Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • La contaminació ambiental podria augmentar el risc de càncer de mama

    El càncer de mama és el tumor més freqüent en les dones de Catalunya i de gran part del món. Pel 2010 es comptabilitzaven a Catalunya 4.229 nous casos i s’estimaven uns 4.841 casos per 2020 (augment del 14,5%). El càncer de mama, com la majoria dels tumors, està associat a diverses causes, i entre elles es consideren com establertes la història reproductiva, la història familiar, l’edat, el consum d’alcohol, la teràpia hormonal substitutòria, l’obesitat, la falta d’activitat física i mutacions genètiques hereditàries. Però tots aquests factors expliquen solament, aproximadament, un terç dels casos. És a dir una part molt important de les causes del càncer de mama estan encara sense identificar.

    La contaminació ambiental augmenta el risc de càncer de pulmó. El 2012, l’Agència Internacional del Càncer de l’OMS, sobre la base d’una abundant evidència provinent d’estudis epidemiològics, va classificar el fum dels motors a dièsel com un segur cancerigen per a l’home, i el 2013, la mateixa agència va classificar a la contaminació de l’aire, com cancerigen i va reconèixer que hi havia evidències suficients de la seva associació causal amb el càncer de pulmó.

    L’evidència sobre els potencials efectes sobre el càncer de mama no és tan abundant ni concloent. Una recent revisió sobre productes químics mediambientals i risc de càncer de mama (Rodgers K. et al. Environ Res 2017) que va avaluar les evidències de 158 estudis publicats entre 2006-2016, troba un augment del risc associat a l’exposició ambiental al DDT, dioxines, pol·lució ambiental i components de la gasolina. Un d’aquests compostos són els HPA (hidrocarburs policíclics aromàtics com el benzopirens i dibenzoantracé), cancerigens que es troben a la gasolina, el fum del tabac i en alguns aliments d’origen animal cuinats a alta temperatura. Estudis als EUA van mostrar una alta correlació entre la variació d’exposició geogràfica ambiental a HPA i la incidència de càncer de mama. Així mateix s’ha trobat una alta correlació entre les emissions de NO2, la densitat de vehicles de motor i la incidència de càncer de mama entre les dones nord-americanes.

    El projecte ESCAPI, és un dels més importants del món en l’avaluació dels efectes de la contaminació de l’aire. Comprèn estudis de cohort en diversos països d’Europa i ha avaluat l’exposició crònica a la contaminació de l’aire per productes químics i petites partícules que engloben diversos metalls, en més de 300 mil individus, tenint en compte el lloc de residència de cada participant. Anteriorment havia avaluat l’associació amb el càncer de pulmó i ens presenta ara (Andersen Z et al. Environmental Health Perspectives 2017) els resultats basats en 15 estudis de cohort en 10 països d’Europa, sobre l’exposició a la contaminació ambiental i la incidència de càncer de mama en dones postmenopàusiques. L’anàlisi està basada en 3.612 casos de càncer de mama en més de 74.000 dones.

    Els resultats mostren una associació positiva, encara que no significativa amb els nivells de NO2 (diòxid de nitrogen), PM2.5 i PM10 (partícules de 2,5 i 10 milimicres) i PM gruixut (la diferència entre PM10 i PM2.5); i una associació positiva i significativa amb els nivells de NOx (òxids de nitrogen). NOx representa la concentració total d’òxid nítric i diòxid de nitrogen i la seva font principal és el tràfic motoritzat. El risc augmenta d’un 4 a un 20% per a aquests diferents marcadors de la contaminació. No és un impacte molt alt, però donada l’alta freqüència del càncer de mama, el seu efecte és considerable.

    La contaminació de l’aire, deguda principalment al tràfic rodat, provoca més de 3.500 morts prematures per any, està comprovat que augmenta el risc d’infarts cardíacs, asma, càncer de pulmó, malalties neurodegeneratives i al·lèrgies. A aquesta llarga llista es podria unir ara el càncer de mama. És d’altra banda una de les nombroses causes del canvi climàtic. És a dir, és un problema de salut prioritari a Barcelona i l’àrea metropolitana.

    Barcelona compta amb una densitat de vehicles per metre quadrat, el doble de Madrid i el triple de Londres. Entre carrers, avingudes i pàrquings, els vehicles a Barcelona ocupen més del 60% de l’espai públic. Les administracions públiques, a nivell municipal, metropolità i Generalitat, han començat a prendre algunes mesures positives per reduir la contaminació. La nova administració municipal, ha augmentat en un 40% els carrils de bicicleta en els 2 últims anys. S’han classificat amb etiquetes el nivell de contaminació dels diferents vehicles, per realitzar restriccions en els episodis més alts de contaminació. Però mentre no es prenguin mesures radicals per substituir el vehicle privat que circula cada dia per transport públic, no es produiran canvis substancials. Cal oferir alternatives als desplaçaments amb cotxe, a preus i temps de durada de trajectes que siguin atractius. Descoratjar l’ús del cotxe particular en la nostra societat, segurament és considerat com un atemptat contra la llibertat individual. La resistència als canvis en hàbits nocius, com l’ús del vehicle particular, es reduirà (com ho va anar amb el consum de tabac en llocs públics) en la mesura que la població es convenci que la contaminació de l’aire és perjudicial per a la seva pròpia salut, i les administracions públiques estableixin mesures efectives de substitució.

  • 72 municipis han demanat a la Diputació el recurs Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua

    Reduir la càrrega emocional i física de les persones cuidadores que tenen al seu càrrec persones en situació de dependència –normalment, un familiar- garanteix tant el benestar del cuidador com l’atenció òptima d’aquestes persones. Amb aquest objectiu, la Diputació de Barcelona ofereix recursos als municipis, com el Programa Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua o el servei Respir de residències temporals. La vicepresidenta quarta de la Diputació de Barcelona, Meritxell Budó ha presentat el primer Grup de Suport de la temporada 2017-2018.

