Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Pel nou conveni col·lectiu del gènere divers

    Pots creure que l’alliberament de la Dona al nostre país és un fet. Que no hi ha cap regulació aplicable que discrimini negativament la Dona, i que per tant té garantits tots els drets per part dels poder. Que no hi ha cap àmbit públic, social, privat o íntim en què una Dona pel fet de ser Dona no pugui accedir en igualtat de condicions a la resta d’humans. Pots creure, per tant, que les Dones ens hem de sentir orgulloses de la societat lliure i igualitària en què vivim i aprofitar-ne els avantatges per fer-la progressar. I, és clar, pensaràs que el feminisme al nostre país no és justificable i que, en aquesta societat justa amb el gènere, només serveix per victimitzar les Dones o canalitzar les frustracions personals de les que veuen discriminació allà on hi ha només manca de competència en algun àmbit.

    O no. O pots veure, en canvi, que no és només que la societat no és perfecta per ningú excepte la minoria selecta habitual, sinó que encara és més imperfecta per les persones dones. I aquí per primer cop fem servir la minúscula inicial: la societat no està plena de Dones protegides que omplen el concepte i la legislació de manera abstracta, sinó de dones que, segons les seves circumstàncies particulars, veuen petits o grans topalls vitals, a més, per raó del seu gènere. Pots veure que, més enllà de les petites evidències personals, hi ha dades objectives globals que demostren aquests topalls. En l’àmbit econòmic pots observar el diferencial de taxa d’atur respecte dels homes (3.5%), el sou mitjà per hora per llocs equivalents (13% menor) o la menor representativitat en càrrecs polítics o directius d’empreses. I en l’àmbit social pots reconèixer les desigualtats arreu, des de les lletres de les cançons fins a la violència masclista, tant l’explícita criminal com la implícita en dinàmiques personals.

    Aquestes dones, escrites amb minúscula inicial tan ortogràfica com social, també van trobant dificultats afegides respecte dels parells masculins en funció de la seva circumstància econòmica i personal: de jove li costa més tenir experiència i envelleix més ràpidament que els homes, és grassa amb només tres quilos de més, o és estirada o fàcil, o laboralment és una trepa o no té ambició, o no té vida pels fills o és mala mare, i si no en té se la veu amargada de seguida. I encara pot ser dona trans, i potser ja ni sembla una dona. I és justament aquest el punt: sabem molt bé, perquè ens ho diu l’entorn social, què és ser o semblar dona i què no. Les persones dones constituïm un dels conceptes més fàcilment adjectivables i amb més diversitat de la nostra societat. I els adjectius, en el fons, són judicis que cal superar vitalment.

    Les experiències de les persones trans en creuar el gènere social ofereixen proves evidents de la diferència en la severitat dels adjectius entre homes i dones. Un home trans, feminista, que es considerava gras em comentava, i lamentava com a feminista que és, que notava com tenia molt més espai social per ser gras un cop passada la seva transició social a home: fins i tot amb més quilos ja no era vist com a gras, i el seu pes condicionava menys les relacions socials.

    Més exemples. És molt difícil trobar una persona amb una condició trans visible, la majoria dones, en una feina de cara al públic. Les persones socialitzades com a homes plenament aptes per a la feina la perden en mostrar-se com a dones trans. L’empresa o l’administració podria donar valor el seu respecte a la diversitat, que posa les persones per davant i que s’ajusta a la diversitat dels perfils dels seus clients o usuaris. Més encara, pot aprofitar l’empatia addicional que comporta l’àmplia experiència vital d’una dona trans. En lloc d’això, en llocs de tracte al públic les empreses opten per la proximitat, quasi tribal, del cànon de bellesa femení per sobre de l’aptitud. I les dones trans no estem soles: aquests problemes d’integració en el món laboral tenen la mateixa arrel que els que es troben les dones grasses o les dones racialitzades.

    Un element important de la lluita contra la uniformització del gènere que porta a l’exclusió és l’apropiament del propi gènere, que és precisament la clau de volta de la lluita trans. Les persones trans, així com queer i afins, lluitem i comencem a tenir veu en com decidim viure i expressar el propi gènere tal com el sentim. Així, la interpretació del que és masculí o femení o fora del binarisme de gènere és necessàriament cada cop més àmplia i, sobretot, autodeterminada. Hi ha victòries en aquest sentit, com el nou model d’atenció a la salut que s’està implantant a Catalunya, que si bé és encara imperfecte, despatologitza el fet trans, no pressuposa cap destinació vital en el gènere i situa la persona com a font de tota decisió. Potser pot sorprendre, però no és casualitat, que aquesta lluita de les persones trans tingui un cert paral·lelisme amb la lluita de les dones musulmanes per ser elles les que decideixin si porten vel o no. La lluita de fons és la mateixa: el gènere i la seva expressió ha de deixar de ser un permís o un codi per passar a ser un dret.

    Les persones trans, i les dones trans en particular, som un indicador excel·lent de l’opressió associada al gènere. Som el pardal tancat en una gàbia en les mines de carbó: primer caurem nosaltres, perquè l’estigmatització és molt gran i ens falta molt oxigen, però el patriarcat que ens ofega acabarà ofegant les altres vides que treballen a la mina si pot. És així també no només veient el sistema sinó també les persones: algú dubta que una persona masclista té més números de ser una persona homòfoba o trànsfoba que una que no ho és? Com a persona blanca jo no ho puc assegurar, però probablement hi ha la mateixa correlació positiva entre les persones masclistes i les xenòfobes o racistes. La lluita feminista és, sobretot, la lluita de les dones discriminades per ètnia, per orientació sexual, per identitat de gènere, o per tantes altres causes.

    És cert que el feminisme pot ser instrumentalitzat, per exemple en la perversió de les necessàries polítiques de gènere amb denúncies falses per violència de gènere, i pot créixer torçat com és el cas del feminisme blanc, que sap perfectament com s’han d’alliberar les dones musulmanes o negres, o del feminisme radical trans excloent, que nega l’autodeterminació del gènere. Però, tot i la imperfecció que cal eliminar, el feminisme és l’eina imprescindible per corregir la injustícia i desigualtats del sistema. El feminisme transformador no ha de reivindicar els drets de la dona abstracta, sinó els de la dona grassa, la lletja, la negra o gitana, la transgènere, la precària, la prostituta, la lesbiana, la vella, o la promíscua. Quan aquestes dones avancem en la igualtat, la dona blanca guapa, jove, prima, cisgènere, acomodada i heterosexual descobreix que, també ella, viu en un món més just. I també els homes seropositius, els migrants, els aturats o els disfuncionals motrius acaben descobrint una millora en les seves vides. Diu el clàssic del cunyadisme masclista que no cal ser feminista sinó personista. Girem la truita a l’argument: només s’és realment personista, i atén a les persones i no a un model patricarcal, qui és feminista.

    Actualment la relació de la societat amb el gènere és problemàtica: no podem permetre que una identitat personal marqui tant el recorregut vital per causes transversals a tota la societat. Cal canviar la relació de la societat amb el gènere, és a dir, cal l’equivalent a un conveni col·lectiu del gènere per fer-lo divers i autodeterminat, és a dir, lliure, que ofereix el feminisme obert i divers. I ja sabem a aquestes alçades de la història com es canvien els convenis col·lectius: necessitats, canvi de paradigma, lluita i victòria. Estem en la fase de la lluita, i una vaga feminista és una acció lògica i en certa manera inevitable.

    La igualtat feminista és la diversitat de tota la societat, perquè la justícia és com una galleda d’aigua: caldrà tapar-ne tots els forats de diferents mides i formes perquè, al final, no acabi buidant-se de contingut.

