Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • Vicenç Navarro: «L’elevadíssima taxa de mortalitat pel coronavirus es deu a l’escassetat de recursos públics»

    La pandèmia el va agafar donant classes a la John Hopkins University, a Baltimore. S’ha bolcat des d’aleshores a contenir la pandèmia i facilitar la recuperació econòmica de la crisi a què ens ha dut. Vicenç Navarro és, a més de professor de Política Social i de Salut d’aquesta universitat dels Estats Units, catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Urbanes de la Universitat Pompeu Fabra. Ha plasmat en un llibre les seves reflexions i propostes sobre aquesta qüestió: «Pandèmia, economia i estat del benestar. Causes conseqüències i alternatives possibles davant la pandèmia de coronavirus». Reflexions i propostes des de la seva coneguda visió d’esquerres de la societat i el món.

    Quin impacte social tindrà la crisi associada a la pandèmia de la Covid 19 a Catalunya i Espanya? Quins seran els sectors socials més perjudicats per aquesta crisi?

    Les persones més afectades seran aquelles pertanyents a les classes populars, que són molt vulnerables com a conseqüència que els serveis i transferències de l’Estat del Benestar estan molt poc desenvolupats a Espanya. Els seus serveis públics, com ara la sanitat, educació, serveis socials, escoles bressol, mal anomenades «guarderies» a Espanya, els serveis a la dependència, les ajudes a les famílies i molts d’altres han estat sempre poc finançats. En realitat, la despesa pública espanyola és de les més baixes a la Unió Europea dels Quinze, la UE-15, el grup de països de la UE amb un nivell de desenvolupament econòmic semblant a l’espanyol.

    Espanya, incloent-hi Catalunya, dedica molts menys recursos a aquests serveis del que caldria segons el seu nivell de desenvolupament econòmic. Aquesta escassetat de fons va augmentar encara més durant la Gran Recessió, quan les polítiques públiques d’austeritat es van intensificar, agreujant molt el dèficit de recursos, inclòs el de personal en aquests serveis, dèficit que es va fer palès amb tota claredat durant la pandèmia. L’elevadíssima taxa de mortalitat a causa del coronavirus durant la primera onada i que, en part, continua ara es va deure a aquesta enorme escassedat de recursos.

    A què es deu que la pandèmia hagi creat un dèficit tan enorme?

    En part, al pes de l’herència històrica. La despesa pública social durant la dictadura era baixíssima. La democràcia va permetre reduir aquest dèficit, sobretot en l’etapa socialista, tot i que va deixar de reduir-se quan el PSOE es va convertir al neoliberalisme en la segona etapa del govern Zapatero, quan el seu govern va començar a aplicar les polítiques neoliberals de retallades, que es van incrementar durant el govern Rajoy que va venir després. A Catalunya, que té un dèficit de despesa pública social fins i tot més alt que la mitjana d’Espanya, una de les causes més importants i, a la vegada, més ignorades pels mitjans d’informació, d’aquest dèficit són les polítiques públiques del govern de la Generalitat, que ha estat governada per les dretes catalanes durant la major part del període democràtic. El partit governant ha estat un -CDC- de tradició conservadora liberal, en aliança amb un partit democratacristià –UDC- durant molts anys, i més recentment amb la independentista ERC, que ha anteposat el tema nacional al social aliant-se amb les dretes de sempre. És més, CDC, que és el partit dominant dins del bloc independentista, i els seus successors van aprovar a les Corts espanyoles les polítiques neoliberals – com ara reformes laborals i fiscals regressives, i retallades de despesa pública- que han causat un gran dany a les classes populars, incloent-hi les de Catalunya. Més recentment, CDC i els seus hereus, JuntsXCat s’han convertit a l’independentisme i, juntament amb ERC, sempre han anteposat els seus objectius d’assolir la independència sobre la resolució de l’enorme problema social, creat, precisament, per les seves polítiques públiques liberals. Aquestes polítiques han afavorit sistemàticament el sector privat a costa del sector públic, augmentant a més les desigualtats socials, afavorint les classes benestants a costa de les classes populars: les dades no poden ser més contundents. Avui, una tercera part de la infància i el jovent catalans (un dels percentatges més alts de la UE) es troba en risc de pobresa, mentre que la concentració, tant de les rendes com de la propietat, han assolit uns nivells sense precedents.

    «Avui, una tercera part de la infància i el jovent catalans es troben en risc de pobresa, mentre que la concentració, tant de les rendes com de la propietat, ha assolit uns nivells sense precedents»

    Un govern de dretes a Espanya hauria reaccionat de forma molt diferent davant aquesta crisi en l’àmbit econòmic i laboral?

    Hem vist, a Madrid i a Catalunya, el que hauria fet la dreta a Espanya. Tant el PP com JuntsXCat i el PDeCAT van votar en contra de la pròrroga de l’estat d’alarma, que havia permès al govern espanyol contenir la pandèmia. Quan la majoria de les dretes espanyolistes i els independentistes van impedir que s’allargués l’estat d’alarma, va passar allò que era summament previsible: la pandèmia es va tornar a descontrolar, i molt en especial, allà on governaven les dretes, a Madrid i a Catalunya. Mirin les dades i ho podran comprovar. El govern Torra ha estat el continuador dels governs de les dretes catalanes presidides per Mas i Puigdemont. I les seves polítiques econòmiques han estat molt semblants a les de les dretes espanyolistes a les Corts espanyoles, i també bastant semblants a les que ha aplicat el president Trump als EUA. Han anteposat els interessos econòmics als socials. El problema és que l’economia no es recuperarà si abans no es conté la pandèmia. Quan va acabar l’estat d’alarma, les dretes governants a Madrid i a Catalunya van reobrir massa de pressa l’activitat econòmica, i van permetre un desconfinament massa precipitat. Comparem-ho amb el que ha passat a Itàlia -on el confinament ha estat progressiu i gradual- i veuran que el meu diagnòstic és encertat.

    Què podria fer l’actual govern de la Generalitat?

    No veig com aquest govern actual podria agafar les regnes del control de la pandèmia i de la recuperació econòmica. Com li he dit, ha estat responsable dels enormes dèficits i de l’enorme crisi social que està originant la crisi econòmica més gran viscuda a Catalunya. Cal un nou govern que posi per davant la resolució del tema social, inclòs el control de la pandèmia, a tota la resta, al contrari del que han fet les dretes, tant les castellanes com les catalanes. Les dues han recorregut a les banderes per a mobilitzar la gent, ocultant la gran responsabilitat que tenen en la creació de la crisi. Sempre han posat els interessos econòmics per damunt dels socials, dificultant així la recuperació econòmica.

    Després de tot el que hem viscut a Catalunya els darrers anys, considera compatibles els termes ‘independentisme’ i ‘esquerra’?

    En teoria, podria haver-hi una Catalunya independent d’esquerres. Però no crec que això passi. De fet, el moviment independentista a Catalunya ha estat històricament hegemonitzat per les dretes. Si el
    moviment independentista governés a Catalunya, podria ser una continuació de les polítiques liberals que han fet tant de mal a les classes populars catalanes. Continuarien les mesures d’austeritat i la privatització dels serveis públics. És més, aquest moviment té escassa sensibilitat democràtica, com va quedar demostrat en la seva declaració unilateral d’independència en contra del desig de la majoria de catalans. El nivell de benestar d’un país no depèn del seu nivell de riquesa, sinó de la distribució d’aquesta riquesa. Els EUA són un país molt ric i, en canvi, el benestar de les classes populars és molt limitat. La sanitat, per exemple, està privatitzada i no hi ha drets socials que garanteixin aquest benestar. El 42% dels pacients terminals estan preocupats per com pagar les seves despeses mèdiques.

    «Quan la majoria de les dretes espanyolistes i els independentistes van impedir que s’allargués l’estat d’alarma va passar allò que era summament previsible. La pandèmia es va tornar a descontrolar»

    Què creu que hauria de passar?

    Per a canviar Catalunya fa falta també canviar Espanya, de manera que s’estableixi l’esperit de la resistència antifeixista, liderada per les esquerres que desitjàvem una Espanya justa, solidària i plurinacional, que anteposi el tema social a tota la resta. La postura que els dos temes -el nacional i el social- estan relacionats em sembla bé en teoria, però a Catalunya forma part d’un discurs que justifica el fet d’anteposar el tema nacional al social. Per aconseguir la justícia social, ens volen fer creure que la independència és imprescindible. Però en realitat, les seves polítiques públiques han estat d’una duresa antisocial aclaparadora que ha quedat ocultada pel tema independentista.

    Creu possible que unes properes eleccions al Parlament de Catalunya permetin la formació d’una majoria que apliqui polítiques d’esquerres?

    No crec que l’establiment d’una Catalunya independent sigui viable, almenys en els propers deu anys. La causa principal és que la majoria de la classe treballadora no té simpaties secessionistes. Mirin les anàlisis electorals. Avui, en la seva gran majoria, l’independentisme té la seva base electoral principalment en la població que té un nivell de renda superior a la mitjana. Les dades, de nou, ho confirmen. Observin el comportament electoral de la població i ho veuran.

    Des del bàndol independentista, es pot plantejar una política econòmica i social que defensi els interessos dels sectors treballadors i més humils?

    És gairebé impossible que això passi, ja que per tal que s’apliquin aquestes polítiques que responen als interessos de la classe treballadora cal que la transició estigui liderada per partits representants d’aquesta classe. La famosa i modèlica transició espanyola de la dictadura a la democràcia a Espanya demostra que les forces que van controlar aquella transició controlen la societat que n’ha resultat. I no veig que el grup de partits independentistes siguin d’esquerres. Miri TV3 i Catalunya Ràdio i es podrà fer una idea de la futura Catalunya. No crec que la classe treballadora hi sigui gaire favorable.

    “La pandèmia no es podrà contenir sense la solidaritat que mobilitzi la població. Les desigualtats són un obstacle molt gran per al benestar de la població i la pandèmia ho ha mostrat molt clarament”

    La Unió Europea ha reaccionat de forma diferent davant aquesta crisi que davant la del 2018. Com valora aquest canvi d’actitud?

    L’enorme dany causat per l’aplicació de les polítiques neoliberals explica el canvi del discurs de l’establishment politicomediàtic de gran part dels països a ambdós costats de l’Atlàntic Nord. És per això que la UE és conscient que la seva pròpia supervivència està en perill, la qual cosa explica que en teoria i també, una mica, a la pràctica, hagi canviat el seu discurs i les seves polítiques. Avui s’accepta, fins i tot entre els liberals europeus, que és imprescindible que la inversió i despesa públiques estiguin al centre per aconseguir la recuperació econòmica. Les dretes catalanes i espanyoles encara no ho han acceptat. Com deia abans, les nostres dretes (les espanyoles i les catalanes) estan més a la dreta que les dominants a l’establishment europeu.

    I per què?

    Una pregunta difícil de respondre en una entrevista. Però bàsicament, la principal causa és que la transició de la dictadura a la democràcia no va ser modèlica. No hi va haver mai un trencament amb el règim anterior. I les dretes continuen amb aquella herència.

    Aquesta pandèmia suposarà la derrota del capitalisme per la qual treballa l’esquerra o tenim capitalisme per molts anys encara?

    Les majors alternatives que se’ns presenten són dues: una és la via gairebé dictatorial del trumpisme, molt estès entre els hereus del feixisme espanyol, i l’altra és la via democràtica progressista que no pot ser la continuació de la ja existent. La tornada a la normalitat no pot ser la tornada a la Gran Recessió. La pandèmia no es podrà contenir sense la solidaritat que mobilitzi la població. La solidaritat que cal per donar resposta a la pandèmia requereix una intervenció molt activa de l’Estat, per a permetre una major intervenció pública i una internacionalització diferent i oposada a la globalització actual. Anteposar l’interès comú al particular i egoista de sempre hauria de ser l’objectiu a assolir. En aquest sentit, la gran inversió i despesa pública han d’anar cap al desenvolupament de l’Estat del Benestar en primer lloc, ja que l’objectiu de l’activitat econòmica és millorar la qualitat de vida i el benestar de les poblacions. Fa falta un New Deal Social que complementi el New Deal Ecològic. Ambdós s’han de complementar, ja que l’un sense l’altre no tenen futur. És sorprenent que a Espanya, incloent-hi Catalunya, l’establishment politicomediàtic no sigui conscient que sense aquestes inversions no hi ha un futur viable en aquestes societats.

    «Necessitem un New Deal Social que complementi el New Deal Ecològic. Ambdós s’han de complementar ja que l’un sense l’altre no tenen futur»

    Com valora el Pla de Reconstrucció que proposa el govern espanyol?

