Just Deploy It!

Categoría: Altres

  • Avaluar missatges de salut és cosa de nens

    Si li dius a algú que un missatge sobre un tractament és cert, podrà creure’t o no; però si li ensenyes com avaluar-ho, serà capaç de jutjar per si mateix missatges similars. A més, podrà prendre millors decisions sobre la seva salut. La idea sembla senzilla, però aplicar-la és un repte enorme, tal és la infinitat de tractaments i missatges contradictoris. No és fàcil distingir les afirmacions veritables de les falses sobre un tractament, digui’s fàrmac, dieta, psicoteràpia, cirurgia, estil de vida o qualsevol altra intervenció terapèutica o preventiva per millorar la salut. Els missatges que rebem dels mitjans de comunicació o dels nostres coneguts poden ser molt dispars, i ni tan sols els dels metges són sempre coincidents. Fa falta, per tant, tenir un cert criteri per orientar-se i prendre decisions sobre la salut d’un mateix. Però, com desenvolupar aquest criteri?

    Encara que moltes afirmacions falses poden ser benintencionades, abunden les motivades per interessos econòmics o d’un altre tipus. En qualsevol cas, és il·lusori creure que, amb les mesures oportunes, s’aconseguiria que tota la informació fos veraç. La solució per minimitzar els costos econòmics i de salut de la informació de mala qualitat passa irremeiablement per millorar l’alfabetització mèdica. Però, com ensenyar a avaluar alguna cosa tan complexa com és la informació sobre els beneficis i els perjudicis de les intervencions? I per on començar?

    Hi ha hagut iniciatives molt interessants, com el llibre Know Your Chances: Understanding Health Statistics, l’eficàcia del qual per millorar la capacitat d’interpretar les dades mèdiques va ser confirmada en dos assajos aleatoritzats. Però cap sembla tan ambiciosa com el projecte Informed Health Choices. Liderat per Andrew Oxman, investigador de l’Institut Noruec de Salut Pública i un dels promotors de la medicina basada en l’evidència, pretén ensenyar les claus del pensament crític sobre tractaments començant, o acabant, pels nens.

    Oxman, que fa tres dècades s’involucra a ensenyar a metges, autoritats sanitàries, pacients i periodistes com avaluar els missatges sobre tractaments, ha decidit centrar-se en els nens. Amb un equip internacional de col·laboradors, entre els quals es troba Ian Chalmers, un dels fundadors de la Col·laboració Cochrane, ha desenvolupat una sèrie de quaderns, còmics i altres materials educatius per a nens de 10 a 12 anys i ha començat a avaluar la seva eficàcia mitjançant un assaig aleatoritzat a Uganda. Ja han participat més de 15.000 nens, que han respost un qüestionari d’avaluació després de rebre classes teòriques i pràctiques amb els materials del projecte. Els resultats de l’assaig s’estan analitzant i es coneixeran aviat. Veurem llavors si el mètode funciona i si els nens estan preparats o no per avaluar la informació sobre tractaments a partir dels conceptes ensenyats, que són la clau del projecte.

    L’equip d’Oxman ha identificat 34 conceptes clau sobre la fiabilitat dels missatges, les comparacions entre tractaments i l’avaluació de les evidències. Ha començat a ensenyar als nens una dotzena d’idees tan importants com aquestes: els tractaments poden ser perjudicials, les experiències personals o anècdotes no són representatives ni fiables per valorar un tractament, l’àmplia difusió d’una intervenció no garanteix que sigui beneficiosa o segura, els tractaments més nous i cars no són necessàriament millors i l’avaluació de l’eficàcia d’un tractament exigeix una comparació equitativa amb un altre tractament. També se’ls ensenya que les opinions d’experts o autoritats no són suficients per jutjar una intervenció i que calen proves. Ara bé, amb aquests i uns altres quants conceptes ben assentats, avaluar els beneficis i riscos d’un tractament podria ser cosa de nens. O gairebé.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • L’anunci de la vacuna pneumocòccica: un despropòsit

    M’he ocupat diverses vegades en aquesta columna del tema de la autopublicitat i l’autobombo dels metges amb interessos en la medicina privada, que de tant en tant prenen les «pàgines especials» de la premsa diària. En aquesta ocasió, però, m’ocupa un altre tipus de publicitat promoguda des de la indústria que, es miri com es miri, busca induir el consum d’algun fàrmac a costa de l’erari públic.

    Des de fa uns dies es pot veure a les televisions privades un anunci que m’ha cridat l’atenció: es publicita la vacuna antipneumocòccica de Pfizer i s’aconsella la vacunació «contra la pneumònia». És un despropòsit. L’espot televisiu mostra una àvia que, mentre gronxa al seu nét, es troba malament mentre una veu en off ens adverteix contra l’amenaça traïdora i oculta de la pneumònia i de com podem fer-hi front acudint a vacunar-nos, cosa que fa la pobra àvia amb un somriure a la boca.

