, val a dir que els principals símptomes de la Covid-19 persistent són la fatiga persistent, el dolor articular persistent, el dolor muscular persistent, el dolor toràcic persistent, la tos persistent, la dispnea persistent, l’anòsmia / disgèusia persistent, la cefalea o els símptomes digestius persistents. La Guia estableix, per a cada un d’aquests símptomes, quines són les dades cal recollir a la història clínica, quines són les exploracions que cal fer, i quin és el procés diagnòstic a seguir. A més d’aquests símptomes, la Guia Clínica també recull altres manifestacions persistents que es poden presentar com ara la febrícula, els calfreds, la intolerància als canvis de temperatura, la rinitis, la congestió nasal, la confusió o boira mental, els trastorns de la concentració o de la son, el vertigen, la conjuntivitis o, fins i tot, la caiguda del cabell.
«Afortunadament, aquests símptomes van davallant amb el temps i sembla que al cap de tres mesos la persistència afectaria, aproximadament, només a un 2,5% del total de pacients amb Covid-19, tot i que encara hi ha molta discrepància en les dades i hi ha articles científics que parlen de més prevalença», explica el Dr. Sisó, qui destaca també que afecta molt més a dones d’edat mitjana, entre 40 i 50 anys.
Més enllà, però, de la simptomatologia, la Guia exposa també altres escenaris patològics post Covid-19 que, tot i ser menys freqüents, també s’estan observant, com ara les seqüeles pulmonars, l’afectació pleural, l’afectació cardíaca, o els diversos problemes de salut mental (ansietat i depressió) vinculats no només al confinament i l’aïllament durant la malaltia, sinó també l’incertesa que vivim davant la pandèmia i a la forta crisi econòmica que s’hi deriva. Aquests darrers problemes entren clarament dins l’esfera de la salut mental i són de caràcter multifactorial, ja que estan relacionats no només amb el fet de patir la malaltia sinó amb el confinament associat a la malaltia. «La Covid ha deixat una important empremta en l’àmbit psicològic a molts pacients i és un context que el metge de família, que té una mirada àmplia en relació amb la salut de les persones, ha de tenir sempre en compte», assenyala Sisó.
Finalment, la Guia de Pràctica Clínica planteja també un seguit de reptes de futur en el tractament i atenció a aquests pacients, com ara que cal tractar d’estructurar la gran varietat de símptomes i alteracions que alguns pacients amb Covid-19 poden presentar o disposar d’informació respecte a possibles factors que puguin ajudar a identificar les poblacions de més risc. S’ha concebut i configurat la Guia com un document viu i pragmàtic, que podrà incorporar en posteriors actualitzacions nous coneixements per mantenir-se al dia. Com explica el president de la CAMFiC, «aquesta guia l’hem feta per donar resposta a una demanda dels professionals i pretén ser una eina que faciliti als metges de família fer encara millor la seva feina».