    La inversió que el nou govern està proposant és una bona primera passa, però encara molt insuficient. Per a fer-se una idea del tipus d’inversió que cal, s’ha de ser conscient que si Espanya i Catalunya tinguessin, com passa a Suècia, una de cada cinc persones adultes, en lloc d’una de cada onze com passa avui a Espanya, treballant als serveis públics de l’Estat del Benestar, com ara la sanitat, l’educació, els serveis socials, escoles bressol, serveis de dependència, serveis d’ajuda a les famílies, habitatge públic, entre d’altres, hi hauria gairebé 3 milions més de llocs de treball, creant riquesa i benestar. I Espanya i Catalunya disposen dels recursos per pagar aquests serveis. Si no es fa, és per motius polítics: el gran poder del 20% de renda superior del país, que té una enorme influència política i mediàtica al país, que s’oposaran a augmentar els seus impostos per a pagar aquests serveis. És gent que recorre a la sanitat privada i creuen erròniament que no necessiten els serveis públics. La pandèmia ha mostrat que no és així. De fet, la seva postura és profundament errònia, fins i tot des del punt de vista dels seus interessos. L’evidència mostra que els països que tenen menys desigualtats, com ara els escandinaus, tenen també uns nivells de qualitat de vida per a tothom més elevats que els del sud d’Europa, com nosaltres, on les desigualtats són molt elevades. En realitat, una de les millors escoles avui a Europa és la finlandesa, on el fill del banquer i el fill de l’empleat de banca van a la mateixa escola, un fet impensable a Catalunya o Espanya. Les desigualtats són un obstacle molt gran per al benestar de la població, i la pandèmia ho ha mostrat d’una manera molt clara. És per això que cal una inversió pública molt notable i uns canvis en el mercat de treball que donin molt més poder a la població laboral, millorant alhora les institucions democràtiques que, a Espanya, són molt deficients. El benestar, tan limitat, és conseqüència de l’enorme dèficit democràtic existent a Catalunya i a Espanya.

  • «Cal crear un Servei Nacional de Salut públic, ben finançat i democràtic. No podem seguir fent mesures parcials i reactives»

    Joan Benach, professor i investigador en salut pública a la Universitat Pompeu Fabra i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – Employment Conditions Network, defensa que cal un model sanitari «públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i que potenciï la investigació».

    Benach considera que, davant la segona onada de la pandèmia, no s’han invertit prou recursos per aconseguir un servei suficientment potent i eficaç de rastrejadors, així com tampoc s’han fet suficients tests ni s’ha reforçat substancialment l’atenció primària, els serveis socials o les actuacions de salut pública.

    Com veu la situació i evolució actual de la pandèmia? Coneixem realment tots els seus efectes?

    Realment desconeixem l’evolució de la pandèmia. És previsible que la situació empitjori a l’hivern, però realment tot són especulacions. Encara tenim una visió superficial i molt incompleta dels canvis i efectes de la pandèmia sobre la salut col·lectiva i les desigualtats de salut. A mitjans d’octubre, el nombre oficial global de morts al món sobrepassa el milió de persones, de les quals oficialment unes 34.000 s’haurien produït a l’estat espanyol. Però sabem que hi ha un «excés de mortalitat» (és a dir, el nombre de morts per totes les causes superior al que hauríem esperat veure en condicions ‘normals’) respecte a anys previs que segurament ja és a prop de les 60.000 morts (i la situació sembla molt pitjor a països com Rússia, Perú o Equador).

    Això no vol dir que totes les morts siguin per la Covid-19, però sí que moltes es donen pel context social i sanitari que té lloc al seu voltant: malalts diagnosticats i tractats tardanament amb malalties oncològiques, pulmonars, de salut mental i altres. A manca de disposar d’una avaluació profunda, hi ha tres temes importants que cal valorar: la debilitat dels sistemes d’informació i vigilància epidemiològica i de salut pública existents, que fa molt difícil la comparabilitat dels indicadors entre i dins dels països; l’ús partidista i poc transparent amb què moltes institucions i governs utilitzen les dades i els indicadors, com mostra el cas de la Comunitat de Madrid, per exemple; i la mateixa dificultat científica de comprendre tots els impactes psicosocials i de salut (morts, malalties, problemes crònics, patiment, etc.), en grups i indrets diferents. Crec que tardarem bastant en saber els efectes entrellaçats de les múltiples onades sanitàries que s’estenen i reforcen mútuament al costat dels impactes econòmics, laborals i socials, en onades de curt i llarg termini. En tot cas, crec que de moment veiem només la punta de l’iceberg de què està passant.

    Creu que s’ha fet front de forma adient a les vàries fases de la pandèmia? Ha quedat molta gent enrere?

    Se’ns ha repetit que «ningú quedaria enrere» però, parlant en general, ja que l’actuació de les comunitats autònomes que tenen les competències sanitàries ha estat diferent, cal dir que molta gent ja estava endarrere, i que no s’han posat suficients eines, mitjans ni voluntat política perquè això pogués canviar. La primera fase de la pandèmia es va caracteritzar pel desconcert. Se sabia que podia ocórrer, ho havia advertit molta gent: científics, institucions, informes de l’OMS, la CIA, el Pentàgon, Bill Gates, Obama… Però no es va fer cas. Se’ns ha repetit que teníem un sistema sanitari molt bo i és cert si ho comparem amb molts països del món, però és un sistema molt insuficient per fer front als problemes de salut de la gent i a una pandèmia complicada com la que vivim.

    Durant molts anys, les polítiques neoliberals, l’acció conjunta de governs i empreses en favor d’aquestes, les retallades de la crisi del 2008, i altres factors van precaritzar a la sanitat pública, sobretot l’atenció primària i els serveis socials, alhora que el pes es posava cada cop més als hospitals, tecnologies i medicaments, sense invertir en salut pública (vigilància, prevenció, planificació, educació, etc.). Amb la pandèmia, no s’ha planificat ni coordinat suficientment, hi ha hagut falta de previsió i capacitat d’anticipació, ha mancat lideratge i participació comunitària, no s’ha previst el pitjor escenari, i no s’ha invertit prou en sanitat i salut pública i serveis socials. Davant d’això, la solució «final» amb confinaments que ajuden a frenar la seva expansió, i amb la restricció d’activitats comercials i quotidianes, no poden ser una alternativa a tenir una salut pública amb els mitjans adients per planificar, vigilar, educar, prevenir i actuar amb diligència i efectivitat.

    I respecte a la segona fase de la pandèmia?

    A la segona fase, el model d’actuació tampoc ha estat bo; penso que es caracteritza per tenir tres trets: la quasi «absència» de la salut pública, la generació de segregacionisme i discriminació, i la «normalització» d’una pandèmia que ja és crònica. Pel que fa a la salut pública, sembla clar que no s’ha prioritzat suficient en invertir recursos i aconseguir un servei suficientment potent i eficaç de rastrejadors, ni s’han fet suficients tests, ni s’han esmerçat els fons necessaris per reforçar substancialment a l’atenció primària, els serveis socials o les actuacions de salut pública. Les vagues proposades en són la prova. En canvi, s’ha optat per plantejar restriccions de l’activitat laboral, el consum, o l’oci de forma reactiva i no massa efectiva, sense posar prou l’accent en la restricció d’activitats interiors, la promoció de fer el nombre més gran d’activitats possible a l’aire lliure, i la millora del transport públic. Crec que podem dir que no s’ha planificat amb temps ni s’han previst els pitjors escenaris, que no s’ha fet una campanya educativa comunitària, pedagògica, amb missatges clars i massius als joves i a la gent gran, ni tampoc s’ha realitzat una campanya d’intensa participació comunitària.

    El segregacionisme té a veure amb un control de la pandèmia quasi «militar», per «derrotar» al virus en una «guerra» on es posa el pes en els factors esmentats i la responsabilitat individual, a l’espera que hi hagi una vacuna segura i efectiva. Els barris obrers ja arrossegaven problemes de segregació social i els pitjors indicadors socioeconòmics, però en lloc d’invertir massivament en serveis sanitaris, socials i educatius, va la policia a fer controls. El tercer punt és normalitzar una pandèmia ja crònica que recau sobre una sanitat pública col·lapsada crònicament amb uns professionals esgotats, precaritzats… i contagiats. Quan la població no pot accedir ni rebre els serveis sanitaris que necessita, es pot dir que el sistema està col·lapsat. No es pot contemporitzar i «normalitzar» una situació que mata, crea patiment i desigualtats en tanta gent. En dedicar els recursos disponibles a la Covid-19 no es poden atendre altres casos de malalties i problemes de salut. Per tant, no podem seguir amb mesures «de posar i treure», reaccionant reactivament, cal d’una vegada fer inversions profundes en sanitat i salut pública i canviar una situació pandèmica que podria durar temps.

    La pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents en uns barris i grups socials amb molts problemes i necessitats previs.

    Les dades indiquen que les capes més empobrides de la població estan més exposades i que hi ha un major impacte del virus en barris treballadors i de renda baixa. Podem dir, doncs, que el coronavirus distingeix entre classes socials? Les pandèmies són també un problema de desigualtat social i sanitària?

    Tampoc aquí tenim una visió prou acurada, però sí que sabem que el virus no afecta igual a tothom i que hi ha grups socials molt desigualment afectats per la pandèmia. Per exemple, a la primera onada de la pandèmia, al voltant del 70% de les morts es van produir a les residències geriàtriques. Durant molts anys no es va invertir en serveis públics, es van externalitzar les residències a empreses, asseguradores i fons especulatius que van trobar un mercat rendible per fer negoci i parasitar sense control democràtic al sector públic. Amb tota impunitat, van precaritzar al personal, van estalviar en material bàsic i manteniment, van reduir la qualitat de serveis i degradar l’atenció i condicions higièniques i d’alimentació.

    Un altre cas són els treballadors i treballadores «essencials» (al principi anomenats herois i heroïnes) de sectors productius i cures precaritzats i feminitzats, que es localitzen als barris obrers. La pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents en uns barris i grups socials amb molts problemes i necessitats previs. El discurs hegemònic dels mitjans de comunicació se centra en el virus, la biologia, els mal anomenats «estils de vida» i la responsabilitat individual, i l’atenció mèdica especialitzada hospitalària (sobretot a les UCI) i els tractaments i vacunes per resoldre biomèdicament el problema. És una mirada miop, errònia i falsa, perquè els factors decisius que expliquen l’origen i evolució de la pandèmia i el seu impacte en forma de desigualtats són, en gran mesura, els determinants socials de la salut, com ara la precarització laboral, la pobresa, els problemes d’habitatge o les injustícies ambientals, entre d’altres, lligats a les polítiques públiques i la desigual distribució del poder.

    Així doncs, les accions dels qui tenen més poder i decideixen les polítiques són decisives per salvar vides o bé per matar desigualment a la gent. Per reduir les desigualtats caldria fer polítiques radicals, profundes i sostingudes, com implantar una fiscalitat molt més progressiva, reformar el model d’estat de benestar en la sanitat i la salut pública, els serveis socials i les cures, invertir en educació, reduir el temps de treball, incloure la renda bàsica universal, fer una transició ecològica i energètica ràpida i molt profunda, i canviar un sistema productiu, financer, de consum i cultural, que faci front a la greu crisi sociosanitària i ecosocial que enfrontem.

    Cal un model sanitari públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i la investigació.

    En un article recent va assenyalar que cal crear un Servei Nacional de Salut a Catalunya. Quines característiques hauria de tenir?

    La salut col·lectiva, no depèn fonamentalment -com sovint es creu- de la biologia i la genètica, els estils de vida i l’atenció sanitària, sinó de la política, les polítiques públiques i els determinants ecosocials de la salut. La salut de la gent depèn també de la salut pública, aquella disciplina que té com a objectiu prevenir la malaltia, protegir, promoure i restaurar la salut de tota la població. Això inclou, per exemple, millorar la salut laboral i ambiental, construir una potent xarxa de vigilància epidemiològica, desenvolupar la participació comunitària, o planificar intervencions a llarg termini per millorar la salut i augmentar l’equitat. Actualment els recursos de la salut pública són ínfims (menys del 2% del pressupost de salut) i la seva visibilitat social és gairebé inexistent. Sabem de la importància de la salut pública, però malauradament això no forma part encara del saber hegemònic de la majoria de la gent, o inclús el de molts professionals sanitaris i dels serveis socials.

    Què s’ha de fer per reforçar el sistema de salut pública de Catalunya?

    El model hegemònic no és el més efectiu, ni el més eficient, ni el més equitatiu, ni el més humà. És un model biomèdic i reduccionista que fragmenta el cos i oblida la integralitat psico-bio-social humana. Un model que accentua la biomedicina, els hospitals i serveis especialitzats, la tecnologia i utilitzar massa medicaments, i que genera una recerca més centrada a publicar en revistes d’alt impacte i cercar beneficis econòmics que no pas en la salut col·lectiva.

    Cal canviar les prioritats de forma radical. Cal un model sanitari públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i materials sanitaris, i que potenciï la investigació aplicada per resoldre els problemes de salut reals que pateix la població. Un model que desmedicalitzi la salut i utilitzi de forma mesurada la tecnologia, que tracti a persones malaltes i no a malalties o òrgans malalts… i que sigui participatiu i democràtic. Per fer tot això és imprescindible obrir un gran debat social canviant la cultura de la salut, enfortir les agències de salut pública, desenvolupar la legislació i invertir massivament en sanitat pública, en serveis socials i en salut pública. No podem seguir fent mesures parcials i reactives. Cal crear un Servei Nacional de Salut públic, ben finançat, de qualitat i democràtic al servei del poble. I ens cal també, no ho oblidem, que aquest nou model estigui en sintonia amb la crisi de civilització que vivim (de salut, cures, econòmica, ecològica i política), on tindrem serveis amb menys energia i recursos.

