Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Les mesures davant el coronavirus es prenen per protegir els vulnerables i als que ens curen

    La clau per entendre el que està passant amb el coronavirus és passar a pensar del nivell de l’individu al nivell d’epidèmia, que qui la pateix és la societat. Trobo a faltar explicacions sobre per què es prenen aquestes mesures de contenció tan inhabituals, potser per la meva feina amb virus i vacunes, així que donaré la meva humil opinió.

    En breu, per a qui no vulgui llegir més: es prenen aquestes mesures no només per protegir-nos a cadascun de nosaltres, sinó especialment per protegir els vulnerables i especialment als que ens curen, perquè els sanitaris no es saturin ni emmalalteixin en massa i puguin curar-nos a tots.

    M’agrada que no es vulgui alarmar la població perquè no acudeixin innecessàriament el metge, però amb l’evolució recent dels esdeveniments hi ha persones que es comencen a preguntar per la raó de les mesures de contenció. Pas a donar alguns punts per entendre-ho.

    Semblances i diferències amb la grip

    Primer, la mortalitat sembla ser una mica superior que la de la grip, però el grup més vulnerable és semblant i parlar com de grip no és allunyar-se molt del que és. La grip, per cert, no és tan banal com ens creiem. S’ha estimat que en els dos últims hiverns hi ha hagut entre 6.300 i 15.000 defuncions atribuïbles a ella. Moltes més que per accidents de trànsit.

    Cal tenir especial atenció amb gent amb patologies prèvies de diversos tipus i amb gent de més edat: la mortalitat per coronavirus a la Xina aproximadament es multiplica per 2 amb cada dècada, arribant al 14,8% per als majors de 80 anys. Calculeu cap avall.

    Així que en l’àmbit individual no cal ‘sobrepreocupar-se’. Si tenim símptomes pels quals per grip no aniríem al metge ni al telèfon, i si no som contacte d’un infectat o hem viatjat a llocs de risc, només hem de llegir-nos les instruccions de Sanitat, quedar-nos tranquils, i no saturar els centres mèdics per la por.

    Però, i no vull alarmar, a nivell col·lectiu hi ha diverses diferències que justifiquen aquesta cura, aquestes quarantenes, aquest impacte social i econòmic. És el que és el contingut complet de la paraula epidèmia: que l’impacte és a nivell col·lectiu, de societat, no només individual.

    És un virus nou i la ciència sap molt poc d’ell. I per tant pot predir molt poc. Però fem bé els científics en afanyar-nos i intentar entendre tot el possible. Doneu-nos suport. Ara i sempre, és una tasca de fons.

    No tenim ni un antiviral ni una vacuna, mentre que enfront de la grip tenim vacunes, millorables, però tenim. Ni sabem si tota la ciència aconseguirà produir vacunes. És possible, però fins que no les tinguem, no sabem. Disposem de vacunes enfront de poques malalties infeccioses, no oblideu que hi ha infeccions que es resisteixen malgrat esforços científics mundials tremends, com VIH o dengue, malària o tuberculosi, i moltes més.

    Aquest coronavirus és bastant més contagiós que la grip, entre altres coses potser perquè mal que bé contra la grip tenim alguna cosa d’immunitat passada, però davant d’aquest nou virus estem totalment inermes. I aquesta diferència s’acumula amb cada salt de contagi.

    De la grip emmalalteix (o sigui, amb símptomes com per anar al metge) al voltant d’un 1% de la població cada any en la temporada d’hivern. El que vol dir que potser no sabem el que és una grip en la nostra vida. Pot ser que no ens toqui més d’una en 100 anys, encara que, compte!, no confondre una bona grip amb altres infeccions més lleus amb símptomes molt semblants. I s’estima que s’hospitalitzen cada any entre 30.000 i 50.000 pacients amb grip, que és un màxim d’un 0,1% de la població.

    De coronavirus ens podem infectar, teòricament i sense quarantenes ni barreres, un percentatge considerable de la població en uns pocs mesos. És veritat que només una part tindran símptomes, però la seva quantia és difícil d’estimar.

    L’1% de grip anual a l’hivern és el que absorbeix el sistema sanitari, que arriba en aquests mesos als seus nivells màxims de saturació. No ens podem permetre la lliure circulació del coronavirus perquè emmalaltiria, de manera greu o crítica, potser fins a un 17% de la població (segons les dades de la Xina actuals), que, en el pitjor dels casos, és un nombre de pacients greus unes 150 vegades superior que amb grip, una quantitat que no pot absorbir el sistema sanitari.

    Guanyar temps i que no col·lapsi el sistema sanitari

    Per tant calen quarantenes, traçat de contactes, i qualsevol mesura d’alta contenció que aconsegueixi reduir la velocitat a la qual, a poc a poc, ens anirem encomanant un percentatge considerable de la població. Cal guanyar tot el temps possible perquè la infecció de tots tard tant de bo que 100 anys.

    Cal guanyar temps perquè hi hagi una vacuna o un tractament. Cal guanyar temps a veure si la infecció remet a l’estiu. O desapareix, com la SARS, amb mesures d’alta contenció semblants a les actuals. Cal guanyar temps perquè hi hagi un antiviral. Cal guanyar temps a veure si les persones més vulnerables sobreviuen.

    Però, sobretot, cal que el nostre sistema sanitari no col·lapsi. Perquè en els casos greus aquesta malaltia és molt menys nociva i molt menys mortal amb assistència sanitària, que sense ella: oxigen, hidratació, antipirètics, antiinflamatoris, antibiòtics si es complica, suport vital … Ho saben els metges per a les altres pneumònies, però potser aquest virus té patologies i seqüeles pròpies.

