Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Un pla d’igualtat i coeducació sexual a Navarra, denunciat davant els tribunals per contingut “controvertit”

    Entre les primeres mesures de l’Executiu navarrès, avui en funcions, va estar la redacció d’un pla de coeducació i educació sexoafectiva per al període 2017-2021. D’aquest pla es deriven dues coses. La primera, l’obligació que tot el sistema educatiu navarrès, xarxa pública i concertada, assoleixi els objectius que s’hi fixen. L’altre és el programa Skolae, una formació docent desenvolupada, exclusivament, per als que treballen en la xarxa pública. La concertada, tot i que ha de complir els objectius, pot desenvolupar els programes de formació que decideixi en cada moment, també, és clar, els materials amb els que impartirà aquesta formació docent.

    La polèmica

    Des de l’inici del projecte, va sorgir la polèmica entre els sectors conservadors, tant polítics com socials, de la Comunitat Foral. Van criticar i critiquen que des de l’Administració s’imposi una forma de veure el món que no ha de quadrar amb l’ideari polític o ètic de les famílies (encara que el programa Skolae se centra en la formació docent, no en la formació directa amb l’alumnat). Per Mercedes Zapata, presidenta de Concapa, una de les dues organitzacions que han denunciat el programa davant els tribunals, el programa “està ple de continguts polítics, ideològics i controvertits”.

    Per demostrar aquestes acusacions, es van fer públics alguns dels materials i fitxes que s’estaven utilitzant en el pilot que va començar el curs 2017-2018 amb el personal docent de 16 centres educatius públics.

    Des de l’Administració, Aitor Lacasta, cap del Servei d’Evaluació, Qualitat, Formació, Igualtat i Convivència del Govern foral, assegura que s’han criticat materials trets de context, d’una banda, així com altres que o bé eren d’altres comunitats autònomes o, fins i tot, de governs conservadors de Navarra d’anteriors legislatures. “La polèmica és, al meu entendre, que hi ha gent que no vol coeducar”, assegura Lacasta, una apreciació que rebutja Mercedes Zapata.

    Aquesta polèmica va acabar, precisament, amb la demanda interposada per algunes famílies sota el paraigua de l’Associació FamiliaE, així com l’associació catòlica de famílies Concapa, que van interposar fa uns mesos un contenciós-administratiu al Tribunal Superior de Justícia. L’acció legal es fonamenta en aquests continguts de la formació docent, així com la forma en què es va posar en marxa el programa, mitjançant una resolució del govern. Per a les organitzacions hauria d’haver estat mitjançant un reglament ja que, afirma Zapata, “no tenen competències per fer-ho” d’aquesta manera.

    Explica la presidenta de Concapa que amb la Resolució es salten el que té a veure amb “l’audiència als ciutadans”. “Es fa sense cap tipus de participació, se salta els requisits legals d’un reglament i se salten la participació de les famílies”.

    Al Tribunal van haver d’acudir divendres a declarar 10 persones relacionades amb el projecte. D’una banda cinc que havien treballat en la seva redacció i cinc dedicades a la formació docent. Segons expliquen des de l’Administració navarresa, van facilitar una llista de 33 persones que fan aquesta formació, entre els que estan en la formació inicial i els que desenvolupen les tutories de la part online del curs. Segons confirma Lacasta, sembla que l’advocat de les famílies demandants esperava que declaressin els que feien la formació inicial, i ho van fer personal de tutories, tot i que la selecció la va fer l’acusació.

    Entre les crítiques hi ha el fet que els materials de la formació docent no siguin públics. Alguns d’ells han anat apareixent en premsa. Mercedes Zapata explica que se’ls van fer arribar alguns docents dels 16 centres en què es va posar en marxa el programa pilot que també estaven indignats amb el seu contingut. Aitor Lacasta explica que, el material, com en qualsevol altre cas de formació del Departament, només se li dóna als qui participen de les actuacions de formació. Ni més ni menys. No hi ha hagut un intent d’ocultació o secretisme per part del govern de la Comunitat.

    Lacasta explica que Skolae “és un programa que té objectiu clar: que tot l’alumnat tingui la competència de viure en igualtat, construir el seu projecte de vida sense condicionants de gènere, que aprengui sobre les desigualtats i a combatre-les. I és un itinerari progressiu per adquirir aquesta competència, sistemàtic des del 0-3 fins al Batxillerat i la FP”.

    A partir d’ara caldrà esperar que el tribunal es pronunciï sobre la legalitat del programa Skolae, per una banda, per conèixer la seva continuïtat. També caldrà veure quina majoria parlamentària aconsegueix armar-se a la Comunitat. El quadripartit d’esquerres que va governar els últims quatre anys no té la majoria absoluta per repetir, però la coalició de centre dreta Navarra Suma (formada per Unió del Poble Navarrès -UPN-, el PP i Ciutadans) tampoc. Si aquesta segona aconseguís el govern foral, presumiblement el pla de coeducació, així com el programa Skolae tindrien els dies comptats.

  • Salut afrontarà l’excés de pes amb una prova pilot a La Mina i Osona que treballarà l’alimentació, l’activitat física, el sedentarisme o les hores de son

    El Departament de Salut començarà a aplicar a partir de la tardor una nova manera d’abordar un dels problemes prioritaris de salut pública a Catalunya i arreu del món: l’excés de pes i, més concretament, en la població infantil, en tant que és una problemàtica sovint mantinguda en el pas a la vida adulta.

    Ho farà amb el nou model de prevenció i atenció a l’excés de pes infantil. El model pretén actuar, en els infants i les seves famílies, sobre cinc àmbits -l’alimentació, l’activitat física, el sedentarisme, les hores de son, i altres conductes- i implica els professionals de la salut amb formació específica, i les famílies, en col·laboració amb els recursos comunitaris i de salut pública.

    A grans trets, els seus objectius són promoure un entorn saludable i millorar la capacitat dels equips d’atenció primària en l’abordatge, especialment de la infermera, acompanyada d’altres professionals de suport. També es pretén homogeneïtzar la intervenció d’altres dispositius de suport i garantir la continuïtat assistencial entre nivells i professionals.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha destacat que el nou model abordi “un dels pilars de la salut de la nostra població”, partint dels joves i infants. Vergés, a més, ha emfatitzat que el pla requereix “la implicació decisiva de les famílies i de tots els recursos comunitaris a l’abast”. Per la seva banda, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, ha remarcat el fet que l’obesitat comenci sovint a edats primerenques i per múltiples factors. “Hem d’evitar que els infants i joves d’avui tinguin pitjor salut que els seus pares i mares”, ha conclòs.

    Les principals novetats del pla

    El pla contempla la formació en prevenció i atenció a l’excés de pes infantil per als equips de pediatria d’atenció primària, escoles i recursos comunitaris. En segon lloc, inclou la disposició d’una dietista-nutricionista de suport, tant per a l’abordatge individual, com grupal o comunitari. També es comptarà amb altres suports necessaris o rellevants, com experts en activitat física o psicologia, i es treballarà qualitativament per identificar missatges claus que arribin als infants i a les famílies amb especials dificultats.

    Abans d’estendre’l arreu de Catalunya, el programa arrencarà amb una prova pilot en diverses zones de característiques diferencials i en el marc de l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC). En una primera fase, les escollides són el barri de La Mina de Sant Adrià de Besòs (l’Àrea Bàsica de Salut amb major prevalença registrada d’obesitat infantil) i Osona (on s’estan treballant iniciatives per a prevenir-la des de fa temps). En tots els casos, es partirà sobre el treball que ja hi estan desenvolupant els equips d’atenció primària de la mà dels ajuntaments, escoles i entitats comunitàries.

    La incidència rellevant dels determinants socials

    El nou model vol fer disminuir la prevalença d’excés de pes en els infants, que afecta al 35,6% dels infants d’entre 6 i 12 anys, segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2017-2018. Aquest percentatge es divideix entre el 25% que té sobrepès i el 10% que presenta obesitat. Des del 2006 fins als anys 2013 i 2014 la prevalença de sobrepès va decréixer; a partir de llavors i fins al 2017 s’ha seguit una tendència creixent.

    L’excés i el sobrepès afecta per igual nens i nenes, però l’obesitat és més freqüent en ells (13,6%) que en elles (7,2%). Aquesta problemàtica també es distribueix de forma desigual segons el nivell socioeconòmic, el que confirma que els determinants socials tenen molta incidència. De fet, la prevalença d’obesitat infantil registrada en algunes àrees bàsiques de salut és més de 9 vegades més alta que en d’altres: per exemple, l’obesitat infantil a La Mina és d’un 24%, mentre que a Sarrià-Sant Gervasi és del 2,6% (dades eCAP 2016). No obstant això, no s’observen diferències per regió sanitària.

    El 35,1% de la població de 3 a 14 anys té un estil d’oci actiu; és a dir, com a mínim fa una hora al dia d’esport o de joc al parc o al carrer. A més, gairebé una tercera part de la població de 3 a 14 anys consumeix productes hipercalòrics més de 3 vegades a la setmana (27% dels nens i 32,9% de les nenes). El percentatge és més elevat en classes socials menys afavorides i, en general, elles tenen una prevalença més alta que ells. Per últim, es calcula que només el 7,8% dels infants de 0 a 14 anys compleix la recomanació de consumir 5 racions de fruites i hortalisses al dia.

  • La història clínica número 3106: les deu vegades que Samba Martine no va ser diagnosticada en el CIE de Madrid

    El primer informe mèdic de Samba Martine registrat en el CIE de Madrid consta de dos folis amb quasi res d’informació. Tot sembla normal. No hi ha detalls ni observacions. La majoria dels camps a completar estan buits. Era una pacient sana o algú semblava tenir pressa.

