Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • La inserció laboral de les persones amb discapacitat segueix suspenent durant la pandèmia

    La pàgina web del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies diu: «El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat té com a objectius sensibilitzar l’opinió pública sobre els temes relacionats amb la discapacitat i promoure la presa de consciència pel que fa als beneficis que generaria la integració de les persones amb discapacitat en tots els aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural».

    Tot i les bones intencions de les institucions, diversos sindicats apunten que encara no s’ha aconseguit una integració digna a nivell laboral de les persones que tenen alguna mena de discapacitat. És per exemple el cas de CCOO que destaca que des de la publicació el 1982 de la LISMI (Ley de Integración Social de los Minusválidos), amb la seva darrera modificació el 2013, la ratificació de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat el 2007 tant a Espanya com a Catalunya «queden lluny de complir amb les recomanacions i la plena igualtat de drets i oportunitats. A nivell de l’ocupació, aquest col·lectiu no supera el 26% i la majoria treballant en sectors precaris i amb un alt nivell de temporalitat».

    Com ja sabem, la situació generada a nivell mundial per la COVID 19 ha repercutit en l’ocupació de les persones treballadores. Segons l’estudi fet el juliol de 2020 per ODISMET (Observatorio sobre discapacidad y mercado de trabajo en España) el 60% de les persones amb discapacitat que treballen en l’actualitat podrien perdre el seu treball, i al mateix temps la contractació de persones amb discapacitat ha caigut un 74%.

    També segons aquest informe, les últimes dades disponibles registren un total d’1.899.800 persones amb discapacitat entre els 16 i els 64 anys, el què representa un 6,3% de la població. Els indicadors vinculats a l’ocupació mostren notables diferències entre la població general i les persones amb discapacitat: 1.254.200 persones, el que suposa un percentatge del 62,3% del total, estan inactives laboralment sent, a més, la situació d’incapacitat permanent la principal causa.

    L’informe vol destacar que la incapacitat està vinculada a la percepció de pensions, «les quals, a l’actual i precari mercat laboral es constitueixen com un element de garantia econòmica, difícilment renunciable en un escenari d’inestabilitat contractual i baixos salaris. Respecte a les prestacions econòmiques dirigides al col·lectiu, el major volum correspon a les pensions contributives per incapacitat permanent, de les quals es beneficien 942.953 persones amb discapacitat, amb un import mitjà mensual de 946,19 euros.

    Seguint el fil de les poques contractacions, el 2018 es van realitzar 339.119 contractes a persones amb discapacitat, que representen l’1,5% del total de contractes realitzats durant aquell exercici. A més, de tots aquests, el 10,9% es van realitzar per ser contractes específics per a persones amb discapacitat (10,9%).

    Així, unit a les descoratjadores dades de contractació, hi sumem la precarietat laboral. La taxa de temporalitat és del 89,3%, l’índex de rotació creix any rere any i el salari mitjà anual brut de les persones amb discapacitat, es fixa en 19.726,2 euros, un 16,8% menys que la població general. A banda, des de 2010, aquest salari s’ha vist reduït en 827 euros; situació que no es reprodueix en la població general, on l’increment salarial és tènue però constant.

    L’informe d’ODISMET també destaca que, com a tots els àmbits, la precarietat es fa més patent en els grups més vulnerables. «Les dones amb discapacitat són objecte d’una multidiscriminació que condiciona significativament el seu accés a l’ocupació i les seves condicions laborals.

    La covid-19 suma inestabilitat a la inserció de les persones amb discapacitat

    Partint de la base que com a grup especialment vulnerable la crisi econòmica derivada de l’alarma sanitària de la covid-19 podia afectar de manera incisiva, tancant portes, incrementant la pèrdua d’ocupació i obstaculitzant la reinserció laboral.

    En el conjunt de la població amb discapacitat la taxa d’ocupació és del 26%, la mostra es posiciona en el 29%. És complex doncs l’accés al mercat de treball. Un mercat on el 53% està aturat, el 27% està treballant per compte d’altri i un 2% treballa per compte propi. A això, cal afegir que entre els que treballen, el 37% ho fa a jornada parcial. Un nou informe d’ODISMET que parla sobre l’impacte de la covid entre les persones amb discapacitat assenyala que la majoria treballen en Centres Especials d’Ocupació i tenen dificultats per accedir al mercat laboral ordinari. Així, la majoria també són treballadors no qualificats. Treballadors que acostumen a ser els més afectats per acomiadaments o retallades.

    Davant la difícil situació econòmica, les empreses en què treballen les persones amb discapacitat enquestades han aplicat un ERTO en un 42% dels casos. En un 17% s’ha optat pel teletreball i un 12% han inclòs reducció de jornada. Tan sols un 2% ha considerat l’acomiadament de treballadors. Tot i que moltes empreses han emprès accions a conseqüència de la pandèmia, la veritat és que fins a un 28% de les persones consultades afirmen que cap d’aquestes mesures els ha afectat directament a ells. Ara bé, de manera personal i específica, fins a un 37% s’han vist afectats per un ERTO i un 14% han passat a la modalitat de teletreball.

    «La pregunta òbvia a la vista d’aquestes dades seria reflexionar si les mesures adoptades per les empreses estan afectant en major o menor mesura a les persones amb discapacitat, especialment els ERTO», qüestiona l’estudi. I respon que en aquest sentit i amb les dades disponibles sembla factible afirmar que efectivament les persones amb discapacitat s’estan veient afectades en major mesura per aquestes fórmules excepcionals.

    Tot i existir controvèrsia sobre el nombre d’ERTO realitzats, les dades del Ministeri de Treball i Economia Social apunten 620.000 persones afectades per aquests. Si es donen per bones les xifres sobre els més de 19,7 milions d’ocupats, estaríem parlant d’una taxa d’impacte del 3%. Per tant, l’estudi, assumint els marges d’error d’aquesta enquesta, assumeix que aquest 37% de persones amb discapacitat afectades per un ERTO evidencien que l’efecte entre el col·lectiu és notablement superior.

    Davant d’això, sindicats com CCOO de Catalunya demanen mesures de seguretat i protecció davant la Covid 19 per a les persones amb discapacitat i defensa de la seva inserció laboral. Ho fan, segons diuen, «després de constatar l’efecte de la pandèmia sobre les persones amb discapacitat i les seves famílies, la indefensió econòmica i laboral, la inestabilitat de centres especials d’ocupació i el bloqueig de la inclusió en l’empresa ordinària». També en observar la manca d’informació sobre com la Covid-19 està afectant i condicionant a les persones amb discapacitat en les seves esferes vitals com també la manca de mesures de protecció social dirigida a aquests col·lectius.

    Algunes de les demandes en aquesta línia són dotar de feines estables, equips de protecció i fer test ràpids a aquestes persones per donar seguretat i protecció. Però també, per exemple, actuar sobre la bretxa digital entre les persones amb diversitat funcional, persones que no tenen ni competències, ni recursos per a l’ús de les vies telemàtiques.

    Què es reclama el 3 de desembre?

    El 3 de desembre de 1992 va ser declarat com el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Aquesta declaració va anar acompanyada d’una llarga llista de recomanacions i drets per la seva ratificació i aplicació per part dels estats. L’objectiu: avançar en la igualtat de drets i oportunitats, dignitat, inserció laboral i l’autonomia personal.

    La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat firmat al desembre 2006, dona un marc protector i garantista, inèdit en el sistema de l’ONU i en el dret internacional, per a les persones amb discapacitat. Entre altres elements contempla la no discriminació, la participació e inclusió plena i efectiva, el respecte i el reconeixement de la discapacitat com una forma de diversitat, la igualtat d’oportunitats, l’accessibilitat, la igualtat entre homes i dones.

    A nivell laboral, el reconeixement del dret de les persones amb discapacitat a treballar en igualtat de condicions com els altres, això incloent el dret a tenir l’oportunitat de guanyar-se la vida mitjançant un treball lliurament escollit i acceptat en un mercat i un entorn laborals que siguin oberts, inclusius i accessibles per a les persones amb discapacitat.

  • La meitat de les persones sense llar pateixen incidents o delictes d’odi

    Gairebé una de cada dues persones que viuen als carrers de l’Estat espanyol ha patit, com a mínim, un incident o ha estat objecte d’un delicte d’odi. Les dades són d’HATEnto, l’Observatorio de Delitos de Odio contra Personas Sin Hogar i són fruit d’una investigació elaborada el 2015 a les principals ciutats de l’estat.

    Un 47,1% dels enquestats declara haver patit algun dels atacs mencionats. D’entre aquests, el 81,3% els ha patit en més d’una ocasió. La proporció dels qui es veuen amb ànims de presentar una denúncia és molt més baixa: són només el 13,1% dels qui participen en l’enquesta. En el cas d’agressions físiques el percentatge és lleugerament més alt, del 17%.

    El 42,9% de les agressions reportades consisteixen en insults o tracte vexatori, mentre que en un 40,8% són de caràcter físic. En un nombre inferior també es registren robatoris de les pertinences (10,5%) o danys sobre aquestes (7%). Un 3,50% dels enquestats ha patit una agressió sexual.

    Dos dies abans del Dia Europeu dels sensesostre, un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona va abatre amb un tret de pistola una persona sense llar

    Pel que fa als agressors, les persones sense llar expliquen que en un 40,7% dels casos les persones que els han amenaçat o agredit duien algun element intimidatori, com ara pals, pedres o ampolles. L’estudi d’HATEnto també revela que la majoria de les agressions es cometen de nit i matinada (60%) al lloc on dorm la persona sense llar.

    L’enquesta també dibuixa un perfil clar d’agressor: home (87%) i jove d’entre 18 i 35 anys (57%). Aprofundint més en les característiques de qui ataca els sensellar, un 28,4% són nois joves que anaven de festa, el 10,1% són agressions dels cossos de seguretat i policies i un 7,3% són per part de persones d’ideologia nazi.