    A la Xina, a la zona zero de la ciutat de Wuhan, la mortalitat ha estat entre 8 i 30 vegades més gran que en altres províncies d’aquest país. En una de les reunions de l’OMS, quan se li va preguntar a un funcionari de la Comissió Nacional de Salut de la Xina per què a Wuhan la taxa de mortalitat era molt més alta que a escala nacional, va respondre que era per la manca de recursos.

    I això que en aquesta província xinesa, Hubei, han guanyat temps, i s’ha infectat aproximadament ‘només’ una de cada mil persones. Però això ho hem de millorar, si tots apliquem les mesures que ens toca! Cal ajudar els sanitaris a fer la seva feina.

    Perquè cal frenar l’epidèmia, està protocol·litzat que els sanitaris es posin en quarantena quan han estat exposats sense saber-ho i sense protegir-se a un malalt. Això es fa ja per pneumònies, xarampió, per exemple, i també ara per coronavirus. Si ells s’infecten, encara que sigui lleument, i s’han de posar en quarantena, per evitar contagiar al seu torn a pacients molt vulnerables, van baixant els recursos humans sanitaris.

    També, com cal frenar l’epidèmia, està protocol·litzat que els malalts siguin aïllats, en hospital o a casa segons la gravetat i els recursos disponibles. Molts malalts, els lleus, podran passar la infecció aïllats a casa. Però, amb les mesures necessàries d’aïllament per als greus, el personal sanitari no pot atendre’ns adequadament si arriba a emmalaltir greument el 0,1% de la població en uns mesos, és a dir, si s’arriba al nivell habitual d’hospitalitzats que arriba a la grip a l’hivern, ni si arriba a ser un any de grip dur.

    Si prenem la grip com a referència, ens mouríem en nombres d’entre 600 i 1.000 casos hospitalitzats per milió d’habitants. Llombardia, al nord d’Itàlia, ha arribat aquest cap de setmana passat del Dia Internacional de la Dona a nivells propers a l’emergència sanitària, amb uns 350 casos per milió d’habitants.

    Per això ha estat necessària l’adopció de mesures dràstiques de contenció de la circulació de les persones. I la Sanitat italiana és la cinquena del món, amb l’espanyola la tercera, amb totes les seves deficiències i les seves grandeses que coneixem. També hem de superar a Itàlia en eficàcia sanitària!

    A la província xinesa de Hubei han arribat a un màxim de 1.200 casos per milió. Per això han hagut de construir 16 hospitals en pocs dies i reclutar desenes de milers de sanitaris d’altres províncies.

    Cal frenar l’epidèmia perquè l’observació d’Itàlia, d’Espanya, ens mostra que cada setmana o deu dies es multiplica el nombre de casos per 10. Feu números a curt termini, estimeu com arribem tan sols a final de mes si seguim reticents a adoptar o seguir les mesures d’higiene i contenció recomanades. És tal la incertesa, és tan nou, que no podem córrer el risc de no actuar.

    Per això cal respectar totes les mesures d’alta contenció, de quarantena, d’aïllament que ens recomanin les autoritats sanitàries. Perquè fins i tot fent-ho, i estant més preparats que mai en la història per combatre una pandèmia, estem també més globalitzats que mai per expandir i potenciar una pandèmia.

    A més de seguir rigorosament totes les mesures recomanades, cal tenir seny i autolimitar els contactes. Perquè el que està en qüestió no és només si m’infecto jo o no, sinó sobretot si jo puc infectar o no a altres persones, just el contrari.

    No oblidar que és una epidèmia

    Recordeu, és una epidèmia. Per això, cancel·lar congressos de sanitaris. Per això, evitar viatges innecessaris i en els que estiguem exposats i exposant a molta gent d’orígens diversos. Per això, evitar multituds, festes i reunions grans. Per això, si et tanquen el cole dels nens, no els envies amb els avis ni al parc. Per això, si et tanquen la universitat o l’institut et quedes a casa en lloc d’anar de festa.

    Per això, quan et tanquen l’empresa perquè hi ha un cas de coronavirus al teu departament, no te’n vas a prendre una copa o a visitar a la teva mare, o fer la compra en un momentet: t’envien a casa no per protegir-te a tu, que estàs fortot, jove i sa, sinó perquè no siguis un vehicle de contagi que podria portar a la mort a persones més vulnerables en un parell de salts de contagi, i fins i tot a tu si inopinadament pateixes una apendicitis i no et poden curar.

    És el més sensat. Per no parlar de si passa el mateix en unes setmanes a països amb menys recursos. Tant de bo que en un futur es converteixi tan sols en una malaltia estacional com la grip i les múltiples infeccions respiratòries que patim regularment. Però per arribar-hi hem de passar per l’onada de l’epidèmia. I ha de ser el més lentament possible.

    Insisteixo: cal guanyar temps. Qualsevol retard en la disseminació de virus i l’extensió de l’epidèmia és important i ens ajuda a nosaltres i als sanitaris. Sí, és possible fer-ho i els retards són a les mans de tots (mai millor dit, renta-les!), Fins i tot amb mesures senzilles, però acceptant també les mesures dures.

    A més d’un intent d’explicació, això és una crida a la sensatesa i a la responsabilitat, una vegada que tenim les dades, les poques dades que coneixem d’aquest virus. La responsabilitat no és només no sentir pànic, que també, sinó pensar en els altres, que solen ser, sempre, els més propers.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Un centenar de professionals sanitaris aïllats pel coronavirus a Catalunya

    Més d’un centenar de professionals sanitaris de diferents punts del territori català romandran a casa, de manera preventiva, ja que han estat en contacte amb persones a qui se’ls ha diagnosticat el coronavirus Covid-19, segons han confirmat fonts del departament de Salut. Aquests professionals hauran de restar aïllats durant 14 dies al seu domicili, on se’ls fa un seguiment per si presenten símptomes de la malaltia.

