Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Diguem-ne «en ratolins»

    Moltes informacions sobre estudis biomèdics obliden el petit detall d’assenyalar que han estat realitzats en ratolins o altres animals d’experimentació. Certament, algunes sí que ho diuen, però en una part tan poc rellevant del text que és com si no ho diguessin. I el malentès ja està creat, perquè molta gent no arriba a llegir el text complet i, en tot cas, el missatge breu que recircula per les xarxes omet aquest important matís. Sembla un tòpic, però els ratolins no són humans i els resultats dels estudis en animals d’experimentació no poden traslladar-se sense més a les persones. El que passa en un ratolí no té per què passar en l’organisme humà i, a més, solen passar bastants anys fins que això es comprova, si és que s’arriba a fer. Bastaria afegir l’afegitó «en ratolins» a molts titulars per a evitar aquest greu error que genera tanta confusió i soscava la confiança en la ciència i el periodisme científic.

    Fa un parell de mesos, el científic i bloguer estatunidenc James Heathers va tenir la ximple idea –com ell diu– de crear el compte de Twitter @justsayinmice per a cridar l’atenció sobre aquest clamorós biaix informatiu que encoratja tantes falses expectatives. El que semblava una provocació, ja tenia 1.700 seguidors a les 24 hores i 15.000 tan sols 48 hores després, segons refereix Heathers en el seu article In mice, explained. Avui són ja més de 63.000 els seguidors d’aquesta idea que ha servit de revulsiu perquè molts informadors científics –com han reconegut a Twitter– tinguin ben present que el seu titular no està complet si no inclou la postil·la «en ratolins». El missatge és ben diferent si diem «L’oli d’oliva verge extra protegeix de l’alzheimer» en comptes de «L’oli d’oliva verge extra protegeix de l’alzheimer en ratolins», o «Els bacteris intestinals influeixen en l’obesitat» en comptes de «Els bacteris intestinals influeixen en l’obesitat en ratolins». Entre un missatge i un altre existeix tot un abisme científic, metodològic i temporal, que és el que hi ha entre els estudis preclínics i els clínics, a part de les limitacions dels models amb ratolins que, com si fossin humans, prenen oli d’oliva verge extra i pateixen alzheimer i obesitat.

    Encara que els estudis amb animals (la majoria són en ratolins, i d’aquí la simplificació) són molt valuosos en una primera fase d’algunes recerques biomèdiques, els seus resultats són molt preliminars i cal considerar-los amb cautela en el context de la salut humana. D’entrada, la majoria no es replica en humans: només van passar a assajos clínics el 37% dels experiments en animals molt citats i publicats en set de les millors revistes per a aquest tipus d’estudis (Science, Nature, Cell, Nature Medicine, Nature Genetics, Nature Immunology i Nature Biotechnology). A més, per a iniciar aquests estudis en humans poden passar entre 1 i 15 anys (7 de mitjana). I finalment, quan ja es tenen resultats, aquests no sempre són coincidents (de fet, en el 18% dels casos són contradictoris).

    Un bon costum que tenien alguns diaris era no informar sobre estudis amb animals en la secció de salut, per a no crear falses expectatives, i reservar-los per a la secció de ciència. En les edicions digitals aquesta judiciosa frontera és menys visible i potser el més assenyat seria el silenci informatiu sobre uns resultats que, en el millor dels casos, trigaran anys a confirmar-se en humans. I, si realment existeix interès informatiu, tinguem tots present ­–investigadors, metges, comunicadors, periodistes i públic en general– el #justsayinmice i no oblidem dir «en ratolins».

  • Llarga vida al FoCAP i, sobretot, llarga vida a l’atenció primària

    Bona tarda a tothom!

    Socis, amics, professionals d’atenció primària que avui ens acompanyeu: metgesses, infermeres, treballadores socials, administratives, activistes i representants de moviments socials i de partits polítics, diputades, representants del Departament de Salut i de la Consellera de Salut, Ma Josep López Dolcet i Carme Bertral, Josep Ma Argimon, director gerent de l’Institut Català de la Salut i altres representants de l’ICS i del Servei Català de la Salut, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona, president del COIB, presidents de CAMFiC i AIFiCC, degana del Col·legi de Treball Social de Catalunya, Presidenta de l’Associació Catalana de llevadores, moltes gràcies per ser avui aquí.

    Estem molt contentes de poder celebrar aquests 10 anys amb vosaltres. Ens fa molta il·lusió tenir entre els assistents un bon nombre de residents de medicina i infermeria familiar i comunitària. Sou el futur i heu triat una especialitat preciosa i apassionant. Moltes gràcies també a les persones i col·lectius que ens han fet arribar les seves felicitacions i ens encoratgen a seguir. Volem fer un agraïment especial al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona per la seva generositat a l’hora de facilitar-nos l’espai on avui ens reunim i l’organització d’aquest acte. Per al FoCAP és molt significatiu poder-nos trobar aquí, perquè creiem en el paper fonamental de les infermeres en l’atenció primària que defensem i en la cura i promoció de la salut de les persones.

    10 anys són molts anys i ens felicitem per haver arribat fins aquí. 10 anys són molts en una societat on costa que les coses durin, que els compromisos siguin forts i que els esforços se sostinguin en el temps. 10 anys són molts per una entitat petita sostinguda en el seu temps lliure per la voluntat altruista de professionals que també tenen un alt compromís amb la seva feina. 10 anys són molts, en un temps en què el valor que més cotitza és l’èxit i la visibilitat.

    La història del FoCAP no és una història d’èxit perquè no hem aconseguit que l’atenció primària estigui en el lloc que les persones, el sistema sanitari i la societat necessiten, ni en prestigi ni en pressupost necessari per fer bé tot el que sabem fer.

    Diuen les companyes del CAP Raval Nord, un exemple de la primària que ja no calla, que existeixen perquè resisteixen. I això ha estat el FoCAP durant aquests 10 anys, un espai on resistir. Un espai on cuidar la nostra vocació i el sentit de les nostres professions d’administratives, treballadores socials, infermeres i metgesses de capçalera al servei de les persones i de la societat. Un espai on pensar i convèncer-nos de la importància de preservar els valors de l’atenció primària perquè segueixen sent bons per la salut de les persones. Un espai on somiar, on pensar l’ideal que voldríem assolir i on proposar maneres d’aconseguir més i millor atenció primària avui.