    El reconeixement mèdic inicial només ens parla d’una part de Samba. El seu número d’interna, el seu nom, el dia en què va començar el seu tancament per no tenir papers: 12 de novembre de 2011. Presenta una mica de febre. Tensió arterial normal, no tenia al·lèrgies ni addiccions. No parla dels seus antecedents familiars ni personals, de la seva situació psicològica. No esmenta el seu país d’origen, ni dóna respostes sobre la seva ruta migratòria.

    Tot era normal, tot estava «bé» en Samba.

    Però aquest mateix dia la dona congolesa necessita una nova consulta sanitària. Samba no sembla estar tan bé. El mateix doctor, Jaime Evaristo O. R., redacta un nou informe mèdic després d’escoltar les seves malalties: símptomes gripals i picor en la zona perianal. Almenys això és el que el personal sanitari va entendre, perquè no consta la intervenció d’un traductor.

    La interna se’n va de la infermeria amb Frenadol i una pomada per a la candidiasi, infecció provocada per un tipus de fong l’aparició del qual pot assenyalar la possibilitat d’estar davant un pacient amb alteracions del sistema immunitari, com el VIH, segons experts en malalties infeccioses.

    Més de set anys més tard, en un jutjat de Madrid, diversos perits analitzen dos aspectes que «haurien d’» haver alertat al personal de SERMEDES, l’empresa subcontractada pel Govern per a prestar assistència sanitària en el CIE d’Aluche. De les indicacions descrites en els protocols mèdics per a sol·licitar un test de VIH, en aquesta primera consulta Samba ja «complia una segur» i una altra, la possible candidiasi, «es dedueix de la seva simptomatologia», explica davant el jutge Santiago Moreno Guillén, cap del servei de malalties infeccioses de l’Hospital Ramón y Cajal. La primera es refereix al lloc d’origen de la pacient, República Democràtica del Congo, un país amb alta incidència del virus.

    Tres dies després, les malalties de Samba no remeten. «Mal de cap, símptomes gripals, tos, dolor toràcic, roncs i sibilàncies», recull un nou reconeixement mèdic. Era 15 de novembre de 2011 i el doctor Fernando H. V. atén la dona congolesa per primera vegada. No parla francès i no hi ha constància que la interna estigués acompanyada d’un intèrpret. Li recepta antiinflamatoris, paracetamol, un mucolític i un antihistamínic. No veu la necessitat de sol·licitar cap prova.

    «Creia que era una grip»

    El doctor H. V. explica en seu judicial passat set anys que, en trobar-se un reconeixement mèdic inicial pràcticament buit, no observa la pertinència de buscar les respostes que el seu company no va incloure. «Em vaig fiar d’ell. Vaig donar per entès que li hauria preguntat i hauria plasmat el que considerés rellevant».

    Davant les preguntes de l’advocat de la família de la seva pacient, afegeix: «Creia que tenia una grip». Tampoc es va interessar pel seu país d’origen com a indicatiu de l’existència de determinades patologies més presents en zones concretes. Fernando H. V. està assegut en la banqueta dels jutjats pel cas de Samba Martine. És l’únic, encara que no hauria de ser-ho. Altres dos sanitaris acusats, entre ells el facultatiu que va atendre la interna per primera vegada, han fugit.

    Els dies de l’internament de Samba transcorren a un ritme lent. És 30 de novembre i la interna aconsegueix pujar de nou a la consulta mèdica per a reclamar al doctor que la medicació no li fa efecte. Que han passat 15 dies però persisteix el mal de cap, la tos, el dolor en el pit i ara li ha començat a fer mal l’oïda. Fernando H. V. torna a receptar medicaments contra els efectes de la grip: antiinflamatori, mucolític, i un antibiòtic per a tractar la possible otitis. No veu necessària la derivació a l’hospital per a realitzar una prova que permeti descartar possibles afeccions en el pulmó.

    En el transcurs del judici per possible homicidi imprudent del metge acusat, el cap de malalties infeccioses de l’Hospital Ramón y Cajal ressalta l’obligació que, al seu judici, comportava la continuació de les malalties de Samba. «Si una persona té símptomes que persisteixin dues setmanes, estem forçats a descartar que no hi ha res més. Ho ensenyen en la facultat», rasa el doctor Moreno.

    «Si li fa mal el cap, no té febre, té tensió normal, roncs i és hivern, li recepto antihistamínics. Si no se li passa en 48 hores, recomano acudir al seu metge de capçalera o a urgències», coincideix Carmen Baladía, mèdic forense encarregada de l’autòpsia del cos sense vida de Samba Martine.

    Aquest mateix 30 de novembre, Fernando H. V. també confirma que la picor en la zona perianal ha remès. El Clotrimazol, un tractament per a la candidiasi, sembla haver tingut efecte. Aquest fet ha estat un altre dels destacats al llarg del judici per la mort de Martine. Per als perits, aquesta millora sorgida després d’haver-se aplicat la medicació podria confirmar que la pacient havia tingut candidiasis, la qual cosa augmentava les raons per a sol·licitar un test de VIH.

    «Hauria d’haver-ho demanat. No hi havia excuses per a no fer-ho», rasa el doctor Moreno davant el jutge. «Davant qualsevol persona que té candidiasis cal pensar en la possibilitat que tingui VIH, més encara si és en la zona perianal», apunta Concha Colomo, doctora especialista en malalties de transmissió sexual.

    Per a llavors, durant la setmana d’aquell 30 de novembre, el mal estat de salut era «notori», segons la declaració judicial de Laura Díaz Nieto, empleada de Creu Roja Espanyola que treballava llavors en el CIE de Madrid, qui va afirmar que tres setmanes abans de la mort de la interna era evident que estava malalta. «Es queixava que el seu estat no millorava encara que anés al metge», sostenen des de l’única organització subcontractada pel Govern per a prestar assistència social en el centre d’internament, on són tancades persones per la seva situació administrativa irregular, no per la comissió de cap delicte.

    En altres set ocasions, Samba Martine va visitar la consulta mèdica. El 4 de desembre, després de 18 dies d’internament, va referir tenir restrenyiment i dolor d’oïda. Ramir M., la imputació del qual va ser retirada durant el procés d’instrucció, només va atendre la congolesa una vegada. Tampoc va sol·licitar cap prova. També li va receptar medicaments per a calmar els símptomes.

    Des del dia 10 fins al 14 de desembre (l’únic dia en què els informes mèdics especifiquen la presència d’un traductor), la interna, mare d’una nena de nou anys, visita la consulta mèdica cada dia. A partir del dia 12, els seus dolors es disparen. Martine refereix davant els metges i les infermeres que l’assisteixen «mal de cap, dolor en el coll, dificultat per a dormir, molèsties en la gola» i un retard en la menstruació. Li realitzen un test d’embaràs que resulta negatiu i una analítica d’orina. De nou, torna de la infermeria amb el mateix medicament dels últims dies: Paracetamol. També amb Myolastan, un relaxant muscular.

    Els últims dies de Samba

    Samba cada vegada està pitjor. La seva història clínica ho evidencia, la resta d’internes alertaven del seu estat amb preocupació, els treballadors de Creu Roja observen que està visiblement malalta. El dia 17 desembre, dos dies abans de la seva mort, un empleat de l’ONG procedent de República Democràtica del Congo, com ella, se la troba a l’escala. Es dirigeix al servei mèdic perquè, com de costum, no es troba bé, li comenta la interna en lingala, la seva llengua materna. No havia dormit en tota la nit, tenia un fort dolor al cap, al clatell, i dificultat per a moure coll i braços, recull l’organització en un informe presentat davant el jutge.

    «Es queixava que el personal mèdic no l’entenia bé (es comunicava en francès) i que únicament li proporcionaven paracetamol, la qual cosa no calmava els seus dolors», detalla el document de Creu Roja. El mediador de l’ONG, que havia d’atendre la resta d’internes, va escriure totes les malalties que referia en un paper perquè «li ho lliurés al personal sanitari i comprenguessin millor la situació». No hi ha cap registre que Samba pogués parlar aquell dia amb un doctor. No apareix en la seva història clínica.

    En aquests últims dies, «no feia més que plorar, gemegar, queixar-se», segons el testimoniatge de les seves companyes recollit pel jutjat de control del CIE. La veien «seriosament malalta». El 18 de desembre, Samba pujava una altra vegada les escales que conduïen al servei mèdic. Aquesta vegada ho feia ajudada per altres internes. Samba no podia tenir-se en peus.

    Eren les 9.30 hores del matí i el metge encara no havia arribat a la consulta. La va atendre una infermera, Yordanka G. C., una altra de les acusades del cas. Una altra de les dues persones que haurien d’estar assegudes en la banqueta, però no ho està. La sanitària observa «crisi d’ansietat» en Samba, qui també refereix «molt mal de cap». Una mediadora de Creu Roja ajuda en la traducció de les queixes de la congolesa. La infermera li injecta nolotil en vena i li dóna un Orfidal, un ansiolític, perquè Samba es relaxi.

    La dona congolesa descendeix les escales amb ajuda de les seves companyes, però tampoc ningú considera la necessitat de traslladar-la a un hospital. Samba torna al saló, on amb el pas del dia, el seu estat empitjora. La dona passa aquesta tarda estirada a terra, tapada amb mantes, en una sala carregada pel fum de la resta d’internes, que fumen a l’interior del CIE. En un ambient «irrespirable i nociu», descriu Creu Roja.

    Tan malament veien a Samba, que la mediadora de l’ONG puja a la consulta mèdica per a alertar del seu estat de salut. Yordanka G. C., pròfuga de la justícia, respon que «no pot fer res més». Des de Creu Roja insisteixen una vegada més a la infermera, però no aconsegueixen que sigui atesa. La dona congolesa continua tot el dia a la sala d’estar, estirada a terra. Cap metge, ni la direcció del centre, va permetre a la malalta descansar a la seva habitació.