    En primer lloc és un despropòsit que l’anunci sigui promogut precisament pels Laboratoris Pfizer. Però el que és encara més greu, és que sigui promogut per algunes societats mèdiques que, sens dubte subvencionades d’una manera o altra per la multinacional, han afegit el seu logo a l’anunci. És el cas de la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària o la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família, en les pàgines web. Per cert, no he sabut trobar cap referència a l’anunci ni als beneficis obtinguts per aquestes societats en relació amb la promoció de la vacuna.

    Pfizer (prenguin-se la molèstia de consultar la xarxa) ha estat multada repetidament per suborns, per diversos tipus d’abusos en preus i per la comercialització de fàrmacs dubtosos i, tot i això, no sembla haver tingut cap dificultat per aparèixer en el prime time de les nostres televisions, avalada per societats científiques i, imaginem, que amb el vistiplau del Ministeri de Sanitat.

    Em sembla un despropòsit perquè la propaganda i la incentivació del consum de medicaments directa des de la indústria al ciutadà està prohibida a Espanya. L’anunci suggereix que és el mateix ciutadà qui ha de prendre la iniciativa i exigir al seu metge la recepta de la vacuna que, òbviament, serà pagada per la sanitat pública.

    Pfizer té el dubtós honor d’haver inaugurat una nova era en les estratègies orientades cap a la promoció de malalties i d’incentivació al consum de fàrmacs a partir de la campanya del Viagra, a saber:

    • Magnificar el problema mitjançant publicitat en els mitjans i conferències urbi et orbi pagant als experts líders d’opinió.
    • Si escau, moderar l’estigma social ampliant l’espectre de les indicacions (com és el cas de la impotència transformada en disfunció erèctil).
    • Motivar directament al consumidor potencial induint al consum i, eventualment, a exigir-com a dret.

    Aquest s’ha convertit ja en un esquema clàssic en la comercialització de nous medicaments i que demana la màxima precaució del regulador, així com la millor informació disponible per al potencial consumidor. Als països com el nostre, en què la sanitat la paguem entre tots i la considerem «gratis», els gestors han de ser més previnguts si és possible davant iniciatives com aquesta dissenyades per induir al consum massiu i a exhaurir el sistema.

  • La vida és incerta, com la malaltia i la mort

    Avui, més que mai, s’aspira a l’exactitud, a tenir-ho tot sota control. Vivim en una societat en la qual es fomenta la fal·làcia de les certeses. Tot i que saber i conèixer com serà la nostra vida és una de les grans aspiracions de les persones, la incertesa és un fet inherent al viure. Conèixer que l’existència és plena d’imprevistos i que no hi ha una única veritat sinó moltes, és un dels fets importants que les persones hem d’assumir per ser capaços de gaudir de la vida.

    També a la medicina es fantasieja que la ciència, amb els seus avenços i les seves noves i innovadores tecnologies, aconseguirà en un futur proper eliminar les incerteses de l’emmalaltir, del tractament i del pronòstic de la malaltia, i fins i tot de la mort. Encara que la ciència i la pràctica mèdica tracten, i han de tractar, de reduir la incertesa, aquesta continua i continuarà present en les pràctiques, el sabers i la recerca clínica, perquè la medicina s’adreça a éssers humans i aquests són i serem imprecisos, impredictibles i únics. En el necessari intent per part de la medicina de minimitzar i gestionar la incertesa davant un pacient, Trisha Greenhalgh ens descriu diverses taxonomies conceptuals. La primera considera les certeses en termes de la probabilitat de tenir o no tenir determinada condició (Què diuen els estudis poblacionals sobre això? Quins són els riscs i els beneficis de…? Què proposen les guies de pràctica clínica?).

    La segona -posada en voga pel Model d’Atenció a la Cronicitat- defensa la propagació del coneixement, el raonament i l’acció a través d’una xarxa multi professional i multi tecnologies com la millor manera per minimitzar la incertesa (Quina és la millor manera d’utilitzar la tecnologia, de comunicar i col·laborar?). L’autora diu que hi ha moltes incerteses i amenaces per a la qualitat quan l’atenció clínica es converteix en un esforç de col·laboració en el qual les interacciones tecnologia-humà i tecnologia-tecnologia ocupen un lloc preponderant; quan es deixa la confiança de l’atenció clínica en mans de les tecnologies dures (la veu de la tecnologia que ella anomena la tercera veu). Un exemple d’aquestes amenaces es troba en el fet que va passar recentment al Regne Unit quan es van haver de revisar moltes decisions clíniques perquè el sistema informàtic va calcular erròniament el risc cardiovascular. L’error sobrevalorava el risc en alguns pacients i l’infravalorava en d’altres i els metges d’atenció primària van considerar que afectava uns 20 pacients de cada 2.500 consultes.

