Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Embarassades, menors o malalts de càncer i VIH: Médicos del Mundo registra més de 500 casos d’exclusió sanitària després de la nova llei

    «És una qüestió de decència i de justícia. Retornem a totes les persones el dret a la sanitat universal», afirmava Pedro Sánchez el juny de 2018, quan va anunciar els primers tràmits per a aprovar la nova reforma sanitària. Des de la seva aprovació, Metges del Món ha comptabilitzat 557 casos d’incidències en l’accés a l’atenció sanitària, segons ha explicat l’organització a eldiario.es. A més de l’exclusió d’immigrants reagrupats, la redacció de la normativa socialista deixa una sèrie d’esquerdes per on s’escorren diferents traves a l’assistència a embarassades, menors d’edat i urgències, apunten.

    Dels 557 casos detectats des del passat un d’agost, data de l’entrada en vigor del Reial decret llei 7/2018, l’ONG ha identificat 56 menors d’edat, 17 dones embarassades, 22 episodis d’urgències, 10 immigrants reagrupats i 14 sol·licitants d’asil exclosos de la sanitat pública.

    D’una banda, Metges del Món ha identificat denegacions d’accés a les persones reagrupades. Com va publicar aquest dilluns eldiario.es, els immigrants amb residència a Espanya tramitada a través dels seus fills nacionalitzats es xoquen amb el rebuig sistemàtic de la seva targeta sanitària per part del Ministeri de Treball. Per un altre, els immigrants en situació irregular amb menys de tres mesos d’estada al país s’enfronten, en determinades comunitats autònomes, a una sèrie d’obstacles burocràtics a l’hora d’accedir a la sanitat pública, inclosos menors, embarassades, i urgències.

    L’organització destaca sis malalts de càncer, cinc de VIH, set de malalties cardiovasculars, set de diabetis, tres d’hipertensió, tres de salut mental, i varis d’alzheimer, segons detallen des de Metges del Món a eldiario.es.

    Les causes de la continuació dels impediments a l’accés sanitari són vàries, sostenen. La mateixa redacció de la normativa, titllada d’»ambigua», lligada a la forma de conducta de diferents comunitats autònomes durant el Govern del PP, deriva en l’aplicació de la normativa socialista «amb ampli marge de maniobra», incloent-hi «una interpretació restrictiva», desenvolupen des de l’organització.

    Les ONG especialitzades exigien el desenvolupament d’un reglament per a evitar la confusió en la seva aplicació. L’Executiu el va descartar, perquè va optar per tramitar la normativa en el Congrés com a projecte de llei per a permetre la presentació d’esmenes per part de l’oposició. No obstant això, aquest procés quedarà paralitzat després de la prevista dissolució de les Corts Generals i la convocatòria d’eleccions.

    «S’arrosseguen dinàmiques de l’època del PP. Encara que en l’anterior normativa, el Reial decret 16/2012 garantien l’accés a la sanitat d’embarassades menors i urgències, s’incomplia de forma sistemàtica en moltes comunitats i eren excloses», recorda Pablo Iglesias Rionda, secretari tècnic de REDER. «La nova llei busca ser més inclusiva, però no preveu l’atenció específica a aquests col·lectius vulnerables. Si no es contradiu de forma específica aquesta tendència, es poden donar interpretacions restrictives de la normativa», desenvolupa.

    Una altra barrera a l’accés a la sanitat universal citada per REDER és la falta d’informació. «Davant la falta de reglament que permeti aplicar la normativa de forma harmonitzada, es genera una confusió normativa tal que ni els mateixos centres de salut saben com aplicar-la, ni la gent beneficiada coneix els seus drets», indica Iglesias Rionda. Aquest mitjà ha qüestionat sobre aquest tema al Ministeri de Sanitat però no ha rebut resposta.

    Per què són excloses embarassades sense papers?

    En el cas de les persones en situació irregular, en general, s’ha recuperat el seu dret a l’assistència sanitària, considerant-se un dels assoliments de la nova legislació. Excepte quan les persones sense papers porten menys de tres mesos a Espanya o no poden acreditar una estada major de 90 dies al país a causa de, per exemple, problemes en la tramitació del seu empadronament.

    El Reial decret de Pedro Sánchez contempla aquests casos: encara que en principi no tenen dret al sistema de salut fins a complir els tres mesos a Espanya, poden ser atesos abans de complir els 90 dies d’estada mitjançant la presentació d’un informe social que acrediti la necessitat de ser assistits.

    En «aquells casos en què les persones estrangeres es trobin en situació d’estada temporal (menys de 90 dies a Espanya)» serà necessària «l’emissió d’un informe previ favorable dels serveis socials competents de les comunitats autònomes», resa la normativa. No especifica, no obstant això, la manera d’actuar davant embarassades, menors o urgències, la qual cosa s’està traduint en casos d’exclusió sanitària d’aquests perfils més vulnerables. Metges del Món també ha identificat a persones en situació irregular amb càncer sense accés al sistema de salut en el marc d’aquest criteri.

    El cas de la Comunitat de Madrid

    Les «interpretacions restrictives» esmentades per l’ONG es reflecteixen, per exemple, en casos d’exclusió documentats en la Comunitat de Madrid per Médicos del Mundo. La Conselleria de Sanitat va llançar fa al voltant d’un any instruccions a través dels seus cursos de formació destinats als funcionaris perquè el personal administratiu diferenciï, mitjançant la comprovació del seu passaport o visat, entre un migrant que resideixi a Espanya en situació irregular i un turista, com va confirmar l’Executiu regional a eldiario.es. En la pràctica, aquestes indicacions estan derivant en l’exclusió d’embarassades sense papers la residència dels quals al país no supera els 90 dies, com porta denunciant des de llavors Jo sí Sanitat Universal.

    La falta d’assistència mèdica a embarassades amb menys de tres mesos d’estada a Espanya ja es produïa en la Comunitat de Madrid durant l’etapa del PP en el govern central, però la norma aprovada pel PSOE no ha acabat amb ella de moment.

    Karla (nom fictici), ciutadana hondurenya en situació irregular, relata que va acudir en diverses ocasions al centre de salut de Vila de Vallecas quan va saber que estava embarassada. «Em deien que no tenia dret perquè, en estar menys de 90 dies, era com si estigués de turisme», explica la dona, que va tractar d’arreglar la situació en aquest ambulatori madrileny i a l’Hospital Ramón y Cajal. eldiario.es ha preguntat sobre aquest tema a la Conselleria de Sanitat però encara no ha rebut resposta.

    «Em demanaven el paper de l’empadronament, però la data que apareixia era la del 27 de desembre, encara que jo vaig arribar a Espanya el 29 d’octubre. Llavors, el personal d’administració responia que no podia anar al metge fins al 27 de març», detalla la dona. La jove, de 28 anys, va contactar amb Metges del Món Madrid. «Finalment, la setmana passada em van permetre l’accés. Va ser perquè em va acompanyar Sol (treballadora de l’ONG), si hagués anat sola no m’haguessin atès», lamenta Karla.

    Molts dels casos d’embarassades i menors acaben resolent-se després dels seus acompanyaments, però des de les ONG alerten que els casos que els arriben són «només la punta de l’iceberg». «Què passa amb tots els que acudeixen al centre de salut, els deneguen a l’accés i no tornen a intentar-lo?», es pregunta el president de Metges del Món, José Félix Hoyo.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «Com es pot posar la cultura per davant d’una qüestió imprescindible per a la vida com és la salut?»

    Espai. Llum. Seguretat. Higiene. Aquestes són les motivacions que van propiciar la renovació urbanística que va transformar el Xino, barri marginal i conflictiu, en el que avui coneixem com a Raval. D’un gueto a un barri copsat per la Marca Barcelona, que ha fet de la pobresa, la cultura alternativa i la marginalitat una atracció exòtica. Un tour de la ciutat inconformista, rebel i fins a cert punt contestatària, però que ja ha entrat dins els circuits de la mercantilització dels espais públics. I dels serveis bàsics.

    La mateixa cerca d’espai, seguretat i higiene és la que ara protagonitza el CAP del Raval, situat en un edifici històric a la plaça Terenci Moix que no compta amb suficients equipaments per a atendre a un dels barris amb la densitat de població més alta d’Europa. El CAP necessita una ampliació i -des de fa uns mesos- l’Ajuntament i el CatSalut tenen la vista posada en l’antic convent de La Misericòrdia. Però l’espai també és el capritx del MACBA.

    El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, un espai mastodòntic que s’ha fet amb l’espai -i la nomenclatura- de la Plaça dels Àngels, és un dels edificis que van ser usats per a la renovació del Raval en el marc del Pla del Liceu als 90. Llavors no es parlava de gentrificació, sinó de regeneració. I això es va plantejar introduint equipaments culturals per tal que els veïns de Barcelona poguessin gaudir del barri -com si els habitants del Raval no fossin de Barcelona. I és que eren veïns considerats problemàtics, “per una història mitificada o no, vistos com a insurrectes des del punt de vista polític i delinqüencial. Contestataris del poder, al cap i a la fi”.