    En els seus primers temps de vida el FoCAP va alertar que apostar per l’atenció primària era la millor estratègia per als temps de crisi que hem viscut. En aquests 10 anys hem anunciat i denunciat les conseqüències de la precarització de les professionals d’atenció primària, l’exclusió sanitària i la fragmentació de l’atenció. Hem intentat conscienciar sobre la necessitat de desmedicalitzar la vida quotidiana i de situar la medicina lluny de les forces del mercat. Hem explicat el nostre dia a dia, la riquesa de la nostra feina, les nostres alegries i sofriments i els dels nostres pacients, al bloc «Diaris de Trinxera». I hem intentat apropar la gestió clínica als professionals i transmetre la seva importància amb un altre bloc, «Més enllà de la clínica». Hem organitzat jornades sobre diferents temes d’interès professional.

    Tot això ha quedat recollit en els 90 documents, més de 700 posts i els 4 llibrets que hem publicat.

    Hem portat les nostres propostes a polítics i gestors i ens hem reunit amb dos consellers de Salut.

    Hem acostat el nostre discurs primarista als barris i als moviments que defensen el dret a la salut a través de xerrades a places, centres cívics i associacions de veïns.

    També hem contribuït a impulsar plataformes com la PASUCat (plataforma per una atenció sanitària universal a Catalunya), o la Marea Blanca de Catalunya. Hem confluït amb altres entitats en el moviment «enfortir l’atenció primària« i en la campanya «Donem vida a l’atenció primària».

    Que l’atenció primària és bona per la salut de les persones ho sabem perquè cada setmana es publiquen articles que confirmen que la longitudinalitat aporta més salut que molts fàrmacs i procediments que utilitzem cada dia als CAPs i als hospitals. La longitudinalitat és un valor fonamental de l’atenció primària, que es refereix a la relació de persona a persona entre els pacients i les professionals de referència. Nosaltres, fa temps que ho diem, defensem políticament l’atenció primària, perquè som científiques.

    I també som especialistes en persones, en relacionar-nos i comunicar-nos. És aquesta característica nostra d’estar a prop i accessibles, de conèixer les persones i el seu context, la que ens fa afirmar que l’atenció primària és qui està millor posicionada per traslladar a cada individu una evidència científica que és bona per parlar de poblacions, però és molt maldestra quan és aplicada protocol·làriament a la persona concreta.

    Durant aquests 10 anys hem resistit i hem mantingut encesa una flama que durant anys va estar molt sola en la defensa de l’atenció primària. El perill que s’apagués ha estat seriós. Encara no hem triomfat, però sí que hem col·laborat a posar el debat sobre l’atenció primària en l’agenda pública i a fer pedagogia sobre el valor que representa per a la salut de la ciutadania i per al sistema sanitari.

    Avui veure aquesta sala plena de gent i trobar tantes cares de persones que participen en la defensa de l’atenció primària des d’altres espais: Rebel·lió d’Atenció Primària, La Capçalera, la Marea Blanca de Catalunya, CAMFiC, AIFiCC, Col·legit de Treball Social de Catalunya i altres entitats, ens fa saber que hi ha esperança, que hi ha talent i força de sobres per aconseguir l’atenció primària que mereixem i necessitem. Això sí, cal lideratge polític i professional per poder posar tot aquest talent, coneixement i il·lusió a treballar amb aquest objectiu.

    Vull recordar i agrair el servei de totes les persones que han contribuït amb el seu temps i el seu esforç a què el FoCAP arribés fins aquí. A la primera junta gestora, a les persones que han format part de les successives juntes directives, molt especialment a la seva primera presidenta, Cesca Zapater, i també a Manel Anoro, que la va succeir, i a tota la gent que col·labora amb el FoCAP avui.

    Com que el FoCAP continua sent necessari, i desitgem que hi hagi FoCAP per molts anys, us convidem a participar-hi de la manera que us sigui més adient: venint a les nostres reunions mensuals que són obertes i que veureu anunciades al nostre blog, fent-vos socis de ple dret per tenir veu i vot i fer el FoCAP sostenible econòmicament, escrivint relats de la consulta al Diaris de Trinxera, participant en el Verkami per poder reeditar els 4 llibres del FoCAP, assistint a les jornades i actes que organitzem i difonent els nostres materials.

    Així doncs, llarga vida al FoCAP i, sobretot, llarga vida a l’atenció primària!!

  • Revisionisme

    La medicina ha fet durant l’últim quart de segle la seva pròpia transició digital. No és un procés acabat, ni de bon tros, per la qual cosa no és fàcil comprendre la seva profunditat i abast. A més, els canvis són molt recents, s’han succeït de forma accelerada i es confonen i superposen amb els esdevinguts en altres àmbits. Google, els telèfons intel·ligents i fins i tot la Wikipedia, per citar només alguns dels productes digitals que no hi havia fa 20 anys, també han transformat la medicina. Tendim a ficar totes aquestes novetats en el sac de l’e-Salut, però no sempre és fàcil partionar l’important de l’accessori. La telemedicina i la cibercirurgia són espectaculars, però si calgués identificar un canvi realment profund, aquest seria la pèrdua de l’autoritat del metge o, millor dir, el desplaçament de l’autoritat individual a la d’un ens col·lectiu i distribuït en xarxa, en el qual també estan presents els pacients.

    El metge, investit com a autoritat suprema des de l’edat dels xamans, està deixant de ser el gran sacerdot de la salut. Com tots els intermediaris, des dels llibreters i altres comerciants fins als carters i els periodistes, han vist erosionat el seu poder i camp d’acció per la revolució digital. La població té ja accés directe al coneixement mèdic sense necessitat d’anar al metge, encara que continua reclamant la seva interpretació i la seva presència, perquè la medicina és una de les activitats que més es resisteix a la despersonalització. I les tecnologies digitals han fet possible un desig llargament anhelat: la possibilitat de sintetitzar, resumir i actualitzar el saber mèdic dispers en milers d’estudis i experiències personals. Gràcies al treball col·laboratiu en xarxa de milers de metges, canalitzat principalment per la Col·laboració Cochrane, ha estat possible transformar l’experiència personal en experiència col·lectiva i desplaçar l’autoritat del metge a la revisió sistemàtica.

    Aquest assoliment de la revolució digital és, probablement, el avanç més gran de la medicina en les últimes dècades i, alhora, el més desconegut pel gran públic. Per dir-ho en termes senzills, una revisió sistemàtica és la resposta més científica que es pot donar a una pregunta de salut, el destil·lat científic de tot el coneixement acumulat sobre aquesta qüestió. Per a moltes preguntes sobre tractaments, proves diagnòstiques i altres intervencions mèdiques no existeix encara una revisió sistemàtica i, a vegades, ni tan sols, una resposta científica, però aquesta és una altra qüestió. A més, les revisions no solucionen el problema de com traslladar tot aquest coneixement a la realitat individual de cada pacient, amb els seus valors, preferències i circumstàncies vitals úniques. Aquesta continua sent la important tasca del metge.

