Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • Cuines Solidàries per donar resposta a les necessitats alimentàries i enfortir la solidaritat veïnal

    La pandèmia de la Covid-19 ha provocat una forta crisi econòmica i social, que ha colpejat durament els col·lectius més vulnerables i ha empès moltes persones a la pobresa. De fet, el 32% de les persones que es van atendre als Serveis Socials de Barcelona a partir del mes de març, quan es va iniciar la pandèmia, no hi havien anat abans o bé feia més d’un any que no ho havien requerit.

    Per fer front a aquesta situació, entitats socials han engegat diverses iniciatives per ajudar a aquelles persones sense recursos a garantir les seves necessitats alimentàries. Entre aquestes, hi ha el projecte ‘Cuines Solidàries’, engegat per l’ONG Nutrició Sense Fronteres el març del 2020 davant la situació d’emergència social i econòmica generada per la crisi sanitària.

    ‘Cuines Solidàries’ té com a principal objectiu transformar la matèria primera i l’excedent d’empreses alimentàries en plats cuinats, que són distribuïts a col·lectius vulnerables a través d’un total de 21 entitats, com la Fundació Àgape, Metzineres, De veí a veí, el Gimnàs social Sant Pau o la Casa Cádiz.

    Igual que passa en els serveis socials on, del total de persones ateses l’any passat, el 64% eren dones, el 70% de les persones beneficiàries d’aquesta iniciativa són dones. La majoria d’usuaris de ‘Cuines Solidàries’ són persones que treballen en feines precàries i en l’economia informal, que amb la situació pandèmica s’han quedat sense feina i recursos.

    Aquestes persones són, alhora, les que tenen més dificultats per accedir a suports públics per cessament d’activitat, i per això és un dels col·lectius de major risc i que no veu cobertes les seves necessitats bàsiques d’alimentació. «Moltes viuen en infrahabitatges, on comparteixen habitació i, a vegades, no tenen ni dret a cuina i tenen una capacitat d’emmagatzematge d’aliments molt minsa», explica Neus Zurro, dietista de Nutrició sense Fronteres.

    Durant el 2020 s’han preparat 79.000 plats cuinats, dels quals 10.500 s’han elaborat amb l’equip humà i suport logístic de DIOMCOOP, una cooperativa d’iniciativa social formada per persones de l’Àfrica subsahariana. La resta s’han elaborat amb la col·laboració entitats com el Menjador Ca la Rosa, del barri de la Sagrera de Barcelona, o l’entitat Barrinar Cap a la Sostenibilitat, al Poble-sec.

    «Basant-nos en l’excedent dels donadors, fem tuppers variats, on s’inclouen cereals, verdures o llegums, sempre amb una base proteica que demanem que sigui com a mínim de 20 grams, tan de proteïna animal com vegetal. Els plats individuals ronden al voltant dels 500 grams, que equivaldrien a un 30% de les necessitats calòriques diàries d’una persona d’uns 70 kg. Sempre s’acompanyen d’aigua i una peça de fruita o un làctic», explica la dietista de l’entitat. Amb la participació de DIOMCOOP, a més, s’ha incorporat la diversitat cultural en els àpats, amb plats tant de tradició mediterrània com de tradició senegalesa.

    Els plats cuinats inclouen cereals, verdures o llegums, sempre amb una base proteica | Nutrició sense fronteres

    Amb aquest projecte s’ha donat resposta a les necessitats alimentàries d’unes 8.350 persones, entre les quals destaca un gran grup de persones d’origen subsaharià. «Les persones beneficiàries ja estaven en una situació de risc social i la pandèmia no ha fet més que intensificar-la. Per això, continuarem treballant en aquest projecte un cop se superi la crisi sanitària, perquè les necessitats no acaben aquí. Aquests mesos només són l’inici d’una greu crisi social de la qual encara n’estem veient les primeres conseqüències», destaca Zurro.

    Alhora que s’ofereixen plats cuinats a col·lectius vulnerables i es redueix el malbaratament alimentari, el projecte ‘Cuines Solidàries’ promou la inclusió de persones d’origen divers com a equip de cuina i de distribució d’aliments i la participació en xarxa. «Impulsem un espai de participació per als veïns i veïnes. El nostre objectiu és també canalitzar el voluntariat comunitari i enfortir l’economia circular i el teixit solidari dels barris», conclou la dietista de l’entitat.

  • La nova llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica a Espanya: Un gran pas, però insuficient

    Després d’anys de promeses i dos anys de tràmits, el Parlament espanyol ha aprovat la tan esperada i necessària llei. Les últimes esmenes incloses en la comissió milloren alguns dels objectius i estableixen que per l’any 2030 s’ha d’aconseguir que el 45% del consum final d’energia provingui de les energies renovables. La neutralitat climàtica s’estableix per al 2050 i es proposa reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) en un 23% per a l’any 2030, respecte a 1990 (objectiu revisable el 2023). L’ONU i els grups ecologistes reclamen que per aconseguir l’objectiu de l’acord de Paris (augment de no més de 1,5 ºC de temperatura) s’ha d’assolir una reducció dels GEH d’un 7,6% anual, que per 2030 representaria almenys una reducció del 55%.

    S’estableix la prohibició de la venda de turismes i vehicles de combustibles fòssils a partir de 2040, la prohibició de noves explotacions de carbó i hidrocarburs i de la utilització del fracking. D’altra banda, la llei obliga les ciutats majors de 50.000 habitants a establir plans en els propers dos anys de mobilitat urbana sostenible (com les Zones de Baixes Emissions de Barcelona). Com han assenyalat diversos grups ecologistes, són mesures molt importants, encara que insuficients. No hi diu res de l’aviació, que és un mitjà reconegut com a gran contaminant, ni hi diu res sobre l’agricultura.

    Sobre la importància de el model alimentari actual en l’emergència climàtica, he publicat al Diari de la Sanitat diversos articles que m’agradaria recordar. Es considera pels organismes internacionals, com la IPPC, la FAO i l’ONU, que entre un 20 i un 25% dels GEH en el món s’originen en la ramaderia, a causa de l’extinció de boscos (que són els que absorbeixen el CO2 ), com els produïts en els incendis de l’Amazona, destinats a la cria de bestiar o la producció de cereals destinats a alimentar-los, pel metà, que produeixen els remugants i els fems que generen, i per l’òxid nitrós, que s’origina en els fems, les purines i fertilitzants nitrogenats. El CO2, el metà i l’òxid nitrós són els 3 gasos responsables de l’efecte hivernacle.

    La indústria de la carn és la principal dins de la indústria alimentària a Espanya i, en termes de capital de negoci, és la quarta indústria més important, després de la del petroli, l’automotriu i l’electricitat. El consum de carns vermelles a Catalunya i a Espanya és tres vegades superior al recomanat pels organismes internacionals i l’excés de consum representa una de les causes de les majors malalties cròniques de la població, com les malalties cardiovasculars, la diabetis, l’obesitat i diversos tipus de càncer. És a dir, té una magnitud que mereix que s’hagi inclòs en la llei del canvi climàtic. El que és bo per al clima (reduir el consum de carns vermelles) és bo per a la nostra salut.

    La revista Science va publicar el novembre passat un estudi que mostrava, que encara que els GEH originats en els combustibles fòssils fossin immediatament reduïts, si no s’actua simultàniament sobre el sistema alimentari mundial, no s’aconseguirà complir amb els objectius de l’acord de Paris. Sembla que els redactors de la llei no han llegit el Science, ni tota l’abundant literatura que mostra la importància del model alimentari en el canvi climàtic.

    La ciutat de Barcelona, és aquest any la «capital mundial de l’alimentació sostenible». Una alimentació sostenible ha de ser una alimentació saludable i amb un impacte ambiental reduït. No podem renunciar a aconseguir canviar i millorar el nostre sistema alimentari, perquè amb això ens juguem la nostra salut i la salut de la planeta.

    Referències

    • Estudi de la revista Science: doi: 10.1126 / science.aba35

  • La pandèmia de la Covid-19 i les seves sindèmies: quan només la medicina no cura la malaltia

    La pandèmia de Covid-19 no és l’única malaltia epidèmica de gran abast a la qual ens estem enfrontant a hores d’ara. El VIH -virus d’immunodeficiència humana- porta dècades present a tot el món i, tant pel seu nivell d’incidència com per la seva capacitat de transmissió, també parlaríem d’una pandèmia.

    Les dades ho demostren: el 2019 hi havia al voltant de 38 milions de persones a tot el món amb VIH, segons ONUSIDA. Des que es van detectar els primers casos a principis de la dècada dels 80, uns 35 milions de persones han mort per malalties relacionades amb la sida -la patologia que el virus pot arribar a desencadenar-.

    En els anys 90, l’antropòleg metge nord-americà Merrill Singer va observar que en molts d’aquests pacients coexistien tres amenaces interconnectades: l’abús de substàncies, la violència i la sida. Així va ser com va néixer el terme «sindèmia».

    Una sindèmia és una sinergia d’epidèmies que ocorren de forma simultània en temps i espai, interaccionen i tenen mecanismes causals comuns.

    – Carme Borrell, experta en salut pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona

    «Va sorgir del meu treball amb els consumidors de drogues intravenoses durant els primers anys de la pandèmia de la sida», recorda a SINC Singer, que és professor del departament d’Antropologia i investigador del Centre per a la Salut, la Intervenció i la Prevenció de la Universitat de Connecticut (EUA).

    L’antropòleg va plantejar en aquest moment que, per fer front a la malaltia de la sida, havien de tenir-se en compte i abordar alhora les variables socials que l’acompanyaven en determinats casos, com era la violència i la drogoaddicció.

    Més de dues dècades després, encara que el concepte segueixi sent bastant desconegut per a la població general, el fan servir amb freqüència antropòlegs, sociòlegs i també epidemiòlegs i metges experts en salut pública. «Una sindèmia és una sinergia d’epidèmies que ocorren de forma simultània en temps i espai, interaccionen i tenen mecanismes causals comuns», aclareix a SINC Carme Borrell, experta en salut pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

    La connexió amb els factors socials

    Amb la Covid-19 estaríem davant d’una sindèmia? És el que va proposar a la revista The Lancet el seu redactor en cap, Richard Horton, metge de formació i membre de diversos grups d’experts de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Segons la seva opinió, per contenir la infecció cal també atacar les anomenades malalties no transmissibles que conviuen amb ella, és a dir, l’obesitat, la hipertensió, els problemes cardiovasculars o el càncer.

    La conseqüència més important de veure la Covid-19 com una sindèmia és subratllar els seus orígens socials.

    – Richard Horton, expert de l’OMS

    I no només això. «La conseqüència més important de veure la Covid-19 com una sindèmia és subratllar els seus orígens socials», ressalta Horton en el seu article. En el cas espanyol, com han mostrat les estadístiques del Centre Nacional d’Epidemiologia publicades a Eurosurveillance, les persones més vulnerables al contagi a la primera onada van ser els majors i el personal sanitari, en estar en primera línia davant el virus.

    A més, un model de dispersió de la malaltia publicat a Nature a partir de dades dels Estats Units va mostrar que les taxes d’infecció més altes tenien lloc entre els grups ètnics i socioeconòmics més desfavorits, ja que no havien pogut reduir la seva mobilitat com la resta de la població. El model concorda amb el que han mostrat nombrosos estudis previs.

    Les taxes d’infecció de Covid-19 més altes d’EUA tenen lloc entre grups ètnics i socioeconòmics més desfavorits, segons un model de dispersió de la malaltia publicat a Nature.

    Per tots aquests factors, segons el redactor en cap de The Lancet, una solució purament biomèdica per a la Covid-19 fracassarà. «Llevat que els governs elaborin polítiques i programes per revertir les profundes disparitats, les nostres societats mai estaran veritablement segures contra la Covid-19», subratlla.

    El concepte de sindèmia vinculat a la Covid-19 és força comú a Amèrica Llatina. Una recerca al Twitter ens remet a nombrosos webinars i conferències sobre la matèria amb experts d’aquesta regió. El coneix molt bé Luis Felipe López-Calba, subsecretari general de l’ONU i director regional per a Amèrica Llatina i el Carib.

    Com explica a SINC, en aquesta zona, marcada per alguns dels nivells més alts de desigualtat del món, la interacció d’aquests desequilibris amb les malalties i les condicions de salut és «preocupant».

    El confinament no és igual per a tots

    Més enllà de la covid-19, malalties com la diabetis, l’obesitat, les malalties cardiovasculars o el càncer estan associades a factors de risc que tenen a veure amb les circumstàncies socials de cada persona. Parlem del consum d’alcohol, de tabac, la manca d’activitat física o la contaminació entre la qual algú viu o treballa.

    És una cosa que ha quedat també de manifest durant el confinament, amb persones amuntegades en pisos petits davant de famílies benestants que viuen en grans pisos o xalets, on l’aïllament és molt més suportable i les possibilitats de contagiar si un membre de la família està afectat són menors.

    «La desigualtat socioeconòmica està relacionada amb les condicions de vida i treball, ja que les classes més desfavorides tenen, per exemple, menys oportunitats de treballar a distància, de tenir un habitatge que permeti fer aïllament o quarantenes i, a més, també pateixen més malalties cròniques», enumera Borrell.

