Durant les primeres setmanes des de la declaració de l’estat d’alarma, la donació de sang es va reduir un 40%. El que a primer cop d’ull podria semblar alarmant, però, no va ser realment un problema. Alhora que baixaven les donacions, les necessitats d’aquest producte als centres sanitaris també van arribar a caure a la meitat.
«Durant el pic de la pandèmia vam veure com els hospitals estaven pràcticament ocupats per pacients amb la Covid-19, cosa que va suposar que es deixessin de fer les intervencions quirúrgiques no urgents que requereixen transfusió de sang», diu Enric Contreras, director assistencial del Banc de Sang i Teixits.
La sang és un producte biològic que caduca, és per això que no es pot emmagatzemar gaires dies i cal ajustar l’oferta i la demanda – les donacions dels ciutadans i les necessitats de transfusió dels hospitals, en aquest cas. Si en una situació normal calen entre 800 i 1000 donacions al dia, durant la crisi la necessitat va baixar a 400.
«Des del Banc de Sang ens encarreguem de garantir que tots els pacients que ho necessiten en tinguin, però que el producte no es malmeti, perquè no hi hagui malbaratament», explica Contreras. Durant els darrers mesos, tot i l’ajornament de la gran majoria d’operacions i la reducció dels accidents, hi ha persones que han seguit necessitant sang i els seus components.
És el cas de pacients amb càncer, que necessiten plaquetes pel seu tractament, o persones que tenen problemes amb la fabricació de sang. A més, tot i que la Covid-19 no requereix components sanguinis pel seu tractament, un 25% de la sang aquestes setmanes s’ha destinat amb pacients amb aquesta malaltia, ja que alhora tenien altres patologies que ho requerien.
Més activitat hospitalària, més necessitat de sang
Si bé durant els mesos més durs de la pandèmia s’ha aconseguit tota la sang necessària, ara la situació comença a canviar. El director assistencial explica que, mentre el nivell de transfusió ja és igual que abans de l’arribada de la Covid-19, perquè els hospitals tornen a l’activitat habitual, les donacions no s’han recuperat de la mateixa manera.
«Tornem a necessitar les donacions d’abans i ens està costant, perquè el confinament també ha dificultat i dificulta la donació», diu Contreras. Ja no es poden desplaçar amb els seus autobusos medicalitzats per manca d’espai a l’interior que garanteixi la distància de seguretat, i també han hagut d’anul·lar moltes campanyes pel tancament d’empreses, facultats i espais públics.
A més, ara s’hi sumen les dificultats afegides per contactar donants amb les noves fases de desconfinament. «Durant les primeres setmanes, quan trucaves a un donant, de seguida podia anar a l’hospital; però ara la gent ja no està sempre a casa», diu Contreras. «Volem agrair als donants que han seguit venint durant aquest temps perquè el seu civisme ens han ajudat a garantir les reserves de sang, però demanem un esforç per mantenir-les», afegeix.
Des del Banc de Sang, també es mostren preocupats per si els hospitals decideixen, no només recuperar l’activitat habitual, sinó apujar el ritme per eixugar les llistes d’espera que s’han engreixat durant els mesos de confinament. «Nosaltres tenim accés a programació quirúrgica dels hospitals i podem preveure la sang que es necessitarà», diu el director assistencial, però necessitaran la col·laboració ciutadana, sobretot en un mes tan complicat com l’agost.
Donar sang en temps de coronavirus
Per continuar rebent donacions de durant aquests mesos, el Banc de Sang ha aplicat una sèrie de canvis. «Ens hem hagut de reinventar», diu Contreras, «no volíem que el donant vingués a donar sang de forma espontània, perquè no podem permetre que s’acumuli gent als llocs de donació». Per això, han creat un sistema de cita prèvia a través del web, una fórmula que intentaran mantenir d’ara endavant.
Abans de cada donació, es pren la temperatura del pacient | Foto: Jordi Play (Banc de Sang)
En els espais de donació, que s’han concentrat en els punts hospitalaris, altres mesures preventives han estat prendre la temperatura dels donants abans d’entrar, donar-los mascaretes si no en duien, fer-los rentar les mans, usar un bolígraf unipersonal per omplir el formulari amb les seves dades i separar les lliteres a dos metres de distància.
En el tractament de la sang donada, en canvi, no s’ha alterat el procediment. No s’ha de fer, per exemple, cap anàlisi específica de la sang perquè la Covid-19 no és una malaltia que es transmeti per la sang. «Fins el dia d’avui no se n’ha trobat cap cas», explica Enric Contreras. Tot i això, demanen que si es té la Covid-19 o se n’han tingut símptomes, s’estiguin 28 dies sense donar. És el mateix que recomanarien a algú que es notés gripós, encara que el fet de tenir la grip no sigui perillós per la donació de sang.
Donació de plasma per la investigació
Tot i que encara no hi ha una cura efectiva per la Covid-10, «una possibilitat de tractament que hi ha és usar plasma de pacients que han superat la malaltia perquè en tenen anticossos», diu Contreras. Per això, des del Banc de Sang han engegat una campanya de donació de plasma de pacients que hagin passat el virus, a qui se’ls hagi fet una prova diagnòstica, i que faci més de 14 dies que no tenen símptomes.
El plasma recollit s’utilitzarà per administrar en pacients en el marc de diferents estudis clínics per poder evidenciar que és un recurs terapèutic vàlid per superar la malaltia. En aquest cas, sí que hi haurà un cribratge mèdic previ per part dels professionals del Banc de Sang per comprovar que compleix amb les condicions buscades.
El donant òptim de plasma convalescent de la Covid-19 és un home d’entre 18 i 65 anys que no hagi estat transfós prèviament. En el cas de les dones, caldrà fer una prova prèvia, ja que, si han estat embarassades, podrien tenir un anticòs al plasma que podria provocar una complicació en la transfusió.
Com ha canviat la realitat del Raval amb la crisi sanitària?
La pandèmia ha posat de manifest la gran precarietat del barri. Potser no som el barri amb més contagis, però sí un dels que estan patint més amb la crisi, per la situació social i econòmica. El Raval és un barri amb molta economia submergida, que ha estat aturada durant dos mesos. Hi ha moltes persones que depenien del sector de la restauració, com és el cas de la població filipina o pakistanesa, que s’han quedat sense feina. Hi ha situacions molt diverses: molta gent que no treballa, que treballa però cobra en negre, que té sous molt baixos, etc. I diguem que ha plogut sobre mullat. El barri ja havia quedat molt tocat de la crisi del 2017.
El tancament de les escoles és un altre gran problema, ja que es tracta d’un element integrador i normalitzador per a les persones migrants. Moltes famílies no tenen ordinador i, sovint, els pares no estan en condicions d’ajudar als infants per la barrera de l’idioma. Tot això tindrà conseqüències, és una catàstrofe a escala econòmica i social.
És una situació trista i que fa mal però, d’altra banda, apareixen espais fantàstics de suport mutu i de col·laboració que estan ajudant molt a pal·liar el cop. Et fa sentir molt orgullosa de la gent del barri però no aguantaran eternament. Això ho ha d’assumir l’estat però no arriba a tot perquè la realitat té una dimensió diferent de la que es veu des dels despatxos.
Com treballeu les desigualtats en salut des de l’atenció primària?
Els que treballem amb poblacions desfavorides socialment sabem perfectament que la salut és un reflex d’una situació social. Quan la persona ve a la consulta i t’explica el seu problema, tendim a escoltar molt i acompanyar-la per arribar a la causa del problema. Un cop descartat un problema biològic, has d’arribar a la causa de totes les causes, que són sempre determinants socials.
La influència dels determinants socials en la salut de les persones és molt alta, els estudis indiquen que arriba al 80%. Són moltes coses les que influeixen la salut de les persones i les hem de conèixer bé. Si recomano a una persona gran que ha de caminar cada dia i no ho fa perquè no té un parc a prop o perquè li fa por sortir a uns carrers plens de turistes, patinets i elements que la posen en perill, doncs, cal saber-ho.
Quan ens arriba una persona amb insomni, per exemple, les causes poden ser diverses, des d’una amenaça de desnonament, a problemes laborals o emocionals. Per això, com a infermeres de primària i comunitària hem de ser molt coneixedores de tots els recursos que tenim a la comunitat. I a més a més, hem de conèixer la nostra població i ells ens han de conèixer a nosaltres. Aquest coneixement és el que dona sentit a la nostra feina. És el gran valor de l’atenció primària, la longitudinalitat.
La desigualtat en salut es genera perquè l’accés a la salut no és universal ni per a tothom. Tenir una doble cobertura sanitària, amb una part privada que accelera processos, si te’ls pots pagar, o que cobreix àrees que no atén la salut pública genera desigualtats pel que fa a drets fonamentals. L’única manera de disminuir-les és tenint una atenció primària i una salut pública forta, que et permeti atendre la teva població dins d’un context determinat i tenint en compte aquests condicionants socials, entrant més a fons en els problemes d’aquestes persones.
COIB
Amb quines situacions us heu trobat arran de la COVID-19?
Hi ha diverses qüestions que han aflorat. Les intueixes, però amb la crisi sanitària ha sortit a la llum. Quan la segona setmana de març vam tancar portes teníem molt clar la prioritat del missatge del confinament. Vam trucar a tota la gent gran amb més complexitat per explicar-los les mesures de confinament i per valorar si les necessitats bàsiques estaven cobertes. Sabíem que molts d’ells no les tenien, però ens vam trobar amb molta més gent amb aquestes mancances bàsiques de la que no en teníem coneixement.
Aquestes situacions les hem pogut pal·liar perquè som molt coneixedores de les xarxes de suport veïnal del barri, però hem de poder-ho atendre.
