Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Els grups municipals empenyen el CAP Raval Nord cap el cub i el MACBA segueix tenint la Capella

    La regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, ha dut de nou el punt sobre la revocació de la cessió d’ús de la Capella de la Misericòrdia al Ple de l’Ajuntament. Finalment l’ha hagut de retirar però ha explicat que si el presentava de nou era perquè el 22 de febrer es va aprovar una iniciativa ciutadana que va recollir 6.500 signatures recollides i calia una resposta. A més, a canvi de retirar el punt, ha demanat que abans que acabi el mandat ha d’haver la cessió en ferm dels terrenys per part de la Diputació de Barcelona. Davant la valoració del CatSalut per l’espai del cub, Pin ha explicat que tot i orientar-se pels requisits del servei, el que ells diguessin «no podia ser un xec en blanc». Apuntava que en termes urbanístics i per a les veïnes, la Capella seguia sent millor alternativa que el cub.

    La reacció de la majoria dels grups municipals amb excepció de la Candidatura d’Unitat Popular ha estat acusar Pin, Colau i Barcelona En Comú d’iniciar la seva campanya amb la discussió al voltant de la ubicació del CAP Raval Nord i no fer res més que buscar la confrontació.

    El Partit Demòcrata ha qualificat de vergonya que es portés de nou el tema al plenari quan hi ha acord entre el CatSalut, el Govern i la Diputació. Ciutadans ha parlat d’irresponsabilitat política i ha acusat el govern de l’Ajuntament de crear conflictes i els hi ha preguntat perquè segueixen enfrontant cultura i salut. El PSC en la mateixa línia ho ha titllat d’incomprensible i també ha utilitzat la idea d’acusar BEC de sentir-se més còmodes en el conflicte. El PP és qui més ha incidit que el govern utilitzava el MACBA com a míting de campanya electoral

    ERC ha declarat astoració davant l’exigència de compromís a canvi de retirar el punt donat que «Patrimoni ha fet les valoracions, hi ha una diferència de quantitat efectiva, tothom està disposat a signar-lo i el CatSalut ha dit que el CAP al cub és millor, que tindrà 10 consultes més i serà un edifici de nova construcció». Al torn de rèplica, Pin ha respost: «el senyor Coronas ens ha donat ara més informació que la que teníem per part del Partit Demòcrata i per això demanàvem el compromís».

    Tot i això, ERC, qui també ha fet callar els veïns en un moment donat, ha demanat al govern que deixessin de fer «de músics del Titanic: el vaixell s’enfonsa, vostès segueixen tocant la seva musica i a sobre desafinen ja n’hi ha prou».

    La CUP, com sempre, a banda del govern de Barcelona En Comú ha estat l’única que ha defensat la reivindicació de la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne. Eulàlia Reguant ha criticat que els grups municipals acusin que parlar del CAP sigui generar conflicte quan qui l’ha generat és «qui s’ha dedicat sistemàticament a aquells que han volgut privilegis en comptes d’escoltar les veïnes». Tampoc entén com tothom «s’omple la boca parlant del dret a la salut» i que després, quan es miren les conseqüències, «ningú pensa en el dret a la salut, ja que ningú pensa què supondrà traure les zones verdes, ni les afectacions per a les veïnes de l’ampliació de les voreres per a les ambulàncies, ni el que suposarà això pels veïns de Joaquim Costa. Només pensen en preservar la Capella de la Misericòrdia pel MACBA i aquí alguns s’haurien de plantejar a qui responen».

    Gala Pin ha tancat el punt del ple traslladant que l’Organització Mundial de la Salut diu que hi hauria d’haver 15 metres quadrats de zona verda per habitant en una ciutat i que mentre en Barcelona només en té 7, el raval es queda en 3 metres quadrats. Tot i indicar que si hi ha consens polític, el govern no posarà cap trava per tal de construir el nou CAP, han deixat clar que el MACBA té alternatives, que el cub no és la millor opció pel CAP i que a vegades el PDeCAT «se n’oblida que la ciutat s’ha construït sobre molts conflictes i necessitats invisibilitzades que fan què 13 anys després haguem d’estar en aquesta situació».

    Una situació que per la CUP, com han indicat en el torn de rèplica, també aplaudit per les veïnes, està blindant el model de ciutat que s’ha construït a les esquenes de les veïnes del Raval. La CUP ha indicat que no garantir els seus drets és expulsar la gent del barri i ha recordat amb això que decidir sobre el CAP i el MACBA «no és una discussió sobre edificis, és una discussió per parlar de les veïnes». Una població que si ve ha perdut avui al ple, està organitzada des de fa mesos i «aquí sí que ha guanyat».

    El punt ha acabat amb crits de rebuig per part dels membres de la Pataforma per un CAP Raval Nord Digne presents al consistori. Davant això, l’alcaldessa, que en tot moments havia demanat calma i respecte pels torns de paraula, ha volgut defensar les veïnes. «Demano barri sempre a les veïnes que respectin els torns però també és cert que si els grups municipals en fan referència com si els veïns no tinguessin criteri propi, és normal que saltin», ha dit Ada Colau als grups municipals. Grups que han saltat exigint-li que com a moderadora no podia prendre part, que no tenia dret a renyar-los i que deixés de provocar.

  • “El 13% de la despesa pública de sanitat es destina a tractar malalties derivades del consum de carn”

    Des de fa anys, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta sobre les conseqüències de menjar carn de manera desmesurada, que van des de problemes cardiovasculars fins al càncer de còlon. Malgrat aquestes alertes, la dieta espanyola conté tres vegades més carn, productes lactis i ensucrats que en el passat, segons un estudi publicat en la revista Science of the Total Environment.

    Per a Ferran García, coordinador de recerques de l’organització Justícia Alimentària, el consum excessiu de carn és “insostenible des de tots els punts de vista”, pel fet que en produir-la, es generen impactes socials, ambientals, culturals i altres. Així ho explica en l’informe Carn de Canó:

    Quines són les conseqüències de menjar carn i carn processada?

    Bàsicament les necessitats són gairebé zero, el consum recomanat de la carn processada és esporàdica, és a dir com menys consumeixes millor. Hi ha un tema de classe social molt evident que no està tant en la carn vermella però sí en la carn processada, que afecta a les classes populars i per això ens interessava especialment, bàsicament la carn processada és dolenta per a la nostra salut perquè té un alt percentatge de greixos saturats. Té un alt índex de sodi, de sal, la principal font de sodi en la nostra dieta, encara que no ho sembli són les carns processades.