    La diabetis, l’obesitat, les malalties cardiovasculars o el càncer estan associades a factors de risc que depenen de les circumstàncies socials.

    Encara que des de l’OMS no han utilitzat el terme sindèmia per referir-se a aquesta crisi sanitària, «el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha estat molt clar en assenyalar que hi ha molts factors adversos que interactuen amb la Covid-19 i que empitjoren els efectes de la pandèmia», puntualitza López-Calba.

    No obstant això, els experts recalquen que quan parlem de la sindèmia de la Covid-19 no es pot generalitzar ja que, com hem vist, depèn de les persones que la pateixin, la zona en la qual visquin o els seus condicionants socioeconòmics, entre altres qüestions.

    «Les sindèmies no ocorren a escala mundial, ja que les malalties que les componen i els factors socials varien segons el lloc», al·lega Singer. Per això mateix, el que hi ha és «una pandèmia mundial de Covid-19 amb sindèmies diferents segons la regió o el país», afegeix.

    La tríada d’obesitat, nutrició i canvi climàtic

    Un any abans d’aquesta crisi sanitària, al gener de 2019, la revista The Lancet va publicar l’informe d’una nodrida comissió d’experts sobre tres fenòmens estretament relacionats: l’obesitat, la desnutrició i el canvi climàtic. Segons els autors, estaríem davant d’una tríada de pandèmies. Per què ho és la crisi climàtica? Pels seus efectes sobre la salut dels éssers humans i sobre els sistemes naturals dels quals aquests depenen. Per als investigadors, aquestes tres pandèmies formarien una sindèmia.

    «L’informe destacava que la malnutrició, que inclou l’obesitat, la desnutrició i els riscos dietètics de les malalties no transmissibles, és ja la major causa de pèrdua de salut en el món», afirma Borrell.

    Pel que fa al canvi climàtic, per l’experta en salut pública no hi ha dubte que impacta en la salut de població, per exemple, produint inseguretat alimentària i desnutrició, també en augmentar la mortalitat per onades de calor o a l’incrementar la incidència d’algunes malalties. «No podem perdre de vista que aquesta sindèmia afecta en major grau als països de menor renda i a les poblacions més pobres», adverteix.

    Mesures de salut pública més eficaces

    A Estats Units els epidemiòlegs també utilitzen aquest terme per referir-se a la crisi de sobredosi d’opioides, com la morfina o la heroïna. Segons dades de l’OMS, cada any moren a tot el món 69.000 persones per aquest tipus de sobredosi i si parlem de la dependència que generen, afectaria unes 15 milions de persones.

    Els casos amb VIH estan entre els perfils de major risc de patir aquestes sobredosi. El psiquiatre Alexander Tsai està especialitzat en pacients portadors d’aquest virus i en estudiar si pateixen un altre tipus de malalties, com la tuberculosi.

    Per entendre per què estem davant d’una sindèmia, l’expert, que és psiquiatra de l’Hospital General de Massachusetts (Estats Units), recorda que el VIH augmenta la probabilitat que algú s’infecti amb tuberculosi. Aquesta malaltia, al seu torn, incrementa el risc que algú mori per VIH.

    Hauria l’OMS usar el terme de sindèmia per la pandèmia de Covid-19? Els experts discrepen: només podria usar-se en alguns casos, i han d’usar-paraules comprensibles per tota la població.

    «Les dues epidèmies tenen impactes sinèrgics sobre la mort i si un programa de salut pública intenta reprimir l’epidèmia de tuberculosi sense abordar també l’epidèmia de VIH i el context social, el VIH seguirà incrementant el nombre de persones amb tuberculosi», indica a SINC .

    Si unim les dues epidèmies en una sindèmia arribarem a la conclusió que les dues s’han d’abordar de forma conjunta i només seran eficaces les mesures de salut pública que contemplin tots dos fenòmens connectats.

    Per afrontar la pandèmia de Covid-19, hauria l’OMS d’utilitzar el terme de sindèmia i referir-se a la confluència de diverses malalties i contextos socials interconnectats? Els experts consultats discrepen.

    Segons el parer de Tsai, només podria utilitzar-se en alguns casos, quan ens referim a la relació de la malaltia amb altres epidèmies com l’obesitat, ja que totes dues «afecten de manera desproporcionada a les minories racialitzades i a les persones de baix nivell socioeconòmic». Com han demostrat diversos estudis, el risc de mortalitat en algú amb obesitat que té el SARS-CoV-2 és més gran respecte a una persona que no pateix sobrepès.

    Per la seva banda, Borrell considera que han d’usar-se paraules que siguin comprensibles per tota la població. «Utilitzar la paraula sindèmia actualment no és molt adequat. En tot cas, es pot emprar a nivell tècnic i esperar que el terme estigui més utilitzat i acceptat per utilitzar-lo de manera habitual», planteja.

    Un virus endèmic si la immunitat és insuficient

    Què passaria si la immunitat després de patir Covid-19 o l’aconseguida gràcies a les vacunes només durés un any? És el que es van preguntar dos investigadors de la Universitat Colúmbia (EUA). La resposta, com recull un article publicat a la revista Science, podria ser l’aparició de brots anuals de la malaltia si el virus arribés a tornar-se endèmic i, en aquest cas, amb la medicina tampoc n’hi hauria prou per evitar-ho.

    «Hi ha moltes característiques que influeixen en què un virus es torni endèmic: la transmissibilitat, la durada de la infecció en un hoste, si pot causar infeccions repetides o els esforços de control», detalla a SINC Jeffrey Shaman, investigador del departament de Ciències de la Salut Ambiental de l’Escola de Salut Pública Mailman (EUA) i autor principal del treball.

    Pel que fa a les zones del món en què el SARS-CoV-2 podria arribar a ser endèmic, segons el científic podrien ser aquelles on sigui més difícil distribuir la vacuna o on hi hagi rebuig a la inoculació perquè dificultaria la immunitat col·lectiva.

    L’altre gran problema seria la reinfecció. «Si les persones estan subjectes a múltiples infeccions al llarg de la seva vida i si les vacunes no indueixen una immunitat duradora, el virus persistirà com ho fan la grip i els refredats comuns», sosté el científic.

    Un altre factor que podria influir en la seva recurrència seria el clima, tot i que en aquesta pandèmia el virus s’ha propagat tant a l’hivern com a l’estiu. Segons Sharman, si és endèmic, l’estacionalitat determinarà l’època de l’any en què el virus serà més prevalent, encara que això succeirà en una fase postpandèmica. «El SARS-CoV-2 sembla ser un virus d’hivern fora dels tròpics, és a dir, més transmissible en condicions de fred sec», manté.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Quique Bassat: «Els mecanismes en marxa no són prou robustos per garantir l’equitat en l’accés a les vacunes als països pobres»

    Quique Bassat és pediatre i epidemiòleg de l’Institut de Salut Global de Barcelona, centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”. Està especialitzat en medicina tropical i ha treballat a Moçambic, sobretot en àrees rurals, desenvolupant nous medicaments per a tractar la malària. Considera que malgrat les iniciatives per garantir l’equitat en l’accés a les vacunes contra la Covid-19, els mecanismes en marxa no són «prou robustos». «Amb aquesta vacuna, i més sabent que la pandèmia està afectant més als països rics, era evident que tindríem aquests problemes d’equitat. Però fins que no estigui vacunada també la població dels països més pobres no podrem donar per controlada la pandèmia a escala global», explica l’epidemiòleg, qui destaca també els condicionants socials de la pandèmia. «Aquest virus no està afectant de la mateixa manera a les poblacions més riques i a les més pobres, internacionalment i localment. Això s’ha vist molt clarament als Estats Units, on la Covid ha colpejat de manera molt més forta la població negra de classe social baixa que la població blanca», argumenta.

    Com veu la situació actual en relació a la pandèmia pel coronavirus? Anem cap a una quarta onada?

    Sí, segur que sí. La pregunta no és si anem cap a una quarta onada, sinó quan començarà i de quina magnitud. Ho estem veient als països veïns, que ja està passant, i a la resta de comunitats autònomes on, o bé hi ha un estancament de la millora que teníem les darreres setmanes, o bé, fins i tot, en alguns territoris hi ha un augment dels casos. És clar que anem de cap a una quarta onada, tenint en compte, sobretot, que venen un parell de setmanes difícils, on hi haurà molt moviment i molta flexibilitat, quan encara no tocaria.

    S’haurien d’haver imposat mesures més restrictives per Setmana Santa, doncs?

    Sí, fa setmanes que ho venim diem. Estàvem tenint unes bones dades, però no es poden començar a relaxar les mesures quan encara estem amb una incidència alta, amb un risc de rebrot superior a 150, perquè és massa d’hora. Això ho hauríem hagut d’aprendre de les onades prèvies, on vàrem voler córrer sempre una mica massa. Altres països no han fet cas a la Setmana Santa i estan enfortint les seves mesures, com Alemanya, que també ho va fer per Nadal. Hauríem d’afrontar la situació i no assumir que ja veurem què fem després de les vacances.

    En general, sembla que els nens no tenen gaire afectació de Covid-19 ni tampoc transmeten massa el virus.

    No, i en això crec que som capdavanters europeus en haver fet bé les coses. Que les escoles s’han de mantenir obertes s’ha tingut clar des del principi. Hem sigut coherents i no hem fet passes enrere basades en la pressió social. Després de Nadal, va haver-hi altre cop moltes veus que deien que les escoles s’havien de tancar, però nosaltres sempre hem defensat, i les evidències ho demostren, que els nens són poc transmissors de la Covid. Per tant, si a les escoles se segueixen les mesures, es mantenen una sèrie de protocols destinats a detectar ràpidament els casos i aïllar-los i s’estudien els contactes d’aquests casos, la possibilitat de causar brots entre els infants és molt baixa. En tot moment hem vist que les escoles no han sigut amplificadors de la transmissió, sinó, al contrari, han sigut una manera de contenir-la. Molts països europeus han tornat a tancar les escoles basant-se en la precaució, però no s’ha demostrat que els nens tinguin un rol important com a vector de contagi. A més, hi ha unes conseqüències importants en el tancament de les escoles -i que no són menors en absolut-, en termes de salut mental, d’aprenentatge… Sumat a tot això que les mesures de confinament domiciliari i escolarització en línia perjudiquen sobretot als infants que són d’un estrat social més baix, de manera que empitjoren encara més les inequitats en salut.

    Pel que fa a les vacunes, com valora el ritme de vacunació?

    No s’està fent a un ritme adequat. Estem en xifres de població vacunada molt més baixes del que havíem previst que assoliríem a hores d’ara. El principal problema que tenim és el nombre de vacunes disponibles, ja que n’hem rebut també moltes menys de les previstes. Esperem que el mes d’abril sigui el turning point, el moment clar en què canviïn les dinàmiques i s’acceleri definitivament la vacunació. Si això no passa, si no es produeix una acceleració significativa, tenim un problema. Que hi hagi gent de 95 anys que avui encara no estigui vacunada no és acceptable de cap manera. L’altra cosa que no m’agrada és que no hi ha hagut massa transparència i claredat en el calendari de vacunació. La comunicació d’aquesta planificació hauria d’haver estat molt més clara. Si barreges la falta de comunicació amb la falta de vacunes, la gestió resultant és del tot problemàtica, sobretot quan veus que en moltes comunitats una quarta part de les vacunes rebudes no s’ha administrat encara. Hem distribuït el 75 % de les vacunes que tenim, sí, però no n’hem distribuït el 25%. I això són moltes vides salvables.

    A aquest ritme, quan creu que estarem vacunats tots o que hi haurà immunització de grup?

    En el moment que arribem al famós 70% de la població vacunada. De seguida que tens un percentatge alt de la població adulta vacunada, i això s’ha vist a Israel i s’està començant a veure al Regne Unit, l’impacte en la transmissió de la malaltia és important i molt ràpid. En el fons, és una mica igual que es produeixin reinfeccions si aquestes no porten o deriven en una malaltia greu. Però si no accelerem molt la vacunació durant el mes d’abril, a l’estiu no arribarem ni de bon tros al percentatge de població vacunada esperat. Això requereix tenir moltes vacunes disponibles i una lògica de distribució molt àgil.

    El pànic creat amb tota la polèmica sobre la vacuna d’AstraZeneca danya la confiança en les vacunes?

    Segur. La darrera enquesta sobre la confiança en les vacunes deia que més de la meitat de les persones no confiaven en la seguretat de la vacuna d’AstraZeneca. Però, evidentment, la vacuna funciona i és segura. Una altra cosa és que hem magnificat els efectes adversos que s’han detectat, sense saber certament si hi ha una relació causa-conseqüència, que és feina de la farmacovigilància. Hem magnificat un problema que, quant a nombre, és molt petit. Tenir una trentena de casos de trombosis després de 17 milions de vacunes administrades és un percentatge ínfim. Les dones que prenen anticonceptius orals tenen un risc d’una persona de cada 10.000 a tenir aquesta afectació, i no s’han deixat mai de distribuir els anticonceptius orals. Per tant, és un risc molt baix i no hi ha absolutament cap evidència d’una relació causa-conseqüència. Això, en el fons, tradueix la histèria col·lectiva en decisions polítiques, i no tècniques. Que alguns països decideixin interrompre la vacunació és legítim, evidentment. En aquest cas hi ha hagut molt mimetisme: si el país veí ho fa, jo també, per si de cas. Però que després de l’avaluació de l’Agència Europea del Medicament i de l’Organització Mundial de la Salut, que ha avalat l’evidència científica de la vacuna, hi hagi països que segueixin prohibint la seva administració és un gest merament polític.

