Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • «Un adolescent que s’autolesiona demana que l’atenguem però no com un nen capritxós»

    Un 42% de les urgències psiquiàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu el 2015 tenien conductes autolítiques i un 9,9% d’aquestes eren suïcides. Parlem amb la psiquiatra Anna Taberner i amb el psicòleg sanitari Luis Díaz. Tots dos treballen al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Gràcia, coordinat per la Fundació Eulàlia Torras de Beà. Des d’aquest CSMIJ es mostren preocupats per l’augment en quantitat i en complexitat dels menors d’edat amb problemes de salut mental i parlen de la necessitat de fer abordatges globals de la problemàtica amb el nen i la família.

    La Fundació Eulàlia Torras de Beà té dos CSMIJ més, un al barri de Sant Andreu i un altre a Montcada i Reixach. Reben les derivacions des de pediatria i des de tota la xarxa de salut mental. També des d’educació i derivats dels serveis socials. Tot CSMIJ cobreix dels 0 fins als 18 anys i és finançat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, ja que és un servei públic.

    Quan arriba una persona al CSMIJ, com es decideix quin tipus de tractament ha de rebre?

    Luís Díaz: Un cop ha estat derivat aquí es fa una valoració de quina visita s’ha de fer. Es mira la prioritat en funció de diferents aspectes: diagnòstic de presumpció de la gravetat que pot tenir el cas però també depenent de l’edat. Els adolescents són una de les edats que pel simple fet de ser-ho ja ens els mirem amb priorització. Programem una primera visita amb un clínic: sigui psiquiatre o psicòleg.

    Anna Taberner: O amb un treballador social si ha vingut des d’allà la derivació. Entrem en un seguit d’entrevistes que és el que anomenem procés diagnòstic. Després fem una visita d’orientació diagnòstica on plantegem a la família com veiem el nen i quina idea tenim del què li pot anar bé. És el que anomenem pla terapèutic. Això pot incloure des de visites de seguiment a un tractament més individualitzat, un tractament en grup, abordament familiar, abordament farmacològic, coordinació amb altres agents de la xarxa per complementar el tipus d’ajuda…

    Al darrer Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència, la psiquiatra Vanessa Pera, coordinadora del CSMIJ SJD Lleida, va explicar la feina que feien a través de les Aules de Suport Integral amb el cas de l’escola d’Educació Especial l’Esperança. Com treballeu des d’aquí amb les escoles?

    L.D.: Tota la coordinació i el treball en xarxa és una màxima en tot el model assistencial. Amb les escoles històricament tant com amb els EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic) hem tingut una relació molt directe que es continua reforçant i estimulant. Quan ens trobem amb un nano que requereix una escolarització especial o d’alguna adaptació dins de l’escola ordinària es treballa tant amb l’escola com amb la família. Sempre són canvis que impacten al nen però també a la família i per això mirem d’atendre, d’acompanyar molt i sobretot de valorar conjuntament. En alguns casos on passen de l’ordinària a l’especial sí que reben un impacte però la majoria s’ho prenen com que després de molt temps poden respirar.

    A.T.: Sí. El problema és més pels pares, el pair una mica el traspàs. L’experiència cap els pares és dolorosa fins que després veuen que el nen està ben ubicat i, com diu en Luis, pot respirar. És cert que a l’escola ordinària cada cop tenen més recursos perquè els nens amb dificultats emocionals puguin estar millor atesos però per alguns el ritme de l’escola ordinària encara és massa estressant. Es beneficien aleshores d’un canvi en un entorn molt més especialitzat. És un camp que ara s’està debatent i s’està apostant molt per la integrada.

    La nostra experiència, en la realitat actual i amb els recursos que hi ha ara, ens diu que encara hi ha molts nanos que es poden beneficiar d’estar en un entorn molt més especialitzat. Això no vol dir anar en contra de la inclusiva. S’ha de dotar l’escola ordinària encara de més recursos perquè puguin tenir més en compte les diferències emocionals dels nens i els diferents ritmes que tenen. La coexistència dels dos recursos ara per ara té sentit.

    Entrada del CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET

    Any rere any augmenten els casos de menors amb problemes de salut mental i la complexitat?

    A.T.: Sí, la complexitat, la quantitat, l’augment de la demanda… Cada cop arriben més casos i més complexes.

    L.D.: També amb tot el tema de la crisis econòmica moltes famílies que podien anar a privada han vingut a la pública. Per tant, increment en nombre de pacients, en la complexitat a nivell clínic i també complexitat social. Per molt que tractis un nano, si viu una situació on hi falten altres coses més bàsiques, això serà decisiu en la seva evolució. Hi ha situacions de desnonament, de molta precarietat… És difícil que les famílies es facin càrrec a vegades d’aspectes essencials per l’evolució del nen quan han d’establir prioritats. Per exemple, la precarietat laboral ha afectat a que moltes famílies no puguin fer un esforç per agendar un tractament o unes visites, ja que no poden assistir i acompanyar el seu fill.

    A.T.: Quan decideixes un pla per un cas concret perquè creus que pot anar bé també has de preveure què pot assumir aquella família. Has de tenir en compte la globalitat. Nosaltres anem més enllà dels símptomes pels que ens consulten, intentem entendre què hi ha darrere, quin funcionament emocional hi ha en aquell nen i en tota la família.

    El cap de psiquiatria de Sant Joan de Déu deia que un dels motius d’aquest augment de visites i casos es deu a la debilitació de les estructures familiars que crea situacions d’esgotament que porten a la dependència a l’hospital. És diferent aquesta lectura a un hospital que en un CSMIJ? 

    L.D.: Torno a les prioritats de les famílies: quan hi ha una gravetat molt evident  les famílies sí que es mobilitzen més. Davant d’altres situacions on el nen ho pugui passar malament però no presenti una simptomatologia doncs a algunes famílies que amb prou feines poden pagar el menjar difícilment els hi pots insistir que portin el nen a tractament.

    Aleshores, està relacionada la complexitat dels casos amb l’augment amb la pobresa?

    L.D.: Jo diria més amb el moment social que amb la pobresa en si.

    A.T.: Són diferents factors que van sumant-se.

    L.D.: No m’atreviria a dir només la pobresa però una situació de precarietat econòmica afecta. No és només que els pares es quedin sense feina i no puguin portar el nen. El problema és com això afecta les famílies i genera patiments concrets.

    A.T.: Han sortit estudis que diuen que famílies amb situacions socials desafavorides tenen un risc fins a tres vegades més gran de patir una patologia. No cal fer estudis, és de sentit comú que si hi ha uns pares en situació vulnerable, els nens que hi conviuen també ho patiran i això impacta en ells.

    El diagnòstic de trastorns de conducta és el que més ha augmentat. Què s’entén per trastorn de conducta, com es pot detectar?

    L.D.: El trastorn de conducta s’acaba convertint en un calaix de sastre de moltes situacions on hi ha un patiment emocional gran. En el Congrés que anomenaves abans deien que els trastorns de conducta i els intents d’autòlisis havien copat la majoria dels motius de consulta i dels ingressos desplaçant els grans diagnòstics psiquiàtrics. Nosaltres entenem la psicologia anant més allà del diagnòstic que observa la part explícita de la situació. Cal veure quin és el patiment emocional, el patiment psíquic que està generant aquestes actuacions, aquests actes delictius…

    A.T.: No anem a millorar la conducta sinó a entendre que ens està expressant el nano amb aquesta conducta i què hi ha darrera d’això.

    L.D.: No vull banalitzar però potser es diagnostica molt trastorn de conducta en nanos que realitzen actes fora d’una situació més corrent. Després hi ha situacions més greus: agressivitat física, de violència cap als iguals, cap a si mateix o cap a família.

    Han incrementat les conductes autolítiques?