També hem detectat molta soledat, moltes dones que són molt grans i que no tenen xarxa familiar, o bé perquè no tenen família, o bé perquè els fills també estaven confinats en un altre punt de la ciutat. L’altre gran problema ha estat la quantitat de gent que viu junta. Recordo el cas d’una mare que acabava de donar a llum i era positiva de COVID-19. És clar, se li demanava que fes aïllament però era impossible perquè viu en una habitació amb el marit i els altres fills. Aquí vam ser molt ràpids a reivindicar espais perquè aquest tipus de casos poguessin fer els aïllaments.
La iniciativa Hotel Salut, doncs, ha estat primordial…
Sí, però tot això ha sortit de la base. Si alguna cosa em dona esperança en el sistema, és que la crisi ha tret a la llum la importància de fer cas a la gent que estem treballant a primera línia. Nosaltres som els que detectem les necessitats de la població. No ara amb la crisi, sempre! La situació era tan greu i era tan important donar resposta ràpida que crec que és el primer cop en la meva vida professional, i ja fa 30 anys que treballo, que he vist canvis ràpids gràcies al fet que els hem mogut els professionals de la base. Nosaltres teníem molt clar que no podíem tancar els CAPS.
Hem fet resistència activa per tenir l’atenció primària funcionant, per obrir els caps de setmana i per fer-nos escoltar en allò que realment creiem que era important.
Tot això m’ha fet reflexionar molt sobre com funciona el sistema. Les polítiques de salut es generen als despatxos i per això no acaben de materialitzar-se ni produeixen grans canvis perquè, per a nosaltres, són ciència-ficció. No estem molt presents a les reunions on es prenen decisions. Ara, per exemple, penso que ja hauríem d’estar treballant en plans de barri i amb la gent que realment sap què està passant, col·laborant des de salut, serveis socials, ensenyament… i amb els que estem a primera línia. Això costarà molt i em temo que passi el de sempre.
Quines conseqüències esteu detectant arran de la crisi?
Aquesta és la pitjor crisi que he vist mai. En termes econòmics, la precarietat passa una factura molt alta. M’enorgulleix el barri i com ha fet aliances per tirar endavant, per buscar proveïdors, per recollir productes frescos quan tanquen els supermercats… Són més de 600 les famílies que estan rebent aliments cada setmana, a banda dels que ja tenen assignats recursos socials com menjadors socials o menjar a domicili. És una situació difícilment sostenible. Així i tot, soc optimista perquè confio molt en les persones i anirà tan bé com pugui anar.
D’altra banda, penso que la salut mental sortirà bastant perjudicada. Ja comencem a tenir persones que no volen sortir al carrer, que tenen por i problemes d’angoixa, que se sumen a les patologies prèvies que ja tenien. Tots aquests aspectes els haurem de tractar des de l’atenció primària, no pots medicalitzar-ho tot perquè llavors els perpetues en la seva situació.
Quina és la recepta per tenir una atenció primària forta?
Una atenció primària forta és la que està adaptada a la seva població. Com a infermera, haig de tenir informació de certs aspectes que influeixen de manera flagrant en la salut de les persones. A l’època dels desnonaments, per exemple, em reunia un cop per setmana amb la plataforma anti desnonaments per assabentar-me del que passaria la setmana vinent. És una informació molt valuosa. I ho feia quan acabava la jornada, per convicció personal, perquè m’agafa en una època de la vida en què no tolero les injustícies, però aquests aspectes haurien d’estar previstos en l’activitat comunitària.
Un altre exemple. Al Raval tenim un percentatge de població molt envellida, amb moltes dones molt grans que viuen soles, però no tenim una piràmide poblacional envellida. Per tant, el que necessita aquest barri pel que fa als pressupostos i ajudes és diferent del que potser necessita Sant Antoni, que sí que té una població molt envellida, o Nou Barris, i aquestes necessitats s’han de dissenyar des de les bases, per poder dotar de recursos humans i pressupost adients.
Un altre tema que ens sembla increïble és que no es té en compte la tipologia de població que atenem. Tots sabem que atendre la població migrant suposa molt més temps a tots els nivells. Doncs, al Raval, amb un alt índex de població migrant, aquest indicador no ens puntua a l’hora de dotar de recursos humans per càrrega de feina. No té cap sentit i no entenc a què esperen per ajustar aquests indicadors, quan fa ja prop de vint anys que convivim amb la migració de persones.
També ha passat amb les residències, ara que estan enmig de la polèmica. Les residències són domicilis de persones als quals nosaltres ja visitàvem. Per decisions de despatx, se’ns va treure aquesta atenció, menyspreant el dret d’aquestes persones a tenir serveis mèdics i infermers. Som nosaltres qui hem d’atendre’ls en relació amb la seva salut. Això ens costarà Déu i ajuda de redreçar.
Què demanes al sistema? Què ha de canviar per aconseguir-ho?
Demanaria més recursos humans i més pressupost. No arribem al que l’OMS diu que és necessari per tenir una atenció primària forta, que hauria de ser un 25% del pressupost de sanitat, estem al 16 o 17%. La plantilla està asfixiada i necessitem aquesta injecció de gent. La vaga de l’atenció primària no va ser gratuïta, quan un col·lectiu com el nostre es mobilitza en una vaga és perquè no es pot més. Va quedar en res i ara ens ha vingut la gran crisi sanitària, quan ja estàvem al límit.
Demanaria més capacitat d’autoorganització i poder de decisió de les bases. No tots els barris són iguals, no valen els mateixos objectius per a tothom.
Hauríem de tenir la capacitat d’organitzar-nos de la mateixa manera que ho hem fet amb la pandèmia perquè sabem què necessiten les nostres poblacions. D’una altra manera, no podrà ser.
El que passa a la ciutat és molt particular. L’Agència de Salut Pública és una institució que té molt prestigi, que té gent molt potent però que se la veu poc al territori i no pot ser, necessitem sumar els esforços. Fan uns informes molt bons però són uns grans absents al territori. Ens caldria treballar de la mà, tenen un potencial que aportaria molt valor a l’atenció primària.
Demanaria també, per exemple, que les treballadores familiars que facilita l’Ajuntament i que estan cuidant la gent gran als domicilis estiguessin integrades a l’equip d’atenció primària. Tenir una treballadora familiar competent és mitja vida, però hem de poder parlar amb elles, veure’ns, compartir informació. I podria seguir amb la llista.
Segons donava a conèixer el Diario de Teruel, el Jutjat del Social de Terol ha condemnat a les administracions de la Comunitat Autònoma d’Aragó per haver vulnerat els drets dels treballadors durant la pandèmia de la Covid-19. La sentència condemna a la Diputació General d’Aragó, al Servei Aragonès de Salut i a l’Institut Aragonès de Serveis Socials per haver vulnerat els drets dels treballadors i empleats públics de Terol en matèria de prevenció de riscos laborals en no proporcionar-los els equips de protecció individual (EPI) adequats.
La magistrada del jutjat del Social de Terol, Elena Alcalde, ha dictat una sentència en la qual estima la demanda presentada pel sindicat FASAMET i signa la condemna a aquestes administracions públiques a proporcionar els EPI als treballadors de tots els centres sanitaris, unitats sanitàries, centres sociosanitaris o socials, públics, concertats i privats intervinguts, dirigits o coordinats de la província de Terol. En l’àmplia i detallada sentència dictada, la jutge centra el debat jurídic en la tutela de drets fonamentals i la prevenció de riscos laborals i davant de les argumentacions esgrimides per les administracions codemandades, sosté que l’administració autonòmica conserva, dins del seu àmbit de competència, la gestió dels corresponents serveis sanitaris, i ha d’assegurar en tot moment el seu adequat funcionament.
Les condemandes van afirmar que la salut no és un dret fonamental i que per tant no té consistència el plantejat. Davant d’això, la magistrada va respondre dient que «hi ha tan íntima relació entre la salut i la integritat física, i que podria existir vulneració de l’art. 15 de la Constitució, quan es generi un risc greu per a la salut dels treballadors, ometent les obligacions de protecció i prevenció que competeixen a l’ocupador «. En el seu raonament incideix que «la declaració de l’estat d’alarma no comporta la suspensió dels drets fonamentals al·ludits en la demanda com la vida, la integritat física, ni la salut, ni tampoc suposa la suspensió dels drets a la protecció i prevenció de riscos laborals», explica el TSJA.
Davant la premissa de les administracions sobre que ens trobem davant d’un supòsit de força major, imprevisible i inevitable, la magistrada argumenta en contra d’això que «la pandèmia, i en conseqüència la crisi sanitària que ens ocupa, no és un supòsit de força major o risc catastròfic, ni un succés que no hagués pogut preveure o que fos inevitable». Entén que l’Administració va haver d’actuar «segons el principi de precaució, d’acord amb aquest nou ordre que evidenciaven les coordenades exposades» -en referència als reiterats anuncis realitzats per l’OMS – i conclou dient que «va haver de preveure la necessitat de disposar d’abundants EPIS per als sanitaris amb la finalitat de protegir-los enfront del risc de contagi per Covid-19, la qual cosa redundaria en la protecció de la resta de la ciutadania».
La nanotecnologia, la biomedicina i la matemàtica són alguns dels àmbits científics des dels quals s’estan buscant eines i teràpies per combatre la pandèmia de la Covid-19. Dins del món de la recerca a Catalunya, moltes d’aquestes investigacions estan liderades per dones. Aquí us en presentem un recull extret del repositori d’activitat de recerca a Catalunya de la Secretaria d’Universitats i Recerca.
