Categoría: Altres

La desfeta que ha afectat al sector geriàtric a Catalunya, i també a altres llocs de l’Estat, obre un conjunt d’interrogants de cara al ‘dia després’ de la crisi del coronavirus. La falta de material de protecció individual per a treballadors i per a residents és un dels arguments que va repetir Cinta Pasqual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), a TV3. Es va queixar llargament del fet que les administracions no aportessin Equips de Protecció Individual (EPIs) als treballadors i tampoc facilitessin proves per detectar els casos d’infecció prematurament.

Els treballadors de les residències geriàtriques qüestionen la primera de les afirmacions de la presidenta de la patronal, que també ostenta la vicepresidència de Foment del Treball. «Una de les obligacions de les empreses és protegir la salut dels seus professionals. De seguida es van acabar les mascaretes, els guants, les bates i altres elements que assegurarien una certa distància amb els possibles malalts», afirma Javi Moreno, secretari del sector de serveis socials de la federació de serveis públics, de la UGT de Catalunya. A més, Moreno admet que la Generalitat tampoc va estar prou atenta a donar resposta a les demandes de material sanitari i de protecció fetes des de les empreses i institucions, que es van veure desbordades per la situació.

La falta de material de protecció en les residències costa d’entendre si es té en compte que el preu que aquestes cobren mensualment per cada resident és de 1.780 euros per als centres que requereixen més atenció, els de grau 3. A aquesta xifra es podrien sumar els costos de serveis afegits, com podologia, perruqueria o medicaments, que es facturen a banda, afirma Josep Maria Martínez, delegat del sector de geriatria de CCOO. Els diners poden procedir de les pensions dels avis, de l’aportació pública vinculada a la llei de la dependència i també dels familiars dels residents, que de vegades renuncien als seus habitatges, amb les hipoteques inverses, per assumir la pressió econòmica.

Dur la infecció a casa

Moreno recorda que, abans de l’aparició de la pandèmia, els treballadors i els sindicats amb presència a les residències van haver de reclamar amb duresa que les empreses es fessin càrrec de rentar la roba de treball dels seus tècnics i operaris: «abans del coronavirus es produïen també casos de contaminació perquè hi ha persones residents amb malalties que es poden encomanar, i quan t’enduus roba a casa bruta de sang o de femta, es poden agafar infeccions inesperades i transmetre-les a la família», afirma. Entre els casos que s’han donat hi ha contaminacions de sarna o marsa.

Un altre aspecte sobre el qual fan èmfasi els treballadors és el de les ràtios, perquè afecta directament a l’atenció als residents. Es tracta, segons la categoria del centre, del nombre d’interns dels quals s’ha de fer càrrec cada treballador en funció de diverses variables, entre altres, la situació de salut dels ancians. La ràtio fixada per la Generalitat és d’un cuidador per cada deu persones usuàries, però els treballadors afirmen que això s’ha incrementat per la falta de personal en una relació que habitualment és 1/12 o 1/15. I si hi ha un company o una companya que emmalalteix, s’arriba a 1/20. Javi Moreno explica gràficament què significa aquesta falta de personal: «segons les ràtios, un treballador, en 12 minuts, ha d’aixecar, dutxar, vestir i donar l’esmorzar a un resident», afirma. Només cal imaginar quina seria la situació amb milers de treballadors fora de joc per la pandèmia.

La càrrega de feina no es compensa amb els salaris. El que cobra de mitjana una persona que treballa al 100% en una residència són 997 euros bruts al mes. Això explica, diuen des d’UGT, perquè quan va esclatar la situació a les residències, la Generalitat va fer una crida per reclutar professionals. Se’n necessitaven uns 8.000 i s’hi van presentar uns 800. A més, els salaris estan congelats des de 2008, segons reconeixen tant les entitats com els sindicats. Això fa que constantment els treballadors del sector geriàtric marxin cap a altres destins, generalment a sanitat, on els salaris són millors i les condicions de feina menys tenses.

A l’equació tenim, doncs, empreses i entitats que cobren prop de 1.800 euros al mes per usuari, que els costos en personal estan molt continguts i que, tanmateix, no hi ha hagut capacitat de reaccionar en una situació excepcional i en la qual la reacció de la Generalitat ha estat com a mínim tardana.

Les dades anteriors no desmenteixen l’infrafinançament que afecta el món residencial. Empreses i sindicats a Catalunya van fer mobilitzacions els anys 2017 i 2019 per reclamar un augment de les tarifes que hauria d’aportar la Generalitat, xifrat en 500 milions d’euros, tot i que en la darrera decisió de Treball, Afers Socials i Famílies es van aconseguir algunes millores. Així, el 7 de novembre de 2019 es publicava una norma autonòmica segons la qual les tarifes a pagar per la Generalitat per als residents de grau 2 (dependència severa) s’igualarien en dos anys a les de grau 3. En concret, l’ordre suposava un increment de l’aportació de la Generalitat del 5,8% corresponent al 2019, cosa que representarà una inversió de 14,2 milions d’euros anuals per part del departament.

Les residències públiques se n’han sortit millor

A Catalunya existeixen 39.936 places residencials que reben finançament públic i que donen cobertura al 8,3% del total de persones majors de 80 anys, segons Treball. Cal dir que, si la Generalitat té una aportació limitada a la llei de la dependència, uns 1.550 milions, l’Estat central ha congelat el finançament des de l’any 2011. A més, tot i que la llei de la dependència estipula que les aportacions han de ser 50% Estat i 50% Generalitat, la realitat és que l’Estat aporta un 12% i el Govern català l’altre 88%.

L’estructura del sector de les residències a Catalunya és complexa. Hi ha un petit sector que és propietat d’administracions públiques i que és gestionat directament. Després hi ha residències que són propietat pública però tenen la gestió delegada a entitats sense ànim de lucre o institucions locals i comarcals. En tercer lloc hi ha residències locals i comarcals que són de propietat privada però tenen consorcis amb la Generalitat, una cosa semblant a les escoles concertades en l’ensenyament. Un quart model són les residències de grandària mitjana o gran que són propietat d’empreses del sector, de constructores o fins i tot de fons voltor i que s’integren en grans corporacions multinacionals i que aspiren a fer guanys. Finalment hi ha residències privades que es financen directament pels usuaris o les seves famílies.

