Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Cal millorar l’atenció en salut mental

    Fins als anys 90 l’assistència psiquiàtrica no estava integrada dins del sistema nacional de salut, ja que aquesta assistència depenia de les diputacions provincials. Amb l’aprovació de la llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) es va integrar l’assistència psiquiàtrica en el sistema de cobertura del Servei Català de la Salut.

    L’atenció a la salut mental prioritza la inserció a la comunitat i combina diverses possibilitats d’atenció en l’àmbit ambulatori, comunitari de rehabilitació, d’internament i d’atenció a les addiccions, tenint en compte les necessitats de les persones malaltes i de les seves famílies. Però això no sempre és així o s’aplica de la manera correcta, ja que per part dels usuaris d’aquest servei no sempre es percep que l’atenció rebuda per Servei Català de la Salut sigui la més adient en alguns casos. Com per exemple: Protocol d’ingrés involuntari.- L’aplicació d’aquest protocol no sempre es realitza correctament, ja que en molts casos intervenen les forces de seguretat en primer ordre abans que ho facin els Serveis Sanitaris. Quan hauria de ser a l’inrevés, ja que estem parlant de malalts, no de delinqüents.

    També existeixen molts dubtes per part dels pacients de com se’ls informa de la medicació que hi prescriuen els psiquiatres. Sobre els ingressos voluntaris o involuntaris, s’ha observat que s’inicia un període d’aïllament total, quan aquest en molts casos no seria necessari. Els malalts mentals també tenen dubtes de com se’ls hi pot ajudar correctament una vegada ingressats. En molts casos consideren que seria positiu estar acompanyats contínuament d’un familiar. Durant els ingressos involuntaris es practica sovint la contenció mecànica (lligar als malalts per immobilitzar-los). Aquesta pràctica es veu poc adequada i es demanen alternatives més humanes. Com apunt a aquest punt, només afegir que una pacient afectada de meningitis va morir després d’estar lligada durant 75 hores en la unitat de Psiquiatria de l’Hospital Central d’Asturies.

    Quines necessitats o reivindicacions per millorar l’assistència als malalts mentals ens han arribat a la nostra plataforma per part d’aquest col·lectiu a la nostra ciutat?

    • Urgències Psiquiàtriques 24h a l’Hospital de Mollet.
    • Boxes adequats a la unitat d’urgències per Psiquiatria.
    • Creació d’una Unitat d’ingressos psiquiàtrics a MolletMantenir plantilles estables.
    • Substitucions immediates de professionals que estiguin absents o de Baixa laboral.
    • Es considera necessari dotar de més hores de psquiatria/psicologia a l’atenció primària.
    • Abans de derivar a un malalt mental des del metge de capçalera a un psiquiatre, es considera adient derivar-lo primer al psicòleg de primària per una primera valoració per iniciar una medicació adequada.

    Les retallades a la Sanitat Pública Catalana hi han posat a aquest col·lectiu en una situació molt precària, ja que els serveis són insuficients i en molts casos, aquests serveis no són gestionats d’una manera adequada o eficient, segons ens han explicat els mateixos usuaris d’aquest servei des de la seva experiència.

    És per això que des de la nostra plataforma en col·laboració amb membres i entitats d’aquest col·lectiu, ens proposem de fer un acte públic pròximament a la nostra ciutat que portarà com a lema «La salut mental avui». Així com fer tot el possible per aconseguir millores i que sigui un servei públic 100×100… Ja n’hi ha prou d’acostar-se a la malaltia mental amb les idees preconcebudes que han estigmatitzat durant segles a les persones amb aquestes patologies i les seves famílies.

  • Ciutadania i Participació social

    El paper coprotagonista de la ciutadania constitueix una autèntica «tercera pota» del Sistema de salut i sanitat, juntament amb la del component Administració / Titularitat i la de professionals / treballadores.

    Una Comissió de treball

    D’aquesta i altres coses rellevants hem estat debatent en una comissió anomenada de «desprivatització» que s’ha reunit al Ministeri de Sanitat en quatre ocasions en els últims quatre mesos. Exploràvem estratègies i mecanismes que puguin permetre una reversió, una recuperació, un rescat, d’aquells serveis i centres sanitaris que s’ha estat privatitzant sense contemplacions i per diversos sistemes.

    Tindrem ocasió d’exposar els traços gruixuts que hem anat apropant als dos costats de la taula, vuit persones, quatre a proposta del Govern PSOE i quatre pel Grup d’Unides Podem.

    En síntesi es pot avançar de revertir a públic el privatitzat, no és fàcil i així ho sabíem des de l’inici. Però també vam concloure que si hi ha voluntat i determinació política, és possible. El cas de l’hospital d’Alzira al País Valencià és paradigmàtic.

