Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • El 32% de les persones ateses a Serveis Socials a partir del mes de març no havien anat mai

    Els Serveis Socials de la ciutat de Barcelona van atendre l’any 2020 un total de 88.375 persones, un 11% d’increment respecte a les 79.575 persones que es van atendre un any abans. La xifra representa un nou màxim històric, assolit en gran part per la irrupció de la Covid-19 i la crisi social i econòmica que ha portat associada. De fet, el 32% de les persones que es van atendre a partir del mes de març, quan es va iniciar la pandèmia, no havien anat abans als Serveis Socials municipals o bé feia més d’un any que no ho havien requerit. Del total de persones ateses l’any passat, el 64% van ser dones i el 36% restant homes.

    L’increment és superior si es té en compte el nombre total d’atencions, atès que cada persona pot rebre més d’una. En concret, l’any 2020 se’n van fer 251.460, un increment del 36,4% en relació amb les 184.344 atencions fetes un any abans. Això inclou les diferents tipologies d’atencions, que van requerir una reestructuració important a partir de l’aparició de la Covid-19 i el confinament domiciliari que va anar associat. Concretament, i per posar en evidència la necessitat que van tenir els Serveis Socials d’adaptar-se, les xifres recullen que entre el gener i l’abril es van fer 19.161 atencions presencials i domiciliàries, mentre que la resta de l’any se’n van fer 28.373 atencions presencials, 201.957 atencions telefòniques i 1.969 visites a domicili.

    Si es divideix aquest volum d’atencions per districtes el resultat, situa Nou Barris amb una major demanda de fins a 38.005 atencions seguit de Ciutat Vella que en registra 36.187. Després trobem Sants – Montjuïc amb 32.595, Sant Martí amb 31.837, l’Eixample amb 30.066 peticions, Horta – Guinardó amb 27.218, Sant Andreu amb fins a 20.526 demandes, Gràcia amb xifres de 15.678, Sarrià – Sant Gervasi amb 10.509 i finalment Les Corts amb 8.839.

    Per tal de fer front a l’increment de la demanda i per la necessitat de resposta del sistema, l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS) explica que va reforçar temporalment els 40 Centres de Serveis Socials (CSS) que hi ha repartits per tota la ciutat amb 28 noves treballadores socials a partir del mes d’octubre, unes professionals que es van distribuir pels districtes amb un major volum d’activitat. Així doncs, l’actual nombre de treballadores socials als CSS se situa en les 348, una xifra que asseguren que s’està treballant per poder seguir augmentant en el marc del nou contracte programa que s’està negociant amb la Generalitat de Catalunya per al 2021.

    En compartir les dades, des de l’Ajuntament també expliquen que “el reforç professional i la ràpida adaptació a les noves restriccions causades per la pandèmia, amb una extensió de les atencions telemàtiques i la distribució de telèfons i equips informàtics entre les professionals, ha permès que el temps d’espera de la primera resposta que reben les persones que s’adrecen a Serveis Socials s’hagi pogut reduir en un 28% en només un any malgrat l’augment de les atencions”. Segons aquestes dades, el temps d’espera actual per aquesta primera atenció ha passat de 21,34 dies a 15,36 dies.

    La xifra de persones ateses representa un nou màxim històric, assolit en gran part per la irrupció de la Covid-19 i la crisi social i econòmica que ha portat associada

    L’augment de les atencions s’ha traduït en un important increment del nombre d’ajudes extraordinàries que es concedeixen i del seu import global, que pràcticament s’ha duplicat. En concret, des dels Serveis Socials municipals durant l’any passat es van distribuir ajudes econòmiques per valor de 46,4 milions d’euros. Un total de 14,9 milions corresponen als 6.877 ajuts del fons extraordinari Covid-19 que es va posar en marxa arran de la pandèmia, i que es van distribuir amb la premissa de reduir la burocràcia, simplificar el procés i dotar de més autonomia les famílies beneficiàries. Els 31,5 milions d’euros restants formen part dels ajuts d’emergència atorgats des dels CSS i a les despeses d’allotjament d’urgència. Aquests 31,5 milions d’euros representen un increment del 140% respecte als 13,1 milions atorgats un any abans.

    Agafant com a referència els dos capítols de despesa principals, els indicadors diuen que pel que fa als ajuts d’alimentació directes, l’any 2020 es van atorgar 28.213 ajuts per valor de 6,4 milions d’euros. L’any anterior van ser 7.736 ajuts per valor d’1,2 milions, la qual cosa representa un augment del 433% en l’import i que el nombre d’ajuts concedits s’hagi multiplicat per quatre.

    Pel que a l’indicador de l’allotjament, l’any 2020 s’han destinat 24 milions d’euros per sufragar ajuts econòmics destinats a habitatge, dels quals 19,8 milions correspon a sufragar allotjaments d’emergència en pensions, hostals i hotels i els 4,2 milions restants distribuïts en 10.028 ajuts econòmics pensats per cobrir despeses d’allotjament com poden ser lloguers. Un any abans, el 2019, l’import dels ajuts destinats a l’habitatge va ser de 10,6 milions d’euros en total.

    A banda també comparteixen que l’Ajuntament de Barcelona ha reforçat igualment diferents serveis que ja funcionaven a la ciutat per garantir l’alimentació i també va engegar durant els mesos de confinament dur altres iniciatives, moltes de la mà d’entitats socials i associacions veïnals, per mirar de garantir la cobertura de necessitats bàsiques de la població. A tall d’exemple, han volgut compartir l’evolució de quatre serveis concrets d’alimentació. Pel que fa a la feina feta pels 18 menjadors socials oberts que funcionen a la ciutat i que suposen més de 1.500 places diàries, l’any 2019 es van servir 479.731 àpats a 14.002 persones diferents, amb un pressupost de 2,87 milions d’euros. L’any 2020, i malgrat la necessitat d’adaptar els protocols de funcionament a l’esclat de la pandèmia, han estat 557.068 àpats distribuïts a 17.482 persones i un pressupost de 3,33 milions d’euros.

    Des dels Serveis Socials municipals es van distribuir ajudes econòmiques per valor de 46,4 milions d’euros

    Un altre servei és el dels àpats en companyia i àpats a domicili. L’any 2020 els àpats en companyia van haver d’adaptar-se a partir del mes de març a una nova modalitat d’entrega a domicili. En total han estat 281.471 àpats que s’han servit a 1.448 persones, enfront dels 252.440 àpats servits un any abans. A banda, els àpats a domicili han experimentat un increment important del 120% en el nombre de persones ateses i en un 58% en el nombre d’àpats servits. En concret, en només un any s’ha passat de 1.761 a 3.883 persones ateses i de 586.789 a 929.204 àpats servits a domicili.

    El tercer servei que l’Ajuntament vol destacar és el dels dispositius extraordinaris de distribució d’àpats per la Covid-19. Entre el 16 de març i el 30 de novembre de l’any 2020 es van desplegar a la ciutat de Barcelona diferents dispositius extraordinaris de distribució d’àpats cuinats, amb fórmules diverses de col·laboració amb entitats socials i altres iniciatives solidàries. En el seu conjunt, l’Ajuntament de Barcelona calcula que això va permetre atendre 3.420 persones diferents, que van rebre al voltant de 430.520 àpats amb una despesa pública associada d’uns 1,85 milions d’euros.

    Finalment, pel que fa als convenis per tema alimentari amb entitats del tercer sector, l’Ajuntament de Barcelona manté igualment col·laboracions estables amb entitats del tercer sector per garantir la cobertura de necessitats alimentàries bàsiques. Durant l’any 2020 es van atorgar 19 subvencions per valor de 800.000 euros, la qual cosa va permetre l’atenció d’unes 68.506 persones. L’any 2019 van ser 10 subvencions, per valor de 295.000 euros que van servir per atendre unes 59.600 persones.

  • La Covid colpeja amb duresa els barris de renda baixa i les dones de fins als 64 anys

    Des de l’inici de la pandèmia, es va començar a evidenciar com algunes de les conseqüències de la Covid-19 es reflecteixen de manera desigual en la població en funció de les condicions socioeconòmiques. Una nova anàlisi elaborada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) confirma que a Barcelona existeixen desigualtats socials en la incidència de la malaltia, que s’accentuen especialment en la segona onada.

    Els resultats de l’estudi, publicats recentment a la revista científica internacional Environmental Research and Public Health, es basen en l’anàlisi de la incidència de la Covid-19 en les dues primeres onades de l’epidèmia a la ciutat segons diferents eixos de desigualtat (sexe, edat, àrea geogràfica i ingressos).

