Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Salut Mental Catalunya demana més inversió i major coordinació amb les institucions per pal·liar els efectes de la pandèmia en la salut mental

    En el marc del Dia Mundial de la Salut Mental, celebrat el 10 d’octubre, Salut Mental Catalunya (SMC) va organitzar ahir una taula rodona per abordar la situació actual dels serveis de salut mental i per demanar als responsables de Salut i Afers Socials quins plans d’actuació hi ha previstos per tal de pal·liar els efectes de la pandèmia en la ciutadania.

    L’esdeveniment, celebrat al Col·legi de Periodistes de Catalunya i conduït per la periodista especialitzada en salut, Marta Espar, va comptar amb la participació de la consellera de Salut, Alba Vergés, el secretari d’Afers Socials i Famílies, Francesc Iglesies, i Magda Casamitjana, directora del programa d’abordatge intensiu i integral de casos de salut mental d’alta complexitat del Departament de Salut, a més d’Israel Molinero, Xavier Trabado, Mercè Torrentallé i Vicenç Mateo, com a representants de la Federació Salut Mental Catalunya i el teixit associatiu.

    Amb el lema “Salut mental per a tothom: Major inversió, major accés. Per a qualsevol persona, en qualsevol lloc”, les reclamacions es va emmarcar en les advertències de l’ONU que recomana accions urgents per afrontar la pandèmia: un enfocament de la salut mental des d’una vessant comunitària i la creació de més recursos, tan per atendre les urgències com les demandes de llarg recorregut. Segons l’OMS, una de cada quatre persones ha tingut, té o tindrà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. A més, l’organització alerta que al 2030, els problemes de salut mental seran la primera causa de discapacitat.

    Xavier Trabado, membre de la junta de la Federació Salut Mental Catalunya i de la Taula del Tercer Sector, va iniciar l’acte recordant com la pandèmia de la Covid-19, així com altres crisis, posen de relleu la fragilitat de l’atenció a la salut mental, un sector «molt poc reconegut i que requereix un abordatge immediat i des de tots els departaments». Així mateix, Trabado es va referir al pla europeu Next Generation EU, que posa a disposició de l’Estat espanyol 140.000 milions d’euros del fons de recuperació, i va demanar al Departament de Salut i a la Secretaria d’Afers Socials i Famílies que treballin conjuntament amb les entitats de salut mental per aprofitar aquests recursos europeus i generar un projecte de millora de l’atenció a les persones.

    En la seva intervenció, Alba Vergés, consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, va agraïr el compromís i esforç del teixit associatiu de la salut mental que s’ha readaptat per seguir atenent les persones durant la pandèmia. A més, es va comprometre a engegar, al mes de novembre, un pla de reconversió de les 2.400 places de la mitja i llarga estada psiquiàtrica, per adaptar-les al model comunitari, tal com fa anys que reclama el moviment associatiu de salut mental.

    Després de la intervenció de la Consellera, Mercè Torrentallé, presidenta de l’Associació Salut Mental La Noguera, va llegir un manifest conjunt que demanava «una aposta global, ferma i decidida que situï la salut mental i les persones al centre de les polítiques públiques i permeti atendre de forma adient a la ciutadania». Afegia també la necessitat d’inversió per el desenvolupament de programes i accions concretes.

    Israel Molinero, membre de la junta de la Federació Salut Mental Catalunya, va definir com a “molt greu” la situació d’invisibilitat del sector de la salut mental i va insistir en la manca de recursos i apostes decidides per afrontar les conseqüències en la salut mental de la població. Molinero va recordar que ”les associacions han sigut una xarxa que ens ha salvat d’una caiguda més forta, i ara toca donar-los el suport i reconeixement que es mereixen”, i apostar per un model de salut mental comunitària amb el finançament adequat per millorar la prevenció i actuar amb rapidesa. També va aprofitar per recordar que la pandèmia de la Covid-19 ha empitjorat encara més la situació dels infants i joves amb necessitats educatives especials i ha evidenciat que “cal posar-se les piles per treballar per l’educació inclusiva”.

    En representació de les associacions, Vicenç Mateo, president de l’Associació per la Salut Mental del Baix Llobregat Nord, activista i testimoni familiar d’una persona amb problemàtica de salut mental, va explicar que des de les associacions s’ha comprovat que moltes persones i famílies s’han sentit soles i aïllades, i han patit angoixa. “On no ha arribat el sistema sociosanitari ho hem hagut de fer nosaltres, oferint suport i acompanyament. Quan més necessitàvem el suport de la xarxa de salut, és quan ha estat més difícil tenir-lo”, va destacar.

    Per altra banda, Ángel Urbina, president de l’Associació La Muralla Salut Mental de Tarragona, activista i testimoni amb experiència pròpia de salut mental, va remarcar que la bretxa digital que existeix en el col·lectiu de salut mental ha deixat fora de l’atenció un gran nombre de persones aïllades que, a més de no tenir les habilitats o les eines tecnològiques adients, es trobaven soles a casa o a les residències.

    Magda Casamitjana, directora del programa d’abordatge intensiu i integral de casos de salut mental d’alta complexitat del Departament de Salut, va reclamar una política de salut mental integrada, és a dir, crear un pla que pugui «coordinar-se amb tots els àmbits de la vida d’una persona, amb polítiques públiques que no vagin per separat, sinó que abordin tots els aspectes de la vida de les persones”. També va demanar “la creació d’una Agència Catalana de Salut Mental amb un pressupost propi que permeti una millor coordinació entre tothom”.

    Per la seva banda, Francesc Iglesies, secretari d’Afers Socials i Famílies del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, va apostar també per reforçar el suport a projectes de salut mental de les entitats i introduir-ne de nous. També va explicar la necessitat de treballar per la salut mental des dels serveis socials i de reforçar l’atenció primària des d’aquesta mirada.

  • Les crisis econòmiques, inclosa la de Covid-19, posen en risc la nostra salut mental

    Les crisis econòmiques generen un enorme patiment a la societat, empobrint moltes famílies i sumint-nos en profundes inseguretats. Els seus efectes negatius poden fer-se sentir gairebé immediatament, sobretot en els grups de població més desfavorits. Tot i que la macroeconomia ens indiqui que una crisi ja ha passat de llarg, les seves cicatrius seguiran sent visibles durant molt de temps, ja que la recuperació no arriba a la mateixa velocitat per a tothom. Una de les dimensions més negativament afectades és la salut mental.

    Estrès i sensació d’injustícia

    Hi ha diferents mecanismes que poden explicar la relació entre les crisis econòmiques i la salut mental.

    El primer és l’increment d’estrès generat pel risc d’atur i precarietat laboral, les migracions i els canvis forçats d’habitatge (per exemple, desallotjaments per impagament d’hipoteques). La mateixa anticipació dels possibles problemes futurs, l’esvaïment de l’esperança o l’increment de conflictes de parella estan estretament associats a aquest primer element.

