L’atenció a la salut mental a Espanya ha estat i continua sent oblidada. La mitjana europea està en 18 professionals de salut mental per cada 100.000 habitants. Les mitjanes espanyoles estan en 2,19 psicòlegs clínics o 1,96 infermers especialitzats, segons les dades que maneja l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatría (AEN) i la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP) que són de 2011. Els recursos varien per comunitats, però totes quedaven lluny de la ràtio comunitària. Al seu torn, la Organització Mundial de la Salut recomana 8 psiquiatres per 100.000 habitants.
Aquest panorama deriva en problemes concrets d’assistència sanitària com les llargues esperes per a obtenir una cita en el sistema públic el que redunda en un transvasament de pacients als serveis privats dels pacients que tingui renda suficient per a afrontar-lo.
La situació actual és «greu no, molt greu», qualifica FernandoChacón, Degà del Col·legi de Psicòlegs de Madrid. No ha canviat –les places PIR i MIR per a psiquiatria romanen estables– i és «de sempre. La salut mental ha estat la germana pobra de la sanitat, entre algunes raons històriques, per l’estigma. Després de la crisi no s’ha fet cap esforç per revertir el que es va retallar en sanitat. Tot revela una profunda injustícia social: qui té recursos per a un tractament continuat per a trastorns com l’ansietat o depressió, li ho paga en el privat. Qui no els té, no. Tenint en compte, a més, que molts problemes de salut mental estan relacionats amb aspectes socioeconòmics».
La falta de dades accessibles i actualitzades és un dels motius pels quals es va crear un Observatori en la AEN, que ara es troba en procés d’actualització. El Defensor del Poble també va demanar el juny de 2018 xifres a les comunitats autònomes per a conèixer al detall la falta de recursos en la matèria, però continuen «recaptant dades». «S’haurien de conèixer, però és un treball molt difícil i la diferència estructural entre comunitats el dificulta molt», explica MikelMunarriz membre de la AEN.
Tant ell com Nel González, president de la Confederació de Salut Mental Espanya, assenyalen aquesta falta de transparència com un problema en si mateix: «Ni tan sols sabem bé quines són les necessitats de la població, on hi ha més i en què». Mentrestant, l’Estratègia de Salut Mental continua sense ser renovada des de 2013.
«Amb un trastorn, comença un pelegrinatge»
La falta de recursos humans opera directament sobre el calendari de cites: fa unes setmanes, El País es feia ressò d’una resposta parlamentària del Govern de la Comunitat de Madrid en el qual es reconeixia que la mitjana per a la primera consulta en els centres de salut del territori estava en els tres mesos. Centenars d’adults havien arribat a esperar un any per a ser atesos i en nens i adolescents la situació és encara pitjor, entre altres motius perquè encara no existeixen especialistes.
«El problema no és sol que trigui la primera visita des de la derivació en Atenció Primària, és que, per a una segona, el normal és esperar entre dos o tres mesos. Tot professional sap que perquè un tractament psicològic sigui eficaç s’ha de produir una visita per setmana. En els casos més greus, dos. Amb aquests temps d’espera, l’ansietat, la depressió i altres trastorns escronifiquen o aguditzen», explica Chacón.
Ho il·lustra Nel González, que des de la Confederació rep a pacients i famílies: «Quan un trastorn mental entra en una casa, en una família, s’inicia un pelegrinatge. Falta d’informació, derivacions, cridar a milers de portes… Sembla que això no existeix fins que et passa a tu».
I, no obstant això, l’Organització Mundial de la Salut calcula que una de cada quatre persones sofrirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. «Quan ho vivim, ens adonem que a Espanya no hi ha cultura ni de la prevenció, ni de l’atenció, ni mitjans. Pensem que la salut mental és alguna cosa que es resol en un despatx d’un metge i no: requereix d’una atenció continuada, que moltes vegades comença en etapes primerenques de la vida», remata González.
«Veiem un consum desorbitat de psicofàrmacs»
En l’informe de 2017 de la Confederació sobre els Drets Humans de les persones amb trastorn de Salut Mental a Espanya destacaven que Espanya incompleix la Declaració Europea que va signar en 2005 i deixa «desproveïts de drets a un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat». En aquest document es posa de manifest que la falta de recursos generals es tradueix en problemes específics: falta, per exemple, perspectiva de gènere en víctimes d’abusos sexuals, o tractaments per a salut maternoinfantil. «El creixement que s’ha donat en demanda d’assistència en salut mental no s’ha acompanyat en la dotació de plantilla, ni en psiquiatres ni en psicòlegs clínics ni en infermeria de salut mental», reproduïen de paraules de la Societat Espanyola de Psiquiatria.
«La incidència de la depressió, de l’ansietat, dels trastorns de somni, ha anat augmentant els últims anys per aspectes com que les xarxes de suports familiars són més febles o per la pressió laboral», explica sobre això Chacón, «i estem veient l’augment de suïcidis, també entre adolescents. No podem donar-li l’esquena: cal prendre-li-ho com a salut pública». Una altra anotació que donava MikelMunarriz, de l’AEN, és que els pocs mitjans «no es reparteixen equitativament. On hi ha més precarietat també augmenta la incidència i el nombre de persones que necessiten atenció i que no tenen recursos, i això no se sol tenir en compte».
L’ideal, recalquen des del Col·legi de Psicòlegs i coincideixen des de la Federació, és que es posin esforços en què es pugui combinar el tractament psiquiàtric i les consultes psicològiques: «I el que estem veient és que una conseqüència és el consum desorbitat de psicofàrmarcs a Espanya. És lògic: si un metge de capçalera no té recursos per a remetre’t a l’especialista de salut mental, o trigarà molt, l’única cosa que té al seu abast per a remetre alguns símptomes és receptar, per exemple, un ansiolític».
«Que no existeixin recursos suficients implica, clar, que no existeixin un altre tipus de tractaments que es podrien provar i alternar amb l’atenció farmacològica i clínica habitual», afegeix Nel González. Per exemple: que s’integri la psicoteràpia en atenció primària perquè «moltes malalties que arriben aquí tenen tints mentals». En la mateixa línia opina Chacón: «A més d’augmentar recursos, hi ha fórmules que es podrien incorporar ja mateix i que són eficients, que és alguna cosa que als economistes els agrada molt. Els tractaments grupals en segons quins processos poden ser molt beneficiosos. La reflexió és que incrementem els mitjans, però, encara que no fos possible, que revisem les nostres prioritats i a on va els diners».
Després que diversos grups de l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona paressin l’opció d’emplaçar el CAP del Raval Nord a la Capella de la Misericòrdia en la votació del dimarts passat (únics vots a favor de Barcelona en Comú i la CUP), les veïnes del barri, i diversos col·lectius agrupats a la Plataforma CAP Raval Nord Digne han decidit ocupar el matí de dijous la Capella de la Misericòrdia.
Aquest espai és el que desitgen que sigui destinat a l’ampliació del dispensari, però l’espai també és desitjat pel complex cultural MACBA. Aquesta disputa es tradueix en un CAP que no reuneix les condicions per atendre un dels barris amb la densitat de població més alta de Barcelona (tal com expliquem en aquest article). Per això, per a fer pressió a l’administració i als grups de l’oposició per a acabar amb una situació de precarietat que dura ja 17 anys, les veïnes han entrat, a quarts d’11 del matí a la capella.
S’hi han agrupat, durant els primers moments, unes 50 persones, que es troben netejant l’espai, actualment en desús. Degut a la presència de gent gran, les tasques de manteniment, pel moment, es basen en portar cadires i fer l’espai el més còmode possible, ja que la intenció és “aguantar fins el ple de l’Ajuntament de divendres que ve -en el que s’ha de decidir el destí del CAP-“, segons la Plataforma.
Conscients que el proper ple es troba a més d’una setmana vista, els presents han afirmat que l’aposta de mínims és aguantar, al menys, tot el cap de setmana. En aquest període de temps, es contempla fer servir la Misericòrdia com un espai per a la difusió de la lluita de la Plataforma CAP Raval Nord i la celebració d’alguns actes culturals. “Volem fer pressió de cara al ple”, han assegurat.
Iñaki Garcia, membre de la Plataforma, ha declarat als mitjans que «no acceptarem res que passi per sobre de les treballadores del CAP, les veïnes o el sentit comú», en referència a la decisió que es pugui prendre des del consistori. En aquesta línea, ha destacat que «ningú no pot entendre com a prioritària l’ampliació del MACBA» en un barri que, ha dit, «té unes condicions de vida per sota de la mitjana de Barcelona».
Però aquesta reivindicació de la Plataforma no s’emmarca, reitera, en una lluita entre salut i cultura (recorda que es van recollir 6500 signatures per demanar el CAP a la Misericòrdia, entre les que es trobaven noms d’artistes i persones del món cultural). «Fartes d’aquesta situació i veient que no ens ho donaven en una votació, ho hem pres».
Per la seva banda, Núria Villanueva, infermera del CAP Raval Nord, assegura que l’estat del dispensari «afecta a la nostra funció, perquè no podem garantir una qualitat assistencial per l’estat del centre», motiu pel qual l’emplaçament a la Misericòrdia «no és un caprici», segons ha afegit Antònia Raya, també infermera del centre: «és una qüestió de drets bàsics i justícia social».
