Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Comprendre el sentit de la medicina

    Què pensa un nou estudiant quan entra a la facultat de medicina? Quina idea en té de la seva carrera professional? En les darreres dècades la medicina ha progressat molt, s’ha tecnificat sobre manera i a això devem, en part, les millores en l’esperança i la qualitat de vida. Els tractaments ―siguin farmacològics, quirúrgics o mínimament invasius― s’han fet més complexos i costosos i per comprovar-ho sols cal veure l’increment de la despesa sanitària, que està pel damunt del creixement de la riquesa del país. La tecnologia té quelcom de fascinant i, sovint, els mitjans de comunicació es fan ressò, hiperbòlicament, de les seves aportacions com, per exemple, la cirurgia assistida per robots o la innovació que suposa la transmissió d’una intervenció des d’un quiròfan equipat amb tecnologia 5G. Sens dubte, qualsevol nou estudiant de medicina se sent captivat i enlluernat per totes aquestes eines que potencialment pot tenir a les seves mans.

    Aquest estudiant ―que entra a la facultat de medicina amb un currículum escolar brillant i una nota de tall excel·lent a la selectivitat― de ben segur que vol seguir els passos dels professionals que utilitzen els últims avenços tecnològics i estan amatents al resultat de la seva última recerca, al que està venint i al què pensa que serà el seu present. Tanmateix, aquest estudiant de medicina té moltes probabilitats de treballar en llocs on atendrà persones sanes o malaltes que no requeriran l’aplicació de tècniques gaire sofisticades ni l’ús de tractaments complexos i costosos. Especialitats en què, afortunadament i en bona part dels casos, no hi ha en risc cap vida. Això pot fer que quan ja sigui un professional especialista se senti decebut en no assolir les expectatives de quan era estudiant.

    Com combatre aquesta mediatització entusiasta per la tecnologia? Convé que tothom, directius dels centres sanitaris i professionals que hi treballen, mitjans de comunicació i ciutadania en general, recordem que la finalitat primera i última de la medicina és curar a vegades, alleugerir sovint i cuidar sempre.

    Necessitem que aquest estudiant de medicina s’identifiqui al cent per cent amb el que s’anomena carta del professionalisme, per la qual les seves accions s’han d’inspirar en els principis de primacia del benestar i d’autonomia dels pacients, atenent els seus valors i preferències, i en la justícia social, amb un compromís ferm per la competència, l’honestedat i la confidencialitat, la qualitat assistencial, la distribució equitativa dels recursos (que sempre seran limitats), l’avenç en el coneixement, la gestió transparent dels conflictes d’interès i la responsabilitat professional.

    Cal emfasitzar el paper, també terapèutic, que té la paraula i una bona comunicació amb els pacients. Aquesta és una habilitat que cal que aprengui, tant en la formació de pregrau com en la formació especialitzada i en la continuada, al llarg de la carrera professional.

    Necessitem transmetre a aquest estudiant de medicina que ha de disposar d’un coneixement científic actualitzat i d’una preparació tècnica òptima i que, a més, ha d’aprendre a comunicar i empatitzar amb les persones, sanes o malaltes, a qui atén. Cal, en definitiva, que comprengui el veritable sentit de la medicina.

  • El nou CAP del Raval i els escuders del capital

    Estic convençut que si el dilema CAP o MACBA a la Capella de la Misericòrdia fos entre fer una escola de música municipal -equipament del tot necessari i absent no només al Raval sinó a tot Ciutat Vella- o un nou CAP a l’espai que actualment ocupa la Capella, no hi hauria dilema, s’hi faria un nou CAP i es buscaria una ubicació adient per a fer-hi una escola de música, municipal. Difícilment ens podem imaginar un context on grups de veïns defensessin la necessitat de disposar una escola de música a cost de renunciar a l’únic espai on s’hi pot construir un nou Centre d’Atenció Primària per deixar enrere l’actual amb greus mancances infraestructurals. És una qüestió de prioritats en un barri on prop del 80% de la població no té cap cobertura sanitària a banda del servei de sanitat pública.

    Com també és una qüestió de prioritats bloquejar la construcció d’aquest equipament sanitari a la Capella de la Misericòrdia. Un bloqueig encapçalat per la fundació del MACBA presidida de manera honorífica ni més ni menys per la Reina d’Espanya, Sofia, i de manera executiva per Ainhoa Grandes Massa, consellera de l’empresa Renta Corporación, empresa immobiliària que ha deixat un rastre de desnonaments al pas de la seva activitat econòmica. Una fundació impulsada econòmicament per Abertis, Agroalimen, La Caixa, Coca-Cola, El País, Freixenet, Banc Sabadell, Fundació Puig, La Vanguardia i Naturgy.

    A la vista de qui encapçala la campanya per evitar que el CAP es faci a la Capella, i dels èxits que han obtingut en aquesta estratègia de bloqueig, de moment, es fa fàcil d’entendre en quin ordre de prioritats queda l’accés a la sanitat pública i de qualitat per aquests personatges, organitzacions i partits que els donen suport. És tan fàcil d’entendre que les organitzacions i partits que han triat prioritzar els interessos de determinats lobbies econòmics en detriment de les necessitats dels veïns del Raval, han de posar en marxa la maquinària de la propaganda a ple rendiment per mirar de generar confusió.