    Un segon mecanisme és el de la frustració percebuda per no rebre una recompensa merescuda i la sensació de rebre un tracte injust. Això pot traduir-se en agressions, comportaments antisocials, violència intrafamiliar i a el consum d’alcohol i altres drogues.

    Hi ha un tercer mecanisme, que rep el nom d ‘»efecte pressupost». Té a veure amb la gestió que fem dels nostres recursos -temps, diners, energia-, el cost del qual canvia durant les crisis econòmiques i poden desencadenar o agreujar problemes d’ansietat i altres trastorns mentals.

    Addicionalment, la pèrdua de l’ocupació o la impossibilitat de trobar un altre poden suposar un seriós cop per l’autoestima de moltes persones, comprometent el seu sentit de l’identitat i contribuint al seu aïllament social.

    D’altra banda, les crisis econòmiques poden suposar, per l’aplicació de polítiques pressupostàries restrictives, una manca de recursos per al sistema sanitari. Alhora, l’objectiu principal de les polítiques es consagra a aconseguir la desitjada «recuperació econòmica», deixant fora de l’agenda altres objectius com la salut de la població.

    Dit això, no hi ha dues crisis econòmiques iguals ni una mateixa crisi afecta de la mateixa manera a dues poblacions de diferents països. La intensitat, durada i velocitat de la caiguda de l’economia, així com el context institucional, cultural, sanitari i social -incloent-hi les xarxes de seguretat prèvies i les respostes públiques i socials a les crisi- condicionen l’adaptació de la societat i dels grups que la conformen. En alguns casos aquests elements esmorteeixen els efectes negatius sobre la salut mental i el benestar de les persones; en altres, els agreugen.

    El que vam aprendre de la Gran Recessió

    En l’última dècada s’ha generat abundant literatura científica sobre els efectes sobre la salut de l’anomenada Gran Recessió, és a dir, de la crisi econòmica iniciada l’any 2008. Aquests treballs confirmen els seus efectes negatius sobre la salut mental, especialment en aquelles persones en situació d’atur o amb feines precàries, i en aquelles amb problemes de caràcter financer. Del que es dedueix que són les polítiques socials, sense relegar les sanitàries, les que potencialment tenen més capacitat per mitigar i revertir els efectes de les crisis en la salut mental.

    D’altra banda, cal no oblidar que els estudis disponibles, en ser contemporanis a la pròpia crisi o ser realitzats poc temps després, únicament s’observen els efectes de curt termini. No obstant això, després del final oficial de la crisi hem seguit patint elevades taxes d’atur i precarietat, així com alarmants indicadors de pobresa i risc d’exclusió social. Per això, hi ha un clar risc que els efectes de l’anterior crisi sobre la salut mental es prolonguin (o fins i tot siguin permanents) per a moltes persones que pertanyen a grups de població vulnerables.

    El doble cop de la SARS-CoV-2

    I això ens porta a la situació actual. Tot just recuperats, o fins i tot amb seriosos dubtes sobre la recuperació de la salut mental de la població després del cop anteriorment sofert, la SARS-CoV-2 amenaça amb l’amarga promesa d’un doble impacte en matèria de salut mental.

    El primer té a veure amb l’enorme incertesa a la qual ens ha sotmès la Covid-19 pel seu abast i extensió, per la incerta durada de la mateixa pandèmia, els problemes inicials en la disponibilitat de màscares, les pròpies mesures de confinament, la incerta promesa d’una vacuna, les notícies contradictòries… al que se suma la pèrdua de certesa sobre el govern de les nostres vides, generadora de fort estrès per si mateixa.

    A això hem d’unir el segon impacte en forma d’aguda crisi econòmica, una crisi com no hem conegut en temps moderns, i que està portant a una caiguda de l’economia en només tres trimestres tan forta com l’acumulada durant l’anterior Gran Recessió.

    Malgrat tot, hi ha raons per a l’optimisme. Encara que ens falti molt per saber, mai abans s’havien mobilitzat i coordinat de manera unànime tantes ments brillants contra un problema de salut. En poques ocasions tants governs han mostrat una voluntat clara per abordar un problema. El coneixement adquirit de crisi recents ens fa prendre consciència que la situació actual suposa un greu risc per a la salut mental de la població. Per això, ara és temps de posar en marxa solucions, no relegant les mateixes a l’arribada de la recuperació econòmica.

    La crisi econòmica i la Covid-19 està sotmetent a una dura prova a les nostres societats. Les nostres respostes per evitar aprofundir en desigualtats prèvies i la nostra capacitat per no deixar a ningú en el camí ens definiran en el futur. La salut mental ha de ser un dels eixos centrals dels nostres afanys.
    The Conversation

    Aquest és un article publicat originalment en castellà a The Conversation

  • Hem hagut de patir una pandèmia brutal perquè Direcció de RRHH del PSMar reconegui la seva mala gestió amb el personal i la contractació

    Fa aproximadament dos anys i mig aquest mateix diari ens publicava un article d’opinió que feia referència al fet que possiblement érem la Empresa de Treball Temporal més gran de Catalunya. El Director de RRHH, no va trigar a respondre mitjançant un altre article d’opinió en el mateix diari. Parlava d’un «ambiciós conjunt de mesures, per a donar major estabilitat a la plantilla». Evidentment ens vam veure obligats a donar novament resposta.

    Al març de 2019, Inspecció de Treball requeria al PSMar que en el termini de tres mesos havia de transformar quatre contractes temporals a indefinits en la Unitat de Vigilància intensiva (Us sona? Aquesta tan anomenada darrerament) en la categoria d’Infermera, en el torn de nit. Avui dia segueix sense produir-se aquesta conversió. Treball ens ha informat que s’ha interposat una sanció a l’empresa i estem a l’espera de saber de quin tipus.

    Deia al començament que l’empresa reconeix per primera vegada que «potser no ho ha fet del tot bé». La lectura que fem nosaltres és que la pandèmia els ha posat en el seu lloc. Estan veient com moltes treballadores s’estan anant a altres centres on els ofereixen major estabilitat i menor precarietat. És a dir el seu canvi de parer no és pel fet que estiguin preocupats per les seves treballadores i la qualitat de la contractació d’aquestes. Estan preocupats per quedar-se sense personal suficient que pugui garantir la plena activitat del Consorci. I al tanto, que no és una cosa nova. Fa temps que la nostra institució té problemes per a cobrir tots els serveis, principalment en els períodes vacacionals. Però la pressió que el Covid està exercint sobre tot el sistema, està aflorant de manera alarmant les vergonyes i les carències del nostre model sanitari. Ja no sols el PSMar. El PSMar és potser un dels exemples més significatius, però el problema de fons és el model sanitari. Un model totalment hospitalocèntric, ultra fragmentat i privatitzat.