    A.T.: No sabria contestar però sí que l’activació del codi risc suïcidi fa que els professionals de la salut tinguem més present i codifiquem millor si ens trobem davant de conductes d’aquest tipus. Abans codificaves l’estar deprimit però no marcaves que també s’autolesionava. A més, tot el tema social al voltant de les autolesions es visualitza molt i es té molt present entre els adolescents. Ens hem trobat amb casos on no és un sinó diferents adolescents què han estat en contacte. Necessitaríem més perspectiva en el temps per veure sí ha augmentat o no, si ara hi ha més casos o hi ha més visibilitat. Però el suïcidi ara és la primera causa de mort en els joves.

    L.D.: Aquesta dada promou l’interés des del Departament de Salut i des dels professionals en millorar la detecció i protocolitzar l’atenció perquè no se’ns escapin casos, que no es caiguin per la xarxa assistencial. En aquest sentit, sempre que hi ha algun repunt mediàtic d’alguna d’aquestes situacions la detecció augmenta per pressió social. Això passa per exemple amb el bullying. La bona lectura és que això promou iniciatives que als professionals ens permet detectar més i millor i també diferenciar.

    El psiquiatra Josep Moya va afirmar que la intenció de molts dels nens  “no és tant la intenció de morir si no el desig de deixar d’estar allà, de desaparèixer”.

    A.T.: Canalitzar el malestar o el patiment, sí. Hi ha diferents maneres  i diferents sentits d’autolesions. La intencionalitat també s’ha de mirar: si és una actitud impulsiva…

    L.D.: Com a professionals no podem arriscar i pensar que un cas és lleu i no donar-li l’atenció necessària. Molts casos no tenen una intenció de morir si no que responen a un «ara no vull estar aquí». El problema és que aquell moment pot ser «exitós». Hem de tenir molt presents aquestes actituds i amb el tracte amb les famílies no banalitzar ni tampoc alarmar més del compte. Cal entendre que aquesta conducta autolítica del noi o la noia és una comunicació.

    Anna Taberner, psiquiatra, i Luís Díaz, psicòleg sanitari, durant l’entrevista al CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET

    Entre els joves, pel que fa a trastorns alimentaris o lesions, sovint s’escolta «només vol cridar l’atenció, ja se li passarà». 

    L.D.: Aquesta és molt perillosa. A vegades quan treballes amb famílies sí que ve aquest pensament. El que jo faig és diferenciar: una cosa és cridar l’atenció i l’altre fer una demanda. Si un noi o una noia té un patiment tal com per fer patir els seus pares o els seus professors amb una comunicació d’aquest tipus vol dir que hi ha un patiment real. Un adolescent que s’autolesiona demana que l’atenguem, no crida l’atenció com un nen capritxós.

    A.T.: Cal intentar entendre que ens està dient. A vegades si el patiment psíquic és difícil de rebaixar és fan mal físic perquè és menys dolorós.

    I el que has comentat abans de lesions en grup, per què es donen? Us hi heu trobat sovint?

    A.T.: Hem pogut rebre el cas d’una pacient i després hem vist que li ha passat a dos o tres més de la mateixa classe. Les coses que passen en grup s’ha de mirar com s’inicien, quina coincidència hi ha hagut, si algú ho ha iniciat i els altres l’han seguit o potser ja ho feien per separat i algú ho ha comentat i s’ha trobat que els altres també ho feien. Has d’intentar entendre què esta passant, no ho pots atendre de manera individual.

    Podria ser, salvant les distàncies, ¿com quan els joves comencen a fumar?

    A.T.: Clar, al final estem parlant d’adolescents i de canviar conductes i provar coses noves que l’altre et facilita o t’insisteix perquè ho provis.

    L.D.: És un edat on s’està buscant la identitat. Això encaixaria amb un perfil d’adolescent perdut, desorientat, que d’alguna manera en compartir el malestar o no sentir-se entès o veure que no encaixa a la societat, troben un encaix dins de la proposta d’algú altre. Evidentment no és un funcionament normalitzat. A vegades, quan hi ha una cosa compartida el que hi ha és un component identitari i social i això fa pensar que l’adolescent va més en aquesta cerca que no que tingui una patologia.

    Com combineu les diferents prioritats i els diferents graus de complexitat? 

    A.T.: Els Centres de Salut Mental estem atenent cada cop situacions més complexes i ens preguntem què podem fer sovint davant d’algunes situacions que no són greus. Des de sempre hem cregut que la prevenció i la promoció de la salut és molt important. Si agaféssim des de l’inici situacions lleus, amb poques intervencions se’n podrien sortir millor però sovint, com estem tan plens de complexitat i gravetat, no podem treballar en prevenció.

    L.D.: La complexitat també a vegades és la cronificació i estem molt copats per aquest tipus de treball. La complexitat a més suposa un desplegament de recursos de tot tipus brutal. La prevenció el que suposa és evitar possibles cronificacions. La immediatesa i la proximitat amb les que pots atendre i intervenir a vegades amb els adolescents són garanties que si no les aprofites just en aquell moment, que és quan està disposat a compartir-ho, pots perdre una oportunitat important perquè d’allà no derivi un trastorn mental o un desordre emocional important que pugui derivar en una cronicitat. Ens hem d’anticipar a això.

  • «Suggerir en un congrés que el metge actua de forma deslleial davant el pacient és molt llastimós»

    Aquesta entrevista ha estat publicada a eldiario.es

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha denunciat la celebració aquest dissabte a la capital catalana d’un congrés que consideren que promou la pseudociència i les teràpies alternatives contra el càncer. El doctor Gustavo Tolchinsky, secretari d’aquest organisme i responsable d’avaluar els casos de mala praxi mèdica, considera que qüestionar la relació de confiança entre facultatius i pacients (el que promou aquest simposi sol amb el seu nom: «el que el teu metge no t’està explicant») significa erosionar un dels pilars de l’aplicació de la medicina.

    Què veuen en aquest congrés que els ha portat a qualificar-ho de «pseudocientífic» i per què consideren perillosa la seva celebració?

    És evident que el seu títol, Un món sense càncer. El que el teu metge no t’està explicant, suggereix que els metges actuem de forma ocultista i que traïm la confiança del pacient. I sense confiança, la relació metge-pacient no té sentit. Suggerir en un congrés que el metge actua de forma deslleial davant el pacient, de forma deliberada, és molt llastimós, perquè ataca alguna cosa bàsica per a la societat: la confiança en els seus metges.

    Per què han optat per la via de demanar a la Generalitat que obri un expedient?

    És un deure del Col·legi regular la professió, i si ho fem és per protegir a la població, per això avaluem l’actuació dels metges. Però la nostra competència només la tenim sobre la població mèdica, no tenim capacitat sobre uns altres, per això ens hem personat en una altra instància, que és Salut. Entenem que en aquest congrés es difondrà informació molt probablement enganyosa, i amb la que es vol fer veure a la població una realitat que no es basa en fets científics, sinó en elements ideològics respecte a com un col·lectiu creu que és la vida dels pacients amb càncer. Hem de protegir a la població d’informacions que els indueixen a error, o que poden portar a pacients a abandonar tractaments, a no confiar en el seu equip mèdic o a generar-los patiment i angoixa en un moment tan difícil per prendre decisions.

    Malgrat que vostès ho considerin informació perillosa, és la prohibició una solució idònia? No els empara la llibertat d’expressió?

    En qüestions de risc per a la salut és desitjable que actuï l’organisme competent, que és Salut, i per això els hem traslladat la nostra preocupació. La informació que es difon no és que vagi en contra d’una opinió, sinó de fets científics constatables, i si això no danya a ningú, no passa res, però si provoca dany en les persones, llavors podríem dir que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre. Quan un pacient rep informació esbiaixada, sigui per ideologia o per ànim de lucre, implica un element de coacció. Al pacient se li ha d’oferir sempre el tractament amb major evidència científica disponible.

    Més enllà del títol del simposi, què més els indueix a pensar que es puguin difondre teràpies fraudulentes?

    Un dels ponents és Josep Pàmies, i això ja ens suggereix una línia ideològica i argumental del simposi que no anirà d’acord amb defensar evidències científiques. Els seus antecedents, informacions i actes a les xarxes són ben coneguts.