Què fa que el món residencial sigui negoci per a les grans multinacionals i ben just cobreixi despeses per a les petites residències? La clau està en el fet que les primeres limiten els seus serveis a l’essencial mentre que les segones acostumen a assumir serveis afegits que disparen els pressupostos, diuen treballadors del sector.

Entitats petites i privades, les més castigades

Tot i que no hi ha una valoració dels efectes de la pandèmia segons la titularitat de les residències, entre els treballadors del sector de la geriatria hi ha el convenciment que les públiques gestionades directament se n’han sortit millor; tot i que hi ha una excepció a un centre de Santa Coloma, puntualitzen. Una explicació seria que els centres estan millor dotats en l’aspecte sanitari i que els treballadors d’aquests centres cobren més perquè depenen del conveni de personal laboral de la Generalitat o de la institució, local o supralocal, a la qual pertanyin. A igual responsabilitat reben una mitjana de 300 euros mensuals més, i aquí, afirmen els sindicats, les ràtios sí que es compleixen.

Però el sector directament públic només representa un 10% del total a Catalunya. La tipologia de residències on s’ha hagut d’intervenir és bàsicament d’entitats petites, algunes de propietat privada com la Ballús de Valls, o la de Sant Adrià del Besòs. I també n’hi ha de vinculades a entitats comarcals. Però també s’han donat casos en instal·lacions de grans grups, que tenen més de 200 residents, com les de la cadena Domus Vi, a la qual la Generalitat ha intervingut el centre de Premià de Mar, però que té quatre centres més intervinguts per les autoritats de tres autonomies més.

A Espanya hi ha 372.985 places residencials, segons les dades de 2019. D’aquesta xifra 271.696 es troben en centres privats (72,8%) i 101.289 en públics (27,1%). Hi ha unes 87.000 places concertades i una mica més de 35.000 gestionades en concessió. En total, hi ha unes 112.000 places que financen les administracions públiques perquè el servei el presten altres actors. La majoria són empreses, però també hi ha entitats sense ànim de lucre (fundacions, associacions i alguna cooperativa). En definitiva, però, cal recordar que és un sector amb una perspectiva creixent a causa de l’allargament de la vida, tot i el deteriorament dels últims anys.

Malgrat les moltes incerteses que persisteixen—-de fet han passat poc més de tres mesos des de la identificació del virus el 7 de gener proppassat— no hi ha dubte de la seva virulència preferent per a les persones grans. Una notícia que als que rondem la setantena no ens fa gaire gràcia però que ben mirat no és la pitjor des del punt de vista comunitari. La malària, per exemple, de la que sabem força més coses i, el que és més important, davant la qual disposem d’intervencions eficaces, tant preventives com terapèutiques, té un impacte incomparable sobre les poblacions infantils i juvenils. Però en això no ens fixem, perquè des dels nostres refugis benestants, estem lluny de contagiar-nos-en.

La gerontofília del virus s’explica en part perquè la gent gran acostumem a acumular d’altres problemes de salut, ja siguin malalties, com ara les diverses insuficiències orgàniques (cardíaques, respiratòries, renals, etc.) reumatismes diversos, diabetis, etc. o simplement factors de risc com ara l’excés de pes, la hipertensió arterial o les dislipèmies. Encara que de vegades sigui només que els nostres cossos s’han desgastat amb l’ús –o el poc ús, segons com– com diu el primer vers –«el meu cos s’ha desballestat i desgastat» de la cançó «No deixis entrar al vell»– de la banda sonora de la pel·lícula de Clint Eastwood «The mule».

Alguns, tenim la immensa sort de viure a casa nostra, i hi ha qui, privilegi afegit, en bona companyia. Però molts d’altres, no. Molts d’aquests –no tots, però deu ni do— viuen en residències, centres sociosanitaris o equivalents perquè a casa seva no s’hi podien estar. Però fins a quin punt les residències o els asils són una solució? Per a qui? Òbviament no per aquells que han vist reduïda la seva existència a un estat poc més que vegetatiu. Aquests equipaments són una iniciativa de les societats desenvolupades sobretot per atendre les necessitats dels més joves que han renunciat — o ho han hagut de fer —al deure secular de tenir cura de la gent gran, a causa dels canvis de l’estructura familiar i del mercat del treball experimentats per aquestes societats.

Un compromís que durant molt de temps ha estat profitós per a les societats que ho respectaven, potser perquè la proporció de la població que arribava a la senectut ho feia més viable. Però que a hores d’ara no sembla massa encisador i per això és poc prioritari per als responsables polítics que representen al conjunt de la població.

Ens escandalitzem de sentir que gairebé la meitat dels morts a causa de la infecció pel coronavirus hagin tingut per darrera –o penúltima– residència una llar d’avis o similar, però és que a la pràctica, és on hi són les persones més vulnerables. Malgrat que, en abstracte, tots sabem que ens hem de morir, la mort és una qüestió si no tabú, quan menys molt delicada de tractar. La nostra cultura ha evolucionat negant-nos-la, amagant-la i de vegades fins i tot sembla que ens fem la il·lusió que això de morir-nos és opcional.

Podem entestar-nos a analitzar les causes directes de les defuncions dels vells internats i mirar de fer tot el possible per evitar-les, potser incrementant els equipaments i les instal·lacions mèdiques al seu abast, encara que no sembli massa lògic, atès que no disposem d’un tractament específic, ni tampoc sabem ben bé encara que és el que desencadena la fallida orgànica definitiva. Una ignorància que no ens impedeix demanar més llits, més Unitats de Cures Intensives, més personal, etc. malgrat que probablement el seu efecte no sigui gaire efectiu ni, per descomptat, eficient. Sense esmentar l’equitat, és clar, perquè com ja va dir fa molts anys Tudor Hart, els que més ho necessiten no són els que més atenció reben.