    Així parla Miquel Fernández, sociòleg i autor del llibre ‘Matar al Chino’, un estudi exhaustiu sobre la transformació d’un dels barris més icònics de Barcelona. I el que és encara més important, “sobre qui paga el preu d’aquests canvis”. El Raval era dels barris amb les condicions de vida més dures. Fins avui: “és molt xocant veure com un dels barris amb la renta per càpita més baixa sigui el que té el preu del lloguer més alt”. Una situació que Fernández defineix com a “idiosincràtica del Raval”.

    CAP Raval Nord | Sandra Vicente

    En què consistia el Pla del Seminiari?

    Era fer un corredor cultural basat en la idea de la metàstasi benigna, que anés purificant el barri. Des dels anys 90 hem anat veient com s’han anat substituint els equipaments religiosos, sanitaris o caritatius per culturals. Però aquesta conversió és molt interessant des del punt de vista antropològic, perquè la intenció de tots aquests equipaments és la mateixa: purgar, descontaminar i purificar l’espai, ja sigui des de la religió o des de la cultura.

    La Misericòrdia era un centre de reclusió per a persones sense recursos on es passava molt malament. Era un lloc terrorífic que s’ha anat desplaçant poc a poc cap a funcions culturals però amb la mateixa voluntat redemptora. Purificar l’espai respon a la voluntat de fer-lo més homogeni, més fàcil de controlar i dominar, per a atraure a la població amb més recursos.

    Les reivindicacions del CAP Nord són paradigmàtiques de la confrontació típica del Raval: és com si fos un barri de tothom menys dels veïns. Una qüestió tan bàsica com facilitar que els equipaments culturals estiguin a disposició i prioritzin el benefici als veïns ni tan sols s’ha contemplat. Així, el veritable problema del menysteniment dels habitants del Raval ve de l’esquerra, la gauche divine, típica de Barcelona, que vi allunyada del Raval i no comprenen què hi passa.

    Tenim la Filmoteca, que va costar una pasta que encara no s’ha pagat, al costat del carrer Robadors, un dels més maltrets del barri. Per què no reformem el barri, garantim habitatge per a tothom, abans de crear aquests productes culturals que no seran mai pels veïns? Perquè al Raval hi regna un inconscient col·lectiu que té una relació esquizofrènica amb el Raval: necessiten purgar-lo, però també desitgen posseir-lo, per tota la llegenda que té. Perquè si Barcelona és al mapa és pel Raval: la millor literatura del segle XX europea s’ha escrit allà, tot el que hi passava era bon material. Era la vida despullada…

    Però és una adoració des del fetitxisme elitista, amb un punt de paternalisme…

    I un sentiment calvinista religiós. Les mateixes persones que muntaven les festes boges eren els mateixos que als vespres escrivien articles deixant anant la mala llet, una manera d’expressar que, moralment, no podien acceptar allò que havien viscut al Raval, perquè en cas contrari la seva vida burgesa no tindria sentit. Encara no hem superat això.

    La cultura amb la que intenten netejar el Raval té la forma de l’inconscient col·lectiu que vol generar un bé per a tothom però que exclou els veïns, que ja tenen la seva pròpia cultura però no els la deixen exercir. El mercadeig, estar al carrer, la creativitat artístico-musical alternativa, la rumba…en lloc de posar-la en valor, el canvi que es vol imposar al Raval parteix de la idea del barri com a gueto i el lideren mamuts culturals.

    Aquesta destrucció del Raval no s’ha fet de la mà de la dreta reaccionària, sinó d’aquesta cultura, que s’interpreta com a progressista però deixa a la cuneta la població més vulnerable. Com es pot posar la cultura per davant d’una qüestió imprescindible per a la vida com és la salut? Aquest tipus de gent, que ho té tot cobert, ni es planteja no poder posar-se malalt. El que està passant amb el CAP del Raval Nord és un nou capítol de la consciència (o inconsciència) col·lectiva de les elits en relació al Raval: per a ells, el que caldria és fer fora a la gent pobra i convertir el barri en una espècie de Soho.

    Plaça dels Àngels, on hi ha el MACBA i la capella de La Misericòrdia | Sandra Vicente

    Aquesta cultura alternativa, com a element elititzador, acaba sent una excusa per a fer fora els veïns i veïnes pobres

    Qui està en contra de la cultura? És un estilet per a obrir el barri i que té vàries funcions. Una és moralitzant, redimir les persones responsables d’aquestes gestions pensant que fan un bé pel Raval. L’altra és atraure gent que forci una pujada dels preus, amb un efecte crida per a l’especulació i, conseqüentment, fent fora a persones vulnerables. Qualsevol renovació urbanística sense pensar en la preservació del teixit, cultura i particularitats de la zona és fa per a salvar una inversió o un negoci. Així que aquest discurs salvífic se l’haurien de menjar.

    El turisme porta llocs de feina, però per a qui? Pels veïns no. I és l’àurea del Xino la que ha permès que es puguin fer totes aquestes inversions al Raval. Tot i així, hem de celebrar que el CAP del Raval estigui sent controvertit i que el MACBA no s’ho pugui menjar tot sense que ningú no es queixi.

    Era quelcom que es podia preveure: si signifiques tant el Raval com a barri de moda el poses al mapa, per tant, no es pot esperar que les reivindicacions dels veïns quedin silenciades.

    Ho han fet molt bé a més. Per una banda tens el joc caspós dels de l’alta cultura, els gestors culturals, gent molt fina, que parla de coses molt abstracta. I per l’altra tens la gent de sempre, els del carrer, però que s’han reforçat amb un grup cultural alternatiu, crític i jove que els recolza. Però compte, perquè això també podria tenir conseqüències perverses, hem de vigilar que no sigui de nou la cultura (encara que alternativa) tutelant els veïns.

    Hi ha diverses batalles; la de sempre és la de la gauche divine contra la ‘putrefacció’ del Raval, on hi ha des dels columnistes fins a catedràtics de ciències polítiques o filòsofs. Però ara hi ha aquests nous creadors, que viuen i treballen al Raval, que tenen sensibilitat social, però que no deixen de ser una mena de colonitzadors soft. Haurem de veure les complexitats i complicitats, però ara per ara el que cal destacar és aquesta oposició a l’aristocràcia cultural.

    Un skater assegut a la Plaça dels Àngels, al Raval | Sandra Vicente

    Ara que venen eleccions municipals, com s’instrumentalitzarà aquest conflicte?

    Reitero que no em preocupa el bloc conservador. El problema del Raval són ICV i PSC, perquè són els qui han inflat la retòrica salvífica que considera que hi ha cert tipus de gent que sobra. La prioritat mai no són els veïns, és la impossibilitat de deixar de veure el barri com un bé de consum on hi viu gent amb necessitats bàsiques.

    S’ha arribat a veure els i les veïnes del Raval com un atrezzo del show en que s’ha convertit el barri?

    Oblidem que hi viuen. Per què aquests equipaments culturals necessiten més espai? Per què no comencem a fer tasca de reconeixement de la població del barri, de les seves formes de subsistència, cultura, reivindicació o celebració i fem l’ampliació del MACBA a Pedralbes, per exemple? Estem empatxats del model de turisme que s’imposa al Raval que encara ara continua amb la cantarella d’arrassar-lo.

    Fins on pot arribar aquesta voluntat? Imposant un model de turisme gentrificador s’expulsarà del barri les veïnes que el fan atractiu i formen aquest paisatge exòtic, però controlat, que ha creat la Marca Barcelona.

    Aquestes són les contradiccions del capitalisme especulatiu que deia David Harbey. Volem fer ciutats que aportin capital financer i acabes construint rèpliques. Espais clonats. Això encara no ha passat a Barcelona gràcies a lluites veïnals com les del Raval. Poc a poc el barri s’anirà revaloritzant, però els especuladors no funcionen amb tempos tan llargs, sinó que treballen en la immediatesa. Per això expulsen veïns pobres, col·lectius exclosos com prostitutes o drogadictes. Una de les imatges més eloqüents d’aquesta especulació accelerada està en el mític bar d’altern l’Alegria, situat al carrer Robadors [conegut per la prostitució i venta de drogues]. S’ha convertit en una oficina immobiliària!

    Per a la majoria de gent és de sentit comú que a un espai que és atractiu no hi poden viure els pobres. La gentrificació es converteix en una reacció absolutament natural. Han arribat a un barri, pagant una morterada de calers, i ‘tenen el dret’ a viure sense estar rodejats de cert tipus de gent. Aquesta idea tan horrorosa acaba esdevenint coherent amb el temps. No cal ser racista ni aporòfob per a no voler pobres ni mesquites al teu barri. És perquè no quadra amb la concepció del valor que tens de la teva finca.

