El Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) reclama més infermeres i unes millors condicions laborals, que inclouen, entre d’altres, reduir l’eventualitat dels contractes i augmentar les retribucions. En una roda de premsa convocada ahir al matí amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres, que se celebra el 12 de maig, es va destacar el paper clau que juguen les infermeres per tal de garantir una bona qualitat assistencial. En l’acte hi van participar la presidenta del COIB, Paola Galbany, la vocal de Ciutadania de la Junta de Govern del Col·legi, Paloma Amil, i la directora de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del COIB, Glòria Jodar.
L’augment de la ràtio d’infermeres és una de les mesures claus que fa temps que es reclama des del Col·legi per tal de millorar l’assistència als pacients. A la província de Barcelona, on es concentren prop del 80% de les infermeres de Catalunya, la ràtio és de 6,6 infermeres per cada mil habitants, mentre que a Catalunya és de 6,2. Es calcula que es necessitarien gairebé 11.000 infermeres a Barcelona per arribar a la ràtio de Navarra, la comunitat autònoma amb una ràtio més elevada d’infermeres, amb 8,6 per cada mil habitants, i unes 16.000 per assolir la ràtio mitjana de la Unió Europea, que es troba al voltant de 9,5.
Durant els anys vinents es preveu que la situació de manca d’infermeres s’agreugi. Segons Paloma Amil, vocal de Ciutadania del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), «l’envelliment progressiu de la població i la incertesa creixent que provoquen els canvis socials i situacions com la que ha causat la pandèmia de la Covid-19 fan que la cura, que és la funció principal de les infermeres, sigui cada cop més important».
De fet, un informe del Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres (ICNM) avisa que els països més desenvolupats s’encaminen a un futur amb una important falta d’infermeres i infermers. L’informe destaca que el 17% de les infermeres de tot el món, una de cada sis, té 55 anys o més i s’espera que es jubili durant la dècada que hem encetat. L’organització xifra en 4,7 milions les noves infermeres que seran necessàries en els anys vinents per a substituir les que s’han de jubilar.
Segons mostren diversos estudis científics, com més infermeres hi ha en un sistema de salut, menys mortalitat i més seguretat es percep entre els pacients. Un estudi recent publicat a la revista mèdica The Lancet, que ha analitzat diferents factors i el seu impacte sobre l’expansió, gravetat i mortalitat de la Covid-19, conclou que un nombre elevat d’infermeres en el sistema sanitari s’associa amb una reducció de la mortalitat per coronavirus. Al gràfic que aporten els investigadors s’aprecia que les morts per Covid als sistemes sanitaris que tenen més de 6.000 infermeres per milió d’habitants és quatre vegades inferior als que en tenen entre 3.000 i 6.000. A més, la mortalitat per la Covid-19 repunta en els Estats amb menys de 3.000 infermers per milió d’habitants.
Les infermeres, al límit
La pandèmia de la Covid ha evidenciat la manca d’infermeres en el sistema sanitari i ha fet palesa la necessitat d’introduir canvis en les seves condicions laborals. «Moltes professionals estan doblant torns o treballant hores extraordinàries per poder atendre els usuaris. Aquesta càrrega de feina està comportant problemes físics i emocionals entre les infermeres i també ha comportat un augment de les baixes laborals, que ha agreujat encara més la manca d’infermeres», destaca la presidenta del COIB, Paola Galbany.
El Programa Retorn del COIB, que s’adreça a infermeres col·legiades que tenen problemes de salut mental o d’addiccions, ha fet 2.812 visites de seguiment durant el 2020, mentre que l’any anterior en va fer 1.800, la qual cosa representa un augment del 56%. L’any 2020, aquest Programa va posar en marxa un servei de suport psicològic telemàtic específic per a la Covid-19, el qual ha atès 241 infermeres. El nombre de consultes a l’Àrea d’Atenció Col·legial del COIB també es va disparar durant l’any passat, passant de 1.008 consultes el 2019 a 2.889 el 2020 (un 187% més).
Glòria Jodar, directora de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del COIB, sosté que la pandèmia de la Covid-19 ha deixat ben clara la importància del paper de les infermeres en la prevenció dels contagis, el diagnòstic i l’atenció a les persones contagiades, així com el seu lideratge en la campanya de la vacunació. «Hem liderat el procés de vacunació, hem interpretat les necessitats de les persones i la comunitat i hem fet visible l’impacte transformador de la feina que fem diàriament», expressa. Destaca, però, que tot i que la pandèmia ha fet més visible la feina de les infermeres, en l’àmbit polític no ho ha fet de manera suficient. «Falta passar a l’acció», remarca.
En aquest sentit, des del COIB reclamen que s’augmentin les places d’estudiants d’infermeria a les universitats i que es valorin i reconeguin les experteses i les especialitats, millorant la seva categoria professional i facilitant la promoció. A més, destaquen que, actualment, les infermeres no tenen la categoria A1 que els correspondria segons la seva formació i denuncien també l’alta temporalitat en els contractes. L’any 2019, a l’Institut Català de la Salut, el percentatge d’eventualitat entre les infermeres era del 16%, el doble que el dels metges.
També reclamen que les infermeres puguin participar en els espais de decisió. «Som la columna vertebral del sistema de salut i les professionals que passem més hores amb els ciutadans i que, per tant, coneixem millor les seves necessitats. Volem estar als llocs on es prenen les decisions i poder participar en les polítiques de salut, perquè estem capacitades professionalment per fer-ho», sosté Paola Galbany. Per tal de fer valdre la tasca de les infermeres i coincidint amb el Dia Internacional de les Infermeres, el Col·legi Oficial d’Infermeres de Barcelona ha engegat la campanya #socinfermera. La campanya està protagonitzada per vuit infermeres de diferents centres de salut que reivindiquen la seva tasca.
Marxar per tenir unes millors condicions laborals
A la falta estructural d’infermeres se suma el fet que, durant els últims anys, moltes han deixat el seu lloc de treball, o bé perquè han marxat a treballar a l’estranger o bé perquè han decidit abandonar la professió. Darrere de la marxa a l’estranger i de la desafecció amb la professió, es troben les condicions laborals. «Les infermeres treballen en unes condicions laborals precàries, amb un índex d’eventualitat elevat, i amb dificultats per conciliar la vida laboral i personal. Els sous que perceben les infermeres al nostre país també és molt baix, especialment a les residències i als centres sociosanitaris», explica Galbany.
Entre 2011 i 2015, es va produir un augment significatiu del nombre d’infermeres que van marxar a treballar a l’estranger. Al voltant de 1.300 persones col·legiades van sol·licitar als serveis del COIB marxar a treballar a fora, amb una mitjana anual de 257 peticions. A partir de 2014, aquesta tendència ha anat a la baixa, però ha viscut un repunt l’any 2020, amb 139 expedients tramitats (el 2019 van ser 115). «Calen incentius per recuperar les infermeres que han abandonat la professió i que les organitzacions sanitàries desenvolupin models de carrera professional que valorin l’expertesa clínica i les especialitats», reivindica la presidenta del COIB.
Antoni Trilla és catedràtic de salut pública, cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic, investigador de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i degà de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona. Segons Trilla, estem en un moment «molt esperançador» de la pandèmia, perquè sembla que ja podem utilitzar les vacunes amb certa regularitat després d’un inici, diu, «més lent del que haguéssim volgut». Però, malgrat que la situació sigui més estable, no podem baixar la guàrdia i cal tenir prudència. «El virus encara ens va per davant, però ens hi estem acostant. Per primera vegada, podrem començar a agafar el control de la pandèmia, que no vol dir anul·lar-la, sinó tenir-la relativament controlada».
Com valora la situació epidemiològica actual?
Portem un llarg recorregut, de molts mesos amb molt dolor i patiment, i també amb molta càrrega de feina. Ara estem en un moment molt esperançador de la pandèmia, perquè tenim les vacunes, que sembla que ja les podem utilitzar amb certa regularitat després d’un inici més lent del que haguéssim volgut. En aquests moments, ha d’augmentar la població vacunada perquè puguem tenir un cert control del virus. És un punt d’equilibri. Si això fos una cursa, el virus encara ens va per davant, però ens hi estem acostant. Si fem les coses bé segurament podrem arribar a tenir un estiu més plàcid i tranquil que el de l’any passat, que va ser tranquil les primeres setmanes i després es va descontrolar. És un moment crític, en el sentit de que, per primera vegada, podrem començar a agafar el control de la pandèmia, que no vol dir anul·lar-la sinó tenir-la relativament controlada.
Es descarta una quarta onada?
Jo crec que descartar no es pot descartar res, perquè segurament hi haurà algun moment que els casos pujaran en algun indret concret però, de forma global i, especialment, si mantenim el ritme actual de vacunació, això no hauria de passar.
Quina és la situació actual a l’Hospital Clínic? Han hagut de desprogramar operacions no urgents?
Durant les darreres setmanes no hem hagut de desprogramar operacions. Hem anat veient com, molt a poc a poc, però de forma constant, el nombre de pacients que es diagnostiquen a urgències i que s’han de quedar ingressats s’estabilitzen a la baixa i com el nombre de pacients que entren a l’UCI va baixant. També és veritat, però, que costa molt que surtin de l’UCI, ja que són estades força llargues, i això ha fet que les UCI encara estiguin plenes. Jo diria que hi ha menys sensació de pressió assistencial i s’intenta cada cop més planificar la tornada a la normalitat. Però encara hi ha una gran part de l’hospital dedicada a la Covid, i costarà de recuperar l’activitat habitual. Un altre aspecte a comentar és que com que el personal sanitari està vacunat massivament, hi ha una sensació de més tranquil·litat, que no relaxació. El personal ara se sent més segur, després d’haver viscut l’horror dels darrers mesos.
El passat diumenge es va aixecar l’estat d’alarma, i per tant, les restriccions vigents. Creu que era un moment adequat per fer-ho?
Si no em trec la bata blanca, diria que hauríem d’estar encara millor, tenir un percentatge de població més alt vacunada i una menor circulació del virus. A grans números, probablement dos terços dels ciutadans de Catalunya, Espanya i el conjunt d’Europa segueixen sent susceptibles al virus: no estan vacunats ni han passat la malaltia. És una situació en la qual hi ha moltes persones que es poden infectar. Dependrà molt de l’actitud que, individual i col·lectivament, agafem després de l’aixecament de l’estat d’alarma. Hem de pensar que encara podem contagiar, que encara pot ser que ens contagiïn. Fins que no arribem a xifres més altes de vacunació jo diria que aquesta setmana hem de fer pràcticament el mateix que fèiem la setmana passada i amb les mateixes precaucions. S’ha de ser encara prudent. Ja veurem com s’ho agafa la gent.
El toc de queda ha estat una mesura afectiva per reduir els contagis?
És una pregunta que des d’un punt de vista científic crec que no hi ha ningú que l’hagi pogut contestar de manera clara. Des del punt de vista teòric, però, és una mesura que limita la mobilitat durant la nit, limita determinades activitats nocturnes i, per tant, jo crec que ha estat més efectiu tenir-lo que no tenir-lo, encara que es digui que les persones es reuneixen a casa seva i munten festes particulars. Jo crec que ha ajudat, és una mesura dura, i s’ha utilitzat en altres països d’Europa amb les mateixes característiques. Per tant, crec que és una mesura més aviat útil que no pas perjudicial.
«Pensar que la fi de l’estat d’alarma és la fi de la pandèmia és un error garrafal, fins i tot, mortal» | Pol Rius
Quin impacte està tenint la vacunació en les xifres de contagis? Com ho valoreu des de l’Hospital Clínic? Els pacients estan menys greus?
Si ens fixem en el que està passant als països que més han vacunat, com Israel o Anglaterra i també en els grups de població concrets que ja s’han vacunat, com aquí les persones de més de 80 anys, veiem que aquesta població ja no ve a l’hospital, ja no estan tan greus, i això es nota clarament. Quan una població com els sanitaris estem vacunats no tenim contagis entre el personal. Abans teníem moltes baixes, ara en tenim moltes menys. Per tant, ho hem notat, i encara ho hem de notar més. Conforme vagi avançant la vacunació de les persones que tenen més possibilitats d’acabar ingressades a l’hospital, més tornarà la normalitat l’hospital. Per tant, és important aquesta prudència que comentava. Clarament, en els col·lectius vacunats hi ha menys casos i, els que hi ha, són menys greus.
Quin impacte ha tingut la variant britànica?
La variant britànica és actualment la predominant. Les últimes xifres indiquen que representa entre el 70 i 80% dels contagis. És una variant que és ràpidament transmissible. També hem vist que el període que transcorre des que es produeix el contagi fins que apareixen els símptomes també és més curt i el que s’ha vist també és que en el moment en que hi ha un cas en un domicili la probabilitat que hi hagi més persones infectades al mateix domicili és més alta. Durant aquest període s’han vist més agrupacions de casos. Està encara una mica en discussió, ja que abans es deia que probablement era més contagiosa i més mortal, però de moment només és més contagiosa. Jo diria que ho és més en els grups de població més jove, perquè les persones d’edats més avançades estan vacunades i totes les vacunes que estem fent servir redueixen la possibilitat de contagi. Estem en fase de control i esperem que no hi hagi més ensurts.
L’altre dia es van detectar els dos primers casos de la variant índia a Catalunya. Els preocupa? Els primers estudis indiquen que aquesta variant pot ser encara més contagiosa.
Jo crec que tota aquesta preocupació per les noves variants té molt a veure amb com estem retransmetent la pandèmia en directe. En un context d’epidèmia com aquest és absolutament normal que apareguin variants. A l’Índia, que està vivint una situació molt crítica, la variant que tenen no és la responsable dels 350.000 casos que tenen al dia. Hi ha alguns estats en què predomina, però la majoria tenen més problemes amb la variant britànica. Per tant, ens estem fixant en una nova variant quan és la britànica la que està provocant les conseqüències més greus. Evidentment, les variants s’han de controlar en origen de la millor manera i, en el cas que hi hagi casos importats, la detecció d’aquests casos ha de ser ràpida i s’han de fer les mesures d’aïllament corresponents per evitar que s’estenguin. Pel que fa a la variant índia, encara no tenim dades suficients sobre quines característiques té i sobre la possibilitat que sigui resistent a determinades vacunes.
Crec que ara estem agafant una velocitat de creuer que és més regular i més bona, però a mi m’hagués agradat anar més ràpid. Serà molt difícil aconseguir la immunitat de ramat abans de l’estiu, però cada punt percentual que puja la població vacunada el virus deixa de circular una mica menys.
Creu que la campanya de vacunació a Catalunya està avançant a bon ritme? A aquest ritme, quan creu que assolirem la immunitat de grup?
