Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • El conte de la súper xocolata

    La proliferació d’investigacions sobre els efectes beneficiosos de la xocolata per a la salut no és gens sorprenent, i encara ho és menys que els seus resultats es difonguin immediatament. La xocolata és un aliment molt apreciat i plaent, que té una història fantàstica i representa un negoci de 45.000 milions d’euros anuals per a la indústria alimentària, encapçalada per la Big Chocolate. Per tot això, és també un destacat objecte d’estudi nutricional i d’interès popular. Als consumidors i productors els encanta llegir que la ciència ha descobert que redueix la hipertensió arterial, prevé el càncer, deté l’estrès i ens fa més intel·ligents. Sí, tot això i molt més s’ha dit d’aquest «aliment dels déus», com el va anomenar Linneo. Però hi ha alguna cosa estranya, equivocada i pertorbadora en el fet de posar el focus d’estudi en un aliment aïllat i en realitzar més i més investigacions que, per les seves limitacions metodològiques, permeten oferir titulars simplistes però aporten conclusions molt poc sòlides.

    Un últim estudi, publicat el 23 de maig a la revista Heart, ve a concloure que la ingesta habitual de xocolata prevé la fibril·lació auricular. Aquesta arítmia cardíaca afecta una de cada quatre persones abans dels 80 anys i és una causa rellevant d’ictus, per la qual cosa sempre és benvinguda qualsevol possibilitat de prevenir-la. No obstant això, la confiança que mereixen les conclusions de l’estudi és més aviat baixa. Els resultats indiquen que la ingesta moderada de xocolata (entre dues i sis vegades per setmana) redueix l’11-20% el risc de fibril·lació auricular respecte al consum ocasional (menys d’un cop al mes). Però, com han assenyalat alguns experts, el grup de persones que amb prou feines prenen xocolata és una mica estrany. Aquestes persones tenen més hipertensió arterial, xifres de colesterol més altes, més sobrepès i, el més revelador, una prevalença de diabetis molt superior. Probablement, no prenen xocolata perquè pateixen diabetis i han de seguir una dieta especial. Una interpretació més plausible és que no sigui la xocolata el que preveu la fibril·lació auricular, sinó que és aquesta arítmia -o altres factors de risc associats- el que «preveu» la ingesta de xocolata. En qualsevol cas, un estudi observacional com aquest no permet clarificar.

    La majoria de les investigacions que pretenen mostrar altres suposades bondats de la xocolata tenen també importants limitacions, segons una revisió crítica feta pel National Health Service britànic. Així, molts dels estudis que suggereixen que el consum de xocolata redueix lleugerament la hipertensió arterial, són de curta durada (entre dues i vuit setmanes) i presenten altres debilitats. La investigació sobre la capacitat de reduir l’estrès es basa en una mostra petita i és de molt curta durada, a més de ser finançada per la indústria xocolatera. La que suggereix que prevé els ictus tampoc pot establir una relació causa-efecte i deixa oberta la possibilitat que poden ser molts els factors implicats. I, pel que fa als estudis sobre la xocolata i el càncer, només cal dir que s’han realitzat amb animals i que la seva extrapolació a humans és d’allò més incerta.

    Amb tot, el més pertorbador és la insistència a suggerir que un sol aliment atresora per sí mateix tot un cúmul de propietats per prevenir malalties i promocionar la salut. Això és tan absurd com pretendre convertir-lo en una mena de superheroi de la nutrició, quan és més que sabut, encara que mai suficientment proclamat, que els aliments han de considerar-se sempre en el context de la dieta i de l’estat de salut de cada persona. En aquest sentit, no hi ha aliments bons i dolents en termes absoluts, sinó dietes millors i pitjors. I, per descomptat, el que no hi ha és superherois ni súper aliments.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • La ciutat civilitzada, o la llibertat de respirar aire net

    Les ciutats lliuren una batalla per ser civilitzades. Un batalla contra la primacia de l’automòbil sobre les persones. Una batalla a vida o mort perquè la ciència cada vegada és més concloent a l’hora de valorar l’impacte de la contaminació sobre la salut. Què podem fer? Les respostes a aquesta pregunta van centrar la presentació del darrer Cuadernos de Eldiario.es, dedicat a ‘La ciutat civilitzada’, el divendres 26 de maig al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

    La ciutat, en paraules de Miquel Àngel Moll, enginyer de camins expert en polítiques de contenció del trànsit, s’enfronta a “quatre genets de l’apocalipsi” desfermats per l’automòbil: “la contaminació, la congestió, el consum irracional d’energia i els accidents”. Carme Borrell, doctora i gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ​​recorda que la contaminació té múltiples efectes, que van de la incidència en malalties respiratòries i cardiovasculars, a trastorns cognitius en la infància. A l’estrès i alteracions del son a causa del soroll. O al sedentarisme associat a la ‘cultura del cotxe’.