    La primera gran cortina de fum -que encara fumeja- va ser voler fer creure que la cosa anava de sanitat contra cultura, sí?, segur? Veiem…

    Des del 2014 el MACBA disposa del Convent dels Àngels, prèvia habilitació de l’equipament municipal -és propietat pública, de l’Ajuntament- a cost 1.5M€ per a les arques municipals, l’ús principal d’aquest espai -segons es va dir en aquelles dates- havia de ser l’ampliació de l’espai expositiu. A dia d’avui els espais del convent no són emprats com una extensió de la proposta cultural del MACBA: es lloguen al millor postor, per festes, promocions, reunions, filmacions…dels 1.600 € la mitja jornada als 6.800 € la jornada completa, segons l’espai, fins a 5 ambients diferents. Pràcticament 1.800 m².

    Arribats a aquest punt, algunes preguntes, a l’aire: Si no se’n fa ús expositiu perquè gestiona l’espai el MACBA i no l’Ajuntament? Quina credibilitat té la urgència de més espai que fa el MACBA quan no fa ús de tot l’espai de què disposa? Quina garantia hi ha que la Capella de la Misericòrdia no acabarà fent funcions d’equilibri pressupostari com ha passat amb el Convent?, calen més equipaments culturals al Raval però aquests han d’estar en mans de fundacions com les del MACBA? Sanitat contra Cultura?, sí? Fins i tot nombroses persones del món de la cultura de la ciutat han negat rotundament que el problema amb el nou CAP al nord del Raval pogués ser plantejat en aquests termes, però hi ha qui segueix obstinat a posar el centre en el conflicte d’interessos entre aquestes dues necessitats vitals.

    Tot i això els escuders dels interessos econòmics de la fundació del MACBA -PDeCAT, Ciutadans, ERC, PSC i PP- segueixen obstinats en la seva estratègia de confusió a base d’estirabots histriònics com ara deixar sense zona de pràctiques les estudiants d’arqueologia de la UB Raval, encabint en aquest espai de la universitat el nou CAP, una proposta d’ERC que pretenia posar fi a la pugna entre «Sanitat i Cultura» per convertir-la en la triada Sanitat contra Cultura, i Cultura contra Educació, brillant.

    Els escuders afirmen amb vehemència que el que fan, ho fan en benefici dels veïns del Raval, veïns que estan ocupant la Capella de la Misericòrdia per exigir que allà s’hi faci el CAP. Exactament què és el que fan en benefici dels veïns?, mirar de garantir que el MACBA gestioni més espai públic al Raval?

    I quan parlem de veïns en el cas del CAP Raval ho fem en el sentit més ampli, actualment la demanda de la construcció d’un nou cap a la Capella de la Misericòrdia aglutina persones de totes les sensibilitats polítiques, TOTES. I per si aquest consens fos poc s’hi afegeixen les treballadores de l’actual CAP del Raval Nord que fa temps, anys, que exigeixen deixar enrere totes les mancances infraestructurals.

    Departament de Cultura, Comissió de l’Ajuntament, Ple de l’Ajuntament, i ara també el Departament de Sanitat, tots aquests espais institucionals desoint les veïnes que s’han organitzat, per manifestar-se, recollir milers de signatures, passar a l’acció… com no pot ser d’una altra manera el que s’hauria de fer amb el CAP, la Capella de la Misericòrdia, el Convent dels Àngels i el MACBA ho haurien de decidir els veïns del barri del Raval, ni més ni menys.

  • Molta tensió i poca concreció: el ple de l’Ajuntament de Barcelona relega el debat sobre el futur del CAP a l’acord de Generalitat i Diputació

    Una hora i mitja després de l’inici del ple ha arribat el punt que havia de desestimar les al·legacions formulades pel consorci sobre la cessió d’ús de la Capella de la Misericòrdia per part del MACBA. Si la revocació s’hagués donat, s’hagués aconseguit el que els veïns demanaven després de conèixer l’acord que la Diputació de Barcelona i les conselleries de Cultura i Salut van establir ahir: la igualtat de condicions entre CAP i MACBA per a dos espais (la Capella i el cub).

    En una primera intervenció, Gala Pin ha explicat que si el punt s’ha dut al plenari ha estat perquè després de 13 anys ja no es pot arrossegar més aquest tema. Sobre l’acord fet ahir, ha manifestat que des del govern de Barcelona En Comú no posarien cap trava però que aquest no els hi dóna cap confiança. Ha recordat de nou que «el Raval necessita un CAP en condicions i hem de prioritzar les necessitats sanitàries dels veïns del Raval».

    Donat que alguns grups municipals havien demanat que Barcelona En Comú retirés el punt, Gala Pin ha demanat disposar de la Capella «perquè si al final el CUB no és viable, no podem quedar-nos sense opció». Ha repetit de nou que la necessitat de tenir les dues opcions en igualtat de condicions ve perquè no els hi dóna confiança l’acord. Tot i així, ha explicat que des del govern estan disposats durant l’abril a crear un grup de treball entre Generalitat i Ajuntament que mostri quina és la millor opció.

