Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • El mite de les revolucions verdes, model de producció d’aliments que perjudica la salut i el medi

    Vandana Shiva, doctora en física i ecologista, ha fet una conferència al CCC de Barcelona, titulada «el món que necessitem» defensant un model de producció d’aliments alternatiu a l’actual intensiu i industrial. Com ja deia Olivier De Schutter en el pròleg en l’informe sobre l’estat del món 2011, «Vivim en un món que produïm més aliments i en què més gent que mai passa gana. Com és possible?» Intentarem aquí analitzar-ho breument.

    La forta industrialització de la producció d’aliments va començar als EUA i alguns països d’Europa després de la segona guerra mundial i va consistir fonamentalment en:

    • La utilització d’instruments i maquinària agrícola, ramadera i pesquera a gran escala.
    • Monocultiu, amb llavors «millorades», i monoproducció animal.
    • Utilització de grans quantitats de pesticides, adobs químics i herbicides en agricultura i pinsos industrials «enriquits», antibiòtics, factors de creixement i altres substàncies en la ramaderia i pesca.
    • Selecció de llavors, «millora» de les mateixes i més darrerament creació i privatització de llavors mitjançant enginyeria genètica.

    Aquest sistema de producció va comportar una gran millora en l’obtenció d’aliments, però en contra, requeria importants inversions de capital per comprar terres, maquinària, sistemes de reg, substàncies químiques, etc. Fet que comportà una competència insostenible amb els petits productors tradicionals i per tant el predomini de grans explotacions concentrades cada cop més en mans de grans empreses del sector.

    Per altra banda la gran producció i els nous sistemes de conservació i transport permetien l’exportació a tot el món, fent-se aquesta indústria molt depenent i consumidora de combustibles fòssils, pesticides i altres substàncies químiques i com a conseqüència, contribuint a la contaminació del medi, l’efecte hivernacle, l’empobriment dels sols agrícoles i l’esgotament de recursos energètics, amb les seves repercussions sobre la salut. Per altra banda, amb la globalització, l’aparició d’episodis d’intoxicació massius de la població per aliments contaminats (dioxines a pollastres i porcs a Alemanya amb 5.000 granges clausurades, baques boges, Ous i pinsos contaminats, etc.). Però aquesta primera revolució verda no va acabar amb la fam. Avui sabem que cada cop hi ha més població desnodrida al món. Perquè aquesta revolució no atenia les veritables causes de la pobresa i la gana, que són causes polítiques, econòmiques i socials i no pas de producció.

    Però malgrat tot això, els partidaris de la revolució verda, és a dir de la producció industrial i intensiva d’aliments, partidaris interessats econòmicament, continuen insistint i fan un pas més amb l’entrada al sistema productiu d’aliments de la biotecnologia, amb la manipulació genètica i l’aparició l’any 1994 de la primera varietat cultivada de tomàquet transgènic, començà així la segona revolució verda, la dels aliments transgènics, que a més de tenir els mateixos problemes que la primera revolució, aquí s’hi afegeixen els del monopoli de les llavors a mans privades (grans companyies com Montsanto, Bayer, Novartis, Dupon-Pionner i d’altres).

    És per això que des dels anys 80 apareixen cada cop més crítiques a aquest sistema i es desenvolupen alternatives que es diuen agricultura (o producció d’aliments) orgànica o ecològica, que és definida per la IFOAM (Federació Internacional de Moviments d’Agricultura Orgànica) com «un sistema de producció que sosté la salut de les terres, ecosistemes i la gent. Se serveix de processos ecològics, de biodiversitat i cicles adaptats a condicions locals, i no en l’ús d’instruments amb efectes adversos. L’agricultura orgànica combina tradició, innovació i ciència per beneficiar l’ambient compartit i promoure relacions justes i una bona qualitat de vida per a tots els involucrats».

    L’any 2002 l’ONU i el Banc Mundial varen constituir una comissió d’experts per realitzar un informe, nomenat Avaluació Internacional del coneixement Agrícola, Ciència i Tecnologia pel Desenvolupament (IAASTD) basat estrictament en evidències, que donés resposta a la pregunta: «Què hem de fer per superar la pobresa i la gana, aconseguir desenvolupament sostenible i equitatiu, i sostenir una agricultura productiva i resistent davant les crisis ambientals?» Es proposava doncs determinar l’agenda de l’agricultura mundial pels pròxims 50 anys. L’IAASTD va ser redactat per 400 experts -d’agències internacionals, la comunitat científica, organitzacions no governamentals i l’empresa privada- L’avaluació va ser finançada per organismes intergovernamentals com el Banc Mundial, el Programa Ambiental de les Nacions Unides, l’UNESCO i la FAO. El procés de realització de l’informe va ser molt interessant, ja que els governs, institucions d’investigació, la indústria i la societat civil, tots van compartir igual responsabilitat pel seu disseny i redacció.

    En resum, l’informe conclou que el model dominant d’agricultura industrial intensiva està malgastant el patrimoni del planeta i posa en perill el futur de la humanitat. «L’agricultura moderna, tal com avui es practica al món està explotant excessivament el terra, el nostre recurs natural bàsic, i és insostenible perquè fa un ús intensiu tant de l’energia provinent dels combustibles d’origen fòssil com del capital, alhora que bàsicament no té en compte els efectes externs de la seva activitat», va declarar Hans Herren, copresident de l’IAASTD. «Si continuem amb les actuals tendències en matèria de producció d’aliments, esgotarem els nostres recursos naturals i posarem en perill el futur dels nostres descendents. «Hem arribat a la conclusió que sense canvis radicals en la manera en la qual el món produeix els seus aliments el planeta sofrirà danys duradors.»

    L’Avaluació Agrícola «emfatitza la importància d’enfocaments localment i agroecològics a l’agricultura», comenta Eric Holt-Giménez, director executiu de Food First. «Els avantatges claus d’aquest model d’agricultura, a part del seu baix impacte ambiental, són que proveeix aliment igual com ocupació als pobres del món, a més d’un excedent pel mercat. Calculant euros per metro quadrat cultivat aquestes petites granges familiars han demostrat ser més productives que finques industrials a gran escala. Usen menys petroli, especialment si el menjar és comercialitzat localment o subregionalment. Aquestes alternatives, que estan creixent per tot el món, són com petites illes de sostenibilitat en mars que cada vegada són més perillosos en els terrenys econòmics i ecològics. A mesura que l’agricultura industrialitzada i els règims de lliure comerç vagin fallant-nos, aquests enfocaments seran les claus per brindar resiliència a un sistema mundial d’aliments disfuncional».

    Aquest hauria de ser el món que necessitem i que volem a casa nostra: producció i distribució d’aliments de proximitat, de temporada, no embassats ni bosses de plàstic, ecològics, no de grans superfícies comercials i millor d’economia social, cooperativa i solidària.

  • Els pacients, exclosos en l’elaboració del Barem Sanitari

    Fa molts anys que pacients, professionals i organitzacions de diversa índole lluitem pels drets personals, socials, jurídics i emocionals de les víctimes d’accidents sanitaris – mèdics. Sol·licitem, entre altres reivindicacions, que s’acabi amb la inseguretat jurídica i la incertesa per aquest sector afectat de la ciutadania. Potencialment, qualsevol persona està exposada a convertir-se en víctima i en conjunt formen un ampli col·lectiu sovint desconegut, ocult i desatès sistemàticament com a tal.

    Actualment, el Govern ha iniciat la tramitació parlamentària d’aquest barem. I ara estan treballant sobre un esborrany (totalment desconegut per entitats i associacions de víctimes, ja que no l’hem rebut) en un procés de negociació i esmenes o aportacions per una redacció definitiva. S’ha publicat que una comissió específica es troba debatent amb els possibles i necessaris suports parlamentaris. Entenem que a més de la representació política hauria de fer-ho també, democràticament i preceptivament, amb la societat civil organitzada i les entitats socials interessades.