    19 de desembre de 2011. A les 9.30 hores, la dona congolesa ja està a la llitera de la consulta del CIE. «Cefalea i hiperventilació», recull l’informe mèdic. Més tard, el personal mèdic indica a Creu Roja que Samba Martine «està nerviosa, amb comportaments similars a un atac d’ansietat». Hores abans de morir, els sanitaris recomanen a la interna que «realitzi exercicis de respiració». Ella obeeix, però el seu estat empitjora. La infermera li injecta Diazepam, un medicament ansiolític i sedant.

    Samba s’adorm, però continua hiperventilant. És llavors quan el servei mèdic, després de 35 dies d’internament, ordena el seu trasllat a l’hospital. Truquen a un cotxe patrulla. La dona malalta està descalça, per la qual cosa Creu Roja sol·licita unes sabatilles. Una agent del CIE respon que «per a què», si «pot anar descalça». Les mediadores insisteixen.

    Una vegada calçada, la policia es nega a ajudar la interna a baixar les escales. No és «la seva funció», respon.

    Dues companyes internes i la treballadora social de Creu Roja sostenen a Martine, que a punt està de caure en diverses ocasions. Un policia del CIE acudeix a ajudar-les a agafar a Samba i a introduir-la en el vehicle policial. Els agents encarregats del trasllat protesten davant la infermera: Com és possible que no hagi telefonat a una ambulància en el cas d’una persona que està «tan feble»? La sanitària respon que no hi ha problema, que pot anar en el cotxe patrulla.

    Després de 35 dies de tancament i deu atencions mèdiques (i onze peticions d’assistència), la interna és traslladada a un hospital. L’últim document mèdic de Samba Martine, el mateix que serà lliurat al personal del centre hospitalari, indica que la interna «presenta un quadre d’ansietat i hiperventilació». L’única vegada que la dona, després de dies de queixes i plors, és enviada a un centre hospitalari és per a «descartar una patologia neurològica i/o psiquiàtrica», detalla l’informe.

    Hores després del seu ingrés, Samba Martine mor a l’Hospital Doce de Octubre.

    L’autòpsia resol com a causa de la defunció «criptococcosis», una malaltia generada per un fong que afecta de forma destacada a portadors de VIH. L’estudi del cos sense vida de Samba revela que la dona estava afectada pel virus.

    Temps després, l’acusació popular del cas descobreix que el Centre d’Estada Temporal d’Immigrants de Melilla (CETI), on va passar una temporada abans de ser derivada al centre de detenció de Madrid, sí que havia estat diagnosticada. El Ministeri d’Ocupació, del qual depèn el CETI, no es va coordinar amb el d’Interior (CIE) per a transmetre aquesta informació. Tampoc hi ha evidències que ningú d’aquesta institució comuniqués a Samba els resultats de la seva pròpia anàlisi de sang.

    Cap metge del CIE va veure necessària la realització de la prova de VIH, un test que els perits han considerat crucial per a diagnosticar la criptococcosis que va acabar finalment amb la seva vida.

    No tot estava «bé», no tot estava normal en Samba. No era una grip ni un atac d’ansietat, com descrivia la seva pròpia història clínica consulta rere consulta. La mateixa que no aporta moltes dades sobre ella, sobre els seus antecedents mèdics, sobre el seu país d’origen, sobre la seva història, sobre la filla de nou anys que l’esperava a França o sobre la seva mare, Clementine, que espera al Canadà la resposta de la Justícia.

    Però en aquest paper, a la seva cantonada dreta, sí que apareix una dada destacada sobre la resta: 3106, el número que va amagar el seu nom durant el seu internament.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • El nombre d’avortaments de dones joves ha descendit un 30% des que es va aprovar la llei de terminis

    El nombre d’avortaments de dones de 15 i 19 anys ha descendit un 31,2% des de l’entrada en vigor de la Llei de l’Avortament actual, de terminis, posada en marxa el 2010. En set anys, les interrupcions voluntàries de l’embaràs en aquesta franja d’edat han passat de les 13.696 anuals fins a les 9.410 de 2017, segons les últimes dades disponibles del Ministeri de Sanitat. La lliure dispensació en les farmàcies de l’anomenada ‘píndola del dia després’, el major ús dels anticonceptius per part de les joves i una atmosfera social amb més informació són els factors que poden estar darrere d’aquest descens, malgrat la falta d’educació sexual sistemàtica a les escoles.

    La forta baixada de les interrupcions d’embarassos entre les més joves també es nota quan s’analitza la taxa d’avortaments per cada mil dones, una fórmula que ajusta el nombre d’intervencions a la població existent en cada grup d’edat. En les dones de 15 i 19 anys, la taxa d’avortaments ha caigut un 30,4% en set anys. Encara que també descendeixen les interrupcions en les franges de 20 i 24 anys i de 25 a 29 anys, les caigudes no són tan engruixades.

    Si ens detenim en les més joves, la taxa d’intervencions va anar incrementant-se progressivament a l’inici de la dècada dels 2000, amb dues baixades el 2008 i 2009 i dues posteriors pujades el 2010 i 2011. El punt d’inflexió és 2012, quan comença a descendir. Així, el 2017 la taxa es va situar en 8,84 avortaments per cada 1.000 dones sent el 2010 13,05.

    «Jo crec que la clau és que no hi ha una causa única, pot deure’s a una multiplicitat de factors, però no és alguna cosa que s’hagi estudiat amb profunditat encara», explica Francisca García, presidenta de l’Associació de Clíniques per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI). Totes les expertes coincideixen en els avanços que en aquest sentit s’han produït en l’última dècada, amb un major ús dels anticonceptius, mentre posen el focus en els dèficits que continuen llastrant al sistema.

    De fet, la Llei de l’Avortament va dissenyar tota una armadura per a garantir els drets sexuals i reproductius, però els col·lectius socials denuncien la seva falta d’aplicació. Així, l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva, que tenia per missió desenvolupar la norma, va caducar el 2015 i no s’ha tornat a renovar. Al mateix temps, les dades demostren que cada vegada més les joves que accedeixen als anticonceptius i cada vegada són menys les que asseguren que mantenen sexe sense protecció.

    Tal com demostra l’enquesta biennal elaborada per l’Observatori de Salut Sexual i Reproductiva de la Societat Espanyola de Contracepció (SEC), l’ús de la píndola anticonceptiva i del preservatiu s’ha multiplicat en els últims anys entre les dones de 15 a 19 anys. Així, el 2014 referien utilitzar la primera un 8,8% de les dones en aquesta franja, per a passar al 18,9% el 2016 i un 21% el 2018. Per part seva, l’ús del preservatiu ha escalat del 37,6% de noies que l’usaven el 2014 al 46% l’any passat –en aquest cas, el 2016 va haver-hi un descens de deu punts–.

    Aquesta mateixa enquesta revela que el percentatge que assegura no utilitzar cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals ha disminuït considerablement: el 2014 ho deia gairebé la meitat (un 51,1%) i el 2018 el 30,7%. «Les dades mostren una tendència a un major ús de l’anticoncepció, la qual cosa desmunta una mica la idea estesa que les més joves fan un pitjor ús d’aquests mètodes. En general, els joves estan més informats que les generacions anteriors i, en molts casos, més formats», assenyala José Vicente González, ginecòleg i portaveu de la SEC.

    La desigualtat entre comunitats

    «Hi ha una societat més conscienciada, encara que passa en tots els nivells d’edat», apunta García, d’ACAI. Per part seva, Isabel Serrano, ginecòloga de la Federació de Planificació Familiar Estatal (FPFE) qualifica d’»evident» que hi ha hagut un avanç, però lamenta que encara els drets sexuals i reproductius no siguin una prioritat. «Ara està molt més naturalitzat el tema de la prevenció i dels anticonceptius, hi ha major consciència, però no podem dir que tots els joves tenen accés perquè en això les institucions no han fet tot el que deurien», remarca.

    De fet, l’accés a l’anticoncepció continua sent molt discrecional depenent de la comunitat autònoma de residència, segons il·lustra un informe de 2016 de la FPFE. L’estudi posa de manifest les diferències entre unes i unes altres quant al finançament dels anticonceptius o el desenvolupament de programes específics: 9 comunitats disposen d’una normativa pròpia sobre anticoncepció, «en el marc de la qual s’han desenvolupat plans específics o s’han revisat i actualitzat els antics», molts d’ells posats en marxa a partir de 2012, però no així en la resta. «Tenim constància que algunes comunitats com Astúries, Navarra, València o Balears han fet un esforç en els últims anys per a facilitar l’accés als anticonceptius, però falta molt en unes altres…», reflexiona Serrano.

    La píndola del dia després sense recepta

    Les expertes assenyalen a més que ara les joves accedeixen més a l’anomenada ‘píndola del dia després’, que en 2009 va començar a dispensar-se en les farmàcies lliurement, també a les dones menors. De fet, les dades disponibles dibuixen un escenari en el qual ha augmentat el seu ús: segons xifres de la SEC, el 2011 era un 14,1% la proporció de joves de 14 i 24 anys que referia haver pres la píndola d’urgència en alguna ocasió; el 2018 la dada va escalar 15 punts percentuals, fins a aconseguir el 29,55%. No existeixen estadístiques desglossades per a posar el focus en les menors de 19 anys, però també en la franja d’edat dels 20 als 24 anys el nombre d’avortaments ha descendit considerablement: un 12,1% des de 2010.