    Quin impacte ha tingut la pandèmia en els països africans?

    Evidentment l’impacte no és menor, però si mires les xifres reportades oficialment sembla que la situació a l’Àfrica és molt menys greu que la situació, per exemple, als països europeus. Hi ha un infradiagnòstic important, això és cert, tot i que els països africans fan grans esforços per diagnosticar casos. Hi ha algun factor que és clarament diferent de l’Àfrica, que és l’expressió clínica de les infeccions. Si es fa un estudi epidemiològic, en molts dels països africans s’observa que la proporció de la població que s’ha contagiat no és molt diferent del que ha passat a Europa. Això vol dir que el virus circula lliurement i està afectant molta gent, però, en canvi, la repercussió clínica d’aquestes infeccions és molt diferent. A l’Àfrica, que té un 17% de la població mundial, només hi ha un 4% de la mortalitat mundial per Covid, i només un 3,5% dels casos de Covid clínic.

    El que podria explicar aquestes diferències és, segurament, una combinació de factors. Per una banda, hi ha una població molt més jove, i sabem que els joves expressen la malaltia de manera menys greu que la població general. La piràmide poblacional a l’Àfrica és totalment invertida a la piràmide d’Europa o dels Estats Units: la majoria de població africana és jove, mentre que a Europa o als EUA hi ha una població molt mès envellida. Per altra banda, a l’Àfrica hi ha menys obesitat, menys malaltia crònica… que són factors de risc de desenvolupar malaltia greu. Hi deu haver també algun factor més que expliqui que la pandèmia no hagi tingut una evolució dramàtica a l’Àfrica, com tots els que hi treballem esperàvem. Hem d’estar contents que no hagi sigut així i hem de donar valor als esforços que s’han fet des dels països més pobres, que estan més habituats a les epidèmies i, evidentment, són més àgils a l’hora de reaccionar que nosaltres. Tot i això, jo m’esperava una hecatombe. Hi ha coses que no s’expliquen del tot amb només la diferència poblacional, hi ha d’haver algun factor més desconegut.

    Els pitjors problemes són l’impacte indirecte de la Covid derivat de les restriccions, que han fet que molta gent no pugui anar als hospitals, no tingui accés al sistema de salut o mori a causa d’altres malalties habituals, com la malària o la tuberculosi.

    Si s’hagués produït aquesta hecatombe, com hagués afectat a l’Àfrica? Els països en vies desenvolupament no tenen sistemes sanitaris tan forts pel que fa a les infraestructures hospitalàries, el personal, l’accés als medicaments…

    Absolutament. Et poso l’exemple de Moçambic, que és el que millor conec. Hi ha uns 2.000 metges per 30 milions d’habitants, no hi ha respiradors disponibles, més enllà dels que hi ha als tres hospitals centrals del país, no hi ha pràcticament oxigen… si et poses tan greu com els pacients que tenim aquí, que necessiten respiració mecànica i estar unes setmanes a l’UCI, allà no sobrevius, perquè no hi ha capacitat de respondre a aquestes necessitats mèdiques. També és veritat que la saturació del sistema de salut allà és molt més ràpida, amb uns pocs casos ja s’ha saturat el sistema. Fa unes setmanes, durant el mes de gener, van començar a augmentar bastant els contagis a l’Àfrica, coincidint amb la tornada de les vacances d’estiu i amb la circulació de les variants sud-africanes. En aquell moment vam pensar que potser era l’inici d’un empitjorament greu. De moment això no s’ha confirmat i l’alta transmissió s’ha calmat.

    Quines poden les seqüeles col·laterals de la Covid a l’Àfrica?

    Els pitjors problemes són l’impacte indirecte de la Covid derivat de les restriccions imposades de forma ràpida per intentar aturar la transmissió de la infecció, que han fet que molta gent no pugui anar als hospitals, no tingui accés al sistema de salut i, en molts casos, mori a causa d’altres malalties habituals allà com la malària, la tuberculosi o les pneumònies bacterianes. Això ho estem veient. També se li suma l’impacte en les dones embarassades pel fet de no poder visitar-se abans del part ni tenir un bon seguiment de l’embaràs i que a molts infants no se’ls hagi administrat les primeres vacunes en néixer. Totes aquestes conseqüències no només les veiem ara, sinó que les veurem en els pròxims mesos. Hi ha un altre aspecte important, que és que els nens africans han estat un any sense anar a l’escola, la gran majoria de les escoles han tancat i això té repercussions en l’educació dels infants però també en la seva alimentació. A les escoles els nens reben un menjar gratuït cada dia, de manera que el tancament de les escoles tindrà serioses repercussions sobre la salut nutricional dels nens.

    A mitjans de febrer hi va haver un nou rebrot del virus de l’Ebola a Guinea i Congo, enmig d’aquesta pandèmia. Com està la situació?

    Aquest rebrot s’ha produït en dos països molt separats. Guinea, per una banda, va ser un dels primers països on va incidir la important epidèmia del 2014 i no hi havia hagut casos des de llavors. Al Congo, en canvi, han seguit havent-hi casos esporàdics cada any. El que espanta d’aquesta epidèmia són les reactivacions d’infeccions prèvies. El virus de l’Ebola, d’alguna manera, ha quedat adormit en el cos de supervivents d’anteriors episodis, s’ha reactivat i ha reiniciat noves cadenes de transmissió. Això ens ubica en una situació diferent respecte del que coneixíem fins ara. Crèiem que els brots d’Ebola depenien sobretot de noves infeccions esporàdiques. Les reactivacions del virus en supervivents canvien el paradigma d’aquesta malaltia, i això ens hauria de preocupar. De moment, però, la situació no ha explotat i està bastant controlada. Tenim una vacuna que s’està administrant, que funciona bastant bé i que s’ha fet servir per contenir la transmissió durant els darrers anys. La resposta a la vacuna ha sigut unànime i positiva. Es va desenvolupar en tan sols cinc anys, mentre que la vacuna de la malària fa 40 anys que s’investiga i encara no s’ha desplegat oficialment. Tanmateix, és una malaltia a observar amb preocupació.

    Fins que no estigui vacunada també la població dels països més pobres no podrem donar per controlada la pandèmia a escala global.

    Un estudi de la Universitat Johns Hopkins va concloure que un 25 % de la població mundial no tindrà accés a una vacuna contra la Covid fins al 2022. Com valora aquesta inequitat sanitària? Sembla clarament que els països rics estan monopolitzant les vacunes.

    Evidentment, es van posar mecanismes en marxa per intentar evitar això, però sabíem que acabaria passant. Els mecanismes en marxa no són prou robustos per garantir l’equitat en l’accés a les vacunes. Per desgràcia, és un fenomen que s’ha anat repetint en diferents vacunes. Els països més pobres sempre s’acaben posant a la cua en els beneficis en termes d’intervencions de salut. Amb aquesta vacuna, i més sabent que la pandèmia està afectant més als països rics, era evident que tindríem aquests problemes. Però fins que no estigui vacunada també la població dels països més pobres no podrem donar per controlada la pandèmia a escala global, sempre tindrem forats per on seguirà entrant i circulant el virus.

    Creu que funcionarà el programa COVAX, que busca la col·laboració dels països per un accés equitatiu de les vacunes contra la Covid?

    Jo soc optimista, perquè almenys existeix aquesta iniciativa. Fins ara, en altres malalties, no havia existit un programa semblant. Em sembla molt positiu que això es discutís i es tingués en compte. Una altra cosa és que haurem de vigilar de prop quant de bé està funcionant i si s’està assolint el que s’havia proposat. Si estan havent-hi problemes per obtenir les vacunes en aquests països on hem pagat molts diners per tenir-les, no em vull ni imaginar els problemes que hi haurà en el moment que aquestes vacunes estiguin disponibles pels països més pobres.

    El que estem vivint és una sindèmia, com alguns diuen, en el sentit de subratllar també els aspectes socials i els determinants la salut?

    No estic segur sobre la necessitat d’etiquetar totes les coses, però sí que estic absolutament d’acord en que aquest virus no està afectant de la mateixa manera a les poblacions més riques i les més pobres, internacionalment i localment. Això s’ha vist molt clarament als Estats Units, on la Covid ha colpejat de manera molt més forta la població negra de classe social baixa que la població blanca de classe social alta. No només és una pandèmia a escala global, que està afectant els països de manera diferent, sinó que també està afectant de manera diferent a les classes socials dins de cada país.

    La pandèmia també ha mostrat les debilitats del sistema sanitari. Com s’ha de potenciar el sistema sanitari?

    La salut pública era un àmbit molt oblidat, i crec que aquesta lliçó l’haurem après. També en relació a l’àmbit de la prevenció i al de l’atenció primària. Una de les coses que ha evidenciat la pandèmia és la fragilitat de la nostra atenció primària. Sempre ens posàvem medalles sobre l’excel·lència del nostre sistema, però l’atenció primària està molt oblidada en termes de finançament i suport i s’ha vist absolutament desbordada davant d’aquesta situació d’emergència. I malgrat estar saturada, ha respost. Un altre aspecte a potenciar a partir d’ara és el de la prevenció i la vigilància d’epidèmies. Els Estats Units, per exemple, amb l’administració de Trump, havia desmantellat el sistema de vigilància d’epidèmies, un sistema que havia posat en marxa l’administració d’Obama. Aquí ni tan sols teníem un sistema semblant, i ara crec que ha quedat molt clar que necessitem un sistema de salut pública fort: necessitem unes estructures que vigilin la circulació de microorganismes i d’infeccions. El modelatge matemàtic és absolutament necessari i veure la feinada que està fent el grup BIOCOMSC de la Universitat Politècnica de Catalunya demostra que les dades en temps real són necessàries si vols poder canviar les coses. Espero que això quedi també, i que s’enforteixin els grups que treballen fent vigilància epidemiològica.

    Els efectes del canvi climàtic són molt pitjors que els efectes de la pandèmia, i no som capaços de transmetre aquesta informació.

    Com podrem prevenir o evitar futures pandèmies?

    Sí, hi ha aquest concepte de ‘One Health’, que implica que no ens hem de preocupar només de la salut dels éssers humans, sinó de la dels animals i del planeta. Evidentment, els efectes del canvi climàtic són molt pitjors que els efectes de la pandèmia, i no som capaços de transmetre aquesta informació i de fer entendre que hem de cuidar el nostre planeta i redreçar l’impacte del canvi climàtic en els ecosistemes. Som, per desgràcia, uns animals de memòria molt curta. L’emergència climàtica ha passat a segon pla, mentre que hauria de ser la primera prioritat mundial en termes de salut en les pròximes dècades. Em sembla molt encertat que es posi en relleu la importància de prevenir, d’escoltar la ciència i l’evidència científica i prendre mesures a temps i no sempre darrere del problema que s’està instaurant.

    L’acció humana és en part causant d’aquestes malalties.

    Sí. La desforestació, per exemple, fa que entrem en contacte amb animals amb els quals abans no hi teníem contacte, de manera que si tenen malalties transmissibles estem obrint la porta a noves infeccions. Això és directament conseqüència de l’acció humana. De la mateixa manera, el canvi climàtic comporta canvis de temperatura i l’escalfament del planeta i això fa que algunes malalties que ja no es transmetien en alguns llocs, perquè el clima no els era favorable, ara siguin potencialment transmissibles. Està clar que clar trobar una solució a això.

    Aleshores, què ens espera més enllà de la Covid-19? Quins reptes se’ns plantegen de cara el futur en relació a la salut global?

    Les malalties infeccioses han tornat ara a adquirir el protagonisme que sempre havien tingut i que s’havia oblidat o apartat d’alguna manera. Els que hi treballem sempre hem intentat explicar que són un problema molt important, però els països rics havien perdut la percepció de risc davant les malalties infeccioses, perquè no els afectaven i perquè tenien eines per lluitar contra elles. Durant el darrer any, un únic virus ens ha canviat aquesta percepció i espero que ara es doni el protagonisme que mereixen les malalties infeccioses i que hàguem après que som molt vulnerables i molt fràgils davant el poder de la natura. Més enllà de les malalties infeccioses, cal posar l’accent en els problemes més grans que tenim com a espècie que comporten un gran risc, com el fenomen del canvi climàtic. Espero que aquests greus problemes s’avaluïn en la justa mesura i que aquest capitalisme desbocat que fomenta els canvis que estem veient en la salut del planeta sigui capaç de donar-se compte que, si seguim així, no anem bé i que s’han de canviar les coses ara, i no demà.