Potser ens convindria assumir que hi ha malalties que no sabem tractar prou i d’altres problemes de salut que, malgrat no tenir solució clínica, no som capaços de mirar d’afrontar-los altrament, amb la por de la incertesa — d’espifiar-la— al cos. Com si la vida no fos un trànsit d’incerteses.

Però les incerteses ens incomoden. Tal vegada per mor d’una predisposició biològica a rebutjar els dubtes que probablement hem heretat dels temps prehistòrics, quan dubtar equivalia a desaparèixer abans de reproduir-se. Malgrat que ara ja no ens sigui benèfica. Dubtar ens neguiteja i ens costa no caure en la temptació de recórrer a les creences o a les utopies.

Però mirar d’imaginar una vida millor, confiant malgrat tot que la societat pugui trobar el camí per arribar-hi potser no és tan càndid com pot semblar: una societat més saludable; una sanitat més comunitària, unes persones més solidàries. Propòsits que requereixen alguna mena d’estratègia. Tal vegada integrant de nou els departaments de sanitat i de seguretat social —o de benestar social— com ja ho estaven en el primer govern de la Generalitat restaurada.

És clar que això seria el primer pas. Perquè afrontar de debò els problemes d’una societat humana envellida no és gens fàcil. Tal vegada compartir algunes consideracions sense finals feliços a la porta pugui ajudar algú, ni que sigui a no perdre tant de temps lamentant-nos. I sobretot a no llençar energies pel pedregar.

Després de diverses setmanes de dur i difícil confinament, es visualitza la llum al final del túnel, es comença a parlar de la desescalada i de tornada a la «normalitat». Sobre com serà el futur, es postulen dues apreciacions: una optimista espera que tot canviarà i res serà com abans, és a dir corregirem els errors i tindrem una societat millor. Una altra més pessimista o realista, que comparteixo, assumeix que els canvis dependran de la pressió i mobilització de la gent. No oblidem que la profunda crisi del 2008, va acabar amb una majoria de dretes que va realitzar enormes retallades en la sanitat i educació, va afeblir l’escàs estat de benestar a Espanya i es va alinear amb la política d’austeritat de la UE.

Les polítiques del futur han de tenir en compte les prioritats respecte als problemes de salut de la població i actuar, per a prevenir-les, sobre les causes de les principals malalties. La COVID-19 ha produït un tremend impacte mundial amb fins avui, més d’1,3 milions infectats i més de 75 mil morts en més de 200 països. Ja va haver-hi prèviament, encara que en molta menor escala, dues epidèmies produïdes per aquest mena de virus (cov beta): la Síndrome Respiratòria d’Orient Mitjà (MERS) i la Síndrome Respiratòria Aguda Greu (SARS). Tenen en comú que són zoonosi, és a dir malalties transmeses a l’home per animals. Possiblement, animals d’un mercat de Wuhan a la Xina, ha estat la font de l’epidèmia de COVID-19, que van contagiar a persones i després l’epidèmia es va transmetre de persona a persona. S’ha recordat per experts que possiblement la indústria ramadera intensiva afavoreix el sorgiment d’epidèmies com les de la COVID-19. El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) en un informe de 2016 assenyala els 5 factors que augmenten el sorgiment de zoonosi: la desforestació, l’agricultura i ramaderia intensiva, el comerç il·legal d’animals silvestres, el canvi climàtic i la resistència antimicrobiana (que es produeix en la ramaderia intensiva). És d’esperar que s’actuï sobre aquests factors, si volem evitar noves epidèmies.

Anem en el futur a construir més hospitals i unitats de vigilància intensiva? O tenint present els problemes de salut prevalents en la nostra societat, potenciarem l’atenció primària i comunitària i a implementar polítiques de salut que actuïn sobre les causes d’aquestes malalties, per a prevenir-les? En el món moren cada any per càncer gairebé 10 milions de persones, un terç podrien ser evitats. A Espanya van morir l’any 2018 gairebé 30.000 habitants per càncer de pulmó, un 80% associats al tabac i per això evitables. Més de 120.000 van morir per alguna malaltia cardiovascular (ECV) i es considera que el 80% d’aquestes morts prematures podrien ser evitades controlant els factors de risc. El 60% de la població adulta espanyola pateix obesitat o sobrepès, que és una de les principals causes de càncer, ECV i diabetis.

És necessari crear un nou paradigma centrat en la salut, que depèn de polítiques públiques i fiscals. Gravar més els factors que augmenten el risc d’aquestes malalties (tabac, alcohol, begudes ensucrades, grasses animals, sal), subvencionar els aliments saludables (fruites, hortalisses, cereals integrals), establir com a obligatori l’etiquetatge frontal dels aliments (com el Nutri-Score) per a afavorir que els consumidors poden triar aliments més saludables, establir mecanismes per a evitar el sedentarisme, promoure una renda garantida per a evitar la pobresa, que afecta el 30% de la població i un habitatge digne.

D’altra banda s’ha de tenir en compte que aquesta epidèmia ens ha ensenyat que la mortalitat per COVID-19 està associada a la contaminació, és major en àrees amb major contaminació de l’aire (un estudi als EUA ha mostrat que augmenta un 15% per cada increment d’1ng/m³ de PM 2,5). Un altre estudi d’Ecologistes en Acció ha mostrat a més que el confinament ha produït una disminució del 55% en NO2 en 24 ciutats que comprenen 13 milions d’habitants. Considerant que la contaminació ambiental va produir en 2015, 8,8 milions morts prematures en el món, existeix una base científica sòlida per a promoure una restricció substancial del trànsit automotor i els combustibles fòssils, difonent i facilitant l’ús de les energies alternatives. Tot això contribuirà a reduir l’emergència climàtica i a millorar la nostra salut i és la base del nou paradigma centrat en la salut, prevenint les principals malalties de la nostra societat.

El president Torra presentarà demà al Govern de l’Estat, en el marc de la conferència de presidents autonòmics, un Pla de sortides dels infants i adolescents que aquest matí ha aprovat el Procicat, i posteriorment han presentat en roda de premsa els conseller Meritxell Budó, Miquel Buch i Alba Vergés. Segons han precisat a preguntes dels periodistes, la presentació d’aquest pla no és incompatible ni incoherent amb la petició de “confinament total” que han vingut fent reiteradament, i tampoc no entendrien que el Govern estatal no li donés llum verda.