    Espanya és un dels grans productors de carn en el món, és un cas perdut propiciar el consum i producció d’altres aliments?

    No pot ser un cas perdut perquè és insostenible des de tots els punts de vista. El problema és que té un poder enorme que no tenen altres sectors. Llavors, no se si és que és igual, si és que la perdrem, però la batalla cal presentar-la. Hi ha grups molt actius, des del veganisme fins l’animalisme. Però un contra poder efectiu i articulat contra la carn i els seus impactes en salut i en el medi ambient crec que encara no existeix, no té suficient massa.

    Ferran Garcia, a la dreta. Foto: Justicia Alimentaria

    Quines són les eines legals o cíviques amb les quals comptem i com les seves propostes se sumen a elles?

    El preu és important a l’hora de consumir o comprar un producte. Si un producte no és sa llavors li puges el preu i si és sa, li baixes el preu. No hi ha una política de preus sobre aliments. Ni en la carn ni a cap.

    Un etiquetatge claríssim, que no hagis d’anar amb un llibre. Si hi ha carn picada, si porta molta sal, si porta poca sal. Això del semàfor funciona molt bé, que digui: mira, això va fins a dalt de sal, fins a dalt de greixos.

    Campanyes dures i clares, com les que es fan amb el trànsit, no campanyes com les que hi ha ara, súper amables demanant menjar cinc fruites al dia, quan puguis. Això no té res que veure. Les campanyes es fan contra el tabac, contra els accidents de trànsit.

    Estem parlant d’un problema transversal? Quines altres línies a més de salut i ambiental involucra?

    Jo crec, i de fet per això comencem en part aquesta campanya, que el sector carni és el gran element d’impacte social, ambiental, cultural i de molt de tipus. Afecta a salut, afecta a medi ambient, afecta a les condicions laborals, afecta a nivell geopolític: no s’entén el que està passant al Brasil, no s’entén el que va passar i està passant a l’Argentina, a Paraguai.

    No s’entenen les condicions d’explotació laboral de moltes màquines càrnies en molts països i també aquí, a Catalunya, que hi ha manifestacions per l’explotació laboral directament vinculada a la indústria càrnia, hi ha una migració per expulsió de pagesia en molts països, que té a veure justament amb això, una ampliació de frontera agrícola, té a veure amb construcció d’infraestructures majúscules com ports, aeroports, preses per a generar energia, que tenen com a eix central la carn.

     

    García afirma que el propòsit de l’estudi no és el d’eliminar tot consum de carn, assegura que el propòsit de l’organització és el motivar a reduir-lo considerablement, tal com molts estudis avalen per a cuidar de la salut i el planeta.

    Per a aconseguir-ho, recomana prioritzar el consum de vegetals i fruites. “Bàsicament pensar en la teva setmana i en el teu menjar, des que t’aixeques fins que te’n vas a dormir, i pensa si has menjat tres, quatre vegades processats o carn processada en aquest cas. Si has consumit més, no vas bé”. I si decideixes menjar carn, tractar que siguin produïdes agroecològicament, pròximes i locals.

  • Celebren la quarta jornada contra les llistes d’espera arreu de l’estat

    La Marea Blanca de Catalunya, així com moltes assemblees de treballadors i usuaris de diversos centres de salut que s’hi han adherit, donen ple suport a la què ahir va ser la quarta Jornada de Lluita Estatal contra les llistes d’espera. Aquesta es va impulsar des de la Coordinadora AntiPrivatización de la Sanidad Pública (CAS) de Madrid.

    La CAS assegura que les xifres «vergonyoses» que l’administració sanitària diu que hi ha no són reals. «El sistema utilitza diferents estratagemes per a falsejar les dades: retardant la inclusió en la llista, bloquejant les agendes, expulsant als que no accepten ser intervinguts en centres privats, pressionant als professionals…». Així, afirmen també que aquests darrers anys l’embut ha passat del quiròfan al diagnòstic i a la primera cita amb l’especialista. El què provoca, per la CAS, que es retardi encara més l’atenció dels malalts i que algunes persones morin abans de ser diagnosticades o rebre tractament.

    Les dades que l’administració facilita situen en 600.000 les persones que estan en llista d’espera quirúrgica en tot l’estat. Aquest xifra fa 10 anys era de 364.000. Culpen que el número s’hagi gairebé doblat a les retallades continues que s’han donat. Pel que fa la llista d’espera diagnòstica està quasi en 2 milions de persones esperant una primera consulta amb l’especialista.

    En el  manifest que convocava a la jornada estatal, els convocants asseguraven que «aquesta deterioració planificada del sistema està empenyent a sectors de població que encara mantenen certa capacitat adquisitiva, cap a les assegurances privades». Expliquen que l’any 2017, ja 11,5 milions de persones tenia una assegurança privada a l’estat. i, mentrestant, «el 2018, la facturació de la sanitat privada aconseguia ja els 8.520 milions d’euros».

    La quarta jornada estatal contra les llistes d’espera vol manifestar que sí és possible reduir en gran part les llistes d’espera, que només cal fer servir el 100% dels recursos existents dins el Sistema Nacional de Salud. Per fer-ho llisten una sèrie de propostes:

    • Creació d’un torn de tarda als hospitals, en les especialitats mèdiques que siguin necessàries, per a mantenir funcionant a ple rendiment tots els recursos fins a les 21 hores. Això permetria, contractar als professionals que actualment obliguem a emigrar (quan la seva formació ens costa fins a 300.000 €) i suprimir les hores extres).
    • Prohibició dels concerts amb centres privats, innecessaris en posar a funcionar els centres públics al 100 per 100, amb el consegüent estalvi.
    • Incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi en la privada. Cap empresa privada permet als seus professionals treballar en la competència.
    • Establiment de terminis per a l’atenció, similars en tot l’estat, per a acabar amb les vergonyoses diferències que s’han instaurat en aquests trenta anys. Finançament sanitari finalista, per a acabar amb les enormes diferències en la despesa sanitària per càpita.
    •  Entrada en llista d’espera automàtica, després de la decisió clínica de derivació a l’especialista, petició de prova diagnòstica o intervenció, mitjançant l’assignació i lliurament d’un codi al pacient que garanteixi el seguiment i control de la cita.
    • Democratització del sistema. Transparència absoluta i accés senzill a totes les dades d’activitat, qualitat, despesa i adjudicacions del SNS.