    Les respostes de tots els grups municipals han estat les esperades: l’aprovació per part de BEC i la CUP i la negativa de la resta. ERC, no obstant, ha indicat que si finalment no hi hagués més possibilitat que la Capella, votarien i es decantarien per això per tal d’estar amb els veïns.

    La primera intervenció de resposta ha estat del PDeCAT. Xavier Trias ha demanat que es retirés el punt per coherència: «van dir que si les conselleries es posaven d’acord ho retiraríem i s’ha donat aquesta circumstància». Trias ha acusat el Govern de rebre això amb desconfiança i ha afegit que «actuen sempre de destructors» i que no busquen mai l’entesa. «Si hi ha un acord anem a mirar com s’aplica i com traiem el màxim profit». La reacció dels membres de la Plataforma ha fet que l’alcaldessa, moderadora del plenari, hagi hagut de demanar calma.

    Ciutadans s’ha estranyat que, després de 13 anys, BEC vulgui resoldre-ho en dos mesos i ha demanat també retirar el punt per coherència. El grup municipal ha aprofitat per fer campanya i culpar tots els governs anteriors tant de la Generalitat com de l’Ajuntament: «La sanitat pública és el primer però justament està així per la deixadesa i les retallades». S’ha queixat de tornar al debat de «confrontar salut i cultura» i, a més, ha denunciat que es facin «escraches» a la seu de Ciutadans per exigir-li una intenció de vot i ha exigit al Govern que deixés de fer electoralisme i populisme.

    Davant les paraules de Carina Mejías, un dels membres de la Plataforma, presents com a públic al ple, ha esclatat contra la seva intervenció i Colau ha intervingut per cridar a la calma: «Entenc que pot haver-hi emocions a flor de pell i més quan parlar de serveis bàsics és tant important». Carina Mejías li ha demanat a Colau que controlés l’ordre i l’alcaldessa li ha dit que no li indiqués com havia de fer la seva feina. La tensió ha estat latent durant tot el ple.

    Esquerra Republicana de Catalunya ha fet ús del seu torn de paraula per explicar l’acord i concloure que amb aquest guanya la ciutadania. En aquesta lògica ha demanat responsabilitat, ja que com és molt difícil posar d’acord a dues institucions, ara que s’ha aconseguit, cal aprofitar aquest consens. «La regidora va dir que acataria la decisió que prengués el Departament de Salut i ahir en va dir una», han indicat.

    El PSC ha valorat que calia «demanar disculpes als professionals de la sanitat pública, als veïns del Raval perquè aquest espectacle ha estat lamentable. Els desgoverns de la Generalitat i de l’Ajuntament han provocat que una solució que es va donar ahir es podria haver donat fa tres mesos».

    El PP també ha demanat que es retirés el dictamen de l’ordre del dia perquè des que es va formular l’acord a avui ha sorgit un acord que canviava l’escenari.

    La CUP ha lamentat que tothom defugís el centre del debat i el portés cap on cada grup municipal considerés. Eulàlia Reguant ha assenyalat que «aquí el que s’ha fet és esquivar el conflicte que hi ha amb el MACBA i la seva Fundació però no ha importat anar contra les veïnes» i ha demanat que la ciutat no formulés propostes o debats pensant en els interessos dels equipaments sinó que pensés en les necessitats del barri. A més, «cal que abordem qui és el projecte cultural del MACBA, que és un projecte tancat en si mateix com molts dels museus d’aquesta ciutat. Amb aquest debat s’ha reforát la idea del MACBA tancat, el MACBA que busca preservar els seus interessos en contra les veïnes».

    Després de les intervencions dels independents, Gala Pin ha demanat que es respongués si es volia revocar o no la cessió d’ús, ja que aquest era el punt del debat i ha entés que ningú havia respost a la demanda concreta.

    Davant aquesta petició, PDeCAT s’ha queixat de nou però no ha contestat directament, Ciutadans ha dit que no i ERC ha dit que volia estar amb les veïnes i que, per tant, si no hi hagués cap altra opció que la Misericòrdia estarien a favor. El PSC ha reafirmat creure en l’acord. El PP ha demanat que es retirés de nou per poder dialogar però que, mentrestant, la resposta seria que no. La CUP no ha utilitzat de nou el torn de paraula perquè ja havia manifestat la seva voluntat de vot positiva.

    Gala Pin finalment ha retirat la proposta perquè donat que no hi havia acord, si es votava, encara que fos que no, l’informe tècnic es tancaria i caldria obrir-ne un de nou cosa que provocaria que no es votés de nou fins setembre. Així queda en stand by. «Jo hauria d’estar fent una intervenció més enfadada però realment estic trista perquè no entenc que aquí no es vegi la realitat en aquest ple», ha tancat Pin que ha acusat davant l’actitud del PDeCAT que «el govern del senyor Trias no va fer res i ahir surten amb un acord a última hora i han hagut d’estar les veïnes les que s’han hagut de mobilitzar per posar el debat damunt la taula».

