Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • “Cuidem-los i cuidem-nos”: una iniciativa per visibilitzar la cura de fills amb diversitat funcional

    Històricament, la societat patriarcal ha empès les dones a criar soles els fills i filles i a cuidar aquelles persones dependents, mentre que els homes han estat qui treballaven fora de la llar. A poc a poc, aquesta situació ha canviat en moltes famílies i les dones s’han incorporat al mercat de treball, per la qual cosa el paper en la criança i la cura també s’ha anat repartint dins la família. Malgrat això, encara ara ens trobem amb moltes llars on són les dones qui s’encarreguen gairebé de la totalitat de les feines relacionades amb la cura.

    La Sara està separada i té dues filles: la Natalia, de 15 anys, que té Síndrome de Down i Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), i l’Alma, de 12. Treballa d’infermera en torns de nit i és qui cuida les seves filles. Explica que va haver de demanar la reducció de jornada perquè amb una jornada completa no podia conciliar la vida laboral amb la familiar.

    El cas de la Sara, però, no és una excepció. Les necessitats de conciliació venen molt condicionades, entre d’altres, per l’assumpció dels treballs de cures, que presenta importants biaixos de gènere. L’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la majoria de les persones que treballen a temps parcial per poder exercir la tasca de cuidadors de persones dependents són dones, concretament, un 93,6%. El 2020, 286.100 dones tenien un contracte laboral a temps parcial a fi de disposar de més temps per la cura d’aquestes persones. El 54,8% d’elles van considerar que no hi ha serveis adequats per a l’atenció a persones dependents o que no poden costejar.

    Persones en situació de dependència

    Un grup de disset mares s’ha organitzat per conscienciar sobre la situació dels seus fills i filles amb diversitat funcional, ja que consideren que no hi ha suficients dades que la reflecteixin. “Està molt bé que s’intentin visibilitzar totes les cures, però necessitem dades pròpies perquè si no els nostres fills i filles queden invisibilitats dins el col·lectiu de persones dependents”, explica la Maria Herrero, portaveu del “Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional”.

    La Llei 39/2006, del 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència estableix que la dependència és l’estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, i lligades a la falta o a la pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’una altra o altres persones o ajudes importants per realitzar activitats bàsiques de la vida diària. La dependència pot ser moderada (grau 1), severa (grau 2) o gran (grau 3).

    Segons les últimes dades del Sistema per l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), actualment a Espanya hi ha 1.141.950 persones en situació de dependència reconeguda. El 71,76% d’aquestes tenen 65 o més anys i, per tant, les persones grans dependents són el col·lectiu més visibilitzat, mentre que d’altres com el de les persones amb diversitat funcional no és tan conegut.

    Grup de mares en la diversitat funcional

    El grup de mares pretén defensar els drets dels seus fills i filles, sobretot tenint en compte que seran persones dependents tota la vida. Al mateix temps critiquen que són unes cures molt feminitzades i que la sobrecàrrega d’aquestes recau en la mare.

    Un estudi elaborat per la Fundació Pere Tarrés, “Calidad de vida de las personas cuidadoras no profesionales” posa de manifest la lenta incorporació dels homes en les cures. D’una banda, vuit de cada deu de les persones cuidadores no professionals són dones; de l’altra, les dones dediquen de mitjana 14,6 hores al dia a les cures, el que suposa dues hores més que els homes.

    A més, un 60,4% de les dones cuidadores es consideren les màximes responsables de la cura de la persona en situació de dependència. Malgrat ser un col·lectiu molt divers, tant per l’edat i estat civil de les mares com per les diferents discapacitats dels fills i filles, al grup l’uneix que totes exerceixen com a cuidadores úniques i que se senten soles i poc compreses per la societat.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals

    El grup de mares es queixa de la poca visibilització que tenen: “són cures de per vida, i no se’ns veu”; “no havíem alçat mai la veu perquè estem molt cansades i saturades, però penso que ja és el moment”, “jo vull fer més fortes les meves filles, però no ho puc fer a costa de la meva salut”, comenten algunes mares del grup.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals (PCNP) és pitjor en els casos en què hi ha una gran dependència i quan les hores per dia dedicades a la cura són més de 16. També hi ha una pitjor percepció de la qualitat de vida quan la PCNP està sense treball i quan la responsabilitat de la cura és exclusiva. Aquest és el cas de la Raquel, mare soltera d’un fill de 4 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil (PCI): “No puc conciliar la vida familiar amb la laboral, no tinc parella i la cura del meu fill recau tota en mi”.

    La Noèlia viu amb el seu fill Isaac, de 19 anys, que ha tingut diferents diagnòstics d’ençà que va néixer. Fins fa uns mesos estava diagnosticat amb Trastorn de l’Espectre Autista, però el seu diagnòstic està en fase de canvi i els metges creuen que pot tenir una malaltia minoritària. Aquesta incertesa li provoca un malestar emocional continuat, però pensa que les mares també han de cuidar la seva salut, ja que “si no ens cuidem nosaltres, no els podem cuidar a ells”.

    Per la seva banda, l’Alicia té dos fills amb diversitat funcional. El Lucas, de 10 anys, té Síndrome d’Asperger (SA), TDAH i problemes de conducta, i el Max, de 6 anys, té trastorn de l’espectre autista (TEA) i danys cognitius. Reconeix que la seva vida consisteix a superar cada dia i no mirar més enllà. Els seus fills no poden estar amb una sola persona i no té temps per dedicar-se’l a ella. De la mateixa manera que ella, un 80% de persones cuidadores no professionals no se sent lliure per organitzar la seva pròpia vida, i un 79% considera que no disposa del temps necessari per ser ell/a mateix/a.

    La Guillermina reconeix tenir por al futur: el seu fill Guillem, té 31 anys, té TEA, i no saber què passarà amb ell quan ella ja no hi sigui li provoca molta angoixa. “No hi ha recursos per una vida independent: les residències privades són molt cares i en les públiques t’has d’esperar bastant; tot això et crea una ansietat molt gran, perquè penso que si em passa alguna cosa no sé on anirà a parar el meu fill”, explica. Aquesta por al futur la comparteix un 56% de les persones cuidadores no professionals.

    Lluitar pels recursos als quals tens dret

    Conviure amb una persona amb discapacitat suposa, entre altres coses, un increment considerable del volum de despeses a la unitat familiar. Per aquest motiu, la persona amb dependència té dret a diversos recursos i prestacions econòmiques.

    Tanmateix, les famílies es queixen de la manca d’informació i de les dificultats per tramitar les sol·licituds. La Rebeca té dos fills: la Mireia, de 20 anys, amb pluridiscapacitat, i el Martí, de 17 anys, i reconeix que el desgast emocional és molt gran i que està molt cansada d’haver de lluitar pels seus drets. “M’he de barallar constantment amb les places de minusvàlid perquè hi ha cotxes aparcats quan ells no les necessiten. Tenir dret a una plaça de minusvàlids no és un luxe, és una necessitat”, comenta la Rebeca amb ràbia i impotència.

    L’Elena, que té un fill de 9 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil, comparteix aquesta càrrega física i emocional. Per aquest motiu, creu que si tinguessin més recursos i ajudes milloraria la seva salut, i això també afectaria positivament a la del seu fill.

    Per la seva banda, la Montse Benito Solanes, llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials i especialitzada en assessoria juridicofiscal de la discapacitat, explica que hi ha una àrea de prestacions que la gent no sap com funciona i que des de serveis socials no s’explica de manera correcta. “Jo crec que hi ha molts recursos, gestionats per moltes administracions diferents, i que per tant són molt desconeguts i t’obliguen a fer molts tràmits, i la majoria de famílies no té temps a fer tants tràmits”, reconeix la Montse Benito. En aquest sentit, moltes de les famílies coneixen més recursos pel que els diuen altres famílies o treballadors externs que pel que els diuen els assistents socials.

    Des de Nexe Fundació també parlen del desconeixement dels recursos disponibles i de la tardança a rebre ajuts com el de la dependència: “quan una família acaba d’aterrar al món de la discapacitat no sap res perquè no té ningú que els digui què poden sol·licitar”. Per aquest motiu, l’àrea de famílies de Nexe facilita les eines necessàries perquè aquestes es puguin adaptar a la nova situació i dona resposta a les necessitats d’informació, orientació i suport des del primer moment. “Pensem que els fan anar d’un lloc a un altre, portant documents cap aquí i cap allà, però no hi ha ningú que els cridi i els informi”, explica la Marta Piña, coordinadora de l’Àrea de Famílies de Nexe.