    A més, els departament de Salut, juntament amb el de Treball, Afers Socials i Famílies recomanen que qualsevol persona que tingui febre o símptomes respiratoris i hagin viatjat a zones de risc per coronavirus no visitin les residències de Catalunya.

    Aquesta és un dels consells que s’han consensuat aquesta tarda en el marc d’una reunió entre representants d’ambdós departaments del Govern amb patronals i sindicats de l’àmbit residencial de gent gran, discapacitats i salut mental de Catalunya per abordar la situació de coronavirus

    Entre d’altres mesures, també es recomana regular el nombre de visites dels familiars i, en cas de fer-ho, rentar-se les mans a l’entrada i a la sortida als lavabos reservats per a les visites. També s’haurà de fer difusió d’aquesta i d’altres mesures preventives amb cartells situats a l’entrada, a les recepcions i a les sales d’espera de les residències. A més, es recomana als usuaris de centres de dia que presentin símptomes respiratoris que no hi vagin.

    Pel que fa als professionals d’aquests centres, se’ls aconsella extremar les mesures preventives.
    Entre d’altres mesures, s’ha acordat fer un control del registre de visites a cada residència, una acció encaminada a facilitar i agilitzar el seguiment de contactes en cas de possibles casos positius per coronavirus.

    Quin procediment se segueix?

    La consideració de cas amb sospita d’infecció per coronavirus SARS-COV-2 es farà juntament per l’equip sanitari de la residència o, en el seu defecte, per part de l’equip d’atenció primària amb les autoritats de Salut Pública. Una vegada presa la consideració de cas s’informarà a la Direcció General de de l’Autonomia Personal i la Discapacitat del Departament de Treball Afers Socials i Famílies i al centre residencial on resideix el cas.

    Els casos podran ser atesos a la mateixa residència si la persona no presenta factors de vulnerabilitat previs per patir malaltia greu, com malalties cròniques, alteració del sistema immunitari o no té una edat molt avançada. També podran romandre-hi si no presenta criteris de gravetat greus de tipus respiratori, gastrointestinal o neurològic. Amb tot, només podran romandre-hi si són casos en investigació amb símptomes lleus, casos probables o confirmats amb símptomes lleus o probables o confirmats que han necessitat hospitalització i que han rebut l’alta hospitalària però encara requereixen atenció mèdica i mesures d’aïllament.

    Entre els requisits mínims per a l’atenció a la residència destaquen, entre d’altres, disposar d’una habitació individual, amb bona ventilació i que pugui ser dedicada de forma específica per a l’aïllament del cas, amb possibilitat de designar un bany exclusiu del pacient. L’equip sanitari del centre informarà al pacient i als seus familiars de la situació i els hi facilitarà el contacte amb l’equip d’Atenció Primària per valorar estudi de contactes o informació de suport. A més, caldrà garantir l’absència de contacte o convivència del cas amb persones en condicions de salut que suposin una vulnerabilitat: persones grans, amb discapacitat, amb malalties cròniques, immunodeprimides o embarassades.

    La persona malalta no haurà de rebre visites durant el període d’aïllament i es recomana disposar d’un registre d’entrada i sortida diari de persones que accedeixin a l’habitació.

    El personal que prengui les mostres biològiques, atengui casos en investigació, probables o confirmats o les persones que entrin a l’habitació d’aïllament hauran de portar un equip de protecció individual per a la prevenció d’infecció per microorganismes transmesos per gotes i per contacte que inclogui una bata resistent a líquids, màscara, guants i protecció ocular contra esquitxades.

    Pel que fa a la presa de mostres, serà realitzada pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), i hauran de ser identificades i enviades als laboratoris de referència designats. Per la seva banda, l’equip sanitari residencial (o en el seu defecte l’equip d’atenció primària) organitzarà l’assistència clínica del pacient de la forma que consideri precisa d’acord al criteri clínic. També haurà de vigilar l’estat de salut de la resta dels residents a fi de detectar precoçment l’aparició d’un possible cas.

    Si les condicions clíniques de la persona empitjoressin o les situacions al centre residencial fessin insostenible el correcte maneig del pacient segons el parer de l’equip sanitari, el cas seria derivat a l’hospital.

  • Quo vadis, administratius de l’Atenció Primària?

    La composició bàsica dels equips d’atenció primària (EAP) estava (i està) formada per professionals de medicina (de família i pediatria), d’infermeria, d’administració i de treball social, tot i que aquestes últimes s’han anat incorporant progressivament als equips des de la reforma de l’atenció primària (AP).

    Les diferents competències de totes les professions que componen i treballen a l’AP fa que el treball en equip sigui un dels mitjans per arribar a l’objectiu de l’organització: donar la millor qualitat possible a les nostres pacients i conciutadanes, cosa difícil d’assolir sense una comunicació interprofessional empàtica, efectiva i flexible entre tots el conjunt de l’equip.

    Un dels col·lectius professionals que més canvis ha viscut en els últims anys ha estat el del personal administratiu. Sobretot des de la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en les activitats del dia a dia. La progressiva informatització dels registres clínics i dels procediments ha afectat el personal sanitari, però on es fa més palès aquest canvi és en l’àmbit administratiu, que després de passar per diferents denominacions, ara es diuen personal de Gestió i Serveis (GiS). Algunes de les seves funcions ara les fan màquines: les cites prèvies ara es poden concertar per internet i altres gestions es poden fer a través de «la meva salut». Ja no busquen ni arxiven històries clíniques en paper, molts tràmits es fan des de dins de les consultes…, però són més necessàries que mai en els centres d’atenció primària (CAP), tant en l’atenció directa presencial o per telèfon, com en molts procediments que han de passar per les seves mans: derivacions, parts d’incapacitat laboral, programacions, etc.

