Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • El Clínic opera d’urgències un noi amb cobertura i tres mesos després li reclama les despeses de l’assistència

    Té 26 i des del setembre està realitzant un màster en dret internacional econòmic a la Universitat de Barcelona. Tan bon punt va arribar de Colòmbia es va empadronar i va adquirir una assegurança mèdica amb un any de durada, el que passarà a Barcelona. L’octubre del 2017 va quedar-se clavat jugant a futbol, l’esquena va donar-li una forta punxada però no va considerar que fos res més que una contractura. Ni analgèsics ni antiinflamatoris podien fer-li baixar el dolor i dies després va començar a sentir que el peu esquerre se li adormia constantment. Juan Felipe va trucar aleshores a la seva assegurança i amb el consentiment d’aquesta va dirigir-se a l’Hospital Clínic de Barcelona. Van ingressar-lo i van operar-lo d’urgències d’una hèrnia discal lumbar.

    Sense fer-li entrega de cap paper legal, relata, Juan Felipe va rebre l’alta agraint el bon tracte del personal sanitari de l’Hospital. Tres mesos després, el departament de facturació del Clínic es va posar en contacte amb ell via mail per fer-li extensiva una factura de les despeses que la seva asseguradora no volia assumir. Rodrigo estava empadronat a Barcelona des de setembre i, per tant, tenia accés directe a l’assistència sanitària urgent.

    La llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. Segons la normativa, les entitats com Jo Sí sanitat universal amb qui Juan Felipe va contactar expliquen que, si l’asseguradora no se’n feia càrrec, el pacient en cap cas havia d’assumir el cost dels serveis rebuts.

    El 18 d’octubre de 2017 Juan Felipe visitava d’urgències l’Hospital Clínic, l’ingressaven i l’operaven i el 22 d’octubre rebia l’alta del servei de neurocirurgia. El 24 d’octubre Celta Assistance, la seva companyia asseguradora, comunicava a l’Hospital Clínic via fax que només autoritzava el pagament de 340,34 euros al·legant que aquest era el «màxim de cobertura per preexistència». En el document on fixaven aquesta xifra detallen que davant de més consultes genèriques o amb l’especialista i estudis complementaris o altres prestacions el pacient hauria de sol·licitar a la central operativa de l’asseguradora l’autorització corresponent i que, en cas contrari, no reconeixerien les despeses d’aquestes.

    La normativa que aplica l’asseguradora concreta que «les obligacions assumides per Celta Assistance S.L. només regiran per accidents i/o malalties sobtades i agudes contretes amb posterioritat a la data d’inici del viatge. Queden expressament excloses les malalties congènites o preexistents, cròniques o no, conegudes o no pel pacient les malalties en curs de tractament així com les seves conseqüències o aguditzacions».

    En cap moment l’informe clínic que van realitzar-li a urgències i l’alta infermera feta a sala després dels dies que va estar ingressat, com ha pogut comprovar aquest diari en accedir a aquests documents, deien que les causes de l’hèrnia discal fossin preexistents.

    Així ho feia saber també l’Hospital Clínic a Celta Assistance en un correu electrònic amb data de 18 de gener del 2018 on posaven a Juan Felipe en còpia després que aquest defensés el seu dret a ser cobert, ja que «la patologia diagnosticada no era cap malaltia preexistent». En aquest correu adjuntaven tant el fax enviat per l’asseguradora com l’alta d’infermeria i l’informe clínic realitzat a urgències alhora que animaven a l’asseguradora a revisar el cas i comunicar la resolució com abans millor.

    Abans d’això, el 16 de gener, tres mesos després de l’operació, Juan Felipe rebia un correu del Departament de Facturació de l’Hospital Clínic on se li adjuntava una factura pendent de l’ingrés que textualment deien que era la «corresponent a la part que no cobreix l’asseguradora». Aquesta xifra, en una factura emesa amb data de 27 d’octubre de 2017, pujava a 3334,21 euros. Dies després rep una nova factura amb noves dades com ara l’estada general d’hospitalització que puja fins als 4632,51 euros.

    «Juntament amb la factura em demanen que m’apropi al centre, ho faig per no tenir problemes, però quan em reclamen més de 4.600 euros no entenc res», explica Juan Felipe a qui assegura que li hauria «sortit més barat ser operat a Colòmbia».

    Avui entregarà una reclamació a l’Hospital Clínic per recuperar les dues mensualitats que ja ha abonat i revertir la situació que l’envolta. Durant sis mesos haurà de pagar al voltant de 772 euros, el que li suposa dues mensualitats del seu lloguer. «Tenia els estalvis calculats per realitzar el màster i poder viure a Barcelona durant els 10 mesos que dura, ara he de demanar a la meva família que m’enviï diners des de Colòmbia», explica.

    Juan Felipe mostra la factura on l’Hospital Clínic de Barcelona li reclama 4635,21 euros per l’assistència sanitària urgent que va rebre / Carla Benito

    Entitats en contra l’exclusió social denuncien una facturació il·legal al servei d’urgències del Clínic

    Davant de casos com aquest, avui dijous dia 5 d’abril, diverses entitats juntament amb els veïns que tenen l’Hospital Clínic com hospital de referència, es manifestaran a les 11 h. contra el que denuncien com «una irregularitat que es produeix al servei d’urgències de l’hospital».

    Tancada Clínic, Jo Sí Sanitat Universal, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat) i associacions veïnals són les entitats convocants a les portes del Clínic. L’acció pretén exigir al departament de facturació del servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona que modifiqui un document que entrega als pacients perquè es responsabilitzin del pagament de la seva atenció si en 7 dies no ho fa un tercer pagador.

    Expliquen que des de fa pocs mesos, les urgències del centre entreguen i fan signar als pacients uns documents abans de prestar l’atenció sanitària. El que fixa el text són els supòsits pels quals el pacient que no presenti targeta sanitària assumirà la factura si en 7 dies no la factura un tercer pagador. És a dir, si el servei va a càrrec del CatSalut, el pacient ha de presentar la TSI i, si no s’ha rebut en 7 dies, l’assistència serà facturada al pacient. A més, el mateix document especifica que en els casos d’accidents laborals, de circulació, esportius o escolars, el pacient ha de presentar tota la documentació necessària per facturar al tercer pagador, afirmant novament que si no s’ha rebut en 7 dies, l’assistència serà facturada al pacient.

    En aquest sentit, també volen exigir que l’Hospital s’encarregui «de ‘perseguir’ els tercers pagadors, en lloc de carregar aquesta tasca al pacient», que eliminin els terminis de presentació de documentació, «per evitar una pressió contraproduent en el pacient» i que ofereixen el document «després de rebre l’atenció sanitària necessària, mai abans».

    La llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana, aprovada pel Parlament de Catalunya el juny passat, estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. Altres maneres de recolzar legalment l’assistència sanitària universal que les entitats utilitzen per donar força a la seva denúncia són el Reial Decret 16/2012, on tothom té garantida l’assistència sanitària urgent i la posterior ratificació a Catalunya amb la Resolució del 30 de setembre de 2016 sobre Assistència i Facturació a Urgències.

    La Declaració Responsable és un document que tots els centres haurien d’oferir segons la normativa vigent per garantir que ningú no es queda sense atenció sanitària urgent per manca de recursos econòmics. Les entitats denuncien que no s’està oferint aquesta declaració ni tampoc el document que es fa signar la contempla. Així, entre les seves exigències també inclouen que l’Hospital ofereixi «la declaració responsable quan s’escaigui, tal com estan obligats».

    L’Hospital Clínic ha comunicat a aquest diari que no realitzaria declaracions a aquestes acusacions.

    Tancada Clínic, Jo Sí Sanitat Universal i la PASUCat afirmen que realitzar aquestes facturacions és irregular, «ja que si existeix un tercer pagador no hi ha cap supòsit en què la factura pugui ser emesa al pacient». Afegeixen també que és «inadmissible que es traslladi aquesta responsabilitat al pacient, en un moment delicat de salut».