Tots els presents han reiterat que no es tracta d’una guerra contra el MACBA. «Necessitem un CAP nou i haguéssim acceptat qualsevol espai avalat pels tècnics del Cat Salut, però ara els MACBA ha passat per sobre del barri», ha dit Garcia. «Ens han tocat la dignitat i això ja no pot ser: ara el CAP ha de venir aquí i qualsevol dels altres dos espais que es proposaven, per l’ampliació del museu», ha afegit.
L’entrada al CAP Doctor Lluís Sayé (Raval Nord) segueix sent la mateixa que els darrers mesos i que els darrers 27 anys. Una petita sala amb poc més de 10 cadires en fila i un mostrador amb dues treballadores del centre. La porta massa petita. Tant que amb prou feina passa un cotxet, no parlarem ja de lliteres. L’edifici compta amb tres plantes funcionals i una quarta tancada amb una petita cadena. No és segur pujar-hi per l’estat de les finestres, el guix de les parets i la inestabilitat de les baranes de la terrassa amb la que compten.
A la sala d’espera, un home s’ha d’apartar cada cop que algú vol entrar i ja s’acumulen tres cotxets. Entra una dona i agafa número d’una màquina que recorda a les de les xarcuteries. A les plantes de dalt, els passadissos ja són ben plens. Són les 10.30h de l’endemà de la celebració de la Comissió d’Economia i Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona que va dir que no de nou. Els professionals sanitaris que han fet una petita pausa per esmorzar es creuen amb els usuaris del centre abans d’entrar a atendre’ls. Els hi pregunten com es troben. Tot i que ells responen que bé, que avui vénen per la boca i no per cap refredat, la mirada pregunta a la inversa: ‘què ens passarà ara?’
És evident que aquesta situació no es pot allargar més en un Centre d’Atenció Primària que dóna cobertura a la meitat de la població que viu al Raval. I tot i que els grups municipals presents a l’Ajuntament de Barcelona diuen estar d’acord amb aquesta idea, les seves votacions han anat en contra de solucionar el conflicte de l’espai. I les treballadores del centre ja no poden més. Ho resumeixen en una necessitat tan bàsica com tenir drets: «salut pels veïns i poder desenvolupar l’activitat assistencial en condicions dignes pels treballadors».
Aquests drets des del CAP entenen que no es poden posposar més: «ja fa anys que s’avaluen espais i si només s’ha donat per bo la Capella de la Misericòrdia en un informe serà per alguna cosa». Davant l’opció que posava ahir damunt la taula ERC d’ubicar el nou CAP al solar de la Universitat de Barcelona, a banda de l’oposició de la mateixa universitat, els treballadors veuen que és inviable. Si s’aprovés, opinen, a part de canviar els usos i treure la funció didàctica que compleix per la UB, l’espai seria zero pràctic per les ambulàncies i també li trauria espai verd als veïns. Antònia Raya, infermera del centre, troba injust que hagin de ser ells els qui estiguin pendents: «és una emergència del barri que s’ha de resoldre fora del debat polític i electoralista que s’està generant». A més quan, en el seu parer, «el MACBA és evident que acabarà trobant un espai» i el què hauria de fer ara és cedir i «quedaria bé amb tots els veïns».
La prohibició d’accés a la quarta planta no està ben indicat i l’estat de finestres i parets és deplorable / Carla Benito
Veïns que com els professionals de Raval Nord també senten «decepció i molt malestar». L’Iñaki Garcia, veí del Raval que forma part de la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne, creu que «l’opinió pública té clar que la salut és prioritària» i, per tant, «construir el nou CAP o ampliar el MACBA, que funciona amb normalitat, no és comparable».
Antònia Raya pateix el mateix estat d’ànim dels veïns: «ens sentim trists, enfadats i maltractats i això és un símptoma del cansament». Tot i així, no s’aturaran perquè entenen que és «un tema de dignitat i de justícia social». I en aquest sentit, una de les coses bones que han derivat d’aquesta lluita ha estat la unió que s’ha creat al barri. Un guany social que s’ha vist reforçat pel treball conjunt entre entitats del barri.
Un dels usuaris que Raya ha atès justament avui, l’endemà de la negació d’una solució pel CAP, patirà un desnonament en menys d’un mes. Al CAP, com en la majoria dels centres d’Atenció Primària, el temps no és un bé molt comú. Davant de situacions com aquesta, on usuaris et demanen ajuda perquè «no volen haver de tornar al psiquiàtric» per patir violència socioeconòmica, Raya apunta que «la xarxa amb la gent de la PAH ajuda molt a mantenir aquestes persones amb menys malestar». Així, les aliances socials que s’han creat ajuden a donar resposta a problemes que l’Atenció Primària no empara per seguir un model més biomèdic.
Els treballadors només demanen salut pels veïns i condicions per a ells. «La majoria som fixes i si volguéssim marxaríem però no volem; no podem plegar perquè no podem deixar aquesta gent sense un centre de salut», declara Raya. Saben que les condicions de treball no són amables, diuen que tampoc hi ha les condicions necessàries de seguretat però que tot i així, fa tant de temps que això s’allarga, que ja ho han normalitzat. De la mateixa manera que entenen que, donat que el Raval és un barri on els seus habitants són «majoritàriament pobres i/o immigrants i on, segons informes, és on menys es vota, això fa que la seva població no importi als partits polítics». Raya encara s’atreveix a afegir que s’està seguint una lògica clara: «si aquesta gent marxa, no caldrà un centre de salut». En el mateix sentit, aquesta lògica duu a afirmar que «no és un debat de necessitats bàsiques, és un debat de classes socials».
L’estat de l’edifici del CAP Raval Nord està molt antiquat i no compleix les condicions de seguretat necessàries / Carla Benito
Alguns dels membres dels grups municipals han defensat en debats i xerrades organitzades per la Plataforma CAP Raval Nord Digne que busquen el millor pel barri perquè ells també formen part. Raya, així com els seus companys de feina, troben ofensiu que ara els polítics «treguin els 8 apellidos vascos«. «Els hi agradaria estar al poltre ginecològic i que els hi caigués el sostre a sobre? O ara, com la consellera, acabar de tenir un fill i estar de peu amb el cotxet i el teu recent nascut en un passadís, perquè no tenim ni sala d’espera, amb 20 nens més amb mocs i cagarrines? Poden haver nascut o viscut al Raval però no só nosaltres. Diuen ‘nosaltres som vosaltres’, però és mentida. No són nosaltres».
I aquest nosaltres és una població que potser no és la que més importa a la ciutat però una població molt resilient que ha aprés a conviure amb tot tipus d’adversitats, indica Raya. D’aquesta manera, «els pacients no es queixen, no valoren la situació material sinó el tracte i el servei que reben». De nou doncs la responsabilitat de l’espai, com en molts dels casos dins el sistema sanitari, recau sobre els seus professionals. Treballadors que ara ja fa uns mesos que s’han fixat en deixar clar que «no pot haver-hi ciutadans de primera i ciutadans de segona». Que «per molt que això passi, no pot ser així en els serveis bàsics com el de la salut».
Com a Plataforma, l’Iñaki explica que la ciutadania no donarà per tancada la reivindicació i que, fins el pròxim ple que es celebrarà divendres vinent, es realitzaran diverses accions tant en el sector salut com a nivell de barri. Un barri que tot i esperar les reaccions de Partit Popular i Ciutadans pels antecedents, no esperaven que ERC, entenent que des de Conselleria es defensa la Misericòrdia, fes aquest canvi d’actitud. Així, la Plataforma demana a ERC que ho reconsideri i Iñaki apunta que «si això queda així, el MACBA tindrà una responsabilitat molt gran contra el barri». «Ara la prioritat és el CAP, després ja vindrà la resta».
«Vull que em treguin això que em va posar dins el vell». Aquestes paraules de Lucía han suposat un punt d’inflexió en la vida de José Gijena i la seva esposa, Cecilia Ousset. «Cal tenir una ànima molt ombrívola per a no reaccionar davant el dolor d’aquesta nena d’11 anys embarassada pel seu violador i torturada per un sistema de salut que li nega el seu dret a l’avortament».
Aquests ginecòlegs van practicar una cesària a la petita –que després de nombroses dilacions portava ja 23 setmanes de gestació– i ara s’enfronten a una denúncia d’homicidi qualificat d’advocats ‘provida’ a causa de la mort del bebè.
«Entrem a l’habitació de l’hospital i ens trobem a una nena petiteta, d’11 anys però amb escàs desenvolupament genital, en un estat psicològic molt inestable. Ja havia tingut dos intents de suïcidi. Ella i la seva mamà ens van demanar si us plau que les ajudéssim a interrompre aquest embaràs», explica Gijena. Per a llavors Lucía (nom amb el qual es protegeix la seva veritable identitat) portava setmanes demanant-ho en va.
Gairebé dos mesos abans havia anat per un dolor de panxa al centre de salut de 7 d’abril, un petit poble a 150 quilòmetres de la ciutat de Tucumán, en el nord de l’Argentina. Allí van descobrir que tenia un embaràs de 16 setmanes, que va revelar al seu torn que la tortura per a ella havia començat molt abans, amb els abusos sexuals de la parella de la seva àvia, un home de 62 anys.