    Tot i que la majoria d’atacs es donen a la nit, l’enquesta assegura que «dues de cada tres experiències van ser presenciades per altres persones». En aquests casos, «el 68,4% dels testimonis no van fer res». Segons l’observatori HATEnto, la dada reflecteix «la indiferència amb què la societat s’enfronta a la vulneració dels drets de les persones sense llar».

    «Dormir i viure al carrer té un component de violència estructural, que es veu agreujat per la violència directa de què són objecte. Una societat democràtica no pot permetre’s abandonar més enllà dels marges una part de la seva ciutadania», critica HATEnto.

    Per tot plegat, l’observatori exigeix una reforma del Codi Penal per tal que entre els delictes d’odi, d’agressions o assassinat s’inclogui l’aporofòbia, la fòbia a les persones pobres, com una «circumstància agreujant de la responsabilitat». «Els delictes motivats per l’aporofòbia han de ser considerats amb la gravetat que mereixen”, afegeix HATEnto.

    Elles, més vulnerables al carrer i més afectades per la Covid

    La mostra de l’enquesta d’HATEnto és molt reduïda en dones, ja que només representen el 18,4% d’aquesta. Amb tot, les enquestades han estat més maltractades que els homes pel fet de no tenir llar. El 60,4% de les dones enquestades reporten, com a mínim, un delicte d’odi o incident similar, mentre que el percentatge disminueix al 44,1% si la mostra se circumscriu només als homes.

    L’ASSÍS Centre d’Acollida, entitat que treballa per millorar el benestar i la qualitat de la vida de les persones que no tenen llar, ha reportat un increment del 77% en el nombre de dones ateses en comparació amb l’any anterior. «Des de l’inici de la pandèmia, s’ha disparat el nombre de dones ateses», en una situació que ASSÍS titlla d’»esfereïdora». Si bé la “crisi sanitària i econòmica de la Covid-19 ha accelerat els processos d’exclusió”, la situació de les dones que no tenen una llar, «ja era de vulnerabilitat abans, tot i que la seva situació no era tan evident», expliquen fonts d’ASSÍS.

    El centre d’acollida ha centrat els seus esforços a acollir dones en situació de sensellarisme amb el programa Dones amb Llar. Elena Sala, la seva responsable, valora amb preocupació l’augment de casos que atenen: «El degoteig de trucades de persones anònimes, professionals i veïnat que busca assessorament per a dones, moltes d’elles amb infants a càrrec, que s’han quedat al carrer o que estan a punt de fer-ho és realment alarmant”.

    Aprofitant el marc de les celebracions del Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, ASSÍS aprofita la publicació de les preocupants dades d’augment de consultes i atencions per visibilitzar «els diferents tipus de violència que pateixen» les dones sense llar. «Hi ha molta violència amagada», explica Sala, qui argumenta que «al carrer estan més exposades a patir situacions violentes«.

    El nombre de dones sense llar que ha demanat atenció ha incrementat en un 77% a causa de la pandèmia

    «Viuen en un estat permanent de por i inseguretat, generalment els acompanyen sentiments de vergonya, culpa i desconfiança que fan que no només estiguin invisibilitzades, sinó que moltes vegades elles mateixes vulguin ser invisibles», expliquen fonts de l’entitat.

    Una persona sensellar, ferida per la Guàrdia Urbana de Barcelona

    Dissabte, dos dies abans del Dia Europeu dels sensesostre i una setmana abans del seu dia internacional, un agent de la policia local barcelonina va abatre amb un tret de pistola una persona sense llar al passeig de Sant Joan. Segons la versió policial, «la persona mostrava una actitud molt agressiva i amenaçava els agents amb una navalla de grans dimensions», raó per la qual «un dels agents ha hagut de fer ús de l’arma de foc».

    El succés, però, ha indignat una part de la població que veu de forma ben diferent els fets. Gràcies a alguns vianants que van gravar l’acció, s’han escampat vídeos per les xarxes socials que demostren que la voluntat violenta de la persona sense llar no era tal, com a mínim en el moment en què rep el tret. De fet, una anàlisi de la Directa demostra que l’home sense llar duia braç immobilitzat per un cabestrell i a l’altre duia una bossa de plàstic. A més, la mida del ganivet que portava l’home sense llar era de mida similar als d’ús comú a les cuines.

    L’IRIDIA Centre per a la Defensa dels Drets Humans titlla l’actuació de l’agent policial com a «molt preocupant» perquè recorden que l’ús d’armes de foc «sempre ha de ser l’últim recurs i hi ha indicis de desproporcionalitat». L’Observatorio HATEnto, per la seva part, recorda que les persones en situació de sensellarisme «no només veuen vulnerat el seu dret a l’habitatge, sinó també d’altres com el de la mateixa seguretat, la integritat física i moral» i insta a reflexionar «si la percepció de perill per part dels agents hauria estat similar» si la situació no s’hagués donat amb una persona que viu a la via pública.

    Arrels Fundació, entitat que acompanya i orienta les persones sense llar que viuen a Barcelona, coneixia l’home ferit i es troba «consternada» pel cas. Recorda que la violència física i verbal contra les persones sense llar a Barcelona «ha augmentat» i alerten que «són situacions que afecten la salut física i emocional» d’aquestes dones i homes. «Tres persones van ser assassinades durant el confinament», recorda Arrels Fundació.

    Ferran Busquets, director de l’organització, va assegurar dijous que en Marjan, el nom de l’home sense sostre abatut per la Guàrdia Urbana de Barcelona, es troba «estable i amb bona evolució». Amb tot, l’última informació facilitada per la Conselleria d’Interior és que es troba a l’UCI per una ferida a l’abdomen originada pel tret de pistola. El Síndic de Greuges ha obert una investigació, així com els Mossos d’Esquadra, que han recollit proves i informació per tal de facilitar-la als poders judicials.

  • El confinament endureix les violències envers les dones

    El 25 de novembre del 1960 les germanes Patria, Minerva i María Teresa Mirabal van ser assassinades per ordre del dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo. El 1981, al primer dels Encuentros Feministas de América Latina y el Caribe (EFLAC), es va escollir el dia com a data assenyalada per a commemorar les violències a què estan subjectes les dones per qüestió de gènere.

    El 1999 l’assemblea general de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) també va adoptar l’aniversari de l’assassinat de les Mirabal com al Dia Internacional per a l’Eliminació de Violència contra la Dona. A la resolució la definia com «tot acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tingui o pugui tenir com a resultat un mal o patiment físic, sexual o psicològic, així com les amenaces d’aquests actes».

    Les peticions d’ajuda als serveis d’assistència a víctimes ha estat un 57,9% superior a causa del confinament domiciliari

    Aquest any es compleixen seixanta anys de la mort de les germanes opositores al règim dictatorial de Trujillo i així ho recorda Carla Vall, advocada penalista, criminòloga i formadora que s’ha encarregat del manifest unitari per al 25N a Catalunya. «Des de llavors, no han cessat els esforços de moviments socials, feministes i de tots els àmbits per a erradicar les violències masclistes«, defensa Vall en un escrit al qual s’hi han adherit la Generalitat, la Delegació del Govern espanyol a Catalunya, les quatre diputacions catalanes, l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya.

    «Els temps segueixen canviant i el rebuig social contra les violències masclistes és cada cop més fort. Ens cal no perdre l’horitzó que encara està per arribar mentre tenim en compte el camí que ja hem caminat», continua el manifest. El text avisa de noves formes de violència, com ara les que es donen en línia: «Està afectant moltes dones i nenes fins al punt de posar en risc la seva pròpia vida. Les ciberviolències, com ara el control o l’assetjament a través d’aplicacions i xarxes socials o el sexpreading [difusió de fotos de contingut sexual sense permís]».

    El manifest unitari català envia un record a totes les dones «que han resistit a la violència i han buscat el moment idoni per a explicar-ho a terceres persones; també a les que no podien i el seu veïnat ha alertat sobre la situació, a les que han pogut escapar«. Però també, i sobretot, «a les que, en una època tan incerta com la present, encara romanen a les cases on hi ha el seu victimari». El text també interpel·la als homes que hi estan en contra i en coneixen d’altres que l’exerceixen: «És hora que us en feu responsables i intervingueu». Als agressors, el comunicat encarregat a Carla Vall els recorda que «no hi haurà espai per a la impunitat».

    Confinament i violències les 24 hores

    El 25 de novembre del 2020 no només és una data especialment destacada pel 60è aniversari de l’assassinat de les germanes Mirabal. Ho és també perquè la diada coincideix amb la segona onada de la pandèmia mundial per la Covid-19, una malaltia que ha tingut un efecte directe en la realitat de les violències masclistes. «Els darrers mesos han estat absolutament durs per a les dones i criatures que viuen en situacions de violència com ho seran els que vindran mentre duri la pandèmia», apunta el manifest unitari català.

    El text reflexiona sobre la paradoxa en què les llars, suposat espai segur per a les persones, no ho han estat per a les dones que pateixen violències masclistes: «Per a moltes, ser a casa no és sinònim de pau sinó de por i violència». Contràriament a la creença comuna, «el lloc més segur per a les dones i les nenes pot ser el carrer, les places, els llocs on fem vida, mentre que allò que ens havien ensenyat com a refugi pot ser l’espai més perillós per a nosaltres», reflexiona.

    Fins al 25N, vuit dones han estat assassinades a Catalunya a conseqüència de la violència masclista

    El text encarregat a Carla Vall assegura que durant els mesos de confinament domiciliari «qui volia exercir control sobre dones i nenes ho ha tingut més fàcil» perquè «als agressors els ha calgut emprar molta menys força que l’habitual per a continuar mantenint els seus desitjos i privilegis». La reducció de la xarxa social i de l’activitat habitual de les dones a causa de les restriccions de moviments són alguns dels motius que han dificultat el suport a les víctimes de violències masclistes.