  • Col·legis i Consorcis de professionals i sanitaris es mostren en desacord amb el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei d’universalització de l’assistència sanitària

    Divendres passat es sabia que el Consell de Ministres espanyol interposava un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles de la llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana. La llei, aprovada pel Parlament de Catalunya el juny passat, estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament.

    Després de cinc anys des de la publicació del Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius, el Parlament aprovava una llei que desafiava la norma estatal i garantia així l’accés universal a l’assistència sanitària al territori català. La principal diferència que presentava la nova llei és que l’accés a tota la cartera de serveis seria immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya -la instrucció vigent fins aleshores marcava tres mesos de carència-.

    Davant aquest recurs que pot impugnar la llei catalana, diversos organismes s’hi han manifestat en contra. És el cas del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) o del Consorci de Salut i Social de Catalunya.

    L’accessibilitat universal converteix el sistema sanitari en un «instrument de cohesió social i de justícia distributiva per pal·liar les desigualtats socials i les seves repercussions en la salut de les persones»

    Des del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya recorden que han manifestat en moltes ocasions el seu compromís amb el dret de les persones a la protecció de la salut i amb l’assistència sanitària pública de caràcter universal i per això s’han sentit obligats a expressar el seu desacord de la mateixa manera que ho van fer «fa sis anys amb l’aprovació del Real Decreto 16/2012, de 20 d’abril».

    En el comunicat on han expressat el seu posicionament han indicat que els col·legis professionals són corporacions de dret públic que, a banda de defensar els interessos dels seus afiliats, «fomenten la seva raó de ser en el seu compromís social de vetllar pels interessos col·lectius en tot allò relacionat amb la salut». Afegeixen que és des d’aquesta responsabilitat i des del compromís amb els valors que fonamenten el sistema sanitari públic, que el CCMC «contempla amb preocupació qualsevol mesura que pugui vulnerar aquests valors i alhora malmetre la qualitat assistencial».

    Entenen que no es poden concebre els objectius de la sanitat pública de promoció de la salut col·lectiva i de vigilància i prevenció dels problemes de salut sense la integració i l’atenció dels col·lectius més vulnerables, que alhora són els que tenen un risc més alt d’emmalaltir. A més, per ells, defensar l’accessibilitat universal i el finançament públic dels serveis converteix el sistema sanitari en un «instrument de cohesió social i de justícia distributiva per pal·liar les desigualtats socials i les seves repercussions en la salut de les persones».

    L’accés universal permet construir una societat més inclusiva i amb més justícia social: «ens oposem a la  limitació dels drets a les persones, especialment quan afecta les més vulnerables»

    entitats que representem la majoria dels proveïdors de serveis sanitaris del SISCAT (Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya), el Consorci de Salut i Social de Catalunya i La Unió també han volgut expressar el seu desacord respecte a la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat acordat pel Govern de l’Estat, contra la Llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut.

    En el comunicat que han fet públic destaquen que la «Ley General de Sanidad del 1986 va permetre bastir un sistema nacional de salut que tenia com a principis bàsics la universalitat de l’atenció a tota la ciutadania i l’equitat d’accés als serveis de salut de finançament públic». Però el Real Decreto-ley 16/2012, de 20 de abril, de medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de Salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestaciones, va fer que quedessin exclosos de l’atenció sanitària a càrrec de fons públics alguns col·lectius, sobretot els més vulnerables.

    També ressalten que amb aquesta llei es pretén garantir aquest dret fonamental de tots els ciutadans que resideixen a Catalunya, amb independència de la seva situació administrativa i recorden que això és just el que preveu la Declaració Universal dels Drets Humans: l’assistència mèdica com a dret fonamental.

    Davant d’això, el Consorci de Salut i Social de Catalunya i La Unió tanca el seu comunicat afirmant que s’oposen a la «limitació dels drets a les persones, especialment quan afecta les més vulnerables».

  • Centres sanitaris madrilenys neguen l’atenció a embarassades i menors sense papers, segons ‘Yo Sí Sanidad Universal’

    Fer una volta per un centre de salut madrileny acostuma a ser suficient per trobar cartells amb el lema que Cristina Cifuentes té com a bandera: «La Comunitat de Madrid atén a totes les persones. No fem excepcions». Els seus cursos de formació per als funcionaris, no obstant això, no ho deixen tan clar. A través d’ells, el Govern regional està llançant instruccions amb l’objectiu que el personal administratiu diferenciï, mitjançant la comprovació del seu passaport o visat, entre un migrant que resideixi a Espanya en situació irregular i un turista. Aquestes indicacions estan derivant en l’exclusió d’embarassades i menors sense papers la residència dels quals al país no supera els 90 dies, segons ha denunciat el col·lectiu ‘Yo Sí Sanidad Universal’.

    El 2012, l’Executiu central va aprovar el Reial decret Llei 16/2012, que va excloure de l’assistència sanitària a les persones en situació irregular, excepte els casos de dones embarassades, menors i urgències. Des de llavors, els diferents Governs regionals, entre ells el de la Comunitat de Madrid, han emès instruccions internes per garantir l’atenció mèdica a tots els ciutadans, independentment de la seva situació administrativa.

    Però, en l’últim trimestre, els integrants de la xarxa ‘Yo Sí Sanidad Universal’ asseguren que han començat a rebre cada vegada més casos de dones embarassades i menors que, desesperats, denunciaven la denegació d’accés a l’atenció primària o especialitzada en la Comunitat de Madrid. «Tinc dos mesos d’embaràs i se’m va negar l’assistència mèdica al centre de salut pel qual no he pogut realitzar cap examen», alertava una noia de Costa Rica de 19 anys a través d’un correu electrònic.

    «M’escriu una treballadora social d’un centre de salut perquè estan intentant ficar en el sistema a una dona embarassada que fa molt poc temps que està a Espanya i el sistema no la reconeix com a irregular. No sap què fer… Necessita atenció urgent», resa un altre dels missatges d’alerta rebuts pel col·lectiu, als quals ha tingut accés eldiario.es. Demanaven ajuda per aconseguir ser introduïdes en el sistema del Servei Sanitari Madrileny (SERMAS), requisit fonamental per accedir a les consultes especialitzades que requerien, com a Ginecologia o Pediatria.

    Comprovació del segell del passaport per anar al metge

    La resposta es troba, defensen des del col·lectiu, en la vuitena edició del curs periòdic ‘Dret i Accés a l’Assistència Sanitària», organitzat per la Conselleria de Sanitat per formar i actualitzar al personal administratiu. A través d’aquest altaveu, el Govern regional insta als funcionaris a revisar els passaports i els visats dels pacients en situació irregular amb l’objectiu de comprovar la data d’entrada al país.

    Tots aquells que portin vivint a Espanya menys de 90 dies seran considerats turistes i, per tant, exclosos de l’assistència sanitària gratuïta, segons apareix en les diapositives en les quals es basa el curs de formació. En la seva presentació de Power Point, el Servei Madrileny de Salut explica al personal d’administració la manera en la qual «poden valorar» si és possible aplicar a un estranger sense permís de residència l’establert pel Reial decret 16/2012, que, si bé va ser la norma de l’»exclusió sanitària», sí que permet l’accés a menors i embarassades.

    Imatge d’una de les diapositives mostrades en el curs de formació amb el qual la Conselleria de Sanitat explica al personal administratiu dels centres de salut qui té o no té dret a l’assistència sanitària gratuïta

    El «protocol» definit en el curs per comprovar si una persona sense papers té o no dret a la sanitat consta de tres vies, segons defineix una de les diapositives titulada «Estada VS situació irregular». El personal administratiu ha de, atenent aquestes indicacions, comprovar en el visat o en el segell del passaport, la data de sortida requerida o, si solament compta amb el DNI d’un país comunitari, «exigir l’empadronament».