    Malauradament no hi ha senyals, de moment, que la situació hagi de millorar. Tot el contrari. Les decisions que es van prenent no ens fan ser gens optimistes. 18 milions per Ferrovial. Ara sí, ara no, finalment sí, però no sabem ben bé per a què. Cinquanta milions d’euros per a la construcció de 5 hospitals satèl·lits d’uns 100 llits cadascun. Per cert, com pot ser que el cost de la construcció de 5 hospitals sigui de 50 milions i el d’una sola fase de l’ampliació de l’Hospital de la Mar ascendeixi als 100 milions. I d’on sortirà el personal per aquests hospitals? Novament de l’Atenció Primària, la malmesa, la maltractada, destrossada, infrafinançada Atenció Primària.

    Tornant al problema ‘que tant amoïna’ a la nostra direcció, suposem que el fet d’haver estat l’únic gran hospital en patir un Expedient de Regulació d’Ocupació en l’anterior crisi, tampoc deu ajudar a fer-lo gaire atractiu per possibles noves incorporacions.

    Independentment dels motius que provoquen aquest aparent canvi d’actitud de la nostra Direcció, ens felicitem per això. Ara bé, serem exigents, molt exigents en la mesures a adoptar si volen que les aprovem.

    La molt ben pagada Gerent del Consorci Mar Parc de Salut gestiona aquesta institució de la forma que ho fa, basant-se en unes directrius que rep de les persones que l’han col·locat en el seu tron d’or. Catalunya té, en general, pitjors dades quant a inversió, salaris i resultats sanitaris a la mitjana del Regne d’Espanya. I Espanya no surt molt ben parada en comparació amb la mitjana Europea. Destina a Sanitat el mateix percentatge del Producte Interior Brut que fa una dècada. Té menys places en hospitals disponibles que tots els països del seu entorn i menys personal d’infermeria.

    L’agressivitat i virulència amb la que ens ha colpejat el virus, era difícil de preveure, cert… Però per descomptat no ha ajudat la falta de previsió, ni la involució del nostre sistema sanitari des del 2010, que ha provocat moltes de les mancances de recursos materials i humans, que aquí hem descrit. Les desigualtats socials que no paren de créixer, dificulten una resposta eficaç –Ningú està fora de perill si no estem tots fora de perill-. Les decisions preses durant aquests mesos no han fet més que agreujar la situació.

    És necessari un canvi amb urgència. Esperem que la negociació per a la signatura d’un millor conveni col·lectiu de treball del PSMAr que ara reprenem, ens permeti observar aquest canvi de tendència que moltes anhelem. Tant de bo sigui així, però ens temem que fins que les treballadores de tot el Sistema Sanitari no ens plantem, ens organitzem i portem a terme accions com les dels Residents de Catalunya, els que ens governen seguiran mirant cap a un altre costat. Cap als amiguets de la privada, de la industria farmacèutica i de tecnologia sanitària.

  • L’atenció primària, el mur de contenció contra la COVID-19

    A l’Estat espanyol la inversió destinada a l’atenció primària, reivindicada com a cabdal per a la prevenció i control dels brots de coronavirus, s’ha reduït en l’última dècada en un 13’1%. La situació, però, és molt pitjor en el cas de Catalunya, on la baixada arriba al 24’28%. Així doncs, els professionals de l’atenció primària han hagut d’afrontar la pandèmia llastats per una manca de recursos i personal estructurals. Repassem la seva tasca a través de diverses veus del sector.

    Elena Bartolozzi, sobre la importància d’invertir en atenció primària

    Elena Bartolozzi: “Per atendre la crisi i sempre, cal pressupost per l’Atenció Primària”

    Elena Bartolozzi és secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya. Van parlar amb ella sobre els reptes i les mancances de l’Atenció Primària. Per Carla Benito

    El CAP Raval Nord com a exemple d’una salut comunitària compromesa amb el barri

    CAP Raval Nord: un mur de contenció de la covid-19 compromès amb el barri

    Des del CAP Raval Nord, expliquen que la situació socioeconòmica de moltes de les famílies que atenen és especialment complicada, i que els serveis socials del barri es troben col·lapsats a causa de l’augment de la demanda arrel de la pandèmia de la covid-19. Per Èlia Pons.

    Meritxell Sánchez-Amat: la proximitat amb el pacient dels professionals de l’atenció primària

    Sánchez-Amat: “Desaprofitar el coneixement de l’AP sobre el pacient és d’una inequitat i ineficàcia brutal”

    Meritxell Sánchez-Amat, presidenta del FoCAP, valora la situació després d’haver-se aprovat uns pressupostos autonòmics que, després de tres anys sense, no han posicionat a la salut com els seus professionals voldrien. Per Carla Benito.

    Els CAPs, en situació límit

    L’atenció primària, al límit: «La situació és de col·lapse total»

    Els professionals dels CAPs es troben saturats davant l’augment de casos de coronavirus i la falta de personal. Reclamen més recursos, que s’incorporin els reforços necessaris i que hi hagi una major planificació per part de l’administració. Per Èlia Pons.

  • Un estudi alerta que Espanya pateix una «segona onada» de la covid-19

    L’Hospital Universitari Germas Trias i Pujol i investigadors del grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) han elaborat un informe que alerta que Espanya està patint una «segona onada» de l’epidèmia de la COVID-19 que podria arribar a la resta d’Europa en els propers dies. «Espanya està fent de canari en una mina de carbó», assenyala l’informe.

    L’estudi, que porta per títol Anàlisi i predicció de la Covid-19 per a la UE-EFTA-Regne Unit i altres països, assenyala que l’efecte de bars i restaurants podria tenir un gran impacte en l’evolució de les epidèmies. La investigació ha sigut enviada aquesta setmana a la Comissió Europea.

    L’informe cita, entre altres països europeus, la situació preocupant de Bèlgica, Romania, França o Holanda que, segons expliquen els experts, «estan seguint exactament la mateixa evolució que Espanya, però amb retard».

    Un desconfinament prematur

    Per als científics que han elaborat l’informe, la principal causa que explica l’alta incidència de casos a Espanya en relació a la resta de països de la Unió Europea és que es va dur a terme el desconfinament abans d’hora. A l’estat espanyol, l’aixecament de les mesures de restricció dictades per l’estat d’alarma es va produir el 21 de juny, molt abans que en altres països europeus, com Itàlia. En aquest sentit, els investigadors apunten a tres aspectes clau que expliquen l’evolució de la pandèmia a l’estat espanyol: haver acabat amb les mesures de control massa aviat, el relaxament de la població i la lentitud en els serveis de vigilància epidemiològica.

    L’informe indica que el pas clau que va propiciar l’augment de casos va ser l’aixecament de les restriccions de mobilitat, en un moment en què «la taxa de casos positius podria ser tres vegades superior a la que realment s’estava detectant». Segons la investigació, la mesura que indicava a la població que «la normalitat tornava» era la possibilitat de sortir de la pròpia província. Aquesta mesura va permetre l’inici de la temporada de vacances per a molts espanyols, en la qual l’activitat social es va incrementar notablement.