    Un 60% més de trucades al 061

    La situació expressada al manifest unitari es confirma amb les dades que, des de fa uns anys, registren els feminicidis i les altres violències vers les dones. El servei telefònic que atén les dones que són víctima de violència masclista, el 061, va rebre el mes d’abril un 61% més de trucades aquest any respecte de l’anterior. El mes de maig l’increment va ser del 41% i el juny del 39%. Des de llavors i fins a l’octubre ha registrat més trucades que l’any anterior, però amb un creixement no tan destacat, fruit de la parcial tornada a la normalitat social.

    Amb tot, el telèfon no era útil per a moltes dones que pateixen violències a casa, ja que durant el confinament estricte era molt difícil aconseguir un moment d’intimitat per a poder trucar sense que l’agressor se n’adonés. Per això l’increment de les consultes en línia va arribar a créixer un 457%, segons reportava el govern espanyol a meitat del mes de juny.

    El servei d’atenció emocional i psicològica via Whatsapp, que va entrar en funcionament el 21 de març, va rebre en un el primer trimestre de pandèmia un total de 2.580 consultes. En global, el nombre de peticions d’ajuda als diferents serveis d’assistència a víctimes de violència de gènere va ser un 57,9% en comparació amb els mateixos dies de l’any 2019.

    Amb tot, les consultes i demandes d’ajuda no sempre s’han traduït en denúncies a les dependències policials. Les dades de l’Observatori de la Igualtat de Gènere de l’Institut Català de les Dones reporten 9.621 denúncies fins al tercer trimestre del 2020, el que representa un augment de l’1,43% respecte de l’any anterior.

    Quant a l’última de les violències masclistes, els feminicidis, les dades a Catalunya mostren una tendència estable. Fins al 25N, vuit dones han estat assassinades a Catalunya a conseqüència de la violència masclista. D’elles, només una havia registrat una denúncia prèvia contra l’agressor. La dada de decessos és la mateixa que la del 2019, 2017 i 2016 i inferior a la del 2017, quan van ser set les dones mortes per violència de gènere. Al global de l’Estat són 41 les dones assinades per un crim masclista aquest any, que s’uneixen a la llista de 1.074 vides perdudes des que el 2003 es van començar a comptabilitzar de forma específica.

    L’Institut Català de les Dones reporta un aspecte positiu en els registres de delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual, que han patit «una disminució important en la tendència respecte de l’any anterior». Fins al tercer trimestre del 2020 s’havien registrat 1.170 tipus penals com agressions, abusos o assetjaments sexuals. L’Institut avisa, però, que la disminució és «possiblement derivada de la situació de confinament obligat».

  • Dos llibres per arribar a les arrels de les violències masclistes

    Un relat vital des de l’òptica de les ulleres liles és la darrera obra de Gemma Lienas. La filòsofa i escriptora barcelonina publica, pels volts del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Masclista, ‘Derechos frágiles. Autobiografía de una generación de mujeres‘ (Editorial Octaedro, 2020). L’obra analitza, des de l’òptica personal de l’activista feminista, els diferents esdeveniments de la lluita d’alliberament de les dones en el context polític i social de l’estat espanyol.

    «Des de la mirada d’una nena que va néixer a principis dels cinquanta del segle XX, que va ser dona jove a la Transició i primers anys de la democràcia i gran en l’època dels atacs organitzats contra el feminisme», Lienas també fa un viatge retrospectiu per situar el moviment feminista espanyol en el seu primer moment d’eclosió, fa gairebé un segle i abans que el Franquisme eliminés drets reconeguts durant la II República com el divorci o la declaració d’igualtat davant la llei dels dos gèneres.

    ‘Derechos frágiles. Autobiografía de una generación de mujeres‘ s’afegeix a l’extensa obra de temàtica feminista que ha desenvolupat Lienas en la seva carrera artística. La barcelonina explicava, en una entrevista al CatalunyaPlural durant el confinament, que escriu perquè és una forma més de fer política: «Transmet idees, i potser així arribo a molta més gent que de l’altra manera», deia en comparació amb el seu breu pas per la política institucional com a diputada al Parlament.

    Anàlisi a fons de la realitat de les violències masclistes

    Un altre llibre per commemorar el 25 de novembre és ‘Sexisme: la violència de les mil cares’, escrit per Julia Sousa Poza i publicat per l’Editorial Octaedro i la Fundació Periodisme Plural el 2019.

    «L’autora resumeix de forma molt entenedora un seguit d’aspectes bàsics de la qüestió: què és la violència de gènere, per què persisteix el sexisme en la societat, el perfil de la dona maltractada i les conseqüències del maltractament en la seva vida o les característiques del maltractador», avança al pròleg la sociòloga, filòsofa i exdirectora de l’Institut de la Dona, Marina Subirats.

    L’especialista continua: «No n’hi ha prou que el llegeixin les dones: també, i potser fins i tot de forma més necessària, ho haurien de fer els homes». No en va, l’autora de l’obra reflexionava en una entrevista al CatalunyaPlural: «Qualsevol home ‘progre’ dirà que no és masclista, però, i si rasquéssim una mica?».

    ‘Sexisme: la violència de les mil cares’ és una anàlisi detallada dels motius i la realitat de les violències contra les dones. La periodista Sousa Poza dissemina problemàtiques com ara l’esquema del patriarcat i la masculinitat sobre el qual es construeix la societat, els mites al voltant de la violència de gènere, les eines d’ajuda i protecció a les víctimes del maltractament o la situació dels infants que queden orfes fruit dels feminicidis.

  • Els infants més pobres tenen una pitjor condició sanitària

    Com menys recursos econòmics tingui una família, pitjor és la salut de l’infant que hi viu. És el patró que es repeteix al llarg de les estadístiques que recull l’informe ‘Infància i salut a Catalunya i Espanya’ publicat per la Fundació Pere Tarrés (FPT) en el marc dels actes pel Dia Internacional de la Infància, que es commemora el 20 de novembre.

    Les diferents preguntes i estadístiques, que relacionen infantesa amb patrons d’alimentació, activitat física o higiene, demostren una certa variabilitat quant a gènere de l’infant. Però sobretot, revelen un gran impacte de la classe social de la família sobre els determinants sanitaris de l’infant.

    Una percepció ben encertada

    Els infants de famílies pobres tenen una pitjor salut i en són conscients. «El 10,5% dels infants de la classe més empobrida valoren negativament el seu estat de salut enfront un 3,9% dels infants de la classe benestant», resumeixen els autors de l’informe. Amb tot, la percepció general de la salut per part dels nens i nenes és positiva -vora el 97% creu que és positiu- i mostra una tendència creixent en l’àmbit estatal des del 2006.

    A escala catalana la tendència és la mateixa: el 96,6% de la població de fins a catorze anys considera que té una salut bona. Amb tot, hi ha un petit gradient en funció de la classe social. Entre els nens de famílies més benestants ho creu el 97,8% enfront del 96% dels nens de classe més pobra.

    El 19,1% dels xiquets de la classe més baixa pateix obesitat, mentre que la dada és del 6,7% entre els de la més rica

    La percepció dels infants és totalment certa. A mesura que cau la classe social, creix el percentatge de població infantil que pateix una malaltia crònica. “La percepció diferencial té una base objectiva que s’evidencia en els indicadors de salut”, resumeix la Fundació Pere Tarrés. L’exemple més clar són els trastorns mentals, patits per un 0,25 de la classe social dos -la segona més rica- i per un 1,28% de la classe cinc -la segona més baixa-. Si bé en tots dos casos els diagnòstics afecten una part molt minsa de la població, la diferència és cinc vegades superior.

    El patró es repeteix en les altres tres malalties que analitza l’enquesta, que són alhora les més patides pels infants de l’estat. Tant en l’al·lèrgia crònica, com en l’asma i en els trastorns de la conducta, on hi ha inclosa la hiperactivitat, la mitjana estatal se supera sempre entre les dues classes més baixes. Contràriament, les dues classes més riques de la societat espanyola sempre es troben per sota de la mitjana.

    Quant al gènere no hi ha grans diferències, excepte en el cas dels trastorns de la conducta, diagnosticats al 2,95% dels nens enfront del 0,90% de les nenes. Segons les dades referents a Catalunya el 15,2% dels xiquets pateix un problema de salut crònic o de llarga durada en comparació a un inferior 9,9% de les xiquetes. Els més comuns a escala catalana són la bronquitis (11,3%), problemes crònics de pell (10,6%), otitis (8,5%) i al·lèrgies cròniques (6,6%).

    El gradient de classe també s’aprecia de forma clara en qüestió de salut dental. D’entre els infants fills de famílies més riques només un 0,65% diu que no es renta mai les dents, enfront del 41,7% que se les neteja tres cops al dia. El percentatge varia al 3,89% i el 23,5%, respectivament, en els fills de cases més pobres espanyoles.

    Hi ha un descens del 22,9% d’infants exposats al fum de tabac el 2010 a l’11,6% del 2018

    “El gran impacte que exerceix la pertinença de classe en l’estat de salut dels infants indica una alarmant insuficiència de les polítiques de benestar i de protecció a la infància tant a Espanya com a Catalunya”, critica la Fundació Pere Tarrés. Segons l’organisme, “l’afebliment creixent de la protecció social al nostre país s’evidencia en l’augment de la desigualtat de classe social entre les famílies i els infants, cosa que al seu torn afecta de forma molt preocupant al seu estat de salut”.

    Impacte de la classe en l’alimentació i l’activitat física

    «A Espanya, les xifres d’obesitat infantil són bastant elevades», considera la FPT. En creixement lleuger des del 2003, les més recents són del 10,3%. Pel que fa al sobrepès, la població espanyola d’entre dos i disset anys que en té és del 18,26%, “xifra idèntica a la del 2011”, explica. A escala catalana es reporten un 20,7% d’infants amb sobrepès i un 12,5% amb obesitat.