    Vostè és responsable de recopilar les denúncies de mala praxi mèdica. Han sancionat a facultatius per propagar tractaments pseudocientífics?

    Hem sancionat a un metge a un any i sis mesos d’inhabilitació per practicar teràpies que no estaven per res reglades. En la seva actuació no es reconeixien actes mèdics, sinó venda i aplicació de teràpies no reglades, amb el que el seu pacient va estar en mans d’una persona que deia ser metge però no actuava com a tal.

    I fora de la professió, com veu la proliferació d’aquestes teràpies?

    Hi ha una major activitat informativa a causa de les xarxes socials i pacients que pregunten més per diferents teràpies perquè són més sensibles a aquesta informació que està al seu abast. Però no puc parlar molt pel que hi ha fora de la professió. Sí que hem augmentat l’activitat d’expedients per indagar sobre actuació mèdica relacionada amb teràpies no reglades. Quan s’apliquen de manera alternativa, apartant al pacient del tractament que indicarien els procediments científics i les guies clíniques, és una actuació contrària al que hauria de ser un acte mèdic. No sancionem a qualsevol persona que faci un tractament alternatiu, sinó al metge que en l’acte assistencial exerceixi una activitat que no tingui res a veure amb el coneixement mèdic.

    De què parlem quan parlem de pseudociències?

    Pel que fa al càncer, aquest any publiquem a la web del Col·legi un document per als pacients, sigui d’Oncologia o de cures pal·liatives, remarcant sobretot la importància de donar informació correcta. Les persones que se sotmeten a tractaments han de saber què és el que se li està aplicant. No tots els tractaments tenen el mateix nivell d’evidència.

    Posi’m un exemple de quins tractaments no tenen evidències.

    Són aquells que no s’han sotmès a estudis científics ni s’han publicat ni contrastat amb altres grups de recerca. Un pot publicar un cas en el qual diu que aplicant un producte aconsegueix fer caminar a un pacient paraplègic, i un altre sotmet a pacients a un tractament, fa dos grups, els compara sense que l’investigador què s’ha aplicat a cada pacient, es publica amb tota la informació disponible perquè la comunitat científica la pugui posar a prova… Sobre el reiki, en el seu moment va haver-hi una publicació científica que va publicar un experiment amb gent que sabia fer reiki i una altra que no, i el resultat va ser el mateix per a tots dos grups a l’hora de detectar l’energia que se suposa que buscaven. Això és un exemple d’alguna cosa que no té evidències.

  • El CoMB denuncia un acte que dubta sobre la feina dels metges contra el càncer

    El Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) denuncia un acte que assegura que «posa en dubte, de manera explícita, el paper dels metges a l’hora d’informar de manera veraç sobre el càncer als pacients i als ciutadans en general». L’acte es celebrarà el proper 13 de gener sota el nom «Un món sense càncer. El què el teu metge no t’està explicant» i està removent diferents comptes a les xarxes socials. Més enllà del CoMB, l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) també ha opinat que a l’acte li manca tota evidència científica i ha demanat que «cap pacient es deixi enganyar per aquestes persones».

    Davant d’això, a més de plantejar la prohibició de l’acte, el CoMB ha posat els fets en coneixement del Departament de Salut, com ha explicat Jaume Padrós, president del Col·legi, a Rac1, «per determinar si els continguts de l’acte poden ser un atemptat contra la salut pública». A més, no neguen que puguin emprendre altres accions.

    En un comunicat que han fet públic a través de la seva pàgina web, el CoMB recorda que «el metge és l’únic professional amb formació, coneixements i competència per diagnosticar una malaltia i indicar-ne el tractament més adequat». A més a més, també ha aprofitat per recordar que, pel què fa a les pseudociències, mai han dubtat en «perseguir i denunciar metges i no metges a través de processos que han derivat en condemnes judicials o administratives».

    En aquest sentit, durant el juny passat, el Col·legi va presentar un document elaborat pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), amb la col·laboració de la Societat Catalano-Balear d’Oncologia Mèdica i la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives on s’alertava del risc que les teràpies alternatives i les pseudociències sense cap evidència clínica ni científica suposen per a la salut.

  • La lluita contra la pobresa energètica: un tema social, de salut i legislatiu

    Ho explicàvem just fa un any: la pobresa energètica és una amenaça per a la salut. Els preus creixents de l’energia, la reducció de les rendes familiars o la baixa qualitat dels edificis són els principals aspectes que motiven una situació de pobresa energètica que suposa una amenaça per a la salut física i mental. Durant els últims mesos s’han aprovat i suspès lleis i ja s’inicien les sancions contra elèctriques.

    El Tribunal Constitucional va anul·lar els articles referents a l’emergència habitacional del decret de pobresa energètica i un jutjat de Barcelona va anul·lar el protocol de la Generalitat que evita els talls d’aigua i llum a les famílies en situació de vulnerabilitat. En tot cas, Juli Carrere, coordinador de Fuel Poverty Group – Energia Justa, una iniciativa de l’Associació Benestar i Desenvolupament i Ecoserveis, explica que és perillós i de difícil resolució. Opina que les elèctriques «fan publicitat per explicar que la llei ha caigut i que el bo social estarà per sobre» però realment «només han tombat el principi de precaució en un cas concret, segueix totalment vigent».

    L’aprovació del bo social elèctric a principis d’octubre fixa els llindars de renda per percebre descomptes en la factura de la llum i  impedirà que als consumidors atesos per serveis socials se’ls talli el subministrament. Diverses ciutats han denunciat aquest decret com insuficient. Una d’elles, Barcelona, estima que aquesta mesura oblida el 43% de la població afectada de la ciutat.

    Repassem diferents moviments i mesures al voltant de la pobresa energètica.

    L’Ajuntament de Barcelona sancionarà Endesa per talls de subministrament

    L’Ajuntament de Barcelona ha anunciat cinc sancions de 70.000 euros cadascuna a Endesa per incomplir la llei 24/2015 de pobresa energètica en no demanar l’informe d’exclusió residencial als Serveis Socials municipals abans de procedir a tallar el subministrament d’electricitat. A més a més, l’Ajuntament també ha presentat un recurs contenciós administratiu contra el Reial Decret 897/2017 de l’Estat que regula la figura del consumidor vulnerable o el bo social. Ho ha fet en considerar que va en contra de la Constitució i a la Directiva 2009/72 del Parlament Europeu i del Consell de la Unió Europea i perquè vulnera les competències exclusives en matèria de serveis socials que té assumides Catalunya i el mateix municipi de Barcelona.

    Laia Ortiz, tinent d’alcalde de Drets Socials, ha anunciat aquestes sancions remarcant que l’Ajuntament de Barcelona ja havia advertit que la regulació estatal era insuficient per preservar els drets energètics de la ciutadania. Així ho va denunciar el consistori en estudiar que, la mesura aprovada aquest octubre pel Govern, oblida a un 43% de la població afectada. Aquest percentatge es tradueix en què gairebé la meitat de les persones ateses per pobresa energètica per l’Ajuntament de Barcelona aquest any –unes 10.000– no podran acollir-se als descomptes, ni tampoc al principi de precaució, amb el nou bo social de l’Estat.

    Les primeres sancions que executa Barcelona responen a talls que es van produir un cop aprovada la llei 24/2015 en llars habitades per persones vulnerables. Els talls van ser detectats a través d’un dels 10 Punts d’Assessorament Energètic (PAE).

    Laia Ortiz va aprofitar la roda de premsa per explicar que l’Ajuntament de Barcelona no té com a objectiu sancionar però sí ser estrictes per garantir que «tothom tingui accés a uns subministraments bàsics independentment de la seva condició econòmica». A més a més, també va criticar el nou decret: «el nou bo social de l’Estat respon als interessos de l’oligopoli energètic i no pas a les necessitats de la ciutadania. Per això en reclamem la nul·litat.»