    També que les fórmules de recuperació a «públic» han de ser rigoroses, particulars, gairebé a mida, com a conseqüència d’aplicació estricta de les clàusules de concessió o concertació, amb inspeccions sistemàtiques, amb rendició de comptes, amb criteris d’eficiència, amb valoració de dates i períodes acordats i sobretot amb compliment impecable de les lleis i normatives que regulen la prestació de serveis públics, com la sanitat (o l’educació o les atencions socials oa la dependència). I en aquest context emergeix un punt de gran entitat:

    La participació de la ciutadania

    Habitualment en els Desenvolupaments legislatius o normatius se sol esmentar el «capítol PARTICIPACIÓ» al final de text amb un caràcter formal, un toc de bé fer, o com a simple constància d’existència d’aquest important element. La figura de la representació i les funcions d’aquesta ciutadania sol estar molt limitada a una presència testimonial. Sovint es parla d’un «florero» incrustat en el si de l’equip de govern o de control.

    Així les coses, la primera acció en, i per, un procés desprivatizador ha de ser un CANVI CONCEPTUAL al respecte. Una nova dimensió de la participació social, inclosa la ciutadana, pel que fa a funcions, habilitats, competències i fins responsabilitats i complicitats.

    Cal rebutjar el sofisma que per intervenir, i encara més decidir, en matèria de sanitat és necessària una acreditació acadèmica (en el sector) i / o una determinada preparació tècnica. No es pretén que les persones interfereixin procediments mèdic-sanitaris (ni tècnics) sobre com executar les prestacions. Aquesta funció correspon a l’equip de personal professional capacitat. Però SÍ que co-ajudin a concretar quin tipus de sistema de salut trien i construeixen, a quin tipus d’atenció aspiren, que esforç estan disposats a aportar, que visió crítica externa s’introdueixen, i com estan presents i són garants en els mecanismes de control i rendició de comptes.

    Codecisió – titularitat

    Finalment és aquesta mateixa ciutadania qui finança, mitjançant impostos, tot el sistema i per tant ha de ser considerada co-titular, co-decisòria, vinculant. A més de ser la receptora i l’objecte final de les atencions sanitàries. Ha de tenir veu i també vot. Ha de implicar-se i lluny de ser tractada com a «client», o simple usuari, o pacient passiu, i ha de rebre consideracions de coprotagonista.

    Aquesta participació ha de comprendre una sèrie de segments heterogeni i orientar-se a reequilibrar i reduir / eliminar les desigualtats; ja siguin de gènere, socioeconòmiques, d’origen, ètnia i cultura, de discapacitat, etc. Gràcies a la seva dimensió inclusiva, solidària i universal.

    Així s’ha de garantir la participació activa, de la representació ciutadana a més d’agents socials ja incorporats, consells, en debats, en òrgans de direcció, disseny estratègic, planificació i de control.

    L’acreditació per a aquestes formes de participació respondrà al seu mateix caràcter, objectiu, tipologia, compromís pel sistema sanitari públic (els lobbys ja estan presents). En qualsevol cas evitant possibles incompatibilitats o conflictes d’interessos, sense afany de lucre, sense esponsoritzacions ni finançaments de la indústria o del mercat. Parlem bàsicament de AA.VV. de plataformes socials i marees, entitats en defensa del sistema públic de salut, entitats cíviques compromeses i en conclusió la ciutadania organitzada i apoderada.

    Un paper rellevant serà la col·laboració social en l’elaboració de plans estratègics, per a una formació intel·ligible de la ciutadania, participar en informes tècnics o epidemiològics, en guies de bones pràctiques, en apunts de gestió des de l’òptica de qui rep l’assistència. Igual presència en controls de qualitat, avaluació econòmica i maneig financer, suport actiu en el social i mediàtic a les diverses actuacions desprivatitzadores, en mecanismes de control i rendició de comptes i en implementació i desenvolupament d’auditories ciutadanes.

    Sense aquesta aliança democràtica i sense la reciprocitat de respecte i empatia amb la ciutadania organitzada no es podrà construir un autèntic sistema nacional i públic de salut.

  • Filtres minvants

    Els principals problemes amb la informació de salut ja no són l’escassetat i la dificultat d’accés. Ho eren fa a penes dues dècades, però en aquest breu temps les tecnologies digitals han transformat l’ecosistema informatiu. Els problemes d’ara tenen a veure més amb l’abundància, la saturació, la bidireccionalitat, la credibilitat, la proliferació de missatges falsos i, sobretot, la capacitat de filtrar i assimilar la informació. Probablement són preferibles aquests problemes als derivats de la carestia. Però aquestes noves dificultats tampoc afecten a tothom per igual: hi ha una bretxa digital, amb ramificacions socioeconòmiques, que condiciona l’accés a la informació i la seva interpretació. La sociòloga Belén Barreiro, en el seu assaig La societat que serem, dividia als ciutadans en digitals-acomodats, digitals-empobrits, analògics-acomodats i analògics-empobrits, perfilant així quatre grups amb pautes diferents de consum de la informació i diferent capacitat d’usar-la en benefici de la pròpia salut.