    L’alternativa està en el transport públic. I en l’anomenada ‘mobilitat activa’. En caminar. En anar amb bicicleta. Mikel López Iturriaga, autor de ‘El Comidista’ i ciclista urbà, és contundent: “Des que no tinc cotxe visc més feliç”. I si ho necessita, “el llogo o el comparteixo”. El moderador de la taula rodona, Gumersindo Lafuente, periodista i responsable de Cuadernos, recorda que “l’automòbil era el paradigma de la llibertat” i avui sabem que no és així. Tot el contrari, l’automòbil planteja un problema de llibertat.

    Carme Borrell va fer seu el símil que Ignacio Escolar, director de Eldiario.es, planteja a la revista. “Passa com en el tabac. Quan vam tenir evidències que el tabac perjudicava la salut vam entendre que la llibertat dels fumadors acabava quan començava la dels altres”. Ara sabem que passa el mateix amb la contaminació i, afirma Borrell, “necessitem primer conscienciar els ciutadans sobre aquesta realitat i, després, aplicar polítiques valentes que protegeixin la seva salut”. Necessitem també, afegeix Moll, un urbanisme que “pacifiqui el trànsit” i va posar com a exemple les ‘superilles’ que intenta implantar l’Ajuntament de Barcelona. I calen, conclou Gumersindo Lafuente, més debats com el que va celebrar al CCCB amb motiu de la publicació del Cuadernos sobre ‘La ciutat civilitzada’.

  • Agricultura i alimentació al servei de la salut

    Avui sabem que l’anomenada revolució verda del segle XX (en realitat revolució industrial de la producció, amb pesticides, herbicides, adobs químics, transgènics i explotació intensiva de la terra) que havia de produir prou aliments per acabar amb la fam en el món, no ha estat així. S’han perdut milers de llocs de treball al camp, s’està concentrant la propietat de la terra en cada vegada menys empreses de capital risc, es produeixen més aliments amb més contaminació química i del medi, cada cop també amb menys sostenibilitat per la seva producció lluny dels seus consumidors (amb grans costos d’intermediaris, transport, contaminació ambiental i degradació del sol). I la fam en el món (i a molta gent de casa nostra també) continua creixent, perquè no és un problema de producció (fins i tot es llencen aliments per mantenir preus de la sobreproducció), sinó d’interessos de capital, monopolis i fixació de preus al servei d’aquests interessos poderosos.

    Per altra banda, som conscients que per tenir una bona salut cal una alimentació suficient, variada, de temporada, equilibrada, mediterrània, amb major proporció de fruites i verdures i menor en greixos, sucres refinats i carns vermelles. Aquests hàbits alimentaris s’han d’adquirir ja en la infantesa, a casa i a les escoles, i per això cal lluitar contra els missatges i interessos de la cultura del consum industrial de calories. Som el que mengem i per tant som el que sembrem. 

    Però aquí a Catalunya, almenys, i més concretament a Barcelona, tenim una gran sort i unes condicions que ens fan més a prop de poder revertir aquesta situació fent polítiques actives. Una producció agrícola ecològica (sense substàncies químiques), sostenible, equilibrada, de temporada i de proximitat és possible. A Barcelona i la seva àrea metropolitana tenim una primera corona de producció d’aliments agrícoles de qualitat important en un radi d’uns 30 km, que la fa extraordinàriament valuosa per la seva proximitat a les àrees urbanes, amb possibilitats de ser aprofitades també per educació ambiental, oci, passeig i llocs de treball. Es tracta de tota la zona baixa del Baix Llobregat, el Maresme agrícola i el Vallès Oriental. Si amb aquestes zones no en tenim prou, encara hi ha a Catalunya. A uns 150 km de la capital trobem les àmplies zones agrícoles (d’hortalisses – fruiters i ramaderes) de les terres de l’Ebre, Lleida i Girona, que també podem considerar-les de proximitat.