    Ni el servei de GiS ni les companyes i companys que el formen són secundaris en un EAP. Ben al contrari, són la primera cara visible i la primera impressió que rep una persona quan entra en un CAP. El seu paper d’intermediari entre pacients i professionals d’infermeria, medicina o treball social que les atendran fa que siguin un element clau per fer possible l’encaix de la demanda amb la resposta assistencial que pot donar l’equip. No és una activitat mecànica com podria fer una màquina, sinó que al servei d’admissions comença una relació interpersonal que conté l’acollida, l’escolta i l’adequada lectura de les necessitats que s’expressen. Dirigir-les a la professional adient, facilitar dia i hora i inserir-les en una agenda és el primer pas per a una atenció de qualitat i pot condicionar la relació posterior amb les professionals «de dins» o fins i tot el grau de resolució dels problemes de salut.

    El contacte de proximitat que estableix el personal de GiS amb les persones usuàries d’AP aporta una visió diferent de la que es pot tenir des de dins dels despatxos, perquè hi ha un tipus d’informació que només elles poden copsar: dificultats d’accés per horaris, dificultats de desplaçament, problemes per entendre les recomanacions, els circuits…, o situacions en què hi pot haver una vulneració de drets de les persones excloses del sistema. També, les satisfaccions o les queixes del CAP o d’altres serveis. La seva visió és complementària a la que pot tenir una infermera o una metgessa. Per tant, han de ser reconegudes i han de participar en les decisions que pren l’equip. No són personal de segona, com de vegades se les considera, ni s’han de limitar a dur a la pràctica allò que decideix la resta de l’equip. El seu criteri a l’hora de tractar temes organitzatius, o fins i tot assistencials, és fonamental.

    Segurament hi ha diversitat de «models» del treball administratiu i de la seva integració en els EAP, a causa de la manca de regulació d’aquest tipus de tasques i a la manca d’un perfil professional definit. Aquests van ser temes tractats en la XII Jornada d’administratius sanitaris de l’ICS, que potser afecten més al personal administratiu d’AP, perquè les seves funcions estan menys definides que en l’àmbit hospitalari.

    La manca de previsió de l’Institut Català de la Salut (ICS) ha comportat que el col·lectiu de GiS sigui un grup heterogeni conformat per persones amb perfils curriculars dispars i sense una formació homogènia. Ens trobem amb la coexistència de diferents categories professionals, com són les zeladores (figura que ja està desapareixent), auxiliars administratius i administratives, que a la pràctica fan la mateixa feina, però reben sous diferents. Aquestes disparitats han comportat, de vegades, certes dificultats per afrontar els nous reptes que se les ha requerit. La tradicional mirada del mateix col·lectiu sobre la feina que exerceix en l’equip ha de canviar i anar cap a un paper més proactiu en tota la dinàmica de l’equip i en la relació amb les i les pacients i persones usuàries dels CAP.

    De fet, el personal administratiu dels EAP assumeix avui en dia tasques molt diverses i que requereixen coneixements, competències i habilitats específiques i molt complexes per:

    • Atendre i saber escoltar les necessitats de la població, ja que cal saber preguntar amb delicadesa quina és la demanda per a poder canalitzar-la de la manera més eficaç.
    • Conèixer la burocràcia que implica la gestió de la targeta sanitària, cada cop més complexa perquè cal detectar la situació de cada persona i donar-li la informació personalitzada necessària perquè pugui exercir el seu dret a ser atesa.
    • Utilitzar les aplicacions informàtiques que s’utilitzen per a la gestió de les derivacions i exploracions complementàries.
    • Treballar en equip, ja que el personal administratiu és el que, dins dels EAP, treballa més colze a colze amb les companyes (metgesses i infermeres passen moltes hores tancades a la consulta, amb pocs espais comuns).
    • Reconèixer situacions de risc que requereixen atenció urgent.
    • Tenir al cap els fluxos de proves i serveis de la complexa xarxa sanitària.

    Dins del mateix col·lectiu, el blog Tras el mostrador demana avançar cap a un nou rol que potenciï les oportunitats que ofereixen les TIC i una major especialització, fusionant aspectes administratius i sanitaris, per facilitar la consulta mèdica i prenent part activa tant en la promoció de la salut com en la investigació en temes de gestió sanitària. Està clar que la tan demanada implantació de la figura de l’administratiu sanitari es fa cada dia més necessària i aconseguir dotar de sentit i recursos aquesta figura és el principal repte al qual ens enfrontem tots aquells que creiem en la importància de la seva feina.

    Qualsevol canvi requerirà major implicació i formació i ha d’anar acompanyat d’un reconeixement salarial que valori la tasca d’aquestes professionals i atregui a més persones que aportin valor afegit a l’organització. Cal dir que el col·lectiu de GiS és el pitjor pagat dins dels EAP i que han patit les retallades de manera més crua perquè partien de nivells salarials molt més baixos. També és el col·lectiu en el qual, dins de l’ICS, més ha augmentat la precarietat, passant d’un 6,5% de contractes eventuals el 2010, al 10% l’any 2015, tal com explicàvem en l’entrada al nostre blog Atenció Primària, atenció precària. Així mateix, cal desenvolupar una carrera professional que permeti compensacions salarials complementàries i doni projecció de futur al personal administratiu.

    Finalment, la professionalització del col·lectiu exigeix una formació contínua adequada a les seves necessitats, inclosa la formació en valors en l’atenció que donen a la ciutadania. També implica incentivar la recerca i implantar estímuls curriculars. Tot això fomentarà major implicació en la feina i en l’equip i, al cap i a la fi, repercutirà en la millora de l’atenció a la usuària.

