Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • «Poderoso caballero es don dinero»

    La campanya actual contra les anomenades medicines alternatives sembla els temps en què les trementinaires i remeieres eren perseguides i castigades perquè posaven en qüestió els «poders establerts» amb la seva independència i els seus coneixements (poders de l’església, patriarcals, econòmics i dels senyors feudals).

    Primer de tot cal afirmar, com va dir Muir Gray prestigiós metge salubrista anglès, que «el coneixement és el gran enemic de les malalties». És ben veritat.

    Però una cosa és «el coneixement», fruit d’una bona recerca per trobar la millor evidència científica disponible sobre un tema (malaltia, tractaments, etc.) i una altra cosa és una opinió sobre aquest tema.
    Una cosa és la medicina basada en «l’evidència» científica (quan és coneguda) i una altra la basada amb «l’eminència». És a dir, amb l’opinió d’un suposat expert. Per això en medicina molts cops hem d’actuar amb incertesa, per experiència personal o col·lectiva (consens, sessions clíniques, protocols) perquè encara no tenim evidències científiques.

    Aquí té molta importància el codi ètic dels professionals, que diu, entre altres moltes coses: «el primer és no fer més mal» (el segon és fer el bé, almenys el que creiem que és el millor pels pacients). I a part del codi ètic està el sentit comú.

    Tot això ho podem aplicar a l’actual moda de demonitzar totes aquelles pràctiques sanitàries que, buscant curar o ajudar a les persones en els seus problemes de salut, no són considerades pels «poders» de la medicina «oficial». Medicina que creiem totalment científica quan la majoria de les actuacions no tenen encara una evidència científica demostrada perquè cal més recerca o, el que és pitjor, quan determinats interessos econòmics o d’hegemonia cultural utilitzen determinats estudis esbiaixats o directament pagats per aquests interessos, utilitzen els mitjans de comunicació (molt variats) per defensar les bondats (no demostrades) dels seus productes o procediments o ignoren i amaguen els seus efectes adversos. En tenim molts exemples, alguns recents, de prestigiosos professionals i empreses.

    Segur que hi ha força procediments i productes que històricament s’han utilitzat per millorar la salut o les molèsties. Aquesta història ha demostrat els seus efectes beneficiosos i, a més, que no han fet mal, ja que de fet molts fàrmacs són derivats de productes naturals. El mal és quan això es converteix en un negoci, amb una ambició de guanyar cada cop més cèntims, oblidant el segon principi ètic, que l’important és fer el bé a la salut.

    Si prohibim tot el que no té acreditat seriosament la seva evidència científica, haurem de prohibir també molts dels procediments i tractament «oficials». Les autoritats sanitàries, que són responsables de la qualitat i seguretat del Sistema de Salut i els mitjans de comunicació, han d’entendre que actuem en moltes ocasions en aquesta incertesa (científica) i que hem d’actuar per les experiències col·lectives i per l’ètica.

    S’han de prohibir «tots» els procediments (oficial o alternatius) que tinguin presumpció ferma que poden fer més mal que bé. Els poders públics han de vetllar per la protecció de la salut col·lectiva i informar també que camins alternatius que són innocus poden excloure camins científicament provats d’efectivitat i deixar la resta en mans dels mateixos pacients i els consells dels professionals (que aconsellaran els que tinguin evidència científica en el seu cas). Potser alguns procediments no curen, o actuen com a placebo, o no sabem com exactament, però no fan mal i els pacients milloren les seves molèsties (com ara: exercici físic (en moltes de les seves formes), dieta, quiropràxia, massatges, acupuntura, herbes, homeopatia, etc). Per això també els professionals de la Salut, a més de coneixements i ètica, necessiten més temps per escoltar, parlar (la paraula és el primer mitjà de tractament) i poder prendre les decisions compartides amb els seus pacients.

    No és bo sacralitzar el que creiem que és científic (perquè al cap del temps es pot demostrar que no teníem raó) i sobretot atenció allà on hi hagi grans interessos econòmics per fer negoci amb la salut (tant en els camins alternatius com els «oficials») perquè els professionals i els científics poden caure en el poderós poder dels diners.

    Per saber-ne més sobre l’evidència científica es pot llegir: Els Tractaments, a prova. Pensament crític sobre els pretesos efectes dels tractaments. 

  • Cal una evolució real en el model d’organització de l’atenció primària: les infermeres som clau

    L’organització dels serveis, la gestió de les persones i del coneixement dels equips d’atenció primària estan en un constant procés de canvi. El nou escenari és el resultat de les novetats tecnològiques, de les necessitats i demandes canviants de les poblacions adscrites, tant de salut com socials i de les característiques de l’àrea bàsica de salut on es presten els serveis. Naturalment, també té la seva influència el desenvolupament competencial dels professionals i del marc normatiu que regula l’exercici de les diferents professions sanitàries.

    Cal plantejar on estàvem, on estem i on hauríem de situar-nos i com organitzar-nos per tal de buscar la màxima eficiència. Es fa imprescindible la reflexió sobre dos models d’organització:

    Els models multidisciplinaris, organitzats en formats de col·laboració (treballar i/o ajudar a altres professionals), basats en l’organització del treball per funcions i sustentats en normes obsoletes. En definitiva, un model propi d’una altra època que ens recorda el treball en cadena on la jerarquia entre professionals ha demostrat ser ineficient. Aquests models són gens apropiats en professions amb alt grau de coneixement i possibilitats de resoldre noves necessitats de la població en ple segle XXI.