    És un problema de mercat en una lògica global que explica per què deixem morir els refugiats al mar o per què Trump vol construir el mur. És la mateixa gent que et diria que no hi cabem tots a Europa la que no vol que hi hagi prostitutes al Raval. Aquestes dinàmiques micro ens ajuden a entendre problemes del sistema globals.

  • «Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut»: fotografies de la quotidianitat de qui pateix la crisis de l’habitatge

    La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) fa cinc anys que treballen conjuntament estudiant com la crisi de l’habitatge, la seguretat residencial o altres problemes de salut relacionats, afecten la salut de la gent a la ciutat. Ara, i fruit de la feina dels darrers dos anys, la PAH i el Grup d’Habitatge i Salut de l’Agència de Salut de Pública de Barcelona, treuen a la llum el llibre «Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut». Un llibre que publica els resultats d’un projecte conjunt que va profunditzar en els mediadors entre la inseguretat residencial i la salut a través de la fotografia.

    La presentació d’aquest es celebrarà divendres 15 de febrer a les 18:00h en l’auditori del Museu Marítim, a les Drassanes de Barcelona. Una de les persones amb què comptarà l’acte és Hugo Vásquez. Vásquez és investigador en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge. Vásquez defensava en una entrevista per a aquest diari que «la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments» i que són aquests aspectes socials «els que més impacten a la salut dels col·lectius». Incidia aleshores que «quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental».

    A l’inici del 2017, com ens explica arran de la presentació d’aquest llibre Vásquez, se’ls hi va ocórrer que, per avançar en entendre com la seguretat residencial estava afectant la salut i la qualitat de vida de les persones, calia entendre quins eren els mediadors per així després poder intervenir i generar polítiques públiques per abordar aquesta situació. La millor manera que van considerar que els permetria conèixer els mediadors de prop seria la metodologia coneguda com photovoice o fotoveu. En aquesta tècnica les persones participants en una investigació fan fotografies relacionades amb un tema, en aquest cas, l’emergència d’habitatge i com aquesta afecta la seva salut. Així, aquestes persones documenten una realitat i la complementen amb la seva veu, la seva narració. Aquesta és la manera com s’ha enfocat el llibre i tot el treball de grup.

    «Vam explicar-li a les 18 participants voluntàries que van oferir-se de la PAH la idea del projecte, vam entregar-los una càmera fotogràfica, les vam capacitar en el seu ús i els hi vam demanar que fotografiessin tots aquells elements de la seva quotidianitat que veiessin vinculats al seu problema d’habitatge i a la qualitat de la seva salut». Així descriu Vásquez l’inici del projecte que va seguir amb sis sessions de discussió que van ajudar a delimitar els temes finals que podem trobar en aquest llibre. Així, Vásquez ressalta que les sessions van servir per generar discussions crítiques entre els participants on explicaven que els feia sentir cada imatge o què significava per ells mentre que la resta podia compartir al mateix temps si també ho havien viscut i com ho havien afrontat. Va ser d’aquestes trobades que van sortir els temes finals que els participants mateixos van validar com a mediadors o mecanismes que intervenen en la seguretat habitacional. D’aquesta manera, i com ressenyen des de l’ASPB, «en el llibre es veu com els aspectes psicològics queden impactats, derivant en emocions negatives com ara incertesa, por, vergonya, culpa, pèrdua de control sobre la pròpia vida, angoixa i dependència del telèfon mòbil, fins a pensaments suïcides i altres».

    “Veus i Mirades; inseguretat residencial i salut” / ASPB

    Les conclusions de l’informe posen en evidència que els efectes de la inseguretat residencial també es presenten en les conductes relacionades amb la salut, així, es pot veure una disminució de l’activitat física, més consum d’alcohol i pastilles per dormir, alimentació poc saludable, menor adherència als tractaments mèdics, i altres factors. De fet, entre els 10 temes principals que van sorgir per explicar des del punt de vista dels participants que afectarien la salut trobem per exemple els processos psicològics. El fracàs personal, la por, la vergonya, la incertesa… tot de factors que acaben duent a problemes de salut mental s’inclourien en aquest paraigua. També van voler ressaltar el canvi d’hàbits: «fumes més, t’alimentes pitjor i tens menys temps per l’autocura». Entre altres, també hi ha espai en el llibre per parlar de l’assetjament per part de les institucions financeres. En aquest sentit Vásquez comenta que es va concloure que «la pressió i l’assetjament de bancs i institucions per tal de pagar les hipoteques, mina la qualitat de vida». A més, amb el llibre afirmen que «aquest tipus de conductes no són, ni de bon tros, fruit d’una elecció personal, sinó producte de la influència d’un context econòmic i social de persones que viuen amb inseguretat d’habitatge».

    ‘Veus i mirades’ a banda de servir per generar coneixements i per a la difusió de resultats, aquest projecte, donat que s’ha elaborat de manera participativa, també ha de servir, segons Vásquez, «per proposar i recomanar com abordar el problema a nivell polític, com intervenir-hi des de les institucions, des de la mateixa PAH, des de l’entorn…»

    A més a més, des de la Plataforma de persones Afectades per la Hipoteca (PAH) també es fan 5 recomanacions bàsiques a les administracions: la dació en pagament de l’habitatge –amb caràcter retroactiu-, la moratòria immediata dels desnonaments, facilitar l’habitatge adequat al que correspon a la situació actual, l’ampliació del parc públic de lloguer assequible, i la garantia dels subministraments per a totes les persones i unitats familiars.

    Amb el llibre també inclouen altres aspectes  com a recomanacions com ara «facilitar atenció psicològica als centres de salut per a les persones afectades, i promoure grups de suport mutu i teràpia col·lectiva. Igualment, promoure més prescripció social als centres sanitaris. Les participants també reclamen per a persones que viuen amb inseguretat residencial un accés a espais de cultura, oci o esport gratuïts en el seu entorn més immediat». Al mateix temps, «capacitar i formar en inseguretat residencial les persones que atenen a afectats/des per aquest problema en l’àmbit administratiu públic» i «preservar la ciutadania de l’amenaça que suposa la precarietat energètica, amb efectes demostrats sobre la salut de les persones, en especial les més desfavorides o de més edat».

    La presentació del llibre ‘Veus i mirades: inseguretat residencial i salut’ comptarà, a més a més d’Hugo Vàsquez, amb Lucía Delgado, Francisco Hurtado, Lilia Bueno i Carlos León, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

  • El Govern inclourà l’educació sexual per a l’alumnat «en totes les etapes»

    El Ministerio de Educación i el de Sanidad treballen conjuntament «perquè la promoció i educació per a la salut afectivosexual quedi inclosa de manera transversal i efectiva en totes les etapes educatives». Fonts de tots dos ministeris confirmen a eldiario.es aquesta tasca, com a part de la nova llei de reforma educativa que busca derogar la Lomce. El text encara està en una fase molt inicial de redacció i el seu avantprojecte segueix a costa que s’aprovi en el Congrés i d’una eventual convocatòria d’eleccions.

    Des dels ministeris no especifiquen quins continguts en salut sexual comprendria el currículum per estar encara en desenvolupament. Tampoc si aquests quedarien inclosos dins d’una assignatura que ja contempla l’avantprojecte i que es denomina Educació en Valors Cívics, similar en la seva descripció a l’antiga Educació per a la Ciutadania, o si es duria a terme d’una altra manera –amb hores lectives pròpies o a través d’altres assignatures–. Sí que detallen que un dels pilars del projecte és que, mitjançant la coeducació, es fomenti «en totes les etapes l’aprenentatge de la igualtat efectiva entre homes i dones, la prevenció de la violència de gènere i el respecte a la diversitat afectivo-sexual», segons fonts del Ministeri d’Educació i FP.

    Des de Sanidad també indiquen, d’altra banda, que entre els comitès tècnic i institucional que estan preparant el pla operatiu a desenvolupar els pròxims anys dins de l’Estratègia Nacional de Salut Sexual existeix un «rotund consens de la necessitat de reforçar la salut afectivo-sexual en l’entorn escolar», i en què això es faci «de forma equitativa en tot el territori». La ministra María Luisa Carcedo ja va lamentar al desembre la manca d’una matèria sobre Educació per a la Salut que contemplés l’afectiu-sexual: avui dia no existeix res semblant en l’etapa obligatòria.