    La influència de la classe social impacta de forma progressiva i clara. El sobrepès i l’obesitat augmenta entre els infants més pobres, especialment en els nens i en el cas de l’obesitat. Només en tenen el 5,41% de nens de la primera classe enfront del 15,37% de la sisena i última. A Catalunya el contrast és encara més gran: el 19,1% dels xiquets de la classe més baixa pateix obesitat, mentre que la dada és del 6,7% entre els de la més rica.

    Un dels motius que provoquen la gran diferència pot ser l’accés a una alimentació equilibrada i saludable. En aquest sentit, el consum de fruita fresca és gairebé vint punts percentuals inferior per part dels nens més pobres. A més, el 3,7% dels nens de la primera classe beuen refrescos amb sucre diàriament, mentre que ho fan el 13,6% dels nens del sector més pobre de la societat. Segons les dades del ministeri, la tendència es manté també amb els adults. Com més pobra és una persona, especialment si és un home, més consum diari de refrescos ensucrats fa.

    Quant a l’activitat física i el lleure actiu, hi ha diferències notables entre l’àmbit espanyol i el català. En el primer, un de cada dos infants en practica, el que suposa un augment de 15 punts respecte a la dècada dels anys noranta. A Catalunya l’estil d’oci actiu es redueix al 35,1%. Segons les dades estatals, hi ha disset punts de diferència d’activitat entre els nens que en fan més -els més rics- i els que en fan menys -els de la classe més pobra-. A més, com més disminueixen els recursos econòmics, més gran és la bretxa de gènere. A l’estrat més pobre fan esport de forma diària el 51,8% dels xiquets enfront del 30,6% de les xiquetes.

    La cara positiva: menys fum i més llet materna

    La part més positiva que reflecteix l’informe de la Fundació Pere Tarrés és una bona tendència en dos determinants per a la salut dels més petits. Un d’ells és l’exposició al fum del tabac, que des del 2011 s’ha reduït, com a mínim, a la meitat en totes les classes socials espanyoles excepte en la més pobra, que ha passat del 14,5% al 10,2%. En efecte, el determinant econòmic tampoc desapareix ni en els aspectes més positius: hi estan exposats el 7,32 i 10,25% dels nens de les classes més pobres, en comparació al 3 i al 2,27% de les dues més riques.

    Les dades de l’àmbit català també reporten la bona tendència, amb un descens del 22,9% d’infants exposats el 2010 a l’11,6% del 2018. En una orientació similar, el nombre de dones que continua amb la lactància materna exclusiva mig any després del part era del 39% el 2017, cosa que suposa un augment molt considerable en comparació amb el 15,1% que ho feia el 1995. El creixement és en totes les freqüències -a cap de sis setmanes i als tres i sis mesos- i de forma sostinguda en els anys.

    Quant a l’alletament no es troba una relació clara entre la classe social i el format escollit -natural, mixt o artificial-. Ara bé, sí que hi ha una diferència positiva en favor de les dones més pobres pel que fa a les que escullen només la llet materna: són el 44% enfront del 36% de les dones més benestants. Ho certifiquen les dades catalanes. Les dones més pobres són les que més tard abandonen la lactància materna: un 32,4% els dóna el pit fins als dotze mesos o més, i només un 14,6% ho fa fins als sis o nou mesos.

    Incògnita de l’efecte Covid

    La Fundació Pere Tarrés ha elaborat l’informe partint de diferents enquestes de salut recents, entre les quals hi ha l’Enquesta Nacional de Salut d’Espanya (ENSE) o l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA). Quant a la classe social, s’ha determinat segons l’ocupació de la «persona de referència de l’infant», explica la FPT.

    Si bé les fonts són relativament recents, no incorporen en cap cas els efectes derivats de la pandèmia de la Covid-19, com ara l’aïllament domiciliari o la reducció d’activitats físiques. «Haurem d’esperar fins a l’any 2021 per disposar de dades oficials que recullin aquest efecte», preveu l’organisme. Amb tot, s’atreveix a fer un pronòstic de caràcter negatiu: “La Covid-19 ha generat un pervers efecte Murphy, empitjorant el que podria anar a pitjor: les desigualtats en la salut dels infants”.

    A mesura que cau la classe social, creix el percentatge de població infantil que pateix una malaltia crònica

    La FPT s’avança a les dades perquè considera que amb la informació presentada a l’informe, que “mostra un efecte robust de la classe social sobre la salut de l’infant”, “podem inferir que els efectes socials devastadors de la pandèmia empitjoraran les situacions de desigualtat i vulnerabilitat dels nens i de les nenes vers la salut”.

    L’entitat socioeducativa veu reforçada la seva tesi en l’informe ‘Confinament i salut’ del Grup d’Investigació en Determinants Socials de la Salut i Canvi Demogràfic – OKIP de la Universitat del País Basc (UPV/EHU). Els resultats preliminars del treball mostren que la falta d’exercici físic dels infants durant el confinament va ser deu punts superior en les llars de parents amb estudis primaris o inferiors respecte dels universitaris.

    En la mateixa línia, a les llars on els adults tenen més dificultats per arribar econòmicament a fi de mes, els infants estan molt més exposats a la presència d’humitats, problemes de soroll, presència de fum de tabac o manca de llum natural que en aquelles residències de classes benestants.

    Davant del previst empitjorament de les condicions, la Fundació Pere Tarrés insta els educadors i educadores a prendre en consideració les dades recopilades i actuar-ne en conseqüència per tal de promoure la salut infantil. Així, animen els professionals de l’educació i de l’oci i el lleure a «entendre que els infants han de poder explicar el seu malestar i ser escoltats», per la qual cosa cal «pensar com oferir moments i espais per l’expressió de malestar en la salut».

    També els animen a desfer «el context patriarcal» que porta a les nenes a practicar de forma molt menys freqüent l’activitat física o a «actuar sobre l’hàbit d’higiene bucodental, especialment amb els nens».

  • Per una resposta comunitària i social a la Covid-19

    Les conseqüències de la pandèmia de Covid-19 tenen un gradient social que cada cop es fa més evident. El virus sí que entén de classes socials i les persones empobrides emmalalteixen més i amb més gravetat. Per això les mesures per controlar la pandèmia no poden ser exclusivament sanitàries o restrictives.

    En aquest sentit resulta molt il·lustratiu aquest article elaborat per El Crític i Storydata amb les dades de la pandèmia acumulades des del juny on arreu de Catalunya es repeteix que els barris amb rendes per càpita més baixes i més densament poblats són els més afectats. Infrahabitatge i infratreball estan sent factors clau en la transmissió del virus.

    Si les causes de les causes són socials, la resposta a la pandèmia ha de ser també social, a més de sanitària. Sense garantir l’alimentació i l’habitatge, sense protegir els llocs de treball quan les persones emmalalteixen o han de complir una quarantena, sense agilitzar alternatives habitacionals per fer un correcte aïllament, la resposta sanitària sempre serà insuficient i tardana. Centrar el discurs i l’acció en la responsabilitat individual i en la culpabilització deixa desprotegits als col·lectius més vulnerables i és ineficaç.

    És possible un altre enfocament per abordar la pandèmia, un enfocament salutogènic centrat en la salut comunitària, l’apoderament i la participació activa de la comunitat. Aquest enfocament és el que proposa l’Alianza de Salud Comunitaria en aquest manifest (Covid-19: Una respuesta comunitaria para una pandemia social), que subscrivim, i també l’Agència de Salut Pública de Barcelona quan demana al govern de l’Estat a través d’aquesta carta aturar els desnonaments que afecten de forma directa la salut de les persones i agreugen els efectes devastadors que està tenint l’onada social de la pandèmia. El FoCAP ha subscrit la carta, juntament amb altres entitats.

  • Sensellarisme femení en temps de Covid

    A Barcelona dormen cada dia al carrer unes 1.200 persones, xifra que ha augmentat molt respecte a l’any passat per culpa de la pandèmia. La llista d’espera per accedir a albergs, menjadors socials i altres serveis cada dia és més llarga i la situació comença a ser insostenible ara que comença a venir el fred de l’hivern. El districte de Sants-Montjuïc és el segon de la ciutat amb més persones vivint al carrer.

    Dades recents ens indiquen que aquest 2020 són ja 70 les persones sensellar que han mort a la ciutat de Barcelona, segons la Fundació Arrels. Això significa que cada cinc dies mor una persona sensellar a la nostra ciutat. 18 d’elles han mort soles al carrer, tres d’elles assassinades. La mitjana d’edat dels difunts és de 56 anys, 26 anys menys que la resta de la població de Barcelona, cosa que demostra que viure al carrer malmet molt la salut integral de les persones.

    És important diferenciar tres conceptes bàsics: Sensellarisme, sensesostre i sensellar. Sensellarisme és la situació que afecta les persones que no poden accedir a un habitatge digne. Els Sensesostre són les persones que dormen al ras o en un recurs de primera acollida (lloc temporal on poden dormir unes hores). Els sensellar són persones que dormen en algun habitatge insegur, inadequat, sense uns mínims, o en algun refugi o serveis temporals destinats a ells (pis, alberg, llar, etc.) Els serveis socials generals s’ocupen de les persones «Sensellar» mentre que pels sensesostre hi ha serveis socials específics.