    Més visibilització i recursos

    Segons les últimes dades publicades per la Generalitat, a Catalunya hi ha 72.643 famílies monoparentals. D’aquestes, 68.186 són dones i 4.429 tenen fills i filles amb discapacitat. Aquestes dades, no obstant, són orientatives de la realitat sobre el paper de cura dels fills i filles per part de les mares, ja que no es tenen en compte totes aquelles famílies en què la parella o exparella no es fa càrrec de les seves responsabilitats.

    Des del Sindicat de mares en la diversitat funcional defensen que no demanen els recursos i la visibilització per elles, sinó pels seus fills i filles. “Nosaltres els cuidem el millor possible, però estem cansades i és molt difícil conciliar aquesta sobrecàrrega amb la vida laboral i social; i això a ells també els perjudica”, explica la Maria.

  • Perquè la prevenció de les malalties cròniques no és una prioritat?

    A finals del segle XIX i principis del XX, predominaven a Europa les malalties infectocontagioses, com la tuberculosi (TBC), el tifus, el còlera, l’escarlatina i la verola, que eren la principal causa de malaltia i mortalitat. Si observem les estadístiques de mortalitat, per exemple per TBC i escarlatina (en menors de 15 anys) en la població anglesa entre 1838 i 1970, podem comprovar un descens notable, en què la mortalitat per aquestes causes a la fi del període considerat, pràcticament havia desaparegut. La quimioteràpia per a la TBC i els antibiòtics per al tractament de l’escarlatina es van descobrir en la dècada de 1950, quan la corba ja havia baixat, és a dir, el final d’aquestes malalties no es va deure als avenços ni a l’acció de la medicina.

    El que va permetre el control d’aquestes malalties va ser una millora substancial de la qualitat de vida i el control de les determinants socials de la malaltia: reducció de la jornada de treball i augment de les hores de descans, millores en l’alimentació i l’habitatge, sanejament higiènic ambiental (aigua potable i clavegueres).

    Avui, a la nostra societat, si llevem la pandèmia per la Covid-19, predominen les malalties cròniques: el càncer, les malalties cardiovasculars, la diabetis de l’adult i l’obesitat. Totes elles estan originades per la exposicions relacionades amb la forma de vida, com l’excés de consum de tabac i d’alcohol, una alimentació no saludable (excés de consum de carn vermella i productes d’origen animal i dèficit d’aliments d’origen vegetal com hortalisses , fruites, i cereals integrals), excés de consum de sucre, begudes ensucrades i de sal.

    Tots aquests factors són potencialment modificables, és a dir, aquestes malalties podrien ser previngudes o en part evitades, amb un canvi en la nostra manera de vida i de consum. Les evidències científiques i els organismes internacionals de salut, reconeixen que com a mínim un 30% de les malalties cròniques podrien ser evitades mitjançant hàbits de vida més saludables. He estimat que a l’estat Espanyol es gasten cada any gairebé al menys 40 mil milions de euros (un 2.9% del PIB) en el tractament d’aquestes malalties («Emergència climàtica, alimentació i vida saludable». Editorial Icaria 2020).

    Cal preguntar-se perquè la prevenció no és la prioritat i no s’imposa un canvi de paradigma de l’atenció de la malaltia a la salut. Perquè tots els esforços s’orienten a la tecnologia mèdica, quan el que va passar amb les transmissibles ens ensenya que la millor estratègia és un canvi en la manera de vida?

    Hi ha diverses raons:

    1. La prevenció no és patentable. En el sistema capitalista el que no ofereix un benefici als emprenedors, no té interès empresarial. No es pot patentar la dieta mediterrània, ni la dieta sostenible.
    2. A la indústria farmacèutica no li interessa la prevenció de les malalties cròniques, ja que el seu negoci és vendre fàrmacs als malalts. Si les malalties cròniques es pateixen durant molt de temps, obtindran més beneficis, perquè els pacients necessitaran consumir els medicaments més anys.
    3. En el sistema sanitari predomina la cultura de la curació i l’alta especialització i tecnologia, que absorbeix més del 90% de pressupost sanitari. Els metges dels hospitals no són responsables de les mesures de prevenció i si aquestes de desenvolupessin amb èxit, es necessitaria menys hospitals i menys especialistes.
    4. Hi ha potents interessos empresarials que obtenen enormes beneficis amb la comercialització dels factors de risc com el tabac, l’alcohol, les begudes ensucrades i les carns vermelles. Pensem en la Coca-Cola o en Philips Morris. La indústria de la carn a Espanya és el quart sector industrial, per darrere de la indústria de l’automòbil, combustibles i electricitat, amb un negocis de més de 26 mil milions d’euros.

    En les polítiques públiques no hi ha consciència ni voluntat de fer de la prevenció una prioritat. La majoria de les polítiques neoliberals no tenen interès en augmentar la despesa social per millorar la qualitat de vida de la població. El creixement exponencial de les desigualtats socials és un exponent d’aquesta realitat. Vegem com a exemple els programes d’acció post Covid, que prioritzen les inversions en tecnologia mèdica i hospitals, mentre s’ha desmantellat la medicina de família i comunitària.
    Canviar el paradigma de la malaltia a la salut és l’única estratègia raonable i compatible a més amb la mitigació del canvi climàtic, però no és ni serà una tasca fàcil i hem de prendre consciència que és un canvi imprescindible, si volem tenir una vida més saludable.

  • Renda Bàsica universal: un aturador dels problemes de salut mental

    Des de fa uns quants mesos estem assistint a diversos estudis, articles i fins i tot a una enquesta del CIS on es posa de manifest que els problemes de salut mental estan augmentant i augmentaran considerablement arrel de la pandèmia de Covid19 i a les conseqüències psicològiques, sanitàries, socials i econòmiques que comportarà. Es parla d’una pandèmia o d’una “quarta onada de salut mental”.

    S’estima que un 40% de la població del regne d’Espanya ha tingut algun problema de salut mental en el darrer any i en concret la joventut d’entre 18 i 30 anys presenta més simptomatologia de depressió i ansietat segons un estudi recent.

    Fa molts anys que venim arrossegant problemes de salut mental en la nostra societat. La gran crisi iniciada en el 2008 va deixar unes greus problemàtiques que encara perduren i que quasi hem empalmat amb la pandèmia de Covid19. Entre el 2011 i el 2013 durant la passada crisi econòmica el nombre de persones diagnosticades amb depressió i en ansietat van augmentar un 19% i un 8,4% respectivament. També van augmentar entre el 2000 i el 2013 la taxa de suïcidis en un 36% entre la gent de 40 i 60 anys.

    Al llarg de la pandèmia de Covid19 hi ha diversos sectors especialment afectats com les dones, la gent que ha perdut la feina, molta gent jove, treballadores sanitàries i que cal afegir amb la gent que té contractes precaris, amb dificultats per passar el mes, pagar un lloguer o una hipoteca…

    El camp de la salut mental és molt ampli i hi ha diverses temàtiques al seu voltant. Cal poder aclarir-se i no és del tot fàcil, ja que a l’entorn de la salut mental hi ha qüestions epistèmiques, de prevenció, de tractaments, de drets humans, d’estigmatització, ètiques, de models terapèutics, d’intervenció professional, del paper en la recuperació de les persones afectades, de recursos sanitaris i socials existents, i per suposat també interessos econòmics.

    Però el que és evident i ha quedat palès, si volem enfocar bé el problema sense reduir-lo, és que en l’àmbit de salut mental com també en la salut en general, cal fer polítiques que contemplin la salut des dels seus diferents vessants, de forma global i integral i no com s’està fent fa molts anys des del paradigma biomèdic i farmacològic dominant. Un paradigma dominant que focalitza en el cervell i en els gens de la persona la principal causa dels problemes de salut mental. Aquesta visió no accepta ni contempla altres determinants socials, de gènere, econòmics, educatius, ètnics, familiars o biogràfics i ho redueix a una qüestió de diagnòstics i símptomes. I aquesta concepció esbiaixada i sectària del coneixement científic és molt greu per les conseqüències que té en molts terrenys de la vida i la salut de les persones com pot ser l’excessiva medicació o una hiperinflació de diagnòstics. Una visió estreta que queda al descobert quan analitzem en quins grups econòmics de la població es presenten més problemes de salut mental.