    La infermera familiar i comunitària s’ha orientat al llarg dels anys per donar una resposta longitudinal i integral a la població que té assignada. Això és fruit del seu desenvolupament competencial, tant pel que fa a la formació (grau i especialista) com per la formació post-graduada i continuada. Les habilitats i expertesa de les infermeres, que fa anys treballem a l’atenció primària de salut, fa que aquest model no sigui vàlid ni des d’un punt de vista d’eficiència ni per donar resposta i resoldre els problemes reals de les persones.

    Per això volem i cal organitzar-nos en models interdisciplinaris i treballar per competències. La cooperació entre les diferents professions s’orienta a les necessitats reals i canviants de la població. Ens permet donar una resposta de forma eficient i no només enfocada a la producció. Aquests resultats, que impacten en la salut i el benestar dels ciutadans, són mesurats i avaluats i cadascú es responsabilitza de les seves accions des del seu marc competencial.

    A nivell col·lectiu, a les professions ens toca vetllar per l’avenç de la nostra disciplina, sense ingerències i respectant les professions alienes. A nivell personal, als professionals, tal com ens obliguem a través dels nostres codis deontològics, ens pertoca seguir formant-nos per tal de promoure la cultura del compromís i de l’esforç compartit. I a l’administració li pertoca, des d’un punt de vista normatiu, facilitar i no vetar el desenvolupament professional, en el nostre cas de la infermeria, en benefici dels ciutadans d’aquest país. I, per últim, cal aplicar les innovacions que milloren la implicació i el lideratge dels professionals.

  • Front comú de sindicats, col·legis professionals i entitats de gent gran per dignificar l’atenció als dependents

    Sindicats, entitats i col·legis professionals signen un manifest en defensa del dret a l’atenció de les persones dependents. CCOO i UGT de Catalunya, el Col·legi oficial de Treball Social de Catalunya i el Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya impulsen un front comú destinat a fer força per millorar les condicions en què viuen els dependents i també dels treballadors i treballadores que els atenen.

    L’any 2012 el Partit Popular (PP) va tirar endavant una de les retallades que més van debilitar el sistema de dependència. D’acord amb la llei l’atenció a la gent gran i dependent s’havia de fer amb aportacions equivalents al 50% entre el Govern Central i en el cas català, la Generalitat de Catalunya. El govern que liderava Rajoy va passar del 50% al 20% i la Generalitat va assumir el 80% de la factura. El resultat ha estat un deteriorament econòmic d’aquest sector mentre la casuística de les persones que s’atenen empitjora perquè l’esperança de vida augmenta, però també fa més necessàries les cures i l’atenció.

    El manifest firmat fins ara per deu grans organitzacions és un veritable memorial de greuges que té com a taló de fons l’infrafinançament de l’atenció a la gent gran.

    Catalunya és la segona comunitat autònoma, darrere de Canàries en volum de persones en llista d’espera per rebre ajudes de la llei de la dependència o amb sol·licituds pendents de valoració. Es calcula que hi ha unes 84.000 persones afectades per aquesta situació.

    Ghasan Saliba, en representació de CCOO, ha destacat: “cada dia a Catalunya moren 6 persones majors de 80 que estan a l’espera d’ingressar en una residència”. També ha denunciat el problema que per a les famílies suposa que no hi hagi una finestreta única per tramitar la declaració de la dependència o la requalificació del grau d’afectació, o que la mitjana de temps que passa entre que es demana a la Generalitat cobrar pel tractament domiciliari als dependents és de 18 mesos.

    Enriqueta Duran, de la UGT, s’ha queixat de la dificultat que hi ha per tenir dades sobre el sector, causada, segons ha dit, per “l’opacitat de l’administració”. En aquest sentit ha denunciat que des del sindicat han intentat reunir-se amb Francesc Iglesies, secretari d’Afers Socials i Famílies, i que mai ho han aconseguit: “ens ho ha desconvocat reiteradament”, ha dit la dirigent sindical.

    Per tot plegat, en el manifest hi ha una apel·lació a crear a Catalunya un consell general de la Dependència, amb presència de tots els actors, sindicats, patronals, col·legis professionals i també les famílies dels ciutadans atesos. Aquest organisme hauria de vetllar pel bon funcionament del sistema i per la unitat d’acció entre l’Imserso i la Generalitat.

    Finançament

    La falta d’un finançament adient repercuteix negativament en els 40.000 professionals que tenen cura de les persones dependents a Catalunya. El 95% d’aquest col·lectiu són dones. La mitjana salarial d’aquest col·lectiu no arriba a 1.000 euros al mes. Això passa també perquè el sector es regeix per un conveni estatal que està bloquejat en l’aspecte salarial i la Generalitat no ha optat per la solució basca consistent en fer un conveni de millora. A tot això les patronals denuncien que fa deu anys que tenen les tarifes congelades.

    Els treballadors de la dependència es queixen que paral·lelament a la limitació salarial que marca el conveni, la Generalitat hagi endurit els últims anys les ràtios d’atenció a les persones dependents, cosa que carrega de feina les migrades plantilles de les residències. Però, es dóna una altra situació no pensada pel legislador. En la mesura en què millora l’economia del país, les treballadores qualificades de l’àmbit de la geriatria marxen cap al sector privat d’aquest àmbit, i també cap a la sanitat privada, per  intentar arribar a la sanitat pública com a objectiu final. Això perjudica també l’atenció de qualitat a la gent gran.