    La situació en la qual viuen les dones Sensesostre i sensellar és especialment dura. Les dones sensesostre són només el 16% de la població que viu al ras a la majoria de ciutats, de les sensellar no hi ha dades. Per a les dones, viure al carrer és un patiment constant. A part de la por, la violència i la incomoditat que viuen els homes, al carrer, les dones són més vulnerables de patir abusos i agressions sexuals. Per això, la majoria d’elles intenta evitar per tots els mitjans possibles quedar al carrer. Per no trobar-se en aquesta situació viuen allà on poden, sovint a costa de rebre molta violència i suportar relacions abusives, que aguanten com a estratègia de supervivència per no quedar-se soles i sense casa. I a l’inrevés: moltes dones en situació de sensellarisme han patit violència masclista per part de les seves parelles que les han abocat a aquesta situació. Algunes conseqüències d’aquesta violència són la baixa autoestima, l’absentisme a la feina, la poca autocura, l’empobriment gradual, les addiccions i diversos problemes de salut. Tot això provoca que puguin perdre la casa i els fills. Cal remarcar que el 75% de les dones que viuen al carrer tenen fills, per tant es veu clarament que el fet de ser mare penalitza socialment a la dona i és un factor de risc de pobresa.

    Barri de la Mina, juny del 2020 / Foto: Neus Montserrat Tarín

    Treballant d’educadora de carrer al barri de la Mina, fa uns mesos vaig conèixer la «I». Era drogodependent i patia un trastorn de salut mental. Dormia dins d’un cotxe i explicava que havia sobreviscut a tota mena de violència física, psicològica i sexual, tant de nit com de dia. Finalment, i després d’una baralla multitudinària davant de l’escola on ens va ser complicat mediar, va accedir de forma voluntària a un ingrés hospitalari i va marxar en ambulància. Aquestes situacions són difícils de gestionar, ja que els veïns i veïnes de tots els barris de Barcelona i rodalia es queixen molt d’haver de conviure amb gent malvivint en portals, pel carrer, consumint alcohol i altres drogues, protagonitzant baralles, etc. Tot això provoca que algunes persones sensellar pateixin més estigma, discriminació per aporofòbia i inclús agressions.

    A les dones se’ns ha educat per complir el rol social de cuidar de la casa i dels fills. Quan una dona passa per una situació de sensellarisme, ho viu diferent que un home. El sentiment de fracàs i la culpa de no poder oferir i cuidar d’una casa és molt dur per a elles. El mateix passa amb les dones amb problemes d’addiccions (que en la majoria de casos van lligades), el sentiment de no complir amb la cura de la casa i dels fills pesa molt més sobre elles perquè se suposa que és la seva responsabilitat i no la de l’home.

    Per abordar aquesta problemàtica i revertir la situació existeixen diferents serveis, públics i privats, que ofereixen lloc on dormir, menjar, rentadores, dutxes, calor i cafè, punts de consum, assistència mèdica i psicològica, orientació i atenció social, etc. Aquests centres, espais, llars, albergs, tradicionalment han estat pensats i dissenyats per a homes, amb una normativa i un funcionament que de vegades no contempla les problemàtiques específiques de les dones. Per això ja fa un temps que intentem adaptar els serveis existents i el seu funcionament a les necessitats de les dones perquè elles puguin vincular-se, on elles se sentin realment segures i còmodes per poder començar un procés d’empoderament a nivell personal, relacional i col·lectiu. Sense les necessitats bàsiques cobertes no es poden fer intervencions socials i psicològiques de garantia.

    És important també que les persones o professionals que atenguin a les dones sensellar tinguin un mínim de sensibilitat i perspectiva de gènere. Com ens deia una companya de l’associació «Lola no estás sola» al webinar de Sensellarisme i violència masclista de fa uns dies, és important que ens fixem en alguns posicionaments que adoptem davant les dones i fugir d’aquestes actituds: infantilitzar, culpabilitzar, desvaloritzar o jutjar. Apostar per una línia d’intervenció que es basi en un vincle horitzontal, un acompanyament respectuós i encaminada a un alliberament personal.

    “Artivisme” de Neus Montserrat Tarín

    Però, més enllà d’oferir recursos assistencials, hem d’anar a l’arrel del problema, vetllar perquè es respectin els drets fonamentals i assegurar que totes les persones tinguin un mínim per poder viure: salut, pa i sostre. S’haurien de posar totes les energies en la sanitat i en la protecció de les persones més vulnerables que el sistema patriarcal i capitalista deixa al marge. En aquesta línia, els desnonaments haurien d’estar totalment prohibits, sobretot durant la pandèmia, ja que el circuit social que hauria de donar resposta a les famílies que es queden sense casa ara mateix està col·lapsat i no hi ha alternatives factibles per a elles. L’Estat de dret no només ha de protegir la propietat privada, els bancs i altres especuladors varis, primer de tot ha de protegir la vida i evitar que les persones comencin un camí llarg i feixuc d’on serà difícil que se’n surtin i on la seva salut física i mental es veurà greument afectada.

    El toc de queda fa encara més evident la vulnerabilitat de les persones que no tenen una llar on confinar-se. La setmana passada mateix, una dona sensesostre m’ensenyava una multa de 180 € que li havia posat la guàrdia urbana per dormir al carrer durant el dia. Les entitats socials estan demanant més mesures per protegir-les a tots els nivells i per sort, bona part de la ciutadania també està prenent consciència. Venen temps complicats i caldrà que tots i totes invertim energies a cuidar-nos i ajudar-nos entre nosaltres, amb solidaritat i organització veïnal, perquè un cop les persones perden el seu habitatge i acaben al carrer, en poc temps la salut es veu greument perjudicada i costa molt de trobar una solució factible, sobretot per a les dones.

    Aquesta informació també ha estat publicada al portal SantsViu 

  • Aina Vidal: «No pot ser que les persones que ens han salvat la vida siguin les més precàries»

    Aina Vidal va deixar el Congrés el dia de la investidura del nou govern per a enfrontar-se a un càncer. Després d’un tractament llarg ha tornat a l’arena política per a fer front a la moció de censura presentada per Vox contra el govern al qual pertany. Aquella moció, que va néixer abocada al fracàs, va ser “una estratègia miserable per a donar una sortida racista i classista de la por que tots i totes sentim ara mateix”. Vidal va respondre a les paraules del partit d’extrema dreta reivindicant el dret a no sentir-se segur i a afrontar la por col·lectivament: “en nuestros miedos mandamos nosotras”, va etzibar.

    Vidal no va viure el primer estat d’alarma des del Congrés, sinó des dels hospitals. Per això fa una forta defensa de la sanitat pública, tot apel·lant a la necessitat de construir una sortida de la crisi que lloï tots els professionals que hi van fer front: “no pot ser que les persones més precàries siguin les que ens hagin salvat la vida”, diu. Però no només es tracta d’assegurar la qualitat de vida durant els anys laborals, sinó també quan s’acaben. Per això, dediquem l’última part de l’entrevista amb Aina Vidal, també portaveu d’Unidas Podemos a la comissió del Pacte de Toledo, a parlar d’aquest acord, aprovat la darrera setmana.

    Com es troba?

    Estic millor, queda molt tractament per endavant però per sort he superat el pitjor moment. Gràcies a la ciència, que ha evolucionat per aconseguir superar malalties que abans era impossible que poguessis arribar a explicar. Ja he deixat enrere la quimioteràpia i l’operació va ser un èxit. Ara estic fent immunoteràpia i ràdio. Però encara miro d’encaixar l’agenda mèdica i la meva vida normal: intento estar el mínim temps possible a Madrid perquè el meu cos no és el que era i coses que abans no em suposaven cap dificultat, ara són un problema.

    Una de les darreres entrevistes que va fer va ser just començada la pandèmia. En aquell moment ja feia una lloança de la sanitat pública.

    Si ja sabíem que era important, ara ho hem pogut comprovar més. Recordo la meva àvia que, com totes, al Nadal brinda per la salut, perquè no falti. Penso en aquell moment en què posava els ulls en blanc i pensava “què ha de passar?”. Fins que et passa. Fins que no sents dolor i pateixes una malaltia greu com és el càncer, no te n’adones que la salut és el bé més preuat i trobes a faltar els recursos per a poder dur un dia a dia normal. Jo, però, he tingut molta sort: he tingut un altaveu que m’ha permès sentir-me a prop de molta gent i acompanyada.

    També tinc sort perquè ningú m’ha posat problemes per no haver assistit presencialment a treballar, però molta gent ha de sumar a l’angoixa i la por de la malaltia la por a perdre la feina. I això és molt dur. No tenim ben travat el sistema: falta acompanyament per les persones que pateixen malalties llargues o cròniques i també per les persones que cuiden. Les malalties irradien en tot l’entorn perquè, quan no et pots valdre sola té conseqüències en el dia a dia de família i amics.

    No pot ser que les persones més precàries siguin les que ens han salvat la vida.

    Els cuidadors i cuidadores van ser aplaudits cada dia, però la seva situació laboral o administrativa encara no millora.

    Jo vivia els aplaudiments dins l’hospital. És preciós i important que ens haguem adonat que aquesta gent és fonamental però no n’hi ha prou amb copets a l’esquena. Hem de reconèixer econòmicament la seva tasca i això encara no passa. Tenim dèficit de metges i infermeres superiors, entre d’altres coses, perquè marxen perquè aquí no es guanyen bé la vida. La pandèmia ens hauria de fer replantejar-nos quin és el valor, més enllà dels aplaudiments, que donem a aquestes feines. I, si considerem que són essencials, han de tenir més reconeixement social i econòmic. No pot ser que les persones més precàries siguin les que ens han salvat la vida.

    Aina Vidal, durant l’entrevista | Pol Rius

    Alguns tractaments i operacions van ser postposats per donar atenció a la Covid. Vostè va veure alterat el seu tractament?