    Segons la investigació, la Covid-19 va afectar més a les dones fins als 64 anys en les dues onades. Entre els grups de més edat, però, els homes van ser més vulnerables. A més, també es van detectar evidents desigualtats geogràfiques en la incidència de la Covid-19 a la ciutat, sent les àrees amb menys ingressos aquelles que van patir una major incidència del coronavirus, sobretot durant la segona onada.

    En la primera onada s’observa que les persones més grans van ser les més afectades per la Covid-19 i es comença a evidenciar un patró desigual segons els ingressos registrats a l’àrea de residència. Per contra, en la segona onada, la Covid-19 va afectar la població més jove, especialment el grup de 15 a 34 anys, sense diferències significatives segons sexe, i es va accentuar el patró de desigualtat econòmica.

    Cal tenir en compte que durant la primera onada les proves PCR es feien principalment als hospitals i, per tant, el perfil que s’observa correspon als casos més greus i al personal sanitari. Durant la segona onada, però, va augmentar la capacitat diagnòstica i es van incorporar els tests ràpids d’antígens.

    Respecte a les desigualtats socioeconòmiques, l’estudi destaca el seu vincle amb les condicions de vida i treball que se sumen a les desigualtats en salut ja existents. Les persones amb menys recursos tenen habitatges i feines més precàries, així com una pitjor salut amb més trastorns crònics. A més, segons assenyala la investigació, l’accés i comprensió de la informació sobre les mesures «pot ser més limitada».

    Les dones, les més afectades

    Pel que fa a les diferències entre sexes, l’estudi argumenta que les dones són «especialment vulnerables a patir la malaltia perquè estan més exposades a la infecció». El motiu és que hi ha més dones que treballen a l’àmbit social i de la salut, i elles solen ser responsables de les tasques familiars i domèstiques, fet que fa que assumeixin el rol de cuidadores de persones malaltes, especialment de nens i persones grans.

    A més, segons assenyala la investigació, cal tenir en compte les dones són les que pateixen més les conseqüències derivades de les mesures adoptades (tancament d’escoles i centres de dia) i hi ha evidència que les situacions d’inestabilitat i confinament augmenten la violència de parella.

    Tot i això, segons apunta la publicació, la incidència de casos greus i mortalitat és més elevada en els homes. Això es deu a que, biològicament, les dones tenen un sistema immunitari més fort. També està vinculat al fet que algunes malalties relacionades amb la Covid-19 són més comuns en els homes, així com alguns hàbits associats a l’augment de risc, com el consum de tabac o alcohol.

  • Les morts ocasionades pel canvi climàtic a nivell mundial són similars a les produïdes per la pandèmia de la Covid-19?

    L’informe corresponent a l’any 2020 de Lancet Countdown (compte enrrere) sobre les conseqüències del canvi climàtic és realment molt inquietant.

    Recordem que l’Informe es basa en 43 indicadors sobre 5 seccions de l’impacte del canvi climàtic, que representen les troballes i el consens de 35 líders d’institucions acadèmiques i organismes de les Nacions Unides, que abasten científics d’una varietat molt àmplia d’especialitats. La veracitat científica d’aquest informe, està basada en dades. No són especulacions. Les principals conclusions són les següents:

    • Tot i el compromís de l’acord de Paris de limitar en aquest segle l’augment de la temperatura a menys de 2ºC respecte a l’era preindustrial (i si és possible a 1,5 ºC), la temperatura continua augmentant en forma contínua , resultant ja en un augment de l’1,2 ºC, i els records de temperatura més càlida s’han produït en els darrers 5 anys.
    • Per complir amb l’objectiu de l’acord de Paris, les emissions de 56 giga tones CO2 equivalents anualment emeses actualment s’han de reduir 25 giga tones en els propers 10 anys (aproximadament 2030), és a dir, una reducció del 7,% anual, que representa multiplicar per 5 els esforços actuals.
    • El creixement de la temperatura està ocasionant una acceleració de l’impacte negatiu sobre la humanitat i els indicadors de 2020 són els pitjors des que es van emetre els primers informes, afectant especialment a les poblacions de països que són les menys responsables del canvi climàtic. Aquest impacte està interactuant amb desigualtats econòmiques i socials preexistents, exacerbant les diferències entre regions, que porten a una pobra qualitat de l’aire, pobra qualitat dels aliments i dels habitatges.
    • S’han detectat 475 milions d’esdeveniments d’onades de calor a 2019. S’ha incrementat en els últims 20 anys un 53,7% la mortalitat per l’excés de calor a majors de 65 anys, resultant en 2018 un total de 296.000 morts per aquesta causa a nivell mundial. Si bé Índia i Indonèsia són les poblacions més afectades per aquest excés, a Europa, el 2018, el cost de la mortalitat relacionada amb l’excés de calor és equivalent a la renda mediana de 11 milions de ciutadans (1.2% del PBI d’una regió) .
    • Entre 2015 a 2020 es s’han detectat 76 esdeveniments importants d’inundacions, tempestes, i sequeres, amb temperatures anormals.
    • Aquests canvis afecten els cultius d’aliments. Es considera que el rendiment de les collites s’ha reduït entre un 1,8 i un 5% entre 1981 i 2019.
    • S’han incrementat les infeccions del dengue (un 15%) i altres, com la malària.
    • Es considera que entre 145 i 565 milions d’habitants poden patir d’inundacions potencials per l’augment de el nivell de la mar.
    • No es noten els esforços per reduir les emissions de CO2. L’ús del carbó que s’havia reduït des de 2013, ha tornat a augmentar un 1,7% de 2016 a 2018.
    • El dany sobre la salut és substancial: s’estimen més de 1 milió de morts cada any per la contaminació de l’aire, generada principalment per les centrals de carbó.
    • Les emissions de gasos d’efecte hivernacle produïdes per la ramaderia (un 96% per remugants) van créixer un 16% de 2000 a 2017.
    • L’excés de consum de carn vermella s’estima que va contribuir amb 990.000 morts el 2017.

    Si sumem les morts per excés de calor (296.000) més les ocasionades per la contaminació de l’aire (1 milió) més les associades a l’excés de consum de carn vermella (990.000) ens dóna una xifra de 2.286.000 morts per any. Els morts a nivell mundial per la pandèmia de coronavirus des de l’inici sumen 2.300.000. Les xifres de defuncions són bastant similars. Que no s’interpreti una posició negacionista. No podem negar la gravetat de la pandèmia, però podem preguntar-nos: perquè no hi ha la mateixa preocupació social, dels mitjans de comunicació i de les autoritats per la gravetat del canvi climàtic? Esperar l’aparició d’una «vacuna» per mitigar el canvi climàtic, sense necessitat de canviar la nostra manera de vida, de mobilitat i d’alimentació és un somni suïcida. Cada vegada queda menys temps per actuar dràsticament.

  • La Covid afecta greument les treballadores sexuals: “No tinc ni per omplir la nevera”

    Luisa María fa una dècada que va aterrar a Barcelona des de Colòmbia buscant una vida millor. Els treballs precaris, l’espera per a aconseguir regularitzar la seva situació i el preu del lloguer eren problemes que s’amuntegaven en el seu dia a dia. La solució que va trobar va ser dedicar-se a la prostitució. Treballava a clubs i cases de noies, la qual cosa li donava els diners justos per a arribar a fi de mes. “No és un treball agradable, així que quan vaig aconseguir els papers ho vaig anar deixant a poc a poc. Vaig arribar a poder treballar legalment i va ser el millor que m’ha va passar a la vida”, explica.

    Luisa María va aconseguir un treball amb contracte en una agència de neteja i aquí va ser quan va sentir que la seva vida començava a encarrilar-se. Però va arribar la Covid i al juny de 2020 es va quedar a l’atur. No ha tornat a treballar. Va començar a buscar ocupació però la situació era crítica; fins i tot va tornar a intentar trobar alguna cosa en el treball sexual. “No estan agafant noies, al contrari, perquè amb el toc de queda no es pot treballar de nit, així que redueixen el nombre de treballadores”, explica.

    Comparteixo l’habitació on visc amb la meva filla i no vull que sàpiga a què em dedicava. És molt complicat tenir una doble vida en tan poc espai.

    Va aconseguir fer algunes hores en una casa de noies, però aviat ho va deixar. “Ens van entrar a robar a punta de pistola i ens van emmanillar a totes. El risc no compensa el poc que es guanya en aquests llocs”, diu Luisa Maria, qui tampoc vol arriscar-se a contagiar-se de Covid. A més, fa poc la seva filla de 16 anys ha arribat a Barcelona i comparteixen la petita habitació que lloga. “No vull que la meva filla sàpiga a què em dedicava, i és molt complicat tenir una doble vida en tan poc espai”, compte.