  • La ciència i la pràctica mèdica, un reflex de la societat patriarcal

    La medicina neix i s’insereix en una societat androcèntrica, patriarcal i heteronormativa, que manté un desequilibri estructural de poder on la dona és subordinada. La medicina és el reflex de la cultura i les creences que la sustenten i per tant té les seves mateixes característiques. També reflecteix altres eixos de desigualtat presents en la societat, com la classe social o l’ètnia entre d’altres.

    Ara que comencem a reconèixer les estructures patriarcals de poder en altres àmbits de la vida, és important reflexionar sobre com aquestes han configurat la ciència i la pràctica mèdica i quin impacte tenen sobre la salut de les dones (Carme Valls-Llobet, 2009).

    La ciència mèdica, una ciència androcèntrica

    Sabem que tant la fisiopatologia (el funcionament del cos) com les manifestacions clíniques i la resposta als tractaments estan condicionades pel sexe. De la mateixa manera, el gènere influeix en la percepció i expressió dels símptomes i el malestar, les conductes relacionades amb la salut, l’accés al sistema sanitari, etc. Però la ciència mèdica actual s’ha construït des de l’androcentrisme: ha estat pensada, ensenyada, investigada i exercida majoritàriament per barons, prenent allò masculí i l’home com a patró universal, tant a la clínica com a la recerca.

    La manera en què va ser enfocada i construïda la medicina inicialment porta, encara avui dia, a greus conseqüències sobre la salut de les dones. Tot i que hi ha una consciència creixent de les diferències entre homes i dones en els aspectes més biomèdics, el valor dels factors relacionats amb el gènere és poc reconegut en la pràctica mèdica habitual.

    Les violències que la medicina exerceix vers les dones

    En anteriors articles d’aquesta mateixa sèrie hem vist com la medicina ha exercit i exerceix encara (perquè els canvis es produeixen amb molta lentitud) diferents formes de violència vers les dones: obviant les diferències biològiques entre homes i dones; cuidant i tractant de forma desigual a les dones, de vegades per excés i d’altres per defecte; medicalitzant situacions normals de la vida com l’embaràs, el part o la menopausa, etc.

    Però hi ha també greus repercussions sobre la salut mental. La càrrega de malestar psicològic que suporten les dones està molt relacionada amb el gènere; però a més, pateixen un alarmant sobrediagnòstic i sobretractament de trastorns mentals que té a veure amb els estereotips de gènere que condicionen la interpretació del malestar com a patologia.

    No obstant això, una de les violències més greus que la medicina exerceix vers les dones és la invisibilització dels condicionants de gènere com a determinants de salut. Em refereixo a la importància que tenen en l’emmalaltir de les dones factors com les desigualtats i la violència de gènere o la sobrecàrrega en el treball de cures. Des de la medicina s’interpreta el malestar generat per aquests factors, físic o psicològic, com a malaltia i s’etiqueta en diagnòstics. Així doncs, la medicalització del malestar causat pels condicionants de gènere transforma en malaltia individual el que és violència estructural de la nostra societat i actua com a eina de control social, legitimant la desigualtat i la violència vers les dones.

    Finalment, igualment important i freqüent a les consultes, hi ha la manca de reconeixement de les capacitats i sabers de les dones en relació a la cura de la vida i les relacions personals, el seu paper actiu en la gestió de l’estrès, o la resiliència enfront de les violències masclistes, tot configurant una imatge homogènia i negativa de la dona que la situa com a subjecte passiu o víctima.

    Transformar la pràctica clínica posant al centre la relació

    La pràctica clínica també s’ha construït des de la forma d’entendre i exercir la relació i el poder que caracteritza la masculinitat patriarcal: l’autoritat com a jerarquia, la dificultat per reconèixer i expressar emocions, el mite d’autosuficiència i d’invulnerabilitat, l’enaltiment de l’objectivitat i el pensament racional, etc. Aquestes característiques es transmeten com a currículum ocult al pregrau, al postgrau i durant la pràctica professional. Malgrat que s’ha treballat molt al voltant de la comunicació metge pacient, encara queda un llarg camí per recórrer en el reconeixement dels condicionants de gènere que afecten la relació assistencial.

    Cal transformar la pràctica clínica patriarcal incloent la subjectivitat de pacients i professionals, la gestió de les emocions i la consciència d’interdependència; en resum, donant una importància fonamental al vincle i a la relació de cura (Ipazia, Llibreria de Dones de Milà, 2004), tant dintre de la consulta com en l’organització del sistema sanitari.

    És suficient la feminització de la medicina?

    Hi ha evidència de diferències en la comunicació metge pacient en funció del gènere del professional. Per part de les metgesses hi ha una major implicació en decisions compartides, abordatge psicosocial, conversa centrada en emocions i més temps de consulta. Alguns estudis també han trobat diferències en maneig i tractament, mostrant que les metgesses fan més activitats preventives i més consell en salut mental; i recentment, també diferències en resultats en salut de pacients a urgències. Aquestes diferències no es deuen al sexe del professional, sinó a formes de treballar i actituds que sí que estan condicionades pel gènere i que poden ser modificades per millorar la pràctica.

    Malgrat el predomini de dones a l’exercici de la medicina, la pràctica mèdica encara és androcèntrica i patriarcal perquè les metgesses i els metges estem socialitzats i formats professionalment en el mateix context patriarcal. La feminització de la professió pot facilitar una mirada crítica i feminista, pot posar paraules a les experiències viscudes per les dones metgesses que ens ajudin a repensar la nostra pràctica, però cal ser conscients de l’encara escassa «veu pública de les dones» (Mary Beard, 2017) també en l’àmbit mèdic.

    Tenint en compte el rol social de la medicina, és la nostra responsabilitat professional, tant de metges com metgesses, qüestionar la ciència i la pràctica mèdica des d’una perspectiva de gènere, així com denunciar-ne els condicionants que perjudiquen la salut de les dones, i en alguns casos també la dels homes. Mentre construïm col·lectivament un altre model possible, les actituds individuals poden contribuir a aprofundir les desigualtats existents o bé poden generar experiències d’apoderament que les redueixin.

  • Polipatologies

    En els assajos clínics, els pacients que tenen alguna altra malaltia a part de la que s’estudia són descartats sistemàticament. Hi ha sens dubte raons científiques de pes per excloure a aquests malalts complexos, però aquesta manera de descartar és molt reveladora de l’orientació de la medicina moderna, de les seves llums i les seves ombres. La renúncia generalitzada a incloure aquests pacients en els assajos clínics aleatoritzats, considerats com el patró or de la recerca i de la medicina basada en proves, té a més el correlat de la marginació assistencial. Els hospitals, la recerca, les especialitats mèdiques, la docència, la gestió sanitària i, en suma, tot el sistema científic-metge-assistencial sembla concebut com si aquests malalts pluripatològics, polipatològics o com els vulgui anomener no existissin. No obstant això, si tirem de l’epidemiologia i sumem prevalences de malalties (depressió, diabetis, al·lèrgies, migranyes, artrosis, malalties cardiovasculars, etc. fins a esgotar la llista) comprovaríem que el concepte de malalties per càpita no és una entelèquia. L’habitual és que aquest nombre augmenti amb l’edat, l’esperança de vida i l’exposició a riscos, arribant en els casos extrems als dos dígits. Les desgràcies –i les malalties ho són– mai vénen soles, encara que la medicina sembla no adonar-se, a despit del treball de metges de família, geriatres i altres especialistes menys especialitzats.