    Els veïns han abandonat la sala al crit de vergonya.

  • Consumidors crítics de notícies

    Entre tots els productes de consum, potser són les notícies el més buscat, el més consumit i també el més indigest. Mai ha estat tan fàcil com ara l’accés a la informació i tampoc tan intensa la compulsió per seguir el fil de l’actualitat. Els informatius de la ràdio i la televisió, disposats en horaris clau al llarg de la jornada, es complementen ara amb un flux aclaparador i continu d’informació que circula i recircula per les xarxes. Suggeria Hegel que les societats es fan modernes quan les notícies reemplacen a la religió com a referent d’autoritat, segons va escriure Alain de Botton en el seu llibre The news. A user’s manual. Cada vegada més gent dedica més temps al consum de notícies que al d’altres aliments intel·lectuals potser més profitosos. Encara que les notícies sempre han tingut alguna cosa que ens atreu, ara comencem a ser conscients del seu poder per a modelar la nostra visió del món i de la general falta de preparació per a interpretar-les amb sentit crític i distingir el seu grau de debò.

    Es parla molt de la necessitat de ser un consumidor informat, però la primera necessitat seria la de ser competent en el consum d’informació. Per a molta gent, una vegada acabada la formació reglada a l’escola o en la universitat, la principal referència educativa són els mitjans de comunicació. Però els mitjans no solen ensenyar com cal interpretar les notícies i com manejar-se en el corrent informatiu que barreja missatges rigorosos i falsos. Les notícies han resultat ser un vehicle tan potent i eficaç per a promocionar tot tipus d’interessos particulars, que resultarà molt difícil regular-les i limitar la difusió de falsedats i pseudonotícies (aquelles la raó de les quals de ser no és l’interès públic sinó el de qui les difon). Val més, per tant, posar l’èmfasi a educar al consumidor i a fomentar el seu esperit crític. Tots hauríem d’esforçar-nos per ser consumidors competents de notícies, igual que ens esforcem a comprar els aliments més saludables o qualsevol altre producte.

    En el camp de les notícies mèdiques, aquesta competència és essencial per a prendre decisions que afecten la nostra salut. Escampades en diversos documents i estudis, es van embastant una sèrie de pautes generals per a orientar-se. Una d’elles és la de desconfiar, d’entrada, de les informacions que infonen grans esperances i grans pors, perquè les intervencions mèdiques rares vegades són extremadament beneficioses o perjudicials. Una segona pauta és la de no donar molt de crèdit a les notícies que parlen de les troballes d’un nou estudi sense posar-los en context amb el que se sabia fins llavors, perquè la resposta a una pregunta mèdica no es basa normalment en un únic estudi, ni tan sols en l’últim, sinó en el coneixement acumulat; convé tenir present, a més, que l’últim i més nou en medicina no és necessàriament millor. Una tercera pauta és plantejar-se si els resultats dels estudis ens incumbeixen o no, tenint en compte si la població estudiada (animals o persones, homes o dones, sans o malalts, etc.) se’ns sembla més o menys.

    Hi ha, sens dubte, més qüestions que considerar a l’hora de llegir les notícies mèdiques, com és l’existència d’interessos ocults en la informació i de conflictes d’interessos en els experts que opinen. És clar que no és fàcil desenvolupar el pensament crític per a interpretar les notícies, però cada vegada hi ha més recursos, pistes i recomanacions assenyades, alhora que més professionals involucrats en la dissecció crítica de la informació, des de metges i científics a periodistes i comunicadors. Amb tot, la implicació personal i l’aproximació a la informació amb un cert escepticisme és potser el més important.

  • Salut s’equivoca a l’ignorar les enquestes de satisfacció

    L’equip d’atenció primària Casanova del CAP Eixample estem molt contents perquè la darrera enquesta de satisfacció dels pacients (PLAENSA 2018) ens situa com els millors de Barcelona i els dècims de Catalunya. Evidentment felicito als que han obtingut millor puntuació i accepto totes les limitacions dels resultats de l’enquesta. Les dades es basen només en una mostra de persones visitades durant l’any i per tant estan subjectes al factor «sort» en la selecció dels escollits.

    Malgrat tot, penso que l’equip hi ha contribuït, com a mínim més que l’empresa que el gestiona, ja que els altres equips de la mateixa organització no han estat tan ben valorats. El resultat s’associa als canvis que estem fent en l’organització. No és una casualitat que faci més d’un any que estem promovent millores seguint la filosofia de l’atenció centrada en la persona. És un mètode tan senzill com analitzar els diferents processos assistencials en grups multidisciplinaris mitjançant enquestes d’experiències dels pacients, observacions directes o relats dels mateixos usuaris per proposar canvis organitzatius encaminats a oferir l’atenció que desitjaríem per nosaltres mateixos o pels nostres familiars més propers. Com diu el personal administratiu del centre: «cal posar-se en la pell del pacient».