    No puc evitar pensar que si m’haguessin detectat el càncer tres o quatre mesos més tard no haguéssim arribat a temps i hi ha gent que va patir això. Jo vaig tenir sort, tot i que els problemes els estic tenint ara, amb la rehabilitació i prevenció. Estic preocupada perquè veig que són serveis que no funcionen. Per exemple, em volen fer rehabilitació per telèfon. Quan t’ho comuniquen se t’emporten els dimonis i li expliques a la senyora que truca que ja tens psicòleg i si vols tutorials, ja hi ha Youtube. Que el que necessites és un metge. Però no té sentit que m’enfadi amb una persona que aguanta horaris infernals i que no té la capacitat de desenvolupar la feina com segur que voldria. Estem molt obsessionats amb allò que passa avui i no parem atenció a les malalties que estan naixent i que s’haurien d’aturar des del principi.

    La saturació de la sanitat pública, en part, beu de les retallades que es van fer arran de la crisi del 2008. Ara vostès estan al Govern: quines són les línies vermelles per a no superar la crisi actual a costa dels serveis públics?

    La crisi del 2008 ens mostra allò que no s’ha de fer. Volem gestionar la crisi al revés, posant les persones al centre. Per això, en el moment en que es va decretar el primer estat d’alarma es va fer acompanyant-lo d’un escut social per pal·liar els seus efectes nocius. Si no garanteixes moratòries de desnonaments, ajudes socials, prestacions pels ERTOs i garanties per a que les famílies puguin continuar omplint la nevera, això serà un desastre. Fins ara ho hem fet raonablement bé, tot i que l’experiència ens està dient on són els forats de les polítiques que hem dut a terme fins ara.

    No podem tornar a condemnar generacions presents i futures a la misèria a la qual ens van abocar unes polítiques austericides tan cruels

    Es va repetir molt el mantra de no deixar ningú enrere. És veritat que hi ha una diferència substancial en com s’han gestionat aquestes dues crisis, però s’està deixant gent enrere.

    Sempre. I per això hem de ser crítics i veure on són les insuficiències de les polítiques públiques per a fer que no passi. Però no té res a veure la gestió d’aquesta crisi amb l’anterior; i no només des del nostre govern, sinó també des d’Europa, que ha vist que les polítiques d’austeritat van ser un austericidi que van destrossar famílies i que, encara avui, en paguem les conseqüències. No podem tornar a condemnar generacions presents i futures a la misèria a la qual ens van abocar aquelles polítiques tan cruels.

    Parlem de la seva tornada al Congrés. La darrera vegada que hi va anar va ser en la votació d’investidura i va tornar en una moció de censura proposada per Vox, als qui vostè va respondre “en nuestros miedos mandamos nosotras”.

    Vaig donar moltes voltes a què podia aportar jo i, desgraciadament, si alguna cosa he viscut aquests mesos que em connecta amb la majoria de persones del país és la por. He tingut temps de pensar-hi i la necessitat d’enfrontar-m’hi. Sobretot en qüestions mèdiques, no pots permetre’t el luxe d’estar espantat: t’has d’aixecar i lluitar, en aquest cas, per la teva vida. La por és un mecanisme d’autodefensa, és necessari i bo que la tinguem, de vegades. La qüestió és com ens hi enfrontem. No passa res per tenir por, però hi hem de respondre teixint llaços per ser més fortes. En un moment en que tothom té por, hem de caminar cap a un escenari en que puguem, com a mínim, reconèixer-nos entre nosaltres com a éssers humans.

    Aquest és un missatge important perquè Vox representa la gestió contrària a la por. Pretenen fomentar-la, partint dels nostres instints bàsics, i això em sembla miserable. És una gestió miserable i interessada de la por que pretenen que desconfiem de qui tenim al costat, aquell qui ens podria ajudar a ser més fortes. Pretenen construir una sortida racista i classista per a aquesta por. I això no és exclusiu de Vox, sinó que arreu d’Europa la ultradreta fomenta la xenofòbia.

    | Pol Rius

    És en les crisis quan l’extrema dreta més es creix. Aquesta moció va néixer abocada al desastre a nivell de vots, però va aconseguir obrir totes les portades de tots els diaris amb aquest discurs que vol capitalitzar la por. Creu que ho van aconseguir?

    Som davant de dos possibles escenaris: un de positiu i un de negatiu. I no tinc clar cap a quin anem. El positiu parteix de la base que la moció de censura va ser un fracàs, que va evidenciar que Vox no té capacitat per liderar un país. No van fer propostes ni van desenvolupar projectes de país; només van vomitar odi, fent al·legats nacionalistes extrems. Abascal, que es considerava preparat per presidir el país, no va parlar de res que pogués interessar al país. Es va desfer com un sucre en un cafè. Crec que després de la moció Vox queda debilitada i vull pensar que tenim l’oportunitat d’aïllar-los políticament i fer que les seves propostes quedin en res.

    L’escenari negatiu passa pel fet que, tot i que la moció va ser una derrota, ells s’ho van plantejar com una inversió. Creuen que les coses aniran a pitjor i és possible que Vox estigui preparant el terreny per a quan la gent estigui més cansada i abatuda poder dir que ells ja havien avisat. Sovint, quan més desesperat estàs és quan millor acceptes les respostes senzilles a problemes complexos. Vox juga a aquesta simplificació i a ampliar aquelles pulsions miserables que tots i totes tenim dins, en major o menor mesura. Per això crec que és important avançar en un compromís democràtic. Hi ha una majoria suficient al Congrés per a aïllar-los, però per això necessitem una dreta tranquil·la i solvent. Cal que el Partit Popular rectifiqui el seu gir de discurs i trenqui els governs que tenen amb Vox per tornar a la constitucionalitat que tant els agrada.

    A la moció de censura, Abascal es va desfer com un terró de sucre en un cafè

    La postura del PP va ser una incògnita fins l’últim moment

    El dia de la moció vaig dir al PP que ara l’oposició de dretes a Espanya l’està fent la CEOE, la patronal, que són els únics que s’asseuen a la taula, parlen amb sindicats i Govern i, des dels seus interessos legítims, que no tenen res a veure amb els meus, arriben a acords. Casado ha d’anar per aquest camí. És insostenible que segueixin al marge del que passa al seu propi país: necessitem la seva referencialitat. Han de tornar a l’espectre democràtic, constitucional, han de desbloquejar el Poder Judicial…

    Parles d’unitat i de la necessitat de fer un front comú contra la capitalització de la por. El Pacte de Toledo, aprovat fa uns dies, va en aquesta línia?

    N’estic especialment contenta: feia quatre anys que treballàvem en aquest acord i quasi havia perdut la fe. Cal recordar que el Pacte de Toledo no és una llei, és una proposta normativa a partir de la qual el Govern ha de fer una proposta legislativa: amb aquest pacte no cauen les reformes del PP. Però crec que és un document molt positiu: no és el nostre document, no és perfecte, però és bo. Hi ha molts elements en què haguéssim anat més lluny però té alguns elements positius.

    Per exemple, augmentar el poder adquisitiu dels pensionistes. És responsabilitat de l’estat garantir que les persones no s’empobreixin quan són més vulnerables. Per això, vincular les pensions a l’IPC és bàsic. Perquè la foto general de les persones jubilades al nostre país és de pobresa. I el Pacte de Toledo reconeix, per fi, que les pensions mínimes i no contributives han de créixer. I és que és insuportable que en un país democràtic la situació de pobresa sigui tan extrema en molts casos.

    També estic contenta perquè aquest pacte suposa una actualització al segle XXI en diferents aspectes. En termes de gènere, el Pacte anterior no cuidava prou la situació de les dones pensionistes que, a l’igual que durant la vida laboral tenen pitjors condicions i salaris, un cop jubilades tenen pitjors pensions. Les pensions no contributives, precisament, tenen molt a veure amb el gènere. També hem aconseguit, per fi (Segle XXI!) que la pensió de viudetat no estigui vinculada només al matrimoni.

    Així mateix, també hem avançat en termes intergeneracionals. Que la majoria de joves del país estiguin plenament convençuts que no tindran pensió ens hauria de preocupar. Per això, el pacte proposa que les cotitzacions no sigui l’únic que garanteixin la cobertura de les pensions, sinó que l’estat reconegui el seu paper. Crec que és un bon acord.

    Ens hauria de preocupar que la majoria de joves del país estiguin plenament convençuts que no tindran pensió

    Diu que no es “el seu pacte” i, de fet, no es tan diferent a l’anterior que es va proposar. Per què no van refrendar aquell i aquest sí?

    Entre d’altres coses, perquè estàvem a mitja discussió quan van venir unes eleccions i el treball se’n va anar a norris. Podíem haver intentat tancar les negociacions, que no estaven llestes, a corre cuita o acceptar que en aquell moment no es donaven les condicions per a un acord. Sí que és veritat que hi havia certa música que ja estava acordada i estàvem molt a prop. També és cert que els pactes no són tan diferents, però han desaparegut coses que han fet possible l’acord.

    Matissos?

    Concrecions, més aviat. Sobre com relacionar-nos amb els plans de pensions complementaris, per exemple. En la proposta anterior es donava més volada als plans privats i per nosaltres era inacceptable perquè enteníem que la major part de la població, amb salaris de misèria, no podia destinar una part del seu sou a una pensió privada. No podíem mentir la població. Però aquest pacte ha estat capaç de reconduir-ho i parla de plans de pensió col·lectius, gestionats per l’empresa i la negociació col·lectiva, com a la resta d’Europa. Sobre aquesta base sí que podem treballar.

    Creu que si haguessin tingut més temps abans de les eleccions haguessin arribat a un acord? O que vostès estiguin efectivament en el govern aquesta vegada ha canviat la situació?

    Amb més temps hauríem arribat a un acord, però el canvi de forces després de les eleccions ha ajudat a que les converses virin a un espectre més social que l’inicial.

    | Pol Rius

    Ja ho ha dit que el Pacte no legisla, sinó que marca una guia per a reformes. Em quedo amb un exemple: quan al Pacte es parla de la prevenció del racisme en ambients laborals, es diu que “l’administració exercirà el deure de cuidar per evitar racisme o doctrines en l’àmbit laboral”. Això ens remet directament a la necessitat de reformar lleis com la d’estrangeria, que també ajudaria a garantir les condicions laborals de moltes de les persones que es dediquen a les cures, com parlàvem al principi. Hi ha compromís real d’acabar amb la llei d’estrangeria?

