Categoría: Altres

Estem vivint un moment històric. En els últims cent anys no havia passat una cosa així. Hem sentit por, rebuig social, mort i malaltia, però també han destacat l’abnegació, les curacions, el suport social i l’esforç investigador. A més, retransmès pels mitjans gairebé en temps real, des de tots els punts del planeta, durant moltes hores cada dia.

Es tracta d’una malaltia infecciosa molt estesa, produïda per un virus nou, fruit d’una mutació recent. Es tracta d’un virus de comportament sorprenent, de difícil diagnòstic, amb immunitat encara en estudi, i sense tractament específic ni vacuna (que està en fase de recerca). Algunes persones afectades desenvolupen una malaltia molt greu, letal o de recuperació dificultosa. I això va començar fa poc més de dos mesos. Sens dubte és un període excepcional per a la nostra salut pública i el nostre sistema sanitari.

Mirant cap enrere

Al llarg de la nostra vida hem compartit altres moments especials. Vivim la difícil transició política, la reconstrucció d’una societat democràtica, la millora de les condicions de vida i protecció social de les persones (amb tant encara per fer), la duresa -amb terrorisme fins i tot- de la dissensió. Però també hem viscut en aquests anys la consolidació d’un excel·lent teixit professional i la modernització del sistema sanitari (la creació del Ministeri, les transferències a les comunitats autònomes, la Llei General de Sanitat, la reforma de l’atenció primària, el desenvolupament dels hospitals moderns, fins i tot l’intent de protegir la dependència…). Tot això configura un llarg camí.

La Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS) es va forjar i va néixer el 1987 en aquest context, a partir de les societats professionals i científiques d’àmbit territorial o temàtic existents. Vam passar moments de crisi i desànim profunds, però també altres d’esperança i de futur. Avui hem pensat que convenia compartir el nostre punt de vista.

Les persones

La població ha canviat i millorat en molts aspectes. En la crisi actual, la resposta de les persones ha estat formidable. Seny, calma, suport als professionals i paciència, han estat la norma.

Ve ara una època dura des de diferents punts de vista: social, psicològic, econòmic o emocional. Com a professionals de la salut pública, la nostra principal preocupació són les persones, que mai no són una mera xifra. Són biografies i projectes vitals, que han ajudat a millorar i a modernitzar la nostra societat.

I si això és així en general, ho és més per a les persones internades a les residències per a gent gran. En molts dels centres s’han viscut situacions inenarrables. Amb el temps, i amb més informació i perspectiva, podrem analitzar a fons el que ha passat i les seves causes. Però el que sabem avui és terrible i convé dir-ho amb claredat. Alhora que cal agrair a les persones cuidadores d’aquests centres, que han pilotat el vaixell el millor que han pogut.

Les professions sanitàries

Professionals de la medicina, infermeria, auxiliars i personal de suport, han tret el millor de si mateixos.

Els professionals de l’atenció primària de salut, no recuperada encara de retallades substancials en tot el territori, han estat aquí discrets i eficients, parant el primer cop, lluny dels focus. El seu paper ha estat formidable encara sense suficients equips de protecció, gairebé sense mitjans diagnòstics, contenint infectats i malalts al domicili, fent seguiment i cuidant, sempre cuidant.

La tasca dels dispositius de vigilància epidemiològica dels serveis de salut pública ha estat titànica. Amb mitjans escassos, han procurat el seguiment precoç de l’epidèmia, proporcionant elements quantitatius per dimensionar, valorar diferències territorials, i avaluar les mesures de control adoptades.

Els professionals dels hospitals, la seva capacitat d’adaptar-se a les necessitats, de crear nous espais, de compartir la informació a les persones, arribant fins al plor en cuidar els pacients crítics, han tingut una actuació inoblidable. Com ho ha estat també la dels professionals d’altres components de sistema, com els serveis d’emergències i ambulàncies, i per descomptat als que van estar en el focus de l’incendi a les residències de gent gran, o desembarcar en elles. Mai podrem agrair prou la seva entrega.

L’articulació del nostre sistema

El nostre Sistema Nacional de Salut s’ha enfrontat a una dura prova. I ha respost amb el millor de si mateix. Però han quedat de manifest alguns aspectes que s’haurien d’abordar per millorar les seves capacitats, com més aviat millor.

D’una banda, la necessitat de millorar el seu finançament, que necessita un consens general i sobre les prioritats a desenvolupar.

D’altra banda, la necessitat de reforçar l’atenció primària de salut, que és el nivell assistencial que ha lidiat amb el gruix de la infecció i la malaltia, amb recursos encara avui inferiors als de deu anys enrere. A més, en l’etapa que s’obre seran més necessaris encara si volem ser capaços de detectar molt precoçment els nous casos per aïllar-los, i per poder localitzar i investigar als seus contactes.

També ha quedat palesa la precarietat dels dispositius de vigilància epidemiològica dels serveis de salut pública. En la nova fase de la pandèmia, el seu paper serà crucial per controlar tot risc de reaparició de brots. La seva dotació s’ha de millorar per poder respondre a aquestes situacions. La creació del Centre Nacional de Salut Pública per l’Administració General de l’Estat prevista a la Llei 33/2011, de 4 d’octubre, General de Salut Pública, amb el desenvolupament reglamentari previst i l’estructura de gestió apropiada, probablement ajudaria a afrontar millor aquestes situacions.

Finalment, els espais de coordinació i consens entre les conselleries de salut de les CCAA i el Ministeri en matèria de salut pública necessiten un marc més adequat. Caldrà veure com millorar les estructures previstes en el nostre ordenament per a la cooperació, la coordinació i el consens entre les Conselleries de Salut de les comunitats autònomes i el Ministeri, sempre des de la lleialtat institucional.

La política i les polítiques

Molts aspectes de la nostra situació política són millorables. L’expressió de les naturals discrepàncies és sovint exagerada i exasperant. En un context com l’actual, seria desitjable que els responsables institucionals se centressin en com abordar els problemes més que en destacar les seves discrepàncies, que sovint acaben sent irrisòries i de vegades es fonamenten en falsedats. La nostra situació sanitària és similar a la d’altres països, les dificultats dels governs també, i les propostes per frenar la transmissió i gestionar la tornada a la normalitat també són semblants. L’escenificació de les discrepàncies apareix amb una teatralització sorollosament innecessària.

Mirant al futur

Hi ha molta incertesa. Ens ha afectat i ens seguirà afectant una cosa poc coneguda, encara no controlada, que produeix dolor i mort, i restringeix en forma dramàtica la nostra vida i la nostra economia.

És moment d’agrair a la ciutadania el seu comportament exemplar, que ha de seguir sent-ho perquè és essencial. Distàncies físiques entre persones, rentat de mans, compliment d’horaris i mesures promogudes per les autoritats sanitàries. També agrair als professionals sanitaris i de suport, així com als que treballen a les farmàcies i supermercats, que hagin contribuït a certa normalitat a la crisi. També als que han liderat professionalment la seva gestió, en les CCAA i al Centre d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri, que en condicions de dificultat extrema i d’algunes crítiques ferotges i desconsiderades, s’han mantingut en una actitud professional i analítica.