    «Metges i pacients van en direccions oposades. Els metges s’especialitzen, mentre els pacients tenen cada vegada més problemes». Amb aquest implacable tuit, Richard Smith, l’exdirector del BMJ, posava recentment el dit a la llaga d’un problema que no s’acaba d’afrontar perquè, probablement, no està ni tan sols ben definit. Tenim, d’una banda, una creixent especialització dels metges, d’acord amb la inevitable inclinació de totes les ciències a saber cada vegada més de menys i a l’exigència d’eficàcia i garanties que el super especialista ofereix (qui millor que, posem per cas, un traumatòleg que solament fa tots els dies laparoscòpies de genoll per realitzar una intervenció de menisc mitjançant aquesta tècnica?). D’altra banda, estan les persones concretes, amb els seus problemes de salut que es van acumulant amb l’edat i que necessiten metges generalistes que atenguin alhora tots els seus mals. Aquesta divergència, explicada més detalladament per Richard Smith en el seu blog del BMJ, representa un dèficit d’atenció per a un creixent nombre de persones, a més d’una despesa considerable per al sistema sanitari. Als Estats Units, els malalts amb diverses malalties cròniques simultànies (un de cada quatre nord-americans i tres de cada quatre dels majors de 65 anys) representen el 71% de tota la despesa sanitària.

    Les evidents manques per entendre i atendre degudament a aquests pacients tenen a veure amb uns sistemes sanitaris centrats més en els metges, les malalties i les intervencions mèdiques que en els pacients i les seves necessitats. Però són també, primer de tot, un problema de llenguatge. El simple fet de designar a aquests pacients com a «recurrents», «hiperfreqüentadors» i «polimedicats» indica que no s’està enfocant bé el problema. La falta de termes acceptats i acceptables per identificar-los, classificar-los i manejar-los degudament mostra fins a quin punt és important el problema. Quan es parla de pacients amb comorbiditat també s’està desenfocant el problema, ja que aquest terme sol indicar que existeix una malaltia primària i una sèrie de trastorns associats. No obstant això, les malalties poden presentar-se amb o sense una causa comuna subjacent, de forma aleatòria o per mecanismes concurrents no ben coneguts. El cas és que totes aquestes formes de politologia mereixen ser nomenades amb propietat. Perquè el que no té nom no existeix; i el que no està ben identificat, caracteritzat, descrit i codificat difícilment pot ser ben entès i atès.

  • Violències en mirall, dues veus de dones professionals

    Últim dia de consulta. Acaba de sortir l’últim pacient, hem plorat. Jo encara ploro. Ha estat un mes de comiats, alguns tendres, d’altres emotius i humits, d’altres indiferents i desenganxats, i molts que m’han desitjat sort en la nova etapa de la meva vida. Trobaré molt a faltar aquesta professió que m’ha donat tant, que m’ha fet créixer com a persona i com a professional. Tanta riquesa rebuda! Tantes històries de vides entregades i compartides amb confiança! El món de la vida en colors entrant per la porta i la finestra de la meva consulta durant 38 anys…

    Punt i a part als contractes mensuals i a la seva programació saltejada. Amb la incertesa al costat de la il·lusió dono la benvinguda a una interinitat. Amb aquesta bona notícia ha acabat l’entrevista que ha durat prop d’una hora. S’han fet preguntes des d’un costat i altre de la taula, i he completat gairebé tots els guions de la meva llista de dubtes. Reconec que també portava alguna resposta preparada, que finalment no he hagut de fer servir perquè, aquesta vegada, no ha aparegut la pregunta: «Et planteges la maternitat en el pròxim any? Era una pregunta previsible després d’haver-me-la trobat en dues entrevistes de treball prèvies. Encara puc recordar la sensació que va recórrer el meu cos quan en els primers minuts de la trobada va aparèixer sobre la taula. Em va desconcertar i també vaig sentir por en imaginar-me que una resposta afirmativa podria condicionar un desenllaç diferent.

    Passa davant meu com un conte quan vaig començar de metgessa resident a l’hospital. Vaig aprendre molt, i aquell aprenentatge m’ha ajudat tota la meva vida professional. També el pas per l’hospital em va ensenyar, amb sorpresa, que ser dona en aquesta professió no seria fàcil. Encara recordo els comentaris dels companys quan al quiròfan una cirurgiana embarassada es va marejar «les dones sou dèbils i no hauríeu de ser cirurgianes», o aquell «a veure què pensa la nostra doctora» dit amb una sorna que em deixava sense veu. O quan van demanar «un metge» i hi vaig anar jo i un cirurgià em va preguntar si no hi havia «ningú millor».

    Però el que em va desconcertar més va ser percebre com els rols de gènere restaven tatuats a ferro en els significats dels pacients: «Doctor, quan em donarà l’alta?, preguntava un pacient a l’infermer que venia a fer-li una extracció de sang que jo, que era la seva metgessa de referència, havia demanat; «nena porta’m l’orinal» em deien quan passava per les habitacions a visitar els pacients… Un clàssic, als nois els feien metges, a les noies ens feien infermeres o auxiliars, i érem dones totes «nenes».

    Quan vaig compartir amb una companya la meva reflexió sobre la pregunta de la maternitat en les entrevistes m’explicava la situació, que va descriure com a tensa i desagradable, de la notícia de dos nous embarassos en el seu equip: un era d’una resident i l’altre d’una metgessa amb una interinitat des de feia tres anys. M’explicava com es van escoltar alguns «enhorabona» que va intuir com a forçats i els dies següents els comentaris sobre les conseqüències en l’equip per la previsible absència d’aquestes dues companyes durant uns mesos. I com la companya embarassada li havia confessat el seu sentiment d’ambivalència davant el que era una bona notícia per a ella i la impotència en percebre que era una gerra d’aigua freda per a l’equip. I encara la interpel·lava més perquè la majoria són professionals dones i mares. Es preguntava: on queda la feminització de la professió i l’empatia – calidesa en el tracte?

    M’has fet recordar que en arribar a l’atenció primària vaig sentir que era diferent, les relacions entre companys eren més igualitàries i la majoria érem dones, tot i que de vegades també elles m’han dit que dedicava massa hores a la feina i si no tenia vida familiar, o qui cuidava la meva filla. Però els «nena», «reina-princesa» continuaven sent formes freqüents d’anomenar-me (amb afecte) els pacients. Al començament em molestava però ho vaig deixar córrer fins que canviaven a un nivell superior com dir-me «nina». Aquest mot em fa pensar en el munt d’exemples que he viscut, i m’han explicat, de pacients que venen repetidament a què els mirem els genitals, ens pregunten si estem casades quan els estem explorant o directament ens agredeixen sexualment. Aquest relat d’una companya és prou eloqüent de l’aparell masclista en què treballem: «Fa temps vaig visitar un senyor d’uns 80 anys que em va posar la mà per l’escot de la bata quan l’acomiadava a la porta de la consulta. Em vaig sentir molt malament i encara que vaig comunicar el fet a la direcció, no van considerar oportú canviar el pacient de metge. Va seguir venint a la meva consulta com si res hagués passat, però quan el veia en la llista avisava l’infermer i el visitàvem junts. El senyor va morir. Però jo encara recordo el fred de les rajoles de la paret contra la meva esquena».