    L’accés a la informació de salut ha donat una bolcada radical amb internet. Mai com ara hi ha hagut tan bona informació de salut a l’abast de la mà i, alhora, tantes escombraries informatives. No és fàcil saber si ara circulen més o menys falsedats que en uns altres temps, però mai com ara ha estat tan fàcil triar malament i equivocar-se amb el menú informatiu, com ocorre també amb el menú alimentari. Això es deu en part a la sobreabundància d’informació, però també a la falta de filtres en molts casos. Els metges i altres professionals sanitaris continuen sent un filtre fonamental i el canal preferent per a informar-se sobre salut, segons l’estudi Els ciutadans davant l’e-Sanitat, realitzat en 2015 per l’Observatori Nacional de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Però aquest estudi mostra també que el 60,5% dels ciutadans usa internet per a informar-se sobre salut, mentre que només la meitat (53,8%) recorre ja als mitjans de comunicació, que són l’altre gran filtre de la informació.

    El periodisme continua tenint més credibilitat que internet en el seu conjunt, però el panorama no és encoratjador. Els periodistes de salut tenen ara més recursos per a fer bon periodisme, i de fet mai com ara hi ha hagut tan bons exemples, però el nivell d’exigència també ha augmentat, perquè la població està més informada i té més oferta informativa i més possibilitats de contrastar. A més, cal tenir en compte que la revolució digital ha transformat i precaritzat la professió i les empreses periodístiques. El periodisme ha perdut el monopoli de la intermediació informativa, a l’una que han cobrat major protagonisme altres agents, des dels metges i investigadors fins als comunicadors més o menys professionals, que informen directament el públic. El resultat ha estat una transformació de l’ecosistema de la informació biomèdica en el qual el filtre del periodisme ha anat perdent rellevància.

    En els mitjans de comunicació espanyols hi ha ara menys periodistes especialitzats en salut i menys espai per a aquest tipus d’informació, segons constata l’estudi Com les tecnologies digitals estan influint en la informació de salut, coordinat per Carlos Cachán, de la Universitat Nebrija. Aquesta recerca, que ha analitzat de forma quantitativa i qualitativa els esdeveniments, les fonts i les rutines dels professionals de la informació, constata no obstant això que la salut és un dels assumptes informatiu de major interès i complexitat, que requereix periodistes especialitzats i amb experiència. Alguns dels mals i deficiències de la informació periodística de salut tenen a veure amb aquesta discordança entre la demanda de social de periodistes experts, capaços de filtrar la informació i donar-li significat, i la falta de recursos per a aquest periodisme especialitzat en els mitjans de comunicació.

  • L’accessibilitat a l’Atenció Primària: estem perdent la batalla?

    Des fa 26 anys treballo a una àrea bàsica de salut (ABS) urbana al BCN Nord-Maresme; al començament, la majoria dels metges de família teníem un “cupo” de 2200 a 2300 pacients, visitàvem de 30 a 35 pacients per dia i teníem, amb alguna excepció, llistes d’espera inferiors a 5 dies. En l’actualitat, els 10 metges de capçalera de l’ABS tenim 1770 pacients assignats (mitjana per facultatiu), un nombre de visites similar a la de fa 26 anys i unes llistes d’espera que s’han enfilat a 2 o 3 setmanes en la majoria dels professionals.

    La situació a moltes altres ABS de Catalunya no és diferent i actualment s’esdevé sovint que, quan un pacient demana hora per al seu metge de capçalera, se li diu que haurà d’esperar més de 15 dies per a la visita o, si no pot esperar, serà atès “d’urgències” per un altre professional, el qual se n’ocuparà del motiu (un de sol) que genera aquesta “urgència”.

    Com hem arribat a aquesta greu situació que destrueix un dels pilars de l’atenció primària (AP) com és l’accessibilitat del pacient al seu metge? Què cal fer per canviar-ho?

    • Al meu entendre, a part de l’envelliment de la població, que comporta més morbiditat, i la tendència creixent de la societat en cercar solucions mèdiques als problemes vitals, el factor més poderós que explicaria aquesta deriva negativa és el poc interès i encert que han tingut els gestors i els professionals mèdics en aplicar una bona gestió en la demanda assistencial.
    • Una bona gestió en la demanda assistencial, i en les necessitats de salut, passa principalment per: limitar les reconsultes no necessàries, ser el màxim de resolutiu i flexible en cada visita, saber gestionar correctament la incertesa, no fer activitats sanitàries d’utilitat baixa o dubtosa, fomentar l’autocontrol i autocura dels pacients i comptar molt amb la resta dels professionals de l’ABS (especialment amb infermeria).