També és moment d’expressar el nostre agraïment als responsables polítics que han mirat cap endavant, que han actuat amb transparència, sense generar dubtes gratuïts, sense fomentar el neguit i el malestar entre els seus conciutadans, entre ciutats o comunitats autònomes, buscant espais de consens i evitant conflictes per facilitar la confiança ciutadana.

Els professionals que aquí ens manifestem hem servit a la presidència de SESPAS i volem expressar i compartir, la nostra convicció que aquest moment el superarem, amb dolor, però amb l’esperança que ens serveixi per millorar com a persones i com a societat. Ja hem passat per moments tan difícils com l’actual i, si aprenem dels nostres errors, els podrem superar millor en el futur.

 

Per Rafael Manzanera, Joan R Villalbí, Andreu Segura, Vicente Ortún, Carlos Álvarez-Dardet, Juan Cabasés, M. Dolors (Rula) Fiuza, José Ramón Repullo-Labrador, Beatriz González López-Valcárcel, Lluís Bohigas, Ildefonso Hernández-Aguado, Juan Luís Beltrán, Joan Clos i Josefa Cantero, que han servit en algun moment a la presidència de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS)

A mesura que la pandèmia causada pel SARS-CoV-2 es va controlant des del punt de vista assistencial, ajustant la demanda de llits d’hospitalització i d’UCIs a les possibilitats de la xarxa sanitària pública de Catalunya, va quedant al descobert la necessitat d’atendre tota l’activitat mèdica que ha quedat paralitzada des de la segona setmana del març passat. Les xifres del que no s’ha atès o s’ha ajornat són de tal envergadura que els responsables de Servei Català de la Salut (CatSalut) ja han llançat els primers missatges sobre el que, en les setmanes immediates, seran les seves prioritats. Al mateix temps, han deixat entreveure que es troben davant l’oportunitat d’orientar el sistema cap a uns criteris, antics però mai executats, sobre el que segons la seva opinió ha de constituir, i atendre, un sistema sanitari públic.

Adrià Comella, director de CatSalut va exposar fa uns dies en roda de premsa el criteri que els ciutadans han d’assumir: la necessitat de fer «un bon ús dels recursos» disponibles. Va anunciar que hauran de suportar demores «incòmodes». També va avançar que l’actual crisi sanitària els permetrà renovar protocols assistencials esbossats en anys anteriors, que ara seran imperatius. Traduït, això significa, segons va concretar Comella, que la Generalitat se centrarà en els mesos vinents -en paral·lel a l’atenció de la Covid-19- a atendre les demores acumulades en els processos mèdics considerats vitals -la inassistència posa en risc la vida-, entre els quals ha citat els de caràcter oncològic, la cirurgia cardíaca o cardiovascular, les afectacions neurològiques i els cribratges poblacionals. Algunes malalties osteoarticulars importants, que alteren greument la funcionalitat de les persones, també podrien incloure’s.

Tota la resta, entre el que s’inclou milers i milers de proves diagnòstiques, anàlisis sanguinis i visites especialitzades de control periòdic que tenien per objecte desenvolupar una medicina preventiva que en els últims decennis s’ha demostrat altament eficaç -gràcies a ella ha anat augmentant l’esperança de vida de la població-, quedarà relegat, ajornat sense data d’execució o subjecte a unes demores tan dilatades que convertiran aquests controls en un projecte sanitari fallit.

La doctora Teresa Maristany, presidenta de l’Associació de Radiòlegs de Catalunya, va afirmar el passat 30 d’abril que «moltes ecografies de ronyó, bufeta urinària o d’altres tipus que es feien fins ara són prescindibles; es feien per inèrcia». Fonts del mateix sector han afegit que «moltes» de les ressonàncies magnètiques, ecografies o radiografies que han estat ajornades a causa de la crisi de la Covid-19 «no s’arribaran a fer mai». És a dir, molts dels pacients que van ser avisats de l’ajornament d’una prova per causa del coronavirus no seran citats de nou.

Hi ha una antiga concepció del que ha o no ha d’atendre un sistema sanitari públic, segons la qual l’assistència finançada per la Generalitat només ha de cobrir la patologia greu o de risc vital, i que per a la resta ja existeixen les asseguradores privades. Aquesta posició, rebatuda sens dubte pels responsables sanitaris procedents d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ha estat defensada històricament per convergents i postconvergents, que mai van trobar l’oportunitat d’aplicar-la sense que suposés un risc electoral. Artur Mas va experimentar les conseqüències d’aquest intent després de les seves retallades, poc abans d’orientar-se cap a l’independentisme.

Abans que aparegués el virus SARS-CoV-2, la sanitat pública de Catalunya acumulava unes llistes d’espera quirúrgiques, de proves diagnòstiques i de visites a metge especialista que superaven àmpliament a les que havien tancat l’anterior legislatura, que ja eren preocupants. La presidència de Quim Torra estava resultant nefasta per a l’assistència sanitària pública, encara que no era un assumpte que els ciutadans recriminessin, o no en públic i de forma massiva, ja que tot l’espectre polític estava absorbit pel procés independentista.

El fet és que durant el Govern de Torra s’havien incrementat les esperes quirúrgiques, que el febrer del 2019 afectaven 177.976 persones, xifra un 10% superior a l’heretada del període en què Toni Comín va dirigir la Conselleria de Salut. Un total de 145.877 pacients esperaven una prova diagnòstica tecnològica (colonoscòpies, mamografies, ressonàncies magnètiques, TAC, entre elles), un 23,5% més que quan es va iniciar la legislatura. I altres 454.098 persones esperaven accedir a un metge especialista hospitalari.

Aquestes esperes, molt superiors a la mitjana registrada en el conjunt d’Espanya, eren encara conseqüència de les retallades pressupostàries aplicades al sector sanitari públic durant el primer govern d’Artur Mas, que va eliminar 1.500 milions d’euros de la partida de Salut. Durant la vicepresidència d’Oriol Junqueras, supervisor dels comptes de Comín, el sistema sanitari va recuperar 57 milions per a un pla de xoc quirúrgic que es va executar i va reduir lleugerament les llistes. Junqueras tenia previst injectar 400 milions més a la sanitat pública, cosa que no va succeir perquè mai es van aprovar nous pressupostos per a la Generalitat.

Aquest és el panorama amb què es va trobar l’assistència sanitària de Catalunya quan va irrompre la Covid-19. El passat 20 de març la Conselleria de Salut va enumerar a la seva pàgina web les esperes per accedir a una prova diagnòstica que acumulaven les deu determinacions més sol·licitades pels metges -només deu-, que afectaven 118.450 persones. Entre elles destacaven 35.118 pacients que esperaven una ressonància magnètica durant una mitjana de 86 dies, que en molts casos superaven l’any de demora; 16.607 a l’espera d’una colonoscòpia o 27.644 que necessitaven un TAC.

Durant la pandèmia de la Covid-19, segons ha informat Comella, els hospitals han estat sobreocupats pels malalts de coronavirus, però han realitzat 34.000 intervencions quirúrgiques inajornables, oncològiques o cardíaques fonamentalment, i han realitzat 49.000 proves diagnòstiques.