  • Una xarxa comunitària creada al voltant de l’alimentació fresca, ecològica i de proximitat

    “Cistelles” és un projecte d’alimentació saludable que neix en el marc del pla de xoc contra la crisi per la Covid-19 a Zona Nord, Roquetes i Trinitat Nova. El pla pilot, impulsat el juliol de 2020 per Pla de Barris de l’Ajuntament de Barcelona, es posa en marxa per cobrir una necessitat alimentària bàsica, però també pretén solucionar una segona qüestió: la manca d’una xarxa de suport per a moltes persones.

    El lliurament de la cistella serveix per crear i consolidar estructures comunitàries entre els veïns i veïnes dels barris implicats i treballar aspectes com l’accés a una alimentació de qualitat, l’intercanvi de receptes i el sentiment de pertinença a un grup. Dotze veïns del barri de Torre Baró, a Zona Nord de Barcelona, es reuneixen els divendres i, amb l’excusa de recollir la fruita, verdura, làctics i ous que contenen les cistelles, aquests han establert noves relacions socials que els han ajudat a passar millor algunes situacions complexes. Mentre esperen que les seves companyes arribin, la Isabel Guzmán i la Míriam Berdejo, dues de les participants del programa s’estan ajudant amb uns tràmits burocràtics; al mateix temps, l’Aina Mir, tècnica responsable del grup de Zona Nord, prepara una bossa amb roba de nadó per donar a l’Anna, una de les veïnes que està embarassada.

    Les famílies arriben al programa mitjançant serveis socials o algun altre servei relacionat amb el Pla de Barris. Durant els mesos de confinament es va fer un seguiment personalitzat que va permetre detectar situacions de crisi o necessitat. A l’hora de donar una cistella o no, es fa un balanç de les diferents situacions i es tenen en compte tant aquelles persones amb dificultats econòmiques per accedir al producte fresc com aquelles que poden estar en risc d’aïllament. D’aquesta manera “no només treballem aspectes com l’accés a una alimentació de qualitat, sinó que això ens serveix com a excusa perquè veïns i veïnes dels barris com Trinitat Nova, Roquetes o Zona Nord es coneguin i puguin crear una xarxa basada en el suport mutu”, explica Núria Borrut, coordinadora d’ocupació i activitat econòmica del Pla de Barris.

    El programa “Cistelles” es va iniciar tenint en compte que aquest 2021 Barcelona és la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible i s’estan duent a terme més de noranta projectes i polítiques de foment de l’alimentació sostenible. En aquesta línia, el programa posa de manifest que els aliments frescos, de proximitat i ecològics no haurien de ser un luxe i només per a una minoria. L’Aina Mir recalca la importància de conscienciar a la població sobre la necessitat de menjar bé i de com fent-ho també s’ajuda al medi ambient. Per això, tots els productes són de temporada i els subministren pagesos de proximitat.

    Per entregar les cistelles, i per tal de respectar les mesures de seguretat per la Covid-19, es troben en petits grups de màxim sis persones. A les 10 hores se’n reuneixen sis fora del local del Casal de Barri de Torre Baró, i mitja hora més tard arriben les cinc restants. Tot i que el grup d’aquest barri compta amb la participació de dotze famílies, actualment sol n’hi ha onze d’actives, ja que una noia va veure que podia accedir a aquests aliments pel seu compte i va cedir el seu lloc a algú que ho necessités més. El compromís i la solidaritat són algunes de les característiques de les persones que formen part del programa “Cistelles”.

    | Lina Borrell

    Després de col·locar tots els aliments en els seus carros i bosses de la compra, aquesta setmana el grup de Torre Baró parla de l’arribada de la primavera i de la fruita i verdura de temporada. La Isabel reconeix que encara s’està introduint al món de la cuina perquè a ella no li agrada cuinar, però, tot i això, explica que ha après a aprofitar els productes del moment i que s’han adonat que fer-ho és una bona manera d’afavorir el consum local. També comparteix idees per reaprofitar el menjar: les famílies no malbaraten res i fins i tot expliquen com fer encens secant bé la pell de les taronges i mandarines de la setmana anterior.

    Gràcies al grup de WhatsApp que tenen tots els barris involucrats en el projecte, es manté un contacte continuat i poden anar intercanviant receptes per cuinar els productes setmanals. La Míriam, tal com comenten les seves companyes, és una gran cuinera i sempre els envia missatges amb noves receptes. “En tenim el mòbil ple”, comenten mentre ensenyen algunes de les fotografies dels plats. D’altra banda, el fet que al programa participin famílies de diverses nacionalitats enriqueix el grup i fomenta la diversitat culinària. Al mateix temps, això permet que els nens no avorreixin els aliments i mengin molta més fruita i verdura. Gràcies a les receptes que comparteixen el fill de la Míriam menja molt variat i a gust i “està enorme, farà dotze anys i ja calça un 43!”, no para de repetir la seva amiga.

    Des de la coordinació del programa es valoren molt positivament els resultats del projecte vist que s’estan donant situacions de suport entre els participants que superen les expectatives que tenien. “Cistelles” ha aconseguit esdevenir un projecte d’acció comunitària, ja que més enllà de l’alimentació fresca, ecològica i de proximitat, el grup s’ha convertit en un suport emocional fonamental: “parlem de tot i anem saltant de temes; aquí venim a desfogar-nos i a solucionar problemes”, explica l’Aina.

  • Sergi Raventós: “La propera pandèmia serà la de la salut mental”

    La setmana passada, Iñigo Errejón feia una intervenció al Congreso reivindicant la necessitat d’una política pública en l’àmbit de salut mental. La intervenció d’Errejón va despertar una onada de solidaritat a les xarxes socials de tota aquella gent que ha necessitat d’ajuda psicològica en algun moment de les seves vides, però que de no tenir els recursos econòmics suficients no s’ho haguessin pogut permetre. Perquè creu que, concretament en aquest moment, el missatge d’Errejón ha tingut tan d’impacte?

    Pot respondre a diversos factors, però, entre d’altres coses penso que és d’agrair el fet que un polític es faci ressò d’una pandèmia de salut mental, com la que estem presenciant i ho van confirmant totes les dades, inclosa la mateix enquesta del CIS. Això ha calat entre la població que ha escoltat el debat. Ell va posar de manifest que la gent està coneixent els noms dels fàrmacs i això és constatar una realitat molt dura i és que estem tirant d’un tractament molt dur com és el farmacològic quan en molts casos es podria tractar amb visites amb psicòlegs o millor encara amb una resposta col·lectiva a un problema social.

    El consum de fàrmacs tan alt que hi ha és una tragèdia per la salut de les persones i representa una despesa enorme. Cal tenir present que aquests medicaments tracten els símptomes en el millor dels casos, d’altres vegades ni això i en d’altres tenen uns efectes secundaris terribles, com han mostrat diversos estudis. I per suposat no van a l’arrel del problema. No curen. I el que és fotut és que quan els deixes de prendre en molts casos poden generar síndrome d’abstinència.

    El consum de fàrmacs tan alt que hi ha és una tragèdia per la salut de les persones i representa una despesa enorme

    Però perquè ara? Com s’enllaça aquesta crítica amb l’actual context polític i social?

    Crec que una frase que ha causat fortuna i resumeix molt bé el que parlem és aquella crec del veterà psiquiatra Guillermo Rendueles que va dir-li a un pacient: “vostè no necessita un psicòleg, vostè necessita un sindicat”, penso que capta perfectament un problema greu que tenim a les nostres societats i que durant la gran crisi iniciada al 2008 també es va posar de manifest quan la gent s’organitzava amb la Plataforma d’afectats per la Hipoteca per combatre col·lectivament la seva problemàtica. Molta gent ha valorat posteriorment que allò va servir molt més que anar a un psicòleg o psiquiatra. Tenim tendència a auto culpabilitzar-nos de problemes estructurals i això ens passa factura a la nostra salut mental.

    S’ha incrementat la medicalització en l’àmbit de salut en els darrers anys?

    Si no m’equivoco el regne d’Espanya és el segon país de la UE amb més consum de fàrmacs i el primer en el món en consum d’hipnosedants. Més de dos milions de persones al regne d’Espanya prenen ansiolítics. Una societat medicalitzada és un escenari dantesc. Això és un gran negoci des de fa anys. Crec que en la darrera dècada el consum d’hipnòtics, antidepressius i tranquil·litzants ha augmentat una cosa bàrbara, crec que al voltant d’un 200%. Alguns autors ho han atribuït sobretot a la pressió de la indústria psicofarmacèutica i a determinats grups de pressió de la societat per a fer augmentar els trastorns mentals i el seu corresponent tractament. La industria farmacèutica és realment gran i increïblement rentable. Les vendes mundials superen els 700.000 milions de dòlars anuals, la meitat a Nord-Amèrica i la quarta part a Europa. La indústria farmacèutica és molt poderosa i influeix als metges.

    Espanya és el segon país de la UE amb més consum de fàrmacs i el primer en el món en consum d’hipnosedants

    És a dir, que anem a pitjor. 

    Portem molts anys que els indicadors de salut mental no són bons, venim d’una greu crisi econòmica com ja hem comentat abans i va deixar unes greus seqüeles en la salut mental. Hem d’entendre els contextos socials en els que ens movem: polítiques de retallades de serveis públics durant molts anys, altes taxes d’atur, la precarietat en el mercat laboral, inseguretat laboral, treballadors pobres,  l’insuficient inversió en salut mental, pensions no contributives miserables, escasses i fracassades polítiques socials per acabar amb la pobresa … I tot això en un moment on s’estan produint canvis accelerats en els mercats de treball on s’està automatitzant una part important dels llocs de feina, això genera incertesa i inseguretat, on més del 40% de la gent jove menor de 25 anys està a l’atur, on les dones estan tenint les pitjors feines i més mal pagades, on la gent paga unes quantitats exorbitants per habitatge, on els joves no es poden emancipar…tot això influeix en la salut mental d’una manera molt evident i negativament.

    Hi ha dades que il·lustrin aquesta situació? 

    Sí. Hi ha alguns indicadors que ens haurien d’alarmar. S’ha detectat un increment del 200% en la darrera dècada de psicofàrmacs (hipnòtics, antidepressius i tranquil·litzants) i en el seu consum un increment del 57%. També sabem que els suïcidis és la primera causa de mort no natural, que s’han incrementat els trastorns mentals, les addiccions, etc. I mentre patim tot això la despesa en salut mental és de menys d’un 6% de la despesa pública sanitària. A països del nostre voltant està en el 10% i els ratis de psicòlegs són també molt escassos: de 6-8 psicòlegs per 100.000 habitants quan a la OCDE és de 18. Això només si parlem del sistema sanitari que tot i ser important, no és el principal determinant de la salut.

    Si parlem de la feina o de la no feina ens posarem a plorar, per no dir de l’habitatge que com ja saps el panorama és desolador. Recordo que fa un temps Catalunya era la comunitat que pagava més de salari pel lloguer. Crec que era un 46% del sou brut mensual, el 44% a Euskadi i el 41% a Madrid. Són xifres escandaloses que fan patir molt a la gent i això està passant factura a la salut mental de la gent.

    Més enllà dels ingressos econòmics, que entenc que és la causa més estructural i amb més impacte transversal sobre la salut mental de les persones, si s’hagués de fer una espècie de “retrat robot” d’aquella persona que té més números de patir les conseqüències d’una mala salut mental, amb què ens trobaríem? 

    L’estrès que produeix viure en pobresa és particularment perjudicial per les mares durant l’embaràs, per la infància i la gent vella…Llargs períodes d’ansietat, inseguretat econòmica…exerceixen uns efectes molt nocius sobre la salut i si s’allarguen en el temps augmenten la possibilitat de patir una pobre salut mental i una mort prematura. Pel que fa al sexe les dones tenen també pitjor salut mental que els homes. Respecte als estudis les que pitjor salut mental tenen són les dones sense estudis. I pel que fa a l’edat les dones majors de 65 anys són les que estan més malament. També sabem que les persones immigrades de països pobres van empitjorar la seva salut mental durant la crisi que es va iniciar l’any 2008.

    Un dels temes tabús, amb escassa o nul·la presència mediàtica, té a veure amb l’impacte de la salut mental amb la possibilitat de que un individu decideixi acabar amb la seva vida. És a dir, el suïcidi. 

    La relació dels suïcidis i la crisi es prou coneguda, malgrat no es dona de forma immediata i s’observa al cap d’uns dos o tres anys quan s’acaben els estalvis, les prestacions d’atur, les indemnitzacions dels acomiadaments…Hi ha diversos estudis que corroboren la relació entre crisis econòmiques i suïcidis. Hi ha un on s’analitzava la relació entre els cicles econòmics i els suïcidis als EUA entre els anys 1928 fins el 2017 i mostrava que quan hi ha hagut alguna recessió econòmica la taxa de suïcidis ha augmentat 11 vegades i han baixat en 2 ocasions, mentre que en períodes d’expansió econòmica les taxes en canvi han augmentat 3 vegades i han baixat en 10 ocasions. Amb la crisi del 2008 països com Grècia tradicionalment amb pocs suïcidis es va més que duplicar, passant d’un 2,8% al 6 per 100.000 habitants. Però no només va ser un fet que es va donar als països més pobres ni molt menys. Al Regne Unit va augmentar un 8% l’índex de suïcidis entre el 2007 i 2009 i després d’una dècada seguida de disminució de les taxes de suïcidi.