    Si fem aquesta bona gestió, tindrem menys visites cada dia i més temps per visita, això ens permetrà ser més resolutius i aplicar millor les pautes per evitar reconsultes no necessàries. D’aquesta manera, aconseguirem també disminuir la nostra llista d’espera (cercle virtuós). També tindrem més temps per ocupar-nos dels pacients que no vénen a la consulta (no hem d’oblidar que som metges de tot el “cupo” i no només de la població que ve a visitar-se), per fer activitats comunitàries, de recerca i docència,

    Si el professional mèdic no sap, no vol o no pot fer una bona gestió de la demanda assistencial, cada cop tindrà més visites i aquestes seran més curtes, de menys qualitat i menys resolutives. Tot això afavorirà més reconsultes que faran créixer també la llista d’espera (cercle viciós).

    El pacte aconseguit amb el Departament de Salut fa alguns pocs mesos hauria de limitar el nombre total de les visites diàries per metge, però no dóna una bona solució del com i de per qui seran atesos els pacients que no “càpiguen” a l’agenda diària tancada del facultatius i pot posar en risc l’atenció longitudinal dels nostres usuaris.

    En moltes ABS de Catalunya existeix l’estructura del metge “d’urgència” (a la pràctica soluciona principalment les demandes no urgents dels pacients que no poden esperar la llarga llista d’espera del seu propi metge), això fa que els metges-metgesses que tenen llistes d’espera inacceptables no rebin cap estímul ni feedback eficaç per mirar de canviar la situació.

    Els nostres gestors mai no han premiat ni reconegut els professionals que han estat curosos en gestionar bé aquests aspectes i els metges-metgesses que no s’esforcen en solucionar aquesta problemàtica, no reben motivacions eficaces per actuar-hi.

    Hi ha molts col·legues que s’equivoquen en pensar que l’excés de demanda a l’AP, que provoca llistes de treball massa plenes i llistes d’espera massa llargues, és culpa només de la manca de recursos abocats en salut (sempre els haurem de reclamar) o en el mal ús que fan molts usuaris dels serveis sanitaris (sempre hi hauran pacients aprofitats).

    Penso que, si volem tenir una AP resolutiva i accessible, és fonamental que els nostres metges i gestors considerin com a tema prioritari la correcta gestió de la demanda assistencial i rebin una correcta formació i motivació per aplicar-la.

    Aquest és un article publicat a la web del FoCAP escrit per un metge de família de l’ICS del Maresme

  • Amiant i frens al Metro, una perillosa combinació del passat

    L’amiant descobert al Metro de Barcelona, concretament a la pintura bituminosa que protegeix els baixos dels trens, sembla amagar involuntàriament altres amiants, dels quals poc es parla als mitjans de comunicació. Aquests també es troben aquí, al suburbà: en equips d’alta tensió, en sostres de sales tècniques, en components elèctrics; tant de trens, com en sistemes de senyalització, i fins i tot, en sostres trencats d’alguna estació.

    Però, sota el meu punt de vista, res d’això revesteix tanta importància i gravetat com l’”ús continuat i massiu en les dècades del 1950 al 1990 com a mínim, en les pastilles de fre amb amiant dels trens del Metro de Barcelona”. 40 anys, que probablement siguin més, en la forquilla de temps fins la seva total retirada i prohibició d’ús. No obstant això, hauran estat suficients com per escampar quantitats importants d’aquesta fibra en els túnels i estacions, resultat lògic de l’acció de frenada i del desgast en les pastilles que contenien aquest mineral.

    Dit tot això, la paraula tècnica “friable, o no friable”; molt utilitzada a manera d’escut mediàtic per part de la direcció de TMB, es converteix en un simple joc de paraules per evitar l’inevitable: que es posi el focus on cal posar-lo quan ens referim a la capacitat de dispersió en els túnels de partícules microscòpiques sense cap control. I això no agrada. I menys a TMB.

    Potser, els lectors pensin que en no utilitzar-se l’amiant en l’actualitat, el problema ja no existeix, però les fibres que han estat despreses en el passat no s’han convertit automàticament en biodegradables i tampoc han desaparegut dels túnels com per art de màgia. Aquests no han estat sotmesos a cap tipus de neteja, com podrien ser tècniques d’encapsulament en els llocs on ja estiguin posades aquestes fibres, i que així, no segueixin viatjant allà per on caiguin en funció del vent o del moviment mecànic per treballs diversos.

    Per tant, les fibres d’amiant despreses dels antics frens haurien d’estar aquí, per on els trens del passat han viatjat durant 40 anys com a mínim, durant una mitjana de 16 hores diàries, els 365 dies de l’any. Es plantegen quantes vegades frena un tren en aquest termini de temps?. Doncs, sembla ser que aquestes fibres “no existeixen, no hi són, en no ser detectades”. TMB afirma que l’ambient que respirem al Metro de Barcelona és innocu, en no existir una suficient concentració en fibres d’amiant, basant-se en les dades obtingudes “amb el mètode que obliga la llei”.

    Cal ressaltar, i posant en dubte aquesta última afirmació amb la qual es justifica una vegada i una altra TMB, que al Metro de Madrid la presa també va ser negativa en una cotxera després d’haver perforat sostres amb Amiant. No obstant això, en tornar a prendre mesures de mostres en sediments i pols de la zona on s’havien realitzat aquests treballs, sí que es va detectar la presència d’amiant, amb resultats totalment diferents, per desgràcia dels que hi el respiraven.