    Inspeccions anunciades

    El llistat de queixes també esquitxa el Govern de Catalunya a qui els impulsors de la plataforma acusen de no fer la seva feina de control de les residències: “les inspeccions s’anuncien amb 15 dies d’antelació”, afirmava una treballadora de la dependència. Però a més, en cas d’imposar-se sancions, pagar-les surt rendible a les empreses, que tot i haver estat castigades poden seguir presentant-se als concursos i revalidar les concessions.

    Altres punts reivindicats són una certa equiparació, perquè afirmen que hi ha residències VIP que gestiona directament la Generalitat, mentre que en l’altre extrem es poden trobar situacions de gran precarietat en l’àmbit concertat. En aquest sentit, accedir a una plaça pública pot costar fins a 5 anys d’espera, mentre que l’alternativa, el sector privat, pot ser inassumible perquè els preus es poden enfilar fins a superar els 3.000 euros al mes.

    Mercè Civit, del Col·legi Oficial de Treball Social ha centrat la seva intervenció en la necessitat d’agilitar la gestió, descentralitzant els seveis i d’apostar per l’atenció domiciliària, la necessitat d’un control públic i més atenció als cuidadors. També ha remarcat que la mitjana de temps que es tarda a cobrar l’ajuda pensada per als cuidadors és de 18 mesos “quan el que caldria és que cobressin des del primer dia”, ha dit.

    Miguel Rubio, el Col·legi d’Educadors Socials de Catalunya  ha instat per la unió del sector i també per la necessitat que l’administració aposti per la formació també de les persones dependents. En aquest sentit ha reclamat l’obertura d’una taula de negociació sota els auspicis de la Generalitat.

  • Parts violentats i la majoria silenciosa feminista

    Una dona embarassada de 42 setmanes, malgrat haver estat corroborat un perfecte benestar fetal, ha estat duta per la policia prèvia ordre judicial a parir a l’hospital (més informació aquí).

    El seu crim? Haver-se cregut una persona adulta i capaç i haver exercit els seus drets d’autonomia i consentiment informat, decidint-se per realitzar un maneig expectant en lloc d’una inducció tal com proposava l’hospital i per optar per un part domiciliari assistit per una llevadora, avalat per l’evidència científica en dones de baix risc.

    Aquesta dona, que quan va ser arrabassada del seu domicili ja estava de part i dilatant, en arribar a l’hospital a causa de la tensió i la situació no només va deixar de dilatar, sinó que el seu cèrvix es va anar tancant, com succeeix en totes les mamíferes quan sentim una amenaça o no ens sentim prou còmodes per a parir.

    El part va acabar en cesària per falta de dilatació. L’hospital, que va aplicar tota la violència institucional al seu abast en forma de policia i ordre judicial cap a una dona suposadament per a evitar un risc per al bebè, va acabar practicant una intervenció de cirurgia abdominal major que multiplica els riscos de mortalitat en mares i bebès (més informació aquí). Déu n’hi do.

    Les respostes institucionals no s’han fet esperar i una vegada més, han posat de manifest el desconeixement científic i la falta de cultura de drets humans imperant a Espanya. La ministra de Sanitat Maria Luisa Carcedo compara part a casa amb moviment antivacunes, obviant tota l’evidència científica que demostra que parir a casa és una opció segura i en conseqüència directament promoguda per països del nostre entorn europeu.

    Per part seva, fan el propi les associacions de jutges tancant files a favor de vulnerar els drets humans, malgrat els mandats expressos de l’OMS o de l’Alt Comissionat de Drets Humans del Consell Europeu.

    Traslladant ara el focus cap al moviment feminista, aquest s’omple la boca amb el famós «no és no», «només sí és sí», «el meu cos la meva decisió»… però quan arriba el moment de defensar a les dones víctimes de violència obstètrica, notícies que haurien de fer-se virals no apareixen per cap costat, els suports brillen per la seva absència i el silenci feminista és aclaparador.

    No només això, sinó que es posen de manifest les gastades fòbies cap a tot «allò maternal» i associacions de renom l’activitat de les quals es basa pràcticament íntegrament a criticar el fer judicial patriarcal, a protestar les sentències de Juana Rivas, del ramat, etcètera, en ser interpel·lades en casos com aquest a Oviedo, ofereixen per penosa resposta que «si hi ha una ordre judicial, per alguna cosa serà».

    Una vegada més aquests fets posen de manifest la maternofòbia que permea el moviment feminista i la poca consciència en el mateix que la salut no és només sexual, també és reproductiva, i que a les dones no només se’ns impedeix no ser mares en llibertat (d’aquí la importància d’un avortament lliure, segur i gratuït) sinó que també se’ns impedeix ser mares en llibertat (en el cas que ens ocupa, mitjançant la violència obstètrica).

    Faig una crida a una revisió profunda des del moviment feminista per a no deixar tirades a les dones que han triat ser mares de forma adulta i conscient i han decidit exercir els seus drets fonamentals humans a l’autonomia i al consentiment informat.

    «No és no», «Si és sí», «El meu cos, la meva decisió» i «El meu part, la meva decisió».

    Aquest article es va publicar originalment a eldiario.es

  • El doble tall de l’ibuprofè i altres antiinflamatoris

    Fa uns dies, l’agència francesa del medicament (ANSM) va llançar un advertiment a metges i pacients a causa dels riscos que han detectat per l’ús d’ibuprofèn i ketoprofèn. Concretament, van constatar que aquests antiinflamatoris poden agreujar certes infeccions com otitis, amigdalitis, rinofaringitis, infeccions pulmonars i de la pell, així com la varicel·la. L’ANSM ha sol·licitat, a més, una recerca europea sobre aquests medicaments per a aclarir els seus efectes i aconsella que es prioritzi la presa de paracetamol enfront de l’ibuprofèn en casos de febre o dolor (excepte el d’esquena).