    Lamentablement el govern està procedint fins ara, amb una opacitat i un hermetisme impropis per un projecte de barem que es sotmetrà per a la seva aprovació a Las Cortes, segons calendari previst, en el present 2018. Aquest secretisme i la falta d’oferta en participació social en el desenvolupament del barem, ens fa desconfiar que empari intencions de retallada en drets i mesures de limitació de la protecció a les víctimes.

    Cinc són els criteris més importants en aquesta retallada de drets:

    1. Estat previ del pacient 

    Pel que sembla, es pretén en el projecte de llei que està preparant el ministeri, que pel càlcul de la indemnització que correspon al pacient o familiars de l’afectat es tingui en compte «l’estat previ» del pacient per així descomptar les seves patologies de la indemnització final.

    Exemple: Persona a qui tracten quirúrgicament d’una hèrnia discal, i que després de la intervenció queda paraplègica en una cadira de rodes permanent, amb la consegüent incapacitat. En tal cas, es «descomptarien» les limitacions del pacient prèvies a la intervenció. Sense tenir en compte que el pacient arriba amb una limitació per la seva dolència i amb la intervenció revertiria aquesta limitació, o sigui, que l’objectiu de l’assistència és la millora.

    2. L’anomenada «pèrdua d’oportunitat» 

    Que consisteix a descomptar de la indemnització un determinat percentatge.

    Exemples:

    A) Persona que pateix un ictus (accident vascular cerebral agut) i a la que traslladen tardanament a l’hospital per a l’assistència, quedant amb lesions i seqüeles permanents que l’impediran fer vida autònoma, normal, i necessitarà ajut d’una altra persona.

    En tal cas, s’indemnitzaria per la «pèrdua d’oportunitat» que suposa que havent-li realitzat l’assistència quan va arribar a l’hospital, les possibilitats de curació han minvat i només són parcials i no totals, amb la qual cosa s’addueix que del total del dany que resulti per al pacient, ell i/o els seus familiars rebrien únicament el percentatge teòric/protocol·litzat de probabilitat que quedés bé.

    B) Persona a qui no se li diagnostica un carcinoma quan apareixen els símptomes inicials, de manera que quan finalment se li diagnostica i se la tracta ja està en situació de pèrdua molt important de qualitat de vida, o mor com a conseqüència de l’avanç imparable de la malaltia.

    En aquest tipus de casos s’indemnitza per la supervivència calculada/protocol·litzada que li queda de vida al pacient segons l’estadi en què es trobava la malaltia quan li donen l’assistència amb el diagnòstic correcte, encara que sigui tardanament.

    C) Hi ha una discriminació evident respecte al Barem d’Accidents de Circulació. En aquest, de forma il·lustrativa, a una persona que només tenia un braç, en cas de perdre l’altre en un accident de circulació, se li reconeix una incapacitat absoluta i la necessitat d’una tercera persona d’ajut personal. Contràriament, en el barem sanitari ara en gestació se li descomptaria l’estat previ, així que es contempla la disminució però no l’agreujament ni el resultat final.

    3. Retallada en la puntuació 

    Retallada de la valoració de les seqüeles posteriors a l’alta mèdica, rebaixant d’aquesta manera les indemnitzacions per situacions invalidants per treballar, i afectant especialment al dany moral sofert posterior a l’assistència defectuosa que ha deixat al pacient incapacitat o limitat per a la seva autonomia personal i funcions habituals.

    4. Dany moral

    No es contempla específicament un apartat de «dany moral» complementari, que patirà indefectiblement un/a ciutadà/na que ha quedat de per vida amb aquestes limitacions psico- físiques, funcionals, o inclús estètiques, a causa d’una assistència sanitària inadequada.

    5. Càrrega de la prova 

    El barem sanitari que s’està promovent, manté aquell injust criteri jurídic-legal d’haver de demostrar per part del reclamant la culpa del professional en l’assistència rebuda, deixant fora el criteri de reconeixement del dany amb caràcter objectiu. Inclús en situacions tan evidents com, per exemple, les infeccions per hepatitis víriques adquirides en l’ús incorrecte, terapèutic o instrumental, en el medi hospitalari. O les defuncions per infeccions nosocomials sobrevingudes i adquirides en, i com a conseqüència, de l’ingrés en el centre. Així com les amputacions d’extremitats per retard manifest en l’assistència deguda.

    Com venim reclamant fa temps, és necessari posar el criteri jurídic al mateix nivell que als països europeus (França o Suècia) i a nivell general i quotidià, fent que sigui normal a la legislació el que és normal al carrer i la ciutadania.

    Exemple: que es procedeixi a indemnitzar al pacient o familiars que entrin raonablement sans i que acabin amb seqüeles o morin per infeccions o iatrogènies hospitalàries, generades en, i des de, el mateix centre, aplicant per això el nou barem creat a l’efecte.

    Tampoc es contempla l’exempció de costes

    Dels procediments jurídics per defecte mèdic assistencial, un criteri reclamat des de fa molt de temps i molt reiteradament, per tots els estaments socials de defensa de les víctimes i dels pacients, és l’exempció de costes. Per produir unes situacions discriminatòries respecte a altres i d’altres procediments com pot ser protecció laboral, de violència domèstica, o de circulació, on no s’apliquen.

    L’autèntica por a la imposició de pagament de les costes limita o impedeix l’exercici dels seus drets als ciutadans perjudicats per aquestes situacions. Aquest natural i lògic recel discrimina de manera molt injusta els sectors socials d’una pitjor situació socioeconòmica que no pot assumir el risc.

    Per això, s’ha de modificar l’actual legislació de «justícia gratuïta» acollint l’eliminació del pagament de costes als ciutadans perjudicats i a les víctimes en tots els àmbits i extensió de la llei.

    No es preveu un factor corrector, que incrementi les indemnitzacions del perjudicat, quan el dany causat sigui amb motiu de les llistes d’esperes indegudes, retards injustificats de tractaments, cirurgies, o per retallades del sistema sanitari. En aquest cas, el dany és degut al deficient funcionament del sistema, el que hauria d’implicar indubtablement l’aplicació d’un factor corrector, que serviria també, com a element dissuasiu en les perverses polítiques sanitàries.

    Organismes de mediació

    Per últim, tampoc s’està aprofitant el moment de desenvolupament i de modernització legislativa per crear organismes de resolució (i mediació o conciliació) dels conflictes de manera ràpida i eficaç com ja passa en altres països pròxims (França té Cir i Uniam) evitant així procediments cars, llargs i costosos. Formalment, alguns grups parlamentaris i/o alguns parlaments autonòmics s’han pronunciat a favor (però no l’han desenvolupat) sobre aquesta instància mediadora.

    Així doncs, fa l’efecte que el govern està promovent una legislació que apunta a ser un autèntic vestit a mida per les empreses asseguradores i l’administració sanitària, en detriment dels drets de les víctimes. És per tot això que s’ha de donar informació i participació als interessats en l’elaboració d’aquest nou Barem Sanitari.

  • Violència obstètrica envers les dones

    Tal com han exposat i documentat les meves companyes en aquesta sèrie d’articles sobre Violències dels sistemes sanitaris envers les dones, els nostres cossos així com processos fisiològics són sovint abordats pel sistema sanitari i mèdic des de la patologia, la desconfiança i la medicalització.

    L’embaràs i el part no en són una excepció. Les dones anem denunciant a títol individual i també des d’associacions d’usuàries com Dona Llum les experiències de violència obstètrica que vivim en processos vitalment i emocionalment tan significatius com són l’embaràs i el part.

    L’Organització Mundial de la Salut l’any 2014 va emetre una Declaració per a la Prevenció i erradicació de la falta de respecte i el maltracte durant l’atenció al part als centres de salut, denunciant que a tot el món moltes dones reben un tracte irrespectuós i ofensiu, que no només vulnera el nostre dret a una atenció digna, sinó que també amenaça el nostre dret a la vida, la salut, la integritat física i la no discriminació.

    Aquesta organització es fa ressò del nombre cada cop més elevat d’investigacions que, en consonància amb les denúncies de les dones, mostren un panorama alarmant, especialment perquè l’embaràs i el part són moments on som particularment vulnerables. A títol d’exemple es refereix a un «evident maltracte físic, profunda humiliació i maltracte verbal, procediments mèdics sense consentiment o coercitius, falta de confidencialitat», etc.