    Per a tractar d’esmenar-ho, Carcedo va anunciar llavors que anava a proposar la col·laboració amb el Ministeri d’Educació» per a incloure-la en l’entorn escolar i va esmentar temes que el preocupaven com «l’avortament entre les joves, la maternitat fortuïta o les malalties de transmissió sexual (MTS)». Va advertir que «s’ha identificat ja un augment de les pràctiques de risc» i que els joves acabaven informant-se sobre sexualitat per altres vies. Per part seva, la ministra d’Educació i Formació Professional, Isabel Celaá, va defensar al setembre en el Congrés davant una pregunta parlamentària la importància d’incloure l’»educació emocional i sexual» en el currículum escolar.

    Fonts del PSOE que treballen en l’avantprojecte de llei insisteixen que de moment el text està en una «fase inicial» i que la prioritat és que «tiri endavant en tràmit parlamentari». La definició del contingut de les assignatures seria a càrrec dels ministeris implicats en cada matèria, que ja estan en això com confirmen a eldiario.es, i, a més, es realitzaria en conjunt amb els altres agents socials: pares, estudiants i organismes. L’avantprojecte de llei senti «unes bases» i sí que es pot llegir en ell que un dels seus objectius és fomentar «el respecte a la diversitat afectiu sexual», així com la creació de l’assignatura d’Educació en Valors Cívics i Ètics en Primària i Secundària que posi «especial atenció al coneixement i respecte dels Drets Humans i de la Infància i a la igualtat entre homes i dones».

    Un precedent: Skolae

    L’Educació Sexual Integral, segons la descriu el Fons de Població de les Nacions Unides (UNFPA), «inclou informació científicament precisa sobre desenvolupament humà, anatomia i salut reproductiva, així com sobre anticoncepció, part i MTS» i abasta l’»anàlisi de la vida familiar i les relacions, la cultura, els rols de gènere i drets humans com la igualtat de gènere». La Unesco defineix el seu paper com a «essencial en la salut i el benestar dels nens i joves».

    A Espanya no hi ha cap matèria que la tracti específicament. Quan estava vigent la Llei d’Educació de 2006, durant el govern de Zapatero, l’educació afectivo-sexual es cursava sovint dins d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, encara que l’assignatura no se centrava en això i que es donés o no «depenia de cada docent». Ho explica Kika Fumero, professora especialitzada en coeducació que la va impartir: «Funcionava molt més així, perquè tenir la llei de la teva part i poder recolzar-te en ella t’obre portes per a treballar amb més eines».

    La LOMCE va eliminar aquella assignatura i actualment, opina Fumero, l’educació sexual a les aules és «deficient». Roberto Aguado, responsable del Diploma d’Especialització en Educació Sexual de la Universitat Pública de Navarra, parla de la seva «pràctica inexistència» i, en tot cas «molt poc sistematitzada, per la qual cosa resulta impossible fer un balanç general». Aguado també posa el focus en què «el professorat no rep la suficient formació; aquesta és inexistent en la universitat i faltaria introduir aquesta formació en els estudis de Grau en totes les carreres», afegeix.

    Un projecte autonòmic que sí que desenvolupa aquest contingut és Skolae, encara aquest curs en fase pilot en uns cent centres de Navarra (governada per Geroa Bai, Bildu, Podemos i Esquerra-Ezquerra) i objecte de diverses polèmiques a nivell estatal i regional. La mateixa Isabel Celaá ho ha defensat al Senat al·legant que segons la legislació espanyola «és imprescindible que a través de l’educació es combatin conductes sexistes, i la violència de gènere». Ho feia en resposta al PP, que acusava el Senat i el parlament regional als responsables de Skolae d’imposar «ideologia de gènere atemptant contra els drets fonamentals de la infància i les seves famílies» i de promoure «jocs eròtics infantils» per les seves propostes per a nens de 0 a 6 anys dins del «reconeixement de la sexualitat infantil des del naixement».

    En Skolae s’incorpora, segons el seu web, «l’aprenentatge de la sexualitat i bon tracte (…) l’autoconeixement cap a la construcció de relacions i amors des de l’acceptació i el respecte per la diversitat, lluny de violències masclistes». El docent Roberto Aguado el qualifica d’»un bon projecte educatiu». Per a ell, a Navarra s’ha assistit a la seva «politització interessada, i injusta» i a la «lectura tendenciosa i descontextualitzada de parts d’aquest programa».

    Com seria una educació sexual a les aules

    La professora Kika Fumero assenyala que, «tenint en compte l’important que és l’emocional i afectiu en aquestes edats», si l’alumnat no troba la informació a l’aula, com ocorre, l’anirà a buscar en un altre lloc «que en la immensa majoria dels casos és internet i la pornografia, i després el que veuen ho apliquen en les seves relacions». En la seva experiència, això és molt greu perquè es tradueix que els nois senten «frustració» però, pitjor, les noies «por i preocupació davant l’acte sexual».

    Aquesta experta sí que opina que hauria d’haver-hi una assignatura específica d’educació emocional, afectiva i sexual «que no es limiti a explicar què és el coit; que parli d’altres tipus de sexualitat, no només heterosexual. També que s’abordin els perills, les MTS, sempre des d’aquesta perspectiva plural: per exemple, les que es poden contagiar entre dues noies». Per a Roberto Aguado, «la materialització d’aquests projectes és laboriosa, però si es permet que es desenvolupin en tota la seva amplitud i profunditat, segur que, en el mitjà termini, la societat prendrà plena consciència sobre la transcendència de la formació i la inevitabilitat d’introduir l’Educació Sexual adaptada a tots els nivells educatius, inclòs l’universitari per a totes les persones, diverses», i l’objectiu ha de passar perquè l’alumnat aprengui «a conèixer-se, a acceptar-se i a expressar-se».

    Altres actors implicats en una futura classe d’Educació Sexual són les famílies i els mateixos alumnes. Des del Sindicat d’Estudiants han convocat en l’últim any diverses marxes en les quals exigien que s’incorporés en tots els centres i a tots els nivells, des de primària fins a secundària, una assignatura sobre Educació Sexual «inclusiva, avaluable i obligatòria que inculqui valors contra la LGTBIfobia».

    Des de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares (CEAPA) comparteixen que l’educació sexual en instituts és actualment «deficient, nul·la» i limitada a «xerrades puntuals», i els preocupa que la major font d’informació sigui «internet». Però creuen que el tema «ha de ser transversal, no li veiem sentit a una assignatura única sinó a tenir-ho present en totes les matèries». Quant a l’oposició d’alguns pares, creuen que «sempre que s’incorpora una cosa nova sorgiran conflictes, però per a això cal explicar bé el que es farà. Sempre hi haurà alguna familiar que es negarà, però no la majoria», opinen.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • L’ablació, una violació dels drets humans de 200 milions de nenes i dones a tot el món

    Just fa un any us explicàvem la història de la Jamila, una noia d’ara 24 anys a la qual la seva família va practicar-li una ablació quan era ben petita. Les seves ganes i la seva voluntat van ser el que la va empènyer a informar-se a través d’Internet i buscar una clínica que realitzés reconstruccions dels genitals post-ablació.

    Segons les dades recollides en el Mapa de la Mutilació Genital Femenina, elaborat per la Fundació Wassu-UAB, a Espanya hi ha prop de 70.000 dones procedents de països on es practica la mutilació genital femenina (representen un 2% sobre el total de la població d’origen estranger). D’elles, un 25% són menors de 14 anys, i gairebé una tercera part de les quals estan empadronades a Espanya resideixen a Catalunya que és la comunitat autònoma que concentra un major nombre de residents, seguida per la Comunitat de Madrid, Andalusia, Comunitat Valenciana, País Basc, Canàries, Aragó, Balears i Murcia.

    A nivell global, es calcula que hi ha almenys 200 milions de nenes i dones mutilades a tot el món i cada any es mutilen els genitals a tres milions de nenes. Això representa que 44 milions de nenes menors de 14 anys han sofert l’ablació, principalment, segons dades de les Nacions Unides, a Mali (73%), Gàmbia (56%), Mauritània (54%) i Indonèsia (49%). Els països amb la prevalença més alta entre nenes i dones de 15 a 49 anys són Somàlia (98%), Guinea (97%), Djibouti (93%) i Egipte (87%).

    La mutilació genital femenina (MGF) comprèn tots els procediments consistents a alterar o danyar els òrgans genitals femenins per raons que res tenen a veure amb decisions mèdiques. Està reconeguda internacionalment com una violació dels drets humans de les dones i nenes. L’Organització per les Nacions Unides opina que reflecteix una desigualtat entre els sexes molt arrelada i constitueix una forma extrema de discriminació contra dones i nenes al mateix temps que viola els seus drets a la salut, la seguretat i la integritat física, el dret a no ser sotmeses a tortures i tractes cruels, inhumans o degradants i el dret a la vida en els casos en què el procediment acaba produint la mort. L’ablació és causa d’hemorràgies greus i altres problemes de salut tals com quists, infeccions i infertilitat, així com complicacions en el part, i comporta, a més, un major risc de mort de nounats.