    L’alerta de l’agència francesa no està basada en una cosa inesperada ni desconegut, sinó que es basa en un estudi que va començar l’any 2000 i que ha permès conèixer amb major profunditat l’aparició de complicacions infeccioses causades per l’ibuprofèn i el ketoprofèn. En realitat, que els medicaments de la família dels antiinflamatoris no esteroidals (AINE) podien entorpir la recuperació enfront de certes infeccions era alguna cosa que se sospitava des de fa més de mig segle i que se sap amb certesa des de fa diversos anys (encara que encara desconeixem la magnitud d’aquest fenomen).

    Ja existien estudis des de 1966 que avisaven sobre una associació entre l’administració d’AINE i complicacions en la pell i els teixits tous de nens que sofrien varicel·la. D’altra banda, en 2013, un assaig clínic britànic publicat en la revista mèdica the British Medical Journal va detectar que els pacients amb certes infeccions respiratòries tenien un pitjor pronòstic, amb pitjors símptomes o símptomes nous, quan se’ls receptava ibuprofèn (20% dels pacients) o ibuprofèn amb paracetamol (17%) en comparació amb els pacients que només prenien paracetamol (12%). A més, era més probable que els pacients que prenien només ibuprofèn o ibuprofèn combinat amb paracetamol haguessin de tornar a la consulta del metge. També sabem, per múltiples estudis en ratolins i altres animals de laboratori, que la ingesta d’AINE afavoreix el desenvolupament de certes infeccions (com Clostridium difficile) o el seu empitjorament.

    Quina nova informació aporta l’estudi al qual es refereix l’ANSM? L’estudi del British Medical Journal es va realitzar sobre 889 pacients amb infeccions respiratòries i l’absoluta majoria de complicacions d’infeccions que es van detectar van ser lleus, excepte un reduït nombre de casos de pneumònia, meningitis i amigdalitis. L’estudi recent de l’ANSM s’ha realitzat sobre una població molt major, la qual cosa ha permès detectar 337 empitjoraments d’infeccions en persones sota tractament amb ibuprofèn i 49 amb ketoprofèn. Aquestes complicacions es tractaven principalment d’infeccions greus de la pell i els teixits tous, pulmonars i neurològiques que van portar a hospitalitzacions, seqüeles i fins i tot la mort. Els bacteris que causaven aquestes complicacions eren, en la majoria dels casos, estreptococs i pneumococs.

    A què es deu aquest efecte indesitjat dels AINE per al tractament de les infeccions? Encara que no sabem amb detall els mecanismes pels quals es produeix, sí que existeix una hipòtesi que cobra força amb el pas del temps: els AINE interfereixen, fins a cert punt, amb el sistema immunitari. Es tracta d’una hipòtesi lògica, coneixent com actuen els AINE. Aquests medicaments es caracteritzen per tres efectes típics: acció antiinflamatòria, analgèsica i antipirètica (contra la febre).

    Durant molt de temps s’ha considerat a la febre i a la inflamació com a enemics a combatre costi el que costi, perquè desencadenen com a efectes indesitjats malestar general i dolors. No obstant això, mai hauríem de perdre de vista que són mecanismes de defensa naturals enfront de les infeccions per infinitat de microorganismes. Sabem, per exemple, a través de múltiples estudis, que la febre dificulta la proliferació de virus i bacteris i que millora la resposta del sistema immunitari de múltiples maneres. Així, en administrar AINE per a combatre la inflamació i la febre, es corre també el risc de dificultar la nostra resposta immunitària enfront de les infeccions, afavorint l’aparició de complicacions.

    De fet, diversos estudis experimentals han mostrat que l’ús d’antitèrmics eleva el risc de mort en animals que sofrien grip o pneumònies. En humans no coneixem tan bé com en animals les conseqüències, però sí que existeixen diversos estudis clínics que ens indiquen que obstinar-nos a rebaixar la febre i la inflamació podria no ser tan bona idea. En aquest sentit, una metanàlisi publicada el 2017 que analitzava els resultats de 16 estudis sobre pacients amb sèpsies (una resposta immunitària desproporcionada a una infecció greu generalitzada) recolzava aquesta idea: la febre no només no incrementava el risc d’efectes adversos, sinó que el control de la febre no reduïa el risc que apareguessin aquests efectes ni tampoc millorava la supervivència. Resultats similars s’han trobat en altres estudis, com un enfocat en el tractament d‘infeccions cutànies amb ibuprofèn, sense evidències de millora per aquest tractament.

    Per què l’agència de medicaments francesa ha aconsellat prioritzar el paracetamol enfront de l’ibuprofèn o al ketoprofèn? Perquè el paracetamol no és un AINE i, a diferència d’aquests, posseeix un efecte antiinflamatori molt feble, pràcticament inexistent. És aquesta raó la que podria explicar per què s’observen menys complicacions per infeccions en pacients que prenen paracetamol en lloc d’AINE.

    En medicina, qualsevol tractament amb efecte terapèutic té també possibles efectes adversos. D’aquesta manera, la balança de beneficis enfront de riscos sempre està present. El quid de la qüestió està a conèixer i valorar adequadament quina és la millor estratègia terapèutica basada en l’evidència científica actual per a incrementar els beneficis terapèutics i disminuir els efectes negatius el màxim possible.