    Les zones més properes a la capital estan des de ja fa anys protegides i organitzades per la seva producció i comercialització. Caldrà seguir millorant i protegint de la pressió de la urbanització especulativa, com un patrimoni cultural, ambiental i econòmic de primera línia. El Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat creat el 1998 (Diputació, Consell Comarcal, Generalitat i 14 ajuntaments amb un total de 730.000 habitants) té 3.348 hectàrees de producció agrícola. El Maresme, tot i haver perdut en els darrers 30 anys un 50% de terres agrícoles (amb 75 explotacions perdudes) té encara unes 5.500 hectàrees de regadiu de producció de qualitat. Recentment s‘ha constituït una Xarxa de productes de la terra del Maresme, amb seu a Mataró amb 15 productors ecològics i de proximitat que subministren a menjadors escolars d’11 centres educatius. El Consell Comarcal del Maresme, a més, ha creat una Central de Compres de productes agraris de proximitat. Al Vallès trobem l’experiència del Consorci Agrari de Gallecs (Generalitat i ajuntaments de Mollet i Parets), salvat de la urbanització gràcies a les lluites veïnals i ecologistes dels anys 80. És una terra d’unes 733 hectàrees de les quals 535 són agrícoles. Tots aquests són uns bons exemples a seguir i estendre, delimitant molt bé els límits urbanitzables de les actuals ciutats, considerant els terrenys agrícoles (per petits que siguin) com un patrimoni tan important com els edificis històrics i fins i tot revertint si calen espais urbanitzables en reserves de sol agrícola de proximitat.

    Caldrà fer front, a més, a la millora de l’alimentació de les persones, en quantitat, diversitat i qualitat. Aquí tenim molts instruments que caldrà aprofitar. Barcelona té 39 mercats municipals d’alimentació que són de l’Ajuntament (Institut Municipal de Mercats). A més, l’Ajuntament té també més del 50% de les accions de l’empresa Mercabarna (Mercat Central de fruites i hortalisses, mercat central del peix, càrnic – escorxador i mercat de la flor, a més de la zona d’activitats complementàries amb 400 empreses) les altres institucions de Mercabarna són: empresa estatal Mercasa (36,79%) i Consell Comarcal Barcelonès (12,16%).

    Aquests dos instruments: Mercats municipals (i no només els de la capital) i els mercats centrals de compra, elaboració i distribució d’aquests aliments, donen una capacitat de governança i gestió del tema agricultura i alimentació al servei de la salut extraordinària. S’han de potenciar polítiques actives en la millora de la producció ecològica i de proximitat, respectuoses amb el medi, així com la sostenibilitat, augmentar i millorar les condicions dels llocs de treball, fomentar l’economia social i solidària, millorar l’alimentació de les persones (suficient i de qualitat), l’educació ciutadana en aquests valors, els espais de lleure, les ciutats més integrades amb l’agricultura, i la salut i benestar de la ciutadania. Hauríem d’aconseguir almenys poder comprar i educar en una bona alimentació i uns productes sans, fomentar la distribució d’aliments per tots els menjadors escolars de totes les llars d’infant, escoles i centres sanitaris i socials amb internament dels nostres municipis. I estendre aquest tipus de producció per tot Catalunya.

  • Rebel·lió Atenció Primària recrimina a Comín «poca concreció» en les seves propostes per al sector

    El manifest ‘La necessària rebel·lió dels metges’ ja està en mans del conseller de Salut, Toni Comín. Membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) s’han reunit amb el conseller per entregar-li el manifest consensuat.

    La reunió, que ha tingut lloc aquest divendres al matí a la conselleria de Salut, ha deixat amb un mal gust de boca als membres de les plataformes. Consideren que Comín «ha concretat poc, quan i amb quin pressupost» s’aplicaran les mesures que han proposat. Per aquestes entitats, es tracta d’unes reformes que consideren imprescindibles i urgents en un sistema d’atenció primària “col·lapsat”. A hores d’ara, més de 70 Equips d’Assistència Primària (EAP), dos CUAP i dos ajuntaments ja s’han adherit al manifest, iniciat pels treballadors del CAP Can Vidalet. 