    Dexeus Dona ha reconstruït el clítoris de forma gratuïta a 97 dones víctimes de l’ablació

    Des del 2007, la Fundació Dexeus Dona ofereix reconstruccions genitals post-ablació de manera gratuïta i ja se n’han pogut beneficiar 97 dones i s’han realitzat 150 visites. La intervenció dura uns 45 minuts i consisteix en una cirurgia que permet restituir anatòmicament el clítoris i altres òrgans afectats. En el 90% de les operacions han aconseguit la restitució anatòmica i en el 75% aconsegueixen la restitució funcional. Aquest programa es dirigeix a les dones immigrants que han sofert una ablació al seu país d’origen i que resideixen a Espanya.

    El Programa de reconstrucció genital forma part de la labor d’assistència social de la Fundació Dexeus Dona, i està liderat pel Dr. Pere Barri Soldevila, que va ser el primer metge que va realitzar aquesta intervenció a Espanya. La reconstrucció suposa un gran pas perquè aquestes dones se sentin millor amb el seu propi cos, però fins al moment s’ha viscut també com un tabú, ja que és un ritual que forma part de la tradició. A més, la majoria admeten que ha estat un procés molt traumàtic. Per això és fonamental realitzar un acompanyament psicològic. «En el nostre centre els oferim una visita de suport psicològic abans i després de la intervenció» explica el Dr. Pere Barri Soldevila, «A més, moltes d’elles són molt joves, la mitjana d’edat és de 27 anys», afegeix el Dr. Barri.

    De les 97 que han estat intervingudes en el nostre centre, 64 resideixen a Catalunya i la majoria procedeixen de Barcelona i província i de la ciutat de Girona i província. Per països, un 25% han nascut a Espanya, un 22% són originàries del Senegal, un 11% de Mali i un 10% de Gàmbia. La resta procedeixen majoritàriament d’altres països africans, com Costa d’Ivori, Guinea Bissau, Nigèria, Burkina Faso, Etiòpia, Egipte, Ghana i Kenya.

  • Les retallades en sanitat disparen la facturació de les cinc multinacionals que acaparen el negoci de la salut a Espanya

    A les empreses de sanitat privada els ha anat molt bé amb les retallades en la sanitat pública. Mentre es deteriorava el sistema comú, s’ha accelerat un mercat que no para de créixer tant pels diners que arriba de les asseguradores com pel dels concerts o concessions amb els governs.

    El sistema públic va veure com van caure els seus recursos gairebé un 6% entre 2010 i 2015. La recuperació dels pressupostos que s’ha registrat després no ha restablert la situació. Així ho explicava la consultora AON en analitzar el mercat de salut privat el 2018: «Les deficiències en el sector sanitari públic que continua sofrint les mesures restrictives preses el 2012».

    Les clíniques privades no benèfiques van ingressar 1.615 milions d’euros públics el 2017, segons l’última anàlisi disponible de DBK, encadenant cinc anys seguits d’increment (un 13% més). Les asseguradores han passat de facturar 6.900 milions en pòlisses a uns 8.000 milions. A la calor d’aquest negoci, grans grups sanitaris han acudit al negoci espanyol: vuit operadors es reparteixen tres quartes parts del pastís.

    El sector està dominat per Quirónsalud, Vithas-Nisa, HM Hospitales, HLa (Asisa) i Hospiten la facturació dels quals –uns 3.951 milions– acapara el 64% de la xifra de negoci global. Altres operadors destacats són Sanitas i Clínica de Navarra. Tots junts facturen al voltant de 4.500 milions d’euros i presenten un increment sostingut d’ingressos fins a cotes rècord. El mercat s’ha convertit en una cosa atractiva de manera que corporacions gegantesques han desembarcat adquirint el control d’alguns d’aquests grups.

    Així, l’alemanya Fresenius es va fer amb Quironsalud, la britànica BUPA domina Sanitas i l’estatunidenca Centene es va comprar la meitat de Ribera Salud. Els tres són els principals agents que dirigeixen hospitals 100% privatitzats de la xarxa pública (com els de la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana).

    El resultat és que el nínxol està en cada vegada menys mans. Quironsalud s’ha conformat a base de fusions entre Quirón i IDC-Salut (l’antiga Capio). Gestiona quatre hospitals del sistema sanitari públic madrileny i altres dos concertats a Catalunya. Això li va permetre facturar 2.540 milions d’euros el 2016. Els concerts amb la sanitat pública aporten un terç del que guanya. Aquests acords s’han convertit en un filó econòmic.

    Els seus números van fer que Fresenius, la major empresa de sanitat privada d’Europa, pagués 5.600 milions per ella (va cridar a la divisió Helios Spain). «Els ingressos del costat públic són més rendibles que els del costat privat», va confessar el conseller delegat de Fresenius en informar de l’operació. Amb la venda, el fons de capital de risc que dominava el conglomerat, CVC, es va embutxacar 2.600 milions de plusvàlues. Fins a setembre de 2018, la divisió espanyola ha ingressat 2.231 milions, un 20% més que en el mateix període de 2017, segons els informes trimestrals de l’empresa.

    La valenciana Ribera Salud va ser la pionera de la gestió externalitzada integral d’hospitals finançats amb fons públics. Va estrenar el model Alzira a l’hospital de la Ribera a la Comunitat Valenciana i va ampliar les seves concessions a Dènia, Torrevella i Vinalopó. També va desembarcar a Madrid en fer-se amb el contracte dels laboratoris que donen servei a diferents hospitals públics i un centro en la localitat de Torrejón d’Ardoz.

    El Govern regional d’Ignacio González (PP) li va donar més pista en adjudicar-li dos dels hospitals que va pretendre privatitzar en el seu avortat projecte de 2012. Ribera Salut es va desfer de l’hospital que controlava en vendre les accions que posseïa en la societat contractista de Torrejón d’Ardoz a Sanitas. L’any passat, el grup Centene va comprar el 50% de Ribera al mateix temps que recomprava a Sanitas la seva participació en aquest hospital madrileny.

    Ingressos assegurats

    Els diners que parteix dels pressupostos sanitaris de les comunitats autònomes per a concessions administratives d’aquest tipus és una veta suculenta, ja que assegura els ingressos. Fins i tot alguns contractes recullen l’augment en la facturació amb diferents criteris. Així, en la Comunitat de Madrid han passat d’assignar als hospitals privatitzats 299 milions d’euros en 2011 a 451 el 2012 i 617 el 2016. Ribera Salut i Sanitas es reparteixen els contractes de concessions de la Comunitat Valenciana. L’expansió del model privatitzat va fer que de 56,9 milions d’euros el 2010 es passés a 283 el 2014 i 308 milions el 2018.

    La Fundació Idis, que agrupa empreses sanitàries, analitza que «continua la tendència començada fa alguns anys de concentració en grups hospitalaris cada vegada més potents, arribant a un sector cada vegada més concentrat». I, encara que la desinversió pública s’ha revertit després de la crisi econòmica –sobretot en la part d’hospitals–, el mercat es reforça any rere any. També defensa que l’auge de la sanitat privada és beneficiós per al sector públic perquè «descàrrega» al sistema i «allibera recursos» en acudir més gent als hospitals privats.

    La presidenta de l’Associació d’Economia de la Salut, Laura Vallejo-Torres adverteix per la seva part dels riscos que implica la concentració. Aquesta professora de la Universitat de Las Palmas entén que aglutinar «pot portar a la creació de monopolis i oligopolis que impliquen problemes per a la competència i això pot suposar perjudicis tant per als pacients com per als treballadors del sector». L’economista adverteix que la concentració és «una tendència global en tots els sectors i també en el de la salut».

    Un altre dels gegants que ha il·luminat aquesta nova realitat sanitària és el nascut de la unió entre Vithas i Nisa. «Dos importants grups sanitaris de prestació de serveis d’assistència privada de lliure elecció i concertada per a col·lectius públics a Espanya i serveis sanitaris a pacients públics mitjançant concerts sanitaris», segons els va descriure la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència en analitzar el seu projecte de fusió el 2016. Tots dos sumaven entre el 10 i el 20% del valor dels concerts públics subscrits a Madrid, Comunitat Valenciana i Andalusia, va explicar la CNMC.

    La compradora, Vithas, és el projecte dels germans Gallardo, i va créixer impulsada en part amb aquests diners públics. Els amos dels laboratoris Almirall van presentar l’empresa d’hospitals privats el 2012, el mateix any en què es van acollir a l’amnistia fiscal per a regularitzar 113 milions d’euros ocults. Aquest curs van ingressar, almenys, 30 milions d’euros de diferents administracions. El 2017 van adquirir Nisa per a ampliar el negoci. La facturació global ha passat de 205 milions el 2013 a 521 milions el 2017.