    «Jo crec que la lliure disposició de la píndola és important i ha influït», assenyala Isabel Santamaría, mèdica sexòloga que treballa en un dispositiu d’atenció a joves de l’Ajuntament de Madrid. Coincideix amb ella Serrano, de la FPFE, que apunta al fet que, a pesar que quan va començar a dispensar-se lliurement va haver-hi veus conservadores que van qüestionar la decisió i van assegurar que seria usada com a mètode anticonceptiu, la realitat «ens ha demostrat que no i que és just al contrari: es requereix un nivell de responsabilitat alt per a usar-la». Així, la ginecòloga explica que el seu ús s’ha normalitzat i s’han bandejat alguns mites.

    Algunes altres dades són reveladores. La Societat Espanyola de Contracepció destaca a través dels seus sondejos que el percentatge de joves que diuen haver usat mètodes anticonceptius en la seva primera relació sexual és major que el de les generacions de dones adultes. El 2018 ho va assegurar un 96,7% de les noies de 15 i 19 anys, el 91,9% de les dones de 36 i 39 anys i el 85,1% de les quals se situen en la forqueta dels 45 i 49 anys.

    Dificultats d’accés

    No obstant això, i tenint en compte l’avanç dels últims anys, les expertes insisteixen a posar el focus en què queda encara per aconseguir. Continua havent-hi grans segments de població jove en risc d’embaràs no desitjat i de malalties de transmissió sexual, explica Vicente. Coincideix Santamaría, que posa l’accent en les dificultats que encara continua trobant-se «la major part de joves» per a accedir a anticonceptius i denúncia la falta d’educació sexual de les i els adolescents. De fet, l’avançament electoral va fer que es quedés en el tinter el projecte del Govern d’incloure educació sexual en totes les etapes, una de les reivindicacions del moviment feminista.

    «Sobre aquest tema hem de demanar responsabilitats a les administracions. La formació de tots els joves és fonamental, però a més han de fer accessibles i finançar els anticonceptius a tot arreu», afirma Santamaría, que denuncia que les institucions «segueixen sense arribar a sectors de la població en exclusió» que «compten amb majors dificultats i barreres per a accedir a determinats serveis». Totes les expertes criden l’atenció, a més, sobre la necessitat de generalitzar els centres d’atenció per a població jove.

    Aquest és un article d’eldiario.es

  • L’OMS reconeix la síndrome del treballador cremat, burnout, com a malaltia

    Per primera vegada l’Organització Mundial de la Salut (OMS), incorpora a la llista de les malalties laborals la síndrome del treballador cremat (burnout). Una patologia que sorgeix d’un estrès crònic al lloc de feina. Esgotament, manca de motivació i sensació d’ineficàcia en són els principals símptomes.

    A l’Estat espanyol un 7% dels treballadors hi està afectat per aquesta malaltia. A banda del sou i els horaris són molts els factors que influeixen en el benestar laboral com la pressió, el mal ambient la rutina o la precarietat. De fet, l’estrès i la depressió seran la primera causa de baixa laboral al 2020.

    Aquesta nova classificació, que dóna cabuda a 55 mil malalties, entrarà en vigor a partir de l’any 2022.

    L’OMS -que ha celebrat aquests dies l’Assemblea Mundial de la Salut a Ginebra- defineix la síndrome d’esgotament professional com el resultat d’un “estrès crònic a la feina que la persona no sap gestionar de manera adient”. Els experts expliquen que la persona cremada en termes laborals experimenta una fase aguda i molt avançada d’estrès i que, per això, se sent exhausta, té sentiments negatius o cínics respecte a la feina i hi rendeix menys. Amb tot, encara que els factors personals afectin, el principal escull per a la salut dels empleats que desenvolupen el burnout és l’organització de l’empresa on treballen.

    A Catalunya ja fa temps que s’estudia el burnout i se n’ha sistematitzat els efectes. En aquest sentit, la UGT de Catalunya va publicar un tríptic que explica quins són els símptomes i els efectes.

    La meitat dels treballadors, afectats per l’estrès

    L’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball reconeix l’estrès com un dels pitjors riscos psicosocials al món laboral i calcula que prop de la meitat dels treballadors europeus consideren que aquesta reacció és una tònica permanent a la feina.

    El reconeixement de la síndrome com una malaltia oficial, el que fa és facilitar el seu diagnòstic i la intervenció mitjançant un informe, cosa que hauria de permetre el tractament i la recuperació dels afectats, segons fonts sindicals.

    Les conseqüències per a l’empresa es manifesten en un deteriorament de la comunicació i les relacions interpersonals (indiferència o fredor amb les persones amb qui treballa), disminueix la capacitat de treball, disminueix el compromís, baixen el rendiment i l’eficàcia, hi ha més absentisme i una major desmotivació, augmenten les rotacions i les sortides de l’organització,

    baixa la qualitat dels serveis, surten sentiments de desesperació i indiferència davant el treball, es produeix un augment de queixes d’usuaris i clients, etc.

  • La vacuna del papiloma, el càncer de mama o l’Essure: casos contra la salut de les dones

    Alicia Capilla és presidenta de l’Associació d’Afectades per la Vacuna del Papiloma i ahir, en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, va venir des de València per participar de l’acte de la Xarxa de Dones per la Salut a la Bonnemaison.

    La filla de l’Alicia va ser un dels casos de València de les primeres afectades per la vacuna del papiloma l’any 2009 després que l’any 2008 s’establís la seva obligatorietat. Va ser la mateixa nit de la vacuna que la filla d’Alicia Capilla va començar a trobar-se malament, a tenir convulsions, que després van saber que eren moviments tònico-clònics. Com no reaccionava, van anar corrents cap a l’hospital on la van ingressar a l’UCI pediàtrica on va haver d’estar 42 dies i després fins quasi 4 mesos a l’hospital.

    Això va ser el 2 de febrer de 2009. El 4 de febrer, 2 dies que ella ingressés, va entrar una altra nena amb la mateixa simptomatologia. “Em van dir en diverses ocasions que es podia morir però ningú em reconeixia que fos per la vacuna”, explica Capilla. Va ser aleshores quan juntament amb l’altre família van escriure un comunicat de premsa preguntant a la comunitat científica, que als Estats Units ja s’havia iniciat amb anterioritat la vacunació, si podien donar tractament. Aquesta demanda es va fer mediàtica i van començar a reunir-se amb personalitats del Ministeri. El primer que els hi van dir és que els casos d’aquestes dues nenes eren únics. Va ser aleshores quan altres famílies es van posar en contacte amb aquestes dues famílies i, a més, van veure que hi havia més de 500 notificacions de convulsions en el registre dels EUA.

    Des del Ministeri es va crear un comitè d’experts, “que mai va visitar a les nenes”, explica aleshores Alicia Capilla. “Van concloure que la vacuna no havia estat la causa, sinó un precipitant i ens van arribar a dir també que eren problemes psicològics, cosa impossible doncs van ser visitades per psiquiàtriques”. En el procés d’aquestes reunions, 4 nenes més van ser ingressades. L’associació es va fundar aleshores per poder ajudar-se mútuament i buscar conjuntament solucions.

    10 anys després d’això, Capilla assegura que el Ministeri segueix dient que no va ser conseqüència de la vacuna però des de l’Associació d’Afectades per la Vacuna del Papiloma asseguren que les joves estaven sanes abans de vacunar-se, que molts efectes adversos estan recollits en literatura científica i en bases de dades de l’AEMPS o l’EMA, que hi ha milers de casos arreu del món similars i perquè no hi ha cap altra causa que expliqui els greus problemes de salut de les afectades.

    La denúncia de l’associació és que la vacuna del papiloma no és necessària, que s’ha vulnerat el dret al consentiment informat, que no es vol reconèixer les reaccions adverses que algunes joves pateixen després de rebre la vacuna i que no s’està investigant els efectes i, per tant, no existeix un protocol d’actuació.

    Sense cèl·lules cancerígenes, no torni, que ja està curada

    Montserrat Domènech és la presidenta del Grup Àgata, l’Associació catalana de dones afectades de càncer de mama, i de FECMA, la Federació Espanyola de Càncer de Mama. Ella va tenir fa 40 anys un càncer de mama i ara reconeix encara tenir uns efectes adversos a llarg termini: “em desconcentro i oblido paraules i m’he fet totes les proves d’Alzheimer, no us penseu!”, explica.

    I és que per ella, “quan ens comuniquen que estem bé i ens diuen que ens veurem al cap de sis mesos, et comences a preocupar però quan et donen l’alta del tot encara és pitjor. Et sents abandonada”. “Hem superat un càncer, o això és el que sembla, però la pregunta que ens fem és: ara què fem si ens passa alguna cosa? Anem al metge de família o a l’oncòleg? Ens trobem deixades”. Davant d’això, la majoria de pacients pensen que el millor seria coordinar l’atenció oncològica i la primària. Des d’Àgata reconeixen que ara ja fa temps que el Departament hi treballa “però no s’acaba de posar d’acord perquè comporta moure molt a la primària”.

    El que fan les dones aleshores és apropar-se a qualsevol associació com ara la seva per preguntar cada cosa que els hi passa si és normal. “Tinc 40 anys i ja estic menopàusica, això és normal?”, “No em concentro en llegir, això és normal?” i moltes de les respostes que reben dels metges són afirmatives. El problema és, explica Domenech, que post càncer de mama és normal, però que abans no ho era i aquest procés d’assimilació necessita informació i acompanyament: “les dones tenim dubtes després de passar un càncer de mama”.

    I és que un cop curada, no és tant fàcil per les dones avançar sense suport. Des d’Àgata assenyalen molts dubtes i problemes: ansietat, por de recaure, depressió, cansament, dolors, problemes familiars, laborals, en la vida sexual, saber si després del tractament podrà ser mare, patir deteriorament cognitiu, pèrdua de cabell que a vegades no es recupera, què fer amb la reconstrucció mamària que pateix unes llistes d’espera molt llargues… “Algunes dones ens assenyalen que el nivell d’angoixa que motiva la demanda psicològica respon més a les carències d’informació que a les necessitats psicològiques en si”, explica Domenech.