    Certament, el suïcidi és un tema tabú. Sabies que és la primera causa de mort no natural al regne d’Espanya i quasi ha doblat als accidents de tràfic? Cada dia es suïciden unes 10 persones i 200 ho intenten. No hi ha cap pla per prevenir-ho.

    Sabies que és la primera causa de mort no natural al regne d’Espanya i quasi ha doblat als accidents de tràfic? Cada dia es suïciden unes 10 persones i 200 ho intenten. No hi ha cap pla per prevenir-ho.

    I què me’n diu d’aquelles malalties una forta càrrega genètica, com per exemple l’esquizofrènia? Hi tenen algun impacte, aquí, els factors socials?

    Si, tenim constància per diversos estudis i investigacions que els símptomes psicòtics, l’esquizofrènia, la depressió…són més comuns en les societats més desiguals. Hi ha qui ha pensat en que els països amb societats més igualitàries hi ha més despesa sanitària i això facilita el tractar la malaltia però segons algunes investigacions dedicades a esbrinar això analitzant dades de 35.000 persones en 30 països europeus no es van trobar proves que recolzin l’explicació de la despesa pública i si en canvi la tesi que afirma que els països amb més igualtat tenen millor salut mental. Podria ser pel fet que la gent no està tant angoixada amb l’estatus i les jerarquies socials i més compromesa amb relacions comunitàries de reciprocitat i confiança i cooperació. La desigualtat deteriora la salut mental. Provoca un patiment real, genera sentiments d’amenaça social i ansietat i provoca sentiments de vergonya que alimenten la submissió i la subordinació. Malgrat les patologies mental les pot patir qualsevol persona segons els barris de Barcelona ens podem trobar que la població atesa als serveis especialitzats de salut mental són més altes als barris més pobres. Les taxes d’hospitalització psiquiàtrica segons dades de l’Observatori de salut de Catalunya de fa uns anys a Gràcia eren de l’1,9% i a Ciutat Vella eren del 4,9% per exemple.

    Parlem de la ciutat de Barcelona: què mostren les dades amb les que treballeu?

    En els darrers anys ha anat canviant una mica, partíem d’indicadors pitjors a Barcelona. Cal reconèixer que s’han fet avenços importants en polítiques de salut però resta molt per fer. Pel que fa a la salut mental trobem dades de pitjor salut mental en districtes com Ciutat Vella o Nou Barris respecte a Les Corts o Gràcia. També en quan a classe social les classes socials més baixes tenen pitjor salut mental. Les que consumeixen més medicació són les dones sense estudis, grans d’edat i de classe socials baixes. En aquests cas per això, hem de canviar de districtes en aquest indicador i cal anar a Nou Barris i Horta-Guinardó per trobar el major consum de psicofàrmacs.

    En els darrers anys ha anat canviant una mica, partíem d’indicadors pitjors a Barcelona. Cal reconèixer que s’han fet avenços importants en polítiques de salut però resta molt per fer

    Quines conseqüències podem esperar en la salut de la pandèmia de la covid19?

    Per començar es parla d’una onada de salut mental o de la propera pandèmia de la salut mental. La davallada de la covid19 afectarà a diferents nivells. Per un costat la gent ha passat i segueix passant situacions molt complicades derivades de la pandèmia de la covid19: aïllament social, soledat, ansietat, por, insomni, irritabilitat, tristesa, etc. I no cal afegir que tot això ha variat en funció de la classe social, el gènere, el barri, el país d’origen, etc. Molta gent ha hagut de jugar-se la salut i la vida sortint a treballar i no ha pogut quedar-se a casa a fer teletreball. Altra gent ha hagut de quedar-se en un pis reduït tancada sense sortida exterior, moltes dones han hagut de suportar al seu maltractador. Tenim també coneixement de com ha afectat a molta gent treballadora de la sanitat amb un alt índex de trastorns mentals per primera vegada. Segons un estudi realitzat a treballadors d’aquest sector de 18 institucions sanitàries del regne d’Espanya el 45% van presentar un trastorn mental per primera vegada i d’aquests un 14,5% era un trastorn mental discapacitant.

    I suposo que això és només el principi…

    Sí. El jovent, per exemple, té un panorama esfereïdor. Unes taxes d’atur altíssimes i unes expectatives laborals terribles. Davant d’això s’estan desenvolupant diversos tipus de trastorns d’ansietat i depressió juntament amb conductes i trastorns alimentaris, addiccions al joc online…

    Ja veuràs quan molta de la gent afectada per ERTOS acabin sent definitius o aquella gent que li acabarà la prestació d’atur. Tanmateix ja sabem que un 14% de la població són treballadors pobres. Tot això és un còctel explosiu a molts nivells i per suposat també en la salut mental. L’estrany és que no ho fos, doncs seriem una espècie de màquines insensibles al nostre entorn social. I com ja sabem som una espècie social. Però la tendència del model biomèdic imperant és a focalitzar la solució en l’individu i les sortides acostumen a ser individuals: medicació a mida, teràpies qui les pot pagar, alimentació saludable, exercici físic, meditació, etc. Bé això que s’anomena incidir en els “estils de vida” com recorda sovint el professor Joan Benach no són eleccions lliures i personals. La salut no l’escull qui vol, sinó qui pot. I aquesta no pot ser la solució. La solució ha de venir en posar els determinants socials de la salut a totes les polítiques i entendre que cal incidir en “les causes de les causes” de les desigualtats i de les malalties. Saber com s’originen aquestes desigualtats en la salut.

    La salut no l’escull qui vol, sinó qui pot. I aquesta no pot ser la solució

    Parlant de solucions, vostè defensa que la implementació d’una renda bàsica universal, contribuiria – entre d’altres aspectes – a una reducció en les desigualtats en salut.

    Bé, jo lluito i defenso des de la Xarxa Renda Bàsica una Renda Bàsica, com assignació monetària universal, incondicional, individual, suficient (per sobre el llindar de la pobresa) i regular de manera que puguis sortir de la pobresa, augmentar el teu grau de llibertat per tal de poder fer plans de vida més a gust amb els teus plantejaments, garantint una seguretat econòmica i unes condicions materials que donarien més tranquil·litat psicològica, millor salut mental i reduiria considerablement l’estrès que suposa la lluita diària per l’existència tal com posen de manifest diversos experiments arreu del món.

    És quantificable? De quines quantitats econòmiques estaríem parlant?

    Sí, es podria quantificar en funció del llindar de pobresa a cada zona geogràfica. Aquí a Catalunya segons les dades del 2019 de l’Enquesta de condicions de vida podria suposar per una llar d’un adult sol uns 10.600 euros a l’any, o 890 euros al mes. Per un adult i un infant 13.800 anuals o 1.150 al mes, per dos adults 16.000 o 1.333 euros al mes. Estem parlant de quantitats minses i bàsiques però farien acabar amb la pobresa tècnicament i això seria una fita increïble, més enllà de totes les avantatges que s’han pogut argumentar en molts estudis i articles. Es podrien complementar amb d’altres fonts d’ingressos i aquestes darreres serien les que tributarien, no la Renda Bàsica que estaria exempta d’impostos. Això evidentment ha estat estudiat i hi ha un llibre fet pel Jordi Arcarons, el Lluís Torrens o el Daniel Raventós, membres de la Xarxa Renda Bàsica.

    La proposta de la Renda Bàsica, tot i que és coneguda des de fa anys, no acaba d’arrelar en el discurs públic. Creu que s’acabarà implementant?

    En aquests moments hi ha una Iniciativa ciutadana europea per signar a favor https://rentabasicaincondicional.eu/  per tal d’aconseguir un milió de signatures. I també al País Basc tot just hi ha una ILP des del passat mes de febrer. Actualment és una proposta que està sobre la taula a un munt de llocs, fins i tot a Catalunya en l’actual negociació de govern, doncs la CUP l’ha posat com una mesura cabdal com a pla de xoc social i sanitari.

    El que és evident és cada cop més urgent repartir la riquesa i reduir les grans desigualtats socials existents que fan un món inhabitable on una minoria acumula i posseeix una riquesa descomunal mentre una immensa majoria viu en la pobresa, en la inseguretat econòmica, en la més absoluta desprotecció social…. Hi ha mesures que són cada cop més necessàries i cal posar-les ja sobre la taula: com una renda màxima als més rics, un reforç considerable dels serveis públics existents especialment el sanitari, una política d’habitatge digne, una política de lluita contra l’emergència climàtica i de decreixement, un repartiment dels treballs i una reducció de la jornada laboral, entre d’altres.

    Per acabar, doni’m alguna noticia o dada esperançadora.

    L’experiment a Barcelona en les àrees relacionades amb la salut i la salut mental de la B-MINCOME va suposar una reducció dels índexs de privació material i, en conseqüència, un augment de la satisfacció amb la situació econòmica de les llars. El projecte va contribuir a reduir la taxa de privació material severa i la inseguretat alimentària. El B-MINCOME va reduir la sensació d’incertesa financera amb el que això va poder suposar de tranquil·litat psicològica i reducció de l’estrès dels participants. Es va detectar una reducció de 9 punts percentuals en el risc de contraure malalties mentals, així com una important millora de la qualitat de la son. Aquests dos resultats es podrien deure a la reducció del nivell d’estrès associat o generat per les dificultats econòmiques per cobrir necessitats bàsiques de la llar.

    Per altra banda, el primer assaig de RB d’Europa promogut per un govern va ser dut a terme a Finlàndia entre 2017 i 2018 i va consistir en assignar una renda bàsica mensual de 560 euros lliures d’impostos a 2.000 desocupats d’entre 25 i 58 anys seleccionats a l’atzar, sense l’obligació d’haver de buscar activament feina i sense reduccions en la quantitat percebuda si trobaven un. Els resultats publicats enmig de la pandèmia de Covid19 mostren clarament que han servit per millorar el benestar mental, la seguretat vital i la satisfacció amb la vida de les persones beneficiàries de la renda bàsica. Els investigadors, que van entrevistar de forma exhaustiva a 81 receptors, van concloure que, si bé l’experiència difereix molt d’un beneficiari a un altre, en general estaven més satisfets amb les seves vides i experimentaven menys estrès mental, depressió, tristesa i soledat que el grup de control. Hi han alternatives, però cal voluntat política.

  • Pandèmia i crisi tenen nom de dona

    No fa ni cent anys que les dones tenen dret a vot a l’estat espanyol. No els va estar permès obrir un compte bancari fins al 1975. I només fa 15 anys que una dona té el dret legal a casar-se amb una altra dona. La societat avança i amb ella la consecució de drets per a diferents col·lectius: fets que fa anys podien sonar a utopia, avui són el dia a dia de milers de persones. Però la història sempre té girs de guió preparats. 2020 va ser l’any de la pandèmia mundial, d’un virus que, si bé se’ns va dir que contagiava tothom per igual i que no entenia de fronteres, ben aviat es va demostrar que sí entenia de classes socials i de gènere.

    I és que les dones tenen més números de contagiar-se de Covid, però no perquè la seva genètica sigui capriciosa, sinó perquè estan més exposades al virus degut a la realització de tasques en primera línia i feines essencials. L’any de la pandèmia també es va celebrar el 25è aniversari de la Conferència Mundial de la Dona, celebrada a Pekin. 25 anys de drets i victòries que podrien anar-se’n a norris. “Hem retrocedit un quart de segle”, es lamentà Anita Bhatia, directora d’ONU Dones. “La Covid ha subratllat i explotat la continuada negació dels drets de les dones, que s’estan enduent la pitjor part de l’enorme impacte social i econòmic de la pandèmia”, afegí.

    Segons dades de la mateixa ONU, s’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia, i és que la projecció era que la taxa de pobresa entre les dones caigués un 2,7% entre 2019 i 2021, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%. “Quan explota una crisi d’aquestes dimensions, les dones ja hi arriben en desavantatge”, exposa Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt. L’atur s’ha encebat amb les dones, que són les que ocupen les feines temporals i més precàries. “A l’alta bretxa salarial s’hi suma una elevada pèrdua de llocs de treball, fet que posa les dones en una situació de greu vulnerabilitat”, apunta Vilardell.

    S’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia. La projecció era que la taxa de pobresa femenina caigués un 2,7%, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%

    Però, inclús les dones que han conservat la feina durant la pandèmia han notat els seus efectes. Durant les setmanes més dures del confinament, durant les quals només es permetia sortir als treballadors essencials, els aplaudiments dels vespres anaven dirigits als sanitaris i sanitàries, però també als transportistes, caixeres de supermercat o treballadores de les cures o de la neteja. I a aquestes, els aplaudiments no els van compensar l’alta bretxa salarial. Les dones treballadores essencials superen en pocs sectors el salari mitjà. I en alguns en els quals l’assoleixen, ho fan amb una gran bretxa salarial, com a les tasques sanitàries, amb un greuge de 10.300 euros anuals.