    Els intents de Luisa María d’aconseguir treball no donen fruits perquè, al dur de la crisi, se li suma que sofreix una baixa per ansietat, derivada de la seva situació. Va perdre l’habitació que tenia per no poder pagar-la i va trobar una altra més barata, però que se li enduu tots els estalvis que té. “Si pago l’habitació no tinc per a comprar menjar. Tampoc he pogut pagar una escola per a que la meva filla continuï estudiant”, es lamenta. La situació d’aquesta jove colombiana és la de centenars de treballadores sexuals que, a causa de la crisi de la Covid, s’han quedat sense font d’ingressos. Tampoc compten amb dret a una prestació per desocupació que les ajudi a sobrevenir el sot.

    La Covid ha afectat les treballadores sexuals | Ferran Padró

    Bons per a omplir la nevera

    Davant aquesta situació, l’Ajuntament de Barcelona va signar un conveni amb Creu Roja per a atorgar bons alimentaris a treballadores sexuals que han perdut les seves ocupacions. Aquesta iniciativa s’ha finançat amb els fons d’ajudes post Covid de l’àrea de Drets Socials i Feminismes amb un total de 180.000 euros que s’han transformat en ajudes a més de 340 dones que han rebut dos bons mensuals per valor d’entre 150 i 200 euros a canviar per menjar. Luisa María va rebre la seva ajuda els mesos de novembre i desembre: “va ser un respir enorme, però ja va acabar. Just avui he pagat el lloguer i ja no tinc per a menjar”, diu.

    La situació de les treballadores sexuals ja era precària abans de la crisi, pel fet que no es tracta d’una professió regularitzada, la qual cosa exposa a les dones a una situació de vulnerabilitat, clandestinitat i solitud. Això s’ha agreujat amb les restriccions de mobilitat i les normatives que els impedeixen exercir al carrer, fet que les obliga a treballar en clubs i cases, de manera que són menys visibles i les exposa a condicions laborals molt diverses.

    Les treballadores sexuals sofreixen una gran vulnerabilitat a causa de la falta de reconeixement de la seva ocupació, que les nega l’accés als seus drets socials i laborals. Tot això, se suma a l’estigma de la seva professió.

    “Les treballadores sexuals sofreixen una gran vulnerabilitat a causa de la falta de reconeixement de la seva ocupació, que les nega l’accés als seus drets socials i laborals. Tot això, se suma a l’estigma de la seva professió, la qual cosa provoca que moltes administracions no les tinguin en compte per a evitar-se el soroll mediàtic o, encara pitjor, obstaculitzin les seves formes de subsistència”, afirma Laura Pérez Castaño, regidora de Feminismes de l’Ajuntament de Barcelona.

    Des del consistori asseguren estar molt compromeses amb “la defensa d’aquestes dones a les quals la societat durant tant de temps ha donat l’esquena”. Reconeixen que les ajudes són “insuficients, però són un pas endavant”. Encara que és el primer any que l’Ajuntament concedeix aquest bo per a alimentació, el seu company en la iniciativa, Creu Roja, ja fa 8 anys que treballa en projectes d’ajuda per a les treballadores sexuals. “Abans de la pandèmia ens plantàvem als locals i, des de la bona fe, establíem vincles amb les noies”, explica Maria Blasco, tècnica de la Creu Roja.

    A través d’aquestes accions, l’entitat recomanava tallers de salut, les assessorava per a aconseguir ajudes o facilitava targetes sanitàries a aquelles dones que no estaven empadronades. Després de la Covid, el treball de carrer es dificulta, però això no ha estat impediment: el boca orella ha fet la seva funció i Creu Roja s’ha erigit com un actor reconegut. Ara, sabedors de la situació de precarietat de moltes treballadores sexuals que s’han quedat sense ingressos, ofereixen suport per a la reinserció laboral, ajudes per a finançar escoles bressol i, fins i tot, bitllets de tren per a aquelles que, després de la pandèmia, van voler retrobar-se amb amics o familiars que es troben en altres ciutats.

    La Covid ha afectat les treballadores sexuals | Ferran Padró

    Ajuda per a demanar ajuda

    “Elles saben que no som agents fiscalitzadors, sinó una entitat d’ajuda humanitària, i confien en nosaltres”, explica Blasco. Jenny Paola és una d’aquestes dones que fa anys que està en contacte amb la Creu Roja. Va arribar fa dos anys de Colòmbia. “Vaig venir amb la promesa d’un treball que va resultar ser en la prostitució. Vaig durar tres mesos i va ser terrible”, relata. Jenny Paola va aconseguir, pel boca orella, el telèfon de María Blasco, de Creu Roja. “Em va col·laborar molt i em vaig estabilitzar en una habitació i vaig aconseguir un treball per dies cuidant d’un nen”, explica.

    Em passo el dia penjant anuncis de nanny o netejadora, però totes les respostes que he rebut han estat per a oferir-me treballs sexuals. No vaig a les entrevistes per por.

    La Jenny també es va quedar a l’atur després de la Covid. Des d’abril no rep més ingressos ni ajudes que el bo alimentari que li van donar Creu Roja i l’Ajuntament. “Em passo el dia posant anuncis de nanny o netejadora, però totes les respostes que he rebut han estat per a oferir-me treballs sexuals. No vaig a les entrevistes per por”, explica. Jenny és conscient que per a trobar un treball “seriós” necessita regularitzar la seva situació, però li preocupa el mentrestant fins que no aconsegueixi els papers. Tant Jenny com Luisa María descriuen com a traumàtiques les seves visites a Serveis Socials.

    Maria Blasco explica que a moltes treballadores sexuals els costa acudir a demanar ajuda; de fet, moltes d’elles no han rebut cap mena de suport fins que van arribar els bons alimentaris. “Saben de l’estigma que té la seva professió, no saben com plantar-se allí, explicar com es guanyen la vida i en què inverteixen els diners”, apunta. Així que des de Creu Roja es posen en contacte amb Serveis Socials per a assessorar-los en l’atenció a treballadores sexuals. “El personal de Serveis Socials té una càrrega de feina increïble, així que els ajudem a entendre com és millor atendre uns certs col·lectius”, explica Blasco.

    I és que la situació de moltes treballadores sexuals passa per la invisibilització. El focus d’atenció en el debat sobre la prostitució es posa en l’estigma cap a la seva professió, mentre es passa per alt que es tracta d’un treball que no està regulat, en el qual no es gaudeix de drets laborals ni prestacions per baixa o desocupació. “S’instrumentalitza les treballadores sexuals per a qüestions polítiques i se les victimitza quan, en realitat, són supervivents”, afirma Blasco.

    La Covid ha afectat les treballadores sexuals | Ferran Padró

     

  • La salut i les trampes de gènere i pobresa

    El passat dijous 28 de gener va tenir lloc la cinquena sessió del cicle de debats organitzat per Amics de la UAB sobre els efectes de la Covid-19. L’acte, sota el títol “La salut i les trampes de gènere i pobresa”, va comptar amb la participació de Carme Valls, membre del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) i autora del llibre Medio ambiente y salud: Mujeres y Hombres en un mundo de nuevos riesgos” i Carme Borrell, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. El debat va estar moderat per Josep Martí, també membre del CAPS i opinador d’aquest diari.

    Els tres professionals mèdics van començar situant al concepte de gènere. Carme Valls va insistir en que, en l’actualitat, ja no tot s’ajusta a les definicions de la biologia i són més aviat estereotips i mirades que són més culturals, que biològiques. Carme Borrell, al seu torn, es va referir al sexe biològic, al sexe social i a la interacció entre ambdós per expressar que tot acaba afectant a la salut. El que es va voler subratllar són els altres eixos de desigualtats que afecten a la salut i que l’OMS en la seva Comissió sobre el Determinants Socials de la Salut, ja posava de manifest. D’aquí que el debat es centrés en aquests dos condicionants: el gènere i la pobresa, que també estan vinculats entre si.

    A partir d’aquí, es va voler situar aquesta influència dels determinants de gènere i la seva influència en la salut a partir de les dades de la mateixa Agència de Salut Pública de Barcelona, perfectament traslladables a escala autonòmica o a escala de tot l’estat. Així, per exemple, es va destacar, d’una banda, que hi ha un nombre important de dones grans que viuen soles, amb més esperança de vida. D’altra banda, els ponents es van referir a que hi ha una clara segregació en el treball, tant horitzontal com vertical, en el sentit d’ocupacions més masculines que altres i que, jeràrquicament, existeix un sostre de vidre, amb tot el que això implica de bretxa salarial. Això, es va assenyalar durant el debat, també es reflecteix en els índex de pobresa, on hi ha més dones que homes. En definitiva, hi ha una clara infravaloració i discriminació de la dona, a la que cal afegir la violència masclista. Tot això afecta, evidentment, a la salut de les dones, que viuen més anys, però que viuen pitjor i amb pitjor salut mental, en funció de la classe social.