Però la següent tortura acabava de començar. L’avortament és legal a l’Argentina des de 1921 en casos de violació o de perill de mort per a la gestant. De fet, ni tan sols es requereix l’autorització d’un jutge. Però la província Tucumán és l’única del país que no ha adherit al protocol sanitari per a aquests casos. «Les pressions de l’Església catòlica i els grups antiderechos han deixat aquesta província al marge de la justícia», protesta Gijena.
Els dies van anar passant per a Lucía sense cap solució, entre escenes en les quals metges li preguntaven, amb una mà en el seu ventre, si de debò volia ‘matar al seu bebè’, i declaracions de responsables polítics que assenyalaven que el millor per a ella era seguir endavant amb l’embaràs i fins a una fiscal buscant advocat per a protegir al fetus. Finalment, una jutgessa va instar a les autoritats sanitàries que en menys de 72 hores atengués la voluntat de la nena d’avortar. Però no hi havia metges disposats a fer-ho.
Per això el Ministeri de Salut ha d’acudir a un metge privat. José Gijena accepta, amb la condició d’avaluar el cas i prendre la decisió mèdica que cregui més convenient. Tercera sessió de tortures: l’avortament ja no és possible. L’obstetre entén que el cos de la nena és massa immadur per a interrompre l’embaràs amb pastilles. Hauria suposat almenys tres dies de fortíssims dolors i hemorràgies, amb possibles conseqüències físiques i psicològiques. Seguir amb l’embaràs també hauria estat un risc: una nena de la seva edat té quatre vegades més possibilitats de morir en el part que una dona adulta.
«Decidim fer-li una microcesària, el menys invasiva possible. Però ens trobem en el quiròfan amb que ni les infermeres ni l’anestesista volien participar. S’emparaven en l’objecció de consciència. La meva esposa, que és catòlica practicant i també és objectora, va tenir un gest de generositat molt gran: va deixar de costat les seves idees per a fer el que devia, que era ajudar aquesta nena», explica emocionat el metge.
A mitjanit, la parella d’obstetres aconsegueix, amb l’ajuda d’una anestesista amiga, realitzar la intervenció. No resulta senzilla, perquè Lucía va desenvolupar preeclàmpsia, una complicació molt greu. La bebè va néixer amb vida, però va morir al cap de pocs dies. És llavors quan es posa en marxa la denúncia per homicidi. «Argumenten que va ser extret del ventre matern en forma prematura àdhuc sabent les seves poques probabilitats de sobreviure, i per això se’ns suposa la premeditació. Clar que haguéssim volgut que aconseguís viure! Però aquí el focus no sóc jo ni el que lamentablement va passar amb la bebè, sinó conservar la integritat física de la nena violada i el dret que li correspon per llei», sosté Gijena.
Assetjament, amenaça, denúncies…
Les conseqüències per a aquests metges amb dues dècades d’experiència a la seva esquena són imprevisibles. I no només per a ells, sinó també per a la seva família. Aquest dilluns, quan rebien la notícia de la denúncia per homicidi, Gijena i Ousset estaven acompanyant als seus quatre fills en el seu primer dia en una nova escola. L’assetjament constant des que els seus pares es van manifestar a favor de la regularització de l’avortament no els va deixar més opció que el canvi de centre. «Van estar tots en tractament psicològic i un d’ells va sofrir una depressió», relata el metge.
Quan l’Argentina estava immersa en el debat públic i legislatiu sobre la legalització de l’avortament, Cecilia Ousset va escriure en el seu Facebook una carta on defensava, com a ginecòloga catòlica, la necessitat d’una llei que garantís avortaments segurs per a les dones pobres. El text va ser compartit per més de 50.000 persones en 48 hores. Des de llavors, l’obstetra i la seva família han estat assenyalats i assetjats pels autodenominats ‘provida’ en una província històricament molt conservadora.
De fet, el rebuig de la llei de terminis al Senat el van decantar en bona mesura els senadors de les províncies del nord argentí, on l’església continua tenint un important pes polític.
«Aquests grups antiderechos es creuen per sobre de la llei. Diuen que el seu lema és ‘Salvem les dues vides’ però en realitat és ‘O salvem les dues vides o cap’. S’escuden darrere d’un rosari o una verge per a justificar la seva accionar malèvol i mafiós. Volen confondre a la població dient que l’avortament no és legal. En el cas de Lucía ja era legal gairebé 100 anys enrere», s’encén Gijena.
Un grup d’advocats s’ha acostat a ells per a assistir-los en la causa i diverses associacions feministes estan promovent un escrit de suport als metges. Gijena diu no estar preocupat. «Cal donar aquesta batalla. Perquè l’important no és el que ens passi a nosaltres. No m’importen tant les amenaces de mort com que aquesta fustigació no aconsegueixi acoquinar ni als professionals ni a les dones que es vegin en aquesta situació. No volem més Lucías».
Per a José i Cecilia, el pas que han donat és definitiu, però també inevitable. «No és fàcil fer el que vam fer: obrir-li la panxa a una nena per a treure una bebè que seguia amb vida. Però hi ha drets inalienables i no podem desconèixer-los. Tampoc podem mirar cap a un altre costat davant el sofriment d’una nena violada i després torturada. Això és el que volen els que ens denuncien: fer com que no ho veuen, condemnar a Lucía i a altres com ella a la clandestinitat i a la mort».
L’Agenda 2030 Feminista és un programa d’acció que sorgeix de la col·laboració entre les entitats catalanes Creación Positiva i L’Associació Drets Sexuals i Reproductius, que treballen en la defensa dels Drets Sexuals i Reproductius com a centre de la defensa dels Drets Humans de les Dones.
L’Agenda 2030 estableix un Objectiu de Desenvolupament Sostenible específic per a la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones i les nenes però entitats valoren que “els drets sexuals de les dones i altres col·lectius no es reconeixen i els drets reproductius s’incorporen d’una manera molt acotada”. Davant això, el projecte Agenda 2030 Feminista vol que s’incorporin de manera transversal aquests drets en els 17 ODS de l’Agenda 2030. Per fer incidència per posicionar i garantir aquests drets en les polítiques públiques locals i globals s’estan teixint aliances.
Des de Creación Positiva i L’Associació i des del feminisme interseccional s’està treballant per canviar el paradigma patriarcal dotant de contingut polític feminista els instruments internacionals de drets humans i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Expliquen que ara més que mai són necessàries aquestes aliances davant les múltiples amenaces com ara l’augment dels fonamentalismes i extremismes. Per això, la setmana passada van realitzar un seminari titulat ‘L’agenda 2030 i els drets sexuals i reproductius en un context polític global d’increment dels fonamentalismes’. Allà hi van presentar els reptes i amenaces actuals i els seus respectius abordatges i estratègies per combatre’ls.
Per fer-ho van comptar amb presència de feministes de diferents procedències. Una d’elles va ser Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe. Castañeda es advocada, activista feminista i defensora dels drets humans. A nivell professional es centra en l’anàlisi polític amb enfocament diferencial en agendes locals, regionals i globals.
Parlem amb ella sobre com transnacionalitzar el moviment feminista, sobre la vulneració continua dels drets a les dones i sobre avortament i fonamentalismes a América Llatina.
Teniu presència en 26 països. Com us organitzeu?
La Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe és una xarxa d’organitzacions i això dóna la possibilitat de tenir un espectre molt ampli d’acció. Tenim punts focals en 20 països però hi ha 800 entitats a la xarxa. Des de l’organització processem la informació que ens arriba dels punts focals però la cobertura ens la donen els mateixos membres.
Hi ha un equip tècnic: 20 punts focals en 26 països que efectuen projectes, ens manen informació… i hi ha un equip tècnic central que sistematitza i difon aquesta informació. Com a equip nosaltres mateixes estem descentralitzades: l’equip administratiu està a Xile, el de joventut i polítiques està a l’Argentina, el programa de defensores de drets sexuals i reproductius està a República Dominicana…
Sobre aquest programa justament volia preguntar-te. Teniu un projecte que es diu ‘Sanant cossos i fent incidència’. Donada la situació legal de l’avortament es pot entendre que el treball que fan aquestes defensores és il·legal i per tant perillós per a elles mateixes. Com ho gestioneu?
El projecte neix de la preocupació de qui cuida a les cuidadores i qui defensa a les defensores. El nostre treball com a feministes i com a defensores dels drets sexuals es realitza en climes molt adversos per a les persones. Contextos de criminalització, de molta violència, de retallada dels espais de participació ciutadana… Tota l’estona es lluita contra una institucionalitat i unes condicions molt adverses.
A part, la Red de Salud és l’única que ha treballat en la salut de les dones des de fa 35 anys i pensem que havíem de tornar a això: a l’autocura de les dones. El projecte ara com ara s’està desenvolupant en sis països i tracta d’enfortir en tres dimensions. La primera és la de l’autocura, la de l’autosanació. Les dones que treballem també estem exposades a muchisimas coses fins i tot personals perquè no estem fora del context. També vivim en societats violentes i agressives basat en el gènere. Ens diuen assassines i ens maltracten públicament i privada, igual que a totes les dones. Aquest projecte es basa molt a mirar cap a la subjectivitat de les dones: com estem, com ens sentim, com està el nostre entorn, quin temps li dediquem a l’autocura.