    Des de la CAS denuncien que a nivell estatal, només existeix una norma que “garanteix” un temps màxim d’accés per a cinc tipus de cirurgies: 180 dies per a cardíaca valvular, cardíaca coronària, cataractes, pròtesis de maluc i pròtesi de genoll. Afegeixen a més que, «com cada Comunitat Autònoma ha legislat, o no, normes per als seus territoris, això ha donat com a resultat enormes diferències en les teòriques garanties d’accés a l’assistència sanitària». En aquest sentit, afegeixen que «contra les vergonyoses diferències existents en funció del lloc de residència, proposem l’extensió a tot l’estat de les garanties existents en els territoris amb normativa més avançada» i demanen:

    • Consultes preferents garantides en un termini màxim de 10 dies.
    • Resta de consultes d’atenció especialitzada, termini màxim de 30 dies.
    • Proves diagnòstiques relacionades amb processos de oncologia i cardiologia, 30 dies.
    • Altres proves diagnòstiques programades no urgents, 45 dies.
    • Cirurgia oncològica termini màxim de 30 dies.
    • Cirurgia cardíaca termini màxim de 60 dies.
    • Resta de cirurgies 120 dies.

    A Catalunya la Marea Blanca donava ple suport a la convocatòria i es van fer concentracions a diversos centres de salut, ja que es va triar que la jornada fos descentralitzada.

  • Què ha de canviar a Barcelona per evitar la mort de 354 persones a l’any per la contaminació de l’aire?

    A Espanya, la contaminació de l’aire ocasiona quinze vegades més morts prematures que els accidents de trànsit. Els efectes de la mala qualitat de l’aire en la salut de les persones es relaciona cada vegada amb malalties no només respiratòries, sinó també cancerígenes, cardiovasculars i neurològiques.

    Conversem amb María García, d’Ecologistes en Acció i Cristina Castells, directora d’Energia i Qualitat Ambiental de l’Ajuntament de Barcelona sobre els reptes que ha d’afrontar la ciutat en les pròximes gestions.

    «El canvi no vindrà de transformacions urbanístiques, sinó del canvi en el model de mobilitat»

    A Barcelona, ​​la qualitat de l’aire representa una de les majors preocupacions a nivell ambiental i de salut pública. Per a María García, hi ha tres focus principals: el trànsit, el port i la indústria; i la solució està en les mesures estructurals i no en el model de mobilitat.

    «El que cal entendre és que el canvi a nivell de trànsit no vindrà de transformacions urbanístiques, sinó que vindrà del canvi en el model de mobilitat, això vol dir retirar carrils de circulació de trànsit privat que avui és majoritari i potenciar els vianants, la bici, el transport públic, els mitjans de transport públic de més capacitat i velocitat en superfície «, comenta l’especialista d’Ecologistes en Acció, que a més assenyala que actualment, el vehicle privat ocupa un 65% d’espai a aparcament.

    Molts dels vehicles que transiten els carrers provenen de fora de la ciutat, que, segons ens explica Cristina Castells, són més del 50%. És per això que un dels principals objectius per als propers anys és el de reduir la major quantitat de la seva circulació.

    «Bàsicament el que ens estem plantejant com a ciutat és reduir la mobilitat i després aconseguir que la mobilitat que queda sigui el més sostenible possible (…) Per a nosaltres, el nou pla de mobilitat urbà és molt important: incorporar carrils de bicicletes a la ciutat, traient carrils al vehicle és molt important «, apunta la directora.

    Tot i que ja existeixen iniciatives com les superilles o les zones de baixes emissions que plantegen restriccions del pas vehicular, no s’ha pogut observar resultats positius significatius en la qualitat de l’aire a un nivell macro.

    «Hem activat unes i les altres s’estan treballant; els resultats són positius. És veritat que hi ha alguns trams urbans a prop, confrontants a la superilla, que potser s’han empitjorat una mica perquè encara no desenvolupat tot el projecte de superilla», indica Castells.

    D’altra banda, García considera que si el pla inicial de tenir 500 superilles s’hagués mantingut, era possible reduir el 30% del trànsit de la ciutat. No obstant això, amb el que s’explica fins al moment l’impacte positiu obtingut és «semblant al d’un parc».

    «Nosaltres insistim, el què cal fer és reduir l’ús habitual, cal entendre que més d’un milió de vehicles circulen a Barcelona i té una mitjana d’ocupació d’1,4 persones. És l’ús irracional el què s’està fent del vehicle privat, llavors el que proposem és un peatge que el que fa és dissuadir l’ús».

    «La qualitat de l’aire és una de les prioritats del govern i creiem que també ho serà per al pròxim»

    A Estocolm, on s’ha posat en pràctica el peatge urbà s’ha aconseguit reduir fins a un 30% el trànsit des del 2009. La proposta que esmenta García consisteix en el pagament a l’entrar a la ciutat i té com a objectiu en dissuadir les persones d’usar el vehicle de manera individual. D’aquesta manera, no es motivaria als usuaris a renovar el parc de vehicles, sinó a deixar d’usar-lo.

    La veritat és que quan es proposen mesures que inclouen restriccions, el principal obstacle és la resposta general dels ciutadans.

    «Tenim molt clar que això ja no és un problema mediambiental, sinó que és un problema de salut i per tant els hem de fer si o si. Però al moment de fer el canvi no és fàcil, tenim a ciutadans molt convençuts, que ens ajuden de manera immensa en poder aplicar aquestes mesures i altres als quals no els agrada tant», ens comenta Castells.

    A més de considerar el peatge mediambiental, considera que es troben «oberts a continuar analitzant els resultat i aplicar mesures per aconseguir els nivells plantejats» ja que assenyala que és una de les prioritats d’aquest i el proper govern. També indica que estan treballant en millorar la qualitat de l’aire en zones «sensibles», com hospitals o escoles.

    «No som diferents a altres ciutadans i ciutadanes, és com la llei del tabac, com el peatge, com en totes les ciutats en les que s’està aplicant les mesures de restricció. Si les polítiques funcionen i expliques que estem en una crisi de salut, de canvi climàtic, d’ocupació massiva del vehicle privat de la ciutat que ens està perjudicant serà més acceptat «.

    Si bé el baròmetre de la ciutat considera la contaminació com una preocupació principal, encara queda molta feina de sensibilització per fer. És per això que García considera que «la gent canvia de comportament amb les polítiques, no són temes racionals».