    A més, tal com indica l’informe, la prevalença d’activitats a l’aire lliure juntament amb un augment de la temperatura no ha impedit que Espanya es converteixi en el país europeu amb més incidència en aquest moment.

  • Es pot afeblir la COVID-19?

    Diversos experts, principalment a Itàlia i marginalment a Espanya, han compartit opinions que defensen que el SARS-CoV-2 podria estar tornant-se menys virulent. Amb això es refereixen no a un descens en el nombre de casos, sinó al fet que els casos dels brots actualment actius serien més lleus que els registrats en els moments més intensos de la pandèmia.

    Un exemple d’aquestes opinions és el de Juan Abarca, director de la xarxa d’hospitals HM, que afirmava el 19 de maig: «Què li passa al virus? La realitat és que s’ha atenuat, ja sigui per l’efecte de la radiació ultraviolada o per l’existència de soques mutades més benignes. Això, que va més enllà de l’efecte aconseguit pel confinament i altres mesures de salut pública, vol dir que la fi de la crisi de salut, afortunadament, s’apropa més ràpid del que s’esperava».

    De moment, aquestes opinions es basen en evidències anecdòtiques. El nostre grup de treball ha intentat confirmar o refutar la hipòtesi de l’afebliment amb les estadístiques publicades fins a finals de juny: la baixa qualitat de les dades disponibles apunta tímidament a l’afebliment però no presenta, malauradament, evidència concloent.

    L’aparent debilitament de la COVID-19 podria ser degut a qualsevol dels motius següents (o a la conjunció de diversos d’ells):

    El mateix virus podria atenuar-se

    Podrien aparèixer i imposar-se variacions del virus més lleus. De moment, sabem que la SARS-CoV-2 és relativament estable, al menys molt més que altres virus com el de la grip, a causa que posseeix un mecanisme eficient de control de les mutacions.

    No obstant això, això no vol dir que no hi hagi mutacions. S’ha identificat ja una mutació que torna al virus més contagiós. D’altra banda, fa algunes setmanes es va anunciar que s’havia aïllat una mutació més lleu a Brescia (Itàlia). A més, hem de recordar que tant la SARS com el MERS van patir mutacions que els van tornar menys agressius. És clau continuar fent estudis de seqüenciació que puguin confirmar quina evolució està experimentant el virus. No obstant això, que el virus s’atenuï no és l’única causa possible.

    Les condicions ambientals canvien

    Les condicions ambientals estan canviant i aquestes condicions tenen un impacte en la malaltia. S’ha parlat molt del possible impacte possible dependència de la radiació UV o la temperatura, afirmacions no recolzades per evidència, sinó més aviat en paral·lels extrets de el comportament d’altres coronavirus.

    Els malalts canvien

    Els primers afectats per l’epidèmia tendeixen a ser els més febles (en aquest cas, la gent gran). Una vegada que la part més feble de la població s’ha vist afectada, l’epidèmia podria semblar debilitar només perquè la població restant és més forta.

    D’altra banda, els més fràgils solen mantenir un millor distanciament social i segueixen les recomanacions amb més diligència. Si tinguéssim dades sobre la demografia dels últims brots, podríem estudiar si aquests estan afectant desproporcionadament a joves o si segueixen sent importants els brots en residències, hospitals o asils. És raonable pensar que aquest sigui un factor clau en la gravetat dels rebrots que estem experimentant.

    Comprenem millor la malaltia

    Una millor comprensió de la malaltia i millors tractaments significarien que menys casos progressen cap a les etapes crítiques de la malaltia. Per exemple, sabem que en les primeres etapes de l’epidèmia molts casos no van rebre atenció hospitalària fins que la malaltia ja havia progressat a una etapa crítica.

    El distanciament redueix la gravetat dels casos

    Finalment, les mesures de distanciament podrien reduir no només el nombre de contagis sinó la seva gravetat. Aquest seria el cas si la intensitat dels símptomes depèn de la càrrega viral i la càrrega viral està limitada pel distanciament social.

    Un possible debilitament dels símptomes no canvia el fet que haguem de seguir mantenint el distanciament social i que les mascaretes o la higiene de mans s’hagin convertit en una part clau de les nostres rutines. És necessària la investigació per aclarir el possible debilitament, però és encara més urgent la publicació de les dades relacionades amb la gravetat dels casos que van emergint en l’epidèmia: no només necessitem dades actualitzades i localitzats de casos i morts, sinó també d’hospitalitzacions o ingressos en les àrees de cures intensives. Només així podrem determinar amb claredat el nostre proper pas en la lluita contra la pandèmia.

    Aquest és un article traduït de The Conversation

  • Els motius de l’expansió de la Covid-19 a Catalunya: la mobilitat interna i un alt percentatge de personal sanitari infectat

    El SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19, no entén de classes socials, però l’afectació que causa sí que ho fa. En la mateixa línia, el nou coronavirus no entén de fronteres, però s’ha expandit i ha deixat una empremta molt diferent segons l’estat o fins i tot segons les regions d’un mateix país.

    Per tal d’entendre el comportament divergent del SARS-CoV-2 en la seva expansió arreu de l’Estat espanyol, un estudi ordenat per l’Institut de Salut Carlos III i elaborat pel Centre Nacional d’Epidemiologia (CNE) i el Consorci d’Investigació Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) analitza els diferents motius que van afavorir o atenuar l’expansió del nou coronavirus a les comunitats autònomes.

    «Les diferències es deuen, segons aquest estudi, a diferents factors que estan influint de forma diferent a cada territori», apunten a l’informe ‘Factores de Difusión Covid-19 en España’. En concret, troben cinc variables que expliquen les diferents velocitats i intensitats de la pandèmia arreu de l’Estat. Són el nombre de places de residències per cada 100 persones de més de setanta anys, el percentatge de personal sanitari infectat sobre el total, el risc infectiu de la mobilitat interna i els de la mobilitat externa des de la Comunitat de Madrid i des d’Euskadi.

    La comunitat autònoma catalana forma parella amb la de Madrid quant als resultats obtinguts de l’estudi del CNE i el CIBERESP. Els motius que han portat a una ràpida expansió del virus i una gran afectació a aquestes dues regions, les que tenen més casos proporcionals per habitant, són la mobilitat interna dins de la regió quan ja hi havia transmissió i un alt percentatge de personal sanitari infectat sobre el total de casos reportats.

    L’estudi, referent a Catalunya, resumeix: «La intensitat de l’efecte ha estat molt alta en el risc infectiu de la mobilitat interna així com el percentatge de personal sanitari infectat, mentre que les places de residències per cada 100 persones de més de setanta anys tenen un efecte moderat». Els altres dos factors analitzats, la mobilitat externa des de les zones de l’Estat on el virus es va començar a transmetre abans com són la Comunitat de Madrid i Euskadi, «és moderat-baix» en el cas de visites rebudes des de la comunitat madrilenya i «és molt baix» en el segon.