    Meritxell Budó destaca que «cal posar en valor la tasca de les persones cuidadores que, de manera altruista i gratuïta, atenen els seus familiars». També remarca la importància d’«oferir eines per al suport emocional que permetin a aquestes persones tirar endavant». Budó ha agraït «la col·laboració dels ajuntaments, que són sensibles a les necessitats d’aquest col·lectiu -format majoritàriament per dones-, que creix a causa de l’envelliment de la població». És a través dels serveis socials municipals que els ajuntaments detecten les persones que poden necessitar el suport. 

    Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua pel territori

    En total, són 72 municipis els que han demanat aquest recurs a la Diputació, pel qual més de 1.000 persones assistiran a les sessions a tota la demarcació.

    El programa de Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua (GSAM) de la Diputació de Barcelona va començar l’any 2009 i des d’aleshores és un dels recursos que més sol·liciten els ajuntaments a la corporació. 

    Aquest servei, que la Diputació ofereix en col·laboració amb els ens locals i entitats del sector, contribueix a reduir l’impacte negatiu que de vegades poden experimentar els cuidadors i, per tant, a millorar també la qualitat  de vida de les persones en situació de dependència.

    Els grups estan formats per entre 16 i 20 persones cuidadores. Funcionen al llarg de 10 o 16 sessions d’una durada d’hora i mitja on, amb l’ajuda d’un psicòleg, es treballen temes com les estratègies per gestionar favorablement necessitats i conflictes, i la gestió d’emocions i sentiments que poden sortir durant el procés de cura per tal de prevenir i evitar situacions d’esgotament. També s’ofereix informació dels diferents recursos de suport que hi ha al territori o de les diferents entitats públiques i privades que els poden ajudar

    No es tracta d’un curs de formació, sinó d’un espai de relació i intercanvi d’experiències, per evitar la soledat i reduir la sobrecàrrega emocional i física de la cura. L’objectiu és generar vincles de relació, de suport i d’ajuda mútua entre les persones cuidadores perquè puguin compartir l’experiència de cuidar d’una manera satisfactòria.

    El servei Respir de la Diputació

    Un altre programa adreçat al suport de les persones cuidadores és el Servei Residencial d’Estades Temporals i Respir de la Diputació de Barcelona, situat al Recinte Mundet, un programa d’atenció residencial temporal per a persones amb un determinat grau de dependència per raons d’edat o discapacitat intel·lectual. El servei té la finalitat de millorar la qualitat de vida dels cuidadors, proporcionant-los un temps de descans i donant resposta a determinades situacions familiars imprevistes, i beneficiar també les persones ingressades, que reben atenció personalitzada per part de professionals especialitzats.

    Poden sol·licitar aquestes places aquelles famílies residents a la província de Barcelona que tinguin al seu càrrec persones amb dependència majors de 65 anys o persones amb discapacitat intel·lectual, d’entre 6 i 65 anys. Per fer-ho, s’han d’adreçar als serveis socials bàsics del seu ajuntament, que valoraran la conveniència de sol·licitar l’ingrés, i tramitaran la sol·licitud.

    Pel que fa al preu de l’estada, el servei Respir es regeix per un sistema de copagament, en el qual la quota a abonar es determina en funció de la capacitat econòmica de la persona atesa. Per a les persones amb discapacitat intel·lectual menors de 18 anys el servei és gratuït.

    L’any 2016 van passar pel Respir 3.300 usuaris. El programa disposa de 190 places per a persones grans, 36 per a urgències a la vellesa, i 32 per a persones amb discapacitat intel·lectual. Més del 90% dels residents valoren positivament el servei i desitjarien sol·licitar una nova estada.

    Subvencions a entitats

    A més, s’han concedit, l’any 2017, 350.000 euros en subvencions a entitats socials que desenvolupen activitats de lleure per a persones amb discapacitat i/o malaltia mental per donar suport a les famílies cuidadores amb un temps de descans durant les vacances o caps de setmana.

  • (I) La paràlisi política

    En aquesta sèrie d’articles sobre els canvis que precisa l’actual atenció primària (AP) no pretenc abordar de forma exhaustiva tots i cadascun dels problemes que aclaparar quotidianament a tots els que treballen en aquest camp, des de directius a professionals assistencials, i la globalitat dels canvis necessaris. El meu objectiu és introduir una sèrie de reflexions que justifiquin la cada vegada més urgent necessitat d’abordar-los en profunditat, sense por a entrar en terrenys polèmics però fugint de plantejaments benintencionats però superficials. Al meu entendre no podem seguir «torejant» la situació. Ha arribat el moment d’agafar el «toro per les banyes» i repensar aspectes conceptuals globals del model sanitari i de l’AP, de valorar la necessitat i oportunitat de canvis legislatius, organitzatius, laborals i de la formació, entre altres. Aquestes línies hauran complert el seu objectiu si són capaços de despertar la discussió i contribueixen mínimament a motivar als decisors polítics, als líders i a tots els col·lectius professionals, i a la mateixa ciutadania.

