Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • A Nou Barris, volem serveis de rehabilitació domiciliària i logopèdia ambulatòria públics

    La resposta de la Consellera confirmant la renovació del contracte a UTE ACERF argumentant que l’empresa ha recorregut a la via judicial, ens va semblar una excusa de «mal pagadora». Fem referència a la intervenció de la Consellera de Salut en el Ple del Parlament del dia 27 de febrer de 2019 responent oralment a la pregunta que li va fer la Diputada Marta Ribas sobre el model de prestació de serveis de rehabilitació domiciliària i logopèdia ambulatòria.

    Nosaltres, com a entitats que fa molts anys que demanem que es reverteixi el servei de rehabilitació a la xarxa de gestió pública, ens sentim molt decebudes i indignades perquè una vegada més la Conselleria de Salut actua contra els interessos de la ciutadania i en aquest cas contra la població del nostre territori.

    L’any passat, l’exdirector del Servei Català de la Salut va anunciar públicament que s’iniciaven els tràmits per a rescindir el contracte a l’empresa que des del 2012 estava prestant els serveis públics de rehabilitació domiciliària i logopèdia ambulatòria en el districte de Nou Barris i una part de Sant Andreu.

    La decisió arribava després que un informe de la Inspecció Sanitària va revelar que l’UTE ACERF, l’empresa adjudicatària, amb una població assignada de més de 200.000 persones i un pressupost de 900.000 € l’any, havia incorregut en irregularitats laborals, tècniques i de registre, entre elles tenir treballadors/es com a falsos autònoms. Aquest anunci va crear grans expectatives entre la població i plataformes en defensa de la sanitat pública, ja que significava un canvi de rumb en les polítiques d’externalitzacions, un raig de llum després de tants anys d’immobilisme i falta de voluntat política per a acabar amb les dinàmiques que ha donat peu a tantes irregularitats en les contractacions i manca de control en el compliment dels plecs de condicions.

    L’any passat els serveis jurídics municipals també van elaborar un informe que avalava la legalitat i viabilitat per a revertir a la gestió pública aquest servei, no renovant els contractes anuals que són prorrogables fins a 10 anys, decisió que depenia exclusivament del CatSalut. Però aquesta institució sanitària ha optat per tot el contrari. Ha tornat a renovar el contracte a aquesta empresa sense cap anunci públic, així que persisteix un model de provisió per a empreses mercantils no integrades en la xarxa pública, sense auditories ni indicadors de qualitat. Veiem que l’estratègia del CatSalut està molt clara. Esperar sense prendre decisions fins que la justícia resolgui, la qual cosa pot trigar anys i fins i tot és possible que tornin a concedir el concurs a la mateixa empresa una vegada finalitzats els deu anys.

    Des del Consell de Salut de Nou Barris, instem a la Conselleria de Salut i al CatSalut que reconsiderin la seva decisió. Que actuïn amb valentia i demostrin amb fets que la població pot començar a confiar que alguna cosa canvia. Si és així, poden comptar amb tot el nostre suport. És necessari deixar enrere la història convulsa que persegueix a la contractació de serveis de rehabilitació a tota Catalunya. S’ha d’acabar amb uns dels majors escàndols de connivència entre la sanitat pública-privada consentida i abrigallada per la mateixa Conselleria de Salut i CatSalut. En cas contrari, persistirà en l’imaginari col·lectiu la percepció que una mà negra, heretada de l’època de Mas, Boí Ruíz i JosepMª Padrosa, té encara el poder d’influir en els òrgans de decisió de les polítiques sanitàries per a interès i benefici de les grans corporacions de la sanitat privada.

    Nosaltres, com a entitats continuarem treballant per aconseguir el nostre objectiu: la reversió de les privatitzacions, caminar cap a un Servei Nacional de Salut, 100% públic, universal i de qualitat i com a eix central la participació de la ciutadania en totes les polítiques per garantir un marc de transparència i governança democràtica.

  • Nous aires

    L’Observatori PerCienTex (Periodisme Científic d’Excel·lència), dirigit pel periodista Michele Catanzaro, no és sol un aparador del millor periodisme científic iberoamericà. Ho és també dels nous rumbs i la renovació en l’ofici d’informar sense perdre de vista els valors clàssics d’independència, interès, rigor i servei públic. Malgrat tot i dels abundants mals exemples, mai com ara hi ha hagut tantes i tan bones mostres de periodisme de qualitat en els mitjans tradicionals i, particularment, en els nous mitjans. Aquesta qualitat és conseqüència de l’efecte combinat de perseverança en els pilars essencials del periodisme i adaptació a les noves circumstàncies, des del finançament a l’afany col·laboratiu. Són els nous aires del periodisme científic.

    Aquests aires no són generals, però es perceben de forma clara en les noves fórmules de finançament, principalment beques de fundacions i concursos d’institucions. Això propicia i estimula una altra sèrie de trets: la independència del periodista; la inclinació cap a la recerca; els projectes a llarg termini; el rebuig de la rapidesa a ultrança, i l’obstinació a desenvolupar temes propis al marge de les agendes informatives marcades pel sistema de ciència i tecnologia. Probablement res d’això és radicalment nou, excepte l’actual vigor del treball en col·laboració, alguna cosa que xoca amb l’inveterat individualisme i que alguns consideren un nou senyal d’identitat, com és el cas del periodista Javier Sauras, convençut que «el periodisme serà col·laboratiu o no serà».