Estem acostumats a ser molt exigents en la nostra professió. Ens agradaria que anés tot molt més ràpid. A mi m’agradaria que ens diguessin que tenim tres milions de vacunes disponibles i que ja les podem administrar, però no és el cas. Crec que ara estem agafant una velocitat de creuer que és més regular i més bona, però a mi m’hagués agradat anar més ràpid. Serà molt difícil aconseguir la immunitat de ramat abans de l’estiu, però cada punt percentual que puja la població vacunada el virus circula una mica menys. Crec, personalment, que si disposéssim d’una gran quantitat de vacunes, podríem assumir la logística de vacunar a molta més gent. Però, ara per ara, no sabem ni quantes vacunes tenim per la setmana que ve. Ha passat alguns cops que al final n’arriben menys i s’han hagut d’anul·lar cites, però això sembla que ara va passant menys vegades.
Les anades i vingudes amb les vacunes d’AstraZeneca i Janssen estan desincentivant la població a vacunar-se? Des del punt de vista comunicatiu s’està gestionant adequadament?
És un autèntic ‘lio’. Era esperable, però crec que no s’ha gestionat bé en el seu conjunt. Ni la informació, ni la rapidesa en la presa de decisions ni la coherència han estat les millors del món. Ens ha faltat, crec, seguir una veu autoritzada com és l’Agència Europea del Medicament. El més pràctic hauria estat que si l’autoritat diu blanc, tots els països també. Però, en canvi, en aquest cas l’autoritat diu blanc i uns països diuen «negre, gris, no ho sé, m’ho pensaré…». Un dia s’ha de vacunar a unes franges d’edat i al cap d’uns dies canvien aquestes franges. El neguit, la confusió i la incertesa no han ajudat a incentivar la vacunació.
El neguit, la confusió i la incertesa no han ajudat a incentivar la vacunació.
Sabem alguna cosa més de perquè s’han produït els casos de trombosi en AstraZeneca i Janssen?
Primer de tot cal dir que són casos molt poc freqüents. El risc de patir un d’aquests esdeveniments adversos és molt menor al de patir un risc similar amb la malaltia de la Covid. Hi ha una diferència importantíssima. Per tant, el balanç risc-benefici segueix sent favorable a les vacunes. Sembla que aquests casos de trombosi no depenen d’una factors concrets d’edat o condició, sinó que són una reacció autoimmune que algunes persones fan. Sabem que en alguns d’aquests casos hi ha un mecanisme que té a veure amb les plaquetes i els anticossos i que si es diagnostiquen abans, fins i tot es pot intentar fer un tractament que va relativament bé. No és el mateix que una reacció al·lèrgica, però, per entendre’ns, s’hi assembla una mica. No sabem els factors de risc de moment, i jo crec que encara que s’analitzi no hi haurà un factor de risc suficientment significatiu.
En el meu cas, que tinc 65 anys, el risc que si agafo la Covid acabi ingressat és més alt, mentre que el risc de trombosi és més baix. Però, per exemple, en el cas de les persones de 30 anys, els riscos s’acosten més perquè baixa el risc d’acabar a l’UCI per la Covid. Per això s’està posant a majors de 60 anys. Veurem, però, com acaba. Espero que es posin d’acord aviat però vull reiterar que la vacuna d’AstraZeneca, encara que pugui tenir aquests efectes adversos, repeteixo, molt rars -i que també tenen en la seva mesura altres vacunes-, és una vacuna que segueix sent extraordinàriament útil i que l’hem d’utilitzar sempre que puguem.
Antoni Trilla, durant l’entrevista | Pol Rius
Que s’hauria de fer amb les persones menors de 55 anys que ja tenen una primera dosi d’AstraZeneca? Com veu la idea de barrejar vacunes? Endarrerir la segona dosi és una bona opció?
Jo, personalment, posaria la segona dosi d’AstraZeneca, però farem el que decideixi el govern d’Espanya i l’Agència Espanyola dels Medicaments. A França, per exemple, han decidit que posaran Moderna o Pzifer. Això de barrejar vacunes és una possibilitat. Segurament ha de sortir bé, perquè qualsevol vacuna ha de potenciar la dosi prèviament rebuda d’una altra vacuna, però ja veurem. S’ha de posar la segona dosi i, en teoria, normalment amb la mateixa vacuna, si no hi ha alguna cosa que indica clarament el contrari. D’altra banda, hi ha moltes evidències que indiquen que, després d’un temps de rebre la primera dosi d’AstraZeneca, la immunitat segueix sent prou bona i, per tant, hi ha una evidència que permet espaiar la segona dosi, que no anul·lar-la. La raó principal és que si espaiem la segona dosi podem posar la primera a més persones, tal com va fer el Regne Unit. La immunitat amb la primera dosi és força alta, d’un 70%. Jo crec que hi ha evidències suficients per, en una situació excepcional com l’actual, modificar les instruccions d’ús de la vacuna. Hem d’intentar protegir el màxim de població sense deixar-la menys protegida, i això ens podria permetre allargar una mica més l’administració de les segones dosis.
Pfizer ja va avançar fa pocs dies que les persones vacunades amb aquesta vacuna necessitarien una tercera dosi. Ens hauríem de fer a la idea que ens haurem de vacunar potser cada any contra la Covid, igual que es fa amb la grip?
Ens hem de fer a la idea que ens haurem de revacunar, probablement tothom. Cada quan? Això no ho sabem encara. Perquè? Perquè potser cau la immunitat d’aquí uns mesos, perquè les vacunes s’adaptin a alguna d’aquestes variants o bé perquè hi hagi una variant que s’escapi gairebé del tot de les vacunes que tenim. La vacunació per la Covid ara és excel·lent, però no durarà tota la vida, això està clar. Ens hem de fer a la idea. Quan més triguem en revacunar, millor, però s’haurà de fer quan toqui.
Com valora l’anomenat passaport d’immunitat?
Jo crec que ha de ser una eina per facilitar determinades tràmits d’entrada o sortida entre països. No pot ser una eina amb resultat discriminatori. Si estàs vacunat, podràs viatjar fàcilment, si no ho estàs hauràs de fer-te una PCR i, potser, hauràs de fer quarantena al país on vas. És la diferència entre estar probablement no contagiat i protegit o no saber si tens la malaltia o no. Ha de ser una eina per facilitar els moviments, res més.
Cal tenir en compte que si demà s’allibera la patent de qualsevol d’aquestes vacunes no necessàriament es podran fabricar milions de vacunes més. Es necessita tecnologia, es necessiten materials primaris…
Hi ha una gran bretxa en la vacunació entre els països rics i els pobres. Creu que s’haurien de suspendre temporalment les patents? Què creu que s’ha de fer per garantir que la vacuna arribi a tothom?
Aquesta és una realitat que fa que una frase, en la qual hi crec molt, prengui més sentit que mai: ningú estarà segur fins que tothom ho estigui. És utòpic pensar que tots ens vacunarem, ni alliberant patents. Però una cosa és això i l’altra és que hi hagi indrets del món que no tinguin cap esperança de ser vacunats en un o dos anys. Com podem ajudar? Jo soc ferm convençut dels drets de propietat intel·lectual, les persones tenen dret a protegir el seu invent i descobriment. Però aquesta és una situació excepcional. És una situació de pandèmia i de risc per l’economia de tot el món. Crec que això justifica que es demani que les patents siguin temporalment suspeses perquè els països puguin fabricar les vacunes. Però cal tenir en compte que si demà s’allibera la patent de qualsevol d’aquestes vacunes no necessàriament es podran fabricar milions de vacunes més. Es necessita tecnologia, es necessiten materials primaris, que no n’hi ha tants… els flascons de vidre, per exemple, no n’hi ha milions i milions. S’ha d’ordenar una producció molt escalada. No podem dir que amb la suspensió de les patents ja tenim tot el problema solucionat, perquè no es fabricarien ni en qualitat ni amb temps les vacunes suficients.
Les variants podrien anant mutant en els països on no s’està vacunant i arribar a ser efectives les vacunes que tenim?
Això és un risc real. Els virus sotmesos a una pressió determinada intenten escapar-se i pot ser que en un indret del món que no es vacuni es comenci a desenvolupar una soca que sigui resistent a les vacunes. Per tant, ens interessa vacunar el més ràpidament possible. Mentre no tinguem vacunes suficients també s’ha d’ajudar per a que els països que tinguin casos més extrems, com és ara el cas de l’Índia, puguin controlar la situació al més aviat possible. Qualsevol epidèmia en un indret del món pot tenir ràpides repercussions en altres llocs. Això ha passat i seguirà passant.
Creu que funcionarà el programa COVAX de l’OMS, que busca la col·laboració dels països per facilitar un accés equitatiu de les vacunes contra la Covid? Fa falta més compromís per part dels governs dels països rics per tal que les vacunes arribin a tot arreu?
COVAX és un bon programa, almenys en la teoria. És un programa que depèn de la bona voluntat de molts països, dels quals n’hi que en tenen molta i d’altres que no en tenen tanta. Entenc que tothom vulgui protegir la seva població primer, però probablement es podria arribar a un cert equilibri en els països que tenim un ‘plus’ assignat de vacunes. Les dosis sobrants es podrien cedir a COVAX. Serà un programa exitós? Jo crec que no. Tindrà un èxit parcial, perquè el món és molt egoista i els mecanismes són complexos. Està clar que està facilitant que alguns països puguin tenir vacunes, però no arreglarà, malauradament, el problema de la iniquitat en l’accés a les vacunes. És un pas en la bona direcció, que si nosaltres empenyem pot ser més efectiu encara.
Fa uns mesos, un editorial a la prestigiosa revista mèdica The Lancet criticava la resposta d’Espanya a la Covid, dient que la pandèmia havia colpejat un sistema ja debilitat per les retallades i que el diagnòstic i el rastreig que es feia era dèbil. Comparteix aquesta opinió? Com valora, en general, la gestió que ha fet el govern espanyol de la pandèmia?
Jo diria dues coses. En primer lloc, la gestió és sempre millorable. S’han comès errors i s’estan cometent, sempre. No hi ha una recepta única i clara per fer front a una situació com aquesta. Però, en segon lloc, jo crec que aquesta anàlisi de la gestió de la pandèmia s’ha de fer al final de la pandèmia, i veure exactament quines coses es podrien haver fet millor. Una cosa és que nosaltres, des d’un punt de vista científic o teòric, ho critiquem i l’altra veure, en la pràctica, com s’ha de gestionar. És el que s’anomena l’anàlisi del retrovisor: és molt fàcil mirar enrere, però prendre les decisions al capdavant de la gestió no és tan fàcil. Això no vol dir que no s’hagin pres decisions errònies, i caldrà fer-ne una crítica, sempre constructiva, quan tot això s’acaba. Encara no estem al final del partit. Naturalment, és un problema que en un moment donat es prengués la decisió B si es sabia que havia de ser la decisió A. Però la crítica s’ha de fer sempre pensant en la viabilitat i l’aplicació pràctica de determinades decisions. Si només ens basem en models teòrics és menys mesurable.
Si per reactivar l’economia ens hem de llençar a la piscina i que hi hagin més contagis, hi ha gent que ho passarà molt i molt malament. Trobar l’equilibri és complicat. No és un debat de salut o economia, són les dues coses.
S’han pres les mesures adequades en el moment oportú? Per exemple, per Nadal es van relaxar les mesures i després va haver-hi una forta incidència amb el que vam anomenar la tercera onada.
En aquest cas, crec que relaxar mesures quan encara no s’havia arribat a xifres baixes va ser un error. I és un error que s’ha d’intentar corregir. L’altre cosa és si es podria haver pres la decisió de tancar-nos a tots per Nadal a casa. Quin cost social, econòmic, emocional… hagués tingut això? El que vull dir és que els que prenen les decisions han de valorar molts factors. Pel que fa a això que diuen de que ‘hem de salvar l’estiu’, jo dic: hem de salvar les UCIs. Cadascú ho mira des de la seva perspectiva. Si per reactivar l’economia ens hem de llençar a la piscina i que hi hagin més contagis, hi ha gent que ho passarà molt i molt malament. Trobar l’equilibri és complicat. No és un debat de salut o economia, són les dues coses. Probablement, es podrien haver subvencionat millor i més bé els sectors més perjudicats perquè no tinguessin el patiment econòmic que han tingut. És molt difícil prendre decisions quan hi ha tants factors i qüestions en joc. Es podria haver fet millor? Segur. L’aixecament de l’estat d’alarma és una bona prova, a veure que passarà.
Què ha suposat -i està suposant- la pandèmia pels professionals sanitaris des del punt de vista emocional? Diversos estudis indiquen que s’han incrementat els casos d’ansietat i depressió entre els sanitaris.
Estem cansats, especialment els que estan a primera línia. Nosaltres, el Clínic, som l’hospital de referència per malalties infeccioses d’alta transmissibilitat. Ens va tocar ser el primer hospital en rebre els primers malalts de Covid. Aquests van ingressar a la unitat de cures intensives de l’hospital prevista per aïllar febres grogues, ebola… els companys d’aquesta unitat, que són boníssims i que són els qui més entrenats estan en malalties infeccioses, no han deixat de veure malalts de Covid ni un sol dia des del mes de febrer de l’any passat. Tot ple, sempre, tots els dies de la setmana i totes les setmanes. I, com ells, tants d’altres. Jo crec que això té un desgast molt important. Estem cansats, físicament i mentalment. Hi ha alguns companys que ho estan passant realment malament. Però, en el fons, crec que l’ésser humà té una gran capacitat de resiliència. Conforme ens tornem a posar drets, alguns necessitaran ajuda, però ens en sortirem. Crec que podem estar raonablement satisfets de la feina que hem fet. Ho hem fet el millor que hem sabut. I el sistema sanitari, malgrat que s’han viscut situacions molt crítiques, ha pogut aguantar tot això.
«El sistema sanitari català, del qual n’estem molt orgullosos, fa molt de temps que està infrafinançat» | Pol Rius
El nostre sistema sanitari està infrafinançat? Com cal potenciar-lo?
El sistema sanitari català, del qual n’estem molt orgullosos, fa molt de temps que està infrafinançat. Des de l’inici, no hi hagut una bona inversió. La sanitat és cara i, malauradament, quan la crisi del 2008 ens va colpejar, es van parar moltes coses. Es van retallar els salaris, fet que ha anat impactant en el poder adquisitiu del personal sanitari, es van parar les obres dels hospitals i es van parar les inversions en tecnologia. Això va castigar durant molts anys la sanitat, que es va anar aprimant. En condicions normals, aguantàvem gràcies al personal. No es renovaven els equips, però anàvem aguantant. Fins que va venir el tsunami de la Covid. Ara ja és molt més difícil aguantar i, tot i això, ho hem fet.