Els centres sociosanitaris, a mig camí entre els hospitals i les residències de gent gran, estan jugant un paper clau en la crisi de la Covid-19. «L’esforç de l’atenció sociosanitària ha sigut immens i ha suposat un respir tant per l’atenció primària com pels hospitals d’aguts», diu el doctor Rami Qanneta, director assistencial de Gestió i Prestació de Serveis de Salut (GiPSS).

«En l’àmbit sociosanitari és molt dur tenir una crisi d’aquesta magnitud pel tipus de pacients que tenim, que necessiten molta rehabilitació i animació sociocultural», explica Qanneta. Per això, aquests centres han hagut de fer molts canvis d’estructura, organització i disseny de nous espais. Canvis que perduraran encara diversos mesos i amb els quals caldrà aprendre a conviure.

Mentre que els hospitals, a poc a poc, aniran tornant a l’activitat habitual, els sociosanitaris acolliran els pacients, tant positius per coronavirus com negatius, que ja no necessitin l’atenció hospitalària. «De fet, ara és quan estem ingressant més pacients que venen de l’hospital i que s’estan recuperant», diu el doctor.

La transformació d’un sociosanitari

El centre sociosanitari Francolí, gestionat per l’empresa pública GiPSS, és ara mateix un pulmó per l’hospital que té just el costat, el Joan XXIII, un centre de referència al Camp de Tarragona. Quan va arribar el coronavirus a Catalunya, els seus 156 llits repartits en quatre plantes estaven tots ocupats.

«El perfil de pacients que tenim en l’àmbit sociosanitari són pacients fràgils, pluripatològics, amb malalties cròniques i alts nivells de dependència», diu Rami Qanneta. Per això, quan es va detectar el primer cas de Covid-19 al centre, que va infectar-se a través d’un familiar que va anar-hi de visita i no estava diagnosticat, es va generar una situació d’alarma força complexa.

De seguida es va accelerar el pla de contingència i actuació que havien dibuixat amb les guies d’actuació del CatSalut i del Departament d’Interior. Un pla que ha anat canviant segons l’evolució de la situació i els criteris dels experts. «Vam tenir un escenari de dues setmanes de crisi bastant important perquè anaven apareixent casos dins de l’hospital, però no va ser una sorpresa, perquè ja sabíem que les pandèmies són així», diu el director assistencial.

Van començar amb una sectorització de l’hospital. De les quatre plantes amb les quals compten, en van dedicar una només a pacients amb Covid-19, tant aquells que s’havien infectat dins el sociosanitari com els que ingressaven des del Joan XXIII amb un test que havia donat positiu. «D’aquesta manera ho podíem tenir més controlat, ja que el personal que treballava en aquesta planta estava format i informat sobre com hi havia d’entrar i què s’ha de fer amb els pacients», explica Qanneta.

Aquesta planta, però, no va ser suficient i per tenir més espai per a pacients amb Covid-19 van decidir moure i aïllar els pacients que no estaven infectats. D’una banda, van forçar altes a domicilis dels pacients que estaven més estables. «Sempre estaran millor al domicili que en un centre hospitalari, que no deixa de ser un centre hostil en situació de pandèmia», diu el doctor. De l’altra, van començar a traslladar altres pacients sense coronavirus a la Clínica Monegal, un centre privat de Tarragona.

Des que el Departament de Salut va intervenir els centres sanitaris privats, aquesta clínica havia quedat sota la gestió funcional de GiPSS. Per això hi podien treballar un equip mèdic del sociosanitari Francolí de la mà amb el servei de rehabilitació de la clínica privada. «Entre el reforç d’altes i el trasllat de pacients a la clínica privada ens vam quedar bàsicament amb pacients amb Covid-19», diu Rami Qanneta.

Durant les últimes set setmanes, els canvis al sociosanitari s’han notat en tots els àmbits. Els pacients ja no poden sortir de les habitacions, que continuen compartint entre dues perquè són prou amples per a garantir la distància de separació de dos metres. També s’han suspès totes les activitats grupals d’animació sociocultural i rehabilitació, que habitualment omplen de vida al centre.

Per contrarestar els efectes perjudicials d’aquests canvis sobre els pacients, s’ha ofert alternatives individuals. «Per exemple, tenim una biblioteca mòbil que ara movem pels passadissos i els professionals s’encarreguen de llegir-los habitació per habitació», diu Qanneta, que emfatitza que en el cas dels pacients amb Covid-19, aquesta activitat s’ha de fer amb mesures de protecció.

Aquesta atenció individualitzada la poden fer gràcies a la reubicació de personal provinent d’altres serveis. «Com a empresa no només tenim la part d’hospitalització, tenim altres serveis ambulatoris i domiciliaris que hem hagut de tancar durant aquestes set setmanes. Així que hem aprofitat tot el personal de serveis per reforçar el servei d’hospitalització, que és on teníem la crisi», explica el doctor.

Tot i aquest reforç de personal, a l’hospital sociosanitari Francolí han hagut de contractar professionals externs i comptar amb l’ajuda d’estudiants d’infermeria del darrer curs, ja que part dels seus treballadors han agafat la baixa perquè han estat infectats amb la Covid-19. Entre tots, també ajuden als pacients a comunicar-se amb els familiars a través de videotrucades.

I és que un dels canvis que més ha dolgut és la restricció de visites. «Hi ha hagut molt impacte emocional en les famílies, sobretot al principi», recorda Qanneta, «però els hem anat explicant la importància que té pel bé dels pacients i per ells, i alhora els hem ofert suport psicològic». Ara només els pacients que es troben en els últims dies de vida poden rebre la visita de comiat d’un familiar, que entra amb tots els equips de protecció individual (EPIs) necessaris.

Personal en adaptació constant

Els professionals que treballen al sociosanitari, com la resta de personal dedicat a la salut, ha viscut moments d’angoixa. «Ara estem millor, però al principi hi havia molta por dels professionals a contagiar-se i portar el virus a casa», explica el director assistencial. Si bé és cert que són un col·lectiu de risc perquè estan exposats a la infecció contínuament, també és un grup al qual es fan més proves diagnòstiques. «Nosaltres vam fer un cribratge massiu de test als professionals, tant als qui tenien símptomes com als asimptomàtics i els hem anat fent test PCRs quasi cada setmana», diu Qanneta.

Per a calmar els ànims, però, els ofereixen atenció psicológica. A més, des del CatSalut s’ha posat a disposició dels professionals un hotel on es poden allotjar durant l’estat d’alarma. Actualment hi ha 11 treballadors del sociosanitari Francolí que s’hi estan, per evitar un possible contagi a algú amb qui conviuen, per exemple una dona embarassada o una persona immunodeprimida.

Tot i això, el dia a dia dels professionals ha sigut molt dur. Els auxiliars d’infermeria, per exemple, han deixat de rebre el suport que tenien d’alguns familiars i cuidadors privats que donaven el menjar als pacients. «S’ha d’agrair la capacitat d’adaptació del personal; el treball en equip, que ha sigut automàtic. Tothom ha sigut imprescindible», diu el doctor.

Què passarà a partir d’ara

En els pròxims mesos s’instal·larà al centre l’activitat assistencial dual, ja que encara hi haurà pacients amb la infecció i pacients que no la tenen. «Fàcil no serà, perquè quan tens tot un hospital negatiu o tot positiu evidentment és dur, però la mentalitat no la canvies d’un lloc cap a un altre», diu Qanneta, que recorda que serà fonamental seguir amb la sectorització del centre i sense barrejar el personal de cada sector.