En la darrera setmana diverses veus s’han unit al clam perquè s’alliberi als nens, que ja fa cinc setmanes que no surten de casa, entre les quals la de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, el lehendakari Iñigo Urkullu o el Síndic de Greuges, Rafael Ribó. Pel matí, en respostes a un grup de nens i nenes en un programa televisiu, Fernando Simon, el principal assessor de la Moncloa en la lluita contra la Covid19, responia que per permetre la sortida d’infants el sistema de salut ha d’estar segur que podrà fer un seguiment de cada nou cas de coronavirus que es declari. Al vespre, en canvi, el president espanyol va anunciar en una compareixença que proposaria que a partir del 27 d’abril els nens menors de 12 anys puguin sortir al carrer, sense concretar més detalls.

En síntesi, el que proposa la Generalitat és que els menors puguin sortir per franges horàries. De 12 a 14 hores ho podrien fer els que tenen fins a 6 anys, acompanyats lògicament pels seus progenitors o tutors legals; de 16 a 18 hores els de 6 a 16 anys, també en companyia d’un adult; i de 18 a 20 hores els majors de 16 anys, que podrien sortir sols però amb la responsabilitat final d’un adult. S’espera que les famílies surtin juntes. Si en una hi ha dos o més fills que corresponen a franges horàries diferents, poden optar per una o altra, però no per les dues.

A finals de la setmana vinent

Al marge de la qüestió horària, s’haurien de complir algunes normes molt genèriques, que cada municipi podria acabar adaptant a la seva realitat. Per exemple, no es podrà anar a parcs ni espais infantils, que hauran de romandre tancats, ni usar el vehicle privat o el transport públic durant la sortida. Tampoc es podrà entrar als comerços amb els menors i, en cas de trobar-se amb algun conegut, es permetrà que es mantingui una conversa no superior als deu minuts i sempre mantenint dos metres de distància de seguretat. Es demanarà que tothom porti la mascareta a partir dels 3 anys (i per tant, en el cas dels petits, fer-se-la a casa perquè s’adapti a la seva cara), i en canvi no serà obligatori l’ús dels guants, si bé s’insisteix en la necessitat de rentar-se les mans amb molt cura quan es torni del carrer.

Els consellers han insistit que el pla és “adaptable” a les realitats de cada territori i “revisable” en funció de com evolucioni la pandèmia. En aquest punt, el principal condicionant esmentat per la consellera de Salt, Alba Vergés, no ha estat igual a l’expressat hores abans per Fernando Simon. Per la Generalitat, el pla s’hauria de poder aplicar a partir del moment que la resistència del sistema sanitari a l’emergència estigui consolidat, la qual cosa, ha precisat, podria pensar-se que s’arribarà a finals de la setmana vinent. Segons Vergés, Catalunya va arribar al pic de contagis el cap de setmana de l’11-12 d’abril, i per tant quinze dies després, el cap de setmana del 25-26, s’hauria d’haver arribat a aquesta situació que hauria de fer possible que els menors puguin sortir a prendre l’aire una estona.

En la roda de premsa també s’ha explicat que les mascaretes que reparteix la Generalitat arribaran aquest dilluns a les farmàcies. Es tracta d’1,5 milions de mascaretes, dels 14 milions totals que ha encarregat el Govern. La consellera Budó ha insistit que les de dilluns són per la gent que va a treballar i que només es podrà agafar una de les dues a les que tots els catalans tindran dret ensenyant la targeta sanitària (la primera surt gratis, la segona s’haurà de pagar). “Que ningú trenqui el confinament per anar a buscar la mascareta”, ha demanat Budó.

Amb la crisi sanitària arran de la pandèmia del coronavirus, el sindicat Metges de Catalunya està actiu més que mai en la lluita dels drets laborals del seu col·lectiu i també pensant en clau de salut pública.

Així, el sindicat adverteix que iniciar un desconfinament parcial, tal com ha acordat el govern espanyol, sense disposar d’un estudi de seroprevalença del coronavirus que permeti conèixer quin és el percentatge de població afectada per la malaltia de la COVID-19, “podria posar en risc la ciutadania si hi hagués una nova onada de casos greus que requerissin medicina intensiva”. L’organització recorda que l’ocupació de les unitats de cures intensives (UCI) a Catalunya està al voltant del 85% i que, per tant, “el seu marge d’absorció és molt escàs”.

Més enllà de l’actualitat, cal anar pensant en què s’haurà de fer un cop s’avanci i es surti d’aquesta etapa. Parlem amb Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya sobre política, drets laborals, gestió i incompetència.

Amb el coronavirus podríem dir que dins els hospitals han desaparegut les especialitats. Des de Metges de Catalunya a l’estiu ja denunciàveu que els pressupostos estaven afavorint que les llistes d’espera encara s’allarguessin més i ara s’han sumat les aturades… Teniu demandes concretes sobre això?

L’any 2017 el conseller Comin en vista del creixement de les llistes d’espera va decidir posar 57 milions d’euros damunt la taula per accelerar totes les intervencions i intentar disminuir llistes d’espera durant un any. Al cap de l’any, en fer l’anàlisi, es va veure que l’objectiu era un reduir un 10% i va aconseguir reduir un 0,5%. El què va aconseguir amb aquests diners va ser en realitat parar el creixement de les llistes d’espera, que era una constant.

Ara, tres anys més tard, i els nous pressupostos, si s’aprovessin destinen 20 milions a reduir llistes d’espera. Si es van posar 57 i es va aconseguir parar sense reduir, com m’expliquen que vostès amb 20 milions reduiran llistes d’espera? A qui volen enganyar? És evident que vista la realitat no es proposen fer res significatiu.