    Si calgués condensar tots aquests nous aires del periodisme científic en una idea, aquesta bé podria ser la renovació del mètode periodístic i la seva aproximació al mètode científic. Ciència i periodisme comparteixen molts trets, sense anar més lluny la seva vocació de servei públic i que la paraula recerca no és un adorn sinó una cosa substancial. Però les similituds són moltes més. Una d’elles és la revisió exhaustiva del que se sap sobre un tema, característiques d’alguns treballs periodístics de llarg alè, que permeten que el periodista pugui especialitzar-se prou com per a parlar de tu a les fonts expertes. Una altra similitud seria la recollida i l’anàlisi de dades, mitjançant bases de dades i eines de visualització, com il·lustren els treballs del projecte Medicamentalia de la Fundació Civio i punts altres bons exemples de periodisme de dades. Una tercera similitud seria la tasca comuna d’identificar patrons i dades extremes, plantejar hipòtesis i verificar-les. La necessitat de treballar en col·laboració, la transparència i l’accés lliure a les dades per a facilitar la replicació de la recerca serien altres trets compartits per la ciència i aquest renovat periodisme científic, que no s’ocupa necessàriament de temes científics, i que, per tant, potser caldria diferenciar del periodisme de ciència.

    No obstant això, les semblances entre ciència i periodisme no van més enllà. El periodisme té un recurs propi per a contrastar i verificar, que és el reporterisme. No es tracta només de realitzar observacions sobre el terreny, sinó de la facultat de preguntar i obtenir una resposta. En el tractament de les hipòtesis és potser on està la diferència més radical: mentre que en ciència les hipòtesis són fixes i prèvies a la recerca, en periodisme poden modificar-se en qualsevol moment. Com diu el periodista Daniel Samper, «el periodisme de recerca és com l’explotació petroliera, cal perforar set pous perquè surti un». En ciència això no està permès, com il·lustra una vinyeta en la qual la fletxa de la recerca ha caigut lluny de la diana de la hipòtesi i apareix un científic trampós que dibuixa una nova diana entorn de la fletxa.

    Por Schwartz & Woloshin / Ventura
    En ciencia, las hipótesis deben ser previas a los estudios; en periodismo, no.

  • La Fundació Periodisme Plural amplia el seu Patronat

    La Fundació Periodisme Plural ha aprovat en el seu últim Patronat la incorporació de vuit nous membres. L’objectiu és reforçar el seu compromís amb el periodisme independent i la seva implicació en la defensa dels drets humans. Els currículums dels nous patrons (que podeu veure passant el cursor per sobre de la imatge interactiva) reforcen l’experiència col·lectiva que ja reunia el patronat fins ara i el conjunt dels fundadors.

    La Fundació Periodisme Plural va complir sis anys el passat mes de febrer. En aquests anys, la Fundació ha editat el diari Catalunya Plural (2013), centrat en drets humans i pensament crític; El Diari de l’Educació (2014); El Diari del Treball (2015), El Diari de la Sanitat, El Diario de la Educación(2016) i la RevistaXQ (2017), dedicada a explicar el per què de les notícies als estudiants.

    La incorporació dels nous patrons respon al compliment dels estatuts i la declaració de principis de la Fundació. En aquest sentit, entren a formar part del Patronat tres dels periodistes que van estar en l’origen del projecte: Magda Bandera, Jordi Mumbrú i Víctor Saura. Per part seva, Andreu Claret aportarà una llarga trajectòria en el periodisme d’àmbit internacional i en l’anàlisi política. Mentre que Mariano Guindal representa la voluntat de la Fundació de teixir ponts amb la resta de l’estat espanyol. Aquest ha estat, malgrat totes les dificultats, un compromís de la Fundació des dels seus orígens i que ara vol reforçar.

    Un dels objectius de la Fundació és la d’editar mitjans que siguin útils a les comunitats que estan en primera línia en la defensa dels drets bàsics. La incorporació de la doctora Cesca Zapater vol reforçar l’àmbit de Sanitat; la de Maravillas Rojo, el de Treball, i el d’Aina Tarabini, el d’Educació.

    Amb l’ampliació, el Patronat queda format per 24 persones. La seva trajectòria és el millor aval del compromís amb el periodisme i el progrés de la societat. La Fundació és la primera i única entitat sense ànim de lucre dedicada al periodisme a Catalunya (i una de les poques que hi ha a Espanya) i ha estat declarada d’interès públic per part de la Generalitat.

  • Barcelona no cuida el seu aire

    Cada dia circulen pels carrers de Barcelona més d’un milió de vehicles que recarreguen la seva atmosfera amb gasos i partícules contaminants. Una situació que s’agreuja quan, com ocorre en aquests dies, arriba un anticicló i l’Ajuntament no activa les mesures necessàries per a fer front als efectes.

    «Com qualsevol ciutadà de la Unió Europea, els barcelonins tenim dret a respirar un aire sa», explica Román a la ràdio. Ell viu en un dels carrers més cèntrics i transitates de Barcelona: el Carrer Aragó, que amb set carrils en una sola direcció és una veritable autopista en la qual el vianant és un intrús.

