Just Deploy It!

Categoría: Determinants socials

  • Tots som negacionistes (uns més que d’altres)

    Què tenen en comú el president Trump, l’artista Ouka Lele i els cantants Madonna i Miguel Bosé? Que són famosos -i per tant influencers- sens dubte. Però, també comparteixen entre ells i amb molta més gent, diferents creences religioses, polítiques, una posició de negació de la realitat de la pandèmia. Per a alguns ni tan sols existeix, per a altres és innòcua i tots coincideixen que la versió oficial de l’OMS i els governs suposa un atemptat a la llibertat individual.

    Fins aquí res estrany, sempre hi ha hagut objectors que, en nom de la llibertat -eufemisme sempre atractiu de la voluntat/caprici individual- s’han oposat a les restriccions col·lectives. La novetat és l’abast global de la seva impugnació. I, sobretot, la conjunció d’una amalgama de posicions heterogènies, des de l’extrema dreta fins a l’esquerra radical, passant pel fanatisme religiós i les teràpies alternatives.

    De quina pega tan poderosa es tracta, capaç d’acoblar aquestes peces? Tradicionalment, les masses es cohesionaven a partir de dos fets: l’existència d’un enemic comú i la presència d’un líder que aglutinava, en la seva persona, aquest malestar divers. A partir d’aquest efecte grupal, els integrants de la massa es declaraven germans entre ells i disposats a defensar-se i morir pels ideals compartits. Aquesta va ser la lògica, a grans trets, amb la qual Freud va analitzar la Psicologia de les masses i les seves manifestacions en el segle XX: feixisme, comunisme.

    Avui resulta difícil situar aquest líder cohesionador. Qualsevol polític actual resulta una caricatura comparat amb els grans referents, d’un signe o d’un altre

    Avui resulta difícil situar aquest líder cohesionador. Qualsevol polític actual resulta una caricatura comparat amb els grans referents, d’un signe o d’un altre. I, a més, l’atribució d’autoritat que fem cap a ells és més aviat escassa. La increença en el seu saber fer i en els seus suposats ideals és gran. Fins al punt que una bona part de la societat els considera més aviat cínics, o sigui moguts només per la seva satisfacció. És la conseqüència del que un altre psicoanalista, Jacques Lacan, va teoritzar en assenyalar com a la contemporaneïtat el gaudi individual prenia el relleu al lloc de comandament, desplaçant l’ideal col·lectiu a un lloc secundari. Pocs es defineixen avui per la seva ideologia (“sóc…”) i molts pels objectes dels quals gaudeixen (“tinc…”).

    Què ens queda en comú? Bàsicament, que som éssers parlants, parasitats des de l’inici pel llenguatge (som parlats i desitjats molt abans de néixer i això deixa les seves petjades) i habitem un cos que es fa ressò d’aquestes petjades del dir. El que es diu de nosaltres, ja nadons i al marge de la nostra comprensió, es va escrivint a la superfície corporal. Amb això, gaudim de la vida i construïm les nostres ficcions, ens inventem històries i novel·les de la família i de nosaltres mateixos. No importa la seva exactitud -si non e vero, e ben trovato-, el que compta és la seva efectivitat per guiar-nos en la vida, en les nostres relacions i en la nostra manera de domesticar aquest cos, que no sempre es mostra dòcil i complaent.

    La pandèmia ens ha confrontat amb la vulnerabilitat de el cos i ens ha revelat que, més enllà d’aquest embolcall simbòlic i imaginari amb el qual ens vestim, tenim un cos real que pot emmalaltir, degradar-se o morir

    La pandèmia ens ha confrontat, precisament, amb la vulnerabilitat de el cos i ens ha revelat que, més enllà d’aquest embolcall simbòlic i imaginari amb el qual ens vestim, finalment tenim un cos real que pot emmalaltir, degradar-se o morir. Ho hem sabut sempre i per això passem tant de temps, les ultimes dècades, tunejant-lo, musculant-lo, depurant-lo, disciplinant-lo. És la nostra principal consistència i de vegades ens resulta amable i moltes altres odiós (és per això que també som experts en intoxicar-lo o maltractar-lo). En qualsevol cas, sempre és una font d’angoixa, d’aquesta por a la por tan contagiosa, com estem veient. No és casual que entre els “líders” negacionistes trobem entrenadors corporals (ioga, condicionament físic, teràpies alternatives…).

    En aquest odi de nosaltres mateixos, que es genera pel que ens resulta poc amable de les nostres vides i maneres de ser, hi ha la clau del comú que ens agrupa. Els moviments negacionistes són bombolles on ressona l’odi de cada un en una veu aparentment comuna. L’enemic comú no és altre que ells mateixos, però la veu amplificada de les xarxes socials i l’impudor d’alguns, el projecten en els altres: governs autoritaris en la pandèmia, col·lectius immigrants en polítics racistes, reivindicacions feministes en discursos masclistes.

    Tots alimentem aquest odi que nega la nostra condició essencial de precaris, i per això tots preferim no saber i acollir-nos a qualsevol creença, per fantàstica que sigui: des que existeixen els Reis Mags fins que la terra és plana o que el nostre fill només beu cervesa sense alcohol i no fuma quan surt de botellot. La diferència és que alguns es neguen a assumir que el seu cos de vegades s’independitza i mostra la seva pitjor cara, la de les arrugues, la fragilitat, el gaudi desbocat de l’abús o el maltractament, la decrepitud. Prefereixen pensar que és culpa del govern i de compartir la seva veritat amb milers d’anònims internautes els servirà de cuirassa protectora. La ironia: es treuen la màscara per emmascarar(-se) aquesta realitat. Després, per descomptat, hi ha els cínics professionals, disposats a treure rèdit d’aquest riu regirat.

  • L’experiència als casals d’estiu desmunta la idea dels infants com a vector de contagi

    La tornada a l’escola, d’aquí a pocs dies, és un dels moments més crítics en la gestió de la pandèmia de la Covid-19. Un parell de dies abans que es decretés l’estat d’alarma i comencés el confinament, el mes de març, tots els centres educatius catalans van aturar la seva activitat presencial. El 14 de setembre, però, l’executiu garanteix que es reprendrà la normalitat, malgrat que la incertesa encara planeja sobre com serà la tornada.

    «El moment més crític de la pandèmia des del minut zero», la tornada a les classes, genera molts dubtes entre professionals de l’educació i de la salut i entre les famílies. A fi d’aclarir si la capacitat de transmissió de la Covid-19 que té la canalla és diferent de la d’altres grups d’edat, l’Hospital Sant Joan de Déu ha publicat un estudi que revela que els nens i nenes transmeten el coronavirus sis vegades menys que el global de la població.

    Un 4’7% dels contactes van contagiar-se a partir dels 30 casos inicials. L’índex de reproducció, de 0’3, va ser sis vegades inferior al del global de la població

    El treball, que ha analitzat durant cinc setmanes un total de 22 casals d’estiu amb mostres de 1.905 infants i monitors, conclou que l’índex reproductiu de la Covid-19 ha estat del 0’3 en aquests espais lúdics. Durant el mateix període, l’àrea metropolitana de Barcelona, d’on eren tots els casals que s’han utilitzat com a mostra, tenia un índex de reproducció d’entre 1’7 i 2 punts. Així, la taxa de transmissió del coronavirus era sis vegades inferior als casals lúdics i esportius que al global de la metròpoli barcelonina.