    Aquest és un article original de la web del FoCAP

  • L’història clínica electrònica ECAP: un projecte participatiu exitós

    Ara fa una mica més de vint anys un grup de metges innovadors de Girona, liderats pel Dr. Delfi Faixedes, en veure que la informatització dels equips d’atenció primària iniciada en alguns centres privilegiats de Barcelona no acabava d’arribar, van decidir tirar pel dret. Ajudats pels informàtics de l’ICS van desenvolupar una història clínica rudimentària a partir de la xarxa SIAP creada exclusivament per identificar els titulars de les targetes sanitàries. Van anar situant ordinadors a les consultes i des d’allà afegien informació clínica a un programa inicialment només pensat per finalitats administratives.

    A finals dels noranta, mentre els companys de Barcelona gaudien d’uns programes informàtics comercials atractius i ergonòmics, els pioners de Girona treballaven amb pantalles grises i avorrides que anaven modificant segons la seva pròpia experiència i les seves necessitats a mesura que tenien recursos.

    A principis del segle la Divisó d’Atenció Primària de l’ICS mostrava una gran heterogeneïtat de sistemes de informació. La majoria d’equips treballaven només en paper però hi havien uns quants d’informatitzats distribuïts pel territori que utilitzaven sistemes client-servidor de diferents cases comercials a més de l’experiència de Girona.

    Efectivament els programes comercials eren més atractius i agradaven més als metges però el desenvolupament era en mans d’empreses privades que no controlàvem i els sistemes no estaven connectats entre ells, és a dir que no es compartia la informació que estava guardada en el servidor de cada equip d’atenció primària. Per altra banda, el projecte de Girona, que era molt menys atractiu per gris i poc avançat, oferia la possibilitat de controlar el desenvolupament i de compartir la informació, ja que les dades residien en bases de dades centralitzades. Amb el programa de Girona es podia accedir a la informació de qualsevol ciutadà des de qualsevol punt de Catalunya.

    En aquell moment, amb poca acceptació per part dels professionals i les empreses proveïdores, es va decidir deixar d’invertir en llicencies privades, augmentar el pressupost d’informàtica, estendre la informatització a tots els equips i destinar tots els recursos a desenvolupar el projecte de Girona que es va anomenar ECAP. Les sigles són l’acrònim d’»Estació Clínica d’Atenció Primària» amb la idea que la informació clínica de cada ciutadà residiria en unes bases de dades centralitzades i que cada professional, atenent el seu rol dins del sistema sanitari tindria una estació clínica que li aportaria la informació que precisava en el format més adequat.

    Malauradament el Catsalut no va tenir la fermesa necessària amb els proveïdors del sector concertat, que van seguir utilitzant programes comercials i resistint-se a compartir on-line la informació clínica dels ciutadans que atenien. Segurament per aquest motiu i per l’encara major diversitat de sistemes d’informació dels hospitals i del sector sociosanitari, el Departament de Salut va haver de crear la Història Clínica Compartida coneguda com a HC3. Aquesta no és pròpiament una història clínica sinó una base de dades clíniques dels ciutadans de Catalunya a la que hi poden accedir els diferents professionals sanitaris i els mateixos ciutadans.

    L’ECAP ha crescut espectacularment en aquests anys basant-se en les aportacions dels mateixos professionals. He d’acceptar que segueix sent poc atractiu i poc ergonòmic a causa del seu desenvolupament poc estructurat, però sens dubte és una de les històries clíniques electròniques d’atenció primària més potents que existeixen en els països desenvolupats. L’informe de la Unió Europea sobre la informatització dels metges de família mostra clarament que estem en el grup dels més avançat i que l’eina té totes les funcionalitats.

    Ara, el director del Catsalut ens anuncia que acaben d’aprovar un pressupost per crear l’Historial Electrònic de Salut que pretén fusionar l’ECAP i l’HC3 en un període de quatre anys. Em sembla molt bé que finalment el Catsalut entengui que els sistemes d’informació tenen un valor estratègic cabdal i que ha de prevaldre l’equitat de l’atenció clínica al ciutadà sobre l’interès del proveïdor de posseir, controlar i potser amagar la informació clínica dels pacients que atén. La informació pertany al ciutadà i no a l’empresa que gestiona la seva atenció sanitària. Però per altra banda em fa por que un projecte molt dirigit des de la cúpula del Catsalut i amb una visió d’empresa espatlli una història clínica electrònica que amb les seves limitacions ergonòmiques, és extremadament potent i ajustada a les necessitats de la consulta perquè ha estat creada directament pels mateixos professionals que l’utilitzen diàriament.

  • L’estalvi, l’eutanàsia i l’objecció de consciència

    Finalment el Congrés dels diputats ha començat a tramitar el projecte de llei de l’eutanàsia: una iniciativa legislativa que pel que sembla tirarà endavant malgrat l’oposició que ha anunciat el PP, partit que només comptarà amb VOX com aliat per votar en contra. Fins aquí poca sorpresa, si no fos que un diputat popular, precisament qui va ser conseller de sanitat del govern autonòmic madrileny, Ignacio Echániz, ha argumentat, per justificar la seva negativa, que el propòsit real del PSOE és abaratir costos «eliminant» la població amb malalties greus terminals. Un propòsit — el d’abaratir– que habitualment assumeixen, si no és que reclamen, els partits més partidaris de disminuir el dèficit públic i sobretot les despeses en benestar social, en contraposició a l’hipotètic malbaratament que sempre atribueixen a les esquerres, algunes vegades raonablement.