    Per la seva banda, Carme Valls va insistir en la invisibilitat de les dones en la mateixa recerca biomèdica, ja que durant molts anys no s’ha tingut en compte la perspectiva de gènere en l’àmbit científic, així com en les mateixes polítiques de salut. En definitiva, doncs, no es pot separar la salut i els temes biològics dels aspectes socials lligats a les condicions de vida i treball.

  • La salut del planeta llança nous crits d’auxili

    Vivim temps contradictoris. Les receptes contra les diferents crisis que conformen l’emergència global que vivim s’oposen les unes a les altres, i amenacen d’anorrear-se. També les necessitats que ens acuiten topen per antitètiques. Com els coneixements que sustenten les nostres vides i els que ens caldrien per viure diferent i assolir un nou estat de benestar. Matèria i antimatèria a punt de col·lisionar i desencadenar un col·lapse planetari: econòmic, ecològic, de salut global.

    Recuperar el creixement reclamat per la majoria de persones com a salvavides de la inequívoca crisi socioeconòmica que patim, creixement convenientment reanomenat (el llenguatge importa) «recuperació de la normalitat», és la pitjor solució per a la crisi global que ja ens amenaçava abans de la pandèmia. Al cap i a la fi, és la ‘normalitat’ que ja habitava entre nosaltres i ens ha dut fins aquí.

    Som víctimes d’una pandèmia, la biosfera no para d’escalfar-se i el 2020 ha estat, globalment, l’any més càlid de la història, empatat amb el 2016. I el 2021 comença amb un mes de gener en què, mentre a l’Àrtic la temperatura s’ha situat 20 °C per sobre de la mitjana, i a Grècia han viscut una onada de calor amb Atenes a 22 °C i Creta a 28 °C, temperatures que van portar la gent a la platja, a Espanya, país també mediterrani, s’han produït onades de fred i nevades històriques, compatibles amb el canvi climàtic, que han col·lapsat la capital i causat temperatures extremes de fins a -25 °C. Un bon exemple del que està per venir i cal preveure.

    A Catalunya, on la previsió tampoc abunda, any rere any, tempestes cada cop més fortes colpegen el litoral, s’emporten platges, deterioren infraestructures costaneres i es mengen el Delta de l’Ebre, un territori que expressa perfectament el que suposa el canvi climàtic associat a la mala gestió del riu (manca de cabal ecològic -excés de regadiu- i manca de sediments retinguts als embassaments).

    Si mirem al sud global, observem com augmenten els processos migratoris a causa del canvi climàtic (més de 25 milions de desplaçades el 2019 per ciclons, tempestes, inundacions, esllavissades, sequeres, incendis forestals, pèrdua de territori per l’avançament del mar…), guerres pels recursos i la seva explotació a benefici dels països rics (extractivisme, apoderament energètic, exhauriment de la pesca…) que són, a més, els principals responsables de les emissions de Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH).

    Segons Oxfam, el grup de països anomenats per Nacions Unides com menys desenvolupats, que inclou els 47 més pobres del planeta i amb menys desenvolupament humà, només és responsable d’un 0,8% de les emissions totals de GEH. En canvi, des de 1960, el 50% del CO₂ expulsat a l’atmosfera prové de països industrialitzats membres de l’OCDE.

    La crisi global, doncs, està lligada a l’excessiu consum, derivada d’un estil de vida ric de persones que habiten països rics (no totes, perquè la desigualtat i la despossessió estan augmentant al nord global). Resultat: 46 milions de desplaçats a altres àrees dels seus propis països del sud global i fins a 80 milions de persones que han hagut d’abandonar el seu lloc de naixement. I augmentant.

    Socialment, tot plegat suposa més diferències socials, més exclusió, que els rics siguin més rics i els pobres més pobres (antigues classes mitjanes incloses) i, en definitiva, més desigualtats, més despossessió i menys equitat. Desavantatges, totes ells, evitables. Més aguditzats al sud i cada cop més quotidians i durs al nord.

    L’efecte hivernacle

    Créixer, tal com es contempla en les polítiques empeses pel sistema econòmic vigent, significa reactivar l’ús de les energies fòssils i suposa abocar més quantitat de substàncies que, per si soles o per reaccions químiques, contaminen i escalfen la biosfera: litosfera (vivim a la superfície emergida de la capa sòlida més externa), hidrosfera (totes les aigües) i l’atmosfera (gasos que envolten la Terra i d’on obtenim l’aire per respirar), i tots els organismes vius. I maten prematurament.

    La prova la tenim en el G20 (80% de les emissions mundials) que ha decidit dedicar, des del començament de la COVID-19 fins ara, 242.300 milions de dòlars en el foment de les energies fòssils, per tan sols 180.620 milions per a les renovables. Un total de 52,84 dòlars per càpita per energies fòssils, sense cap condició limitadora, enfront de tan sols 39,39 per renovables. [Dades proporcionades per EnergyPolicyTracker el 6/1/21]

    Les partícules (PM2,5 – les pitjors – i PM10), l’ozó troposfèric (03), els òxids de Nitrogen (NOX) i diòxid de sofre (SO2), que es generen en cremar combustibles fòssils, contaminen l’atmosfera i en afegir-se a l’aire que respirem, causen la mort prematura i evitable d’entre mig milió i 800.000 persones a Europa (30.000 a Espanya). Al món, on 9 de cada 10 persones respiren aire contaminat, només les partícules fines (PM2,5) causen set milions de morts abans d’hora. L’excés d’ozó troposfèric mata entre 1.500 i 1.800 persones cada any a Espanya. A Catalunya, afecta més de la meitat de la població i el 90% del territori. Podeu consultar l’estudi de ISGlobal sobre contaminació a les ciutats i morts evitables.

    Els Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH) han estat sempre presents en l’atmosfera i de manera natural. Són transparents a la llum solar: la radiació passa en la seva major part, a través de l’atmosfera i escalfa la superfície de la litosfera, energia que després emet parcialment en forma de radiació tèrmica. Els GEH acumulats impedeixen que l’energia torni a l’espai exterior, en absorbir-ne una bona part i reemetre-la en totes direccions, escalfant així la superfície de la terra i els oceans: és l’efecte hivernacle.

    En cremar combustibles fòssils, aboquem més GEH a l’atmosfera (diòxid de carboni (CO₂), metà (CH4), gasos fluorats o generar ozó troposfèric) que se sumen a les emissions naturals – entre les quals el vapor d’aigua – i alterem l’equilibri que ha permès la vida tal com la coneixem, harmonia sustentada en els acollidors 15 °C de mitjana de l’atmosfera inferior.

    Malgrat la disminució de CO₂ (d’un 7% aprox.), derivada de la baixa activitat econòmica causada per la pandèmia, els índexs de concentració de CO₂ a l’atmosfera han continuat pujant i aquest gener és de 2,20 ppm superiors a fa un any (+ 0,53%). El moment més alt fou el dia 1 de juny del 2020, amb 418,32ppm.

    Recordem que el Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient, en l’informe sobre la disparitat en les emissions, presentat el novembre de 2019, recomanava, per evitar l’augment d’un grau i mig de la temperatura mitjana del planeta, que les emissions s’havien de reduir d’un 7,6% cada any i fins a 2030. I que ha calgut un any com aquest 2020, amb l’aturada de l’economia per la pandèmia, per aconseguir-ho. Aquesta és la magnitud de l’esforç.

    A la magnitud de l’esforç se li afegeixen dificultats objectives per aconseguir-ho. Jason Hickel, de la Goldsmits University de Londres, i Giorgos Kallis, de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (ICTA) de la UAB, van publicar un article a ‘New Political Economy’ titulat: ‘És possible el creixement verd’? I es van respondre que no. Argumentaven: si el sistema econòmic vol evitar que la temperatura no pugi més de 2 ºC, el Producte Interior Brut (PIB) no pot créixer més de l’0,5%. (Percentatge insuficient per ser considerat creixement). Però si el que es vol és evitar l’augment de la temperatura a 1,5ºC, llavors el decreixement és inevitable.

    L’escalfament

    L’any 2020 ha culminat el decenni més càlid des que es disposa de registres. Ara, la temperatura de la biosfera és 1,25 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial (promig 1850/1900). Si calculem que la temperatura està pujant un quart de grau cada decenni (+0,25 °C/decenni), estem, com a molt, a una dècada de superar el grau i mig (+1,5 °C) que mai s’hauria de sobrepassar. I a dues dècades d’excedir els + 1,7 °C, punt que l’Informe Especial de l’IPCC presentat a Incheon, Corea del Sud, el 8 d’octubre del 2018 [apartat D.1,2] situava el Tipping Point, el punt de no retorn, aquell moment en què ja no hi ha capacitat de revertir: «Si la temperatura excedeix de 0,20 °C els +1,5 °C, si arriba a ser 1,7 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial, tornar enrere, revertir-la, suposaria, amb tota probabilitat, un esforç de captura de carboni, econòmicament i tècnica, impossible d’aconseguir». Els + 2 °C s’assoliran abans de mitjan segle.