    No és casualitat que no haguem estat felicitats pel gerent de l’empresa o que la notícia només hagi merescut una única piulada de l’actiu twitter institucional. Els pacients interessen molt poc al sistema sanitari català. El gerent sap molt bé que per sobreviure cal protegir el pressupost i complir els objectius marcats pel Catsalut. Segurament pensa que és un malbaratament d’energies preocupar-se per millorar l’experiència del pacient, especialment quan no ho requereix explícitament el contracte del Catsalut.

    Al contrari del que diu la web del Departament de Salut, els contractes dels equips d’atenció primària no recullen objectius amb incentivació econòmica vinculats a les enquestes de salut. Només cal revisar els que estan publicats a la mateixa web per comprovar-ho. Sorprèn que el Catsalut faci periòdicament aquestes enquestes sense implantar després mesures de correcció de les deficiències identificades. Gasta molts diners per a comprovar cada tres anys que seguim sense agafar el telèfon i que fem esperar massa al pacient que ja té una cita prèvia.

    Recordo una vegada més que el Regne Unit ja ha abandonat la bogeria d’intentar gestionar els processos assistencials dels milions de consultes d’atenció primària mitjançant sistemes informàtics i una política d’incentius econòmics. Han comprovat que l’esforç humà i econòmic no és eficient ni millora la salut dels ciutadans. Al contrari, actualment proposen una política de millora de qualitat a nivell local seguint la filosofia de l’atenció centrada en la persona. Si els vam copiar per entrar, potser hauríem de fer el mateix quan surten.

    Els responsables del Departament de Salut haurien d’estar preocupats per estar gestionant un sistema sanitari que, desaprofitant la intel·ligència col·lectiva, només treballa per complaure els desitjos del gerent del CatSalut. Haurien de pensar que urgeix implantar una reforma orientada a millorar l’experiència assistencial dels pacients del sistema sanitari, especialment els d’atenció primària. Cada tres anys hi passa la pràctica totalitat de la ciutadania. L’envelliment de la població fa que la percepció de la qualitat del sistema de salut tingui cada vegada més importància sobre la decisió electoral. Les persones grans utilitzen molt l’atenció primària i totes tenen dret a vot. El gerent del Catsalut només vota una vegada.

  • Reanimar el català

    Els ciutadans fan servir menys el català amb els metges que amb la resta de les administracions de la Generalitat. Concretament, un 24,3% menys. I possiblement, sigui culpa nostra, dels professionals de la sanitat.

    La Plataforma per la Llengua hem fet públic recentment un estudi que demostra que la llengua que fem servir el personal sanitari determina fortament la tria lingüística de l’usuari. De fet, entre un 70% i un 90% dels usuaris utilitzen la llengua que fa servir el personal sanitari. Per tant, queda clar que els professionals de la sanitat tenim una responsabilitat important pel que fa a la normalització lingüística en l’àmbit de la salut.

    Si el personal sanitari utilitzéssim el català com a llengua inicial, és a dir, si comencéssim les converses en català, més del 77% dels usuaris farien servir aquesta llengua. És més, si així fos, el percentatge de castellanoparlants que optaria per fer servir el català seria majoritari: passaria de l’actual 33,5% al 53,5%. És a dir, tenim l’oportunitat de fer que el català sigui la llengua habitual d’ús en l’àmbit sanitari, la llengua comuna. I aquesta capacitat que tenim, cada vegada tindrà més força, perquè l’estudi de la Plataforma per la Llengua detecta que la tendència dels usuaris a adequar-se a la llengua del personal sanitari s’accentua més com més joves són. Per tant, cada cop serà més determinant la tria lingüística que fem els professionals: la salut del català està i estarà, també, a les nostres mans.

    Però no es tracta només d’ajudar a la normalització del català, també es tracta de millorar el servei que donem a la ciutadania. Segons l’estudi de l’ONG del català, gairebé tots els catalanoparlants que es mostren insatisfets amb la sanitat tenen com a principal queixa que, o bé són atesos en castellà, o bé el personal sanitari no coneix el català. Més enllà del fet que, per llei, els treballadors públics estem obligats a atendre la ciutadania en català, hem d’entendre que en emprar el català estem també combatent els prejudicis lingüístics que ens porten a canviar de llengua davant usuaris per les seves característiques físiques o socials. Emprant el català estem, també, cohesionant la ciutadania. Cal que els professionals de la sanitat ho tinguem clar: podem fer molt per la llengua, podem reanimar el català.

  • La lluita de classes avui: el cas del Raval Nord

    Els primers conceptes del marxisme eren que l’estructura econòmica, amb els seus sistemes de producció, comportaven la diferència de classes: el proletariat i la burgesia, classes amb interessos enfrontats. Només calia que una avantguarda organitzada (partit o sindicat) liderés la presa de consciència del proletariat com classe i passar a la lluita de classes.

    És a dir, existien classes socials, després consciència de Classe i feia possible la lluita de classes. És aquest l’ordre cronològic que funciona en la conscienciació de les lluites socials en la vida real? O aquesta només és la cronologia que defensaven els primers marxistes amb el concepte de materialisme històric?