    El factor mobilitat interna

    Per calcular el risc infectiu dins de cada comunitat, l’equip científic ha creuat el nombre de viatges comptabilitzats dins de la regió amb el risc infectiu (taxa Rt) d’aquell dia. Segons les dades del Ministeri de Mobilitat de què veu l’estudi, el dissabte previ al decret d’alarma (7 de març), més de 3’1 milions de catalans van fer més de dos viatges interns a Catalunya, entenent viatge com «el desplaçament entre dues activitats», que dins d’una demarcació es considera quan l’aturada supera els 20 minuts.

    El mateix dia, 1’3 milions de catalans van fer un parell de viatges i 436.000 van fer-ne un. Si bé el nombre de desplaçaments varia, fins que no es va decretar l’estat d’alarma, cada dia uns 5 milions de catalans feien un o més viatges interns.

    Amb tot, la mobilitat interna a Catalunya no és l’explicació única de l’alt risc infectiu que va causar. Per exemple, les dades de l’estudi apunten que el dimecres 11 de març la mitjana de mobilitat interna catalana va ser de 2’71 viatges per persona. Mentrestant, la gallega era de 3’05, l’asturiana de 2’88 i la murciana de 2’72. L’altre factor que va formar un còctel explosiu de la mà de la notable mobilitat interna catalana va ser la taxa de tret de la pandèmia.

    L’estudi de l’Institut Carlos III determina la taxa de tret com el moment en què la incidència de la pandèmia supera els cinc casos per cada 100.000 habitants. Catalunya va tenir la sisena taxa de tret més primerenca, fixada el 3 de març. Només la van tenir abans la Comunitat de Madrid (24 de febrer), La Rioja (27 de febrer), Euskadi (29 de febrer), Castella-la Manxa (1 de març) i Castella i Lleó (2 de març).

    El factor dels sanitaris infectats

    Els aplaudiments de les vuit del vespre durat l’estat d’alarma van començar com un homenatge al col·lectiu sanitari. A banda del paper cabdal per ajudar a la societat a sortir de la pandèmia, també es volia reconèixer la dura situació en què estaven treballant. Durant les primeres setmanes la manca d’equips de protecció individual pels sanitaris i la falta de protocols i procediments clars van ser la tònica del gruix de centres de salut arreu de l’Estat. Això ha situat Espanya al top 10 mundial de països amb més sanitaris morts per la Covid-19.

    A més del greuge -mental i físic- que ha suposat per a les facultatives, el fet que moltes d’elles s’infectessin també va complicar la situació global. Dit d’una altra manera, com més sanitaris s’infectaven, més empitjorava la situació epidemiològica de tota la societat. La raó és senzilla: qui havia de ser el mur de contenció contra la Covid-19 no disposava de les eines necessàries per autoprotegir-se, i en alguns casos van acabar fent, contra la seva voluntat, de transmissors del virus.

    «La influència del percentatge de sanitaris infectats en l’ascens de la corba té dos motius: el nombre de sanitaris infectats ha estat molt alt, el que incrementa directament el nombre de casos. D’altra banda, els sanitaris han estat una peça més en la cadena de transmissió del virus, especialment els primers dies de la pandèmia quan no s’implementaven mesures estrictes de protecció i higiene», recorda l’estudi.

    Dades recents apunten que el nombre de personal sanitari infectat per coronavirus suposa al voltant del 20% del total de casos reportats a l’Estat. D’altra banda, una enquesta de SATSE situa al 38% el nombre d’infermers i infermeres que han patit la malaltia.

    Mentre al global de l’Estat espanyol la infecció del personal sanitari és el quart factor més influent en l’expansió de la Covid-19, a Catalunya és el factor clau juntament amb la mobilitat interna. Segons l’estudi ‘Factores de Difusión Covid-19 en España’, només al País Valencià l’alt índex d’infecció de facultatius és també la raó principal. Darrere hi apareix Castella-la Manxa i Galícia. A altres zones, com per exemple Extremadura, Múrcia o les Illes Balears aquest factor va jugar un paper molt poc influent.

    A l’Estat les residències són el principal motiu

    Al global de l’Estat espanyol, i partint de les dades del període d’ascens de la pandèmia, el factor més rellevant que ha afavorit l’expansió de la Covid-19 ha estat les places en residències. «D’acord amb els informes epidemiològics, les persones de més de setanta anys i les persones en residències han estat les poblacions més afectades i amb els quadres clínics més greus, raó per la qual és lògic que aquest factor hagi estat un dels rellevants». En concret, l’estudi calcula que l’increment d’una plaça en residència per cada 100 persones de més de setanta anys implica un creixement de risc de coronavirus del 17%.

    El segon factor destacat en l’àmbit estatal és el risc de la mobilitat interna amb un 9%. El segueix, amb un 7%, la mobilitat externa procedent de la Comunitat de Madrid. En quart lloc, el treball troba que un creixement del 10% de sanitaris infectats comporta un augment del 6% en el risc d’expandir el coronavirus. Al final de la llista de factors de risc hi ha l’increment de mobilitat procedent d’Euskadi, que va suposar un creixement del 4% per cada 10% d’augment.

    Conèixer els factors per aprendre’n

    Un dels objectius de l’estudi finançat per l’Institut de Salut Carlos III és «traslladar els coneixements perquè es pugui actuar sobre ells i així reduir la intensitat de l’epidèmia i prevenir ascensos futurs».

    En aquest sentit, i tenint present que un dels factors destacats que ha fet que Catalunya sigui una de les zones més colpejades pel coronavirus és l’alt percentatge de sanitaris infectats, val a dir que el col·lectiu sanitari coincideix que les mesures de protecció actual són molt diferents de les de l’inici de la pandèmia. Els dies en què la manca d’EPIs obligava els sanitaris a reaprofitar-los o a ‘crear-los’ amb material d’oficina –com han reportat a aquest diari– han quedat enrere i el percentatge de personal mèdic infectat ha baixat notablement, també alhora que ha crescut el nombre de testos PCR fets a la població general.

    Amb tot, i malgrat l’anunci del govern de contractació personal, bona part del col·lectiu sanitari manté les seves queixes en matèria de finançament econòmic i de condicions laborals. Quant a la manca de personal sanitari, destaca especialment la greu falta de rastrejadors per seguir els casos positius i sospitosos de Covid-19 que ha quedat palesa a Catalunya. Tot plegat, en el marc d’una atenció primària a punt de col·lapsar.

    Quant a l’altre factor, el de la mobilitat interna, la Generalitat ha actuat de dues maneres diferents. El brot declarat a Lleida i al conjunt de la comarca del Segrià va portar el govern de Quim Torra a decretar el primer gran confinament perimetral de tot l’Estat en l’etapa de nova normalitat.