Cal reforçar el sistema, i això costa diners. Les estimacions diuen que necessitaríem 5.000 milions d’euros per recuperar l’estat que teníem. Cal que el personal estigui ben pagat. Hi ha molta precarietat laboral en el sector, contractes que es van empalmant. Els metges, per exemple, s’han format durant molts anys. Aquí, a la Facultat, per cada 10 aspirants n’acabem agafant només 1. La carrera, de 6 anys, és molt dura, i després han de fer un examen MIR i una residència de 4 o 5 anys. Són, per tant, 11 anys pencant sense parar. I quan acaben, tenim un metge ben preparat que cobra poc més de 1.000 euros al mes. En qualsevol país d’Europa cobren molt més i, per això, molts se’n van a l’estranger. Pel que fa a les infermeres tenim un problema afegit i és que en tenim molt poques. Jo tinc dubtes de si fan falta més metges, segurament en algunes especialitats i punts del territori el nombre està desequilibrat, però que falten infermeres ho tinc claríssim. És una obvietat absoluta. S’han de prendre mesures perquè en tinguem més i perquè tinguin bons contractes i salari. També cal invertir en tecnologia. Quedar-se endarrerit en aquest aspecte és un greu problema.
La salut pública i l’atenció primària sempre havien sigut les grans oblidades del sistema i les que han patit més retallades, i ara amb la pandèmia s’ha vist l’important que són.
Totalment d’acord. Atenció primària té un pressupost del 18 o 19%, i la salut pública no arriba a l’1%. Jo sempre dic que som la germana pobre de la germana pobre de la ventafocs. Estem quatre esglaons per sota. S’ha d’invertir molt més en salut pública? No, només el que inverteixen altres països d’Europa. Si s’augmenta al 3% ja seria perfecte. L’atenció primària també ha de créixer, i a un volum molt més alt. Cal un 25% del pressupost dedicat a l’atenció primària. Clarament, la primària i la salut pública són dos sectors en els quals s’ha d’invertir amb intel·ligència. Necessitem sistemes de predicció, de rastreig, una atenció primària amb menys burocràcia, millors instal·lacions… valdria la pena fer una renovació, que evidentment costarà diners. Si ara els ciutadans no reclamen que això es faci i els governs no entenen que s’ha de fer, tindrem un problema. S’ha d’aprofitar el moment.
Com podrem prevenir o evitar futures pandèmies?
Hem d’estar atents a una cosa tan senzilla com que tenim un món i una sola salut: la salut dels animals i del planeta és la nostra salut. La salut de qualsevol indret del planeta és la nostra salut. Hem d’estar molt atents a l’aparició de nous virus i hem d’estar preparats i estudiar fins i tot aspectes que, si tot va bé, mai han de passar. Aquestes coses s’han de preveure. Està clar que tindrem més epidèmies, ja veurem quan, i jo crec que aquesta pandèmia ens ha donat una lliçó clara en el sentit de que hi ha coses en les quals podríem estar molt més avançats que fins ara.
Què ens espera més enllà de la Covid-19? Quins reptes se’ns plantegen de cara el futur en relació a la salut global?
Jo crec que des d’aquest punt de vista hi ha dues coses evidents. D’una banda, hem d’intentar tenir una vida el més saludable possible i envellir saludablement, amb la major qualitat de vida possible. Cal fer molt èmfasis en la prevenció, no només amb el tractament sinó en l’atenció propera, en la primària, i també és important tenir cura en l’atenció al final de la vida. D’altra banda, també hem de fer cas a la salut del planeta, incloent-hi el canvi climàtic, que és una de les coses que ens hem de prendre més seriosament. Crec en el que podem fer cadascú de nosaltres, en el nostre dia a dia, si volem deixar un planeta millor als que venen després de nosaltres. Si el planeta fos una llimona ja l’hem espremut massa i convindria deixar que reposi, perquè, si no, acabarà florida. Els bacteris i virus van arribar a la terra milions d’anys abans que nosaltres, s’adapten molt ràpidament a qualsevol canvi, i continuaran després que haguem desaparegut com a espècie i, per tant, hem de conviure amb ells sense fer-nos massa la punyeta. Esperem que això no duri massa.
«Ningú estarà segur al planeta fins que tots ho estiguem». Aquest ha sigut el mantra de l’Organització Mundial de la Salut des de l’inici de la crisi sanitària causada per la pandèmia de la Covid-19. Tanmateix, a la pràctica, és difícil aplicar aquesta frase, ja que són els països més rics els que disposen dels recursos necessaris per comprar grans quantitats de vacuna contra la Covid-19, i així ha passat. De fet, segons un estudi de la Universitat Johns Hopkins publicat a la revista mèdica British Medical Journal (BMJ), un 25% de la població mundial no tindrà accés a una vacuna contra la Covid fins a l’any 2022. Això ha portat als experts de l’ONU a advertir contra l’acaparament de vacunes i a insistir en la necessitat que les vacunes estiguin disponibles per a tothom.
Sota aquesta premissa va néixer COVAX, una iniciativa dirigida per Gavi, l’Aliança per les Vacunes, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Coalició per a les Innovacions en la Preparació davant les Epidèmies (CEPI), en col·laboració amb UNICEF, el Fons Rotatori de l’Organizació Panamericana de la Salut (OPS), el Banc Mundial i altres organitzacions. El seu objectiu és accelerar el desenvolupament i la fabricació de vacunes contra la Covid-19 i garantir un accés just i equitatiu a elles per tots els països del món.
COVAX consta, per una banda, d’una estratègia dissenyada perquè els actors amb majors ingressos facin donacions amb les quals es puguin distribuir vacunes contra la Covid-19 entre els 92 països d’ingressos mitjans i baixos, que d’una altra manera no hi podrien accedir. A més, COVAX fa d’intermediari en la compra de vacunes en els països més pobres, negociant el seu preu perquè hi puguin accedir independentment dels seus recursos. L’objectiu que ha marcat la iniciativa en un període inicial és tenir 2.000 milions de dosis de vacunes contra la Covid-19 disponibles per a finals de 2021, amb les quals es pretén protegir, especialment, a les persones més vulnerables d’aquests països.
Ghana va ser el primer país que va rebre vacunes en el marc de COVAX, al passat mes de febrer. A hores d’ara, la iniciativa COVAX ja ha repartit més de 49 milions de vacunes entre 121 països arreu del món. Ho han fet a països d’Europa, Amèrica Llatina, Àfrica, el Sud-est asiàtic i el Pacífic. Fins fa pocs dies es repartien només vacunes d’AstraZeneca, Pfizer i Covishield (la vacuna que l’Índia ha impulsat conjuntament amb AstraZeneca), però, des d’aquest dilluns, també distribuiran vacunes de Moderna, ja que COVAX ha firmat un acord per 500 milions de dosis amb la companyia estatunidenca. Tanmateix, la major part d’aquestes vacunes no estarà disponible fins al 2022.
Alguns països, com és el cas del Regne Unit, han dit que donaran excedents de dosis als països més pobres, i Espanya ho ha anunciat per Amèrica Llatina, però l’OMS insta les nacions a fer més actuacions abans per tal de garantir que les vacunes arribin als països en vies de desenvolupament. El director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’etíop Tedros Adhanom, assenyalava en una roda de premsa el mes d’abril que només el 0,3% de les vacunes ja administrades a tot el món havien anat a parar a persones de països amb ingressos baixos, fet que qualificava d’un «desequilibri escandalós».
La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, també feia una crida perquè els països rics col·laborin en l’abastiment de vacunes als països més pobres. «És d’enorme importància donar suport a COVAX per implementar la vacuna a tots els racons del món, allà on sigui necessari», destacava en una compareixença el mes de novembre passat, alhora que apel·lava a la solidaritat. «És d’interès comú. És el primer cop que ho fem d’aquesta manera, junts. I val la pena demostrar que superarem aquesta pandèmia amb solidaritat i acció conjunta», declarava von der Leyen.
La realitat és que, des de l’inici de la pandèmia, el coronavirus SARS-CoV-2 s’ha endut la vida de més de 3,2 milions de persones arreu del món i, actualment, es comptabilitzen més de 154 milions persones contagiades. Amb les dades existents fins ara el país més afectat, en termes absoluts, segueix sent els Estats Units, amb més de 32,4 milions de contagis i més de 577.000 morts, seguit de l’Índia, que en les darreres setmanes ha experimentat un creixement exponencial del nombre de contagis i defuncions, situant-se en 20,3 milions de contagis i 220.000 defuncions. Brasil es situa en la tercera posició, amb més 14,7 milions d’infeccions i 406.000 decessos.
Davant aquesta dramàtica situació, que ja fa més d’un any que s’arrossega, la immunització de la població és clau per minimitzar els danys. Però, com deia el pediatre i epidemiòleg de l’Institut de Salut Global de Barcelona Quique Bassat en una entrevista a El Diari de la Sanitat, «fins que no estigui vacunada també la població dels països més pobres no podrem donar per controlada la pandèmia a escala global, sempre tindrem forats per on seguirà entrant i circulant el virus». Per Bassat, els mecanismes en marxa no són prou robustos per garantir l’equitat en l’accés a les vacunes.
Tanmateix, Bassat es mostrava optimista amb la iniciativa COVAX, ja que, assenyala, «fins ara mai havia existit un programa semblant». «Una altra cosa és que haurem de vigilar de prop quant de bé està funcionant i si s’està assolint el que s’havia proposat. Si estan havent-hi problemes per obtenir les vacunes en aquests països on hem pagat molts diners per tenir-les, no em vull ni imaginar els problemes que hi haurà en el moment que aquestes vacunes estiguin disponibles pels països més pobres», emfatitza l’epidemiòleg en aquesta entrevista.
Clam per l’alliberament de les patents
El sistema internacional de protecció intel·lectual existent garanteix els rèdits de la patent a les empreses farmacèutiques fabricants, però, segons moltes opinions expertes, en el cas de les vacunes contra la Covid-19 hi ha dos elements diferencials importants. D’una banda, que es tracta d’una epidèmia d’abast mundial, com no es coneixia i que requereix que, el més ràpidament possible i per a la seguretat de tothom, el màxim de població mundial estigui vacunada. D’altra banda, que han estat les aportacions de recursos públics, dels estats més desenvolupats i de la Unió Europea, especialment, els que han facilitat el finançament de les investigacions i les diferents fases d’elaboració de les vacunes i que, en conseqüència, si han estat recursos públics els que ho han facilitat, s’hauria de suspendre, ni que fos temporalment, el sistema de les patents.
L’Organització Mundial del Comerç (OMC), que s’ocupa de regular el comerç internacional de béns i serveis, s’ha ocupat també, des de la cimera celebrada a Doha l’any 2001, de la relació entre la propietat intel·lectual i la salut pública. En aquest marc, ha donat empara a mecanismes com el de les llicències obligatòries que permeten que els Estats, per raons de salut pública, pugin facilitar als fabricants nacionals la producció de vacunes sense trobar-se impedits a fer-ho per raó de les patents de les quals són titulars les grans companyies farmacèutiques.
El passat 27 d’abril, gairebé 400 parlamentaris europeus van fer una declaració conjunta per reclamar a la Unió Europea que s’alliberin les patents de les vacunes per tal de poder-ne produir moltes més. «Es posaria fi als monopolis de la propietat intel·lectual, s’eliminaria la incertesa jurídica i es permetria que la col·laboració augmentés i que s’accelerés la disponibilitat, l’accessibilitat i l’abast de les vacunes», defensaven en una carta adreçada a les institucions europees.
Malgrat que l’Organització Mundial de la Salut avala l’aixecament de les patents, el Regne Unit, el Japó i Suïssa, Canadà, Brasil i la Unió Europea s’hi oposen. Tanmateix, els països membres de la UE cada vegada s’allunyen més de la visió de la institució. En el cas espanyol, el president del govern, Pedro Sánchez, i la ministra de Sanitat, Carolina Darias, van anunciar la setmana passada la voluntat del Govern d’«impulsar la discussió» sobre la suspensió temporal de les patents. Per la seva banda, el govern dels Estats Units ha anunciat fa poques hores el seu suport en la suspensió temporal de les patents.
També des de la societat civil es reclama l’alliberament de les patents com una solució a la creixent bretxa de vacunació entre els països rics i els pobres. La Xarxa Europea contra la Comercialització i Privatització de la Salut i la Protecció Social i Peoples’s Health Movement Europe, en el marc de la campanya ‘Right 2 Cure‘, van elaborar una carta oberta signada per més de setanta entitats europees dirigida a les màximes autoritats de la Unió Europea on exigeixen a la UE la suspensió temporal dels drets de propietat intel·lectual com l’única forma d’augmentar la producció i ampliar ràpidament l’accés a les vacunes. Segons els promotors de la campanya, la posició de monopoli de les farmacèutiques els garanteix a aquestes «enormes beneficis enmig d’una pandèmia a costa de la vida humana».
En aquest sentit, consideren que les institucions de la UE i els governs dels països europeus han d’assumir la responsabilitat i «remodelar la seva resposta a la pandèmia de coronavirus, assegurant que les vacunes estiguin disponibles per a tots i que els interessos de les companyies farmacèutiques no passin per davant la salut de les persones». «Només una resposta mundial, basada en la solidaritat mundial, serà eficaç per combatre aquesta pandèmia», conclouen en un comunicat.
L’Isidre Correa, de 62 anys, va ingressar amb Covid-19 a la unitat de cures intensives de l’Hospital del Mar el 14 d’abril del 2020, cinc dies després de la seva hospitalització en plena primera onada de la pandèmia. S’hi va estar 55 dies, fins que el 2 de juliol, després de passar uns dies ingressat a planta, li van donar l’alta. El fet de patir diabetis i una lleugera obesitat, combinats amb el diagnòstic positiu en Covid, va fer que la seva estada a l’UCI fos plena de complicacions.
«El virus ho va repassar tot», explica la seva dona, Helena Soriano. «El va afectar als ronyons, al cor i, sobretot, als pulmons. Va tenir un herpes i una trombosi al pulmó i també una úlcera a l’esquena. A més, va patir unes fortes hemorràgies, que van fer dubtar si el podrien operar de l’úlcera de l’esquena. Tenies la sensació que els metges anaven fent com una mena de ‘tetris’. Anaven posant i traient tractaments en funció del que podien fer en cada moment», relata. «L’atenció va ser espectacular. A tots els nivells. Em van informar en tot moment de què feien i de com estava l’Isidre», explica l’Helena, visiblement agraïda per la tasca que van fer els professionals sanitaris.
El procés de recuperació de l’Isidre està sent llarg. Més d’un any després del seu ingrés, continua fent rehabilitació cada dia, ja que la malaltia i la llarga estada a l’UCI el van deixar molt debilitat en l’àmbit muscular. «Fins al mes d’octubre va estar amb una màquina enganxada a l’esquena, per l’úlcera que tenia. Això dificultava molt la rehabilitació, perquè no podia fer determinats moviments que li feien molt mal», explica l’Helena.