Ja comencem a veure que una cosa és el què es diu, i la intenció i l’altre la viabilitat del què estan prometent. Això es multiplica per tres o per quatre o no anirem enlloc…

Ara, i és obvi, amb la voluntat de parar la pandèmia s’han aturat moltes altres coses. Totes les mesures sobre què fer després s’haurien d’anar pensant ja?

Molt més. I no pinta massa bé perquè el Govern està insistint a aprovar aquests pressupostos, uns pressupostos que castiguen la sanitat d’una forma vergonyosa.

Pensi que la Generalitat ha tingut un augment en els últims 10 anys del 30%. Un 30% més de diners disponibles a repartir entre totes les conselleries. La cosa lògica seria que amb una gran sensibilitat social un percentatge més gran anés a sanitat i a educació i altres partides es veiessin una mica disminuïdes. Si tinguéssim un gestor normal i corrent faria el repartiment proporcional a cada conselleria.

Doncs nosaltres tenim un 30% del pastís de més que ens arriba de Madrid però es decideix que a sanitat li toca un -1% d’aquest 30% respecte el què hi havia l’any 2010. Aquesta és la sensibilitat social del nostre Govern que vol seguir aprovant aquests pressupostos amb un infrafinançament absolutament vergonyós. És de les més baixes, per no dir la més baixa després d’Andalusia, de tota Espanya. No pinta gens bé com anirà la sanitat pública i molt menys les llistes d’espera que si fins ara anaven creixent, es dispararan d’una forma alarmant.

Parlant aquests dies amb professionals sanitaris, davant la problemàtica del material alguns em comentaven que ara cal prioritzar que la sanitat tingui tots els recursos sanitaris per fer front a aquest tipus de crisi, que la seva lluita per un millor reconeixement i per repensar la retribució que es mereixen pot esperar. Servirà aquesta crisi per cuidar més la sanitat?

No hi ha possibilitat que cap sistema estigui preparat sense tensions per enfrontar una pandèmia com aquesta. No podem tenir 2000 llits d’UCI per si un dia ens agafa un virus d’aquests però és evident que no podem tenir només 500 com teníem abans. Una de les ràtios més baixes per habitant de tot Catalunya. Estàvem al voltant de 8 llits d’UCI, comptant pública i privada, per cada 100.000 habitants. Alemanya en té 29. Pràcticament quatre vegades més. Els Estats Units en té 36… Està clar que estàvem molt per sota del què necessitàvem. No podem tenir un sistema preparat per la màxima catàstrofe però sí que podem tenir un sistema més ben dotat. Això és un reflex de la inversió que es vol fer en salut pública.

A Europa, la mitjana està en una inversió del 7,5% del PIB. Hi ha països veïns amb els quals ens podem emmirallar com França o Alemanya que el que inverteixen està en una mica per sota del 9% el primer i en una mica per sobre del 9% del PIB el segon. Espanya, tenint en compte que s’inclou Catalunya que estira en negatiu, està en el 5,9% del PIB. Catalunya està en un 3,9%.

No se li poden demanar «peras al olmo». Vostè si té algú completament ofegat, no li pot demanar després que corri com una llebre. No podem estar preparats sense tensions però sí que podem estar en molta millor situació.

No podem tenir un sistema preparat per la màxima catàstrofe però sí que podem tenir un sistema més ben dotat

Ara s’estan fent moltes contractacions extres i això vol dir que hi ha moltes persones preparades sense feina habitual tot i que hi ha mancances de professionals constantment. A part hi ha el tema dels residents.

Això és una altra bufetada i mostra de quina és la sensibilitat a nivell estatal també perquè aquest decret ve de Madrid. Hem de tenir en compte que aquests residents acabaven cap al 20 de maig i se’ls hi fa una pròrroga perquè no s’incorporaran els nous residents perquè s’ha paralitzat el país. El què no podia passar és que marxessin els que hi ha ara, per tant se’ls hi pròrroga el contracte.

En comptes de contractar com a especialistes que ja són decideixen prorrogar el contracte de resident… per tant mantenim uns sous de misèria. Pensa que un MIR està al voltant d’uns 1200 euros al mes de sou.

Ja ens poden sortir a aplaudir, ja ens poden raspallar per la televisió, ja ens poden dir els sanitaris, els herois… que ens tracten com a carn de canó i ens paguen com a subalterns. El maltracte institucional fa que els fets desmenteixin constantment les paraules.

Els discursos són molt agradables i van en la bona direcció i els fets no van cap a on diuen ni aquí ni allà. Estem massa acostumats que el que diu un polític és qualsevol cosa menys la veritat. Això es va traduint i concretant en mostres que ens ensenyen que el què escriuen és totalment del què parlen. És totalment escandalós mantenir especialistes com a aprenents.

Després hi ha els que havien de triar plaça que començaran més tard i per ells és una situació d’incertesa

Aquí ja és més difícil repartir responsabilitats perquè tot el país està paralitzat i és un mal que afecta a tothom… Penja de la pandèmia, no és voluntat política que aquests no s’incorporin. Sí que es veuen damnificats, però com es veu damnificat el 80% del teixit social del país. Sí que es pot acusar d’estar pagant amb mà d’obra barata els especialistes.

Tornant a què passarà després i a les gestions que s’hauran de fer: hi ha el tema del Fòrum de Diàleg Professional que en unes declaracions seves deia que s’estava caminant en cercle i no s’avançava. Com ho reprendrem?

No hi ha una gran confiança perquè els mateixos que ens han situat en aquesta situació extrema a la sanitat pública són els que ens han de treure. Que qui m’ha provocat l’incendi me l’hagi de venir a apagar no em tranquil·litza excessivament. Aquests fòrums de forma clàssica s’han utilitzat per guanyar temps i per fer veure què s’estan fent coses. El diagnòstic de què li passa a la sanitat catalana s’ha fet moltes vegades i tots el tenim molt clar. És evident que el problema està en el finançament. Muntar taules de diagnòstics per parlar de què hem de fer és com diuen els castellans marear la perdiz.

Ja sabem què necessitem altra cosa és, si poses els mitjans, parlar com ens podem anar reorganitzant perquè el món és dinàmic i la medicina s’ha d’anar adaptant a la realitat. Això sí que vol dir seguir fent canvis estructurals i organitzatius però sense els diners no farem més que donar voltes en cercle.