    Les entitats signants han mostrat el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al “desitjable” 25%. També demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega “insuportable” que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost.

    Des de la conselleria defensen que totes les mesures que proposen ja estan incloses a l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). Davant d’això, però, un dels portaveus de Rebel·lió Primària, Elio Conesa, ha valorat que el conseller «no ha concretat ni la data ni el pressupost que es destinarà». Unes mesures, per tant, «insuficients», perquè «només diu que serà el més aviat possible, però sense definir un calendari». Des de Rebel·lió Primària també s’han mostrat preocupats perquè el 2018 «ja parteix d’un pressupost progrogat». Davant d’aquesta situació, demanen al conseller «fets, i no paraules». Segons fonts de la conselleria consultades per aquest mitjà, «les propostes, recollides a l’ENAPISC, s’aniran aplicant tan aviat com es pugui».

    Comín ha proposat a les entitats que participin en el Consell Assessor pel Desenvolupament de l’ENAPISC. Una proposta que la CAMFiC, la AIFiCC i la FOCAP han acceptat, però que Rebel·lió Atenció Primària encara no han decidit, ja que ho han de consultar en assemblea, tot i que s’han mostrat «predisposats».

  • L’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària: 10 anys després

    El dilluns 22 de maig vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació de l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària de Catalunya (ENAPISC). La presentació va tenir lloc en un auditori AXA ple de gom a gom, per un públic de professionals del sector amb una barreja equilibrada de gent jove i d’altres que, com jo, fa temps que hem perdut aquesta qualitat. Les expectatives eren grans per conèixer de primera mà els canvis proposats pel departament de Salut.

    Com passa gairebé sempre en oportunitats com aquestes, hi va haver una mica de tot, però grans novetats, poques. Els que ja hem assistit a edicions anteriors d’actes com aquest hem tingut una inevitable sensació de repetició de plantejaments i hem trobat a faltar veritables innovacions en relació a la conceptualització i orientació estratègica del sistema sanitari i de l’atenció primària i comunitària.

    L’any 2007 es va presentar en públic el document del Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària en un acte no tan multitudinari però amb la mateixa finalitat: donar a conèixer al sector els propòsits de canvi del departament de salut. Si els lectors volen consultar aquest document i comparar-lo amb el d’ara podran comprovar les grans coincidències existents.

    El problema i la primera pregunta és per què hem hagut d’esperar 10 anys per tornar a dir més o menys el mateix. Una possible i habitual disculpa rau en la crisi iniciada el 2008, però aquesta no va ser la causa real. Les raons per les quals el departament de Salut va amagar en els calaixos aquell pla cal buscar-les en les pressions exercides des dels “lobbys” sanitaris i en la por dels polítics davant un canvi que, com en el cas actual, implicava també modificacions substantives en l’orientació estratègica i en els equilibris interns del conjunt del sistema sanitari.

    La segona pregunta és si les circumstàncies actuals són o no més favorables a la implantació dels canvis proposats i, per tant, si ens poden fer pensar que no tornarà a passar el mateix que 10 anys enrere. Sembla que no es pot utilitzar el dubtós paper de la crisi econòmica i que la disponibilitat de recursos financers és millor però en el moment actual continuen actius els altres factors esmentats abans (pressions i pors) i s’afegeix un context d’indubtable inestabilitat política a curt i mig termini.

    Els que defensàvem els canvis proposats ara fa 10 anys continuem apostant pels que propugna l’actual Estratègia Nacional, però no podem evitar expressar un important grau de desconfiança sobre la viabilitat de la seva implantació real a curt i mitjà termini. A més d’aquest inevitable escepticisme també manifestem la nostra decepció per l’absència en l’estratègia nacional actual de plantejaments més estratègics. Es parla únicament de canviar el decret de reforma de l’any 85 (punt reclamat per molts des de fa anys), però no es diu que els canvis proposats solament es podran desenvolupar plenament si es modifica en profunditat la LOSC i es crea un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya.

  • El “déjà vu” de l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària

    El conseller de Salut, Toni Comín, ha esperat al final dels seus «18 mesos de mandat» per presentar l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC). Un projecte que s’iniciarà de forma pilot l’any vinent en cinc o sis territoris i que es desplegarà a un ritme pausat, a una velocitat que el mateix conseller ha comparat amb la de la construcció de la Sagrada Família.