Una segona dimensió es refereix a la formació política i una tercera té a veure amb l’ús de tecnologies de la comunicació.
Les dones que acudeixen a la Red potser us veuen com a gestores però és evident que podeu patir les mateixes situacions que elles. Com has comentat en la teva xerrada, heu de, a més, lluitar contra aquesta ruptura de la idea de participació ciutadana… Com lluiteu contra això a nivell institucional i com ho feu a nivell discursiu cap a la població?
Hi ha un projecte polític que tendeix a la reducció dels espais de participació, que avança en la desinstitucionalització dels mecanismes per a garantir els drets fonamentals. Com a moviment social, el feminisme ha de mantenir-se i tornar a la formació política, a la formació dels quadres polítics. Donar a les dones eines per a fer anàlisis de context i polític, coneixement de teoria de l’estat, informació sobre els tractats que regulen els drets humans fonamentals…
L’enfortiment del moviment és el segon. No podrem fer-ho soles ni en un únic país. Hem de treballar els mecanismes de comunicació, explicar-nos de les nostres estratègies, tenir aprenentatges horitzontals… És el moment per a transcendir les fronteres de la regió perquè no ens bastarà construir i enfortir moviments llatinoamericans. Hem de tractar de construir moviments intercontinentals, transnacionals, perquè el moviment antiderechos i els grups fonamentalistes són transnacionals. Ells tenen finançaments i accions i això ens obliga també a nosaltres.
Hem de tenir un públic format políticament. Això a vegades se’ns oblida però no podem tenir missatges sense contingut com els que llancen els antiderechos. Diuen coses com ideologia de gènere… Tots aquests missatges fàcils que donen una sensació de seguretat tenen la possibilitat d’instal·lar-se en la societat perquè no tenim formació política suficient. En la mesura que siguem capaces d’instal·lar capacitats d’anàlisi política serem capaces d’esfondrar aquests missatges que són mentiders.
Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe / Carla Benito
La formació serveix per a crear experiències. Hi ha el cas de la Marea Verda a l’Argentina que ha traspassat fronteres per exemple.
Està demostrat que la gent quan té elements per a l’anàlisi és capaç de generar pensament i quan la ciutadania genera reflexions sempre opta pels seus drets. És obvi però sempre optarà pel seu benestar perquè entendrà que la lliure opció i la llibertat són inherents a la humanitat. Ningú vol viure sense llibertat i aquesta és el parany dels moviments fonamentalistes que parlen de la defensa de la família i de la seguretat i en el fons limiten les llibertats.
Moviments com la Marea Verda al mateix temps els ha donat eines als fonamentalistes per a criminalitzar. Quina autocrítica es fa i com es pot revertir?
Com a moviment feminista ens deixem fragmentar i fracturar en termes organitzatius. Acabem per grups treballant en diferents coses, cadascuna des de la seva illa. Unes l’avortament, unes altres el tema de mortalitat materna, unes altres en polítiques públiques, unes altres el VIH, unes altres temes LGTBI… Això ens afebleix perquè ens fa perdre molts recursos, temps i energia, que tampoc abunda, darrere de temes que ens fan perdre la visió de context. És com si els arbres no ens deixessin veure el bosc. I hi ha fractures que no hem de permetre perquè per disputes deixem espais que immediatament els antiderechos aprofiten. Havíem d’haver avançat molt més en les nostres aliances, a compactar l’agenda i el moviment.
A vegades en els temes durs perdem la noció i ens dediquem a temes aleatoris, que són igualment importants però que no estan en el centre de l’agenda. Per exemple amb la defensa del territori. El patriarcat el que fa és esprémer i després rebutjar. Ho fa amb el cos de les dones i amb els territoris físics. No podem perdre de vista la defensa dels territoris, el medi ambient i tot el que li envolta.
Una altra cosa és el tema del patriarcat i de l’estat laic. Si nosaltres no aconseguim fer efectiu el laïcisme dels estats llatinoamericans, no aconseguirem avançar perquè la ingerència de l’església catòlica és molt gran en aquests temes. Està intervenint en tots els països i està teixint aliances amb altres esglésies.
El Papa es va reunir amb el jerarca de l’església ortodoxa a Cuba. Van tenir un espai polític i en què es van posar d’acord? A lluitar contra la ideologia de gènere, sigui el que sigui això encara que ningú ho sàpiga. Per a això es van posar d’acord. Aquest món està ple de persones empobrides, en situació de vulnerabilitat, de persones racialitzades, hi ha països on s’està acabant l’aigua… Hi ha moltes desgràcies humanitàries però ells es posen d’acord en la ideologia de gènere, una cosa que no existeix. Al final, en el que estan d’acord és a limitar els drets de les dones. És molt preocupant que s’estiguin donant aquest tipus d’aliances i nosaltres no hàgim avançat. Són necessàries les aliances però no només de les dones sinó també pels drets sexuals i reproductius.
Aquí hi ha dues coses: Una, si es fractura el moviment és per aquesta política de reacció, ja que al final qui té el poder és l’altre? I dos, si es va contra les dones, potser és perquè una persona vulnerable o un poble sense aigua no altera els seus privilegis i el moviment feminista sí que ho faria.
És molt fort dir-ho però l’existència de pobres els convé a les elits econòmiques, polítiques i religioses. A Amèrica Llatina la gent embeni el vot per una caixa de menjar que se’ls acaba abans d’arribar al lloc de votació. En condicions de pobresa i sense formació política li dónes el vot a qualsevol. Els és convenient mantenir a la població en aquests nivells de pobresa.
A més, ja no existeix la imatge del dictador militar d’ulleres fosques. Tots els presidents actuals d’Amèrica Llatina es veuen bonics. I jo quan sóc una persona empobrida voldria que el meu espòs fos així o el meu fill arribés a aconseguir aquest èxit. Això és el que ells prometen: “jo sóc l’encarnació del seu somni d’èxit”.
És el que dóna confiança enfront del què està estigmatitzat.
Exacte. I per això jo no votaré per una dona ni per un afrodescendent que poden ser tan vulnerables com jo. Votaré per aquest blanc bonic i ben vestit. Tenir gent pobra subordinada és un negoci per a molts sectors.
Ara per exemple una de les baralles que hi ha és entre les que donen suport al treball sexual i les abolicionistes. Nosaltres com a Red de Salud no tenim posició sobre això però tu sents la presidenta de la Red de Trabajadoras Sexuales de América Latina i diu que si treballes de treballadora de la llar, acabes tens horaris infrahumans. Has d’estar llesta per a atendre el primer membre de la família que s’aixequi. Si hi ha nens, despertar-los i preparar-los per a l’escola però abans has d’haver-te preparat a tu mateixa. Després has d’estar desperta fins que es fiqui al llit l’últim membre de la família i deixar-ho tot impecable i preparat per a l’endemà. Són dones que treballen 14, 16, 18 hores diàries. En la majoria dels nostres països a penes està començant a ser regularitzat però no cotitzen per a una pensió de jubilació, ni tenen seguretat social. En molts llocs a més han de prestar-li serveis sexuals al patró o als seus fills. Hi ha abús sexual però ningú s’adona perquè es dóna en un espai privat i elles no poden denunciar.
O està normalitzat.
Sí. A Amèrica Llatina molts processos d’iniciació sexual dels homes joves es donen amb les empleades domèstiques i aquí ningú parla d’abús sexual ni de formes de comerç sexual.
Després hi ha el sector de comerços i hoteler. Molts dels homes europeus que van cap el Carib van a buscar serveis sexuals de dones locals. I fins aquí no tenim problema tampoc. Però quan les dones demanen drets i que es normalitzi la seva situació… aquí ja no ens sembla bé.
Sabem que usen a les empleades domèstiques i que els europeus vénen als nostres països, a les nostres platges a buscar serveis secual. Tot això ho sabem, però només ens tornem abolicionistes quan demanen drets. Ens podrem tornar abolicionistes el dia que no existeixi el patriarcat i no hi hagi abús en cap dels sectors i sapiguem que les empleades domèstiques estan regulades, que s’investiguen aquests casos d’abús, quan tinguem sancions per als estrangers que vinguin a buscar serveis sexuals. Quan tot estigui normalitzat podrem dir que som abolicionistes però mentrestant és carregar tot el pes de la sanció moral a les dones. Elles volen que es reconegui aquest treball sexual per a tenir una pensió i una assistència en salut…
Jo no faig una defensa del treball sexual perquè em sembla que és una forma més d’explotació del cos de les dones. Però crec que no és el moment perquè nosaltres internament ens desgastem en aquests debats i trenquem el moviment. Cal anar una mica més enllà i construir aliances més fortes contra aquestes formes d’abús.