    En aquest cas però l’argument sembla més aviat agafat pels pèls, potser per no entrar en un debat més moral que tal vegada donen per perdut, atesa la notable adhesió de la població al projecte. Però encara és més remarcable la poca pertinença i adequació del motiu adduït pel senyor Echániz perquè si bé l’obstinació i acarnissament terapèutic practicat a molts malalts terminals té uns costos gens menyspreables, deixar de dedicar tants i tants recursos a mantenir-los en vida, sovint amb patiment, no implica com a conseqüència que els recursos que ara s’hi dediquen es deixin d’esmerçar amb altres pacients, probablement amb un millor pronòstic, que podran aprofitar-se més. Amb la pressió assistencial actual no és versemblant que els recursos disponibles es deixessin de fer servir a causa de la reducció — que tampoc no sembla que hagi de ser massa elevada– selectiva de la demanda sanitària. Sense oblidar que per a molts dels promotors de la iniciativa legal, entre els quals destaquen els familiars de persones directament afectades, els motius del senyor Echániz són si no perversos almenys ofensius.

    Des d’un punt de vista ètic precisament el que és qüestionable és mantenir els pacients moribunds en vida a costa d’un esforç pal·liatiu o encara pitjor terapèutic que comporta una inadequada relació cost/oportunitat atès que els recursos esmerçats podrien dedicar-se a altres pacients que sí que podrien traure un benefici millor.

    També ha tornat a posar-se sobre la taula l’objecció de consciència dels metges que es poden negar a practicar l’eutanàsia. Però de la mateixa manera que la medicina i els seus professionals tenen l’obligació ètica de procurar els remeis i cures més efectius per a les malalties i els patiments que afecten els seus pacients, també l’han de respectar la seva decisió — autonomia — en situacions transcendentals com la que ens ocupa. Els metges estem obligats a ajudar als malalts amb els mitjans que raonablement tinguem al nostre abast com a sanitaris però quan la vida arriba al final i, sobretot si genera un patiment insuportable, hem de fer tot allò que sigui raonable perquè tinguin una bona mort.

  • Pressupost sanitari i eleccions

    En un article anterior en aquest diari he tractat els aspectes quantitatius i qualitatius del projecte de pressupost 2020 del Departament de Salut, tot just hores abans que el President de la Generalitat anunciés la convocatòria d’eleccions, sense data concreta, que, diuen, es fixarà un cop aprovat aquell.

    Amb independència de la contradicció política que significa el fet que un govern què aprova un pressupost no sigui després el responsable de la seva execució, emergeixen altres interrogants derivats de la incertesa inherent al resultat del futur procés electoral. I el què em sembla també important, altres en relació amb la seva viabilitat i aplicació pràctica en el seu període de vigència que, si la dinàmica política és «normal» i no es prorroga durant un o més anys com l’actual, finalitza el 31 de desembre d’enguany.

    Si els tràmits parlamentaris del projecte de pressupost no s’allarguen i la convocatòria electoral es fa durant el mes d’abril, les eleccions es faran com molt aviat entre els mesos de maig i juny. Un cop conegut el seu resultat i suposant que sigui suficientment clar i permeti una constitució ràpida d’un nou govern, aquesta no sembla possible que es produeixi abans del mes de juliol, just quan comença el tradicional període de letargia estiuenca que s’estén fins a mitjans del mes de setembre.

    En aquest marc temporal no sembla probable que les previsions pressupostàries puguin tenir una repercussió en les dotacions i funcionament diari dels departaments (en aquest cas el de salut) durant el que resta d’any. La conclusió general és que passarem un 2020 amb les mateixes mancances que els anteriors.

    Sembla lògic preguntar-se sobre la utilitat del pressupost per a l’any 2020 i la resposta és que poca o nul·la. Cal traslladar-se en el temps, com a mínim, l’any 2021 i pensar que l’efecte d’arrossegament que tenen habitualment sobre l’assignació futura de recursos les realitzades prèviament («històriques») signifiquin un punt de partida més favorable que el que tenim avui.

    D’aquestes consideracions sobre la més que possible evolució temporal del pressupost 2020 relatives a la seva aprovació parlamentària i efectes operatius sobre els greus problemes que afecten el nostre sistema sanitari, als ciutadans i als professionals, sobretot a l’atenció primària i comunitària, surten dues conclusions. La primera és que cal continuar reivindicant els canvis estratègics, de recursos i gestió que necessita i no abaixar la guàrdia. La segona que hem de continuar combinant en les dosis òptimes fermesa i paciència com virtuts essencials per aconseguir-los.

  • Per a ajudar als consumidors i a la salut pública, és necessari fer obligatori l’ús de Nutri-Score en els aliments d’Europa

    Espanya, igual que França, Bèlgica, Suïssa, Alemanya i els Països Baixos, han adoptat el logotip nutricional Nutri-Score, destinat a ser col·locat en la part anterior dels envasos, per a ajudar els consumidors a reconèixer amb un simple cop d’ull la qualitat nutricional dels aliments, poder comparar els productes entre ells i ajudar-los a orientar les seves opcions cap a aliments més saludables. L’elecció de Nutri-Score per les autoritats de salut pública d’aquests països es basa en sòlides bases científiques que han validat l’algorisme que sustenta el seu càlcul i demostrat la seva eficàcia (més de 40 estudis, alguns d’ells realitzats a Espanya, han estat publicats en revistes científiques internacionals). El seu format de colors (del verd a vermell) superposat de lletres (d’A a E) el converteixen en una eina senzilla, intuïtiva i comprensible per a tots.

    El color final, emmarcat en un cercle és conseqüència de la valoració del producte en funció del seu contingut en calories, sucre, greixos saturats, sodi, fruites, vegetals, fibra i proteïnes.