    En concret, durant les cinc setmanes de l’anàlisi es van donar 39 casos de Covid-19, dels quals nou van ser entre els monitors i 30 d’entre els 1.905 infants que van participar com a mostra. La trentena de nens i nenes va estar en contacte amb un total de 253 persones que formaven part dels seus grups estables de convivència. D’aquestes, només 12 van contraure el virus. En percentatge, suposa que un 4’7% dels contactes van contagiar-se a partir dels 30 casos inicials.

    Per filar encara més prim, el Sant Joan de Déu especifica que 22 dels 30 infants positius, un 73%, no van contagiar cap altra persona. D’entre els set restants, cinc van transmetre el virus a un contacte, un parell a dos i un únic cas a tres persones. D’aquestes dades s’extreu que la taxa bàsica de reproducció local del virus (Ro) era del 0’3 a les colònies analitzades.

    L’estudi, un dels més amplis a escala internacional per mesurar la transmissió del SARS-CoV-2 entre la canalla, no troba diferències dins del grup infantil: “Els més petits [menors de 12 anys] han mostrat la mateixa capacitat de transmissió de la malaltia que els més grans [de 13 a 17 anys]”, diu el comunicat emès pel Sant Joan de Déu.

    “Vam participar convençuts per esbrinar què pot anar bé per prevenir la Covid-19 i ha passat el que pensàvem: mantenint el protocol d’higiene, distància… els casals i esplais s’han pogut tirar endavant amb èxit”, explica Josep Mª Valls, portaveu de la Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai). “Vist des de la perspectiva del mes d’abril o maig, ha anat molt bé. És la primera activitat en què els nens han socialitzat i han gaudit del seu dret després del confinament”, afegeix.

    Entorn similar a l’escolar, però no extrapolable

    “Les activitats s’han desenvolupat en un entorn similar al d’una escola, implementant mesures bàsiques de contenció de risc com el rentat de mans freqüent, grups bombolla reduïts, mascareta i activitats principalment a l’aire lliure”, diu l’informe de l’hospital que ha coordinat l’estudi. “Hem reproduït unes condicions semblants a les que ens trobarem a la tornada a l’escola”, explica Juan José García, cap de Pediatria a l’Hospital Sant Joan de Déu i coordinador de Corona Kids, la plataforma del SJD que ha realitzat l’estudi.

    L’estudi no és extrapolable a les aules: «Els casals són a l’aire lliure, on sabem que la infectivitat és 20 vegades inferior a la d’espais tancats»

    En efecte, el resultat és esperançador de cara a la tornada a l’escola: “Dona pistes per obrir-les al setembre d’una forma segura i controlada, aplicant mesures com les dels casals d’estiu”, assegura Iolanda Jordan, coordinadora d’investigació pediàtrica de Kids Corona. Amb grups bombolla, utilització de mascareta i rentats de mans freqüents “s’aconseguirà mantenir la transmissió a nivells molt baixos i garantir el funcionament normal de la majoria de les escoles”, pronostica Jordan.

    Tanmateix, els mateixos investigadors avisen que “la major part de les activitats dels casals s’han fet a l’aire lliure i amb grups petits, de forma que els resultats no són directament extrapolables en altres condicions”. Aixó ho exposa l’expert en gestió epidemiològica Àlex Arenas, qui rebaixa les esperances i assegura que «la incidència quan es va fer l’estudi era molt més baixa que l’actual» i, com els mateixos autors reconeixen, «els casals són a l’aire lliure, on sabem que la infectivitat és 20 vegades inferior a la d’espais tancats».

    A més, els signants de l’estudi reconeixen que les cinc setmanes en què han pres mostres és un període “curt”, cosa que esdevé una “limitació a l’hora d’extrapolar els resultats”. En la mateixa línia, expliquen que s’estan realitzant “seguiments clínics als contactes per tal de detectar possibles falsos negatius”.

    Sigui com sigui, la Generalitat valora positivament l’estudi. “Estem construint les evidències i l’estudi pot aportar idees per a la presa rigorosa de decisions”, ha declarat la consellera de Salut Alba Vergés, en referència als protocols per la tornada a les escoles i instituts.

    El problema: les aules, no la canalla

    Amb aquest nou estudi de la plataforma Corona Kids de l’Hospital Sant Joan de Déu creix l’evidència científica entre els experts que els infants no s’infecten més que els adults ni són focus d’infecció, tal com es va presumir en alguns moments a l’inici de la pandèmia. Un altre treball de Kids Corona va estudiar entre l’abril i el maig un total de 411 famílies, amb 724 infants, a les quals almenys un progenitor havia contret la Covid-19.

    La problemàtica no rau en cap especificitat de la canalla, que infecta igual o menys que el col·lectiu adult, sinó en les condicions de la tornada a l’escola

    Les conclusions apuntaven que “un 17,5% dels infants que han conviscut amb un pare o mare malalt de COVID-19 també ha contret el virus”, mentre que el percentatge dels adults era del 18’9%. Els investigadors van concloure que “els infants s’infecten igual que els adults quan estan exposats a una font d’infecció”. Ara bé, “la malaltia es manifesta molt més lleument”, ja que “més del 99% dels menors no mostraven símptomes o aquests eren poc importants”, diu l’informe.

    Les conclusions són compartides amb altres estudis similars, que “demostren que la Covid-19 pot provocar una càrrega important de malaltia en els nens, però confirma que les malalties greus són menys freqüents i que els ingressos hospitalaris precoços en els nens conclouen millor que en els adults” o que «és generalment una malaltia lleu en nens, inclosos els nadons» i «el resultat fatal és generalment inusual».

    Així les coses, la problemàtica no rau en cap especificitat de la canalla, que infecta igual o menys que el col·lectiu adult i requereix menys ingressos, sinó en les condicions de la tornada a l’escola. Salut i Educació han realitzat diversos anuncis de les mesures que es prendran: a mitjans d’agost van crear un protocol insuficient, a la vista de molts experts epidemiòlegs, i fa pocs dies van anunciar que la mascareta seria obligatòria a partir de secundària i mig milió de tests PCRs per a l’àmbit educatiu.

    Aquest dijous hi ha hagut una nova actualització, després que totes les comunitats autònomes de l’Estat hagin aprovat una guia comuna. Entre les novetats hi ha que la mascareta serà obligatòria per tothom a partir dels sis anys.
    Poc després, set col·lectius sindicals de professorat català han emès comunicat unitari en què exigeixen a la Generalitat una baixada de les ràtios de 10 alumnes a infantil, de 15 a primària i «tan baixa com sigui possible» a secundària i poder «garantir la presencialitat de tot l’alumnat a tots els nivells educatius».

    Un dels punts cabdals serà la ventilació de les aules, principal fet diferencial entre els casals d’estiu en què es basa l’estudi del Sant Joan de Déu i les classes d’una escola o institut. La importància és tal que un estudi prepublicat, que encara està en la darrera fase de revisió, apunta que la Covid-19 s’expandeix fins a 20 vegades més en un espai tancat que obert, segons avança The New York Times. 