    És un compromís que forma part de l’acord de govern inicial

    Igual que la derogació de la reforma laboral i allò no va sortir bé…

    Sí. Som conscients que el Govern està conformat per dos partits que no pensen igual i això té limitacions. Si Unides Podem tingués una majoria més àmplia, la reforma laboral probablement ja no existiria, però no la tenim. Malgrat tot, estem orgulloses de com s’està fent. És cert que en l’àmbit d’estrangeria és on més tibantor hi ha, però seguirem defensant el nostre programa electoral, que passa per la dignitat de les persones, el tancament dels CIE i la reforma de la llei d’estrangeria per a no seguir maltractant persones que són veïns i veïnes i que haurien de ser ciutadans de ple dret.

    Haurem de fer complir la paraula del pacte de Govern. Però si alguna cosa he aprés amb les pensions és que no és suficient amb tenir un pacte signat. Necessites la pressió del carrer mobilitzat que reclama canvis legislatius.

    Si parlem d’estrangeria o reforma laboral, aquesta pressió ja hi és.

    Sí, en les pensions també hi era i va ser determinant per poder canviar la norma. Igual que sense el Sindicat de Llogateres i els moviments d’habitatge no hauríem pogut fer complir els acords de regulació dels lloguers. Necessitem pressió social que apreti aquest govern progressista per modificar la llei.

  • La contaminació de l’aire a Barcelona causa unes 2.100 morts anuals

    La contaminació de l’aire a la ciutat és un greu problema de salut pública. És la conclusió de l’anàlisi de l’aire de 2019 que l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ha publicat recentment, i en què avalua els valors contaminants i estima l’exposició de la població als seus efectes. El resultat és contundent: “La contaminació de l’aire és el principal risc ambiental per a la salut”, diu l’ASPB.

    No en va, l’organisme sanitari xifra en 2.100 les morts anuals que causa la contaminació de l’aire a Barcelona, el que suposa un 13% del total de decessos. Arriben a aquesta xifra després calcular els nivells de diòxid de nitrogen, de micropartícules PM2,5 i de ponderar els casos en què els dos agents poden influir en la mort. La informació es compara amb els nivells de contaminació trobats a l’indret poblat d’Europa amb menys contaminació registrada.

    Altrament, si el municipi de Barcelona tingués l’aire del Parc Natural del Montseny, es registrarien 1.500 morts menys a causa de l’aire contaminat. En un escenari menys favorable però més factible, si la capital catalana complís amb les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) referent als màxims dels dos agents contaminadors, hi moririen un miler menys d’habitants l’any. El descens seria del 7% en el total de morts naturals registrades a Barcelona.

    Seguint el mateix patró, un aire el més net possible comportaria 210 menys casos de càncer de pulmó l’any (-22%) i 950 menys infants diagnosticats d’asma (-61%). La reducció seria de 150 càncers (-16%) i 725 asmàtics (-46%) si els nivells contaminants de l’aire registrat al Montseny s’apliquessin a la capital catalana. Per últim, amb els criteris màxims que aconsella l’OMS, 110 persones no patirien el càncer de pulmó (-11%) i 525 infants no serien diagnosticats d’asma (-33%).

    L’estudi revela que els efectes nocius de la contaminació són més greus com més llarga és l’exposició. “Les dades indiquen que l’impacte en salut de l’exposició puntual a nivells elevats de contaminació atmosfèrica és molt menor que l’impacte de l’exposició continuada als nivells habituals a la ciutat”, redacten després de comparar els efectes dels episodis temporals amb més contaminació. “El principal impacte es produeix per l’exposició crònica i es tradueix en un augment a llarg termini de malalties cardiovasculars, respiratòries, càncer de pulmó i la mortalitat”, afegeixen.

    En aquest sentit, les dades dels punts de mesurament revelen que a Barcelona se superen de forma recurrent els nivells màxims d’alguns elements contaminants. Per exemple, el total de la ciutadania barcelonina està exposada a nivells de micropartícules PM2,5 per sobre del valor que recomana l’OMS. Quant al diòxid de nitrogen (NO2), superen el límit legal de la UE el 26% de les escoles i un 35% de la ciutadania hi viu exposada.

    Igualment, a la capital catalana se superen els valors de mitjana anual i de màxim diari de micropartícules PM10 que recomana l’OMS i el màxim diari legal de la Unió Europea alguns dies l’any. Barcelona també excedeix, en menor mesura, les recomanacions de l’OMS quant a l’ozó, el benzè i el benzo(a)pirè.

    Desigualtat per districtes

    L’exposició ciutadana als elements contaminants no és gens homogènia a la capital catalana. Amb les dades de les estacions fixes i amb estudis mòbils, l’ASPB disposa d’un mapa que xifra els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de micropartícules PM2,5. Després, les dades es ponderen amb la població que habita a cada districte.

    Pel que fa al NO2, cada ciutadà barceloní està, de mitjana, està exposat a 39µg/m³, just una unitat per sota del límit legal fixat per la Unió Europea i recomanat per l’OMS. La meitat de la població, de fet, es troba exposada a una forquilla d’entre 33 i 42 µg/m³. Ara bé, es registren mínims a algunes llars de només 17 µg/m³ i un màxim al voltant de 85 µg/m³.

    Si Barcelona complís amb les recomanacions de l’OMS, hi moririen un miler menys d’habitants l’any

    L’enorme diferència es deu a la gran desigualtat de valors registrats entre els districtes. Mentre el 35% de la població barcelonina viu exposada per sobre del límit recomanat i legal, és el 94% d’habitants de l’Eixample els que pateixen aquest fet.

    El mapa d’emissions mostra com els barris de l’Antiga Esquerra de l’Eixample i la Dreta són els més afectats i exerceixen com a centre irradiador que s’escampa pels barris i districtes que l’envolten. Horta-Guinardó i Nou Barris, especialment els barris més propers a Collserola, són els que menys valors registren de diòxid de nitrogen. Els autors de l’estudi xifren en 5% “la mortalitat natural que es pot atribuir a la contaminació de NO2” a l’Eixample, mentre que el percentatge baixa al 2% als dos districtes menys afectats.

    L’explicació és clara: «El diòxid de nitrogen és un contaminant molt relacionat amb les emissions del trànsit a la ciutat», diuen els tècnics que redacten l’informe. Asseguren que «el 60% de la concentració d’aquest contaminant a l’aire de la ciutat” en prové. Ho demostra el fet que les estacions de mesurament més properes al trànist acumulen, de mitjana, un 48% més de NO2 que les que es troben al fons urbà. També que hi hagi un clar creixement durant les hores pic del dia, quan més gent agafa el cotxe, i un notable descens els dies del cap de setmana.

    La diferència és encara més gran en el cas de les micropartícules PM2,5, on entre el domicili que en registra més i el que menys hi ha un 258% de diferència. La meitat de la ciutadania barcelonina està exposada a uns nivells d’entre 14 i 18 µg/m³, per sobre dels 10 recomanats per l’OMS però encara lluny dels 25 que té com a objectiu màxim la Unió Europea.

    Les partícules en suspensió de menys de 2,5 micres (PM2,5), a més de tenir relació amb els vehicles motoritzats “de distribució urbana de mercaderies, dièsel i antics», provenen «d’activitats que generen pols com obres o explotacions ramaderes». En aquest cas, tot el municipi està per sobre dels nivells de l’OMS i per sota dels de la UE, tot i que on més se’n registren és a l’Eixample, a Sant Martí i a la zona més oriental de Sant Andreu i Nou Barris.

    Els científics que han elaborat l’estudi van valorar la possible relació entre nivells d’exposició a la contaminació i altres aspectes socioeconòmics. Conclouen que hi ha una “certa relació positiva, del 0,36, entre el nivell de renda dels barris i el nivell de diòxid de nitrogen”. El 39% de població amb estudis universitaris està exposada a més de 40 µg/m³, mentre que el percentatge dels que tenen estudis primaris o menys es redueix lleugerament al 29%.

    Tanmateix, la correlació és molt minsa i gairebé inexistent en els casos de les micropartícules PM2,5 i PM10. “No hi ha un patró comú de desigualtats en l’exposició a la contaminació de l’aire a les ciutats europees”, afegeixen.

    Escoles exposades

    La mala situació de l’aire a la capital catalana afecta, inevitablement, els centres educatius de la ciutat. Segons els càlculs de l’ASPB, “les escoles de Barcelona van estar exposades a un nivell mitjà de 37 µg/m³ de NO2 durant el 2019, dos punts per sota la mitjana als domicilis”.

    La situació és greu al global del municipi, amb la meitat dels centres exposats a una forquilla d’entre 32 i 41 µg/m³ de NO2 quan el límit de l’OMS i el legal de la UE és de 40. Amb tot, és a l’Eixample on la situació és més crítica amb uns nivells mitjans a les aules de 49 µg/m³.

    Amb els criteris de l’OMS, 110 persones no patirien càncer de pulmó i 525 infants no serien diagnosticats d’asma

    En total, el 26% dels centres barcelonins es troben en carrers on la contaminació supera el límit legal. A més, n’hi ha 25 (7%) on se superen els 50 micrograms per metre cúbic. “Es troben gairebé tots al districte de l’Eixample”, diuen els experts que signen l’estudi.

    L’ASPB insisteix en la diferència de nivells entre les escoles de diferents districtes i en l’impacte sobre la salut que comporta superar els límits de diòxid de nitrogen: “Cada augment d’exposició de 10 µg/m³ de NO2 suposa augmentar un 5% el risc de desenvolupar asma infantil», diu.