    Just fa un any vaig tenir una experiència amb un pacient que va començar a cridar-me quan, després de valorar el motiu de consulta i explorar-lo, li vaig explicar que no sol·licitaria les proves complementàries que ell volia perquè no les considerava adequades en la seva situació. Va apropar el seu cos a la taula i em va preguntar: «Quants anys tens?, no tens família per cuidar i per això t’han posat aquí?, creus que la bata blanca et dóna dret a fer el què vulguis?». No em va donar temps a continuar la conversa, ja que se’n va anar de la consulta. Va seguir un tancar de la porta brusc i va continuar parlant alt a la sala d’espera: «Metges, com els d’abans, és el que nosaltres necessitem!». Vaig decidir respirar profundament, vaig mirar uns segons a través de la finestra i vaig continuar rebent la resta de pacients. Passats uns dies jo també vaig compartir aquesta situació amb les persones de l’equip directiu i la seva resposta va ser que aquests fets formen part de la nostra feina, que la majoria són deguts a problemes de comunicació i que el nostre paper és educar la població respecte que no es pot tenir tot el que es demana. Vaig trobar a faltar temps d’escolta sobre allò que vaig sentir en aquella consulta, per què havia fet el pas per compartir-la i, en el fons, el reconeixement de la violència que vaig patir.

    Vaig estar una època de directora i també durant aquest temps vaig sentir i patir denominacions de «xata» per part d’altres directius. O que es menystenien les meves opinions i demandes, o m’ignoraven i tractaven amb condescendència o, com diu el relat anterior, ignoraven i relativitzaven les queixes de dones sobre violència patida en l’exercici de la seva professió i per la seva condició de dones. Moltes vegades en la meva vida professional, des que vaig iniciar la residència fins avui que em jubilo, he sentit que com a dona sempre hem d’estar justificant-nos i fent-nos veure i valer en l’àmbit professional. Que nosaltres hem de demostrar que som metgesses i que a més som bones professionals, mentre que als nostres companys homes se’ls suposa que són bons i no se’ls qüestiona d’entrada.

    Sí, a vegades sento que he de justificar que hi sóc i puc fer-ho. En una consulta de fa uns dies, de manera semblant a d’altres prèvies, un pacient va acabar la consulta dient-me: «Però tu ets molt jove, no?, quants anys tens?». I continua: «A mi em portava sempre el Dr. López, no sé si el coneixes, però fins que es va jubilar va ser un gran home que va fer molt de bé». No he conegut el Dr. López ni dubto que fos un gran professional. I és que el problema no és el que es diu, sinó el context. Com diu Lucía Lijtmaer en el seu llibre «Yo también soy una chica lista», la manera en què normalitzem la violència i la desigualtat queda tan patent que la fa ineludible.

    Aquest relat s’ha construït a partir d’experiències viscudes per un grup de dones metgesses (Noé Amorós, Anna Cartanyà, Roser Marquet, Teresa Mateu, Assum Reyes, Laia Riera, Gemma Torrell i Nani Vall-llosera) que junt amb tantes d’altres ens han portat a aquestes reflexions. A totes els agraïm els seus testimonis. Només són algunes de les agressions més evidents. Però cada dia vivim un munt de situacions en què patim el marc masclista i patriarcal en què treballem i en el qual percebem que un home professional seria tractat d’una manera diferent per les direccions, els companys i aihhhh, també pels pacients.

  • Tres anys de la Marea Blanca de Catalunya. Cinc anys de lluites sanitàries 2011-2015

    La Plataforma pel Dret a la Salut (PDS) neix el 2011 per defensar la salut i la sanitat pública arran dels atacs amb retallades i altres mesures del govern de Catalunya (euro x recepta) i del Decret del govern de Madrid que vol acabar amb el sistema sanitari públic universal. Esdevenien retallades en finançament del sistema públic i en externalitzacions / privatitzacions com a norma imperant.

    Va agrupar i coordinar diferents col·lectius, entitats, plataformes, organitzacions en lluita i persones disposades a lluitar per aquest objectiu. Va néixer volent ser un instrument i un camí per la coordinació i la confluència. En els seus primers manifests va tenir les adhesions de 33 entitats ciutadanes i de salut.

    PRIMERA ETAPA. Denuncia i Protesta. Tres manifestos i tres manifestacions: 28 juliol 2012, euro per recepta, al Raval, 11 novembre 2012 i 17 de febrer de 2013 (aquesta darrera junt amb la coordinadora de sindicats de la funció pública).

    SEGONA ETAPA. De la protesta a la desobediència i accions de resposta a les agressions amb increment de la radicalització i extensió al territori de les lluites. També es van realitzar mobilitzacions contra el Departament de Salut i concentracions a les portes dels centres i hospitals. Xerrades nombroses i extensió territorial de la plataforma.

    A partir de l’assemblea de la Sedeta (Sedeta 1), el novembre del 2013, amb forta participació d’entitats i plataformes, on s’aproven les noves línies d’acció: denuncia, desobediència, accions de resposta, ocupacions, etc.

    Aquestes accions s’estenen per tot el territori durant el 2014, no només impulsades per la PDS, sinó també per altres plataformes: «Can Ruti diu prou», «No marxis sense hora» o «No a les llistes d’espera». Es van recollir reclamacions, es van fer tallers, taules als hospitals i campanyes de denuncia com «obrim plantes», «no ens manca ètica, ens manquen llits» o no a les derivacions a la privada. les accions es van realitzar a pobles i ciutats com Reus, Badalona, Bellvitge, Lleida, Tarragona, Terrassa, Sabadell, Baix Valles, Mataró Maresme, Tortosa, Viladecans, Clínic, Vall d’Hebron, i a tantes altres localitats com CAPs retallats.

    TERCERA ETAPA. «Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya».

    Propostes:

    • Proposta de programa per un Servei Nacional de Salut: proposta de document de Programa, a debatre junt amb altres organitzacions i plataformes, que sigui una alternativa feta des de baix (usuaris i treballadors de la salut), de punts comuns, a l’actual sistema sanitari dual (públic/privat) de Catalunya.
    • Jornada de Debat del document, amb assistència de 150 persones de 25 entitats i plataformes de salut de Catalunya, el 6 de setembre de 2014
    • Presentació del document als grups parlamentaris del Parlament de Catalunya.
    • Assemblea Sedeta 2 el 25 de novembre de 2014. Passem «De la protesta a la Proposta».
    • Suport a la Marea Blanca de Lleida. Anada amb autocars de Barcelona, Sabadell, també del Baix Llobregat/Hospitalet i Mataró/Maresme a la manifestació de la Marea Blanca de Lleida. La Marea Blanca de Catalunya ja és un agent social present i actiu en totes les situacions relacionades amb la salut i la sanitat.

    La Marea Blanca de Catalunya neix oficialment, en una sessió del Parlament Ciutadà al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat Central, el dia 28 de febrer de 2015.

    Es vol decidir sobre la nostra salut i el Sistema sanitari de Catalunya, que és el decàleg dels nostres valors, de quin model de salut i sanitat volem per Catalunya. Amb aquest document i la voluntat de coordinar lluites i ser més forts la Marea Blanca de Catalunya la van constituir més de 300 persones de 70 entitats: 11 entitats de salut,  42 plataformes territorials o sectorials, 7 sindicats, 5 partits polítics i 5 ajuntaments. Totes elles van aprovar la constitució de la Marea Blanca de Catalunya al paranimf de la Universitat de Barcelona amb el següent document:

    Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

    Programa per un Servei Nacional de Salut

    1. Per conquerir la sobirania en salut i sanitat cal actuar sobre els veritables determinants de la salut. Sobre les condicions socials, econòmiques, culturals, ambientals, polítiques i de gènere. Caldrà doncs posar el valor salut en totes les polítiques.
    2. Caldrà iniciar un procés de reversió de l’actual tendència medicalitzadora motivada per una visió biologista de la salut i per la cultura del consum, la intolerància al malestar o a les expectatives sobre dimensionades de la capacitat del sistema sanitari.
    3. Cal garantir el Dret a la salut i a un model d’atenció sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat per impostos progressius suficients per cobrir les necessitats de la població.
    4. Posar en marxa un Pla de Nacionalització dels serveis públics de salut. Regenerar el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), amb funcions de planificació, finançament, gestió i avaluació dels serveis de salut públics. Amb el criteri que tots els serveis assistencials que es paguen amb diners públics han de ser públics, caldrà la definició i declaració, per part del SNSC, dels proveïdors públics com a medi propi del SNSC.
    5. Assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència, autonomia de gestió, avaluació independent, lluitar contra la corrupció. Amb un codi ètic comú de tots els serveis, amb més autonomia dels territoris, centres i treballadors de la sanitat. I amb una avaluació independent i amb control democràtic.
    6. Fomentar la participació real del personal de la sanitat, ciutadans i ciutadanes en els òrgans de govern del Sistema, territorials i de centres sanitaris.
    7. Fomentar l’ús adequat dels medicaments, de les tecnologies i eines terapèutiques. Volem un sistema de salut sense l’omnipresència de la indústria farmacèutica, i en el qual es regulin i es vigilin els conflictes d’interessos i s’hi seleccionin els que de veritat són necessaris.
    8. Millora del sistema assistencial potenciant una Atenció Primària forta i fer un pla de reforma de l’atenció hospitalària adequant-la a les necessitats de salut actuals. Fer de l’Atenció Primària i Comunitària, l’instrument bàsic per a una atenció global i integrada, propera a les persones, amb dotació pressupostària pròpia i suficient.
    9. Derogació de coREpagaments sanitaris i compromís de no imposició de noves taxes.
    10. Garantir els drets de les persones. Dret a respectar l’autonomia i la llibertat individual en les decisions sanitàries.. Dret a la interrupció voluntària de l’embaràs en el sistema públic, lluita contra la violència masclista. Dret a l’atenció al patiment i tractament del dolor, al no aferrissament terapèutic i a una mort digna. Dret a la preservació de les dades personals i no cessió a entitats privades. Dret a l’eliminació de les desigualtats de gènere en salut.

    Des de llavors l’activitat de Marea Blanca ha estat ininterrompuda. Amb situacions ben complicades d’atacs al caràcter públic del sistema de salut. També (amb victòries poc publicitades) però ben reals, com va ser la mobilització, elaboració, lluita i definitiva aturada de l’anomenat Pla Visc+ que pretenia la venda i cessió del big data de les dades de salut de la ciutadania.

    A més, Marea Blanca de Catalunya s’ha coordinat amb altres «Marees Blanques» de l’estat espanyol (12 actualment) amb la confecció d’un Document-Manifest de Barcelona, que aporta 38 punts consensuats de reivindicació fonamental, actualment en gestió, extensió i debat amb organitzacions ciutadanes i les Administracions competents. També s’ha relacionat amb diverses xarxes europees en defensa de la sanitat pública i contra les privatitzacions.

  • On són les dones en el món científic sanitari?

    Tradicionalment, el món científic i de la salut ha estat un món on no només s’hi han imposat els models i valors heteropatriarcals sinó que, professionalment, ha estat copat pels homes en gairebé tots els seus àmbits. Durant segles, les dones hi hem tingut l’accés pràcticament vetat. Tot i que tenim exemples magnífics de dones que al llarg de la història han aconseguit dedicar-se a l’art i la ciència de la medicina, superant grans dificultats i prejudicis, continuen essent minoritàries en comparació als homes i massa sovint han acabat essent invisibilitzades.

    En les darreres dècades s’ha produït una gran feminització en els diferents camps relacionats amb la salut, fins i tot en aquells clàssicament reservats als homes. La recerca biomèdica i l’exercici professional de la medicina són dos exemples evidents d’aquest fenomen. La primera dona en tot l’estat que es va llicenciar en medicina, Dolors Aleu, no ho va aconseguir fins a finals del segle XIX. Des d’aleshores ha plogut molt: actualment gairebé el 50% de les professionals que exerceixen la medicina i al voltant del 70% de les estudiants d’aquesta carrera són dones.

    Però, significa això que el problema de les desigualtats i el biaix de gènere estan superats? Que ja no tenim dificultats per accedir a aquestes professions? Que això està acabant amb el paradigma heteropatriarcal i androcèntric que ha predominat en l’àmbit biomèdic durant segles?

    La feminització d’aquestes professions ha facilitat que cada vegada hi hagi més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió, com els col·legis professionals i les societats científiques, i en les organitzacions sanitàries i els càrrecs de gestió. Tanmateix, aquesta presència sovint no és paritària ni representativa del col·lectiu sanitari de dones. Encara hi ha molts espais de representativitat i, sobretot, de poder, que continuen estant tàcitament vetats a les dones. En el món científic, també ens topem amb un sostre de vidre. Continuem essent minoria en els càrrecs de responsabilitat o de lideratge de les universitats, dels instituts de recerca, de les societats científiques, dels col·legis professionals, etc. A tall d’exemple, dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones. L’òrgan que els aglutina, el Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos, compta amb 6 homes en el seu consell permanent i amb 7 homes i 2 dones entre els seus representants nacionals. A Catalunya, entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina no hi ha ni una sola dona.

    Aquesta manca d’oportunitats també té lloc en l’àmbit de la recerca. Per exemple, a Catalunya, dels 14 principals centres de recerca directament relacionats amb les ciències de la salut no n’hi ha cap que estigui dirigit per una dona. Se sap que en els processos de selecció existeixen importants biaixos subconscients que afecten negativament a les dones: la seva independència és qüestionada més sovint, se’ls exigeixen més mèrits per a ser seleccionades, les seves cartes de recomanació no són tan positives com les dels homes, etc. Un altre aspecte molt rellevant és la maternitat. Les dones que són mares o que es troben en edat reproductiva (i suposadament tindrien possibilitats de quedar embarassades) tenen menys opcions d’accedir a llocs de lideratge, perquè es considera que aquesta pot interferir en el seu rendiment o en la seva dedicació. De fet, aquesta diferència d’oportunitats i la presència de barreres s’inicia ja en el món acadèmic. Segons un estudi aportat per l’ONU, la probabilitat que una dona acabi una llicenciatura, un màster o un doctorat en alguna matèria relacionada amb la ciència és del 18%, 8% i 2%, respectivament. En canvi, en els homes aquests percentatges són del 37%, 18% i 6%, és a dir, més del doble.

    Així doncs, malgrat la massiva incorporació de les dones, continua existint una manca de referents femenins en aquests camps. I sense referents és difícil que nenes i joves se sentin identificades amb aquests rols i professions i de nou es limita el seu accés als estudis científics.

    També existeixen evidències que mostren que la visibilització i la participació de les dones en els seminaris i els congressos científics és menor a la dels homes. No només acostumen a ser minoria com a ponents a les conferències i xerrades o en panels d’experts sinó que, encara que només hi siguin com a assistents, hi participen menys. Per exemple, les dones fan, proporcionalment, menys preguntes que els homes (gairebé la meitat, segons alguns estudis) i el nombre de preguntes que realitzen disminueix quan la primera persona a preguntar ha estat un home. Evidències similars posen de manifest que la participació de les dones en altres esferes del món acadèmic, com per exemple la universitat, també és més baixa, tant en el cas de les estudiants com de les professores universitàries. Tampoc no és freqüent trobar dones opinant o informant sobre temes de salut als mitjans de comunicació. Tal com denuncien iniciatives com #Onsónlesdones, estem subrepresentades als mitjans catalans i la nostra opinió es silencia sistemàticament. Les xifres que recullen en els seus informes parlen per si soles.