    Essure / Plataforma Essure en Lluita

    No vol ser mare? La Bayer té un producte genial per vostè

    Teresa Prados és coordinadora de la plataforma Libres de Essure a Barcelona, que ara es diu Essure en lluita, i comparteix com a dona afectada pel sistema sanitari el sentiment de les dues anteriors ponents: sentir-se soles, tractades de boges i per tant necessitar ajuntar-se entre dones per cuidar-se i ajudar-se.

    “En aquest sistema capitalista patriarcal que ens vol sota la seva mà, també ens penalitzen per voler decidir sobre el nostre cos”, afirma Prados. I és que la seva història és la de 80.000 dones a l’estat espanyol. Van anar al ginecòleg buscant una lligadura de trompes convencional i el professional els hi ofereix el mètode Essure, un motlle que t’implanten a cada trompa. “És de titani, no té efectes secundaris, et prens un diazepan per relaxar-te, te’l posen, i al dia següent ja pots treballar. No hi ha baixes ni quiròfan. T‘ho venen així i et convencen”, explica Prados. Essure en lluita acusa d’aquesta proposta els interessos de les indústries farmacèutiques, “que viuen d’aquest sistema que han creat per lucrar-se”.

    Prados segueix explicant que al cap d’un temps de la implantació de l’Essure, “comences a veure que el teu cos comença a fallar-te, tens metrorrees, dolors ovàrics i pèlvics, problemes intestinals o gàstrics, cansament només despertar-te, inflor, i ningú et dóna una explicació”. La reacció ràpida és assistir al teu metge de família o al ginecòleg en el seu defecte. Ho fas en una visita on expliques la simptomatologia, potser et fan una biòpsia per descartar si és càncer d’úter i un cop et surt negatiu, Prados explica que, com diuen que no tens res, et diagnostiquen premenopausa: “és el que passa per ser dona”. A banda d’això, “el teu cos cada cop va a pitjor i comença a afectar a la teva vida laboral, familiar, a tu mateixa i el teu entorn que t’acusa que sempre estàs cansada i malament”.

    Davant d’això, l’any 2015 Prados es va ajuntar amb altres dones i van començar a pressionar el Ministeri perquè retirés el producte, informés i desimplantés els Essure a totes les dones de manera segura. Una manera que encara està per explorar doncs, per ara, com ha explicat, durant la tècnica de desplantació, “et trituren per dins i han reconegut que poden quedar trossos”. Cal, a més, fer estudis sobre els seus efectes i riscos un cop retirat l’Essure: “sabem els que hi ha portant-ho però no els que podrien venir… i porta niquel”.

    En aquesta línia, ara, després que l’any passat l’Essure es retirés de la seva comercialització, la plataforma busca que no quedi cap dona amb efectes, que el Ministeri compleixi les seves promeses i presenti una demanda contra Bayer, que es garanteixi l’extracció gratuïta i des de la seguretat social i, a més, una indemnització econòmica. I és que com explica Prados, moltes dones són acomiadades o pateixen moobing a la feina. De fet, a ella mateixa van oferir-li que marxés després d’haver estat 10 mesos de baixa i, si no va passar, va ser gràcies a estar sindicada.

    Prados recorda doncs que la lluita contra la Essure és una “lluita contra el masclisme al que estem sotmeses les dones treballadores per part d’institucions i empreses patriarcals i capitalistes com la Bayer”.

    Alicia Capilla, Montserrat Domenech i Teresa Prados durant l’acte de la Xarxa de Dones per la Salut

    Des de la Xarxa de Dones per la Salut, amb aquest acte celebrat en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones apunten que la majoria de iatrogènia, definida com aquell dany que una persona no tenia anteriorment i que adquireix per causa de l’atenció mèdica, passa per menysprear les dones, no fer prou recerca sobre les malalties que només les afectin a elles i també per una medicina basada únicament en fonaments epistemològics que deixen de banda molta simptomatologia que no té evidència científica explicable de primeres.

    López Carrillo apunta que la medicina convencional hauria de dedicar els seus esforços crítics cap a si mateixa molt més que en altres direccions que com se’n van més enllà del seu marc de comprensió les rebutgen. Afegeix que és d’aquesta supèrbia de la medecina i d’alguns dels seus professionals, del què s’està aprofitant la indústria mèdica.

    Des de la Xarxa de Dones per la Salut demanen a més que es tingui en compte les associacions d’afectades i als col·lectius que treballen per la salut de les dones i que se les deixi formar part dels consells de salut on després es dóna la presa de decisions davant les línies d’actuació de l’administració.

  • “A les residències cada cop hi ha més gent gran que necessita ajuda per valdre’s i no augmenta el personal per atendre’ls”

    Josep Maria Martínez és treballador de geriatria i militant de Comissions Obreres. Ell és una excepció en un àmbit on el 95% dels seus integrants són dones. Quins són els problemes amb els quals topeu?

    Des del punt laboral a geriatria hi ha dues lluites. Una és la que afecta el conveni estatal, que es fa a Madrid, i al qual podem presentar propostes, però està allà a Madrid. Comissions el negocia, però es fa estrany sortir aquí al carrer reclamant una cosa que es tracta a Madrid. Hi tenim els companys, però no estem a la mesa com a Catalunya.  I l’altra és com s’ha de treballar a Catalunya.

    Quines coses fixa aquest conveni?

    És un acord que estableix que el salari base està a 997 euros, comptant la pujada de l’1,2% que hi va haver l’any 2018. També inclou 1.792 hores anuals. Ara has de comptar que això és amb una jornada al 100%. Pensa que no tothom treballa tot el dia, si li treus un 60%, un 50% en les jornades també disminueix en el mateix percentatge el salari.

    No té altres implicacions això

    Una d’important: si no treballes més de 6 hores seguides, no tens dret al temps de descans de 15 minuts. A tot això s’hauria de sumar la precarització que tenim.

    En les residències on treballeu, aquestes condicions de feina com es concreten?

    El fenomen principal és que ara falta gent per treballar. I per tant, les empreses ho agafen tot. Això mostra que el sector no està professionalitzat.

    Quan parles d’això què vols dir?

    Doncs que entra molta gent sense titulació professional. Això passa perquè hi ha més demanda de llocs de treball, que oferta de persones preparades. Passa això perquè la gent amb formació marxa a causa dels baixos salaris. Fa un camí habitual. De les residències privades o concertades passa a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final. La prova de tot plegat  és que a les residències que són directament públiques aquest moviment cap a entitats amb més futur no es produeix.

    Vol dir això que baixa la qualitat assistencial a la nostra gent gran?

    És clar, baixa per la falta de personal preparat i especialment perquè no tenim ni el temps ni els recursos que es demanen avui. No és la mateixa qualitat assistencial que es donava el 2008 que la que es pot oferir el 2019.

    Josep Maria Martínez, treballador de la dependència durant l'entrevista foto: Tomeu Ferrer

    Josep Maria Martínez, treballador de la dependència durant l’entrevista foto: Tomeu Ferrer

    Vols dir que ara l’exigència és més alta?

    A 2008 segurament que en una residència de, posem, 100 persones, n’hi podia haver unes 75 que podien menjar soles, i avui, a 2019, hi ha 25 persones que mengen soles. Les ràtios són les mateixes, els professionals són els mateixos i la gent paga el mateix.

    Entenc que ara el deteriorament mitjà dels interns és més gran. Dit d’una altra manera, no era igual pagar 1.800 euros per una plaça de grau 3 de 2008 que pagar el mateix ara, amb el mateix personal.

    Aquests preus es paguen?

    I més, fins i tot es pot arribar a pagar 3.400 euros, amb IVA suposo, per una plaça en una residència privada. Jo sempre dic que una empresa privada pot tenir, diguem un 15% de beneficis. A Catalunya hi ha residències que són propietat de fundacions privades, entitats consorciades, entitats públiques, i d’aquest benefici, el treballador no en rasca res.

    També hi ha una cosa que afecta Catalunya especialment. Aquí les tarifes de les empreses s’apugen un 1,4% per l’IPC català, però als treballadors ens apugen el sou només un 1,2% que és l’increment espanyol. La diferència, aquest 0,2, és més benefici per a l’empresa.

    Això passa cada any?

    Ho ignoro, jo només sé que aquest any han apujat la tarifa corresponent a l’atenció de les persones amb grau 2, perquè les patronals es queixaven que feia deu temporades que tenien les tenien congelades i deien que han perdut el poder adquisitiu durant deu anys. Però, clar, cap residència tanca.

    A més, això explicaria la compra de residències per part de grans multinacionals.

    Sobre això afirmo que quan les multinacionals venen aquí a invertir en residències i empreses per a la gent gran, venen només a fer negoci. S’ha de pensar que aquestes empreses procedeixen de països amb un salari mínim de 1.200 o 1.300 euros i quan veuen el que es paga aquí han d’entendre que el negoci és rodó. Si són capaces de guanyar diners a Holanda o a Gran Bretanya, el que fan aquí és un gran negoci.

    I el paper de l’administració?

    Nosaltres sabem que les inspeccions s’avisen. Això ho notem perquè a les residències ens diuen als treballadors: “hi ha inspecció, tothom a planta, que tot el recinte estigui impol·lut, etc. Per això quan venen els inspectors mai parlen amb els treballadors o amb els agents sindicals, o ho fan amb els que abans tria l’empresa”.

    Quina és la preocupació de l’Administració quan fa inspeccions?

    Què pot mirar? Si els avis dinen a la seva hora, si estan  ben servits, ben atesos?, però clar, no veuen si un treballador ha aixecat entre les 7 i les 9 del matí a 14 avis. Quan els inspectors hi van veuen els avis formats en una sala i no poden veure el que això implica per als treballadors o treballadores: l’esforç d’aixecar-los i vestir-los, i tot sense una mala cara.