    Els AINE estan entre els fàrmacs més segurs en el mercat, però també posseeixen efectes adversos (irritació i sagnat del tracte gastrointestinal, hipertensió, complicacions d’infeccions…). Gràcies als estudis clínics i a l’avanç de la medicina, podem tenir una visió més àmplia i correcta del que està ocorrent de debò en la balança d’aquests i molts altres medicaments. Si les últimes dades ens fan ser més conscients del preu que es paga per alleujar la inflamació i el dolor per l’ús d’AINE, el lògic és prioritzar el paracetamol o limitar el consum d’AINE a certs casos. En qualsevol cas, en els pròxims anys sabrem amb més certesa fins a quin punt el consum d’AINE podria complicar les infeccions en pacients. Com en molts altres àmbits de la vida, cal evolucionar per a millorar.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Desmitificar la nutrició

    «Menjar malament mata més que el tabac». Aquest titular d’El País és potser el missatge més contundent que hem pogut llegir recentment sobre la influència de la dieta en la salut. La notícia reflecteix un dels resultats d’un important estudi, publicat a The Lancet i finançat per la Fundació Bill i Melinda Gates, sobre els efectes en la salut dels principals riscos associats a la dieta en 195 països. El periòdic britànic The Guardian va coincidir en el seu titular amb el d’El País, però altres mitjans van ressaltar altres resultats de l’estudi també impactants, com la BBC, que va destacar que la [mala] dieta retalla la vida d’una de cada cinc persones. Aquests missatges condensen el que molts metges i dietistes-nutricionistes ja sospitaven sobre la influència de la dieta en la salut, i que ara troba un bon suport en aquest estudi. No obstant això, aquests missatges no poden prendre’s al peu de la lletra, perquè les coses no estan tan clares com pot semblar.

    La comparació amb el tabac és efectista com poques. L’anomenat enemic número u de la salut, responsable actualment d’uns set milions de morts anuals a tot el món, sembla veure’s ara superat per la (mala) dieta, la qual es relaciona en aquest estudi amb uns 11 milions de morts, la qual cosa ve a representar un de cada cinc defuncions dels 57 milions que ocorren anualment a tot el món, segons l’OMS. El cas és que estem més segurs que aquests set milions de morts siguin causats pel tabac que realment es puguin atribuir 11 milions de defuncions a la dieta, perquè alimentar-se és un acte quotidià enormement complex. La influència que puguin tenir en la salut els diferents aliments i les seves innombrables combinacions possibles és molt més difícil d’estudiar que la de fumar o no fumar. I aquí està el problema. És possible que la mala dieta sigui responsable d’aquests 11 milions de morts, o fins i tot de més, però la veritat és que no ho sabem, ni tan sols amb un grau de certesa moderat.

    Cada vegada tenim dades més sòlides per a entendre quins són els principals factors de risc dietètics associats amb diferents malalties, quina és la magnitud d’aquests efectes i, en definitiva, què és una dieta saludable. Per això pensem que menjar bé és una de les millors coses que podem fer per la nostra salut, juntament amb no fumar i fer exercici. L’estudi de The Lancet reforça sens dubte aquesta idea, però tota la seva sofisticació científica es basa només en estimacions de consum a partir de dades d’enquestes i de vendes d’aliments, juntament amb estimacions dels efectes sobre la salut d’una quinzena de factors de risc dietètics (entre ells, el consum elevat de sal i de begudes ensucrades, i el baix consum de vegetals i fruita seca) obtingudes en estudis observacionals. Les recomanacions dietètiques actuals es basen, o haurien de basar-se, en el millor coneixement d’aquests 15 factors de risc, però tenint molt present que el grau de certesa de tot aquest coneixement és en general baix, perquè es deriva d’estudis observacionals, que no poden establir relacions de causa-efecte.

    Un dels principals problemes que té la nutrició és la forma en la qual es comunica i es percep el coneixement científic. La confiança que té la gent en què la ciència pot oferir respostes segures a les seves preguntes sobre alimentació i salut està molt per sobre del grau de certesa que pot oferir la ciència. La proliferació de missatges exagerats i la saturació informativa plantegen grans reptes, però potser el més urgent és explicar amb claredat la incertesa de moltes respostes científiques i desmitificar la capacitat de la nutrició d’oferir certeses.

  • Què han fet i què no han fet CDC-PDeCAT, ERC i PSC mentre han governat la sanitat des de les institucions?

    Portem massa anys de desgovern, corrupció, ineficiència i mala qualitat. No creieu promeses ni paraules, mireu el que han fet fins ara. Cal recordar.

    La Corrupció. Recordem alguns casos emblemàtics

    Boi Ruiz, metge, Conseller de Salut del govern de CIU va ser primer director general de la Unió Catalana d’Hospitals (UCH), la patronal més important de la sanitat privada a Catalunya, i posteriorment va ser president de la mateixa UCH fins a ser nomenant per Artur Mas Conseller de Salut. Varen posar al llop a guardar el ramat!

    Josep Mª Padrosa, director del Servei Català de la Salut va ser del 2007 al 2011 de la junta directiva de la UCH, s’han publicat les seves incompatibilitats per ser a la vegada apoderat de 6 empreses que tenen concert amb el mateix CatSalut que ell dirigeix. Dos càrrecs en una mateixa persona: apoderat empresa privada Rehabilitació «Corporació Fisiogestió» i gerent del CatSalut.