    Concentració a la plaça Sant Jaume per exigir l’aplicació de la llei 24/2015 l’any passat / ROBERT BONET

    El protocol de la Generalitat contra la pobresa energètica anul·lat per un jutjat de Barcelona

    Un jutjat de Barcelona va anul·lar el protocol de la Generalitat per evitar els talls de subministrament d’aigua i llum a famílies en situació de vulnerabilitat, que desenvolupava la llei contra la pobresa energètica. Aquesta, sorgida d’una ILP de la PAH i d’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), contenia normes en matèria d’emergència habitacional i pobresa energètica. El Tribunal Constitucional ja havia anul·lat alguns preceptes relatius a l’emergència habitacional, però els relacionats amb els talls encara seguien vigents.

    En la seva sentència la jutgessa argumenta que el protocol de la Generalitat, a més d’envair competències estatals, és nul de ple de dret per haver estat aprovat per l’Agència Catalana de Consum i no pel mateix Govern. Així dóna la raó a Endesa, que havia recorregut al considerar il·legal la prohibició de la Generalitat de tallar els subministraments al moment que es produeix un impagament.

    El tribunal Constitucional ja havia anul·lat l’abril de 2016 el decret de pobresa energètica, aprovat pel Govern de CiU el 2013, en considerar que envaïa competències estatals. Aquest protocol se suma així a la llarga llista de mesures contra la pobresa energètica que han estat anul·lades o rebaixades en diferents tribunals.

    Alternatives contra la pobresa energètica

    No entendre les factures, no saber si estàs pagant allò que perceps o més, no conèixer trucs per estalviar tant econòmicament com en termes ecològics… Informació que poques vegades està a l’abast de la població si és que aquesta no busca per iniciativa pròpia recursos, gens fàcils de trobar.

    A Catalunya, el 23% de la població en risc de pobresa pateix fred a casa a l’hivern. Per respondre això, hi ha qui aposta per la intervenció social contra la pobresa energètica mitjançant l’entrega de kits de microeficiència o, altrament dits, kits de supervivència. Això és el que realitza Fuel Poverty group en xarxa amb altres arreu de l’estat. Aquí a Barcelona, junt amb ABD, formen Energia Justa.

    Amb l’entrega de kits busquen incrementar el confort a la llar sense gastar més del que les famílies ja gasten. Els kits compten amb dues bombetes de baix consum, viret per sota portes, viret per finestres, regleta amb interruptor, pel·lícula aïllant finestres, temporitzador i termòmetre i higròmetre.

    Els diferents instruments pretenen rebaixar les implicacions que comporta tenir dificultats per accedir al consum d’energia. Alguns dels problemes que es troben les persones que pateixen pobresa energètica és no poder encendre la calefacció i mantenir la llar a una temperatura de confort, patir impagaments en les factures de la llum i per tant sumar deutes, desenvolupar i empitjorar certes problemàtiques de salut o que se’ls hi tallin els subministraments i es quedin sense llum, aigua o gas.

    Energia Justa és un projecte nascut de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) i Fuel Poverty. Suma així les vessants d’una entitat social i d’una entitat per l’eficiència energètica. A partir de formacions preparen als seus voluntaris per detectar les problemàtiques que puguin patir aquells que viuen en pobresa energètica. Existeix un punt informatiu on aquests voluntaris treballen individualment amb les afectades. Les trobades serveixen per assessorar en eficiència energètica però també per ensenyar a entendre les factures de les elèctriques.

    La població gran és la més vulnerable però sovint, ens explica Juli Carrere, hi ha gent que per altres factors com ara no entendre l’idioma també necessita entendre què se li està cobrant i què pot fer. És aquí on Energia Justa també intervé: «ens demanen ajuda per pagar factures però en comptes d’això nosaltres els hi ensenyem a reduir-les» donant informació de consum responsable.

    Des d’Energia Justa realitzen tallers, punts d’informació i també intervenció directe. Carrere ens explica que en algunes ocasions els ajuntaments se’ls hi han dirigit però «la feina dels voluntaris arriba on arriba» i, a més, aquesta «no hauria de suplir l’activitat de les administracions».

  • L’envelliment de la població genera més soledat i fragilitat amb patiment emocional entre la gent gran

    S’estima que la soledat afecta 150.000 persones grans a Catalunya. Sovint aquesta soledat ve marcada per la pèrdua de la parella o dels fills però també per patir relacions familiars no vinculants o que aquests familiars es trobin físicament lluny de la persona gran.

    Aquest tipus de situacions incrementen diàriament i una de les explicacions que es dóna és l’envelliment de la població: el 17% de la població de Catalunya supera els 65 anys d’edat. El 57,7 per cent d’aquestes persones són dones i el 42,3 per cent són homes. A més, la gent gran cada vegada és més gran.

    Albert Quiles, director gerent d’Amics de la Gent Gran, troba que és una situació bona que cada cop es tingui més esperança de vida però indica que cal preguntar-se com es viuen aquests anys. Sota aquesta premissa, el Consell Comarcal del Baix Llobregat ha desenvolupat un informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran que es troba en situació de vulnerabilitat amb patiment emocional.

    La Fundació Amics de la Gent Gran es va crear just fa 30 anys per acompanyar a persones grans que pateixen soledat i ho fa de manera voluntària. Quiles creu que la formació a aquestes persones voluntàries per detectar el maltracte és essencial perquè puguin informar d’aquestes situacions d’abús. També opina que aquesta mateixa formació, destinada a les persones grans, les ajudaria a apoderar-se.

    Actualment, Amics de la Gent Gran es troba a 10 comarques i a 32 municipis i treballen a partir de sol·licituds individuals, de veïns o persones properes, però també a partir de derivacions des dels centres de serveis socials o els centre d’atenció primària quan aquests detecten casos de soledat en persones grans. «La clau està en la coordinació», opina Quiles: «hem d’intensificar aquesta coordinació entre els diferents agents, institucions públiques, fundacions, empreses, agents socials i treballar a favor del benestar de les persones grans».

    La soledat, un problema invisible

    Albert Quiles defensa que la funció de la seva Fundació és necessària donat que la majoria de persones grans amb qui treballen es troben en una situació de soledat que «no han decidit lliurement». Quiles argumenta que «la persona gran es troba sovint en situacions delicades i ningú o poques persones amb qui poder relacionar-se, sobretot tenir relació emocional». Destaca que treballar la part emocional en les persones és molt important es tingui l’edat que es tingui però és encara més rellevant en aquelles persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.

    Quiles critica «un fenomen que passa, què la societat decideix per les persones grans». Entén que és necessari preguntar a la persona gran si vol, si es sent a gust rebent una persona voluntària a casa seva o si vol tenir informació com a mínim: «és molt important que puguin decidir», afegeix. És per això que des d’Amics de la Gent Gran, quan reben una sol·licitud, truquen a la persona i fixen una entrevista presencial per veure si a la persona gran li interessa formar part de la Fundació.

    Durant aquestes festes desenvoluparan una campanya anomenada ‘Un Nadal en companyia’ que comptarà amb 15 dinars arreu del territori. A més, entregaran lots de Nadal a les llars dels 1.500 membres que acompanya la Fundació. El motiu? Per Quiles, «és una bona excusa perquè rebin una visita i no celebrin el Nadal soles.

    La gent gran és un dels col·lectius vulnerables / cc by derkstenvers (Flickr)

    El patiment emocional no només ve de la soledat

    El projecte Bon Tracte a la Gent Gran neix de l’anàlisi sobre la preocupació en l’atenció cap a persones que estan en una situació d’especial fragilitat com són les situacions de violència filio-parental, el tracte no adequat cap a les persones grans, maltractament o violència domèstica.

    L’informe elaborat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat buscava definir el concepte de bon tracte a la gent gran i a les persones en situació de fragilitat per problemes de salut a partir dels actors que intervenen en la seva atenció. És a dir, definir el paper que juguen els professionals, els punts de millora en la relació i elaborar una Guia de Bones Pràctiques en el tracte a la gent gran i les persones en situació de fragilitat per problemes de salut.