  • Qui es quedarà amb les criatures confinades?

    Recentment hem pogut llegir el protocol d’actuació per a detectar els casos de COVID19 a les escoles, presentat pel Departament d’Educació. Som moltes les famílies que estem profundament preocupades, ja que per una qüestió de prevenció (i per què no dir-ho: de millorar l’acompanyament educatiu) s’haurien de baixar les ràtios a l’aula i, a més, disminuir les concentracions de persones als centres. Per a poder fer una prevenció ben feta caldria una inversió milionària i, si bé la necessitat de dur les criatures a l’escola és imperiosa, se sap que allò d’educar-les amb seguretat ja no és tan urgent.

    Però en canvi, està força ben detallat el que passarà quan un/a alumne/a tingui algun dels 14 símptomes compatibles amb la Covid, que són, de fet, els mateixos símptomes per moltes altres infeccions habituals. Sabem que els centres escolars posaran a disposició una aula per l’aïllament d’alumnat. Sens dubte, l’aula destinada a aquesta fi estarà quasi sempre plena. Si el personal sanitari considera que cal fer PCR, caldrà fer-la a totes les companyes de classe, les quals hauran de quedar-se a casa esperant resultats. No sabem amb qui es quedaran, ja que no està previst cap permís a aquest efecte.

    Si alguna criatura surt positiva, es confinarà a casa durant 14 dies amb la seva família. Però, i les companyes a les quals la PCR surti negativa? També caldrà confinar-les, però segons el protocol, sense la seva familia. Si mares i pares no ens podem quedar amb ells/es per qüestions laborals, la Generalitat serà còmplice de les nostres conductes de risc: o bé deixar els nens i nenes soles; o deixar-les amb avis i àvies, que són col•lectiu vulnerable; o privatitzar les cures fins al punt d’haver d’utilitzar una persona cuidadora d’urgència, posant en risc la seva salut.

    Si mares i pares no ens podem quedar amb ells/es per qüestions laborals, la Generalitat serà còmplice de les nostres conductes de risc

    Ni totes les famílies disposen de xarxa familiar de suport, ni totes es poden permetre la despesa que suposa un/a cangur. Llavors, tornem a preguntar-nos: amb qui es quedaran les nostres criatures?

    Exigim a l’administració que ens doni alguna solució. El conseller Bargalló ha declarat en una entrevista a RAC1 que això no és competència de la Generalitat, però estem segures que sí que hi ha un cert marge: n’hi hauria prou amb ampliar en el protocol la necessitat que mares i pares de totes les criatures confinades es quedessin a casa. O bé deixar que totes les criatures amb una PCR negativa tornin a l’escola. No ens podem quedar en l’àmbit de la alegalitat.

    Josep Ma Argimon, el nou secretari de Salut pública, ha declarat que malgrat que les ràtios a les aules són competència d’ensenyament, el departament de Salut aconsellaria que fossin menors, entre altres mesures de prevenció. I a més, ha reclamat que les administracions disposin d’ajudes públiques per tal que les famílies puguin confinar-se sense por a perdre el lloc de treball i ingressos.

    Des de PETRA exigim que es legisli de manera immediata un permís universal i remunerat per l’Estat perquè la mare o el pare que treballin de forma assalariada, autònoma, treballadores de la llar, etc. puguin fer-se càrrec de la cura de les seves filles i fills que estiguin en quarantena, o bé hagin de acollir-se a el règim semipresencial d’ensenyament, o qualsevol altra incidència que pogués contemplar-se en l’escolarització com a conseqüència de Covid-19, deixant els i les menors sense poder assistir presencialment a l’escola.

    Son mesures necessàries, ja que altrament deixem infants i famílies en una situació d’extrema vulnerabilitat. Exigim a les administracions que busquin una solució a la qual poder-nos acollir en el cas de confinament selectiu dels nostres fills i filles.

  • Antifràgils

    Aquesta paraula no està acceptada pel DIEC.

    Quan enviem un paquet, amb un objecte delicat dins, posem en lletres molt llegibles: “FRÀGIL”. S’entén que el paquet ha de ser tractat amb cura, perquè la nostra cosa no es trenqui. Quan l’objecte que porta el paquet és fort, resistent als cops, robust… no posem res.

    Una cosa fràgil és allò que una caiguda, un cop… destrossa. Allò fràgil no té reacció possible a aquestes circumstàncies i es deteriora de forma irreversible. Allò robust aguanta més els cops… però no reacciona. Simplement no l’afecten. Així doncs, l’oposat a fràgil no és robust, sinó antifràgil. Un ésser viu, una persona, és antifràgil: els cops li afecten i provoquen canvis en el seu comportament.

    Estem vivint una situació molt particular en el camp de la sanitat: els nostres sistemes immunològics, en moltes persones, són fràgils, no aguanten el cop viral que afecta tota l’espècie humana. Els éssers vius no són robustos a seques, tots els estímuls externs els afecten. “Hi ha dues solucions: o ens destrueixen o milloren la nostra capacitat de resposta perquè en la pròxima ocasió estiguem preparats”. En l’àmbit de la sanitat s’està demostrat que un excés d’higiene, de cures exagerades no afavoreixen les respostes que immunitzen enfront de certes malalties, sinó que ens fa més febles; no hi ha reacció i l’agent patogen s’imposa. Tots (excloem els antivacunes?) Estaríem disposats a córrer el risc calculat d’una vacuna en aquests moments.

    Antifrágil (Haidt, J. 2018) supera el concepte de resiliència. Una molla és un exemple de material resilient. Aquesta peça, en patir una força, es contreu o s’estira, d’acord amb el sentit i la direcció de l’empenta. En cessar la pressió torna a la posició de partida. No hi ha cap canvi i tornarà a donar, una i altra vegada, la mateixa resposta. Si fos antifràgil, les respostes posteriors serien diferents ja que s’han provocat canvis en l’interior del seu ésser.

    Si deixem el camp de la medicina, i per descomptat el de la mecànica, i passem al món de l’educació, el concepte d’antifràgil també té aplicació. Els éssers vius, la intel·ligència, el pensament, les conductes de les persones han de passar de ser fràgils a ser antifràgils.

    Els educadors tenim molt risc de seguir les actituds de sobreprotecció que, tant la societat com les famílies del nostre alumnat, semblen exigir amb intensitat mediàtica. Cal evitar, sigui com sigui, ens diuen, experiències que puguin torbar la ment/sentiments de la infància. Cal garantir la seguretat conceptual i emocional. No ens adonem que tot això els fa més febles, més fràgils, davant de situacions a les quals, irremeiablement, hauran d’enfrontar-se.

    La paraula trauma ha ampliat el seu significat específic mèdic, aplicat a certes situacions concretes, a camps emocionals inespecífics, generals… Ara la importància del trauma, la seva intensitat, ja no és avaluable pels experts, sinó que depèn del que cada persona experimenta/pateix en la seva subjectivitat emocional. Aquesta experiència és la prova necessària i suficient per a l’avaluació de la gravetat de el cas. La conclusió és contundent: l’alumne, l’alumna, o els pares i les mares en el seu cas, exigeixen que aquestes situacions “traumàtiques” s’evitin obligatòriament.