    En aquesta cúpula també es troba el grup HM Hospitals que mostra una senda de facturació a l’alça i va ingressar 336 milions d’euros el 2017, un 7,7% més que el curs previ, i la canària (ara estesa a Mèxic i el Carib) Hospiten que ha passat de 244 milions el 2013 a 287 el 2017 (un 17,6% més).

    Hospiten és un gran grup hospitalari d’origen canari, el creixement del qual va ser unit als concerts públics que va mantenir des de 1977, des del postfranquisme, alguns renovats irregularment. L’executiu va haver de finalment anul·lar una bateria d’ells el 2018 per a treure’ls de nou a concurs. L’amo d’Hospiten, Pedro Luis Cobiella, va aparèixer en els Papers de Panamà per tenir una societat off-*shore per a ingressar plusvàlues.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «Som deu milions de pacients amb dolor. Deixeu-nos que el cànnabis sigui una opció»

    La casa de Carola Pérez sempre està en penombra. «El dolor es porta malament amb la llum», s’excusa en obrir la porta. I a la seva llar sempre hi ha penombra perquè sempre hi ha dolor. Un dolor físic insuportable, que la fa estar al llit durant llargs períodes de temps.

    Un dia, quan tenia 11 anys, va sortir a patinar, com tantes vegades, i va caure. Igual que en altres ocasions. Però aquesta vegada no era el mateix. Ella no ho sabia, però aquesta caiguda li anava a canviar la vida per sempre. Trencament de coxis. Amb ella vindria el dolor crònic neuropàtic, la pitjor de les versions del dolor. «Alguna vegada t’has trencat un os? Perquè imagina aquest dolor constantment», tracta d’explicar-lo.

    Avui, 29 anys després, Carola és un referent mundial en cànnabis i dolor. Autodidacta, la criden de tot arreu del món perquè doni xerrades i expliqui la seva experiència. Després d’anys d’un patiment insuportable tractant-se per la via convencional, a base d’opiacis, va acabar recorrent a la marihuana per a pal·liar el seu dolor. Va provar variants, olis, flors. Va barrejar plantes, les va curar, va desenvolupar els seus propis ceps fins a trobar el que el seu dolor necessitava: «Cada dolor necessita una cosa».

    Aconseguida l’estabilitat física pròpia, ara dedica tots els seus esforços a l’aliena, a través de l’associació Dos Emociones, d’ajuda a pacients. I en el temps lliure que li deixa la seva activitat professional fa lobby, «però sense ser lobby, no tenim finançament», per a aconseguir la legalització del cànnabis amb finalitats terapèutiques des de l’Observatori Espanyol de Cànnabis Medicinal, que va fundar.

    S’ha convertit en el rostre visible de la lluita perquè Espanya deixi de ser una anomalia europea amb la seva prohibició total. Al contrari que el seu treball, tot satisfacció, aquesta faceta de moment només ha aconseguit frustrar-la. Especialment el PSOE, afirma. «El que està fent la ministra [de Sanitat] és cruel», dispara.

    La decepció

    Fa tres-quatre anys, Carola estava convençuda que la legalització del cànnabis amb finalitats medicinals estava a punt d’arribar. Ella, i tot el sector. Els senyals se succeïen. Els EUA, un dels impulsors del prohibicionisme, obria la mà. Es van arribar a registrar dues iniciatives en el Congrés a Espanya. Aquí va morir la il·lusió. Les iniciatives legislatives estan bloquejades i no hi ha aspectes que vagin a moure’s abans de les eleccions, siguin quan siguin, el que significarà tornar a començar. «És una qüestió de medalles, de qui se la posi. I com nosaltres sortim amb C’s i Podemos…», lamenta.

    «No crec en ningú ni en res ja. La paraula d’un polític no val per a res», explica Carola, amb el seu màster en política «a les dolentes» a coll. Saca del lot a Francisco Igea, de Ciutadans. Igea, metge de professió, ha estat la persona en la qual ha trobat més suport, explica.

    Però no en el PSOE, més enllà que José Manuel Freire, portaveu de Sanitat en l’Assemblea madrilenya, sí que els hi va donar suport. Però és un càrrec menor, sense força a nivell nacional. «Els arguments de la ministra no són vàlids i la seva obligació hauria de ser atendre les nostres peticions com a pacients», sosté.

    «Diuen que no hi ha evidència, que està augmentant el consum de tabac entre menors. A mi què m’explica, que consumeixo olis, cremes i vapejo sobretot? Els israelians, els alemanys, els italians, ho estan fent malament? Dóna’m un argument diferent, que el pacient pugui entendre».

    I no són pocs. No existeix estadística oficial dels consumidors de cànnabis amb finalitats terapèutiques (entre altres coses perquè la majoria de les persones no ho admet, és gairebé com «sortir de l’armari», explica Carola), però se sap que gairebé el 8% de la població declara haver consumit cànnabis en l’últim mes. «Posa-li que un 10% d’ells ho fa per qüestions mèdiques. Serien 360.000 persones. Igual creuen que no votem».

    Espanya, un paradís

    Explica Carola que el més sagnant és que Espanya ho té tot per a ser un referent mundial en el cànnabis medicinal. De fet ho és, però no de manera oficial. «Som pioners a treure ceps com aquest», diu mentre assenyala un pot ple de cabdells que ella mateixa prepara, «que després ens copien els israelians i els canadencs. Tenim els millors investigadors del món», cita a Manuel Guzmán, catedràtic de Bioquímica de la Universitat Complutense que treballa amb l’OECM, a Cristina Sánchez, referència en cànnabis i càncer de mama, a Guillermo Velasco, company de Guzmán, o a José Antonio Orgado.

    «Tenim sol, tenim llicències per a conrear marihuana [una empresa anomenada Alcaliber, que haurà d’exportar a altres països tota la seva producció], tenim el projecte europeu que més sap de cànnabis i dolor». Però està prohibit comprar, transportar o consumir cànnabis en la via pública. Es pot conrear a casa si és per a consum personal, es pot fumar en el teu saló. Però fins aquí. «Ningú ho entén. L’altre dia li ho intentava explicar a una periodista belga i no era capaç de comprendre-ho. Creia que el meu anglès no era bo».

    Els pacients i el dolor

    Carola recorda que no lluita per capritx ni té a veure amb la reivindicació dels grups que busquen la legalització integral, també de la marihuana lúdica, a l’estil canadenc o uruguaià (encara que ella en doni suport). «Les necessitats no són les mateixes. El que vol consumir de manera lúdica, consumeix», exposa en referència a la possibilitat de l’autoconsum o l’existència dels clubs de fumadors.

    Per als malalts no és tan fàcil. Se sap científicament que el cànnabis alleuja el dolor, ajuda al sistema nerviós, amb les convulsions, l’epasticitat, obre l’apetit, un aspecte no menor per als pacients. Però cada persona és un món, la planta té diferents substàncies actives (el THC i el CBD són les dues conegudes amb majors propietats mèdiques) i no és el mateix, per exemple, consumir un cànnabis amb un 3% de CDB (que no és psicoactiu) i un 10% de THC que viceversa. I en el mercat –molt propici per a ser negre– no hi ha manera de saber amb certesa què porta una determinada varietat de marihuana o un oli o crema. En l’OECM ho saben bé: van estudiar 15 olis comprats per internet i només en dos dels lots la composició anunciada en l’etiquetatge era real.

    «Hi ha deu milions de persones amb dolor crònic, tres d’elles amb neuropàtic. El 70% dels pacients no trobem cap solució. Deixa’ns que almenys això sigui una opció. No diem que sigui la panacea, ni tan sols que serveixi a tothom ni que ens vagi a curar. El meu coxis trencat segueix aquí. Jo no m’hauria posat els electroestimuladors i no tindria aquesta cicatriu horrible. Que ajudés a, posa-li, un 40% dels pacients ja seria un èxit», reflexiona.

    Perquè, prohibida com està, un metge no pot recomanar un tractament a base de cànnabis. Molt menys dispensar-ho. N’hi ha, de fet, «que ho menyspreen», lamenta Carola. Com quan va anar al Col·legi de Metges i un doctor li va venir a dir que el cànnabis era com el Reiki o com si es prengués un suc de moniato. «Hi ha molta ignorància», exposa una persona que, si no fora pel cànnabis, fa temps hauria deixat de lluitar, segons explica amb la tranquil·litat i serenitat de qui té una certesa gravada en la pell.

    «No es parla del dolor. Com no es veu, és com si no existís. Últimament cada vegada surt més gent i això em posa molt contenta. Però hi ha moltes persones sofrint perquè no volen fer això fins que no sigui legal i es pugui fer bé», exposa.