    Pels determinants socials de la salut cal entendre el que determina majoritàriament o en una gran part la nostra salut: el barri on vivim, si disposem o no d’habitatge, si tenim feina o no, si tenim pocs o molts ingressos, si vivim al carrer o en una llar confortable, si disposem d’un bon sistema sanitari públic o no, si tenim un bon contracte laboral o és un treball precari, si som negres o blancs, si som immigrants o no…

    També observarem un gradient: quan més elevada i reconeguda és la posició social trobarem millors indicadors de salut, i a mesura que anem baixant en l’escala social ens trobem en pitjors indicadors de salut.

    Aquestes desigualtats socials que trobem en les nostres societats travessades per classes socials, desigualtats de renda, condicions d’habitatge, accés a una bona alimentació, equipaments culturals, esportius… es tradueixen en una pitjor o millor salut: diabetis, alcoholisme, salut dental, esperança de vida, i també en una salut mental.

    És, per tot això, que saludem l’anunci fet en els darrers dies pel nou President de la Generalitat d’aprovar un pacte nacional de salut mental i posar en marxa un pla integral central en la població jove i la població més vulnerable i que ha d’anar més enllà de l’àmbit sanitari. Calen mesures de protecció social, més professionals, més recursos en salut mental. La salut mental ha patit sempre històricament de manca d’inversions, ha estat la “germana pobre” de la sanitat.

    La població jove com ja hem dit més amunt és una de les poblacions més afectades de salut mental, tant per la pandèmia de Covid19 com d’abans. No partim de zero.

    Una població jove que entre els 16 i 34 anys ja ha patit unes dures crisis econòmiques (la iniciada el 2008 i que quasi ha enllaçat amb l’actual) amb la corresponent pèrdua de drets socials i una greu precarietat laboral: les persones menors de 25 anys presenten un atur de més del 40% registrat. El 90% dels contractes temporals que es fan són a joves i un 43% viuen amb dificultats per arribar a finals de mes i sabem que només la meitat dels joves que tenen entre 25 i 29 anys s’han pogut emancipar.

    Aquesta població jove en la crisi del 2008 va augmentar les taxes d’hospitalització psiquiàtrica més d’un 18% entre els 15 i els 34 anys i especialment entre els 15 i els 24 anys, els més afectats per la desocupació. Casualitat? En absolut. Estem davant d’una generació especialment colpejada per les crisis, les polítiques d’austeritat, la manca de feina, les reformes laborals lesives dels darrers governs del PP i del PSOE…i que va sumant greus problemes de salut mental. El darrer a sumar a la llista és el de “jugador compulsiu”. Actualment, el 40% dels nous diagnòstics de ludopatia es donen en menors d’edat. La mitjana d’edat ha passat en només 10 anys dels 50 als 25 anys.

    El projecte de Renda Bàsica de la Generalitat

    Per tot el que venim dient fins aquí, el projecte de Renda Bàsica que des del govern de la Generalitat es vol tirar endavant i que l’actual president ha defensat en alguna ocasió seria en bona mesura un aturador als problemes de salut mental, com han mostrat diversos experiments i programes de Renda Bàsica al llarg dels darrers anys arreu del món.

    La prova pilot de Renda Bàsica que vol impulsar el govern de la Generalitat, crec que seria necessària i important poder fer-la coincidir amb el Pacte nacional de salut mental i el pla integral adreçat a la gent jove que va anunciar fa uns dies el President; si volem incidir tot just en una de les poblacions més afectades per la salut mental.

    Encara que limitada a un grup de població (en aquest cas el jovent) per no disposar Catalunya de sobirania fiscal, una prova pilot de Renda Bàsica incondicional podria donar molta informació i arguments per avançar cap a una renda bàsica per a tota la població si aconseguim una sobirania plena.

    Una Renda bàsica incondicional dotaria a molta gent jove d’una certa seguretat econòmica, una reducció de l’estrès i una tranquil·litat psicològica que ara mateix no tenen i que els està causant estralls a la seva ja castigada salut mental.

    Tenim una bona oportunitat de contribuir a millorar la salut mental de les properes generacions. No és poca cosa.

  • Barcelona habilita un canal de WhatsApp per prevenir el suïcidi juvenil

    La pandèmia de la Covid-19 ha tingut un fort impacte en la salut emocional de les persones, especialment en els joves. A Catalunya, entre el 2019 i el 2020, s’ha incrementat la temptativa de suïcidi entre els menors de 18 anys, passant de 473 intents de suïcidi el 2019 a 601 el 2020. Per tal de prevenir-ho, es posarà en marxa un nou servei de missatgeria instantània amb equips especialitzats per atendre adolescents i joves, i també es crearà una aplicació mòbil amb continguts i informació pràctica per a la prevenció del suïcidi.

    Es tracta d’una de les actuacions de l’ampliació del pla de xoc extraordinari en salut mental que es va posar en marxa durant la primera onada de la crisi sanitària amb una vintena d’actuacions adreçades a col·lectius de totes les edats, que es desplegaran entre aquest any i el 2022. Amb una inversió de tres milions d’euros, l’ampliació del pla de xoc inclou mesures per a la prevenció del suïcidi juvenil, l’acompanyament psicològic per a adults i la formació en salut mental d’agents comunitaris als districtes per reconèixer i detectar casos de malestar emocional. A més, per pal·liar l’impacte emocional de la Covid-19 en la ciutadania, el pla de xoc inclou accions com la creació de grups de suport emocional per a l’acompanyament en el dol i la posada en marxa el telèfon gratuït per a la prevenció del suïcidi (900 925 555), que funciona les 24 hores del dia.

    Al mateix temps, i per tal de donar suport psicològic a la població adulta es crearan sis punts d’atenció vinculats als centres de salut mental per a adults, que es desplegaran als barris amb els indicadors socioeconòmics més desfavorits. Es preveu que siguin espais oberts, sense cita prèvia, on també s’impartiran cursos i tallers per a la millora del benestar emocional. En aquest mateix sentit, per reconèixer i detectar -des del teixit comunitari- casos de malestar emocional els districtes oferiran una formació bàsica en salut mental dirigida a monitors i monitores de lleure, casals, menjadors i espais esportius i a les persones voluntàries en entitats i associacions de barri.

    A més, en el marc del Pla de barris i en col·laboració amb les taules de salut mental dels diferents districtes, s’elaboraran quatre plans integrals per a la prevenció i millora del benestar emocional en quatre barris prioritaris, el primer dels quals s’implementarà als barris de la Zona Nord – Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró, a Nou Barris.

    Pel que fa al suport psicològic als joves, el 2021 ha finalitzat el desplegament del programa Konsulta’m per detectar i atendre de manera preventiva el patiment psicològic de joves i adolescents d’entre 12 i 22 anys. Actualment hi ha onze punts de suport en funcionament, un a cada districte. Per a la gent gran, un altre dels col·lectius més afectats, es va reforçar així mateix el servei municipal de teleassistència, i amb la iniciativa “Vostè, com està?” es va contactar amb persones d’entre 70 i 84 anys que no són usuàries de cap servei per avaluar-ne el benestar emocional.

  • A Barcelona 895 persones dormen als carrers i 3.046 són allotjades en equipaments

    La ciutat de Barcelona ha comptat amb la participació de 633 persones voluntàries en el Recompte 2021 de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Aquest és el setè recompte que s’organitza a la ciutat, una activitat de conscienciació i sensibilització de la ciutadania ideada per les 37 entitats socials que integren la XAPSLL i l’Ajuntament de Barcelona, després que l’any passat no es pogués desenvolupar aquesta activitat tal com estava prevista degut a la irrupció de la Covid-19.

    En aquesta ocasió s’han comptabilitzat en total 895 persones dormint a la via pública i 3.046 allotjades en equipaments municipals o de les diverses entitats municipals. Concretament, 1.741 places es troben en allotjaments públics i concertats i les 1.305 restants formen part d’entitats socials privades. L’últim recompte es va fer l’any 2018, un moment en què es van detectar 956 persones dormint a la via pública i 2.130 en recursos residencials de la XAPSLL. Segons les dades que s’han recollit enguany, la distribució per districtes de les persones que pernocten a la via pública situa a l’Eixample com el lloc on dormen més persones, sent aquestes 212, seguit de Ciutat Vella amb 176 i de Sants – Monjuïc amb 155 persones dormint al carrer. A Sant Martí s’han comptabilitzat 113, a Gràcia 65, a Sant Andreu 51, a Nou Barris i a Sarrià-Sant Gervasi 34, a Les Corts 33 i a Horta-Guinardó 22 persones.