    S’ha fet un pas més: en el nostre entorn social, el terme “seguretat” inclou, també, “comoditat emocional”. Els centres d’ensenyament han de ser, abans que res, “protectors”. La cultura de la “ultraseguretat” passa a ser el criteri que influeix i determina els plans educatius. És clar que la seguretat és desitjable, però fins a cert punt. Podem caure en un bucle: l’alumnat es fa més fràgil davant l’absència programada de certs riscos i mana als seus progenitors senyals de com de malament ho passa; i aquests, al seu torn, exigeixen a l’escola més seguretat. Per aconseguir el seu control es genera, automàticament, una situació de vigilància, conceptual i emocional, del professorat.

    La situació, per la manca de recursos per resistir i respondre adequadament, s’està agreujant per moments: els índexs d’ansietat i depressió dels adolescents augmenten (hi ha estadístiques clarividents que ho demostren). La sola presència d’altres cultures, per exemple, els fa sentir malament i, per tant, hem d’evitar la seva presència. En molts centres, fins i tot en àmbits universitaris, es prohibeixen debats sobre certs problemes socials, polítics, racials… perquè poden generar rebuig d’alguns grups que no ho toleren i es manifesten amb aldarulls. Rectors, claustres de professors, tutors… impedeixen que als nostres alumnes els arribin estímuls necessaris que els faci antifràgils.

    La incomoditat no és un perill. I l’educació ha d’estar orientada a desenvolupar el pensament complex i no al fet que tots ens sentim còmodes, conceptual i emocionalment. Les paraules, els discursos no són violència; seva interpretació pot ser-ho. Defensar-se, ignorant coses que veiem, sentim o llegim, és una actitud racional que s’aprèn. S’ha d’estar disposat a escoltar coses que no ens agraden, encara que ens sentim malament … Això ens fa més forts. Sufocar els debats va en direcció oposada a la recerca de la veritas .

    Tot això està en marxa, avança a passos de gegant. Internet és un aliat determinant. La “ultraseguretat” s’ha incrustat en la forma de “ser/actuar” dels joves. Alguns exemples: raonament emocional (els sentiments com a element principal d’interpretació de la realitat), pensament dicotòmic (blanc o negre), etiquetatge (simplificació de la realitat complexa i promoció dels aspectes negatius), catastrofisme (qualsevol canvi provocaria el caos automàticament) , pensament revengista (ells o nosaltres) …

    Pot ser que els i les nostres alumnes, si no hi posem remei, surtin dels centres d’ensenyament amb una indefensió apresa que els incapaciti, en major o menor mesura, per desenvolupar una vida plena. Una lliçó que podríem aprendre de la situació actual.

  • La COVID-19 i la classe treballadora

    Les crisis han tingut sempre un impacte de classe i de gènere. La pandèmia provocada per la COVID-19 no ha fet altra cosa que magnificar les desigualtats existents. La fragilitat de les nostres vides ha deixat al descobert la toxicitat de la precarització de les condicions laborals, econòmiques i socials que patim la classe treballadora.

    El confinament ha evidenciat, un cop més, situacions molt greus, que hem denunciat insistentment: com s’han alimentat totes les criatures que feien els àpats als menjadors escolars? Com han malviscut les persones sense llar o les confinades en habitatges insalubres? Què ha passat amb les dones que pateixen violència masclista? Com han fet front els treballadors i les treballadores a les despeses bàsiques? Qui s’ha fet càrrec de les persones dependents? Com donarem resposta a totes les persones aturades o a les que tenen feina però són pobres?

    Si alguna cosa ha deixat palesa aquesta crisi sanitària és com la malaltia i la salut estan determinades pel sistema socioeconòmic, pel capitalisme, que no ha deixat d’incrementar les desigualtats en els últims anys.

    Farta, la classe treballadora torna a plantar cara amb vehemència per dir que aquesta crisi no la volem pagar les de sempre! Aquesta crisi ha de donar forma al sistema públic de provisió de benestar i reorientar-lo, així com reordenar les prioritats de despesa. Cal fer efectiva una resposta política i col·lectiva al servei de les persones. Perquè creiem que, en aquests moments en què s’ha evidenciat que allò públic és l’únic escut que tenim per protegir allò més preuat, la vida, urgeix la suma d’esforços i de voluntats per canviar la realitat actual.

    Ara ens cal, i així ho exigim, que els governs se centrin en allò que és urgent, que no és altra cosa que atendre les necessitats bàsiques de les persones

    Ara ens cal, i així ho exigim, que els governs se centrin en allò que és urgent, que no és altra cosa que atendre les necessitats bàsiques de les persones (salut, alimentació, habitatge, educació, etc.), necessitats que han d’anar acompanyades de mesures econòmiques per reactivar l’economia. Ara els objectius essencials i urgents són enfortir el serveis públics, rescatar les persones i l’ocupació. I per fer-ho, CCOO ha presentat les seves propostes als governs municipals, perquè apostem per la concertació i els pactes de reconstrucció. Una reconstrucció en la que han de participar tots els agents municipals i comarcals.

    Ara que el neoliberalisme mira cap als governs és el moment de fer política en majúscules. Trencar amb l’austeritat imposada i amb les relacions tòxiques que imposa el capital, i apostar per polítiques associades a la igualtat, al repartiment de la riquesa i a la justícia social. Ens en sortirem si rescatem les persones, la salut, la vida i el treball. Ens en sortirem si es deixa de retallar en allò que és important, en allò que és vital.

    Ah! I no cal recordar que és la classe treballadora la que genera riquesa o, dit d’una altra manera, no és el capital el que crea el treball, sinó que és el treball el que crea el capital.

  • Tornar a posar al centre les cures

    Seguim en uns moments d’incertesa i certa por social a un virus agressiu i encara desconegut. La crisi sanitària, econòmica i social derivada del ràpid contagi i els rebrots cerca solucions des de les administracions públiques i ha comportat un important recés de molts sectors econòmics que reclamen mesures per superar-ho. L’esclat de la pandèmia i l’estat d’alarma a l’estat va possibilitar que els treballs invisibles, feminitzats i precaris fossin al centre. Sortíem cada vespre a picar de mans en un homenatge comunitari a aquelles persones que permetien que teletreballéssim i restéssim en confinament.

    La lloança va durar fins a la desescalada, els horaris de sortida coincidien amb els aplaudiments que van anar minvant fins a consensuar una gran aplaudiment final. La pandèmia continua però hem anat oblidant la precarietat d’aquests sectors, els perills associats i les hores i esforços dedicats. En paral·lel hem anat descobrint els riscos del teletreball i han sorgit les conseqüències del confinament. Els treballs invisibles, tot i ser la clau, resten invisibles i apartats de les solucions.

    Els treballs d’atenció i cura són els que més han patit la pandèmia, tant des d’una vessant professional com dins de les llars. La vida no funcionaria sense aquests treballs que són imprescindibles pel seu sosteniment i malgrat tot han estat apartats del centre de les polítiques i segueixen precaritzats.