    El valor de la revisió sistemàtica és que porta incorporat de sèrie la màxima exigència quant a metodologia científica, amb els seus valors inqüestionables de transparència, reproduccibilitat i escrutini constant. Enfront de la caixa negra de l’opinió individual, la revisió sistemàtica es presenta com una caixa digital transparent i en permanent actualització. Aquesta obra col·lectiva és, en bona mesura, responsable del revisionisme de l’autoritat del metge, alhora que la millor garantia que la medicina és una activitat tècnica basada en la ciència. La majoria dels metges ho saben i estan involucrats en aquesta empresa col·laborativa. Ara, el gran repte és que els pacients i el públic també el sàpiguen i tinguin al seu abast, en un format senzill i assequible, tot aquest coneixement.

  • Vis medicatrix naturae. Contra la medicalització de la vida

    Vis medicatrix naturae o, el què vol dir en llatí, «la força curadora de la naturalesa». Els grecs (el mateix Hipòcrates) deien: «La naturalesa és el metge de les malalties». Avui en sabem més coses sobre el tema, però de vegades ens pensem que ho sabem tot i oblidem aquest principi que encara es força vigent. Els que creiem en aquesta força hem de demanar a la medicina «oficial» actual que, almenys, no faci més mal, no destorbi les forces naturals de la persona, no substitueixi els processos naturals de curació, si de cas estimuli i ajudi a la natura.

    El cos humà, la seva estructura, el seu funcionament i la seva capacitat de cura són una meravella, com ho és la mateixa natura i els altres éssers vius. Recordem el que deia Walt Whitman ara fa 200 anys en la seva poesia de Fulles d’herba: «Crec que una fulla d’herba no és menys que la trajectòria dels estels i que la més insignificant articulació de la meva mà posa en ridícul qualsevol màquina»

    El dolor, la febre, la inflamació, la supuració, la tos, la sed, la gana i tantes altres coses que ens diuen que són malalties en realitat són signes que ens avisen, símptomes de defensa, lluita de les nostres capacitats de defesa.

    El cos humà, quina meravella, capaç de reparar, regenerar i renovar, cada dia, els seus teixits gastats o lesionats. El mateix procés de regeneració constant serveix a la vegada per a altres funcions i objectius: metabòlics i d’adaptació al medi.

    La regeneració de l’os, per exemple, serveix també per regular els nivells metabòlics de calci i fòsfor de l’organisme, l’os s’adapta a les necessitats mecàniques, anant en contra dels principis físics dels materials que no estan vius. Les cèl·lules, des d’una primera cèl·lula mare, diferenciant-se amb múltiples capacitats i funcions, creant teixits i òrgans. A l’ésser humà li cal conèixer, acceptar, ajudar i esperar que la mateixa capacitat reparadora de l’organisme solucioni la majoria de problemes d’estructura i funcionament del seu cos.

    Tothom pot saber que un organisme és viu quan ha estat ferit o mutilat i tendeix a reparar-se tot seguint les lleis de la seva especial morfologia, en els animals i en les plantes la ferida es cicatritza, la fractura es consolida, la pèrdua de substància s’omple, i els éssers vius s’adapten i es transformen segons les seves necessitats i el seu medi.

    És per tot això que hem de tornar la confiança de les persones en la cura de la seva salut i de la seva malaltia. I el sistema sanitari assistencial ha d’ajudar quan calgui. No medicalitzem la vida perquè, com deia recentment Iona Heath en la seva conferència en la celebració dels 10 anys del FOCAP, «La sanitat avui s’ha convertit en l’opi del poble». Que vol dir que dóna falses seguretats, promet benestar amb els seus efectes analgèsics i hipnòtics (potser per això tenim els alts consums d’analgèsics i antidepressius) i amaga els veritables determinants de la salut que són socials, econòmics, ambientals, de gènere i culturals, dificultant-nos les lluites contra ells i els seus interessos de negoci.

    Articles sobre el tema en el Diari de la sanitat:

    https://diarisanitat.cat/la-medicalitzacio/

    https://diarisanitat.cat/la-medicalitzacio-ii/

    https://diarisanitat.cat/la-medicalitzacio-iii/

  • L’ENAPISC i el Pla Estratègic d’Atenció Primària i Comunitària de Navarra 2019-2022

    S’acaba de publicar el pla estratègic d’atenció primària i comunitària de Navarra, un document que, a més d’analitzar aspectes conceptuals, organitzatius i d’establir prioritats polítiques d’actuació en aquest àmbit, formula els objectius a assolir en un període temporal determinat, relaciona els indicadors que han de permetre avaluar-ne l’acompliment, i, el que és més compromès, especifica els recursos pressupostaris que cal dedicar-hi. Si comparem aquest pla amb l’ENAPISC, podem observar algunes concordances i diferències significatives.

    Els dos plans descriuen els elements conceptuals de la nova atenció primària i comunitària, tot emfasitzant les «declaracions d’intencions» quant a les transformacions estratègiques que cal introducir en el conjunt del sistema sanitari per assolir els objectius dels plans. Tot i que en el cas del pla de Navarra s’insisteix més en el propòsit que la recuperació del paper comunitari de l’atenció primària sigui un element clau per avançar en la reducció de les desigualtats en salut, aquesta també és una finalitat de l’ENAPISC.

    És interessant però constatar que en el pla navarrès s’identifiquen, a partir d’una anàlisi CAME-DAFO, els elements facilitadors i els obstacles per a la seva implantació, una indagació amb la qual aproximar-se a la realitat, de l’entorn i reconèixer les oportunitats i les dificultats presents.

    L’ENAPISC se centra molt en la descripció de la seva filosofia i organització interna i dedica, en comparació amb el de Navarra, una atenció menor a la seva capacitat transformadora del sistema.

    En els dos plans es defineixen amb precisió els seus objectius estratègics finalistes i en el de Navarra, a més, es descriuen els objectius instrumentals així com els resultats previstos per a l’horitzó de l’any 2022 amb dades quantitatives percentuals.

    En el pla de Navarra es delimiten 16 línies estratègiques d’acció, cadascuna amb els seus objectius i indicadors i amb un cronograma detallat de desenvolupament per a cada línia i especificació dels organismes responsables.

    Cal reconèixer la minuciositat de l’ENAPISC a l’hora de detallar els procediments per a desenvolupar projectes comunitaris de promoció de la salut col·lectiva. Una eina que pot ser molt útil per als professionals que la vulguin utilitzar.