    És evident, doncs, que unes partícules despreses dels frens entre els 50 ‘i els 90’ no estaran esperant a flotació constant per l’ambient fins deixar-se atrapar per uns aparells que només mesuren en l’aire. Per lògica i coherència això és pràcticament impossible, ja que estaran més que posades i instal·lades en l’entorn dels túnels i estacions: al balast, en el formigó, en els cables que recorren centenars de quilòmetres per parets laterals, en múltiples caixes d’equips, en ventilacions o en pous. Els múltiples racons existents al Metro de Barcelona poden ser la llar d’aquest fatal mineral per a la salut de qui el respiri, sobretot les més antigues (L1, L3, L4 i L5) mentre TMB tira pilotes fora.

  • L’Atenció Primària també formarà part del protocol de detecció de maltractaments a la infància

    El Departament de Salut i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies han presentat aquest matí el nou ‘Protocol d’actuació de maltractaments a la infància i l’adolescència en l’àmbit de la salut’. Han explicat que una de les novetats del document consisteix en ampliar el paper dels professionals d’atenció primària i comunitària en la detecció d’aquesta problemàtica. Per poder fer això, els hi donaran eines en la seva actuació per ajudar a diferenciar què és un maltractament i què no, reduir el marge d’interpretació subjectiva i afavorir la detecció i notificació de casos.

    La consellera de Salut ha subratllat que el protocol ha de servir per millorar l’eficàcia en la detecció del maltractament però també per ajudar a les famílies a prevenir aquestes situacions. Vergés ha ressaltat que, per primera vegada, el protocol inclou la detecció de possibles maltractaments en la primària, com a centre del sistema que suposa.

    El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, ha destacat la importància de la prevenció i la detecció precoç del maltractament. En aquest sentit, ha remarcat que “abans que la vida o la salut d’un infant o adolescent es vegi greument compromesa, hi ha senyals i maltractaments inicials sobre els quals cal posar totes les antenes socials que ens ajudin a detectar-los.” Creu que aquest protocol el que fa és posar «el benestar i les necessitats de l’infant al centre», ja que farà que no hagin d’explicar els fets viscuts diverses vegades, evitant així la revictimització. «Protegir els infants perquè no hagin de patir en aquest sentit és un dels objectius que compartim els dos departaments», ha afegit el Homrani.

    En l’explicació del protocol, han traslladat que un dels seus avenços és la voluntat d’evitar la victimització secundària dels infants i adolescents, sense caure en l’infradiagnòstic, per exemple evitant la repetició de les diligències que es practiquen en aquests casos i actuant, en general, amb mínima intervenció, amb rapidesa i amb especialització, de manera que no es prolongui de manera innecessària el seu patiment.

    En l’elaboració del protocol han col·laborat més d’una seixantena de professionals de diferents disciplines i nivells assistencials de Catalunya, a més de professionals de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Per la seva banda, el Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut) han informat que han reordenat el model d’atenció tenint en compte les necessitats i expectatives actuals.

    En aquest sentit, asseguren que, d’una banda, el protocol contempla la formació i sensibilització dels professionals sanitaris, amb especial èmfasi en els d’atenció primària. D’altra banda, preveu crear progressivament equips funcionals experts en abusos sexuals i maltractament greu, distribuïts pel territori i encarregats de fer el diagnòstic sanitari i el tractament inicial i d’assessorar els professionals de primària i dels hospitals. Aquest equips s’aniran integrant en les unitats d’atenció integrada que anirà desplegant la DGAIA.

    A més, s’està desenvolupant un apartat a l’eCAP (la història clínica informatitzada d’atenció primària) que permeti als professionals d’atenció primària introduir dades d’infants atesos amb indicadors de risc de maltractament. Aquestes dades es connectaran amb el Registre Unificat de Maltractaments Infantils de Salut (RUMI salut), que des del 2009 permet recollir informació de casos atesos als hospitals de Catalunya amb servei de pediatria, ginecologia i obstetrícia.

    Així mateix, per facilitar que els professionals recullin la informació de forma més estructurada s’han dissenyat tres models de documents: la fitxa de notificació de situació de risc o desemparament infantil dels serveis de salut, l’informe d’atenció sanitària, i el comunicat judicial; tots tres models s’incorporaran als sistemes dels diferents dispositius sanitaris, que es nodriran progressivament de les dades de les pròpies històries clíniques de cada nivell assistencial.

    Proactivitat dels professionals i valoració integral dels casos

    Durant la presentació dels protocols, han a detecció de qualsevol tipus de maltractament (físic, psicològic o emocional, per negligència o abandonament, abús sexual, etc.) requereix d’una actitud proactiva per part dels agents implicats i la seva valoració final com a tal ha de ser fruit d’un estudi global, que uneixi les visions sanitàries i psicosocials. El protocol, per exemple, apunta indicadors de sospita –en infants i adolescents, però també en pares, mares i tutors- per avaluar si s’està davant d’un cas de maltractament i estableix quines actuacions (proves, exploracions físiques, entrevistes) i tractaments s’han de seguir en funció de la gravetat dels fets.