En l’avanç dels fonamentalismes, que els sectors conservadors es reuneixen, hi ha una cosa que ha de quedar clara: les que defensem la despenalització de l’avortament tampoc és que estiguem en contra de les esglésies. Quan parlem de la despenalització no estem obligant a les dones. La que no vulgui o tingui uns principis morals o religiosos que no ho faci. Del que parlem és de la llibertat i que aquelles dones que volen interrompre un embaràs, necessiten interrompre un embaràs, no desitgen tenir o han patit una violació o tenen un problema de salut tinguin unes condicions adequades.
I segures. Que això és el que causa la mortalitat quan es practiquen avortaments.
Clar. Quantes dones a Amèrica Llatina han mort per avortaments mal practicats?
Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe durant la seva xerrada dins el seminari de l’Agenda 2030 Feminista / Carla Benito
Entenc que hi ha una estructura paral·lela que sí que practica avortaments segurs.
Els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners.
Però hi ha organitzacions que intenten prestar aquests serveis de manera gratuïta?
Si és il·legal! Però les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa perquè és natural a l’essència humana. Com a feministes el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat enrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis. Hi ha col·lectius que acompanyen però hi ha molta por perquè el dia que se sàpiga la persecució i la cacera de bruixes serà terrible. Ens toca continuar públicament batallant per la despenalització i tenir circumstàncies legals.
Saps el que va passar a Tucumán? A una nena d’11 anys la va embarassar el nuvi de la seva àvia i no li van fer l’avortament. Com més aberrant sigui, més ho amaga la família i s’havia passat el temps per a practicar l’avortament i els metges no volien anar en contra la llei. I li ho van deixar. I la nena només deia que volia que li traguessin aquella cosa que li havia ficat aquell vell. No entenia tampoc perquè la mamà no la deixava sortir a jugar per estar grossa. La van deixar fins a la setmana 23. A aquesta edat el cos no està preparat per a un part i pot haver-hi un despreniment i probablement morir dessagnada. Una metgessa es va arriscar i li va fer una cesària anticipada. El fetus de totes maneres va morir al cap de poques hores. [A la publicació d’aquesta entrevista s’ha sabut que antiderechos han denunciat per homicidi als metges que van practicar la cesària]. Com podem martiritzar el cos d’una nena d’11 anys?
I la ment.
Sí. És danyar-li la vida. En realitat és una forma d’opressió a les dones però també una discriminació. Des d’Amèrica Llatina tu mires els països del nord i, en gairebé tots ells, està legalitzat. Acaba sent una discriminació entre les dones del nord i del sud. A França tens 24 setmanes d’avortament. Per què? Per què ets francesa? I si ets colombiana o guatemalenca o equatoriana t’has de fotre i si ets dominicana has de morir?
A l’estat espanyol està en les 14 setmanes.
Ja hi ha una diferència amb França. És una de les formes de major discriminació entre dones… Creiem que el dret és una cosa que un pren i no esperarem fins que el patriarcat ens el regali però també sabem que quan ho fem el patriarcat s’acarnissa i és molt cruel. Mira a El Salvador dones amb penes de 40 anys i estan també els involuntaris per falta de cures. Si van a l’hospital per un embaràs de risc quan es desperten estan encadenades al llit. A República Dominicana, Haití i Guatemala està completament penat. A Xile han aprovat causals ara. Fins i tot als països que s’ha despenalitzat com a l’Uruguai és només fins a la setmana 12.
Aquí a part d’estar limitat fins a la setmana 14 (22 si és de risc), quan acudeixes als serveis de salut per a avortar t’informen i t’envien de nou a casa amb uns papers que has de llegir-te i signar. Tornes no abans de tres dies i llavors, si dónes el teu consentiment, per fi entres en el procés de l’avortament. En diferents graus que no són comparables però a tot arreu hi ha limitacions i opressió.
O sigui que som com a nenes: “pensa-ho bé, ves-te’n al racó i pensa-ho bé”. Hem de construir ja els vincles. Nosaltres ho hem fet: a Europa hi ha xarxes, a Àfrica hi ha xarxes, el moviment llatinoamericà ha tingut grans assoliments, a Àsia… Ens trobem en llocs com les Nacions Unides però no treballem juntes com si ho fan els fonamentalistes. Aquest és el nostre gran repte.
Parlaves abans durant la teva xerrada d’utilitzar també elements com l’existència del bus de Hazte Oir per a crear un fil conductor que construeixi un moviment transnacional.
Quan ho vam veure vam pensar: “mira el bus ha arribat també a Espanya”. Hauríem de poder-nos avançar a això. En el moment que van quadrar el bus nosaltres ja hauríem d’estar en construcció perquè ja han tret la segona generació del bus. “No és violència de gènere, és violència domèstica”, deia. Hauríem de ser capaços de construir estratègies, missatges, molt més ràpid que ells perquè… tornarem 40 anys enrere? Va ser llavors quan va sortir el concepte violència domèstica i ara ja consideràvem superat l’A B C que allò privat és públic. Hem de posar-nos a to amb la globalització i deconstruir aquests missatges.
Prop de nou milions de morts a tot el món i 800.000 només a Europa estan relacionades amb la contaminació de l’aire, segons un estudi publicat ahir a l’European Heart Journal. L’Organització Mundial de la Salut ja havia establert que la mala qualitat de l’aire està relacionada amb l’aparició de diversos tipus de càncer, malalties respiratòries i cardiovasculars, per la qual cosa estimava que la contaminació provocava cada any una mica més de quatre milions de morts prematures. No obstant això, aquestes estimacions podrien haver subestimat l’impacte real de la contaminació de l’aire a tot el món.
Utilitzant un nou mètode de modelització dels efectes de diverses fonts de contaminació sobre les taxes de mortalitat, un equip internacional d’investigadors suggereix que aquesta contaminació està associada a uns 8,79 milions de morts prematures a tot el món i 790.000 a Europa, de les quals 659.000 es donen a la Unió Europea. Aquestes estimacions eleven la xifra de morts prematures a pràcticament del doble del que estimaven anàlisis anteriors, com l’últim informe de l’OMS, que establia en 4,2 milions el nombre de morts prematures, o el de l’Agència Europea de Medi Ambient, que estimava 422.000 defuncions a Europa, dels quals al voltant de 391.000 es donaven a la UE.
Per a posar aquests resultats en perspectiva, els investigadors fan una comparació amb la taxa de mortalitat per consum de tabac. «L’OMS estima que la taxa de mortalitat per tabaquisme és de 7,2 milions de persones a l’any, per tant, la contaminació atmosfèrica es considera ara com un major factor de risc», asseguren en l’estudi.
En declaracions a eldiario.es, l’investigador Mark Nieuwenhuijsen, responsable del programa de contaminació atmosfèrica i director de la iniciativa de salut urbana de l’ISGlobal, ha valorat positivament el nou estudi i encara que assegura que aquest tipus d’estimacions solen tenir un marge d’error relativament gran, considera que els resultats són «raonables». En qualsevol cas, conclou Nieuwenhuijsen, «més enllà de les estimacions, la qüestió principal és que es produeixen moltes morts a Europa per la contaminació de l’aire i hem de fer alguna cosa per a reduir-la».
Sobre la comparació amb la taxa de mortalitat del tabac, Nieuwenhuijsen aclareix que «el potencial de la contaminació de l’aire per a causar malalties és evidentment menor que el del tabac», no obstant això, «hem d’adonar-nos que només consumeix tabac un 20% de la població, però tots estem exposats a la contaminació de l’aire, per la qual cosa al final és perfectament possible que tinguem un efecte major per la contaminació de l’aire que pel tabac».
La salut dels europeus està «desprotegida»
L’estudi ha posat l’accent principalment a Europa, on els investigadors estimen que la reducció de l’esperança de vida mitjana és d’uns 2,2 anys, amb una taxa de mortalitat per càpita anual de 133 per cada 100.000 persones, superior a la mitjana global, situada en 120 per cada 100.000 habitants. «La taxa de mortalitat per càpita és relativament alta a Europa, a causa de la combinació d’una mala qualitat de l’aire i una població densa, la qual cosa dóna lloc a una exposició que es troba entre les més altes del món», assegura l’estudi.
Analitzant els resultats per països, els investigadors van observar que les taxes de mortalitat eren particularment altes a Europa oriental, especialment a Bulgària, Croàcia, Romania i Ucraïna, amb taxes pròximes a les 200 morts a l’any per cada 100.000 habitants. També van mostrar una mortalitat superior a la mitjana Alemanya, amb 154 per cada 100.000 i Polònia amb 150. Espanya, igual que França, Suïssa o Regne Unit, es manté en valors per sota de la mitjana, amb 105, 104, 103 i 99, respectivament. Mentre que els valors més baixos es van donar a Noruega, Finlàndia, Islàndia i Irlanda, amb taxes de mortalitat per sota de 70.
Aquests resultats reforcen la posició que va mantenir l’any passat l’informe especial del Tribunal de Comptes Europeu, segons el qual la salut a la UE-28 no està prou protegida, ja que «els ciutadans europeus continuen respirant aire nociu, sobretot a causa de la feblesa de la legislació i a la mala aplicació de les polítiques». Segons Nieuwenhuijsen, «els límits establerts a la Unió Europea per al material particulat són indubtablement massa alts i haurien d’acostar-se als proposats per l’OMS».