    En una població que tendeix cada cop més a l’envelliment, l’informe denuncia que envellir, i també patir una malaltia invalidant, «comporta unes expectatives vitals que venen marcades amb un signe menys al davant: menys capacitats, menys facultats, menys quantitat d’hores de descans nocturn, menys activitats, menys poder adquisitiu…» És a partir d’aquí que s’ha creat el terme d’envelliment actiu. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’envelliment actiu com el procés que implica envellir amb bona salut, òptim funcionament físic, cognitiu, emocional i motivacional, a més d’una alta participació social.

    Des d’una vessant àmplia, l’informe entén el maltracte a la gent gran com «qualsevol acció voluntàriament realitzada, és a dir, no accidental, que pugui causar o causi un dany a una persona gran; o qualsevol omissió que privi a un ancià de l’atenció necessària per al seu benestar, així com qualsevol violació dels seus drets». A més, la definició que donen per vàlida estipula que perquè aquests fets es tipifiquin com maltractament han de succeir en el marc d’una relació interpersonal on existeixi una expectativa de confiança, cura, convivència o dependència. Per tant, afirmen que l’agressor pot ser un familiar, personal institucional, un cuidador contractat, un veí o un amic.

    El Consell Comarcal del Baix Llobregat treballa amb professionals de diferents àmbits a través de l’espai Xarxa Baix. Un dels projectes que també s’han realitzat, i que es vincula a l’informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran, ha estat el de la «lluita contra la pobresa i el risc d’exclusió social». Dins aquest programa, s’han creat grups de dinamització social per persones amb situació d’atur de llarga durada i el programa de “suport psicosocial per a l’autonomia de
    les persones en situació de dependència” i s’han creat grups psicoeducatius integrats per familiars de persones amb dependència i les mateixes persones que pateixen dolor crònic i trastorn mental.

  • Un 42% dels ingressos a urgències psiquiàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu tenien conductes autolítiques

    Dues jornades. Professionals de la salut mental. Psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, docents. Tots ells reunits al VI Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència que es celebra cada tres anys per compartir eines i recursos davant la preocupació de l’augment de la complexitat i la quantitat de joves o infants que presenten problemes de salut mental: un 42% de les urgències psiquiàtriques a l’Hospital Sant Joan de Déu el 2015 tenien conductes autolítiques i un 9,9% d’aquestes eren suïcides.

    A més a més, un terç de les consultes (34,4%) i dels diagnòstics (36,1%) sobre salut mental d’infants i adolescents són per motius de trastorn de la conducta. El 58% d’aquests trastorns es desenvolupen en joves majors de 12 anys, seguit de la franja d’edat entre 5 i 12 anys, que s’eleva al 39%. El 3% restant de casos es diagnostica a nens i nenes de 0 a 5 anys.

    Dades facilitades al Congrés estimen que fins a un 30% de la patologia mental de l’edat adulta està directament o indirecta relacionada amb el maltractament durant la infància, incloent-hi «la negligència dels pares, el maltractament físic i psicològic i l’abús sexual, entre les formes de maltractament més comunes».

    La trobada s’ha celebrat sota el nom «Trastorns de conducta en la infància i l’adolescència: nous temps, noves estratègies» al CosmoCaixa i ha servit per abordar la problemàtica dels trastorns de conducta des d’una perspectiva multidisciplinar i intersectorial. Multidisciplinar perquè els organitzadors del Congrés defensen que els trastorns de conducta infantil i adolescent no s’han de tractar únicament des del punt de vista dels especialistes de salut mental, ja que intervenen factors a nivell familiar, escolar i social. El programa estava constituït per quatre taules: Clínica I, Clínica II, Intervencions i Recerca. També, en una conferència inaugural s’ha tractat la visió antropològica de la qüestió.

    Aquesta sisena edició ha estat organitzada per la Fundació Congrés Català de Salut Mental juntament amb la participació d’un ampli col·lectiu de professionals del Comitè Organitzador i Científic.

    Intervencions des de la clínica davant l’augment en número i complexitat dels casos

    Roser Casalprim, psicòloga clínica i coordinadora del CSMIJ de la Fundació Nou Barris, ha reforçat la idea que la «salut mental és cosa de tots». Va explicar que al Centre de Salut Mental InfantoJuvenil (CSMIJ) on treballa a Nou Barris l’any 2016 es van atendre 2000 casos: «els usuaris cada cop s’apropen al CSMIJ amb casos més complexes». Casalprim va voler ressaltar aleshores la importància del treball en xarxa. La tensió del temps social actual i el temps objectiu que cada persona necessita per realitzar el seu tractament sigui psicològic, psiquiàtric o d’una altra tipologia, «porta als equips a preguntar-nos què prioritzem i com».

    Donada la complexitat dels casos, és necessari que existeixin eines diverses. Glòria Trafach, psicòloga clínica i coordinadora de l’Hospital de dia d’Adolescents de Girona (IAS-Girona), explica que els centres són «espais de convivència terapèutica» on es reprodueix un «escenari vivencial psicodramàtic on es mostraran actituds i conductes que caracteritzen la problemàtica del jove». Així, els Hospitals de dia, que són un recurs de segon nivell, suposen un espai de transició entre el noi/a, la família i el seu entorn. És aquí on recau de nou la importància de la xarxa que ja ressaltava Roser Casalprim.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    Tots els ponents coincidien en què els trastorns de conducta generen moltes controvèrsies especialment en diagnòstic. Trafach opina que «pensar que el problema es redueix al comportament és la ceguesa de qui no vol veure». Anima a entendre que l’adolescència és una etapa de canvi, de transició i que l’adolescent sent que ha de repetir compulsivament els seus actes perquè li donin una certa identitat. Trafach explica que al IAS-Girona el perfil que més troben és el de «joves que han patit adversitats al llarg de la seva vida i han afectat la seva capacitat de modular les seves emocions». Aquests joves normalment no saben donar sentit a la seva experiència emocional ni tampoc a la dels altres. Per aconseguir trencar amb això, Trafach creu que és necessari «validar la seva història i el seu malestar» i «reconèixer tots aquells aspectes sans que ell infravalora o desconeix».

    Els Centres de Salut Mental InfantoJuvenil i els Hospitals de Dia poden tractar més extensament els casos que hi acudeixen i en un ambient de treball sovint més pausat i proper. Els serveis de psiquiatria dels Hospitals Infantils i Juvenils i les seves àrees d’urgències són els qui reben els casos més urgents de ser tractats. Cada cop són més els menors de 12 anys que s’apropen a urgències i, per Bernardo Sánchez, coordinador d’hospitalització i urgències del Servei de Psiquiatria a l’Hospital Sant Joan de Déu, és «especialment preocupant l’epidèmia de trastorns de conducta de tipus autolític o suïcida». En aquest sentit i per no motivar aquestes conductes, Sánchez opina que és  més important dir «què no té el nen i què no toca fer-li, que corre a dir el que té i més en el marc de la infància que és un marc d’evolució».

    El 2015, un 42% dels ingressos d’urgències responien a conductes autolítiques, un 9,9% a conductes suïcides, un 5,7% presentaven psicosi i un 3,1% trastorns neuròtics. El trastorn que més infants i joves presenten quan acudeixen a urgències és el trastorn adaptatiu en un 25,1%,. Un 23,83% presenten trastorns de conducta i un 11,1% ansietat.

    Sánchez opina que un dels motius d’aquest augment de visites i casos es deu a la debilitació de les estructures familiars. El debilitament de la família «crea situacions d’esgotament que porten a la dependència a l’Hospital». Aquesta dependència, per Sánchez, «dificulta posar en marxa teràpies que només es poden realitzar si es fan amb la família».