    Les filles de Román van al col·legi al mateix carrer i han emmalaltit com a conseqüència dels alts nivells de contaminants que respiren. Ell se sent responsable d’això, per això ha decidit interposar una demanda contra l’Ajuntament que ha estat admesa a tràmit pel jutge.

    Però Román no és l’únic que acusa les autoritats municipals per no emprar mesures més eficaces per a lluitar contra la contaminació de l’aire. Aquesta mateixa setmana Ecologistes en Acció denunciava a l’ajuntament en un comunicat per no activar els protocols d’emergència després de diversos episodis consecutius superant els nivells legals de contaminació.

    Aquesta oenegé denúncia la falta d’eficàcia de les limitacions al trànsit proposades pel consistori d’Ada Colau i reclama restriccions molt més eficaces i permanents per a protegir la salut de la ciutadania i fer front als greus episodis de contaminació que encadena la ciutat.

    Una contaminació que, lluny d’obeir a situacions meteorològiques desfavorables, s’està cronificant, com ho demostra la superació sistemàtica dels valors determinats per les autoritats mediambientals de la UE.

    La falta de perícia de l’Ajuntament per a fer front a la tempesta perfecta de la contaminació de l’aire (vaga de Metro + Mobile World Congress + anticicló) va agreujar les seves conseqüències.

    Però, com assenyalen els ecologistes, aquest episodi no és més que la punta de l’iceberg en què s’ha convertit el problema de la contaminació de l’aire: una de les majors amenaces per a la salut a Barcelona i moltes altres ciutats espanyoles i europees.

    Les autoritats ambientals de la UE no es cansen d’advertir-ho: «A Europa, la contaminació atmosfèrica és el major risc mediambiental individual per a la salut. Redueix l’esperança de vida de les persones i contribueix a l’aparició de malalties cardiovasculars i pulmonars, infarts de miocardi i càncer».

    L’últim Informe sobre la Qualitat de l’Aire a Europa elaborat i publicat per l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) assenyala la contaminació atmosfèrica com la causa directa de més de 430.000 morts prematures a Europa.

    Per a arribar a aquest diagnòstic l’AEMA examina periòdicament l’exposició de la població europea a la contaminació atmosfèrica basant-se en les dades de les estacions de control repartides per les nostres ciutats. Un dels contaminants més problemàtics continuen sent les partícules en suspensió: les famoses PM10 i PM2,5 (de menys de 10 i 2,5 micres) els nivells de les quals s’han disparat per sobre dels llindars de seguretat a Barcelona.

    Les estimacions per a Espanya publicades per l’AEMA denuncien més de 40.000 morts prematures produïdes per la contaminació atmosfèrica associada al trànsit de vehicles. Ecologistes en Acció ens recorda en el seu comunicat que només a la ciutat de Barcelona, la contaminació de la ciutat va ser la causa de 354 morts prematures en 2017 i de nombroses malalties respiratòries, cardiovasculars i del sistema neurològic entre els seus habitants.

    Ciutadans, pares de família com Román que veuen emmalaltir als seus i acudeixen a la justícia per a reclamar mesures més decidides, eficaces i permanents per a fer front a aquest greu problema, no ja mediambiental, sinó de salut pública.

    Aquesta és una opinió original de eldiario.es

  • La feminització de les professions sanitàries crea una societat més justa i millora els sistemes sanitaris

    La feminització de les professions sanitàries és un problema o una gran oportunitat? El passat mes de gener el Consejo de Colegios de Médicos de Castilla y León va presentar un estudi demogràfic dels metges d’aquesta comunitat autònoma. En ell constataven que a totes les províncies, les dones representen dos terços dels professionals mèdics. El 65% del total en les professionals menors de 55 anys són dones, proporció que s’inverteix en les franges d’edat superiors a 55 anys (on el 64% són homes). Aquest fet, que es dóna en general en les professions mèdiques a totes les CCAA (2 de cada 3 col·legiats són dones) i en molts països (el 70% de les treballadores de la salut als EUA són dones), no hauria tingut major transcendència si no fos perquè els señoros del Consejo assenyalaven la feminització de les professions mèdiques com un problema pels serveis sanitaris, causat per la tasca de cures que fem les dones, i els permisos per la criança dels fills.

    Han estat moltes les veus que han criticat aquesta valoració, que d’altra banda sonen anacròniques, ja que obliden que cada vegada més els homes s’incorporen a les cures dels fills i assumeixen també les baixes per criança. Les mateixes veus denuncien que el problema no és la feminització sinó una societat que carrega el treball de cures sobre les dones, a més de la precarietat i la manca de polítiques de conciliació familiar de les empreses.

    Aquest post però no vol estancar-se en aquestes crítiques, àmpliament comentades i documentades; pretén més aviat posar el focus en l’esperança i els aspectes positius que pel sistema sanitari i per l’atenció als pacients té la feminització de les professions sanitàries.

    L’àmplia presència de dones a les institucions sanitàries és una realitat a la qual algunes autores anomenen canvi gender–transformative. Moltes veus afirmen que trencar la barrera de gènere en les organitzacions és sempre un fet positiu que beneficia a tothom perquè reflecteix la societat, introduint la diversitat i assegurant la justícia social. El fet d‘incloure la diversitat de gènere en els equips de treball és molt beneficiosa perquè augmenta la creativitat, genera més idees i solucions als problemes, i els fa més flexibles, adaptables i resilients. Això condueix d’una banda a més èxit de les organitzacions, i de l’altra a desenvolupar un treball més científic, relacionat amb una major capacitat de reflexió i visió crítica.