    L’àmbit científic, tampoc no es troba exempt de les agressions i les violències masclistes. Recentment, la revista ‘Science’ denunciava en el seu editorial les situacions d’assetjament sexual que molt sovint pateixen les dones que es dediquen a la recerca. A l’article s’exposava el testimoni de diverses investigadores que havien estat víctimes d’assetjament al llarg de les seves carreres. També s’esmentaven alguns estudis que indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic i científic ha sofert algun tipus d’assetjament i que gairebé un terç se senten insegures per aquest motiu, fins al punt de deixar de participar en classes, en reunions científiques o renunciar a ofertes de feina.

    Les dones que ens dediquem a l’àmbit de la salut patim directament el masclisme, la violència i les desigualtats que es desprenen d’un sistema sanitari i científic que continua essent eminentment patriarcal. Això exerceix una doble violència, perquè afecta les professionals que treballem en aquest camp però també a la salut de la població en general, ja que perpetua els valors i models heteropatriarcals amb què abordem i tractem la salut dels, i sobretot, les pacients. Per revertir la violència i les grans iniquitats en salut que patim les dones i els excessos que exerceix el sistema sanitari sobre la nostra salut és necessari posar-hi una mirada en clau de gènere, una mirada feminista, en definitiva, una mirada més justa de la realitat. El sentit comú, i també les evidències, indiquen que el camí per aconseguir-ho passa necessàriament perquè les dones accedim en igualtat de condicions que els homes a totes les esferes laborals i de lideratge en el món científic i caminem cap a un apoderament real en aquest àmbit. Aquest és el primer pas cap a un sistema sanitari i un abordatge de la salut més equitatius, solidaris, humanitzats i veritablement feminitzats.

  • Teràpies digitals

    L’agència reguladora de medicaments dels Estats Units, la Food and Drug Administration, ha començat a avaluar i aprovar teràpies digitals per tractar malalties. El 14 de setembre de 2017 va donar llum verda a la comercialització del primer tractament basat en una aplicació mòbil, amb el seu corresponent programa, denominada Reset i indicada per tractar l’abús de substàncies. L’aprovació d’aquesta primera teràpia digital s’ha basat en similars criteris i procediments als empleats amb els fàrmacs: Reset ha hagut de demostrar no solament la seva seguretat sinó també la seva eficàcia mitjançant el preceptiu assaig clínic. Aquesta homologació en el procés regulador, que equipara en certa manera les teràpies digitals amb les farmacològiques, és el realment nou i fins a cert punt provocador, doncs obre la porta a la prescripció de productes informàtics com a alternativa o complement als fàrmacs per tractar algunes malalties.

    La companyia desenvolupadora de Reset, la nord-americana Pear Therapeutics, deixa clar a la seva pàgina web quin és el seu camp d’acció: «el nostre objectiu és el desenvolupament de teràpies digitals amb recepta mèdica per al tractament de malalties amb necessitats mèdiques no satisfetes». Pear ja ha remès una altra aplicació a la FDA per ser avaluada i té productes en diferents fases de desenvolupament per a l’esquizofrènia, l’esclerosi múltiple, l’insomni, la depressió i fins i tot el càncer. A més de Pear, hi ha moltes altres empreses en el sector de les teràpies digitals, com Virta, centrada en aplicacions per al tractament de la diabetis tipus 2, amb les quals afirma que reverteix la malaltia en el 60% dels pacients i elimina o redueix el tractament amb insulina en el 94% dels casos; Omada, centrada en la prediabetis i altres riscos, que assegura que el seu programa aconsegueix reduir en 12 mesos un 30% el risc de sofrir diabetis tipus 2, un 16% el risc d’ictus i un 13% el d’infart, i Akili Interactive, que ha desenvolupat un producte informàtic per al trastorn per dèficit d’atenció, i es defineix com «una companyia de medicina digital de prescripció que combina el rigor científic i clínic amb la inventiva de la indústria tecnològica per reinventar la medicina».

    L’orientació al tractament de malalties i al desenvolupament de productes de prescripció són dues de les característiques d’aquestes empreses que les equipara amb les farmacèutiques tradicionals. Posar en el punt de mira l’eficàcia terapèutica sobre desenllaços (outcomes) clínics concrets representa, sens dubte, un salt notable per a les aplicacions mòbils de salut i la salut electrònica (i-health) en general, però és encara aviat per saber fins a quin punt aquestes teràpies digitals (digital therapeutic o digiceuticals, com les hi denomina en l’argot del sector) poden ser tan eficaços com els fàrmacs o si més no merèixer la denominació de teràpia. El camí emprès per demostrar la seva eficàcia mitjançant assajos clínics apunta certament cap a la convergència, però queden encara molts passos fins que aquestes teràpies entrin en la rutina de metges i pacients, i puguin valorar-se els seus beneficis i els seus possibles efectes secundaris i reaccions adverses.

    Amb tot, l’entrada en escena de les teràpies digitals presenta ja alguns aspectes interessants. En primer lloc, la seva orientació cap a les complexes malalties cròniques, des de la diabetis a l’obesitat passant per les malalties mentals, totes elles de gran prevalença, difícils d’abordar i enormement costoses per als sistemes sanitaris. En segon lloc, l’oportunitat que representen per millorar participació del pacient en la gestió de la seva pròpia salut i la individualització dels tractaments. I, en tercer lloc, el revulsiu que pot significar per al sector farmacèutic la competència de tecnològiques i empreses emergents orientades a la terapèutica. D’entrada, l’oferta d’ocupació de la FDA ja inclou nombrosos enginyers.

  • Com és que seguim incentivant els objectius de qualitat?

    La gràfica que mostra el bon control del colesterol a Catalunya al llarg dels anys, dibuixa una línia ascendent amb pics de millora a l’època nadalenca. L’observació és sorprenent. Vol dir que ja no mengem escudella i carn d’olla per Nadal? Doncs no, el mateix fenomen es reprodueix amb molts altres indicadors de qualitat assistencial. La troballa no reflecteix res més que els esforços de molts professionals d’atenció primària per intentar cobrar la productivitat variable lligada a indicadors de qualitat assistencial. Cada final d’any persegueixen telefònicament als pacients per registrar a la història clínica electrònica els resultats de les analítiques i d’altres proves fetes a la medicina privada o en algun centre no connectat a l’història clínica compartida.

    Totes aquestes infermeres penjades al telèfon en plena epidèmia gripal no sembla que aportin molta eficiència al sistema de salut, però a casa nostra aquesta conducta no és qüestionada. Al contrari, és una activitat promoguda pels gestors sanitaris que fins i tot faciliten els llistats dels pacients que s’han de trucar. A Catalunya, la cultura de la retribució variable lligada a indicadors de qualitat és una religió. El mètode busca que els professionals d’atenció apliquin la millor evidència científica, però curiosament els gestors que l’imposen no mostren el necessari escepticisme científic per qüestionar l’efectivitat de la mesura.

    L’Estàndard de Qualitat Assistencial (EQA) implantat a Catalunya per incentivar l’assoliment d’objectius de qualitat està inspirat en el «Quality Outcome Framework» que va llançar el National Health Service l’any 2004. Els britànics, malgrat que inicialment també consideraven que aquesta era la innovació més important que s’havia produït mai a l’atenció primària, van decidir avaluar l’experiència. Tots els estudis realitzats mostren que la mesura no ha tingut cap efecte beneficiós sobre la salut dels ciutadans. Potser redueix les visites a urgències d’algunes patologies però no millora cap indicador subjectiu de qualitat de l’atenció. En conseqüència l’any 2016 Escòcia va abandonar el projecte i el va substituir per activitats locals de millora de la qualitat. Anglaterra també ha pres la mateixa decisió però no sap com deixar-ho sense empitjorar els indicadors de qualitat. La societat britànica de metges de família recomana que els incentius s’orientin a promoure activitats d’atenció centrada en la persona.