    Pel que fa al treball en xarxa, Sánchez opina que «l’ordre dels factors si altera el producte»: a Sant Joan de Déu compten amb una «unitat de crisis», una unitat multidisciplinar on s’intenta repartir la pressió de la demanda d’urgències entre 4 disciplines. Així, «si és un cas de tipus social, que primer intervinguin els treballadors socials».

    Recursos i dispositius: dos exemples pràctics per curar, educar i socialitzar

    Segons el psiquiatra Josep Moya, coordinador de l’equip clínic del Centre l’Alba, quan els adolescents que presenten dualitats mostren conductes de risc que poden portar a temptatives de suïcidi, el que busquen «no és tant la intenció de morir si no el desig de deixar d’estar allà, de desaparèixer». Això, segons el Dr. Moya, passa en infants o adolescents que «han perdut vincles, estan desvinculats de la vida, de tasques en general i quan arriben al centre diuen que a ells no els interessa absolutament res, ni estudiar ni res».

    Al Centre l’Alba compten amb una Unitat Mèdic-Educativa (UME) per a nens i adolescents amb trastorns de conducta i d’altres trastorns de salut mental i amb un Centre de Dia on s’ofereix un servei educatiu i de rehabilitació per a nens i adolescents amb TEA (Trastorns de l’Espectre Autista). El Centre compta amb dos psiquiatres, dos psicòlegs clínics i un equip sociopedagògic integrat per mestres d’educació especial, pedagogs, psicòlegs, logopedes o integradors socials, entre altres especialitats.

    Un altre exemple d’articulació del treball clínic amb el treball sociopedagògic com el que realitzen al Centre l’Alba seria el cas de l’Aula Integral de Suport situada a l’escola d’Educació Especial l’Esperança de Lleida. Aquestes Aules Integrals de Suport, per la psiquiatra Vanessa Pera, coordinadora del CSMIJ SJD Lleida i investigadora de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida, són essencials per anar poc a poc retornant els infants i joves amb trastorns de conducta a les escoles ordinàries. Per Pera, les AIS «permeten tenir espais per pensar junts els casos, fer aprenentatge mutu (amb els docents), formació continua i un abordatge des de la proximitat i en la comunitat». D’aquesta manera, explica la Dra. Pera s’aconsegueix tenir cada cop més alumnes amb escolaritat compartida amb l’ordinària.

  • La meitat dels casos de VIH a Europa es detecten massa tard

    Aquest és un article de eldiario.es

    Europa és l’única regió del món on està augmentant la taxa de noves infeccions pel VIH, amb més de 160.000 nous casos cada any, la majoria en els països d’Europa de l’est. El motiu, segons el Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC, per les sigles en anglès), és que més de la meitat dels nous infectats de VIH són diagnosticats en una etapa tardana de la infecció, 1 tendència que aquesta institució considera «preocupant».

    Aquest divendres se celebra a tot el món el dia mundial de la lluita contra la SIDA, que es va establir fa 29 anys. Molt ha canviat a Europa des de llavors, quan la malaltia matava al 100% dels infectats. «Recordo passar per sala, on teníem a més de 30 pacients ingressats, i veure com tots morien», explica a eldiario.es el doctor Javier de la Torre, portaveu del Grup d’Estudi de la Sida (Gesida) de la Societat Espanyola de Malalties infeccioses i Microbiologia Clínica.

    Un dels primers infectats en el vell continent va morir a Portugal el 1978. Tres anys després, un equip mèdic de l’Hospital Vall d’Hebron descrivia a la revista mèdica The Lancet el primer cas detectat a Espanya. Després un cas al Regne Unit, un altre a França, Dinamarca … I al cap de pocs anys els morts es comptaven per milers.

    Encara amb la por a flor de pell, el 1990 naixia la campanya que marcaria a tota una generació de joves espanyols: ‘póntelo, pónselo‘. Però a mitjans dels noranta van aparèixer els primers antiretrovirals. Els fàrmacs van reduir pràcticament a zero la càrrega viral a la sang i, a poc a poc, el famós eslògan va passar a ser una relíquia del passat. «A partir de l’any 2000 comença a haver-hi una relaxació i les campanyes de prevenció comencen a baixar brutalment», afirma de la Torre. La SIDA, semblava controlada.

    No obstant això, la relaxació social i institucional ha acabat provocant que a Europa tornin a saltar algunes alarmes. La meitat dels nous diagnòstics són de persones que porten almenys 3 anys infectades i resulta especialment preocupant el repunt que s’està donant en els països de l’est. En cas de seguir així, adverteix la directora regional de l’OMS a Europa, Zsuzsanna Jakabno, «no podrem assolir l’objectiu de l’objectiu de Desenvolupament Sostenible de posar fi a l’epidèmia de VIH per 2030».

    Segons de la Torre, fins ara «s’ha fet un gran esforç en la resta de regions del món, però és a l’est d’Europa on estan augmentant els casos de forma més preocupant» i l’ECDC estima que en aquesta regió es donen el 80% dels nous casos d’infecció per VIH.

    A Espanya, 10 casos nous cada dia

    Aquestes dades contrasten amb l’estabilització que s’ha donat a la UE, on es produeixen uns 29.000 casos nous cada any. «A Europa occidental la incidència de nous casos està més o menys estabilitzada», explica de la Torre, i a Espanya el nombre de nous infectats oscil·la entre els 3.300 i els 3.500 cada any, «pràcticament 10 nous casos al dia».

    No obstant això, a Europa occidental el diagnòstic tardà segueix sent una de les grans assignatures pendents, ja que dos terços dels nous casos de sida a la UE es van donar dins dels tres mesos posteriors al diagnòstic de VIH, el que significa que les persones afectades han tingut el virus sense saber-ho durant almenys tres anys.

    «El diagnòstic tardà es dóna quan el recompte de defenses baixa de 350 limfòcits per mil·límetre cúbic o quan el pacient ja ha presentat alguna complicació que sigui catalogada com a malaltia definitòria de SIDA», explica de la Torre. «Quan això es produeix vol dir que hem arribat entre tres i vuit anys després que s’hagi produït la infecció».

    A Espanya, la taxa de diagnòstic tardà és del 46%, cinc punts per sota de la mitjana de la regió europea. Així i tot, gairebé una quarta part dels infectats acaben patint alguna malaltia relacionada amb la de SIDA. «Hem avançat moltíssim, però encara és un percentatge molt important», afirma de la Torre.

    Disminueixen les ajudes internacionals

    Però l’empitjorament de la situació en els països de l’est no es deu només a una relaxació social i institucional, segons denuncien algunes organitzacions. «Cal posar de manifest l’abandó que pateixen les poblacions més vulnerables al VIH per part dels seus governs i també per part de l’ajuda internacional», assegura a eldiario.es Vanessa López, directora de Salut per Dret.

    Segons López, «s’ha vist que en certs països, com Sèrbia i Romania, la incidència de VIH ha crescut més d’un 50% al cap de tres anys de tallar el finançament internacional». Unes ajudes que estan «en el nivell més baix des de 2010» i la retirada està afectant especialment als països de rendes mitjanes, on viu el 60% dels infectats per VIH de tot el món.

    Des d’aquesta associació també recorden que «quan desapareix l’ajuda internacional, els programes queden en mans de governs, que en molts casos són els que discriminen als col·lectius més vulnerables», explica López, per la qual cosa demana que «els processos de sortida dels donants vagin acompanyats de polítiques que garanteixin que el govern es fa càrrec de tots els programes d’ajuda».

    Espanya també ha contribuït a la disminució de l’ajuda internacional contra la SIDA en els últims anys. «Des de 2011 no fa aportacions al fons mundial de la lluita contra la SIDA», assegura López, tot i que l’any passat tots els grups parlamentaris van acordar que Espanya aportaria 100 milions d’euros a aquest fons, «una aportació que encara no s’ha fet efectiva».

    Espanya segueix sense aprovar el Truvada

    Per mirar de posar límit a la propagació de la malaltia, els especialistes assenyalen la necessitat de millorar el diagnòstic precoç. «Cal normalitzar la realització de proves de VIH, cal insistir a la població en què es revisa i conscienciar tots els treballadors sanitaris», explica de la Torre.