Amb el tarannà que hi ha hagut fins ara, que era tenir-nos entretinguts, ser cordials i anar parlant i anar a la nostra sense fer el mínim cas, a què es planteja i es demana… no és més que un instrument per distreure.

Ja ens poden sortir a aplaudir que se’ns tracta com a carn de canó i ens paguen com a subalterns. El maltracte institucional fa que els fets desmenteixin constantment les paraules

Un dels punts era com treballar l’atenció primària i com fer que la societat es tornés primarista. Ara està havent-hi de nou conflicte amb els CAP.

És exactament el mateix. S’ha parlat molt de la primària: la porta d’entrada al sistema, se’ls ha de cuidar… No hi va haver cap canvi respecte a la primària fins que es va fer una vaga de quatre dies on va anar-hi el 80% del personal. Està costant una eternitat que aquells acords que es van signar realment s’implementin en el dia a dia.

Quan es demana a tot arreu, experts, societats científiques, que la primària ha d’estar ben dotada perquè després l’especialitat hospitalària no es vegi carregada això vol dir que el 25% del pressupost sanitari ha d’anar a la primària. Estem en el 15, 16, 17% en el millor dels casos i els pressupostos segueixen igual. Ni cas d’aquest 25% i mentre tenim aquests números aniran dient com estan de preocupats per la primària i com fer-la sostenible quan els tenen amb l’aigua al coll. Aquesta és la constant que tenim. El discurs en una direcció i els fets en 180º de diferència.

Som una societat prou madura perquè els polítics ens diguin quina societat volen d’ara endavant. Si volem un model de societat on la iniciativa privada prengui el relleu i amb un model tipus americà o volem una societat com els països del nord on hi ha una redistribució de la riquesa nacional a través dels impostos i on hi ha els diners necessaris perquè tot allò relacionat amb el benestar social funcioni. De manera que hi ha polítics que ens diuen que el model primarial és molt millor i uns altres que poden anar en una altra direcció. Que cadascú ens expliqui què vol fer, no que digui el que la gent vol sentir, sinó el què farà.

Relacionat amb el seguiment de la població que és el que fa la primària, ara amb l’envelliment i la cronificació de la població ha explosionat com estan les residències quant a recursos, infraestructura i com està el seu personal. És un error que això depengui del Departament d’Afers Socials i Família o hauria de dur-ho Salut com s’ha fet ara durant la crisi?

Jo diria que no és tan important de quin departament penja sinó quina concepció es té d’això. Hauria de ser un servei públic perquè realment ho és però s’ha anat privatitzant d’una manera gairebé total. Residències públiques hi ha poquíssimes i privades-concertades ho són gairebé la majoria. Quan algú ha de fer un negoci té diferents maneres d’entomar el negoci perquè sigui rendible. M’invento les xifres perquè s’entengui: quan l’administració pública diu que un llit de sociosanitari costa 10, quan decideix que enlloc de tenir-ho ell ho donarà a concurs perquè ho gestioni una empresa privada ho dóna i ho autoritza per menys que ho gestiona ell i en fer això estaria, en externalitzar-ho per menys podria dir que està utilitzant bé les diners públics. La realitat desmenteix que sigui el mateix servei perquè aquesta empresa que agafa això amb un finançament insuficient ja ho sap que ho agafa així i voldrà fer negoci.

Els negocis es fan tenint tres potes fonamentals: menys gent de la que necessites per atendre els malalts, per tant van tots sobrecarregats i traient la llengua contínuament; gent més mal pagada i precària i a més a més amb una estructura de qualitat professional diferent de la que s’utilitza en els estàndards públics i dels que es consideren correctes. Si per tants pacients s’han de tenir dues infermeres jo en tindré una i contractaré una auxiliar que costa menys diners. Per tant pago malament, tinc menys gent, la tinc més precària i així faig el negoci. Això és un low cost. I aquesta realitat que és coneguda ha estat consentida i encoratjada des dels poder públics des que va començar la crisi que podem situar més o menys el 2010. Això ho va començar el senyor Mas

D’aquella època va sorgir també la famosa i polèmica frase de qui va ser director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat, Daniel De Alfonso: «ens hem carregat la seva sanitat»

És tota una forma de fer que està provocant uns resultats que eren esperables. Com vol que aquestes residències que se’ls hi està donant una quantitat de diners per totes les persones que tenen absolutament insuficient sobrevisquin i a sobre facin negoci? Alguna cosa ha d’estar agafada amb pinces.

Això és fruit de voler anar privatitzant tots aquests serveis socials que hauria de donar l’administració publica però els ha externalitzat, els ha subrogat i a partir d’aquí els ha fet malbé. I això és el que ha passat amb la gent gran que la tenim aparcada amb unes condicions que no són les ideals i el resultat és el que és, una mortaldat tremenda.

S’arrossega d’aquella època aquesta situació i la pèrdua de llits i professionals que no s’ha revertit en cap moment

No. Les proclames que s’han revertit les retallades és totalment falsa. S’han perdut uns 1020 llits d’aguts, d’hospital que atenien gent malalta, no anaven allà a passar el cap de setmana, 780 llits han desaparegut de sociosanitaris que seria un entremig entre anar a l’hospital i tornar a casa, de metges d’Atenció Primària se n’han perdut prop de 1000… Aquests metges visitaven gent, no estaven a la consulta jugant al solitari, estaven treballant. Això és una sobrecàrrega de treball pels que s’han quedat i si a més en determinades dates com vacances no es substitueixen, la tensió a la qual estan sotmesos els professionals els últims anys és de vergonya.

Ara se’ls hi fa donar un do de pit sense els instruments necessaris per no caure malalts ells, la seva família ni contagiar la resta de la població i, en plena crisi, en plens agraïments, tens l’escarni del ‘no us preocupeu que als que arribin els seguirem collant, els pagarem com aprenents quan ja són especialistes’. Tots els senyals que ens vénen des del món polític no són gens engrescadors de què passarà després.