    A Catalunya (no pot ser massa diferent a Espanya) l’escalfament és summament preocupant. 2020 ha estat l’any més càlid de la història empatat, en aquest cas, amb 2017. La temperatura ha pujat quasi 2 °C des del període preindustrial de referència. Diu Marc Prohom, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya: «2020 ha tingut una anomalia de temperatura propera als 2 °C respecte de la mitjana del període preindustrial» I no és exagerat afirmar que s’incrementa a un ritme de 0,40 °C el decenni. (+ 3 °C poc després de 2040). Fa feredat!

    Amb molta probabilitat, hem superat els ‘Tipping Point’, els llindars que si es depassen alteren l’equilibri de la biosfera, la gota que fa vessar el got en llenguatge popular, pel que fa al desglaç del permafrost de l’Àrtic en general i de Grenlàndia en particular. L’augment significatiu del nivell del mar és inevitable.

    Augmentant com ho estem fent la temperatura mitjana de l’atmosfera i els oceans (absorbeixen el 90% de la calor addicional derivat de l’abocament de GEH), estem posant les bases d’un nou estadi climàtic ‘hivernacle’, menys habitable en general, que convertirà en inhòspites moltes parts del planeta (ja està passant), i farà la vida més difícil arreu.

    L’alimentació

    «La salut dels ecosistemes dels quals nosaltres i totes les altres espècies depenen s’està deteriorant a una velocitat mai vista. Estem erosionant els fonaments de les economies, els mitjans de vida, la seguretat alimentària, la salut i la qualitat de vida de tot el món».

    Aquestes paraules les va pronunciar Robert Watson, president de la Plataforma Intergovernamental Independent de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics, IPBES. Són serveis ecosistèmics els beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia real i la qualitat de vida de les persones.

    Totes aquestes realitats s’agreujaran, remarca IPBES, tret que s’adoptin mesures per reduir dràsticament la intensitat dels impulsors de la pèrdua de biodiversitat (directament relacionada amb la pèrdua de salut): canvi d’ús de la terra i el mar, explotació directa dels organismes, canvi climàtic, contaminació, i l’ocupació per espècies invasores.
    [IPBES] [Resum pels encarregats de formular polítiques]

    La pandèmia i els ecosistemes

    La pandèmia de COVID-19 té, molt probablement, el seu origen en la mala gestió dels ecosistemes. La colonització de nous territoris posa en contacte els animals amb virus amb els quals no havien interaccionat. Després, aquests animals infectats encomanen el virus als humans.

    Delia Grace, epidemiòloga, veterinària i acadèmica de l’Institut de Recursos Naturals de la Universitat de Greenwich, a Londres, és autora principal de l’informe de Nacions Unides Prevenint la propera pandèmia: les zoonosis i com trencar la cadena de transmissió, presentat el juliol de 2020. Delia Grace argumenta que en l’últim segle han sorgit més i més malalties infeccioses: vaques boges, grip aviària, VIH-SIDA, grip espanyola, i ara la COVID-19.

    El 75% han tingut com a font animals salvatges. I moltes infeccions han arribat als humans usant com a ‘ponts’ animals domèstics molt més nombrosos que els salvatges: pollastres, porcs, remugants i altres tipus de bestiar. La demanda de proteïna d’origen animal – ous, pollastre, carn bovina, peixos – n’és una de les causes més importants.

    La indústria està dominada per uns pocs tipus genètics similars. Els animals estan amuntegats i estressats i, en aquestes circumstàncies, el seu sistema immunitari es debilita. En molts països, les mesures de bioseguretat no són bones. «Estem observant una enorme pressió sobre els ecosistemes impulsada per l’augment de població, amb un enorme increment d’indústries extractives», conclou l’informe de Delia Grace. I afegeix: «no n’hi ha prou amb tractar els símptomes de la pandèmia, s’ha d’investigar d’on ve el problema i, si no ho fem, tindrem més pandèmies».

    En joc està la salut de tot el planeta, una única salut basada en la interdependència entre l’activitat humana i els sistemes naturals (aigua, aire, terra, biodiversitat) i el seu impacte en les persones i les altres espècies que habiten la biosfera: una salut planetària que estem comprometent.

    *Josep Cabayol Virallonga amb la col·laboració d’Ester González Garcia i Siscu Baiges Planas, en nom de Solidaritat i Comunicació.

  • La pobresa energètica provoca una pitjor salut física i mental

    Qui no pot pagar les factures dels subministraments energètics, o qui en redueix el consum que necessitaria per qüestions econòmiques, pateix una pitjor salut física i mental que la població que no es troba en situació de pobresa energètica.

    Ho ha confirmat un estudi elaborat per experts de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Sant Pau, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), de l’Autònoma de Madrid (UAM) o de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    La mostra compara l’estat de benestar dels gairebé 2.500 participants d’un programa d’atenció a la vulnerabilitat energètica de la capital catalana amb una mostra similar de població barcelonina amb els subministraments assegurats.

    Més asma i bronquitis

    L’estudi compara la prevalença de tres malalties, així com la sensació de salut percebuda per la persona. En tots quatre valors, les persones que patien pobresa energètica abans de començar el programa d’atenció pública reportaven pitjors indicadors que el grup que sí que pot pagar les factures de llum, aigua o gas.

    Donat que els resultats estan disgregats per gènere, se sap que les dones que es troben en situació de pobresa energètica tenen una prevalença superior als homes a patir les patologies analitzades. Ara bé, en tres dels quatre valors, l’empremta de la pobresa energètica marca més els homes, en comparació amb el grup de control.

    En concret, l’estudi troba que menys del 5% de la població general barcelonina pateix asma. En canvi, és el cas del 15,6% de les dones i de l’11,8% dels homes en situació de pobresa energètica. Això suposa una incidència 3,22 vegades superior en el cas del gènere femení i del 2,23 en el masculí.

    Deixant de banda l’asma, en els altres aspectes estudiats són els homes sense recursos per a l’energia els que reporten un pitjor benestar, en comparació amb el grup que té garantit els subministraments.

    El cas més greu és el de la bronquitis crònica, amb una incidència 5,43 vegades més alta en els homes en situació de pobresa energètica. És a dir, del 17,1% enfront del 3,1% del global de la població masculina de Barcelona. Pel que fa a les dones la incidència de la bronquitis és 4,94 vegades superior entre les quals es troben en aquesta condició respecte de les que no ho estan.

    Impacte en salut mental i percebuda

    L’impacte de la pobresa energètica també deixa una marca en la salut mental de qui la pateix. L’estudi analitza els símptomes de depressió i d’ansietat de manera conjunta i troba una incidència del 17,9% entre el global de dones barcelonines i de l’11,5% dels homes.

    En canvi, focalitzant entre qui participa del programa per a afectats per pobresa energètica, els valors incrementen al 57,5% i el 46,7%, entre dones i homes respectivament. Així, la incidència es multiplica per 3,23 i per 4 per a cada gènere.

    Per últim, els investigadors comparen un valor més abstracte i ampli, com és la sensació percebuda de salut dolenta. El 58,6% de les dones i el 56,7% d’homes en situació de pobresa energètica així ho senten. Entre el grup general només és el cas del 24% i el 17,5% dels enquestats.

    Més pobresa, pitjor salut

    Les dades exemplifiquen clarament la relació entre pobresa energètica i una pitjor salut. Encara més, els científics han fragmentat els resultats segons la capacitat econòmica de les persones que formen part del programa d’atenció a la pobresa energètica entre els qui pateixen una de tipus baixa, mitjana o alta.

    Els resultats tornen a apuntar en la mateixa línia: «Com més alta és la intensitat de la pobresa energètica, major és la prevalença en gairebé tots els problemes de salut estudiats», diu el grup d’investigadors a l’informe.

    Per exemple, un home en situació greu de pobresa energètica té el doble de prevalença d’asma que un en situació d’emergència baixa. La situació es repeteix, en el cas de les dones, amb una multiplicació d’1,88 en la possibilitat de patir bronquitis crònica.

    La pobresa energètica afecta desproporcionadament dones, immigrants, persones amb baixos nivells d’estudis, aturats i llogaters

    Els investigadors troben diferents explicacions a l’alta incidència de malalties mentals i físiques entre la població en situació d’emergència energètica. Mentre relacionen els problemes respiratoris amb “males condicions d’habitatge”, troben que la problemàtica mental i emocional es deu a “la preocupació pel deute i l’assequibilitat, el malestar tèrmic i la preocupació per les seves conseqüències per a la salut”.