    Tanmateix, amb els rebrots que s’estan donant a la ciutat de Barcelona i l’àrea metropolitana -especialment la sud-, l’executiu català no ha estat tan restrictiu i, fins al moment, només ha expressat una “recomanació” de limitar les activitats permeses i de no sortir de la regió. Josep Maria Argimon, nou secretari de Salut Pública, va reconèixer dilluns en una roda de premsa que Salut no preveu «cap mesura restrictiva quant a territoris».

  • L’ICS impulsa una peça teatral basada en casos reals de violència masclista per formar professionals sanitaris

    L’Institut Català de la Salut ha impulsat una peça teatral interactiva basada en casos reals de violència masclista i pensada per formar i sensibilitzar professionals sanitaris d’hospitals i atenció primària. El passat dimecres, 15 de juliol, la Biblioteca del Centre Corporatiu de l’Institut Català de la Salut va ser escenari de la presentació d’aquesta peça teatral, comptant amb la presència de la responsable d’Igualtat de l’ICS, Vanessa Garcia, i el director de la companyia Dara, Roc Esquius. La teatralització està pensada per representar-la en determinats hospitals i centres d’atenció primària de tot Catalunya, tant públics com concertats. A partir del mes de setembre, es preveu un mínim de 12 sessions arreu del territori amb un públic d’aproximadament 20 persones que permet participar tothom, sobretot en la part de debat.

    L’obra teatral forma part d’un projecte formatiu per fomentar una bona detecció i abordatge de la violència masclista. S’ha finançat amb els fons del Pacte d’Estat contra la violència de gènere del Ministeri de Sanitat i l’ha executada l’Institut Català de la Salut (ICS) i la Unió Consorci Formatiu (UCF). El seu objectiu és, per una banda, conscienciar el professional sanitari, que és una peça cabdal en la detecció i  l’abordatge de casos, així com en el tractament posterior de la dona que ha patit violència masclista i, per l’altra, fer palesa la necessitat de professionalitzar-se per fer millor aquesta tasca.

    La conceptualització de la peça teatral ha anat a càrrec de la companyia Dara i l’ha guionitzada el seu director i dramaturg Roc Esquius, amb l’assessorament d’un grup d’expertes referents assistencials en violència masclista de l’ICS. Els casos aborden temes com la comunicació amb la dona que pateix violència masclista (interpretació de llenguatge verbal i no verbal, abordatge de converses, empatia, confiança..), i qüestions de caràcter més tècnic com l’ús de diferents eines per valorar el nivell de risc de violència masclista que està patint una dona, la millora del cribratge a la consulta, o el treball en equip per part dels assistencials.

    L’experiència formativa té una durada aproximada de 2 hores, i es divideix en 4 blocs: acollida, presentació dels quatre casos teatralitzats, debat posterior i explicació de les peces formatives disponibles. El codi usat en les quatre peces és realista i amb una petita dosi dramàtica en cadascuna d’elles per fer arribar el missatge d’una manera més directa, per tal que impacti no només en l’àmbit cognitiu, sinó també en l’emocional i el vivencial.

    La intenció és treballar de manera conjunta amb els responsables de formació de les institucions seleccionades per tal d’escollir les persones adients per seguir aquesta activitat. Al mateix temps, es preten identificar la persona referent al centre en temes de violència masclista, que pugui liderar el debat posterior amb els seus companys per acostar-lo a la realitat de la zona on treballen.

    El projecte s’emmarca dins l’estratègia implementada per l’ICS que inclou accions vers la ciutadania a través de la formació dels professionals, diferents jornades enfocades a fomentar bones pràctiques contra diferents tipus de violència contra les dones i, també, accions internes amb l’actualització constant del protocol de detecció i suport a les treballadores de l’ICS que pateixin qualsevol tipus de violència. Una estratègia fonamentada en 12 punts i que es veurà reflectida en el nou Pla d’igualtat de l’organització. Aquest pla transversal inclou les línies mestres pel que fa a la política retributiva, la implementació de la perspectiva de gènere en la gestió de les persones, la conciliació de la vida personal, familiar i professional i la promoció de la corresponsabilitat, la prevenció de riscos laborals i vigilància de la salut i la prevenció de l’assetjament sexual i de la violència masclista, amb especial atenció al col·lectiu LGTBI.

    Aquesta iniciativa també encaixa amb l’Estratègia d’Arts en Salut de l’ICS que cerca potenciar les arts, en aquest cas el teatre, com a eines terapèutiques que poden millorar la salut de la ciutadania i els professionals sanitaris. En aquesta línia, fa poques setmanes l’ICS va presentar Recuperart-19, un projecte per promoure el benestar emocional entre els professionals sanitaris després de la pandèmia.

  • «La major part de la investigació contra la COVID-19 és pública: la vacuna hauria de ser universal»

    Tothom està a l’espera de tractaments eficaços contra el coronavirus. I, sobretot, de l’anhelada vacuna que permeti recuperar la normalitat. Però quan es desenvolupi i aprovi, entrarem en una situació en què tots els països la voldran per a si i en la qual no sabem què preu podríem haver de pagar. Ara, mentre el món espera, és el moment de crear les condicions perquè pugui administrar de forma assequible i universal.

    L’organització Salut per Dret porta anys treballant per un accés global als medicaments i als serveis sanitaris. Fa poc han publicat un informe sobre la inversió pública que s’està fent contra la COVID-19. A més, van signar juntament amb altres organitzacions una carta en protesta contra la petició d’una aprovació accelerada del remdesivir, un antiviral que sembla modestament eficaç contra el nou coronavirus i que podria comercialitzar-se en règim d’exclusivitat. La companyia va retirar al cap de pocs dies la sol·licitud.

    Parlem amb la seva directora executiva Vanessa López sobre qui està invertint en la investigació contra la COVID-19, sobre els passos que convindria donar per garantir l’accés a la vacuna i als tractaments i sobre un model de patents cada vegada més qüestionat.

    Molts dels projectes per aconseguir vacunes o medicaments contra el coronavirus estan liderats per companyies privades. Què pot suposar això pel que fa a l’accés universal quan estiguin disponibles?

    El primer que crec que hem de tenir clar és que la gran majoria de la inversió que s’està fent en la investigació, tant de medicaments com de vacunes contra el nou coronavirus, és pública. Pot semblar que les empreses estan treballant només amb els seus propis recursos, però no és així. Dit això, si volem que els resultats siguin béns per a tothom, necessitarem no només preus assequibles, sinó que hi hagi diversos productors que puguin elaborar-los. Si es concedeix una llicència exclusiva per a una companyia que sigui l’única que pot fabricar i comercialitzar una vacuna, això serà impossible.

    Hi va haver un exemple recent quan Gilead va sol·licitar l’aprovació de remdesivir per procediment accelerat i, tot i que ho van aconseguir i això podria donar-los exclusivitat, van renunciar per la pressió popular. El fet que ara el món estigui tan pendent pot frenar aquest tipus de moviments?