A la recerca d’una ràpida diagnosi
La investigadora Laura Lechuga, de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2), està desenvolupant un dispositiu que permetrà la diagnosi del coronavirus en mitja hora a partir de mostres de saliva. Es tracta d’un nanoxip que conté anticossos. Si a la saliva hi ha virus, aquest s’uneix als anticossos i es detecta amb un feix de llum. Un dels avantatges d’aquest dispositiu és que no serà necessari portar les mostres a cap laboratori, ja que el resultat es recull en un mòbil o tauleta. A més, el projecte preveu també fer seguiment dels reservoris animals de coronavirus, com els ratpenats, per observar i monitorar la seva possible evolució i prevenir futurs brots en humans.
El projecte, anomenat CoNVaT (Combating 2019-nCoV: Advanced Nanobiosensing platforms forPOC global diagnostics and surveillance), es desenvolupa en col·laboració amb el grup de recerca de Jordi Serra Cobo, de la Universitat de Barcelona; el laboratori de Remi Charrel, de la Universitat de Marsella; i el d’Antonino Di Caro, de l’Institut Nacional Italià de Malalties Infeccioses. La recerca compta amb 840 mil milions d’euros finançats per la Comissió Europea i s’espera que duri menys d’un any.
Predir la gravetat de la infecció
Des de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), la doctora Anna Planas busca com preveure quines de les persones infectades per la Covid-19 emmalaltiran de forma greu. Per fer-ho, analitza les variacions genètiques en aquells gens associats a la immunitat innata i compara l’ADN de persones que han patit la malaltia amb gravetat enfront de les que n’han desenvolupat formes lleus. Així intentarà trobar dianes moleculars per a possibles tractaments.
Aquest projecte, l’INMUNGEN-COV-2, que coordina Planas, es realitza en col·laboració amb l’Hospital Clínic i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona (IIBB-CSIC) i és finançat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques.
Un fàrmac ja eficaç en mini-ronyons
La professora Núria Montserrat lidera un grup d’investigació a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) que ha trobat un fàrmac capaç de bloquejar els efectes del virus SARS-CoV-2, origen de la malaltia de la Covid-19. Per aconseguir-lo, ha explorat el bloqueig d’un enzim que és receptor crític per al SARS-CoV-2 i una de les rutes que utilitza aquest virus per entrar al cos que emmalalteix.
Per ara, el tractament ha sigut eficaç en mini-ronyons generats amb tècniques de bioenginyeria a partir de cèl·lules mare humanes. Això ha permès desxifrar com aquest virus interacciona i infecta les cèl·lules humanes del ronyó. La recerca, feta en col·laboració amb l’Hospital Universitari Karolinska a Suècia i la Universitat de Columbia Britànica al Canadà, permetria dissenyar possibles tractaments que poden reduir o atenuar la capacitat del virus de replicar-se en l’organisme humà.
Teràpies per respondre de pressa a les emergències
Juana Díez Anton, professora de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), lidera el disseny d’una nova plataforma basada en el polímer àcid ribonucleic (RNA) que haurà de permetre el desenvolupament ràpid d’antivirals en cas de pandèmia. A més, també es podrien arribar a desenvolupar antivirals d’ampli espectre. L’objectiu del projecte, que es fa en col·laboració amb l’IRTA, és que puguin obtenir teràpies antivirals de resposta ràpida a emergències.
Els anticossos dels professionals sanitaris
La investigadora Sílvia Vidal, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques Sant Pau (IIB Sant Pau), codirigeix amb Josep F. Nomdedeu un projecte per analitzar la resposta a la Covid-19 dels treballadors dels hospitals. Es tracta d’un estudi dels anticossos contra el SARS-CoV-2 presents al plasma de professionals sanitaris.
Els objectius de la investigació són definir la dinàmica de la resposta immune eficaç contra la Covid-19 i identificar-ne poblacions susceptibles i immunes, amb potencials aplicacions sobre pacients crítics. L’estudi es farà amb mostres de sang de tots els treballadors de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Antivirals per bloquejar l’entrada de la Covid-19 als pulmons
A la Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), Maria J. Buzon i Meritxell Genescà coordinen una recerca sobre fàrmacs antivirals, que podrien bloquejar la principal via d’entrada del SARS-CoV-2 en cèl·lules humanes, els pulmons. Com s’ha fet en altres tipus d’estudis, provaran els fàrmacs en teixits vius en cultiu, anomenats explants, de pulmó humà. El fàrmac en qüestió partiria de l’àcid làuric, que ja s’ha demostrat prèviament útil en estudis in vitro. A més, compta amb l’avantatge de ser de baixa toxicitat i preu reduït.
L’epidèmia a les aigües residuals
Mira Petrovic, de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), codirigeix SCOREwater amb Lluís Corominas i Carles Borrego. Aquest projecte analitza la situació epidèmica a Igualada, Manresa i Barcelona a partir de l’aigua residual per fer un seguiment de la propagació de la Covid-19 en cada comunitat.
Ja s’ha demostrat que el virus SARS-CoV-2 és present a la femta i l’orina dels humans, i que aquestes són presents a les aigües residuals. Per això, consideren que és un bon mètode per veure el desenvolupament de l’epidèmia i alhora avaluar l’efectivitat de les depuradores (EDAR) per eliminar aquest virus del circuit de l’aigua.
Prediccions per descongestionar el sistema
Talita Duarte-Salles, de l’Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAP Jordi Gol), conjuntament amb Bonaventura Bolivar, està desenvolupant models per predir les complicacions de pacients amb Covid-19. A partir de casos greus d’infecció vírica, podran classificar els nous malalts de coronavirus per gestionar-los adequadament i descongestionar el sistema sanitari, avaluant la necessitat que el malalt vagi a l’hospital o es quedi a casa, i les condicions necessàries per al seu tractament.
Amb el nom de PREPARE (Platform for European Preparedness Against (Re-)emerging Epidemics), el projecte agrupa diversos investigadors d’arreu d’Europa en un consorci que s’activa davant emergències. Rep finançament de la UE (2014 – 2021) i està coordinat per la Universitat d’Anvers.
La resposta immunològica dels professionals sanitaris
La investigadora Concepció Violan, també de l’Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAP Jordi Gol), juntament amb Pere Torán, lidera un estudi sobre la resposta immunitària en professionals sanitaris infectats per SARS-CoV-2.
D’aquesta manera, volen entendre la infecció en una àrea determinada, identificar individus amb una bona resposta immunològica i estudiar la immunitat adquirida en el període d’un any. Així es podrà optimitzar la gestió dels recursos humans amb criteris sòlids per a la seguretat dels professionals i pacients, i reforçar el sistema sanitari per afrontar la pandèmia i les noves onades de malaltia previstes.
Models matemàtics per optimitzar els centres sanitaris
La crida a la implicació de la comunitat matemàtica s’estructura en cinc grups de treball sobre models epidemiològics predictius: estadístics, de dinàmica de poblacions, de dinàmica de poblacions territorials, de xarxes complexes i d’intel·ligència artificial i xarxes neuronals.
Anticossos per bloquejar la infecció
Giuliana Magri, investigadora de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), lidera un projecte per caracteritzar de les respostes d’anticossos específics pel virus en pacients de Covid-19. D’aquesta manera, pretén generar anticossos monoclonals per al SARS-CoV-2 que es podrien utilitzar com a teràpia per a pacients infectats per ajudar a reduir la propagació del virus a l’interior de les vies respiratòries i, fins i tot, bloquejar la infecció. A més, aquests anticossos també podrien ajudar a prevenir la infecció d’individus d’alt risc, com ara els professionals hospitalaris.
Doble estratègia per inhibir el cicle infecciós
També des de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), la doctora Jana Selent treballa en una doble estratègia per inhibir el cicle infecciós de SARS-CoV-2, bloquejant dues fases diferents de l’entrada de virus en la cèl·lula humana. Es tracta de trobar fàrmacs que impedeixin l’entrada del virus a la cèl·lula, a partir de models 3D computacionals i assajos cel·lulars. Per obtenir-los, està desenvolupant una anàlisi massiva de medicaments ja existents per trobar possibles fàrmacs.
A hores d’ara, amb el cataclisme sanitari i socioeconòmic provocat per la COVID-19, només una vacuna eficaç ens permetrà recuperar la normalitat tal com l’enteníem fa tot just uns mesos. I això passa per la capacitat de la comunitat científica internacional, el sector farmacèutic i biotecnològic, les organitzacions filantròpiques, els partenariats de recerca en salut global i els governs d’unir forces.
L’objectiu ha de ser accelerar al màxim el desenvolupament de les vacunes més prometedores, garantir la seva fabricació a gran escala i assegurar la seva ràpida i equitativa distribució als bilions de persones que hauran de rebre-la, siguin on siguin. Per als que fa dècades que treballen per aconseguir una vacuna contra el VIH, eficaç i globalment accessible, resulta una situació familiar.
Amb l’atenció global centrada en la pandèmia del coronavirus, i la certesa que aquesta vegada tots necessitem una vacuna, tenim una oportunitat única d’explicar com les aliances i capacitats científiques construïdes al llarg de dècades d’inversions a l’R+D de la immunització contra el VIH contribueixen a l’acceleració del desenvolupament d’un model global contra el SARS-CoV-2, i com al seu torn la cerca per VIH ha de sortir reforçada d’aquesta crisi.
El VIH, catalitzador de la vacuna per a la COVID-19
En el seu esforç per prevenir i tractar el VIH, la comunitat científica ha acumulat immensos coneixements sobre el sistema immunitari i les seves respostes davant la infecció durant les últimes dècades, el que al seu torn ha facilitat una comprensió més ràpida de la COVID-19 i els seus mecanismes patògens.