    Posteriorment van sorgir altres pensadors marxistes, alguns fruit de la seva pròpia implicació en les lluites dels seus països com: Lukács (1885), Rosa Luxemburg (1871), Gramsci (1891) i Thompson (1924), que defensaven que la seqüència cronològica que es dóna en una realitat social determinada, que per ells té a veure no només en l’estructura econòmica sinó també en les condicions de la superestructura (cultura, valors, experiències polítiques). Per ells el més important en la consciència de classe no és la «teoria» (el coneixement de formar part d’una classe), si no l’experiència vital d’explotació que pot comportar la lluita per alliberar-se, la lluita de classes i posteriorment la comprensió i l’aliança amb totes les persones amb la mateixa situació, el reconeixés com a classe.

    Una classe era, en l’època de desenvolupament del capitalisme industrial, la burgesia, col·lectiu de propietaris de les terres, comerciants i propietaris dels mitjans de producció (fàbriques) que va haver de lluitar contra la classe dels nobles que tenien el poder, això era la lluita de classes. Una altra classe va ser la dels treballadors al servei d’aquesta burgesia, el proletariat. Molt analitzats en les seves lluites pels primers marxistes.

    Un exemple actual d’aquest procés (això sí que és un procés) el tenim avui dia a Barcelona en la lluita de treballadors del CAP Nord del Raval i la ciutadania empoderada d’aquest barri, una lluita per la seva dignitat i la seva salut, en front d’interessos de les elits (disfressats de falsa cultura) i interessos partidistes (en el pitjor sentit de la paraula). La plataforma de defensa del CAP, fruit d’aquesta lluita que semblava local i d’àmbit sanitari, darrerament ja manifesta que en realitat és una lluita social, una lluita de classes.

    Que queda avui d’aquests conceptes socials? Quines classes hi ha en un capitalisme que ja no té l’hegemonia de la burgesia (empresaris) sinó que està globalitzat? Fonamentalment avui hi ha un capitalisme especulatiu i financer, en mans de les grans corporacions multinacionals, amb poders invisibles per sobre del poder dels polítics i els estats i que condiciona totalment la vida de la gran majoria de persones i el futur de la sostenibilitat del planeta.

    Qui són avui els paries de la terra, els que només poden perdre les seves cadenes? En primer lloc el precariat: els que no tenen feina, estan a l’atur prolongat, els joves, les dones, la gent gran. Aquestes estan abocats a la pobresa de tot tipus: manca d’habitatge, difícil accés a bona alimentació, pobresa energètica, mala educació, mala salut i creixents desigualtats, molts d’ells discriminats també per qüestions de raça, de gènere, de religió.

    Però el capitalisme depredador i patriarcal actual també afecta i explota d’una manera encara més transversal que les condicions econòmiques directes a totes les persones que no són dels pocs privilegiats capitalistes, i a la llarga també els afectarà a ells. Afecta quasi totes les dones, i a tota la població, exposada a la degradació del medi i la pèrdua de sostenibilitat, que posa en qüestió la subsistència de la vida en el planeta.

    Aquestes persones, moltes d’elles conscienciades dels problemes i amb ànims per la lluita i la defensa de la vida, Els precaris, les dones i els sotmesos a les condicions ambientals, poden, a partir de les seves lluites sectorials, confluir en la consciència de classe i tenir clar quina és la classe contra la qual lluitar. Aquestes poden ser les darreres utopies.

  • 12 minuts per visita a costa de què?

    A inicis de gener, una noia argentina que viu a Badalona va sol·licitar visita amb el seu metge/sa de capçalera al CAP Nova Lloreda per un problema dermatològic que havia de resoldre com més aviat millor. Donat que la llista d’espera era de diverses setmanes, va optar per demanar visita urgent al mateix CAP. Sorprenentment aquesta visita li va ser denegada.

    Segons ens van explicar els administratius del mateix CAP, existeix un límit diari de visites que els metges/ses de família del CAP poden assumir, ja siguin programades com urgents i quan «s’acaben els torns d’urgències» envien a la resta de malalts a les Urgències de l’hospital.

    Davant la impossibilitat de ser atesa al seu CAP, la noia va acudir a la Unitat d’Atenció Continuada (ACUT) del CAP Dr. Robert. Però en aquest ACUT, fins a les 20 hores, només visiten les urgències dels pacients de la seva zona assignada. Donat que aquesta noia pertanyia a una altra zona, havia d’esperar fins a les 20 hores per ser atesa.

    Davant l’absència de visites disponibles, a tots dos centres van recomanar-li el mateix: el millor que podia fer era anar-se’n a les urgències de l’hospital.

    Aquestes barreres d’accessibilitat als centres d’atenció primària de Badalona són incompatibles amb la qualitat assistencial que demanem al nostre sistema sanitari.

    Arran dels acords signats per l’ICS i el sindicat Metges de Catalunya, s’ha establert un temps mínim de 12 minuts per cada visita mèdica, limitant el nombre màxim de visites diàries. En contrapartida, això ha provocat que la resta de malalts siguin derivats a les urgències hospitalàries. Per tant hi ha una multitud de pacients, amb malalties comunes sense cap gravetat, que es veuen forçats a saturar els serveis d’urgències dels hospitals.