    Per últim proposa el raonament centrat en cada cas que es basa en el coneixement de la persona de forma holística. Inclou el que diuen les probabilitats i guies de pràctica clínica (la veu de la medicina) i la història biogràfica i contextual del pacient (la veu de la vida) coneguda a través de les seves pròpies narratives (coneixent les probabilitats i la seva història i desitjos què podem fer?, donades les circumstàncies què és el millor que es pot fer per aquesta persona en particular?). Greenhalgh defensa aquesta opció en la qual la veu de la vida ajuda a la medicina a prendre les opcions més encertades i menys errònies.

    La incertesa és doncs intrínseca a la professió mèdica en general però molt més a l’atenció primària. A l’atenció especialitzada, posem per exemple a la consulta d’un endocrí, el rang dels motius pels quals un pacient consulta és limitat (diabetis, patologia de tiroide i poques coses més), però a l’atenció primària el ventall és molt gran. Quan una metgessa d’atenció primària obre la porta de la consulta no sap per què vindran avui els pacients, i pot passar en segons d’un dolor en un galindó a un possible infart de miocardi. L’única certesa és que moltes persones vindran avui i demanaran ser escoltades, acompanyades i tractades amb humanitat i estima, a més d’amb qualitat tècnica.

    L’anamnesi, l’exploració física, l’escolta, la paraula, i l’atenció longitudinal al llarg del temps són les tecnologies bàsiques que s’utilitzen a l’atenció primària de salut, tecnologies que permeten conèixer els pacients i que fan a l’atenció primària especialista en la gestió de la incertesa. Els professionals de primària es mouen bé en el mar de la incertesa perquè tenen en el seu haver dades toves de coneixement de les persones i del seu context i una relació de confiança amb elles que els permeten decidir (junt amb el pacient) què és el millor en cada cas i moment. Cal remarcar que manegar la incertesa amb les tecnologies toves i la participació del pacient requereix temps per a la consulta (Espanya és el país de l’OCDE amb menys temps en la durada per trobada clínica), estabilitat professional, i una valoració per part de la societat de la complexitat de la senzillesa del dia a dia de l’atenció primària.

    Per concloure, saber que vivim en incertesa i que no estem en possessió de la veritat és el primer que hem d’aprendre com persones i com professionals sanitaris. «Assumir-la, acceptar-la, evidenciar-la, controlar-la i manegar-la» són les paraules adequades per referir-nos a la incertesa. I per manegar-la res millor que combinar el coneixement científic amb la narrativa de les persones que consulten (que modula l’aplicació de la ciència a la realitat), amb el coneixement del pacient i del seu context, i amb la coresponsabilitat d’aquest en l’acceptació de la incertesa de la vida i de la mort, i en la construcció de les seves pròpies certeses.

  • La síndrome del rei despullat

    Com molts companys he optat per arribar tard a les jornades i congressos. Així m’estalvio el discurs de benvinguda dels polítics de torn. Són actes pesats, protocol·laris i buits de contingut. Els membres de la taula s’ensabonen mútuament amb tanta energia que acaben esquitxant a l’audiència. També s’esforcen a demostrar que han après la lliçó, especialment quan no provenen del sector de la salut.

    He pogut comprovar la vigència de tots aquests tòpics en el tercer congrés de la professió mèdica, que es va celebrar a Girona el passat novembre. Tots els polítics han mencionat les idees clau de moda: envelliment de la població, noves tecnologies, «feminització» de la professió, l’excel·lència i han lloat la inestimable vocació i professionalitat dels metges que seguim treballant amb qualitat durant la crisi. Òbviament sense mencionar directament les retallades retributives i de plantilla. Són uns discursos aptes perquè l’audiència jugui al bingo. Permeten fer un llistat de paraules i anar–les tatxant a mesura que es mencionen.

    La Sra. Dolors Montserrat, que s’estrenava a Catalunya com ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, s’ha esforçat especialment a demostrar que ja s’havia après la lliçó. Però el que més m’ha sobtat ha estat el discurs del conseller de Salut, el Sr. Comín. Aquesta vegada no s’ha destacat ni per la impuntualitat ni per l’extensió. M’ha cridat l’atenció el seu contingut. Després de repetir el llistat de paraules clau, ha començat a donar voltes a la idea que si existís un informe PISA de salut, el sistema sanitari català seria un dels millors del món. Indiscutiblement volia afalagar l’audiència, però una part dels assistents no podíem deixar de pensar: Qui li escriu els discursos? Com pot estar tan allunyat de la realitat?