De manera similar, la velocitat rècord en el desenvolupament de candidates vacunals s’ha vist facilitada per l’ús de plataformes tecnològiques desenvolupades durant la investigació en vacunes de la sida. De fet, certs tipus de vacunes actualment en desenvolupament per al coronavirus, com les d’ARN o ADN, o les vacunes de vectors virals, deuen molt del seu desenvolupament inicial a l’R+D en vacunes de VIH.
En el cas concret de IAVI, un programa per desenvolupar una vacuna contra el SARS-CoV-2, es nodreix de l’experiència en l’ús com a plataforma per al desenvolupament de vacunes contra el VIH del virus de l’estomatitis vesicular recombinant (rVSV), i ja s’ha utilitzat amb èxit per dissenyar la primera vacuna aprovada contra l’Ebola.
D’altra banda, els models d’investigació i de finançament desenvolupats per avançar en l’R+D de vacunes contra el VIH i altres grans malalties infeccioses com la tuberculosi i la malària s’inspiren en les formes de col·laboració en el camp del SARS-CoV- 2, en incentivar l’ús d’aliances publicoprivades i posar un èmfasi prioritari en assegurar un accés global i assequible a qualsevol futura vacuna.
Al mateix temps, durant les últimes dècades moltes organitzacions han establert aliances científiques de llarga durada amb centres de recerca clínica i aplicada basats en diversos continents, inclosa l’Àfrica subsahariana. Aquestes institucions tenen àmplia experiència tant en estudis epidemiològics com en assaigs clínics de vacunes i altres intervencions biomèdiques, i suposen un recurs global d’incalculable valor que pot ser immediatament redirigit a la feina en vacunes o tractaments contra la COVID-19.
La feina d’aconseguir una vacuna
L’epidèmia de VIH continua sent un dels reptes més seriosos per a la salut i el desenvolupament globals. Fins el dia d’avui, uns 32 milions de persones han mort de sida i 37 milions viuen amb la infecció per VIH al món. L’accés massiu a antiretrovirals als països amb menys recursos és un èxit sense precedents, però uns 15 milions d’afectats encara no accedeixen a uns fàrmacs que han aconseguit transformar la infecció en una patologia crònica i, fins a cert punt, invisible.
No obstant això, la malaltia continua expandint-se en els països més afectats i entre els més vulnerables. El 2018 es van comptabilitzar un total d’1,7 milions de noves infeccions i van morir unes 770.000 persones de sida. Tot i el relatiu èxit a l’hora d’alentir l’expansió de VIH en alguns llocs, el gran creixement demogràfic en molts països suposa que el total de persones infectades seguirà creixent.
És més, amb la irrupció de la COVID-19, aquestes xifres podrien disparar-se fins a 500.000 morts addicionals només a l’Àfrica subsahariana en dos anys. Per això, una vacuna eficaç és necessària per revertir de forma sostenible l’expansió de VIH.
Després de dècades d’investigació incessant, plena de frustrants retrocessos i emocionants avenços, l’R+D en vacunes de la sida mai havia estat tan productiva i innovadora. Diverses vacunes candidates es troben en assajos clínics avançats i moltes altres en estadis més primerencs del seu desenvolupament preclínic o clínic, incloses més de 40 candidates dissenyades per estimular la producció d’anticossos àmpliament neutralitzants, no neutralitzants, respostes cel·lulars contra el VIH, o alguna combinació d’aquests mecanismes protectors.
Avui, més que mai, podríem dir que no és una qüestió de saber si és possible desenvolupar una vacuna contra la sida, sinó d’amb quina rapidesa aconseguirem aconseguir-la. Sens dubte, mai una vacuna s’havia investigat amb tanta velocitat com amb el coronavirus.
En poc més de tres mesos disposem d’una centena llarga de candidates, es multipliquen les col·laboracions publicoprivades i flueixen els recursos per assegurar que les més prometedores es desenvolupin amb la màxima rapidesa possible i puguin llavors produir-se i distribuir-se massivament i globalment.
La ciència biomèdica sol ser, però, un procés lent, que per florir i donar fruits requereix un suport sòlid i sostingut en el temps.
La investigació d’una vacuna pot ser particularment lenta i difícil, sobretot quan es tracta de virus tan complexos com el VIH, i de malalties que afecten desproporcionadament a persones i països sense recursos.
Esperem que l’extraordinari ímpetu generat al voltant de la recerca d’una vacuna contra la COVID-19 contribueixi al seu torn a augmentar els esforços ja veterans en la immunització contra altres grans epidèmies infeccioses i a garantir que el món aconsegueixi, d’una vegada per totes, una vacuna contra la sida.
Al llarg del mes de març i principis del mes d’abril d’aquest any l’epidèmia de COVID-19 es va transmetre de manera exponencial entre la població de Catalunya, amb un alentiment en dies posteriors possiblement associat a la implantació del confinament de la població.
Un fet rellevant per entendre l’evolució de la malaltia, però també per dissenyar quina hauria de ser l’estratègia més adequada per dur a terme el desconfinament, és la distribució geogràfica de la propagació de l’epidèmia. Com ha anat mostrant l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) utilitzant les dades del Registre COVID-19 del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la taxa de casos positius acumulats varia substancialment entre Àrees Bàsiques de Salut (ABS) i entre municipis.
En diferents treballs, disponibles a la pàgina web del Grup d’Anàlisi Quantitativa Regional (AQR) de la Universitat de Barcelona, hem analitzat la possible associació entre la propagació territorial de la malaltia i diferents factors apuntats en l’estudi d’altres epidèmies prèvies. En aquest article es resumeixen els principals resultats obtinguts fins ara.
Densitat de població
En primer lloc, hi ha diversos motius pels quals la incidència de la COVID-19 pot ser més elevada en àrees densament poblades, motius que han justificat l’estratègia de confinament estricte adoptada al nostre país. Una major concentració de la població en el territori afavoreix la interacció i els contactes a la vida diària dels individus, cosa que resulta essencial per a la ràpida transmissió de la malaltia.
Així mateix, l’ús de transport públic pot haver estat determinant en la ràpida propagació de la COVID-19, i es dona una clara relació entre dotació i utilització de transport públic (accés a metro, trens de rodalia, servei d’autobús) i densitat de població.
Finalment, fins i tot la superfície dels habitatges podria tenir un paper en la propagació entre membres de la llar, ja que aquesta tendeix a ser menor en les àrees més poblades. Els resultats de la nostra anàlisi suggereixen que duplicar la densitat de població duu a un increment d’entre el 5% i el 10% en la taxa de casos de COVID-19, després de controlar per la influència d’altres factors. Aquest resultat pot ser particularment important tant per al seguiment de possibles onades futures de l’epidèmia, com per a l’organització del desconfinament de la població.
Condicions meteorològiques i contaminació atmosfèrica
Les dades internacionals han mostrat clarament una major expansió de la SARS-Cov-2 en un ampli corredor est-oest situat entre el paral·lel 30 N i el paral·lel 50 N, zones caracteritzades per tenir temperatures mitjanes situades entre els 5 °C i 11 °C i nivells d’humitat relativa entre el 50 i el 70%.
Els nostres resultats assenyalen la importància de les condicions meteorològiques durant la fase de contagi de la malaltia, com també han trobat altres estudis (aquí i aquí), si bé l’evidència internacional no és concloent.
En concret, en aquelles zones amb majors temperatures mitjanes i majors nivells d’humitat relativa s’observa una reducció de la taxa de contagi mantenint igual la resta dels factors. Així doncs, l’augment de temperatures durant els pròxims mesos podria ajudar a contenir l’expansió del coronavirus durant el període de desconfinament. Ara bé, el fet que la humitat relativa decreixi en les zones de l’interior a mesura que ens acostem al període estival podria compensar part de l’efecte associat a la temperatura.
Diferents estudis han mostrat també evidència sobre la influència de la contaminació atmosfèrica en la propagació i expansió d’epidèmies anteriors (per exemple, la SARS) i sobre la major mortalitat als Estats Units i Itàlia en el cas de la COVID-19. La nostra anàlisi també mostra una associació negativa entre els nivells de concentració de PM10 i N0₂ sobre la taxa de contagi.
En concret, un augment d’un 1% en la concentració d’aquests contaminants faria augmentar la taxa de contagi pràcticament la mateixa proporció. Tenint en compte que durant la fase de confinament els nivells de contaminació s’han reduït de manera considerable, la recuperació de nivells previs a causa de la reactivació econòmica podria representar un risc important per als habitants de les zones més exposades a aquests contaminants davant futurs rebrots de l’epidèmia.
Privació socioeconòmica
Finalment, diversos estudis (per exemple, aquí i aquí) també han mostrat com la variació espacial en la propagació i en l’impacte d’altres malalties infeccioses, com la grip espanyola de 1918, va estar relacionada amb el nivell de renda de cada territori, la seva taxa d’atur i el nivell educatiu de la seva població.
A tall d’exemple, es pot suposar que la malaltia es va estendre més ràpida i intensament en aquells llocs que concentren menys població de renda elevada, en què un nombre elevat de la població treballa en activitats on les interaccions amb altres persones són freqüents i intenses, i que a més tendeixen a utilitzar habitualment el transport públic. També es pot argumentar que les mesures d’auto prevenció i protecció podrien haver estat menys habituals allà on, en termes relatius, hi ha un percentatge de la població amb nivells educatius més baixos.