    La Comunitat confirma el curs però nega l’exclusió

    La Conselleria de Sanitat ha confirmat a eldiario.es l’existència d’aquest curs, però nega els efectes denunciats pel col·lectiu ‘Yo Sí Sanidad Universal’. «El curs de formació referit no impedeix l’atenció a embarassades i menors. Aquest curs explica la documentació que han d’aportar per ser ateses aquelles persones que faci menys de 90 dies que estan a Espanya, com succeeix amb l’atenció a qualsevol turista que passa menys de 90 dies a Espanya», apunten des de la Comunitat de Madrid.

    En algunes diapositives, la Conselleria de Sanitat detalla que, en els casos en els quals hi hagi «impossibilitat d’empadronament o d’acreditar identitat», es podrà «acceptar excepcionalment un informe d’un treballador social». Aquest informe, detallen fonts del Govern regional, «el pot elaborar un treballador social de qualsevol xarxa de serveis socials, de la Comunitat de Madrid, dels ajuntaments, d’una associació, etc.».

    Des de la xarxa en defensa de la sanitat pública asseguren que, més enllà de les indicacions establertes en les diapositives, durant la celebració d’aquests cursos s’estan donant «ordres verbals» específiques per impedir l’atenció sanitària d’embarassades i menors que no superin aquests 90 dies d’estada a Espanya. També afirmen que, sovint, «són les mateixes treballadores socials dels centres de salut» els qui acudeixen a la seva associació quan accedeixen a aquest tipus de casos, davant la negativa del personal administratiu.

    En concret, sostenen des de Yo Sí, en el desenvolupament d’un dels cursos, un membre del personal administratiu va preguntar específicament sobre com havien d’actuar «en el cas de les dones embarassades o menors que encara no estan en situació irregular perquè no han passat els 90 dies». La resposta, segons assenyalen des del col·lectiu social, va ser la següent: «A veure, amb càrrec a fons públics, ja estem veient que la normativa no ho recull. Nosaltres el que hem de dir és el que diu la normativa. D’acord? La normativa no recull que tinguin assistència a càrrec de fons públics».

    En les diapositives del curs, la Conselleria de Sanitat inclou esments tant al Reial decret 1192/2012, que regula la condició d’assegurat a Espanya en el Sistema Nacional de Salut, com a la Llei d’Estrangeria. Així, tira de la normativa migratòria per especificar les obligacions de molts ciutadans no comunitaris a l’hora d’entrar a Espanya: passaport, visat i una assegurança mèdica que cobreixi «totes les despeses d’assistència sanitària a Espanya».

    «Encara que el Reial decret 16/2012 no estableix condició ni termini per a la salvaguarda del dret a l’atenció sanitària a menors i embarassades, la Comunitat de Madrid ha decidit considerar «turistes» durant els seus primers 90 dies a totes les dones i menors que no estiguin registrades ni autoritzades per viure a Espanya», denuncien els portaveus de Jo Sí Sanitat Universal, col·lectiu que també ha registrat una queixa sobre aquest tema al Defensor del Poble.

    Cartell de la Conselleria de Sanitat que anuncia que la Comunitat de Madrid atén a «totes les persones sense excepció»

    Altres «ordres verbals» denunciades

    Una altra de les instruccions verbals que, segons la xarxa d’activistes, la Conselleria de Sanitat està emetent «de forma confusa» és la «prohibició en el sistema a les embarassades que hagin complert les 38 setmanes de gestació en considerar-les ‘dones que vénen a parir aquí». Des de l’Executiu regional neguen l’emissió d’aquesta directriu.

    «És fals que a la Comunitat de Madrid s’estigui denegant l’accés a l’atenció sanitària a embarassades i menors en situació irregular», reiteren des del Govern regional. «La Comunitat de Madrid manté la cobertura a embarassades, menors i urgències, tal com recull el RD de 2012, cobertura que la Comunitat de Madrid va ampliar a tots els immigrants en situació irregular mitjançant la introducció del Codi DAR», insisteixen.

    ‘Yo Sí Sanidad Universal’ sol·licita a la presidenta del Govern regional i al conseller de Sanitat, Enrique Ruiz Escudero, «facilitar la inclusió immediata en el sistema sanitari de dones embarassades i menors», així com «emetre instruccions escrites clares i públiques a tots els centres sanitaris, revertint les instruccions impartides en els cursos de formació».

    El Govern de Cristina Cifuentes va anunciar el 2015 la devolució de l’atenció primària i especialitzada a les persones en situació irregular a través de la creació d’una documentació específica. La presidenta de la Comunitat de Madrid va enviar llavors una instrucció interna a tots els centres sanitaris madrilenys: «ha de prestar-se tot tipus d’assistència sanitària a totes les persones immigrants, amb o sense documentació».

    Durant el mateix any, el Govern de Mariano Rajoy, amb diverses comunitats autònomes enfrontades i una gran arbitrarietat en l’aplicació de la norma estatal, va anunciar la creació d’un document especial perquè els migrants sense papers poguessin ser atesos. Mai ha arribat a desenvolupar-se.

    A través de la seva xarxa, els membres de `Yo Sí Sanidad Universal’ van aconseguir, mitjançant els seus acompanyaments, la introducció en el sistema de les persones a les quals, segons denuncien, la Conselleria de Sanitat ha posat traves a la seva atenció mèdica.

    «L’augment del nombre de casos detectats d’embarassades i menors a les quals el personal administratiu impedia la seva assistència sanitària normalitzada ha coincidit en el temps amb el curs de la Comunitat de Madrid. Aquests són només els que ens han arribat, temem que hi hagi molts que, després de la negativa, no hagin tornat», indiquen els portaveus de l’associació.

     

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Denuncien que hospitals públics cobren de manera irregular l’atenció hospitalària urgent a les persones sense targeta sanitària

    «La meva sogra va ser víctima d’una estafa», afirma en Pere. A mitjans de febrer de 2017, la dona estava prenent alguna cosa a un bar de la Barceloneta quan es va trobar malament i juntament amb la seva filla es van dirigir a l’Hospital del Mar. A recepció, ens explica en Pere, en sentir-les parlar en rus entre elles, van dirigir-les a una sala on atenen als estrangers. La dona només duia el passaport i targetes de crèdit russes que no van autoritzar l’operació i mare i filla van haver de marxar. Tot i ser d’origen rus, són residents a l’estat espanyol des de fa anys i la dona comptava amb una targeta sanitària de la Comunitat Valenciana. L’endemà van tornar a l’Hospital i, després d’abonar 500 euros, les van atendre.

    «En veure la factura em vaig adonar que els preus no eren preus públics, que els conceptes amb els que s’havia facturat no ens encaixaven i que qui emetia la factura no era qui havia prestat el servei», ens diu en Pere. El nom de l’emissor era International Care Patient Assistance (ICPA), una empresa anomenada Gestitursa Catalunya SL (canviava el nom segons on operava) fins a 2012 quan va canviar de nom. Ara per ara, aquesta família estan pendents de resolucions a diferents òrgans administratius i també pendents d’una demanda que van presentar a justícia.

    L’Hospital del Mar, davant el procés que ha engegat aquesta pacient, explica que el Parc Salut Mar (PSMAR) va decidir externalitzar la gestió de la facturació de l’assistència sanitària del pacient internacional degut a «un increment important del turisme a la ciutat de Barcelona i en un context en el qual va emergir com a problema a prevenir la qüestió del turisme sanitari». De fet, en aquest mateix centre durant l’any 2017 van arribar a atendre 1937 turistes de 96 orígens diferents. L’interès, segueixen, era poder recuperar el 100% del cost de l’assistència per al sistema sanitari públic al que l’Hospital està integrat.

    En Pere, no està d’acord amb aquest procediment. A l’escrit d’al·legacions que va presentar a l’Autoritat Catalana de la Competència denunciava que «els consumidors estrangers pateixen un perjudici per patir un increment desorbitat dels preus del servei». I exposava que «el servei que els hi factura directament l’empresa denunciada (ICPA), està per sobre del preu que els hi hagués facturat directament l’hospital denunciat (Hospital del Mar) exactament pel mateix servei».