    L’evidència és tan aclaparadora que ens obliga a abandonar aquesta política que no reporta salut i promou una utilització ineficient dels recursos sanitaris quan més es necessiten. La reorientació no serà fàcil, ja que la retribució variable per objectius forma part de l’essència del sistema sanitari català. Cal acabar amb l’actual discurs de la gestió transaccional. Els polítics haurien d’explicar que volen reorientar els serveis per satisfer millor les necessitats específiques del ciutadà. Barbara Starfield deia que l’atenció primària era més efectiva perquè s’ocupava dels problemes reals de la gent i no només de tractar la hipertensió i la diabetis. Fem-ho possible adequant i millorant les condicions de treball dels professionals d’aquest àmbit i no intentant manipular l’activitat artesanal que es fa a les consultes.

  • Les vacunes, llibertat individual o responsabilitat social?

    La decisió de vacunar-se sovint és vista com un dret individual, ja que erròniament s’assumeix que les possibles conseqüències només les pateixen aquells involucrats. Malauradament, no és així. Les vacunes, no només protegeixen de la malaltia a aquell que se la posen sinó que, quan una gran part de la població n’és immune, aquesta molt probablement s’erradica. Per això, a les poblacions vacunades es crea una immunitat col·lectiva que impedeix la transmissió dels virus i de la qual se n’aprofiten aquelles persones que mai no s’han arribat a vacunar.

    Segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut), les vacunes eviten entre dos i tres milions de morts cada any, i són considerades un dels avanços més importants de la medicina. Molts països del primer món que disposen d’un bon sistema sanitari havien pràcticament erradicat moltes malalties que fa poques dècades podien ser mortals, com la poliomielitis o el xarampió. En els últims anys, aquestes malalties han reaparegut a causa de l’augment de persones que opten per no vacunar-se.

    Considerant els avantatges de les vacunes, com és que encara hi ha gent que opta per no vacunar-se? Doncs, per molts, la decisió de no vacunar-se es fonamenta en la por a possibles efectes adversos que es poden patir i que prediquen un col·lectiu conegut com els antivacunes. Gran part de la informació que dissemina aquest col·lectiu s’ha demostrat científicament que és mentida o bé no hi ha cap evidència per recolzar-ho. Per exemple, el 1998 el metge Andrew Wakefield va publicar un estudi on afirmava que la vacuna de la triple vírica provocava autisme i, com a conseqüència, hi va haver una disminució significativa dels infants vacunats. Pocs anys més tard el periodista Brian Deer va demostrar que era fals i que s’havia fet motivat per interessos econòmics però, encara ara, molta gent desconfia d’aquesta vacuna.

    És cert, però, que hi ha vacunes que poden tenir efectes secundaris sobre algunes persones tot i que, molt excepcionalment, es posen en perill. Les vacunes més agressives poden provocar efectes secundaris lleus, mal de cap o fatiga, que desapareixen poques hores després, aproximadament en un 25% dels casos. Però, la probabilitat que sigui necessària intervenció mèdica, disminueix a menys d’una entre un milió. Una probabilitat molt menor a què ens toqui la grossa de Nadal.

    D’altra banda, hi ha molts factors involucrats en la probabilitat que una persona no vacunada contragui una malaltia, el que la fa molt difícil de determinar. Per començar, per contraure una malaltia, és indispensable estar en contacte amb el virus, la qual cosa esdevé molt difícil en el primer món on gairebé ningú n’és portador, ja que moltes malalties han sigut pràcticament erradicades gràcies a les vacunes. Així, l’opció de no vacunar-se pot semblar menys perillosa, però en realitat continua sent no només un gran risc sinó una gran irresponsabilitat. Per una banda, un gran risc perquè l’augment de trànsit humà i de mercaderies facilita que les malalties travessin fronteres i no ens exposem només a les condicions sanitàries del país on es viu. D’altra banda, una gran irresponsabilitat perquè si tothom confiés a aprofitar-se de la immunitat col·lectiva i es deixés de vacunar, moltes malalties tornarien i es convertirien, altra vegada, en epidèmies.

    L’any 2015, a Olot, va morir un nen de 6 anys de diftèria. A Catalunya feia més de 30 anys que no es diagnosticava cap cas de diftèria, ja que la seva vacuna és gratuïta i recomanada per tots els infants, però els pares d’aquest nen –qui més tard van declarar que els havien enganyat sobre els riscs de les vacunes- van optar per no vacunar el seu fill. En aquell moment hi havia 47 infants a Olot que no n’havien estat vacunats i, per tant, que corrien perill d’agafar la malaltia si entraven en contacte amb el virus. Va ser llavors que els pares de la majoria d’ells van demanar que se’ls hi poses la vacuna. Per sort, per cap altre va ser massa tard, però aquesta decisió ja havia costat una vida humana.

    Es pot considerar que fins i tot en cas d’epidèmies només aquella gent que no s’hagués volgut vacunar en patiria les conseqüències però, una altra vegada, aquest és un raonament erroni. Existeixen col·lectius de gent que no es pot vacunar per raons mèdiques, com els nadons que fins al cap de mesos no se’ls poden posar les vacunes, o gent que pateix al·lèrgies o malalties. Aquests col·lectius necessiten comptar enormement en la immunitat de la societat, i és responsabilitat de tots els que sí que ens podem vacunar no posar-la en perill i protegir la vida d’altres. A més a més, cal puntualitzar que els tractaments per curar una malaltia costen molts més diners a la sanitat pública que les vacunes necessàries per evitar-les.

    El primer pas per acabar amb el moviment antivacunes i els perills que representa és una bona educació científica des de les edats més tendres i accés a la informació necessària per tothom. I, en un món ideal, això seria suficient, però sempre hi haurà gent que preferirà creure en disciplines no científiques i populistes. Per tant, si volem una societat completament vacunada i sana s’han de repensar i endurir les polítiques sanitàries.

    Hi ha diverses mesures que es poden prendre per incentivar a la gent a vacunar-se. Per exemple, a Austràlia es limiten les ajudes socials a les persones o famílies no vacunades i als Estats Units hi ha escoles que demanen la cartilla de vacunació per acceptar un alumne. Sens dubte, però, la mesura més efectiva i que haurien de prendre més països, és fer com a França i convertir les vacunes en obligatòries i evitar així posar en risc la salut dels més indefensos. Pel bon funcionament d’una societat hi ha normes, i igual que no es pot robar o matar, ens hem de vacunar.

  • En posició ginecològica, de l’estructura a l’experiència

    «Hauries d’anar al ginecòleg» és una sentència ben comú entre les dones. Apareix a certa edat quan, amb l’inici de les relacions sexuals, algú suggereix que ha de «fer-se una revisió», i es va repetint en múltiples ocasions: quan el cicle menstrual és imperfecte o no deixa fer «vida normal», quan es sospita un embaràs o la menopausa, quan hi ha molèsties «allà baix»; quan no hi ha orgasmes o desig, quan «fa massa temps que no hi vas»; quan una relació sexual té risc, quan ens palpem al cos quelcom estrany… En totes aquestes situacions íntimes i sovint inherents al cicle de vida d’una dona, la mirada professional hi té presència i acte. Podríem assenyalar, doncs, la influència de la ginecologia en aspectes fonamentals com el cicle hormonal natural, la sexualitat i el plaer, la concepció i el dret a decidir sobre el propi cos i la reproducció. Influència que s’encarna en la potencial medicalització de processos fisiològics que afecten particularment a les dones en tenir moltes dianes terapèutiques (tal com mostren les reflexions col·lectives del Taller de Medicalització de la dona al llarg del seu cicle vital realitzat el 2016 dins el Cicle Repensant la medicalització en el si dels moviments socials de la vil·la de Gràcia).