    Per aconseguir un model que afavoreixi al conjunt de la humanitat necessitaríem medicaments i vacunes de propietat i gestió pública, amb un elevat control democràtic i comunitari.

    La recerca de la vacuna és presentada com una gran esperança, però el sistema internacional de recerca biomèdica i farmacèutica sembla organitzat al servei dels interessos dels grans laboratoris multinacionals internacionals.

    No soc un especialista en aquest camp, però em sembla que s’ha creat una visió distorsionada sobre les vacunes que genera falses impressions i esperances. Tot i que en pocs mesos els avenços en el coneixement han estat força grans, crec que cal tenir molta humilitat amb relació al virus i el desenvolupament de vacunes. El primer és cercar vacunes segures sense o amb pocs efectes nocius per després mirar la seva efectivitat, però aquesta pot ser variable com esdevé en altres casos. La vacuna de la grip té, per exemple, una efectivitat baixa, mentre que la del xarampió és barata i efectiva. Avui no sabem quina serà l’efectivitat de les vacunes de la Covid-19 ni, de fet, la coneixerem del tot fins d’aquí mesos, com tampoc sabem si el nivell d’immunitat serà suficient per evitar noves reinfeccions. Això vol dir que, previsiblement, les vacunes no permetran acabar amb la pandèmia de forma immediata tal com ho presenten els mitjans de comunicació. Per tant, hem de tenir en compte la incertesa existent i les previsibles limitacions de la seva efectivitat.

    Quin paper hi juguen les patents farmacèutiques en la determinació de l’orientació de la recerca? Creu que hi haurà algun mecanisme que faci accessibles les vacunes i que puguin ser distribuïdes per tot el món?

    Crec que tenim moltes preguntes sobre la taula sense encara una resposta clara. Qui produirà la vacuna? Qui la controlarà? Una gran part de la investigació biomèdica es paga amb fons públics, però el control, producció i comercialització de la vacuna és en mans privades. Per aconseguir un model que afavoreixi al conjunt de la humanitat necessitaríem medicaments i vacunes de propietat i gestió pública, amb un elevat control democràtic i comunitari. Hi haurà patents? Es produiran vacunes genèriques perquè tothom pugui protegir-se, segurament de forma limitada? Què faran els Estats? Si no poden comprar els medicaments, produiran genèrics? Encara que tinguem una vacuna efectiva, es distribuirà a tota la humanitat? Com i qui ho farà? Això pot ser un procés que duri molts mesos si no anys. Hi ha molts factors socials, econòmics, tècnics i polítics que determinaran la seva distribució i el seu impacte. En definitiva, encara que tinguem vacunes segures i efectives, tot apunta que no serà la panacea que resolgui la situació que tenim. A la curta o a la llarga, com qualsevol altra pandèmia anterior, resoldrem la situació. El problema serà quin serà el seu cost social i sobre qui recaurà aquest.

    La crisi actual de la pandèmia del coronavirus és exclusivament un problema d’origen sanitari o bé hi ha altres elements causals? Quines són les condicions econòmiques i ambientals específiques que han propiciat el sorgiment del virus i la seva expansió?

    Els mitjans de comunicació ofereixen una visió massa superficial sobre la pandèmia sense que gairebé mai parlin de les causes sistèmiques que l’han generat. Sempre hi ha hagut -i sempre hi haurà- pandèmies a la història humana, a vegades amb efectes espantosos, però l’augment global de malalties infeccioses dels darrers decennis ens hauria de fer pensar que les causes de la pandèmia estan lligades al model econòmic i a la crisi eco-social que patim, que alhora s’associen a la dinàmica pròpia del capitalisme.

    Això ho mostren els estudis científics quan els integrem amb una visió crítica i transdisciplinària. Per exemple, el biòleg Rob Wallace explica que l’aparició del virus està molt lligada a l’alteració global d’ecosistemes, la desforestació i pèrdua de biodiversitat, el model agroindustrial, el tipus de producció ramadera i a la cerca de rendibilitat al cost que calgui de les corporacions multinacionals. I el biòleg Fernando Valladares comenta que el millor antídot contra el risc de pandèmies seria preservar la natura i protegir la biodiversitat dels ecosistemes i la genètica, recordant-nos que interposar espècies entre els patògens i l’ésser humà és el millor tallafoc per protegir-nos. Si això hi afegim la ràpida urbanització i creixement massiu del turisme i viatges en avió, i la mercantilització i debilitat dels sistemes de salut pública tenim la tempesta perfecta per una o moltes pandèmies.

    Al darrere de tot això trobem el capitalisme i la seva consubstancial lògica d’acumulació, creixement econòmic, cerca de beneficis i desigualtat que xoca amb els límits biofísics planetaris. En definitiva, les circumstàncies en què les mutacions víriques poden amenaçar la salut i la vida depenen de la societat i, en gran mesura, d’una lògica capitalista extractiva i depredadora.

    Més tard o més d’hora, superarem la pandèmia, però el virus d’acumulació, creixement il·limitat i despossessió en què es fonamenta el capitalisme està en guerra contra la humanitat i està destruint la vida.

    Tot i que amb l’inici de la pandèmia es parlava d’un canvi de paradigma, sembla que hem tornat a les mateixes dinàmiques econòmiques i ambientals de sempre. Creu que realment hem après alguna cosa de la pandèmia?

    Malauradament no em sembla que estem aprenem massa. La pandèmia ha mostrat la nostra fragilitat com individus i com a societat. En plena crisi, durant uns quants mesos, ens hem fet un xic més conscients que sense el treball essencial de molta gent treballadora que sempre ha estat menyspreada no podem viure. I molts han entès -potser per primer cop- que la sanitat pública i el treball de cures és fonamental. Ara, les inèrcies econòmiques, polítiques i culturals del món que vivim fan que canviar no sigui gens senzill. I a més, vivim en un món tan ràpid, amb tants impactes, que no ens queda ni temps per a reflexionar, recordar i ser conscients de les coses.

    Durant aquesta pandèmia s’han mort milions de persones de fam, s’han mort de milions d’infants per malalties diarreiques… Se’ns diu que cal tornar a la «normalitat» o a una «nova normalitat». Però la «normalitat» al món és que dues terceres parts de la població sobreviu amb menys de 5 dòlars al dia, que 2.500 milions de persones no tenen una llar per viure en condicions, que beuen aigua potable contaminada, i que molta gent respira, beu i s’alimenta amb tòxics que danyen la vida i la salut. I la «normalitat» a Catalunya i Espanya és que una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes. No ens podem «adaptar» a aquesta realitat i tornar a la normalitat. M’agrada repetir la coneguda sentència del filòsof hindú Jiddu Krishnamurti al dir: «no és signe de bona salut estar ben adaptats a una societat profundament malalta».

    La pandèmia ha estat una catàstrofe i un trasbals general, ha trastocat el sistema productiu i el creixement econòmic que les elits cerquen i necessiten com una droga. La pandèmia ha canviat la societat de dalt a baix, però això no vol dir que ara mateix existeixi la capacitat de canviar el món a millor. En tot cas, encara que no sigui senzill canviar la situació actual, caldrà fer-ho, caldrà canviar radicalment mitjançant una lluita organitzada, intel·ligent i persistent on sapiguem ajuntar moltes forces locals i globals. Com deia el filòsof coreà Byung-Chul Han, «virus no acabarà per si sol amb el capitalisme, ni tampoc ho farà amb un neoliberalisme que infecta les ments i destrueix les vides».

    Quins són els reptes claus de futur que ens planteja aquesta crisi de civilització a la qual abans feia referència?

    Els éssers humans no solament necessitem la natura, sinó que «som natura». El fet de concebre’ns com quelcom superior a la natura es lliga en bona part a la crisi de civilització que patim. Qualsevol acció que danyi el nostre entorn ens danya a nosaltres, ja siguin els químics que introduïm al medi ambient, l’aire contaminat que produeix vuit milions de morts anuals, o la destrucció de la biodiversitat. Des d’un punt de vista global, cal comprendre amb la profunditat necessària la crisi climàtica que ja està generant tants i tants problemes (onades de calor, pujada del nivell del mar, contaminació de l’aire, macroincendis, etc.) que afecten la salut humana i els animals, però també cal ser conscients de la crisi ecològica en un sentit més ampli. Els països, les empreses i els grups socials rics en són els grans responsables. O bé aconseguim reduir i canviar el tipus de producció industrial massiu (tot millorant la seva eficiència), alhora que canvien les nostres vides quotidianes amb menys consum, la producció de béns de consum més essencials i propers, i la creació d’una economia solidària i homeostàtica, que gasti molta menys energia i adapti el metabolisme ecosocial als límits biofísics de la Terra, o no tindrem futur.

    El 2019, per exemple, es van sobrepassar («l’extra-limitació» o overshooting, en anglès) els límits biofísics del planeta el 29 juliol; el 2020, amb la pandèmia i la parada econòmica, s’ha alentit una mica, produint-se a la tercera setmana d’agost. Això no és sostenible. Per posar un exemple, és com si taléssim arbres d’un bosc a major velocitat que la capacitat que té de regenerar-se, i ho fem cada cop més acceleradament i amb una fusta que va a les mans d’uns pocs privilegiats. El capitalisme es multiplica constantment com si fos un virus. Funciona com una màquina imparable que s’organitza amb una estructura financera i social al voltant de l’imperatiu de l’acumulació per tractar d’aconseguir un creixement permanent i accelerat del PIB en forma exponencial, amb tot el que això comporta de despesa energètica, ús de materials i recursos. Per molt de verd que pintem l’economia o les empreses, o per molt que usem paraules com ‘sostenibilitat’ o ‘resiliència’, això no pot continuar indefinidament. Haurem de decréixer selectivament, per les bones o per les dolentes, com explica molt bé el físic i divulgador de la crisi energètica Antonio Turiel al seu darrer llibre «Petrocalipsis». Més tard o més d’hora, superarem mal que bé el virus biològic, superarem la pandèmia, però el virus d’acumulació, creixement il·limitat i despossessió en què es fonamenta el capitalisme està en guerra contra la humanitat i està destruint la vida.

  • Els gasos d’efecte hivernacle originats en la producció d’aliments augmenten el risc de malalties cròniques

    Un estudi titolat Greenhouse Gases Emissions from the diet and risk of death and chronic diseases in the EPIC Spain cohort, publicat recentment a l’European Journal of Public Health i liderat per epidemiòlegs de l’Intitut Catala d’Oncologia, mostra resultats importants que reafirmen l’estreta relació entre el consum de la dieta, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEH), causants de l’canvi climàtic i el risc de mortalitat i de malalties cròniques. És una nova evidència de la profunda interrelació de la salut de la planeta amb la salut dels individus.

    La investigació s’ha realitzat sobre la cohort EPIC d’Espanya, que reuneix 40.621 individus de cinc comunitats autònomes (Astúries, Granada, Múrcia, Navarra i País Basc), que han estat estudiats i seguits durant més de 15 anys. Els valors d’emissió de GEH de cada un dels aliments consumits s’han pres d’una revisió internacional, que representa la base de dades més completa existent fins a la data. El 41% de les emissions de GEH de la dieta de la cohort EPIC d’Espanya s’originen en el consum de carn vermella i carn preservada. Només el 11% s’originen en el consum conjunt de fruites, verdures, llegums i cereals.

    Els resultats de l’estudi confirmen troballes prèvies d’altres estudis que han mostrat consistentment l’associació de el nivell de consum de carn vermella amb el nivell d’emissions de GEH. Les emissions de GEH de la dieta van ser 4,7 vegades més elevades en alts consumidors de carn vermella (més de 140g / dia) que en els baixos consumidors (menys de 70g/dia). Recordem que els organismes internacionals recomanen no consumir més de 70g / dia de carn vermella de mitjana.

    D’altra banda, ha mostrat per primera vegada, que hi ha una associació directa i estadísticament significativa entre un alt nivell d’emissió de GEH de la dieta, respecte a un baix nivell d’emissions, amb el risc de mortalitat (augment del 10% de el risc de mortalitat), amb el risc de patir una malaltia coronària (augment del 26% del risc) i amb el risc de patir una diabetis tipus 2 (augment del 24% del risc).

    La conclusió de l’estudi és que cal reduir el consum de carn vermella i preservada per reduir les emissions de GEH i millorar la salut del planeta i que això porta, a més, a millorar la nostra salut, reduint el risc de mortalitat, de malaltia coronària i de diabetis tipus 2.

    Quan estem intentant sortir d’una pandèmia que ha originat més de 30 milions de casos infectats i gairebé 1 milió de morts pel Covid-19, hem de recordar que és urgent afrontar l’emergència climàtica, que afavoreix epidèmies com la que estem patint i l’extensió de malalties dels animals (zoonosis) que es transmeten a l’home. Cal impulsar un nou paradigma centrat en la nostra salut, canviant la nostra manera de vida, amb una dieta més saludable, com la mediterrània o la vegetariana, substituint productes d’origen animal per aliments d’origen vegetal, que són més saludables i tenen un menor impacte climàtic. Amb això millorarem la nostra salut i mitigarem el canvi climàtic. La teva salut i la de la planeta és cosa de tots.