    Per presentar totes les queixes, reclamacions i demandes, en Pere ha reunit i presentat dades de facturació d’ICPA que recolzin la seva denúncia. Moltes d’elles, les va aconseguir després de mediar a través de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública. Agafant els tres primers mesos de 2017, es veu que l’Hospital del Mar ha facturat a ICPA la quantitat de 162.783,95 €, d’acord amb els preus públics aprovats pel Consell Rector de l’Hospital del Mar per facturar a tercers obligats a pagament i als particulars; és a dir, els que s’apliquen també als estrangers. Les dades de facturació per aquest període d’ICPA són de 338.623,19 €. Això implica que, restant el que li retorna a l’Hospital del Mar pels serveis, el sobrepreu que perceben és de 175.839,24 €.

    D’aquesta manera, l’Hospital del Mar va acabar facturant els 162.783,95 € relatius als costos assistencials per una banda i, en concepte de compensació fins el cànon del 55% sobre la facturació realitzada per ICPA, un plus de 23.458,80 €.

    Des de l’Hospital del Mar afirmen que tenen constància dels ingressos totals d’aquesta empresa referits al seu mateix centre, ja que aquesta obligació està prevista en el contracte d’ambdues entitats d’acord amb el que preveu el plec de condicions del concurs públic guanyat per ICPA el 2012. La compensació s’entén perquè en aquest mateix concurs, ICPA va establir que, a més de les condicions que passaven per retornar el cost complert al sistema de salut, donaria a l’Hospital un extra d’un 5%.

    Factura trimestral de la regularització entre ICPA i l’Hospital del Mar / Cedida

    En el cas de la sogra d’en Pere, el marge de sobrepreu pel servei prestat, que va ser una visita de traumatologia d’urgències, s’elevava quasi a un 15%. Així l’Hospital factura a ICPA pels costos assistencials d’aquesta pacient: 240,96 euros. Mentre que ICPA ha facturat a la pacient 281,65 euros. «ICPA factura contra els pacients, a qui no ha prestat serveis assistencials. I l’Hospital factura a ICPA per serveis assistencials, que realment ha prestat als pacients i/o les seves asseguradores», denuncia en Pere.

    El «sobrepreu» que relata en Pere, s’explica, diuen des de PSMAR, perquè a l’atendre un pacient internacional, aquest o la seva companyia d’assegurances abona un import (que varia en funció de quan es dóna l’alta o de les cures rebudes) que ve marcat per les tarifes del mercat assegurador internacional.

    A més d’encarregar-se de gestionar la facturació, l’empresa ofereix també assessorament i traducció als pacients, expliquen des de l’Hospital del Mar. Altres funcions que assumeix l’empresa són la gestió de la relació amb companyies asseguradores, l’atenció telefònica o la intermediació amb pacients internacionals amb motiu de les gestions de cobrament.

    De moment, en Pere i la seva família seguiran esperant les resolucions de tots els òrgans administratius i jurídics que tenen sobre la taula el seu cas.

    Rebut del dipòsit de 500 euros / Cedida

    «Ens demanaven 5.000 euros per tenir el nen ingressat una nit, els metges no entenien res»

    No és la primera queixa contra l’Hospital del Mar i ICPA. Com informàvem a principis d’estiu des d’aquest diari, una família argentina de turisme a Barcelona va ser amenaçada i forçada a pagar 1.000 euros de dipòsit perquè l’Hospital del Mar atengués d’urgència al seu fill de quatre anys. Després de la insistència dels metges i la intervenció de la Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya (PASUCat), el centre públic va admetre el “lamentable error” per una facturació il·legal i va retornar el dipòsit de 1.000 euros a la família.

    La facturació en aquell cas era il·legal perquè tant la normativa estatal com l’autonòmica estableixen que l’atenció urgent està garantida fins a l’alta mèdica i que els menors han de ser tractats com a residents espanyols. També la família argentina va haver de bregar amb una persona del servei d’atenció al departament internacional, gestionat per l’empresa privada International Care Patient AssistanceSL.

  • L’aigua, un dret no accessible per a 663 milions de persones

    Des de 1990, 2.600 milions de persones han aconseguit accés a fonts d’aigua segura, però encara avui 663 milions de persones veuen incomplet el seu dret a l’aigua, sobretot en zones rurals. A més, uns 800 nens moren cada dia per malalties diarreiques relacionades amb la falta d’aigua potable i sanejament adequat. 

    L’aigua és essencial per a la vida i donada la seva importància cada any es commemora el Dia Mundial de l’Aigua el 22 de març. L’Organització Mundial de la Salut explica que la quantitat d’aigua dolça existent a la terra és limitada, i la seva qualitat està sotmesa a una pressió constant. La conservació de la qualitat de l’aigua dolça és important per al subministrament d’aigua de beguda, la producció d’aliments i l’ús recreatiu. Sovint, la qualitat de l’aigua es pot veure compromesa per la presència d’agents infecciosos, productes químics tòxics o radiacions. Avui en dia, més del 80% de les aigües residuals tornen a la natura sense tractament i sense ser reutilitzades, amb tota la contaminació que això implica.

    Els nens recullen aigua no tractada d’un corrent prop de les seves cases a Burundi / UNICEF

    «Quan un nen té aigua segura, té una possibilitat d’aprendre, jugar i tenir una infantesa»

    Segons un programa de control sobre el progrés de l’aigua, el sanejament i la higiene, al voltant de 2,1 bilions de persones no tenen accés a aigua segura. Molts nens passen hores cada dia caminant per recollir aigua, de vegades perdent la possibilitat d’anar a escola. Paral·lelament, la manca d’instal·lacions d’aigua i sanejament als centres educatius és una causa important d’abandonament escolar. A més, molts infants falten sovint a l’escola com a conseqüència de malalties relacionades amb l’aigua, cosa que els fa impossible seguir un ritme d’aprenentatge adequat. Això es veu accentuat en el cas de moltes nenes que, en arribar a la pubertat i tenir la menstruació, deixen d’anar al col·legi per manca de latrines separades per sexes.

    Aigua neta, lavabos bàsics i bones pràctiques d’higiene com el rentat de mans constitueixen una combinació senzilla i poderosa per a la supervivència i el desenvolupament dels nens. La mala qualitat de l’aigua i la manca d’higiene poden ser vehicle de transmissió de diverses malalties que limiten les possibilitats de desenvolupament físic i mental d’infants en edat escolar.

    De fet, uns 800 nens moren cada dia (300.000 a l’any) per malalties diarreiques relacionades amb la falta d’aigua potable i sanejament adequat. A més, els nens amb diarrees freqüents tenen un alt risc de desnutrició.

    Per revertir aquesta situació, la campanya Gotes per al Níger d’UNICEF va començar el curs 2008-2009 i, des de llavors, estudiants de totes les edats han pogut conèixer més coses sobre el dret a l’aigua i el dret a l’educació, i aportar-hi les seves gotes.

    (A l’esquerra) Nitije Beatrice, 22, que està prenyada i és mare de dos nens, ha de caminar 4 hores per tal d’agafar 20 litres d’aigua d’un punt d’aigua que serveix a més de 3.000 persones / UNICEF

    Disponible, accessible, segura, acceptable i assequible: com ha de ser el agua

    Léo Heller, relator especial de nacions unides pels Drets Humans a l’aigua i el sanejament, va visitar Barcelona fa pocs mesos. Durant una de les conferències que va oferir va mostrar-se preocupat per la crisis hídrica que amenaça la conca mediterrània, per la gran part de la humanitat que no té accés a aigua potable i pel 30% que no pot sanejar l’aigua.