  • L’assetjament ultracatòlic en les clíniques: «Una senyora amb un rosari em va agafar pensant que anava a avortar i em va dir ‘no ho facis’»

    Si no hagués sortit de la clínica no li hauria passat, però va haver d’absentar-se un moment per a parlar per telèfon. Després de penjar, es va disposar a tornar a entrar, però una dona amb un rosari a la mà que s’havia col·locat en la vorera de davant es va dirigir a ella i li va tallar el pas. Va passar fa uns nou mesos en la clínica Iris, d’Albacete, on habitualment es practiquen avortaments. Rocío (nom fictici) no acudia per a això, però la dona amb la qual es va topar va creure que sí. «Quan anava a entrar, la senyora em va agafar del braç pensant que anava a avortar i em va dir ‘no ho facis’», explica aquesta jove en conversa amb eldiario.es.

    Encara que només era una persona la que esperava a les portes de la clínica, el cas il·lustra el que passa setmanalment en diversos centres mèdics que practiquen avortaments a Espanya, on grups d’ultracatòlics intercepten, assetgen i intenten convèncer a les dones que entren perquè no avortin. L’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI) fa anys que denuncia la situació i ara el Defensor del Poble ha començat a investigar i recaptar informació sobre això. De fet, el cas de Rocío forma part de les seves indagacions. Aquesta setmana, l’avortament ha tornat a posar-se sobre la taula després que el número dos de la candidatura de Pablo Casado, Adolfo Suárez Illana, hagi assegurat que «els neandertals també l’usaven: esperaven que naixessin i els tallaven el cap».

    «Jo no tenia molt clar a què es referia, però vaig començar a trobar-me molt incòmoda», diu Rocío, que prefereix no fer públic el seu nom real. –»Què no faci què?», li va preguntar. –»Que no avortis». –»Ah, Què no véns a això?», va prosseguir la dona en veure la seva cara de sorpresa. La jove, que viu a València però aquests dies es trobava en el seu Albacete natal, explica que, entre espantada i descol·locada, no li va voler respondre i li va preguntar si treballava a la clínica. «La senyora, molt indignada em va dir que no, que pertanyia a una associació provida i que ajudaven les dones que estan embarassades perquè no avortin».

    Les ajudes a dones embarassades solen ser ofertes per associacions antiavortistes, que utilitzen bona part del contingut de les seves pàgines web per a induir temor, mitjançant afirmacions falses i exageracions, a les dones respecte a la interrupció voluntària de l’embaràs, actualment regulada per una llei de 2010 que permet l’avortament lliure fins a la setmana 14. És el cas de Red Madre, l’organització de la qual precisament és patró Suárez Illana i que en els últims dies diversos líders del PP, entre ells Casado, posen com a exemple en parlar de la seva proposta d’una Llei de Suport a la Maternitat.

    Segons explica Rocío, la dona li va dir que en la seva associació tenien recursos econòmics, roba de bebè i advocats –»per a tramitar les adopcions», explica que li va comentar–. «La dona no va utilitzar la violència en cap moment, però jo sí que em vaig sentir violentada i jutjada», assenyala la jove. Quan va tornar a casa seva, va començar a buscar informació sobre aquest tipus de grups i va recordar les notícies que havia llegit sobre el que solen fer a les portes de les clíniques, alguna cosa que a més d’Albacete passa en ciutats com Madrid, Màlaga o Córdoba, segons denúncia ACAI.

    I si hagués anat a avortar?

    «Vaig entrar en diferents pàgines web i em va semblar increïble el que allí deien. Sóc química i crec que tinc formació científica suficient per a saber que el que asseguren aquestes dones sobre l’avortament és mentida». Rocío es va posar llavors a pensar què hauria ocorregut i com s’hauria sentit si efectivament hagués estat embarassada i qui hagués acudit a la clínica anés a avortar. «L’últim que em vindria de gust seria trobar-me a una senyora resant el rosari que m’agafi del braç i em digui ‘no ho faci’ i que pot ajudar-me amb roba i un advocat. Tu has pres una decisió difícil i que has pensat molt i que de sobte vingui algú a qüestionar-te crec que és dur i indignant».

    Davant això, i «per la incomoditat que jo havia sentit i la que no em volia ni imaginar que haurien sentit altres dones», va decidir interposar una denúncia davant la Policia Nacional. Així que, al voltant de les 21.00 hores del dia 4 de juliol de l’any passat, segons consta en aquesta, Rocío es va dirigir a la comissaria d’Albacete, on va explicar el que havia viscut. Segons relata la jove, els agents li van comentar que no veien cap delicte en els fets, però «després de molt insistir» van tramitar la denúncia. No va tornar a saber res d’això fins fa unes setmanes, quan es va dirigir de nou a la comissaria per a preguntar sobre l’estat.

    «Em van dir que havia canviat la llei fa poc i que com no hi havia autor conegut no podien enviar-la al jutge», diu Rocío referint-se a la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal, modificada el 2015 per a introduir aquest canvi –excepte en el cas d’alguns delictes greus–. Eldiario s’ha posat en contacte amb el gabinet de premsa de la Comissaria Provincial d’Albacete per a preguntar pel cas sense obtenir de moment resposta. Rocío, per part seva, ha registrat recentment una comunicació davant la Subdelegació del Govern per a sol·licitar informació sobre l’estat de la denúncia.

    El seu cas forma ara part de la recerca que està duent a terme el Defensor del Poble, que està sol·licitant informació a ACAI i en els últims dies li ha demanat a Rocío una còpia de la denúncia. La jove espera que les perquisicions tinguin el seu efecte perquè la porta d’una clínica –»en la qual les dones decideixen lliurement», assumeix– «no és un lloc en el qual fer això i menys d’aquesta manera, donant per fet que tota persona que passa per allí avortarà i sense buscar explicacions (que tampoc són de la seva incumbència) sinó seguint el principi ultraconservador que tota dona que vulgui avortar simplement no ha de fer-ho», esgrimeix Rocío en un escrit que ha enviat al Defensor del Poble.