    Al nostre territori aquestes situacions també es produeixen. De fet, en comparació amb altres països de l’entorn europeu, a Espanya i a Catalunya es practica una obstetrícia altament medicalitzada i patologitzadora, sense que això impliqui una millora significativa de resultats a nivell de morbimortalitat.

    Els motius de l’anterior són variats. Per començar, essent la medicina androcèntrica en general, la ginecologia i l’obstetrícia en particular són disciplines especialment misògines, tal com posen de manifest recents estudis.

    A més a més, a Espanya i a Catalunya existeix una alta presència de medicina privada, el qual augmenta els nivells de medicalització, tot convertint les intervencions en objectes de consum més enllà de la seva pertinença intrínseca des d’una perspectiva de la salut.

    Les dones espanyoles i catalanes estem especialment educades en una cultura de l’abnegació, d’aquesta manera es justifica que pel bé del nadó ens sacrifiquem, malgrat que les intervencions proposades siguin perilloses no només per a nosaltres mateixes, també per als nadons que suposadament es tracta de protegir.

    Culturalment no es promou viure l’embaràs i el part com a moments a gaudir i viure saludablement i amb alegria, sinó com a processos en els quals tenim por constant que quelcom vagi malament i desconfiem de nosaltres mateixes i les nostres capacitats, tot posant-nos en mans de persones que ens ofereixen una atenció patologitzadora, medicalitzada i estandaritzada.

    D’aquesta manera, som un dels països de la Unió Europea amb major intervencionisme en el seguiment de l’embaràs, imposant en les dones tot un seguit de cribratges i proves diagnòstiques no recolzades per l’evidència, sense explicar-ne les raons ni oferir alternatives.

    El moment del part també està altament medicalitzat, per exemple amb uns nivells d’ús d’oxitocina intrapart amb l’única finalitat d’accelerar el procés, així com d’analgèsia peridural, dels més alts d’Europa, entre d’altres.

    El gener de 2018 Dona Llum va fer públic l’informe Néixer en Horari Laboral on utilitzant dades oficials de l’Idescat va mostrar com els centres sanitaris indueixen parts i fan cesàries que obeeixen als seus propis interessos organitzatius i no pas a raons de salut, tot posant en perill la salut de les dones i els seus nadons. Al cap i a la fi a Catalunya es practiquen més del doble d’induccions i cesàries que les que recomana l’OMS.

    Lamentablement, sovint succeeix que les persones professionals de l’obstetrícia reaccionen defensivament a les demandes i experiències de les dones. D’una banda, és difícil revisar-se i admetre que moltes de les pràctiques apreses no només no estan basades en evidència, sinó que són violència. De l’altra, tal com ja hem dit, a nivell organitzatiu no es facilita que es puguin establir relacions horitzontals amb les dones, basades en el diàleg i l’acompanyament, ja que per exemple les visites són curtes i les ràtios als paritoris preocupants.

    Perquè les dones deixem de patir violència obstètrica cal que l’embaràs i el part siguin abordats des de la fisiologia i des de la normalitat, i això passa perquè les dones coneguem el nostre cos i confiem en les nostres pròpies capacitats, tot responsabilitzant-nos de la nostra salut.

    Les persones professionals de l’àmbit de la salut han d’actualitzar-se i dirigir-se cap a una atenció despatologitzadora, abandonant pràctiques iatrogèniques i intervenint només d’acord amb criteris de salut, mai organitzatius. La professional de referència en embaràs i part ha de ser la llevadora sense excepcions, que ha de tenir autonomia per a poder exercir amb dignitat i en benefici de les dones.

    També caldria que el seguiment de l’embaràs normal fos competència exclusiva de les llevadores des dels ASSIR (atenció a la salut sexual i reproductiva) o serveis d’atenció primària, reservant la intervenció d’obstetres per als embarassos patològics o de risc en exclusiva. De la mateixa manera els protocols per a l’atenció de l’embaràs i part normal haurien de ser redactats fonamentalment per llevadores, no pas des dels serveis hospitalaris com succeeix en l’actualitat. Aquest enfocament també permetria un seguiment més proper i personalitzat.

    Podeu llegir el manifest «Per un part respectat» de Dona Llum aquí.

  • Salut mental en infants i adolescents, una qüestió de vincles i de temps

    Començo amb unes dades rellevants que parlen de l’estat emocional infantil, però també social: segons la Generalitat, en els darrers temps un 21,5% d’alumnat mostra fracàs escolar, un 7,1% de la població infanto-juvenil ha estat atesa per centres de salut mental i entre un 3 i 10% dels alumnes estan diagnosticats de Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Segons l’Organització Mundial de Salut (OMS), s’estima que la prevalença de trastorn mental en la població infantil i adolescent es mou entre el 10% i el 20%. Aquestes xifres ens conviden a reflexionar sobre què està passant amb l’estat de la salut mental infanto-juvenil. Es tracta d’un diagnòstic individual o social?

    Per intentar donar algunes possibles respostes, comencem pel principi: el vincle. Segons el psicòleg John Bowlby, el vincle és el llaç afectiu que es forma entre el bebè i la seva mare/pare o persona referent. A través d’aquest, es produeixen sensacions de seguretat, consol i plaer. Per poder créixer, madurar i desenvolupar-se, l’infant necessita estar i sentir-se acompanyat afectivament. Això significa una mirada pròxima i còmplice al llarg dels seus progressos i dificultats; implica l’existència d’una persona que l’ajudi a posar paraules a allò que sent i li passa i l’estimuli a mediar en els conflictes; i alhora necessita algú que li ofereixi oportunitats d’aprenentatge tot estimulant-lo amb preguntes, potenciar la seva tolerància a la frustració, capacitat d’esforç i d’espera; jugar i pensar conjuntament, fomentar l’empatia, la resiliència, l’autoestima, la confiança… Però com tot procés, necessita temps. El temps pot ser el nostre aliat, però la seva manca es transforma en el nostre enemic.

    Precisament aquest és un dels principals neguits que mostren les famílies: la insuficient dedicació de temps que poden donar als fills. Algunes comenten: «El vesteixo jo mentre està mig adormit perquè és tard», «jo preparo el seu esmorzar perquè embrutarà la cuina», «com que només el veig el cap de setmana, prefereixo donar-li tot allò que em demana», etc. Paradoxalment, mentre perpetuem unes actituds que fomenten la dependència dels fills envers l’adult, esperem que aprenguin a ser autònoms, responsables i madurs quasi de manera automàtica. Com si es tractés d’una aplicació de mòbil.

    «S’enfada molt de pressa», «hauria d’estudiar sol», «no entenc per què té problemes amb els amics», etc. La realitat és que tenim unes famílies molt ocupades i absorbides per les obligacions laborals, que presenten marcats símptomes d’estrès i preocupacions significatives. Lluny de culpabilitzar-les, cal valorar aquelles famílies que, així i tot, s’esforcen per crear i cuidar el vincle afectiu amb els seus fills i filles. Ara bé, caldrà tenir clar que es fa necessària una reivindicació per obtenir millores laborals per cuidar la salut mental dels progenitors i, conseqüentment, beneficiar la salut mental dels nostres fills i filles.

    Més enllà del vincle familiar també cal tenir present l’existència del vincle afectiu dins el món educatiu. Els nens i nenes estan una mitjana de sis hores diàries amb les seves mestres. El tipus de relació (vincle) que es desenvolupi entre ells influirà en les inquietuds, curiositat i aprenentatges dels alumnes. Però avui a les aules podem trobar 27 criatures de 3 anys amb una mestra… es fa difícil pensar com podran les mestres acompanyar i atendre les necessitats afectives, socials, personals i fisiològiques dels seus alumnes. La tasca que realitza un mestre és de vital importància i, per tant, necessita més suport i mitjans per tal de garantir que aquesta sigui de màxima qualitat. És primordial que aquell referent educatiu connecti amb l’alumne, conegui els seus neguits, interessos, situacions personals i familiars.