    Josep Prat (enginyer naval), el capità de tres grans vaixells a la vegada, imputat per un jutjat de Reus, arran de la denúncia de la CUP de l’ajuntament de Reus, per irregularitats en la gestió del holding d’empreses (entre elles les sanitàries) Innova, cobrava més de 300.000 euros a l’any. Prat va dirigir el CatSalut de 1998 a 2003. Prat a més tenia un lloc a USP hospitals la major multinacional sanitària privada a Espanya (Quiron i Dexeus a Barcelona). És nomenat per Boi Ruiz el 2011 president de l’ICS. En total: Innova, USP i ICS. Dirigeix tres grans vaixells a la vegada, amb franca incompatibilitat a part de les imputacions d’irregularitats i malversacions. Prat dimiteix d’ Innova i d’USP el dia 11 de gener de 2012 i finalment dimiteix de l’ICS el 28 de juny de 2012.

    Ramon Bagó (l’empresari de SERHS), L’home que es contractava a si mateix, exalcalde de Calella per CIU, vicepresident del Consorci Hospitalari de Catalunya. Investigat per l’oficina antifrau, per casos de suposada corrupció a l’ajuntament de Badalona i al Consorci de Salut Maresma la Selva. La seva empresa SERHS, obté durant 19 anys els contractes de cuina de l’hospital i altres centres de Badalona, el 50% d’ells sense concurs públic, en total 50 milions d’euros dels pressupostos públics.

    Xavier Crespo metge, l’amic de la màfia, exalcalde de Lloret de Mar, diputat per CIU va obtenir 209.000 euros d’empreses filials dels hospitals de Calella i Blanes als quals va ocasionar pèrdues de 2,4 milions d’euros. El cas va ser investigat per la sindicatura de comptes però va ser ocultat (informe Crespo) per la mateixa sindicatura i el departament de Salut. El maig del 2012 el cas torna a ser denunciat pels periodistes de Cafè amb Llet i pel diari El País. Està imputat per aquests i altres afers de suposades relacions amb la màfia Russa de Lloret.

    Pràcticament tots els casos de denúncies de corrupció s’han donat en entitats concertades amb diners públics: empreses, consorcis, fundacions, però no s’han descrit casos en el Sistema de propietat publica subjecte a dret públic (ICS) amb major control.

    La corrupció no és puntual, és estructural, caldrà canviar el «model». Corrupció afavorida pel «model sanitari públic» català, en realitat públic/privat, algunes de les causes afavoridores són amb múltiples proveïdors, amb estatus jurídic molt variat de difícil control. Els Sistemes de contractació i concert han estat d’amiguisme, clientelar i poc transparents. Els interessos econòmics privats, objectiu de lucre i mancats d’ètica han dominat la sanitat concertada. Absència de càstig ràpid i exemplar i poca sanció social en el cas de la rehabilitació. Acceptació legal de «portes giratòries». Manca de transparència absoluta i clara (intel·ligible) de les institucions.

    Grans retallades dels pressupostos públics en sanitat

    Els pressupostos del Departament de Salut el 2010 van ser de 9.875 milions i els del 2014 van ser de 8.290, vol dir una retallada de 1.585 milions. Els actuals prorrogats són de 8.563 és a dir falten encara 1.310 milions dels retallats.

    El que ha comportat degradació de la qualitat dels serveis i precarització laboral dels professionals i llistes d’espera creixents, provocant derivacions creixents de diners públics a empreses privades amb lucre mentre es retallen als centres públics. Hi ha els concerts amb empresa privada de negoci: CAPIO- IDC- Quiron Salut.

    Mentre es retalla als públics de Barcelona, Mataró, Bellvitge, Parc Tauli, i altres, s’augmenten les derivacions i el concert amb Sagrat Cor, Clínica Sabadell i General de Catalunya. Les promeses del conseller Comin s’ha quedat en res amb els actuals governants de salut d’ERC.

    O hi ha casos com Barna-Clínic i altres centres que permeten fer privada amb els recursos públics del mateix centre.

    Concertar amb empreses privades amb afany de lucre serveis que poden fer els equipaments públics

    L’Ajuntament de Barcelona va fer al principi d’aquest mandat municipal una anàlisi i informe de com es gasten els diners públics destinats a sanitat a la ciutat. Es va trobar que el CatSalut destina cada any més de 200 milions d’euros a aquests concerts de negoci. Molts d’aquests serveis els podrien donar amb millor qualitat integrant-los en el Sistema públic. Dos exemples:

    Desprivatització de l’atenció urgent domiciliaria de nits i festius

    Aquest servei estava privatitzat i els representants de l’Ajuntament de Barcelona varen exigir, a l’acabar els terminis del concert, passar-ho a l’ICS. Així es va poder fer amb els criteris de provisió pública, integració al Sistema a partir de l’Atenció Primària, millora de la qualitat assistencial, continuïtat assistencial amb coordinació amb cada equip de Primària, registre de la visita a l’e-CAP i a la HC3 (història clínica del sistema públic) -de manera que el metge de família rebia l’endemà al matí un avís de la visita urgent del seu pacient-, atenció proactiva, prevenció de les cronicitats i reiteració de visites.

    Darrerament impossibilitat, per negativa del govern català actual, de desprivatitzar la rehabilitació ambulatòria i domiciliària

    El Servei Català de la Salut destina cada any més de 9 milions d’euros a empreses privades amb ànim de lucre que presten serveis de rehabilitació a Barcelona.