    ACAI celebra que la jove hagi volgut fer públic el cas, ja que hi ha molta dificultat perquè dones que «abans de res volen preservar la seva intimitat» i «fugir de l’estigma associat a l’avortament» denunciïn. Això no significa que no pateixin les conseqüències, com ha posat de manifest l’associació en la primera recerca realitzada sobre aquest tema, per a la qual va entrevistar a més de 300 dones que van avortar en diferents clíniques. «M’han fet sentir com una assassina, m’han dit que anava a anar a l’infern, que estava matant al meu fill (el nen venia malament), horrible, no sé si això és legal» o «es posaven davant i no em deixaven tranquil·la» són alguns dels testimoniatges recopilats. Un 89% i un 66% de les dones van declarar haver-se sentit assetjades i amenaçades, respectivament.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El Diari de la Sanitat complim tres anys de periodisme compromès amb el dret a la salut

    El Dia Mundial de la Salut complim tres anys. Sempre expliquem que vam triar un 7 d’abril per proclamar la nostra voluntat de constituir una eina d’informació i reflexió útil a les persones (personal mèdic, professionals de la infermeria, associacions de pacients, cuidadors, psicòlegs…) que estan en primera línia en la defensa del dret a la salut. 

    Des del primer dia, defensem un periodisme compromès amb el dret a salut. L’entenem com el dret universal de tots els ciutadans a la protecció de la seva salut i a l’accés a una assistència de qualitat sigui quina sigui la seva condició social o econòmica. És al dret a disposar de les condicions de benestar físic, mental i social millors possibles. Per això la nostra mirada vol ser molt àmplia. Tant com la diversitat de factors que incideixen en la nostra salut. I la nostra única vocació és la de servei públic.

    El Diari de la Sanitat està editat per la Fundació Periodisme Plural. Som la primera entitat sense ànim de lucre constituïda a Catalunya en l’àmbit del periodisme i ha estat declarada d’interès social per part de la Generalitat. En els nostres sis anys de vida hem creat sis mitjans de comunicació: Catalunya Plural (maig del 2013), El Diari de l’Educació (gener 2014), El Diari del Treball (2015), El Diari de la Sanitat i El Diario de la Educación (ambdós el 2016) i la RevistaXQ (2017), per portar el periodisme als estudiants. Junts, tots aquests projectes volen contribuir a la qualitat democràtica i a la defensa dels drets fonamentals de la ciutadania a partir de l’exercici del periodisme. I si hi ha un dret essencial, és el de la sanitat universal.

    En tots els projectes de la Fundació, tenim com a prioritat aconseguir la implicació de la comunitat a la qual ens dirigim. En el cas de El Diari de la Sanitat vam constituir el Consell de Mecenes. Es tracta d’un Consell el més transversal i plural possible, en el que hi esteu representats tots els àmbits de la salut. Dels seus membres rebem reflexions, opinions, idees i consells a partir dels coneixements i especialitat de cada un. A més d’un suport econòmic. Està format per professionals de prestigi, des de l’assistència primària o la cirurgia a la recerca, la infermeria i l’acadèmia. Tres anys després de la seva constitució, us animem a participar en el projecte, a fer-vos mecenes. Us necessitem. Ens necessitem. 

    Com a ciutadans tenim el repte de defensar les conquestes socials que tant ens van costar aconseguir. Els periodistes, amb la informació i amb la creació de plataformes que us serveixin per compartir reflexions. Vosaltres amb la perseverança de la immensa feina que he fet fins ara i que ha garantit un dels millors i més equitatius serveis de salut del món. Però res està guanyat per sempre, i necessitem tots lluitar cada dia per preservar el que tant ha costat a tantes generacions. Fa ara tres anys ho proclamàvem en el recinte històric de l’Hospital de Sant Pau, quan vam presentar El Diari de la Sanitat. Avui ho reafirmem amb la mateixa convicció.

  • Generalitat i Diputació acorden un solar annex al MACBA per al CAP Raval Nord però els veïns el reivindiquen a la Misericòrdia

    «Aquest manifest està firmat per diverses plataformes veïnals del Raval en les que hi ha votants de tots els colors». Així donaven inicia a la roda de premsa on la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne convocava a una manifestació que va aplegar ahir un centenar de veïns pels carrers del barri.

    Abans de començar quatre membres de la Plataforma donaven una notícia: potser demà s’elimina el punt de l’ordre del dia per un acord entre els Departaments de Cultura, Salut i la Diputació de Barcelona que cediria el cub annex al MACBA per al nou CAP. Aquest solar ara pertany a la Diputació de Barcelona i al CCCB. Davant això, en una reunió on també ha participat l’Ajuntament de Barcelona, que ha explicat als veïns no estar a favor de l’acord, Salut ha valora molt positivament l’oferiment de la Diputació de Barcelona per «desencallar la ubicació del CAP Raval Nord».

    En un comunicat el Departament de Salut ha explicat que per la consellera de Salut, Alba Vergés, l’espai ofert per la Diputació de Barcelona és una bona notícia perquè “és una urgència davant la situació de bloqueig. El CAP és prioritari pel barri del Raval. L’atenció sanitària és un pilar fonamental i un tema cabdal per la ciutadania i pels veïns i les veïnes del Raval”. Vergés ha insistit que aquest espai va ser ofert per l’Ajuntament i des del Departament de Salut es va fer un estudi  i es va considerar que podia ser òptim. “Tenim una altra alternativa viable sobre la taula i per tant ara l’hem de fer possible entre tots”, ha afegit.

    Per la seva banda, la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha agraït aquest nou escenari que permet “trobar un espai per facilitar i poder resoldre el conflicte de la ubicació d’aquest cap del Raval, que és necessari”. Budó ha qualificat aquesta proposta com “un triple win” perquè “surt guanyant el Departament de Salut i el Departament de Cultura, amb l’ampliació del MACBA i del CCCB”. Ara, “l’Ajuntament de Barcelona ha de fer el seu planejament urbanístic i traslladar-nos una resposta en la pròxima reunió”, segons ha explicat la consellera de la Presidència. A més, com la construcció del nou CAP Raval Nord es faria en un solar del CCCB, on estava previst que fes una ampliació, aquest centre cultural utilitzarà l’antic edifici del CAP del Raval per poder créixer.