De fet, l’evidència que hem obtingut per a les Àrees Bàsiques de Salut a Catalunya (una unitat territorial amb un ampli detall per a zones urbanes) suggereix una associació positiva entre el nivell de privació socioeconòmic i la taxa de contagi, especialment quan aquesta última assoleix valors elevats. Aquest resultat és consistent amb els nivells molt elevats de propagació de la malaltia en les zones de l’àrea metropolitana de Barcelona que tradicionalment presenten poblacions amb un alt grau de privació socioeconòmica.
A favor d’un desconfinament asimètric
En síntesi, encara que es tracti d’una investigació encara en curs, els resultats obtinguts fins ara donen suport a dur a terme un desconfinament asimètric considerant tant les característiques dels diferents territoris com la influència que la tornada a la normalitat pot tenir sobre algun dels factors analitzats (per exemple, la contaminació atmosfèrica) i que hauria de ser tingut en compte a l’hora de dissenyar l’estratègia més adequada.
En tot cas, és important reconèixer la complexitat de l’asimetria territorial, atès que els desplaçaments per treball i estudis de persones que resideixen en zones amb, en principi, diferents nivells de vulnerabilitat podrien facilitar la transmissió generalitzada de rebrots de l’epidèmia.
En conseqüència, els fluxos habituals de persones entre les diferents zones haurien d’intervenir en l’equació, per exemple mitjançant la consideració de les àrees delimitades pels mercats de treball locals i no basant-se en delimitacions purament administratives.
Aquest article es va publicar originalment a The Conversation. Els autors són Raul Ramos Lobo, Alessia Matano, Alicia García, Antonio Di Paol, Enrique López Bazo, Ernest Pons Fanals, Jordi López-Tamayo, Jordi Suriñach, Josep Lluís Carrion-i-Silvestre, Rosina Moreno Serrano i Vicente Royuela,investigadors de la Universitat de Barcelona.
Les primeres anàlisis realitzades amb plasma de persones exposades a la SARS-CoV-2 i amb anticossos neutralitzants contra el virus suggereixen que gairebé la meitat de les persones que han patit la infecció de manera lleu o asimptomàtica tenen un nivell molt baix d’aquests anticossos.
Per això, els experts subratllen la necessitat que tothom mantingui les mesures d’higiene i distanciament social, ja que la presència d’aquests anticossos podria no garantir la immunitat davant el coronavirus. No obstant això, aquesta tendència es reverteix en les persones que han patit la malaltia de manera greu, que presenten fins a 10 vegades més anticossos que els individus amb infecció lleu.
Són les dades preliminars del consorci format per l’Institut d’Investigació de la Sida IrsiCaixa, el Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) i el Barcelona Supercomputing Center (BSC), amb el suport de la farmacèutica Grifols.
Fins al moment, els científics han analitzat en laboratoris d’alt nivell de bioseguretat del CReSA les dades d’un conjunt de 111 mostres de plasma de persones que han generat anticossos contra el SARS-CoV-2 i que van experimentar diferents graus de gravetat de la malaltia.
Segons els resultats, un 44% dels 29 individus que van patir infecció lleu tenen actualment nivells d’anticossos per sota el límit de detecció fiable. D’aquests, la meitat no presenten cap activitat neutralitzant, per la qual cosa resulten indistingibles dels controls no infectats. En canvi, el 56% restant ha generat anticossos per sobre del llindar de detecció.
«Caldrà estudiar el perquè d’aquestes diferències, però mentrestant donar positiu en un test no assegura immunitat enfront de virus», adverteix Julià Blanco, investigador d’IrsiCaixa i l’Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol, que lidera el projecte d’una vacuna contra el SARS-CoV-2.
Deu dies per generar resposta immunitària
Les persones que van ser hospitalitzades van generar la resposta aproximadament deu dies després de l’aparició de símptomes i van desenvolupar unes 10 vegades més anticossos neutralitzants que les que van tenir una evolució clínica lleu.
«Probablement això es deu al fet que el seu sistema immunitari ha estat exposat a una quantitat més elevada de virus i això ha fet que reaccioni d’una manera més potent», indica Blanc.
Així, els autors alerten que la presència d’anticossos per si mateixa podria no garantir la immunitat davant d’una segona infecció, i subratllen la necessitat que tothom mantingui les mesures de precaució bàsiques: higiene de mans, ús de mascaretes i distanciament social.
Altres factors implicats
Els investigadors també apunten que, en el cas de les persones que van passar la infecció d’una manera lleu, la manca d’anticossos podria suggerir que altres factors immunològics han aconseguit controlar la replicació del virus.
En primer lloc, la immunitat innata -la resposta immunitària genèrica-, no específica contra un patogen concret i que no és a llarg termini. I en segon lloc, la immunitat cel·lular, aquella exercida pels limfòcits T i que pot destruir els patògens residents dins de cèl·lules, on no arriben els anticossos.
«Tot això s’ha de continuar estudiant», adverteix Bonaventura Clotet, director d’IrsiCaixa. «Però encara que es demostri que la contenció de la primera infecció va ser gràcies a aquests factors, no sabem si seran igual d’eficaços en el cas d’una segona exposició a virus», conclou.
Pensar que la teva família no pugui venir a acomiadar-te, ni al teu enterrament, això és horrible.
-Som filles de la guerra, estem en el final de les nostres vides, i just quan hauríem de tenir alegria, arriba això. Tenim un final molt trist.
Entrar a residències de gent gran aquests dies és submergir-se en un joc de miralls en què fes més por la claredat amb la qual reflecteixen la societat que deixem fora que la constatació de la traça de mort que ha deixat en els seus passadissos virus pandèmic.
Estem en l’epicentre de la major crisi sociosanitària que ha viscut Espanya des de la Guerra Civil: 18.300 de les 27.800 persones que han mort oficialment per COVID-19 a Espanya ho han fet en geriàtric s. El 66%. «Gairebé com una neteja ètnica, però dels nostres majors», etziba gairebé amb incredulitat Òscar Camps, director de l’ONG Proactiva Open Arms, els voluntaris han realitzat en aquests dos mesos d’estat d’alarma uns 15.000 tests i 2.500 proves per a un assaig clínic en gairebé 300 residències catalanes.
Des de la seva dimensió microscòpica, el virus gerontocida ens ha obligat a mirar de cara a un dels nostres majors tabús com a societat: què estem fent amb la nostra gent gran.
***
Zona d’aïllament a la residència El Mirador de Mataró (PS)
Una cortina de plàstic divideix el passadís de la primera planta de la residència El mirador de Mataró: a un costat els malalts; a l’altre, els altres malalts, els que presenten possibles símptomes de COVID-19. «Zona d’aïllament» indica un rètol que recorda als que es troben en les torres d’alta tensió. Però en aquest cas no es pot esquivar. Per avançar, cal tocar: tocar com es toca tot aquí: el mínim, amb guants, amb el vestit protector amb aquest nom, EPI, que hem incorporat al nostre vocabulari -com ‘confinament’ o ‘distanciament social’-, i que dibuixa aquesta nova normalitat marciana de les residències en què les sabates es cobreixen amb fundes i les màscares millor si són dobles … Envasats gairebé al buit per protegir-nos, però sobretot per protegir els que fa setmanes que no veuen les boques que els parlen o les mans que els toquen: les mateixes que, saben, seran les últimes que els acompanyin i donin alè si acaben morint.
A la primera habitació d’aquesta zona d’aïllament, dues dones assegudes en unes butaques obren la boca perquè dos voluntaris de l’ONG Proactiva prenguin mostres. Després de dies de pluja, la llum blanca matinal inunda la sala donant-li una aparença quirúrgica. El pilot Iñaki Rullan, que també va participar en missions de rescat a la Mediterrània, els diu «Guapa», «Com estàs?», «Només serà un moment». Té el do de transmetre pau i confiança en els pocs segons que triga a introduir un frotis en les seves goles primer, i al nas després.
La dona manté un somriure que sembla suspesa en l’aire amb pinces, mentre els seus ulls el miren des de molt lluny. Murmura unes paraules incomprensibles. Al seu costat, una altra voluntària, més jove, realitza la mateixa operació a la companya d’habitació. Només aquest matí i en aquest centre han pres més de 120 mostres.
Realització de test de COVID-19 a residents a la zona d’aïllament del Mirador de Mataró (PS)
Després de cada test, canvi de guants, desinfecció de mans, etiquetatge del tub en el qual guarden la mostra. Unes provetes de la mida d’un dit cor que també contenen la fragilitat d’un Estat que per quan va arribar la pandèmia -llargament anunciada per científics en els darrers anys-, ja estava tan afeblit per les retallades que va haver de recórrer a la societat civil per a alguna cosa tan bàsic com prendre proves als seus col·lectius més exposats al contagi.
***
Pepita Serra Grau, 93 anys, i Carmen Lecha Badia, 94, viuen confinades al seu apartament a la tercera planta, destinada als residents autònoms i sans. Recorden com de bo els sabia el pa dur sucat en oli i vinagre durant la guerra i la postguerra, el fred que feia als matins quan anaven a treballar a la fàbrica amb 14 anys, com d’enamorades es van casar amb els seus esposos, als que segueixen trobant a faltar cada dia…. I també, com fa dos anys, després de problemes de salut, van decidir internar-se en aquesta residència -que ja coneixien com a usuàries del seu centre de dia- per no condicionar les vides de les seves filles. En els seus ventres arrelen 2 frondosos arbres genealògics: sengles fills i filles, néts, nétes i besnéts.
Aquí, en aquest salonet que comparteixen al costat d’una habitació amb dos llits, es van fer, primer, companyes. Després, amigues. I durant aquest confinament, salvadores mútues del seny enfront de la soledat.