    Des de la XAPSLL expliquen que des de l’any 2008 i fins a l’actualitat, el nombre de persones que dormen al carrer detectades pels successius recomptes ha passat de 658 a 895 persones, un increment del 36%. Les xifres reflecteixen una estabilització del fenomen durant els últims tres anys, tot i que en paral·lel el nombre de places en recursos residencials per a persones sensellar s’ha incrementat de forma notable, fins a les 3.046 persones allotjades actualment. Agafant com a referència les 2.130 persones allotjades durant l’últim recompte del 2018 l’increment és igualment destacable, en recursos que cada cop més especialitzats que prioritzen una atenció individualitza i especialitzada per donar una resposta el més adequada possible. De fet, L’ajuntament de Barcelona explica que només durant l’últim any i malgrat la irrupció de la Covid-19, han creat equipaments pioners pensats només per a dones, persones amb drogodependència o joves.

    A més, valoren que “independentment de la fotografia que proporcionen els recomptes anuals, la clau continua sent la prevenció i incidir en la necessitat d’articular polítiques supramunicipals que facin front les causes estructurals del sensellarisme, com un sistema de rendes mínimes garantides, un canvi en les polítiques migratòries que garanteixi els drets fonamentals i una major accessibilitat a l’habitatge per part de la població en general”.

  • Dones, joves i sanitaris: alguns dels col·lectius més afectats per la pandèmia

    L’aparició de brots de malalties infeccioses tenen un impacte important en els individus i les comunitats. El Projecte Com-Covid de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP) ha estudiat els efectes que ha tingut la Covid-19 sobre la salut i benestar emocional a títol individual i en l’ecosistema social i l’economia familiar.

    El projecte de l’IGTP, amb la col·laboració de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu i la Fundació Lluita contra la Sida, ha identificat els grups de població més susceptibles de poder-se beneficiar d’una intervenció a escala comunitària i que caldria tenir en compte a l’hora de dissenyar noves mesures de contenció de la pandèmia. Entre les poblacions que més han patit els efectes de la pandèmia es troben les dones; els menors de 42 anys; les persones que tenen cura de tercers, incloent-hi fills a càrrec; les que es troben en situació de precarietat socioeconòmica; els treballadors essencials o amb feines no qualificades; els malalts de Covid-19; i el personal sanitari, sobretot els que treballen amb malalts per coronavirus.

    El grup d’investigadors ha extret les conclusions de l’estudi d’una enquesta generada i disseminada a través de les xarxes socials entre el 3 i el 19 d’abril del 2020. Les 56.656 respostes obtingudes, majoritàriament de Catalunya (52,8%), seguit de la resta d’Espanya (46%) i altres països (1,2%), han permès mesurar la qualitat de vida de la gent, en especial atenció la dels professionals sanitaris, en àmbits geogràfics on la pandèmia ha afectat de manera diferent.

    El context de malaltia infecciosa i les consegüents mesures de contenció han augmentat han deixat una empremta important en la salut mental de la comunitat. El 73,13% dels enquestats han declarat estar espantats o amoïnats. A més, el 78,56% ha respost que l’epidèmia l’ha canviat d’alguna manera.

    Dones i cuidadores

    Ser dona, jove, mares o cuidadores de criatures petites i tenir inestabilitat laboral o econòmica són característiques que es correlacionen amb un impacte psicològic negatiu. En aquest sentit, s’han identificat biaixos de sexe i de gènere relacionats amb l’epidèmia de Covid-19. En molts contextos, les dones tendeixen a ser diagnosticades més sovint amb malaltia per Covid-19, cosa que en part s’explica perquè la majoria de personal sanitari són dones. D’altra banda, i tenint en compte que les crisis agreugen les desigualtats de gènere, l’estudi constata que la violència de gènere augmenta durant el confinament, les dones tenen des de tres a fins a deu vegades més càrrega de cura de tercers, pateixen més barreres d’accés als sistemes de salut, el seu accés als serveis sanitaris és inadequat i disposen de recursos financers insuficients.

    Els professionals de l’àmbit de la salut

    El projecte Com-Covid ha revelat que ser professional de l’àmbit de la salut està associat a les puntuacions més altes dels índexs de salut mental mesurats. Haver d’enfrontar a l’epidèmia des de primera línia ha posat aquests professionals sota molt d’estrès i n’ha augmentat els seus nivells d’ansietat. La seva feina durant la pandèmia també ha comportat estrès crònic, que en altres ocasions s’ha vist que pot durar fins un any després.

    Aquests aspectes empitjoren més a mesura que els sistemes de salut es tensen. Els sanitaris de primera línia treballen en un ambient que ha esdevingut molt complex en el context de la malaltia infecciosa i ha provocat dilemes i problemes ètics relacionats directament amb la situació i les mesures dictades pels governants.

    Quasi vuit de cada deu professionals de l’àmbit de la salut han declarat haver tingut por d’estar amb malalts Covid i, sobretot, d’infectar tercers. D’altra banda, un de cada cinc empleats de l’àmbit ha declarat haver tingut problemes ètics durant les primeres setmanes del pic de l’epidèmia, i en aquest sentit el percentatge era més alt en els joves que en els més grans.

    Els joves

    L’epidèmia ha empitjorat la gestió dels canvis vitals estressants als quals els joves s’han d’afrontar. Aquest col·lectiu ha estat el que pitjor ha afrontat l’impacte sobre la salut mental de l’epidèmia i les restriccions per contenir-la. També és el que més por ha tingut d’encomanar la malaltia a la gent del mateix entorn.

    Tanmateix, un de cada cinc joves s’ha sentit millor anímicament pel fet que el confinament ha propiciat la retirada de pressions externes i/o els ha suposat tenir més temps per estar amb les persones del seu entorn proper.

    L’estudi també ha observat que l’increment del consum de qualsevol mena de substància, excepte els fàrmacs calmants, ha estat més freqüent en els menors de 42 anys.

    Les persones en situació de precarietat socioeconòmica

    La precarietat socioeconòmica s’ha revelat com un dels factors associats a puntuacions més altes en els índexs de salut mental que mesura l’enquesta. El 25% de les persones que van respondre l’enquesta ha disminuït la dedicació laboral a causa de la crisi de la Covid-19. En aquest sentit, la International Labour Organization (ILO) indica que la reducció de l’ocupació és més gran en les dones i les persones més joves i grans.

    Tanmateix, l’estudi mostra que són els homes qui han perdut més feines o encàrrecs emparaulats o contractats prèviament. D’altra banda, són els menors de 52 anys qui han estat despatxats o sotmesos a un ERTO en un percentatge més elevat.

    Fins a un 8,78% dels enquestats han demanat ajuts socials o ho haurien de fer aviat. La precarietat més alta es troba entre les persones que es consideren no-binaris, així com entre els més joves.

  • La contaminació atmosfèrica s’associa amb el deteriorament cognitiu en homes d’edat avançada

    Les últimes dades de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) indiquen que gairebé tots els europeus pateixen els efectes de la contaminació atmosfèrica, que provoca unes 400.000 morts prematures al continent, on Madrid és una de les ciutats amb més morts associades als alts nivells de diòxid de nitrogen. Les partícules fines (PM2.5, és a dir, d’un diàmetre inferior a 2,5 micres) suposen el contaminant més perillós per a la salut, amb un origen principalment antropogènic.

    Diverses investigacions han examinat des de fa anys com aquest material respirable pot perjudicar el rendiment cognitiu. El 2019, l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per «la Caixa», ha apuntat que l’exposició a les partícules fines durant la gestació i els primers anys de vida s’associa amb una reducció en habilitats cognitives fonamentals, com la memòria de treball i l’atenció executiva.

    L’augment dels nivells de partícules fines fins a 28 dies abans de la prova s’associava amb puntuacions més baixes de la funció cognitiva global entre els participants, fins i tot a nivells inferiors als que se solen considerar perillosos.