    L’ECDC també posa especial èmfasi és en els programes de prevenció i conscienciació social i recomana especialment la implementació de programes de profilaxi preexposició, una de les pràctiques més demandades pels especialistes per evitar nous contagis entre persones que tenen conductes de risc.

    Aquest mètode implica la presa controlada d’un antiretroviral anomenat Truvada, un fàrmac que encara no ha estat aprovat a Espanya, tot i la petició de nombrosos especialistes. «És una mesura que ha aconseguit un descens molt important en aquells països en què s’està aplicant», explica de la Torre, «ara mateix ho tenim tot per poder implementar-la i sabem que funciona, només cal que el Ministeri ho autoritzi».

  • Barcelona hauria evitat 250 morts i 1.500 ingressos hospitalaris si complís els límits de contaminació recomanats per l’OMS

    Si es complissin els límits de contaminació recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’haurien evitat 250 morts i quasi 1.500 ingressos hospitalaris només a la ciutat de Barcelona. Així ho han indicat durant les seves intervencions la tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz, i la comissionada de Salut, Gemma Tarafa.

    L’Ajuntament de Barcelona ha presentat un nou informe realitzat junt a l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre l’impacte a curt i llarg termini de la contaminació sobre la salut de les persones.

    L’estudi calcula que la superació dels 40 μg/m3 diaris de diòxid de nitrogen (NO2) que recomana l’OMS com a límit ha provocat durant el període 2006-2016 la mort de 90 persones cada any i l’hospitalització de 67 per causa cardiovascular. La superació dels 10 μg/m3 diaris de partícules en suspensió PM2,5 que també indica l’OMS ha provocat 162 morts per causa cardiovascular i 1.386 urgències per malaltia respiratòria. El que suma 250 morts cada any i 1.500 ingressos.

    Afirmen aquesta correlació després d’observar, per exemple, que la mortalitat va augmentar un 40% durant els quatre dies d’»episodi per partícules PM19» el febrer de 2016. Afegeixen a més que, «encara que la contaminació a Barcelona existeixi durant tot l’any, els episodis empitjoren clarament la salut».

    Durant la presentació, han remarcat que aquestes xifres podrien ser molt majors, ja que només s’han tingut en compte dos contaminants concrets i unes causes de mortalitat limitades. Han explicat a més que les dades per realitzar l’estudi s’han recollit de les 11 estacions de mesura que hi havia a la ciutat i també s’ha tingut en compte la mortalitat, els ingressos hospitalaris i les visites als serveis d’urgències. Per afinar encara més les xifres, aquests indicadors s’han creuat amb variables com la temperatura, el dia de la setmana, l’estacionalitat, els nivells de l’al·lergogen de la soia o la presència de l’epidèmia de la grip.

    Una de les principals conclusions del treball és que l’impacte de la contaminació a la ciutat de Barcelona és més important per l’exposició perllongada als nivells de contaminació que no durant els episodis en els que es registren pics màxims. Per exemple, un estudi havia estimat que la mortalitat global a la ciutat per culpa de l’exposició a la contaminació a llarg termini, més enllà de malalties cardiovasculars o respiratòries, podria xifrar-se en unes 650 defuncions durant l’any 2012.

    En creuar les xifres de qualitat de l’aire durant els anys 2013 i 2015 amb la mortalitat global de la població de més de 30 anys s’ha vist que només reduint en 1 μg/m3 la concentració mitjana de NO2 s’haurien evitat 59 morts a l’any. Si aquesta reducció hagués estat de 5 μg/m3 s’haurien evitat 295 morts. Les xifres en reduir la concentració mitjana de PM10 també hauria disminuït. En 88 morts menys amb 1 μg/m3 menys i fins a 436 menys si la reducció hagués estat deμg/m3.

    La població que es veu més afectada són els nens, la gent gran, les persones amb malalties cardíaques o pulmonars, persones amb asma o les dones embarassades. A més, les malalties que es veuen més perjudicades per la inhalació d’aquests contaminants són l’asma, la malaltia pulmonar crònica, la pneumònia, la insuficiència coronària i la insuficiència cardíaca, la diabetis o la hipertensió arterial.

    Tarafa creu que per combatre la contaminació és necessari fixar «mesures estructurals i continuades», ja que són «clau per evitar morts per contaminació a la ciutat» per tenir «un impacte molt més gran que les puntuals».

    L’1 de desembre entren en vigor restriccions de circulació a Barcelona

    La presentació d’aquest informe es realitza només dos dies abans de l’entrada en vigor de les restriccions de circulació. A partir de l’1 de desembre els vehicles que no disposin de l’etiqueta ambiental de la DGT no podran circular durant els episodis de contaminació per diòxid de nitrogen (NO2) ni dins la zona de baixes emissions de dilluns a divendres de 7.00 a 20.00h. En anys posteriors, les restriccions s’aniran ampliant progressivament fins a arribar a ser permanents a partir de 2020.

    Ara per ara, les restriccions s’aplicaran sobre els vehicles de gasolina anteriors al 2000 i els dièsel anteriors al 2006, excepte en els camions, autocars, motos, autobusos i furgonetes Euro 1, Euro 2 i Euro 3. Els vehicles d’emergència, els de persones amb mobilitat reduïda o els de serveis essencials podran circular sempre.

    Janet Sanz ha declarat que el objectivo de tals actuacions contra la contaminació és «salvar vides i construir una ciutat saludable conjuntament entre l’administració i els veïns ja que el dret a la salut és fonamental i prioritari».

    Més atacs de cor en dies d’alta contaminació

    El cardiòleg i investigador de l’Hospital Vall d’Hebron, Jordi Bañeras, explicava en roda de premsa que els dies de més contaminació hi ha més atacs de cor greus i més morts per infart. L’estudi l’ha realitzat l’Hospital Vall d’Hebron i el CIBER, el Centro de Investigación Biomédica en Red, i s’ha publicat en la revista científica «International Journal of Cardiology«.

    Aquest és el primer estudi que demostra que la contaminació contribueix a la mortalitat durant les 24 hores després d’un infart. També és el primer que relaciona la contaminació amb una incidència més gran de fibril·lacions ventriculars. Conclou que reduint les partícules en suspensió només dues micres i mitja a la ciutat de Barcelona s’evitarien cada any 19 infarts de miocardi i es reduirien gairebé un 8% les morts durant les primeres 24 hores després d’un infart. Les xifres no són del tot significatives, es justifiquen els investigadors de l’estudi, perquè no s’han tingut en compte les persones que morien per infart de miocardi abans de ser ateses.

    Les xifres en les que han basat l’estudi són dels anys 2010 i 2011 a Catalunya. Encara així, segons Banyeres, les conclusions poden aplicar-se al moment actual perquè els nivells de contaminació no han variat des de llavors.

    Ciutats de l’estat signen un Manifest per l’acció climàtica

    Justament ahir les ciutats de Barcelona, Madrid, València, Saragossa, Alcalá d’Henares i Fuenlabrada promovien el «Manifest per l’acció climàtica» que denuncia la inacció i les barreres del Govern. El Manifest podrà ser adoptat per part dels membres de la Xarxa de Ciutats pel Clima.

    Les ciutats reclamen al Govern de l’Estat que de forma urgent assumeixi tots els compromisos necessaris per afrontar el canvi climàtic, ja que té l’obligació de prioritzar la salut de la ciutadania, i té competències claus en àmbits estratègics com l’energètic i el transport. Exigeixen també una llei de canvi climàtic que estableixi límits i promogui la simple substitució dels combustibles fòssils per energies renovables per aconseguir escenaris que permetin reduir la petjada de carboni en la dimensió i en els temps requerits.