El seu tarannà tranquil, opina la seva dona, ha sigut clau. «No es desespera i és molt constant. Afortunadament, ara està molt millor. L’hospital li ha fet un seguiment constant. Li han anat fent proves i administrant tractaments per reduir el dolor i que, a poc a poc, s’anés recuperant», explica.
Una imatge que va fer la volta al món
Quan ja duia gairebé dos mesos ingressat a l’UCI i es trobava estable, els professionals sanitaris, la seva família i el mateix Isidre van donar llum verda perquè pogués sortir de les quatre parets del centre i passés uns minuts contemplant el mar. Es tracta d’una activitat que es fa habitualment amb els pacients, en el marc del programa d’humanització de l’UCI, un cop han superat la patologia més aguda.
Aquesta activitat havia quedat interrompuda amb l’inici de la pandèmia, però el mes de juny es va recuperar. Així, l’Isidre va poder sortir al carrer, acompanyat de la seva família, la seva doctora, dues infermeres, un fisioterapeuta i un zelador, equipats amb diversos dispositius mèdics per si hi havia qualsevol mena de complicació. La imatge de l’Isidre, estirat a la llitera, contemplant el mar, va protagonitzar la portada de diversos mitjans, tant espanyols com internacionals, com The Guardian o la BBC.
«Per ell, el fet de poder sortir va ser molt important. Li va donar molta vida. Somreia tota l’estona, des de l’inici fins al final. Cognitivament estava bé, i preguntava molt per les restriccions i el perquè la platja estava tancada. Va ser com tornar a reconnectar amb el món, després d’estar un mes i mig sense saber res del que passava a l’exterior», explica l’Helena.
El passeig va durar mitja hora. «La gent s’acostava i aplaudia. Ell se’ls mirava com volent dir: ‘Realment és tan important això que he fet?’ I tant que ho era!». Quan va tornar a l’hospital, diu l’Helena, les seves ganes de viure es van multiplicar. «Va veure que no només tenia ganes de lluitar, sinó que podia fer-ho. El fet de connectar amb l’exterior va ser com verificar que, realment, tenia un peu més a fora que a dins. Això pel pacient és espectacular», opina la seva dona.
| Hospital del Mar
Amb H d’humanitzar
El 2018, el Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital del Mar, de forma conjunta amb el Servei d’Atenció al Ciutadà, va engegar el projecte d’humanització de l’UCI amb l’objectiu de millorar el benestar físic i emocional dels pacients d’UCI de llarga estada perquè tinguin una major qualitat de vida un cop superada la patologia aguda.
Les línies d’actuació d’aquest programa es van dissenyar a partir de les experiències de pacients i familiars, que van expressar la seva opinió sobre com ha de ser una unitat de cures intensives tant des del punt de vista d’equipament, com de processos i tracte amb els professionals.
Aquesta tendència a crear una UCI més propera i humana és generalitzada en altres hospitals del món i, en el cas espanyol, és encapçalada pel Proyecto HU-CI, una iniciativa impulsada pel metge intensivista Gabriel Heras. En una entrevista al Diari de la Sanitat, l’intensivista defensa la importància de la prevenció de les seqüeles. «No només es tracta de sobreviure a l’UCI, sinó de com se sobreviu. La mitjana d’estada és de vint-i-vuit dies i molts pacients es queden amb seqüeles físiques, cognitives i emocionals. Han de rebre un gran suport psicològic, i les famílies també», sosté Heras.
En la mateixa línia s’expressa la metgessa intensivista Judith Marín-Corral, de l’Hospital del Mar, qui defensa que, davant dels procediments que s’utilitzen per augmentar la supervivència del pacient, que poden ser molt agressius, és essencial introduir mesures encaminades a millorar la qualitat de vida dels pacients un cop s’hagin recuperat i tornin a casa. «Al cap i a la fi, és tractar els pacients com ens agradaria que ens tractessin», destaca la metgessa.
Veure el mar i la família (també en realitat virtual)
Una de les actuacions més conegudes és la de realitzar passejos davant el mar amb els pacients, aprofitant la situació privilegiada de l’Hospital del Mar. «Moltes vegades, quan els pacients es desperten es troben desorientats i tenen deliris. Per això són molt importants les sortides a l’exterior. Els pacients veuen que la vida segueix i es retroben amb les seves famílies. És un moment molt bonic per ells, i també per nosaltres», explica la infermera d’UCI Àngela García.
Perquè el pacient pugui sortir es requereix que compleixi un seguit de condicions. «El pacient ha d’estar estable, sense cap malaltia aguda activa i, en el cas dels pacients de Covid, cal assegurar-se que no siguin transmissors del virus», comenta Marín-Corral. A banda que el pacient estigui estable, també cal que la unitat ho estigui, ja que els altres pacients quedaran a càrrec d’altres professionals i s’ha de garantir la seguretat dels pacients que es queden.
Una altra de les mesures per humanitzar l’UCI, que s’ha implementat recentment, és la utilització de la realitat virtual. Mitjançant unes ulleres especials, els pacients poden veure en 3D els seus familiars, als quals prèviament se’ls ha fet una gravació en 360 graus. Aquesta experiència immersiva ajuda el pacient a evadir-se del box i a millorar el seu estat emocional, després d’haver experimentat una situació vital tan complexa com un ingrés en una unitat de cures intensives. «Amb aquesta eina poden tenir un contacte més proper amb la família i tenir una perspectiva de futur més positiva», apunta la metgessa intensivista.
L’impacte de la pandèmia en el programa
En el març del programa d’humanització de l’UCI, també s’han introduït mesures per reduir els sorolls i adaptar la il·luminació a les necessitats dels pacients i al moment del dia. A més, també s’han impulsat sessions de teràpia musical, tant per animar com per relaxar els pacients i ajudar-los a superar les situacions de deliri que provoca la seva patologia i l’estada a l’UCI. «Consisteixen en sessions de 45 minuts, dos cops per setmana, intentant que la família sempre estigui present. És espectacular veure l’evolució dels pacients i les ganes amb què reben aquestes teràpies», explica García.
Tanmateix, amb la pandèmia es van aturar totes aquestes activitats. «Abans era una UCI completament oberta, amb un acompanyament continu de la família del pacient, musicoterapeutes, fisioterapeutes i psicòlogues, que feien un acompanyament emocional, però tot es va aturar. Semblava que fos una altra UCI. A poc a poc, amb la segona onada, hem pogut reprendre les passejades davant el mar, i també han tornat a venir els fisioterapeutes, que fan una feina importantíssima», diu la infermera.
«És molt important que els pacients vegin que van millorant i que recuperen part de la mobilitat perduda. Fer-los veure que han sortit d’una situació molt greu i que això és el principi de la seva recuperació. Amb la fisioterapeuta van bellugant els dits dels peus i de les mans, i van guanyant mobilitat fins a poder asseure’s i, finalment, posar-se dempeus. També es treballa molt la musculatura respiratòria perquè vagin recuperant la capacitat pulmonar», explica la doctora Marín-Corral.
Acompanyament proper i constant
Malgrat que s’han anat recuperant algunes activitats, el programa d’humanització de l’UCI està lluny de ser el que era abans. Un dels seus aspectes claus, que és l’acompanyament constant de la família, mai s’ha recuperat. «Abans, un familiar podia acompanyar el pacient les 24 hores del dia, sense restriccions. Però ara només ho poden fer en estones puntuals o situacions de final de vida. Poden venir i estar una estona amb el pacient, però no han vist l’evolució. La sensació de viure-ho des de casa ha de ser terrorífica», apunta García. En els processos de final de vida, l’associació Grup Temps ofereix de manera voluntària un acompanyament psicològic, tant al pacient com als familiars, durant el procés de dol.
Davant la impossibilitat de rebre visites, les videotrucades amb la família s’han convertit en una eina clau perquè els pacients mantinguin els ànims. Tanmateix, tant la doctora Marín-Corral com la infermera Àngela García coincideixen en que la gran sobrecàrrega de feina que tenen dificulta molt l’acompanyament emocional als pacients. «Podem estar una estona amb ells i fer una videotrucada amb la família, però no podrem suplir mai la presència de la família», destaca García.
L’acompanyament emocional ha de ser individualitzat, en funció de les necessitats del pacient. «No tots els pacients necessiten el mateix i, per tant, ens hem d’adaptar al ritme de cadascú. En el moment que es desperten, és clau fer una bona explicació. Explicar-los d’on venim, perquè el malalt a vegades no ho recorda, i que els seus familiars no hi són, però que ens hem estat comunicant-nos contínuament amb ells i, després, comunicar-los informacions positives i com funcionarà tot el procés de rehabilitació», remarca Marín-Corral.
Per la doctora, el projecte d’humanització de l’UCI representa un canvi de paradigma. «Aquest paquet de mesures per fer de les UCI uns espais més propers i humans és positiu tant pels pacients i familiars com pels professionals. No en tenim cap dubte». Ara, explica, el repte és avaluar aquest programa de forma objectiva i que s’estengui en altres hospitals. «El benestar emocional és tan important com el físic. Cal salvar la vida del pacient, però també mirar més enllà del monitor. Després d’una estada a l’UCI, molts pacients presenten ansietat, insomni i estres posttraumàtic. Hem d’impulsar mesures que facin que no visquin aquesta situació amb tanta angoixa», conclou García.
El metge danès Peter C. Gøtzsche ha publicat recentment el llibre Vacunas: Verdades, mentiras y controversias (Capitán Swing), on defensa que cal avaluar amb cura les vacunes, analitzant l’equilibri entre els seus danys i beneficis, igual que es fa amb qualsevol medicament. Per ell, acceptar sense dir res totes les vacunes proposades pels sistema nacionals de salut és un error, no perquè sigui un negacionista o antivacunes, sinó perquè creu que cal fer una reflexió crítica prèviament. En una entrevista al Diari Ara assenyala que, des de la perspectiva de la salut pública, vacunar-se contra la Covid és «altament racional», tenint en compte les conseqüències devastadors de la pandèmia. «En els assaigs clínics només un dels 50 casos greus de Covid-19 s’ha produït en els grups vacunals i hi ha hagut dues morts en els grups control. Són resultats impressionants. Per tant, esperem que les vacunes redueixin substancialment la mortalitat», diu en aquesta entrevista. Per tant, recomana l’ús de les vacunes contra la Covid, però considera que hi ha raons per ser escèptic davant les vacunes en general, entre altres motius, perquè el frau és una pràctica habitual en els assajos clínics.
Diàlegs pandèmics
El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, i el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, protagonitzen 2 metges i 1 pandèmia, un llibre en format conversa amb la periodista Gemma Bruna on els dos metges reflexionen al voltant de l’impacte de la pandèmia de la Covid en el sistema de salut i en el conjunt de la societat. Una pandèmia que ha capgirat completament la manera com entenem el món i la medicina. El llibre, editat per Símbol Editors, també recull les experiències de les metgesses de família Beatriu Bilbeny, del CAP Drassanes, i Esperanza Martín, del CAP Maragall, que parla de les seves vivències com a pacient de Covid persistent. «La meva vida ha canviat completament, ara començo cada dia escoltant el meu cos», deia Esperanza Martín en una entrevista al Diari de la Sanitat. Els drets d’autor generats pel llibre seran destinats a Arrels Fundació.
Una emergència mundial
Agus Morales, director de 5W, una revista de periodisme internacional, ha publicat recentment el llibre Cuando todo se derrumba (Libros del K.O.), sobre com la pandèmia de la Covid a Espanya connecta amb emergències que va viure en altres racons del món. Com diu el mateix autor, el que el va portar a escriure aquest llibre no va ser explicar com es va viure l’estat d’alarma a Espanya a causa de la crisi sanitària ni tampoc escriure sobre això que en diuen ‘un moment històric’, sinó la recerca de l’universal. «Una emergència sanitària era això. Sigui quin sigui el teu lloc al món, alguna cosa et supera, i necessites ajuda. Em sembla que podem entendre moltes coses de com funciona el món si entenem això primer», explica Morales.
El testimoni dels sanitaris durant la pandèmia
Essencials (Columna Edicions) és un llibre del periodista de RAC1 Benet Iñigo que recull el testimonis dels professionals sanitaris que han viscut des de la primera línia la lluita contra la Covid-19. Metges, infermeres, estudiants de Medicina, investigadors o fisioterapeutes són alguns dels perfils professionals que intervenen en aquest colpidor relat de la crisi sanitària. Així, la publicació convida a descobrir les històries personals que s’amaguen darrere les bates blanques dels sanitaris. El pròleg està a càrrec del Dr. Bonaventura Clotet, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol i director de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa.
Un relat sobre la vida
Salut! La vida amb elles (Editorial Fonoll), escrit per la periodista de La Mira Magda Gregori és un relat sobre la vida, des del naixement fins a la mort, a través dels retrats de 13 professionals sanitàries, que van des d’una llevadora, al principi del llibre, fins a una infermera de cures pal·liatives, al final. Amb un pròleg de la Consellera de Salut, Alba Vergés, i fotografies de Jordi Borràs, el llibre mostra que les treballadores sanitàries no són ‘superheroïnes’ ni ‘àngels de la guarda’, però sí que ens acompanyen al llarg de la nostra vida i ens cuiden. Tal com explica l’autora en una entrevista a Social.cat, el llibre sorgeix de la necessitat de visibilitzar les dones sanitàries, les quals, sovint, s’han vist sempre darrere del metge, i també de la necessitat d’aprofundir en una investigació amb perspectiva de gènere. «Algunes malalties que ens afecten només a les dones també han estat invisibilitzades perquè l’objecte d’estudi sempre ha estat l’home», explica Gregori a l’entrevista.
La importància de les cures
Vivim immersos en una crisi de cures de grans dimensions. Com deia la Regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, en una entrevista al Diari de la Sanitat, una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures. «Cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades», destacava Tarafa. Tanmateix, sovint, es tracta d’una feina invisibilitzada i profundament precaritzada. En el llibre Cuidadoras. Historias de trabajadoras del hogar, del servicio de atención domiciliaria y de residencias (Icaria Editorial), l’investigador i comunicador social Ernest Cañada dona veu a les treballadores de la llar, del servei d’atenció domiciliària i de les residències, en un moment especialment complex per al futur de les cures.
Per fer front a aquesta situació, entitats socials han engegat diverses iniciatives per ajudar a aquelles persones sense recursos a garantir les seves necessitats alimentàries. Entre aquestes, hi ha el projecte ‘Cuines Solidàries’, engegat per l’ONG Nutrició Sense Fronteres el març del 2020 davant la situació d’emergència social i econòmica generada per la crisi sanitària.