    Als sistemes sanitaris actuals predominen els valors masculins tant en la part assistencial com en la recerca. Es reprodueixen els valors culturals patriarcals i no és infreqüent que s’infantilitzi i tracti pitjor a les dones, siguin pacients o professionals. Es potencia i premia el concepte racional, objectiu, quantificable i mesurable, valorant-se molt per sobre del que és experiencial i narratiu. Sovint s’oblida que la medicina no és una ciència exacta i/o es menysté que la coneixença del que és vivencial esdevé quelcom indispensable pel dia a dia. Les dones vam ser callades pel sistema patriarcal durant segles, i només se’ns va permetre parlar d’experiències, de «coses de dones», fet que ha contribuït que ens especialitzem en narratives emocionals i d’experiències, essent aquesta expertesa de gran valor en la clínica. D’aquesta manera, la presència de dones permet qüestionar aquest model, a més de donar altres enfocaments que sense cap dubte enriqueixen i milloren l’atenció a les persones.

    I no acaba aquí. Si ens fixem en els avantatges que s’han descrit en la feminització de la professió mèdica, podem enumerar algunes de les millores concretes demostrades. Hi ha evidència que les metgesses seguim més les guies de pràctica clínica, apliquem més mesures preventives, som més empàtiques i utilitzem més un tipus de comunicació centrada en la persona, fem més i millors exploracions estandarditzades i donem més suport psicosocial que els nostres col·legues homes.

    El que desconeixíem fins ara era que la pràctica clínica diferent proporcionada per les dones podia tenir implicacions en els resultats en salut, com ara en la mortalitat o en els ingressos hospitalaris. Un estudi fet per un equip d’investigació de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Harvard i recentment publicat, mostra que les persones grans hospitalitzades tractades per metgesses internistes, a l’alta tenen menys mortalitat i menys reingressos que les tractades per internistes homes. L’estudi s’ha realitzat sobre 1.583.028 d’hospitalitzacions de persones majors de 65 anys ingressades a hospitals dels EUA. Demostra que si els metges es comportessin com les metgesses s’evitaria una mort cada 233 altes i un reingrés cada 182 altes hospitalàries. Conclouen, i remarquen com molt rellevant, que els resultats observats, després de controlar-los per la gravetat i la variabilitat de pacients i hospitals, només poden ser atribuïts a la pràctica diferent entre metgesses i metges.

    Per concloure afirmen, com ja hem vist, que el canvi de gènere en les professions sanitàries és clau, no només per l’equitat i justícia social de les organitzacions sinó també per una millor atenció a les pacients. Però aquest canvi ha de ser visible també a les direccions i a tots els llocs on es prenen les decisions on encara actualment estem infrarepresentades. Ho expliquen molt bé la Blanca de Gispert en el seu article On són les dones en el món científic sanitari i les autores de Time for gender-transformative change in the health workforce, assenyalant que només el 25% de les organitzacions sanitàries mundials tenen paritat de gènere a nivells directius i aquest percentatge baixa al 20% si analitzem els seus òrgans de govern. La fotografia dels membres del Consejo de Colegios de Médicos de Castilla y León n’és un bon exemple, posant de manifest que no només el canvi no ha arribat a les juntes dels Col·legis de metges sinó que les seves opinions negatives sobre la feminització de la professió requereixen una transformació de gènere tan necessària com urgent. Només així s’entendran els avantatges i beneficis que la professió mèdica sigui un reflex de la societat on vivim. Ens ho devem a nosaltres com professionals, per la salut de les pacients, i per la salut de tothom.

    Tal com diuen la Myra Betron i col·legues, les dones estem cridades a ser claus del canvi dels sistemes sanitaris, «canvi que requereix una nova narrativa, que reconegui, amb justícia, a les dones en la salut mundial com a catalitzadores del canvi que condueix a la salut per a tothom».

    Aquest és un article original del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Cal canviar l’atenció primària i comunitària (APiC) però no som capaços de fer-ho

    Des de fa bastant de temps sembla existir un acord general en què l’actual atenció primària i comunitària, dissenyada a mitjans dels anys 80 del segle passat, necessita canvis profunds per corregir alguns dels problemes evidenciats des d’aleshores i per adaptar-la als nous reptes derivats de les modificacions del context sociològic, demogràfic, epidemiològic i de les tecnologies de la informació i comunicació, però ningú diu com abordar a la pràctica aquest problema de forma política i pràcticament viable.

    Es fan anàlisis, documents, i també vagues per reclamar la correcció del deteriorament sofert per l’APiC però, al final, tots aquests moviments es redueixen a demanar més temps per a la consulta, menys malalts assignats a cada metge i un increment del nombre de professionals. Sembla com si tothom assumeixi que aquestes reivindicacions són les que han de donar la solució a tots els problemes de l’APiC.