    Pel que fa a les treballadores de la neteja, elles cobren gairebé 7.000 euros menys a l’any que els homes. Ambdós en una categoria que es troba força per sota del salari mitjà espanyol: 23.646 euros l’any. Aquestes dades, però, només tenen en compte les treballadores que tenen contracte i estan regularitzades. I és que, oficialment hi ha 319.000 treballadores de la llar donades d’alta a la Seguretat Social. Però l’INE té recollides 580.500 persones que es dediquen professionalment a les tasques de cures i de la llar. Així, parlem de 261.500 persones que no estan registrades, que treballen, per tant, sense contracte.

    Dona i migrada, el binomi de la desigualtat

    “El nostre model econòmic posa en valor el treball productiu, per això quan parlem d’atenció domèstica i a les persones, no hi ha cap reconeixement social ni econòmic. Amb la pandèmia s’ha fet evident que les tasques de cura són essencials, però ho han de ser en el mercat laboral, no només a l’esfera privada”, opina Sira Vilardell. I és que el cas de les dones treballadores de les cures en situació de precarietat és sovint, també, el cas de dones migrades que treballen sense contracte. Una d’entre el miler d’històries és la de la Johana López, nascuda a Hondures i veïna de Barcelona des de fa 10 anys.

    Avui, la Johana té papers, però li va costar ben bé set anys aconseguir-los. “Vaig ser explotada de diverses maneres i en diverses feines, però vaig aguantar perquè volia regularitzar-me”, explica. Durant anys va treballar en el sector de les cures, gairebé sempre d’interna, ajudant persones grans. “És molt difícil trobar algú que et faci contracte, encara que tinguis papers. Molta gent t’enganya i et diu que te’l faran, però és mentida”, recorda la Johana, qui assegura que la pandèmia els ha afectat molt com a col·lectiu “moltes han estat acomiadades, sense atur ni ajudes, però això ens ha passat sempre”.

    La situació no ha millorat: les noies que treballen d’internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere. L’única cosa que ha millorat és que hem aprés a organitzar-nos

    La Johana denuncia un constant racisme i explotació: “la cosa no millora, les noies que treballen com a internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere”. L’única cosa que ha canviat, segons Johana, és que les treballadores s’han organitzat. Un dels exemples de xarxa per a les dones migrades és el col·lectiu barceloní Mujeres Migrantes Diversas (DMD), del qual la Johana forma part. Es tracta d’un grup, compost principalment per treballadores hondurenyes de les cures, que lluiten pels drets de les seves companyes. “Ens resolem els dubtes i batallem plegades perquè es compleixin els nostres drets. No som menys que ningú”, afirma.

    Una de les grans victòries recents de DMD ha estat l’èxit de la caixa de resistència que van posar en marxa a Barcelona durant els moments més durs de la pandèmia. Entitats socials i persones particulars van engreixar un fons que va servir per ajudar les companyes que s’havien quedat sense feina. I en molts casos, això va implicar quedar-se també sense casa. “Jo vaig ser interna durant molts anys i només lliurava 6 hores a la setmana, durant les quals no tenia on anar. Sovint em tancava a l’església a resar”, recorda Johana, qui explica que un dels motius pels quals s’aguanta tanta explotació és perquè “la feina, per molt precària que sigui, de vegades et dóna un sostre”.

    Però amb un sostre no és suficient. Un dels problemes que denuncia el col·lectiu, lligat al fet de treballar sense contracte, és que a moltes internes se’ls nega el dret a empadronar-se a la llar on treballen i viuen. Segons la llei d’estrangeria, es necessiten tres anys de padró per a poder accedir als papers, per això, moltes treballadores internes opten per llogar una habitació, en la qual no hi viuen o, com a molt, hi passen una nit a la setmana, per a poder-s’hi empadronar. “Però no totes tenen aquesta sort: amb un sou de 500 o 600 euros, quina habitació vols llogar a Barcelona?”, es pregunta.

    Pagar amb la salut

    El padró no és només necessari per a accedir al permís de residència, sinó també per a poder optar a altres serveis bàsics, com l’atenció a la sanitat pública. Segons la llei actual, que regula l’estat de les treballadores de les cures, treballin amb contracte o sense, no tenen dret ni a la prestació per atur ni a una baixa laboral. Aquesta és la causa d’històries com la de la Johana: “una vegada quasi em desmaio per febre, anava pel passadís agafant-me als marcs per a no caure a terra, però la senyora de la casa, en lloc de deixar-me reposar, em va manar que fes el sopar”, recorda. “Sort que no va ser res i em vaig recuperar, però n’hi ha d’altres que no van tenir aquesta sort”, diu.

    Les dones, sobretot aquelles que es troben en situacions de precarietat i vulnerabilitat, són més propenses a patir -i aguantar- vulneracions de drets a les seves feines. “Moltes vegades es toleren mals tractes per por a perdre el treball, sobretot quan aquest va associat a la llar”, explica la Sira Vilardell, qui també fa referència al fet que moltes dones suporten malalties o lesions sense agafar-se la baixa, per por a les repercussions que això pugui tenir. Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), el 2018 hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes.

    El 2018 a Barcelona hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes

    Tota aquesta càrrega econòmica i la por a perdre la feina per una baixa es transforma en pressió psicològica. Tant és així que, segons la mateixa ASPB, el 75,9% de malalties mentals relacionades amb la feina les afecten a elles. “Vivim en una societat androcèntrica que diu a les dones que no valen res, que no els deixa desenvolupar una carrera i les impulsa a treballs precaris o a cobrar menys que un home per la mateixa feina”, assegura la doctora Carme Valls, endocrinòloga i autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing, 2020). “La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia Virginia Woolf. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida”, sentencia.

    Aquesta postura de Valls se sustenta amb dades, que assenyalen que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. “És molt més freqüent que, a la primera consulta, se li doni un ansiolític a una dona que a un home. A Espanya es recepta cinc vegades més antidepressius a dones que a homes, i el doble d’ansiolítics”, explica la doctora. Aquesta realitat mèdica obté més matisos i complexitat quan s’analitza la valoració del propi estat de salut. Les dones acostumen a ser resilients, però són conscients que això passa factura.

    Segons un estudi realitzat per l’Ajuntament de Barcelona en el marc del pla estratègic contra la feminització de la pobresa i de la precarietat a la ciutat, el 26% de les dones considera que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent, mentre que només el 16% d’homes afirmen el mateix. A l’altra cara de la moneda, el 26% d’homes creuen que la seva salut està en molt bon estat, però només un 20% de dones pensen el mateix.

    Tancades amb el seu agressor

    “La clau per a lluitar contra totes les violències i discriminacions que pateixen les dones passa per garantir una feina i un sou digne, així com assegurar el dret a l’habitatge”, assegura Sira Vilardell. Aquesta fórmula, segons la directora de la Fundació Surt, també és essencial per a atendre les víctimes de violència masclista, ja que “sense assegurar l’empoderament econòmic, és molt difícil que se’n surtin”. Les conseqüències de la dependència econòmica i habitacional ha estat sempre un dels grans entrebancs a l’hora de denunciar violències en el si de la llar. I ho ha estat més encara durant la pandèmia i el confinament.

    “Molts casos que ens arribaven eren de dones que estaven lligades a casa amb el seu agressor i es preguntaven on dormirien l’endemà si denunciaven”, explica Vilardell. Les conseqüències del tancament van ser dures pel conjunt de la població, però ho van ser més per a aquelles dones i criatures que es van veure atrapades a casa amb el seu agressor. Van veure allunyar-se els seus companys i companyes de feina, les altres famílies de les escoles dels nens, les visites a amigues… Tot d’activitats de socialització que teixien la xarxa de les dones víctimes de violència van ser restringides, mentre la tensió a les cases augmentava.

    “Hi ha moltes coses que afecten la violència. Arran de la Covid ha empitjorat la salut mental de molta gent, degut a la pèrdua de feina, a la tensió per la situació… Quan el context ho permet, les dones són molt resilients, però si la xarxa cau, la cosa canvia”, explica Laia Costa, coordinadora del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) de l’Ajuntament de Barcelona, que ofereix atenció a víctimes de violència masclista. Des d’aquest servei del consistori, Costa recorda que “la violència econòmica sempre hi és, però en èpoques de crisi té més pes que mai” i tots aquests elements que resten autonomia a la víctima sempre són un impediment més a l’hora de denunciar.

    Les denúncies per violència masclista van caure dràsticament durant el confinament; no és fins que es comença a poder sortir de casa que les dones denuncien, per por al que els pugui passar a elles o a les seves criatures

    I així ho demostren les dades recollides pel SARA sobre violències masclistes a Barcelona durant la pandèmia. Durant el primer estat d’alarma del 2020 (del 14 de març fins al 21 de juny) es van recollir 144 situacions d’urgència, en les quals la integritat física de la víctima corria perill. Aquesta xifra suposa una davallada molt important respecte la inèrcia que hi havia abans del confinament. Fins al març, les urgències del 2020 duplicaven les de l’any anterior, però en el moment en què es decreta l’estat d’alarma, aquestes cauen gairebé fins al zero. Cal esperar a les primeres fases del desconfinament, vora la primera setmana de maig, perquè les denúncies comencin a pujar ja fins als mateixos nivells de l’any anterior. I creixent.

    “No és fins que es comença a desescalar i les dones poden sortir de casa amb els seus fills i filles, que comencen a denunciar. Durant el confinament, van perdre els factors de protecció social i no es veuen amb cor de denunciar els agressors per por al que els pugui passar a elles o a les criatures”, explica Costa. Aquelles 144 denúncies per urgència, assegura, “van ser poques, però van ser tremendament greus”. Per a no arribar a aquestes situacions de risc extrem, des del SARA treballen molt l’atenció seguida i personalitzada de les dones que arriben als seus serveis. És per això que, davant la situació excepcional que els presentava el confinament, van triplicar el nombre d’atencions i de dones ateses des del moment en què es decreta l’estat d’alarma.

    “De seguida vam entendre que havíem de trucar més. No només perquè hi hagués més incidents, sinó perquè aquelles dones es van trobar soles davant situacions molt complexes”, recorda Costa. Aquests mesos de situacions difícils van posar de manifest la realitat insostenible de moltes dones però, un cop a la ‘nova normalitat’, la violència segueix present, amb diverses cares, mètodes i resultats, però segueix. “La violència és summament intel·ligent i muta”, diu Costa. La pandèmia de la Covid ha demostrat que els èxits i victòries de la lluita feminista poden ser efímers si no es treballen des de l’arrel les desigualtats de les dones. No es tracta només de treballar per a la paritat a les empreses, ni inundar de violeta els carrers el 8 de març. Es tracta d’assegurar l’autonomia de les dones i que no siguin elles les primeres a parar el cop la propera crisi.

  • Així estan connectats el canvi climàtic i la transmissió de la malària

    Des de fa temps hi ha un debat agitat sobre l’impacte de l’escalfament global en la incidència de la malària. Es creu que una de les regions en les que el major efecte podria observar és en els altiplans, on les menors temperatures limiten l’abundància de el vector, provocant brots intermitents i estacionals de la malaltia.

    «Veiem que l’epidemiologia de la malària en aquestes zones està fortament regida pel control climàtic, que es manifesta a totes les escales (mesos, anys i fins a dècades), la qual cosa rasa d’una vegada el debat sobre si el canvi climàtic està o no afectant la dinàmica de la malària a l’Àfrica», explica Xavier Rodó, director de el programa Clima i Salut en ISGlobal, centre impulsat per la Fundació» la Caixa «i la Universitat de Chicago, i primer autor de l’estudi que es publica ara en la revista Nature Communications.

    A finals de segle XX, es va observar una clara disminució en la incidència de la malària a l’est d’Àfrica. Això podria ser simplement el resultat de l’augment de les mesures de control contra la malaltia, o bé podria ser degut a l’alentiment temporal en l’increment de la temperatura mitjana global de la superfície terrestre, un fenomen que es va observar entre 1998 i 2005.

    Per respondre a aquesta pregunta, Rodó i els seus col·legues van posar el focus en la regió d’Oromia a Etiòpia, un altiplà molt poblat situat entre els 1.600 i els 2.500 metres d’altitud. Aquesta regió té l’avantatge de comptar amb registres molt complets de casos anuals de malària per tots dos paràsits (P. falciparum i P. vivax) entre 1968 i 2007, alhora que les intervencions de salut pública per al control de la malaltia no es van reforçar a la regió fins al 2004. Això permet separar l’efecte del clima de l’efecte de les mesures de control en paràsits que responen a el clima de manera diferent.

    Com va impactar el canvi climàtic

    Usant un model matemàtic, l’equip va analitzar la relació entre casos de malària, el clima regional (temperatures i precipitació locals) i el clima global (en particular des de l’oceà Pacífic per l’efecte de l’Infant i de l’anomenada Oscil·lació Pacífica Decadal).

    Els resultats mostren que la variació en els casos de malària per tots dos paràsits es correlaciona extremadament bé amb els canvis en temperatures regionals: el descens en temperatures a la regió lligat a l’efecte del canvi climàtic va coincidir amb la reducció en casos de malària que es va observar a partir de l’any 2000, cinc anys abans que es reforcessin les mesures de control de la malaltia.

    La connexió entre la dinàmica de la malaltia i les condicions climàtiques és tan estreta que s’observa a diferents escales temporals: de l’estacional als cicles multianuals i, fins i tot, decennals.