    Tanmateix, els documents de l’ENAPISC no especifiquen terminis temporals per al desplegament de la seva planificació i parlen d’un inici en 5-6 territoris que s’hauria hagut de produir però que no ens consta que ho hagi fet encara.

    Tant a l’ENAPISC com al pla de Navarra es parla de partides pressupostàries destinades a les diferents línies d’acció previstes. En el primer cas s’han complert molt parcialment els increments pressupostaris proposats i, en la majoria dels casos, amb dos anys de retard. En el cas de Navarra encara no podem afirmar, per raons cronològiques, si es compliran o no les previsions pressupostàries.

    Malgrat que l’anàlisi comparativa abonaria d’altres consideracions, els navarresos detallen amb més precisió el «com», «quan», «qui» i «amb què» desenvolupar operativament les directrius estratègiques que conté, la qual cosa aporta credibilitat a la proposta. Lamentablement ens costa desmentir la qualificació de «llegenda urbana» que una companya atribuïa a l’ENAPISC fa uns dies a les xarxes.

  • 10 anys donant vida a l’atenció primària

    La primavera del 2009, els assistents a una reunió de socis d’honor de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) van expressar una opinió majoritària: que aquella segona legislatura amb Marina Geli com a Consellera de Salut no estava sent bona per a l’atenció primària (AP). Hi havia signes preocupants que el primer nivell assistencial cada cop era menys prioritari en les polítiques del Departament de Salut, que s’interessava més a invertir en tecnologia i hospitals. La forta inversió en la construcció de nou hospitals empobria l’AP i consolidava l’atenció especialitzada com a eix del sistema En aquella reunió a Portaferrissa es va concebre el projecte al qual un grup dels mateixos assistents donaria forma i s’anomenaria Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP).

    Un fòrum que havia de ser independent de les societats científiques, col·legis professionals i sindicats, que havia d’aplegar totes les categories de professionals que treballaven a l’AP i que volia exercir influència en les polítiques de salut. En el seu ideari fundacional es proposava treballar per: 1. Promoure i millorar un sistema nacional de salut universal i equitatiu, sense ànim de lucre per part de les entitats que gestionen els serveis. 2. Evitar i disminuir la progressiva medicalització de la salut. 3. Promoure els valors que impregnen la pràctica dels professionals d’AP. 4. Promoure el desenvolupament de l’AP i el seu rol preeminent en el sistema nacional de salut en benefici de la millora de la salut dels ciutadans. I 5. Promoure la gestió de l’AP de forma independent d’altres estructures sanitàries.

    A aquest ideari s’hi van adherir en pocs dies unes quantes entitats (la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya, el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, l’Associació Catalana de Llevadores, Dempeus per la Salut, el Centre d’Anàlisis i Programes) i més de 700 professionals. Quedava palès que els motius de preocupació eren compartits, com també ho eren els punts de l’ideari.

    Després de l’acte de presentació a Montjuïc, en què hi havia infermeres, treballadores socials, administratives, metgesses, llevadores, fisioterapeutes, auxiliars d’infermeria…, el tret de sortida a les activitats públiques va ser la conferència de la Dra. Barbara Starfield, el mes de novembre del 2009, titulada «Hospitals, Especialistes i Atenció Primària: Les responsabilitats de cadascuna en l’atenció a la salut poblacional». Un bon començament, que marcava el caràcter científic i la voluntat d’aportar rigor i el millor coneixement en totes les iniciatives del fòrum.

    Des de llavors, el FoCAP ha dut a terme una activitat continuada de denúncia de les agressions més grolleres o més subtils que l’AP ha rebut dels diferents governs, conselleries i gestors. Les propostes, que han acompanyat a la crítica, han estat sempre presents, des del convenciment que altres polítiques de salut són possibles i desitjables. I així s’ha fet arribar a consellers (es va reunir amb Geli i Comín, no amb Ruiz), gestors (diferents directius de l’ICS i del CatSalut) i polítics (partits, grups parlamentaris), que l’han rebut i escoltat amb desigual interès.

    La veu del FoCAP s’ha fet sentir davant la davallada de pressupostos de l’AP, molt superior a la dels hospitalaris, i ha demanat de manera insistent més recursos. Davant les múltiples formes de menyspreu dels professionals ha reclamat el seu reconeixement i la seva autonomia, la seva capacitat d’autoorganització i la millora de les condicions laborals. Ha proclamat i demostrat que el coneixement, la relació, la bona identificació de les necessitats i la tria adient de les intervencions al costat del pacient poden tenir més capacitat de curació que la medicina freda i tecnificada. Ha aixecat l’orgull del saber i el bon treball de les metgesses i les infermeres de capçalera davant de la supèrbia del saber hospitalari. El FoCAP ha clamat contra els plans que fragmenten la salut de les persones, tot defensant una atenció global fins al final de vida, perquè a l’AP les persones són un tot i es pot aturar el temps, quan no se’n té, per escoltar i consolar.

    Deu anys conviden a fer balanç. El treball és immens: els blogs, els llibres, els documents, les jornades, els seminaris, la presència en els moviments de ciutadania organitzada, les xerrades… Però, possiblement, l’aportació més important del FoCAP ha estat la construcció, des de la independència de criteri i econòmica, d’un discurs alternatiu al discurs sanitari dominant. Ha bastit un relat, basat en el coneixement científic sobre els sistemes sanitaris, que ha recuperat el sentit de l’AP i del treball dels seus professionals. Enfront del discurs biomèdic ha recordat que el codi postal és més determinant per a la salut que el codi genètic. Davant la privatització, la mercantilització i la medicalització, ha oposat el dret a decidir sobre la pròpia salut i ha defensat uns serveis sense ànim de lucre i lliures de conflictes d’interessos comercials. Un relat que ha parlat de les aportacions de l’AP a la salut de la població i a la disminució de les taxes de mortalitat. Ha posat el pacient i les poblacions al centre de l’atenció, apostant per l’atenció domiciliària i comunitària. Ha parlat fins a l’extenuació de l’efecte terapèutic de la longitudinalitat, de la relació de confiança i de la importància del vincle que s’estableix entre professional i pacient.

    Un discurs que no tan sols ha posat en entredit el discurs dominant; en alguna ocasió ha aconseguit fins i tot modificar-lo. Una narració en la qual s’hi han reconegut molts professionals i que ha mantingut una llum d’esperança quan semblava que no hi havia futur possible. En definitiva, ha posat sobre la taula que un millor sistema sanitari és possible, aquell que fa de l’AP i els seus professionals l’eix de la seva activitat.