    Quan existeix el vincle afectiu, aquest encaix i sincronia entre alumne i mestre, és més probable que la motivació d’ambdós sigui més satisfactòria, fet que repercuteix positivament envers el rendiment i actitud de l’alumne. Tal com mostren les investigacions, és a través de la motivació, de la trobada amb l’altre (en aquest cas, mestre) que els coneixements prenen sentit i esdevé significatiu l’aprenentatge. És quan un i altre estan connectats i donen valor aquell temps i tasca que estan compartint.

    Paral·lelament a la manca de temps, un altre aspecte relacionat amb una major motivació envers els aprenentatges i benestar psíquic de les criatures és l’enfocament pedagògic que es desenvolupa en alguns centres educatius. La prestigiosa pedagoga Maria Montessori ja fa dècades assenyalava el paper actiu dels alumnes com a motor de l’aprenentatge. El seu pensament és plenament vigent: «La primera tasca de l’educació és agitar la vida però deixar-la lliure per tal que es desenvolupi», deia. I seguia: «El major senyal d’èxit d’un professor és poder dir: ara nens treballeu com si jo no existís».

    Respectar, permetre i tolerar les diferents necessitats, ritmes i estils d’aprenentatge de cada nen és bàsic per fomentar la seva maduresa personal i acadèmica. Algunes escoles d’aquí i d’altres països (com Finlàndia) han vist que treballar tot connectant amb l’essència de l’alumne facilita que aquest aprengui des d’una motivació intrínseca. Es promou el desenvolupament del seu autoconeixement, facilitant que esdevinguin individus reflexius, creatius i crítics; persones íntegres i respectuoses amb si mateixes i amb els altres.

    Les característiques, funcionament, recursos i organització d’una escola i els seus treballadors estan influenciats per les polítiques i normatives que es decideixen des d’un nivell «macro». Per tant, més enllà de l’estil pedagògic dels diferents mestres, un factor important que condiciona la qualitat de la dedicació que poden oferir a l’alumnat són els recursos econòmics, humans i de temps que tenen a disposició.

    De la mateixa manera, es fa necessari per a la salut mental de tots (nens, nenes, joves i adults) una proposta de conciliació laboral i personal/familiar real. Aquest fet permetria que els adults comptessin amb un dels tresors de la nostra vida: el temps. El temps necessari per poder cuidar-se i cuidar, acompanyar i educar. I és clar que dedicar temps de qualitat a les persones que estimes promou que funcionin la resta d’engranatges de la societat.

  • Decisions de salut

    Quan volem nomenar les principals amenaces per a la nostra salut, de seguida pensem en el tabaquisme, les males dietes, la falta d’exercici físic i altres hàbits poc saludables. Si ampliem una mica el focus, reparem en la importància que tenen els factors socials, com els recursos econòmics, les polítiques sanitàries i, en general, les desigualtats. Però hi ha un element transversal a tots aquests factors individuals i socials en el qual potser no reparem prou: l’accés a informació de qualitat i la capacitat d’interpretar-la per prendre decisions de salut. La situació és complicada perquè vivim envoltats de missatges d’allò més variat sobre tot tipus d’intervencions o tractaments per prevenir i tractar la malaltia, ja siguin proves diagnòstiques, dietes, medicaments, operacions quirúrgiques o senzillament canvis en l’estil de vida. Sabem que, al costat de la informació veraç, abunda la falsa i la no confirmada, i que per prendre bones decisions és crucial conèixer la veracitat de la informació que manegem. També sabem que, en matèria de salut, el problema de les males decisions és que impliquen malalties, mortalitat prematura, sofriment innecessari i un malbaratament de recursos. I, així mateix, podem reconèixer que la solució implica fomentar l’alfabetització en salut, perquè un nombre creixent de ciutadans tingui suficient capacitat crítica per interpretar els missatges de salut. La qüestió és com s’aconsegueix això, encara que sigui a petita escala, amb quines fórmules, qui pot participar i per on començar.

    Com tots els problemes complexos, el de la influència de la comunicació en la salut individual i col·lectiva està lluny de ser ben estudiat i comprès. Una premissa bàsica és que per triar els millors tractaments o intervencions de salut cal valorar, a partir de la millor informació disponible, els beneficis i perjudicis de les diferents opcions en cada persona concreta. Això és alguna cosa que fan els metges cada dia, sabedors que la salut dels seus pacients depèn de prendre les millors decisions, explicant sempre amb ells en la deliberació. Encara que els experts i autoritats sanitàries no estan a resguard d’equivocar-se, el risc dels ciutadans, quan han de decidir per si mateixos, és major. Les seves principals manques són dues: l’accés a informació de confiança en llenguatge assequible i la capacitat crítica per avaluar els missatges amb una certa autonomia.

    Salvar l’abisme que hi ha entre la informació experta i la informació per a llecs és una tasca que estan escometent nombroses iniciatives, encara que amb visibilitat molt diversa. Quant al pensament crític, una capacitat que està àmpliament descurada a l’escola, no hi ha solucions màgiques; no obstant això, les manques poden esmenar-se, i mai és tard per a això.

    Una ambiciosa i decidida iniciativa que ja ha desenvolupat eines concretes per fomentar les bones decisions en salut és Informed Health Choices, un projecte encapçalat per Andy Oxman, director de la Global Health Unit, a l’Institut de Salut Pública Noruec, i un dels investigadors més compromesos amb l’alfabetització en salut. Un dels eixos centrals del seu projecte és el desenvolupament de 36 conceptes clau amb els quals elaborar materials educatius per fomentar el pensament crític. Heus aquí solament mitja dotzena: els tractaments poden ser perjudicials; les anècdotes no són proves fiables; associació no és el mateix que causalitat; el més nou no és necessàriament millor; l’esperança pot despertar expectatives irreals, i els efectes espectaculars d’un tractament són molt rars. Ensenyant i difonent aquestes i altres idees bàsiques, els metges, juntament amb els periodistes, comunicadors i altres intermediaris de la informació mèdica, poden sens dubte ajudar a educar als ciutadans a interpretar millor els missatges de salut.

  • Iniquitats en l’atenció sanitària a les dones malaltes

    Les dones vivim més anys que els homes però patim més malalties cròniques i vivim amb pitjor salut i qualitat de vida. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya de 2016 quatre de cada deu dones pateixen malalties cròniques i el 19% perceben la seva salut com regular o dolenta (enfront 3 de cada 10 i el 13,5% dels homes). Les dones també tenim més patiment emocional, més problemes de salut mental i consumin més psicofàrmacs que els homes.

    No és fàcil ser dona en aquest món. La nostra vida no és de color rosa. Està àmpliament demostrat que les condicions de vida repercuteixen en la salut física i emocional de les persones. També se sap que al sistema patriarcal les dones patim unes condicions de vida més dures: treballs més precaris, menor salari, major pobresa, doble jornada, la càrrega de la cura dels altres i les responsabilitats familiars, i la violència masclista, en són només algunes de les causes.

    Els condicionants socials impacten més en els nostres cossos i en la nostra ment generant una desigualtat en la salut respecte dels homes que va més enllà de les diferències biològiques. Es coneix per exemple que el 8% dels problemes de salut que patim les dones de 18 a 44 anys són atribuïbles a la violència masclista de la parella, fet que representa un risc per a la salut superior a la hipertensió, el tabaquisme i l’obesitat. Se sap també que en les dones de 18 a 25 anys de l’estat espanyol ateses a l’atenció primària el 28% han patit violència sexual (43% d’elles per part de la seva parella), i que aquestes tenen tres vegades més problemes de salut que les que no han patit violència.

    I què passa quan emmalaltim? Com ens cuida el sistema sanitari quan estem malaltes? A l’article anterior d’aquesta sèrie sobre Violències del sistema sanitari envers les dones, Francesca Zapater parla de com el sistema sanitari ens tracta en excés i no ens deixa tranquil·les quan estem sanes. Com ens vigila, medicalitza la nostra vida i ens vol contínuament al metge fent-nos proves i proves que demostrin que estem sanes. Això es contradiu amb el que passa quan estem malaltes.