  • José Ramon Ubieto: «Moltes persones han de triar entre emmalaltir o viure»

    “Les emergències –catàstrofes naturals, atemptats o pandèmies com l’actual– sempre fan aparèixer actituds i sentiments diversos”, va escriure el psicòleg clínic i psicoanalista José Ramón Ubieto en un article recent a Catalunya Plural. I és de les actituds, els sentiments, les reaccions dels ciutadans i la societat davant la pandèmia que estem patint del que parlem aquí amb aquest professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), articulista, escriptor i membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.

    Cita a Freud quan li va dir a un amic que “l’optimisme és un pressupost, el pessimisme, un resultat”. Vostè diu que el millor és ser “pessimistes advertits”…

    Pessimista advertit vol dir que hi ha alguna cosa a la vida que és sempre impossible. Freud va recollir una frase de Kant. Kant deia que a la vida hi ha dues coses impossibles, una és educar i l’altra és governar. I Freud en va afegir una tercera, que era curar. Impossible vol dir no que no es pugui fer ni que faltin candidats –perquè no falten candidats ni per polítics, ni per mestres, ni per terapeutes– sinó que impossible, en el sentit lògic a què es referia Kant i després Freud, vol dir que són tasques per a les quals no tenim un pla programat i una ciència exacta. No sabem com cal educar amb precisió. Sempre hi ha alguna cosa que un ha d’inventar en l’educació i a més sempre hi ha alguna cosa ineducable. Tu pots fer tot el possible perquè el teu fill o filla sigui d’una determinada manera, però sempre hi ha un punt en què ells decidiran al seu aire, alguna cosa en què s’educaran a la seva manera. Això passa al govern. Per això hi ha presons, perquè hi ha persones que no responen a cap criteri de contracte social, de complir objectius… Reconèixer l’impossible vol dir que un no pot pensar que les coses sempre aniran bé, perquè hi ha allò que no anirà bé, hi ha l’impossible. Pessimista advertit és, simplement, algú que accepta que a la vida hi ha aquest punt d’impossible i perquè ho accepta, es poden fer coses. Sabem que no tot serà educable i podem enfocar l’educació envers tot allò que és possible educar, sabent que hi haurà una part de l’educació que no es realitzarà. Part de l’ideal educatiu no es realitzarà, igual que no es realitza amb persones que vénen a curar-se encara que sabem que no volen curar-se del tot, que hi ha una part del seu funcionament que no volen canviar, que ja els està bé tal com és. Tots tenim un incurable. A això em refereixo amb ‘pessimista advertit’: a saber que hi ha una cosa incurable, ineducable, ingovernable, que forma part de la vida.

    Hem renunciat a moltes coses aquests dies: reunions, abraçades, menjars fora de casa, esports .. Ho acabarem acceptant com a normal?

    Espero que no. Estic escrivint un llibre sobre com està canviant el món i com ho farà en el post-covid la salut, l’educació, els llaços socials, i en ell plantejo que no hem d’oblidar mai allò presencial. Fa poc, el professor Klaus Schwab, fundador i president executiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, deia que gairebé que calia donar la benvinguda a la Covid perquè gràcies a ella es podria reiniciar el capitalisme i a partir d’ara allò presencial seria una mica obsolet, es podria automatitzar tot, la salut, l’educació. De fet, aquest serà el títol de la propera trobada de Davos: “Covid-19. El Gran reinici”. Estem en el dilema entre oblidar la presencialitat i lliurar-nos a la virtualitat o mantenir la presencialitat com una cosa irrenunciable. El cos en la pedagogia és irrenunciable. Sense el mestre o la mestra de cos present no es pot educar bé.

    Suportem la situació actual pensant que és transitòria i que aviat podrem tornar a abraçar-nos?

    Tothom pensa això. Té aquesta il·lusió. El que ens està castigant ara, el que ens està produint la tristesa Covid, és que no té un dead line clar. Quan hi ha un atemptat terrorista, un huracà, una catàstrofe natural, un terratrèmol, tothom sap que hi ha un dead line. Pot trigar uns dies, però quan detinguin al terrorista, quan l’huracà passi, recollirem les restes del naufragi, i ja s’haurà acabat. Serà un lapse de temps curt. El problema amb què ens trobem ara és que, com que no hi ha dead line, no sabem quan acabarà. Havia de ser a final d’any, ara ja diuen que serà entrat l’any 2021, potser l’abril, potser el juny o el setembre… Com que hi ha aquesta imprecisió, això fa que ens estigui costant una mica més mantenir els ànims, perquè s’està allargant, però tothom creu que això tornarà a ser com era abans.

    La pandèmia ha accentuat la solidaritat entre les persones o ens hem tornat més egoistes, tancats en nosaltres mateixos, en els nostres països?

    Daniel Defoe va escriure El diari de la pesta, que és molt interessant perquè t’adones que, en realitat, no hem canviat tant. Parla, per exemple, de la caritat que es va generar a Londres en relació a les persones més vulnerables, però explica també que tan aviat com va acabar la pesta també es va acabar la caritat. Tothom va tornar a anar a la seva. I aquí no serà molt diferent. Espero que quedin part o algunes d’aquestes coses noves que es van creant –no de caritat, perquè això no té gaire futur–, de col·laboració, de pràctiques col·laboratives. Que quedi per exemple una sensibilitat clara de què és essencial per les nostres vides: la sanitat, l’educació, la cura dels treballadors en el teletreball i totes les formes de precarietat laboral… Això sí que ho espero. Grans canvis subjectius, no crec.

    Ha escrit que “no hi ha una experiència col·lectiva compartida. Cadascú ho viu d’una manera” i assenyala tres tipus d’efectes: la depressió, la inhibició social i la ràbia. Predomina algun d’aquests tres efectes?

    Normalment els afectes se succeeixen quan una crisi dura un cert temps. És com una mena de recorregut que tots fem. El primer que tots vam tenir va ser perplexitat. Què és això que està passant? És una cosa dels xinesos? Pot arribar aquí? Quan vam veure que podia venir ens vam començar a angoixar, a tenir por. Què serà això? Després ja vam començar a tenir, d’una banda, ràbia per no haver pogut evitar-ho, i, d’una altra, també tristesa perquè vam començar a veure les pèrdues, la gent que es moria, els treballadors que es quedaven a l’atur… No és que un vagi necessàriament darrere l’altre i molt menys col·lectivament. Estan sempre simultàniament i amb intensitats diferents. La ràbia extrema és una negació de tot. És el cas dels negacionistes. Molts d’ells no volen acceptar cap de les pèrdues i, per tant, desenvolupen una postura de negació absoluta, que és una negació psíquica molt evident. Quan un té un problema greu pot pensar que no existeix i negar-lo. La negació és el fruit d’una ràbia intensa, sumada, lògicament, a una altra sèrie d’influències ideològiques, tecnològiques… Les xarxes socials estan impactant en la pandèmia. És molt important com les fake news, les bombolles de filtre, tots aquests sistemes de la vida algorísmica estan influint en la percepció que tenim i en els sentiments.

    | Pol Rius

    Que els més vulnerables sentin aquesta ràbia sembla comprensible. Estan sent més maltractats que mai. Els confinen en llars on no poden guardar cap tipus de distàncies. Es juguen més la vida.

    Sí, és clar. El que ens ha demostrat la pandèmia és que les classes socials encara existeixen. Això ha passat a totes les epidèmies. Daniel Defoe explica molt bé com, ràpidament, quan a Londres es començaven a prendre les mesures de confinament per la pesta, tots els que podien se n’anaven al camp i es quedaven a la ciutat els que no podien fer-ho perquè havien de treballar amb el seu cos i la seva presència en el dia a dia i no tenien gent que ho fes per ells. Si bé el virus no distingeix entre classes socials –pot contagiar el president dels Estats Units i a l’últim refugiat de Lesbos– les respostes a la pandèmia sí que depenen de les condicions socials, de si es té accés o no a la sanitat, en quines condicions, com es viu el confinament, quina connexió es té per poder mantenir el treball i l’educació… Això és evident.

    La precarietat laboral porta a això.

    Jo tinc contacte amb Llatinoamèrica perquè participo en jornades i conferències, i a molts llocs d’allà, sobretot als barris perifèrics de grans metròpolis, com Buenos Aires o Santiago de Xile, si no vas a treballar cada dia, no menges. La possibilitat de mantenir la distància i el confinament afecta la vida, a la supervivència. Just al contrari, per nosaltres el confinament, la distància, ens pot donar la vida. Però les persones que necessiten sortir a treballar perquè no tenen cap cobertura han de triar entre emmalaltir o viure.

    El teletreball s’ha disparat. Quines repercussions té aquesta explosió de teletreball? Com afecta la nostra psicologia?

    El teletreball serà un dels grans canvis de la pandèmia. Després de la pandèmia quedarà un augment d’allò virtual, en molts àmbits. En el de la salut ja estem veient ara com la gent contacta telefònicament amb els seus metges. En l’educació, les universitats ja ofereixen molt ensenyament online. En el món de la feina hi haurà una generalització del teletreball en tots els sectors on sigui possible. Lògicament hi ha àmbits en què no serà possible. Cal conrear el camp, transportar el menjar, cuinar-lo… Hi ha aspectes que no es poden afrontar amb teletreball. En tota la resta serà molt important. Les empreses veuran els seus avantatges a l’hora de disminuir les seves despeses de viatges, lloguers… El dubte és en quines condicions quedaran els teletreballadors. Hi ha moltes persones que tenen bones condicions laborals si teletreballen però la precarietat en el teletreball ja existia abans: les teleoperadores i un munt de gent. Comença a haver-hi legislació. Cal veure com es regula.

    Des del punt de vista psicològic, el major desafiament del teletreball és l’aïllament que pot provocar. Els professors que es dediquen exclusivament a la docència online ja fa un cert temps que ho experimenten: des de l’obesitat per passar tant temps a casa fins el burn out (cremar-se professionalment) per no tenir el contacte presencial directe amb altres companys a l’oficina i no poder compartir una discussió, un conflicte, un dilema. Tot això té efectes. L’aïllament sempre té efectes sobre les persones. Els altres són una referència. Quan ens hem desconnectat dels altres hi ha hagut efectes de tristesa, de desorientació, de confusió… Segur que el teletreball tindrà aquest tipus d’efectes.

    Els ciutadans se senten protegits pels seus governants o tenen la impressió que els han abandonat, per incompetència o mala fe?

    La desconfiança en els dirigents ja venia d’antic. Això és el que, entre altres coses, va donar tants èxits al populisme i a líders com Trump, Bolsonaro, Orban… Aquests líders es basaven en una desconfiança generalitzada de la població respecte els seus dirigents. Apel·laven a que només ells es preocupaven pels ciutadans dels seus països. En realitat, era cinisme, perquè hem vist que el que els preocupava era el seu propi benestar, en primer lloc. Aquest cinisme, encarnat pels dirigents i substituint la legitimitat democràtica tradicional, ja ens indicava que la desconfiança era un sentiment creixent. La pandèmia ha posat de relleu les insuficiències dels dirigents. Crida l’atenció que ja sabíem que aquesta pandèmia es produiria. Hi ha molts informes que ho advertien. La CIA, el 2015, va elaborar un informe que pronosticava que al voltant de 2025 hi hauria una infecció respiratòria molt greu que acabaria sent una pandèmia. Ha passat una mica abans. També ho van predir la Fundació Bill Gates i molts estudis que ens deien que això passaria. La sorpresa és que pràcticament no hi havia plans de contingència. Ningú sabia on trobar mascaretes. Ningú sabia com organitzar una resposta sanitària d’emergència. La qual cosa vol dir que la imprevisió dels dirigents ha costat vides i ha fet que les coses fossin pitjors. La gent és conscient de tot això i, per tant, hi ha una indignació i una ràbia que caldrà veure com manegen els responsables polítics. Passarà factura quan tot això acabi.

    S’ha accentuat el conflicte entre els joves i la resta de la societat. Se’ls acusa de no prendre’s seriosament la gravetat de la pandèmia perquè a ells la Covid-19 els fa menys mal que als adults i als vells.

    Un altre cronista de la pesta és Giovanni Bocaccio. El seu Decameró és un relat de la pesta bubònica, que va assolar tota Europa, també Itàlia. Bocaccio parla de la passió dels joves per gaudir la vida intensament, ja que sabien que molts d’ells moririen. Ara el que ha passat no és la resignació davant d’una mort que no era percebuda així però sí la barreja de diversos aspectes. D’una banda, la necessitat que tenen els joves del contacte social, que és una necessitat diferent de la que tenim la gent gran. Els grans podem aïllar-nos, però per als joves el contacte és fonamental per reconèixer-se entre ells. Els joves són els seus propis influencers. Per ells, els qui marquen els itineraris de les seves vides són els seus iguals, siguin influencers famosos o siguin companys del seu grup. I després estan en una edat en què s’han d’iniciar en tot, en els consums, la sexualitat, la diversió, el risc. A més, va coincidir que era l’estiu. Per ells, la distància social té a veure més amb la pèrdua de vida que amb la supervivència. Per ells, perdre la vida és perdre el contacte. Hem de tenir una visió una mica comprensiva. També hi ha una certa hipocresia. Per què no ens preocupem els més grans pel canvi climàtic, quan tots sabem que és el proper desastre al qual assistirem? Ja ho estem veient en els incendis i en molts fenòmens climàtics. Els més grans no ens preocupem pel canvi climàtic perquè molts de nosaltres pensem que gairebé no ens tocarà. En canvi, les manifestacions de Fridays for Future i altres moviments semblants són de gent jove perquè saben que sí que els tocarà. Quan de vegades criminalitzem els joves dient-los que no estan respectant les normes hi ha una part de raó evident en el que diem però també hem de dir que aquesta pandèmia ens preocupa sobretot a la gent gran perquè afecta la nostra existència però no ens preocupem del futur dels joves. Cal tractar aquesta pandèmia amb una certa perspectiva i cal ajudar-los a protegir-se.