    El dia 4 de juny el FoCAP celebrarà 10 anys i ho farà de la millor manera possible, amb les sòcies i socis i amb la presència d’una gran referent mundial de la medicina de família, la Dra. Iona Heath. Esperem que molts amic i amigues ens hi acompanyeu.

  • La IT nostra de cada dia

    La prescripció de repòs laboral, incapacitat temporal (IT) és una tasca quotidiana de les metgesses de família a casa nostra. Ningú millor que qui treballa a la capçalera dels pacients (metgesses i infermeres de família) per determinar quan, des del punt de vista clínic, convé que la persona descansi de les seves tasques laborals.

    Però les seves implicacions socials i econòmiques i la forma actual de fer-ho, provoquen que les metgesses de família la visquin com una tasca desagradable.

    Les metgesses de família que, juntament amb els pacients, haurien de ser les protagonistes d’aquesta prescripció de repòs, sovint són menystingudes.

    Veiem alguns exemples de situacions disfuncionals en l’abordatge de la incapacitat temporal a casa nostra, tot intentant oferir solucions alternatives molt més racionals i acurades:

    “M’he agafat la baixa”

    Aquesta popular expressió denota la creença que la decisió d’estar o no de baixa laboral és pròpia del mateix pacient. De fet, mai és legalment així: és la seva metgessa de família qui la signa i se’n fa responsable.

    Però, les dites populars sovint tenen la seva raó de ser…

    Moltes baixes laborals, curtes, de pocs dies, són motivades per petits problemes de salut (refredat, grip no complicada, gastroenteritis, lumbàlgia mecànica aguda…) en els que l’atenció sanitària (i menys per part del metge) poc aporta. Són problemes de salut en els que l’autocura és essencial. Ni tan sols la valoració mèdica aporta objectivitat a la decisió d’anar o no a treballar: amb quin criteri clínic objectiu pot decidir la metgessa que una persona que diu tenir diarrea no està en condicions d’anar a treballar….? (heu vist mai a cap metgessa de família comptabilitzant les vegades que un pacient ha hagut d’anar de ventre?).

    Seria molt raonable, estalviaria iatrogènia i visites innecessàries i promouria l’autocura i l’autoresponsabilització que el propi pacient, com ja es fa en altres països, fes una autodeclaració de baixa laboral en lloc d’obligar-lo a anar al seu centre d’atenció primària per a malestars o malalties banals i de curta durada (fins a 3-5 dies, per exemple). Aquesta senzilla mesura tindria un gran impacte en la disminució de demanda innecessària en els centres d’atenció primària i ajudaria a desaprendre un costum que la necessitat d’IT ha fet arrelar: que qualsevol problema de salut, per banal que sigui, necessita d’atenció sanitària.

    En el sentit de fer desaparèixer l’obligatorietat de certificació mèdica per a ITs de curta durada, es va fer arribar al Congrés de Diputats la petició ”Descolapasar los centros de atención primaria”.

    “Valori si el pacient podria ser donat d’alta”

    Arribar a la consulta i trobar-se un avís d’aquest tipus (generat per les companyes de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) és una de les formes més agradables de començar una jornada laboral. Generalment, l’avís és provocat per una intervenció de la corresponent mútua d’accidents de treball i malalties professionals de la Seguretat Social (MATEPSS) que, veient que la baixa s’allarga, intenta aturar-la. Sovint els professionals de la MATEPSS no s’han dirigit mai prèviament per escrit a la metgessa de família; podria ser fins i tot que inicialment deneguessin assumir la incapacitat temporal com a secundària a un fet laboral i li hagin demanat (verbalment, a través del propi pacient) informes. La petició de valoració de l’alta de l’ICAM ve induïda pels informes que emet la MATEPSS i que la metgessa de família ni coneix.

    És aquesta una de les situacions que impacten directament al cor i a l’orgull professional. Soc jo, metgessa de família, qui ha signat la prescripció d’incapacitat temporal i qui l’ha anat valorant (i fent-se responsable) en els diversos informes de confirmació que la llei m’obliga. I ara un professional extern (sovint mal identificat i que no ha vist mai el pacient), em deixa un missatge a la història clínica del pacient (!?) i em recomana (a instàncies d’un tercer amb evidents conflictes d’interès: MATEPSS) que valori donar l’alta… M’està dient que he fet una baixa laboral mal indicada? Em diu que no estic fent un acurat seguiment del pacient? I si així fos (o en els casos que això fos així) les actuacions haurien de ser d’altres tipus, no?

    En aquesta situació es posen en evidència múltiples disfuncions en la gestió de la incapacitat temporal:

    És un bon moment per replantejar-se moltes qüestions al respecte:

    • El paper de les MATEPSS en la salut laboral i en les incapacitats temporals en general. Cal un sol actor protagonista, proper, coneixedor de la realitat i sense conflictes d’interessos en el tema: la metgessa de família.
    • Evitar l’ús de la història clínica per part de l’ICAM: a més de ser insostenible des del punt de vista ètic i deontològic, s’ha demostrat inútil (com era d’esperar), ja que les companyes de l’ICAM segueixen reclamant informes a les metgesses de família. Una comunicació electrònica àgil entre l’atenció primària i l’ICAM seria una millor solució.
    • Cal confiar, com a principi, en la correcta actuació de les metgesses de família: no demanar-los informes sense justificació, no qüestionar sistemàticament les seves indicacions d’incapacitat temporal simplement perquè un tercer (MATEPSS) ho demana. I, en cap cas, convertir-les en “escrivents” de decisions (baixes o altes) que prenguin altres professionals (ICAM).

    “A la mútua d’accidents diuen que això no és produït per la feina!”

    L’altra cara de la moneda de l’actuació de les MATEPSS: pacient que pateix un accident laboral que empitjora una situació prèvia i es remet al seu capçalera, o aquell que porta anys treballant en un mateix tipus de feina i presenta lesions compatibles amb una malaltia laboral (per exemple un túnel carpià o una epicondilitis) i, sovint verbalment, se li indica que “li ha de fer la baixa el seu metge”. Situacions sobre les que ciutadans i professionals sovint no reclamen, coneixedors del calvari d’actuacions que caldria fer i de les poques possibilitats d’èxit. Aquesta situació és socialment injusta i, a més, sobrecàrrega de demandes innecessàries a l’atenció primària de salut.

    Pertocaria una actuació més àgil i acurada en les determinacions de contingència, amb sancions a les MATEPSS que sistemàticament deneguin actuacions que els corresponguin. O, essent més agosarats…, pertocaria plantejar que tota l’atenció, laboral o no, i les indicacions d’incapacitat temporal, fos a càrrec del Sistema Nacional de Salut (rebent, és clar, els recursos que ara gestionen altres).