‘Cuines Solidàries’ té com a principal objectiu transformar la matèria primera i l’excedent d’empreses alimentàries en plats cuinats, que són distribuïts a col·lectius vulnerables a través d’un total de 21 entitats, com la Fundació Àgape, Metzineres, De veí a veí, el Gimnàs social Sant Pau o la Casa Cádiz.
Igual que passa en els serveis socials on, del total de persones ateses l’any passat, el 64% eren dones, el 70% de les persones beneficiàries d’aquesta iniciativa són dones. La majoria d’usuaris de ‘Cuines Solidàries’ són persones que treballen en feines precàries i en l’economia informal, que amb la situació pandèmica s’han quedat sense feina i recursos.
Aquestes persones són, alhora, les que tenen més dificultats per accedir a suports públics per cessament d’activitat, i per això és un dels col·lectius de major risc i que no veu cobertes les seves necessitats bàsiques d’alimentació. «Moltes viuen en infrahabitatges, on comparteixen habitació i, a vegades, no tenen ni dret a cuina i tenen una capacitat d’emmagatzematge d’aliments molt minsa», explica Neus Zurro, dietista de Nutrició sense Fronteres.
Durant el 2020 s’han preparat 79.000 plats cuinats, dels quals 10.500 s’han elaborat amb l’equip humà i suport logístic de DIOMCOOP, una cooperativa d’iniciativa social formada per persones de l’Àfrica subsahariana. La resta s’han elaborat amb la col·laboració entitats com el Menjador Ca la Rosa, del barri de la Sagrera de Barcelona, o l’entitat Barrinar Cap a la Sostenibilitat, al Poble-sec.
«Basant-nos en l’excedent dels donadors, fem tuppers variats, on s’inclouen cereals, verdures o llegums, sempre amb una base proteica que demanem que sigui com a mínim de 20 grams, tan de proteïna animal com vegetal. Els plats individuals ronden al voltant dels 500 grams, que equivaldrien a un 30% de les necessitats calòriques diàries d’una persona d’uns 70 kg. Sempre s’acompanyen d’aigua i una peça de fruita o un làctic», explica la dietista de l’entitat. Amb la participació de DIOMCOOP, a més, s’ha incorporat la diversitat cultural en els àpats, amb plats tant de tradició mediterrània com de tradició senegalesa.
Els plats cuinats inclouen cereals, verdures o llegums, sempre amb una base proteica | Nutrició sense fronteres
Amb aquest projecte s’ha donat resposta a les necessitats alimentàries d’unes 8.350 persones, entre les quals destaca un gran grup de persones d’origen subsaharià. «Les persones beneficiàries ja estaven en una situació de risc social i la pandèmia no ha fet més que intensificar-la. Per això, continuarem treballant en aquest projecte un cop se superi la crisi sanitària, perquè les necessitats no acaben aquí. Aquests mesos només són l’inici d’una greu crisi social de la qual encara n’estem veient les primeres conseqüències», destaca Zurro.
Alhora que s’ofereixen plats cuinats a col·lectius vulnerables i es redueix el malbaratament alimentari, el projecte ‘Cuines Solidàries’ promou la inclusió de persones d’origen divers com a equip de cuina i de distribució d’aliments i la participació en xarxa. «Impulsem un espai de participació per als veïns i veïnes. El nostre objectiu és també canalitzar el voluntariat comunitari i enfortir l’economia circular i el teixit solidari dels barris», conclou la dietista de l’entitat.
Gemma Tarafa Orpinell es va llicenciar en biologia per la Universitat de Barcelona i es va doctorar en Biologia Molecular també per la mateixa universitat. Les seves publicacions s’han centrat en temes de salut i desigualtat i, al llarg de la seva trajectòria, ha treballat com a investigadora postdoctoral a la Universitat Yale, a l’Institut Català d’Oncologia, i al Grup de Recerca sobre Desigualtat en Salut de la Universitat Pompeu Fabra entre d’altres. Des de les eleccions municipals del 2019 és regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, al mandat anterior era Comissionada de Salut. Tarafa considera que una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures. «Les cures, en general, sempre han sigut invisibles. Ara s’han evidenciat molt més. Cal que la societat reconegui les cures, remunerades i no remunerades. Cada vegada tindran més importància, en una societat que envelleix a marxes forçades», argumenta.
En termes generals, com veu la situació actual de la pandèmia i les perspectives per les pròximes setmanes?
Penso que estem en un punt clau. Les xifres de contagis van augmentant i tenim indicadors molt directes, com és el de la presència de persones ingressades a UCI i hospitalitzacions, que també van en augment, alhora que la velocitat en el procés de vacunació no avança a la velocitat que ho hauria de fer. És clau augmentar el ritme de les vacunacions. El problema greu, però, és que la producció i distribució de les vacunes a escala mundial són limitades, i per tant, crec que en aquest punt és importantíssim l’alliberament de les patents, que són les que ens limiten aquesta distribució. Ara és el moment de fer-ho. Si no, no podrem augmentar la velocitat de la vacunació. I com a problema de salut pública que és la pandèmia de la Covid-19, cal vacunar a tota la població del mon ; perquè si no estem tots vacunats, la malaltia se seguirà estenent . No n’hi ha prou en vacunar els països del nord, també cal vacunar als països de l’hemisferi sud. Per a situacions excepcionals, calen mesures excepcionals.
En el moment actual cal ser molt empàtic amb la població. Vivim una situació de fatiga pandèmica, anímicament complicada i, per tant, cal comunicar amb coherència i pedagogia i cal que les mesures que es posen sobre la taula siguin adequades i ben explicades.
Són adequades les restriccions actuals?
Fa pocs dies ens vam reunir amb la consellera Alba Vergés i la consellera Meritxell Bu dó i els hi vam dir que nosaltres creiem que a Barcelona cal confinament metropolità i no comarcal. No posem en qüestió el fet que calguin mesures, coneixem la situació actual. El que sí que posem en qüestió és la tipologia de la restricció perimetral per comarques. Barcelona és una de les ciutats més denses d’Europa i, per evitar aglomeracions, veuríem molt més adequada una restricció d’un perímetre més ampli, és a dir, un confinament de l’àrea metropolitana.
Com han afectat les retallades dels darrers anys en la gestió de la pandèmia? Com cal reforçar el sistema sanitari?
Aquesta pandèmia ens ha ensenyat moltes coses. Ha fet visibles problemàtiques que ja hi eren, i les ha mostrat amb més força. També n’ha fet aparèixer de noves. Tenim un sistema sanitari que va partir unes fortíssimes retallades l’any 2011, i encara a dia d’avui no s’han recuperat en la seva totalitat el nombre de professionals d’Atenció Primària, o llits d’hospital. Un altre tema és que destinem a la salut pública només un 2% del total del pressupost en salut. La pandèmia ens ha demostrat que la prevenció, és a dir, la part prèvia al tractament de la malaltia, és clau, i ens ha ensenyat que cal reforçar molt determinades àrees del sistema sociosanitari. Un exemple és el que va passar durant la primera onada amb les residències. Tenim clarament un model residencial fallit, al qual ja se sabia abans de la pandèmia i no es va abordar, que se li ha de donar la volta com un mitjó. Ara cal que s’abordi sobretot des d’allà on hi ha la competència per fer-ho.
Certament, una pandèmia com aquesta és molt complexa de gestionar, d’entrada no ens hem de cansar de donar gràcies als professionals que ha lidiat amb aquesta situació sense precedents i també vull destacar dos aspectes sobre com ha funcionat la gestió de la pandèmia. D’una banda, hem après que anticipar-se en un procés com aquest és clau, i en molts aspectes no hi ha hagut prou anticipació. Per altra banda, les mancances estructurals de les quals parlàvem, derivades de les retallades i del mateix model sanitari, no han ajudat en l’abordatge de la pandèmia. Cal replantejar molts aspectes del nostre sistema sanitari. Però això no ho dic des de la crítica; ho dic des d’una visió constructiva. Hem de prendre nota de què ha fallat i fer nous canvis en profunditat en el sistema. Ara tenim una finestra d’oportunitat per fer aquests canvis, i cal aprofitar-la. Com a societat, no podem permetre’ns no aprofitar aquesta d’oportunitat.
Tenim un model molt hospitalocèntric i, tot i que els hospitals fan una feina importantíssima, cal dimensionar bé el sistema, posant més l’accent en altres parts del sistema sanitari, com l’atenció primària, la salut mental, i en les cures, els serveis d’atenció a la persona. I hi ha serveis privatitzats com la rehabilitació que pràcticament no s’avaluen i que serien molt més eficients si s’integressin en la gestió pública i als CAP.
La pandèmia ens ha demostrat que la prevenció és clau i ens ha ensenyat que cal reforçar molt determinades àrees del sistema sanitari, com la salut pública i l’atenció primària
Què pot fer l’Ajuntament per potenciar el sistema sanitari, tenint en compte les competències limitades que té al respecte?
Pot fer i fa moltes coses. Com a Ajuntament hem intentat acompanyar l’atenció primària, que creiem que ha de ser el cor del sistema. La primària té unes grans limitacions de professionals i espais. Des de l’Ajuntament, hem ajudat a suplir la necessitat provisional d’espais fer les ampliacions necessàries dels CAP per poder mantenir circuits nets i bruts A més, vam posar a disposició 45 espais de suport per fer la vacunació de la grip, i ara també la de la Covid. També hem posat a disposició solars per poder construir un nombre no menor dels centres que cal ampliar. En aquest sentit, hem pogut ajudar a dimensionar millor la primària pel que fa, sobretot, a l’espai físic. A la primera onada, vam oferir grans equipaments esportius per fer-hi ampliacions hospitalàries, que van permetre fer créixer el sistema amb 550 llits, que no són pocs. Nosaltres tenim la capacitat també d’incidir en el Consorci Sanitari de Barcelona, tot i que la Generalitat hi té la majoria i determina el pressupost dels contractes del CatSalut, i allà insistim que cal augmentar el pressupost de la primària fins a arribar a un 25% del total del pressupost de salut. Però no només és un problema pressupostari. Quan em refereixo que cal replantejar-se algunes qüestions, em refereixo també al mateix model que tenim. Intentem incidir en tenir una mirada més oberta, d’un sistema més accessible, públic i universal i amb una avaluació més rigorosa de totes les línies
Quines altres accions han dut a terme?
Des de l’Ajuntament de Barcelona, encara que no tenim moltes competències en matèria de salut, estem aprofitant totes les escletxes que ens permet la normativa i les nostres competències i la carta municipal. Treballem en la promoció i prevenció de la salut a través de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Aquí, per exemple, hem treballat nombrosos aspectes de salut comunitària en vint-i-cinc dels barris de menor nivell socioeconòmic . També hem fet una passa molt important pel que fa a la salut bucodental, creant un dentista municipal per a persones vulnerables, que ha atès més de 15.000 visites de persones sense recursos. Cal tenir en compte que més d’un 12% de la població no va mai al dentista per raons econòmiques, perquè no s’ho pot permetre. Creiem que la salut bucodental hauria de ser una salut de primera i per a tothom, i hauria d’estar recollida, al 100%, en la nostra cartera de serveis. Vam presentar al Parlament una llei en aquest sentit que permetria avançar en aquest aspecte. Mentrestant, hem obert aquest primer dentista per a persones vulnerables, i també un segon per infants, i estem treballant en un dentista per tothom.
Gemma Tarafa durant l’entrevista | Pol Rius
Tenim una crisi de salut mental? Com es pretén potenciar els serveis de suport psicològic a la ciutadania?
Completament. Després d’una crisi sanitària com aquesta apareix una crisi social, una crisi econòmica, i també una crisi de benestar emocional o de salut mental, que també és molt important i que tot just ara comença a emergir. La pandèmia ens ensenya també el nostre model sanitari no està preparat per abordar una situació de salut mental com aquesta.
Barcelona és la primera ciutat en tot l’Estat que té un pla de salut mental, que l’hem construït i l’estem treballant amb tots els agents de la ciutat , juntament amb altres administracions, i hem avançat en aquesta mirada de la salut mental comunitària. Uns exemple o model d’aquesta orientació comunitària són els Konsulta’m, que són serveis gratuïts per a joves entre 12 i 22 anys als quals se’ls ofereix acompanyament psicològic, sense cita prèvia. Són serveis que hem instaurat en la comunitat, que hem posat en centres de joves, amb la màxima proximitat. El Pla de salut mental s’ha reforçat durant la crisi Covid amb mesures de xoc i extraordinàries conscients de la crisi de benestar emocional que estava suposant. Durant la pandèmia hem doblat el nombre de punts a la ciutat fins a completar una xarxa de 11 punts. Aquest any hem augmentat, respecte de l’any anterior, en un 138% la presència de joves en aquests espais. També hem posat en marxa a Barcelona un telèfon de prevenció del suïcidi (900 925 555)
En els seus informes, l’Agència de Salut Pública de Barcelona parla de les desigualtats socials, econòmiques i de gènere amb relació a les dues primeres onades de la pandèmia. Com ho valora?
És clar que la crisi sanitària ha accentuat les desigualtats que ja existien, aquí i arreu. On un viu i com hi viu és clau; el codi postal té molt més pes que el codi genètic. Viure en una ciutat amuntegada, contaminada, duent una mala alimentació… impacta en la salut. Durant la pandèmia, hem pogut observar que hi ha més contagis en aquelles zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, i això s’explica bàsicament per tres causes. En primer lloc, no és el mateix confinar-se en un pis de 150 metres quadrats amb terrassa que en un pis de 30 o de 50 metres quadrats. Aquest és un dels principals elements que fa que en una zona determinada hi hagi més contagis que en una altra. Un segon element és que en zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, moltes de les persones que hi viuen treballen normalment en feines que no permeten fer teletreball i, per tant, estan més exposats al virus. La tercera causa és que sabem que les persones amb pitjors indicadors socioeconòmics també tenen més patologies cròniques a causa de la seva mateixa situació vital i, per tant, tenen més risc de patir afectacions més greus amb relació a la Covid.
El que tot això evidencia és que veiem més desigualtats i que la pandèmia no ha afectat per igual a totes les zones de la ciutat. D’altra banda, malgrat el gènere ha estat molt invisibilitzat en aquesta pandèmia, cal recordar que les dones són les responsables de les cures, tant en el treball fora de casa ja que són la majoria de professionals sanitàries i socials, com en la cura de les persones de la llar. Per aquest fet tenen un risc d’infectar-se important. Ara bé, els homes, quan emmalalteixen, tenen la malaltia en forma més greu, amb més probabilitats de ser hospitalitzats o morts. Això està relacionat amb les patologies cròniques que són més freqüents en els homes com per exemple les malalties respiratòries que estan relacionades amb la Covid-19.
Quins són els barris que més preocupen?