    Em sembla que en les teves paraules hi ha la sensació que no us reconeixen l’esforç.

    No, no es reconeix. Mireu, ara està en voga parlar del maltractament a la gent gran, estigui ingressada o no. Jo crec que el maltractament no es pot justificar de cap manera. Però ningú es fixa en la situació de maltractament que afecta els treballadors. Què es pot dir de la persona que està treballant sense el descans de dotze hores entre jornada i jornada. La persona que treballa tots els caps de setmana, la que té criatures a casa i només les veu dormint perquè a la feina no accepten la conciliació familiar? Tot aquest maltractament queda invisible per a l’administració i per al públic.

    A més, sembla que darrerament teniu situacions de tensió per la feina?

    Fa poc m’explicaven que en una residència havien de dur 130 persones als serveis en una hora. Es miri com es miri, no es pot fer aquesta feina amb totes les de la llei, perquè les persones necessiten atenció i més quan els hi costa valdre’s o directament han de ser ajudades. Això causa tensió, perquè veus que no es poden atendre com cal aquestes persones.

    Perdona que canviï de tema, tot el temps es parla de les ràtios que fixa la Generalitat. Pots explicar en què consisteixen aquestes mesures i com us afecten als treballadors?

    Les ràtios, per entendre’ns són hores. Poso un exemple, la Generalitat pot dir: per una persona amb un grau 3 de dependència la ràtio d’atenció poden ser 590 hores a l’any. Per una persona amb un grau 2, podrien ser 480 hores i per un grau 1, 230 hores. Llavors el càlcul és comptar quanta gent hi ha a una residència que estigui en un grau 3, el de més atenció. Un cop tens la ràtio has d’esbrinar la gent que fa falta. Si hi ha 50 persones de grau 3 l’atenció que es necessita és el resultat de multiplicar les 50 persones per les 590 hores: són 29.500 hores d’atenció.  En grau 2 posen que facin falta 12.000 hores, i en grau 1 3.000 hores més. Això sumat serien 44.500 hores d’atenció directa, que si es divideixen per les 1.792 hores de jornada anual, vol dir que farien falta 25 auxiliars, perquè aquí no es compta, per exemple infermeria, per atendre directament les persones ingressades, a la qual cosa s’ha de sumar les hores indirectes, és a dir, les hores de direcció, administració, etc.  I torno al càlcul, dels 25 auxiliars cal assegurar, que hi hagi 3 treballadors al torn de nit, cosa que redueix la presència durant la jornada, però si durant el dia es fan dos torns, s’ha de repartir això. I si a més la residència té quatre plantes, és gairebé impossible atendre bé.

    Si es divideixen les 590 hores entre 365 dies, el resultat són 1,62 hores. Això vol dir que en aquest temps al malalt se li ha de fer: aixecar-lo, vestir-lo, donar-li l’esmorzar,  el dinar i el sopar i la infermera li ha de fer la glicèmia, el metge l’ha d’atendre, etc.

    I la foto no és estàtica, oi?

    S’ha de pensar que el 2008 en una residència el 20% dels ingressats eren de grau 3 i ara la relació és inversa, el 80% dels pacients tenen grau 3. Quina és la resposta de les empreses? Doncs intentar fer aquest escreix de feina amb el mateix personal. Només les residències públiques incrementen personal.

    A banda d’estrès, que us suposa aquest ritme de treball?

    Això suposa lesions musculars, malalties professionals no reconegudes, baixes llargues, etc. I això fa també que es donin casos en els quals hi ha una persona de baixa i una altra la substitueix, però aquesta segona cau també de baixa i hi ha d’anar una tercera per assumir la feina.

    Quina és la tipologia de persones que treballen a les residències?

    Dones, dones grans, i no hi ha relleu. En molts casos són famílies monoparentals. En alguns llocs de treball les dones són immigrades. Això passa perquè fins fa poc amb 18 anys i graduat escolar es podia entrar a treballar en aquest sector. Ara hi ha molts organismes que fan cursos de 300 i 400 hores de formació professional per treballar en aquest àmbit.

    Fa anys l’informe Delors sobre jaciments d’ocupació parlava de l’atenció a la gent gran i al medi ambient com dos àmbits que aportarien més feina de qualitat. Vostè creu que això s’ha aconseguit?

    Jo crec que la vellesa no ha de ser un negoci. I ho és. Ara hi ha molta gent que comenta: “a mi em fa por fer-me gran”. Persones que ara tenen 50 anys diuen: “quan sigui gran, on aniré?”. Fixi’s en el meu cas, jo estic cobrant poc més de 900 euros al mes, però quan tingui 80 anys i hagi d’anar a una residència, no podré pagar 3.400 euros que estan cobrant en una privada per una habitació individual. Qui ho pot pagar això?  I, si a més vas a una residència i veus parets brutes, que no hi ha grues i que falta gent, la pregunta és: on van aquests calers?

  • La reivindicació del model Trànsit: la transsexualitat sense avaluació psiquiàtrica

    Disfòria de gènere. Aquest era el terme mèdic que es feia servir per a anomenar la voluntat de canvi de gènere. Les persones transsexuals eren considerades malaltes i la transsexualitat un transtorn que requeria d’atenció i avaluació psiquiàtrica per a tornar a la ‘normalitat’ corresponent al gènere assignat. No va ser fins el 2018 que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va excloure la transexualitat de la llista de trastorns mentals però no serà fins l’any 2022 que la nova definició sigui adoptada per tots els estats membres. Aleshores deixarà de ser una “incongruència”, una “disfòria de gènere” i passarà a definir-se com una expressió de la diversitat humana.

    A Catalunya existeix un servei, creat el 2012, que ja no feia cas d’allò que estava catalogat com a malaltia per l’OMS. Ara establert al CAP Numància, al districte de Sants-Montjuïc, es reconeix que Trànsit, aquest servei d’acompanyament a les persones Trans* de Catalunya ha desenvolupat un model d’atenció pioner al món. Trànsit ha esdevingut “la porta d’entrada a la salut de les persones trans en el sistema públic”. De fet, hi passen el 90% de les persones de Catalunya que tenen algun dubte d’identitat de gènere.

    En Marc va visitar Trànsit l’any 2015 i assegura que “en cap moment vaig sentir que volguessin extreure un diagnòstic sobre el que sentia”. Va assistir a sessions psicològiques, a petició seva, i també a un parell de teràpies de grup, però no per avaluar-lo sinó per acompanyar-lo durant el seu procés de trànsit.

    En un primer moment, com explica la ginecòloga Rosa Almirall, aquest servei està ideat com una assistència a la salut sexual i reproductiva de persones amb cossos i orientacions sexuals diverses. Però els qui assistien a la consulta eren persones transsexuals en processos de transició molt avançats. D’aquelles primeres consultes van aflorar els problemes a què s’havien vist sotmeses per part d’una sanitat que els requeria un diagnòstic psiquiàtric per determinar si realment es patia l’anomenada “disfòria de gènere”.

    Afortunadament, a Catalunya, des del 2016, ja no és necessària una diagnosi clínica per poder accedir a les cirurgies de canvi de sexe. El model Trànsit s’ha convertit en la referència. Almirall explica que l’únic requeriment que es demana per accedir al servei és tenir la targeta sanitària del Servei Català de la Salut. Normalment, les persones contacten via correu electrònic per concertar la primera visita. Tenen una llista d’espera d’entre quinze dies i tres setmanes, encara que, si reben el cas d’algú que necessita ajuda urgent, el poden atendre en 24 hores.

    Actualment, Trànsit està format per un equip de 9 professionals que comprenen entre els que hi ha una treballadora social, un metge de família, llevadores, psicòlogues, una ginecòloga i dos agents de salut. La primera visita dura unes dues hores, tant per a adults com per a menors, en les que es parla del procés vital respecte el gènere. “Qüestions com si tenen clar el canvi, disposen de suport de l’entorn, coneixen el mon trans, o si estan al corrent dels tractaments hormonals”, afirma la seva precursora, Rosa Almirall.

    Des de Trànsit s’informa sobre les possibilitats de tractament, dels canvis reversibles i irreversibles en el cos i dels possibles efectes secundaris de la medicació. Aquesta informació és imprescindible, ja que al 80% de les persones majors de 13 anys que acudeixen a la consulta, ja en la primera visita, tenen accés als preparats hormonals. Almirall reivindica, però, que Trànsit és un servei d’acompanyament a les persones, més enllà d’un grup de professionals que recepten hormones.

    És per això que s’ha convertit en un servei pioner a nivell mundial, per la seva atenció trans positiva i perquè s’ofereix en un centre d’atenció primària, amb reconeixement institucional i dotat d’un pressupost. En Marc valora l’experiència a Trànsit de forma “quasi perfecta”. I és que, també es generen debats sobre el model de trànsit. Es va donar un per exemple amb una psicòloga que, en una teràpia de grup, va afirmar que les cirurgies de reassignació de sexe no eren necessàries, sinó que constituïen una “imposició social”. En aquell moment, en Marc, que és partidari de modificar el seu cos mitjançant la cirurgia per, segons declara, sentir-se bé amb ell mateix, es va sentir jutjat tot i entendre que hi hagi persones que no ho desitgin.

    La Unitat d’Identitat de Gènere: una mirada controvertida al procés de transició

    A Barcelona, existeix la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic, la qual ha rebut nombroses crítiques per part de pacients pel tracte rebut i també, per la discriminació a què s’han vist sotmesos. Les experiències de persones que han passat per aquesta unitat estan recollides en un vídeo documental que presenta la plataforma Trans*forma la Salut, on s’expliquen els processos que s’han de passar per poder accedir a l’hormonació i a les llistes d’espera per a les cirurgies de reassignació.