    “Se’m fa feixuc seguir treballant amb aquesta panxa”

    La manca d’informació de les dones i les professionals d’AP, les pressions empresarials, i també a treballadores de la mateixa administració (especialment del Departament d’Ensenyament) provoquen a la pràctica, encara ara, que el dret a permís retribuït per risc durant l’embaràs tingui moltes limitacions per a ser efectivament una realitat. D’aquest tema en vàrem parlar extensament en una altra ”Prestació de risc durant l’embaràs, un dret ocultat”.

    La IT “nostra” de cada dia… dona per aquestes situacions rocambolesques i per a unes quantes més.

    Totes elles carreguen innecessàriament la feixuga agenda de les metgesses de família i les fan sentir poc valorades professionalment.

  • El dret universal als subministraments, el gran oblidat als programes electorals a Barcelona

    Aquest document s’ha elaborat fent una anàlisi dels programes electorals de les candidatures que van tenir representació en les passades eleccions municipals del 2015 a la ciutat de Barcelona.

    Des de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) considerem essencial la lluita contra la pobresa energètica des de l’àmbit municipal i per això hem volgut avaluar com inclouen aquesta problemàtica als seus programes les principals candidatures que es presenten per governar la ciutat.

    Per dur a terme aquesta avaluació hem seleccionat diferents indicadors:

    • Enfocament de drets: per tal de poder plantejar mesures valentes que lluitin contra la pobresa energètica des de l’arrel, no podem deixar de banda que en essència es tracta d’un tema de drets i que el fet que es considerin l’aigua o l’energia com a simples mercaderies és la principal causa perquè existeixin famílies que pateixen la problemàtica.
    • Defensa de la Llei 24/2015: és imprescindible que des del municipi es facin servir totes les eines disponibles per lluitar contra la pobresa energètica. En aquest sentit, la Llei 24/2015, com a norma que ha aconseguit aturar desenes de milers de talls només a la ciutat de Barcelona, ha de ser aplicada de forma completa i que des de l’Ajuntament es sancioni a les empreses subministradores que la incompleixin en qualsevol terme.
    • Apoderament energètic: la nul·la voluntat de les grans subministradores per donar a conèixer els drets energètics de la ciutadania s’ha de combatre des de l’àmbit municipal. Per això creiem imprescindible reforçar i ampliar el servei municipal d’assessorament energètic perquè sigui capaç d’arribat a totes les habitants de la ciutat.
    • Accés universal als subministraments: per culpa de l’actual situació de dificultat per accedir a un habitatge assequible, a Barcelona hi ha milers de persones que viuen en situació d’ocupació en precari i és imprescindible garantir que, mentre la seva situació habitacional no es regularitz,i tinguin accés a aigua i energia, donat que es tracta de drets universals necessaris per una existència digna.
    • Transversalitat de gènere: el gènere és un factor de risc en la pobresa energètica i cal tenir-lo en compte en les polítiques públiques que es desenvolupin en matèria de vulnerabilitat energètica.
    • Transició energètica inclusiva: no podem pensar en una transició energètica sense tenir en compte a les famílies que es troben en situació de vulnerabilitat i això ha d’estar reflectit en les mesures que es plantegin en aquest sentit.

    Barcelona en comú

    El programa de Barcelona en Comú té un apartat específic de lluita contra la pobresa energètica on s’inclou l’enfocament de drets de manera concreta i es proposen mesures en la línia de garantir els drets energètics.

    Pel que fa a la defensa de la Llei 24/2015, se’n fa menció com eina que ha aconseguit aturar desenes de milers de talls, així com a mecanisme per tal de sancionar talls il·legals per part de les empreses subministradores.

    En relació a l’apoderament energètic s’inclouen com a mesures concretes el reforçament dels Punts d’Assessorament Energètic, així com l’ampliació del programa pilot de la Marina per detectar casos de pobresa energètica.

    En relació, a les ocupacions en precari, tot i que no es criminalitzen, no s’esmenta la necessitat de garantir l’accés al subministraments bàsics en aquestes llars, qüestió que és imprescindible si parlem de drets universals.

    BeC inclou en el seu programa mesures concretes per pal·liar els efectes diferencials en el gènere de la pobresa energètica a través de mesures com l’apoderament de les dones i en especial de les llars monomarentals en els drets energètics, així com la creació d’una xarxa de dones que puguin assessorar en matèria energètica, entre altres.

    Per últim, pel que fa a la rehabilitació proposa un programa d’ajuts per la rehabilitació en entorns vulnerables.

    Junts per Catalunya

    Junts per Catalunya fa menció específica a la pobresa energètica però no utilitza l’enfocament de drets sinó que simplement relaciona la pobresa energètica com un problema de rendes i de consums ometent la causa principal que és la pujada dels preus d’aquests serveis.

    En el seu programa no es fa cap menció a la Llei 24/2015 ni al dret als subministraments bàsics.

    En relació a l’apoderament, es proposa obrir un nou Punt d’Assessorament Energètic que doni servei al Turó de la Peira, Vilapicina, Porta i Can Peguera.

    Pel que fa a les ocupacions en precari no només no fa cap referència a què les famílies tinguin dret als subministraments bàsics sinó que criminalitza aquestes situacions i proposa lluitar contra elles.

    Junts per Catalunya no fa cap menció a la relació que existeix entre pobresa energètica i gènere tot i que reconeix que existeix la feminització de la pobresa i proposa una atenció especial a les dones sense concretar mesures.

    Per últim, en relació a l’estalvi energètic inclou mesures concretes com una línia d’ajuda especifica per les persones en situació de vulnerabilitat per tal que amb sistemes d’autoproducció renovable pugui disminuir el consum d’electricitat.

    Barcelona pel Canvi – Ciutadans

    Ciutadans en el seu programa parla de la pobresa energètica i la necessitat de garantir el dret d’accés als subministraments bàsics a les persones en situació de risc d’exclusió residencial que viuen a la ciutat.

    En el seu programa no es fa cap menció a la Llei 24/2015 com a eina essencial per aturar els talls de subministrament de les famílies vulnerables.

    Pel que fa a l’apoderament inclou continuar impulsant els punts d’assessorament energètic.

    Pel que fa a les ocupacions en precari no només no fa cap referència a què les famílies afectades tinguin dret als subministraments bàsics sinó que criminalitza aquest tipus de situacions.

    Mencionen el gènere com a factor de risc en la pobresa energètica però no preveuen cap mesura concreta per fer-hi front.

    En relació a propostes com la rehabilitació d’edificis no tenen en compte a la població més vulnerable.