    La primera reacció de la Plataforma CAP Raval Nord Digne, que ha explicat la trobada que han tingut amb els dirigents polítics després de la seva reunió abans de la manifestació, han dit que seguiran batallant per la Misericòrdia o, si més no, per poder-hi optar amb igualtats de condicions que el MACBA. Perquè això passi és necessari que demà es revoqui la cessió d’ús. «Volem que es voti la revocació de l’acord perquè si no es fa es blinda directament la Capella pel MACBA. Volem estar en igualtat i que tant nosaltres com l’ampliació del MACBA siguem opcions per anar al cub», han demanat des de la Plataforma. A banda també han explicat que un acord «verbal moral» entre PDeCAT i ERC no els hi dóna massa confiança i que no es voti demà pressuposa posposar-ho fins el primer ple del proper mandat que, el més segur, és que no es celebri fins setembre.

    La manifestació, que ha acabat a plaça Sant Jaume i ha estat activa i plena de càntics i reivindicació tota l’estona, ha volgut explicar també que la Plataforma seguirà amb l’ocupació de l’espai fins que no es decideixi en una assemblea.

    La manifestació del CAP Raval Nord s’ha aturat davant el MACBA / Carla Benito

    Els veïns del Raval han passat a ser actors polítics en una lluita pel barri

    El manifest, així com la mateixa manifestació, volien deixar clar que els veïns que defensen el CAP a la Misericòrdia no estan instrumentalitzats ni volen que se’ls infantilitzi. La Plataforma recorda que el Raval però també la ciutat es troba davant un moment històric i que els polítics únicament el què han de fer és votar per aquesta iniciativa veïnal que ha arribat a l’Ajuntament de Barcelona. L’excusa del consens no els hi val: «nosaltres, les veïnes, us diem que mai no hem vist un consens tan gran al Raval com el que hi ha ara amb el CAP». Un CAP que es troba en el barri amb l’esperança de vida més curta de tota la ciutat. Des de la Plataforma defensaven a la roda de premsa del matí que «és urgent i l’opció més ràpida, i fins ara l’única, és construir-lo a la Capella de la Misericòrdia».

    L’altra excusa, la de la necessitat del MACBA, tampoc els hi val a la Plataforma. El MACBA aquesta setmana ha plantejat una altra vegada l’opció de la plaça Terenci Moix per a construir el CAP però per als veïns aquesta no és una opció vàlida. Entenen que sent un dels barris amb més densitat de població i menys espai públic de Barcelona, no es poden permetre perdre ni un metre d’espai públic en un barri en el que ja estan «ofegats». A més, la Plataforma assegura que no pot obviar que «el MACBA té espais infrautilitzats o que es destinen a finalitats no museístiques, com ara el Convent dels Àngels, el qual lloguen regularment per a festes i esdeveniments privats». «Podeu entrar a la web del MACBA, on hi diu «Lloguer d’espais» i fer-ne un ús privat», expliquen per exigir després a les «personalitats» del MACBA: «no insulteu a la nostra intel·ligència i no ens preneu més el pèl».

    L’exterior de la Capella de la Misericòrdia dijous abans del ple municipal / Carla Benito

    De fet, els treballadors del CAP es plantegen diverses accions a emprendre si la resposta de demà és no. Algunes serien accions legals contra la conselleria de Treball per les condicions que viuen cada dia a consultes i altres ampliables a tot el sector salut més enllà del mateix CAP. Opcions, totes elles, que han de desenvolupar, parlar i discutir amb calma en assemblees que vindran, ja que com han precisat «no podran amb nosaltres; estem cansades però no mortes».

    Així, en col·lectiu, al llarg de la setmana l’espai s’ha dotat d’activitats. Durant la jornada de dijous, prèviament a la manifestació, s’hi va instaurar una exposició temporal de l’artista feminista Mari Chordà, que va fundar el primer Bar-Biblioteca feminista de l’Estat, La Sal. L’exposició es presenta acompanyada del lema «Per un art contemporani amb els veïns i les veïnes del Raval i en defensa de la salut pública». Altres activitats que s’hi han donat tallers de primers auxilis, de relaxació o sessions clíniques sobre nutrició.

  • Quan un CAP esdevé un problema de ciutat

    Ens acostem a un moment crucial per a definir el futur del CAP del Raval Nord. Aquest divendres 29 de març els grups municipals votaran en el Plenari municipal la rescissió o no del conveni de cessió de la Capella de la Misericòrdia al MACBA per tal de que en aquest espai s’hi pugui construir el nou CAP Lluís Sayé.

    Si és així, es culminarà un procés en què, durant 13 anys, 3 governs municipals de colors polítics diferents han cercat un espai per a aquest equipament bàsic per la salut del barri valorant més d’una dotzena de possibilitats diferents; una necessitat que ja estava inclosa en els dos darrers convenis de planificació d’equipaments sanitaris signats entre la Generalitat de Catalunya, el Consorci Sanitari de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona (el corresponent al període 2008-2015 i el vigent, 2016-2023).

    Per donar compliment a aquesta necessitat, i d’acord amb la creixent urgència degut al progressiu deteriorament de les condicions del CAP, des de 2016 vam accelerar la cerca d’alternatives. S’han anat examinant diferents opcions –incloent diverses possibilitats d’ampliació de l’edifici actual- que han estat successivament descartades per part del Servei Català de la Salut, l’ens responsable de la política sanitària catalana. Veient aquesta situació, ja al 2017 l’Ajuntament va plantejar la possibilitat de que calgués rescindir el seu conveni de cessió de la Capella de la Misericòrdia en el cas de que les diverses opcions que s’estaven estudiant no fossin viables per a acollir el nou CAP, aquesta opció es va comunicar també al Museu d’art contemporani.

    La cessió de la Misericòrdia, aprovada el 2013 i vigent fins 2033, incloïa la possibilitat de ser rescindida per causes d’interés general i si en un termini de cinc anys no s’havien fet les obres –com efectivament es va complir el 2018. Tenint en compte que el Servei Català de la Salut s’ha ratificat en diverses ocasions en els darrers mesos sobre la urgència de construir el nou CAP i la manca d’altres alternatives viables a curt termini, a finals de 2018 finalment es va iniciar el procés per a revertir la cessió.

    En conseqüència, en paral·lel es va començar a treballar conjuntament amb el propi museu per a buscar alternatives per al MACBA per així donar compliment del projecte d’ampliació que preveu el seu pla estratègic aprovat també el 2017. Actualment s’han examinat 4 propostes diferents d’ampliació del museu en espais contigus a la plaça dels Àngels sobre les que se n’està avaluant la viabilitat i potencialitat: descartades dues, els estudis es centren ara mateix en el parking i l’anomenat «cub».