    Les més de 600 persones que treballem a l’atenció primària i que omplíem l’auditori AXA durant la presentació compartim les bases del projecte: reforçar l’orientació comunitària i oferir una atenció més centrada en la persona. Ens són familiars moltes de les accions de millora proposades perquè recorden el Pla d’Innovació redactat durant l’època de la consellera Marina Geli i els extingits PCT (Primary Care Trusts) del govern laborista britànic, que també eren una novetat en aquella època.

    El director del CatSalut, David Elvira, assegura que “com no pot ser d’una altra manera” l’atenció primària ha de ser l’eix central del sistema sanitari, però no aporta cap reforma estructural que suposi un canvi real de les estructures de poder del sistema. Picant l’ullet als de Rebel·lió Primària promet revertir la caiguda del pressupost. Es compromet a passar de l’actual 16% al 20% que demana aquest col·lectiu. Promet augmentar les plantilles, introduir noves professions com la podologia o la psicologia, pagar semestres sabàtics per formació i crear noves unitats com les d’atenció a la cronicitat. Totes elles són unes mesures molt atractives que no es contemplen en el pressupost actual. Són accions que s’inclouran en els pressupostos dels anys vinents si els nous governs decideixen seguir el projecte.

    Algunes accions semblen excessivament populistes, poc meditades o insuficientment explicades. S’assegura que els equips d’atenció primària escolliran els seus directors oblidant que aquesta era la fórmula antiga, rebutjada als anys vuitanta perquè convertia els directors en “representants sindicals de l’equip”.  El nou projecte no ofereix, com s’ha demanat repetidament, una estructura formal de juntes clíniques amb impacte efectiu sobre la gestió i el govern dels centres. Tampoc s’aposta per un mecanisme meritocràtic d’accés als alts càrrecs de gestió. Es parla d’atenció centrada en la persona però no es proposa cap mecanisme formal de participació ciutadana o de gestió de l’experiència del pacient per part dels equips o dels sectors.

    Per una banda es vol assignar els recursos d’acord a les necessitats de salut de la població i per l’altra s’assegura que el pressupost s’aconseguirà per l’assoliment d’objectius. Es vol reduir l’estructura administrativa però el CatSalut ha de créixer en 30 o 40 nous sectors sanitaris per tirar endavant la iniciativa. Es volen crear agrupacions territorials d’equips d’atenció primària liderats per un director clínic-assistencial del CatSalut però no s’explica com s’afrontarà la gestió conjunta en entorns de diversitat de proveïdors. Potser cal adquirir el costum civilitzat de presentar els Plans Nacionals en documents que puguin ser consultats i esmenats abans de presentar-ho en discursos i PowerPoints que deixen moltes coses a l’aire.

    Els assistents vam tornar a casa contents. Feia temps que no saludàvem als companys. La crisi ha reduït els actes públics i ens ha tancat a la consulta. La presentació tampoc ens va decebre perquè no hi havíem dipositat gaires expectatives. Anàvem a un “déjà vu”. Des dels anys vuitanta que participem en documents per millorar l’atenció primària. Quasi sempre apareixen les mateixes propostes. Moltes només han passat de les antigues transparències al PowerPoint però no han acabat mai essent implementades. L’anunci de què aquesta serà una legislatura curta fa pensar que l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària té un futur similar al de l’Antic Pla d’Innovació d’Atenció Primària. Potser algun conseller del futur haurà de recuperar aquest PowerPoint per calmar una atenció primària que seguirà reclamant que es corregeixin els seus greuges dins d’un sistema sanitari hospitalocèntric.

  • Barnaclínic: No volem activitat privada en hospitals públics

    Imaginem per un moment que a l’Hospital Clínic de Barcelona no hi han hagut les retallades de recursos dels darrers anys per part dels pressupostos públics del CatSalut. Que l’hospital ha pogut créixer en estructura i personal suficient per fer front amb qualitat i sense demores a les necessitats de tractament hospitalari de tota la ciutadania que té assignada (els 520.000 residents a l’Àrea Integral de Salut Barcelona Esquerra) i del «terciarisme assignat», els pacients complexos que li arriben de tot Catalunya. Amb els bons professionals del Clínic, amb atenció excel·lent i sense llistes d’espera, quin sentit tindria que l’hospital oferís una part de la seva estructura i professionals a una part de ciutadans que paguessin per aquests serveis que ja tenen pagats pel sistema públic amb els seus impostos? Seria una estafa, pagar dues vegades pels mateixos serveis.