    Alguns, entre els que m’hi compto, anem per aquest món dient que calen canvis més profunds, que el model actual ja ha donat tot el que es podia esperar, que si bé és cert que la crisi econòmica nascuda el 2008 ha accentuat els problemes de l’APiC, les causes s’han de buscar més enllà, en les mancances del disseny del model i en els canvis en el context esmentats abans.

    És possible que la gravetat i la cada cop més greu urgència dels problemes que afecten l’APiC facin gairebé impossible posar sobre la taula plantejaments que requereixen anàlisis més tranquil·les i impliquen solucions estratègiques i operatives que són de mig i llarg termini.

    En qualsevol cas, la realitat és que sembla que ningú és capaç de combinar amb encert i amb acceptabilitat pels afectats (ciutadania i professionals principalment) propostes que abordin els problemes urgents i, al mateix temps, garanteixin que les solucions aportades ens permetin avançar en la línia correcta dels canvis profunds que necessita el model.

    És possible també que molts pensin que no calen aquests canvis del model i que amb l’abordatge i solució dels problemes assistencials actuals es pot garantir la qualitat i seguretat de l’assistència durant molts anys més.

    Penso que en realitat el que passa és que les contradiccions i malestars generats en la ciutadania pels problemes actuals de l’APiC encara no han estat suficients per posar en marxa potents moviments reivindicatius envers els decisors polítics; i ja saben que aquests no es mouen mentre aquestes pressions no siguin suficientment intenses. Els professionals sols sembla que no som capaços de fer-ho.

  • Un bé comú: responsabilitat emocional

    Hi ha un discurs que es ven a la psicologia occidental més estesa i als llibres d’autoajuda segons el qual el benestar emocional depèn de la parcel·la individual de felicitat, la que ens autoatorguem. La que depèn tan sols de la nostra autoestima i fortalesa per superar amb un somriure d’orella a orella els sobresalts i el dolor de la vida.

    La qüestió és que el dolor sovint el genera el conflicte que tenim entre persones, deixant de banda els que tenim amb nosaltres mateixes. Si bé és inequívocament necessari estimar-nos i donar-li importància a allò que passa dins nostre. Sovint el nostre dolor fa frontera amb l’altre i aquesta individualització no ens permet navegar per l’espai compartit entre dues (o més) persones.

    La nostra supervivència emocional depèn de si tenim un entorn segur que es cuidi del nostre benestar. És el pacte implícit que establim amb les nostres amistats i relacions sexo-afectives. Aquest pacte ens atorga el dret a reclamar quan alguna cosa no va com hauria d’anar, es fonamenta en la confiança i ens assegura que això és terra ferma i no cau malgrat els embats de la vida.

    Hi ha moltes maneres d’afrontar els conflictes i mentre unes persones juguen a la lliga de la parcel·la individual, el lliure mercat de les emocions, les altres proven de col·lectivitzar i explicitar els pactes per a fer-los un bé comú i procuren anar generant entorns de seguretat per a tothom. Encara que tot sovint es fa a costa del desgast i
    cansament emocional de les que cuiden.

    El conflicte és inherent a la vida i no es tracta de ser sants i santes que no fem mal mai a ningú, és impossible. El problema és que pels liberals és obvi que el dolor se’l menja amb patates qui el pateix. No és la seva responsabilitat fer-se’n càrrec. Escombrar i treure les fulles de la parcel·leta individual d’un altre mai no podria ser cosa seva, encara que les fulles i la merda que hi ha per terra les hagi anat arrosegant ell/a i ara costi veure’n l’entrada.

    Salvant les distàncies de les generalitzacions, mentre la feminitat és de l’escola del pacte, la masculinitat privatitza com si fos de l’escola de Chicago. El biaix de gènere és molt enganyós perquè les que cuiden es creuen febles, quan molt sovint, elles fan menys mal del que els fan a elles.

    Així que, com ningú no es fa càrrec d’aquest dolor, toca autocosir-se’l aguantant la coïssor mentre es prova de fer pedagogia de per què allò no està bé, perquè si jugues a la lliga del lliure mercat de les emocions no entens (o no vols entendre) el dolor aliè. I el que més pica és al·lucinar que el dolor, tan obvi, molt sovint es disfressa de ser no intencional.

    Les dones ingènuament fem atestats emocionals a cada moment en totes les relacions, perquè l’altre tingui espai de decisió en la gestió del problema i les afectacions que té per a la seva vida. Mentrestant nosaltres ens topem amb un yo me lo guiso yo me lo como que no ens atorga espai per decidir què fem amb el problema de l’altre i des d’on l’abordem, en comú. El nostre entorn és permeable als nostres desitjos, anhels i problemes i com de costum a nosaltres se’ns arrabassa l’espai de presa de decisions, herència del capitalisme i patriarcat més ranci.

    A més tenir cura dels altres suposa limitar la nostra llibertat fins al punt d’anar pel món respectant la felicitat de la resta, tot sovint subordinant-la a la nostra. El vell dilema entre la llibertat o la igualtat. Mentrestant, no només ens fan mal, sinó que vivim amb gelosia la durícia emocional que permet als que fereixen anar pel món amb un dispensari de llibertat il·limitada que nosaltres ens hem extirpat.