    Quan estem malaltes ens diagnostiquen més tard i ens tracten menys i pitjor que als homes. Sembla poc creïble però és cert. Autores com Mª Teresa Ruiz Cantero, Lucero Herrera, Carme Valls i d’altres, fa temps que estan investigant sobre les iniquitats que es produeixen en l’atenció sanitària a les dones amb malalties.

    D’exemples n’hi ha molts, el més conegut i estudiat és el dels infarts de miocardi que es diagnostiquen menys en les dones, i a aquest fet s’atribueix en part que la mortalitat per aquesta malaltia sigui més alta en les dones que en els homes. Les dones patim infarts de miocardi amb símptomes diferents que els homes i els professionals sanitaris sovint no els reconeixen. A més, amb el mateix símptoma (dolor al pit) en els homes s’atribueix més a problema del cor i en la dona a ansietat. Les iniquitats estan presents també en l’abordatge (es fan menys tractaments quirúrgics en dones que en homes) i en la rehabilitació després d’un infart (es fa rehabilitació al 87% dels homes i només al 35% de les dones afectades). No obstant això, un recent estudi realitzat al nostre país indica millores en el tractament de les dones amb infart, fins al punt d’afirmar que «en nuestro pais el machismo diagnóstico ha terminado«.

    Hi ha altres exemples de desigualtats en els tractaments. Així els treballadors sanitaris prenen menys seriosament el dolor en les dones i les tracta amb menys celeritat. Els estudis sobre tractaments quirúrgics mostren que en general s’opera més als homes, fins i tot en patologies eminentment quirúrgiques com l’apendicitis aguda i complicada. I a més l’estada hospitalària postquirúrgica és dos dies superior en homes que en dones. I aquest menor esforç terapèutic envers les dones malaltes s’inicia ja en la infantesa, on pel mateix nivell de malaltia l’ingrés hospitalari és més llarg en nens que en nenes.

    Cal preguntar-se perquè passa això i les respostes no deixen dubtes que el nostre sistema sanitari reflecteix i practica les desigualtats envers les dones que imperen en la societat patriarcal. La subordinació que el gènere femení pateix a la societat es reprodueix en els sistemes sanitaris que han estat dissenyats i creats amb valors masculins i majoritàriament per homes.

    Els quadres clínics i les malalties es van descriure estudiant els símptomes en homes, i, sense conèixer què passava en les dones, se’ls van aplicar els mateixos estàndards. Avui se sap que una mateixa malaltia pot presentar-se amb queixes i manifestacions diferenciades entre els sexes. Per aquest motiu es coneix parcialment i inadequadament com emmalaltim les dones.

    Un fet semblant s’observa també en els tractaments, ja que les proves amb medicaments es fan habitualment en homes i els resultats s’apliquen a les dones desconeixent les possibles diferències entre uns i altres en la resposta a un determinat tractament. Un recent i paradigmàtic exemple és l’avaluació de la interacció entre el controvertit fàrmac per potenciar el desig sexual de les dones (flibanserina) i el consum d’alcohol que es va realitzar en 23 homes i 2 dones! De fet, les dones en edat reproductiva van ser excloses dels estudis dels fàrmacs per la FDA (Food and Drug Administration d’Estats Units) fins al 1993 amb l’argument de protegir a les poblacions vulnerables i els possibles danys al fetus en cas d’embaràs. Fins aquesta data no es va veure la necessitat d’incloure les dones en els assaigs clínics i tenir en compte les diferències de gènere en l’avaluació dels fàrmacs.

    No obstant això, la manca de coneixement sobre les malalties en les dones i els efectes dels tractaments no expliquen totes les iniquitats dels sistemes sanitaris envers nosaltres. El dèficit de coneixement no explica perquè no se’ns creu quan tenim dolor ni quan tenim determinats símptomes, ni perquè les malalties que ens afecten més, com ara l’artrosi, les varius, l’anèmia i la migranya es menystenen, o perquè es fa menys esforç terapèutic en situacions que el requereixen. Només es pot interpretar entenent que els sistemes sanitaris, igual que la societat en el seu conjunt, ens cuida menys i pitjor que als homes quan estan malalts.

    Els sistemes sanitaris i la nostra professió és una professió de cures i en el moment actual predominem les dones com a treballadores sanitàries, encara que no en llocs de decisió i gestió. Tot i que ser una professió de cures i amb moltes dones treballadores no és condició suficient per revertir les desigualtats envers les dones, és una oportunitat per posar una mirada de gènere i feminista a l’estudi de les malalties, als sabers, la investigació i les pràctiques que aconsegueixin superar les iniquitats de gènere en l’assistència sanitària. Som moltes, podem fer-ho. Podem fer que els sistemes sanitaris es transformin en sistemes igualitaris, respectuosos amb la diversitat, harmoniosos i pacífics que recordin els sistemes de les societats prepatriarcals en les que el símbol era el calze, «el calze que representa una societat pacífica de poders generadors, alimentadors i creatius que es contraposa a una societat que adora el poder letal de l’espasa».

  • Estratègies de recursos per un bon Servei Nacional de Salut centrat en l’Atenció Primària i Salut Comunitària

    Cal realitzar un Pla de regeneració del Sistema sanitari que ha de ser global i radical, intervenint en tot el Sistema i d’una manera estructural profunda. Per fer-lo possible i amb la complicitat dels professionals i ciutadania caldrà primer arribar a un pacte de credibilitat, temporalitat i recursos amb els següents objectius:

    1. Recuperar els 1.500 milions d’euros retallats els darrers anys i destinar-los a millorar les condicions laborals dels treballadors de la salut (eventualitats, treball precari, augment de sous, pagues i objectius, etc.).
    2. Planificar, racionalitzar i avaluar el Sistema Sanitari segons els valors i prioritats que es vulguin aconseguir. Transparència i avaluació dels resultats de les mesures del Pla, amb transparència i participació de professional i ciutadania.
    3. Reordenar i fer a cada nivell del Sistema el que toca fer segons el seu nivell de complexitat i expertesa.
    4. Un cop augmentats els recursos, amb els 1.500 milions, redistribuir els recursos i aconseguir-ne més segons les missions i tasques de cada nivell. Segons la memòria del CatSalut del 2015 es van destinar a Atenció Primària (371 equips a Catalunya) un 13,7% dels pressupostos públics de salut, a hospitals un 56,6% i a despesa farmacèutica en receptes un 14,4%.
    5. Els objectius del Pla haurien de plantejar-se: reordenar la despesa hospitalària en el territori (70 hospitals amb diners públics actualment a Catalunya) definint i dotant els territoris amb recursos per satisfer les necessitats d’especialistes segons hospitals bàsics, de referència i terciarisme (alta tecnologia). Racionalitzant l’atenció al terciarisme (cirurgia cardíaca, trasplantament, oncològica complexa, grans politraumatismes, neurocirurgia complexa i altres). Concentrant aquests serveis d’alta tecnologia i complexitat en cada territori en pocs hospitals, a més de fer més eficient la despesa i rescatar recursos per altres àmbits, per aconseguir millorar l’expertesa i la qualitat dels serveis.
    6. També en els hospitals cal deixar de fer tasques que corresponen a la Primària com molts dels anomenats «hospitals a domicili», seguiment de pacients crònics, alguns «hospitals de dia», etc.
    7. Un altre sector que cal ordenar és el de la despesa en farmàcia en receptes que suposa un 14,4% del pressupost de salut, sent una despesa major que la de la Primària. Aquí caldrà molta força política i de negociació amb el sector (tot privat) per fer el Pla a mitjà termini. Cal una selecció centralitzada dels productes necessaris per a l’atenció de qualitat, amb evidència científica i cost efectius (genèrics). Una selecció per part de l’administració amb participació professional i ciutadana. Negociació central de preus. Formació continuada a càrrec públic. No activitat comercial en els centres. Incentius de qualitat i comissions fàrmaco-terapèutiques en cada àrea de salut.
    8. Aquesta alliberació de recursos, junt amb els increments, fins a passar de l’actual despesa pública en relació al PIB del 5,2% fins a la mitja dels països europeus de 6,7%, s’haurà de destinar a reforçar l’Atenció Primària i Comunitària passant del 13,7% actual fins al 25% del pressupost de salut. També caldrà posar al dia l’atenció a la salut mental comunitària i millorar la qualitat dels sociosanitaris.
    9. L’actual Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS) és un òrgan d’avaluació del Sistema que depèn del Departament de Salut. Creiem que seria millor que la dependència fos directament del Parlament de Catalunya (no ser jutge i part com ara) amb transparència absoluta i significativa participació de professionals i ciutadania per avaluar resultats en salut, els recursos, els processos i gestió d’aquests.