    Els testimonis expliquen que, per accedir al tractament, s’havia d’aconseguir el vist-i-plau dels professionals mèdics mitjançant un diagnòstic psiquiàtric previ, a més, s’havia d’assistir a assessorament psicoterapèutic durant uns sis mesos. Passat aquest temps, es valorava si la “disfòria de gènere” persistia. Una part de les persones ateses van ser excloses del procés per considerar-les travestis. Més tard, es proposava dur a terme el què anomenaven “experiència de vida real”, durant la qual la persona s’havia de “disfressar” d’home o dona, segons la identitat sentida, i s’havia de comportar com a tal durant tot el dia. Als tres mesos es convocava a dos testimonis de l’entorn, els quals acreditaven que aquella persona havia viscut d’acord amb el nou gènere. Fins que no s’arribava al tractament hormonal, podia transcorre 1 any i mig, aproximadament.

    Al llarg del temps, no obstant, la unitat de l’Hospital Clínic ha evolucionat en les seves pràctiques, per exemple, l’anomenada “experiència de vida real” ja no s’aplica. “El nostre model va ser qüestionat per molts professionals, però moltes persones que no volien ser diagnosticades van acudir a Trànsit, i d’aquesta manera vam anar creixent” explica la ginecòloga Rosa Almirall. En Marc també va ser pacient d’aquesta unitat de l’Hospital Clínic. Per accedir-hi, va esperar quasi un any. “A l’hora de visitar la psicòloga, sí que vaig sentir que estava treien un diagnòstic però, en general, no vaig tenir cap problema amb el tracte rebut”.

    Trànsit, el camí cap a l’autodeterminació de gènere

    Trànsit només proporciona assessorament psicològic a persones que el sol·licitin expressament o en cas que els professionals que realitzen l’acompanyament vegin que la persona presenta dificultats en el procés d´autoidentificació i/o visibilització en la seva identitat sentida. “Considerem el gènere com un procés de construcció permanent. Les persones trans formen part de la diversitat humana i tenen un sentiment de no pertinença a una categoria que se’ls ha adjudicat al néixer. A Trànsit partim d’un model de salut molt diferent del què hi ha actualment”.

    Els medicaments que es recepten a Trànsit no són exclusius per a la comunitat transsexual, de fet, són estrògen i testosterona, també consumits per les persones cisgènere. Aquests medicaments estan finançats pel sistema de la sanitat pública. Per exemple, el fàrmac que pren en Marc, de forma injectada, només costa 34 cèntims. Rosa Almirall denuncia, però, que hi ha un problema de desproveïment i assenyala que, cada any, hi ha algun dels fàrmacs que passen per una temporada de manca de distribució a les farmàcies. En Marc dóna fe d’aquesta situació, ja que hi va haver una temporada que va notar que hi havia una falta de subministrament. Ell, però, no va tenir cap problema per aconseguir tots els fàrmacs que necessitava, però sí que sap d’altres persones que es van veure afectades.

    En el procés de transició, hi ha un fet controvertit com és el canvi de nom i de gènere al document d’identitat. La llei estatal anterior exigia la cirurgia dels genitals per poder fer aquest tràmit, això suposava que la persona havia de visitar un metge forense per tal que ho acredités. Però a l’any 2007 es va aprovar una nova llei en què s’exigia un informe psiquiàtric que expresés la condició de disfòria de gènere i un informe mèdic que assegurés que la persona portava dos anys de tractament hormonal, a més de la condició de ser major de 18 anys i tenir la nacionalitat espanyola.

    “Aquesta és la llei que està en vigor actualment. Fa dos anys que s’està treballant per canviar-la i anar cap a un camí d’autodeterminació de gènere, és a dir, que qualsevol persona pugui anar al registre civil i canviar de nom i gènere sense cap requisit, però en aquests moments el procés està aturat”, sentencia Almirall. A l’octubre de 2018, i gràcies a Chrysallis, l’associació de famílies de menors transsexuals, s’ha aconseguit que es permeti canviar el nom al DNI sense cap requeriment, encara que no el gènere. En Marc va poder fer el canvi de nom al document d’identitat de forma ràpida, als 9 mesos de començar el tractament hormonal. “Em van demanar un informe psicològic i un altre de l’endocrí al·legant que havia passat el tractament, tot el procés va ser ràpid”.

    Pel què fa a les cirurgies de reassignació de gènere, a Catalunya estan finançades des de l’any 2006 i en aquell moment es duien a terme 30 intervencions a l’any: 15 masculinitzacions de pectoral i 15 vaginoplàsties. Al 2012, enmig de la crisis econòmica, es van reduir a 15 operacions. Ara es duen a terme 70 intervencions a l’any i no només a l’Hospital Clínic, sinó també a Can Ruti i Bellvitge.

    Almirall creu que, en els últims anys, la lluita trans està agafant una embranzida important però reconeix que és una lluita complexa perquè es tracta d’acabar amb la base de l’estructura sexe/gènere tan rígida que existeix i que ens encasella en un perfil determinat. “El nostre desig és que la societat tingui una mirada més àmplia sobre el gènere. Aquesta és una revolució pendent que ens farà a tots molt més lliures”.

  • Les substàncies químiques de la roba poden perjudicar la salut

    Cada any 80.000 milions de peces de roba noves es compren a tot el món, després de passar per un procés de producció que fa dècades que està en el punt de mira. En les aigües residuals de les fàbriques de la Xina, l’Índia i Bangladesh, on es fabrica la majoria d’aquests productes, s’han trobat nombrosos contaminants, com l’antimoni.

    Però probablement són els compostos dels tints els més contaminants per al medi ambient i la salut dels treballadors a les fàbriques tèxtils. En els últims anys, nombrosos estudis científics han mostrat evidències dels efectes adversos en les persones que treballen directament en la producció tèxtil.

    A més, no és cap novetat que els colorants azoics poden causar danys en l’ADN. En un dels últims estudis, publicat en la revista Chemosphere, un grup de científics va analitzar el químic Acid Black 10 (AB10B), àmpliament utilitzat en la producció de tèxtils, cuirs i estampats, a la recerca de dades toxicològiques.

    La conclusió és clara: «Les nostres troballes indiquen que l’exposició dels éssers humans i l’alliberament del compost en el medi ambient poden provocar efectes adversos a causa de la seva activitat nociva per a l’ADN», van exposar els investigadors, liderats per la Universitat Luterana del Brasil.

    Una vegada fabricada la roba, les substàncies emprades en la seva producció no desapareixen del tot després de la seva distribució i venda. Un equip de científics del Laboratori de Toxicologia i Salut Ambiental de la Universitat Rovira i Virgili fa anys que analitzen què ocorre quan el consumidor final s’exposa a aquests tèxtils.

    Més que al·lèrgies

    «Encara que molts dels productes químics afegits durant els processos de fabricació de la roba s’esbandeixen, les concentracions residuals d’algunes substàncies poden romandre i alliberar-se durant l’ús per part dels consumidors», assenyala a Sinc José Luis Domingo, investigador en la universitat catalana.

    La majoria de les recerques realitzades sobre l’impacte de la roba en la salut de les persones fa referència a reaccions al·lèrgiques de la pell amb el contacte de les peces, però no és l’únic problema potencial.

    Un nou treball, publicat a Environmental Research, certifica que, baix determinades circumstàncies d’ús, certes peces poden suposar riscos per a la salut que no estan degudament recollits en les legislacions sobre productes tèxtils.

    Segons els investigadors, la presència «no menyspreable» de productes químics potencialment tòxics, com oligoelements, retardants de flama o certs pigments per als tints en algunes peces, podria portar a riscos sistèmics potencials, i fins i tot significar «riscos de càncer no assumibles per als consumidors», alerten, incidint especialment en la vulnerabilitat dels nens.

    «El càncer mai hauria de ser assumible, però el fet és que estem permanentment exposats a substàncies amb potencial cancerigen», indica Domingo. Segons explica, el risc depèn de les característiques fisicoquímiques de la substància potencialment tòxica.

    A través de la pell, el tòxic arriba fins a la sang, i d’allí es redistribueix en diversos òrgans i teixits. «En aquest cas, la pell en si podria resultar afectada per dermatitis de contacte, irritacions, etc.», explica a Sinc.

    Un altre factor que influeix en el risc és l’ús més o menys continuat d’una peça. «Per exemple, no seria el mateix utilitzar uns vaquers cenyits diàriament que una vegada per setmana, o tampoc seria el mateix l’exposició a través d’un pijama que d’un jersei que no entra a penes en contacte amb la pell», assenyala l’investigador.

    Baix determinades circumstàncies d’ús, certes peces poden suposar riscos per a la salut / Pixabay

    Legislacions poc clares

    A pesar que per a molts d’aquests compostos perillosos existeixen mesures de regulació a la Unió Europea, els països on la roba es fabrica tenen menys restriccions ambientals i no mantenen un control estricte de la seva presència en els tèxtils. A més, a Europa, la legislació sobre l’impacte en la salut dels consumidors per la presència d’aquestes substàncies químiques a la roba és poc clara sobre aquest tema.

    «El contacte a través de la pell sembla que no preocupa tant la societat i als seus legisladors com la inhalació (contaminació ambiental) o la ingesta (dieta) de compostos químics», apunta Domingo.

    La llei 1007/2011, que va substituir i va ampliar la primera directiva 2008/121/EC creada principalment per a analitzar i unificar els noms de les fibres i tèxtils entre els estats membres, només fa referència a la necessitat d’avaluar la relació causa-efecte entre les reaccions al·lèrgiques i les substàncies i mescles químiques en els productes tèxtils. Tampoc especifica quines són aquestes substàncies al·lergògenes.