    Quant a l’anàlisi sociodemogràfica de qui més pateix la pobresa energètica i les seves conseqüències sobre la salut, l’equip investigador conclou que afecta «desproporcionadament dones, immigrants, persones amb baixos nivells d’estudis, aturats i llogaters», en la línia de «conclusions d’estudis previs».

    Per tot plegat, el col·lectiu científic considera que a «les regions del sud d’Europa es necessiten urgentment programes adaptats per reduir la pobresa energètica». Creuen que és el primer aspecte on cal actuar, ja que és més fàcil eliminar a curt termini la pobresa energètica que la pobresa en ingressos.

    “Les polítiques i programes específics haurien de coexistir amb polítiques estructurals més àmplies destinades a millorar les condicions de vida, treball i habitatge”, apunten. En cas de combinar els programes, asseguren, «es reduirien els efectes sobre la salut i les desigualtats en la salut en les poblacions afectades per múltiples privacions socials”.

  • L’estudi de seroprevalença confirma que el coronavirus entén de gènere i precarietat: cuidadores i treballadores de neteja són les més afectades

    La quarta entrega de l’estudi de seroprevalença del Ministeri de Sanitat ha revelat que al menys 4,7 milions de ciutadans s’han contagiat amb SARS-CoV-2 al llarg del 2020, un 9,9% de la població espanyola. També ofereix unes quantes dades sobre com es produeixen aquests contagis. A la presentació de l’estudi, les seves directores, Raquel Yotti (Institut de Salut Carlos III) i Marina Pollán (Centre Nacional d’Epidemiologia) han destacat a diversos col·lectius que tenen una prevalença més gran que la mitjana nacional. Són el personal sanitari (16,8%) i les dones que tenen cura de persones dependents en el domicili (16,3%). També les persones de nacionalitat no espanyola (el 13,1%).

    Encara que a penes hi ha diferència entre el nombre de dones i homes contagiats de coronavirus a Espanya des de març (10,1% enfront de 9,6%), sí que són alguns dels treballs altament feminitzats els que més exposició al virus experimenten. Al costat de sanitaris i cuidadores, les que s’encarreguen de tasques de neteja (13,9%) i les que treballen en residències (13,1%) són els altres dos sectors que presenten una prevalença superior al de, per exemple, comerç, transport o cossos i forces de seguretat de l’Estat. Un fet que revela el major risc a què s’exposen les professions lligades a les tasques de cures i en primera línia de la Covid.

    Aquesta relació que es dóna en la pandèmia ha estat posada de manifest per organismes internacionals i expertes, que al mateix temps criden l’atenció sobre la precarietat que travessen aquest tipus de llocs de treball, en molts casos en constant i directe contacte amb persones malaltes i que s’han vist molt afectats per la falta d’equips de protecció. Mostra d’això és el que ha passat en les residències de gent gran, on el 90% de professionals són dones. Elles estan plantant cara al coronavirus en un dels seus principals focus, i fa anys que denuncien les condicions en què treballen, la sobrecàrrega i els baixos salaris, que en la major part de casos no sobrepassen els mil euros al mes.

    Així ho destaca l’economista feminista Carmen Castro, professora a la Universitat de València, que explica com aquestes ocupacions en condicions de major precarietat i la segregació per gènere que hi ha en elles «interactua amb l’excessiva càrrega de treball que han tingut les dones en aquests llocs, a més de la poca previsió i l’estat embrionari i debilitament en el qual estaven els serveis públics, entre ells, el sociosanitari».

    Per a l’epidemiòloga Pilar Serrano, experta en salut comunitària i secretària de l’Associació Madrilenya de Salut Pública, les dades «evidencien una bretxa de gènere que veiem en altres problemes de salut» i que s’estan reproduint amb el coronavirus, analitza. Una cosa curiosa que destaca Pedro Gullón, membre de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE), és que, entre els 51.000 participants d’aquesta segona ronda, només hi havia 12 homes que es dediquessin a les cures de dependents. Així que entre aquest col·lectiu fragmentat, el Ministeri deixa la seroprevalença en blanc, perquè no es pot treure una conclusió d’una mostra tan petita, i parla només de dones cuidadores. És part del que explica la lleu diferència de gènere.

    Les cures al centre de la crisi

    «L’assignació del paper de cuidadora a les dones posiciona a les professionals sanitàries en la primera línia de resposta a la malaltia», deia un altre informe sobre la Covid-19, de l’Institut de la Dona, La perspectiva de género, esencial en la respuesta a la Covid-19. Posa el focus en sanitàries, cuidadores, treballadores de residències, dependentes o caixeres, a més de les empleades de la llar, «especialment aquelles que treballen com a cuidadores internes de persones grans o dependents, on la situació de confinament ha fet que hagin de romandre en el llar en el qual treballen, de vegades sense la protecció adequada». Una posició «tradicional» assignada a les dones que «els atorga un grau de presència en la resposta a la malaltia que s’ha de tenir en compte en l’abordatge de la crisi. Ignorar l’impacte de gènere en les conseqüències econòmiques i socials agreujarà les desigualtats», afegeix.

    Al mateix impacte, encara que en termes socials i econòmics, es refereix l’Institut de Salut Global de Barcelona en un altre recent estudi que desglossa les conseqüències de la presència majoritària de dones en les cures, tant informals com en l’àmbit laboral: segons un informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT), cita, «estan majoritàriament emprades en un mercat laboral segregat, de pitjor qualitat i més precari, el que disminueix els seus recursos per afrontar la crisi». Segons les seves xifres, les dones constitueixen «més del 70%» de les treballadores del sistema sanitari i social.

    Silvia Espinosa, secretària de Dones i Igualtat de la Federació Estatal de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO, explica en la mateixa línia que «de moment, estem veient molts estudis que coincideixen que els homes pateixen el coronavirus amb més gravetat, però elles tenen un impacte concret per aquesta segregació ocupacional i feminització dels treballs que sostenen la vida». Ocupacions que, sobretot durant la primera onada, «van viure molta desprotecció per la falta d’EPI i hi va haver molts contagis». No obstant això, el sindicat denuncia que sectors com el d’ajuda a domicili o neteja «hagin quedat fora del criteri tan restrictiu de la Seguretat Social per considerar la infecció en aquests treballs com a accident o malaltia professional».

    «En les polítiques públiques cal incloure l’equitat»

    Encara que en la roda de premsa no es va posar èmfasi en tot el desglossament, en l’informe, molt extens, hi ha més. La prevalença és més gran com menor és la renda: els que estan en seccions amb el llindar més baix tenen un 9% de seroprevalença; les del més alt, del 6,9%. En total, no són xifres noves però vénen a cerciorar, per als onze primers mesos de 2020, és a dir, per a gairebé tot el que portàvem de pandèmia, que el virus entén de condicionants socials. «Confirma alguna de les coses que portem parlant mesos», resumeix Pedro Gullón, «que les condicions laborals i socials són un indicatiu de l’exposició a virus. Molt més això que els estils de vida, que va dir al seu dia la presidenta de la Comunitat de Madrid».

    També l’estudi mostra diferències per províncies. A Conca, Sòria i Madrid se supera el 18% de persones amb anticossos; a la Corunya, Canàries i Lugo són menys o prop del 4%. Per Gullón, coautor del llibre Epidemiocracia, en què tracta al costat de Javier Padilla alguns dels aspectes socials d’aquesta crisi, aquesta part era «més esperable, sense grans sorpreses». Li resulta més interessant comprovar «les diferències per renda i per nacionalitat» i coses com que «no sembla haver-hi grans diferències per nivell d’estudis». A al final «són les persones cuidadores, treballs a més precaritzats, feminitzats i amb una gran part d’ocupació immigrant. És el més lògic per les seves condicions, i perquè hi ha un contacte molt estret en la necessitat de cures».

    Ildefonso Hernández, portaveu de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS) assenyala el mateix que altres col·legues: tot i que cal ajustar totes les dades per fer una anàlisi fina -per exemple, van participar en proporció menys joves d’entre 25 i 30 anys que adults, gent gran o nens-, la pobresa és un condicionant associat a la Covid-19. Pensant no tant en un dels col·lectius més afectats, el dels sanitaris, sinó en el de les cuidadores i el dels immigrants, «amb un efecte molt més gran. En les xifres de què parlem, d’un 9,9% a un 13,1% de persones estrangeres, és una diferència que podríem anomenar gran. I en aquest cas parlem majoritàriament de gent immigrant, que viu a Espanya, de la diferència social».