    M’agradaria que l’entorn portés al liberal en qüestió de l’orella i li digués, veus tot això d’aquí?, és teu i ja pots dedicar-te a cosir-ho, parlar-ho i consensuar-ho. Perquè el problema mai és el què, sempre és el com. I que per una vegada reivindiquem aquest espai de consens des del comú i que el dolor no sigui responsabilitat de qui
    el pateix, sinó de qui el genera.

    Però sent realista, els liberals ho són perquè els és igual el benestar aliè, encara que el disfressin d’inconsciència. Així que com a entorn tenim dues opcions. Podem apel·lar a la llibertat individual de cadascú a escollir com a amics o parelles a liberals que duen armadura d’acer forjat, i des del nostre pedestal d’estabilitat emocional dir fluixet sense poder-nos-ho aguantar, jo ja t’ho havia dit. O bé, podem provar d’escombrar l’entrada encara que anem curtes d’escombres i patir i suar el dolor que fins ara no ens correspon.

    Podem deixar de teixir complicitats amb els assetjadors, amb els que enganyen, amb els és que no en sap més, amb els és que és un cabró però és el seu problema, amb els que s’excusen rere qualsevol cosa per tractar malament un altre. Perquè no hi ha justificacions, ni perdons, ni inconsciències que expliquin no assumir les conseqüències dels actes que generem i la impunitat social és cosa nostra.

    Pot ser, podem ser l’entorn qui ens encarreguem de les pedagogies, d’assenyalar, de fer de gota malaya i trencar les complicitats a poc a poc, aguantant amb fermesa l’envestida del conflicte. Igual algun dia si ens hi posem ho revertim. I al final donem veu a les que cuiden perquè no quedin a la mercè de les que defensen la propietat
    privada.

  • Jo Sí Sanitat Universal a la vaga de totes pel 8 de març

    Dret a decidir sobre els nostres cossos, garantit per a totes

    Des del Reial Decret 16/2012 que va trencar el Model de Sanitat Universal que teníem, moltes persones van quedar excloses de la cobertura sanitària pública. Des d’aleshores, hem lluitat i aconseguit millores però, encara avui hi ha exclusions, entre elles, les dones sense targeta sanitària.

    Tot i que l’esmentat Reial Decret, suposem que per compassió, garanteix l’atenció a dones embarassades, ni això no es compleix. Al damunt de l’exclusió generalitzada, alguns centres interpreten que l’avortament no és atenció a l’embaràs! I els que sí que ho contemplen, posen traves burocràtiques que enredereixen el procés fins que ja és massa tard o condueix a avortaments més agressius.

    Per aquest motiu (i molts altres), avui 8 de març, Dia de la Dona Treballadora (remunerada o no, treballadores totes) denunciem que aquest Reial Decret afecta particularment a les dones per a decidir sobre el seu propi cos.

    A l’informe de la Pasucat de l’octubre de 2018, «Sis anys d’Exclusió Sanitària a Catalunya», apareixien fins a 20 casos d’exclusió sanitària a dones embarassades, dues d’elles menors d’edat.

    Sis dones embarassades no van ser ateses d’urgència i es pretenia facturar l’atenció indegudament.

    A les altres 14 no se’ls va seguir degudament els controls, es va denegar programació de visites, es van produir amenaces explícites de facturació, i es van denegar targetes específiques d’embarassada.

    Des de l’informe fins avui, hem de lamentar dos casos més, el primer per cobrar per una atenció d’urgència, i el segon, per amenaçar de cobrar una interrupció voluntària.

    Exigim el Dret a Decidir de totes les dones, tinguin papers o no, sobre el seu propi cos i que l’avortament estigui garantit dins la cartera de serveis de la Sanitat Pública. Només un model de sanitat 100% pública, de qualitat i universal, i per tant solidari, pot garantir el dret a la salut de totes les persones.

    Altres casos de violència de gènere a la sanitat:

    Quan parlem de salut, obrim un ampli camp on les dones, per bé i també per mal, som omnipresents, que és el camp de la cura:

    • Les dones vivim més que els homes però, en pitjors condicions de salut. A Catalunya tenim un 36,6% de dones majors de 75 anys que viuen soles (versus el 12,4% d’homes). Les dones que viuen soles també tenen major dependència i són més pobres que els homes.
    • Les dones majoritàriament fem tasques per la cura i el manteniment de la vida humana. Som les que en general portem als infants als centres de salut, a les vacunacions, quan estan malalts; les que els traiem els polls, les que omplim la nevera, les que sovint som les primeres a plorar davant d’una nevera buida quan no tenim diners…
    • Som les que fem tasques de cures quan les nostres familiars queden dependents i les que majoritàriament treballem en les professions de la cura de la salut. A Catalunya el 93% de les cuidadores familiars, el 98% de les treballadores domiciliàries i el 70% de les treballadores d’Atenció Primària són dones.

    I quan emmalaltim i demanem ajuda, ens trobem que:

    • Les dones estem preocupades dels nens, de les cures dels nostres familiars grans, de les persones dependents, i la nostra pròpia salut passa a últim terme.
    • Quan demanem ajut, ens troben sovint amb un sistema sanitari que reprodueix els valors culturals patriarcals i maltracta a les dones, tant quan som pacients com a les dones professionals.
    • Un Sistema Sanitari que ens exclou si no tenim la nostra situació administrativa regularitzada.
    • Aquesta violència dels Sistemes sanitaris envers les dones, com ara la reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut violència obstètrica, a vegades es presenta en forma d’excés de medicalització i infantilització i a vegades menysvalorant els nostres símptomes, perquè no s’adapten a la forma d’emmalaltir dels homes.