    A més, d’una banda, el protocol dedica un apartat específic per al maltractament prenatal, el que té lloc quan no s’ofereix al fetus totes les atencions que li calen; és a dir, quan una gestant, per exemple, s’alimenta de forma deficient, consumeix drogues, està en una situació de vulnerabilitat o està sent maltractada, tal i com es recull en el protocol de violència masclista.

    De l’altra, la guia també recomana actuacions per detectar el maltractament en nadons. En aquest sentit, s’entén que un moment de gran vulnerabilitat són aquests primers mesos de vida, sobretot si es tracta del primer fill o filla. Llavors, diversos factors poden generar frustració en els progenitors, un fet que sumat al desconeixement del risc que pot suposar sacsejar un nadó, pot generar situacions que posin en greu risc la seva vida. En el protocol recomanen fer cerca activa de signes de fatiga dels progenitors i fer consell preventiu sobre el sacseig des dels serveis de neonatologia dels hospitals i de forma coordinada amb els centres d’atenció primària.

    Per últim, el protocol també vetlla per protegir els professionals sanitaris que, sovint, viuen situacions d’estrès emocional important en atendre infants o adolescents que pateixen o estan en risc de patir un maltractament. En aquest sentit, es remarca la necessitat que les entitats proveïdores on presten servei els professionals els garanteixin recursos i condicions de treball que els facin sentir segurs per a actuar com correspongui.

  • Quan els polítics no saben fer la seva feina

    Cada dia és més freqüent sentir dir que un determinat polític és poc o res competent per dirigir i assumir la complexitat estratègica del sector per al qual ha estat nomenat. Una expressió bastant comuna utilitzada és la de «li va gran el càrrec» i també la més vulgar de «no domina el cotarro». La veritat és que cada dia abunden més aquestes tipologies de responsables polítics que són nomenats habitualment per raons d’afiliació a la força política que domina el govern sense altres mèrits personals i/o professionals de relleu que facin esperable que l’interessat/da sigui portador de projectes estratègics brillants i capaços de millorar significativament els abundants problemes que pateixen habitualment sectors com sanitat, educació, dependència o economia, per posar uns quants exemples paradigmàtics.

    Si els polítics no saben fer la seva feina i, a més, no coneixen bé el terreny, una opció prudent és envoltar-se d’un bon equip de col·laboradors tècnics, que siguin capaços de compensar les mancances del cap que té la confiança governamental. Però aquesta opció marcada per la prudència sovint no és utilitzada correctament, a vegades per errors en l’elecció dels col·laboradors i en altres ocasions perquè aquesta elecció està interferida per les altes esferes del govern o del partit en forma de pressions per proporcionar algun càrrec vistós a companys amb el mateix carnet.

    En sistemes i sectors tan complexos i de provisió tan diversificada com en el cas del sanitari o l’educatiu el disseny estratègic és essencial per aconseguir que l’efectivitat i l’eficiència dels proveïdors dels serveis arribi a uns nivells òptims. Quan la política i la planificació estratègica no existeix o és dèbil o defectuosa es produeix el fenomen conegut com el segrest dels decisors polítics pels gestors. En aquestes situacions els directius de les entitats proveïdores assumeixen competències i funcions que no els corresponen i planifiquen tant en el nivell estratègic com en l’operatiu. També en el terreny de les inversions importants i molt costoses.

    Quan els polítics no saben fer la seva feina els sistemes de serveis entren en una dinàmica de descentralització anàrquica caracteritzada per la independència gairebé total en la presa de decisions per part de la perifèria del sistema i per la generació d’importants riscos i despeses poc justificables a nivell general, encara que puguin ser-ho des d’una perspectiva local. Aquestes despeses incontrolades les acabem pagant tots els contribuents.

    Quan els polítics no saben fer la seva feina seria imprescindible aplicar el principi de Peter de forma precoç i rigorosa per evitar que càrrecs i funcions importants per a la ciutadania siguin exercides per persones que es poden veure superades en el seu nivell màxim de competència i que corren el risc imminent de caure en la incompetència greu.

    És segur que la ciutadania, amb independència de la seva perspectiva ideològica, agrairia molt que els polítics que governen tinguin la competència necessària per exercir els seus càrrecs. No sé si en el nostre país és veritat això que ens manen els millors.

  • Els valors dels professionals de la salut

    Crec que els professionals hem de ser els primers a tenir assumit que la salut no és l’absència de malaltia, que la malaltia és només un determinant més (important sí) de la salut i que la resta dels determinants, a més de la genètica, estan en les condicions de vida: habitatge, treball (o no treball), recursos econòmics, educació, medi ambient, gènere. La salut és tenir suficient autonomia per portar a terme els nostres projectes de vida. Per això som professionals de la salut i visitem persones, no malalties.