Han dissenyat un pla de desescalada assistencial que pot durar entre 12 i 18 mesos. «L’objectiu fonamental és organitzar una recuperació progressiva de l’activitat assistencial de l’empresa, no sols l’hospitalització», explica el doctor. Per això es mantindran les mesures de protecció i s’estendran amb la duplicació d’espais. Per exemple, volen crear un gimnàs en alguna sala que ara tenen tancada perquè el puguin utilitzar els pacients amb Covid-19.

Una cosa clara és que es mantindrà la restricció de visites durant força temps. «Hem de reforçar les videotrucades per intentar reduir l’angoixa i estrès de pacients i famílies, i també treballem amb l’equip de psicologia del centre per reimpulsar la teràpia d’estimulació cognitiva, que durant aquestes setmanes l’hem tingut una mica abandonada», diu Qanneta.

D’altra banda, també volen aconseguir ser un centre sociosanitari de referència per als pacients Covid i que els derivin, no només pacients dels hospitals d’aguts, sinó també els que actualment estan atesos per l’atenció primària als seus domicilis.

Evidentment, aquest és un pla de desescalada que pot variar depenent de l’evolució de la pandèmia, dels criteris dels experts i de les necessitats d’altres serveis assistencials; sobretot a l’hivern, recorda el doctor, quan la grip farà augmentar la pressió assistencial. «Ara sembla que estem en un moment més tranquil, tot i que hem d’anar amb compte», diu el doctor, «als professionals sempre els hi dic: alerta, però no pànic!».

Un grup de professionals del camp de la salut pública a Catalunya han demanat al president de la Generalitat, Quim Torra, i a la consellera de Salut, Alba Vergés, que mantinguin «una coherència unitària» en l’abordatge de la gestió de la pandèmia de la Covid-19. A més, reclamen que es deixi fora «la utilització política, generant estèrils polèmiques sobre elements tècnics», cosa que consideren que s’està produint al Govern.

«És important combinar adequadament i proporcionadament les actuacions i la correcta comunicació de les mateixes, per evitar les especulacions i els aspectes emocionals que, sovint, tenen un efecte més perjudicial per a la salut que les conseqüències directes del propi problema», escriuen a la carta oberta.

Els vint-i-cinc experts també s’han mostrat indignats per l’anul·lació de la reunió, prevista per la setmana vinent, del Consell Assessor en Salut Pública, màxim òrgan assessor d’experts externs a les administracions definit en la vigent Llei de Salut Pública. Per això demanen que es «reconsideri aquesta decisió», ja que consideren que el seu coneixement i experiència professional «són una eina fonamental per fer front amb èxit a qualsevol crisi o problema de salut pública».

El departament de Salut, per la seva banda, ha negat en declaracions a El Confidencial que la reunió s’hagi anul·lat i ha assegurat que se celebrarà la setmana vinent. A més, ha assenyalat que qui ha de convocar la reunió no és la conselleria sinó el seu president, el doctor Josep Vaqué, cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

Els signants provenen de la pràctica professional en administracions i institucions «competents en la matèria». Són Joan Josep Artells, doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials; Rafael Barba, economista i gestor sanitari jubilat; Raimon Belenes, metge, gestor i consultor sanitari; Esteve Camprubí, metge especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública; Victòria Camps, catedràtica emèrita de Filosofia Política; Montserrat Casamitjana, expresidenta de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears; Mercè Casas, metgessa i consultora sanitària; Catalina Chamorro, expresidenta de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears; José Ignacio Cuervo, metge jubilat; Anna Estany, catedràtica de Filosofia de la Ciència; Josep Farrés, expresident de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears; Emili Ferrer, exdirector d’Economia i Finances de l’Hospital Vall d’Hebron; Joan Gené, col·laborador de l’Observatori Europeu de Polítiques i Serveis Sanitaris de l’Organització Mundial de la Salut; Carles Albert González, màster en Salut Pública i doctor en Medicina; Ricard Gutiérrez, doctor en Medicina; Rafael Manzanera, expresident de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària; Josep Martí Valls, doctor en Medicina jubilat; Josep Maria Sabaté, exdirector del Servei Català de la Salut; Emília Sánchez, expresidenta de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears; Isabel Sierra, doctora en Psicologia; Pilar Solanes, metgessa de Salut Pública; Eduard Spagnolo, epidemiòleg de Sanitat Nacional; Carme Valls, metgessa; Joan Ramon Villalbí, expresident de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears i president de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària; i Francesca Zapater, membre del Fòrum Català d’Atenció Primària.

Pallejà és un municipi d’11.486 habitants, segons dades del 2018. Fugint del funcionament de les grans ciutats, Pallejà és un exemple de coordinació a tots els nivells. El Centre d’Atenció Primària Pallejà és durant aquesta crisi l’encarregat de tenir cura de tota la seva població i del barri de Fontpineda, una urbanització on, a més, hi ha dues residències d’avis. El CAP és també l’encarregat de dur un control d’aquestes i de quatre residències més que hi ha al municipi.

Olga Campos, infermera al Centre, parla de superació i gratitud cap a la població d’un municipi on tothom es coneix. «La població ha respost molt bé. Ara ja ens arriba material però al principi ens vam haver de reinventar i ens cobríem amb bosses de plàstic o amb les capelines del tint dels cabells que ens duien de perruqueries. També ens van fer màscares i pantalles i els taxistes ens porten a fer domicilis quan ens cal».

Dels 25 treballadors amb els quals compta el centre, dues persones s’han contagiat i una altra dóna positiu com asimptomàtica. Això ha implicat que d’una manera o altra, gairebé tots els treballadors s’han hagut d’aïllar en algun moment de la pandèmia havent de teletreballar i reinventar-se a cada moment. «És una situació que ha anat canviant a poc a poc. Al principi va ser molt convulsa i amb molta por i ara ja ens hem anat relaxant una mica perquè ja ho tenim més per la mà. També tenim més EPI», destaca.

I és que l’extraordinari del moment ha fet, segons Campos, que sembli que no existeixi cap malaltia més, però no és així. De fet, segueixen fent el mateix: visitar pacients al CAP, per telèfon i a casa. Però anar a les cases comporta vestir-se de dalt a baix i sovint utilitzar més material del qual es disposa. «Aara els hi dic a les persones a les quals els hi vaig a fer un control que em treguin un dit per la porta, els hi punxo i després seguim xerrant amb la porta tancada. Hem de buscar maneres per nosaltres estar segurs i també saber que no encomanem la malaltia a ningú… tampoc sabem si estem malalts nosaltres».

Campos explica que en el seu municipi no han arribat a tancar cap CAP en cap moment però reconeix que per companys amb els qui ha parlat, sembla que per qui ho viu és una situació molt angoixant. Tancar un CAP implica que hi ha tot un nombre elevat de població que no té un centre de referència on anar en cas de necessitat a prop de casa. Implica desplaçar-se i, com diu Campos, això no és una bona solució: «ens hem anat reinventat a veure què funciona i què és el millor».