Una altra frase que es repeteix com un mantra però no és soluciona és que si la sanitat funciona i ha sobreviscut és gràcies als seus professionals

És una esquizofrènia. Estan dient una cosa i fent una altra. Nosaltres hem fet una petició formal al Servei Català de la Salut perquè els residents que s’incorporin aquí a Catalunya com especialista, si el ministeri decideix mantenir el sou que tenien, que l’administració catalana el completi i els hi paguin com el que treballen, com especialistes, com el que són. No estem demanant res fora de lloc, eh. Estem parlant que aquesta gent rebi com a mínim 250 euros més al mes perquè s’ho mereixen. A cap lloc del món la qualitat assistencial que tenim aquí està pagada com està pagada aquí. Creua els Pirineus i els sous es doblen i la feina disminueix. És una realitat molt punyent.

Ens creiem la propaganda política i ens oblidem què ha passat durant els darrers quatre anys i tornem a votar els mateixos i això ho acabem pagant. I ara, en aquests moments de crisi, això ho acabem pagant en vides

A quasi totes les teves respostes aportes dades i comparatives

Tinc una obsessió per no mostrar només opinions, que evidentment les tinc, sinó fets objectius i contrastables. Si la gent que governa ens digués el que està fent bé els podríem seguir votant però que no ens tractin com nens de primària que no ens adonem de res. Però responsabilitat de la gent segueix existint quan tria la gent perquè ens mani. Si som prou babaus per seguir mantenint els mateixos com estem fent doncs ja tenim el què ens mereixem…

Hi ha una definició de política feta pel Voltaire, que és absolutament vigent, que diu que la política és l’instrument que utilitzen els homes sense escrúpols per governar als homes sense memòria. Aquesta és una realitat tremenda.

Ens creiem la propaganda i ens oblidem què ha passat durant els darrers quatre anys i tornem a votar els mateixos i això ho acabem pagant. I ara, en aquests moments de crisi, això ho acabem pagant en vides.

També un altre aspecte és el cas que us fan. Ara que hi ha una emergència sanitària evidentment tothom parla de vosaltres però en una situació normal, com està la sanitat no ocupa massa espai

Penso que s’entén bé en quina direcció anem i quines polítiques ens volen posar damunt de la taula. Està clar que anem cap a una situació cada cop més americanitzada. Si un sotrac com aquest fa que el rumb canviï una mica… D’alguna cosa ens haurà servit. Però necessitem sotracs d’aquesta magnitud perquè si no la línia de destrucció serà lenta i segura sense que els tremoli el pols.

Sense vosaltres estaríem molt pitjor. Això va quedar claríssim amb la vaga del 2018. El suport públic dels mitjans de comunicació va pesar moltíssim a l’hora de torçar el braç. Sense mitjans de comunicació estem morts. En el nostre cas vau ser fonamentals. La post crisi no serà «ja ens hem sortit». Haurem de parlar de nou amb vosaltres.

Caldrà fer comprensibles, senzills i raonables els motius. Que no ens estem inventant historietes, que estan fomentades en fets reals. Que ens expliquin la veritat i cadascú escolli el model que cregui que va millor socialment. Els hauríem de poder inhabilitar com a càrrecs públics. Res de multes, inhabilitar després de la crisi per provocar problemes públics. Inhabilitats i si tenen un ofici cap allà però la majoria no en tenen i maneguen les coses sense tenir expertesa ni en una sola cosa de la societat. Què fem amb un ministre de sanitat a Espanya que és filòsof?

Això del govern dels millors? El govern dels millors amics, els que tenen una adhesió inquebrantable. Aquests són els polítics que ens estan governant.

S’han estrenat d’una manera a més…

Si si han tingut mala sort… i això dóna carnassa a la dreta i a l’extrema dreta i fomenta el populisme. Si els que hi ha ho han fet tan malament hem d’anar als qui ens poden salvar i per tant ens anem en mans de la dreta. El què passa als Estats Units, que s’han tirat en mans del pitjor perquè estan desesperats i és el que està passant a Itàlia i al Brasil i el que pot acabar passant aquí

I és cíclic… tornem al tema de la memòria
La història es repeteix. Això és una de les coses que crida l’atenció. És molt més antic que la frase del Voltaire, però Heráclito de Éfeso deia que tot canvia, res queda igual, tot agafa un altre caire, excepte la història. Es repeteix sempre i es fa sempre amb sang. És l’única cosa que la humanitat repeteix… Anem vestits d’una altra manera però pensem exactament igual que els homes primitius

La infecció pel SARS-CoV-2 porta a l’UCI i mata més homes que dones. Aquesta dada és una constant en tots els llocs en què s’està desenvolupant la pandèmia, siguin quins siguin els hàbits i costums de cada país. Aquesta diferència entre sexes s’ha observat també en moltes altres malalties infeccioses, el que un creixent nombre d’investigadors atribueix a la dotació genètica de les dones, que les protegeix millor i redueix les seqüeles greus. En contrapartida, el gènere femení pateix més malalties autoimmunes, les causades per una reacció exagerada del sistema immunològic, com l’artritis reumatoide, l’esclerosi múltiple o el lupus.

Igual que tots els anteriors, l’últim informe de l’Institut de Salut Carlos III sobre la Covid-19 constata la diferència entre els dos sexes. Tot i que la xifra de contagiats és força similar, es comptabilitzen entre els hospitalitzats no crítics més homes (57%) que dónes (43%) i la diferència es dispara entre els ingressats a l’UCI i els morts (66% enfront de 34%). En estat crític, el nombre d’homes duplica al de dones.

Preguntat per aquest assumpte a la fi del març passat, quan després dels primers recomptes ja s’observava una clara predominança masculina entre els morts, el doctor Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències del Ministeri de Sanitat, va atribuir als diferents hàbits i estils de vida d’homes i dones aquesta diferent mortalitat. Els homes consumeixen més tabac i alcohol que les dones, ha indicat Simó, són més reticents a acudir als serveis mèdics de forma preventiva i tenen menys cura de la seva dieta. Altres metges apunten també al fet que ells s’ocupen menys de qüestions higièniques bàsiques, com és rentar les mans.