    He fet meus els següents valors per intentar exercir bé la professió, crec que els professionals de la salut han de ser: experts, acollidors i solidaris.

    • Expertesa, que vol dir saber el què hem de fer (i el què no hem de fer) i fer-ho bé. Un professional expert és el que té els coneixements amb l’evidència disponible, posats al dia, però a més, té experiència, fruit de l’aprenentatge, la pràctica i el sentit comú (això vol temps) i desmitificar les grans i innovadores tecnologies. El primer «no fer més mal». Els protocols i guies clíniques poden ser una ajuda al que hem de fer (tot reduint la variabilitat clínica indesitjable) però sempre s’hauran d’adaptar a les necessitats, característiques i demandes del pacient.
    • Acollidors, amables, respectuosos, respectant l’autonomia i la dignitat del pacient, tractar-lo com a persona (no com a malaltia) dialogant, donant informació, respectant la intimitat i prenen les decisions conjuntament. És una gran responsabilitat tenir el cos i l’ànim del pacient en les nostres mans (amb la seva angoixa, la seva vergonya i la por).
    • Solidaris, amb la resta de professionals i de nivells assistencials, fent un sistema sanitari públic de qualitat i sostenible, no «medicalitzar» innecessàriament, confiar també amb la força curadora de la paraula i de la mateixa natura, donar ànims i esperança.

    És evident que per poder practicar aquests valors s’han de tenir unes condicions de treball òptimes, tan laborals, personals i estructurals, cosa que ara no es dóna en molts sectors del nostre sistema de salut. I per fer bé les funcions de professionals de la salut s’ha de ser una persona forta, tant en conviccions, vocació, com amb aptituds personals i morals. Tenim en les nostres mans, en les nostres decisions i accions, la salut i la vida d’una persona, i això és molta responsabilitat.

    Tot això crec que hauria de formar part també de la docència dels estudis universitaris i de la formació/avaluació continuada durant l’exercici professional.

  • CCOO, UGT i SATSE convoquen el 3, 4 i 5 d’abril vaga a la sanitat concertada de Catalunya

    Comissions Obreres, UGT i el sindicat SATSE, d’infermeria, convoquen vagues a la sanitat concertada els dies 3, 4 i 5 d’abril. El motiu principal és que les patronals del sector, un cop firmat un conveni amb aquests sindicats, haurien firmat un altre acord extraestatutari, amb el Sindicat de Metges, cosa que creuen que posaria en perill alguns dels aspectes claus pactats en el seu dia en el conveni del sector.

    El conveni de la sanitat concertada (SISCAT), que afecta gairebé 50.000 treballadors i treballadores a tot Catalunya, va ser signat el passat mes de novembre després de més d’un any de negociacions. El Conveni del SISCAT sempre ha estat l’eina per garantir els drets econòmics, socials i laborals de tots els treballadors i les treballadores, i per això, els sindicats convocants el defensen com l’únic instrument per fixar les condicions de treball i ocupació dels i les professionals del sector sense discriminar cap col·lectiu.

    El fet és que quan es va firmar el conveni amb CCOO, UGT i SATSE, el Sindicat de Metges ja va mostrar les seves reticències. En aquest sentit el conveni general de la sanitat concertada  recollia les principals demandes dels sindicats signants. No obstant això, el novembre passat, coincidint amb les mobilitzacions dels metges i treballadors de l’atenció primària, Metges de Catalunya va convocar els seus afiliats a una vaga en el sector concertat. Es va fer per recuperar plantilla, reduir la contractació temporal o equiparar la retribució salarial i remunerar el preu de l’hora de guàrdia mèdica al mateix valor que l’hora ordinària de treball.

    Just després d’aquesta mobilització liderada per Metges de Catalunya (MC), es va arribar a un acord específic, dit també conveni extraestatutari, amb les patronals del sector i també amb la Generalitat.

    Josep Maria Yagüe, responsable d’Acció Sindical de la Federació de Sanitat de CCOO i Inma Vivar, responsable de sanitat privada de la UGT de Catalunya coincideixen a indicar que “quan es va firmar el conveni del sector, des de la Generalitat es va dir que no es posarien més fons, perquè tot estava vinculat a l’aconseguiment de l’equilibri pressupostari”. L’Administració pública és el principal client de la sanitat concertada a Catalunya.

    Temps per visites o activitats formatives

    La sorpresa dels afiliats a CCOO, UGT i el sindicat d’infermeria, SATSE, ha vingut quan, veient el que s’ha pactat amb MC, dedueixen que aquest implica més aportació econòmica. En aquest sentit posen com a exemple, que garantir 12 minuts la visita d’un pacient adult, inclòs en l’acord amb metges, té uns costos econòmics, o, que aquests professionals tinguin un temps per dedicar-lo a activitats extrafacultatives pot suposar haver de dedicar-hi també més fons que, temen, es podria retallar del que s’ha compromès en el conveni.

