Un dels avantatges d’un país petit, més evident quan s’arriba a una certa edat, és la facilitat que totes ens coneguem. Quan vaig treballar a l’Hospital de Bellvitge a mitjans dels 70, vaig conèixer força a fons la mare d’Oriol Junqueras. Una excel·lent persona, l’Antònia. Molts bons records. I uns quants anys abans, quan encara era un innocent membre del grup de joves de la parròquia, vaig participar en l’organització d’una xerrada que aniria a càrrec del pare del conseller Toni Comín. En ambdós casos parlo de referents morals que, com a tals, transcendeixen l’àmbit familiar i no poden ser utilitzats només pels respectius fills. I menys fer-los servir per justificar segons quins disbarats.
Així, és un disbarat dir, com diu el conseller en una recent entrevista de caire molt personal, que el PSUC no va pactar el règim del 78, expressió justificadament pejorativa per parlar de la Transició, quan la seva consigna era el pacte social, com ja vaig explicar amb un exemple pràctic de la més gran lluita que mai hi ha hagut a l’hospital de Bellvitge en què precisament l’Antònia va ser còmplice necessària, fent la vista grossa com a supervisora del torn de nit, de l’elaboració de l’enorme pancarta de cinc llençols que penjaríem de l’escala d’incendis. El PSUC va pactar amb el franquisme, de la mateixa manera que l’any 1937 s’havia dedicat a liquidar anarquistes i trotskistes, seguint les ordres d’Stalin, per impedir qualsevol deriva revolucionària, de la mateixa manera que ara ICV subsisteix a base de xuclar el seny als Comuns, en gran part ja predisposats a deixar-s’ho fer, s’oposa al referèndum de l’1-O amb arguments i mètodes que posen en evidència la seva oposició a l’assemblearisme i, en definitiva, posa traves a la República catalana perquè en realitat no vol cap canvi important, ni nacional ni social. No poso en dubte l’existència de gent honrada entre els seus membres, però aquells que signen aquesta via i el manifest de la Marea Blanca ja m’explicaran com volen aconseguir canviar el model sanitari sense un procés constituent de caire assembleari que és precisament el que rebutgen.
Trobo que no és honrat, i estic segur que els referents morals esmentats coincidirien amb mi, que just abans d’un 1-O que volem i preveiem seguit d’un procés constituent que decidiria els eixos fonamentals de la nova república, entre els quals el model d’administració i de sanitat, hom pretengui desenvolupar lleis que consoliden i reforcen els actuals models. A continuació repasso tres d’aquestes actuacions que fan sospitar a molta gent del carrer que, per a “qui mana”, el més important del pas a la nova república és deixar-ho tot ben lligat per tal que res no canviï.
No és honrat fer-ho, a més, mentint. O el que és el mateix, ocultant la part més important del que en realitat es pretén. Comín ens presenta el projecte de llei que harmonitza les fórmules de gestió de l’assistència sanitària pagada amb fons públics, complementat amb el de llei de contractes de serveis a les persones, com a una aspiració d’una indefinida societat civil catalana sense ànim de lucre davant la voracitat de les grans empreses que, per la seva capacitat econòmica, guanyen els concursos de gestió. I es justifica en una directiva europea que fa anys que el govern estatal, o subsidiàriament el català, hauria d’haver adaptat obligatòriament. Com explico en el meu treball “Catalunya en procés de desprivatització”, hagués estat acceptable fer aquesta adaptació de manera provisional, mentre decidim el model sanitari que volem i sense necessitat de jurar els principis fonamentals del Model sanitari català com abans es juraven els del Movimiento.
Però és que, a més, quan Comín diu que els problemes del personal del transport sanitari no són problemes seus, sinó de l’empresa subcontractada, a part de demostrar un important grau de deshumanització, ens està assenyalant el problema bàsic del model sanitari català, que perdurarà amb la suposada economia social, és a dir, la falta de control directe per part del servei nacional de la salut. A més, és evident que el nombre d’aquest tipus d’entitats ha augmentat gràcies a la reculada de l’estat de benestar i que Comín ens està dient que ens oblidem de recuperar l’estat del benestar i que ens dediquem a organitzar un mercat d’entitats que suposadament no tindran ànim de lucre.
Per qüestions d’espai, i perquè ja n’hem parlat i més que n’haurem de parlar, no m’estenc en el que oculten, en la lletra petita i amb el silenci informatiu, els esmentats projectes, és a dir, la clara intenció d’estendre l’activitat privada als centres públics. Una infàmia.
La falta d’honradesa quan es parla de participació ciutadana ve de lluny. I segueix sense ser honrat vetar el debat de qüestions que són bàsiques per arribar a una bona solució. Doncs resulta que en les reunions participades per elaborar els plans estratègics que acabaran decidint el projecte del nou Trueta no es pot parlar ni del model de gestió ni del model de relacions laborals. Com ja vaig indicar en el meu anterior article, la unificació dels règims laborals del Trueta i de l’IAS és un factor bàsic per parlar de si poden anar junts o no aquests dos centres.
Finalment, cal incloure en aquest paquet de falta d’honradesa l’anunci del pla pilot que faria assumir a les mútues laborals totes les malalties del treball. Vicenç Navarro, assessor dels governs Tripartits on el conseller Comín ja va jugar un paper, ens va informar del nefast paper de les mútues en el tractament de les malalties professionals. Aquest pla de Comín, després de reconèixer que aquestes mútues ens estafen 600 milions anuals, pretén que ara compleixin amb l’encàrrec que mai han complert, en comptes de dir-los el que seria més lògic: “Heu incomplert. Per tant, aquesta feina per valor de 600 milions anuals la farem nosaltres i us descomptarem els diners. I ja parlarem dels que ens deveu d’exercicis anteriors, potser el millor que podeu fer és desaparèixer”. Per a què, sinó, una república?