Malalties cardíaques: principal causa de mort
Precisament el material particulat, que es genera en la combustió de combustibles fòssils, el trànsit rodat, la indústria, l’agricultura o que es troba en la pols arrossegada pel vent, és un dels contaminants sobre els quals s’han realitzat més estudis. «Cada vegada hi ha més proves d’una relació causal entre l’exposició a partícules fines amb un diàmetre inferior a 2,5 micres (PM2,5) i la morbiditat i mortalitat cardiovascular», asseguren els autors de l’estudi. «L’exposició crònica a nivells més alts de partícules fines danya la funció vascular, la qual cosa pot conduir a infart de miocardi, hipertensió arterial, accident cerebrovascular i insuficiència cardíaca», conclouen els investigadors.
Aquests efectes provoquen que la principal causa de mort associada a la contaminació siguin les malalties cardiovasculars, especialment atacs cardíacs i vessaments cerebrals, que, segons els autors de l’estudi, estarien implicats n’entre el 40% i el 80% de les morts, pràcticament el doble que les vinculades a malalties respiratòries.
«Efectivament hi ha una relació causa efecte entre el material particulat i alguns efectes sobre la salut», explica Nieuwenhuijsen. «El que no tenim clar és si les partícules provinents de diferents fonts tenen exactament el mateix efecte, ja que la major part dels estudis han analitzat les partícules que provenen del trànsit de les ciutats i no tant de les quals vénen, per exemple, en la pols sahariana».
En qualsevol cas, els autors de l’estudi conclouen que «la millora de la qualitat de l’aire a Europa és una intervenció de promoció de la salut realitzable, altament eficaç i, per tant, imprescindible», per la qual cosa fan una crida per a «substituir les fonts d’energia fòssil per combustibles nets i renovables», la qual cosa podria reduir la taxa de mortalitat atribuïble a la contaminació fins i tot a Europa fins a un 55%.
Per a Nieuwenhuijsen, aquest estudi representa «un altre toc d’atenció, que ens recorda que hi ha moltes morts associades a la contaminació de l’aire», per la qual cosa «hem de canviar al més aviat possible la nostra forma de consumir energia, les nostres pràctiques agrícoles i la forma en la qual ens movem per les ciutats».
Jordina Arnau és membre del col·lectiu Mandràgores que treballa per contribuir a l’educació sexoafectiva de dones i joves des d’una perspectiva feminista. Des d’una voluntat clara de transformació personal i col·lectiva, aquesta associació que neix el 2016, enllaça molt bé les seves tasques amb les reivindicacions de la vaga feminista del passat 8 de març.
Partint del poder emancipador i revolucionari de l’educació com a eina, Mandràgores intenta trencar tabús i mites creats arran de l’aïllament al que s’ha sotmès les dones respecte certs espais de debats i discursos empoderadors. Tallers de formació lliures, naturals i vivencials suposen la gran arma d’aquest grup per a l’empoderament individual i -de retruc- col·lectiu.
Per què és important la feina que fa Mandràgores?
El que pretenem és fomentar l’educació sexual i afectiva d’infants, joves i dones des d’una perspectiva feminista i transformadora. Ho fem creant espais d’aprenentatge col·lectiu que ens permetin trencar l’aïllament al que hem estat sotmeses les dones pel que fa a la nostra sexualitat. Vetllem per recuperar el coneixement sobre el nostre cos i la nostra salut, perquè ens n’han desposseït. Hem de tornar a fer-lo nostre, individualment, per a transformar-nos, primer a nosaltres i després assolir un empoderament que porti a una transformació col·lectiva.
Aquesta tasca, amb infants i joves, la fem buscant una revisió i acompanyament tant des de les aules com des de fora d’elles. Organitzem trobades amb ajuntaments, esplais, escoles o caus, també buscant la formació de les persones que eduquen els infants i joves.
Les vostres formacions es fan a través de tallers, sobretot, amb aprenentatges compartits. Una de les tasques més importants que feu és desmuntar els rols que se’ns han imposat a les dones dins el sistema. Per a això, els tallers que feu per a joves i infants són mixtes, però per a dones adultes són no mixtes. Per què?
Ens trobem que amb infants i joves cal una educació afectiva i emocional des de la necessitat de la parla. Creiem en l’espai mixt des de ben petits perquè hem de poder parlar de sexualitat, cal conèixer el cos perquè actualment, per desgràcia, encara no està a l’ordre del dia. Creiem fermament que l’educació és un pilar clau per evitar la violència masclista. Però pel que fa a les dones adultes, treballem de manera no mixta perquè ens cal generar espais per autoconèixer-nos i transformar-nos. I perquè el debat que es comparteix entre dones és molt sa, enriquidor i empdoerador.
Són tallers molt vivencials, cadascuna de les persones es revisa i analitza com l’ha influïda el sistema heteropatriarcal en la construcció de la seva sexualitat. A partir d’aquesta revisió construeix i defineix com vol viure la seva sexualitat, alliberant-se dels mites, els tabús que ens condicionen i ens limiten i que se’ns han inculcat a través de moltíssims espais al llarg de la nostra vida.
ESCOLTA L’ENTREVISTA A RÀDIO TERRA
Com s’assoleix aquest empoderament de la dona?
Per aquests tallers de dones ens basem en la pedagogia feminista de l’antropòloga Marcela Lagarde. Considerem que aquests espais són de consciència i reunió entre dones: cadascuna aporta els seus coneixements i sabers diversos. També ens han desposseït d’aquests moments de trobada, discussió i aprenentatge mutu. És per això que creiem que agraden tant els tallers, perquè senten que han fet una cosa molt diferent, que no fan mai, i perquè l’energia generada entre dones et dota de la capacitat d’afirmar-te en la teva fortalesa, en que els nostres cossos són un camp de territori per gaudir-ne, però essent conscients de com en gaudim i per què.
És increïble veure el gran desconeixement que tenim dels nostres cossos: a una part del taller ensenyem fotos dels nostres genitals interns i externs i no sabem com són ni com funcionen. Això ens condiciona a nivell físic.
Es podria lligar aquesta voluntat transformadora que comentes amb la vaga feminista del passat 8M?
Sí, Mandràgores com a associació desenvolupa molt treball lligat al carrer. Les nostres reivindicacions són les mateixes que les del moviment. Treballem per facilitar espais d’empoderament. Canviar la mirada sobre les nostres masturbacions, alliberar-nos de les limitacions, generar educació sexoafectiva…són reivindicacions del moviment feminista.
La del 8M, a banda d’una vaga laboral, estudiantil i de consum, és una vaga de cures i del treball reproductiu que recau en la majoria de casos sobre les dones. Aquestes tasques tenen a veure amb la part emocional que, a la seva vegada, té a veure amb la sexualitat. Les cures són part essencial dels tallers de Mandràgores?
I tant! De fet, l’autoestima és una de les parts que treballen i que també inculquem a infants i joves. És important, per a una societat sana, que qualsevol de les persones que en formem part ens comencem a estimar per a poder aportar. Com a dona ens han educat tradicionalment en el rol de ser sempre amables i estar al servei dels altres. Desmuntem això i treballem, abans que res, l’amor propi, el respecte i l’acceptació cap a una mateixa per a poder aportar socialment, sempre, fins al punt que vulguem i considerem. I això és una qüestió bàsica en l’empoderament sexual: hem de ser nosaltres les que decidim i actuem com vulguem i com més ens satisfaci.
Per a canviar el que es reivindica des del 8M cal que això que ensenyeu als tallers estigués normalitzat i introduït als programes educatius?
Creiem plenament en el paper de la transformació social a través de l’educació. Caldria que dins els currículums es treballés de forma transversal l’educació sexoafectiva. Calen mesures institucionals per a que aquests discursos no es quedin en una convocatòria de vaga. No ha de ser un treball que es faci només des de les associacions, sinó que hi ha d’haver accions reals a nivell legal que assumeixin la magnitud del repte i ens permetin avançar.
Aquesta entrevista és fruit de la col·laboració entre la Fundació Catalunya Plural i Ràdio Terra, per a un periodisme col·laboratiu i cooperatiu
Espanya no compleix una directiva de la Unió Europea i ignora a la comunitat científica perquè no compta amb l’especialitat mèdica de Psiquiatria de la Infància i l’Adolescència. Al nostre país no existeix formació ni titulació específica sobre salut mental dels menors i les necessitats i trastorns propis associats, com també recomana la European Union of Medical Specialists (UEMS), sinó que nens i adolescents són tractats per psiquiatres generals.
El mínim obligatori a cursar d’infantil durant els 4 anys com a Metge Intern Resident (MIR) en la branca de Psiquiatria són 4 mesos. Després, la preparació depèn de l’interès del metge i del centre al qual hagi estat destinat. Per a Celso Arango, vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria, «el que hi ha ara equival al fet que per a ser pediatra bastés amb fer la residència de medicina integral i, dels seus 4 anys, dedicar 4 mesos a nens».