    La “nova” normalitat segueix construint-se en base al vell patriarcat i antigues desigualtats. Què tot canviï perquè tot resti igual. La por al virus ha permès retallades de drets; l’emergència i augment de situacions de pobresa permet desvirtuar la necessitat d’un canvi paradigmàtic cap a un nou model econòmic. Les noves necessitats porten a demandes plantejades que fa temps havien rebut resposta.

    El manifest “Una Renda Bàsica, Ara!” o el “Pacte per una Economia per la Vida”, plantegen demandes i solucions a aquestes dicotomies. Noves necessitats reclamen noves respostes. L’emergència econòmica i social reclama un nou model econòmic més igualitari, més democràtic i no vinculades exclusivament a l’economia productiva. Qualsevol solució passa per tornar a posar al centre els treballs de cura.

  • El coronavirus carrega contra la pobresa

    nou coronavirus no distingeix entre ètnies, fronteres, classes o gènere, tal com tantes veus repeteixen des de l’inici de la pandèmia. Amb tot, sí que varia molt l’afectació depenent d’alguns condicionants, com és el cas de la classe social. Un article publicat a la revista Journal of Public Health reafirma la relació directa entre una renda més baixa i un nombre més alt de casos de la Covid-19.

    L’estudi, elaborat per l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària, ha creuat les dades de renda dels deu districtes que conformen la ciutat de Barcelona amb la taxa d’incidència de la Covid-19. El resultat és clar: com més pobre és el districte, més casos de la malaltia. El desequilibri arriba fins al punt que el districte amb menys renda, Nou Barris, va registrar 2’5 vegades més casos que el més ric, Sarrià-Sant Gervasi.

    Els districtes situats més a l’esquerra al gràfic, amb menys renda mitjana, tenen més prevalença a patir el nou coronavirus. En canvi, els situats més a la dreta i amb més ingressos econòmics tenen una quantitat menor de casos. Amb tot, els mateixos autors reconeixen dos excepcions. Una és Sant Andreu, on “la divergència de resultats pot explicar-se per l’alt percentatge (25%) de residents menors de 25 anys, que són menys vulnerables a la Covid-19”. L’altre és Ciutat Vella, on “els resultats reflecteixen la realitat d’una zona molt turística: ingressos mitjans baixos en una població relativament jove i alta presència de població estrangera no resident”.

    El gradient socioeconòmic que demostra que les classes més pobres tenen més risc de patir la Covid-19 no és cap nou descobriment. L’equip redactor de l’article cita altres estudis: “El Bronx, el districte de Nova York amb la proporció més gran de minories ètniques racials i on la majoria de persones viuen en situació de pobresa, tenia taxes d’hospitalització i mort més elevades”. Així mateix, menten un altre informe britànic que trobava “gradients cridaneres en el risc d’hospitalització per Covid-19 segons la raça i la privació socioeconòmica”.

    El treball es basa en 9.000 casos, dels quals es coneix el districte barceloní de residència, compresos entre el 26 de febrer i fins al 19 d’abril, encara en plena primera onada.

    Treball presencial, transport públic i habitatge

    Demostrada un cop més la relació directa entre pobresa i afectació del nou coronavirus, l’equip científic en busca explicacions. Una d’elles posa el focus en l’aspecte laboral. Les baixes taxes observades als districtes amb més nivell socioeconòmic, diuen, poden explicar-se per la capacitat de teletreballar que tenen els qui hi viuen: “Tot i que es va animar els empresaris a desenvolupar el teletreball, la probabilitat d’aquesta opció va ser menor per a aquells sense educació terciària, amb competències de numeració i alfabetització limitades i amb un accés no adequat a la tecnologia”.

    Els sistemes de transport de rodalia són el factor de risc més significatiu per a la propagació de la pandèmia, fins i tot superior a la densitat de població

    Recorden que hi ha evidència que “els sistemes de transport de rodalia són el factor de risc més significatiu per a la propagació de la pandèmia, fins i tot superior a la densitat de població”, per la qual cosa aquells que han hagut de fer treball presencial, sovint més físic i no adaptable al teletreball, han estat molt més exposats.

    El tercer aspecte, lligat encara a la població amb menys recursos econòmics, és l’”habitatge de mala qualitat” que “s’associa amb l’amuntegament, cosa que es tradueix en taxes d’infecció més elevades”. Viure en un barri deprimit econòmicament s’associa amb “condicions d’habitabilitat pitjors, massificades o compartides”, escriuen. Al contrari, recorden que “l’ús de segones residències per al període de confinament també podria haver contribuït a les taxes baixes observades als districtes més privilegiats de Barcelona”.

    L’ús de segones residències per al període de confinament podria haver contribuït a les taxes baixes observades als districtes més privilegiats de Barcelona

    “Aquesta malaltia l’està patint més la gent de menys nivell socioeconòmic”, resumeix Maria Grau, investigadora principal i membre del CIBER en Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP). “S’han de fer més esforços als barris amb una població més vulnerable. Si no es trenca el cercle viciós entre pobresa i malaltia, els problemes locals d’inequitat en salut romandran o es veuran incrementats a les àrees afectades per l’epidèmia”, pronostica.

    Els autors certifiquen que “la pandèmia agreuja també les desigualtats existents en el mercat de treball” i pronostiquen que pot fer augmentar la bretxa, que ja existeix, en el futur. En efecte, molts indicadors apunten que la crisi econòmica lligada a la Covid-19 ha aprofundit les desigualtats ja existents en l’àmbit laboral a la capital catalana.

    Salut i economia, de la mà

    Els científics que han redactat l’estudi veuen inviable deslligar la gestió sanitària de la socioeconòmica. “Els nostres resultats assenyalen que els esforços per contenir una epidèmia no poden ignorar els problemes d’equitat sanitària”, diuen. A més, avisen que “garantir la igualtat d’oportunitats de tractament per a tots és clau, però la protecció financera durant el brot també és important”.

    Els autors també consideren cabdal fomentar millores en l’alfabetització en salut de la ciutadania; és a dir, “el coneixement i capacitat de les persones per obtenir, processar i comprendre informació i serveis sobre salut per prendre decisions sanitàries adequades”. Amb això s’aconseguiria “reduir el risc d’extensió de la infecció” en tant que augmentaria “la comprensió de la necessitat de responsabilitat social i adhesió”.

    “És fonamental aplicar polítiques d’educació sanitària que afavoreixin una millor comprensió i aplicació de les mesures preventives, especialment amb les poblacions de més risc, com són els barris més deprimits”, defensa José Miguel Baena-Díez, investigador de l’IDIAPJGol.

  • La pandèmia de COVID-19 amenaça la seguretat alimentària global

    Les crisis econòmica i sanitària provocades per la pandèmia de COVID-19 han situat els governants en la difícil tessitura d’equilibrar les restriccions a la mobilitat amb la garantia de l’accés a serveis bàsics. I encara que el món no s’ha enfrontat a una gran escassetat d’aliments, sí que s’han produït pertorbacions en la seguretat alimentària internacional.