    Els Drets Humans a l’aigua garanteixen a totes les persones, sense discriminació, aigua per ús personal i domèstic. Disponible, accessible, segura, acceptable i assequible: cinc principis que conformen el contingut normatiu del dret a l’aigua. Per altra banda, els Drets Humans al sanejament garanteixen a totes les persones, sense discriminació i a totes les esferes de la vida, solucions de sanejament. Ha d’estar disponible, accessible, assequible, de forma segura, social i culturalment acceptable, promovent la privacitat i la dignitat, paràmetres on les dones i nenes són les més afectades en general.

  • «El dia a dia dels pacients d’ELA és molt diferent del cas de Stephen Hawking»

    «El dia a dia dels pacients d’ELA és molt diferent del cas de Stephen Hawking». Ho explica José Torriza que pateix la malaltia des de fa quatre anys i mig. «Hawkings ha estat molt valent, sí. Però era un privilegiat perquè la tecnologia de la qual disposava i aquests cuidadors no estan a l’abast de la majoria dels malalts d’ELA», explica Adriana Guevara, presidenta de l’Associació Espanyola d’ELA, després de la mort del físic britànic aquest dimecres després de dècades d’esclerosi lateral amiotròfica.

    Torriza relata en conversa amb eldiario.es que, si bé la recerca és l’»esperança per al futur», el present pels qui desenvolupen la malaltia és l’assistència: «És el que pot millorar la teva qualitat de vida». I aquí, explica, «la llei de dependència, que hauria de ser un paraigua per a nosaltres, al final ens deixa desemparats.»

    La imatge del científic anglès donant conferències, presentant llibres o acudint a congressos es va convertir en una potent icona de l’ELA: cadira de rodes d’última generació, adaptada a les seves necessitats, sintetitzador de veu, assistents… Els comptes de les despeses es disparen.

    Guevara il·lustra que «solament un comunicador senzill pot costar 1.800 euros. Altres models, 3.000″. La llista d’elements tecnològics que es van fent necessaris segons es perden capacitats motores inclou tossadores, respiradores…»i quan t’arriba la traqueotomia (per permetre la respiració artificial en fallar els músculs), és necessari algú que estigui pendent tota l’estona. Si la màquina falla solament dos minuts, simplement, t’asfixies», explica José Torriza que també és membre de la Plataforma d’Afectats d’ELA.

    El càlcul que ha fet l’organització d’Adriana Guevara és que «un servei bàsic d’assistència costa uns 7.000 euros anuals». Amb aquests comptes, «no hi ha pensió que resisteixi l’esforç econòmic d’una malaltia súper cara», rebla Torriza. Aquest afectat recalca que la legislació «fa que quan tens una pensió de més de mil euros, les ajudes per dependència es limiten molt».

    L’ELA, l’esclerosi lateral amiotròfica, està dins del grup de malalties rares. Això suposa que es dóna en menys de cinc persones per cada 100.000 habitants. És la tercera patologia neurodegenerativa més comuna. La seva incidència (casos nous) és d’1 per cada 100.000 habitants a Espanya. La prevalença (el nombre de casos general) és de 3,5. Es calcula que hi ha uns 4.000 afectats al país. Amb tot, és, potser, la malaltia rara més famosa del món. Molt pot haver estat a causa del cas de Stephen Hawking tant per la seva figura com per l’estranya longevitat amb ELA (la mortalitat arriba habitualment en alguns anys, no en diverses dècades).

    «El seu cas, clar que ha donat motius d’esperança, però és molt molt atípic», repeteix Guevara al mateix temps que subratlla en la necessitat d’incidir en l’atenció dels qui avui pateixen ELA. «La majoria passen tot el temps al seu domicili i s’han convertit en invisibles. Si haguessin d’estar atesos en centres públics… la despesa seria gegantesca», contraposa. Encara que Torriza matisa amb certa amargor: «Quan tens aquesta traqueotomia no t’accepten a cap residència. No hi ha places preparades».

    Escalada de necessitats

    Per comprendre l’intricat d’aquesta patologia, pot fer-se un cop d’ull a l’espectre variadíssim d’assajos clínics que s’estan realitzant actualment a tot el món sobre la malaltia: fàrmacs, estimulacions del punt-motor per estimular el diafragma, entrenament muscular, mecanismes de disfunció del sistema motor, estudis sobre la seguretat d’administrar cèl·lules mare pròpies, trasplant de cèl·lules mare o incidència de la nutrició en l’ELA. Una llarga llista de camps, segons la recopilació que actualitza la Fundació per al foment de la recerca en ELA.

    Guevara i Torriza coincideixen en la seva anàlisi sobre la càrrega que, al final, imposa l’ELA: «Al principi és una cadira de tant en tant. Després una cadira elèctrica. Una grua… cal tenir en compte que, segons avança la malaltia arriben necessitats tecnològiques que, a més, deixen abandonades les anteriors. És una patologia que no et permet triar com viure». El seu testimoniatge incideix que «Hawking l’ha fet molt visible, però la seva vida ha estat molt diferent del que veiem diàriament».

     

    Aquest és un article originalment publicat a eldiario.es

  • «Et passes molt temps creient-te una sonada i una incompresa: a les dones que tenim endometriosis ens han posat en el sac del famós histerisme»

    L’endometriosi afecta 1 de cada 10 dones en edat reproductiva, segons dades de la Societat Mundial d’Endometriosis. Traduït a l’estat espanyol això indica que aproximadament la pateixen 2,5 milions de dones. És la primera patologia ginecològica però aquesta malaltia encara és bastant desconeguda per la societat i part de la comunitat mèdica.

    Davant d’una situació de subdiagnòstic es va trobar durant anys Núria Lleonart, finalment operada d’endometriosi a la Dexeus. Amb aquesta malaltia des dels 14 anys no va trobar ningú que li digués el que patia fins als 31. Entre aquestes edats, va prendre anticonceptius per regular els forts dolors que patia i va haver d’aguantar situacions de menyspreu per part de companys i professionals. «Et passes molt temps creient-te una sonada i una incompresa: a les dones que tenim endometriosi ens han posat en el sac del famós histerisme», explica Lleonart, a qui abans de ser diagnosticada van arribar a derivar-la a psiquiatria en no creure’s aquests dolors. Ara, recorda amb alegria haver trobat algú que finalment la diagnostiqués i que, com diu ella, li donés «confiança i un tracte espectacular» per fer-la sentir «absolutament acompanyada».

    El problema és que realitzar el diagnòstic no sempre és fàcil, perquè de vegades no presenta símptomes i moltes dones associen el dolor que provoca a la síndrome premenstrual a la menstruació. Davant d’això, Lleonart ens explica que si la regla és natural no hauria de fer mal i, que si fa mal, és que alguna cosa passa. Després de provar anticonceptius, va pensar que els dolors podien venir per patir còlics nefrítics que afecten el sistema urinari i els intestins però no feia sorra ni treia pedretes i també ho va descartar. No saber què li passava la feia sentir «molt enfadada, dolguda i enfonsada» perquè, per Lleonart, a banda dels dolors, no saber què li passava i que companys de feina la jutgessin li feia sentir «molta soledat».

    «No tenia justificació vàlida per faltar a la feina i la ràbia i la tristor que això va generar-me va fer que comencéssim a buscar algú que li posés nom a què em passava», segueix. Lleonart agraeix l’ajuda en aquesta cerca a la seva parella doncs, com explica, també li era «molt difícil explicar que tens tant dolor que no pots ni tenir relacions sexuals». I així, finalment, va trobar el Dr. Pere Barri Soldevila, coordinador de la Secció Quirúrgica i responsable de la Unitat d’Endometriosi de Dexeus Dona que es troba al Departament d’Obstetrícia, Ginecologia i Reproducció de l’Hospital Universitari Dexeus.

    Una nova tecnologia menys agressiva per a la cirurgia d’endometriosis permet una millor preservació de la funció ovàrica de les pacients

    L’endometriosi és una patologia benigna, que provoca dolor i altres trastorns que afecten la qualitat de vida. Es caracteritza per la presència de teixit endometrial fora de l’úter, habitualment en la pelvis o els ovaris, encara que pot estendre’s a altres teixits. Si ho fa, pot arribar a comprometre la fertilitat. De fet, entre un 30 i un 50% de les dones amb endometriosi tenen problemes de fertilitat.