    Com és que el conseller desconeix que existeixen milers d’estudis que comparen els sistemes sanitaris? Com és que el redactor no li ha dit que l’OCDE fa informes periòdics sobre els sistemes de salut, com el darrer Health at Glance 2016? No xafardegen el web de l’European Observatory on Health Systems and Policies de l’OMS? No han sentit a parlar dels informes que periòdicament publica la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública? Desconeixen els Atles de variació de la pràctica mèdica? No ho puc creure.

    Més aviat penso que fan masses discursos. Participen en tants actes que acaben més preocupats per la teatralitat de l’actuació que per l’exercici de les funcions pròpies del seu càrrec. L’èmfasi de la posada en escena en un entorn jeràrquic els fa caure en la síndrome del compte del rei despullat. La cort d’afalagadors que els envolta no s’atreveix a mencionar els errors i el polític acaba pensant que és més guapo, llest i graciós del que en realitat el veu la gent.

    Per aquest motiu, penso que seria molt millor per a tothom que abandonéssim el costum mediterrani de celebrar actes inaugurals amb discursos de polítics. Aquesta activitat els distreu de les seves obligacions i avorreix l’audiència. Proposo que siguem més nòrdics, que fem inauguracions més austeres, convidant a persones polítiques o no, que efectivament estiguin implicades en el tema que es tracta. Ponents que a banda de parlar sàpiguen escoltar i, sobretot, que no marxin en acabar el seu discurs, sinó que es comprometin a participar activament en les discussions professionals de la jornada.

  • Granada, fusions i marees

    COLUMNA ILLICH

    Fa temps que els granadins van remenats amb el tema de la reestructuració hospitalària que s’ha emprès a la seva ciutat. El cas Granada no és, simplement, un episodi més de la reforma sanitària, sinó que pot convertir-se en un referent per a la reordenació hospitalària en altres ciutats del país.

    Granada és una ciutat amb menys de 250.000 habitants que ha comptat durant les últimes dècades amb un hospital universitari i un hospital de la Seguretat Social (ara SAS). Una situació que es va repetir en tantes capitals de província espanyoles quan la Seguretat Social va anar estenent la seva xarxa d’assistència hospitalària a Espanya al marge dels tradicionals hospitals clínics, la majoria d’ells vinculats des de dècades enrere amb l’ensenyament universitari. Els dos hospitals de Granada tenen els serveis duplicats i, amb bon judici, la Conselleria de Sanitat i els responsables de la sanitat granadina han elaborat un pla perquè en comptes de serveis duplicats i d’absurda competència entre els dos hospitals, tots dos centres es complementin i ofereixin millor servei a la ciutadania.

    El plantejament és correcte. La major part de les evidències científiques acumulades en les últimes dues dècades suggereixen que la qualitat de la medicina que s’ofereix té molt a veure amb el volum de pacients que es tracta. Aquestes evidències són cada vegada més contundents pel que fa a les intervencions quirúrgiques, especialment les de certa complexitat. Com més operin els cirurgians més experiència adquireixen i millors resultats clínics s’obtenen. Aquest principi és, si cap, encara més rellevant al nostre país on, per regla general, els cirurgians operen entre un 20 i un 70% menys que la majoria dels cirurgians de la Unió Europea. Això succeeix, precisament, perquè s’han duplicat i fins triplicat innecessàriament molts serveis i s’han creat o reformat multitud de petits hospitals comarcals en els quals es realitzen intervencions complexes molt de tant en tant, la qual cosa va en detriment dels pacients. Per tant, resulta absurd que en una ciutat de mida mitjana com Granada, puguin existir serveis duplicats de Neurocirurgia, Cirurgia Cardíaca, Pediatria, Cardiologia o Cirurgia General.

    I no parlem de la Traumatologia: una ciutat com Granada es beneficiarà enormement de tenir un sol servei ben dotat tecnològicament i humanament, completament operatiu, amb tota la complexitat que exigeix ​​l’atenció als politraumatismes, 365 dies a l’any. De la Cirurgia General, que per ser la meva especialitat és la que millor conec, no cal més que pensar que resulta contraproduent tenir dos serveis de mida petita en lloc de tenir-ne un potent. O, si es prefereix, pot buscar complementarietat entre hospitals, dividint la patologia de manera que, per exemple, la cirurgia de còlon i la de fetge es realitzi en un centre i la cirurgia endocrina i del tracte digestiu superior en un altre. Són subespecialitats de la Cirurgia General que es beneficiarien de tenir unitats de major envergadura que puguin cobrir les necessitats de la població a qualsevol hora de qualsevol dia de l’any, cosa que no s’aconsegueix amb serveis fragmentats de mida petita.

    Dit això, els processos de fusió hospitalària no són fàcils i en ells es barregen més enllà de les consideracions de conveniència econòmica, eficiència i racionalitat científica, pugnes polítiques i desavinences entre professionals. L’agitació política, per exemple, té una gran oportunitat en aquests casos perquè el reclam sanitari és enormement popular i la demagògia fàcil. Com no va a mobilitzar-se un ciutadà a qui li diuen que s’haurà de desplaçar 10 quilòmetres per arribar a l’hospital, quan abans ho tenia a la cantonada? Què fàcil resulta donar-li la volta a un procés que té una consistent base racional i científica, i presentar-lo davant el possible votant com una nova retallada sanitària!