    Sí, la pressió popular és fonamental. Nosaltres mateixos com a organització vam signar una carta juntament amb més de 150 organitzacions i personalitats demanant que es retirés la sol·licitud. Ens dediquem a això! [somriu]. Però crec que no hem de deixar que aquestes coses succeeixin i després reaccionar per veure si una companyia es fa enrere. Són els Governs, que a més estan invertint els diners, els que han de crear les condicions perquè això no passi. I això implica establir-les per contracte.

    Com haurien de regular la situació dels governs?

    Aquí podrien diferenciar dues línies. Com actua un país a nivell nacional i internacional. Quan un país decideix donar fons a grups de recerca pot introduir clàusules que obliguin a aquests equips, ja siguin públics o privats, perquè si s’obté un producte reeixit, es compleixin certs requisits. Per exemple, que el preu sigui assequible i que l’Estat es reservi la facultat de regular-lo. També que les llicències que puguin resultar siguin obertes per evitar monopolis i que pugui haver-hi diversos comercialitzadors.

    En el cas actual és més necessari que mai perquè si no serà impossible abastir tota la població. Això és el que estem demanant als Governs, i en el fons és la mateixa lògica que hauria d’operar a nivell internacional. Per exemple, la CEPI [Coalició per a les Innovacions en Preparació per Epidèmies] porta recaptats més de 800 milions d’euros per finançar el desenvolupament d’una vacuna -pretenen arribar fins a 2.000 milions- i la major part són públics. Si la vacuna és reeixida haurien de seguir les mateixes premisses.

    Com hauria de fixar-llavors el preu?

    Caldria considerar la part d’inversió que ha estat pública i privada. A partir d’aquí, haurien de cobrir els costos que han suposat a les companyies més un benefici raonable, que podria ser d’un 10%. D’aquesta manera, obtenen guanys, però no a través de l’exclusivitat i el monopoli.

    Mariana Mazzucato fa anys que reclama que es tingui en compte la inversió pública prèvia en recerca en negociar els preus. Segons la seva tesi, els Estats fan molta inversió de risc, però després solen desmarcar d’aquest esforç en la fase de negociació final.

    Sí, la lògica hauria de ser aquesta, la qüestió és que mai ho hem fet així. Es podria fer perfectament, però no hi ha hagut voluntat ni transparència. Les companyies es beneficien de tot l’invertit pels Estats en investigació bàsica, però no només, també del que s’inverteix en les fases finals i més aplicades. A Espanya, per exemple, més del 60% de la investigació mèdica és finançada per l’Estat.

    També en assaigs clínics hi ha exemples en el món com el del trastuzumab [un fàrmac contra el càncer de mama] on el 50% dels assajos es van realitzar amb pressupost d’universitats, centres de recerca o fundacions sense ànim de lucre. O el de l’alemtuzumab [contra l’esclerosi múltiple] en més d’un 70%.

    Però a l’hora de fixar els preus, les empreses sostenen que desenvolupar un medicament és molt car i que hi ha molts projectes que es comencen i fracassen. Solen parlar d’una mitjana de 1.000 milions de dòlars per fàrmac aprovat.

    Sí, fins i tot es va parlar de fins a 2.500 milions, però aquestes xifres cada vegada estan més discutides per moltes raons. Primer, perquè les publica un grup d’investigació que paga la indústria farmacèutica. Segon, perquè no hi ha cap transparència en aquests números, no sabem d’on vénen, és un acte de fe. I tercer, perquè cada vegada estan sortint més investigacions que les refuten i que les situen molt per sota, fins i tot incloent en els costos dels projectes que fracassen. No sabem el que va suposar desenvolupar el remdesivir, per exemple, però sí que els costos de producció són únicament de 0,93 dòlars per dia de tractament.

    Tornant a la COVID-19 i als possibles medicaments i vacunes. Els països que més han invertit en algun d’ells, no podrien reclamar a altres una compensació per la seva inversió de risc? No podrien tractar de fer negoci ells també?

    Sí, però torna a ser un problema de voluntat que es podria resoldre. Per exemple, es podrien fixar acords perquè el preu en països diferents a què ha fet la inversió és superior, però raonable. I també caldria tenir en compte les possibilitats de cada un d’ells perquè no tots podran pagar aquestes quantitats.

    Alguns exemples posen difícil ser optimistes. A la pandèmia de grip A, el 2009, Austràlia va retardar la comercialització de la seva vacuna per vacunar abans a la seva població. I Trump diu que prioritzarà a la població dels EUA si la vacuna es desenvolupava allà…

    És cert. Per això necessitem acords globals i evitar mesures proteccionistes que serien absolutament indesitjables.

    Fa poc, l’OMS va fer una crida a l’acció buscant la unió i la col·laboració entre estats, institucions i empreses. Però de moment unir-se a ella és només una cosa voluntària. Fins a quin punt té rellevància?

    Des de Salud per Derechos donem la benvinguda a aquesta iniciativa que busca crear un fons comú tecnològic sobre productes de salut futurs i existents contra la COVID-19. No obstant això no és suficient, ja que com dius el fons serà voluntari. Calen compromisos més ferms i vinculants per part de tots els governs. Per això ens sembla tan important que Espanya se sumi, però lamentablement no ha estat així fins ara.

    En els últims dies hi ha hagut força polèmica amb el paper de GAVI, l’aliança mundial per a les vacunes. Podries explicar-nos el paper d’aquest tipus d’organitzacions i el seu valor? Amaguen alguna amenaça per interessos particulars, com s’ha suggerit?

    GAVI és un partenariat o associació global per impulsar la immunització en els països empobrits. És una iniciativa fruit de la solidaritat global en què participen governs, sector privat i organismes internacionals com l’OMS o UNICEF. El seu paper és important per a finançar part dels plans d’immunització de països amb pocs recursos que necessiten el suport de la comunitat internacional per a la compra de vacunes i el reforç dels seus sistemes sanitaris.

    La seva funció en la COVID-19 serà fonamental, pel que és necessari que aquesta organització serveixi per impulsar la capacitat de producció de futures vacunes i assegurar un preu assequible i, en aquest sentit, és molt important que en GAVI els governs fixin amb les companyies un preu adequat de la possible vacuna des del principi.

    Una opció de la qual es parla, en cas que la situació no sigui la desitjable, és que els països vagin a les llicències obligatòries i així facilitar l’accés als tractaments. És possible? En què consisteixen exactament?

    Sí, això és una cosa que també estem demanant, juntament amb la societat civil amb la qual estem treballant. És una salvaguarda recollida en l’acord dels TRIP o ADPIC [Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç] que permetria als Estats, en situacions com l’actual, suspendre temporalment l’exclusivitat d’una patent i produir un medicament com a genèric . En contraprestació, la companyia que posseeix la patent rebria uns royalties. O fins i tot, si un país no pot fer-ho, tindria la possibilitat d’importar-lo a un altre país que l’ha produït sota una llicència d’aquest tipus. El problema és que hi ha alguns països, com Espanya, que van dir que mai s’acollirien a aquesta última clàusula.