    Ara, en la situació actual de pressupostos insuficients, les llargues llistes d’espera de tot tipus es converteixen en coartada per l’existència d’activitat privada dins dels serveis públics. Un peix que es mossega la cua: a menys qualitat i activitat pública, més activitat privada dels que s’ho poden pagar, més benefici pels professionals, formats i ja pagats per la pública, manca d’equitat i la perversió que suposa que s’utilitzin recursos públics, ja pagats en els pressupostos, en detriment d’utilitzar-los pels ciutadans amb accés públic: activitat de tardes dels professionals, quiròfans, llits, aparells diagnòstics, laboratoris, neteja, consums, manteniments, amortitzacions, etc.

    Recentment la Sindicatura de Comptes en el seu informe 29/2016 sobre BarnaClínic SA ha corroborat la impossibilitat de separar clarament els recursos destinats a l’activitat pública i privada en el mateix centre, i entre moltes altres coses diu: “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests”.

    Per tot això diem que no s’ha de fer activitat privada dins dels equipaments públics del sistema sanitari: és impossible posar-hi fronteres, i s’acaba produint negoci privat amb recursos públics, rebaixant la qualitat i accessibilitat del sistema públic i trencant l’equitat del mateix.

    Pensem a més que és urgent un marc jurídic per regular aspectes com les incompatibilitats dels professionals entre el seu exercici públic i altres de privats, i els límits i requisits per realitzar activitat privada des del sector públic. Un requisit mínim seria que si els nostres hospitals terciaris volen utilitzar el seu prestigi internacional i atendre a pacients privats, aquests han de ser ciutadans que no tinguin ja pagada la sanitat pel sistema públic (estrangers rics de fora de la Unió Europea), i s’ha de fer en dependències a part i entitats jurídicament a part de la pública, sense els recursos pagats pel CatSalut. Cal una proposta clara, i cal promoure un ampli debat ciutadà i polític sobre aquesta qüestió.

  • La gestió social de la salut

    El Departament de Salut ha impulsat l’Avantprojecte de Llei que permet articular la fórmula específica de la concertació sanitària per a entitats sense ànim de lucre o de l’economia social. Això pot marcar l’inici d’una nova etapa en la gestió dels serveis públics d’atenció a les persones, com els serveis sanitaris, socials, ocupacionals.

    Aquesta futura Llei pot canviar la situació dels darrers anys, en la que la lògica del mercat s’ha imposat, en gran mesura, quan l’administració pública ha cercat la col·laboració fora del seu àmbit per la prestació d’aquests serveis. Fer competir a entitats del tercer sector i de l’economia social, que no han nascut per assegurar el rendiment econòmic d’una inversió, amb empreses i amb les regles de joc marcades pel preu, ha tingut efectes negatius.

    Va tenir un gran impacte l’adjudicació del CAP de l’Escala, l’any 2013, a una empresa lucrativa, que finalment no es va concretar. Però hi ha hagut moltes situacions, especialment en l’àmbit de serveis socials, que els ciutadans no han conegut, que han estat adjudicades, i amb un impacte real i concret en la prestació dels serveis, en les condicions professionals i en les laborals.

    Un company feia servir una metàfora per analitzar el sistema de prestació de serveis públics d’atenció a les persones. El comparava amb un bosc i definia dues formes genèriques de gestió:

    La primera, una gestió poc compromesa, passiva, a vegades gairebé contemplativa i en el millor dels casos reactiva, que acabava provocant creixements incontrolats  en el bosc, tal com passa a la selva. El tipus de regles del joc afavoria clarament a determinades espècies amb molta capacitat de creixement i d’expansió.

    La segona, una gestió activa i compromesa, assimilable a la gestió d’un parc forestal, molt atenta als creixements no desitjats, i a preservar la diversitat de les espècies del parc. En especial, a algunes que donen resposta única i adaptada a les necessitats de territoris concrets o de determinats col·lectius. Espècies amb una manera d’intervenir amb característiques com la definició d’una missió d’interès col·lectiu i la no lucrativitat, la corresponsabilitat, l’autogestió i participació dels professionals, que aporten més valor que altres formes.