En aquest moment, el nombre més gran de contagis el tenim a Nou Barris, però la situació ha anat oscil·lant; també hem tingut una gran incidència a Ciutat Vella i en algunes zones del barri de Sants. És molt important que treballem amb dades a la mà. Malgrat en aquesta pandèmia sovint hi ha hagut un ball de dades, el web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha ofert dades diàries i també per edat, sexe, barri i nivell socioeconòmic que ens han ajudat a prendre decisions lligades al control de la malaltia i també a les conseqüències de les mateixes.
Quan es fan polítiques d’ocupació, d’habitatge o de millora de l’espai urbà, es treballa sobre els determinants socials i les inequitats sanitàries. També quan es fa possible que les persones amb menys recursos puguin anar al dentista o al psicòleg
En termes generals, com es poden abordar des del nivell municipal els determinants socials de la salut i les inequitats sanitàries?
Quan un Ajuntament fa polítiques d’ocupació treballa sobre els determinants socials de la salut, ja que les dades indiquen que les persones amb més de dos anys d’atur tenen tres vegades més de risc de patir un problema de salut mental. També quan fem polítiques d’habitatge o de millora de l’espai urbà treballem per abordar els determinants socials. En els últims quatre anys, hem fet una aposta molt important per l’habitatge públic, construint-ne més que durant els darrers vint anys, fet que tindrà un impacte sobre la salut dels veïns i veïnes de la ciutat. Durant la pandèmia, hem generat 700 places per a persones sense llar, sumades a les 2.200 que ja tenia la ciutat, en comparació amb les 180 que hi ha a la resta de Catalunya. Hi ha temes que han de ser país, i aquest n’és un.
Quan es fa possible com Ajuntament que les persones amb menys recursos puguin anar al dentista o fem més accessible el suport psicològic també estem treballant per l’equitat sanitària. Des de l’Ajuntament, tenim també un fons d’ajut per aquelles persones que no es poden pagar els fàrmacs. Creiem que s’ha d’eliminar el copagament per rendes baixes, ja que moltes famílies no se’l poden permetre. Potenciar la salut comunitària també és una manera molt clara de treballar per l’equitat sanitària, entre d’altres.
Durant la pandèmia, l’Ajuntament de Barcelona ha activat 300 informadors que han anat a peu de carrer en aquells barris on preocupava més el nombre de contagis. Entre els mesos de març i abril vam activar un Programa Municipal de Suport a les Quarantenes, que ha permès a les persones que estan soles i hagin d’aïllar-se fer-los-hi arribar una cistella amb aliments, llençar els seus residus o treure a passejar la seva mascota. Hem acompanyat aquestes persones amb una sèrie de serveis. Per exemple, si en un pis de 30 o 50 metres quadrats hi viuen sis persones i una d’elles s’ha d’aïllar, cal garantir que aquesta persona pugui fer l’aïllament en un hotel salut , o portar el que necessita a casa seva per evitar el contagi de la seva família o convivents.
En paral·lel a les crisis sanitària i social hi ha la climàtica. El medi ambient i la contaminació van millorar durant el confinament, però ja hem tornat a la situació anterior. Quines iniciatives té previst l’Ajuntament? La pandèmia pot ser una finestra d’oportunitat?
Sí, sens dubte la pandèmia és una finestra d’oportunitat en aquest sentit. Durant els mesos de confinament, , tenim dades que ens mostren que la contaminació de l’aire es va reduir a menys de la meitat. Per exemple, el NO2 va passar de 37,8 μg/m3 abans de la pandèmia a 16,8 μg/m3 durant l’estat d’alarma. Els veïns et deien que una de les poques coses positives era veure una ciutat amb un aire net i sense soroll. Cal recordar que aconseguíssim mantenir els nivells de contaminació que l’Organització Mundial de la Salut considera acceptables per la salut , evitaríem 1000 morts a la ciutat de Barcelona cada any. És una xifra molt important. La contaminació també fa augmentar els casos d’asma i altres malalties respiratòries i de càncers. Només per això, val la pena abordar amb contundència aquesta problemàtica. Nosaltres hem engegat moltes iniciatives. Per exemple, hem impulsat la zona de baixes emissions, la ‘Superilla Barcelona’, hem augmentat moltíssim els carrils bici i també hem engegat el pla ‘Protegim les escoles’. D’aquesta manera, l’any 2023 al voltant de 200 escoles tindran alguna actuació per protegir i pacificar aquests espais, perquè un dels grups de població on més preocupa l’exposició a la contaminació són els infants.
Durant la pandèmia, hem impulsat la iniciativa ‘Obrim Carrers’, tallant diversos carrers perquè la ciutadania pugui gaudir amb tranquil·litat d’aquests espais. També hem posat noves tarifes al transport, perquè quan fem un abordatge per reduir el nombre de cotxes és fonamental potenciar el transport públic. Aquesta són mesures que han vingut per quedar-se. La crisi ambiental ja la teníem amb molta contundència abans d’aquesta crisi sanitària i hem de seguir treballant per fer-hi front. Barcelona ha de ser una ciutat més saludable.
Gemma Tarafa durant l’entrevista | Pol Rius
Els serveis socials assistencials estan desbordats? Hi ha el nombre de treballadors socials necessaris?
Segurament mai es fa prou, però totes aquelles persones que han sol·licitat acompanyament a serveis socials n’han tingut. Malgrat que amb la pandèmia hi ha hagut un escut social històric, que no havíem tingut el 2008, amb mesures com l’ingrés mínim vital, els ERTO i un total de 46,6 milions d’euros en ajuts atorgats des de serveis socials, les conseqüències de la crisi social i econòmica s’han fet paleses. Un 32% de les persones ateses als serveis socials durant la pandèmia -de les quals un 64% són dones- no hi havien anat mai. Els serveis socials han fet una feina excepcional, perquè la crisi social i econòmica que vivim és d’una gran magnitud. Pel que fa a l’augment de les plantilles, ho estem treballant amb la Generalitat, que és l’administració responsable del contracte programa . Insistim amb contundència en què cal augmentar les ràtios de treballadors dels serveis socials, perquè la situació ho requereix.
Quan aplaudim normalment ho fem als serveis sanitaris, però els serveis socials també han fet una feina excepcional. Els aplaudiments s’haurien de fer extensius a les treballadores dels serveis socials, a les treballadores de la neteja i de la llar, a aquelles persones que han tingut cura d’algú perquè una altra persona pugui anar a treballar. També a les iniciatives veïnals que han arribat allà on els veïns no arribaven a anar a serveis socials. Els aplaudiments s’haurien de fer extensius a les cures, en el sentit ampli.
Una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures, que cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades.
S’han revalorat les cures amb la pandèmia?
Sí, molt. Les cures, en general, sempre han sigut invisibles. Ara s’han evidenciat molt més, tot i que encara falta molta visibilització. Cal que la societat reconegui les cures, remunerades i no remunerades, les cures en majúscules. En relació a les cures renumerades cal dir que durant el confinament i la pandèmia a l final, quan tothom estava tancat a casa, qui sostenia els serveis eren els treballadors de les cures, en el sentit ampli. Les treballadores que ajuden a una persona gran o amb dependència, per exemple, eren l’única persona que aquesta persona veia durant setmanes. Per tant, feien una funció que anava molt més enllà de les tasques que tenen marcades, eren la seva finestra al món. Les cures que han fet en el sentit emocional han sigut extraordinàries. I han sigut feines sempre molt invisibles. Crec que una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures, que cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades. A més, curem sempre, al llarg de tota la vida,no només en les edats avançades . És molt important posar les cures en valor, i això vol dir acompanyar-les bé, tant des de la societat com des de les administracions.
A la ciutat tenim l’espai ‘Barcelona Cuida’, que és un centre destinat a les persones cuidadores familiars o informals de: persones amb dependència, diversitat funcional, trastorn o malaltia, infants i joves, gent gran; treballadores de la llar i les cures; professionals de les entitats i de serveis de l’Administració; i persones receptores de cures que volen planificar l’atenció que desitgen rebre en moments de pèrdua d’autonomia i procés d’envelliment. Servei que acompanya a aquelles persones a nivell emocional, laboral i jurídic.
Seguint en aquesta línia, parlem del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD). L’Ajuntament de Barcelona va anunciar la seva municipalització el maig del 2019. Quins impediments van trobar? Quines iniciatives han dut a terme per millorar el servei?
El SAD és el segon contracte més important que té l’Ajuntament, després del de la neteja. Estem parlant d’unes 5.000 treballadores. En aquell moment la proposta la vam fer. Tenim 4 lots que són gestionats per diferents empreses i nosaltres vam proposar que una d’elles fos una encomana a una entitat pública. Tanmateix, els serveis jurídics de l’Ajuntament no van considerar que hi havia garanties jurídiques tenint en compte els canvis legislatius i normatius per fer-ho, malgrat que la voluntat política hi era. La nostra proposta continua sobre la taula, perquè sense una garantia jurídica no la podem tirar endavant. Ara, el que hem fet és activar un ‘lot control’, una eina nova que no teníem abans. Aquesta eina farà que els gestors del servei hagin de complir unes condicions, i si no ho fan, nosaltres tindrem capacitat per sancionar-los. Per tant, farem inspeccions per veure com funciona el servei i recollirem les demandes i queixes de les treballadores i els usuaris. En un servei tan important com aquest, hem de poder garantir que s’estigui duent a terme totes aquestes qüestions claus per millorar les condicions de les treballadores i usuaris que han fixat el plec de licitació
El SAD és un sector altament precaritzat i feminitzat. El conveni salarial és en l’àmbit català i, en aquest sentit, tenim les mans lligades. El nou conveni suposa un augment salarial d’un 14% en els pròxims quatre anys. Vam ser el primer Ajuntament a reconèixer el primer conveni col·lectiu català entenent que era un marc imprescindible per la introducció de millores laborals. Això ho hem incorporat a la nova licitació. També hi apareixen nous perfils, com el del terapeuta ocupacional, que es requereix en determinats casos més complexes. Una de les qüestions que hem establert d’obligat compliment és que es puguin fer jornades completes i que les treballadores tinguin una major formació. A més, hem establert que s’avanci cap a un nou model organitzatiu del servei, on 10 o 15 treballadores atenguin un màxim de 60 usuaris. Els gestors han de complir aquestes indicacions. Si no és així, obrirem un expedient sancionador i, en última instància, retirarem el lot al gestor. Hem treballat molt per poder abordar millor aquest servei i aquest lot control ens ha d’ajudar que això sigui així.
Gemma Tarafa durant l’entrevista | Pol Rius
Hem de treballar a marxes forçades en quin model d’envelliment digne volem pel nostre país i la nostra ciutat. La residència és un model que és vàlid per persones amb graus de dependència alts, però per la resta hem de trobar un model més adequat.
La pandèmia ha evidenciat que el model actual a les residències no funciona correctament. Malgrat que l’Ajuntament no té competències en aquest àmbit, quins aspectes creuen què cal millorar? Com garantir un envelliment digne?
Ja teníem indicadors que el model residencial actual no és un bon model per a garantir un envelliment digne de tota la població, en una ciutat que el 2030 tindrà gairebé un 30% de persones majors de 65 anys. Hem de treballar a marxes forçades en quin model d’envelliment digne volem pel nostre país i la nostra ciutat. La residència és un model que és vàlid per aquelles persones amb graus de dependència alts, però per la resta de persones hem de trobar un model més adequat. Així com hem d’avaluar com s’ha gestionat la crisi sanitària des del sistema públic català, s’ha d’avaluar com s’ha gestionat la crisi de les residències. I aquí hem de fer una reflexió sobre quin model volem, és de vital importància. Per això, hem demanat a la Generalitat constituir un espai mixt per poder abordar aquest tema. Hem de caminar de manera coordinada i organitzada per construir un model d’envelliment digne. Per fer que aquestes persones, que s’han deixat la pell durant tota la seva vida per construir aquest pais, tinguin un final de vida digne.
Totes les enquestes i baròmetres ens diuen que la gent, en general, vol envellir a casa seva. Això no tothom ho podrà fer, a causa de la seva situació de dependència o complexitat, però una gran majoria ho ha de poder fer. És important establir quin control i paper ha de tenir la Generalitat en les residències. Fins ara, l’atenció primària no entrava dins les residències i, de moment, aquest canvi ha vingut per quedar-se. Cal entendre que les persones que entren en una residència no deixen de ser usuaris de la primària.
A Barcelona hem impulsat iniciatives com els habitatges amb serveis, que són habitatges públics on les persones grans que van a viure paguen un lloguer molt baix, tenen uns espais comunitaris dins el bloc de pisos i disposen de serveis de l’institut municipal de serveis socials, ja sigui més en la part emocional com la motriu. Aquest és un model on la gent gran no envelleix sola, sinó que ho fa acompanyada d’altres persones. Tenim més de 1.300 persones que viuen en serveis com aquests i, a finals de mandat, en tindrem 500 més. És un model que, òbviament, no resol tota la problemàtica que hi ha amb les residències, però és una iniciativa important. Igual que ho és també el SAD o l’atenció domiciliària que fan els centres d’atenció primària o les residències, per aquelles persones amb un grau de dependència elevat.
A Barcelona hi ha molta gent gran que viu sola. Com ha afectat la pandèmia a aquestes persones? Quines iniciatives s’han dut a terme des de l’Ajuntament per atendre-les?
La gent gran ha patit horrors amb aquesta pandèmia. Hi ha moltes persones grans a la ciutat que viuen soles, i nosaltres, des de l’Ajuntament, hem intentat estar a prop d’elles i acompanyar-les. A Barcelona hi ha 100.000 persones que utilitzen el servei de teleassistència, però també n’hi ha 70.000 que no tenen cap servei municipal ni cap mena de vincle (persones d’entre 70-84 anys). A aquestes 70.000 persones les estem trucant totes, una a una, per preguntar-los-hi com estan i explicar-los-hi tots els serveis públics que hi ha. Hem d’arribar a tots els racons de la ciutat, perquè tenir un servei municipal fa que tinguin xarxa. Per això, és essencial detectar les necessitats que tenen les persones grans i, en aquest sentit, aquestes trucades ens ajuden molt a fer-ne una radiografia actualitzada.
«La pandèmia ha sigut un test d’estrès per l’atenció primària, l’àmbit més desemparat del sistema sanitari». Així defineix el president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Antoni Sisó, el que ha suposat la crisi sanitària pel primer nivell assistencial. «L’atenció primària es va transformar completament. Els professionals es van haver d’adaptar a la nova realitat, començant pels canvis en les agendes, els rols, els horaris, els protocols… també els espais, que s’han hagut d’adaptar per poder generar circuits diferenciats, Covid i no Covid», assenyala el metge de família.