    Esquerra Republicana de Catalunya

    En el programa d’ERC inclouen la garantia al dret als subministraments bàsics davant els interessos de l’oligopoli.
    No fan cap referència a la Llei 24/2015 com a eina essencial per lluitar contra els talls de subministrament ni inclouen cap mesura d’apoderament energètic.

    Pel que fa a les ocupacions, reconeix l’existència del fenomen però no parla de que les persones en aquesta situació tinguin dret als subministraments bàsics.

    En relació al gènere com a factor de risc en la pobresa energètica no es menciona però sí es parla de la feminització de la pobresa sense concretar mesures en pobresa energètica.

    Finalment, en el programa parlen de garantir l’equitat de la transició ecològica per reduir la pobresa energètica com una prioritat però no ho concreten en cap mesura.

    Partit Socialista de Catalunya

    El PSC parla de pobresa energètica però només des de la vessant de l’eficiència energètica i no fa cap referència a un enfocament de drets.

    Tot i així menciona la Llei 24/2015 però sense concretar cap mesura per aplicar-la ni esmentar a la possibilitat de sancionar com ajuntament a les empreses subministradores pel seu incompliment.

    En el programa proposa reforçar el que anomena el servei d’eficiència energètica però no fa cap menció explícita als Punts d’assessorament energètic ni a l’apoderament de la ciutadania que es troba en situació de vulnerabilitat.

    Pel que fa a les ocupacions només fa referència quan parla de preservar els drets dels propietaris anteposant-los als drets de les persones que ocupen en precari i tampoc explícita que tinguin dret als subministraments bàsics.

    En relació al gènere com a factor de risc en la pobresa energètica no es menciona però si es parla de la feminització de la pobresa sense concretar mesures concretes.

    Per últim, planteja una ac¬ció de rehabilitació dirigida a sectors amb riscos d’exclusió.

    Partit Popular

    En el programa marc del PP per les municipals no es fa cap menció a la pobresa energètica ni tampoc al dret als subministraments bàsics.

    Tampoc es menciona la Llei 24/2015 ni cap mesura d’apoderament ciutadà en drets energètics només parla del bo social elèctric.

    No fa cap menció a la relació que existeix entre pobresa energètica i gènere ni a que existeixi feminització de la pobresa.

    En relació a les ocupacions no només no parla de que tinguin dret als subministraments bàsics sinó que les criminalitza i proposa mesures per endurir la seva prohibició així com una regressió dels seus drets proposant que ni tant sols puguin empadronar-se als habitatges.

    Per últim, en l’apartat d’energia i canvi climàtic menciona el tenir en compte els més vulnerables però no concreta com.

    CUP Capgirem Barcelona

    El programa de les Cup Capgirem Barcelona inclou l’enfocament de drets on vinculen clarament la pobresa energètica al fet de que l’energia o l’aigua es tractin com una mercaderia enlloc de com un dret.

    Fa referència a la Llei 24/2015 i a la prohibició de talls però interpreta que qui s’ha de fer càrrec de les ajudes és l’administració pública enlloc de l’oligopoli. No fa cap referència al fet de que l’ajuntament pugui sancionar a les empreses subministradores pel seu incompliment.

    Pel que fa a l’apoderament energètic no fa cap referència.

    En relació a les ocupacions és l’única candidatura que explicita clarament que les persones en situació d’ocupació han de tenir garantit el dret als subministraments bàsics.

    Pel que fa al gènere com a factor de risc en la pobresa energètica no el menciona però si proposa mesures com dotar de recursos econòmics i assistencials específics per dones en situació de precarietat i vulnerabilitat.

    Per últim, en relació a mesures cap a la transició energètica proposen que els sistemes de producció i distribució, així com la seva gestió, han de ser públics o bé gestionats per la ciutadania per tal de garantir l’accés a tos els veïns i veïnes i també parlen de crear una tarifa social en relació a la renda.

  • Vinyetes i cançons per a aprendre a pensar sobre la salut de forma crítica

    Has sentit alguna vegada que un ensurt és el millor per treure el singlot? Creus que una dent d’all cada matí en dejú és bo per a la salut? Estàs segur que els suplements de vitamines t’ajuden a combatre el cansament físic i mental

    Cada dia escoltem i realitzem afirmacions sobre els efectes dels tractaments. Un ‘tractament’ pot ser qualsevol cosa que fem per a mantenir una bona salut o millorar-la. Per exemple, en aquest sentit, prendre un medicament, sotmetre’s a una operació, menjar o beure alguna cosa, fer exercici o utilitzar plantes medicinals són tractaments.

    Moltes de les afirmacions sobre els efectes dels tractaments poden ser errònies, inadequades o poc fiables. Quan les persones prenen decisions basant-se en afirmacions sobre els tractaments poc fiables, o no actuen basant-se en les fiables, poden sofrir danys per a la seva salut i utilitzar recursos de forma inadequada. És per aquesta raó pel que hem d’aprendre a pensar de forma crítica sobre els tractaments i a prendre decisions informades en salut.

    Què són les decisions informades en salut

    Pensar de forma crítica sobre els efectes dels tractaments consisteix a fer-se preguntes i buscar respostes.

    Quan escoltem una afirmació sobre els efectes d’un tractament, sempre ens hem de preguntar: En quina informació es basa aquesta afirmació?

    Si la informació no és adequada (per exemple, si es tracta de l’experiència personal d’algú que utilitza el tractament), llavors l’afirmació és poc fiable.

    Si la informació és adequada (per exemple, comparacions justes entre tractaments), llavors l’afirmació és fiable.

    Prendre una decisió informada consisteix a comprendre la informació sobre un tractament i decidir si l’utilitzes o no. Quan decidim si utilitzem o no un tractament, sempre ens hem de preguntar: Quins són els beneficis i els riscos del tractament per a mi?

    Com ensenyar als nens

    El projecte Decisions Informades en Salut (Informed Health Choices, IHC), coordinat per Andy Oxman, té com a objectiu principal ensenyar a les persones a valorar les afirmacions sobre els tractaments i prendre decisions informades en salut.

    El projecte IHC s’ha focalitzat en l’àmbit educatiu. El punt de partida són els nens d’educació primària de 10 a 12 anys d’un país amb baixos ingressos (Uganda).

    El grup de treball del projecte IHC ha desenvolupat recursos didàctics per a ajudar els nens a comprendre les diferències entre afirmacions fiables i poc fiables sobre els tractaments, i a utilitzar la informació fiable per a prendre decisions informades en salut.

    Els recursos didàctics inclouen un llibre, un quadern d’exercicis, una guia per als mestres, unes làmines d’activitats, un pòster i una cançó.