    No es pot sacrificar l’accessibilitat dels pacients per garantir un temps mínim de 12 minuts per visita. Aquest límit de visites ha d’estar acompanyat d’altres mesures -entre elles un augment del pressupost- per garantir que tothom sigui atès. Tancar les portes dels nostres CAP i derivar pacients als hospitals no és millorar la qualitat de l’Atenció Primària sinó tot al contrari, malmetre-la i desvirtuar-la de la seva funció. No només és més ineficient i costós sinó que té conseqüències nefastes en la salut dels pacients.

    Pots trobar l’article original a la web del FoCAP

  • Tot el que es pot treballar a partir de la Reial Expedició Filantròpica de la Vacuna

    El projecte va començar a principi de curs del 2016, mentre estàvem treballant la il·lustració i les arrels polítiques de la Revolució Francesa. Com a professor de Geografia i Història vaig proposar als meus alumnes que dissenyessin un esquema dels principals descobriments científics que es van produir el segle XVIII. Entre ells hi havia la primera vacuna a càrrec d’Edward Jenner. Els alumnes van fer una exposició dels treballs al passadís de la planta baixa del col·legi i al professor Carlos Giménez, que imparteix  Biologia, li va agradar molt i va comentar-me la reial expedició de la vacuna.

    Entre els dos ens vam posar a fer recerca i vam trobar per internet documents molt interessants. La qüestió era conèixer què havia passat amb la Reial Expedició de la vacuna i quins van ser els principis ètics que la van inspirar, atès que la clau estava a analitzar perquè els nens que van utilitzar en el seu moment havien de ser orfes.

    Els temes de treball es van focalitzar. Per una banda, hi havia l’estudi de la verola i de la vacuna (la primera de la història) d’una forma científica, i per altra banda el fet històric de la real expedició de la vacuna. Faltava la dimensió ètica i aquí és on es va afegir en Joan Campmany, professor de religió i filosofia. L’objectiu era que els alumnes es posessin en la pell dels nens orfes que es van utilitzar per portar la vacuna, i valoressin els riscos i els beneficis que hi hauria per ells i pels companys si s’inoculaven la vacuna.

    El 2015 els mitjans de comunicació van difondre la notícia de la mort d’un nen a Olot perquè els pares no van acceptar que el vacunessin contra la diftèria. Aquest  tema es va tractar a classe amb rigor científic, així com el paper de les vacunes d’avui en dia. I aquí rau una altra de les claus del projecte. Si el cas de l’Expedició presentava un dilema moral, el que es volia treballar amb els alumnes eren casos de dilemes morals del segle XX vinculats a la praxi, en aquest cas a la mala praxi de la medicina. Se sabien alguns casos i van posar-se a investigar.

    L’impuls definitiu el van rebre quan el professor de Biologia va contactar amb el Dr. Josep Santaló, catedràtic del Departament de Biologia Cel·lular, Fisiologia i Immunologia de la Facultat de Biociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ell va ser qui ens va facilitar un llistat de principis de bioètica que vam utilitzar com a base pel treball i que va ser decisiu per aconseguir que els nostres alumnes entenguessin la importància de formalitzar aquests principis ètics d’una forma ordenada i concreta.

    A partir d’aquí, vam plantejar als alumnes la següent qüestió: “Heu vist el que va passar fa dos-cents anys? Doncs vegeu que no fa gaires anys, a la segona meitat del segle XX trobem casos semblants”.

     

    Vam assignar un cas diferent a cada grup perquè l’estudiessin i en paral·lel es treballava el context històric, social, polític, econòmic i cultural. Quan ja tenien resoltes les tasques de biologia i d’història, passaven a treballar les qüestions ètiques. En elles calia cercar evidències sobre el compliment dels principis ètics més rellevants de la investigació bio-científica; això havia d’anar acompanyat d’un discurs argumentari i d’un suport (imatge, text, experiment o notícia). Aquesta segona part es va treballar amb una eina digital 2.0, un organitzador de documents que va facilitar el treball i la relació entre els mateixos membres del grup i el professorat.

    Objectius

    • Evidenciar l’efecte positiu de la vacunació massiva com un dels pilars de la millora de l’esperança de vida de la nostra societat.
    • Millorar l’argumentació basada en fets i estructurada a partir d’un llistat concret de principis.
    • Introduir el concepte de bioètica als nostres alumnes d’una manera formal.
    • Intentar fer entendre als nostres alumnes els seus drets com a possibles pacients, especialment els relacionats amb el consentiment informat.
    • Situar els nostres alumnes davant de situacions conflictives relacionades amb el món de la pràctica mèdica per tal de mostrar-los la necessitat d’implicar-se en la presa de decisions relatives a tot allò que els pugui afectar.
    • Remarcar la importància de situar en el seu corresponent context històric cadascun dels casos analitzats.
    • Analitzar els rols dels diferents actors que intervenen en el món sanitari i les peculiaritats de les diferents professions implicades.
    • Desmuntar algunes de les anomenades teories conspiranoiques que sovint apareixen en els mitjans de comunicació relacionades amb les empreses del sector farmacèutic.
    • Evidenciar la perillositat de la difusió de continguts pseudocientífics relacionats amb la salut humana i la pràctica mèdica.