Fa unes setmanes, Carmen es va trobar malament. Els símptomes podien ser de COVID-19, pel que va ser traslladada a la primera planta i aïllada en una habitació. «Vaig passar molta por. No per morir, perquè morir-me m’he de morir algun dia». I totes dues esclaten en rialles, abans que les paraules se’ls torni a embussar en aquest forat negre que hi ha entre el pit i la gola. «Pensar que els meus fills, néts i besnéts no poguessin acomiadar-se de mi, que no tornaria a veure’ls una última vegada, que no anaven a poder anar al meu enterrament…».
Carmen va tenir sort, no tenia coronavirus, i després de dues setmanes, va poder tornar a la seva habitació, amb Pepita. Es consolen mútuament davant la incertesa de no saber si algun dia podran tornar a passar els caps de setmana al costat dels seus familiars. «Això va per llarg, i els últims a recobrar la llibertat serem la gent gran. En aquells dies, potser, ja no som aquí», lamenten.
La por és l’emoció que millor defineix els efectes d’aquesta pandèmia: és la paraula que més vegades apareix en cada conversa que he mantingut amb les persones que més de prop estan veient aquest virus. Una por que rarament és a la mateixa malaltia o la mort i gairebé sempre a com pot afectar a altres persones, especialment a les més estimades. D’aquesta pandèmia no sortirem sent millors, potser més temorosos i segur, la majoria, més pobres. Però sí que hauríem de recordar el que va il·luminar la flama d’aquesta por: tan diferent en cada col·lectiu, i tan igual en l’esvoranc que produeix l‘‘estúpida idea de no tornar a veure’t’, com va titular una de les seves novel·les Rosa Montero.
«Ahir va venir la meva filla», diu Carme, saludant amb la mà cap a la mateixa finestra per la qual la va veure ahir, darrere dels arbustos del carril que voreja el geriàtric. «Però no és el mateix», afegeix. I es queda amb el braç suspès mirant al no-res.
No es parla de la síndrome posttraumàtica que patiran la gent gran després d’aquest confinament perquè es dóna per descomptat que viuran poc temps per patir-ho. Com si el temps valgués menys, durés el mateix o es mesurés igual quan contemples la mort des de la vida. Com si el seu dolor no mereixés consol perquè pugui ser breu. Com si el dolor transcorre al ritme de les manetes d’un rellotge. Com si Carmen i Pepita no poguessin viure una dècada més, per molt que elles insisteixin que no els agradaria «perquè encara que ens vegis bé aquí, no és el mateix, trobem a faltar a la nostra família», explica Pepita abans de mostrar fotos dels seus fills, que els truquen als seus mòbils durant el transcurs de l’entrevista. Són dues dones estimades, que no canviarien res de les seves vides, subratllen … «Però ara això», repeteixen.
«La veritat és que ens estimem molt. I em ve a veure a l’hospital, eh?», Deixa anar enmig de la conversa Pepita. «Em van haver de dur a veure-la perquè no parava de plorar i després diu que sóc una pesada. Serà possible?», Li respon Carmen fent-li una ganyota abans de tornar la mirada a Andrea, treballadora del centre. «Si no fos per aquests tresors que ens cuiden així de bé…», li diu Pepita. Hi ha amors que no es poden fingir. I entre elles n’hi ha.
Residència El Mirador de Mataró (PS)
Des de la terrassa d’aquesta residència, privada amb places concertades amb la Generalitat, Carme i Pepita observen cada vegada que poden la Mediterrània, les muntanyes florides de romaní, farigola i altres arbustos silvestres, mentre se succeeixen aniversaris dels seus descendents que feliciten i canten per telèfon, amb la certesa que mai es repetiran. «Quantes vegades més miraràs sortir la lluna plena? Potser vint. I, no obstant, tot sembla il·limitat», escrivia Paul Bowles i recordava recentment en una columna sobre el confinament Leila Guerriero.
***
La directora de l’Asil Torrent, Maria Dolors Serrano Navarro, es presenta voluntària per a l’assaig clínic amb el qual col·labora Proactiva (PS)
-He hagut de començar a prendre ansiolítics per poder dormir perquè l’angoixa és molt gran-, explica una auxiliar sociosanitària a l’equip de dues voluntàries i un voluntari de Proactiva que prenen mostres en l’Asil Torrent, a Arenys de Mar, a la província de Barcelona.
Les treballadores de les quatre residències visitades, en la seva immensa majoria dones, comencen a ressentir per l’esgotament i estrès dels últims dos mesos. Durant les primeres setmanes d’estat de l’alarma, no comptaven amb vestits de protecció, ni guants, ni màscares, ni res. El pes de saber que podien i poden introduir el virus en els geriàtrics i, conseqüentment, produir la mort dels seus residents és massa per a qualsevol.
-Cada dia que passava sense que tinguéssim un sol cas, l’esperança creixia. Però ara que ja hem tingut morts de residents i companyes contagiades, resulta cada vegada més difícil. Els usuaris estan cada vegada més angoixats, els seus familiars ens pregunten i no sabem què dir-los més que fem tot el possible. Intentem protegir-nos i farem tot el possible per superar aquesta situació-, explica una de les seves infermeres, la identitat, com el de totes les entrevistades, ometem per respecte a la seva intimitat.
Aquesta dona d’uns 40 anys té clar que «quan tot això passi, necessitarem suport psicològic. Sento molta ansietat, tinc sobretot molta set, serà per això». Però ningú sap quan passarà «tot això».
Una voluntària de Proactiva realitza un test a una treballadora d’Asil Torrent, a Arenys de Mar (PS)
Fa tot just tres dies, durant el primer control realitzat per un equip mèdic de la Generalitat, van saber que tres dels seus companyes estaven contagiades, però eren asimptomàtiques. Fins a aquest moment, algunes havien treballat braç a braç amb elles: atenent la gent gran, repartint el menjar, fent torns de vigilància… En els últims quatre dies, han mort a l’almenys tres residents amb símptomes de coronavirus. Mentre esperen el seu torn per ser ateses per l’equip de Proactiva, la tensió és evident. Algunes fumen a l’exterior de la instal·lació, algunes tenen els ulls vidriosos; altres, sota les gorres i les mascaretes, mostren rostres brillants amb una suor de totes totes fred.
-Quan va ser l’última vegada que va estar amb algú que pogués estar contagiat?, pregunta a cadascuna Toni Melajoki, un activista portuguès amb dècades d’experiència com fixer de periodistes en diversos països africans que, davant la impossibilitat de viatjar a aquest continent a hores d’ara, dedica cada dia de la setmana a aquestes tasques com a voluntari d’Open Arms.
«Ahir», «Aquesta nit», «Ara mateix, vinc d’estar atenent als residents», responen una rere l’altra les tècniques. Amb diferents paraules, amb el mateix rictus angoixat i crispat.
La por principal de les treballadores de les residències tampoc és a contagiar-se i morir, o al fet que els seus familiars no puguin acomiadar. Tot i que n’hi ha joves, de mitjana edat i també en la seixantena, i que són conscients que ningú està fora de perill de les conseqüències més fatals d’aquest virus, la seva por és a ser elles les que facin de corretja de transmissió d’aquesta xarxa d’aranya de contagis que ha posat en escac al món.
Terror a contagiar les seves parelles, fills i, sobretot, als seus pares i mares. Per això algunes viuen a la residència i altres en pisos compartits amb companyes de treball. Però també por a contagiar als avis, la fórmula que fan servir moltes per referir-se als residents. També a seguir veient-los morir d’un dia per l’altre sense poder fer res per evitar-ho. Por a no saber quant de temps durarà aquesta situació en què el seu treball, pobrament remunerat, no pesi tant com l’espasa de Dàmocles.
-Jo no puc deixar de viure a casa meva perquè he de tenir cura de les meves dues filles-, diu un.
-Si ens trobem amb més residents contagiats, em plantejaria deixar la feina. Visc amb el meu marit i el meu fill. I aquesta por a encomanar sempre està aquí-, explica una altra, d’origen llatinoamericà, com moltes de les que treballen en el sector de cures a Espanya.
Una cuidadora conversa amb una resident (Oriol Daviu / Fotomovimiento)
L’equip de Proactiva els explica una a una que, a més de fer-los els tests, estan prenent proves a aquelles persones que vulguin participar en un assaig clínic dirigit per Oriol Mitjá, investigador de la Fundació Lluita contra el VIH i les malalties infeccioses, i desenvolupat en col·laboració amb l’Institut Català de Salut i l’Hospital Germans Trias i Pujol, entre altres entitats. L’objectiu és esbrinar si la hidroxicloroquina, un medicament que s’empra per a combatre la malària, redueix la càrrega vírica entre les persones contagiades per COVID-19 i per tant, la seva capacitat de contagiar, així com si protegeix a les no contagiades. En cas de voler participar, hauran de prendre-ho durant dues setmanes, en les que se’ls prendrà proves en dues ocasions.
A l’Asil Torrent, més del 90% de les treballadores consultades accepta participar.
-Tot el que estigui a les meves mans per frenar aquesta pandèmia-, respon la majoria, amb diferents paraules, i, en moltes ocasions, amb la mateixa angoixa condensada al lacrimal.
Els resultats es coneixeran en les pròximes setmanes, quan, esperen, en els geriàtrics ja no serà tan habitual veure arribar ambulàncies i cotxes funeraris a les seves instal·lacions. I això que la mort és una presència habitual aquí. Però res comparat al que s’ha viscut aquests dies.
***
El pàrquing del tanatori de Collserola convertit en dipòsit de cadàvers per conservar els cadàvers fins que són traslladats als crematoris i el cementiri de Barcelona (PS)
-Hem viscut 45 dies devastadors, semblava que estiguéssim en guerra. No paraven de venir ambulàncies amb difunts dins. Era com una roda: arribaven, descarregaven, se n’anaven, tornaven i així les 24 hores.