Alguns dels CAP que han hagut de tancar ho han fet per trobar-se amb poc personal en tenir diversos positius o aïllats. Ella mateixa va haver d’estar confinada una setmana per haver estat en contacte amb un pacient sense la protecció adequada. «Va ser molt al principi, que encara no s’estaven aplicant totes les mesures, i semblava un refredat normal».

Les tecnologies com aliades davant el distanciament

De la mateixa manera, el Dr. Pere Guirado, metge de família del centre, també ha passat per un període d’aïllament. En la línia de reinventar-se, Guirado comenta que el que han estat fent també de forma voluntària ha estat fer teletreball. «Com hi ha companys confinats per haver sigut contactes, mentre no els hi surtin bé totes les proves, s’han creat un accés a la història clínica des del seu ordinador i estan fent seguiment telefònic a pacients des de casa», explica.

Aprofita aquesta situació per parlar positivament de La Meva Salut, un recurs pel qual la ciutadania pot parlar amb el seu metge o metgessa de capçalera. Un cas que exposa és el d’una pacient jove que tenia un problema burocràtic i que després d’uns correus ho ha pogut solucionar. «Aquesta pacient en condicions normals hauria demanat hora, hagués vingut i després de tot això, haguéssim solucionat el problema… I el problema era només que necessitava una baixa perquè el seu nen és positiu i s’ha hagut de confinar amb ell i la seva empresa no li donava la baixa com malaltia professional», explica Guirado.

Creu que davant aquests casos no només ara s’ha d’aprofitar tot el que dóna la tecnologia. Altres exemples serien demanar analítiques o informes per anar a l’ICAM, apunta.

Des del CAP de Pallejà han demanat participar en una prova pilot que consisteix a fer videoconferències amb els pacients. És evident que amb alguns no serà útil, però amb altres Guirado creu que sí. «Jo sóc molt paternalista i a vegades hem sigut excessivament protectors. La gent és molt més autònoma… pel meu caràcter me n’adono que podem comunicar-nos fàcilment, sobretot hi ha gent jove que va atrafegada i per correu es solucionen moltes coses amb qualitat alta». Explica que, si això no s’ha implantat, és perquè fins ara les visites virtuals no comptaven com feina feta mentre que evidentment necessiten temps per fer-se.

Tot i les readaptacions, la falta de personal pot passar factura. Així, tant Guirado com Campos i alguns dels seus companys han passat per aïllament. Aportant noves valoracions, la infermera Olga Campos recomana que, donat que no es pot aturar el coronavirus fins que no es trobi la vacuna, cal que tothom segueixi molt bé les indicacions d’higiene i distanciament, així com disposar d’una habitació individual per l’infectat. Reconeix però que «hem de fer ser conscients que moltes persones no ho tenen a l’abast: no tothom viu en una casa gran o en un pis que tingui finestres per tot arreu».

El fet de viure en un poble petit fa que els treballadors del CAP coneguin a tota la població i això fa que no arribin a desconnectar. Campos explica que li costa dormir: «Se’m fan les 3 de la matinada pensant en quin seguiment hauré de fer l’endemà i com trobaré els meus pacients. Tinc gent a la UCI [per zona els hi toca l’Hospital de Martorell], gent jove, tinc una noia de 27 anys que ha fet un ictus… són molt dures totes les històries». Per aquest motiu, Campos diu que ha deixat el seu telèfon a disposició de qui ho necessiti les 24 hores del dia.

La seva rutina ha canviat dràsticament. Han deixat de banda els controls rutinaris de diabètics i hipertensos per exemple, tot i que, si algun es descompensa per canvi d’hàbits, doncs els hi diuen que acudeixin al CAP per tractar-ho. La majoria de casos els segueixen per telèfon. A canvi, de fer menys controls rutinaris s’ha passat a fer més derivacions cap a serveis socials i més seguiment per dol patològic. Aquesta és, relata, una feina molt diferent de la que feien. I és que són moltes les vivències dures de gent que ha perdut la parella o un fill. Així, també estan fent seguiment en salut mental: «hi ha casos que inicien el dol molt malament: no poden acomiadar-se, no poden anar a l’enterrament i deriven cap a fortes angoixes o inicis de depressió».

L’Atenció Primària, imprescindible davant la crisi de les residències

Des del CAP de Pallejà es coordinen sis residències: quatre al mateix municipi i dues d’elles situades a la urbanització de Fontpineda que també recauen sota el seu control.

El Dr. Pere Guirado és metge de família al CAP de Pallejà i és un dels tres metges que ha assumit les visites a residències. Fins ara, des del CAP feien assistència a les residències quan era necessari però d’una manera més laxa, amb menys intensitat. El Dr. Guirado explica que «això ha pujat per la situació». Hi ha residències que només tenen una infermera a temps parcial i un metge que va dos dies a la setmana i, si algun dia hi havia alguna necessitat, des del CAP suplien aquestes mancances.

«Ara estem a tope. La situació s’ha complicat molt: avis que abans estaven estables però tenen molta patologia de base s’han descompensat per la infecció i tenen patologia respiratòria moltes no greu però en algun cas greu i això ha fet que tinguéssim alguna defunció», relata Guirado.

En aquest sentit, la coordinació de residències ha estat complicada perquè, com remarca Campos, «podies anar divendres i que tot estigués bé i que diumenge es disparessin de cop cinc casos». Treballar també aquí per Campos és una feina «xula», ja que és una feina nova que els aporta coneixement i també els ha ajudat a treballar més en equip.

El Pla específic que ha realitzat el Departament de Salut arran de l’epidèmia assigna un metge i una infermera a cada residència. El Dr. Guirado explica però que hi ha dos tipus de residència. Les que estan estables, si segueix tranquil·la es fa un seguiment telefònic diari matí i tarda o un cop al dia si està bé. Quan és una residència que s’ha complicat per la raó que sigui, el seguiment es fa amb més intensitat i en funció de l’estructura de la residència – que hi ha algunes que tenen infermera a temps parcial i metges encara a menys hores – aleshores el que passa és que els hi donen suport des del CAP: més coordinació o, en funció del cas, van a fer assistència directa. «Això pot implicar que un dia faci’s trucades simplement o que la cosa impliqui que sortim tots cap a les residències equipats com els astronautes», narra Guirado. «Per exemple et pots trobar que hi ha 7 pacients amb coronavirus i que estaven tots estables i dos han començat a desestabilitzar-se. El que fem és visitar-los, atendre’ls, els hi fem ecografies pulmonars… El pla és intentar donar molt suport i si cal fer alguna prova, doncs fer-la sempre que la puguem fer aquí que hi ha moments que el pacient pot estar prou malament per a necessitar que el SEM el porti a Martorell», segueix.

I és que els problemes a les residències com s’ha vist poden variar d’un dia a l’altre per factors diversos. Hi ha moltes residències, sobretot a municipis com Pallejà, que són cases antigues reaprofitades on les habitacions que t’hi trobes són de tres persones. Com ens explica Guirado, amb aquestes condicions i davant la falta de material per poder treballar en condicions, «les variabilitats de les residències van fer que moltes auxiliars es posessin malaltes i algunes plantilles hagin passat de 12 a 3 auxiliars». La tasca dels professionals del CAP de Pallejà per a les sis residències al seu càrrec ha estat a banda de l’assistència, també la formació del personal i ajudar amb tot el material que han pogut. «Quan hem anat a fer alguna visita, com ens emportem material com ara gel de mans o mascaretes, si ens sobren les deixem allà. Per seguretat i no moure virus amunt i a baix però també perquè ells tenen menys material que nosaltres», diu Guirado.