    Això, al seu torn, va coincidir amb l’alentiment momentània de l’increment en la temperatura mitjana global de la superfície terrestre per efecte del fenomen de l’Infant i de l’oscil·lació decadal del Pacífic. L’anàlisi també mostra que hi ha una «cascada d’efectes» entre la variabilitat climàtica a nivell global (en aquest cas, la temperatura de l’oceà Pacífic) i la variació de temperatures regionals a l’est d’Àfrica, que a la fi es tradueix en nous casos de malària a l’altiplà etíop.

    «La connexió entre la dinàmica de la malaltia i les condicions climàtiques és tan estreta que s’observa a diferents escales temporals: de l’estacional als cicles multianuals i, fins i tot, decennals. La incidència de la malària no només va reflectir els canvis en temperatura, la qual cosa ja havíem demostrat, però també el descens en l’escalfament que es va observar a l’inici de segle, l’objectiu d’aquest estudi», assenyala Mercedes Pascual, investigadora a la Universitat de Chicago i última autora de l’estudi.

    Per Rodó, «l’evidència que el període d’alentiment de l’escalfament global va tenir un impacte sobre la transmissió de la malària demostra el fort vincle entre clima i salut». Aquests resultats també indiquen que, en el moment d’avaluar intervencions de salut pública destinades a controlar la malaltia, s’han de prendre en compte i integrar les condicions climàtiques en els sistemes d’alerta primerenca.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Alba Alfageme: «El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, les medicalitza»

    Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en violència sexual i processos de victimizació. Durant la seva trajectòria professional ha dut a terme atenció directa a dones supervivents de la violència masclista, així com intervencions en situacions de crisi o emergències en diferents contextos. També ha treballat per al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya dissenyant, promovent i implementant plans estratègics per al suport i la seguretat de les víctimes amb una perspectiva de gènere. Alfageme considera que la pandèmia ha accentuat encara més les desigualtats entre homes i dones, que també s’evidencien en la salut mental. Creu que són necessàries polítiques públiques feministes i transformadores, perquè, com diu, «les dones no només hi volem ser, sinó que volem ser-hi per canviar les coses».

    La salut mental s’està veient molt afectada per la pandèmia. Les dones són les que s’han emportat la pitjor part?

    Sí, les dones són unes de les grans afectades. La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones, unes desigualtats que s’evidenciaran també en la salut mental. De fet, l’Organització Mundial de la Salut ja ha posat sobre la taula que les dones patiran un impacte major de la pandèmia. En l’àmbit de salut mental, s’han posat sobre la taula tres motius que poden explicar que hi hagi un major impacte en les dones, que poden acabar també en aquesta accentuació de les desigualtats. El primer és que moltes d’aquestes dones que han estat treballant en el que ara considerem sectors essencials estan molt precaritzades. Es tracta de sectors socialment menystinguts i, en molts casos, pertanyents a l’economia informal, que suposa també una pèrdua de drets laborals.

    La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones.

    De fet, un 65% de les persones que es troben en primera línia contra el coronavirus, tant en la sanitat, les residències o els serveis de neteja i alimentació, són dones.

    Exacte, són aquestes dones que han anat a treballar mentre la resta estàvem confinats les que han dut el pes d’aquesta crisi i han posat els seus cossos confrontant-se amb la pandèmia. L’impacte mental i emocional que té això és molt elevat. Per tant, és evident que les dones han hagut de sostenir un impacte de la pandèmia més elevat, perquè han hagut de sortir i fer front a aquesta situació. La situació de pandèmia les ha reconegut com a persones indispensables, però altre cop les torna a situar en un espai menystingut i molt més precari, pel que fa als sous i les condicions laborals.

    L’altre factor que diuen que també impactarà i està impactant ja en la salut mental de les dones és la sobrecàrrega que hem tingut -i ja tenim de forma generalitzada i normalitzada-, amb la doble jornada de treballar tant a la feina com en les tasques de cures i la llar. Alguns estudis que s’han fet sobre la pandèmia apunten que, durant el confinament, les dones estaven assumint 13 o 14 hores a la setmana de tasques de la cura i la llar més que els homes. Això els comporta una major sobrecàrrega emocional i estrès. Un segon factor pel qual les dones han tingut un impacte emocional més gran amb la pandèmia és l’augment de casos de violència masclista que s’han donat dins les llars. Les llars, que teòricament eren l’espai més segur durant la pandèmia, han esdevingut per elles una presó. Aquest problema estructural que són les violències masclistes és un altre factor que sabem que alimenta tota aquesta afectació en la salut mental. Per tant, és evident que les dones estem carregant un sobrecost amb aquesta situació. Moltes dones han perdut a la feina o han hagut de deixar-la per tenir cura de la seva família, i tot això ha suposat que els seus projectes de vida hagin quedat absolutament estroncats.

    Quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi.

    Està clar que el gènere no és l’únic eix de desigualtat, s’entrecreuen molts factors.

    Absolutament. L’enfocament interseccional ens posa sobre la taula aquests altres eixos d’opressió que moltes dones pateixen i que s’accentuen amb la pandèmia. Moltes d’aquestes dones que pateixen altres discriminacions que se sumen al fet de ser dones no tenen accés als serveis de salut mental, perquè moltes vegades no tenen ni temps d’anar-hi. Això fa que al final es vagin arrossegant i acumulant aquestes conseqüències emocionals i psicològiques que, evidentment, són devastadores. És molt trist, però és així: quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi. Això és bastant important que en siguem conscients. Si realment, tal com s’apunta, la salut mental serà la propera onada que tindrem, segurament moltes dones quedaran fora de l’oportunitat de rebre algun tipus de suport emocional.

    Les dones tenen una pitjor salut mental que els homes?

    No és que tinguin pitjor salut mental que els homes, sinó que les conseqüències del sistema patriarcal s’acaben evidenciant en un impacte evident en el seu benestar psicològic. Per tant, no és que, per se, les dones tinguem més problemes de salut mental, sinó que estem sotmeses a un sistema que ens pressiona molt més, ens sobrecarrega i ens situa davant de situacions de violència de forma estructural i, evidentment, això acaba tenint conseqüències en la nostra salut mental. Quan en moltes ocasions ets tu la que has de sostenir tot el teu nucli familiar no tens ni temps per tu, quedes l’última la fila i és molt difícil que puguis destinar temps i diners a tenir cura de la teva salut mental. Quan et poses a la pell de moltes dones que estan vivint situacions vitals molt difícils, has d’entendre que, probablement, no poden ni permetre’s pensar, per un moment, que la seva salut mental està tocada.

    Les cures s’han revalorat amb la pandèmia?

    El fet que les cures s’hagin intentat esborrar del mapa de què és col·lectiu, social i públic és la conseqüència d’aquest agermanament de sang entre el patriarcat i el capitalisme. Les cures no generen capital, no hi ha una producció econòmica al darrere i, per tant, s’han deixat de banda. Jo crec que la pandèmia ens ha posat deures, en el sentit que ha evidenciat les desigualtats i que estàvem vivint en un model social que està absolutament condemnat al fracàs i ha posat al centre que, en aquests moments en què la vida està en risc, el més important són les cures. És a dir, la vida en majúscules. Jo crec que això ens ha obert l’oportunitat de poder canviar el model actual. És cert, però, que les pressions són tan fortes que és molt difícil fer un canvi de paradigma. El feminisme està guanyant més pes i s’intenta situar la vida al centre, però això demana canviar un sistema estructural. Hi ha molts interessos de persones -sobretot homes– privilegiats que no estan disposats a fer un canvi de paradigma, perquè suposaria perdre poder, influència i capacitat de decisió.

    Estem en un punt en què davant nostre s’obren dos camins. Podem seguir en un model, per mi absolutament anacrònic i desfasat, que ens porta a la destrucció absoluta com a societat que és el capitalisme, o podem apostar per aquestes polítiques plantejades des del feminisme que situen la vida la centre, que implica descarregar a les dones d’aquesta doble jornada i que s’equilibrin les cures, en què els homes han d’estar més presents en l’acompanyament a la criança, etc. Això passa per un canvi de perspectiva molt important i no tinc massa clar que realment tot això es porti a terme. La pressió del sistema capitalista i patriarcal és tan gran que, o moltes persones estem disposades a fer aquest canvi, o no ens en sortirem.

    No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu.

    Sembla que, en la teoria, hi ha força consens per avançar en la igualtat entre home i dona.

    Hem de tenir clar que podríem dir que al paper hi ha una igualtat formal, però a l’hora de la veritat hi ha una desigualtat informal claríssima. A vegades no es tracta només d’un aspecte numèric, per exemple, del nombre de dones diputades al Parlament, sinó al fet que entrin aquestes dones impliqui un canvi de paradigma o no. No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu. No es tracta només d’incorporar més dones sinó canviar el plantejament, començar a posar sobre la taula temes com la salut emocional, un tema que ha estat absolutament tabú. Segons assenyalen alguns informes, l’any 2030 la depressió serà la principal afectació que tindrem com a societat. Una societat trista, on un 40% dels joves està en atur i un de cada dos joves pateix ansietat o depressió arran de la pandèmia, és una societat que està fracassant. Les dones no només hi volem ser, sinó que hi volem ser per canviar les coses. Si el sistema està absolutament en fallida, intentem trobar una alternativa.

    Per on passa la solució?

    Del que es tracta és d’anar construint aquests altres camins diferenciats, alternatius, que aportin una altra mirada. Que, per exemple, les dones puguem entrar en espais de decisió i que en aquesta nova legislatura moltes de les polítiques públiques estiguin absolutament tenyides per aquest plantejament que incorpora el feminisme. Això implica canviar la perspectiva des de la individualitat per després col·lectivitzar-ho, i que tot això s’acabi convertint en l’acció política, en unes accions grupals. La nostra acció quotidiana també és acció política. Es tracta de treballar en el fet concret per transformar el global. Hem de plantejar-nos, des de totes les disciplines -la psicologia, el periodisme, la medicina, el dret, l’esport, etc.-, que hi ha una altra cara de la moneda, que no ens havien explicat. Que les coses poden ser diferents.

    Les coses ens les han explicat des de la perspectiva patriarcal, però hi ha una alternativa que ens han negat. Hem de començar a pedalejar totes en aquest sentit i tenir la valentia per portar a la pràctica les accions que estan en el marc teòric. I no tenir por. També tenir en compte que en el camí hi haurà errors, però que no passa res. Hem d’acabar amb aquesta síndrome de la impostora que ens han imposat i començar a canviar les coses al preu que calgui. El que no pot ser és que acceptem una història que ens han explicat a mitges.

    La psicologia mateixa és una disciplina absolutament patriarcal. Tots els referents que tenim són masculins i els estudis s’han fet amb uns paràmetres molt masculins. Hem de fer un esforç per posar aquesta mirada crítica i veure que hi ha una part de la història que no ens han explicat. Les dones hem patit d’una manera extrema la invisibilització, en totes les disciplines. Per exemple, en el cas de la depressió postpart. Hi ha un factor fisiològic, però també una expressió social que té molt a veure amb el que s’espera de tu com a mare, quins valors estan relacionats amb la maternitat, quines exigències hi ha en el fet de ser mare. També s’ha patologitzat molt el que ens passa a les dones.

    El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza.

    Hi ha una sobremedicalització de les dones? Les dades mostren que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.

    El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza. El mateix professional de la salut queda més tranquil en medicalitzar determinades situacions, és una zona de confort. Però aquestes dades no menteixen i no és normal que tantíssimes dones estiguin medicades. La societat ens ha estat agredint constantment i en lloc d’explorar els motius que duen les dones a estar així, en lloc d’anar al fons de la qüestió, les mediquem perquè tot això baixi d’intensitat. Això ha passat històricament. A les dones sempre ens han intentat callar i se’ns ha dit que som unes histèriques. Però són tantíssimes les situacions de desigualtat i opressió que és normal que acabem explotant per algun lloc.

    Després hi ha un altre factor que és que com que en el capitalisme les emocions molesten, s’ha dit que és un tema de dones. Per tant, les dones estem més acostumades a parlar de les emocions i de com estem. Ens han ensenyat que hem de ser més empàtiques, perquè aquesta qualitat té molt a veure amb el tema de les cures, en estar pendent dels altres. Això fa que, probablement, posem més paraules a allò que ens passa. Als homes el patriarcat també els limita i els diu que l’àmbit emocional no els pertoca, que això està vinculat amb la feblesa i vulnerabilitat. És un àmbit en què molts probablement ni entren, perquè no el consideren prou important.

    Com ha afectat al confinament a les dones que pateixen violència masclista?

    Hi ha hagut un augment de casos de violència masclista en les parelles convivents, amb l’afegit que l’entorn i el context social jugava a favor de l’agressor. L’agressor tenia el control sobre la dona durant les 24 hores al dia els set dies de la setmana, perquè la dona no podia sortir de casa. Això ha fet que les donen se sentissin molt més soles, molt més aïllades i atrapades. Durant aquests moments, em deien que se sentien segrestades, com en captiveri. La sensació de no poder escapar, de no poder dir res. Sabem que per trencar el silenci les dones necessiten un entorn fort que les sostingui. En aquest moment, els serveis d’atenció a les dones que pateixen violència masclista han intentat ser-hi, però en moltes ocasions no estaven preparats per fer front a una situació de pandèmia. Moltes dones van haver de fer front a situacions duríssimes. Els agressors sobretot exercien molta violència psicològica. Durant el confinament, van baixar moltíssim les denúncies de violència masclista, ja que les dones estaven controlades per l’agressor tot el dia, però sí que van augmentar molt les trucades a serveis d’atenció telefònica i en línia.