    Arran de la denúncia d’algun sindicat i un mitjà de comunicació, la Seguretat Social va obrir un expedient fa 4 anys i va sancionar a una de les empreses privades per un frau en aquest sector. Posteriorment quatre districtes municipals, a petició i signatures de les entitats ciutadanes, han aprovat mocions perquè s’estudiï la rescissió d’aquests contractes privats. L’Ajuntament, en els òrgans de govern del CSB, ha demanat el mateix reiteradament aquests anys i de moment ha seguit els interessos privats.

    Podríem seguir amb més exemples, amb els casos de la qualitat d’alguns sociosanitaris privats, de l’atenció sanitària a les residències geriàtriques, de l’atenció a urgències als hospitals, de les llargues llistes d’espera de tot tipus, de la degradació de l’Atenció Primària i Comunitària i la precarietat dels seus professionals. El tema del CAP del Raval Nord ha estat finalment emblemàtic de la posició d’aquests partits en defensa dels interessos del poder de les elits i en contra dels veïns i veïnes del Raval. Cal recordar i actuar en conseqüència.

  • La Capella o el cub? Amb el vist i plau de Salut per als dos espais, l’Ajuntament haurà de triar la ubicació del CAP Raval Nord

    Aquest matí es celebrarà a l’Ajuntament de Barcelona el plenari del mes de maig amb diversos temes al seu ordre del dia. Un d’ells, arrossegant-lo del passat Ple municipal va encarat a «desestimar íntegrament les al·legacions formulades el 31 de gener de 2019 pel Consorci del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)», «extingir la concessió de l’ús privatiu de domini públic municipal de la finca situada al carrer de Montalegre núm. 4, atorgada per acord del Plenari del Consell Municipal de data 28 de juny de 2013 a favor del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA)» i «recuperar immediatament la possessió de la finca» per part de l’Ajuntament.

    Si això s’aprova, la Capella de la Misericòrdia quedaria lliure de nou per poder, per exemple, ser l’espai per la ubicació del nou CAP Raval Nord com defensa la plataforma veïnal per un CAP Raval Nord digne. Però davant l’opció de situar el CAP a l’espai del cub, per un acord entre el Departament de Salut i la Diputació de Barcelona i després que ahir el CatSalut donés el vist i plau tècnic a aquesta proposta, les veïnes del Raval van sortir ahir de nou al carrer. La manifestació va recórrer els carrers de Ciutat Vella i va acabar a plaça Sant Jaume, a les portes del consistori. En un vídeo realitzat per la Plataforma on es convocava a la mobilització, explicaven els motius pels quals la decisió d’un nou CAP no es pot seguir dilatant. Expliquen que les treballadors i usuaris del centre fa més de 13 anys que demanen una nova ubicació, ja que l’actual no compleix amb les normes mínimes d’accessibilitat, salubritat i seguretat

    Des de la Plataforma, tot i saber que «ERC, PSC, PDeCAT, Cs i PP s’han posicionat en contra i volen mantenir la cessió al museu», segueixen demanant que es «revoqui l’acord amb el MACBA i que aquest espai es cedeixi per al nou CAP». També opinen que la proposta del cub «no és viable i menys en els terminis que anuncien». Davant això, i com avís al consistori, anunciaven que continuarien amb l’ocupació de la Capella fins que no es trobés una solució perquè «la salut de les veïnes del raval no pot esperar més».

    Paral·lelament a les accions de la Plataforma i a banda de la manifestació de la tarda, els treballadors dels Centres d’Atenció Primària estaven convocats a les 14h a les portes dels seus llocs de treball per demanar «el CAP Raval Nord a la Misericòrdia Ja».

    El CatSalut valida el cub però incideix que la decisió és de l’Ajuntament

    Tot i la determinació per ubicar el CAP en aquest espai, el Servei Català de la Salut presentava just el dia abans al Ple unes conclusions pel que fa a l’alternativa d’establir al CAP al cub. Amb dues alternatives «idònies», el CatSalut opinava que al Ple d’avui es podria desencallar la ubicació definitiva del CAP Raval Nord.

    Les dues alternatives possibles per ubicar el nou CAP Raval Nord de Barcelona avalades pel CatSalut són l’espai conegut com «el cub», just a tocar del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), la capella de la Misericòrdia. Que de novembre a ara es tinguin dues opcions sobre la taula, per Adrià Comella, director del CatSalut, els fa ser optimistes. En roda de premsa, Comella ha deixat clar que l’última paraula la té l’Ajuntament de Barcelona: «el consistori és qui ha de decidir la ubicació final. Ens agradaria que s’acabés aquest mandat amb una decisió presa de quin serà el futur del nou CAP Raval Nord».

    En fer aquestes declaracions, també han explicat que han enviat els estudis amb pros i contres de les dues opcions que hi ha ara mateix sobre la taula a tots els grups municipals, amb qui també han mantingut converses.

    Ubicar el nou CAP a l’espai conegut com “el cub” suposaria que el centre disposés 500 metres quadrats més que l’opció de la capella de la Misericòrdia i hi hauria també unes 10-12 consultes més. L’edifici seria d’una planta baixa més 4 pisos.