    Exigim:

    • Mesures actives per eliminar les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones.
    • Mesures actives contra les imposicions de gènere que carreguen el treball de cures sobre les dones.
    • Mesures actives contra la precarietat i a favor de polítiques de conciliació familiar a les empreses.
    • Recursos i tasques de suport institucionals a la cura i a la dependència.
    • Un sistema sanitari 100% públic, universal, sense exclusions ni buroexclusions.
    • Un sistema sanitari que treballi amb perspectiva de gènere i que no exerceixi violència contra les dones, ni les infantilitzi, ni les medicalitzi innecessàriament, i les tracti adequadament quan tenen una malaltia.

    Podeu llegir l’article original al seu web.

  • El país més saludable del món

    La introducció per primera vegada al món de la tecnologia 5G en el quiròfan d’un hospital i la classificació Bloomberg que situa Espanya com el país més saludable del món gràcies a l’estil de vida, la dieta mediterrània i l’atenció primària de salut, són dues de les notícies sanitàries que han circulat aquests dies. La primera ha sortit als telenotícies i als diaris de més tirada. Precisament a TV3 un cirurgià, amb aspecte de triomfador, declarava somrient les moltes coses que podria fer amb la nova tecnologia, sense deixar gaire clar com beneficiaria la salut dels seus pacients. En canvi, la segona notícia ha passat més desapercebuda, només l’ha recollida algun mitjà digital malgrat merèixer fins i tot un tuit del president del govern espanyol.

    Sobta la discrepància entre la importància mediàtica de les notícies i el seu efecte sobre la salut dels ciutadans. Em costa arribar a entendre quin és el benefici per la salut dels ciutadans de Catalunya o d’Espanya, passar de 4G a 5G en un únic quiròfan d’un únic hospital. Com a mínim entenc que no és gaire comparable al fet de situar Espanya com a líder mundial en salut.

    La classificació de Bloomberg coincideix amb l’anàlisi que de l’avaluació dels serveis de salut espanyols acaba de publicar a l’Observatori de Serveis de Salut i Polítiques de l’OMS. El document mostra clarament com malgrat les retallades, els indicadors de salut atribuïbles al sistema sanitari han seguit millorant durant els durs anys de la crisi, en gran mida gràcies a l’atenció primària de salut.

    Precisament aquests mateixos dies la prestigiosa revista JAMA publica un article que reforça el paper central de l’atenció primària sobre la salut poblacional. La recerca demostra que als Estats Units, entre 2005 i 2015, la concentració de metges de família i no la d’altres especialitats, explica les reduccions de la mortalitat poblacional. Justament els autors lamentaven que malgrat la contundència de l’evidència, la proporció de metges de família ha davallat durant aquest mateix període.

    És comprensible que els mitjans s’enlluernin amb el glamour d’algunes innovacions, però costa entendre que els responsables del pressupost es guiïn pel que publiquen els diaris. Els periodistes han d’entendre que la seva influència sobre l’opinió pública afecta el pressupost de salut, arribant a definir el tipus i la qualitat del servei que reben els ciutadans. Em temo que alguns no en són gaire conscients i en canvi ho tenen molt clar algunes empreses sanitàries que destinen molts recursos, sovint públics, a la producció de notícies.

    També m’ha sobtat la forma negativa com alguns metges de família han viscut la segona notícia. Un company piulava el link de la classificació Bloomberg afegint que la salut dels ciutadans s’havia aconseguit a costa de la dels professionals d’atenció primària. El tuit mostra que, a més de les deficiències assenyalades en les vagues del darrer desembre, també patim un greu problema d’autoestima i de motivació.

    Recordem que les teories X, Y de la motivació de Mc Gregor es basaven a aconseguir que un obrer expliqués la seva feina, passant de dir «pico pedra» a «estic fent una escultura» a «construeixo una catedral». En cadascuna d’aquestes tres afirmacions realitza físicament la mateixa tasca, però el seu grau de motivació i d’implicació amb el projecte són molt diferent. Malauradament a casa nostra es fa creure als professionals d’atenció primària que estan picant pedra, malgrat que com ha quedat sobradament demostrat estan fent la catedral més gran del país. Els líders formals dels serveis sanitaris haurien de prendre nota i actuar en conseqüència, ja que el desànim reflecteix el dèficit del seu lideratge.

  • Per què, si estem vius, acceptem un escenari post mortem?

    Fa uns dies una companya d’un equip d’atenció primària em va explicar aquesta història: atenia en Josep des de feia anys per múltiples problemes, era una d’aquestes persones malaltes que se’ls anomena i classifica com a PCC (pacient crònic complex). En Josep va ingressar a l’hospital per una complicació infecciosa i va ser donat d’alta amb tractament antibiòtic endovenós i amb seguiment per «hospitalització domiciliària», a càrrec de personal de l’hospital on havia estat ingressat. El segon dia d’estar a casa, en Josep va anar al CAP a veure la infermera per ensenyar-li la via per on li posaven la medicació i el material de cures que feien servir quan anaven a casa a curar-lo. Volia que ella ho sabés i li digués què li semblava; en definitiva ella era la «seva infermera» i hi tenia tota la confiança.