    En un recent estudi de modelització, s’ha demostrat que l’ús del Nutri-Score permetria, només per a França, reduir la mortalitat per malalties cròniques en un 3,4%, és a dir, de 6.600 a 8.500 morts que podrien evitar-se cada any gràcies a aquesta simple mesura de salut pública. Però perquè Nutri-Score sigui plenament eficaç, ha de figurar en tots els aliments posats a la disposició dels consumidors per a ajudar-lo a orientar les seves decisions de compra cap a aquells amb millor qualitat nutricional. No obstant això, fins a la data d’avui, l’ús de Nutri-Score depèn únicament de la bona voluntat dels industrials a causa de la normativa europea sobre la informació dels consumidors (votada en 2011) de manera que els estats membres no poden obligar als industrials al posicionament d’un logotip nutricional frontal en els envasos dels aliments. Raó per la qual, si bé alguns industrials i grans distribuïdors han acceptat o tenen previst fer-ho a Espanya (Eroski, Caprabo, Danone, Al Campo…) i en canvi, grans empreses multinacionals (entre altres Coca-Cola, PepsiCo, Mars, Unilever, Mondelez, Ferrero o Kraft) continuen negant-se a afegir-ho en els seus productes, impedint als consumidors disposar d’una valoració sobre la qualitat nutricional dels seus productes senzilla, intuïtiva i comprensible. És important subratllar que aquestes grans multinacionals que s’oposen a col·locar Nutri-Score en els seus envasos corresponen a diversos centenars de marques corresponents a milers de productes posats a la disposició dels consumidors en els prestatges dels supermercats.

    Per a obligar a totes les empreses que es neguen a col·locar Nutri-Score en els seus productes, és necessari fer-ho obligatori, la qual cosa requereix una modificació del Reglament europeu. Aquest és el sentit de la Iniciativa Ciutadana Europea, titulada «PRONUTRISCORE». Llançada per set associacions de consumidors, secundades per nombroses ONG i societats científiques, la seva finalitat és impulsar a la Comissió Europea a imposar Nutri-Score sobre els productes alimentosos, per a garantir una informació nutricional de qualitat a tots els consumidors europeus i protegir la seva salut.

    Perquè el procés oficial en curs conclogui, és necessari reunir un milió de signatures d’aquí a maig de 2020 en almenys set països europeus en el portal www.pronutriscore.org.

    És indispensable que els professionals de la salut donin suport a aquesta iniciativa signant ells mateixos la petició i difonent-la entre ells i entre els seus familiars i pacients. Es tracta d’una oportunitat excepcional per a influir en la Comissió Europea a fi que es tinguin en compte els beneficis de la salut pública i s’anteposin a la defensa d’interessos econòmics específics. Per a aconseguir així un progrés concret en matèria d’informació dels consumidors i millorar la salut pública dels europeus, és necessari, per tant, una forta mobilització. Signa i fes signar la petició perquè Nutri-Score sigui obligatori a Europa!

  • Residències: la qualitat assistencial comença per la direcció

    Les persones envellim, i certament que moltes vegades ens convertim en dependents. No serà mai la nostra decisió. Les famílies amb les circumstàncies en què vivim, unes podran optar perquè els avis i àvies puguin estar a les nostres cases però moltes vegades seran les residències les que hauran de tenir-ne cura d’ells i elles. Per això, quan succeeix, les famílies cerquen la millor atenció i tractament humà possible confiant en la professionalitat i empatia tant de la direcció com dels treballadors i treballadores.

    És ben cert que hi ha accidents. Les circumstàncies de dependència de les persones grans poden ser molt feixugues i els hi cal la cura que s’ha de tenir com si fossin a vegades uns nadons. Tendresa I’amor. Qualitat assistencial per les persones que estimem.

    Però aquesta confiança és fràgil i es pot trencar. Quan avisen a la família que una àvia s’ha donat un cop al nas i té un fort hematoma, i no hi ha prou explicacions o bé s’eludeixen. Fins i tot pot ser que et menteixin. Quan aquestes situacions es reprodueixen, un cop i un altre, bé per mala manipulació en canvis posturals, o per no haver-li posat les mesures de contenció que té indicades, ja parlem de mala praxis, que pot arribar a negligència.

    La família es pregunta com «d’una residència que era un model de referència, amb prestigi, amb un tractament humanitari i un personal competent i amb valors, s’està passant a tot el contrari».

    La resposta a la qüestió: una nova direcció que prioritza «infinitament més l’especulació, els beneficis i els actes de cara a la galeria en detriment del benestar dels residents. En conseqüència, la rotació del personal és molt més alta, molt del personal qualificat, i que estimen la professió ja no hi és».

    No es tracta pas d’un fet aïllat en una residència concreta (en aquest cas la Residencia Nostra Senyora del Tura a Olot). És el dia a dia en moltes residències. Ràtios de treballadors que es compleixen, i que comporten sobrecàrregues de treball inassumibles. En cremar el personal, es substitueix a vegades per personal sense la deguda formació. Com ressalta la família «el nivell qualitatiu ha baixat bruscament» i per tant estan els nostres avis i àvies en risc.

    Que li resta a una família afectada: alçar la veu, donar suport a la resta de famílies afectades i expressar la solidaritat als treballadors i treballadores que fan tot el possible per suplir les mancances reals. I finalment per responsabilitat, exigir una nova direcció que prioritzi les persones, recuperi la qualitat assistencial i la confiança de les famílies.