    Aquestes consideracions no són vàlides per la Plataforma que considera que el cub «seria un edifici sense llum, falta d’accessibilitat per les ambulàncies, afectacions per les veïnes i sales d’espera petites». Afegeixen que es perdrien zones verdes i una de les poques oxigenades en un barri densament poblat i amb pocs espais oberts. Denunciaven a més que hi ha alternatives per evitar això que ningú està tenint en compte com per exemple que l’ampliació del MACBA es fes aprofitant el pàrquing de la plaça dels Àngels.

  • Calen experts que dissenyin la transició cap a l’Atenció Primària on volem arribar

    Sembla existir un acord universal en la necessitat d’introduir canvis a l’atenció primària i comunitària (APiC) dissenyada a mitjans dels anys 80. De fet en totes les comunitats i nacions de l’estat espanyol pràcticament no hi ha dia en què no es puguin llegir als mitjans professionals, i fins i tot als generals, propostes de canvis més o menys assenyades. Això sí, en la majoria dels casos es tracta de modificacions menors que no entren a considerar les que caldria introduir en el conjunt del sistema sanitari, en la meva opinió, inevitables si es vol canviar el model i no solament posar uns quants pegats per tapar alguns dels forats pels quals es desagna, cada cop amb més rapidesa, la nostra APiC. A Catalunya no som una excepció, ja que malgrat que l’ENAPISC proclama la seva voluntat de canviar el model no deixa de ser cert que oblida pràcticament totes les modificacions legislatives (de la LOSC i del Decret de Reforma de 1985) que caldria introduir-hi així com altres actuacions relatives a la priorització de la perspectiva salutogènica del sistema sanitari català, a la seva universalització real, a la coordinació/integració dels sistemes d’atenció sanitària, social i a la dependència o la generació d’un veritable Servei Català de la Salut, per posar solament alguns exemples.

    Ja sóc conscient que aquests canvis pertanyen a un nivell superior al de les visions i competències dels que se n’ocupen de l’APiC però seria important que es faci palès des de bon principi que són necessaris si realment es volen canviar en profunditat les coses.

    Però, a més d’aquests problemes de concepte, en la meva opinió hi ha un altre de més pragmàtic però no per això menys important. Es tracta de la manca de dissenys clars i explícits dels camins que cal recórrer per avançar des de la situació actual a la desitjada, de la fase o fases de transició que s’han de travessar en els terrenys conceptual, legislatiu, pressupostari i de finançament i organitzatiu per arribar als objectius de la reforma sense que es generin problemes importants en el funcionament quotidià d’un sistema tan complex i amb tant d’inèrcia com el sanitari.

    Encara no he sabut veure a cap responsable polític de nivell alt o mig explicar públicament i amb detall aquesta fase de transició, en la que no haurien de faltar els calendaris concrets per implantar les diferents mesures necessàries.

    Segurament si algú ho fes el grau de confiança dels interlocutors afectats en la viabilitat dels canvis proposats creixeria de manera exponencial. No hi ha res millor per generar credibilitat que demostrar de forma fefaent que no solament es tenen clars els objectius finals sinó també els mitjans per assolir-los.

    Per tant, em sembla coherent finalitzar aquestes línies demanant als responsables governamentals de Catalunya que ens expliquin com pensen implantar els canvis que necessita la nostra APiC i que concretin en quin temps i amb quins recursos portaran a terme aquesta tasca.

  • CAP Raval Nord: «Que cada palo aguante su vela»

    O dit en català, perquè ho entenguin millor alguns, que cadascú carregui amb el seu mort, en aquest cas no es tracta de mort biològica (que potser també) sinó responsabilitats i conseqüències socials i polítiques dels seus actes i les seves decisions.

    Parlem, una altra vegada, del CAP del Raval Nord cap a la Misericòrdia. En aquesta lluita de les classes populars contra les elits de la ciutat i els seus subordinats com ara ho són determinades institucions, empreses i partits polítics.

    En aquesta lluita eren d’esperar resultats a curt termini però les forces i els mitjans encara són molt desproporcionats. Per una banda una institució «cultural» de les elits que representava el poder: la presidenta del museu, la Sra. Ainhoa Grandes és a la vegada consellera del Grup empresarial immobiliari «Renta Corporación» conegut a Barcelona i al Raval per la seva història immobiliària. Cal veure els interessos econòmics que participen en aquesta institució: banquers (la Caixa i Banc de Sabadell) i multinacionals (com Abertis d’autopistes, Agroaliment del grup Carulla amb 35 empreses d’alimentació i cosmètica, Naturgy de Gas Natural, i altres).

    Per altra banda les entitats ciutadanes i els treballadors del CAP, gent sense poder, que els d’abans diuen que estan manipulats (?), són la plataforma de defensa del CAP Raval a la Misericòrdia: entitats del Raval, la FAVB, la Marea Blanca, Rebel·lió Primària, La Capçalera, FOCAP, alguns sindicats no majoritaris i dues formacions polítiques municipals (sense estructura de partits tradicionals) i altres. Aquests han aconseguit 6.500 signatures per portar el tema al Plenari municipal i 500 adhesions del món de la cultura.

    Però als del «costat fosc de la força» els hi donen suport en els seus interessos, oposats als de la ciutadania i la Salut, altres partits tradicionals: PP, Cs, PDeCAT, PSC i ERC, que han negat (de moment) els interessos ciutadans i defensat els «interessos» de les elits (del capital), perquè són els seus servidors, perquè no podien permetre, a prop de les eleccions, que partits d’esquerres guanyessin la partida, i fonamentalment per deixar clar qui mana encara a la ciutat i al país.

    Espero que els ciutadans els hi facin carregar amb el seu mort.