    Sincerament, crec que el metge líder de la protesta Jesús Candel i la marea blanca granadina s’equivoquen. És més, tenen per endavant la batalla perduda per poc que la Conselleria continuï amb coherència i, sobretot, amb competència, el pla dissenyat. La reivindicació de «dos hospitals complets» no té justificació econòmica ni científica alguna; la concentració i regionalització de l’assistència terciària és irreversible i s’estendrà a moltes altres ciutats.

    Ara bé, cal ser molt curosos amb els detalls. No cal donar oportunitat a la improvisació, ni al nepotisme, ni als endolls. Aquests són els autèntics enemics a l’ombra de les fusions hospitalàries, més que l’accessibilitat a l’hospital o la qualitat de l’assistència. Jo he estat testimoni d’un procés similar, i puc assegurar-los que el partit polític dominant, Convergència i Unió, va aprofitar l’oportunitat per col·locar a militants i simpatitzants en llocs de responsabilitat assistencial i de gestió sense pestanyejar i contravenint en molts casos la capacitat de líders professionals independents. Prevaricació, en suma. Els responsables polítics de la fusió granadina poden equivocar-se si no atenen els lideratges professionals naturals i aprofiten la crisi per fer pujar la mediocritat que els asseguri la pau social. És un camí que no han de recórrer si no volen hipotecar l’èxit del procés de fusió a molts anys vista.

  • Educació científica sense nord

    Hi ha alguna cosa profundament aliena a la naturalesa de la ciència en l’educació infantil. La ciència és una manera d’interrogar la realitat, però a l’escola s’ensenyen sobretot respostes. En la investigació científica l’error és fonamental, però a l’escola no es tolera la resposta equivocada. Segueix primant la transmissió del coneixement científic pur i dur, la teoria i la fórmula. Això és un os dur de rosegar si es presenta així de descarnat, desproveït del plaer de fer-se preguntes i dissenyar experiments per intentar respondre-les.

    L’escola necessita espais perquè l’alumne se situï en el paper de l’investigador, però la majoria de les escoles i mestres de primària no tenen aquests espais físics i mentals. Les aules amb prou feines han canviat en l’últim segle. Per això, no és d’estranyar que molts nens comencin aviat a rebutjar les matemàtiques i les ciències, argumentant amb raó que no els troben cap relació amb la seva vida quotidiana. En pocs anys, la bretxa es fa insalvable. En el fons, molts nens saben massa aviat que la ciència no és ni serà per a ells.

    Les ciències tenen en contra seu el fet que segueixen sent alienes a algunes de les coses que més ens importen, com l’amor o els valors. A més, són més contraintuïtives i complexes que altres matèries. Si no s’estimula el plaer de conèixer, els números i les idees antinaturals de la ciència creen aversió. Una quota important del fracàs escolar té a veure amb aquesta aversió. A tot Europa hi ha un descens de les vocacions associades a les anomenades disciplines STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), tot i que les professions relacionades amb aquests coneixements són les més demandades.

    A Espanya es dóna la paradoxa que els científics són els professionals més ben valorats, només per darrere dels metges, però les carreres de ciències són les menys triades (un exigu 5,9%), per sota de les d’arts i humanitats (9,7%) i molt lluny de les de ciències socials i jurídiques (47,6%). Amb la medicina es dóna la feliç coincidència que és la professió més ben considerada i la carrera més demandada i que exigeix ​​major nota d’accés. Però la medicina no és exactament una ciència, sinó un saber pràctic molt interconnectat amb altres molts sabers i no pocs desenvolupaments tecnològics. I potser per això és un cas especial.

    El deficient ensenyament de les ciències afavoreix l’analfabetisme matemàtic, el tecnològic i el científic. En una societat tan dependent de la ciència i la tecnologia com l’actual això és, sense dubte, un greu dèficit cultural. Però el problema no té fàcil solució. És cert que cada vegada hi ha més escoles que estan implantant l’aprenentatge basat en problemes, més programes i institucions d’educació científica no formal i més projectes de col·laboració entre investigadors i mestres. Alguna cosa es mou en la bona direcció, això està clar. Però totes aquestes iniciatives tenen un factor limitant, que no és altre que la peça clau en l’ensenyament: el mestre. Cap sistema educatiu pot arribar a un nivell de qualitat superior al que té el seu professorat. L’ensenyament no formal pot fer molt, però la realitat és que la majoria dels mestres de primària no saben de ciència ni saben com ensenyar-la. Entre altres coses, perquè tampoc els hi van ensenyar a ells. Per canviar les coses, cal ensenyar ciència als mestres, posar-los en contacte amb investigadors, implicar-los en projectes, deixar que desenvolupin la seva creativitat científica. I el que és tant o més important: dignificar i revalorar la professió de mestre perquè sigui més atractiva.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Els metges i la publicitat