    Carola explica que l’opció més habitual són els opiacis legals. Fentanil, benzodiazepines, morfina. «Et fan un addicte i després et deixen anar. I estàs enganxat, no t’acompanyen en el procés», explica una situació que coneix de primera persona. «Et veus de sobte en el Centre d’Atenció a la Drogodependència, amb un sentiment de culpa tremend, amb els yonkis del barri. En el CAD de la Casa de Campo la meitat dels 400 pacients que tenen són persones addictes als opiacis», abunda.

    Ajudar el proïsme

    Entre tant disgust, dolor i frustració, Carola ha trobat el seu lloc en el món en l’associació Dos Emociones, que va fundar i presideix. Al costat d’altres tres dones, es dediquen a atendre, aconsellar, donar suport i, si es dóna, ensenyar a conrear marihuana i administrar-se dosi a persones en la seva mateixa situació, sobretot pacients amb dolor crònic. Elles són, per a la seva desgràcia, la seva última esperança.

    «Som el clau cremant, i jo no vull. Jo voldria ser el primer clau, el que et dóna l’impuls per a sortir cap amunt», comenta. Atenen unes 150 famílies a l’any perquè no donen més de si. Tenen una llista d’espera gairebé igual de gran, però els fons són limitats perquè es nodreixen, bàsicament, de la quota dels socis (sis euros al mes) i de donacions desinteressades d’empreses o organitzacions vinculades al món del cànnabis.

    Per la porta de Dos Emociones creuen mares desesperades perquè els seus fills de dos anys convulsionen sense remei fins que proven el cànnabis (en forma d’oli per als nens). «Demà tinc cinc pacients. Cinc persones amb família, amb fills, que necessiten suport, que algú els escolti. A vegades, encara que el cànnabis no funcioni, la gent necessita que algú els escolti, i avui dia els metges no l’estan fent. El dolor té un component emocional molt gran», explica.

    El preu i el futur

    El seu activisme, haver-se fet un rostre públic reconeixible al seu pesar a força de sortir a televisió i donar entrevistes, ha vingut amb un preu. El menyspreu de molts, l’estigma social que encara té el cànnabis en certs sectors de la població, malgrat que el 84% de les persones donaria suport a la legalització amb finalitats terapèutiques, segons l’última enquesta del CIS. «No vaig ser conscient del que estava passant, i si hagués de tornar a fer-ho ho faria d’una altra manera», explica. «Perquè la gent es creu que m’estic enriquint amb això, quan he rebutjat ofertes de les farmacèutiques i dels partits polítics. Com em veuen bé, com el dolor no es veu, no són conscients del que passa quan me’n vaig a casa. Quan hi ha dies que t’aixeques amb tal dolor que només esperes que sigui de nit per adormir-te una altra vegada. O no despertar-te mai més».

    Però de moment només queda seguir cap endavant: «Mentre tingui forces lluitaré pel dolor, no ja pel cànnabis. El dolor, una patologia abandonada que pateix molta gent, i ningú fa res. Jo ja no sé què més puc fer. No em queda res. No puc sortir més a la tele».

    Aquesta és una entrevista d’eldiario.es

  • La Generalitat presenta un protocol per a persones amb dependència energètica relacionada amb la salut, que els evitarà els talls de subministrament

    Amb aquest protocol es protegeix, des de l’1 de gener, les persones adultes, infants o joves afectades per condicions de salut cròniques i que necessitin dispositius de connexió elèctrica pel tractament, com per exemple, teràpies respiratòries domiciliàries o diàlisi peritoneal automatitzada. Les persones amb dependència energètica relacionada amb la salut podran demanar als Centres d’Atenció Primària (CAP) de Catalunya un informe que acrediti la situació de vulnerabilitat.

    Una altra finalitat d’aquest protocol és que des del Centre d’Atenció Primària (CAP) podran actuar per tal de detectar situacions de risc on el subministrament energètic és necessari per al manteniment de la salut. Es podran detectar risc de pobresa energètica tant a les consultes com en els domicilis. En tots dos casos, malgrat les alertes, caldrà adreçar la persona als serveis municipals o del consell comarcal competents per tal d’analitzar cada cas.

    El document s’ha presentat al CAP Indianes, a Montcada i Reixac, aquest dijous amb la presència del vicepresident del Govern, Pere Aragonès, la consellera de Salut, Alba Vergés, i el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, Des de l’Ajuntament de Barcelona ha lamentat que el govern l’hagi exclòs de la presentació del protocol. A través de Twitter, la comissionada de Salut, Gemma Tarafa, ha expressat que “es presenta un protocol fruit de 3 anys de treball conjunt i pioner a l’Estat que vam iniciar des de l’Ajuntament per protegir la salut de les persones amb dependència energètica. Trist que s’hagi convertit en un acte de partit més que de país, i sense comptar amb Barcelona”.

    El protocol neix amb motiu de la Llei 24/2015, de 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. En l’article 5.13, es demana que “es prenguin mesures de protecció” en les llars en què, malgrat que la unitat familiar no compleixi els requisits de pobresa energètica, “hi visqui alguna persona afectada per dependència energètica, com en el cas de les persones que per a sobreviure necessiten màquines assistides”.

  • L’OMS qualifica el racisme com un risc per a la salut: «Poden revertir-se els assoliments de la sanitat global»

    «No pot haver-hi salut pública sense salut per a migrants i refugiats». Aquesta és la principal conclusió del primer informe sobre la població migrant a Europa publicat per l’Organització Mundial de la Salut. El document, que ha estat elaborat per més d’una dotzena d’experts de diferents països, es considera com «un primer pas per a generar evidència a nivell regional sobre la salut dels refugiats i migrants». Segons el coordinador del programa de Migració i Salut i principal responsable de l’informe, Santino Severoni, «és de summa importància consolidar i difondre les proves, no només per a fonamentar les polítiques, sinó també per a contrarestar els mites», ja que la xenofòbia i el racisme representen un important «desafiament» que podria «retardar els progressos reeixits» en matèria de salut global.

    El document destaca com la falta d’accés a una atenció sanitària equitativa per als refugiats i els migrants pot tenir repercussions negatives en la salut pública, tant per als refugiats com per als migrants i la comunitat d’acolliment, i pot obstaculitzar l’assoliment dels objectius mundials en matèria de salut. «L’existència de grups de població amb baixa cobertura sanitària pot tenir conseqüències negatives per a tota la comunitat», destaca Severoni.

    Mites i realitats sobre malalties infeccioses

    Tal com va fer un estudi internacional publicat el mes de desembre passat, l’informe desmenteix el mite que els refugiats i els migrants porten malalties contagioses que suposin un perill per a la població local. Segons els seus resultats, «existeix un risc molt baix de transmissió de malalties de la població de refugiats i migrants a la població d’acolliment a la regió europea de l’OMS».

    Malgrat això, és cert que els refugiats i els migrants corren un major risc de contreure malalties infeccioses a causa de la seva exposició, la falta d’accés a l’atenció sanitària, la interrupció de l’atenció i les males condicions de vida. Per tant, destaquen que és necessari «garantir que els treballadors sanitaris de primera línia comprenguin els riscos».

    Respecte a algunes de les malalties infeccioses més comunes, com la tuberculosi, l’informe afirma que les grans diferències en les taxes nacionals «dificulten l’avaluació de l’impacte regional de la tuberculosi relacionada amb la migració», encara que destaquen que la prevalença d’aquesta malaltia sol estar associada a la prevalença al país d’acolliment.

    En els estats membres de la Unió Europea (UE), les persones nascudes a l’estranger representen el 32,7% de totes les notificacions de tuberculosis i també experimenten una major càrrega de tuberculosi multiresistent, mentre que a Espanya el percentatge és del 28,5%.

    «Molts dels casos que detectem a Espanya són de tuberculosi latent, és a dir, que són persones que han estat en contacte amb el bacil que la produeix, però que rares vegades l’arriben a convertir-se en vehicles de transmissió», explica a eldiario.es el coordinador de la plataforma Salut entre Cultures, Ignacio Peña.

    A més, Peña recorda que «al nostre país aquesta malaltia està controlada, que no erradicada, entre altres coses perquè tenim unes condicions higiènico-sanitàries que són bastant millors a les dels països d’origen i l’adhesió al tractament és major, amb el que a penes tenim resistències».

    Respecte al VIH, s’ha estimat que aproximadament el 40% dels nous diagnòstics a la UE es donen en persones que són originàries de fora del país informant. No obstant això, «una proporció significativa dels refugiats i migrants que són VIH positius adquireixen la infecció després d’haver arribat» a Europa, destaca l’informe.