    Però no és l’única etapa sensible a aquests efectes adversos. La contaminació de l’aire és un dels riscos ambientals més freqüents que afecta des del desenvolupament intrauterí fins a la mort, encara que es requereixen més estudis que examinin els seus efectes a curt termini.

    Ara, un pioner treball publicat a la revista Nature Aging ha comprovat l’associació en un breu període de temps de les PM2.5 amb el deteriorament de la funció cognitiva en 954 homes blancs d’edat avançada (mitjana de 70 anys). Els resultats indiquen que, si bé aquest desgast és comú entre els adults d’edat avançada, es pot veure accelerat per factors ambientals, com les partícules fines.

    Així, els autors, de la Xina i els EUA, van descobrir que l’augment dels nivells d’aquest material contaminant fins a 28 dies abans de la prova s’associava amb puntuacions més baixes de la funció cognitiva global entre els participants, fins i tot a nivells inferiors als que solen considerar-se perillosos (aproximadament ≤10 mg m-3).

    «El nostre estudi és el primer que demostra que aquesta exposició, fins i tot durant unes poques setmanes, pot perjudicar el rendiment cognitiu», explica a SINC Xu Gao, primer autor de la investigació i professor a la Universitat de Pequín (Xina).

    «De la mateixa manera, quan les PM2.5 es trobaven en nivells inferiors als que solen considerar perillosos, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’efecte advers seguia existint. Això suggereix que no hi ha una zona segura per a aquestes partícules», afegeix.

    Antiinflamatoris, possible protector?

    Estudis anteriors també han investigat l’ús d’antiinflamatoris no esteroides (AINE), destinats a reduir el dolor i la inflamació, com l’aspirina, com a possible tractament de la deterioració cognitiva i la demència. No obstant això, fins ara no s’havia examinat el seu ús com a possible intervenció per limitar l’impacte de la contaminació atmosfèrica en la salut cognitiva.

    El nou treball suggereix que l’empremta negativa de l’exposició a curt termini a la contaminació atmosfèrica va ser menor entre els participants als quals se’ls van receptar analgèsics comuns. «Aquests efectes adversos van disminuir en les persones que prenien aquests medicaments antiinflamatoris», subratlla Gao.

    L’empremta negativa de l’exposició a curt termini a la contaminació atmosfèrica va ser menor entre els participants als quals se’ls van receptar analgèsics comuns, però calen més estudis per corroborar-ho.

    Això sí, les troballes només insinuen que aquest tipus de fàrmacs poden ser un «potencial protector» per a aquest efecte advers de la contaminació atmosfèrica. Els autors insisteixen en la necessitat d’estudis més amplis per validar les relacions entre aquesta exposició i la funció cognitiva, així com el possible efecte modificador dels AINE.

    «Ha de ser validat; aquests fàrmacs tenen efectes secundaris que no som capaços d’esbrinar en la nostra anàlisi transversal. Per tant, no podem dir que les persones hagin de prendre’ls per protegir-se específicament de la contaminació atmosfèrica», conclou l’investigador xinès.

    Referència:

    Short-term air pollution, cognitive performance and nonsteroidal anti-inflammatory drug use in the Veterans Affairs Normative Aging Study. Nature Aging DOI 10.

    Aquesta és un article traduït de l’Agència SINC

  • La millora de la qualitat de l’aire durant la primera onada de la Covid va evitar 150 morts prematures per contaminació

    Amb l’inici de la pandèmia de la Covid-19 es va observar un descens històric dels nivells de contaminació de l’aire, especialment durant el període de 30 de març a 14 d’abril, quan el confinament va ser total i es va reduir dràsticament la mobilitat i les grans indústries van cessar pràcticament tota la seva activitat. Un estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa», juntament amb el Barcelona Supercomputing Center – Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS), estima que aquesta millora de la qualitat de l’aire va evitar al voltant de 150 morts prematures en 47 ciutats espanyoles.

    L’estudi, publicat a la revista Environmental Pollution, va avaluar els canvis en els nivells de contaminació atmosfèrica –diòxid de nitrogen (NO2) i ozó (O3)– durant els períodes de confinament i desconfinament de la primera onada de la Covid entre el març i el juny del 2020.

    Els resultats de la investigació mostren que les emissions de NO2, la major part de les quals procedeix dels vehicles, especialment els de dièsel, es van reduir en un 51% i un 36% durant el confinament i el desconfinament, respectivament. «Els confinaments per la Covid-19 han portat a reduccions sense precedents a les concentracions de NO2, especialment quan es van aplicar les mesures més estrictes per reduir la transmissió de virus, arribant fins a un 65% en algunes de les ciutats estudiades», explica Hervé Petetin, investigador del BSC-CNS i responsable de l’aplicació de les tècniques d’aprenentatge automàtic.

    En aquest sentit, respecte a l’impacte de la disminució del NO2 sobre la mortalitat prematura, l’estudi ha estimat que es van evitar al voltant de 170 morts prematures -120 durant el confinament i unes 50 morts durant el desconfinament-. «Estimem que amb aquesta reducció del diòxid de nitrogen s’han evitat 28 morts a Barcelona», explica Hicham Achebak, primer autor de l’estudi i investigador d’ISGlobal i del Centre d’Estudis Demogràfics (CED).

    L’ozó, en canvi, es va reduir molt menys, en un 1,1% i un 0,6%, respectivament, encara que va augmentar en algunes de les ciutats més poblades. De fet, s’estima que la mortalitat prematura es va incrementar en aproximadament 20 morts en relació amb aquest contaminant durant el període estudiat.

    Carlos Pérez García-Pando, professor ICREA i AXA i cap del grup de composició atmosfèrica del BSC- CNS que ha participat a l’estudi, explica que això passa perquè «l’ozó és un contaminant secundari que pot augmentar quan es redueixen els òxids de nitrogen en entorns saturats d’aquest contaminant, com en les grans àrees urbanes». Per això, en el moment d’avaluar els impactes de les exposicions ambientals a la salut, s’han de tenir en compte les possibles compensacions entre múltiples contaminants.

    «Aquestes troballes evidencien els grans beneficis per a la salut que suposa la reducció de la contaminació atmosfèrica a curt termini i, amb reduccions permanents de les emissions, els efectes positius podrien ser molt més grans», diu l’investigador d’ISGlobal que ha coordinat l’estudi, Joan Ballester.

    A més de disminuir la mortalitat prematura, els investigadors argumenten que la millora de la qualitat de l’aire «podria reduir la càrrega de malaltia d’epidèmies que causen infeccions respiratòries com la Covid-19, ja que les malalties causades per l’exposició a llarg termini a la contaminació de l’aire són, al seu torn, factors de risc de gravetat i mortalitat del Covid-19″.

    Segons un altre estudi liderat també per ISGlobal, si les ciutats europees fossin capaces de complir amb els nivells de partícules en suspensió inferiors a 2,5 micres (PM2,5) i NO2 recomanats per l’OMS, es podrien evitar 51.000 i 900 morts prematures cada any, respectivament.

    Grans ciutats com París, Madrid, Barcelona, Milà, Brussel·les i Anvers encapçalen el rànquing de morts associades al diòxid de nitrogen, així com ciutats més petites situades en les seves proximitats amb un possible augment de l’ús de l’automòbil per desplaçar-se a les grans ciutats, com Mollet del Vallès, que se situa en la setena posició del rànquing, per darrere de Barcelona.

  • Garantir l’equitat en la distribució de vacunes contra la Covid-19: COVAX i el debat sobre les patents

    «Ningú estarà segur al planeta fins que tots ho estiguem». Aquest ha sigut el mantra de l’Organització Mundial de la Salut des de l’inici de la crisi sanitària causada per la pandèmia de la Covid-19. Tanmateix, a la pràctica, és difícil aplicar aquesta frase, ja que són els països més rics els que disposen dels recursos necessaris per comprar grans quantitats de vacuna contra la Covid-19, i així ha passat. De fet, segons un estudi de la Universitat Johns Hopkins publicat a la revista mèdica British Medical Journal (BMJ), un 25% de la població mundial no tindrà accés a una vacuna contra la Covid fins a l’any 2022. Això ha portat als experts de l’ONU a advertir contra l’acaparament de vacunes i a insistir en la necessitat que les vacunes estiguin disponibles per a tothom.