    Reduir el trànsit motoritzat, la millor solució

    “Els resultats indiquen que cal actuar amb mesures permanents i transversals, prioritzant les zones més afectades, per tal de protegir la salut de les persones” diu l’ASPB. Insten, en primer lloc, a una reducció del trànsit motoritzat perquè «és, amb diferència, la mesura més eficient per disminuir l’exposició i els efectes en salut de la contaminació de l’aire«. En aquest sentit, demanen que es fomenti el transport actiu i una millora del transport públic alhora que es restringeix el vehicle motoritzat privat. També demanen una actuació sobre altres fonts de partícules, com ara les obres, i un augment de les zones verdes i la vegetació urbana.

    D’acord amb els resultats de l’estudi, recomanen una intervenció prioritària al districte de l’Eixample, així com actuacions a les escoles per protegir la infància de l’exposició a la contaminació. Proposen allunyar els nous equipaments del trànsit i augmentar la vegetació, assegurar la ventilació i la neteja de les aules ja construïdes.

  • La Covid-19 ha provocat el descens més gran d’emissions de CO₂ des de l’any 1900

    La pandèmia de la Covid-19 ha donat al planeta Terra el respir més gran. Durant la primera meitat del 2020 hi ha hagut un “abrupte descens del 8,8%” de les emissions de diòxid de carboni (CO₂), d’acord amb un estudi que n’estima les xifres diàries a diferents països i sectors econòmics.

    “La pandèmia està impactant en les activitats humanes, i al mateix temps sobre l’ús d’energia i les emissions de diòxid de carboni», resumeix el grup de científics, liderats per Zhu Liu, que ha publicat recentment l’article a la revista Nature Communications.

    Aquesta no és la primera vegada que la societat pateix un canvi en el model de vida per un factor relativament aliè i sobtat. Amb tot, i segons les dades de l’informe, la Covid-19 ha provocat l’impacte més gran sobre les emissions de CO₂ en la història. El descens reportat durant la primera meitat de l’any, de 1.551 tones mètriques i d’un 8,8% respecte del mateix període de l’any anterior, no és comparable amb cap altra baixada des que hi ha dades.

    “La magnitud d’aquest decreixement és major al de les recessions econòmiques anteriors o al de la Segona Guerra Mundial”, insisteixen els investigadors. Com s’aprecia al següent gràfic, el descens en la primera part del 2020 és d’1,6 gigatones de diòxid de carboni. Aquesta baixada no té competidor en la història.

    Font | Liu, Z., Ciais, P., Deng, Z. et al. Near-real-time monitoring of global CO2 emissions reveals the effects of the COVID-19 pandemic. Nat Commun 11, 5172 (2020). https://doi.org/10.1038/s41467-020-18922-7

    Des que es tenen dades, l’any 1900, només en 23 dels 120 anys s’ha registrat un descens d’emissions respecte de l’anterior. Amb tot, cap de les baixades és similar a la provocada per pandèmia de la Covid-19. Les 1,6 gigatones menys de CO₂ només s’apropen al descens de 0,8 que va haver-hi durant la II Guerra Mundial. En aquell cas es van emetre 790 tones mètriques menys, mentre que la baixada actual, de 1551, és de gairebé el doble.

    Pel que fa a la disminució d’emissions per la crisi financera i econòmica de finals de la dècada del 2000, no suposa ni una cinquena part del descens de CO₂ expulsat entre el gener i el juny del 2020.

    Els experts, això sí, matisen que “els primers mesos de 2020 van ser excepcionalment càlids a l’hemisferi nord”. Creuen que això pot explicar una part de la disminució d’emissions de CO₂ respecte del mateix període de l’any 2019 independentment de les mesures imposades per la pandèmia. Després de deslligar la variació de temperatures, una “anàlisi preliminar” els porta a pensar que l’hivern més càlid del normal suposa només un 15% de la baixada de les emissions. Així doncs, el 85% restant del descens sí que s’atribueix als efectes derivats de la Covid-19.

    El treball de Liu i els seus col·legues es basa en nombroses fonts estadístiques. Entre d’altres, les emissions es van calcular a partir de dades de producció d’energia elèctrica, del trànsit diari de vehicles a les grans ciutats, dels vols o de la producció del sector industrial.

    El transport terrestre, el respir més gran

    Referent als diferents àmbits d’emissió analitzats, l’aviació internacional és la que ha tingut una baixada més destacada entre la primera meitat d’aquest any i la de l’anterior. El transport aeri, enfonsat per les restriccions de mobilitat entre Estats, ha reduït les seves emissions en un 52,4%. El segon lloc a la classificació és per a l’aviació nacional, que ha contaminat un 35,8% de CO₂ menys que el 2019.

    Ara bé, el descens més notable en termes de tones de CO₂ es reporta en el transport terrestre, responsable del 18% de les emissions de diòxid de carboni cada any, segons l’estudi. «Les contribucions més importants a la disminució global de les emissions el 2020 provenen del transport terrestre», amb 613,3 tones mètriques menys. Altrament dit, la reducció del transport terrestre suposa un 40% de la reducció de les emissions de CO₂ provocada per la Covid-19.

    La magnitud d’aquest decreixement és major al de les recessions econòmiques anteriors o al de la Segona Guerra Mundial

    La relació amb el confinament és total. En el cas concret de la Xina, les emissions de CO₂ del transport terrestre van decréixer el febrer un 53,8%, mentre que es van recuperar de mica en mica així com les restriccions es relaxaven, des del 25% negatiu del març al -4’2% del juliol.

    Completen el podi de contribucions al descens d’emissions el sector elèctric (-341,4 tones mètriques que suposen el 22% del total de la reducció), el sector industrial (-263,5 Tm i 17%) i l’aviació nacional i internacional (-200,8 Tm i 13%).

    Barcelona: menys trànsit, menys partícules

    L’estudi estrenat a Nature és el més complet fins al moment. Els investigadors asseguren que abans de la seva publicació només existien suposicions sobre el descens d’emissions a causa de la Covid-19. Citen, per exemple, les projeccions de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) que estimava un descens del 5% entre el gener i l’abril del 2020 respecte dels mateixos mesos del 2019.

    Un altre estudi el va aportar l’Agència de Salut Pública de Barcelona a finals del mes de juny. L’ASPB va mesurar les emissions en un seguit de partícules contaminants que afecten l’aire i la respiració dels humans. Des de l’estat d’alarma i fins al 18 de maig, poc més de dos mesos, van reportar una baixada del diòxid de nitrogen (NO2) del 55%, del 63% quant a carboni negre i del 39% de les micropartícules PM10.

    Aquests resultats van molt lligats a la disminució del trànsit rodat que va patir la capital catalana durant el primer pic de la pandèmia i el confinament estricte. Segons les dades de l’organisme municipal, el trànsit es va reduir de mitjana en un 75% als accessos i a l’interior del municipi i en un 70% a les Rondes.

    L’ASPB estima que amb aquesta reducció, durant els dos mesos estudiats, es van evitar 15 morts per contaminació. Segons l’informe, cada any s’evitarien 800 morts a la ciutat de Barcelona si la contaminació es mantingués en els nivells del període estudiat.

    Fins quan durarà la baixada?

    La gran pregunta a respondre, de cara al futur més proper, és si la disminució d’emissions es mantindrà constant durant el que resta d’any. Si bé podria ser una bona notícia pel planeta en el camí a evitar l’augment d’1,5ºC de temperatura, les dades més recents no semblen indicar que es tracti d’una tendència.

    Res més lluny de la realitat, “els efectes de la pandèmia sobre les emissions van disminuir a mesura que es van relaxar els confinaments i es van reiniciar algunes activitats econòmiques, especialment a la Xina i a diversos països europeus”, expliquen Liu i companyia. De fet, les dades reporten que la baixada més pronunciada, amb un -16.9% respecte del 2019, va ser el mes d’abril, quan la Xina i Europa vivien la primera onada de ple.

    Per posar un exemple concret, les emissions del sector energètic només van ser un 1,1% inferiors el juny del 2020 respecte del 2019, mentre que a l’abril la diferència negativa era de 9,7%. A la Xina, fins i tot, hi ha hagut un repunt d’emissions al mes de maig, superant la dada de l’any anterior. Només als països on encara hi havia un alt nombre de casos al juny, EUA, Brasil i l’Índia, els descensos es mantenien notables.

    Però no tot és negatiu. Hi ha altres aspectes on la disminució sembla persistir. És el cas de la mobilitat, on el transport terrestre va suposar un 13% menys d’emissions el juliol d’aquest any respecte de l’anterior. Això sí, la retallada és inferior als mesos d’abril i maig, on van ser de 38,6% i 32,6% respectivament.

    “Els efectes a llarg termini de la pandèmia sobre les emissions són encara incerts i depenen de factors com l’eficàcia i el rigor de les polítiques de salut pública, la recuperació de les economies i els canvis persistents en el comportament humà”, escriuen els científics que han fet el càlcul i l’estudi.

    En aquest sentit, els experts recorden que si bé els canvis que hem dut a terme per aconseguir la reducció del 8,8% han semblat molt considerables, el canvi de paradigma necessari per assolir els objectius d’emissions baixes implicaran gestos encara més destacables. “S’han de basar en canvis estructurals i transformadors en els sistemes de producció d’energia, descarbonització del transport i millora de l’eficiència en l’ús energètic dels edificis”, escriuen. Amb aquestes mesures, asseguren, no hi hauria menys activitat humana, sinó un millor aprofitament dels recursos.

    La transició energètica postpandèmia que molts líders polítics han anunciat, coneguda com la ‘Recuperació Verda’ o el ‘Pla Verd’, perilla si hi ha un “rebrot de carboni”, diuen els experts. “Les emissions podrien rebrotar i superar els nivells previs a la pandèmia si la recuperació i l’estímul depenen de la disponibilitat d’energia amb alt contingut de carboni”, sentencien.