Però existeix una altra explicació. El doctor Sharon Moalem, autor de l’assaig La millor meitat: sobre la superioritat genètica de les dones, subratllava fa uns dies en un article publicat a The New York Times, la importància que té la diferent estructura genètica d’homes i dones, una dada del que, històricament, ha prescindit la ciència mèdica, centrada en investigacions fetes per homes i efectuades en animals mascles i amb voluntaris del gènere masculí.

Sense negar la influència dels diferents estils de vida, el doctor Moalem diposita en el que denomina «supremacia genètica femenina» la principal raó d’aquesta major resistència davant les malalties, inclosa la Covid-19. Els homes, argumenta, tenen més massa muscular, més alçada, més corpulència i més força física. Però les dones mostren un sistema immunològic més eficaç que propicia una major supervivència. Cita estudis demogràfics d’àmbit internacional que mostren que el 80% de les persones centenàries són dones, igual que el 95% de les que arriben als 110 anys.

Moalem atribueix aquesta major capacitat de les dones per sobreviure a factors genètics, la influència, assenyala, és més determinant que el nivell econòmic, l’educació o els hàbits. Aquesta diferència genètica es troba en la composició cromosòmica amb què neixen uns i altres. Cada cèl·lula humana té 23 parells de cromosomes. Són tots ells parells iguals menys un, el sexual. Les cèl·lules de les dones compten amb dos cromosomes X, un procedent del pare i un altre de la mare. Les dels homes, tenen un cromosoma X, obtingut de la mare, i un I, del pare.

Els cromosomes X, recorda Moalem, són importants en el desenvolupament del cervell i en la resposta del sistema immunològic. «Cada cèl·lula -precisa-, usa predominantment un cromosoma X. Si aquest cromosoma X té gens més capaços de reconèixer als virus invasors, com el de la Covid-19, les cèl·lules immunològiques que els utilitzen podran centrar-se en aquesta tasca, mentre que altres, activant l’altre cromosoma X, s’ocuparan, per exemple, de matar les cèl·lules infectades. La lluita contra el virus serà així més eficient». Els homes, per contra, es veuen obligats a utilitzar gens d’un sol cromosoma X. «La seva capacitat per combatre el virus serà més limitada», conclou.

Aquest factor biològic ajuda a explicar la diferent supervivència d’homes i dones en una àmplia gamma de malalties i la longevitat més gran d’elles. Però no és l’únic. Les hormones també juguen un paper important. Nivells alts de testosterona, hormona masculina, redueixen la resposta del sistema immunitari, afegeix l’article de The New York Times, en tant que els estrògens femenins exerceixen una funció antitètica: reforcen la immunitat. Així, elles combaten millor les cèl·lules malignes i els microbis, però, a canvi, pateixen més artritis reumatoide, lupus i altres malalties provocades per una resposta errònia i excessiva del sistema immunitari.

 

Article publicat originalment a Alternativas Económicas.

Acabo la meva jornada laboral de 8 hores després de passar visita a 12 pacients Covid-19 ingressats en planta. Estic molt cansat a nivell físic, perquè he treballat vuit dies dels nou últims, amb dos torns de 12 hores. Però el pitjor és la part anímica, espiritual. Els pacients es compliquen, empitjoren, i jo no tinc un tractament realment eficaç que els curi. Cada dia hi ha diverses defuncions.

En estar tots els pacients en aïllament respiratori, he hagut de col·locar-me tot l’equip de protecció individual (EPI) ben posat, i he estat amb ell diverses hores. És com estar a la sauna, mai havia suat tant en el meu lloc de treball. Quan he sortit de la zona de risc he hagut d’anar als vestidors a dutxar-me. M’ha faltat un EPI, la gorra, i me n’he fet un amb paper d’eixugar-se les mans. Disposo de mascareta FFP2, una segona mascareta amb pantalla de protecció ocular, bata impermeable blanca i bata verda fina a sobre, a més de doble guant. He utilitzat el meu fonendoscopi, l’he desinfectat amb tovalloletes desinfectants després de sortir de les habitacions, i a la fi ho he rentat amb aigua i sabó.

Després de fer els cursos clínics i comentar els pacients més complexos en sessió clínica, m’ha tocat informar els familiars per telèfon. El fet que els familiars no puguin estar amb els pacients, ni en el cas que empitjorin o morin, és molt desagradable, molt cruel. Parlar per telèfon amb una persona a la qual no he vist mai i donar-li males notícies sobre el seu familiar proper, és un mal tràngol a què no estic acostumat. Per desgràcia, al llarg de la meva trajectòria professional, he hagut de donar males notícies diverses vegades, però sempre ho he fet en un context més humanitzat: en persona, en un despatx asseguts cara a cara, he vist els gestos de la persona que rebia la notícia, he intentat consolar-la.

Jo vaig escollir ser metge per tenir cura dels malalts i lluitar per la seva curació. Però aquesta malaltia, de moment, no té tractament curatiu, i a més els traiem el consol de la companyia dels seus familiars.

Un altre aspecte complex és l’escassetat de llits d’UCI en comparació amb l’allau de pacients greus. S’ha canviat radicalment el criteri d’ingrés a l’UCI en quinze dies. Ara cal ser més jove i sa que mai perquè t’ingressin a l’UCI.

En conjunt, tinc la sensació de viure un malson, que està en un bucle que es repeteix. Tots els dies són iguals. No veig la llum a la fi del túnel.

I segueixen dient que el pitjor està per arribar. No m’ho vull imaginar. No vull pensar. He decidit tenir cura meu físic i la meva ment. Els dies que no treballo intento desconnectar del tema, fer molt exercici físic i una mica de mindfullness. La societat ens necessita per seguir lluitant contra la pandèmia, no podem defallir. Els aplaudiments de les 20 hores ens recarreguen l’energia. Never surrender!

Francisco José Castro és metge internista del Parc Sanitari Sant Joan de Déu.

Aquest és un article publicat originalment al blog «Covid-19, des de la trinxera», de Metges de Catalunya.