    Ho fan perquè consideren que el Gobierno actualment «dificulta l’autogeneració i la promoció de les energies renovables, continua recolzant a la producció de carbó, no considera prioritària la lluita contra la pobresa energètica i no permet avançar en la transició cap a la sobirania energètica, factor clau en la lluita contra el canvi climàtic». A més de, en el cas català, impugnar i portar al Tribunal Constitucional la Llei del Canvi Climàtic catalana.

    Aquestes reflexions vénen després que la setmana passada se celebrés a Bonn, Alemanya, la cimera mundial sobre el canvi climàtic, GOLPE23. Va ser allà on es va ressaltar la importància de les ciutats en la lluita contra el canvi climàtic, ja que és en elles on es generen el 70% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.

  • Un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat

    El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea han presentat els resultats de l’estudi “Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya”.  L’estudi mostra, entre d’altres indicadors de salut, que les infermeres i infermers presenten un major risc de desenvolupar problemes de salut mental. Un 35,6% del personal d’infermeria podria desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aquest percentatge gairebé dobla el d’altres professionals de la salut (18-20%) i queda molt lluny de la probabilitat de desenvolupar problemes de salut mental de la població general (9,7%).

    L’informe argumenta que aquest risc «ve determinat per múltiples factors com ara l’elevada presència d’indicadors de dolor i fatiga entre el col·lectiu, factors associats a trastorns d’ansietat o la manca d’hores de son». En aquest sentit, una de cada tres infermeres dorm menys de 6 hores, realitza llargues jornades laborals i en uns horaris poc convencionals. A més, el COIB també opina que les infermeres han de treballar amb unes elevades càrregues de treball i sota precarietat laboral, que asseguren que afecta a un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya. També argumenten que «la tensió i frustració que causa el poc control sobre el propi treball, la poca participació en les decisions comunes i el poc suport de l’equip de treball i dels superiors» també són situacions de risc.

    Hi ha 50 mil infermeres i infermers a tot Catalunya que treballen en activitat assistencial de l’àmbit públic, concertat, privat i per compte propi. Les «complicades condicions de treball» afecten directament als seus hàbits de vida i la seva salut. L’estudi explica que aquestes condicions augmenten els riscos psicosocials als que les infermeres estan exposades i que són especialment elevats en el cas de les que treballen a hospitals. Això passa perquè aquest personal, expliquen, té una major càrrega de treball alhora que participen menys en les decisions del centre i tenen un menor suport dels seus superiors, tal i com desvetllen les dades recollides. A banda del que viuen dins els centres, el col·lectiu infermer ha patit una «baixada de sous generalitzada» que l’estudi recull que afecta el 83% del conjunt. Aquesta incidència és major entre els professionals del sector públic o el concertat i que treballen en un centre d’atenció primària, un àmbit on s’ha arribat fins a pèrdues del 41,4% del sou.

    Tant el CCIC com la Fundació Galatea han valorat positivament que s’hagi dut a terme aquest estudi. Per la seva part, el Dr. Miquel Vilardell, president de la Fundació Galatea, ha valorat que «aquests resultats ajuden sempre a dissenyar intervencions tant preventives com assistencials que milloren el benestar no solament d’aquests professionals, sinó també el dels ciutadans atesos per ells».

    Per altra banda, la Degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart, explica que l’estudi confirma «quelcom que ja intuíem». «La sensació de cert maltractament del col·lectiu està molt present entre les infermeres i està clar que té un impacte directe en la seva salut», afegeix, «cal que hi posem mesures i compromís per part dels centres de treball per revertir una situació que afecta precisament als professionals que tenen cura del ciutadà. Les infermeres i infermers del nostre país han d’estar també ben cuidades a fi que puguin desenvolupar la seva professió en les millors condicions».

  • La prevenció dels factors de risc i un estil de vida saludable evitarien un 90% de casos d’ictus

    El 29 d’octubre es celebra el Dia Mundial de l’Ictus. En paraules de la Dra. María Alonso de Leciñana, Coordinadora del Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), un ictus és «un trastorn brusc en la circulació sanguínia del cervell que pot ser produït per oclusió arterial (el 85% dels casos) o per hemorràgia (el 15%)».

    Ara per ara, l’ictus és la segona causa de mort a l’estat espanyol, la primera causa de discapacitat adquirida en l’adult i la segona de demència. Segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), cada any 110.000-120.000 persones pateixen un ictus a l’estat, dels quals a un 50% els hi queden seqüeles discapacitants o moren. A més, 330.000 espanyols presenten alguna limitació en la seva capacitat funcional per haver patit un ictus.

    En els últims 20 anys, la mortalitat i discapacitat per ictus ha disminuït però l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima en què els propers 25 anys la seva incidència s’incrementarà un 27%. És a dir, l’ictus ha disminuït per «la millora en la detecció precoç dels símptomes, en el control dels principals factors de risc i en la introducció de noves mesures terapèutiques, com les Unitats de Ictus, la trombólisis o la trombectomía mecànica» però la seva incidència segueix augmentant. Hi ha estudis que afirmen que el 90% dels casos d’ictus es podrien evitar amb una adequada prevenció dels factors de risc i un estil de vida saludable.

    Un dels factors de risc importants és l’edat, ja que la incidència de l’ictus augmenta considerablement a partir dels 60-65 anys: un 5% dels majors de 65 anys de l’estat espanyol han patit un ictus. En menor mesura però els ictus poden aparèixer a qualsevol edat: un 0,5% de tots els ictus es donen en menors de 20 anys. A més, en els últims 20 anys ha augmentat un 25% el nombre de casos de ictus entre les persones de 20 a 64 anys.

    Quins símptomes dóna un ictus?

    Els símptomes d’un ictus depenen de l’àrea del cervell que es vegi afectada però en general es produeixen de forma brusca i inesperada. Els trets més comuns que es donen podrien ser els següents:

    • Alteració brusca en el llenguatge, amb dificultats per parlar o entendre.
    • Pèrdua brusca de força o sensibilitat en una part del cos. Generalment afecta a una meitat del cos i es manifesta sobretot a la cara o a les extremitats.
    • Alteració brusca de la visió, com pèrdua de visió d’un ull, visió doble o incapacitat per apreciar objectes en algun costat del nostre camp visual.
    • Pèrdua brusca de coordinació o equilibri.
    • Mal de cap molt intens i diferent a altres maldecaps habituals.

    La Dra. María Alonso de Leciñana creu que “una de les claus per a l’èxit en l’atenció de l’ictus és la rapidesa amb la que es detecten els seus símptomes inicials i es contacta amb el sistema d’emergències. L’altra, sens dubte, és la prevenció”. Així, i com ja s’ha dit, el 90% dels casos d’ictus es podrien evitar amb una prevenció correcta. “Generar l’hàbit de control de la tensió arterial, el pes, de la cintura abdominal i dur a terme un estil de vida sa, que passa per deixar el tabac i el consum moderat d’alcohol, reduir pes, fer exercici i reduir la sal en els menjars, serien els principals consells”, aporta Alonso.

    Per rapidesa cal tenir present dues variants: l’avís i el trasllat. A Catalunya, el mecanisme és el següent: quan el SEM rep l’avís d’una persona que ha patit un ictus, l’ambulància la trasllada a un centre proper. Aquest sistema organitza l’atenció a partir del SEM i d’una xarxa de 26 hospitals amb capacitat de diagnosticar els pacients amb sospita d’ictus. A l’hospital, el diagnòstic determinarà si l’ictus l’ha causat una hemorràgia (ictus hemorràgic o vessament cerebral) o bé el taponament d’un vas sanguini del cervell (ictus isquèmic o infart cerebral).

    Dany cerebral més enllà de l’ictus

    Durant aquests dies la (Societat Espanyola de Neurologia) també ha parlat dels tumors cerebrals. Els tumors cerebrals són, després de l’ictus i dels traumatismes cranioencefàlics, la principal causa de dany cerebral adquirit i aglutinen més de 120 tipus de tumors. A Espanya es detecten a l’any al voltant de 3.000 nous casos de tumors cerebrals, segons dades de la mateixa SEN.