    Aquest és un article original de Marea Blanca

  • Els mites (o els miratges) de la medicina

    Per sortir de la crisi en què es troben avui els sistemes públics de salut caldrà desterrar el mite, sostingut – interessadament – de fa molts anys, que aquests sistemes, amb valors, objectius, planificació i organització, són els millors per la salut de la població. Aquesta creença està ancorada en el segle passat. Els Sistemes actuals de Salut del nostre món desenvolupat estan al servei de la malaltia i dels interessos de mercat i corporatius. No estan per la Salut.

    La Sanitat amaga els seus problemes darrere de la falta de recursos quan el veritable problema de la pèrdua de qualitat i la insostenibilitat és l’actual model de Sistema Públic centrat en la malaltia quan ja està instaurada, l’alta tecnologia i el fàrmac, a més de no fer front a la majoria dels determinants de la salut que estan fora del Sistema sanitari, que són socials i econòmics.

    Ara resulta que ens falten cada any 5000 milions d’euros en sanitat pública a Catalunya per comparar-nos amb altres països d’Europa, això segons l’estudi presentat recentment pel «Cercle de Salut». Aquest estudi titulat La malaltia de la sanitat catalana. Finançament i governança, ha estat realitzat per dos prestigiosos economistes de la salut, el seu títol prometia, ja que sembla reconèixer, amb el terme malaltia, el que en diem crisi profunda del Sistema, però, com bons professionals no qüestionen la «política», ni els valors i si el model del Sistema en crisi és avui l’adequat per la salut. L’estudi se centra a comparar els nostres recursos amb els dels altres països i comunitats semblant a les nostres i quantifiquen que estem pitjor (la part del finançament) però la part anunciada al títol sobre governança ocupa dues pàgines de les 125 de l’estudi, amb recomanacions altre cop genèriques: cultura sanitària de la ciutadania, millors polítiques i gestió, més eficients, etc.

    Estaria bé estendre aquesta part i fer propostes de com gastar millor (en resultats de salut de la població) aquests recursos que ens falten o seguir amb el model que prioritza l’atenció a la malaltia instaurada, els fàrmacs, l’hospital sofisticat, l’alta tecnologia, etc. és a dir el mite de la medicina, per contes de prioritzar els recursos (a més de la lluita contra els determinants negatius, econòmics i socials, de la salut) i en la salut pública, la prevenció (amb evidència científica) i la promoció de la salut, en l’Atenció Primària i Comunitària, en l’apoderament dels ciutadans i ciutadanes i en el bon tracte i condicions laborals dels treballadors del Sistema. Respecte a la importància de l’Atenció Primària per la salut de les persones recentment el FOCAP ens recorda els fonaments de la gran mestra Barbara Starfield.

    Cada vegada són mes les veus que reivindiquen avui aquest canvi de paradigma en la Salut, en les prioritats de despeses dels diners públics, en l’avaluació transparent dels resultats en salut i benestar, en la disminució de les desigualtats socials en salut, en l’eficiència i sostenibilitat del Sistema, en la seva qualitat (no tan mesurada en casos mediàtics i tractaments sofisticats que alimenten el «miratge») sinó qualitat en l’accessibilitat al Sistema com: llistes d’espera, accés a urgències, resolució, agilitat de processos, satisfacció percebuda de ciutadania i de professionals. Crec que aquestes propostes són urgents per no seguir en el camí equivocat.

  • El pressupost de salut 2020 encara és inferior al de l’any 2010

    Que el sistema sanitari espanyol i, per extensió, el català pateixen un infrafinançament crònic és una evidència acceptada universalment. Des de fa anys la despesa sanitària per habitant de Catalunya es troba a la cua del conjunt de les comunitats i nacions de l’estat. En la presentació del pressupost 2020 la consellera Alba Vergés ha remarcat que a Catalunya som líders en recerca, trasplantaments, assaigs clínics, i en compra pública innovadora de serveis. Es troba dins la lògica política el fet que oblidés parlar del lideratge català en llistes d’espera, de la saturació crònica dels serveis d’urgència, de la disminució de recursos humans professionals especialment a l’atenció primària i comunitària, de la precarietat laboral, de la paràlisi legislativa del govern i d’una conselleria que porta més de 10 anys sense introduir en el sistema sanitari cap projecte innovador que contribueixi, almenys, a aturar el deteriorament de la situació. En el camp de l’atenció primària i comunitària l’exemple paradigmàtic d’aquesta inacció el trobem en el projecte ENAPISC (estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària) que porta ja 4 anys donant voltes pels calaixos del departament sense que fins avui es tingui constància del seu futur, probablement semblant al d’altres que el van precedir fa anys.

    Ja he comentat en diverses ocasions en aquest mateix mitjà que els problemes del nostre sistema sanitari s’han accentuat amb la crisi de 2008 però que les causes són més profundes, que cal buscar-les en l’esgotament cada cop més clar del model sanitari i en la seva incapacitat per respondre de forma efectiva i eficient a les necessitats de benestar i salut de la societat del segle XXI. També he afirmat reiteradament que els problemes no es resoldran vessant més recursos per continuar fent més del mateix. Cal generar nous equilibris estratègics en un sistema enlluernat per la tecnologia i que continua menyspreant els abordatges més globals i intersectorials dels problemes i els determinants de salut així com les actuacions proactives sobre les patologies cròniques.

    La lluita contra la visió a curt termini dels polítics i la seva inacció estratègica no la guanyarem els professionals i les nostres organitzacions. Mentre no es generi una dinàmica social que exigeixi canvis no avançarem pràcticament res. Com teòrics experts en el camp sanitari hem de prioritzar les accions dirigides a fer veure a la gent els riscos que per a la sostenibilitat del sistema i l’atenció de les necessitats de salut personal i col·lectiva se’n deriven de la paràlisi política. Solament d’aquesta forma, amb la pressió derivada des de la ciutadania, serem capaços d’ajudar a generar estratègies de canvi progressista.