    Molts professionals sanitaris que, com jo, tenen una certa edat han pogut assistir i, a vegades, participar activament en els avatars patits per l’atenció primària (AP) espanyola des del seu naixement en la dècada dels anys 80 fins als nostres dies. El procés de reforma va implicar canvis importants en l’assistència mèdica ambulatòria, combinats amb la continuïtat d’altres aspectes conceptuals i organitzatius d’aquesta última, com per exemple el manteniment de la pediatria de capçalera. La Llei General de Sanitat de 1986 va confirmar el canvi més gran organitzatiu en termes assistencials del sistema sanitari espanyol, molt més innovador que els esdevinguts en el camp hospitalari. A partir de la Llei, l’AP va passar a convertir-se en l’»eix vertebrador» del sistema sanitari i així ha continuat al llarg de tot aquest temps; essencialment en el terreny declaratiu, no en el pressupostari ni en el del poder real, elements que han continuat dominats des de les talaies hospitalàries.

    Avui, més de 30 anys després de l’inici de la reforma de l’AP, continuen proliferant anàlisi i documents amb propostes de «millora» d’aquesta part del sistema, molts d’ells coincidents, amb lleugeres variants, en els seus plantejaments i tots destinats a criar pols en els calaixos institucionals i de les administracions, almenys fins ara. A pesar que abunden els experts que justifiquen aquesta dinàmica basant-se en el vell refrany que «si alguna cosa funciona, no ho canviïs» no deixa de ser evident que, encara que els assoliments positius de l’AP reformada són nombrosos i clars, el model implantat al segle anterior fa temps que dóna mostres d’esgotament i genera abundants senyals d’alarma i deterioració. Molt em temo que ja no és suficient amb plantejar millores parcials de l’AP, ja que es necessiten canvis radicals, profunds, que incloguin tots i cadascun dels seus àmbits, des del conceptual fins a l’operatiu.

    L’AP és una víctima més de la paràlisi política que patim en diversos sectors socials del nostre país des de finals de la dècada dels anys 80. Semblés com si després de la transició democràtica i de les iniciatives legislatives que la van fer possible s’hagués esgotat la capacitat d’innovació i progrés dels nostres líders i governants per abordar nous canvis en sectors socials clau com el sanitari, i això malgrat el fet indubtable que, des de llavors fins avui, la nostra societat ha patit canvis sociològics, econòmics, tecnològics, de la informació i comunicació i culturals molt importants, canvis que haurien de tenir el seu corresponent relat en diversos sectors i especialment en aquells que, com el sanitari, formen part nuclear dels que determinen la qualitat de vida de la ciutadania. Cal prendre consciència d’aquesta paràlisi i començar a exigir als polítics que posin de nou en marxa processos d’innovació en diversos sectors i sistemes, entre ells el sanitari.

    Els informes, plans i projectes estratègics i els documents de propostes de millora de l’AP haurien de ser desenvolupaments tècnics posteriors a iniciatives de grups polítics i institucions i organitzacions professionals destinades a pressionar sense ambages als responsables governamentals estatals i autonòmics perquè abandonin la seva inhibició actual i abordin de forma decidida els canvis necessaris. En els últims anys s’ha utilitzat la crisi econòmica com a excusa per a la inacció innovadora però és cada vegada més peremptòria la necessitat d’abandonar l’immobilisme i el posar pegats al sistema per passar a dissenyar instruments que possibilitin aquests canvis. Cal canviar l’origen i naturalesa dels plantejaments de canvi, cal prioritzar la pressió estrictament política, convèncer als dirigents de la necessitat de sortir de la paràlisi en què es troben i que engeguin iniciatives reformistes de profund calat, lluny dels simples pegats conjunturals.

    Al meu entendre, perquè els processos d’innovació de l’AP es puguin engegar cal incloure en l’anàlisi la globalitat del sistema sanitari el que, en definitiva, pot implicar la reconsideració de diversos aspectes de la Llei General de Sanitat de 1986. No deixa de ser, en certa mesura, il·lusori pensar que es pot canviar profundament l’AP, part fonamental del sistema, sense modificar res de les altres parts d’aquest.

    Al llarg d’aquesta sèrie d’articles intentaré exposar les meves opinions sobre alguns dels canvis qualitatius i quantitatius que caldria introduir en el sistema sanitari en relació amb l’atenció primària i comunitària.

  • Circulació de cervells

    L’anomenada ciència «open» té més implicacions que el simple accés obert a revistes i articles científics, que de per si mateix ja és important. La ciència és probablement un dels millors exponents de l’obertura, la col·laboració internacional, la mobilitat de persones i el treball cooperatiu, per no parlar de l’equívoca globalització. I ara comencem a apreciar fins a quin punt la recerca realitzada en col·laboració per autors de diferents països té major impacte científic. Un anàlisi bibliomètric publicat a Nature indica que, encara que la inversió nacional en recerca i desenvolupament és important per produir ciència, quan ens referim a la ciència de més qualitat, o almenys la que té més cites i major impacte, el que de veritat sembla explicar és la col·laboració internacional.

    Els països els investigadors dels quals estan més connectats i produeixen més articles amb col·legues d’altres països tendeixen a produir ciència de major impacte, segons els resultats del treball de Caroline S. Wagner i Koen Jonkers. Aquests investigadors han ideat un «índex d’obertura» (index of openness), que té en compte variables com la coautoria internacional i la mobilitat dels investigadors, i ho han calculat per 33 països. Suïssa (amb un 42% de papers internacionals) i Singapur (amb el 37%) encapçalen el grup de països que tenen un major índex d’obertura internacional i alhora produeixen ciència de major impacte, en el qual també estan Austràlia, Irlanda, el Regne Unit, Canadà, Àustria, Alemanya, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Portugal, França, Israel, Noruega i Suècia. Encara que la correlació no implica causalitat, en tots aquests països la major obertura internacional s’associa amb un major impacte científic.