    Resultats

    Tots els professors participants hem fet una valoració molt positiva dels resultats obtinguts en aquest projecte. Per altra banda, molts dels alumnes van quedar sorpresos pel fet que el cas concret d’estudi que els va correspondre havia tingut lloc en unes dates relativament recents. Aquest fet els va fer replantejar la seva convicció respecte de la superioritat moral de la societat al segle XX en comparació al XIX, que inicialment havien pensat que era molt més clara.

    El projecte va ajudar els alumnes a conèixer alguns dels seus drets com a possibles pacients o subjectes d’un estudi clínic, fomentant l’esperit crític tan necessari en una societat tan complexa com l’actual.

    Conclusió

    Els alumnes han entès la responsabilitat col·lectiva que té la societat respecte les campanyes de vacunació, i com el coneixement documentat ajuda a superar el fals conflicte entre aquesta responsabilitat i el dret individual.

  • La rehabilitació ambulatòria i domiciliària a Barcelona: un exemple més d’ineficiència, il·legalitats i paràlisi política

    El Servei Català de la Salut destina cada any més de 9 milions d’euros a empreses privades amb ànim de lucre que presten serveis de rehabilitació a Barcelona.

    Arran de la denúncia d’algun sindicat i un mitjà de comunicació, la Seguretat Social va obrir un expedient, fa 4 anys, i va sancionar a una de les empreses privades per un frau en aquest sector. Quatre districtes municipals, a petició de les entitats ciutadanes, han aprovat mocions perquè s’estudiï la rescissió d’aquests contractes privats.

    La Marea Blanca a través de la SAP Muntanya va denunciar també aquesta externalització de serveis i la seva corrupció, va liderar una recollida de 5.000 signatures i va presentar a diversos Consells de Salut de districtes i a dos Plenaris de districtes municipals, en els quals es va aprovar, una demanda de rescissió d’aquestes contractes amb empreses privades amb lucre

    Per altra banda la comissionada de Salut de l’Ajuntament, ha demanat reiteradament en els òrgans de direcció de CSB, avançar en la construcció d’un model públic de prestació d’aquests serveis, nou model totalment públic, més eficient, amb una millor qualitat, integrat a l’Atenció Primària i amb continuïtat assistencial.

    Avui el model públic ja està fet, el liderarà l’Atenció Primària: és viable econòmicament i factible de prestar servis amb els equipaments públics ja existents a la ciutat Els representants de l’ajuntament de Barcelona al Consorci Sanitari de la ciutat (CSB) porten més de dos anys exigint al CatSalut d’aplicar aquest nou model organitzatiu i públic dels serveis de Rehabilitació ambulatòria i domiciliaria i d’acord amb la llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. Aquests serveis estan actualment externalitzats a empreses privades amb lucre en un 55,8%. El nou model proposat és totalment factible donat els 9.100.000 euros (any 2016) que ara es donen a empreses privades amb lucre (empreses no integrades funcionalment en el Sistema, amb qualitat posada en qüestió i denunciades en vàries ocasions per motius laborals i de corrupció). Aquests serveis haurien de donar-los i poden fer-ho els proveïdors públics de la ciutat.

    En diverses Comissions Permanents de CSB: juliol i octubre del 2016, febrer i abril de 2017, va ser tractat i analitzat aquest tema, aportant propostes. Com que no va tirar endavant les propostes, el juliol de 2017 l’ajuntament ho va denunciar en un comunicat de premsa (amb una anàlisi del tema i propostes de millora).

    El febrer del 2018 els serveis jurídics de l’ajuntament fan un informe sobre la legalitat i la viabilitat de la proposta d’internalitzar els serveis a les entitats sanitàries públiques de la ciutat, que actualment són 15 les que ja estan prestant part dels serveis de Rehabilitació amb un pressupost del 44% dels 16 milions anuals.

    Han passat més de dos anys, la Gerència del CSB ha anat contractat alguns d’aquests serveis marginals a proveïdors públics del territori però sense revertir les externalitzacions concertades a empreses privades amb lucre i no integrades en el Sistema, i per tant ens gastem més recursos d’una manera ineficient, amb menys qualitat pels professionals i els ciutadans, i de manera il·legal segons la llei catalana d’ordenació sanitària i la Normativa Europea de contractació pública. Aquesta diu: Si l’administració pública pot donar els serveis amb les seves entitats pròpies (empreses i consorcis públics) no ha de treure aquests serveis a concurs a privats. Mentre falten recursos per altres nivells assistencials.

    Recentment, el grup parlamentari dels Comuns, ha presentat aquesta qüestió a la Consellera de Salut (el 27 de febrer) i aquesta li respon que està d’acord en el fet que s’ha fet malament, que cal un nou model (que no sap que ja existeix) i que més endavant es mirarà d’implantar si no hi ha impediments legals (?)

    Total, la paràlisi política del govern, primer imposada des de Madrid, i en els darrers mesos per inoperància pròpia, pressions dels interessos privats i manca de voluntat política, fan que seguim gastant recursos públics d’una manera ineficient, sense qualitat i d’una manera il·legal.