Jordi Fernández Ruiz és el responsable de tanatopractors de Serveis Funeraris de Barcelona, pertanyents a l’empresa Mémora. Atesa al que estava passant en ciutats com Madrid, on es van haver d’habilitar espais com el Palau d’Hivern per albergar els cadàvers, es va habilitar el pàrquing d’un quilòmetre quadrat del seu tanatori de Collserola per acollir els fins a 190 cadàvers que arribaven diàriament de l’àrea de Barcelona. La mitjana en circumstàncies normals era d’uns 35.
Malgrat que fos resplendeix un dia primaveral, fa fred entre els seus murs de formigó. No és només per estar envoltats de més de 200 taüts. Els refrigeradors mantenen l’espai a sis graus per a la correcta conservació dels cossos abans que siguin traslladats als crematoris i cementiris de la ciutat comtal. Entre les files de fèretres apilats en lleixes, ara que la famosa corba s’ha aplanat, hi ha passadissos, hi ha espai. Hi va haver dies en què no va ser així.
-Les ambulàncies estan adaptades per traslladar fins a quatre cossos. Va arribar un dia en què vam arribar a tenir 500 caixes, no es veia el terra: en cada buit hi havia un taüt, i en cada un d’ells, una vida, i amb cada vida una família que no havia pogut acomiadar adequadament. Quan tornaves a casa, et tornaven totes aquestes imatges i et donava la baixona-, recorda Jordi, tanatopraxista amb més de 16 anys d’experiència en la higienització, conservació, embalsamament, restauració, reconstrucció i cura estètica del cadàver.
Una tasca que han seguit desenvolupant escrupolosament durant aquestes setmanes d’infern. Encara que ningú anés a veure’ls, encara que quan els cotxes fúnebres arribaven al cementiri de Barcelona i algunes famílies es «tiraven sobre el xofer preguntant si portaven les restes dels seus éssers estimats», com recorda Jordi, no poguessin mostrar-ho per apaivagar aquest duel trencat que suposa acomiadar el pare o la mare quan és traslladat a l’hospital i mai més tornar a veure’ls. Ni vius ni morts.
-Han estat 45 dies devastadors. Fins i tot per als que treballem diàriament amb la mort, hi ha un abans i un després. La ment no és capaç de processar encara el que ha passat.
El que ha passat és que en només dos mesos, a Espanya han estat registrades més de 27.000 morts per coronavirus. Si es pogués comptabilitzar totes les persones a les quals no se’ls va poder realitzar el test per la seva escassetat, i a totes aquelles amb altres patologies prèvies que es van complicar fins a la mort pel virus, la xifra seria molt més gran.
El que ha passat és que els seus familiars van haver d’acceptar que fossin incinerats i enterrats sense poder constatar que els que estaven en aquestes urnes i taüts, eren els seus éssers estimats.
El que ha passat és que a tot aquest drama humanitari s’ha sumat l’angoixa per l’enfonsament d’un sistema econòmic que es presentava com imbatible, i per al qual hi ha hagut prou amb una pandèmia i una aturada d’unes setmanes perquè ens enfrontem a la major crisi econòmica des de la fi de la Guerra Civil espanyola.
El que ha passat és que res ha acabat: els experts i expertes adverteixen de noves onades de contagis en els propers mesos.
***
Al pàrquing del tanatori de Collserola, tot i que ara hi ha buits en el sòl i que les ambulàncies ja no arriben amb fins a quatre cadàvers, la mort provocada per la COVID-19 segueix movent-se entre les seves columnes*. Els treballadors carreguen els calaixos als cotxes fúnebres, mentre arriben nous. Els uns, de color caoba i tiradors daurats; altres, de color roure i tiradors metàl·lics mat; altres, color pi natural.
Igual que la COVID-19 sí que entén de classes socials i es contagia més i provoca més morts en els barris de classe obrera, habitats per treballadors que no poden permetre deixar d’assistir als seus treballs, el taüt en què són enterrades les seves víctimes també diu molt del nivell de vida de què van poder gaudir. Com les residències.
***
Un equip de Proactiva trasllada a una dona d’una residència a un dels hotels medicalitzats a Barcelona (Oriol Daviu / Fotomovimiento)
-Quina pena que no puguis veure la meva habitació perquè tinc unes vistes estupendes del mar-, explica Anna Rivas Vallès, qui com Carmen i Pepita, va decidir ingressar en una residència, en aquest cas a la Casa Benèfica del Masnou, per preservar la independència dels seus fills. Coneixia bé aquest centre perquè durant la seva vida laboral, va fabricar part del mobiliari que ara gaudeix com a usuària, quan gestionava una fusteria al costat del seu marit. Com moltes de les usuàries de residències, comptabilitza els anys que porta en elles a partir de la mort dels seus esposos. A Espanya, les dones tenen una esperança de vida en néixer de 85,9 anys, i els homes de 80,5 anys.
Anna repassa la seva vida asseguda en una taula de pedra, al jardí que envolta l’edifici, i sota l’ombra d’un avet amb més anys que ella. Des d’aquí, ha pogut saludar els seus fills i nores quan han vingut a veure-la i li manaven petons des de l’altre costat del carrer. El seu excel·lent estat físic i psicològic li permeten suportar el confinament refugiada a la lectura, a la qual es va aficionar quan sent una adolescent va començar a treballar com taquigrafista en una empresa.
A uns metres, al hall, un altre equip de Proactiva realitza tests a les treballadores, primer, i als residents després. Entre aquests, algunes monges jubilades de l’orde religiós les Carmelites de Sant Josep, que gestiona el geriàtric al costat d’una associació. L’entitat té, com les altres residències visitades, places concertades, el que les converteix en espais en què conviuen persones de diferents classes socials, que es poden intuir, encara que no confirmar, per les seves vestimentes.
Però no totes les residències, ni públiques ni privades, com hem comprovat, compten amb aquesta qualitat a les seves instal·lacions. Moltes persones, després d’una vida de treball, sacrificis i lliurament als seus éssers estimats, acaben els seus dies en petites habitacions compartides, amb poca il·luminació, sense banys propis, amb els seus quadres, fotos i records poblant cada centímetre dels pocs metres de parets entre els que passen bona part del dia mirant la tele o mirant per la finestra, encara que semblés que el que realment estan veient està dins: els records. Almenys, fins que comencen a evaporar-se.
***
(Oriol Daviu / Fotomovimiento)
La vellesa no és homogènia, però en una residència, poques vegades s’escapa a la tristesa. I més en aquest context en el qual poc s’escapa de la tristesa o, almenys, la mélancovid, com va definir l’estat d’ànim global el diari francès Libération en una de les seves portades. Però entrar en una residència, sigui quan sigui, té alguna cosa de xoc contra el nostre imaginari col·lectiu. En ell, l’ancianitat es vincula amb la figura dels avis i àvies, aquests éssers als quals la vida els dóna una segona oportunitat per gaudir, per primera vegada, de la infància, i que es converteixen en els herois dels seus néts; ser ancià també ens ressona a la saviesa que donen els cabells blancs.
Però la vellesa, la vellesa a la que menys volem mirar, són també cossos que ja no parlen, que no caminen, que no miren a l’interlocutor que busca la seva atenció; boques que es resisteixen a obrir-se per prendre una pastilla o perquè una espècie d’astronauta arrossegament un frotis per les seves goles per determinar si el que els pot matar és un nou virus o les malalties cròniques que porten anys patint.
La vellesa són cossos que han parit, criat, o treballat dins i fora de casa a preu fet. Cossos adolorits i deformats als quals els seus amos volen deixar enrere. Cossos que en alguns casos, molts, abans de la pandèmia, ja no eren visitats pels seus familiars, ni besats, ni acariciats. I que si per alguna cosa recorden que són cossos que també mereixen ser tocats és gràcies a les treballadores de les residències.
Equip de Proactiva fa tests als residents de la Casa de Beneficència de Masnou, Barcelona (PS)Equip de Proactiva fa tests als residents de la Casa de Beneficència de Masnou, Barcelona (PS)
-Carinyo, anem, que només serà un segon-, li diu una cuidadora a una dona gran a la que porta del braç, amb mans nues, sense guants, fins a la cadira en la que serà atesa per una voluntària de Proactiva.
-Però que bé està vostè per als 95 anys que té-, li diu una estudiant de Medicina que des que va començar l’estat d’alarma passa els seus dies recorrent les residències amb aquesta ONG que va néixer per salvar vides migrants a la Mediterrània. I que ara insufla també vida, encara que sigui sembrant esperança que en la ciència està la sortida a aquest aïllament, a hores d’existències suspeses.
***
-Amb el seguiment dels tests per a l’assaig clínic estem veient que residències que no tenien cap cas positiu, en el transcurs de tres dies veuen morir a 20 residents o més. Els sanitaris dels hospitals i tècnics de les residències són conscients del que està passant, però em temo que la ciutadania no-, lamenta Toni, voluntari de Proactiva.
Toni entén que al principi de l’estat d’alarma s’evités alertar la ciutadania, «tenint en compte el que va passar en els supermercats amb productes com el paper higiènic». Però a partir d’aquí, considera que «els mitjans de comunicació han alleugerit els efectes de la pandèmia: la gent no és conscient del que està passant; si no, no estaria corrent en grup pel carrer o fent barbacoes. Perquè si és conscient i ho fan, llavors és molt més greu», conclou, abans de pujar un matí més a la furgoneta amb altres dos voluntaris cap a una residència.