Valora a més que moltes de les residències ho han fet el millor què han pogut però que en altres casos, després de tenir diverses baixes els hi ha costat molt contractar: per falta de personal perquè arreu estaven igual però també per por i perquè els sous a les residències són molt baixos, opina Guirado. «És un pla que està bé però requereix molt d’esforç i s’hi ha anat tard», creu sobre el pla de Salut.

La salut és un procés que depèn d’entorns saludables. Vivim envoltats d’estímuls que ens evoquen a la malaltia: publicitat generada per la indústria alimentària, models de bellesa imposats que ens minen l’autoestima i ens porten a la frustració de voler aconseguir una bellesa basada en el consum, l’hiperrendiment (laboral, lúdic i sexual), la supercomunicació, unes condicions laborals precàries, la dificultat d’accés a l’habitatge… Així, l’ansietat, la depressió o els suïcidis no són problemes individuals o aïllats, sinó una pandèmia immanent a la violència a la qual ens evoca el mateix sistema i que està totalment normalitzada. El procés de salut hauria de ser un eix transversal en la vida de les persones, famílies i comunitats.

Està científicament comprovat que la percepció d’aïllament social activa els mateixos mecanismes en el cervell que el dolor i que disminueix considerablement la resposta immunitària. També està científicament comprovat que les xarxes de suport social són un amortidor emocional imprescindible. Per contra, crear vincles reals és cada vegada més difícil, ja que el temps «lliure» s’ha convertit també un espai de consum. El capitalisme sempre s’ha servit de l’individualisme per a fomentar la producció. En el context de la COVID-19, s’està fomentant la por, l’aïllament, la pèrdua del contacte amb l’humà i el rebuig a l’altre per «por al contagi», com si fóssim virus errants.

Vivim en una societat en la qual les cures han quedat totalment desvalorades. Moltes persones estan morint soles, i els seus éssers estimats tenen prohibit abraçar-se. D’altra banda, va en augment la tendència d’aïllar als nostres majors en residències o de deixar-los sols a les seves cases, desplaçant-los de les nostres vides, mentre els mitjans de comunicació els interpel·len constantment amb la mort en comptes de generar algun entreteniment que els permeti suportar millor la situació.

Durant el confinament, dones i nens estan obligades a conviure amb els seus maltractadors i/o els seus abusadors. Vull destacar que, a l’estat espanyol 1 de cada 5 infants és abusat per algun familiar i les trucades al 016 per violència de gènere han augmentat gairebé un 48%. Què està suposant el confinament en la salut d’aquestes persones?

La promoció de la salut i d’entorns saludables no hauria de generar cap cost. Amb entorns saludables, les indústries alimentària, farmacèutica i de bellesa tindrien pèrdues econòmiques. Cada anunci publicitari ens incita a «consumir malaltia» per a obtenir plaer. És tan accessible accedir a la malaltia que ens la venen en màquines expenedores de productes comestibles i refrescos en les institucions sanitàries, educatives i laborals. No té sentit que costi menys una Coca-Cola o qualsevol xocolatina que dues peces de fruita que tinguin una mica de sabor. La crisi del sabor que promou i legitima la indústria alimentària té un gran impacte en el nostre procés de salut, en la capacitat a l’hora de prendre decisions sobre què mengem i en les addiccions que ens generen de manera molt conscient.

És ben sabut que totes dues indústries van de la mà i tenen molt bona relació amb l’estat i les seves polítiques «promotores de salut». Cal destacar aquí també els conflictes d’interessos entre la indústria alimentària, universitats i associacions i/o fundacions mèdiques «científiques», com l’Associació Espanyola de Pediatria, la Fundació Espanyola de Nutrició, la Fundació Espanyola del Cor (promoguda per la societat espanyola de Cardiologia), la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària, la Fundació per a la Diabetis i la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició, entre altres. La indústria injecta diners i aquestes entitats celebren els seus congressos a canvi de legitimar els seus productes.

Promoure la malaltia genera més beneficis econòmics que promoure la salut. Fins a quin punt a l’estat li interessa una societat saludable més enllà que continuem sent cossos mecanitzats i mercantilitzats, sotmesos al sistema capitalista perquè continuem sent productives?

L’Atenció Primària (AP) és el recurs més pròxim a la comunitat, especialitzat en la promoció de la salut i el seguiment de patologies cròniques. És la porta d’entrada i base del sistema sanitari, imprescindible perquè aquest funcioni. Des d’ella, s’hauria de lluitar per a la col·lectivització de la salut i l’apoderament de la societat en els seus processos de salut individuals i col·lectius per a crear entorns promotors de salut i fugir de la medicalització de la vida. Permeteu-me recordar aquí que els fàrmacs són la tercera causa de mort al món, després del suïcidi.

És molt difícil realitzar unes cures de qualitat des de l’AP. Realitzar un abordatge integral de qualsevol situació és pràcticament impossible si a penes ens donen 10 minuts de visita per pacient. També és difícil que existeixi un seguiment adequat per medicina o infermeria de referència a causa de les llistes d’espera o la sobrecàrrega en les agendes. Tampoc seran de qualitat les cures d’infermeria si aquesta no està especialitzada o ve rebotada de l’hospital a «descansar» al CAP en l’última etapa abans de la jubilació.

Actualment, l’estat està desvalorant el paper de l’AP quan és imprescindible. Amb la COVID-19, els mitjans de comunicació ometen la problemàtica de l’AP centrant-se exclusivament en l’hospitalària, quan són les seves pròpies polítiques les que estan fent que se saturin els hospitals. Per què estan ocultant i desvalorant el paper de l’Atenció Primària? Serà això un precedent per a desmantellar-la encara més?

Amb l’excusa de la COVID-19 s’han tancat molts CAPs. Existeixen molts professionals contagiats i, en comptes de cobrir la plantilla, han enviat als «no contagiats» a hospitals de campanya. La falta d’EPIs i de recursos humans a causa de les baixes i els aïllaments pel contagi és indicatiu que no s’està donant resposta per a millorar la situació en l’AP. Abans que passés tot això, l’OMS va advertir a Espanya en 5 ocasions perquè es proveís de material necessari i el govern espanyol no va fer gens de cas.

En el context actual, l’AP està filtrant quins pacients han d’anar a l’hospital i quins poden ser atesos a les seves cases o en els mateixos CAPS, evitant així la saturació dels hospitals i la sobreexposició innecessària a la COVID-19 a través de l’atenció telefònica, consultes virtuals i atenció domiciliària. Des de l’AP s’està fent un acompanyament digne d’admiració en els processos de final de vida tant dels pacients com als familiars i també en els processos de dol, prevenint, en la mesura que sigui possible, que aquests siguin patològics en el futur. També es fan seguiments de pacients donats d’alta, tant per COVID-19 com per altres motius.