    D’altra banda, cal evitar parlar d’els joves. Els joves no existeixen, com no hi ha els de 60 anys. Hi ha persones de 60 anys de moltes classes. Hi ha joves que s’han saltat totes les normes i han estat molt irresponsables però també hi ha joves que porten mascareta, que han creat moltes iniciatives cooperatives en relació a la pandèmia, a ajudar als altres. Matisaria aquestes visions simplistes que surten als mitjans criminalitzant un sector. És com si parléssim d’els xinesos. N’hi ha mil milions i escaig. No podem parlar d’els xinesos.

    La sida va provocar greus problemes en les relacions sexuals entre persones homosexuals. La Covid-19 està provocant un efecte semblant en el conjunt dels ciutadans, especialment els més joves?

    Ha produït un efecte curiós. La pandèmia ha promogut el consum de porno online, que ja era molt alt. L’ha augmentat. Ha afavorit molts contactes via online. Però també és molt interessant el que expliquen companyies com Badoo, Tinder i les aplicacions de cites que s’han adonat que molts usuaris han mantingut l’ús d’aquestes aplicacions com a llocs de conversa o una barreja de conversa i algunes pràctiques sexuals online. S’ha vist que el sexe també necessitava d’algun afegit. Ja ho sabien. Tinder va haver de recordar a la gent que aquesta aplicació era perquè es trobessin i tinguessin sexe, no perquè parlessin. Fins i tot van fer una campanya amb testimonis d’usuaris de Tinder que deien que s’havien trobat i tingut sexe. Es van adonar que la gent, en realitat, no sempre vol només sexe sinó també una conversa, sentir-se en intimitat amb l’altre, sentir alguna cosa d’afecte, d’amor. No tot es reduïa al sexe. La pandèmia ha demostrat que algunes d’aquestes aplicacions s’han mantingut perquè la gent volia fantasiejar amb altres persones a distància.

    | Pol Rius

    Hi ha algun consell, algun criteri a seguir per combatre la por? Hi ha persones, sobretot gent gran, que fa molts mesos que pràcticament no surten de casa.

    Per la meva feina parlo amb moltes persones. Algunes són grans. Algunes han perdut la seva parella. I em comenten les dificultats que tenen per sortir. Hi ha coses que no hauríem de fer i algunes que podríem fer. El que no hauríem de fer és quedar-nos paralitzats i lliurar-nos a la nostàlgia, pensar què bonic era el món abans d’això. Això augmenta el neguit. A les persones grans sempre els dic que reprenguin les activitats adequant-les a les possibilitats actuals. Si abans sortia tranquil·lament sola a donar la volta a tot el barri, ara surti acompanyada i doni una volta a l’illa. Faci alguna cosa. No es quedi a casa. Encara que sigui poc, això l’ajudarà. No oblidar l’activitat presencial. No renunciar a les trobades. És millor veure’ns sis que no veure’ns ningú. És millor veure’ns a l’exterior, amb mascareta i amb distància, que no veure’ns. Mantenir la presencialitat és fonamental. No s’ha de renunciar tampoc a tots els plaers que puguem obtenir, siguin sexuals, cuinar o anar a la muntanya. La por i la culpa engreixen sempre amb la renúncia. Com més ens confinem nosaltres mateixos, com més renunciem, més culpables i més porucs ens sentirem. La manera de combatre la por és mantenir una certa normalitat, limitada en els objectius –l’impossible que deia al principi–, però perquè acceptem l’impossible podem allò possible. Si ens tanquem, això no ens ajudarà gens.

    Com s’imagina la fi d’aquest malson? Res tornarà a ser com abans de la pandèmia, com adverteixen alguns?

    Cada gran canvi d’aquests deixa coses que queden. No ha estat la fi d’un món. El filòsof coreà Han parlava de la fi d’un món, no de la fi del món. No ha estat la fi del món i tampoc estic segur que hagi estat la fi d’un món. Caldria posar-se d’acord en què vol dir això. És clar que hi haurà coses que canviaran i em sembla que el que canviarà és un augment d’allò virtual sobre allò presencial, però també està a les nostres mans matisar aquests canvis perquè el destí no està escrit. La gent seguirà prenent decisions que influiran una mica en aquest futur que no està escrit. Si tots els professors accepten que allò online serveix millor que allò presencial, això portarà efectes nocius per a l’educació. Si la gent accepta que és millor que els periodistes no facin entrevistes presencials i que tot es resolgui per mail això afectarà el periodisme, als llaços socials… El teletreball canviarà inevitablement el món laboral. Això és segur. Ja ho està fent. Hi haurà coses de salut i d’educació que també, però el grau de canvi dependrà de les respostes de la gent. Imagino que al final, el dead line el posaran les vacunes, quan la por al contagi sigui escassa. Quedaran les últimes persones que els costarà una mica sortir i tornarem ràpidament a la normalitat, amb alguns canvis, inevitablement. Va passar amb la sida. Es va tornar a la normalitat, però la gent s’ho pensava dues vegades abans de no fer servir preservatiu a les relacions sexuals. Ara passarà el mateix.

  • L’1% més ric del món duplica les emissions de CO₂ del 50% més pobre

    Poc més de 78 milions de persones emeten el doble de diòxid de carboni que tres bilions. És la principal conclusió d’un informe que publica l’ONG Oxfam en col·laboració amb l’Institut del Medi Ambient d’Estocolm, en què queden visibles les desigualtats quant a les emissions de gasos contaminants en funció del capital econòmic.

    Al comunicat, l’ONG assegura que “en les darreres dècades la desigualtat extrema de les emissions ens han deixat a tocar del col·lapse climàtic”. En efecte, Oxfam considera que si bé les emissions de carboni s’han reduït a causa dels confinaments i d’una menor mobilitat a causa de la pandèmia, “la crisi climàtica desencadenada per l’acumulació d’emissions a l’atmosfera al llarg del temps s’aguditza”.

    Augment sense fre i desigual

    Les dades que aporta Oxfam demostren que entre l’any 1990 i el 2015, les emissions anuals de CO₂ a l’atmosfera van augmentar en un 60%, fent que el total acumulat es dupliqués en el breu període de quinze anys.

    Això, assegura l’ONG al comunicat, té uns efectes directes sobre la vida humana. Apunten que el cicló Amphan que ha afectat l’Índia o els incendis descontrolats que pateixen els EUA són “un clar recordatori de com de perillosament a prop ens trobem de superar la fita de mantenir l’escalfament global per sota d’1,5ºC”, com es va fixar a l’Acord de París del 2015.

    L’ascens en les emissions, de fet, té un col·lectiu ben definit com a principal responsable: les elits econòmiques. El 10% de la població mundial més rica, aproximadament 630 milions de persones, ha generat al llarg dels quinze anys estudiats el 52% de les emissions acumulades, consumint un 31% del pressupost global de carboni. De fet, filant encara més prim, l’1% més adinerat del nostre planeta va generar el 15% de les emissions i va fer-se amb el 9% de la previsió.

    A l’altra cara de la moneda hi ha el 50% de la població més pobra. Mig món, 3,1 bilions de persones, va generar el 7% de les emissions i va consumir el 4% del pressupost, d’acord amb les dades que facilita Oxfam. Així, el centil més benestant va emetre el doble d’emissions i va consumir el doble de pressupost que tota la meitat d’habitants de la Terra.

    Pel que fa a l’augment en els quinze anys estudiats, lideren el creixement d’emissions el grup que englobaria la classe mitjana. El 40% de població intermèdia, “que tenia un punt de partida molt baix”, ha sumat un 49% d’emissions de CO₂ en el període estudiat. Ben a prop, amb un increment del 46%, hi ha el grup del 10% més ric. Pel que fa al 50% de població més empobrida “gairebé no va incrementar el seu nivell d’emissions associades al consum”, assegura l’ONG.

    El 10% més privilegiat està conformat, en primer lloc, per ciutadania d’Amèrica del Nord i de la Unió Europea, seguides de la Xina i l’Índia. Al grup exclusiu de l’1%, diu Oxfam, “més d’un terç de les emissions estan associades a ciutadania dels Estats Units, seguits per l’Orient Mitjà i la Xina”.

    Els experts en ecologia de l’ONG alerten que “si no es manté un ritme ràpid de reducció d’emissions, el pressupost global de carboni necessari per mantenir l’escalfament global per sota d’1,5ºC s’haurà esgotat el 2030”. De fet, la desigualtat és tal que calculen que si al món només hi habités el 10% més adinerat, “el pressupost global s’esgotaria només uns anys més tard”, encara que el 90% restant reduís a zero les emissions.

    “El model econòmic actual ha estat el desencadenant del desastre climàtic i d’una desigualtat igualment catastròfica”, opina Ban Ki-moon, exsecretari general de les Nacions Unides en declaracions a Oxfam. El diplomàtic considera que “la pandèmia de la COVID-19 ens imposa l’obligació de reconstruir un model basat en una economia sostenible, resilient i justa”.

    És del mateix parer Paula San Pedro, portaveu de canvi climàtic d’Oxfam Intermón a Espanya: “El mapa d’emissions reflecteix que el consum de carboni ha servit per enriquir els més rics i no per treure la gent de la pobresa”. Vaticina que “el model ha caducat i és urgent un de nou” i assegura que reprendre l’economia com funcionava abans de la pandèmia, “envellida, injusta i contaminant, ja no és una opció viable”.

    Canvis en un moment irrepetible

    Amb les dades clares de l’origen del problema, Oxfam alerta: “Els dos grups més afectats per aquesta injustícia són els menys responsables de la crisi climàtica: les persones en situació de pobresa i d’exclusió i les generacions futures”. El primer col·lectiu perquè, com demostren les seves fonts, són les que menys petjada ecològica creen i en canvi “ja tenen dificultats per fer front als efectes del canvi climàtic” i el segon perquè “heretarà un pressupost de carboni esgotat i un món que avança cap al col·lapse climàtic”.

    És per això que l’ONG insta els governs a prendre mesures urgents post COVID-19 per fer front a la crisi climàtica i la desigualtat, que “són inseparables”. Oxfam creu que l’actual és un “moment històric i crític” en què cal actuar per frenar el “creixement econòmic cada cop més desigual i basat en el carboni” que ens portarà a una “crisi climàtica pitjor, totalment descontrolada i irreversible”.

    L’1% més adinerat del nostre planeta va generar el 15% de les emissions de CO₂

    Entre les mesures que proposa Oxfam per evitar que superar el límit fixat de 1,5ºC d’escalfament hi ha “gravar determinar béns i serveis de luxe que generen un gran volum d’emissions com els cotxes SUV o els vols en classe alta o en avions privats”.

    No en va, citen estudis que demostren que “la major part d’emissions dels principals emissors de la UE provenen, amb diferència, del transport”. Segons el gràfic facilitat, més del 50% de CO₂ del que emet l’1% més ric de la Unió Europea és referit a transport aeri i terrestre. Pel 10% més benestant les emissions en mobilitat també és el motiu capdavanter.

    Al comunicat, l’ONG també insta a “ampliar la infraestructura digital i de transport públic per reduir les emissions, frenar la desigualtat i millorar la salut pública”. L’organització no governamental apunta que els executius tenen “una última i històrica oportunitat per construir uns sistemes econòmics més justos que respectin els límits del nostre planeta”.

  • «El temps s’esgota i, si no s’actua radicalment, viurem canvis irreversibles que perjudicaran seriosament la vida a la Terra»

    Carlos A. González és epidemiòleg i Doctor en Medicina. En la seva dilatada trajectòria professional, ha estat cap de la Unitat de Nutrició, Ambient i Càncer de l’Institut d’Oncologia i president de la Societat Catalana de Salut Pública de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Coautor de més de 300 publicacions científiques en revistes internacionals i autor del llibre ‘Nutrició i Càncer’, ara presenta el seu llibre «Emergencia climática, alimentación y vida saludable». Parlem amb ell sobre els reptes de la humanitat en matèria de medi ambient i sobre la necessitat de prevenció davant les malalties. «En lloc de centrar-nos en el tractament de les malalties, que és el que interessa a la indústria farmacèutica, cal centrar-nos en la prevenció», assenyala.

    Quan va començar a gestar-se el llibre que ara es publica? Quin és l’objectiu?

    Va començar a gestar-se en comprovar que existia abundant evidència a la societat sobre la necessitat de promoure les energies alternatives per mitigar el canvi climàtic, però no sobre la importància de canviar el model alimentari.

    La pandèmia de la Covid-19 li ha fet introduir canvis en l’orientació del llibre o ha confirmat les tesis principals que volia exposar?