    Yagüe explica que necessitat de millorar la formació la tenen, a més dels metges, altres professionals del sector, “des dels tècnics i tècniques de laboratori fins al personal de neteja, perquè a ningú se li escapa que sense una bona neteja no hi ha bona sanitat”. A més, CCOO i UGT, afirmen que tenen junts 10 dels 15 llocs a la taula negociadora del conveni,  i que també tenen facultatius en els seus rengles. Per tant, no consideren que en el sector s’hagi d’anar cap a firmar convenis de franja.

    Els punts assolits en el darrer conveni del sector que els sindicats consideren que estan en perill són:

    1. Els increments retributius dels anys 2019 a 2020.
    2. El cobrament de la retribució variable (DPO).
    3. La reducció de jornada.
    4. La baixa per incapacitat temporal al 100% des del primer dia.
    5. Les millores socials assolides.
    6. L’equiparació entre professionals de l’àmbit de primària i hospitalària.

    La primera actuació vinculada amb la vaga es farà el 3 d’abril amb una concentració davant de l’Hospital de Sant Joan de Déu a les 10,30 del matí.

  • Disquisicions significatives

    L’expressió «estadísticament significatiu» no és fàcil de definir amb propietat, ni tan sols per a alguns investigadors, però això no ha impedit que hagi fet fortuna més enllà de l’àmbit tècnic. La Real Academia Espanyola (RAE), en el seu mapa de paraules associades a «significatiu», identifica «estadísticament» com la més habitual; i, en l’edició de 2001 del seu diccionari, va actualitzar l’anterior definició de «significatiu» (Que dóna a entendre o conèixer amb propietat una cosa) substituint «propietat» per «precisió». Efectivament, la significació estadística és una qüestió de precisió en els resultats de la recerca. En la pràctica, la diferenciació categòrica entre els resultats estadísticament significatius i els que no els són es visualitza sovint com una ratlla nítida que separa les intervencions mèdiques que funcionen de les que no, i fins i tot els estudis que mereixen publicar-se i els que no. Aquesta dicotomia no és només una arbitrarietat que casa malament amb la multiforme realitat clínica, sinó a més una font de mala ciència.

    Fa ja temps que els estadístics caminen remugant un manifest contra l’etiqueta «estadísticament significatiu». Molts són conscients que es tracta d’un controvertit segell de qualitat que crea no pocs problemes en interpretar els resultats. La convenció de decidir si els resultats d’un estudi confirmen o desmenteixen una hipòtesi científica amb l’únic criteri de la significació estadística (normalment , p<0,05 o p<0,01) és una font d’equívocs i falses conclusions. El terme «significatiu» ja va ser considerat com un dels més ambigus en ciència per la revista Nature, i ara (20 de març de 2019) tres estadístics han tornat a la càrrega en la mateixa revista amb un article en el qual demanen la retirada de la significació estadística en els articles científics. Als tres autors, s’han sumat 250 signatures de suport en les primeres 24 hores i, al cap d’una setmana, les de més de 800 científics de 50 països, incloent estadístics, investigadors clínics i metges, biòlegs i psicòlegs.

    El principal argument dels autors és que en la meitat dels articles científics (51% dels 791 analitzats) s’assumeix erròniament que uns resultats «no significatius» impliquen que «no hi ha efecte», entre altres falses conclusions que adulteren la recerca. John Ioannidis, un dels principals experts en metodologia de la recerca biomèdica, va intervenir en la polèmica l’endemà passat rebutjant aquesta proposta. «La significació estadística representa un obstacle per a les afirmacions infundades», va escriure. «Eliminar aquest obstacle podria promoure el biaix. Les ximpleries irrefutables serien moneda comuna». En la seva opinió, per tant, seria pitjor el remei que la malaltia. La revista Nature, en el seu comentari editorial que acompanya al text dels estadístics, reconeixia que no es pot interpretar una recerca amb l’únic criteri de la significació estadística, perquè això implica biaixos, sobrevalorar alguns falsos positius i passar per alt alguns autèntics efectes. Però deia que no canviarà la seva forma d’avaluar els manuscrits perquè no albira una alternativa millor, més enllà que els autors necessiten més i millor formació estadística.

    El debat no és estèril, ni molt menys, perquè probablement ajudarà a trobar solucions per a reduir les conclusions falses. Vistes les coses des de fora, resulta encomiable la voluntat de transparència i autocorreció de la ciència, però no deixa de sorprendre l’enorme proporció d’estudis publicats amb interpretacions equivocades. Per a molts metges, aquest debat els permet constatar, una vegada més, l’abisme que mitjana entre les disquisicions estadístiques i la realitat clínica, perquè saben bé que una cosa és la significació estadística, s’interpreti com s’interpreti, i una altra la rellevància clínica. Però potser el més cridaner és alguna cosa que ens incumbeix a tots: l’enorme dificultat de gestionar la incertesa de la salut.