    El Dr. Barri demana «més esforços i conscienciació» a la comunitat mèdica per diagnosticar aquesta malaltia, ja que «el retard en el diagnòstic fa que després hi hagi més problemes tant en fertilitat com en dolors». Pel que fa als dolors, Lleonart va haver de passar quatre vegades per quiròfan. Després de la primera operació va poder tirar endavant gràcies a un tractament hormonal que, com explica, va deixar per poder tenir fills tot i que mai n’havia volgut tenir. «Jo sóc fèrtil i podia tenir fills però mai he volgut per decisió pròpia. Després de l’operació la pressió social va fer que m’ho replantegés i vaig deixar les hormones però no va anar bé i vaig haver de tornar al tractament», ens explica Lleonart qui va haver d’operar-se de nou.

    Ara, una nova tècnica que han realitzat per primer cop a l’Hospital Universitari Dexeus podria evitar aquestes segones operacions. El Dr. Pere Barri ens explica que l’endometriosi és una de les cirurgies més complexes i amb aquesta nova tecnologia la tècnica és més ràpida, més precisa i més segura, conservant la resta d’òrgans íntegrament. «El bisturí funciona amb plasma i pots ser molt més curós, et dóna una major sensació de seguretat i confiança», ens explica el Dr. Barri que específica que fins ara hi havia molt bons resultats però així tens més garanties de preservar la fertilitat de les pacients, ja que és menys probable que l’ovari sa es faci malbé.

    Sobre fertilitat i treure’s la matriu de fet van fer un pacte la Núria Lleonart amb el seu doctor, el Pere Barri qui en operar-la va dir-li que el cos havia de viure un envelliment natural i que calia ser conservador amb aquests tempos però quan tingués 40 anys la deixaria escollir. «En la cirurgia d’endometriosi és poc freqüent treure la matriu i la Núria no ho necessitava, podria haver canviat d’opinió», ens diu al respecte Barri.

    La Núria ara té 43 anys: amb endometriosi des dels 14 no va ser diagnosticada fins als 31. Va ser operada tres vegades i en una quarta intervenció amb 40 anys va treure’s la matriu. Ara diu que està «feliç de la vida» i, com a psicòloga de professió que és, es dedica a treballar en la difusió d’aquesta malaltia i en el seu acompanyament. «És una malaltia bastant complicada a nivell de vivència: hi ha dones que tenen moltes dificultats en quedar-se embarassades i altres que mai a la vida sabran si tenen símptomes», tanca Lleonart.

     

     

  • Proves exprés: saber en tres hores si tens una ITS i entrar en tractament en menys de 72

    L’Edu anava periòdicament a realitzar-se les proves de VIH a Checkpoint però mai s’havia preocupat per la resta d’Infeccions de Transmissió Sexual. Després d’unes molèsties, va informar-se i va anar a visitar-se a la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual situada al CAP Drassanes. Després de les proves de diagnòstic que ofereix el programa Drassanes Exprés va donar positiu en clamídies i va haver d’iniciar un tractament.

    El programa Drassanes Exprés va crear-se el novembre del 2016 per fer detecció ràpida de casos d’infeccions de transmissió sexual (ITS) en persones sense símptomes i amb conductes sexuals de risc. El balanç d’aquest programa és positiu segons el Director del CatSalut, David Elvira, i diversos responsables de l’Hospital Vall d’Hebron. De novembre de 2016 a novembre del 2017 el programa Drassanes Exprés, que coordina el Servei de Malalties Infeccioses i el Servei de Microbiologia de Vall d’Hebron, ha fet proves a 3.683 persones per detectar les principals ITS, és a dir, gonorrea, clamídia, sífilis i virus de la immunodeficiència humana (VIH). Els resultats han estat positius en un 16% dels casos, un percentatge que, segons el secretari de Salut Pública de Catalunya Joan Guix, reforça la base que les ITS estan incrementant.

    Guix ha volgut remarcar la importància d’aquest programa i ha explicat que aquestes dades es deuen a la millora en els sistemes de detecció i el diagnòstic i per tant la millora en la capacitat de vigilància epidemiològica. També explica que ha ajudat que hi hagi hagut canvis conductuals.

    Com l’Edu, unes altres quasi 4.000 persones han anat a realitzar-se aquestes proves que garanteixen l’anonimat i resulten ràpides i fàcils de fer tant en accés com en resultats. La cita prèvia no és necessària, l’accés a més és universal (no és necessari disposar de targeta sanitària) i gratuït i les proves entren en un circuit confidencial sent per tant anònimes.

    L’Edu a la recepció de la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual a Drassanes / Carla Benito

    De les dades d’aquest primer any de vida de Drassanes Exprés es pot extreure que el 73,3% dels usuaris han estat homes i el 26,3% dones. Per edats, el 62,9% tenien entre 18 i 35 anys i el 37,1% més de 35 anys. El 44,9% eren homes que tenien sexe amb homes, el 47% eren persones amb pràctiques heterosexuals i el 7,6% amb pràctiques bisexuals. Les infeccions més detectades han estat en un 33,7 gonorrea, un 47,6% clamídia, un 16,1% sífilis i un 2,6% VIH.

    Sense cita, anònim, universal i gratuït

    Tomàs Pumarola, cap del Servei de Microbiologia de Vall d’Hebron ha desenvolupat els punts forts de Drassanes Exprés. Les proves diagnòstiques es realitzen a través d’un laboratori de microbiologia que permet fer proves de serologia i biologia molecular per a la detecció ràpida de les ITS situat al mateix centre. En tres hores com a molt l’usuari del servei sabrà si té una infecció o no. Després d’això, l’inici del tractament també és molt ràpid si el resultat és positiu, ja que en aquest cas s’ofereix la possibilitat de rebre visita mèdica a Drassanes Exprés en menys de 72 hores sense que hagi de demanar visita al seu metge de família ni que esperi més dies. En aquest sentit, els resultats del primer any mostren que el 85% de les persones que han rebut un resultat positiu accedeixen a atenció mèdica en menys de 72 hores.

    Dos treballadors de Drassanes Exprés junt a la tecnologia que analitza i diagnostica Infeccions de Transmissió Sexual / Carla Benito

    «Abans anava al Checkpoint a fer-me només les proves de VIH perquè creia que per la resta no valia la pena», explica l’Edu, «però ara he vist que sí que cal ser-ne conscient i vinc cada tres mesos a fer-me-les totes». Unes proves que comencen amb una entrevista: una infermera pregunta a la persona usuària si té símptomes i, si en presenta, se la convida a demanar cita mèdica, ja que el programa està dirigit a persones asimptomàtiques.

    L’entrevista per entrar al circuit de detecció ràpida d’ITS inclou preguntes d’edat, gènere, pràctiques sexuals de risc o nombre de parelles sexuals en els últims mesos. En base això es decideix quin tipus de proves se li faran a la persona i el sistema assigna un número a l’usuari i genera els tubs per realitzar-se autoproves agafant mostres d’orina, recte, faringe o vagina. En un lavabo l’usuari es pren les mostres i després les entrega al personal del centre que les passaran a analitzar en el mateix moment.

    Pumarola opina que és molt important realitzar-se les proves, ja que «l’única manera de trencar amb la cadena de transmissió d’algú asimptomàtic és mitjançant diagnòstic i tractament immediat». Per poder fer això, David Elvira posa accent en la innovació tecnològica: «una gran inversió que fa possible que en el 85% dels casos en menys d’una hora es puguin saber els resultats i comunicar-se per via telemàtica».