    A més, les crisis econòmiques suposo que no són un bon aliat per a dones que pateixen violència masclista.

    Moltes dones, a causa de la crisi social i econòmica derivada de la sanitària no s’han vist amb la possibilitat de fer el pas i deixar les seves parelles, perquè no tenen on anar. No tenen una alternativa. Per tant, la incertesa ha jugat en contra d’aquestes dones, que no saben cap on tirar. La pèrdua de llocs de feina, els ERTOs i la crisi social i econòmica galopant ha fet que moltes d’elles segueixin en situacions de violència.

    A més, el confinament ens va obligar a allunyar-nos de les xarxes de suport i de cures extrainstitucionals, com veïnes, amistats…

    Sí, i en molts casos aquelles persones que els hi poden donar suport potser no viuen ni al seu municipi o la seva comarca. Si la policia et para i encara no has fet el pas de denunciar, què dius? Que vas a veure una amiga teva, arriscant-se que et posin una multa? A vegades, per no arriscar-se a una sanció, les dones que pateixen violència prefereixen no moure’s de casa i es queden cada cop més aïllades.

    Hi ha molts serveis que s’han intentat posar les piles i estar més presents, intentant incorporar l’atenció en línia, però és cert que encara falta un tema important, que és poder oferir a les dones una mena de servei de llarga durada. Amb la situació actual, on moltes dones s’han quedat sense feina, es podrien plantejar acudir un servei de curt o mitjà termini, però no saben quan es normalitzarà la situació. Et poden oferir un pis de curta durada, però no saps quan podràs trobar feina. Les dones per fer el pas de sortir d’una relació de violència necessiten poder construir una certa projecció de futur o seguretat. Per tant, cal canviar el model. Els pisos d’urgència són molt necessaris, però cal apostar també pels recursos de llarga durada, perquè les dones puguin construir un futur. Falten moltíssims recursos econòmics i habitacionals per poder donar sortida a les dones que estan atrapades en situacions de violència masclista.

  • Ferran Campillo: «Els infants que fan classe envoltats de natura tenen menys problemes d’hiperactivitat i dèficit d’atenció»

    Ferran Campillo és pediatre i coordinador del Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria i responsable de la Unitat de Salut Mediambiental Pediàtrica a la Garrotxa. En paral·lel a les protestes iniciades per la plataforma RevoltaEscolar per reduir la contaminació i pacificar els entorns escolars, el grup de treball que coordina Campillo ha elaborat un document en que alerta que una exposició constant a nivells de contaminació elevats provoca problemes respiratoris i un pitjor rendiment acadèmic en els infants i joves. En aquest sentit, la Societat Catalana de Pediatria demana convertir els entorns escolars en llocs segurs i saludables per la infància, augmentant els espais verds, i reduir el trànsit motoritzat, entre altres propostes.

    Com afecta la contaminació de l’aire la salut dels infants?

    Hi ha moltes evidències des de fa dècades que una mala qualitat de l’aire, un aire contaminant, genera un gran impacte de la salut dels infants. S’ha estudiat sobretot el tema de les patologies respiratòries. I és que els nens que estan exposats a la contaminació atmosfèrica, fins i tot durant l’embaràs, tenen més problemes respiratoris, com bronquitis de repetició i, sobretot, d’asma.

    La contaminació pot provocar un pitjor rendiment acadèmic? Pot afectar la capacitat de retenir continguts?

    S’ha estudiat força també l’impacte de la contaminació en el desenvolupament cognitiu. Una pitjor qualitat de l’aire afecta al rendiment acadèmic dels infants i joves. Els nens que viuen en entorns més exposats a la contaminació habitualment treuen pitjors notes que els seus companys que viuen en entorns amb millor qualitat de l’aire. Quan els fan exàmens, determinades funcions com la memòria o l’atenció sembla que es veuen deteriorades.

    A banda del trànsit motoritzat, el soroll també té un impacte en la salut dels infants. Afecta també al rendiment escolar, a banda d’altres afectacions que es poden produir en l’adolescència o l’edat adulta, com problemes cardiovasculars. També hi ha el tema dels accidents de trànsit, que són encara una de les primeres causes de mortalitat infantil. Tenir al voltant de les escoles un gran volum de cotxes augmenta el risc de patir aquests accidents. Per tant, el trànsit ens preocupa molt, per la contaminació de l’aire, però també per tot el que suposa en la salut de les persones.

    Un de cada tres nens catalans tenen un problema de sobrepès o obesitat. Si els pares porten els fills a l’escola amb cotxe, augmenta el sedentarisme i, en conseqüència, aquesta bomba de rellotgeria que és l’obesitat i el sobrepès.

    Cal fer un canvi en la mobilitat escolar?

    Sí. En les escoles envoltades de trànsit motoritzat és menys probable que els seus alumnes hi accedeixin amb el que en diem la mobilitat activa, és a dir, anar a peu al centre escolar. Hi ha una pandèmia de la qual no se’n parla massa, i que amb el confinament s’ha accentuat, que és la pandèmia de l’obesitat i sobrepès infantil. Un de cada tres nens catalans tenen un problema de sobrepès o obesitat. Si els pares porten els fills a l’escola amb cotxe, augmenta el sedentarisme i, en conseqüència, aquesta bomba de rellotgeria que és l’obesitat i el sobrepès.

    A més, hi ha hagut moltes restriccions en la pràctica habitual de l’esport. Necessitem que els nens puguin desenvolupar activats a l’aire lliure, puguin fer esport, caminar pel bosc o pel camp més del que ho estan fent ara. No en som prou conscients de la importància que té això per la promoció de la salut.

    Amb la pandèmia s’ha insistit molt en la necessitat de realitzar part de l’activitat lectiva a l’aire lliure, per disminuir els contagis.

    Sabem que en espais a l’aire lliure la probabilitat de transmissió de la Covid és vint vegades inferior que si es produeix la trobada en espais tancats. Per això, insistim molt en el tema de la ventilació o que, fins tot, es facin classes a l’aire lliure. El cert és que, especialment arran de la pandèmia, s’ha perdut molt el contacte amb la natura i els infants cada cop passen més temps tancats i exposats a les pantalles, sigui des de l’àmbit educatiu o com a entreteniment. Volem que els entorns escolars puguin ser també entorns de natura. Gran part dels entorns escolars els ocupen aparcaments de vehicles privats i, en canvi, tenim pocs espais verds.

    La pandèmia ha afectat molts sectors de la societat, però els infants, que no tenen dret a vot i que, en general, han sigut força ignorats, s’han vist especialment afectats. A Espanya, els nens han viscut el confinament més estricte en tota Europa. Des de la Societat Catalana de Pediatria reclamem donar als infants i adolescents l’atenció que es mereixen.

    El vehicle privat ocupa gran part de l’espai urbà i necessitem aquest espai per moltes altres coses. A les altres i sortides de moltes escoles s’hi formen aglomeracions, no perquè les persones no vulguin seguir les mesures de distanciament social, sinó perquè, moltes vegades, tenen una vorera que no arriba a un metre d’ample i, a costat i costat, tenen cotxes. Això s’ha de canviar, i esperem que en els pròxims anys hi hagi una transformació total dels nostres entorns escolars.

    Quins beneficis comporta per a la salut i benestar dels infants i joves el fet d’estar en contacte amb la natura?

    Les evidències en aquest camp potser són més limitades, però s’ha demostrat que la natura té un impacte pel que fa a la promoció dels hàbits saludables. Els nens que estan més en contacte amb la natura fan, en general, més activitat física i tenen uns millors nivells de vitamina D. En aquests casos també ens trobem que disminueix el nombre de consultes al metge.

    Hi ha també força evidència pel que fa a l’àmbit de la salut mental i també en l’àmbit acadèmic. S’ha estudiat que els infants que fan classe envoltats de natura tenen menys problemes d’hiperactivitat o dèficit d’atenció, es concentren més i retenen més i millor el contingut après durant la lliçó i, per tant, poden tenir un cert avantatge respecte als alumnes que fan una classe envoltats de murs de ciment.

    L’accés a un espai verd de qualitat i proper, en molts casos, no es dóna. Normalment, en barris més benestants sempre és més freqüent trobar espais verds, per tant, parlem també d’un tema d’equitat o de justícia.

    Així doncs, falten espais verds per als infants?

    Sí, totalment. L’accés a un espai verd de qualitat i proper, en molts casos, no es dóna. Normalment, en barris més benestants sempre és més freqüent trobar espais verds, per tant, parlem també d’un tema d’equitat o de justícia. Molts nens no disposen d’aquests espais verds comunitaris en el seu barri. Malauradament, tampoc totes les escoles disposen d’espais verds. Els arbres estan preparats per protegir del vent i de la pluja quan fa mal temps i de protegir del sol quan fa calor.

    Després hi ha tot el tema dels accessos als parcs naturals. A la Garrotxa, on visc jo, ens trobem que tot i viure tan prop d’un parc natural, moltes famílies no hi van, per desconeixement o per manca d’accés. Vivim en un moment que molts espais naturals s’estan retallant. De fet, aquí s’està plantejant construir una autovia dins el Parc Natural de la Garrotxa.

    Fa pocs dies l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que intensificava el pla ‘Protegim les Escoles’, presentat el gener de 2020 precisament amb aquest propòsit de reduir el trànsit en els entorns escolars, pacificant els entorns escolars. S’espera arribar a l’inici del curs 2021/22 a la xifra total de 92 escoles protegides. Li sembla que aquest pla és adequat i suficient?

    No conec amb detall el pla, però d’entrada crec que és una molta bona notícia que un Ajuntament dediqui recursos econòmics a retirar cotxes i fer uns entorns escolars més segurs i saludables pels infants. Ara bé, s’ha d’estudiar si aquestes mesures són prou contundents. No conec quins criteris s’han fet servir a l’hora de seleccionar les escoles, però, d’entrada, em sembla una bona notícia.

    La pandèmia ha comportat una disminució dràstica tant de la contaminació atmosfèrica com de l’acústica. Tanmateix, ara els nivells de contaminació tornen a estar com abans. La pandèmia pot suposar una oportunitat per remodelar les ciutats i fer que siguin espais més sostenibles?

    Completament. Han calgut mesures així de dràstiques com el confinament per notar una millora en la qualitat l’aire. Hem de reduir el trànsit motoritzat, un dels factors més importants de contaminació de l’aire. La pandèmia ens ha donat un avís. Ens hem adonat que fer accions d’aquest calibre, reduint al màxim la mobilitat, poden tenir un impacte molt positiu pel que fa al medi ambient i la nostra salut.

    Si no comencem a canviar la nostra manera de relacionar-nos amb el planeta, anem cap a una situació de catàstrofe. Les mesures per protegir el planeta haurien de ser urgents i dràstiques i, de moment, no s’està fent gaire, ni en l’àmbit estatal, ni autonòmic, ni en l’àmbit local. Els ajuntaments tenen les estructures per fer molts canvis, tenen al seu abast una sèrie de recursos i competències que les estructures estatals no tenen. D’un ajuntament depèn que hi hagi arbres al voltant de les escoles, que hi hagi accés segur per les bicicletes… per això, animo als ajuntaments a empoderar-se, perquè tenen molt a fer i molt a dir per fer front a l’emergència climàtica.

    Si no comencem a canviar la nostra manera de relacionar-nos amb el planeta, anem cap a una situació de catàstrofe. Les mesures per protegir el planeta haurien de ser urgents i dràstiques i, de moment, no s’està fent gaire.

    Cal fer més pedagogia en el sentit ambiental als infants i joves?

    L’educació és un pilar fonamental i té un impacte més gran del que ens pensem. Nosaltres, des de la Societat Catalana de Pediatria, animem a les escoles que instaurin sensors que mesurin la qualitat de l’aire o el trànsit. Això ajuda a veure quina és la realitat que vivim perquè, a vegades, tot el que ignorem ho menyspreem. Si no som conscients dels perills que té per la salut una mala qualitat de l’aire, no prendrem accions. A més, quan als infants els impacta alguna cosa, normalment ho transmeten als seus pares, i això pot ajudar als adults a ser conscients d’aquesta problemàtica.

    S’estima que la qualitat de l’aire té una càrrega de mortalitat similar a la que ha tingut en un any el coronavirus, i això es produeix any rere any. Però com que en el certificat de defunció no apareix les paraules ‘contaminació atmosfèrica’, sinó que apareix ‘ictus’, ‘infart de miocardi’ o ‘càncer’, la població no en pren consciència. I la mortalitat només és la punta de l’iceberg, si parlem de l’impacte de la contaminació en la qualitat de vida i en el desenvolupament de malalties cròniques, les xifres són alarmants. Cal, doncs, plantejar accions dràstiques i urgents, perquè ens hi va la vida, la nostra salut i la del planeta.