    Aquests estudis -el d’Espanya ha estat pioner a Europa i elogiat per la comunitat científica- serveixen per a diverses coses. Entre elles, per conèixer l’abast real de la malaltia més enllà de les persones amb PCR, la capacitat de diagnòstic, o quantes perden anticossos encara que els desenvolupin. «Per a més informació epidemiològica a alt nivell, és un bon treball el de l’Institut de Salut Carlos III, molt més detallat que els informes setmanals que treuen», segueix Hernández. Però també «permet donar un quadre sobre per on ataca més la pandèmia. A qui afecta més. Ha de servir per recordar a les autoritats sanitàries que, quan es fan programes per a la prevenció i per controlar l’epidèmia, cal incloure l’eix de l’equitat».

    Aquest és un article publicat originalment a Eldiario.es

  • Més de 51.000 sol·licitants de dependència han mort a l’Estat el 2020 sense cobrar l’ajut

    Morts en el “laberint de la burocràcia”. Així defineix l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales la situació en què han perdut la vida 51.540 persones a l’Estat espanyol; esperant a rebre les ajudes a la dependència enguany. Les dades, actualitzades a finals de novembre, revelen que cada nou minuts mor a l’Estat una persona que estava esperant a cobrar l’ajut.

    En els onze mesos complerts l’any 2020, 31.976 persones que tenien el dret reconegut a rebre la prestació han mort a l’Estat sense cobrar-la. A aquesta xifra se li sumen 19.564 persones amb l’expedient pendent de valoració. La suma, que demostra la saturació del sistema i la poca agilitat que juga en contra d’unes persones sovint en edats molt avançades, arriba als 51.540 decessos a falta de conèixer el balanç de l’últim mes de l’any.

    De fet, la persona mitjana demandant d’aquesta subvenció és d’edat avançada, ja que el 71,7% dels beneficiaris actuals tenen 65 anys o més. Més concretament, el 53.7% tenen o superen els 80 anys. La casuística provoca que tantes persones perdin la vida sense haver rebut mai l’ajuda o sense que el tràmit s’hagi resolt. Amb tot, l’Instituto de Mayores y Servicios Sociales (Imserso) recorda que «el 83,13% de les persones amb dret a prestació que han estat baixa enguany ja estaven rebent la seva corresponent prestació».

    El temps mitjà de tramitació del cas a l’Estat és de 426 dies i a Catalunya de 576

    José Manuel Ramírez, president de l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales, felicita el govern espanyol per un projecte de llei de pressupostos «on es reverteixen les retallades del sistema». Amb tot, considera que «és necessari insistir que urgeix assolir els acords necessaris al Consell Territorial per a implementar de manera immediata el repartiment del nivell acordat”.

    Ramírez recorda que «cada nou minuts mor a Espanya una persona atrapada al laberint burocràtic de la llei de dependència» i considera que, «donat el dramatisme de les dades, seria imperdonable que els electoralismes a curt termini i els tacticismes s’imposin a la solució d’una autèntica emergència humanitària que viuen les persones independents».

    Catalunya, la comunitat més afectada

    Pel que fa a la distribució per comunitats autònomes, la regió de l’Estat on més persones han mort sense haver rebut la prestació de dependència a què tenien dret o sense saber si els hi corresponia és Catalunya, amb 13.134 decessos fins al mes de novembre. Al segon lloc hi ha Andalusia amb 10.994 persones mortes a l’espera de rebre la prestació i la tercera plaça és per a la Comunitat de Madrid, amb 5.049 persones.

    El podi de les morts en el “laberint de la burocràcia” concorda amb les dades de població, ja que són les tres més habitades de l’Estat. Amb tot, Catalunya és la segona comunitat en població per darrere d’Andalusia, mentre que en termes de persones mortes esperant l’ajuda de la dependència s’altera l’ordre.

    No en va, la catalana és la comunitat de l’Estat amb més expedients per resoldre en nombre total i en proporció en el nombre de persones beneficiàries. En concret, hi ha un 31,6% de persones pendents de rebre la prestació a Catalunya, mentre que la mitjana de l’Estat és del 17,2% i a algunes comunitats ni tan sols supera el 10%, com és el cas de Castella i Lleó (0,4%), Ceuta (2,7%), Navarra (4,6%), Castella-la Manxa (7,5%) i Galícia (7,8%).

    En el cas de les persones que tenen el grau III i II de dependència existeix un desequilibri de fins a 20 punts percentuals entre les comunitats amb menys casos per resoldre -Castella i Lleó (0,12%) i Ceuta (2%)- i les que en tenen més -Canàries (20%) i Catalunya (19,5%).

    Amb tot, la bretxa és molt més àmplia en els casos de menys dependència. D’entre els demandants de dependència de grau I, la diferència entre les comunitats de l’Estat va del 47,5% de Catalunya o el 45,6% de La Rioja al gairebé inexistent 0,83% de Castella i Lleó. En aquest cas, la mitjana de l’Estat és del 29,1% d’expedients pendents de concessió de prestació.

    Catorze anys de llei, més d’un milió de beneficiaris

    El 30 de novembre va fer catorze anys del dia en què el Congrés espanyol, amb una àmplia majoria, va aprovar la llei «de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència», molt més coneguda com la «llei de dependència». Amb només quinze vots en contra de CiU, PNB, Eusko Alkartasuna i Nafarroa Bai que la consideraven una invasió de competències autonòmiques, la norma es va validar.

    Des que va entrar en vigor el 2008, gairebé tots els anys hi ha hagut més persones que se n’han beneficiat, en comparació amb l’anterior. Si en el seu primer any només va arribar a 228.613, al tancament de novembre eren 1.119.209 les persones beneficiàries amb prestació. La quantitat rebuda depèn del grau de dependència de la persona que la demana, des del primer en què la necessitat d’ajuda externa és moderada fins al tercer, on es qualifica el beneficiari de persona amb «gran dependència».

    El 2020 el creixement ha estat només de 4.000 beneficiaris

    La subvenció ha anat sempre lligada a una molt lenta gestió dels expedients que, de la mà de l’avançada edat dels que la demanen, produeix la trista realitat de decessos sense tenir la dependència reconeguda o no haver cobrat mai l’ajut.

    Segons denunciava l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales a inicis d’any, el temps mitjà de tramitació del cas a l’Estat és de 426 dies. A Catalunya el temps es dilata encara més i arriba a 576 dies de mitjana, és a dir, més d’un any i mig.

    Aquests terminis infringeixen la llei, que a la disposició final primera recull que el període màxim «entre la data d’entrada de la sol·licitud i la de resolució de reconeixement de la prestació de dependència serà de sis mesos [180 dies]».

    La petjada de la Covid-19

    L’impacte de la pandèmia per Covid-19, que és especialment letal entre les persones d’edat avançada o que tenen altres patologies prèvies, ha impactat amb força entre el col·lectiu que percep l’ajuda a la dependència. Fins al mes de novembre, el 2020 han mort 31.980 més beneficiaris dels que havien mort el 2019. La diferència va ser especialment destacada el mes de maig, al primer pic de la pandèmia a l’Estat, amb un creixement del 116% dels decessos en comparació a l’any anterior.

    «La llista d’espera s’ha reduït per les morts de persones, no perquè hagin estat ateses», apunta en aquest sentit José Manuel Ramírez, president de l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales.

    El creixement abrupte de decessos també ha modificat una tendència clara en el nombre de persones beneficiàries. Des del 2015, cada any augmentava en unes 50.000 persones, però aquest 2020 el creixement ha estat només de 4.000 beneficiaris. A nou de les comunitats ha augmentat el nombre de beneficiaris, mentre que a la resta ha baixat. Especialment a La Rioja (-7,2%), a la Comunitat de Madrid (-7%) i a Catalunya (-4,6%), algunes de les comunitats més afectades per la Covid-19.

    L’Imserso alerta que a causa de la condició de pandèmia i a les «especials circumstàncies» derivades «és molt probable que es produeixin regularitzacions de les dades que seran informades».

  • Sensellarisme en temps de pandèmia: més invisibles i desprotegits que mai

    Les botigues llueixen ja les decoracions típiques de l’època nadalenca i, tot i que ja fa una hora i mitja que ha sonat el toc de queda, els aparadors brillen amb força. Som a la vigília del Black Friday, la festa consumista per excel·lència prèvia a Nadal, i totes les botigues ens inciten a comprar. En contrast amb aquests excessos, en Mickey es prepara un refugi de capses de cartró per a protegir-se del fred a les portes d’una botiga de roba. Les mateixes caixes que es van fer servir ahir per a transportar la roba i les sabates de la botiga serviran de llit a aquest home francès que fa 8 anys que dorm als carrers de Barcelona.