Si continuen desmantellant la primària, què passarà amb altres patologies, que no són COVID-19, però que continuen existint? Les patologies cròniques necessiten un seguiment que només pot donar l’Atenció Primària. L’atenció a actius comunitaris en els barris, com a centres tutelats, residències d’ancians o albergs residencials de persones sense llar també es fa des de l’AP.

L’AP està especialitzada en unes cures molt diferents de les de l’hospital i aborda des de l’individu fins a la comunitat. Aquestes cures especialitzades no poden ser obviades i, molt menys, poden ni podran ser assumides sota cap concepte per l’hospital. La col·lectivització de la salut, els grups de suport mutu i els vincles reals són la base per a cuidar-nos i generar entorns promotors de salut. Organitzar-nos per a crear la vida que vulguem viure, per unes condicions laborals saludables i per tenir les necessitats bàsiques cobertes i no haver de viure esclavitzades. Per a això, també és generar entorns promotors de salut.

Des que el Govern va anunciar que nenes i nens podrien sortir al carrer a partir del pròxim dia 26, s’ha produït un petit terratrèmol d’anada i tornada que ha obligat el Govern a canviar el seu enfocament inicial, és a dir, que poguessin acompanyar algun adult de la família a les activitats ja autoritzades, com anar a comprar, al banc, a comprar el pa, el diari o apropar-se a una farmàcia.

Després de les crítiques, moltes i variades, que es van donar després de conèixer-se la notícia dimarts passat, el mateix dia es va anunciar que tindrien permís per sortir al carrer a jugar i passejar. Més tard, el vicepresident, Pablo Iglesias, donava a conèixer alguns detalls més: sortides d’una hora, en un radi d’un quilòmetre de la casa, sempre acompanyats per un adult responsable (també podria ser un germà gran). Podran saltar, córrer i baixar alguna joguina. No així, utilitzar els parcs infantils amb elements com tobogans o gronxadors. Sempre respectant la distància social. El vicepresident també ha anomenat els nens i nenes que viuen en zones rurals. Podran passejar pel camp o el bosc.

És una notícia que confirma algunes de les peticions que alguns experts feia setmanes que reclamant. És el cas de Heike Freire, qui insisteix en la necessitat que nenes i nens surtin i puguin jugar en espais verds i blaus (com platges). La pedagoga també demanava que no es permetés l’ús de parcs infantils, ja que «el virus roman de 3 a 5 dies en superfícies» com plàstic o metalls.

Des de Save the Children, Carmela del Moral parla de la necessitat que es prioritzi la desescalada a nenes i nens de 0-6 anys seguint les recomanacions de l’OMS en relació amb les necessitats d’exercici físic que tenen. També reclama que des dels governs es tingui més en compte a la infància a l’hora de fer les comunicacions. «Que hi hagi una adaptació del llenguatge i de les normes», afirma, així com que es faci «amb criteris de salut pública i de benestar de la infància».

«Fa la sensació que dins del Govern hi ha disparitat de criteri» afirma Heike Freire. Sobretot, després del què es va viure dimarts. L’experta critica l’actuació del grup d’experts que estan assessorant el Govern pel que fa a la sortida de menors de casa seva. Però es mostra «contenta» perquè «hem aconseguit avançar la data de sortida dels nens dues setmanes».

Per Freire, tot el problema sorgit aquesta setmana «ve de no considerar a la infància en les seves necessitats i drets», el que demostra, segons el seu punt de vista, que no hi ha una estratègia, ni progressivitat en les mesures ni anàlisi de risc. Això sí, «d’aquesta situació en podem aprendre».

Del Moral explica que des de Save the Children s’ha defensat el confinament de la infància des del punt de vista de la salut pública, però també la necessitat de tenir en compte els drets de nenes i nens, l’interès superior que ha de regir tota normativa. Defensa que la sortida, ara permesa, hauria de respondre no tant a la situació de saturació de les famílies com «al dret de nens i nenes i, realment, al seu benestar».

Un benestar, així com un desenvolupament, que Freire opina que s’ha vist interromput de manera abrupta en molts casos. Desenvolupaments, per exemple, de les habilitats de socialització o de la intel·ligència espacial. L’experta defensa la necessitat que nenes i nens surtin a espais naturals que «els ajudin a pair la situació traumàtica, a recuperar-se de l’estrès, l’ansietat i l’angoixa».

«Li demano a Govern que pensi en la infància, que desenvolupin la seva cultura de la infància, que no la tenen», afirma Heike Freire. Per a ella, tota la crisi provocada per la pandèmia deixa de fons la qüestió de les cures. «Vivim en una societat que no té cura dels seus majors, perquè no ho hem fet i s’han mort per les condicions en què estaven; que no té cura dels malalts perquè descapitalitza la sanitat, i una societat que no s’ocupa dels nens i nenes. En tot això, Espanya s’ha deshumanitzat en els últims 20 o 30 anys».

Infància culpabilitzada

Tant Heike Freire com el pediatre José María Paricio (tots dos han col·laborat en la campanya de recollida de signatures #Coronainfancia de change.org), estan d’acord que des del Govern, també des de tota la societat, s’ha tractat de manera injusta a la infància durant aquesta crisi. No només pel confinament o el tancament de centres educatius, sinó per haver-la assenyalat com un agent contagiós perillós.

Paricio es mostra «perplex» per la manera en què el Govern està sent assessorat. Sobretot després del que va passar dimarts després del Consell de Ministres. Per al pediatre, «es parteix de la presumpció falsa que es va fer al principi», és a dir, que les i els nens es contagien més, a més de ser asimptomàtics en major mesura i tenir la capacitat de contagiar més persones.

El pediatre parla de diversos estudis realitzats des del mes de març en diferents parts d’Europa i que venen a demostrar que la infància no es contagia més que el món adult i no està tan clar que, al seu torn, s’encomani a més persones que qualsevol més gran. Cita un macroestudi islandès que ha determinat que entre la població asimptomàtica, el percentatge d’adults que sí que tenien el virus era de l’1%, mentre que en el cas de la infància, el percentatge era de 0. Aquest mateix estudi va determinar que entre els que mostraven algun símptoma comptable, entre els adults, hi havia un 14% contagiat de Covid-19. Entre les i els nens, la meitat, el 7%. L’estudi, explica, es va realitzar entre març i primers d’abril.

També parla d’un fet en el sud de França. Es va seguir el rastre de persones amb les quals va estar en contacte un nen de nou anys, contagiat per adults. En total van aparèixer 127 entre companys de classe i docents de l’escola. Mentre que el nen estava malalt, cap d’aquestes persones va ser contagiada.

Pel pediatre, «estàvem argumentant el confinament de nens i fins i tot el tancament d’escoles a partir d’una fal·làcia». «Partim de la base, continua, que els nens no estan majoritàriament contagiats en cap país que ha publicat bones estadístiques. Fins de les que publica Espanya es pot deduir». Des del seu punt de vista, durant tot aquest temps i amb els discursos relatius a la infància, la gent ha interioritzat «que els nens són contagiosos». Des del seu punt de vista «s’han restringit els seus drets per complet» i critica, fins i tot la política de confinament sobre la infància així com el tancament de centres educatius.

Tant per Paricio com per Carmela del Moral una cosa està clara: el confinament de la infància ha estat possible perquè és una població que no té veu ni vot. El pediatre ho resumeix de la següent manera: «el que no m’ha agradat, sentència, és que s’ha parlat malament d’ells des del primer dia, s’han dit coses molt lletges».