    Aquests tipus d’espècies requereixen un entorn i unes regles del joc que les protegeixin i potenciïn. Aquest és l’esperit més essencial de la Directiva Europea 2014/24/UE. Els serveis d’atenció a les persones són d’interès general, i no han d’estar sotmesos a les regles del mercat. Té riscos molt greus utilitzar les mateixes regles per la construcció de carreretes o la compra de material, que per l’atenció sanitària, l’atenció a les persones amb discapacitat, l’atenció domiciliaria de gent gran o l’acompanyament a la inserció laboral de col·lectius desafavorits. Per això, cal instar als Estats a incorporar aquests criteris a la seva legislació.

    Catalunya ha optat per transposar la Directiva Europea a través de l’avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària i de l’avantprojecte de llei de contractes de serveis a les persones. El primer avantprojecte permetrà establir al tercer sector i les empreses socials com a aliats prioritaris de l’Administració en la gestió dels serveis d’assistència sanitària articulant una fórmula específica, la de la concertació sanitària, per a entitats sense ànim de lucre o de l’economia social. El segon preveu introduir criteris de solvència que donin un pes molt important a la qualitat, l’experiència prèvia en el territori o la innovació.

    Tots dos estan en una fase inicial de la tramitació parlamentària que donades les circumstàncies excepcionals de la situació política a Catalunya, pot ser una tramitació complicada. L’opinió des del tercer sector és que cal una tramitació ràpida i amb el consens més ampli. Ràpida, perquè si no hi ha canvi de regles del joc, la situació continuarà amb els efectes negatius que coneixem, amb el consens més ampli perquè és una legislació que marcarà les línies mestres dels serveis d’atenció a les persones de les pròximes dècades.

    Aquest panorama demostra, i fa valdre, la qualitat en la prestació dels serveis sanitaris de les entitats socials. Aquest pas ofereix un marc de relació estable i permanent amb les entitats no lucratives i de l’economia social, que aporten a la gestió de serveis públics sanitaris i socials l’experiència i el valor d’una missió estrictament social: al servei de l’interès general i amb voluntat de servei públic.

  • La promoció de la salut comunitària

    En un excel·lent post del FOCAP, ‘Com podem orientar l’APS a la comunitat’, es fan una sèrie de proposicions que ens semblen molt adients per desenvolupar la dimensió col·lectiva de la salut des dels serveis sanitaris. No obstant això, en parlar dels requisits imprescindibles es reivindiquen més recursos per a l’atenció primària. Per justificar-ho, es qualifica de fal·làcia que aquests recursos puguin proveir d’un menor ús dels recursos com a conseqüència, precisament, de l’èxit de la perspectiva comunitària que tan brillantment esbossa. Un argument que també va fer servir Davide Malmusi, el director dels serveis de salut de l’Ajuntament de Barcelona, en una recent taula rodona a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP).

    Si es volen fer coses, calen els recursos pertinents. Això és obvi. Que la font d’aquests recursos provingui, almenys en part, d’un millor aprofitament dels que ja en tenim, no solament ens sembla lògic, sinó just i necessari. Tot i que, naturalment, és discutible.

    Per això volem compartir algunes de les consideracions que ens hem fet en relació a la conveniència d’associar la progressiva reducció d’aquelles activitats sanitàries que segueixen practicant-se –malgrat no aportar valor afegit a la salut dels pacients i de la població i sovint contribueixen a empitjorar-la – amb una reutilització dels recursos així malbaratats. Són consideracions que ja vàrem plantejar-nos quan vam dissenyar el projecte COMSalut, que a hores d’ara encara és un dels intents de fomentar efectivament l’orientació comunitària de la nostra sanitat pública.

    Cal dir, abans que res, que des del Departament de Salut en el moment d’engegar la iniciativa ja ens varen dir que no era possible dedicar recursos complementaris significatius, més enllà de la disponibilitat d’alguns professionals com nosaltres mateixos i els companys que acceptaren el repte, de la secretaria de salut pública, del servei català de la salut i, òbviament, de la xarxa Actuem Units per a la Salut (AUPA).