    Sota aquesta premissa va néixer COVAX, una iniciativa dirigida per Gavi, l’Aliança per les Vacunes, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Coalició per a les Innovacions en la Preparació davant les Epidèmies (CEPI), en col·laboració amb UNICEF, el Fons Rotatori de l’Organizació Panamericana de la Salut (OPS), el Banc Mundial i altres organitzacions. El seu objectiu és accelerar el desenvolupament i la fabricació de vacunes contra la Covid-19 i garantir un accés just i equitatiu a elles per tots els països del món.

    COVAX consta, per una banda, d’una estratègia dissenyada perquè els actors amb majors ingressos facin donacions amb les quals es puguin distribuir vacunes contra la Covid-19 entre els 92 països d’ingressos mitjans i baixos, que d’una altra manera no hi podrien accedir. A més, COVAX fa d’intermediari en la compra de vacunes en els països més pobres, negociant el seu preu perquè hi puguin accedir independentment dels seus recursos. L’objectiu que ha marcat la iniciativa en un període inicial és tenir 2.000 milions de dosis de vacunes contra la Covid-19 disponibles per a finals de 2021, amb les quals es pretén protegir, especialment, a les persones més vulnerables d’aquests països.

    Ghana va ser el primer país que va rebre vacunes en el marc de COVAX, al passat mes de febrer. A hores d’ara, la iniciativa COVAX ja ha repartit més de 49 milions de vacunes entre 121 països arreu del món. Ho han fet a països d’Europa, Amèrica Llatina, Àfrica, el Sud-est asiàtic i el Pacífic. Fins fa pocs dies es repartien només vacunes d’AstraZeneca, Pfizer i Covishield (la vacuna que l’Índia ha impulsat conjuntament amb AstraZeneca), però, des d’aquest dilluns, també distribuiran vacunes de Moderna, ja que COVAX ha firmat un acord per 500 milions de dosis amb la companyia estatunidenca. Tanmateix, la major part d’aquestes vacunes no estarà disponible fins al 2022.

    Alguns països, com és el cas del Regne Unit, han dit que donaran excedents de dosis als països més pobres, i Espanya ho ha anunciat per Amèrica Llatina, però l’OMS insta les nacions a fer més actuacions abans per tal de garantir que les vacunes arribin als països en vies de desenvolupament. El director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’etíop Tedros Adhanom, assenyalava en una roda de premsa el mes d’abril que només el 0,3% de les vacunes ja administrades a tot el món havien anat a parar a persones de països amb ingressos baixos, fet que qualificava d’un «desequilibri escandalós».

    La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, també feia una crida perquè els països rics col·laborin en l’abastiment de vacunes als països més pobres. «És d’enorme importància donar suport a COVAX per implementar la vacuna a tots els racons del món, allà on sigui necessari», destacava en una compareixença el mes de novembre passat, alhora que apel·lava a la solidaritat. «És d’interès comú. És el primer cop que ho fem d’aquesta manera, junts. I val la pena demostrar que superarem aquesta pandèmia amb solidaritat i acció conjunta», declarava von der Leyen.

    La realitat és que, des de l’inici de la pandèmia, el coronavirus SARS-CoV-2 s’ha endut la vida de més de 3,2 milions de persones arreu del món i, actualment, es comptabilitzen més de 154 milions persones contagiades. Amb les dades existents fins ara el país més afectat, en termes absoluts, segueix sent els Estats Units, amb més de 32,4 milions de contagis i més de 577.000 morts, seguit de l’Índia, que en les darreres setmanes ha experimentat un creixement exponencial del nombre de contagis i defuncions, situant-se en 20,3 milions de contagis i 220.000 defuncions. Brasil es situa en la tercera posició, amb més 14,7 milions d’infeccions i 406.000 decessos.

    Davant aquesta dramàtica situació, que ja fa més d’un any que s’arrossega, la immunització de la població és clau per minimitzar els danys. Però, com deia el pediatre i epidemiòleg de l’Institut de Salut Global de Barcelona Quique Bassat en una entrevista a El Diari de la Sanitat, «fins que no estigui vacunada també la població dels països més pobres no podrem donar per controlada la pandèmia a escala global, sempre tindrem forats per on seguirà entrant i circulant el virus». Per Bassat, els mecanismes en marxa no són prou robustos per garantir l’equitat en l’accés a les vacunes.

    Tanmateix, Bassat es mostrava optimista amb la iniciativa COVAX, ja que, assenyala, «fins ara mai havia existit un programa semblant». «Una altra cosa és que haurem de vigilar de prop quant de bé està funcionant i si s’està assolint el que s’havia proposat. Si estan havent-hi problemes per obtenir les vacunes en aquests països on hem pagat molts diners per tenir-les, no em vull ni imaginar els problemes que hi haurà en el moment que aquestes vacunes estiguin disponibles pels països més pobres», emfatitza l’epidemiòleg en aquesta entrevista.

    Clam per l’alliberament de les patents

    El sistema internacional de protecció intel·lectual existent garanteix els rèdits de la patent a les empreses farmacèutiques fabricants, però, segons moltes opinions expertes, en el cas de les vacunes contra la Covid-19 hi ha dos elements diferencials importants. D’una banda, que es tracta d’una epidèmia d’abast mundial, com no es coneixia i que requereix que, el més ràpidament possible i per a la seguretat de tothom, el màxim de població mundial estigui vacunada. D’altra banda, que han estat les aportacions de recursos públics, dels estats més desenvolupats i de la Unió Europea, especialment, els que han facilitat el finançament de les investigacions i les diferents fases d’elaboració de les vacunes i que, en conseqüència, si han estat recursos públics els que ho han facilitat, s’hauria de suspendre, ni que fos temporalment, el sistema de les patents.

    L’Organització Mundial del Comerç (OMC), que s’ocupa de regular el comerç internacional de béns i serveis, s’ha ocupat també, des de la cimera celebrada a Doha l’any 2001, de la relació entre la propietat intel·lectual i la salut pública. En aquest marc, ha donat empara a mecanismes com el de les llicències obligatòries que permeten que els Estats, per raons de salut pública, pugin facilitar als fabricants nacionals la producció de vacunes sense trobar-se impedits a fer-ho per raó de les patents de les quals són titulars les grans companyies farmacèutiques.

    El passat 27 d’abril, gairebé 400 parlamentaris europeus van fer una declaració conjunta per reclamar a la Unió Europea que s’alliberin les patents de les vacunes per tal de poder-ne produir moltes més. «Es posaria fi als monopolis de la propietat intel·lectual, s’eliminaria la incertesa jurídica i es permetria que la col·laboració augmentés i que s’accelerés la disponibilitat, l’accessibilitat i l’abast de les vacunes», defensaven en una carta adreçada a les institucions europees.

    Malgrat que l’Organització Mundial de la Salut avala l’aixecament de les patents, el Regne Unit, el Japó i Suïssa, Canadà, Brasil i la Unió Europea s’hi oposen. Tanmateix, els països membres de la UE cada vegada s’allunyen més de la visió de la institució. En el cas espanyol, el president del govern, Pedro Sánchez, i la ministra de Sanitat, Carolina Darias, van anunciar la setmana passada la voluntat del Govern d’«impulsar la discussió» sobre la suspensió temporal de les patents. Per la seva banda, el govern dels Estats Units ha anunciat fa poques hores el seu suport en la suspensió temporal de les patents.

    També des de la societat civil es reclama l’alliberament de les patents com una solució a la creixent bretxa de vacunació entre els països rics i els pobres. La Xarxa Europea contra la Comercialització i Privatització de la Salut i la Protecció Social i Peoples’s Health Movement Europe, en el marc de la campanya ‘Right 2 Cure‘, van elaborar una carta oberta signada per més de setanta entitats europees dirigida a les màximes autoritats de la Unió Europea on exigeixen a la UE la suspensió temporal dels drets de propietat intel·lectual com l’única forma d’augmentar la producció i ampliar ràpidament l’accés a les vacunes. Segons els promotors de la campanya, la posició de monopoli de les farmacèutiques els garanteix a aquestes «enormes beneficis enmig d’una pandèmia a costa de la vida humana».