    Ha confirmat les tesis principals, perquè és indubtable que l’emergència climàtica ha influenciat l’aparició i extensió de la pandèmia. Hi ha evidències que mostren que l’efecte de la pandèmia ha estat més gran en zones d’alta contaminació de l’aire i sobre l’extensió de les zoonosis.

    Segons sembla, el coronavirus va saltar d’animals (el pangolí) a l’ésser humà, quines són les causes de les zoonosis?

    Les zoonosis són malalties dels animals que es transmeten a l’home. Ja en 2016 un informe del Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides assenyalava com a causes de les zoonosis la desforestació, la ramaderia industrial, la resistència antimicrobiana, el comerç il·legal d’animals salvatges i el canvi climàtic.

    Vostè vincula en la seva obra l’emergència climàtica amb l’alimentació i la salut humana, quins són els principals elements d’aquesta connexió?

    Un 30% dels gasos d’efecte hivernacle (GEH) que generen el canvi climàtic s’originen en l’agricultura i el canvi d’ús de la terra, i d’aquesta, el 80% a la ramaderia. El consum de carn, especialment de carn vermella (boví, porc, ovella) creix de manera insostenible. És excessiu no només a occident, sinó també en països en transició com la Xina, Índia o Sud-àfrica. L’excés de consum de carn i productes d’origen animal és alhora una de les causes de l’obesitat, la diabetis, les malalties cardiovasculars i diversos tipus de càncer. Per contra, la producció d’aliments d’origen vegetal (fruites, verdures, cereals, llegums) generen molt pocs gasos d’efecte hivernacle i són saludables. La salut del planeta i la dels humans està clarament interrelacionades.

    És, per tant, el canvi climàtic i l’emergència climàtica un problema transversal que incideix en altres qüestions i preocupacions internacionals?

    Si clar, per mitigar el canvi climàtic cal canviar la nostra manera de vida, de consum i d’alimentació. Això té profundes repercussions econòmiques, sobre la indústria del petroli, del carbó (subvencionades pels governs i els grans bancs) sobre la indústria de l’automòbil, de la indústria de la carn (Catalunya i Espanya són, de fet, dels principals criadors de porcs), les empreses elèctriques… Hi ha grans interessos econòmics que es resisteixen a acceptar que el model de creixement basat en energies fòssils barates està esgotat. Però les conseqüències del canvi climàtic afecten cada vegada més a la població: incendis, inundacions, sequeres, augment de temperatura de la terra i el mar, desgel de les glaceres i dels pols, pèrdua de la biodiversitat, augment de les desigualtats socials i la pobresa i la fam al món… i són cada vegada més les veus que exigeixen un canvi dràstic de rumb.

    Aquestes preocupacions, ¿tenen també una perspectiva intergeneracional, pensant en les generacions futures?

    Els joves estan demostrant massivament al món que són els més sensibles a l’emergència climàtica. Ha crescut molt el nombre de joves que adopten dietes veganes i vegetarianes. Molts ho fan perquè no accepten el patiment i maltractament animal de la ramaderia intensiva. Però en la mesura que s’alimenten majoritàriament de productes d’origen vegetal, milloren la seva salut i contribueixen a millorar la salut de la planeta.

    Quins són, a parer seu, els problemes de salut més importants i, per tant, els que prioritàriament han de ser abordats?

    Els problemes de salut més importants són les malalties cardiovasculars, l’obesitat, la diabetis i el càncer. Són malalties cròniques associades a la forma de vida i alimentació. Són majorment prevenibles. En lloc de centrar-nos en el tractament, que és el que interessa a la indústria farmacèutica, cal centrar-nos en la prevenció, modificar els factors de risc per evitar la seva aparició. Cal crear un nou paradigma, posar en el centre no la malaltia, sinó la prevenció i la salut.

    Vostè és especialista en epidemiologia del càncer i salut pública, és aquest coneixement mèdic el que l’ha portat a posar el focus en els determinants ambientals de la salut?

    Si clar, perquè si bé en el càncer hi ha alteracions genètiques, aquestes estan majorment associades a exposicions relacionades amb la forma de vida i l’ambient: consum de tabac i alcohol, alimentació no saludable, obesitat, exposició solar, exposició a virus i bacteris, contaminació de l’aire… Tots aquests factors poden ser potencialment evitats. Per això el càncer és potencialment prevenible.

    Després del que va costar arribar a l’Acord de París i el seu limitat abast i atenent a la posició de països com els Estats Units, com veu el futur de la lluita contra el canvi climàtic?

    Veig el futur complicat i difícil. Fins i tot governs progressistes com el que tenim a Espanya proposen una llei de canvi climàtic amb objectius poc ambiciosos, el que ha portat a les principals ONG a presentar una querella contra el govern, que ha estat acceptada pel Suprem. El temps s’esgota i, si no s’actua radicalment, viurem canvis irreversibles que perjudicaran seriosament la vida de l’ecosistema.

    En aquest sentit, quins reptes es plantegen en els pròxims anys respecte de l’emergència climàtica?

    El principal repte és mantenir i ampliar la pressió i mobilització social contra l’emergència climàtica. Obligar els governs a actuar sense dilacions. Recordar, però, que no tot depèn dels governs, cada un de nosaltres s’ha de preguntar què pot fer per mitigar el canvi climàtic i fer-ho.

    Durant els mesos més durs del confinament per la pandèmia de la Covid-19 van baixar de cop els nivells de contaminació en l’aire, però després d’aquests últims mesos ja tornen a estar com abans. És que no hem après res?

    Alguns creien equivocadament que res seria com abans. Jo he estat més realista, i en molts aspectes veiem que hem tornat a la vella normalitat. La fase dura del confinament va demostrar, com en un estudi experimental, que si es restringia el trànsit, els gasos contaminants es reduïen dràsticament i podíem respirar un aire net i veure el cel clar a Barcelona i les grans ciutats. Però sembla que hem après molt poc i el trànsit torna a ser dens.

    Iniciatives com les de l’Ajuntament de Barcelona, ​​de promoure els carrils bici i el tall d’algunes vies poden ser útils?

    Clarament sí. Cal continuar promovent carrils bici i el seu ús, cal continuar reduint carrils per a cotxes, ampliant les illes amb trànsit reduït, guanyant espai urbà per a gaudi de la població, tot i la resistència d’organismes i veus que podrien estar promoguts pels interessos econòmics afectats. Però també cal ampliar el transport públic, especialment la connexió amb l’àrea metropolitana.

    Com ens afecta la contaminació de l’aire a la salut de les persones?

    La contaminació de l’aire, segons estimació de l’Agència Europea de Medi Ambient, genera a Espanya unes 25 mil morts prematures per any. Si afegim unes mil morts per malalties cardiovasculars i respiratòries i uns 2.600 casos de càncer de pulmó, el dany és terrible. Em pregunto si els que s’oposen a la restricció del trànsit en són conscients d’això.

    En el llibre es refereix també al model alimentari. Com creu que hauria de canviar per ser més sostenible i produir menys impacte mediambiental?

    El nostre model alimentari ha de canviar per ser més sostenible i saludable. Cal reduir el consum de carn vermella (a no més de 500 grams a la setmana) evitar el consum d’embotits i sucre refinat, reduir el consum de sal i augmentar el consum de fruites i verdures de tota mena, cereals integrals i llegums. Però per a això cal canviar la política fiscal, amb impostos que redueixin el consum d’aliments perjudicials per a la salut i subvencions per als aliments saludables. No és possible acceptar que un quilo de fruites costi més que un quilo de carn.

    En la seva obra també es refereix als beneficis de la dieta mediterrània. Quins són?

    La dieta mediterrània és una dieta a base de productes vegetals, és en aquest sentit relativament similar a una dieta vegetariana. Hi ha sòlides evidències que redueix el risc de patir una malaltia coronària, d’hipertensió arterial, diabetis, obesitat i diversos tipus de càncer. Desgraciadament, en la població s’està abandonant i s’imposa el menjar «escombraries» i prepreparat industrialment. Amb la dieta mediterrània millorem la nostra salut i la salut del planeta.

  • Testimonis de la Primària (2): del Besós al Raval

    La doctora Rosa Maria Alcolea treballa des de fa més de 20 anys al CAP Besòs, on els passats 17 i 19 d’agost es van fer 1.541 PCR, amb un resultat de 34 casos positius. «La població aquí funciona pel boca a boca i és molt col·laboradora. El primer dia es va calcular que es farien uns 400 PCR i es van arribar a fer 569. La setmana anterior vam detectar una pujada important de persones que necessitaven fer-se una PCR, per contagi o per sospites. Com que hi ha molts pisos petits i viuen famílies juntes, venien a realitzar-se la prova famílies senceres, i també grups d’amics».

    «Aquí hi ha un problema socioeconòmic important i el poder adquisitiu és més aviat baix. La gent de barri vol treballar, però té sous molt baixos. Els pisos solen ser d’entre 50 i 60 metres quadrats, en els quals poden viure dues famílies; per exemple, dues parelles amb els seus fills, o els pares amb els fills i els néts, perquè molts d’ells potser han perdut la feina i s’han vist obligats a tornar a la casa dels pares. També hi ha famílies de gent jove, migrant, que comparteixen el pis entre diversos per poder pagar-lo i arribar a final de mes», exposa Alcolea.

    Per superar les dificultats de l’idioma, el CAP Besòs compta amb dos mediadors culturals que coneixen el sistema sanitari i la llengua de país d’origen de l’usuari

    Amb aquestes característiques, fer la quarantena en una habitació en cas de tenir Covid o d’haver estat en contacte amb un positiu, és gairebé missió impossible. «L’aïllament a casa és molt difícil perquè hi ha diverses persones convivint. Tu et pots posar mascareta i guants, però si la casa és petita, és molt complicat fer l’aïllament correctament, encara que s’intenta. S’han fet veritables esforços per deixar el malalt en una habitació, mentre tots els altres es reparteixen la resta de la casa». En moltes ocasions se’ls ofereix passar les dues setmanes de quarantena a un Hotel Salut proper, al Condal Mar «Ho han acceptat i estan molt agraïts que els hi hàgim pogut enviar. Allà se’ls atén com si estiguessin al barri i se’ls fa seguiment».

    Per superar les dificultats de l’idioma, el CAP Besòs compta amb dos mediadors culturals que coneixen el sistema sanitari i la llengua de país d’origen de l’usuari. «Han ajudat moltíssim i han fet un treball excel·lent», apunta Alcolea. «Moltes vegades, el pacient no entenia què passava ni per què insistíem en que havia de quedar-se a casa. O no entenia les instruccions que li donàvem. Tu li dius ‘mira’t la temperatura’, però hi ha gent que no està acostumada a mirar si té febre. Ens hem trobat amb gent asimptomàtica, que es trobava bé, i els costava molt entendre que havia de fer un confinament. Es preguntaven ‘per què no puc sortir, per què no puc anar a treballar?’, Si és que treballaven».

    Notes que el teu pacient t’intenta cuidar, amb tots els mitjans que té, inclús van arribar a fer-nos màscares, de tela, al març. Ens deien ‘Però la teva família està bé? Cuideu-vos molt, que us necessitem’

    A això s’afegeix la por d’algunes persones a quedar-se sense feina, sobretot quan perceben pocs ingressos. «Hi ha molta por a perdre la feina si agafen la baixa. Pensen: ‘Tinc un contracte amb un sou baix, i si el perdo? Què serà de la meva família?’ Això preocupa moltíssim en zones com aquesta». Més enllà que entenguin que han de finalitzar l’aïllament de 14 dies, si es troben bé, si la PCR és negativa, si ja no estan en contacte amb cap positiu i si necessiten amb urgència els diners, la situació és complicada. Moltes persones treballen en la restauració, sobretot en cuina, i en el sector de la construcció. També hi ha un col·lectiu important de treballadores de geriàtrics als quals se’ls està fent especial vigilància a causa del contacte directe amb la gent gran.

    Els metges de capçalera, i tot l’equip ambulatori, es converteixen en un referent per a la població. «En barris com aquest, l’atenció primària és molt important. A nosaltres, el que ens sabia molt greu era que trucàvem a casa dels nostres pacients per saber com estaven i, tot i trobar-se malament, alguns no havien acudit a el centre. Et deien: ‘És que no vull molestar, que teniu molta feina’. En certa manera, en barris com aquest, notes que el teu pacient t’intenta cuidar, amb tots els mitjans que té, inclús van arribar a fer-nos màscares, de tela, al març. Ens deien ‘Però la teva família està bé? Cuideu-vos molt, que us necessitem’. Totes aquestes coses, sabent com de dur ha estat, són d’agrair. No només ha estat dur per a metges i infermeria, també per a administratius, treballadors socials… Tots han tret temps per donar una resposta comunitària, encara que voldríem que fos millor i esperàvem comptar amb més mitjans. Estem sobrecarregats i tenim molta feina, però estem al costat del pacient «.