    L’Edu deposita les seves proves perquè les puguin analitzar amb les màquines de detecció precoç / Carla Benito

    En menys de tres hores des de l’entrega de les mostres, l’usuari rep els resultats per missatge al seu telèfon mòbil, al correu electrònic o en persona. Si són negatius se li comunicarà directament. Si el resultat és positiu, rep un missatge que el convida a demanar cita mèdica. A partir d’aquest moment entrarà en tractament i serà animat a tornar a realitzar-se les proves cada tres mesos. «Jo ara intento ser més conscient i vinc cada tres mesos encara que la vegada anterior també hagi sortit negatiu: així t’endús una alegria», explica l’Edu després de xerrar amb la seva doctora, que ja coneix d’altres vegades.

    Que el tracte sigui directe i personal també li dóna valor al programa. Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Vall d’Hebron explica que a banda del tractament curatiu que es realitza també es fa educació formativa des del primer moment que la persona trepitja Drassanes Exprés. «La persona que ve aquí no només ve a diagnosticar-se, també a rebre consells de futur en les seves relacions sexuals», indica Almirante. Com? A través del reforçament d’activitats preventives, ja que en el seu parer, «convence’ls d’acabar amb les conductes de risc és un problema conductual que requereix d’un treball continu».

  • «Hi ha supervivents d’esterilitzacions forçades que encara pregunten si es poden operar per tenir fills»

    Les històries són idèntiques des de Piura, al nord del Perú, fins a Cuzco, al sud. I cada vegada més dones decideixen parlar. Ho narren amb dolor i amb ràbia, acuradament, com si hagués succeït ahir. «La infermera em va portar amb ella. No em va deixar sortir. Em va donar alguna cosa. Vaig despertar. Em em feia molt mal el ventre. No sabia què havia passat. Em van donar una pastilleta i em van enviar cap a casa. Se’m van infectar les ferides. M’havien lligat».

    «Al Perú hi ha qui defensa que les hem ensinistrat per dir això. És de bojos», assenyala Raquel Reynoso, coordinadora del Grup de Seguiment a les Reparacions a Víctimes d’Esterilització Forçada. Els relats sumen: més de 100.000 dones, en la seva majoria indígenes, van ser esterilitzades sense el seu consentiment durant el govern d’Alberto Fujimori. Més de 20 anys després, segueixen exigint justícia i una reparació que no arriba.

    Ho cridaran als carrers de Lima, durant la marxa que el moviment feminista ha convocat per al pròxim 8 de març. Una setmana després, la capital serà escenari d’una trobada de supervivents d’esterilitzacions forçades de diferents regions del país. «Aquestes dones se senten abandonades, marginades i oblidades. Una vegada i una altra s’han atropellat els seus drets», critica Reynoso.

    L’associació que presideix, Serveis Educatius Rurals (SER), brinda suport a dones indígenes en la lluita per les seves reivindicacions. Reynoso ha visitat Espanya amb motiu del llançament de la campanya anual de Mans Unides, ONG sòcia amb la qual treballa.

    Les traves en el registre de víctimes

    El primer pas perquè aquestes dones siguin reconegudes com a víctimes d’esterilització forçada és obtenir el paper que les reconeix com a tal. A la fi de 2015, el Govern peruà va crear un registre, el Reviesfo, on fins a octubre amb prou feines s’havien inscrit 8.000 víctimes. Això es deu en part, al seu judici, a les traves que han de superar les dones per registrar-se, ja que han de baixar a les oficines de les capitals des de la muntanya.

    «Són dones amb pocs recursos i han de gastar-se diners per anar. Això, les que ho saben, perquè l’Estat no va invertir diners a difondre que aquest registre existeix. És una labor que fem nosaltres». Així, explica, algunes decideixen recórrer el camí a peu o en mula per denunciar que elles també van ser esterilitzades contra la seva voluntat.

    «L’Estat va exigir al personal mèdic quotes d’esterilització i se’ls deia que anessin a buscar-les al més profund de les comunitats andines. No obstant això, ara, les dones han d’anar a les ciutats», denúncia Reynoso. «És com si s’hagués creat per sortir del pas, no es dota de recursos suficients i s’encarrega a funcionaris que no estan acostumats a atendre aquests casos».

    Sense fons per a atenció psicològica

    Un dels cops més durs per a les supervivents va venir el desembre passat, quan el Ministeri de la Dona (MIMP) va suspendre l’assessoria psicològica argumentant falta de pressupost. «En les clíniques mèdiques els donen per a tot paracetamol, ibuprofèn… Quan el que elles necessiten és una atenció psicològica. Començaven a donar-se, però ja ho han tallat. I els impedeix seguir avançant».

    Aquesta és una de les reclamacions clau quan les dones esterilitzades per la força demanden una «reparació integral». Per exemple, a Lima, sosté Reynoso, hi ha moltes desplaçades pel conflicte intern que «han perdut la seva vida» per haver estat sotmeses a aquestes intervencions quirúrgiques.

    «Han estat molt estigmatitzades en les seves pròpies comunitats. Els deien de tot, les anomenaven ‘caponas’ [animals castrats], ‘machonas’, les agredien verbalment. Hi ha dones que van ser abandonades pels seus marits, a unes altres les van maltractar físicament».

    En molts casos, aquestes dones també han quedat incapacitades per poder guanyar-se la vida com sempre ho havien fet, sobretot en el camp o brodant teixits tradicionals. «Hi ha dones amb inflamacions, dolors a la cintura o a les quals se’ls infla el peu. Segueixen amb aquest trauma per tot el que van perdre i van deixar de fer. Algunes segueixen plorant quan ho recorden. Moltes es van tancar en si mateixes i volen oblidar-se del que va ocórrer. Ha trencat amb totes les seves formes de vida i no se’ls repara. Tampoc econòmicament. Res. No és just», recalca.

    A vegades, els dolors físics són la seqüela principal de la falta d’informació després de les operacions: «Moltes eren analfabetes i, enfront dels xantatges, no els quedava més remei que cedir. Però no els van explicar com havien de cuidar-se després de la cirurgia i en cap moment els van dir que era permanent».

    És el cas de María (nom fictici), qui anava acompanyant a la seva tia a un control després de l’embaràs i es va trobar amb una operació de lligadura de trompes, segons relata l’activista. «Mentre sostenia al bebè, la va captar una infermera i la va esterilitzar. Era soltera i jove. Ara té 35 anys, s’ha casat, però no pot tenir fills. Té un dolor i una pena… Pregunta si la poden operar per poder tenir fills i vol anar a judici, però no té recursos suficients». Aquesta falta de recursos econòmics, assegura Reynoso, impedeix que moltes puguin portar el seu cas a judici.

    L’indult a Fujimori, l’últim cop de maça

    Les supervivents segueixen batallant per un «judici just» contra Fujimori i els ex alts càrrecs responsables d’aquestes pràctiques. El cas de les esterilitzacions forçades ha estat arxivat en diverses ocasions. L’últim cop de maça va arribar la passada nit de Nadal, amb l’indult a l’expresident que li eximeix de complir la resta de la seva condemna de 25 anys de presó per delictes a la humanitat, encara que no per les esterilitzacions. També va rebre el dret de gràcia, que impedeix que sigui jutjat en un futur.

    «Estem molt indignats i convençuts que va ser negociat pels casos de corrupció del Govern. Hem estat enganyats vilment i no es pot tolerar, sortim marxa rere marxa, perquè denunciem que això va ser una política d’Estat que es va aplicar de forma sistemàtica», comenta Reynoso.

    Les víctimes d’esterilitzacions han demanat una audiència aquests dies a la Comissió Interamericana de Drets Humans perquè el Perú «compleixi» amb jutjar a Fujimori per aquests casos.

    Però no desisteixen. Cada vegada són més, estan més organitzades i sumen forces en trobades estatals com la que se celebrarà el 15 i 16 de març a Lima. Mentrestant, en les comunitats dels Andes on treballa Reynoso, les dones organitzen tallers per arribar a les que estan més lluny i aconseguir que es registrin. Unes altres fan de traductores entre els advocats i les víctimes, que solament parlen quítxua, perquè es conegui el seu testimoniatge.