    Per això, en la normativa es va demanar a la Comissió Europea realitzar un estudi per a valorar l’impacte d’aquestes substàncies en la salut, i en funció dels resultats, va sol·licitar propostes legislatives. No obstant això, aquesta informació no va arribar, encara que sí que es van establir criteris per a l’obtenció de l’etiqueta ecològica dels productes tèxtils mitjançant processos «més nets i menys contaminants i amb substàncies menys perilloses».

    «Els legisladors i reguladors ni tan sols s’han plantejat el tema. Hi ha una sèrie de substàncies que intervenen en la fabricació de tèxtils; unes estan regulades i l’ús d’unes altres està prohibit. La resta, aquí estan, i si un dia es detecta un problema que ara ignoren, llavors actuaran. Van regulant sobre la marxa», informa Domingo.

    Per als científics, seria necessari que els organismes reguladors legislin per a poder definir quins riscos poden ser assumibles, i aquestes xifres depenen del rigor del cada entitat. «En general es considera assumible un cas de càncer per 100.000 o fins a un milió de persones exposades. Altres estimacions més laxes ho rebaixen fins a un cas per 10.000 habitants, però són les menys», assenyala l’expert.

    El que amaga la roba

    En el seu estudi, José Luis Domingo i Joaquim Rovira van revisar de manera exhaustiva la informació científica sobre l’exposició humana a les substàncies químiques de la roba, i es van centrar en els productes químics tòxics amb major probabilitat de ser detectats en els teixits: retardants de flama, oligoelements, amines aromàtiques, bisfenols, quinolina i nanopartícules metàl·liques, entre altres.

    Tots aquests contaminants estan presents de manera habitual en el procés de fabricació tèxtil i en les activitats d’acabat com el blanqueig, impressió, tenyit, impregnació, recobriment o plastificació.

    A això se sumen els ràpids canvis en les tendències de moda, que comporten alteracions en els tipus d’impressions, tints i altres tipus de productes químics que s’utilitzen durant el procés.

    Els investigadors van analitzar els efectes de diferents compostos. En el cas dels retardants de flama, que s’incorporen als tèxtils per a prevenir o inhibir la combustió, o el bisfenol A, un disruptor endocrí, suggereixen que les concentracions d’aquestes substàncies suposen una exposició dèrmica gens menyspreable en les persones.

    En un altre estudi es van centrar en l’exposició de la pell a oligoelements presents en pantalons i camises vaqueres. Els riscos per a la salut es trobaven dins dels límits de seguretat, però en peces amb mescla de polièster l’exposició a l’antimoni era major. Altres estudis ja havien determinat que els riscos carcinògens a causa de la presència d’antimoni en peces tèxtils superen els límits de seguretat, sobretot en teixits de polièster.

    Respecte als pigments azoics i les amines aromàtiques, l’al·lèrgia és ben coneguda. Però la informació científica indica que la presència d’amines mutagèniques en els tèxtils és «molt més preocupant del que s’esperava anteriorment».

    Els científics recomanen dilucidar quins són els químics més preocupants en termes d’exposició dèrmica a través de la roba. «S’han de realitzar estudis per a prevenir els riscos potencials per a la salut dels consumidors, molt especialment els bebès i els nens», conclouen.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Assistència mèdica insuficient i incapacitat dels iemenites per accedir a serveis de salut: la guerra segueix

    El recent informe de l’organització Metges Sense Fronteres (MSF) sobre la situació de l’accés a l’atenció mèdica de mares i nens iemenites, fa encendre les alarmes sobre la protecció dels drets humans. 1.546 nens han mort entre 2016 i 2018 en tan sols dues de les vint governacions del país àrab on MSF té presència a través dels serveis hospitalaris. La dada significa només una mostra de la crisi sanitària que pateix la seva població, però forma part de les poques xifres obtingudes en un territori en conflicte des de fa quatre anys.

    L’Oficina de Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris ha reconegut que al Iemen es viu la major crisi humanitària actual. Es tracta d’una conseqüència del conflicte armat per la disputa de poders entre una coalició liderada per Aràbia Saudita -recolzada pel govern local-, i grups hutíes que havien exigit a les autoritats una major participació de la branca islamista zaidista en la gestió pública, però l’argument s’ha convertit en els últims anys en la seva trinxera per prendre el control de ciutats com Sanà, la capital.

    La coalició àrab i el govern, per la seva banda, enfronten la rebel·lió amb explosions i atacs aeris, sense considerar les fatals conseqüències. La població civil, concentrada a l’oest del país, sent por i prefereix no sortir de casa seva: “Els pacients no poden viatjar a causa de bombardejos i combats, i no volen sortir de nit per por de ser atacats. El personal (mèdic) prefereix treballar un torn de nit de 14 hores que en un de dia de 8 hores, per evitar moure’s de nit”, relata part del comunicat sobre l’informe de MSF.

    L’organització ha constatat la falta d’atenció mèdica, motiu pel qual alguns centres materns infantils estan col·lapsats de pacients. El conflicte ha empobrit encara més a la població, que ara només pot acudir a centres públics: “abans que es revifés el conflicte el 2015, la majoria dels serveis mèdics al Iemen eren privats però relativament assequibles. Avui, en canvi, la capacitat dels iemenites per accedir a serveis de salut de qualsevol tipus ha caigut en picat”, sosté MSF.

    D’aquest escenari va fugir Hesham Ali Al-Gawi, un iemení que ha sol·licitat asil a l’estat espanyol aquest any. Subjectant la jaqueta pel fred primaveral que sent, descriu la realitat que va deixar, i en la qual viuen encara la seva dona i els seus dos fills de 12 i 10 anys. Al Iemen no hi ha feina i no va trobar cap possibilitat de buscar a països veïns algun ofici que li permetés mantenir-se ell i la seva família, i després tornar. Abans de la guerra, podia treballar sense problemes a Líbia. Ara hi ha escassetat d’aigua, d’electricitat, i d’aliments. L’ajuda externa que arriba per bucs o avions ha aconseguit evitar més catàstrofes, però no sempre hi ha facilitats per ingressar els aliments.

    Al Iemen roman inhabilitat l’únic aeroport comercial que operava, sota la decisió del govern i els seus aliats saudites. Per això, Hesham es va traslladar fins a l’Aràbia Saudita, on va prendre un vol amb destinació a Mauritània. Aquell va ser el seu segon punt per arribar a l’estat espanyol. Després va haver de travessar Mali, Algèria, Marroc, connectant cada país a través de persones que es dediquen a guiar migrants i traslladar-los en camions o busos. El seu penúltim destí va ser Melilla, on va presentar la seva comanda de protecció internacional. Després, la Creu Roja va facilitar el seu trasllat fins al lloc on habita ara, juntament altres sol·licitants de refugi.

    Hesham intenta diàriament comunicar-se via telefònica amb la família, tot i que no sempre les condicions d’energia d’allà ho permeten. Sosté que ells no van viatjar al costat d’ell per la complexitat del trajecte que demana arribar a terra europeu.

    Hospitals sencers han estat bombardejats al Iemen, comenta. El febrer passat l’hospital públic d’Abs, situat al nord-oest del país, va ser atacat amb bombes enmig de la recrudescència dels combats. Allà s’atenia pacients de còlera, una malaltia que ha rebrotat arran de la crisi sanitària. Metges Sense Fronteres alerta que en el primer trimestre de 2019, els casos per aquesta malaltia van passar de 140 a 850 per setmana a les províncies de Amran, Hajjah, Ibb i Taiz. Les persones triguen fins a 24 hores, quan abans trigaven fins a quatre vegades menys, en arribar als hospitals públics, després d’haver de negociar l’accés amb grups armats.

    El rerefons de la guerra es remet a la participació d’Aràbia Saudita. La ubicació geogràfica del Iemen, i la seva categoria econòmica -la més pobre de la península Aràbiga- suposa que la gran potència petroliera utilitzi el seu espai per al comerç del cru, que podria carregar-des del port yemaní d’Aden, a través d’un oleoducte que travessi el país. Així ho han denunciat els experts que segueixen el tema des del terreny. Poca informació existeix sobre la trama darrere del conflicte, fins i tot menys d’aquella que esmenta als que ho incentiven.

    Sobre vetos, beneficis i geopolítica

    Quan entren en joc els negocis pels recursos naturals, la història ha demostrat que en les pugnes, el que menys es garanteix és la pau de la població civil. Pel que fa a aquest conflicte, el benefici no només inclou a Aràbia Saudita, sinó també als seus socis comercials, el que justificaria el poc èxit per aturar la guerra, que bàsicament ha consistit en cridats d’atenció i no sancions.

    Estats Units, soci comercial d’Aràbia Saudita, manté tropes en aquest sector per fer caure els rebels. Fa un mes, el president nord-americà Donald Trump va vetar el projecte de resolució del Congrés que buscava aturar l’ofensiva de l’exèrcit nord-americà al Iemen en un termini de 30 dies. La resposta de Trump va ser que la “resolució és un intent innecessari i perillós de debilitat (…) posant en perill les vides de ciutadans nord-americans i membres valents del servei tant en l’actualitat com en el futur”. EUA és el país que més diners utilitza per mantenir la seva estructura militar al món-un 36% de la despesa mundial.

    Europa, per la seva banda, manté responsabilitat en l’entorn aràbic. Organitzacions com Oxfam Intermón, Greenpeace o Amnistia Internacional han denunciat el comerç d’armes amb destinació a l’Aràbia Saudita. En el pla polític, a Espanya, les ONG han sol·licitat als ajuntaments que sol·licitin al Govern el cessament de les vendes a aquest país. Pel ciutadà, s’intenta ampliar la sensibilitat sobre el tema. A Sant Cugat del Vallès, el proper 23 de maig serà la presentació del documental La guerra comença aquí que relata aspectes sobre aquest controvertit tema.