    Aquest pot ser un camí per millorar el nostre Sistema Públic de Salut, posant l’Atenció Primària amb capacitat com a regidora del pacient, fent-la més eficient, de qualitat i sostenible. I evidentment no gastar recursos públics assistencials per fer negocis privats.

    Aquest article ha estat fet en part amb la informació i debat de la Jornada Reconstruïm l’Atenció Primària organitzada per la Marea Blanca de Catalunya el dia 27 de gener de 2018.

  • Reconstruïm l’Atenció Primària, un pas endavant

    El passat dissabte va tenir lloc la jornada «Reconstruïm l’atenció primària» organitzada per Marea Blanca de Catalunya en la qual es va presentar el document «Marea Blanca per la defensa d’un Sistema Sanitari Primarista» elaborat per un grup de treball format per activistes, socials i professionals sanitaris.

    Es feia necessari el debat per aprofundir en les causes del deteriorament del sistema públic de salut i per construir un discurs comú sobre la naturalesa dels problemes sanitaris i les propostes alternatives que han d’orientar els moviments. Una de les principals conclusions de la jornada és que les reivindicacions i propostes han de sustentar-se en dues potes: el caràcter públic i l’orientació primarista del sistema sanitari.

    Es va parlar de què en els països occidentals amb economia i sistemes polítics neoliberals, hi ha un gran interès en el desenvolupament de la medicina hospitalària perquè és la que proporciona més volum de negoci per a les empreses privades de serveis sanitaris i de tecnologia mèdica i farmacèutica. L’atenció primària resulta poc atractiva per als interessos econòmics perquè es coneix que els sistemes sanitaris basats en l’atenció primària obtenen millors resultats en salut, provoquen menys danys, són més equitatius i tenen un cost molt menor.
    El creixement dels hospitals porta cap a una despesa inassumible pel sistema sanitari públic, fet que el portarà a la inviabilitat amb la consegüent penetració de les empreses privades en el sector sanitari. El comportament del finançament del sistema públic durant la crisi confirma aquesta tendència: a partir de l’any 2010-11, quan es van produir dures restriccions pressupostàries públiques, aquestes van ser molt més agressives per a l’atenció primària de salut, i quan el 2014 va començar una certa recuperació es va destinar als equipaments hospitalaris. De manera que la diferència de finançament entre els dos nivells és cada vegada més gran. A la memòria de CatSalut del 2015 queda palès: el 56.6% de la despesa es va destinar a l’atenció especialitzada i només el 13,7% a l’atenció primària.

    L’atenció primària de salut està avui en situació molt crítica i no pot fer front de manera adequada a les tasques que li pertoquen dins del sistema sanitari: tasques d’intervenció comunitària i de promoció de la salut, de prevenció, d’atenció-acompanyament i suport a les persones malaltes en tots els moments de malaltia, i tasques de rehabilitació. Quan l’atenció primària és insuficient en pateix les conseqüències el pacient i tot el sistema, perquè arriben al nivell secundari problemes i demandes que no hi haurien d’arribar, com és el cas de les urgències. Actualment, als hospitals altament especialitzats, el 60% de les urgències que es reben són d’un nivell de complexitat que poden ser ateses i resoltes en els centres d’atenció primària, el que suposa un dany pels pacients i un cost desproporcionat.

    Durant la jornada es va debatre àmpliament sobre el model d’atenció primària que defensem: amb capacitat de resolució, accessible, centrada en les persones i les seves vivències, humana, narrativa, que atengui totes les necessitats de salut i en totes les etapes vitals. La reconstrucció de l’atenció primària s’ha de fer sobre les bases que el coneixement científic demostra que són les més efectives per a la salut de la ciutadania, no sobre noves formulacions que la desvirtuen i que no han demostrat ser millors. El nucli de l’atenció a les persones i les funcions de coordinació han de recaure sobre la figura de la metgessa i la infermera de capçalera, i l’equip d’atenció primària ha de coordinar totes les actuacions en salut que es fan en el territori i també les actuacions dels equips de suport: equips d’atenció pal·liativa, de salut mental, de salut sexual i reproductiva, de salut pública, etc.

    Reconstruir l’atenció primària és una necessitat bàsica de salut de la ciutadania i requereix una reconstrucció de tot el sistema. L’atenció primària va ser profundament reformada a partir dels anys 80, però els hospitals segueixen els paradigmes del segle XIX, no s’ha fet mai una reforma que els adeqüés a les noves necessitats de salut i al paper de l’atenció primària. Aquest va ser un altre dels punts clau abordats a la jornada: per tenir un sistema sanitari primarista és imprescindible reformular l’atenció hospitalària, secundària i terciària. «La medicina hospitalària està sobredimensionada, en cada centre es pretén tenir totes les especialitats», es va dir, i això no garanteix la millor atenció i, al mateix temps, té un cost massa elevat. Per exemple, Barcelona té quatre centres que fan cirurgia cardíaca, quan Berlín, amb quatre vegades més d’habitants en té només dos.

    El sistema hospitalari i especialitzat en general ha d’enfocar-se a aportar valor i atenció de qualitat a la ciutadania. El valor de la medicina especialitzada està a atendre malalties quan la medicina de família no pot resoldre-les ja sigui perquè no és experta per la seva baixa freqüència, o quan es precisa una tecnologia que no té al seu abast. Però avui dia, l’atenció especialitzada assumeix moltes funcions que es podrien dur a terme a l’atenció primària, en especial en el camp de la patologia crònica. Quin sentit té que un traumatòleg vegi de manera periòdica un pacient amb artrosi si no és operable? Cal tenir en compte que quan una malaltia és atesa en un nivell i per un professional inadequat del sistema sanitari es perjudica els pacients: ja que es fan actuacions innecessàries (proves i tractaments), ocasiona més efectes adversos i és més costós. Replantejar els nivells secundari i terciari seria una bona mesura per escurçar les llistes d’espera, i s’hauria de portar a terme molt abans que pensar en plans de xoc o partides pressupostàries addicionals. Cal una bona planificació estructural dels serveis en tot el territori i una redistribució dels recursos cap al nivell primari.

    Va quedar clar que la defensa del sistema sanitari públic s’ha de basar en la defensa d’un sistema sanitari primarista, en el qual l’atenció primària estigui ben finançada, reconeguda socialment i a càrrec de professionals que tinguin ben desenvolupades les seves funcions i puguin treballar en condicions dignes: sense càrregues inassumibles de treball, sense precarietat i amb autonomia per organitzar la seva feina.

    Tot això no serà possible si la ciutadania no s’implica i participa. I la participació ciutadana era un dels punts del document «Marea Blanca per la defensa d’un Sistema Sanitari Primarista» on s’afirma que «La participació ciutadana és un dret, més enllà del seu reflex constitucional o polític, i alhora una exigència social. La ciutadania, ara apoderada, no ha de ser una espectadora estàtica de la gestió de la sanitat pública. Ha de poder interactuar envers un sistema de salut del qual n’és la titular, i en particular envers l’atenció primària per ser el primer nivell de contacte i atenció i el que té més impacte en la salut». Un tema aquest difícil i complex que necessita més temps de reflexió i anàlisis, i pel que vàrem quedar emplaçats per una propera jornada de treball.