La creació de l’especialitat a Espanya és un projecte arrossegat des de 2009, quan el llavors ministre de Sanitat de José Luis Rodríguez Zapatero, Bernat Soria, la va anunciar després de la insistència de famílies i professionals. Es va retardar fins a 2014, quan va estar aprovat durant un any un Reial decret que modificava de manera troncal algunes especialitats i que incloïa en un annex Psiquiatria Infantil. Aquest va ser derogat per falta d’informació de la memòria econòmica i no va haver-hi temps a formar a cap psiquiatre infantil, encara que sí al fet que alguns estrangers homologuessin el seu títol.
Avui dia, torna a existir un esborrany de Reial decret (RD) redactat per Sanitat que instaura la Psiquiatria per al Nen i l’adolescent –posteriorment modificat a ‘de la Infància i l’Adolescència’–. Està datat a 17 de gener de 2018 i aprovat a l’abril per les comunitats dins del termini en el Consell Interterritorial, però no ha arribat a la seva següent fase, el vistiplau del Consell d’Estat, ni durant el govern de Mariano Rajoy ni durant el de Pedro Sánchez. D’arribar a aquest òrgan, el següent pas seria el Consell de Ministres, per la qual cosa es preveu que amb la convocatòria d’eleccions es quedarà definitivament en standby.
Carta a la ministra demanant explicacions
Al desembre, Educació va posar alguns ‘peròs’ formals a la redacció del Reial decret relativa a les homologacions, però les associacions de psiquiatria atribueixen aquesta última paralització sobretot a la inacció de Sanitat. Fernando Gónzalez, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria i Psicoteràpia del Nen i de l’Adolescent (SEPYNA), és un dels quatre signants d’una carta que quatre representants d’associacions de psiquiatria van enviar al novembre a la ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo, demanant explicacions. Ell entén que aquest nou retard es deu a l’»alentiment burocràtic» propi d’un canvi de govern, però «no podem tolerar-lo ni esperar més donat el consens que hi ha des de fa anys entre comunitat científica i famílies».
Sanitat no ha respost a eldiario.es sobre per què en aquesta legislatura tampoc s’ha arribat a efectuar la creació de l’especialitat, ni sobre si hi ha hagut nous avanços. En el seu web continua allotjat l’esborrany de Reial decret: entre els arguments que presenta el mateix document està que amb ella els professionals tindrien competència en el tractament de trastorns mentals del neurodesenvolupament, fomentar el benestar de les famílies i parlar de resultats a nivell educatiu i social, amb esment a l’assetjament escolar.
L’esborrany del RD detalla que la implantació suposaria un augment de la despesa deguda principalment al fet que el programa formatiu per als dos tipus de Psiquiatria que existirien passaria de 4 anys a 5. Per a corregir-ho s’oferirien menys places, de 241 a 185 –de les quals anirien 88% per a adult, 12% per a nen, amb una mitjana de 104 jubilacions anuals– amb «un marge de creixement del nombre de professionals», així que el saldo resultaria lleument negatiu.
Aquest extrem sí ha estat criticat: Mikel Munarriz, president de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria (AEN) i un altre dels remitents de la carta a Carcedo, es reafirma en el seu compromís amb què «l’urgent és l’especialitat», però no comparteix els comptes del Ministeri i opina que es deuen «a la tendència política a evitar l’increment del pressupost» i que pot haver-hi altres vies. Considera que fer-se així pot ser acceptable «puntualment, els primers anys», però que caldrà treballar perquè el sistema es reajusti i es mantingui l’oferta.
Les places per a professionals de salut mental al nostre país són, en general, poc nombroses «mirant la ràtio i comparant-la amb altres països», però «aquesta és una altra guerra», explica Celso Arango, que també és signant de la carta remesa a Carcedo –la quarta és Dolores Moreno, de l’Associació Espanyola de Psiquiatria del Nen i de l’Adolescent–. Es refereix al fet que «si hi hagués més professionals en general, molt millor. Però ni tan sols és això el que demanem ara, sinó simplement que hi hagi especialistes».
Arango enumera algunes de les patologies més freqüents que ha d’atendre un especialista en psiquiatria infantil: problemes de vincles prematurs en neonatologia, trastorns de la conducta, autisme o prevenció del suïcidi en l’adolescència. Mikel Munarriz (AEN) subratlla la importància de la detecció precoç i del coneixement d’aquestes patologies però el que destaca és que «la xarxa de recursos és molt diferent entre menors i adults. Per exemple, en les modalitats d’intervenció -en la qual té molt pes la col·laboració amb institucions educatives- la psicoteràpia, l’atenció a pares. La capacitació fa que no només hàgim de saber més d’uns diagnòstics que d’uns altres, que és important, sinó de com s’intervenen».
Fernando González (SEPYNA) descriu que avui dia la formació d’especialistes en infantil és «heterogènia» i depèn «del centre i de la geografia»: «En hospitals grans de capitals sí a vegades hi ha professionals només dedicats a infantil que s’han format una vegada tinguda la plaça, perquè ells mateixos han tingut aquest interès. En comarques passa més que un mateix psiquiatre atén adults i nens alhora. També hi ha diferències entre comunitats: a País Basc o Catalunya hi ha més professionals, a Castella i Lleó o Aragó estan pitjor». Hi ha professionals que, per aquest propi interès, estan molt formats, però «quan es jubilen pot passar que cobreixi la seva plaça algú que només ha fet aquests 4 mesos dins del MIR».
A les associacions «oficialment no ens han donat cap motiu» perquè no s’acabi de crear l’especialitat. Celso Arango creu que una opció és que es pretengui tornar a una fórmula semblant a la qual es va emprar en 2014: no redactar un Reial decret només per a la Psiquiatria Infantil sinó realitzar una modificació troncal que ho inclogui. Però és crític, ja que suposaria «començar tot el treball de zero» després d’una dècada i tres governs diferents de demora.
«S’està tractant a nens com a adults»
Les famílies també han passat anys insistint. L’any 2008, la Plataforma de Famílies per a la Creació de l’Especialitat de Psiquiatria Infantojuvenil ja va llançar un comunicat en el qual relataven algunes de les conseqüències de la falta de titulació: mals diagnòstics i tractaments inadequats que desemboquen en nens amb depressions, ansietat i altres problemes que porten aparellats a més rebuig social, fracasso escolar o situacions familiars «poc desitjables».
El 2019 moltes famílies segueixen amb la batalla: Carmen de la Osa, presidenta de l’Associació de familiars de malalts mentals per la integració infantojuvenil (AFEMI) i mare d’una noia de 16 anys diagnosticada als quatre amb un «trastorn del desenvolupament sense especificar, un d’aquests calaixos de sastre», apunta a la falta de professionals sanitaris, que fa que les consultes es produeixin massa espaiades, però també a la «urgència que s’activi la formació d’especialistes, perquè s’està tractant als nens com a adults». Assenyala en primer lloc que amb l’actual sistema hi ha una falta de coordinació amb els centres escolars, «on tampoc se sap aconsellar bé. Al final, molts nens acaben en centres d’educació especial per falta d’assessorament, quan es podria evitar. Tampoc es té en compte per exemple que es faci teràpia a les tardes, perquè puguin no faltar a classe».
A l’associació que lidera De la Osa, a Ciudad Real, arriben molts casos de nens sobremedicalitzats «que sense pastilles es converteixen en malalts crònics. A vegades és necessària la medicació, però unes altres estem veient que se’ls recepta com si fossin persones majors». Fernando González apunta que és freqüent que un psiquiatre sense la suficient formació en infantil s’inclini més a l’ús de fàrmacs, com en adults, «però els d’infantil tendim a ser més prudents, ja que hi ha menys estudis sobre l’efecte en el desenvolupament». L’objectiu és també i en resum, segons Mikel Munarriz, que «es tractin adequadament els problemes des del principi, perquè nens i nenes creixin millor i sigui més difícil que arribin a adults amb problemes de salut mental. Aquests se solen iniciar molt primerencament en la vida. En unitats d’adults el que ens trobem sovint és el que no va poder ser resolt en la infància».
El Parlament de Catalunya acull periòdicament trobades de l’Intergrup de Població, Desenvolupament i Salut Reproductiva. La darrera sessió va organitzar-se al voltant del lema Tira pels Drets i va ser coordinada per L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius. El debat es va enfocar cap a com han de ser i com han de treballar els Serveis de Salut Sexual i Població Jove a Catalunya.
Carles Pericas, del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), va ser qui va trencar el gel i va fer palesa la necessitat d’establir una educació sexual sana a les escoles. A part de conèixer de primera mà les necessitats per ser una plataforma que reuneix 60 entitats joves d’arreu del territori, el CNJC darrerament ha volgut incidir en la detecció de les necessitats i la reivindicació dels drets vinculats a la salut sexual i reproductiva. El mateix Pericas en va parlar d’aquesta necessitat explicant la seva primera relació sexual. Si bé considerava que havia rebut prou educació sexual, va opinar que aquesta sempre havia estat encara cap a una prevenció potencial de les coses negatives que pot aportar el sexe. Una primera relació sexual i un preservatiu que es trenca és quelcom davant el que es troben molts joves i davant aquesta situació, com Pericas, molts no saben com actuar per «no tenir eines ni referents del que s’ha de fer». D’allà, normalment els joves visiten els Centres d’Atenció Primària o algun altre servei competent per realitzar-se proves de VIH o ITS o embaràs en el cas de les noies però Pericas denuncia aleshores que els joves reben poca informació de com seguir amb la seva sexualitat i això el què fa és produir molta por.