    En el Dia Mundial de la Salut, el passat 7 d’abril, Marea Blanca de Catalunya es va concentrar davant l’oficina el Parlament Europeu i la Comissió Europea a Barcelona per exigir la suspensió de les patents. Segons l’organització, «cal actuar ara perquè la pandèmia no passi a la història com un fracàs moral dels països rics en detriment de les vides vulnerables de tot el món».

    En aquest sentit, consideren que les institucions de la UE i els governs dels països europeus han d’assumir la responsabilitat i «remodelar la seva resposta a la pandèmia de coronavirus, assegurant que les vacunes estiguin disponibles per a tots i que els interessos de les companyies farmacèutiques no passin per davant la salut de les persones». «Només una resposta mundial, basada en la solidaritat mundial, serà eficaç per combatre aquesta pandèmia», conclouen en un comunicat.

  • Laura Rodríguez: «Les treballadores de la llar són l’últim esglaó del conflicte de les cures»

    El passat 8 de març, dia de la dona treballadora, sindicats com la CGT situaven entre les reivindicacions per anar a la vaga acabar amb l’explotació patriarcal que milions de dones pateixen pel simple fet de ser-ho. La Coordinadora Obrera Sindical (COS) deien que “les dones de classe treballadora estem sostenint la vida als hospitals, a les residències, a les escoles, als mercats i a les llars. Hem estat -i estem- treballant en els sectors més essencials i imprescindibles (com la sanitat, les cures, l’educació, el comerç, els serveis socials municipals…). Però també hi ocupem els llocs de treball més invisibilitzats i precaritzats, que ens aboquen a la pobresa, al contagi i la malaltia”. Des de Feministes Anticapitalistes exigien la municipalització del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) per tal de garantir uns serveis socials de qualitat, públics i amb condicions de treball dignes. També posar fi a la precarització de les treballadores de la llar.

    Ara, davant del Primer de Maig i arran dels múltiples informes i notícies que salten sobre la feminització de la pobresa i com el mercat laboral està segregat i afecta molt més violentament les dones, cal analitzar per què passa això.

    Laura Rodríguez és advocada laboralista i està especialitzada en gènere i igualtat. També és professora a la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professionalment, durant molts anys ha estat autònoma i ara forma part de la cooperativa Arrels Advocats. A la web d’aquesta, explica que «la majoria de la seva vida laboral s’ha dedicat a la branca de dret laboral i, en específic, a la defensa de les persones especialment vulnerables i víctimes de la precarietat, com ara les treballadores de la llar, tema al qual s’hi ha dedicat intensament, i fins i tot ha redactat guies informatives per a les institucions. També ha elaborat Plans d’Igualtat en entitats i empreses». Sobre aquests dos punts, entre altres temes, parlem amb ella.

    Una de les teves especialitats és l’estudi i defensa de les treballadores de la llar. Fa poques dues setmanes sortia la notícia que Inspecció de Treball regularitzarà la situació laboral d’unes 30.000 treballadores de la llar a tot l’estat. Es deia que això comportarà recaptar 5,5 milions d’euros al mes en cotitzacions i un increment de salaris de 6,5 milions d’euros. Tot i així, en el moment que s’estima que hi ha a l’estat espanyol 600.000 treballadores de la llar, de què serveix això?

    És el que toca i seria el més just regularitzar 30.000 treballadores de la llar de tot l’estat, però no serveix de res cotitzar aquestes persones, legalitzar-les si de facto no tenen dret a les prestacions que tenen la resta de persones treballadores. És a dir, el benefici directe més gran per aquestes dones és que un cop les acomiadin, les persones que estan cuidant es morin o s’efectuï un desestiment, que és l’únic marc de la relació laboral en què es pot acomiadar per desestiment, aquestes persones tinguin dret a atur. No serveix de res una cotització als efectes dels drets que tenen ara mateix.

    Però per què no s’avança i es funciona a toc d’inspecció i sentència?

    El tema de la inspecció de treball és molt complicat perquè en treballar en un àmbit privat això col·lisiona amb un dret fonamental que és el dret a la inviolabilitat del domicili. Per tant, fer-ho no serà tan fàcil. El què estan dient és propaganda. El què s’ha de fer és tenir eines efectives i posar excepcions constitucionals, facilitar el període de prova i sobretot sancionar. Malauradament, l’acció sancionadora davant les famílies que tinguin aquestes treballadores de la llar és l’únic efectiu.

    Si es canviés el marc general de relacions laborals amb els quals es desenvolupa la relació de caràcter especial de treball domèstic, es fomentaria una organització de les dones. A les persones els hi has de donar un incentiu. Ara no hi haurà un augment salarial, de fet, probablement hi haurà un descens salarial. És a dir, les famílies que contracten estan disposades a gastar-se x diners i aquests diners seran els mateixos amb o sense cotització. Aleshores, quin és l’incentiu per les mateixes dones beneficiàries d’això? De què els hi serveix cotitzar per una pensió de jubilació quan igualment estaran molt a prop de la quantitat de la no contributiva? Doncs tu els hi has de dir que, primer, això serveix per pagar impostos i que d’aquí es nodreix tot el sistema del qual es beneficien les persones treballadores i, segon, que tindran una prestació d’atur. Se’ls hi ha de dir que si tu estàs de baixa, tindràs els mateixos drets i garanties que la resta de persones treballadores. Això és molt rellevant.

    La feina d’Inspecció de Treball pel que fa a treballadores de la llar és molt complicada perquè en treballar en un àmbit privat, això col·lisiona amb un dret fonamental que és el dret a la inviolabilitat del domicili

    Un informe fixava que el 32,5% de les treballadores de la llar viu sota el llindar de la pobresa a l’estat espanyol. Com s’accepta i per què està legislada així la seva categoria laboral? Entre d’altres, com deies, no tenen dret a cap prestació d’atur, però a més no tenen dret a la jornada màxima de 40 hores setmanals (legalment en poden treballar 60) o no tenen dret a preavís d’acomiadament, veient-se així al carrer d’un dia per l’altre.

    Aquesta legislació especial es tolera perquè antigament sempre s’ha legislat arran de legislació civil i no laboral. La legislació civil iguala les persones en quan al tracte. Un exemple: jo et llogo una plaça de pàrquing i s’entén que les dues tenim els mateixos interessos. Però a la legislació laboral hi ha una premissa d’aquesta prerrogativa que és que l’empresari té els mitjans de producció. Què passa? Que en el cas de les persones que tenen contractada una treballadora de la llar no són estrictament empresàries i aquí és on hi ha el conflicte si es dirimeix en aquest sentit.

    Què fa l’estat espanyol quan entra en democràcia? Diu que d’acord, que sí, que les igualem. Però el 2012, quan s’iguala el règim a règim general dels treballadors, ho inclou dins la relació laboral especial perquè no es podria sostenir econòmicament si no fos així. Es podria sostenir només amb una forta inversió estatal perquè el que no pots fer només és delegar a les famílies.

    Tot això, al final, és l’últim esglaó d’un conflicte. Quan parlem de treball domèstic, parlem en grans termes de persones que cuiden a altres persones de famílies de classe treballadora. Òbviament amb més nivell econòmic, però que tampoc es poden permetre totes les despeses empresarials. Aquí arrosseguem el conflicte de les cures. Si tu tens sanitat de primera qualitat, si tens unes residències gratuïtes, públiques i dignes, automàticament les persones treballadores de la llar disminuiran. Qui segueixi tenint, ja seran persones que tenen el nivell adquisitiu com per considerar-les empresaris. Mentre que siguin les famílies de classe treballadora les què ho fan perquè no tenen accés a pagar una residència, des d’un vessant economicista i a costa d’una tercera persona dona i migrant, no sortirem d’aquest embat. I aquest embat no només es resol a cop d’efecte jurídic en aquest sector, sinó que es soluciona fent una inversió pública en el sector sanitari i de cures.

    Fa un temps que ressona també a les institucions el mantra de posar en valor i cuidar les que ens cuiden. Fins a quin punt això és així si no s’està legislat i la burocratització d’aquestes administracions va com va?

    Legalitzar una persona, contractar-la, no és burocratitzar. Tu en termes normals, ara estem en covid, vas a una administració de la seguretat social i et posen totes les facilitats per fer els papers corresponent.

    Sobre posar en valor i cuidar les que cuiden? El dit ja abans: no serveix de res que fem això si no fem un canvi global en el sistema sanitari i de residències. Si no, no solucionarem res. Una possible solució a això seria que aquestes persones fossin distribuïdes directament per l’administració local o autonòmica com treballadores interines i aleshores hi hauria un control sobre aquestes elles.