    El dissabte es va fer una passa endavant en el moviment sanitari ciutadà i en la confluència amb moviments professionals. Hem avançat en compartir llenguatge, en compartir anàlisis i conceptes i finalment, en compartir objectius. En endavant els moviments socials i veïnals, amb la complicitat dels professionals sanitaris, podran incorporar en les seves lluites objectius que concretin la defensa de l’atenció primària, perquè no la segueixin deteriorant i perquè s’aconsegueixin millors serveis per a la ciutadania.

    Ens hi va molt: El sistema públic de salut serà primarista o no serà. El sistema públic de salut serà participat per la ciutadania o no serà.

     

    Les persones interessades en la jornada la poden visualitzar a través de la gravació realitzada per Sicom TV dividida en una primera i una segona part al matí i en una sessió a la tarda.

  • Excessos i proteccionisme del sistema sanitari cap a les dones

    Aquest és el primer article d’una sèrie que versarà sobre la violència dels sistemes sanitaris envers les dones. Tractarà set aspectes: l’excés d’actuacions, el defecte d’actuacions, la violència ginecològica, la violència obstètrica, les agressions a la consulta, les desigualtats de gènere en la recerca, i la construcció de la medicina des de l’androcentrisme. Les autores som totes dones, la majoria de l’àmbit de la medicina.

    Ens atrevim a parlar de violència perquè aquest és el nom que ha donat l’Organització Mundial de la Salut a les intervencions abusives i impositives en el camp de l’obstetrícia. Per extensió, hem aplicat el mateix terme a altres actuacions que es caracteritzen per l’ús del poder mèdic sobre el cos i la salut de les dones i la medicalització dels processos naturals.

    Els excessos de la medicina és un dels problemes a què han de fer front el sistema sanitari i la societat en l’actualitat i en el futur. Fa molts anys que se’n parla i es denuncia, però cada vegada més tenim dades que confirmen el fenomen i alerten que és una important causa de dany i una de les primeres causes de mortalitat.

    De cara a entendre els excessos dels sistemes sanitaris hem de tenir en compte els mecanismes que subjauen en la pràctica mèdica, sense oblidar l’elevat volum de negoci que generen. Les empreses i accionistes posen la seva mirada en l’atractiu mercat que suposa el 50% de la població com a potencials usuàries/consumidores de productes i serveis.

    S’ha descrit el paradigma del «biaix d’intervenció» que suposa que davant la possibilitat d’intervenir en una condició de salut, es tendeix a aplicar alguna mesura encara que hi hagi dubtes de la seva eficàcia. Aquest comportament, que en casos de malaltia greu pot ser acceptable, quan s’aplica a persones sanes o de baix risc esdevé un greu problema de salut i econòmic. El «biaix d’intervenció» es complementa amb «l’aversió a les revocacions» que fa referència a la resistència dels professionals sanitaris a canviar la seva pràctica quan hi ha noves evidències que desaconsellen les accions que estan duent a terme. És una forma de resistència a incorporar els nous coneixements, de manera que impera el «sempre s’ha fet així».

    La tendència a la intervenció excessiva afecta tota la població però és en les dones on té la màxima expressió. Així, els excessos sanitaris sobre les dones es poden considerar una forma més de violència de gènere, aquesta vegada vehiculitzada a través de la medicina. Els arguments proteccionistes amb què es presenten programes i tractaments, tenen un caràcter patriarcal perquè s’exerceixen des d’una posició de poder científic i mèdic. I han estat fàcilment acceptats per les dones, que els han percebut com un cert reconeixement de gènere, i s’han entregat, sense fer crítica, a tot allò que la medicina els ha ofert. S’ha produït, d’aquesta manera, un procés de victimització, de lliurament del cos al «saber mèdic».

    Els aspectes relacionats amb la sexualitat i la reproducció han estat objecte de medicalització i intervenció excessiva. Començant per la primera regla (menarquia en termes tècnics) per a la qual s’han recomanat visites mèdiques i l’inici de les «revisions ginecològiques». Ha seguit l’anticoncepció, que s’ha centrat sempre sobre la dona i no sobre l’home, amb tractaments hormonals no exempts d’efectes secundaris. També el desig de tenir fills biològics, sovint en edats avançades, ha estat motiu d’intervencions agressives i avui dia és un dels negocis més rendibles de la medicina privada.

    Probablement, el diagnòstic precoç de càncer de mama, basat en la pràctica regular de mamografies en dones sanes, és un dels programes preventius més extensos i millor acceptats durant anys. Però, malgrat els dubtes raonables que es plantegen a la llum de les últimes dades, se segueixen fent. Avui dia coneixem que aquest programa té un nul impacte en la reducció de la mortalitat global i, en canvi, produeix un important sobrediagnòstic i sobretractamet de dones sanes. De manera sorprenent, i sense cap base científica, hi ha professionals de la medicina i mitjans de comunicació que amplien la recomanació i aconsellen fer mamografies a partir dels 40 anys i amb periodicitat anual.

    Durant molt de temps es van practicar citologies anuals generalitzades per a la detecció precoç del càncer de coll d’úter sense que aquesta periodicitat hagués demostrat la seva efectivitat. Sortosament, ara, en el sistema sanitari públic, es fan cada tres anys en dones de baix risc, superant la tendència a «l’aversió de revocació». En la pràctica privada, però, encara són freqüents les citologies anuals. En el camp de la prevenció del càncer de coll d’úter s’ha introduït en nenes pre-adolescents la vacunació contra el virus del papil·loma humà (VPH) sense les degudes garanties. Des de l’inici de les campanyes de vacunació s’ha alertat de greus efectes adversos post vacunació. Recentment, s’ha publicat una revisió d’assajos pre i post comercialització de la vacuna en la qual es detallen problemes metodològics dels estudis i dels processos d’autorització que van permetre minimitzar els efectes adversos. Cada vegada està més clar que la relació risc/benefici de la vacuna en el nostre entorn és dubtosament acceptable.

    Un exemple paradigmàtic de medicalització i sobreintervenció ha estat el tractament hormonal substitutiu (THS) per a la menopausa. Els anys 90 es va posar de moda el «tractament» de la menopausa amb preparats hormonals amb el suposat objectiu de reduir la incidència de malalties cardiovasculars en les dones a partir dels 50 anys i d’endarrerir l’envelliment. El 2002 es va publicar el famós estudi Women’s Health Initiative (WHI) que va posar en evidència que a conseqüència del THS van morir centenars de milers de dones per càncer de mama i per les mateixes malalties que es pretenia evitar. Malauradament encara hi ha ginecòlegs que la recomanen.

    Quan la THS va caure en desús s’havia de trobar un recanvi per mantenir la medicalització i les visites periòdiques al ginecòleg. Així, vam anar veient com creixia l’interès per l’osteoporosi i el seu tractament. A una gran quantitat de dones sanes se’ls practica densitometries i són tractades amb bifosfonats o amb calci i vitamina D si resulten mínimes variacions de la normalitat, o fins i tot si és normal. L’objectiu inicial era la prevenció de fractures, però, una vegada més, al cap d’uns anys disposem de dades que desmenteixen que l’osteoporosi sigui la causa principal de fractures i que el perfil benefici/risc dels bifosfonats sigui favorable. Recentment la revista JAMA ha publicat una revisió sistemàtica demostrant que la ingesta de calci i vitamina D no redueix el risc de fractures.

    Les dones som les principals receptores de tractaments amb psicofàrmacs, gairebé el doble que els homes, segons l’Encuesta Nacional de Salud. El patiment psicològic de les dones, en gran part relacionat amb les desigualtats laborals, econòmiques i de tasques de cures en l’entorn familiar, així com directament amb la violència de gènere, és interpretat per la medicina com un trastorn patològic i tractat amb fàrmacs. D’aquesta manera es maltracta la dona dues vegades: no sabent escoltar bé el seu patiment, i sotmetent-la a l’acció d’uns fàrmacs que poden apaivagar temporalment els símptomes però que li impediran sortir del cercle de desigualtat i malestar mental.