    Pot haver-hi, doncs, la percepció que es tractava de fer de la necessitat virtut. Potser les ganes d’aprofitar una oportunitat que pocs anys abans havia fracassat ens va influenciar, però avui, allunyats de les responsabilitats directes, ens fa l’efecte que si no s’associa una cosa amb l’altra, difícilment ens en sortirem.

    Tot això sense oblidar la importància màxima de la responsabilitat política, que és competència del poder executiu i dels òrgans competents de l’administració pública i a qui cal reclamar, no solament el disseny encertat de la política sanitària, sinó també la promoció d’una cultura col·lectiva de la salut i la sanitat. Això inclou l’oferta i la utilització dels recursos. Cal recordant també que l’èxit de les estratègies depèn de la convicció dels que les han de dur a la pràctica. Convicció sobre l’adequació dels propòsits i del model i habilitats per materialitzar-lo. Els recursos són doncs un dels instruments per aconseguir-ho.

    L’arrelament de l’orientació actual de la sanitat, amb un notori desequilibri del plantejament bio-psico-social de la salut a favor d’una medicalització distorsionada, requereix certa complicitat professional, encara que sigui passiva. Sense això, el manteniment de pràctiques inútils seria, si no impossible, molt més difícil. Convé, doncs, una resistència professional a les activitats supèrflues i fútils. Resistència que implica un compromís positiu amb les bones pràctiques, evitant les que no són adients.

    D’aquí la necessitat d’incentivar pràcticament aquesta resistència. I quina millor manera que premiar materialment el fet de deixar de fer allò que no cal o que no convé, amb la possibilitat de fer el que sí que cal i convé.

  • Fem l’urbanisme de les ciutats més humà, guanyarem en salut

    Shinrin-Yoku és una expressió japonesa que vol dir “caminar per boscos” (per espais amb vida vegetal) per millorar la salut. Al Japó, l’any 1982, el govern va començar a promocionar les caminades terapèutiques en ambients forestals. Avui el Japó ja compta amb 50 centres oficials d’aquesta activitat per on passen milions de japonesos cada any. El departament de salut pública de la facultat de medicina de Tòquio assegura que aquesta pràctica és preventiva i terapèutica per malalties cardiovasculars, la hipertensió, processos cancerígens, redueix l’estrès i estimula el sistema immunitari. Aquests beneficis per la salut d’aquesta pràctica es donen per diversos motius associats: el sols fet de caminar (fer exercici físic) la visualització i tranquil·litat del paisatge natural, amb verd vegetal, sense sorolls ni densitat urbana, l’exposició a aromes naturals d’olis essencials de plantes aromàtiques i altres.

    De fet aquesta pràctica s’ha estès per altres països com Canadà, els Estats Units o els Països Nòrdics a Europa. A Catalunya hi ha la recerca del cap del servei de neurologia de l’hospital de l’ICS de Girona, el doctor Secundí López, feta amb malaltes de fibromiàlgia amb aquesta teràpia.

    Per fer possible i fomentar aquesta pràctica terapèutica en una àrea tan urbanitzada com la conurbació de Barcelona, caldrà una acció política i urbanística específica. Les zones triades a organitzar aquests senders han de ser prou grans per assegurar les seves qualitats (no n’hi ha prou amb petits jardins o parcs urbans que tenen altres funcions) calen arbres en número important, arbusts i plantes aromàtiques (el romaní, farigola, lavanda, etc.) vegetació autòctona, el sol ha de ser preferentment de terra.

    A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim espais que ens poden servir (alguns d’ells ja fortament utilitzats) per aquest fi: Les dues lleres dels rius Besos i Llobregat, fent camins específics, amb més arbres, i continus. També tenim tota la serra de Collserola, tot i que a la carretera de les Aigües faltarien arbres a la banda mar i regular estrictament les bicicletes. També podem aprofitar dins de la ciutat el recorregut continu per tots els parcs de la muntanya de Montjuïc i el recorregut planificat dels tres turons.

    Fem l’urbanisme de les ciutats més humà (la nostra espècie forma part de la natura) i més saludable, planificant amplies zones encara avui existents per fer boscos terapèutics prop de la ciutat, que puguem anar-hi caminant des de casa. Defensem aquests territoris de les ambicions dels especuladors que desitgen més ciutat construïda de ciment.