«Vam capgirar l’atenció primària com un mitjó i vam demostrar la nostra capacitat d’adaptació i flexibilitat en un moment molt crític», sosté, per la seva banda, la presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), Alba Brugués, qui defensa que la pandèmia ha visibilitzat més l’atenció primària i ha fet palesa la seva importància dins el sistema de salut. Tot i això, també defensa que la crisi sanitària ha fet aflorar les mancances que té l’atenció primàira en quant a recursos i estructures. «Hem vist clarament que tenim uns centres obsolets i petits i que falten moltes mans, especialment infermeres», destaca la infermera d’atenció primària.
La falta de recursos humans té un gran impacte en la sobrecàrrega de feina, que alhora tensa els professionals. «S’està atenent a la població i fent el control de la pandèmia amb els recursos de sempre», destaca Nani Vall-llossera, metgessa de família del CAP del Bon Pastor i membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). «Només hem millorat des del punt de vista dels administratius, el reforç dels quals ha sigut imprescindible, però continua sent insuficient».
Després d’un any de pandèmia, assenyala Vall-llossera, hi ha molt «cansament emocional i frustració, perquè no sembla que s’estiguin posant solucions perquè l’horitzó sigui treballar en unes millors condicions». «Saber que quan arribes a la consulta tens cada dia una llista de més de 40 pacients angoixa molt. I més quan saps que la població està patint tant. Nosaltres acollim el patiment de la població i posem el millor de nosaltres per emfatitzar amb la seva situació i decidir adequadament el que s’ha de fer en cada moment. Però tenir tantes visites diàries afecta la teva capacitat d’empatia i de resolució dels problemes de salut dels pacients», destaca.
Segons explica la metgessa de família, aquesta «llista interminable de pacients» també dificulta que el professional sigui proactiu amb els pacients que no té a la llista. «No tenim capacitat per trucar aquell pacient que no hem vist en tota la pandèmia ni de pensar més enllà de la llista que tenim, que és el que se’ns ha prioritzat resoldre», explica. «No pot ser que aquesta situació, de visitar 40 o 50 pacients al dia, sigui telefònicament com presencialment, es cronifiqui. I és la sensació que tenim: que la situació d’emergència s’ha cronificat i que no hi ha prevista cap mesura per treure’ns d’aquesta situació. Això és molt angoixant i decebedor», apunta. En la mateixa línia, Brugués apunta que s’han doblat moltes jornades laborals per cobrir el dèficit de personal, i que això fa que els professionals estiguin esgotats. «Hi ha hagut moments molt crítics. Ens hem adaptat i multiplicat les nostres tasques, però hem viscut moments molt durs».
L’atenció als pacients crònics, perjudicada per la pandèmia
La gran càrrega de feina derivada de la situació pandèmica, ha provocat que els professionals tinguin dificultats per seguir la seva tasca habitual de seguiment dels pacients crònics. «En aquest seguiment al pacient crònic detectes signes d’alerta que eviten que la seva salut no vagi a pitjor. Aquesta activitat no l’hem pogut fer com voldríem. Tot el que era immediat i urgent estava cobert, però tot el que es podia demorar no ho hem pogut fer, i això passarà factura en detecció de patologies, com el càncer, i també en els programes de prevenció i promoció de la salut», explica la presidenta de l’AIFiCC. Això provoca, segons Vall-llossera, que els professionals hagin de fer «malabarismes» per atendre tota aquesta complexitat. «Però, evidentment, tot i fer molts esforços i deixar-nos la pell, no arribem a tot», afirma.
Segons una anàlisi pendent de publicació del Consorci d’Atenció Primària de Salut Barcelona Esquerra (CAPSBE), del qual Antoni Sisó n’és el director de recerca, si es comparen les xifres del 2020 amb les dels tres anys anteriors, hi ha hagut una reducció d’entre el 35 i el 50% del diagnòstic d’una gran quantitat de malalties. «El 2020 es van detectar respecte als anys anteriors un 22% menys de càncers de mama, un 27% menys de càncers de pròstata, un 45% menys de melanomes, un 60% menys de càncers de ronyó i un 45% menys de càncer de tiroides. En canvi, es van detectar un 42% més de càncers de pulmó, perquè hem fet més radiografies de tòrax a causa de la Covid», explica Antoni Sisó.
L’atenció telefònica, o la pèrdua de «l’acte terapèutic» amb el pacient
Les consultes telefòniques que s’han instaurat amb l’arribada de la pandèmia, per tal de minimitzar els desplaçaments i les visites presencials innecessàries dels pacients, ha arribat per quedar-se. I, en efecte, en algunes ocasions, com comunicar els resultats d’una analítica de seguiment o fer una baixa mèdica, la teleassistència pot ser molt útil i fer guanyar en eficiència. Tanmateix, amb les trucades telefòniques també es perden moltes coses pel camí. «És molt més difícil captar matisos i, sovint, es presta a més malentesos. I, òbviament, suposa una gran barrera per a les persones grans, amb problemes de salut mental o per a les persones migrades», sosté Vall-llossera.
«El valor de l’atenció primària és que es crea un vincle amb el pacient. Si jo arribo al centre de salut i em visito amb qualsevol professional, l’atenció primària ha perdut tot el seu valor. El que té sentit és que el professional genera una relació terapèutica amb el pacient, perquè el vincle genera confiança, i la confiança ajuda a que els processos vagin millor, i també que el professional diagnostiqui millor», destaca Vall-llossera. «Aquest vincle és evident que no es genera de la mateixa manera per telèfon. A les consultes, segons quin clima es crea, els pacients t’expliquen coses. Hi ha hagut situacions de violència de gènere que he pogut conèixer perquè a la consulta s’ha donat aquesta situació de comoditat i confiança», explica la metgessa.
El mateix opina Alba Brugués, qui destaca que cal trobar l’equilibri entre la presencialitat i la teleassistència, adaptant-se a les necessitats del pacient. «Per exemple, en el cas d’una persona jove que fa una consulta molt concreta i que necessita rapidesa, potser la presencialitat no li aporta cap valor afegit, mentre que una altra persona sí que se’n pot beneficiar», afirma la infermera, qui posa èmfasi en que la gran virtut de l’atenció primària és que el professional coneix molt bé els pacients. «Aquest coneixement fa que cada professional pugui adaptar la seva manera de treballar o dirigir-se al pacient d’una manera o altra en funció del que li pot beneficiar més en cada moment de la seva vida».
Vall-llossera considera que cal recuperar els valors de l’atenció primària que s’han perdut amb la pandèmia. «Hem de recuperar l’accessibilitat, la longitudinalitat, la integralitat. Hem de recuperar la visió comunitària i tota la presencialitat que sigui possible, utilitzant les eines telemàtiques que hem vist que poden ser útils en determinades ocasions». També destaca que la pandèmia ha fet «saltar pels aires» la capacitat dels equips de tenir una visió comunitària i que cal «recuperar altres espais de salut als barris i la capacitat des del sistema sanitari d’adreçar les persones a altres recursos de salut que no són sanitaris». «A vegades, els pacients ens consulten per un malestar emocional que té molt a veure amb el fet que ja no puguin anar al centre cívic on solien anar abans de la pandèmia o al casal de la gent gran a trobar-se amb els seus amics. Això durant els tres mesos de confinament es va aguantar prou bé, però fa més d’un any que estem en aquesta situació de pandèmia i la gent s’ha quedat sense els recursos de salut que tenia abans».
La vacunació i els ‘vacunòdroms’
L’atenció primària s’està fent càrrec de la vacunació contra la Covid als majors de 80 anys i dependents, així com als seus cuidadors principals, però la vacunació als altres grups de població s’està fent en altres espais, com universitats o poliesportius. El Departament de Salut, a més, va comunicar que, quan hi hagi més vacunes disponibles, s’habilitarien grans espais per a fer una campanya de vacunació massiva, els coneguts com a ‘vacunòdroms’.
En un posicionament conjunt, el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), Rebel·lió Atenció Primària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) manifestaven la seva posició contrària a l’externalització de la vacunació fora dels CAPs, fet que consideraven «discriminatori i ineficient».
«Novament suposa una despesa de recursos (espais, personal per organitzar-ho, infermeres i administratius per portar-ho a terme) que no serveixen per reforçar la credibilitat al voltant del discurs d’enfortiment de l’atenció primària i salut comunitària», deien en aquest manifest les organitzacions signants.
«S’està cometent novament l’error de no aprofitar aquesta xarxa impressionant que el sistema sanitari té a cada barri i poble i que coneix a les persones, que és l’atenció primària. No té sentit. El que té sentit és reforçar la xarxa que tens al territori», reivindica Vall-llossera. Segons la metgessa de família, les contradiccions en el procés de vacunació són constants i hi ha hagut una «mala política comunicativa» des de l’inici de la campanya. «Ens van assabentar pels nostres pacients que el departament estava enviant missatges SMS a les persones d’entre 60 i 65 anys per vacunar-se», explica.
En la mateixa línia s’expressa Alba Brugués, qui considera l’externalització de la vacunació fora dels CAPs un «contrasentit». «Només ho justifico en la situació que arribessin una gran quantitat de vacunes Pzifer, que arriben dilluns i s’han d’administrar abans de divendres. La resta de situacions no les entenc», destaca. També afegeix que fent un càlcul de la població assignada en cada àrea bàsica, l’atenció primària podria vacunar perfectament a tota la població a qui li toqui administrar-se la vacuna. «Fins i tot, podríem obrir els centres els caps de setmana per fer vacunacions, de manera que els usuaris no s’haurien de desplaçar a centres lluny del seu domicili o població», remarca.
El Pla d’enfortiment de l’atenció primària, insuficient
El passat mes de setembre, el Govern de la Generalitat anunciava les bases d’un nou pla d’enfortiment i transformació de l’atenció primària amb l’objectiu de potenciar-la més enllà de l’impacte que genera la Covid-19, amb una inversió de 300 milions d’euros -125 milions anuals fins al 2022-. Des d’un principi, aquest pla va generar oposició en l’atenció primària. «Benvinguts siguin aquests diners, que poden suposar un alleujament de la greu situació en què es troba l’atenció primària, però ni de lluny serviran per fer-ne l’eix vertebrador del sistema. El problema de l’atenció primària és estructural, no d’aquests últims mesos», manifestaven en un article publicat en aquest diari Francesca Zapater, Josep Martí i Maria José Fernández de Sanmamed.
Mesos després de l’anunci d’aquest pla, la percepció per part dels professionals de l’atenció primària no ha millorat. «El Pla d’enfortiment de l’atenció primària no ha sigut suficient. Posar mòduls prefabricats al costat dels CAP no és una resposta davant la necessitat de modernització de l’atenció primària. No pot ser que muntem cinc nous hospitals i, en canvi, a l’hora d’enfortir l’atenció primària hi posem mòduls prefabricats que no tenen aigua corrent. Calen nous centres i nous equipaments», destaca el president de la CAMFiC, Antoni Sisó.
El que sí que s’ha valorat positivament ha sigut la inclusió de la figura dels gestors Covid als CAP i del coordinador Covid a les escoles. També es valora la contractació de més administratius sanitaris, però, tot i això, els entrevistats consideren que el pla de Salut és insuficient. «Sembla que la primària sigui la ‘germana pobre’ del sistema sanitari. Benvingudes siguin més mans, però el que s’ha fet és un pedaç que no soluciona massa la situació que vivim. El dèficit de l’atenció primària no s’acabarà fins que tinguem un pressupost adequat a les necessitats del sistema. Moltes persones han participat en fer propostes de millora, però les idees s’han quedat sobre el paper i s’han traduït poc a la realitat», manifesta Brugués.
De fet, segons indiquen les dades, a Catalunya, la inversió en atenció primària s’ha reduït un 24,28% en la darrera dècada, sent un dels sectors que van estar més castigats per les retallades. «Serem persistents i emprenyadors amb què s’assigni el 25% del pressupost als centres d’atenció primària. Ara bé, l’atenció primària són els equips i centres d’atenció primària. Serveis com els centres de salut mental o els centres de salut sexual i reproductiva no són atenció primària. Per tant, demanem que no es facin promeses polítiques que enganyin a la gent», destaca Sisó.
«No serveix de res dir que l’atenció primària és l’eix vertebrador del sistema si després això no es veu reflectit en les polítiques sanitàries. Cal una major inversió, calen més professionals d’infermeria i medicina als CAP i unes millors condicions laborals», defensa Vall-llossera.
Més autonomia de gestió
A banda d’una major inversió en l’atenció primària, els professionals reclamen més capacitat de decisió i autonomia. «Un equip d’atenció primària hauria de tenir autonomia per gestionar els seus pressupostos en funció de les necessitats de la població que atén, adequar la seva plantilla i materials a les necessitats de cada barri. Si no tenim aquesta autonomia, anem lligats amb estructures molt rígides i ineficients», considera la presidenta de l’AIFiCC, Alba Brugués.
Segons Nani Vall-llossera, cal que els professionals de l’atenció primària tinguin capacitat per prioritzar una atenció especialitzada a un pacient. «Per exemple, si veig que un pacient viu una situació de molta fragilitat i el vull ingressar en un sociosanitari, primer l’he d’enviar a urgències i a l’hospital ja decideixen si aquell pacient és tributari d’anar al sociosanitari. Jo, que he sigut la metgessa d’aquesta persona durant molts anys, no tinc capacitat per decidir el que és millor. Podem acordar de manera coordinada algunes coses, però no som interlocutors, i això és molt greu pel pacient, i també pel sistema sanitari. Que el sistema funcioni depèn que l’atenció primària funcioni i, per això, ha de tenir recursos i poder de decisió», defensa la metgessa, membre del FoCAP.
Reconeixement de les especialitats i incorporació de nous perfils
Les demandes de l’atenció primària passen també pel reconeixement de l’especialitat de la infermeria de família. «La primera reforma de l’atenció primària va ser possible perquè es va reconèixer l’especialitat del metge de família. Estic convençuda que la segona reforma implicarà remarcar la tasca de la infermeria familiar i comunitària, amb la incorporació de més places i amb el reconeixement de les competències i expertesa que adquireix durant la residència. Sempre es diu que els especialistes estan a l’hospital, però a l’atenció primària també hi ha metges i infermeres especialistes», reivindica Brugués.
Per la seva banda, Nani Vall-llosera defensa que cal crear la figura de l’administratiu sanitari amb la formació i reconeixement que actualment no té. «Els administratius estan fent una tasca brutal durant la pandèmia. Tota l’atenció telefònica que s’ha multiplicat exponencialment ha estat vehiculada per aquests professionals. El problema és que no tenim una figura de l’administratiu sanitari amb competències suficients que li permeti aportar valor afegit i ajudar més a l’atenció primària. És una figura clau, però que s’ha de repensar i, per descomptat, s’ha de formar i remunerar de manera adequada», destaca.