    Finalment, cal fer referència a la medicina estètica, que té en les dones les principals usuàries i clientes. Novament es produeix una doble agressió: la imposició de cànons masculins de bellesa per sobre de les condicions naturals del cos femení, i la intervenció quirúrgica per modificar aquestes condicions naturals. Intervencions de mames, de cuixes, de cara, de vulva, de dits dels peus i de parts inimaginables del cos s’han dut a terme en dones adultes i joves, i han estat fins i tot finançades amb crèdits bancaris. La recessió econòmica ha posat un cert fre a la pràctica de la cirurgia estètica, que l’any 2006 va arribar a fer més de 400.000 intervencions, de les quals el 80% en dones.

    Hem exposat uns quants exemples de violència per excés del sistema sanitari sobre les dones, però n’hi ha més, sens dubte. La progressiva sensibilització social sobre les desigualtats per gènere s’ha d’estendre al camp sanitari per posar fi als abusos i imposicions. El fet que les professions mèdica i infermera siguin majoritàriament femenines hauria d’ajudar a introduir mirades diferents en les pràctiques i enfocar de manera més respectuosa, més comprensiva i menys iatrogènica l’atenció a la salut de les dones. I nosaltres, dones, hem d’aprendre a ser crítiques, a no abandonar el nostre cos i la nostra ment al poder biomèdic androcèntric i patriarcal.

  • La Coordinadora d’entitats SAP Muntanya: una història d’apoderament i participació de la ciutadania en la millora de la salut i la sanitat

    Arran de les mobilitzacions ciutadanes del 15-M al 2011 i coincidint amb el primer any de les retallades al Sistema Sanitari Públic, neix la Coordinadora d’entitats SAP Muntanya que té com a nucli promotor les associacions de veïns i veïnes de la zona nord de la ciutat de Barcelona (SAP Muntanya avui AIS Nord). La seva finalitat és defensar la qualitat assistencial del Sistema Sanitari Públic, defensar els drets de la ciutadania a la salut i vetllar per la salut pública i mediambiental.

    L’Àrea Integral de Salut (AIS) Nord compren els districtes municipals de Nou Barris, Sant Andreu i Horta Guinardó, amb 403.000 habitants (24,39% de Barcelona), amb 19 Àrees Bàsiques de Salut (ABS són equips d’Atenció Primària), l’Hospital Universitari de Valle Hebron (HUVH) com a hospital públic (ICS) de referència i l’hospital de Sant Rafael com a complement, a més d’equipaments sociosanitaris i de salut mental.

    Les entitats que constitueixen la Coordinadora SAP Muntanya són: AVV Sant Genis, AVV Horta, AVV Bon Pastor, AVV Can Peguera, AVV Turó de la Peira, AVVAVV Porta, AVV Guineueta, AVV Prosperitat, AVV Roquetes, AVV Sant Joan de Montcada, AVV Trinitat Vella, AVV Sant Andreu de Palomar, AVV Sant Andreu Nord-Tramuntana i Comissió de Salut de Sant Andreu. En total 14 entitats ciutadanes.

    Cinc anys de lluita i resistència en defensa de la sanitat 100% Pública, Universal i de Qualitat

    Cinc anys de retallades continuades han deteriorat el nostre sistema sanitari públic: Urgències col·lapsades, llistes d’espera que desesperen, al metge de família, a l’especialista i als pacients. Llistes per proves diagnòstiques, per intervencions quirúrgiques i visites mèdiques, tancaments i reduccions de serveis (plantes, llits, urgències als centres de primària, ambulàncies, personal i inversions) Des de la Coordinadora de la SAP Muntanya hem estat, i continuem, lluitant per revertir la situació actual d’emergència sanitària.

    La Coordinadora de la SAP Muntanya ha treballat, sensibilitzat i reivindicat també altres àmbits de la salut com: Els determinants socials i econòmic de la salut, el medi ambient i la salut, l’Atenció Primària que volem com a centre del sistema, contra l’exclusió sanitària, la qualitat dels serveis, etc. Amb múltiples actes, xerrades, manifestacions, concentracions, ocupacions, taules informatives, signatures, suport a lluites sectorials i territorials, reunions amb gestors i polítics a tots nivells.

    L’any 2015 la SAP muntanya és una de les entitats que són fundadores de la confluència de lluites sanitàries en la constitució de la Marea Blanca de Catalunya (febrer de 2015, avui amb 70 entitats coordinades). Marea Blanca amb un decàleg de valors programàtics per un autèntic Servei Nacional de Salut per Catalunya ha passat de la protesta a la proposta: un model de servei de salut 100% públic.

    Cal destacar les accions continuades d’aquesta entitat com les taules d’informació, recollida de reclamacions i ajuda, cada dimecres a l’hospital de la Vall d’Hebron, les ocupacions amb reivindicacions de la Conselleria, CatSalut, ICS i centres sanitaris, les reunions sistemàtiques amb direccions de l’hospital, centres de Primària i Sociosanitaris. Les tres cadenes humanes (anuals) envoltant l’hospital (la darrera el 17 de maig de 2015 amb unes 1.500 persones).

    Què exigeix la Coordinadora SAP Muntanya

    Un pla d’actuació per:

    1. Disminuir dràsticament les llistes d’espera per visita al metge de família, a l’especialista, proves diagnòstiques, intervencions quirúrgiques i rehabilitació.
    2. Reobrir serveis i plantes tancades per les retallades.
    3. No permetre fer activitat privada en centres assistencials finançats amb pressupostos públics.
    4. Assegurar que les dades clíniques no es venen ni cedeixin a entitats privades. No al VISC+.
    5. Lluitar contra la corrupció exigint la màxima transparència.
    6. És necessari l’augment del pressupost de salut, recuperant almenys les retallades dels darrers anys, prioritzant la millora i l’impuls de la salut pública i l’atenció Primària i comunitària.
    7. Ordenar i potenciar els recursos sanitaris públics en salut mental, sociosanitaris i rehabilitació.
    8. Revisar els objectius i protocols de salut laboral, de l’ICAM i de les malalties emergents.
    9. Recuperar els llocs de treball perduts des del 2010 i millorar les condicions laborals.
    10. Rebutgem els Consorcis i altres formes encobertes de privatitzacions. Volem que sigui l’ICS el veritable nucli integrador del sistema públic.
    11. Establir la participació real de la ciutadania en la governança i control del sistema i dels centres sanitaris.

    Qui són els protagonistes d’aquesta història.

    Hem considerat activistes les persones que actuen en les accions de la coordinadora d’una manera continuada (reunions, concentracions, taules d’informació, etc.).

    • 23 persones, 61% dones, edat mitjana 65 anys (49-72).
    • Un 30% treballen. La resta, un 70%, estan jubilats. Això es veu sobretot a Nou Barris.
    • Un 87% van al Consell de Salut del seu districte.
    • Un 30% pertanyen a alguna formació política.
    • Representen a Associacions de veïns.

    En les concentracions, ocupacions, etc. la SAP pot arribar a convocar unes 50 persones i en les accions de més impacte com manifestacions i les tres cadenes humanes a l’HUVH han assistit unes 1.500 persones entre ciutadania i treballadors sanitaris.

    Donem les gràcies a aquestes persones que defensen amb la seva lluita continuada els drets de tota la ciutadania i el bé comú, especialment al lideratge imprescindible de la Trini de Nou Barris i el Carles de Sant Andreu, així com a les activistes històricament més presents: Mari Bonal, Juan García, Carmen Cabello, Inocencio Alonso, Angeles Puente, Mari Carmen Cruz, Abel Rodríguez, Manolo Muñoz, Angeles Espina, Angeles Marro, Maria Guardia, Madalena Bayle, Isabel Cabezas, Fina Soler, Carmen Martínez, Carlos Blanc i Trini Cuesta.

    La Coordinadora de la SAP Muntanya va rebre, el 2016, de l’ajuntament de Barcelona, a petició del plenari del districte de Nou Barris, la medalla de la ciutat de Barcelona com reconeixement al servei de la defensa dels drets social.

    (*) El contingut d’aquest article ha estat redactat en part gràcies a la informació de l’exposició pública que la Coordinadora SAP Muntanya va fet i va estar exposada al Centre Cívic de «Can Basté».