    Va venir com a turista des de París dècades enllà i va decidir quedar-se a la ciutat. Va arribar a habitar un pis al carrer de la Boqueria, però “la mala sort” el va acabar duent a una vida de sensellarisme. Ens convida a seure amb ell a un banc de la Diagonal, on ha deixat, ordenades, totes les seves pertinences, guardades en bosses i a un carret de la compra, mentre es prepara el seu refugi de cartró. “Sóc aquí des de les cinc de la tarda, perquè si vens més tard és impossible dormir-hi”, explica. És un bon lloc, diu: els aparadors de les botigues i les àmplies entrades als portals resguarden del vent i la pluja.

    En Mickey és una de les 4.200 persones sense llar de la ciutat de Barcelona i una de les que ha vist empitjorar significativament la seva situació arran de la pandèmia. Més enllà de la saturació als albergs, serveis socials o menjadors, el que destaca aquest home francès és la dificultat per trobar espais per dormir. “Abans em deixaven quedar darrere les reixes d’un dels restaurants d’aquí la vora: venia quan tancaven i sortia quan obrien. Així estava protegit i tenia un lloc segur, però des que van tancar els bars al març que he anat deambulant”, es lamenta.

    I és que amb la pandèmia ha augmentat el sensellarisme a la ciutat: segons dades de la Fundació Arrels, 1.240 persones dormien al carrer en el marc del primer estat d’alarma. Aquestes xifres són lleugerament superiors a les 1.195 que es van comptabilitzar el maig de 2019, però “tenint en compte que han augmentat de places a albergs i els llits d’emplaçaments temporals com La Fira de Barcelona, la xifra és molt preocupant”, assegura la Fundació. I és que, a més, hi ha moltes persones que no poden accedir a aquests equipaments, ja sigui perquè pateixen addiccions o perquè no volen separar-se dels seus animals de companyia, que en aquests espais no estan permesos.

    Un altre dels problemes que s’han trobat persones com en Mickey durant els mesos de pandèmia ha estat la pressió rebuda per part de la policia. “Un dia van venir a veure’m i em van dir que tenia una hora per marxar”, recorda. Moltes persones sense llar han estat multades o “violentades” pels agents de policia. “S’han posat moltes sancions per dormir al carrer durant el confinament o el toc de queda”, explica Leila González, voluntària d’Arrels, qui afegeix que la Fundació ha repartit certificats de persona de carrer per a evitar les multes. I, tot i això, les que arriben, són gestionades pel seu equip jurídic.

    Invisibles

    En Mickey és una de les 350 persones sense llar que el dijous passat van ser enquestades per la Fundació Arrels, que cada any realitza una campanya de recompte i sensibilització de la mà de voluntaris que pentinen els carrers de Barcelona, cercant persones en situació de sensellarisme a les quals es pregunten qüestions diverses com el seu estat de salut, la seva història o la facilitat d’accés a equipaments municipals. L’enquesta es realitza un cop l’any, però amb motiu de la pandèmia, s’ha decidit fer un segon recompte el 2020 per a analitzar els efectes del confinament, el tancament de serveis i la saturació de la sanitat.

    “Són invisibles”, sentencia la Leila González. Si ja ho eren abans de la pandèmia, durant el confinament i el toc de queda, amb els carrers buits, encara s’ha fet més gran la solitud. “Es passen el dia, la vida, al carrer sense que gairebé ningú els dirigeixi la paraula”. És per això que la gran majoria de persones a les quals es proposa respondre a l’enquesta d’Arrels, accedeixen. “És una oportunitat d’explicar la seva història a algú que els vol escoltar”, diu. González, fins i tot narra que moltes de les persones amb les quals treballa als albergs i equipaments recorden i esperen la data quan centenars de voluntaris sortiran al carrer a fer les enquestes.

    Enguany han estat 750 les persones que ho han fet. La Nara Buchaca i la Núria Valls en són dues. Aquestes amigues, de 22 i 23 anys, es van apuntar com a voluntàries sense saber gaire res del sensellarisme a la ciutat, més enllà del fet que és un fenomen “criminalitzat”, diuen. “Coneixem el sensellarisme per les notícies, però hi ha molta desinformació”, apunta la Núria, qui reconeixia que quan trobessin la primera persona a enquestar “no sabré com actuar”. A la Nara li preocupa el “paternalisme” amb el qual se sol tractar les persones en situació de carrer: “tendim a pensar que tenen problemes amb les drogues o que poden ser violents… Ens hem de treballar aquests prejudicis”, alerta.

    Fotogaleria: La Fundació Arrels, cada any realitza una campanya de recompte i sensibilització de la mà de voluntaris que pentinen els carrers de Barcelona | Pol Rius

    350 persones enquestades

    És per això que faran el recompte, per a conèixer la situació de primera mà. Durant tres hores van pentinar la zona del barri de Gràcia que va des de Travessera a la Diagonal i fins la Via Augusta, on van trobar sis persones dormint al carrer. Una d’elles era en Hacine, un home marroquí de 62 anys. El trobem en un tram de la Via Augusta que, gairebé, sembla un complex: diverses illes de caixes de cartró es reparteixen per la vorera, resguardades sota uns pòrtics que els donen certa intimitat i protecció a les inclemències del clima.

    L’emplaçament és estratègicament a prop d’una botiga d’electrònica, que té a l’exterior de les seves portes un parell d’endolls on algunes persones hi tenen connectats els seus telèfons mòbils. Un dels veïns de l’Hacine aprofita per mirar un vídeo a Youtube, rodejat de les seves poques pertinences i arrepenjat a l’aparador de la botiga, on ha aprofitat per enganxar-hi una fotografia. Ell no vol respondre l’enquesta; només veure que se li acosten les voluntàries s’aixeca i marxa, fent que no amb el cap. Qui sí accedeix és l’Hacine, que ens atén darrere el seu mur de caixes.

    Va vestit amb màniga curta i mentre parla lluita contra el nus especialment tens de la bossa on ha desat la manta que el protegirà durant la nit. La Leila i ell es coneixen dels albergs on ella va a fer el voluntariat. “No sabia que dormís al carrer”, diu, contrariada. La situació de les persones sense llar és molt inestable i difícil de seguir pels voluntaris d’Arrels. També hi contribueix el fet que cap de les persones amb les quals la Nara i la Núria van parlar aquella nit tingués un tècnic de Serveis Socials assignat. Tot i això “se sobreviu”, diu l’Hacine, qui explica que li és relativament fàcil aconseguir menjar i dutxar-se. “El que costa més és poder anar al lavabo des que els bars estan tancats”, reconeix.

    Nòmades en un desert de ciment

    L’Hacine fa 25 anys que viu a Barcelona; té NIE i permís de treball, que de tant en tant fa servir per fer feines a Alemanya o França. Però la seva vida és a la capital catalana. Preguntat sobre si ha tingut mai problemes amb la policia, sembla sorprès. “Per què?”, pregunta. “La policia és racista, sí, però saben que no tenen motius per multar-me. El problema és que no són els únics racistes: fa molt de temps que estic aquí i veig passar cada dia les mateixes persones entrant i sortint de la feina. Mai ningú no m’ha preguntat com estic ni si em cal res. Si els molesta que estigui aquí, que m’aconsegueixin una habitació”, etziba.

    Així com l’Hacine i el Mickey tenen una zona predilecta per passar les nits, en Marian es va movent. “No en tinc més remei”, diu aquest romanès de 50 anys, a qui diuen Chivo. Avui dorm a un sortint d’una oficina del BBVA al carrer Neptú, però fa una setmana estava al centre i fa dues a prop del mar. “Els llocs bons volen”, explica. En Chivo va arribar fa 15 anys a Barcelona, on va decidir migrar després que la seva dona morís, però només en fa dos que viu al carrer. “Vaig estar vivint en alguns apartaments i albergs, però de cop i volta, res…i aquí estic”, explica, sense donar gaires més detalls, però sense deixar de parlar sobre la seva vida i la seva història prèvia als carrers.

    Per això fa una forta rialla quan la Núria i la Nara li pregunten si, durant la pandèmia, va poder allotjar-se en alguns dels espais facilitats pel consistori per passar el confinament. “Els de l’Ajuntament?”, pregunta, abans de tornar a esclafir a riure. En Chivo, com tants d’altres, ha passat tota la pandèmia sense un sostre, desemparat davant dels riscos de dormir al carrer als quals, avui, s’hi suma contraure el virus. Ell no va haver de fer servir la seva targeta sanitària, que mostra amb el mateix orgull amb el qual ens ensenya el seu document d’immigració, on consta que està empadronat a Valladolid, o la pantalla del seu telèfon mòbil, on hi figura un nom: Marta. “Ella m’ajudarà a tenir la renda bàsica garantida”, diu, esperançat. No sabem si la Marta és tècnica municipal, voluntària d’alguna entitat o simplement una veïna. En Chivo només repeteix, mentre mira fixament la pantalla del telèfon, que li il·lumina la cara, “amiga Marta”.