    COLUMNA ILLICH

    Fa poc més d’una dècada era estrany trobar (auto)publicitat mèdica als mitjans de comunicació: premsa, ràdio o televisió. Una regla no escrita recomanava als professionals de la medicina una actitud reservada i prudent de cara a la difusió de les seves activitats. Això no vol dir que, de tant en tant, els mitjans s’interessessin per un o altre avenç científic i que els professionals involucrats en parlessin i en fessin difusió. També hi havia, en temps passats, seccions serioses als diaris dedicades al comentari crític i educatiu de troballes de la recerca rellevants per a la salut.

    D’uns anys ençà però, el panorama de la publicitat mèdica ha canviat molt, per no dir radicalment. En part, però només en part, aquest canvi pot ser degut a un major interès del ciutadà per conèixer i eventualment aprofitar-se, dels avenços en matèria de salut. És clar que aquesta ha esdevingut una qüestió prioritària i els mitjans, sempre amatents a les «tendències», han sabut aprofitar l’oportunitat. Diguem que des d’aquest punt de vista cap problema perquè el dret a la informació ha esdevingut, amb tota lògica, un dels drets fonamentals de la ciutadania.

    Ara bé, diguem-ne que la tendència dels mitjans en els darrers anys no ha estat precisament fer-se’n ressò d’una informació rigorosa, contrastada i crítica dels avenços mèdics; més aviat han derivat cap a un cert groguisme que prioritza la (suposada) innovació per la innovació. En aquesta deriva cap al sensacionalisme poc contrastat, els mitjans han trobat sovint bons aliats entre els metges. L’oferta cada cop més àmplia d’espais per a la publicitat mèdica, ha estat vista per molts companys com a trampolí per a la seva promoció social, hospitalària o acadèmica. Una de les motivacions essencials per les quals premsa, televisió i professionals s’han trobat viatjant en un mateix vaixell ha estat d’una banda els problemes pel finançament d’un periodisme i d’uns mitjans audiovisuals en profunda crisi d’identitat i en nombres vermells per tot arreu. Les tirades dels diaris i les audiències s’han tornat un testimoni implacable de la rendibilitat de les empreses de comunicació, públiques i privades, i això ha dut a la recerca de fonts de finançament diferents de la publicitat convencional. La indústria farmacèutica, els departaments de comunicació d’universitats, hospitals i clíniques privades, centres de recerca i els mateixos professionals s’han convertit així en fèrtils caladors on pescar euros per fer quadrar els comptes. Veiem, per exemple, com al prime time, l’hora de màxima audiència, de TVE apareixen sovint especialistes que treballen en clíniques privades, dictaminant sobre alguna notícia que els periodistes han preparat. Aquesta pràctica probablement amaga publicitat de les institucions que hi ha al darrere i és imprescindible que això constés al peu de la imatge. Alguns mitjans, pocs i poc sovint, titulen aquestes aparicions com a publireportatge o publicitat, amb la qual cosa el lector queda avisat. Però moltes vegades, el lucre que acompanya aquest tipus de comunicacions és totalment opac.

    Que els mitjans es vulguin aprofitar de les circumstàncies sistèmiques d’un públic àvid de notícies i uns agents que volen ser publicitats pagant els seus bons euros sembla fins a cert punt lògic, diguem-ne des del punt de vista de les empreses de comunicació. El que ja no veig tan normal és com sovint els professionals es presten en aquests tipus de pràctiques sense cap recança. Fa uns mesos, en aquesta mateixa columna, a propòsit dels conflictes d’interès, escrivia com en poc temps havia recollit un seguit de declaracions en articles-entrevistes amb col·legues, fetes a diversos mitjans, tals com: un oftalmòleg afirmant que tothom hauria de portar ulleres per protegir-nos els ulls doncs «són una part important del nostre cervell»; un dentista assegura categòricament que al 30% de la població li fa pudor l’alè; un psiquiatre declara que més del 30% de la població pateix trastorns de la personalitat; un uròleg, assidu a les pàgines de la premsa diària, afirma que l’aparell que fa servir per operar les pròstates és el millor del món.