    Aquesta és la principal conclusió a què ha arribat un grup d’investigadors de l’International Food Policy Research Institute (IFPRI), que publiquen les seves inquietuds a la revista Science. «Com més temps duri la crisi, més es complicarà la situació. La pregunta és: quant més podrà aguantar el sistema?», es qüestiona Rob Vos, director de Mercats, Comerç i institucions de l’IFPRI i un dels autors de l’article, titulat How Global Responses to COVID-19 Threaten Global Food Security.

    Segons detalla aquest investigador a SINC, de moment no s’està produint un gran desproveïment alimentari. «El que sí estem percebent és un augment significatiu de la inseguretat alimentària», assenyala. Un exemple clar d’aquesta tendència es pot observar en països desenvolupats, on augmenten les cues de persones sense recursos que acudeixen als bancs d’aliments i menjadors socials. Les famílies afectades es veuen forçades a modificar les seves dietes, optant per productes bàsics, més assequibles, però també menys nutritius. «La disminució dels ingressos posa en risc l’accés als aliments», s’afirma en la publicació.

    Efectes en els països més pobres

    Per als investigadors de l’IFPRI, la pandèmia està afectant a quatre pilars de la seguretat alimentària: l’accés als aliments, la seva disponibilitat, el seu ús i la seva estabilitat.

    En el seu pronòstic més recent, el Fons Monetari Internacional vaticina una caiguda del 5% de l’economia mundial per a aquest any. Tot i que les seves conseqüències econòmiques colpegen més fort als epicentres de la pandèmia (Xina, Europa i els Estats Units), també afecten indirectament els països amb ingressos més baixos mitjançant la disminució del comerç, l’exportació de petroli i altres productes bàsics.

    Segons l’article, més de 90 milions de persones podrien caure en la pobresa extrema. «La gent en extrema pobresa no té prou recursos per comprar els aliments que es necessiten per evitar la fam i la desnutrició», descriu la publicació. Els investigadors també afirmen que les llars pobres destinen el 70% dels seus ingressos a l’alimentació, la qual cosa provoca que la seva seguretat alimentària sigui «especialment vulnerable» davant les pertorbacions en els ingressos.

    «Molta gent caurà en la pobresa i no podrà comprar aliments. Abans, les causes que més agreujaven aquest problema eren els conflictes armats o els problemes climatològics. Ara és la COVID-19 «, sentencia aquest responsable.

    Els canvis en els hàbits alimentaris provocats per la manca d’ingressos i de poder adquisitiu són els que més preocupen als investigadors de l’IFPRI. «Hem vist que aliments com fruites, verdures i carns s’han encarit, portant a la gent amb menys recursos a decantar-se per aliments més bàsics, com el blat, el blat de moro o la soja, que proveeixen de calories, però de menys nutrients», explica Rob Vos. «Si les persones només consumeixen aquest tipus d’aliments, augmenta el risc de patir conseqüències adverses per a la salut, així com el de contraure la COVID-19».

    Segons una anàlisi efectuada per aquest institut a 300.000 llars, les persones pobres inverteixen més d’una quarta part dels seus ingressos totals en aliments bàsics, mentre que les llars no pobres només gasten el 14%.

    Major risc en fruites i verdures

    Un altre dels problemes que ha generat la pandèmia és la disminució de la producció i de la disponibilitat dels aliments. «En gairebé tots els grans països productors, com els Estats Units, Rússia o els de Sud-amèrica, les explotacions de productes bàsics estan mecanitzades i hi ha un gran distanciament social. En aquests casos, l’impacte de la COVID-19 no és tan gran», explica Vos.

    «Els problemes -continua- han sorgit on hi ha hagut més densitat laboral, en zones on es treballa sense distància de seguretat, principalment en cultius de fruites i verdures», detalla l’investigador. És en centres de producció en els quals es requereixen mans humanes on s’han concentrat un nombre més gran de brots. Precisament, aquest factor ha incidit en la falta de disponibilitat i la pujada del preu dels seus productes.

    Segons l’article, més de 30.000 treballadors en plantes processadores d’aliments han contret la COVID-19 només a Europa i als Estats Units, pertorbant greument les cadenes de subministrament.

    Les restriccions a la mobilitat, presents en gairebé tots els països, també han provocat un efecte negatiu sobre l’alimentació. Tot i que els governs van reaccionar ràpidament donant una prioritat alta a garantir la producció i l’aprovisionament d’aliments bàsics, les cadenes de valor alimentàries tradicionals s’han vist superades. Un dels majors mals que ha generat ha estat el malbaratament d’aliments.

    «En moltes zones d’Àfrica, on no disposen ni de sistemes d’emmagatzematge ni de transport refrigerat, solien fer els transports a les nits, per no malmetre els aliments. Aquests mesos, amb tocs de queda, no els ha quedat altre remei que efectuar-los de dia, provocant que es desaprofités una gran quantitat de menjar», exemplifica l’investigador a aquest mitjà.

    La por a obrir les fronteres

    El tancament de les fronteres comercials també ha generat desestabilitzacions en el preu dels aliments. Mentre que a Espanya, segons dades de l’IPC, gairebé únicament ha pujat el preu de fruites, verdures i hortalisses, en els mercats internacionals productes com l’arròs van augmentar el seu preu al voltant d’un 20% durant els quatre primers mesos de l’any. Aquest efecte, encara que en ocasions pot beneficiar els agricultors, «tendeix a perjudicar a tots, perquè indueix a la incertesa en el subministrament, eliminant les inversions que puguin millorar la productivitat o la qualitat dels aliments», explica l’informe.

    A l’igual que passa a Espanya, molts cultius es mantenen gràcies a la mà d’obra procedent d’altres països. Mentre que en el nostre cas ho fan des del nord d’Àfrica o Sud-amèrica, Als Estats Units ho fan des de Mèxic i altres països de centre d’Amèrica.

    «En arribar la COVID-19, 40 milions de persones van perdre els seus treballs als Estats Units, però no es van oferir per treballar en els camps. Els pagesos, que estaven desesperats, van pressionar molt perquè els treballadors de l’Amèrica Central poguessin accedir a país. Aquests treballadors no tenen bones condicions laborals i, per això, s’estan infectant», narra Vos. «Quan hi ha una recessió econòmica, és típic que hi hagi queixes sobre la població immigrant. Varia poc de país en país», considera.

    Per pal·liar aquests problemes, els investigadors de l’IFPRI coincideixen que les solucions passen per assegurar la producció i distribució d’aliments garantint la seguretat dels treballadors. El compliment d’aquestes mesures depèn de recursos econòmics. «Serà important que els països d’alts ingressos i les organitzacions internacionals contribueixin tant com puguin per donar suport als països pobres amb necessitats financeres», asseguren.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Enquesta serològica a Suècia, el país sense confinament: 30% de positius en barri pobre, 4% en barri ric

    Una enquesta serològica realitzada a Estocolm, capital de Suècia, reflecteix que les persones dels barris amb un nivell socioeconòmic baix s’han vist més afectades per la COVID-19 que els residents de barris més rics ubicats al centre de la ciutat. En concret, en un barri de la perifèria s’han detectat un 30% de persones amb anticossos al virus, mentre que en un barri ric la dada ascendeix només a el 4%, segons el sondeig.