    «El mite diu que com vénen de regions en les quals el virus és endèmic el porten quan vénen, però molts el contreuen aquí», assegura Peña. A més, aquest activista destaca les dificultats de les persones infectades per a accedir a tractament per les barreres administratives d’algunes comunitats autònomes. «A Madrid, per exemple, per a adquirir una targeta sanitària has d’haver estat empadronat durant almenys 3 mesos, per la qual cosa seran 3 mesos sense estar baix tractament, amb el risc que això suposa».

    Precisament les dificultats d’accés als sistemes sanitaris és una altra de les reclamacions que fa l’informe, que estableix com una de les prioritats el «proporcionar una cobertura sanitària de qualitat i assequible a tots els refugiats i migrants, independentment de la seva situació legal».

    Problemes d’accessibilitat a Espanya

    A Espanya, l’actual govern va derogar el reial decret del Partit Popular que limitava l’accés dels immigrants en situació irregular al sistema sanitari. No obstant això, el mes de novembre passat, diverses organitzacions integrades en la plataforma REDER van denunciar que, malgrat la derogació, encara no s’ha aconseguit aquest objectiu.

    «Continuem lluitant per a veure si recuperem realment l’accés universal a la salut, perquè administrativament continuem tenint les mateixes barreres que abans», afirma Peña. A més, assegura que el decret del PP «va deixar un missatge en el col·lectiu immigrant que encara persisteix i és que si no tens papers no tens dret a la salut, malgrat que ja ha estat derogat».

    Finalment, l’informe també destaca la detenció de migrants en situació irregular com una de les mesures que tenen un efecte negatiu sobre la salut. L’OMS recorda que «les directrius internacionals indiquen que la detenció només ha d’utilitzar-se com a últim recurs», però que, no obstant això, aquest tipus de detenció «es practica àmpliament en tota la regió europea».

    Menys càncer, més diabetis i menys alcohol

    Encara que la major part dels estudis s’han centrat sobre les malalties infeccioses de la població migrant, l’informe afirma que les afeccions cròniques o no transmissibles també requereixen atenció. En aquest sentit, les dades indiquen que els migrants tenen menor risc de contreure totes les formes de càncer, excepte el càncer de coll uterí, però el diagnòstic sol ser més tardà. D’altra banda, la població immigrant té una major incidència, prevalença i taxa de mortalitat per diabetis que la població d’acolliment, amb taxes especialment més altes entre les dones. Finalment, recerques realitzades a Noruega, Espanya i Suècia descriuen una menor prevalença del consum d’alcohol i drogues entre els joves refugiats i migrants en comparació amb la població local.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • El Camp de Tarragona reclama solucions al problema de la qualitat de l’aire provocat per la indústria: «no és enfrontar-s’hi, és conviure»

    El paisatge del Camp de Tarragona es caracteritza per la petroquímica. Preocupats per l’impacte que aquesta, així com altres indústries de la zona, podien tenir sobre la població, diverses entitats s’han anat activant al llarg dels anys per treballar en defensa del territori i la salut de la seva gent. La Plataforma Cel Net va néixer el 2008, entre un grup de gent que ja es coneixia, sense que fos res seriós. El motiu va ser l’ampliació del polígon nord i el pla parcial urbanístic que havia de créixer riu amunt. Aquest pla va quedar paralitzat i van decidir seguir treballant en altres temes: va ser aleshores quan es van centrar en l’estudi de les olors i els contaminants.

    Anys de feina van culminar en un estudi de la qualitat de l’aire al voltant del Polígon Nord de Tarragona que, com expliquen en el seu comunicat, va treure en evidència les mancances actuals que hi ha en el nostre país en quant a protecció de la qualitat de l’aire per a la salut de les persones. L’estudi, realitzat pel Laboratori del Centre de Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya, va comptar en la seva primera edició amb el conveni dels ajuntaments de Constantí, El Morell, Perafort-Puigdelfí i Vilallonga del Camp. Va sortir l’any 2014 després d’estudiar durant un any i mig la qualitat de l’aire a partir de controls socials, químics i de modelització numèrica de les emissions atmosfèriques contaminants a la Vall de Francolí, en aquests municipis propers al complex petroquímic.

    Els resultats d’aquest primer estudi i la pressió que va exercir en posar sobre la taula el problema van fer que el Parlament de Catalunya aprovés per unanimitat crear una taula de qualitat de l’aire per buscar solucions per contaminants que no estaven legislats. Neus Roig, membre de la Plataforma Cel Net, ens explica que abans d’això la Generalitat «obviava que hi havia un problema, deien que no patíssim per les pudors, que no era tòxic». Els acusa també de treure importància a un fet històric: «ja havíem aprés a viure amb la petroquímica i ningú qüestionava què implicava».

    La creació d’aquesta taula, que ara mateix està aturada, ha estat, per Roig, «l’excusa per als ajuntaments per deixar de finançar l’estudi». «Entenem perfectament que ara que s’ha creat un òrgan els ajuntaments es retirin, ja que qui ha de liderar-ho és la Generalitat. Això fa, no obstant, que no tinguem un control real de la zona», afegeix. El Morell ha estat l’únic municipi que sí que ha seguit pagant aquests estudis independents. Això suposa, però, que no es tingui una visió clara del que ha passat. Des de Cel Net expliquen que tot i que s’han creat més punts de control dins la xarxa de contaminació de Catalunya, la majoria de punts extres no són captadors en continu. Si hi ha una fuita, ha de coincidir que el captador estigui en actiu.

    «La Vall del francolí. L’alè del Camp»

    Tota aquesta denuncia, aquesta realitat, aquesta convivència, l’expliquen Saurines Produccions en el seu documental «La Vall del francolí. L’alè del Camp». En un dels seus textos introductoris, Saurines diu: «al Camp de Tarragona fa més de 40 anys es va imposar un model de desenvolupament econòmic que va portar feina i riquesa als pobles on es va implementar, però a la llarga ha hipotecat el territori. Problemes de salut i de contaminació ambiental han fet que avui en dia el que en un moment es va considerar progrés ara es posi en qüestió». Així, el documental recull diversos testimonis i explica la realitat de la zona comunicant també els resultats dels estudis i la situació legislativa actual.

    L’objectiu del documental, com ens explica la seva directora, Elisenda Trilla, ha estat «donar llum a la situació al camp de Tarragona». Trilla, de la productora Saurines, una productora audiovisual que tracta temes de territori i paisatge de la zona, volia que aquest documental servís per reivindicar la vall del Francolí. «Nosaltres ens trobem a pocs quilòmetres de la refineria i, si bé no rebem totes les agressions com la gent del Morell, sí que és cert que la refineria forma part del nostre paisatge… El paisatge que coneixien els nostres avis ha desaparegut sota la indústria», explica.

    Des de la Plataforma Cel Net celebren la seva existència, doncs, per Roig, qui creu que «el Camp és la terra oblidada de molta gent», aquests tipus de documentals «obren fronteres». De fet, amb aquesta premissa, avui dimecres 23 de gener, el documental s’estrena a Barcelona a les 19 hores al cine cooperativa Zumzeig.

    Fer-ne difusió i anar més enllà del Camp és important tant per Saurines com per Cel Net, qui explica dins el documental la seva activitat. El per què? Ara per ara, com ens explica Roig, la Generalitat encara està analitzant quin tipus d’estudi s’ha de fer. L’any 2018 va acabar amb una Taula creada i idees per a grups de treball. Cel Net va proposar-ne diversos: per l’impacte sonor, la qualitat de l’aire, l’impacte visual, el del sòl… però només van sortir-ne dos endavant segurs. Un d’ells dedicat a estudiar quins contaminants s’havien de regular o quins s’haurien d’incloure a l’hora de valorar l’impacte sobre la salut. «Vam acabar l’any passat amb una idea de macro-projecte, un estudi super complert per mirar en forma radial tot l’impacte del polígon nord, tot i que el polígon sud seguia quasi sense estudis», fa notar Roig que, a més, «després van reconèixer que era massa macro i que tampoc hi ha diners».

    Cel Net no vol fer estudis pel fet de fer-ne, només demanen mirar què tenen i què es pot fer i ho volen ja: «la legislació al final el que fa són mitjanes anuals», explica Roig, «però els qui vivim al costat no podem viure amb puntes continues de contaminació». La Plataforma, a més, tot i que seria feliç si no existissin els polígons, és conscient que aquest és el model econòmic del Camp de Tarragona i que han de conviure amb ell de la major manera possible: «simplement pel fet que és una industria que dóna molta feina, la gent no s’atreveix a enfrontar-s’hi però al final no és enfrontar-s’hi, és conviure». De fet, amb Repsol, comenta Roig, és amb qui més es comuniquen: «a base dels anys hem guanyat una mica de transparència i si hi ha algun episodi ho preguntem via whatsapp i et contesten».

    Vídeo promocional sobre la campanya que va acompanyar el primer estudi: «Saps què respires?»