    En Josep és un home senzill que no coneix els estudis que conclouen que el seguiment per un mateix professional allarga la vida. En el cas de persones amb diabetis com ell, a més a més, disminueix els ingressos hospitalaris i els costos de l’atenció. Però el que sí sap és que la seva infermera i la seva metgessa de capçalera coneixen tots els seus problemes des de fa molt de temps. Sí, també que la seva filla és drogodependent i el fa patir molt. Sap que quan alguna cosa no va bé sempre estan disposades a escoltar, a buscar una explicació, a ajustar un medicament, i, quan convé, a parlar amb algun dels metges de l’hospital que també el porten. Sap que tenen cura de tot plegat. Per això, quan torna de l’hospital les va a veure i junts acorden un pla de seguiment. Quan ha necessitat una visita a casa sempre hi han anat, no entén per què en aquesta ocasió hi va una infermera des de l’hospital, que està a 20 kilòmetres.

    Aquest és un dels molts exemples del desenfocament de l’atenció als pacients amb malalties cròniques que s’està imposant en aquests moments. En comptes de potenciar les relacions i els recursos habituals, se n’instauren d’altres que no respecten el coneixement, el vincle ni la confiança i trasplanten mitjans hospitalaris a l’entorn comunitari. Són fórmules que en general no aporten cap valor al pacient i resulten molt més cares. El terme hospitalització domiciliària és un oxímoron, però conté un missatge potent i perillós: allò que el pacient necessita no ho pot proporcionar l’atenció primària, s’ha de fer des de l’hospital. La metgessa i la infermera de capçalera hi són però no actuen: En realitat és com si no hi fossin.

    Aquest cas evoca la idea de condició pòstuma que Marina Garcés desenvolupa en el seu llibre «La Il·lustració radical». En ell ens explica que el nostre temps és el temps del «tot s’acaba». S’acaben els recursos naturals, s’acaba la feina, s’acaben els diners, s’acaben les pensions, s’acaben els serveis públics. L’actual dinàmica sanitària apunta que l’atenció primària també s’està acabant, va camí de ser pòstuma. Els equips d’atenció primària es dissoldran en una xarxa de diferents serveis; la metgessa i la infermera de capçalera, que són la base que dóna sentit a l’atenció primària, es van quedant sense pacients crònics, sense pacients terminals, sense atenció domiciliària, sense funcions de suport emocional, sense urgències, sense incidència en l’atenció secundària, sense… Faran atenció comunitària però no trepitjaran la realitat familiar i domiciliària. El seu paper, tan valorat per les persones malaltes i tan útil en termes de salut, s’està acabant. Els professionals estan confusos, estan en un no saber «qui sóc jo per als meus pacients», estan perdent la identitat.

    Per a l’atenció primària no hi ha més pressupost perquè es gasta en altres coses (sí que n’hi ha per a l’hospitalització domiciliària, per exemple); no hi ha personal perquè estan treballant en llocs que els paguen i els tracten millor; no hi ha competències perquè les hi treuen. No hi ha prestigi, no hi ha valoració social, ningú no reconeix el seu saber. En aquestes condicions, pot haver-hi un futur? Poden les professionals visualitzar més vida, quan tot s’està acabant?

    Garcés diu que la condició pòstuma l’atorga el discurs dominant que està configurat pels sistemes de poder. El mateix discurs que atribueix les identitats i el sentit de l’acció. En efecte, s’ha imposat un relat sanitari que respon al domini del saber biologicista, parcial i tecnificat. Un saber que no considera els condicionants socials o mediambientals de la salut. Un saber que ignora les dimensions humanes més profundes del patiment i de la lluita per la vida digna. Un saber en el qual conceptes intrínsecs al rol de metge o infermera de capçalera, com acompanyar, tenir cura, deliberar, respectar, comprendre o acceptar, hi tenen difícil cabuda.

    Potser els professionals (o com a mínim una part) ja hem acceptat de manera obedient i acrítica aquest relat? «Per què, si estem vius, acceptem un escenari post mortem?» diu la mateixa autora.

    Per això, demana una nova il·lustració radical que parteixi de no caure en la credulitat del relat dominant i que en construeixi d’altres amb un sentit crític, que ens proporcioni el saber i les experiències més útils per al col·lectiu humà. Que ens obri la possibilitat de futur.

    Una incredulitat i un sentit crític que ha exercit el Josep quan no ha cregut que la infermera que ve de l’hospital sigui millor que la seva, i quan ha decidit no acceptar el poder del saber hospitalari i ha anat a buscar el saber de la seva metgessa.

    Pot l’atenció primària fer aquest mateix procés? No creure que no podem, que no sabem, que no ens deixen, que no tenim temps… per després passar a la crítica i a l’acció? No acceptar pèrdues de competències, pèrdues de funcions, suports que suplanten, xarxes que ens debiliten. Podem fer un pas endavant i actuar com a referents, fer domicilis, fer atenció pal·liativa, fer urgències, fer tot allò que ens dóna sentit i ens fa útils a persones com el Josep i a totes les altres. Fer com a professionals individuals i com a col·lectiu, exercint la crítica i la reivindicació per no esdevenir una mena de zombies en un futur pròxim.