    Aquests són els resultats d’un estudi realitzat pels professors Björn Olsen i Åke Lundkvist de la Universitat d’Uppsala i Stefan Hanson, metge a Spånga, Estocolm. L’estudi es publicarà en breu a la revista Infection Ecology & Epidemiology, segons recull el mitjà suec Expressen. Els investigadors van examinar durant els dies 17 i 18 de juny la presència d’anticossos contra el coronavirus en dues àrees residencials: Norra Djurgårdsstaden, al centre de la ciutat, i el suburbi de Tensta, poblat majoritàriament per persones d’origen migrant. Es van triar aquests dos districtes precisament per les «grans diferències socioeconòmiques», indiquen.

    De les persones testades, només cinc de les 123 persones a Norra Djurgårdsstaden van mostrar anticossos, el que significa un 4%. En comparació, 27 de les 90 persones analitzades a Tensta tenien anticossos contra el virus, el 30%. Els investigadors assenyalen, a més, que el 98% dels participants al barri de centre eren d’origen suec, enfront de l’1% dels enquestats a la perifèria.

    Una de les raons que donen els investigadors a aquestes dades són les condicions de treball. Al barri de centre, «probablement molts» habitants puguin treballar des de casa, mentre que a la perifèria, on un gran nombre treballa en serveis de salut, transport o serveis, han de sortir de casa i coincidir amb altres persones.

    L’idioma, assenyalen, pot haver estat un altre aspecte que pot haver contribuït a les dades. Indiquen que «va portar temps» que les autoritats d’Estocolm traduïssin els consells i recomanacions contra la pandèmia «a l’somali i a l’àrab, per exemple». Els investigadors insisteixen que s’ha d’ampliar el nombre de proves i millorar el seguiment de les persones afectades a Suècia. Des de l’inici de la pandèmia de COVID-19, Suècia ha registrat un total de 81.012 casos i 5.744 defuncions.

    Anàlisi de 130 zones d’Estocolm

    A finals de juny, un mes abans de conèixer els resultats de l’enquesta dels investigadors, la periodista d’Expressen Frida Sundkvist ja va publicar una anàlisi de les dades de coronavirus en 130 codis postals d’Estocolm. Els resultats indiquen que hi ha «enormes diferències» entre les àrees riques i pobres de la capital sueca.

    En el treball es destaca que les altes taxes d’atur i l’»amuntegament generalitzat» en els suburbis són dos aspectes significatius. Les dades també apunten que la infecció es propaga més ràpid en les àrees amb menys recursos, mentre que els barris de classe alta, com Djursholm i Östermalm, estan «gairebé lliures» d’infecció. La periodista va explicar en el seu perfil personal de Twitter que va lluitar «molt» per obtenir la informació dels districtes i insta a altres companys i diaris locals al fet que «sol·licitin les xifres corresponents a les seves àrees».

    Aquestes dades sobre l’impacte de la pandèmia i el perfil socioeconòmic de les seves víctimes a Suècia són especialment rellevants en tant que el país nòrdic ha pres una estratègia radicalment diferent a la de la majoria de països europeus. El Govern d’Estocolm va rebutjar les mesures de confinament i ha acabat amb xifres de morts molt superiors a les dels seus veïns escandinaus.

    El Govern de país nòrdic no ha reconegut explícitament que aconseguir la immunitat de ramat sigui el seu objectiu, però la laxitud de les mesures adoptades és, segons els científics signants d’un manifest contra aquestes polítiques, prova suficient que, en realitat, això és el que pretenen les autoritats. «L’Agència de Salut Pública de Suècia insisteix en l’escolarització obligatòria dels nens petits, en què durant molt de temps ha restat importància als tests, i en què s’ha negat a reconèixer la importància de la propagació asimptomàtica del virus (el que és pitjor: ha encoratjat les persones que viuen en llars amb persones infectades pel COVID-19 a anar a la feina i a l’escola) i segueix negant-se a recomanar mascaretes en públic, malgrat les aclaparadores proves de la seva eficàcia», van expressar.

    Aquest és un article publicat originalment a eldiario.es

  • “Quan som incapaços d’anticipar el futur ens envaeix l’estrès i s’esquerda la confiança en nosaltres i en el món que ens envolta”

    Metges Afiliats de Nova York és una organització sense ànim de lucre formada per 3.500 metges i professionals de la salut que presten els seus serveis en sis hospitals públics i a les deu presons de la ciutat. Luis Rojas Marcos és el director executiu d’aquesta associació, a la qual dedica bona part de les seves energies. L’esclat de la pandèmia de la Covid-19 ha posat de nou a prova la capacitat de treball d’aquest doctor que, tot just després de llicenciar-se en Medicina, es va instal·lar a Nova York, el 1968.

    Quinze anys més tard, l’alcalde Edwar Koch el va elegir per dirigir els serveis psiquiàtrics dels onze hospitals generals de la ciutat. Un altre alcalde, David Dinkins, el va nomenar el 1992 responsable dels serveis municipals de salut mental, alcoholisme i drogues. I el 1995, un tercer alcalde, Rudolph Giuliani, li va encarregar la presidència del Sistema de Salut i Hospitals Públics. A punt de fer 77 anys, constata els efectes devastadors de la pandèmia i es desviu per minimitzar-ne les conseqüències sobre la salut dels novaiorquesos. Es considera un ‘guanyador lent’.

    Quin impacte està tenint la crisi de la Covid-19 en la salut mental dels ciutadans?

    Indubtablement, aquesta pandèmia està tenint efectes devastadors per a la salut en el sentit més ampli: estat de benestar físic, psicològic i social. Pel que fa a la salut mental, està sent un gran repte per a la nostra resiliència: la barreja de resistència i flexibilitat que necessitem per afrontar i superar adversitats. Concretament, aquest enemic invisible soscava el sentit de futur. Des de petits, en tot moment pensem amb il·lusió sobre què farem més tard, el mes que ve o fins i tot d’aquí uns anys. Per això, quan ens sentim incapaços d’anticipar el futur, ens envaeix l’estrès, la incertesa, la vulnerabilitat i s’esquerda el fonament vital de la confiança en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta. Com a resultat, han augmentat considerablement els trastorns d’ansietat, la depressió i la incidència de problemes personals i de convivència associats al consum d’alcohol i drogues.

    Aquest impacte és idèntic en els ciutadans dels Estats Units, la Xina, Espanya o qualsevol país europeu o del món?

    L’impacte psicosocial varia segons els valors culturals de país. Es diu que la cultura és com la sal a la sopa, no la veiem, però té efectes importants en la nostra forma de veure la vida. Així, en els països on predomina el sentit de grup o col·lectivitat, es tendeix a pensar que l’impacte de la pandèmia depèn dels recursos i la col·laboració del grup i és responsabilitat de la comunitat. Per contra, en les societats individualistes, com els Estats Units, on es pensa que l’individu és el principal responsable tant dels seus èxits com de les seves misèries, els efectes de la pandèmia tendeixen a considerar-se errors personals.

    Quan som incapaços d’anticipar el futur ens envaeix l’estrès i s’esquerda la confiança en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta

    A Nova York es constata que els col·lectius més vulnerables són els més afectats per la malaltia? La pandèmia afecta de forma molt diferent rics i pobres?