    Les patents van néixer per estimular la innovació, però de la conversa subjau que esteu en contra d’aquest model.

    Sí, nosaltres som d’aquesta opinió. En lloc d’estimular la innovació, les patents la frenen per diverses raons. Per exemple, poden allargar artificialment la seva vigència per diversos mecanismes, com introduir noves indicacions o treure al mercat petites modificacions. És el que s’anomena ‘reverdiment’. Si poden seguir explotant-, no tenen estímul per innovar.

    D’altra banda, tot el relacionat amb la propietat intel·lectual suposa un fre per compartir el coneixement. Es poden usar altres incentius per estimular la innovació que no siguin tan perversos i que no tinguin tants efectes negatius. L’objectiu dels investigadors mai va ser el d’obtenir una patent, fins que es va demanar com a requisit en els currículums.

    A més, tal com està muntat el sistema fa que només es desenvolupin els medicaments que seran molt rendibles des del punt de vista econòmic, però no sempre els més necessaris en qüestions de salut. Un clar exemple d’això són els antibiòtics, en els quals les companyies no estan interessades a invertir.

    Quines podrien ser altres mecanismes o incentius?

    Per començar, els Estats haurien de posar prou diners en el sector i desenvolupar els mecanismes necessaris per poder traslladar un producte de salut fins al mercat. A més, es poden incentivar models de negoci amb companyies interessades, hi ha múltiples formes. Per exemple, es pot determinar quin tipus de producte es necessita i posar premis econòmics a la innovació [ com suggereix el premi Nobel en Economia Joseph Stiglitz]. I després hi ha d’haver competència entre els fabricants, el sistema no pot estar basat en el monopoli. ‘De fet, hi ha pocs productes regulats així! Els marges de benefici de les grans companyies farmacèutiques són fins a tres vegades més grans que en qualsevol altre sector.

    No obstant això, ni Mazzucato ni Stiglitz estan a favor d’abolir les patents per complet. Aquest últim sosté que en alguns àmbits, fins i tot sanitaris, poden continuar tenint un paper.

    Bé, Mazzucato va ser molt clara respecte a la situació actual fa poc en la seva intervenció durant la crida a l’acció de l’OMS contra la COVID-19 [que proposa compartir la propietat intel·lectual, regular els preus i distribuir la fabricació dels medicaments. Mazzucato ho va resumir en un: «No hi ha una altra opció»].

    En teoria, les patents es van crear perquè aquells que innoven obtinguessin una compensació pels seus esforços econòmics i un incentiu per invertir i investigar. No obstant això, els 20 anys d’exclusivitat tenen conseqüències desastroses que es deriven del monopoli, entre elles, els alts preus dels fàrmacs i les limitacions per compartir coneixement.

    Les empreses recuperen les seves inversions molt aviat i, a més, gran part de diners invertits és públic. Compensar i incentivar els actors públics i privats que fan innovació biomèdica podria fer-se d’una altra manera, sense l’exclusivitat que concedeixen les patents. La qüestió és que les tecnologies sanitàries no poden ser un producte de consum qualsevol perquè d’ells depèn la nostra vida.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • El 82% dels països europeus ha augmentat les cures pal·liatives en 15 anys i Espanya no està entre ells

    El 82% dels països d’Europa ha augmentat els serveis de cures pal·liatives entre 2005 i 2019, però aquest creixement ha estat desigual entre els estats més occidentals, amb més ingressos, i els orientals, amb menys. No obstant això, Espanya trenca aquesta regla: el nombre d’assistències detectades ha passat de 139 el 2005 a 104 en 2019.

    Així es desprèn d’una investigació liderada per l’Institut Cultura i Societat de la Universitat de Navarra (UNAV), que ha analitzat 51 països, el 94% dels que componen la regió europea de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

    Els resultats revelen que en els territoris analitzats hi ha hagut un increment del 104% pel que fa als equips d’atenció domiciliària, 1 el 82% en els serveis d’hospitalització i un 48% en els equips de suport hospitalari.

    «Mentre que tots els serveis han crescut en els països amb rendes més altes, en els de renda mitjana només han augmentat els segons», assegura Natàlia Arias-Casais, autora principal de l’article, publicat a la revista Palliative Medicine.

    A més, si bé els estats d’Europa central han millorat significativament en atenció domiciliària i serveis d’hospitalització, a la zona occidental ho han fet en suport hospitalari i cura a domicili, sent aquest últim el servei més destacat.

    «Els estats estan molt per sota de les recomanacions de l’Associació Europea de Cures Pal·liatives (EAPC) per tenir una cobertura mínima, dos serveis per 100.000 habitants», afirma Arias-Casals. «Això és important perquè en la regió cada any moren 5 milions de persones sense accés a cures pal·liatives, dels quals 180.000 són nens», lamenta.

    Els països que encapçalen la llista de ràtio de serveis per cada 100.000 habitants són Mònaco (2,58), Lituània (1,38) i Suècia (1,19), mentre que en algunes nacions com Turquia o Montenegro és de zero tot i que la necessitat de cures pal·liatives continua augmentant. A Espanya, la ràtio ha baixat de 0,32-0,22, aproximadament una dècima part del que recomana l’EAPC

    Evolució de les cures pal·liatives a Europa. / UNAV

    .

    Diferències entre els estats

    Dotze països van comunicar un augment de la prestació total de serveis especialitzats per cada 100.000 habitants en l’últim període de 2012 a 2019 (Albània, Armènia, Xipre, França, Finlàndia, Grècia, Mònaco, Kazakhstan, Kirguizistan, Ucraïna, Moldàvia i Rússia). Sis d’aquests països corresponen a països d’ingressos baixos i mitjans situats a Europa central i oriental.

    Divuit països (35%) van registrar les millores més significatives, amb augments en la prestació de serveis superiors al 200% (Estònia, Sèrbia, Kirguizistan, Tadjikistan, Portugal, Geòrgia, Croàcia, Bielorússia, Turquia, Romania, Lituània, Albània, Ucraïna, República Txeca, Àustria, Israel, Eslovàquia i Xipre). La majoria d’ells estan situats a Europa central i oriental.

    No obstant això, set territoris tendien a disminuir el seu nombre total de serveis especialitzats per població, i la majoria d’ells es troben a Europa occidental (Espanya, Liechtenstein, Regne Unit, Islàndia, Armènia i Grècia).

    «Aquestes dades ens obliguen a replantejar si el realment necessari és posar en marxa nous serveis especialitzats o integrar-los en altres àrees dels sistemes de salut, com atenció primària. De la mateixa manera, per mitjà de la formació en aquesta disciplina durant els programes de grau es podria ensinistrar a tots els professionals sanitaris», conclou la investigadora.