    Alhora, en aquests darrers mesos, treballadores del CAP i veïns i veïnes del Raval s’han anat organitzant en la Plataforma CAP Raval Nord Digne!. Van recollir més de 6.500 signatures instant a iniciar els tràmits per extingir la concessió de l’espai de la Capella de la Misericòrdia al MACBA. Per primera vegada a la història, doncs, i gràcies al nou reglament de participació aprovat el 2017, al Plenari municipal del 22 de febrer es va presentar una proposició d’iniciativa ciutadana (no jurídicament vinculant) en la que els partits polítics es van haver de posicionar i que va ser aprovada.

    A la Comissió d’Economia prèvia al Plenari del mes de març es va votar “a efectes de tràmit” –és a dir, de manera no vinculant-, portar la rescissió del conveni al Plenari, proposta que va comptar amb els vots en contra del PSC, PDCat, Ciutadans i PP i la reserva de vot d’ERC. En resposta, la Plataforma va decidir ocupar la Capella, ocupació que encara persisteix, per seguir exigint que es prengui una decisió ja per poder iniciar les obres el més aviat possible.

    Així doncs, en el moment actual ens trobem en un punt d’inflexió decisiu. És necessari prendre una decisió. Deixar-ho per al proper mandat, com demanen alguns partits, pot implicar allargar un procés fins després de l’estiu com a mínim, i el CAP no pot seguir esperant més per una solució incerta. Cal tenir en compte que en aquests anys han passat tres governs diferents, pel que un canvi de govern tampoc sembla que hagi de ser cap garantia de res. Les necessitats de salut dels veïns i veïnes del Raval no poden esperar més.

    No pot ser que els processos electorals paralitzin necessitats ciutadanes sobretot en els casos, com en aquesta cessió, que s’estan discutint des de ja fa més d’un any. Paral·lelament, s’han ofert alternatives a l’ampliació del MACBA. A nivell de temps, hi ha una de les dues qüestions que té prioritat. Malauradament, el debat s’ha enfocat com un enfrontament entre cultura i salut, un enfocament erroni que ha fet que hagi diferents actors del sector cultural que s’hagin manifestat a favor del CAP.

    La decisió al voltant de la ubicació del nou CAP del Raval ha cristal.litzat i exposat de forma meridiana múltiples tensions i conflictes que viu la ciutat i en concret el districte de Ciutat Vella.

    En primer lloc, és un símbol de la dificultat per a decidir com donar resposta a les diferents necessitats socials quan es disputen un bé intrínsecament escàs, com és l’espai al barri del Raval, un dels més densos d’Europa, amb gairebé 50.000 persones en poc més d’un km2 i que a més compta amb menys de la meitat d’espai públic que la mitjana de la ciutat (3,4 m2/habitant vs 8 m2/habitant de Barcelona).

    Exemplifica també una concepció de la política urbana que ha actuat en el seu centre històric des d’una perspectiva de promoure la centralitat sense tenir sempre prou en compte ni corregir els costos que té aquesta mirada en la vida dels veïns i veïnes. Una política de millora urbana que ha confós sovint l’urbanisme, el “posa’t guapa”, i la ubicació de grans equipaments poc porosos amb el territori amb la millora real de les condicions de vida dels veïns i veïnes.

    Les seves necessitats no sempre s’han prioritzat prou, en un Raval Nord on es concentren 100.000 m2 d’equipaments culturals de ciutat i/o de país i només 33.000 m2 d’equipaments de proximitat dirigits als residents, on l’especulació immobiliària d’abast nacional i internacional es viu de forma salvatge i quotidiana en forma de desnonaments i augment preus del lloguer, i on, en definitiva, es combina la ciutat aparador amb la persistència d’unes desigualtats socials que acaben generant una renda mitjana significativament menor i 6 anys de diferència en l’esperança de vida respecte els barris més benestants de la ciutat.

    Aquest conflicte exemplifica, així mateix, les contradiccions entre la cultura com a font de pensament i de cohesió social i uns posicionaments per part dels equipaments culturals no sempre prou sensibles a altres necessitats urgents i punyents. Això exemplifica clarament també les contradiccions entre el paper en la creació de debat i pensament crític que sens dubte compleix un museu com el MACBA, no només valuós sinó imprescindible, i les seves pràctiques i prioritats com a institució, així com les dificultats de la gestió público privada i de la rendició de comptes respecte la presa de decisions d’una institució com el MACBA, on el paper de les institucions públiques i la seva Fundació privada al seu sí mereix una reflexió detinguda.

    El cas del CAP del Raval nord ha fet evident també la manera com es percep la participació ciutadana, creant-se un debat en que uns i altres acusen els veïns i treballadores organitzades d’estar manipulats per diferents partits, com si la ciutadania no pogués pensar per sí mateixa.

    Finalment, constitueix un exemple de com les dinàmiques mediàtiques i partidistes, i segurament els cicles electorals, dificulten poder dur a terme debats assossegats, informats i realistes, necessaris per poder prendre una decisió complexa com aquesta, que requereix posar d’acord molts agents i institucions per tal de prioritzar entre diferents necessitats socials.

    És possible ampliar el MACBA i millorar el CAP Raval Nord? La resposta és que sí. Però ara, aquest divendres, cal donar resposta a les necessitats del CAP, llargament ajornades durant 13 anys. I la setmana que ve continuar treballant per aconseguir una solució pel MACBA, ja en marxa.

  • Les llistes d’espera engreixen les intervencions quirúrgiques privades, que arriben a gairebé un terç del total

    El 30,9% de les intervencions quirúrgiques a Espanya es realitzen en hospitals privats, la qual cosa suposa un creixement de 1,6 punts. Són dades sobre el negoci de la sanitat privada de 2016, els més actualitzats, del Ministeri de Sanitat i dels Centres d’Atenció Especialitzada que ha fet públic aquest dimarts l’Institut per al Desenvolupament i Integració de la Sanitat (IDIS). En algunes comunitats el percentatge és més alt. Les tres que més són Canàries, amb el 48,6% de les operacions; Balears, amb el 45,2% i Andalusia, amb un 40,6%.

    «Això és complementar al sistema. Si no estiguéssim fent això, on estarien les llistes d’espera?», Es preguntava el doctor Manuel Vilches, director general d’IDIS i encarregat de presentar el document. Segons les últimes dades públiques del Ministeri de Sanitat, de 2018, hi havia 584.000 persones en llista d’espera per entrar a quiròfan i la mitjana era a 93 dies.