    El llibre explica una història, narrada en format còmic, de dos germans, John i Julie, que coneixen a dos professors i investigadors en salut, la professora Comparación i el professor Justo. Els professors ensenyen a John i Julie:

    1. quines preguntes fer quan algú diu alguna cosa sobre un tractament;
    2. quines preguntes es fan els investigadors en salut per a descobrir més coses sobre els efectes dels tractaments; i
    3. quines preguntes fer quan decideixes si utilitzes o no un tractament.

    Recentment s’ha publicat a The Lancet un assaig clínic en el qual es va avaluar l’efecte dels recursos didàctics del projecte IHC. En l’assaig es va assignar aleatòriament a 120 escoles d’Uganda o bé la intervenció amb els recursos (60 escoles, 76 mestres i 6383 nens) o bé la pertinença al grup control (60 escoles, 67 mestres i 4430 nens).

    En l’assaig es va observar que els nens que van utilitzar els recursos, a diferència dels nens del grup control, van millorar la seva capacitat per a valorar les afirmacions sobre els tractaments.

    Com ensenyar als nostres nens i nenes a pensar de forma crítica sobre la salut

    Els recursos didàctics del projecte IHC han demostrat ser efectius en l’assaig realitzat a Uganda, però es desconeix si podrien ser útils en altres contextos. Diferents grups de treball, de més de 25 països, han mostrat interès a adaptar els recursos del projecte IHC al seu context.

    El grup de treball del Centre Cochrane Iberoamericà (CCIb) – Institut de Recerca Biomèdica Sant Pau (IIB Sant Pau), coordinat per Laura Martínez García, està realitzant diferents estudis per a avaluar els recursos IHC en el nostre context.

    Fins al moment, les activitats realitzades pel grup de treball del CCIb-IIB Sant Pau són la traducció i producció a l’espanyol dels recursos didàctics per a nens en educació primària; un estudi pilot per a explorar l’experiència dels nens i els mestres en utilitzar els recursos didàctics en tres escoles de Barcelona (en curs); l’avaluació, no formal, de les percepcions sobre l’ensenyament del pensament crític sobre la salut i sobre la implementació dels recursos didàctics del projecte IHC en el nostre context; i la difusió del projecte IHC.

    És important que les persones aprenguin a pensar de forma crítica sobre la salut i a prendre decisions informades. El projecte IHC aborda aquest repte des d’una perspectiva innovadora, ja que se centra en els nens i utilitza uns recursos didàctics dissenyats i avaluats per a facilitar el procés d’ensenyament i aprenentatge.

    En el futur, quan aquests nens siguin adults, seran capaços de prendre decisions informades sobre la seva salut i de participar en polítiques de salut. Amb la introducció dels recursos IHC en el nostre context, esperem contribuir a l’esforç global per a ajudar les persones a prendre decisions informades sobre la seva salut.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Biofília

    The New York Times ha publicat recentment un extracte del nou llibre pòstum d’Oliver Sacks, Everything in its place, en el qual el neuròleg britànic reflexiona sobre el poder curatiu dels jardins. «En 40 anys de practicar la medicina, he descobert que només dos tipus de «teràpia» no farmacològica tenen una rellevància especial per als pacients amb malalties neurològiques cròniques: la música i els jardins», escriu. Encara que reconeix no saber explicar com la naturalesa exerceix un efecte calmant i organitzador en el nostre cervell, el famós escriptor de relats clínics creu que la naturalesa desperta una cosa molt profunda en el nostre interior i exerceix efectes beneficiosos, no només espirituals i emocionals, sinó també físics i neurològics. «No tinc dubte que reflecteixen canvis profunds en la fisiologia del cervell i, potser, fins i tot en la seva estructura», conclou.

    L’atracció per la naturalesa i el benestar que ens procura és una cosa evident i més o menys experimentat per tots. Aquest amor innat pels éssers vius o biofília, segons ho va denominar l’entomòleg Edward O. Wilson en un llibre de 1984 del mateix títol, ha donat lloc a nombrosos estudis sobre els possibles efectes terapèutics de la naturalesa. «Els jardins, com el món natural que representen, tenen un efecte reconstituent i curatiu», afirma Wilson en el seu recent llibre Els orígens de la creativitat humana (p. 155), recolzant-se en diversos estudis que han mostrat com la contemplació de la naturalesa s’associa amb una reducció de l’estrès, la pressió sistòlica, la tensió facial i altres paràmetres, així com amb una recuperació postquirúrgica més ràpida, amb menys complicacions i menor necessitat d’analgèsics. No obstant això, tots aquests efectes no permeten confirmar amb certesa que la naturalesa tingui realment un efecte curatiu. Una recent revisió dels efectes en la salut i el benestar de la participació en activitats de conservació i millora del medi ambient no ha trobat proves concloents, encara que sí que mostra nivells alts de beneficis percebuts pels participants.

    Aquesta absència d’evidències científiques de qualitat sobre l’efecte terapèutic de la naturalesa ni és contradictòria amb la percepció individual de benestar ni és una prova que no hi hagi evidències. Estudiar l’efecte de la naturalesa és, sens dubte, més complex que el d’un fàrmac o altres intervencions mèdiques. La mateixa hipòtesi de la biofília, que diu que els humans posseïm una tendència innata a buscar el contacte amb altres formes de vida, plantejada per Wilson, no és fàcil d’investigar i confirmar. I tampoc ho és la hipòtesi que tenim gravat en els gens un ambient natural predilecte, semblant al de la sabana africana en el qual van sorgir els nostres avantpassats, amb algun llac o riu pròxim, amplis prats i arbres dispersos de troncs curts i una copa àmplia (hipòtesi de la sabana). En qualsevol cas, com afirma Wilson de forma conseqüent amb la teoria evolutiva, «hi ha moltíssima Mare Naturalesa en els nostres gens».

    La vida urbana és a penes un sospir en relació amb la llarga vida de l’espècie en el medi natural. Però això no implica que calgui idealitzar la naturalesa, perquè com es preguntava Sánchez Ferlosio, «què és més naturalesa: un lleó perseguint a un antílop al Parc Nacional de Tanganika o un gat perseguint a una rata sota la llum dels fanals al costat de la interminable paret de l’escorxador?» Més enllà de la nostra tirada per la naturalesa i dels seus possibles efectes beneficiosos, el que sembla clar és que l’actual degradació del planeta ens afecta profundament i pot comprometre el nostre benestar. Si la naturalesa és la nostra pàtria comuna, el necessari moviment global per la sostenibilitat podria obrar com un nou relat global, que transcendís religions i polítiques nacionalistes, i que pogués ser fins i tot un punt de trobada entre les ciències i les humanitats.