    Sens dubte. Els recursos personals, siguin econòmics o socials, determinen definitivament la defensa davant la pandèmia, tant en l’accés als remeis sanitaris com als dispositius protectors. És evident que els col·lectius de nivells socioeconòmics més baixos -que solen incloure les minories ètniques i immigrants- pateixen i moren desproporcionadament. Aquest fet representa un enorme desafiament als principis fonamentals de justícia i a valors humans molt bàsics, incloent el dret a accedir a cures mèdiques, independentment del nivell econòmic.

    Sembla com si aquesta pandèmia es visqués a dos nivells per qüestions d’edat: els joves, poc susceptibles de patir contagis greus, i la gent gran, amb alts nivells de mortalitat

    Així és. Els efectes patològics del virus discriminen la població segons l’edat i la presència de malalties com diabetis, hipertensió i trastorns pulmonars, que són més prevalents entre la gent gran. Un exemple tan evident com commovedor és el contrast entre les altes xifres de mortalitat entre els residents d’asils i residències d’ancians i l’impacte del virus, sovint asimptomàtic, en la població menor de 35 anys. Aquest fet repta la societat a prendre mesures específiques per protegir la gent gran.

    Quin efecte està tenint aquest fet en la forma de reaccionar davant la crisi d’uns i altres?

    En nombroses situacions veiem que mentre la població més jove, emparada pel sentit d’invulnerabilitat, actua sovint imprudentment davant els riscos d’infecció, els grans tendeixen a sentir-se desemparats o fins i tot desnonats en ser considerats font de contagi per uns o víctimes irremeiables per altres.

    Aquesta crisi ha demostrat que vivim en un món insolidari, egoista, o, per contra, ha posat de manifest les grans dosis de solidaritat que hi ha a les nostres societats?

    Crec que la pandèmia està posant de manifest, una vegada més, la impressionant capacitat per resistir i superar adversitats de l’espècie humana i el paper fonamental que juga la solidaritat en la supervivència de les persones i, en definitiva, de la humanitat. Potser els mitjans no ajuden a exposar aquest aspecte positiu dels éssers humans. No oblidem que les bones notícies no són notícia. Crec que el títol dels informatius hauria de ser “Males Notícies” o “Successos aberrants”.

    La pandèmia posa de manifest la impressionant capacitat per resistir i superar adversitats de l’espècie humana i el paper fonamental que juga la solidaritat en la supervivència

    Alguns sistemes sanitaris han reaccionat millor que altres davant la pandèmia? Són moltes les veus que reclamen ara que la sanitat ha de ser 100% pública perquè sigui el màxim d’eficient davant crisis com aquesta

    La reacció dels sistemes sanitaris ha variat depenent dels recursos disponibles, de la fiabilitat de la informació rebuda i dels missatges dels professionals de la salut i líders socials i polítics. Indubtablement, la sanitat de missió pública -que encara escasseja en països potentats-, dotada dels recursos necessaris, està millor preparada per afrontar les epidèmies i altres amenaces a la salut dels ciutadans.

    La pandèmia marcarà aquesta generació? Quina empremta deixarà en les nostres vides i en la forma d’organitzar la nostra societat?

    Ens marcarà i formarà part de la nostra biografia. El tipus d’empremta dependrà de les conseqüències que hagi tingut en nosaltres i en el nostre entorn i de la interpretació o explicació que donem al seu impacte, a les nostres decisions i al paper que hagin jugat en el seu moment els líders socials. És reconfortant recordar que la humanitat no només ha sobreviscut a terribles epidèmies i calamitats, sinó que sovint n’ha sortit reforçada. I és que són molts els homes i dones que en la seva lluita per superar l’adversitat descobreixen qualitats en ells mateixos que desconeixien, reconfiguren les seves prioritats i afirmen haver experimentat canvis positius. Això és el que anomenem Creixement Postraumàtic.

    La solució arribarà amb aquesta vacuna que tots esperem?

    La vacunació massiva de la població i la consegüent prevenció de futures infeccions per la Covid-19 marcarà el final de la pandèmia. La recuperació dels danys produïts pel virus requerirà un procés de dol per als que hagin patit pèrdues d’éssers estimats i de rehabilitació per als que hagin afrontat els efectes perniciosos de la pandèmia sobre la convivència familiar i social, la seguretat econòmica i laboral i el pla de vida.

    El virus ens marcarà i formarà part de la nostra biografia. L’empremta dependrà de les conseqüències que hagi tingut en nosaltres de l’explicació que donem al seu impacte

    Lidera l’associació Metges Afiliats de Nova York, que treballa en hospitals públics i presons. Com ha impactat la Covid-19 a les presons que vostè coneix?

    A l’escenari de les presons de Nova York, la pandèmia ha adquirit un matís especialment desolador. El confinament involuntari de 9.000 reclusos en cel·les construïdes per a un màxim de 4.000, que no permeten distanciament físic, ha plantejat un enorme repte a la prevenció dels contagis i ha creat un ambient d’alt risc i estrès en la població empresonada i de gran tensió entre presos i guàrdies. Les intervencions més freqüents, a part de les urgències mèdiques, han estat crisis d’ansietat, depressió i intents de suïcidi.

    Sortirem d’aquest malson amb una societat més solidària o creixeran els populismes i els nacionalismes?

    Sense negar la persistència dels prejudicis i la discriminació en molts països, inclosos els Estats Units, on coincidint amb la pandèmia hem viscut de prop proves esfereïdores d’un racisme empedreït, l’evidència demostra que la majoria de les persones viuen convençudes que la tasca diària més important és conviure en harmonia i que el millor negoci és el bé comú. De fet, quan afrontem situacions catastròfiques com aquesta pandèmia i ens envaeix el pessimisme, amb el temps, la resplendor de la solidaritat es converteix en la font més segura d’esperança.

    Com valora la gestió de Donald Trump davant aquesta crisi?

    Al meu entendre, la gestió del president Trump ha estat capritxosa, impulsiva, mal informada, i ha estat amarada de motivacions polítiques personals i manipulada per tal d’encobrir la ignorància i seriosos errors de judici per tal de culpar forces externes o contrincants polítics. Encara sort que han sorgit líders locals com els governadors de determinats estats, inclòs Nova York, que han agafat les regnes, absorbit la confiança dels ciutadans i ens han guiat en la superació de la devastadora pandèmia.

    Aquest novembre volia córrer la marató de Nova York. Tornarà la normalitat a les nostres vides en uns pocs mesos?

    Com era d’esperar, la marató de Nova York ha estat cancel·lada per motius de salut pública. Però tenim l’oportunitat de córrer-la individualment, monitoritzats per l’organització. Aquesta opció ha estat una bona notícia per als que estem enganxats a aquesta prova anual -jo en porto 26-, acabades amb prou feines en més d’una ocasió, ja que sóc un vencedor lent. Aquest és el meu lema, que vaig aprendre de Martin Luther King i recomano: “Si no pots volar, corre; sinó pots córrer, camina; si no pots caminar, gateja; però facis el que facis, continua avançant!”.