    IDIS calcula que «de no existir la sanitat privada i suposant que es mantingués la dotació actual, estaríem parlant de més de 2 milions de persones en llistes d’espera per operar-se». En 2016 va haver-hi 1.600.000 operacions en la privada, i calculen que el 2018 seguint el ritme fins ara estaran ja al voltant de les 1.700.000. Dins de les cirurgies que es realitzen a la privada, el 37% d’elles són ortopèdiques i de traumatologia, el 34% és neurocirurgia, General-Digestiu i Ginecologia, el 33% Vascular i el 24% Cardíaca. El que més són plàstiques, amb el 58,3%.

    El 24,1% de les urgències a Espanya es realitza també per la sanitat privada, i el 24% dels ingressos. El 58% dels hospitals del nostre país, 460, són privats, el que constitueix el 32% dels llits, 51.373. La sanitat privada suposa un terç de la despesa sanitària total i el 3,3% del Producte Interior Brut (PIB). El sector públic metge està en el 5,7% de PIB.

    Aquest és un article de ‘eldiario.es’

  • Cuidem-nos: per una cultura de la salut pública al Raval

    La meva recerca d’antropologia històrica em va permetre veure que el Raval, des de la seva fundació, tot i estar físicament molt a prop -actualment- del centre de poder, sempre s’ha considerat un espai al marge. Una mena d’abocador de problemes socials, refugi de fugits, de tota la gent que no es considerava que estava a l’alçada de la vocació de modernitat de la ciutat.

    Seu de CNT i d’una UGT combativa i col·laborativa i enclavament predilecte de “la ciutat de les barricades”. Al mateix temps una mena de temple on els joves díscols i els madurs perversos de la burgesia europea vivien les seves nits de trapelleries.

    Aquesta tensió entre lloc prohibit i espai de canallisme l’ha convertit en un autèntic laboratori de cultures de control. Es va iniciar amb la Casa de la Misericòrdia i les lleis de pobres que tenien com a fita evitar el rodamondisme…recloure i forçar al treball a tots/es aquelles que no volien sotmetre’s a l’assalarització massiva i expropiadora a la que es va veure abocat gran part del país des de finals del segle XIX.

    Curiosament, les cultures de control implementades -que no han desaparegut pas, sinó que s’han anat acomodant a les noves realitats poblacionals- tenen aquest funció de recloure i explotar tots els “anormals” mitjançant, primer la misericòrdia (S. XVIII), posteriorment l’higienisme (XIX) i l’urbanisme (XIX-XX). Però no ha estat fins el segle XXI, amb el ‘civisme’, que aquesta població se l’ha declarada enemiga del progrés de la ciutat i s’ha decretat la seva persecució i expulsió.

    Es tracta d’una mena d’escombrament de les poblacions improductives per tal d’aplanar el camí per poblacions amb més capacitat de consum i a ser possible visitants ocasionals i, per tant, ideals: vénen, consumeixen, callen i marxen.

    Aquestes poblacions visitants són ideals perquè es conformen com els “bons veïns” que reclamen més civisme i “més dignitat pel barri” i acceleren l’expulsió dels indígenes, impossible de posar-los al servei de l’especulació i el consum espuri. Encara millor resulten els turistes, poblacions que causen molèsties que afecten especialment els veïns amb menys recursos que veuen el seu dia a dia convertit en una gimcana en la que han d’evitar comiats de solters, festes
    privades, brutícia i sorolls i tot tipus d’actes típics d’un festival de música o un parc temàtic.

    Aquesta és la situació actual. Si va haver un moment en que els intel·lectuals de Barcelona van apostar per millorar les condicions de vida dels habitats del Raval (des del propi pla Cerdà fins al Centre de Tuberculosos) la nova esquerra capitanejada pels Maragall, Bohigas, Subirós o Subirats, han considerat que el problema del Raval era que “no tenien prou cultura” i que el que calia era farcir el Raval de Centres Culturals.

    Així, el barri el barri més associat a la pobresa i la delinqüència del Catalunya s’ha convertit -des del projecte del Liceu al Seminari-, en el Raval Cultural on hi ha més centres d’aquest tipus que en cap altre barri d’Europa. No els enumeraré tots, però sí que vull fer notar com aquests “mamuts culturals”, tal com els anomena Manuel Delgado, han ocupat eloqüentment els espais abans dedicats a la misericòrdia, a la reclusió i control de pobres o a la salut. Hospitals que esdevenen biblioteques, esglésies que esdevenen centres de documentació o llibreries, convents de reclusió de “dones penedides” que es converteixen en Residències d’Investigadors i un llarg etc…

    Els espais han canviat però les funcions s’han mantingut. Es tracta de temples on expiar les culpes d’uns i redimir els comportaments dels altres.

    Potser el Raval és paradigmàtic en donar compte d’aquest abandonament al que les elits culturals han condemnat les classes populars descapitalizades. Mig segle enrere es considerava -amb raó o sense- que les esquerres eren responsables de les classes més vulnerables i que, d’alguna manera les havien de guiar i recolzar per fer una societat millor.

    Però no és fins l’arribada del PSC a la ciutat, que aquest projecte s’abandona, iniciant-se, com perfectament reconeix el primer director del MACBA Miquel Molins, una “agressió en tota regla, una agressió il·lustrada però una agressió” contra els veïns.

    Perquè si alguna cosa sabem sobre el Raval és que s’han comés tot tipus d’agressions, violències i atropellaments en nom del bé….del benefici i darrerament en nom de la cultura. I sabem que els poders comtals mai no s’han estat der res per agredir al Raval per, amb l’excusa de millorar la ciutat, destruir tot el que no els hi semblava prou ‘xic’ per encabir-se en la postal…

    Això s’ha pogut fer perquè el barri ha estat sempre maleït per part de la dreta però abans que res, per part de l’esquerra, aquella que era capaç de dir el que mai no s’hagués pogut dir sobre cap altre barri d’europa: que “les intervencions de millora i sanejament del barri del Raval, tot i que van ser concebudes pels arquitectes del GATCPAC, les van fer les bombes feixistes del 37 i 37”.

    Ens trobem doncs en el penúltim assalt contra el Raval, aquell fruit d’un atracament, la cultura o la vida…i nosaltres diem, en el Raval estem per una cultura de la vida en comú, col·lectiva, conflictiva i digna que passa, primer de tot per restituir una cultura de la salut pública