    En una altra de les branques on has treballat ha estat en l’elaboració de plans d’igualtat. El 14 d’abril entrava en vigor l’obligació legal del compliment del reglament d’Igualtat retributiva disposat al RD 902/2020 i amb això, a partir d’ara, 8.440 empreses estan obligades a registrar-lo a tenir una auditoria retributiva. Tot i haver tingut temps, fins ara només ho han fet 300 empreses de manera voluntària. A què respon això?

    Respon a la manca de civilització de les empreses, però també dels seus treballadors respecte a aquest tema. I també respon al fet que no hi ha hagut unes sancions efectives per no tenir-les. Les empreses sempre intenten maximitzar beneficis i això, fer plans d’igualtat, vol dir temps i vol dir una inversió. El tema de l’auditoria retributiva és difícil de fer i això ho han de fer persones expertes i suposa una inversió econòmica al final.

    Les empreses sempre intenten maximitzar beneficis i fer plans d’igualtat vol dir temps i inversió

    És suficient el què es va demanar quan es va marcar l’obligatorietat?

    Els plans d’igualtat no són la solució a res, però poden ser la solució a moltes coses. Un pla d’igualtat el que genera és un marc individual per cada empresa. La normativa estatal genera un marc de protecció cap a les dones treballadores, però clar cada empresa té la seva casuística. La potencialitat que tenen els plans d’igualtat és que responen a cada tipus d’empresa: si és una empresa d’automòbils molt masculinitzada, si és una empresa amb vestuaris, amb poca llum, si és una empresa que pot pel seu tipus de producció fer horaris, si és molt feminitzada… És molt interessant que totes les possibilitats d’un pla d’igualtat s’explotin, que no que es faci només un copiar-enganxar amb les coses bàsiques. És important destacar que els plans d’igualtat el què han de desenvolupar són innovacions fetes adhoc per cada empresa.

    Comptant que hi ha una bretxa salarial de l’any 2019 del 22,23% segons les fonts Tributàries… Amb fer plans d’igualtat és suficient?

    És una manera de reduir la bretxa salarial, però realment el tema de la bretxa salarial és una conseqüència directa de la divisió sexual del treball. Per tant, cal un canvi cultural. No és ja només una qüestió d’explotació empresarial. Si no de temes de corresponsabilitat de l’administració i de les unitats familiars a l’hora de la repartició de tasques, perquè gran part de la bretxa salarial respon a la disponibilitat que tenen les dones per treballar. I aquesta disponibilitat sempre ho és en relació a la cura. Mai ho és en relació a l’oci o a la voluntarietat.

    Hi ha nous sectors on s’estan reproduint aspectes de discriminació que històricament s’han donat arreu però també d’assetjament. Un estudi sobre la situació dels riders revelava que les dones pel fet de ser-ho pateixen més robatoris i viuen més casos d’assetjament sexual. Amb tot això, les dones rebutgen treballar en certes zones i certs horaris. En agafar menys comandes, se les penalitza més i treballen menys.

    El primer problema que ens trobem aquí és que aquestes persones no són considerades a tots els efectes treballadores. La legislació laboral és més proteccionista vers l’assetjament sexual i es necessiten menys elements probatoris que no la penal. El primer que hauríem de fer per enquadrar aquest problema és determinant que totes aquestes persones treballen sota el marc d’una relació laboral comuna. És un problema molt similar al del treball domèstic al final.

    Què passa quan les dones entrem en els espais privats? A l’espai públic podem tenir un altre espai o una protecció sigui d’altres dones o sigui fins i tot una protecció més entesa com de l’àmbit públic-estatal-administratiu. Però què passa? Les riders entren a les cases de les persones, igual que les treballadores de la llar. És la lògica patriarcal que permet als homes i els legitima per cometre aquests abusos sigui en forma d’empresaris, sigui en forma de clients.

    Aquestes empreses haurien de tenir un pla contra l’assetjament sexual, però en aquests no inclouen a les riders, només inclouen al personal d’oficina. Per què? Tornem al principi, perquè aquestes riders no són treballadores pròpiament de l’empresa.

    La bretxa salarial és una conseqüència directa de la divisió sexual del treball. No és ja només una qüestió d’explotació empresarial

    Amb perspectiva de gènere, com s’ha de legislar o què s’ha de fer a nivell jurídic pel que fa a plataformes digitals quan les seves treballadores ho són sovint com a falsos autònoms?

    El què s’ha de legislar en primer lloc és que siguin treballadores i després que aquestes empreses es brindin d’un protocol contra l’assetjament sexual que inclogui no només persones treballadores, sinó també totes aquelles persones que es relacionen amb l’empresa. Siguin clients o proveïdors, per exemple. Si a més cal fer alguna eina com ara que si qui fa l’entrega és una dona rider pugui deixar-ho a baix… Cada empresa sabrà i ho haurà de pensar, però s’ha de fer aquest protocol i s’han de reconèixer com a treballadores.

    Segons les dades de sinistralitat de l’any 2020, els homes pateixen més accidents mortals i no mortals durant la jornada de treball i les dones en tenen més in itinere. Segons l’anàlisi que explicàvem aquí, aquest fet «respon a la major precarietat en la contractació que pateixen les dones, amb una major incidència de jornades a temps parcial involuntàries, que obliguen a compaginar diferents feines i augmentar els desplaçaments».

    La qüestió dels accidents in itinere de les dones respon a les jornades parcials i també a la doble jornada i a la càrrega de mental de treball. Les dones quan estan anant i tornant de la feina remunerada també estan pensant en la feina no remunerada que és la cura de terceres persones, normalment de fills o de gent grans. Que hi hagi més mortalitat dels homes és pel tipus de feina que fan, feines molt més físiques moltes vegades.

    Quines polítiques calen?

    Implementar que l’autoritat laboral sancioni quan no s’hagin complert totes les polítiques de prevenció de riscos laborals. No ho controla ningú això. Respecte a les dones, això és una qüestió estructural i el què s’ha de fer és acabar amb la doble jornada.

    Les dones estem a primera línia en l’àmbit públic i en l’àmbit privat i això suposa una càrrega mental fortíssima que repercuteix directament en la nostra salut i en les nostres condicions de vida

    Mentrestant, què s’ha de fer?

    Anar a inspecció de treball. Jo comunicaria qualsevol falta de l’empresa a inspecció de treball. Això respecte a la defensa de la persona treballadora.

    Quines eines tenen les dones en el seu lloc de treball per defensar-se i exigir plans de prevenció si les empreses no en tenen? El 33,7% de les empreses no disposen de pla de prevenció…

    El problema per mi ja no són aquestes xifres, que també. Si no que aquests plans de prevenció no tenen perspectiva de gènere. És a dir no tenim una prevenció en qüestió de càrrega mental de treball, elements psíquics de les tasques treball, respecte a la biologia específica de les dones… No hi ha aquesta perspectiva de gènere amb els plans de prevenció. I bàsicament és perquè hi ha un abús de l’objectivitat humana que, com sempre, és endocèntrica.

    En dos dies arriba la jornada del Primer de Maig, dia del treballador. Algunes organitzacions i entitats volen visibilitzar com ja es va fer pel 8 de març que les dones són sempre a primera línia. És així?

    Les dones sempre estem a primera línia. Però a més a més estem a primera línia en l’àmbit laboral, en l’àmbit de cures no remunerat, en l’àmbit de col·laboració comunitària, en l’àmbit de l’activisme… Sempre, sempre, sempre estem a primera línia. Què passa? Que estem a primera línia en l’àmbit públic i en l’àmbit privat i això suposa una càrrega mental fortíssima que repercuteix directament en la nostra salut i en les nostres condicions de vida.

    Quina és la situació actual pel que fa a sindicalisme i lluita donat l’augment de la precarietat i la feminització de la pobresa?

    El sindicalisme sempre ha oblidat a la dona, però les dones sempre han estat amb el sindicalisme, sempre. Aquesta és la diferència. També hi ha una qüestió i és que les feines més feminitzades dificulten la vella forma de sindicalitzar-se. Per això cal trobar noves formes de dur la lluita laboral. Sindicats que no apostin per estructures clàssiques, sinó per estructures no patriarcals.