    Aquest tipus d’autopromoció es troba en l’actualitat totalment desbridada. Els mitjans han trobat en aquesta predisposició dels professionals una mina potencial per les seves arques i els professionals un altaveu per al seu exercici privat o per a la promoció interna en els seus centres de treball. Cal recordar aquí l’article 115 del Codi de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya que explícitament fa constar que el metge podrà comunicar a la premsa i a altres mitjans de difusió, no dirigits a metges, informació sobre les seves activitats professionals, sempre que aquesta sigui verídica, mesurada, discreta, prudent i entenedora. En moltes de les aparicions als mitjans, aquest honorable principi es viola sistemàticament i, el que és pitjor, d’això en resulta sovint la desorientació de l’opinió pública. En uns casos és l’optimisme radical front malalties greus el que fa créixer la impressió que la longevitat (i la immortalitat) són a la volta de la cantonada, la qual cosa és, simplement, una irresponsabilitat. En d’altres, l’opinió de l’expert és completament esbiaixada cap a la seva especialitat i mai s’hi fa explícit el punt de vista contrari o complementari. Finalment, la banalització de la cirurgia, per exemple, és a la base de moltes de les reclamacions que hi fan els pacients que ha patit alguna complicació i que, de bell antuvi, assumeixen que tot ha d’anar bé.

    No sembla fàcil redreçar la situació perquè aquesta té un caràcter sistèmic on els diversos agents interessats es troben a gust. Tanmateix crec que tant els mitjans com els col·legis professionals haurien d’actuar amb més cura abans que tot això se’ns en vagi de les mans.

  • Tot el que ens passa és una malaltia?

    La menopausa, la calvície, la timidesa… Són malalties? He suspès un examen, m’ha deixat la parella i estic trist: És una depressió? Cal medicar-me?

    Malauradament hem aconseguit medicalitzar gairebé cada moment de la nostra vida. Si fem cas de molts dels missatges del nostre entorn (publicitat, mitjans de comunicació…) tindríem la sensació que la resposta a les preguntes plantejades seria afirmativa, però no és cert.

    L’evolució de la nostra societat fa que pugui semblar que qualsevol malestar és una malaltia i que aquesta té o bé una solució mèdica, una pastilla o un producte farmacèutic o bé es pot evitar. Cal recordar que això no és així: de moment encara ens morim tots i molts malestars no es resolen. A més, molts altres no són problemes de salut, sinó problemes de la vida.

    Un dels possibles factors que han pogut portar a aquesta creença és la millora de l’esperança de vida que ha fet que ens hàgim arribat a creure que hi ha l’eterna joventut i que podem vèncer la mort i les malalties. Curiosament aquesta millora ha fet augmentar la por a la malaltia, fet que repercuteix en una menor tolerància als malestars.

    Però hi ha altres factors que també augmenten la pressió sobre la medicalització: l’interès per convertir la medicina en un bé de consum més ha generat la presència de la publicitat directa de productes que ens prometen una millor salut. Hi ha publicacions i programes televisius que fomenten la consulta i l’ús de proves de manera desorbitada. També hi ha una proliferació de productes alimentaris i d’altra mena com cremes amb propietats meravelloses per a mantenir-nos perfectes.

    Darrere aquesta evolució hi ha empreses que busquen vies de negoci i, per aconseguir-ho cal primer crear la necessitat. Per tal que aquesta es manifesti, es va més enllà en convertir els factors de risc, que són elements que poden ajudar a emmalaltir però que no determinen que la malaltia es produeixi, en malaltia establerta per a la qual cal tenir i prendre un tractament.

    Un exemple ho és el colesterol alt i es fa exagerant a la publicitat els riscos i convertint el fet de tenir-los en una situació molt dramàtica. Consultes angoixades per un colesterol per sobre de 200 (xifra repetida per mil anuncis) com si semblés que tinguessin una malaltia mortal. També en les tertúlies el colesterol sembla un enemic més greu que molts altres elements quotidians que ens poden fer mal i molt més modificables en ser externs (tabac, alcohol, conducció…). Aquesta dinàmica s’escampa a qualsevol camp i molèstia que puguem tenir.

    Un altre exemple molt clar és la medicalització de la vida reproductiva de les dones en forma de pastilles: anticonceptives, preconceptives, gestació, lactància, anticonceptives específiques per lactància, menopausa, antiinflamatoris, osteoporosis, etc. Això treu apoderament sobre aspectes que formen part de la vida.

    El fet encara és més greu perquè les recomanacions que es fan per a medicalitzar fins i tot, poden ser contraproduents. En podem citar un exemple històric: per reduir les molèsties de la menopausa es van fer servir durant molt de temps estrògens i, després, es va veure que augmentaven el risc de tenir altres malalties. Ara, actualment, ja no es fan servir.

    Des de fa anys hi ha col·lectius i iniciatives per a lluitar contra aquesta evolució medicalitzadora. Citem-ne dos exemples: una publicació del 2006 de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària: Malalts de salut? I un vídeo més recent del Col·legi de Metges de Biscaia amb un vídeo: Así es la vida.