    El sistema sanitari sovint problematitza aspectes de la vida, un fenomen que el filòsof alemany Jürgen Habermas va definir com a ‘colonització del món vital’ i que alerta del poder que exerceix una estructura de manera permanent i sistemàtica. El nostre sistema sanitari, sotmès al capitalisme i a la societat heteropatriarcal, intervé de forma específica en els nostres cossos i en les nostres vides. Tal com s’ha estudiat des de l’antropologia mèdica, la biomedicina condiciona la concepció i el coneixement que tenim del nostre cos, crea cultura i determina les nostres pràctiques (Byron Good, Medicina, racionalidad y experiencia). La ginecologia, lluny d’estar-ne exempta, és una de les especialitats biomèdiques en la que més fortament se n’ha reconegut la violència estructural.

    «Posa-la en posició» és l’expressió que posa títol a aquest article. Ho diu la ginecòloga a l’auxiliar, sense ni tan sols dirigir-se a la dona que pretén examinar. Ella desxifra el missatge, es despulla «de cintura a baix», recol·locant-se les sabates tal com li indiquen, puja a la llitera i es reclina; obeeix les ordres. Es disposa a ser explorada i escolta com parlen les bates entre elles, que alternen paraules tècniques amb anècdotes alienes, mentre sol·liciten unes pinces per fer-li una biòpsia que consentirà per escrit en baixar de nou al món de les persones. Seria una lectura simplista no adonar-se dels condicionants estructurals que fan d’aquest contacte interpersonal una situació poc cuidada, però també seria injust no reclamar a ambdues parts la corresponsabilitat de perpetuar-la. Més enllà de la logística de la consulta, ens cal centrar-nos en les formes de relació. La posició ginecològica és tant incòmoda i humiliant com pràctica i natural, el conflicte és quan qui explora no acompanya si no imposa, i en lloc d’informar o formar, omet o sentencia. Potser manquen miralls a la consulta per a veure’s el coll de l’úter, potser manca temps per a una relació digne amb el cos i la persona, però també manca interès en què la dona s’apropiï de la pròpia anatomia, expressi el malestar i construeixi la seva salut.

    «Ho voleu tot i sense dolor». Potser, faria menys mal si es justifiqués, s’informés i es consensués cada acte ginecològic. S’acceptés que els nostres genitals també són sensibles com els dels homes i que sovint som les que patim els símptomes però no som qui els provoca.

    «Per què venies?» Potser el taulell de recepció no és el lloc on fer ‘un triatge’ ni confessar aspectes de la vida personal. I tampoc pot resumir-se amb una paraula el motiu real d’una consulta. Recordo una vegada quan d’estudiant vaig presenciar el menyspreu d’un ginecòleg en atendre a una noia que venia per haver-se palpat «una cosa estranya dins la vagina» i aquest objectivava que es tractava només del coll de l’úter. A ginecologia un motiu freqüent de consulta té relació amb el desconeixement del propi cos i els propis recursos, la por a la malaltia – que sovint és imposada – i la necessitat d’informació de drets i estratègies per abordar lliurement un problema. No s’acut a rebre judicis, dogmes absurds o intromissions sobre la manera de viure.

    «Ho hauries de saber». Aquesta arrogant i culpabilitzadora sentència conviu amb la premissa paternalista de «les dones no saben» (Antropología, género, salud y atención p.193), tal com narra una dona que, en el procés de col·locar-se un dispositiu intrauterí (DIU), descobria aspectes de l’anatomia interna mentre la ginecòloga s’escandalitzava apel·lant a la seva condició d’universitària. Més enllà del classisme absurd, sembla evident que durant molts anys a les dones se’ns ha negat el coneixement del propi cos i del propi plaer per part de forces hegemòniques tant religioses com polítiques. Si encara s’invisibilitza el clítoris en l’educació sexoafectiva a les escoles o l’ejaculació femenina és negada per la ciència (Coñopotens. Manual sobre su poder, su próstata y sus fluidos), sembla un escàndol secundari que l’úter o matriu sigui un òrgan desconegut per a moltes dones. Potser el més xocant és que es redueixi el seu rol al comú dolor de regla pel que tantes dones consulten, i que no s’expliqui que el mecanisme d’acció d’un DIU és la irritació crònica de les seves parets internes.

    «Vinc perquè m’ho mirin» però no pas «perquè m’ho expliquin», doncs no és costum que els metges expliquin als pacients més enllà de les instruccions farmacològiques. «Això és normal» – I què és normal? Que la regla faci mal o que s’hagi d’ometre la seva existència? Que les mames siguin fibroquístiques i els ovaris poliquístics o que el medi ambient ens ompli d’estrògens? «Val, reina?» No, per algunes no val, no som reines, volem comprendre i respectar millor els nostres cossos, les nostres vides.

    Volem resistir el domini d’aquest sistema. Aprofitant la crida a l’autoconeixement del propi cos, faig èmfasi en recursos històrics tals com el moviment feminista i el self-help i en la web de Trótula Crítica, una ginecòloga que forma i informa a qui atén. Convido a l’autoinspecció amb mirall dels propis genitals, a no delegar ni relegar la cura del propi cos, a trencar amb la normalitat amb un artístic regal.

    «Tens parella estable?» La majoria de les vegades aquesta és la primera pregunta per entrar en la intimitat de les teves pràctiques, en comptes de «Tens relacions sexuals?». En la nostra cultura la promiscuïtat té la connotació de risc i és sovint un judici moral i masclista, tal com explica una dona relatant la seva primera visita al ginecòleg. Potser més enllà del risc biològic de contraure unes clamídies o transmetre el VIH, qüestió rellevant de salut pública, la connotació de risc té també un caire psicosocial i ideològic que s’obvia sistemàticament en molts dels centres més tradicionals. No obstant, tal com narren companyes treballadores del CJAS, quan l’abordatge és integral i amb perspectiva de gènere, és possible detectar si rere una relació sexual de risc hi ha una conducta d’abús on la dona ha estat vulnerada i on l’estratègia passa, més enllà de la denúncia, per un acompanyament a l’empoderament de l’afectada.

    La violència estructural a vegades es fa explícita però sovint és silenciosa i té la virulència de naturalitzar-se. Hem normalitzat tant l’agressió que sovint no la detectem, i l’omissió d’informació o l’arbitrarietat són fets altament acceptats. Si és cert que quan ens atrevim a posar de manifest el maltracte se’ns culpabilitza o psicologitza – fet que perpetua i accentua l’espiral de violència -, també és ben cert que callant ens amotllem al que ens mal-tracta. És del que més m’he sorprès en la meva experiència com a resident a les consultes de ginecologia: Perquè les dones no pregunten més? Perquè callen? Sabent que potser és per bloqueig, tal com relata una dona en la seva experiència front un comentari abusiu («Me’n penedeixo d’haver guardat silenci, però intento no culpar-me i, a més, ja no penso callar mai més») faria una crida a prendre posició, a resignificar la ‘posició ginecològica’. Esdevenir més actives en la relació assistencial, preguntar, denunciar i exigir la vivència i la concepció vital dels aspectes de la mateixa intimitat. Aprendre a deixar de ser còmplices en aquesta estructura que exerceix violència simbòlica, noció fonamental d’aquestes línies, que prové de la sociologia (Pierre Bourdier) i ens alerta de les relacions de poder de les que formem part constantment.