El president de la CAMFiC, Antoni Sisó, reivindica també la necessitat d’incloure nous perfils en l’atenció primària, com els psicòlegs clínics o els fisioterapeutes. «Són dues figures absolutament nuclears, que han de deprendre dels centres d’atenció primària, com a part de la plantilla». La pandèmia de la Covid ha fet augmentar exponencialment el malestar psicològic de la població, un malestar que atenen i tracten els professionals de l’atenció primària. «Davant l’auge d’aquests problemes de salut mental, la incorporació del psicòleg clínic és una necessitat urgent», defensa Sisó.
«Tenim el mateix model d’atenció primària des del 1981. L’autèntic repte ara és la transformació de tot el sistema sanitari, posant l’atenció primària al centre. Quan l’eix sigui de debò l’atenció primària, el sistema serà més sostenible del que és actualment i tindrem més i millor cura de la gent», destaca Sisó. «El sistema necessita que la nostra veu s’escolti, que diguem quin és el sistema que nosaltres creiem que és millor, que participem perquè sigui possible», conclou Vall-llossera.
El 7 d’abril és el Dia Mundial de la Salut, escollit en encommemoracióa la fundacióde l’Organització Mundialde la Salut(OMS)iambla necessitatde crear consciènciasobre lesmalaltiesmortalsmundialsi crearhàbitssans enlespersones. Així mateix, també és un dia utilitzat per visibilitzar a escala europea la lluita contra la mercantilització de la salut i la privatització dels serveis públics.
Per sisè any consecutiu, la jornada està organitzada per la Xarxa Europea contra la Comercialització i Privatització de la Salut i la Proteccio Social i Peoples’s Health Movement Europe, en el marc de la campanya ‘Right 2 Cure‘, una coalició de més de 170 organitzacions europees de la societat civil. Marea Blanca de Catalunya s’ha sumat de nou a aquestes demandes. Membres d’aquesta organització s’han concentrat aquest matí davant l’oficina del Parlament Europeu i la Comissió Europea de Barcelona, al Passeig de Gràcia, per reclamar la suspensió de les patents de les vacunes per la Covid.
Els promotors de la iniciativa han elaborat una carta oberta signada per més de setanta entitats europees dirigida a les màximes autoritats de la Unió Europea on exigeixen a la UE la «suspensió temporal dels drets de propietat intel·lectual com l’única forma d’augmentar la producció i ampliar ràpidament l’accés a les vacunes.» La iniciativa popular es pot signar aquí.
«Aquest any, en plena catàstrofe humanitària que és la Covid que ha arrabassat la vida a 2,86 milions de persones en tot el planeta, reivindiquem la necessitat imperiosa de disposar de vacunes per a tothom, sense discriminació. Fem una crida a l’acció perquè les vacunes contra el coronavirus i els productes mèdics estiguin disponibles per a tothom, a tot arreu», explica Marea Blanca de Catalunya en un comunicat.
Aquesta proposta es presenta també com a solució als retards anunciats pels fabricants de vacunes Pfizer / BioNTech i AstraZeneca, que han provocat demora en les campanyes de vacunació en diversos estats membres europeus. «La suspensió de les patents permetria a totes les empreses amb capacitat tecnològica assumir la producció de les vacunes, de manera que hi hauria una major producció. Tots aquests problemes que patim ara, de retard en les campanyes de vacunació, es veurien superats amb una major producció», assenyala Enric Feliu, responsable de comunicació de Marea Blanca.
«Necessitem que les vacunes arribin a tothom, no s’han de fer solucions parcials, perquè és una pandèmia global. Si estem en temps de pandèmia, calen solucions d’emergència, i aquesta n’és una, continua l’activista. Segons explica Feliu, la suspensió de les patents s’ha fet altres vegades en circumstàncies semblants a la pandèmia de la Covid. «La vacuna de la pòlio, per exemple, no va ser patentada, sinó que ha sigut un bé comú d’aplicació universa».
La campanya ‘Right 2 Cure‘ planteja qüestions ètiques sobre l’estat actual de les coses: tot i que la investigació i el desenvolupament de vacunes i tractaments es paguen en gran part amb diners públics, les empreses poden reclamar drets de propietat intel·lectual i cobrar en milers de milions de beneficis. Segons els promotors de la campanya, aquesta posició de monopoli garanteix «enormes beneficis a la indústria farmacèutica enmig d’una pandèmia a costa de la vida humana». Segons la coalició d’entitats, aquests exemples mostren com l’actual model de beneficis de les empreses farmacèutiques, basat en drets de propietat exclusius, impedeix una distribució ràpida i assequible de les vacunes.
Marea Blanca denuncia que els països d’alts ingressos han acaparat el 53% de les vacunes disponibles quan representen només el 14% de la població mundial, ignorant les necessitats dels altres. Per aquest motiu, assenyalen, «hem d’actuar ara perquè la pandèmia no passi a la història com un fracàs moral dels països rics en detriment de les vides vulnerables de tot el món». De fet, un estudi estudi de la Universitat Johns Hopkins assenyala que un 25 % de la població mundial no tindrà accés a una vacuna contra la Covid fins al 2022.
A banda de la suspensió dels drets de propietat intel·lectual, les organitzacions signants de la carta oberta a la UE reclamen que els governs exigeixin als fabricants que comparteixin el coneixement sobre la producció de vacunes Covid. «Una pandèmia no és un bon moment per al secret industrial. La UE té l’imperatiu moral d’actuar d’acord amb el que demana la seva població», assenyala Marea Blanca.
Així mateix, l’organització denuncia que la pandèmia de la Covid-19 ha posat en evidència les principals debilitats dels nostres sistemes de salut. «Després d’anys de retallades sostinguts als serveis públics i polítiques basades en l’austeritat, els sistemes de salut s’han vist sotmesos a pressió davant d’una epidèmia d’aquesta magnitud i només pot mantenir-se en peu gràcies a la dedicació de les persones que treballen en els establiments de salut», assenyala l’entitat catalana.
La plataforma també defensa que la Covid-19 s’ha convertit en un «negoci enorme i lucratiu a un alt cost per a la nostra salut i la vida de moltes persones a tot el món». En aquest sentit, consideren que les institucions de la UE i els governs dels països europeus ara han d’assumir la responsabilitat i «remodelar la seva resposta a la pandèmia de coronavirus, assegurant que les vacunes estiguin disponibles per a tots i que els interessos de les companyies farmacèutiques no passin per davant la salut de les persones». «Només una resposta mundial, basada en la solidaritat mundial, serà eficaç per combatre aquesta pandèmia», conclouen.
«Construirun mónmésjusti saludable«, el lema d’aquest any
Aquest 2021, en el Dia Mundial de la Salut, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) posa l’accent en les desigualtats que existeixen i que condemnen a les poblacions més pobres a patir malalties. Sota el lema «Construir un món més just i saludable», l’OMS demana als líders polítics que garanteixin que totes les persones tinguin unes condicions de vida i de treball que afavoreixin la bona salut. Al mateix temps, insta als països i governants a monitoritzar les desigualtats en matèria de salut i a garantir que totes les persones puguin accedir a serveis de salut de qualitat quan i on els necessitin.
L’organització internacional destaca que la Covid-19 ha colpejat durament a tots els països, però que el seu impacte ha estat més acusat en les comunitats que ja eren vulnerables, que estan més exposades a la malaltia, que tenen menys probabilitats d’accedir a serveis de salut de qualitat i que tenen més probabilitats de patir conseqüències adverses com a resultat de les mesures aplicades per contenir la pandèmia. «Aquesta circumstància no només és injusta, sinó que també és evitable», destaca l’OMS.
Són tres quarts d’una i en Xavier ja hi és. Assegut a una cadira, que li ha donat una treballadora de la residència només veure’l arribar, observa a la Carmen a través de la finestra del centre, situat al barri del Camp de l’Arpa de Barcelona. Ella s’ha quedat adormida i, ell la mira, amb un somriure. «Si puc, vinc cada dia. M’hi estic un parell d’hores, parlant amb ella», diu en Xavier. Ell té 90 anys, i ella en té 92. Es van casar fa 66 anys, i en portaven tres de festeig, i mai fins ara havien estat tant temps separats -excepte quan ell se’n va anar de gira per Europa, però d’això ja en parlarem més endavant-.
En Xavier recorda perfectament el que va passar ara fa tot just un any. «Jo estava dins la residència, fent-li companyia, quan va venir la directora i em va dir: ‘Vostè vagi-se’n quan vulgui, no cal que marxi ara. Però ha de saber que, de moment, no podrà tornar a entrar a la residència. A partir d’avui, tanquem’. Acabaven de venir treballadors de la Generalitat», explica. «Aquestes paraules em van entristir molt. Després de tants anys junts… és tota una vida».
Amb l’arribada de la pandèmia de la Covid, la residència va posar a disposició dels usuaris unes tauletes perquè es poguessin comunicar amb la família, amb l’ajuda d’una treballadora. «Em trucaven i em passaven amb la Carmen. Això ho fèiem pràcticament cada dia». Però de seguida que va poder tornar a sortir de casa, en Xavier va decidir anar-la a veure a la residència, encara que ho fes a través d’un vidre. «La trobava a faltar», diu.
En Xavier, assegut, parlant amb la Carmen a través de la finestra de la residència | Pol Rius
Des de la segona onada, la residència li permet fer-li una visita un cop a la setmana de 20 minuts, amb distància i supervisats per una treballadora. A més, fa un parell de setmanes que també li permeten sortir amb ella a fer un passeig un cop a la setmana. Això sí, sempre que no hi vagi sol. Els acompanya l’Enriqueta, una cuidadora que ajuda al Xavier en la neteja i la cura de la llar i que, sovint, també ve a veure la Carmen a través de la finestra de la residència. «Fa més de 25 anys que està amb nosaltres, és més que de la família», assenyala.
La pandèmia a la residència
La Carmen va ingressar a la residència fa poc més de tres anys. Fa nou anys va patir un ictus i en Xavier la duia a un centre de dia. «La deixava al matí i l’anava a buscar a la tarda. Però va tenir diverses caigudes, va estar ingressada… i els metges em van dir que el millor seria ingressar-la en una residència. Tant les públiques com les privades tenien molta llista d’espera, però finalment vaig trobar aquesta, que és privada», explica.
«El dia que la vaig deixar aquí va ser duríssim», diu. El tranquil·litza, però, el fet que sigui una residència petita -només hi viuen 25 residents-, que fa que l’atenció sigui més personalitzada. «Aquí és la Carmen. En altres residències, on hi ha un centenar de persones, seria la de l’habitació 82».
En Xavier explica que, des que la Carmen va patir l’ictus, li han quedat seqüeles. A més, també ha desenvolupat Alzheimer. «Ara ja no camina ni enraona. Ha anat degenerant. Fa uns anys, podies tenir una conversa amb ella, però ara ja no. Però em reconeix, i també reconeix els fills i els nets», diu. Tenen dos fills, una noia que viu a Saragossa i un noi, que viu a Girona. «Quan poden fan una escapada i vénen a veure’ns, però amb la pandèmia ha sigut tot més difícil».
De cop, deixa de parlar. «Ai, hola, t’has despertat!». La Carmen se’l mira, somrient, i en Xavier li parla i li llença petons. «Sempre faig ganyotes, soc molt pallasso», diu l’home.
En Xavier i la Carmen es donen la mà a través del vidre | Pol Rius
Amb la pandèmia, assenyala, ha empitjorat la salut de la Carmen. «Abans de la pandèmia, jo l’anava a veure i estàvem junts a la sala o a l’habitació. Li vaig portar un àlbum de fotos de la família, i cada dia li ensenyava, perquè els recordés. Però ara ja no ho puc fer. Aquí els intenten motivar, amb dinàmiques per activar la seva ment, però ho fan col·lectivament. Ella necessita una altra cosa», sosté en Xavier.
«És trist, però ho hem d’acceptar. Va venir tot de cop, i la cosa ha anat així», reconeix, resignat. «Abans entrava per la porta i em rebia amb molta alegria. M’entristeix una mica veure com ha anat empitjorant, però quan vinc aquí procuro estar sempre bé i content. Tinc els meus moments, però s’ha de fer el cor fort. Oi que sí?», diu, dirigint-se a ella.
Ell explica que, durant aquests mesos de pandèmia, no ha passat por. «He seguit molt les recomanacions. Si em toca, doncs ja em tocarà. Però por no n’he passat. No surto gairebé de casa, només pel necessari: per anar al supermercat, a la farmàcia, al metge, quan em toca, i per veure-la a ella», assenyala. Tampoc el seu dia a dia ha canviat massa, tot i que sí que reconeix que ara fa menys activitat i es mou poc. «M’he tornat bastant mandrós» (riu).
En Xavier ensenya unes fotografies de quan la Carmen era jove que duu a la cartera | Pol Rius
Osca, el punt de partida
En Xavier va fer la carrera de música al Conservatori del Liceu, i era trompetista. El 1955 va anar amb la seva orquestra de Barcelona a tocar a la Festa Major d’Osca, i allà va ser on va conèixer la Carmen, originària d’Aragó. «Jo la vaig fitxar. Va ser com un flechazo», diu. Un cop va tornar a Barcelona, van estar sis mesos intercanviant-se cartes, fins que ella va venir a viure a Catalunya, ja que hi tenia família. «Eren altres temps. En aquell període li vaig fer una carta al meu sogre demanant-li permís per sortir amb la seva filla. Aleshores jo tenia 25 anys».
La carrera d’en Xavier com a trompetista va ser curta, ja que el 1962 va penjar la trompeta per no tornar-la a tocar mai més, i es va dedicar a la publicitat, mentre que la Carmen treballava en una fàbrica de mitges. Però durant la seva trajectòria musical va tocar amb artistes de renom internacional, com Luis Aguilé, Núria Feliu o Los 3 Sudamericanos, i va fer, fins i tot, una gira de sis anys per Europa. «Durant aquells anys, amb la Carme ens vèiem intermitentment. Jo venia quan podia i ella també va venir a l’estranger una temporada».
Després d’aquell període separats, han estat sempre junts. Fins que la pandèmia els va tornar a separar durant uns mesos. Aquests mesos l’han fet pensar molt, al Xavier. «Com que tens moltes hores per pensar, penses en la família, en els que se n’han anat… en els que segueixen aquí, aguantant. A vegades també penso en els sanitaris, en com deuen estar vivint aquesta situació. Jo sortia cada nit al balcó a aplaudir-los».
La pandèmia també li ha fet pensar més en la mort. «Sempre evitem pensar-hi, però un dia o altre ha d’arribar. Ho tenim ben segur. Jo hi penso a vegades, i també penso en ella. Jo la vull cuidar fins al final. Si m’hagués tocat a mi, ella hauria fet el mateix».