    Però, malgrat aquests intents, la publicitat i els mitjans de comunicació persisteixen, generant alarmes sobre temes sanitaris, angoixes, intervencions excessives i possible malbaratament de diners i recursos com, per exemple, ho va ser la compra de milers de dosis d’antivírics d’eficàcia molt limitada quan es va produir l’alarma per la grip A en la pandèmia del 2009.

    Hem de recuperar el seny i el sentit comú per acceptar que la vida és un procés on hi ha moments i situacions que són difícils, moments complexos, tristeses, dolors i limitacions. A vegades hi ha solució però altres no la tenen i les hem d’entomar i conviure amb elles.

    Agafem un dels moments més durs de la vida per a il·lustrar la qüestió: podem evitar el dolor que ens provoca la pèrdua d’una persona estimada? No, de cap manera. Cal una resposta mèdica? Normalment no. És la resposta social de l’entorn: una mà, una abraçada, un mocador, la companyia… La que ajuda a suavitzar el dolor de la pèrdua.

    No hem d’oblidar que plorem perquè riem. O riem perquè plorem. Simplement podem sentir i des que naixem fins que morim en tot moment tenim sensacions en funció dels esdeveniments que ens passen o passen al nostre entorn més proper o més llunyà generant benestar o malestar. Això no vol dir que els professionals sanitaris i els medicaments no puguin ser una ajuda per alguns problemes de salut però no convertim la vida mateixa en un problema de salut.

    Intentem, doncs, viure la vida i aprendre a conviure amb aquelles dificultats i malestars inevitables, fruint del present sense medicalitzar.

  • La taxa de mortalitat per càncer de mama disminueix un 2,6% cada any

    El càncer més freqüent en les dones és el de mama i el risc de patir-ne augmenta amb l’edat: la majoria de casos es donen per sobre dels 50 anys. Tot i això, la taxa de mortalitat per aquest tumor se segueix reduint cada any un 2,6%. Això es deu, principalment, a les millores del tractament i el cribratge amb mamografia.

    Actualment aquest tipus de tumor provoca la mort de 12 de cada 100.000 dones a Catalunya. Al cap de cinc anys del diagnòstic, la supervivència és del 82%, per sobre de la mitjana europea. Es tracta del tumor més diagnosticat entre les dones i representa el 28% de tots els tumors malignes. Des de 1994, la incidència d’aquest tumor es manté estable després d’uns anys d’augment sostingut.

    L’evolució dels tractaments terapèutics i els programes de detecció precoç han permès reduir la mortalitat de les dones afectades per aquest tipus de càncer. El Programa de detecció precoç consisteix a practicar una mamografia cada dos anys a dones entre 50 i 69 anys. El cribratge permet descobrir amb una mamografia tumors tan petits que no són palpables i pot disminuir la mortalitat per aquest tumor entre un 25 i un 35%. L’any passat quasi 272.000 dones es van sotmetre a aquest tipus de proves i es van detectar precoçment 1.150 casos de càncer de pit.

    Des del Departament de Salut recorden la importància de la prevenció com a element clau en la lluita conta el càncer. Per això, des del Codi Europeu Contra el Càncer, recomanen practicar la lactància materna, reduir el consum d’alcohol, evitar el consum de tabac, fer esport de manera regular, mantenir-se en un pes saludable i seguir una dieta equilibrada.

    Amb motiu del Dia Mundial del càncer de mama, aquesta passada nit s’han il·luminat de rosa una trentena d’edificis de Barcelona com l’Ajuntament, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), El Molino o el Palau Robert.

  • Es presenta una xarxa que vol coordinar l’atenció integral als menors amb malalties terminals

    A Catalunya hi ha aproximadament un miler de d’infants i joves que pateixen algun tipus de malaltia que no té cura. Davant d’això, la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia proposa crear una xarxa de suport que doni una millor atenció als nens i nenes i les seves famílies que es troben en situacions de malalties terminals.

    Per aquesta campanya la Fundació ha comptat amb el suport del grup musical Txarango, que ha cedit els drets de la seva cançó “Compta amb mi”. Amb l’ajuda del vídeo s’explica, de manera gràfica, el projecte i el procés pel qual passa l’infant que pateix una malaltia terminal. Aquest audiovisual, dirigit per David Casademunt, suma ja més de 347.000 reproduccions a la xarxa.

    El projecte que proposen des de la Fundació té com a objectiu proporcionar una atenció integral als infants i joves d’arreu de Catalunya afectats per qualsevol malaltia que limiti la seva vida, no només el càncer. S’espera que amb això es pugui millorar seva la qualitat de vida i la dels seus familiars. Això inclouria, sobretot, poder passar més temps a casa i, fins i tot, poder morir-hi.

    La Fundació Enriqueta Vilavecchia ha treballat conjuntament amb l’Hospital Sant Joan de Déu, l’Hospital de la Vall d’Hebron, l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i l’Hospital Germans Trias i Pujol.