***
-Aquesta pandèmia ens ha donat una bufetada a nivell universal: a totes les classes socials i a tot el món. Les residències són un lloc bastant sòrdid de per si, aparcar a la gent gran en determinats llocs ja ho és. Però abandonar-los d’aquesta manera i veure’ls morir sols, resulta encara més cruel. És com la Mediterrània: una cosa que no volem veure, el silenciem perquè no se sàpiga. Aquestes residències tenen uns recursos humans que també estan afectats per la COVID, que estan de baixa. Ja en condicions normals tenen els seus més i els seus menys, però en aquest context són catastròfiques-, denuncia Òscar Camps, director de Proactiva, amb la mateixa contundència amb què denuncia les polítiques genocides de la UE i els seus governs contra les persones migrants.
Ho fa a la seu de l’ONG, enmig de l’enrenou diari en el qual porten immersos setmanes per donar suport en el control d’aquesta pandèmia. Una qüestió a la qual dedicarem un reportatge en els pròxims dies.
***
María José Carcelén és presidenta de la plataforma 5+1, que porta des de 2017 denunciant a Catalunya la privatització de les residències i les seves mancances.»Quan vam veure el que estava passant a Itàlia i Madrid vam contactar amb la Generalitat perquè sabíem que els centres per a majors d’aquí no anaven a resistir aquesta situació d’emergència: parlàvem de la manca de personal prèvia que no complia amb la ràtio per residents, de la manca d’equipament mèdic i de servei mèdic 24 hores, de l’escassetat d’espai perquè pràcticament totes les habitacions són dobles, de manera que no es podria fer l’aïllament. La primera mesura que exigim era dotar d’EPI als treballadors perquè no hi havia manera que mantinguessin la distància de seguretat amb la gent gran. Si no tens EPI és evident que el virus va entrar a les residències amb els treballadors», sosté.
I així va ser.
Catalunya ha estat, només per darrere de Madrid, on més persones han mort a les residències segons les dades proporcionades per la pròpia comunitat. I cal tenir en compte que només es comptabilitzen aquells als quals se’ls va realitzar el test -i va donar positiu-, una minoria, o van morir amb símptomes molt evidents de COVID-19. Més de 3.400, el 57% del total de la comunitat, segons ha publicat RTVE.es. A més, l’ens públic informa que el Departament de Salut de la Generalitat ha comunicat que fins ara són 13.196 les persones diagnosticades de coronavirus en geriàtrics i 35.931 són casos sospitosos. La Fiscalia General de l’Estat ha obert 140 diligències penals a residències, de les quals 69 es troben a la Comunitat de Madrid i 24 a Catalunya.
En el seu últim informe, publicat la setmana passada, el Defensor el Poble ha tornat a exposar que «el model de residències necessita una revisió profunda per aconseguir que hi hagi un nombre suficient de places i en què es presti una atenció de qualitat centrada en l’individu, la seva dignitat i els seus drets». Per a això, seria fonamental que s’augmentin les inspeccions i que es garanteixi l’atenció mèdica i d’infermeria en els centres.
Equip de Proactiva fa tests als residents de la Casa de Beneficència de Masnou, Barcelona (PS)
***
-La meva filla i el meu gendre van plorar quan els vaig dir que em venia a la residència. Però ara em diuen que vaig ser molt generosa per haver-ho fet per deixar-los lliures. Només em penedeixo d’haver-ho fet tan aviat: porto aquí 14 anys.
Rosa (nom fictici per preservar la seva identitat) té 78 anys. Pregunta si l’home de l’habitació d’enfront segueix viu. Tem que aquesta tos que sentia de lluny, i que ja no escolta, fos per coronavirus. Porta més d’un mes sense poder sortir de la seva habitació, de tot just uns sis metres quadrats. Una treballadora li informa que el seu test de COVID-19 ha donat negatiu.
-Que bé. No li deuen haver dit a la meva filla encara perquè no m’ha cridat. Quina alegria s’emportarà. I quan podrem sortir? -, pregunta abans de prestar-se com a voluntària a participar en l’assaig clínic.
En sortir al carrer, ningú diria que aquest és un país que hauria d’estar de dol.
*Actualització 19 de maig: El pàrquing del tanatori de Collserola va ser clausurat com dipòsit de cadàvers diumenge 17 després albergar més de 3.200 morts per COVID-19 durant els 53 dies de major incidència de la pandèmia.
En el clàssic llibre de Medicina Social de McKeown, del 1981, en el qual es descriu la mortalitat a Anglaterra i Gal·les de 1838 a 1970, període en què predominaven les malalties infeccioses produïdes per bacteris i virus, podem comprovar que, respecte a la tuberculosi, quan es descobreix la quimioteràpia el 1947, pràcticament la mortalitat s’havia reduït a mínim. El mateix va passar amb la mortalitat deguda a l’escarlatina (produïda per l’estreptococ), quan es van descobrir les sulfamides i els antibiòtics en la dècada de 1940, la mortalitat havia desaparegut. Les altres malalties infeccioses com el còlera, la febre tifoide i la verola també es van reduir dràsticament. No va ser un èxit de la medicina el que va permetre el control de les malalties infeccioses, sinó un canvi radical en les condicions de vida, en la provisió d’aigua potable, clavegueres, reducció de la jornada laboral a 8 hores i millora de l’habitatge i l’alimentació.
En l’actualitat predominen les malalties cròniques i degeneratives, com el càncer (2 de cada 3 homes i 1 de cada 3 dones tindran un càncer en la seva vida), les cardiovasculars (MCV) principal causa de mortalitat, la diabetis i l’obesitat (62% de la població adulta té sobrepès o obesitat). Totes elles associades, causalment, amb la forma de vida i l’ambient, alhora que interactuen entre si. Entre aquests factors es troben el tabac, l’alcohol, la manca d’exercici físic, el consum de begudes ensucrades, una dieta no saludable i la contaminació de l’aire.
Suprimir aquests factors podria representar reduir d’un 30 a un 40% el risc de càncer. En una recent meta-anàlisi de 95 estudis de cohort en el món (Aunect el al Int J Epi, 2017) es va mostrar que per cada augment de 200 g/dia de consum de fruites i verdures es reduïen en un 8% el risc de MCV, en un 16% d’ictus, en un 3% de càncer i en un 10% la mortalitat. L’estudi PREDIMED a Espanya va mostrar que seguir una dieta mediterrània, amb oli d’oliva i fruita seca redueix en un 30% el risc d’un infart cardíac. A més, canviar una dieta de tipus occidental a una altra a força de vegetals, podria reduir en un 30% la producció de gasos d’efecte hivernacle (GEH), causants del canvi climàtic. Si comptabilitzem l’efecte de la contaminació ambiental, segons l’Agència Europea de Medi Ambient, es produeixen a Espanya 25.500 morts per any per PM2,5, 1.800 per Ozó i 5.200 per N2O. És a dir tots ells, són factors modificables i potencialment prevenibles.
Per al diagnòstic i tractament d’aquestes malalties, que són evitables, es gasten més de 37.000 milions d’euros (un 2,9% del PIB). Es fa imprescindible potenciar un nou paradigma, el de la salut, de la nostra salut i de la salut de la planeta mitigant el canvi climàtic. Això exigeix accions i polítiques governamentals. Com ha advertit en un recent editorial Fiona Godlee (2019), l’editora del BMJ: «La prevenció és el rol dels governs i no del sistema de salut».
Després de la desescalada del confinament, és l’hora de l’acció, de les polítiques públiques, per a una nova «normalitat». Ens enfrontem a un gran dilema: o ens orientem a aportar més recursos per curar la malaltia o més recursos per promoure la salut. Implantem una subvenció per reduir el preu i potenciar el consum de fruites, hortalisses i cereals integrals, dupliquem el preu del tabac, establim un impost al consum de carn vermella i del 20% a les begudes ensucrades, potenciem l’ús del transport públic amb preus reduïts (un comboi de tren de 8 vagons equivalen a GEH a 15 autobusos i entre 250 a 1.000 cotxes), subvencionem les energies alternatives, la producció agrícola de proximitat, establim gimnasos per a activitat física dirigida i subvencionada a tots els barris, implantem la renda bàsica garantida i lloguers subvencionats per la població vulnerable. Aquest hauria de ser el pla per i per a la reconstrucció de la salut a Espanya, després de la pandèmia de la Covid-19, ens hi va la salut.
La consellera de Salut, Alba Vergés, ha anunciat que proposaran al Ministeri de Sanitat que les regions sanitàries de Lleida, Girona i la Catalunya Central passin a la fase 1 del desconfinament a partir de la setmana vinent. S’unirien així a l’Alt Pirineu-Aran, les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, que ja es troben des de dilluns en la fase 1.
En canvi, les regions sanitàries de Barcelona ciutat – on viuen 1,6 milions de persones –, l’Àrea Metropolitana Nord – 1,9 milions d’habitants – i l’Àrea Metropolitana Sud – 1,4 milions – quedarien com a mínim una setmana més a la fase 0.
Alba Vergés, però, s’ha mostrat oberta a modificar les actuals delimitacions territorials de les regions sanitàries de l’àrea metropolitana perquè inclouen «diferents realitats territorials» i a oferir propostes de desconfinament intermèdies per a aquests territoris. La consellera ha explicat que treballaran una proposta més concreta en aquesta línia «al llarg de la tarda i demà al matí».
Des de Salut expliquen que el Procicat ha pres aquesta decisió després d’analitzar els casos dels darrers catorze i set dies, l’índex d’incidència i transmissibilitat, la capacitat assistencial i de seguiment de contactes, la mobilitat i el risc epidemiològic. Aquesta proposta, però, haurà de ser aprovada pel Ministeri cap a finals de setmana.