Els qui treballen al sector de les ambulàncies estan acostumats a les emergències sanitàries, tant a petita com a gran escala. L’actual pandèmia de la Covid-19, però, els ha posat en una situació excepcional a la qual tot el col·lectiu s’ha hagut d’adaptar. «Hem viscut grans emergències, però no estem acostumats que una situació d’estrès i angoixa duri tant de temps», diu Andrés Cuartero, cap d’atenció psicològica del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).

Des de ja fa setmanes, el transport sanitari està dedicat quasi exclusivament als casos positius o possibles de coronavirus, ja que altres situacions com els accidents de trànsit o els laborals gairebé han desaparegut. Durant les primeres setmanes també es veien menys casos d’infarts i ictus, tot i que ara estan tornant a nivells més propers als habituals. En total, des del SEM asseguren que ha disminuït el nombre de sortides que fan les ambulàncies. Hi ha treballadors, però, que ho viuen de diferent manera.

«Tenim un estrès laboral major, més cansament i més por», diu Oscar Borrego, tècnic del transport sanitari al Baix Llobregat i membre de la secció sindical de CCOO. «No és tant per l’esforç físic de canviar-nos més cops de roba o de vigilar no tocar més del compte, sinó més aviat per l’estrès mental, per exemple, d’emportar-te a algú d’un domicili sabent que és probable que ja no hi torni», diu Noe Marín també tècnica i membre d’UGT. «Som els primers que arribem, la primera pota de la sanitat. La nostra mentalitat és la de salvar vides, d’ajudar la gent! Però ara ens trobem que, de cop i volta, quasi que estem fent de missatgers de la mort. Estem fets pols», diu Ramon Vilella, líder del transport sanitari a Catalunya d’aquest segon sindicat.

La comunicació amb els pacients en aquesta situació d’incertesa és un dels aspectes que més preocupa als treballadors. Noe Marín creu que hi ha notícies, com ara quan es decideix no dur una persona malalta a l’hospital, que no les haurien de donar els tècnics. «Potser m’hi veuria capacitada perquè fa vint-i-cinc anys que faig de tècnica, però no crec que sigui la meva funció. Sobretot perquè cal gestionar les reaccions a aquestes notícies, cal causar el menor dany possible», diu la tècnica. Quan s’ha trobat en aquestes situacions, Marín ha demanat que parlin amb la família des de la central de coordinació, ja que són els metges i infermers que hi ha allà els qui sempre prenen les decisions sobre quina és la millor opció pel pacient.

No només les situacions més extremes generen angoixa als treballadors, també els canvis que han estat causats pel context de distanciament social. «Haver d’explicar a les famílies que no podien acompanyar al seu familiar a l’hospital, sobretot quan es tracta de gent gran, és una situació dura. Les dues primeres setmanes em vaig fer un fart de plorar», explica Marín. Ara el personal de transport sanitari fa «encara més el rol d’acompanyament i cura psicològica, que ja feien de manera habitual», diu Antonio Carballo, cap territorial de l’àrea metropolitana nord.

Desplegament de psicòlegs per atendre als professionals de les ambulàncies

Per a fer front a la tensió dels professionals davant la crisi del coronavirus, des de la setmana del 16 de març hi ha psicòlegs del SEM que recorren les bases del transport sanitari arreu de Catalunya. «Vam fer una prova pilot a la zona de la conca d’Òdena la primera setmana, on donàvem suport psicològic al transport sanitari urgent i no urgent. Després es va estendre la pràctica a tot el territori i ara encara s’estan fent sessions a les zones metropolitanes nord i sud», explica el cap d’atenció psicològica del SEM, Andrés Cuartero.

Es tracta de fer sessions d’uns vint minuts, on participen els equips, el cap territorial i un psicòleg del SEM. A través d’una metodologia bàsica, que es pot fer a peu de carrer, a les bases o a les urgències hospitalàries quan acaben el servei, es promou una conversa sobre la feina que s’està fent i les preocupacions que tenen, que cada grup pot encaminar cap a la seva experiència.

«És un procediment constructiu on s’intenta, al principi, ressaltar allò que s’està fent bé», diu Cuartero. «Això ens ajuda en un moment on tenim la sensació de ‘no control’, ja que es comencen a adonar que també hi ha coses que no van tan malament, encara que siguin obvietats». Amb aquesta metodologia, que permet «construir des de baix», s’afavoreixen «els petits canvis, possibles i realitzables, que a més cohesionen els equips i milloren l’organització».

A part d’aquestes sessions, si hi ha una petició particular d’atenció, els tècnics de les ambulàncies també poden accedir als psicòlegs per telèfon o de forma presencial depenent de la situació. De fet, recorda Cuartero, és un servei que ja existia anteriorment però que s’usava poc. «Els sembla que, pel fet de ser sanitaris, han de tenir més assumides certes situacions; però la nostra resistència també pot flaquejar i això no ens fa pitjor professionals. A vegades cal demanar ajuda i aprendre a fer-se autocura», diu el psicòleg.

Les preocupacions que s’han anat abordant en aquestes sessions han canviat, explica Cuartero. Al principi estaven molt més vinculades a com garantir la seguretat del pacient i la mateixa seguretat, sobretot per la por que generava entre els professionals sanitaris contagiar-se i poder contagiar a les seves famílies. Més endavant va aparèixer el factor de la comunicació amb les famílies dels pacients, principalment per l’angoixa de no saber què dir en situacions dues i de no tenir ben definits quins són els rols dins l’equip sobre qui ha de comunicar aquestes notícies.

«Vam detectar que, per la mateixa situació de confinament i distància emocional, moltes eines que fan servir per comunicar-se amb els pacients quan tenen alguna petita crisi d’ansietat no es podien aplicar, ja que ara no s’hi poden acostar tant ni ajudar-se del llenguatge no verbal pel fet de portar les proteccions», diu Cuartero.

El psicòleg diu que ara veuen com emergeix una preocupació nova entre el personal, amb la mirada posada en el futur. «Com es treballarà quan tot torni a la normalitat? Què haurà canviat? Quina factura passarà tot això? Quina serà la relació amb els familiars dels quals alguns d’ells s’han hagut de separar?, són algunes de les preguntes que es fan els professionals».

Per a Cuartero, aquestes sessions «han ajudat a transmetre el missatge que no estan sols, que tenen als responsables darrere seu». Però reconeix que, tot i que algunes preocupacions han disminuït, els treballadors encara segueixen tenint «angoixa davant dels canvis». «Mantenir la tensió constantment afecta l’estat d’ànim dels treballadors», diu Antonio Carballo, cap territorial de l’àrea metropolitana nord. «Normalment estàs alerta quan t’activen però ara estàs alerta tota l’estona», afegeix.

Per la tècnica Noe Marín «és estrany el dia en què no hi ha un canvi, però tot s’està adaptant». Això els obliga a estar pendents cada dia dels protocols, fins i tot en dies de descans, i a reinventar-se quan pensaven que ja ho havien vist tot treballant com a tècnics d’emergències sanitàries. I és que, diu Marín, «aquest virus no venia amb manual d’instruccions!».