El CNJC demana que els professionals aprenguin a parlar sobre sexualitat, sobre desig sexual i sobre plaer. Cal, consideren, una educació sexoafectiva de qualitat que no caigui en el discurs del risc, ja que, com diu Pericas, «no calen més fotos de gonorrea i sífilis a les pantalles dels instituts». Aquesta educació, segons el parer del CNJC, ha de ser una educació que exploti més el plaer i que entengui que tenir relacions sexuals segures i sanes va més enllà del cisheteropatriarcat, ja que ha de comptar amb decidir pràctiques compartides que combatin els rols de poder. Aquesta educació ha de veure’s complementada amb una bona assistència. Per ara, el CNJC considera que a primera línia de consulta dels Centres d’Atenció Primària pel que fa a les persones joves no es compleixen els criteris d’accessibilitat. Pericas considera que perquè això es doni, «cal incloure perspectiva de gènere i de drets humans en tota l’atenció en drets sexual i reproductius per donar tota l’assistència que calgui a tots els col·lectius oprimits».
Eines públiques per acompanyar els joves en salut sexual i reproductiva
En aquest sentit, el Centre Jove d’Atenció a les Sexualitat (CJAS), un centre assistencial creat fa 25 anys que pertany a L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, treballen dia a dia per generar coneixement per poder canviar discursos i visualitzar que «la gent jove fa el què pot amb les eines que té». Jordi Baroja, director del CJAS, defensa aquesta necessitat d’estar format: «quan una noia ve a buscar un mètode postcoital al centre cal que et posis les ulleres perquè potser ve amb un cas d’abús de poder darrere, un problema de negociació i per tant de dominació». Amb aquesta idea, Baroja defensa que encara que els joves s’apropin al centre per resoldre un cas puntual, «s’ha d’intentar desplegar un discurs i un anàlisis perquè aquesta visita serveixi més enllà».
Així doncs, a banda de l’educació sexual que es demanava com curricular a les escoles per part del CNJC, el CJAS treballa per «aportar un model assistencial adaptat per joves, amb la seva participació, basat en una sexualitat positiva, inclusiva i amb perspectiva feminista, en un marc de drets sexuals i amb una mirada reductora de desigualtats socials». Donat que l’edat pediàtrica acaba als 15 anys, el CJAS acostuma a rebre joves a partir dels 14 i sobretot fins els 21 anys d’edat tot i que poden rebre’n fins els 30.
Altres serveis també de caràcter públic que trobem serien els que dóna el CatSalut i també l’eina dels Centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Catalunya que compten amb les Tardes Joves de la Xarxa de Salut Pública de Catalunya.
Les diverses dades que cada any recopila el CatSalut, com va explicar Ramon Escuriet, un dels responsables de Salut Reproductiva del CatSalut, han fet que dins la nova cartera de serveis en atenció sexual i reproductiva que inclourà l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) també s’ofereixi atenció més enllà dels serveis sanitaris. Uns serveis que Escuriet va reconèixer que els hi calia una reordenació de l’atenció en salut afectiva, sexual i reproductiva. Així, amb el canvi de cartera, es canviarà el concepte de patogènesi a salutogènesi i es realitzarà una atenció immediata i multidisciplinar.
Els objectius que descriu Escuriet dins la nova cartera de serveis per a l’ASSIR de l’ENAPISC busquen millorar l’accessibilitat dels joves a l’ASSIR i als diferents mètodes contraceptius. També incloure una formació específica pels professionals i incorporar algunes millores tant en la coordinació amb els recursos de la comunitat com a l’atenció a la diversitat sexual i a la diversitat funcional.
Per la seva banda, Cristina Martínez, responsable de l’Institut Català de la Salut dels serveis d’Atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR) va destacar que entre els punts clau en l’atenció en joves cal detectar les necessitats, no jutjar, potenciar les conductes saludables, fer un abordatge adaptat a les característiques fisiològiques, socioculturals i individuals.
Aquestes actituds s’intenten generar a tots els punts del territori on es compta de tardes joves. En total són 55 punts, la majoria a Barcelona, la Metropolitana Nord i la Metropolitana Sud. En total els punts ASSIR van atendre 98.907 joves el 2018 donada la facilitat d’aquest tipus de visites. L’atenció en aquests serveis de salut sempre es dóna per decisió pròpia del jove i l’atenció és confidencial, fins el punt que, com explica Martínez, se’ls rep sense targeta sanitària. «Sovint la targeta, si són menors, la poden tenir els pares i demanar-los-hi seria una trava més», especifica Martínez que afegeix, a més, que des de l’ASSIR «el dret a l’anticoncepció no es basa en si pots pagar o no i per tant és totalment gratuït».
Quantes vegades has canviat el mòbil en els últims dos anys? Segons Francesc-Josep Deó, director del documental Projecte Mòbil, després d’aquest temps ho hauràs canviat almenys dues vegades, ja sigui perquè el seu funcionament va deixar de ser òptim o perquè va deixar de ser “modern”.
El vídeo, presentat per AulaMèdia, segueix el camí del mòbil des del moment de la seva fabricació fins a després de ser rebutjat amb l’objectiu de reflexionar sobre la tecnologia, l’impacte social i mediambiental de la indústria. Aquest dimarts 26 de febrer, es projectarà en l’edició del Mobile Social Congress, que abordarà els impactes socials de les persones que treballen en aquest cercle de producció i en els impactes ambientals.
Conversem amb Deó sobre el documental i els desafiaments als quals haurem de fer front per reduir els nostres residus electrònics:
¿Què és el més impactant del documental?
En tot el reportatge vam retratar una realitat que al món no es veu que és una població important: joves, nens, adults; tots els que treballen en condicions bastant penoses. És impactant les condicions de treball, l’explotació que hi ha als diferents actes del viatge, diferents punts de la reflexió sobre la tecnologia mòbil i no només les condicions sinó com es vulneren constantment els drets humans en aquesta cadena. Aquesta és una cosa que realment impacta.
I després de la producció de mòbils, com és la gestió dels residus electrònics generats a Catalunya?
El problema jo penso que és per què tirem els residus electrònics, concretament els residus mòbils. La resposta seria per l’obsolescència programada però també per una obsolescència estètica. Això es tracta de pensar que un model ja no és moda: “jo vull un model més gran”, “jo vull les fotos amb més definició”.
Després d’un any o dos anys màxim, que és la mitjana de temps en el que vam canviar els mòbils, tocarà preguntar-se què és el que necessito, quin model, quina marca.
L’obsolescència programada depèn de les fàbriques però l’obsolescència estètica no: depèn de nosaltres. Tenim a les mans la possibilitat de reduir aquests residus.
Ara bé, si un mòbil no funciona o realment s’ha de canviar, a on van a parar aquests models? Normalment tots els residus van a la via més important, als països baixos, a Holanda, i d’aquí surten en vaixell cap al sud de nou. Anem al sud a extreure els minerals en unes condicions pèssimes, on es violen drets humans, l’utilitzem a través del mòbil via fabricació, i després vam triar enviar de nou del sud, on és gairebé -perdó per l’expressió- la merda, triem enviar la merda on hi ha un gran dipòsit de residus electrònics en Acra, que és un dels llocs més contaminats del planeta al costat de Txernòbil.
La “obsolescència estètica” és el major desafiament per evitar que es continuïn generant residus electrònics de mòbils?
No necessàriament. El que nosaltres podem fer de manera individual és preguntar-nos a nosaltres mateixos per què fem servir un mòbil, l’important és ser conscient de quina funció li donem al mòbil i als seus múltiples aplicacions. Penso que això és el primer que cal fer, però com a ciutadà, com a consumidor, també es pot reclamar a les empreses que el material que s’utilitza per fabricar un mòbil segueixi les vies verdes, que són les vies en què la majoria de els minerals que s’extreuen són traçats, que són extrets d’unes mines en què no s’exploten a la infància i les condicions laborals dels treballadors són acceptables.
Amb quines altres opcions comptem?
Eva Vidal apunta (en el documental) una possibilitat. L’ONG internacional Electronic Watch fa un seguiment de les compres socialment responsables. Per exemple, si estàs en una universitat o ajuntament i compres una quantitat gran de mòbils, consultes a Electronic Watch quina és la millor compra que pots fer. Eva Vidal, professora de la Universitat Politècnica de Catalunya, diu que hem arribat a la lluna, hem arribat a enviar satèl·lits a Mart i som incapaços de fer un mòbil que no contamini? La qüestió és la investigació que permeti aconseguir una tecnologia que no segueixi contaminant.
Això per una banda, i de l’altra, crear una normativa perquè el reciclatge de mòbils es desenvolupi correctament; que es pot fer, el reciclatge és una cosa que es pot fer.
Quina és la reacció que voldries tenir d’algú que veu Projecte Mòbil?
A mi m’agradaria que la gent que vegi el reportatge al Mobile social Congress o mitjançant el Vimeo, no vegi el mòbil de la mateixa manera en què ho veia abans, que es facin preguntes i que busquin alternatives. Aquestes són les tres coses que m’agradarien com a reacció.