    La Doctora Rosa María Alcolea | Pol Rius

    La pandèmia agreuja la pobresa

    El doctor Daniel Roca treballa al CAP Drassanes i al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard, que atén persones amb problemes de drogodependències al barceloní barri del Raval. Per a Roca, «la pandèmia el que ha fet ha estat accentuar les diferències. Qui té mitjans i recursos pot adaptar-se i tirar endavant, i qui no, segueix estant com abans». Potser per això, la població amb addiccions de droga i alcohol, igual que les persones sense llar, tenen una baixa incidència de coronavirus: «Han estat força preservades de la Covid perquè en certa manera ja estaven en aïllament, la gent no se’ls acosta. Crec que és un col·lectiu bastant aïllat del món». En cas que un drogodependent doni positiu per Covid, se l’envia a un equipament específic de la Fundació Pere Tarrés.

    En els seus 12 anys com a metge al Raval, Roca ha vist com famílies de 15 membres vivien en una sola casa en què hi havia dues habitacions, sobretot quan vénen d’altres països i estan un temps amb els familiars que han arribat prèviament. «No és infreqüent», assegura el doctor. Recentment, va presenciar com 12 treballadors que recollien fruita compartien un mateix habitatge. Se’ls anava a buscar en furgoneta per portar-los al camp i, després d’acabar la jornada, se’ls portava de tornada a el pis. Quatre d’ells van donar positiu en les PCR, i alguns compatriotes es van negar a fer-se la prova en veure que els seus companys havien perdut la feina. La situació precària de treballadors com aquests és anterior a la pandèmia: «Moltes vegades, en el moment en què se signa el contracte, de forma encoberta, ja se signa la liquidació, ja tenen els papers preparats. Ho he viscut prèviament, igual que he vist contractes de quatre hores diàries quan se’n feien quinze».

    La població amb addiccions, igual que les persones sense llar, tenen una baixa incidència de coronavirus: «En certa manera ja estaven en aïllament, la gent no se’ls acosta»

    Roca sosté que «la pobresa i la precarietat no permeten fer les coses bé des del punt de vista sanitari. Els Hotels Salut només donen resposta a aquesta precarietat. Se’ls confina per no expandir la pandèmia, se’ls dóna tres àpats a el dia i s’evita la propagació de virus. Però no se soluciona el problema perquè segueix havent-hi molts pisos petits en els quals viu molta gent que necessita menjar. Sense pandèmia, ja teníem problemes, per exemple, amb persones diabètiques perquè fessin la dieta correcta. Amb la pandèmia, estem demanant un nivell d’exigència que no poden complir perquè abans ja no podien complir-lo».

    En aquestes circumstàncies, els dos mediadors culturals de al CAP Drassanes no donen abast. «Hi ha gent que sap que està passant una cosa molt grossa però que no acaba d’entendre-ho. Els ho intentes explicar i, normalment, ho comprenen, els dius que hi ha un període d’incubació i que necessitem un temps en el qual s’aïllin per seguretat, però n’hi ha que no volen fer-se la prova, o que et diuen que ja l’han fet i no és així».

    L’ambulatori rep cada dia centenars de trucades telefòniques relacionades amb la pandèmia, a més d’altres centenars que tenen a veure amb l’atenció primària habitual. A aquesta saturació s’hi suma un altre inconvenient quotidià: que no totes les persones estan censades al Raval, i no totes tenen targeta sanitària, amb el conseqüent esforç de temps i dedicació sanitària i burocràtica per atendre-les per via d’urgència o derivar-les a serveis socials. «L’organització administrativa és d’una manera, però la realitat és una altra. Intentem posar tanques a camp, però el camp és lliure», precisa Roca.

  • Testimonis de la Primària (1): de Sant Ildefons a Collblanc

    Olga Ortiz és metgessa al CAP de Sant Ildefons (Cornellà), un dels primers barris en què la Conselleria de Salut va organitzar cribratges massius de proves PCR, durant l’última setmana d’agost, amb l’objectiu de detectar a persones amb Covid que fossin asimptomàtiques. Dels 4.650 veïns que van acudir a la carpa proveïda per realitzar aquests test, 540 van donar positiu. Segons la doctora, una de les principals característiques de Sant Ildefons és que «té un nivell socioeconòmic baix, un dels més baixos de Catalunya. Hi ha grans blocs de pisos petits, d’uns 50 metres quadrats, amb molta concentració de persones». Com a mostra, cita un exemple de fa pocs dies: «Vam atendre a una família de cinc persones, amb la mare positiva, que viu en una sola habitació dins d’un habitatge. Ens vam organitzar amb els serveis socials perquè els portessin menjar, però no es pot fer un aïllament en una habitació amb cinc persones, així que vam tramitar el trasllat a un Hotel Salut de Barcelona perquè realitzessin allí la quarantena».

    No tots els pisos de Sant Ildefons reuneixen aquestes condicions, però sí una gran majoria, i és freqüent que no tinguin ascensor o, si el tenen, que sigui per a edificis de nou pisos amb quatre portes per replà, amb el conseqüent risc de contagi en un espai tan petit sense airejar pel qual circulen desenes de persones al dia. Ortiz, que porta gairebé 30 anys treballant en aquest ambulatori, ha conegut històries molt variades amb la Covid, com la d’un home que va donar positiu en coronavirus i, quan van anar al seu domicili a comunicar-li-ho, els van dir que vivia en un cotxe al carrer. Va costar localitzar-lo, però finalment, amb l’ajuda de la Policia Local, el van trobar.

    La barrera idiomàtica d’algunes famílies estrangeres juga en contra en l’aïllament, sobretot quan no hi ha mediador cultural, com és el cas d’aquest CAP: «Vaig trucar a un pacient malalt de Covid per al control de símptomes i quan vaig mirar a la història, vaig veure que havien programat les PCR per a la família, que eren la dona i cinc fills, i que no havien vingut a fer-la. Jo li preguntava i ell em deia a tot que sí. Vaig veure que no m’estava entenent. Li vaig demanar el telèfon de la filla gran, i la vaig trucar. No sabien que havien de fer-se els test i estaven tots al carrer, menys el pare, que estava aïllat en una habitació. No és l’únic cas».

    Una altra de les particularitats del barri de Sant Ildefons és l’elevada taxa d’atur. Segons les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) de juny, el conjunt de la ciutat de Cornellà té una taxa propera al 13 per cent. En el cas de l’atur juvenil, puja al 36 per cent. Davant la por de perdre la feina, Ortiz va presenciar com un home, camioner, es negava a fer-se la PCR perquè necessitava treballar. «Estem en una situació de risc important de salut pública, però no podem obligar-lo a fer-se la PCR. Sí que ho notifiquem, però dubto que hi hagi una xarxa que pugui controlar aquest tipus de casos».

    Olga Ortiz, metgessa al CAP de Sant Ildefons (Cornellà) | Pol Rius

    El que funciona en aquest municipi del Baix Llobregat, assenyala Ortiz, és la xarxa social: «En la crisi de 2010, es va sobreviure perquè les famílies fan molta pinya. Els avis han ajudat moltíssim, amb una pensió vivien, no una, sinó tres famílies. Vivia la família de l’avi, més potser la família dels dos fills. A Cornellà, tenim un grup comunitari molt potent a tots els nivells, amb ajuntament, policies, sanitaris, escoles, associacions de veïns… Al juny, les cues de les PCR arribaven fins al mercat que posen alguns dijous, i una de les nostres infermeres, que va a les reunions d’aquesta Xarxa Solidària Ciutadana, va trucar a l’Ajuntament; van venir, van senyalitzar i van apartar els llocs del mercat, i va ser gràcies a la xarxa».

    Des dels ambulatoris s’atén tradicionalment als pacients amb malestar, malalties diverses i patologies cròniques, al que ara s’afegeix la realització de les proves PCR i el seguiment a les persones que han donat positiu i els seus contactes, que també han d’estar en quarantena. Això ha produït una sobresaturació dels CAP, on els professionals veuen augmentar la seva jornada després de mesos d’estrès i baixes laborals. Només a Sant Ildefons, hi va haver durant l’estat d’alarma 23 baixes per Covid, en un centre de prop de 80 treballadors. «La gent de la primària està molt cremada. Sense menysprear la feina de ningú, molts dels nostres companys van anar a les Urgències de Bellvitge, a residències de gent gran, a Hotels Salut, i per a això es van tancar ambulatoris i es va concentrar la feina en alguns CAP. Igual que nosaltres ajudem a reforçar, no estaria malament que ara ens reforcessin».

    En aquesta mateixa línia, el sindicat Metges de Catalunya, considera que el pla presentat per la Generalitat per enfortir l’atenció primària amb noves contractacions és insuficient perquè el sector arrossega retallades des de fa una dècada. La Conselleria de Salut ha anunciat la construcció de cinc nous espais hospitalaris per fer front al coronavirus, però sindicats sanitaris reclamen aprofitar les infraestructures sanitàries existents i prioritzar la inversió en els ambulatoris davant la saturació del personal.

    La importància de la xarxa veïnal

    A prop de Sant Ildefons, els barris de Collblanc, la Torrassa i la Florida, a l’Hospitalet, van ser els primers a registrar rebrots a l’àrea metropolitana de Barcelona, ​​fins al punt que el 12 de juliol la Generalitat va restringir la mobilitat en els tres, i va tancar cinemes, teatres i locals d’oci nocturn durant 15 dies.

    Lola Sirre és treballadora social del CAP Florida Equip Florida Sud des de fa dos anys. Destaca que una de les singularitats de barri de la Florida és que és un dels més densos d’Europa, amb prop de 30.000 habitants en 0,38 quilòmetres quadrats. «Socialment, és un barri molt vulnerable. Gairebé la meitat de la població és emigrant, i una part important està formada per persones grans que viuen soles», explica Sirre.

    Hi ha persones de 80 anys amb patologies que viuen en un sisè pis sense ascensor. Conec a pacients que no surten de casa des de fa anys, i els fem les visites a domicili

    Pel que fa a nivell econòmic, a la Florida hi ha «un percentatge alt de persones amb baixa formació qualificada i de persones en situació irregular, que comporta que només poden accedir a una feina precària i d’economia submergida, fet que provoca una situació econòmica d’ingressos baixos i inestables».

    Es tracta també d’un barri «envellit» en què la majoria d’habitatges són antigues, petites i sense ascensor, el que provoca que moltes persones grans pateixin aïllament social. «Hi ha persones de 80 anys amb patologies que viuen en un sisè pis sense ascensor. Conec a pacients que no surten de casa des de fa anys, i els fem les visites a domicili», comenta Sirre.

    L’habitatge precari és, de nou, un dels hàndicaps en un barri multicultural amb pocs recursos econòmics: «Una bona part de la població resideix en pisos multicompartits en els quals els nuclis de convivència són de més de sis persones, moltes vegades sense vincle familiar, que comparteixen espais comuns de l’habitatge. També ens hem trobat amb famílies senceres que viuen en una mateixa habitació».

    Traslladant aquestes fragilitats a la situació d’estat d’alarma, Sirre destaca que, «des de l’Institut Català de la Salut, juntament amb la col·laboració de diferents administracions, per donar resposta als malalts de Covid-19, es va crear el recurs Hotel Salut Renaissance a l’Hospitalet per poder complir correctament l’aïllament. Els pacients del CAP La Florida que han patit la malaltia han valorat molt positivament aquest recurs perquè donava resposta a la demanda de no poder realitzar l’aïllament i a la por a contagiar a la resta del nucli de convivència». Des de juliol, es va deixar d’utilitzar el Renaissance i els pacients són traslladats ara a l’Hotel Salut SB Plaça Europa.

    Per Sirre, «és rellevant la mirada de la feina social i sanitària en el marc de la pandèmia perquè tota la part científica de la medicina va acompanyada de problemes socials, i necessites fer com un trencaclosques amb l’equip mèdic i l’equip social, perquè una cosa va lligada a una altra. És molt important el treball sociosanitari en aquesta pandèmia per coordinar i vehicular totes les demandes dels pacients».

    En el cas de l’atenció a la gent gran, des del CAP han col·laborat amb la xarxa comunitària del barri per fer seguiment a aquestes persones i ajudar-los en tasques quotidianes com baixar les escombraries o portar-los la compra, gràcies als voluntaris. «La gent gran tenia molta por. Aïllar-te durant tres mesos, a casa, sol… Al final desconnectes del dia a dia. En coordinació amb l’Ajuntament i les entitats del tercer sector, i amb el seguiment dels equips de salut i les trucades telefòniques, els acompanyem. Això és positiu perquè senten que no estan sols. Amb una trucada en la qual et expliqui com està vivint tot això, fas que es senti acompanyat i això allibera una mica a nivell emocional», sosté.

    Olga Ortiz, metgessa al CAP de Sant Ildefons (Cornellà) | Pol Rius

    «El codi postal determina la qualitat de vida»

    Les xarxes comunitàries i les entitats socials de barri són un altre punt de referència per a moltes persones vulnerables en època de pandèmia perquè estan en primera línia amb els més desfavorits i col·laboren en frenar les desigualtats. És el cas de l’Associació Educativa Ítaca, que treballa des de 1976 a Collblanc-Torrassa amb infants i joves i té des ludoteca per al gaudi dels més petits fins a projectes d’inserció laboral. El seu director, Felipe Campos, remarca que la densitat de població de la zona és similar a la de moltes zones de Bombai, ja que en menys d’un quilòmetre quadrat conviuen més de 60.000 veïns, el que el converteix en un territori d’una alta diversitat cultural, amb més de 120 nacionalitats diferents, més de 70 llengües i una gran pluralitat religiosa.