    En l’extrem oposat, amb un baix índex d’obertura i un baix impacte, estan Turquia, Lituània, Rússia, Brasil, Polònia, la República Txeca i Grècia. També estan en aquest grup Xina, Japó i, sorprenentment, Corea del Sud, que és el país que inverteix proporcionalment més recursos en recerca i desenvolupament, per davant dels Estats Units, però que produeix solament un 15% de treballs de recerca amb coautoria internacional. Dels 33 països estudiats, solament hi ha quatre (Estats Units, Espanya, Itàlia i Finlàndia) que conjuguen un baix índex d’obertura i un gran impacte científic. I solament hi ha dos que tenen una alta obertura i un baix impacte: Mèxic i Hongria.

    L’explicació d’aquests resultats no està clara, però podria ser que l’intercanvi d’idees fomentés la creativitat i/o que produís un efecte crida dels millors investigadors cap als centres de major qualitat, creat una espècie de cercle virtuós. En qualsevol cas, sembla que la inversió per si mateixa no és suficient per crear ciència de qualitat i que fa falta a més fomentar la mobilitat dels investigadors. Un altre estudi bibliomètric publicat en el mateix número de Nature, que analitza la filiació de 16 milions d’autors d’articles científics durant 2008-2015, revela que el 96% dels científics va treballar en un sol país durant aquest període, mentre el 4% restant va investigar en institucions de diversos països. Entre aquests últims, la quarta part són emigrants i les tres quartes parts restants són investigadors viatgers, aquells que fan estades temporals en altres països. L’impacte de tota aquesta «circulació de cervells» és rotund: els científics que desenvolupen part de la seva carrera a l’estranger tenen un 40% més de cites que els seus homòlegs que no surten del país d’origen. I porta implícit a més un missatge clar per lluitar contra l’actual epidèmia de mala ciència: afavorir la coautoria i la mobilitat. Els Estats Units i el Regne Unit, els dos principals països d’acollida de cervells, semblen anar ara en sentit contrari. Però això obre sens dubte noves possibilitats per a altres països.

  • Radiografia a la sanitat pública al Baix Vallès i a Catalunya

    L’any passat havíem acordat amb l’Ajuntament de Mollet i el CatSalut fer una jornada sobre l’estat de la Sanitat Pública juntament amb altres actors sanitaris de l’àrea del Baix Vallès. Lamentablement, aquestes dues institucions públiques no han estat a l’altura i no han fet res per realitzar-la. Tot i això, vem organitzar un acte el passat dia 17 d’octubre a la Marineta que ha comptat amb la participació de representants sindicals i membres de la Marea Blanca i la participació d’una àmplia representació de col·lectius i entitats de la societat molletana.

    En aquest acte hem volgut posar de manifest l’actual situació de la sanitat pública, tant a la nostra zona com a tot Catalunya, i evidenciar el que han representat les retallades en el nostre sistema de salut. Per exemple, en l’atenció primària estem patint pèrdua de professionals sense que es substitueixin aquestes places, tenim 1.800 pacients assignats per metge en l’atenció primària quan l’òptim serien uns 1.200, no hi ha Urgències 24 hores, precarització, reducció de les plantilles i pèrdua de poder adquisitius i drets laborals. Mentre que a l’Atenció Hospitalària hi han hagut tancament de llits i les operacions garantides han baixat de 14 a 3 amb espera màxima de sis mesos. Les onze restants han passat a un any d’espera, un retrocés molt negatiu per la ciutadania, així com les urgències hospitalàries massificades. Per una altra banda, també hem reclamat l’ampliació de llits a l’hospital sociosanitari, per tal d’evitar que es derivin pacients cap a altres institucions quan falten places.

    Un altre aspecte a millorar és l’atenció als usuaris. En aquest sentit, considerem necessari donar respostes immediates a les demandes de la ciutadania en lloc dels excessius 21 dies de mitjana per contestar.

    Del Pla de xoc contra les llistes d’espera, dotat de 56 milions dins el pressupost 2017, hem aconseguit 600.000 euros extres més per a l’hospital de Mollet. S’han dedicat a contractar un traumatòleg, un reumatòleg, un uròleg, dos quiròfans més oberts a les tardes i millores en pediatria. Amb aquestes mesures s’ha de notar la baixada de les llistes d’espera, de llistes a especialistes, a proves diagnòstiques i a intervencions quirúrgiques. Aquest pressupost és insuficient doncs necessitem com a mínim 100 milions. En rehabilitació hem aconseguit recuperar l’assistència a l’hospital de Mollet (sociosanitari) amb més d’un 20% de pressupost per reduir les llargues llistes d’espera que encara són de més de 6 mesos.

    També hem demanat que les reprogramacions en general i en particular urologia, traumatologia o oftalmologia, es facin com més aviat millor i en dies, no en mesos. Així mateix hem reclamat la revisió dels Protocols d’actuació en general i mes en concret en traumatologia i clínica del dolor.

    En l’àmbit general de Catalunya les privatitzacions i externalitzacions segueixen igual tot i les promeses del Conseller Comín, com la compra de l’Hospital General de Catalunya, les noves lleis com la de noves formes de gestió rebutjada per sindicats, Marea Blanca i molts Ajuntaments com el de Mollet i tot això mentre segueix el negoci privat en un hospital públic com és BarnaClínic.

    Així i tot, necessitem una major implicació de la ciutadania en la defensa de la salut pública, així com de les institucions municipals de les quals hem d’agrair l’aprovació de moltes mocions, però necessitem més suport en la defensa de la sanitat pública i que siguin més crítics amb les deficiències i col·laborin més amb la nostra plataforma.

    Seguirem amb la Lluita contra la corrupció sanitària, més recursos, contra les privatitzacions, reduccions dràstiques de les llistes d’espera i la defensa d’una sanitat publica 100×100 universal sense exclusions al Baix Vallès i a Catalunya.

  • Efectes de canviar el model sanitari per reial decret

    Aquests dies que tant es parla de la importància de complir la llei, vull recordar que sovint es canvia per reial decret i no sempre en benefici de la població. L’any 2012 el govern de Mariano Rajoy va abolir l’atenció sanitària universal que assegurava la Llei General de Sanitat de l’any 1986. De sobte es va suprimir una de les fites més importants de la transició democràtica del nostre país.

    La restricció de l’accés al sistema sanitari públic va ser una de les mesures extraordinàries de contenció de la despesa per fer front a la crisi econòmica continguda en el famós Reial Decret 16/2012. A partir de la seva publicació només tenen accés al sistema sanitari públic les persones que cotitzen o han cotitzat a la Seguretat Social i els seus familiars directes: parella i fills menors de 26 anys. La decisió és sorprenent perquè a Espanya les cotitzacions estan destinades a pagar les jubilacions i l’atur i no l’atenció sanitària. L’assistència a la salut es finança per impostos generals.

    La retallada retirava la targeta sanitària pública a vuit-cents mil immigrants sense papers. El decret 16/2012 només els reconeixia el dret a l’atenció pediàtrica, al control de l’embaràs i l’atenció hospitalària en situacions d’extrema urgència. Afortunadament només Madrid, Castilla La Mancha, Múrcia, Aragó, La Rioja i Cantàbria van aplicar el decret amb tota la seva duresa. Andalusia, Navarra, el País Basc i Astúries simplement el van ignorar i les altres autonomies hi van introduir canvis per mitigar el seu impacte. Davant d’aquest incompliment el govern va portar València i altres autonomies al tribunal constitucional, però la sentencia va validar la legislació autonòmica. Aquesta decisió contrària a la política del govern central va animar moltes altres autonomies a denunciar el reial decret 16/2012, però per sorpresa de tots, el tribunal va afirmar que el reial decret també era constitucional. L’incompliment ha anat creixent fins al punt que avui cap autonomia aplica totalment el decret.

    Malgrat tot, l’informe REDER denuncia tres mil quatre-cents casos de manca d’assistència en immigrants sense papers. Alguns totalment injustos en gestants o nens amb dret a ser atesos i d’altres molt tristos per tractar-se de pacients amb càncer o SIDA que van deixar de rebre el tractament que precisaven. Segurament degut a aquesta aplicació parcial del reial decret per part de les autonomies no s’han acabat produint tants casos de tuberculosi, SIDA o hepatitis B sobre població immigrant i autòctona com es temia. Malgrat tot, a Barcelona hem observat un rebrot de la mortalitat per SIDA en alguns barris amb molta població immigrant i en el conjunt de la població espanyola s’ha vist un augment de les malalties de transmissió sexual i hepatitis a partir de 2012.

    Naturalment el govern no ha publicat quin ha estat l’estalvi econòmic que ha produït la mesura. Penso que no deu ser gaire elevat, ja que han augmentat les consultes hospitalàries de la població immigrant sense papers. És molt possible que hàgim fet un trist «negoci». Els hem negat una atenció primària que hagués pogut prevenir i atendre precoçment uns problemes que han acabat impactant a la població immigrant i també a l’autòctona. Hem substituït una atenció primària preventiva i barata per una cara i tardana atenció hospitalària.

    Molts col·lectius mèdics, els partits de l’oposició i moltes associacions ciutadanes vam advertir dels perills d’aquesta mesura i ens hi vam oposar. Només el govern, amb el suport de Ciutadans, s’ha mantingut ferm al reial decret. Suposo que per llunyania amb els serveis de salut, els tres ministres de sanitat d’aquest període han seguit defensant la mesura malgrat que els consellers de salut autonòmics, fins i tot els del seu partit, han anat canviat d’opinió. Espero que aviat es derogui aquesta mesura arbitraria, contraria a la legislació del nostre sistema de salut i als valors dels professionals i la població, que a sobre és ineficient i perillosa per a la salut dels ciutadans.

  • L’efecte nocebo a la consulta

    Les expectatives que tenen els pacients sobre els efectes beneficiosos i perjudicials dels tractaments poden jugar un paper rellevant en el procés terapèutic. Els metges coneixen bé l’efecte placebo i són conscients que han de gestionar-ho el millor que puguin, però no ocorre el mateix amb el seu oposat: l’anomenat efecte nocebo. La influència negativa de les expectatives sobre els efectes secundaris d’una intervenció mèdica ha estat molt menys estudiada i tinguda en compte, però aquest efecte nocebo és tan real com el placebo i mereix per tant la mateixa atenció per part del metge.

    En tots els assajos clínics sobre eficàcia d’un medicament, sempre hi ha pacients que abandonen l’experiment pels efectes secundaris. Quan es desemmascara la seva identitat per analitzar els resultats, resulta que alguns d’aquests pacients estaven inclosos en el grup que no havia rebut el fàrmac sinó un placebo. Els efectes adversos que van experimentar els pacients no poden ser atribuïts al fàrmac, perquè no se’ls va administrar, ni tampoc al placebo que van rebre, perquè és una substància inerta. Encara que són efectes reals (dolor, nàusees, pèrdua d’apetit, picor, problemes de somni, etc.) cal considerar-los, en principi, com a efectes psicogènics, és a dir induïts conscientment o inconscientment pel cervell. Un metanàlisis ha quantificat que podrien ser 1 de cada 20 els pacients que abandonen un assaig per l’efecte nocebo, un fenomen que no és fàcil d’estudiar, encara que alguna cosa es va avançant.

    Els resultats d’un experiment publicat en la revista Science, a més de revelar que els efectes placebo i nocebo comparteixen bases neurològiques, indiquen que fins i tot el preu és un factor que pot influir en el tractament. Ja se sabia que el major preu d’un medicament s’associa amb un efecte placebo més intens, i el que aquest experiment ha aportat és que els medicaments més cars també semblen tenir un major efecte nocebo. L’explicació més plausible, segons els autors, és que els pacients suposen que els medicaments més cars són més potents i eficaços i, conseqüentment, tenen també més efectes adversos. L’experiment, que és una sort de fals assaig clínic, no deixa de ser un estudi preliminar, doncs solament s’ha realitzat amb 49 persones. I tampoc sembla la revista Science, per més impacte i prestigi científics que tingui, el fòrum més adequat per discutir les complexes implicacions clíniques i ètiques que suscita la gestió de l’efecte nocebo en una consulta mèdica. Com deu el metge traslladar al pacient tota la panòplia d’efectes secundaris? Fins a quin punt pot i ha de ser neutral, sabedor que pot condicionar les expectatives del pacient i els efectes del tractament?

    L’any passat, la revista The Lancet va llançar la veu d’alarma sobre l’efecte perniciós que estava tenint la difusió, no sempre ajustada a la realitat, dels potencials efectes adversos de les estatines. L’evidència científica mostra que els beneficis d’aquests fàrmacs sobrepassen amb molt els seus potencials efectes secundaris. Solament en el Regne Unit, es calcula que eviten cada any 80.000 infarts i ictus. No obstant això, la polèmica informació sobre els efectes adversos de les estatines ha contribuït al fet que 200.000 pacients d’aquest país deixessin de prendre aquests fàrmacs que redueixen els nivells de colesterol i ajuden a prevenir tants infarts i accidents cerebrovasculars. El cas de les estatines il·lustra quin pot ser l’impacte terapèutic d’un efecte nocebo mal gestionat. Encara que la seva comprensió científica sigui encara incipient, no es pot ignorar que, de forma conscient o inconscient, l’efecte nocebo està sempre rondant per la consulta. I als clínics no els queda més remei que assumir-ho i aprendre a gestionar-ho en la seva comunicació amb els pacients.

  • El llacet rosa o com banalitzar una malaltia i convertir-la en mercat

    Per l’OMS, octubre és el mes de sensibilització sobre el càncer de mama, per contribuir a «augmentar l’atenció i el suport prestats a la sensibilització, la detecció precoç, el tractament i les cures pal·liatives».

    Aquesta iniciativa, però, ha derivat cap a una allau de missatges ‘roses’ des de tots els mitjans: es reactiven els consells sobre canvi d’hàbits i les bondats de les mamografies periòdiques, hi ha carreres i caminades de dones amb samarretes roses i apareixen campanyes comercials amb productes marcats amb el llaç rosa i promeses de donacions. Els productes de patrocini són variats (podeu donar una ullada aquí) però en general formen part de tres grups.

    D’una banda veiem ossets de peluix, nines, material de papereria o llaminadures. Aquests productes infantilitzen i banalitzen la imatge de la dona que pateix càncer de mama, oculten els estralls que pot fer el càncer, la por, els vòmits de la quimioteràpia i ignoren el patiment oferint una imatge positiva, naïf i edulcorada d’una malaltia molt greu. El càncer no és bonic ni és rosa.

    D’altra banda, podem trobar-nos amb colònies, cosmètics de tota mena, joies, sabons, planxes per als cabells, productes de neteja de la casa, bosses de disseny o alimentació general. Són productes ‘dirigits a les dones específicament’ i que estan pensats per a la persona que cuina i que neteja la casa, que és responsable dels treballs de cura, que es deu a la seva feminitat i que ha d’estar sempre guapa, perpetuant sense cap capacitat de crítica els patrons de gènere més rancis.

    Finalment el tercer grup el formen tots aquells productes que són nocius per a la salut i que fins i tot tenen un paper causal en els càncers. Estem parlant d’alimentació no saludable com galetes amb oli de palma, pizzes congelades, begudes alcohòliques, dolços carregats d’edulcorants … fins i tot Kentucky Fried Chicken s’ha apuntat al llaç rosa. També hi ha cotxes, motos, aliments amb pesticides, productes cosmètics carregats de tòxics i disruptors endocrins que influeixen sobre el sistema hormonal de les dones augmentant la probabilitat de patir un càncer. S’ha creat el terme Pinkwashing per referir-se a les empreses o organitzacions que diuen preocupar-se pel càncer de mama, però al mateix temps fan o promouen productes relacionats amb les causes de la malaltia.

    Des de l’organització Think Before You Pink (pensa abans de comprar en rosa), aconsellen fer-se aquestes preguntes quan veiem un producte amb el llacet:

    • Quina part dels diners de la compra anirà a donar suport a programes contra el càncer de mama?
    • Quina organització rebrà els diners? Què faran amb ells i si canviaran alguna tendència en la incidència del càncer de mama.
    • Hi ha un límit en la quantitat que la companyia donarà? Ja s’ha complert aquesta donació màxima? Aquesta informació es coneix?
    • Aquesta compra et posa a tu o a la gent que estimes en risc d’exposició a tòxics lligats al càncer de mama? Què fa aquesta empresa per assegurar-se que els seus productes no estan contribuint a aquesta epidèmia?

    Aquestes preguntes es poden aplicar també a les caminades i curses multitudinàries per a dones amb l’objectiu de «lluitar contra el càncer de mama«. En molts casos, les empreses patrocinadores, obtenen més benefici, tant en propaganda dels seus productes com en diners per a elles mateixes, que el que donen als programes de càncer de mama. Altres vegades no hi ha una transparència sobre quants diners es donaran, a qui i el que farà amb ells. Succeeix a més un fet terrible, en aquestes carreres. La majoria de les dones són sanes i a les que han passat i s’han curat d’un càncer se les considera ‘vencedores’. Però hi ha moltes dones, amb la malaltia activa, avançada o amb metàstasi que no poden anar a aquestes ‘cites esportives’, sigui perquè físicament no es troben bé, o perquè són les dones de les que aquell dia no es parla perquè suposen la realitat de què aquesta malaltia segueix matant.

    Finalment, els diners recollits amb aquests esdeveniments i amb la venda d’aquests productes serveixen habitualment a organitzacions que promouen seguir fent mamografies periòdiques (que ja han demostrat que no disminueixen la mortalitat, tal com es comenta en un article d’aquesta sèrie) o a investigacions en tractaments de càncers de baixa mortalitat, enriquint encara més la indústria farmacèutica. Però no arriben als llocs on fan més falta: les organitzacions que estudien els càncers avançats i metastàtics i les que investiguen i promouen la desaparició de desigualtats en salut, la millora mediambiental i l’eliminació de tòxics que són les mesures de prevenció primària més efectives.

    Per saber més sobre el tema, aquí teniu l’enllaç a l’imprescindible documental ‘Llaç rosa S.L’ (Pink Ribbon Inc)

  • Investigar amb dades personals

    El debat mediàtic sobre la protecció de dades personals amb prou feines acaba de començar, però aviat arribarà a l’àmbit de la salut. La preocupació està despuntant per la invasió d’anuncis personalitzats a internet que revelen un tràfic de dades sobre els nostres interessos de compra. La gent és cada vegada més conscient que no hi ha serveis gratis, sinó que els paga amb les seves dades. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) calcula que el valor mitjà anual de les dades personals a Facebook és de cinc dòlars per als usuaris europeus i de 10 dòlars pels EUA i Canadà. El perfil d’un usuari que busca una assegurança és molt més car i el de qui busca una hipoteca encara molt més. Una enquesta realitzada per la consultora KPMG entre consumidors de 24 països revela que la meitat acceptaria productes gratis o rebaixats a canvi de menys privadesa. Així, per exemple, la majoria acceptaria instal·lar en el seu cotxe un aparell per supervisar la seva conducció a canvi d’una rebaixa en el preu de l’assegurança. Però, consentiria un canvi similar amb les seves dades mèdiques? L’enquesta no ho pregunta, però sí que confirma que les dades mèdiques estan entre les dades que la gent està menys disposada a compartir.

    Les dades de les històries clíniques gaudeixen d’una especial protecció. No solament estan salvaguardades pel secret professional al qual estan obligats els metges i sanitaris; també ho estan per la legislació sobre protecció de dades, altres normes específiques sobre l’autonomia del pacient i la documentació clínica, i a partir de maig de 2018 pel Reglament Europeu de Protecció de Dades. El pacient té dret a la confidencialitat de les seves dades de salut i al fet que ningú pugui accedir a elles sense la seva autorització prèvia. Aquesta protecció legal pot plantejar dificultats per a l’ús d’aquestes dades en recerca, especialment en estudis epidemiològics, que solen precisar un volum tan gran de dades que en molts casos fa pràcticament impossible aconseguir l’autorització expressa de tots els pacients. El dret a la confidencialitat de les dades, igual que qualsevol altre, té les seves limitacions, com per exemple quan hi ha raons d’interès general, no es trenca la cadena del secret mèdic i les dades de salut estan degudament anonimitzades (no poden vincular-se a una persona concreta). No obstant això, aquesta anonimització no és fàcil de garantir, i això afegeix un punt d’inseguretat a l’ús de les dades mèdiques en recerca.

    Com indica l’enquesta de KPMG, la preocupació dels ciutadans depèn del tipus de dades, però també de qui pot tenir accés a ells i amb quines finalitats. Els ciutadans no solament reconeixen que les institucions sanitàries són, juntament amb els bancs, les entitats que mereixen major confiança a l’hora de protegir les seves dades, sinó que a més valoren les professions de metge i investigador per sobre de totes les altres, segons l’enquesta de percepció de la ciència de la Fecyt. Però aquesta confiança a priori pot trencar-se quan es pretenen vendre les dades sanitàries a empreses privades, com va arribar a plantejar el National Health Service britànic o el fallit programa VISC+ a Catalunya. Els problemes i incerteses que planteja l’ús de dades mèdiques en recerca no són petits, ja que no són pocs els negocis que es presenten disfressats de ciència. Per a l’ús d’aquestes dades en recerca no solament importa considerar el progrés científic i els drets dels pacients, sinó també els aspectes tecnològics i de seguretat, sense oblidar els interessos econòmics que poden atemptar contra la privadesa. El debat públic sembla ineludible perquè mèdics i pacients necessiten més informació.

  • El sentit de futur

    El sentit de futur està profundament arrelat en els éssers humans. A cada moment pensem, gairebé sense adonar-nos, sobre el que anem a fer més tard, demà, la setmana vinent, el mes que ve o en diversos anys. De petits cavil·lem sobre com serà la nostra vida. A mesura que creixem, planifiquem la nostra carrera professional, el nostre lloc de residència, el futur de la nostra família i el que anem a fer quan ens jubilem. Estalviem durant anys o ens devem a llarg termini per obtenir el que desitgem.

    La sensació que controlem raonablement la nostra vida quotidiana és un component essencial del nostre equilibri emocional, ja que alimenta la tranquil·litat i la confiança en nosaltres mateixos. Quan considerem que dirigim el nostre vaixell, ens sentim més capaços de dominar les circumstàncies adverses i ens enfrontem més directament als problemes, que quan ens trobem estomacats o sotmesos per forces irresistibles, o optem per «que sigui el que Déu vulgui».

    Planificar el nostre programa de vida és un ingredient fonamental de la nostra harmonia vital. Per això, com més incapaços ens sentim d’anticipar el matí i més incert ens sembla el nostre avenir o el dels nostres éssers estimats, més espai deixem obert perquè l’angoixa ens envaeixi i commocioni el fonament vital de la confiança en nosaltres mateixos i al món que ens envolta.

    Últimament el nostre sentit de futur i continuïtat està sent estomacat per forces en gran manera fora del nostre control. Diàriament els mitjans de comunicació ens bombardegen amb notícies davant les quals ens sentim impotents. Constants alarmes i amenaces desconcertants en boca de dirigents polítics, predicadores i comentaristes contribueixen a la vulnerabilitat col·lectiva i al sentiment generalitzat d’indefensió. No hi ha dubte que la sensació de ser utilitzats desencadena més inestabilitat i indignació en les persones, en minar la seva confiança en els líders i en les institucions encarregades de fomentar la convivència solidària i mantenir la seguretat.

    Aquestes circumstàncies tan incontrolables com impredictibles s’endinsen en la nostra vida quotidiana i formen la trama dels nostres malsons. Fan que ens sentim físicament i emocionalment fràgils, aprensius, com si a qualsevol moment el nostre pla de vida pogués alterar-se radicalment o fins i tot esborrar-se.

    Quan perdem el sentit de futur i ens envaeix la incertesa el nostre cervell ens posa en estat d’alerta. L’inconvenient de la vigilància contínua és que ens impedeix relaxar-nos, interfereix amb la nostra capacitat de relacionar-nos, de funcionar en el treball i de gaudir la vida. A més, afebleix el nostre sistema immunològic i ens predisposa a sofrir trastorns digestius, hipertensió, esgotament, ansietat, irritabilitat, insomni i, en molts casos, depressió.

    La consciència de vulnerabilitat està alimentada per la por a l’imprevist. Es tracta d’una por indefinida, latent i incòmode, que ens roba la tranquil·litat i ens transforma en caràcters aprensius, suspicaços, irritables. Fomenta en nosaltres un estat emocional d’incertesa constant que consumeix el nostre ànim, limita la nostra imaginació, constreny l’horitzó de les nostres aspiracions i mina la nostra capacitat per pensar amb claredat i prendre decisions. Aquesta por no es limita al que ens pugui ocórrer a nosaltres, sinó que també temem pels nostres familiars i amics, per persones que no coneixem i per la comunitat en general.

    Per mantenir l’equilibri en èpoques d’inseguretat necessitem afermar la confiança en nosaltres mateixos i la sensació que podem prendre decisions i controlar raonablement el nostre programa de vida. Per començar, atès que en temps d’incertesa el que ens imaginem sovint és pitjor que la realitat, la informació més beneficiosa és la que separa clarament fets reals i dades conegudes d’especulacions i temors. La inseguretat es fa més suportable si comptem amb la perspectiva que dóna conèixer la veritat.

    Mantenir allò quotidià és important a l’hora de defensar-nos de l’estrès i facilitar l’autocontrol. Compartir la nostra vida amb els altres també ajuda a fortificar la resiliència i l’entusiasme. I és que la convivència solidària duplica la nostra dosi de confiança i elimina la meitat dels nostres temors. Les persones que se senten part d’un grup solidari superen les adversitats molt millor que els qui es troben aïllats o manquen d’una xarxa social de suport emocional.

    Evocar, ordenar i compartir els sentiments d’ansietat, tristesa o indefensió, en un ambient segur i comprensiu, permet transformar les pors abstractes i les emocions confuses en pensaments coherents i manejables. A més, ajuda a validar la realitat de les circumstàncies i legitimar els seus efectes en nosaltres i en els altres. Per aquestes raons, és tan important que ens obrim i compartim els nostres temors i ansietats amb familiars, amics, col·legues del treball o membres d’organitzacions amb els quals compartim valors.

    Als nens i nenes que estan temorosos cal animar-los a explicar les seves pors o a dibuixar-los. Al mateix temps que se’ls escolta i es contesta a les seves preguntes, és bé reconèixer-los que encara que el món en aquests moments sembli menys segur, ells sempre compten amb l’empara dels seus majors.

    Està comprovat que l’activitat física és molt saludable per al nostre estat d’ànim, ja que augmenta la producció de serotonina en el cervell, la qual exerceix un efecte antidepressiu. L’exercici a qualsevol edat ens permet resistir millor les forces negatives que conspiren per robar-nos la vitalitat.

    Així mateix, les activitats solidàries posseeixen un immens poder restaurador i enforteixen la resistència a les adversitats. Exercir una tasca de voluntariat estimula en nosaltres l’autoestima, indueix la consciència de la mateixa competència i ens recompensa amb el plaer de contribuir amb els nostres semblants i al funcionament de la societat. En situacions adverses, les persones que es consideren socialment útils o senten que tenen un impacte positiu en la vida d’uns altres, sofreixen menys d’ansietat, dormen millor, persisteixen amb més tenacitat davant els revessos i s’adapten millor a les circumstàncies desfavorables.

    Al final, com en totes les crisis, els ingredients d’aquest tràngol actual que amenaça el nostre sentit de futur són el perill, però també l’oportunitat. Penso que l’estat actual de temor i incertesa ens ofereix l’oportunitat de conèixer-nos millor, potenciar la nostra solidaritat i enfortir la nostra determinació per resoldre racionalment els conflictes, sense oblidar que el millor negoci que existeix és el ben comú.