    Creien que no anaven a parlar i ho van fer. «Moltes han despertat i reclamen no solament els seus drets, sinó els de la resta». En una setmana, moltes dones pararan i es manifestaran al Perú amb un llistat de reivindicacions amb motiu del 8M. Entre elles, que es faci justícia i es repari tot el dolor causat a aquestes dones. I que mai es torni a repetir.

    El pla de Fujimori

    Durant la dècada dels noranta, Alberto Fujimori va engegar un Programa de Planificació Familiar que va acabar amb l’esterilització de 314.605 dones entre 1995 i 2000, segons va concloure el mateix congrés peruà en una recerca l’any 2002. D’aquestes, solament el 10% van donar el seu «consentiment genuí», segons el Comitè Llatinoamericà i del Carib dels Drets de la Dona (Cladem). Al voltant de 20.000 homes també van ser sotmesos a aquestes operacions.

    Almenys 18 dones van morir com a fruit de les esterilitzacions forçades, entre elles, Mamérita Mestanza, una dona camperola que va ser sotmesa a una lligadura de trompes en males condicions el cas de la qual va arribar a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) i va finalitzar amb un acord de solució amistosa.

    Diverses organitzacions nacionals i internacionals com Amnistia Internacional denuncien que existeixen indicis que el personal mèdic que va aplicar aquest programa rebia pressions de les autoritats governamentals per aconseguir quotes d’esterilització i que, en la majoria dels casos, les dones no van donar el seu consentiment lliure i informat.

    Les afectades procedien en la seva majoria de comunitats indígenes en zones rurals del Perú amb escassos recursos econòmics i en un context de conflicte armat intern, la qual cosa porta a activistes i organitzacions a denunciar que es tractava d’»una política de control demogràfic» dirigida a les persones més empobrides.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El negoci de la sanitat privada creix imparable a costa de la deterioració del sistema públic

    Aquest és un article original de eldiario.es

    Mentre la sanitat pública es deteriora, la sanitat privada a Espanya creix i creix. El negoci segueix sumant clients i acumulant ingressos. Tant les empreses sanitàries com les asseguradores de salut gaudeixen de vent de cua i han ingressat un 16% més en els últims cinc anys. Mentrestant, una UCI pediàtrica va quedar inutilitzada per una cascada d’aigua a Madrid fa unes setmanes o els caps d’urgències a Galícia acaben de demanar mesures a la Xunta per frenar els col·lapses.

    Les clíniques privades van ingressar el 2016 (mancant tancar dades més recents) 6.175 milions d’euros. El 2010 eren 890 milions menys, segons la recopilació de dades de l’analista DBK. Però és que, el nombre de persones que acudeix a una assegurança sanitària privada segueix a l’alça i va superar el 2017 els 11,5 milions de pòlisses. Un salt de més d’un milió des de 2013. Tot aquest volum va deixar uns ingressos majors a 8.000 milions d’euros l’any passat, segons explicava l’Asociación Empresarial del Seguro (Unespa) amb dades d’ICEA. El 2013 van sumar 6.937 milions.

    El fet que el sector sanitari privat creixi a costa de la caiguda del públic no és una correlació exclusiva a càrrec de grups com l’Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública. La consultora AON analitza, i ha deixat per escrit en la seva previsió per a l’any 2018, que, entre els motius de la bonança de l’àmbit privat, es troben «les deficiències en el sector sanitari públic que segueix sofrint les mesures restrictives preses el 2012». És a dir, relaciona directament la deterioració de la sanitat pública amb l’auge de les pòlisses privades.

    La Fundació Idis –organització que aglutina al sector sanitari privat– interpreta que aquesta situació és una bona notícia per a la sanitat pública. Consideren que el paper creixent de les seves empreses «contribueix a la descàrrega i l’estalvi del sistema públic», ja que, entenen, s’»alliberen recursos» perquè els ciutadans que «compten amb un segur privat no consumeixen, o consumeixen solament en part els recursos públics».

    El sistema s’ha deteriorat al mateix temps que els governs central i autonòmics invertien menys en sanitat pública. El Sistema de Comptes de la Salut reflecteix que la despesa pública va caure des de 2011 a 2015 (últimes dades verificades): de 75.000 a 71.000 milions d’euros per sostenir l’atenció sanitària (i això que el 2015 va haver-hi un repunt). En aquest mateix temps, les famílies van haver d’augmentar la seva aportació directa més de 3.000 milions: de 20.500 a 23.800. Un salt del 16% experimentat en plena estirada dels ingressos de les empreses privades dedicades a la salut.

    L’anàlisi d’AON també explica que hi ha «cada vegada major conscienciació de la societat entorn de la salut». Demanda que ha trobat un forat en el sistema privat. En paraules d’un informe de la Fundació Idis: «En un context de dificultats financeres, l’Administració Pública opta per una política de transferència de costos cap a les famílies».

    Una cascada o una carta inventada

    A més de les grans xifres, van succeint-se episodis de desgast en centres sanitaris públics del país. A mitjan gener passat, una cataracta en l’UCI pediàtrica de l’hospital 12 d’Octubre de Madrid va obligar a evacuar als nens interns. La rebentada d’una canonada va fer que la unitat s’escampés per tres plantes diferents per escometre les reparacions. «Es posa en risc la seguretat dels pacients», van dir els sanitaris. Aquest mateix centre va viure en 2016 diversos despreniments de sostres per la falta de manteniment. També l’aigua va omplir al gener l’àrea d’urgències plena de pacients d’un altre gran hospital madrileny, La Pau (que sempre apunta entre els millor valorats d’Espanya).

    Una sala d’urgències amb capacitat per a sis pacients amb 19 / @Urgenciaslapaz

    Però no tot és Madrid. A Castella i Lleó, fa unes setmanes, el conseller de Sanitat, Antonio María Sáez Aguado, va tenir la idea de redactar un escrit que sortia al pas de les crítiques a la seva gestió per fer-la passar per carta espontània de caps de servei hospitalari. La missiva va veure la llum pública el mateix dia que se celebrava una manifestació de protesta contra, deien els concentrats, les privatitzacions, les llistes d’espera encobertes i la precarització dels professionals sanitaris. De fet, el nou hospital de Burgos s’ha erigit en exemple il·lustratiu dels sobrecostos a l’hora d’engegar un centre privatitzat dins de la xarxa pública.

    El sistema pel qual es va crear el centre burgalès, el denominat de «col·laboració públic-privada», va veure els seus primers passos a la Comunitat Valenciana mitjançant l’engegada de l’hospital de la Ribera, el ja cèlebre model Alzira. Una manera de gestionar la sanitat pública que externalitza pràcticament tots els serveis: des de la construcció de l’hospital a l’assistència mèdica a canvi d’un cànon públic que aporten les arques autonòmiques. Perquè dins de les partides que alimenten al sector sanitari privat també s’explica els diners que reben de concerts i concessions amb les administracions. Fins a 1.525 milions d’euros el 2016, segons l’informe de DKB.

    Aquest model és el que la Generalitat valenciana està en procés de reversió. Després de passar per diverses fases en els jutjats per les resistències de la concessionària Ribera Salut, la consellera de Sanitat, Carmen Montón, ha reclamat més de 100 milions a l’empresa pels pagaments excessius que l’Executiu va realitzar a l’empresa durant la seva gestió de l’àrea de salut assignada.

    El mapa també pot estendre’s a Galícia on fa solament uns dies, els caps d’urgències van demanar a la Xunta que prengués mesures per atallar el col·lapse en els seus serveis. Un sistema sanitari el gallec en el qual es donen circumstàncies tan precàries com a contractacions per a jornades de dues hores, cridades d’última hora per incorporar a professionals sanitaris i sèries constants de contractes temporals per cobrir llocs estructurals. També en arrencar 2018, el Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va condemnar a la Junta per utilitzar personal temporal durant vuit anys en els mateixos llocs sense justificació.