    «Amb totes aquestes dades, podem intuir que amb una densitat de població tan gran hi ha un greu problema d’habitatge. Tenim pisos antics i aquest és un fet determinant que afecta la salut. Ens han dit que aquesta crisi afecta a tots per igual, siguem rics o pobres, però no és cert. Potser és el mateix mar, però no tots anem en el mateix vaixell, i els barris determinen de manera directa com és un confinament o una prova diagnòstica».

    Camps ha vist la «por» a fer-se un test perquè «no és igual si et trobes en una situació administrativament irregular, no és igual si tens feina, si tens contracte o si treballes en l’economia submergida. Són elements que fan que el codi postal determini la qualitat de vida d’un nen, un adult o d’un conjunt familiar». Entitats com Ítaca, generen projectes socioeducatius per tal de «garantir la dignitat i l’equitat en les polítiques tant de protecció a la infància com de protecció i garantia de drets a famílies de barri».

  • La pandèmia a Barcelona i Catalunya: cal crear un Servei Nacional de Salut

    En pocs mesos la pandèmia s’ha convertit en una crisi global però d’efectes desiguals. El seu devastador impacte s’aprecia en el Regne d’Espanya on, en comparació amb anys anteriors, s’ha produït un elevat excés de mortalitat de 50.000 morts (només Perú i Equador estan per darrere), o a Barcelona, on l’excés de mortalitat és del 158% (sobretot als districtes de Nou Barris i Horta-Guinardó). Fins a mitjans d’agost, havien mort a les residències geriàtriques espanyoles per Covid-19 gairebé 20.000 persones, el 68% de les morts oficials registrades a Espanya (el 72% a Catalunya).

    Però el coronavirus no afecta tots per igual, com sovint es diu, sinó que amplifica desigualtats ja existents, generant una «pandèmia de desigualtat». I és que a Espanya i Catalunya una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes. A Barcelona, ​​les necessitats més extremes estan cobertes, però romanen moltes altres lligades a la pobresa i la desigualtat. Abans de la pandèmia, 72.000 llars dedicaven més de la meitat dels ingressos a pagar l’habitatge, gairebé dos terços dels treballadors precaris tenien un sou tan migrat que no podien cobrir cap imprevist, i milers de persones estaven en situació d’emergència habitacional o sense llar. No és estrany, doncs, que els barris pobres tinguin una esperança de vida de 7 a 9 anys menor que la dels rics, ni que siguin també els més afectats per la pandèmia. Obrers, repartidors, migrants, treballadores del sector turístic i serveis… amb pitjors habitatges i menys recursos, van anar a treballar sota una situació de risc (els barris pobres van triplicar la mobilitat dels rics). I tampoc és estrany que la taxa d’incidència de la Covid-19 de Nou Barris sigui gairebé tres vegades més elevada que la de Sarrià-Sant Gervasi. Per què aquesta calamitat després d’escoltar tan sovint que teníem un dels millors sistemes de salut del món?

    La pandèmia ha mostrat les debilitats dels serveis públics d’atenció sociosanitària (diagnosticar, curar, rehabilitar, tenir cura), i de salut pública (prevenir malalties, protegir, promoure i restaurar la salut col·lectiva). Val a dir que a Barcelona, ​​Generalitat i Ajuntament tenen competències i responsabilitats molt diferents. El Consorci Sanitari de Barcelona gestiona centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària que estan sota control de la Generalitat; per la seva banda, l’Agència de Salut Pública de Barcelona s’encarrega, entre altres funcions, de la salut pública i dels serveis socials bàsics no especialitzats, i està sota control de l’Ajuntament. Quina ha estat la resposta de la Generalitat durant els mesos de la pandèmia? S’ha abusat d’eslògans publicitaris, s’ha insistit en la responsabilitat de la prevenció individual, i s’ha confiat que, després del confinament total, arribaria el «millor escenari» i que l’estiu eliminaria el virus. Moltes accions han estat tardanes, improvisades i deficients. Per exemple, no atendre les recomanacions de científics (l’epidemiòloga Magda Campins va assenyalar que es necessitaven molts més rastrejadors, i l’epidemiòleg Oriol Mitjà va apuntar que, per poder assessorar-los, el Departament de Salut va ser «un palau infranquejable») i institucions (el rebuig a acceptar rastrejadors per part de l’Ajuntament de Barcelona), la inexplicable deixadesa a aplicar massivament tests diagnòstics, o en fer desconfinamientos amb massa rapidesa per pressions econòmiques, sense la planificació i sense els recursos (personal sociosanitari, rastrejadors, etc.) de salut pública adequats.

    Així doncs, ni es va aplicar una lògica predictiva i preventiva basada en l’atenció primària, la salut pública i la «salut en totes les polítiques», ni es van planificar ni van finançar programes integrals i massius de vigilància epidemiològica amb inspectors i sancions, ni es van fer programes massius d’educació sanitària, anàlisi de desigualtats, i l’acció comunitària. Amb tot, el problema de fons té a veure amb el model de salut de la Generalitat, que és mercantil, biomèdic, individualista i hospitalocèntric, i que es caracteritza per parasitar el sistema públic i precaritzar i retallar la sanitat pública, els serveis socials i la salut pública. Tenim una sanitat pública infrafinançada, precaritzada i mercantilitzada. Un exemple il·lustratiu és el fracàs del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM, telèfon 061 / Salut Report), una empresa pública que compra serveis a empreses privades en operacions bastant tèrboles (des de 2015, Ferrovial ha rebut desenes de milions d’euros, que encara són més arran de la pandèmia), alhora que s’apropia de funcions d’una atenció primària menyspreada, sobrecarregada i severament infrafinançada.

    Davant d’això, l’Ajuntament de Barcelona ha anat bàsicament a remolc de les decisions de la Generalitat, sense promoure un debat crític, valent i audaç de canvi de l’actual model socioeconòmic amb l’ajuda dels moviments socials comunitaris. No obstant això, ha ajudat en la gestió de la crisi sanitària (oferint informació, habilitant pavellons com hospitals, realitzant tests, oferint atenció psicològica, oferint equipaments municipals a col·legis, etc.), i ha invertit prou recursos en ajudes socials (35 milions en aliments, emergència social i habitacional, i 10 en cultura), la reactivació econòmica (30 milions), la cultura (10 milions), i en fer canvis ambientals (15 milions en millores de l’espai públic i la mobilitat).

    La pandèmia és una crisi sanitària que pot derivar en una crisi pitjor i en la qual trigarem a conèixer tots els efectes de tsunami pandèmic i les seves diferents «onades» sanitàries i socioeconòmiques: contagis, malalties, col·lapse sanitari i morts; ajornar intervencions i problemes de salut; i els efectes dels confinaments, la situació escolar i la crisi econòmica. Però hi ha una cosa clara: cal canviar amb urgència un model de salut que és injust i ineficient. Tal i com reclama el Fòrum Català d’Atenció Primària, cal convertir el Servei Català de la Salut en un Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC) ben finançat, transparent, amb una provisió totalment pública i que integri tots els subsistemes existents; un SNSC basat en l’Atenció Primària i Comunitària, els Serveis Socials i la Salut Pública, que garanteixi serveis efectius i amb equitat, que desmedicalitzi la salut alhora que potenciï la fabricació pública de medicaments i materials. La deficient gestió de la pandèmia realitzada té molt a veure amb un model neoliberal que cal eliminar, però la crisi i els seus desiguals efectes s’associen, de fet, amb una crisi civilitzatòria (de salut, cures, econòmica, ecològica i política) que cal comprendre i canviar. Barcelona i Catalunya haurien de jugar un paper clau en aquest canvi, promovent reformes imprescindibles i construint una visió alternativa de llarg abast on conflueixin les forces polítiques transformadores amb la participació fonamental de les organitzacions socials.

    Aquest article va ser publicat originalment a la revista Carrer amb el títol «Barcelona i Catalunya Davant la pandèmia: Cal un Servei Nacional de Salut». Llegeix-lo en castellà a la revista Sin Permiso

  • Qui hauria de rebre primer la vacuna contra la coronavirus?

    Un dels majors èxits en salut pública serà aconseguir una vacuna eficaç contra la covid-19. No obstant això, es tem pel seu subministrament, previsiblement escàs. De fet, les institucions sanitàries, els líders mundials i les empreses farmacèutiques ja s’enfronten al repte d’assignar-les de forma adequada entre els països. Però, ¿és possible fer un repartiment just i equitatiu en la pràctica?

    Experts en salut pública de tot el món han proposat un nou pla de tres fases per a la distribució de la vacuna, anomenat ‘Model de Prioritat Justa’, que té com a objectiu reduir les morts prematures i altres conseqüències irreversibles de la malaltia. Les conclusions es publiquen a Science.

    De moment no hi ha un marc de distribució únic i global per a les dosis, encara que existeixen dues propostes principals. D’una banda, que els treballadors de la salut i les poblacions d’alt risc, com els majors de 65 anys, haurien de ser immunitzats primer; i de l’altra, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) suggereix que els països rebin dosis proporcionals a les seves poblacions.

    Les dues estratègies són greument defectuoses, segons l’estudi liderat per Ezekiel J. Emanuel, vicerector d’Iniciatives Globals i president d’Ètica Mèdica i Política de Salut de l’Escola de Medicina Perelman de la Universitat de Pennsilvània (EUA).

    «La idea de distribuir les vacunes per població sembla ser una estratègia equitativa, però suposa erròniament que la igualtat requereix tractar de manera idèntica a països situats en diferents llocs», explica a Sinc Emanuel. «Aquest és el primer anàlisi ètica sistemàtic de com distribuir els escassos recursos mèdics entre els països. L’ètica sempre ha estat vista com una part menor, però cada vegada més important».

    En el seu nou model, els autors assenyalen tres valors fonamentals que han de considerar-se en distribuir una vacuna per a la covid-19: beneficiar les persones i limitar els danys, donar prioritat als desfavorits, i procurar la mateixa preocupació moral a tots els individus. Es tracta d’abordar aquests valors centrant-se en la mitigació de tres tipus de danys causats pel nou coronavirus: la mort i el dany permanent als òrgans, les conseqüències indirectes per a la salut -com la tensió i l’estrès de sistema sanitari-, així com la crisi econòmica.

    «Tot i això, ara mateix la prevenció de morts -especialment les prematures- és particularment urgent», insisteixen els autors. En fases futures, proposen dos mesuraments que captin la millora econòmica general i com sortir de la pobresa. «El nostre model canviarà quins països reben la vacuna i en quin ordre. Primer hauria d’anar als llocs on la vacuna pot reduir més morts prematures i després alleujar la major devastació econòmica», apunta Emanuel

    I després d’això, donar prioritat inicial als països amb taxes de transmissió més altes. «Tots els països haurien de rebre suficients vacunes per aturar la transmissió, la qual cosa requereix que entre el 60 i el 70% de la població sigui immune», puntualitza.

    Una distribució justa i equitativa

    El pla de l’OMS, per contra, comença amb el 3% de la població de cada país rebent vacunes, i continua amb l’assignació proporcional a la població fins que cada país hagi vacunat el 20% dels seus ciutadans.

    Si bé aquest pla pot ser políticament defensable, «tracta de forma idèntica a països de diferent situació, en lloc de respondre equitativament a les seves diferents necessitats. Els països igualment poblats s’enfronten a nivells dramàticament diferents de mort i devastació econòmica per la pandèmia», indica el nou estudi.

    Els autors també s’oposen a un pla que donaria prioritat als països en funció del nombre de treballadors sanitaris de primera línia, la proporció de població major de 65 anys i el nombre de persones amb comorbiditats.

    «Immunitzar preferentment als treballadors de la salut -que ja tenen accés a equips de protecció personal i altres mètodes avançats de prevenció de malalties infecciosas- probablement no reduiria substancialment el dany en els països de majors ingressos», afegeixen.

    De la mateixa manera, centrar-se en vacunar els països amb poblacions de més edat no reduiria necessàriament la propagació de virus o minimitzaria la mort. A més, els països d’ingressos baixos i mitjans tenen menys residents d’edat avançada i treballadors de la salut per càpita que els estats més enriquits.

    «Així s’acabaria administrant moltes vacunes als països rics, el que no és l’objectiu d’una distribució justa i equitativa», afirma Emanuel. «Els responsables estan buscant un marc per assegurar la vacunació global, de manera que puguem aturar la propagació d’aquest virus. Dependrà dels mandataris polítics, l’OMS i els fabricants implementar el nostre model», conclou.

    Referència: Ezekiel J. Emanuel, Govind Persad, Adam Kern, Allen Buchanan, Cécile Fabre, Daniel Halliday, Joseph Heath, Lisa Herzog, R.J. Leland, Ephrem T. Lemango, Florència Lluna, Matthew S. McCoy, Ole F. Norheim, Trygve Ottersen, G. Owen Schaefer, Kok-Chor Tan, Christopher Heath Wellman, Jonathan Wolff, Henry S. Richardson. An ethical framework for global vaccine allocation. Science. DOI:  https://science.sciencemag.org/lookup/doi/10.1126/science.abe2803

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC