La Generalitat ha obert un expedient sancionador contra els organitzadors del congrés Un món sense càncer. El que el teu metge no t’està explicant, que va ser criticat per associacions de metges i pacients per qüestionar la tasca dels facultatius contra aquesta malaltia. L’expedient implica una sanció econòmica, encara que ara per ara no s’ha detallat a quant ascendirà.
La Generalitat justifica l’expedient després de constatar que durant l’esdeveniment, celebrat el passat 13 de gener davant unes 700 persones inscrites, es va fer publicitat de productes i mètodes que, sense estar testats científicament, es van presentar com a «útils per al diagnòstic, prevenció o tractament de malalties o desenvolupaments fisiològics», en aquest cas vinculats al càncer.
Des de l’Administració han informat que actuaran de la mateixa manera amb tots els actes que puguin ocasionar als ciutadans «confusió», «engany» o «falses expectatives» sobre el tractament o el diagnòstic de malalties oncològiques. El departament de Salut tem sobretot que la informació difosa en aquests congressos, que qüestiona el paper dels metges, acabi propiciant que algun pacient abandoni el tractament prescrit pel seu facultatiu.
De cara a futurs casos similars, la Generalitat ha avançat que crearà una comissió d’experts per avaluar casos de tractaments amb teràpies alternatives. Integraran la comissió professionals del departament de Salut, de l’Agència Catalana del Consum i d’organismes com el Col·legi de Metges.
«Hem d’acabar amb la desídia de la Sanitat pel que a alimentació es refereix». Al juliol de l’any passat, un veí de Fuenlabrada iniciava una campanya de recollida de signatures online per canviar les dietes als hospitals, després de constatar que al seu pare, malalt de càncer, li oferien un paquet de galetes de berenar. No ha estat l’únic, al llarg dels últims anys moltes persones han denunciat la mala qualitat del menjar dels centres sanitaris a les xarxes socials. No obstant això, aquestes queixes encara no han servit perquè les administracions públiques es decideixin a transformar els hospitals públics en entorns alimentaris més saludables.
«És cert que no es pot dir que en tots els hospitals es mengi malament», assegura a eldiario.es el coordinador del Grup d’Especialització en Nutrició Clínica i Dietètica de l’Acadèmia Espanyola de Nutrició i Dietètica, Néstor Benítez, «però si hem de qualificar a grans trets com es menja als hospitals espanyols, cal dir que es menja malament, tant des d’un punt de vista gastronòmic, com nutricional».
Als centres sanitaris és necessari tenir una planificació de l’alimentació, de manera que cada hospital ha de tenir un codi dietètic on es recullen totes les dietes que es poden oferir a cada pacient, atenent les diferents patologies. No obstant això, «els codis de dietes que existeixen a nivell nacional són molt antics, es van fer fa 20 o 30 anys i des de llavors amb prou feines s’han actualitzat», explica Benítez.
Fugida de nutricionistes a hospitals europeus
Aquest especialista, que treballa com a investigador a l’Hospital Universitari Nuestra Señora de Candelaria, considera que «un dels principals problemes» és l’escàs nombre de dietistes nutricionistes que hi ha als hospitals públics. «Els codis de dieta s’han anat quedant obsolets i amb prou feines hi ha especialistes s’hagin ficat de ple a actualitzar-los», assegura.
En aquest sentit també s’expressava el passat mes de novembre la presidenta del Consell General de Dietistes-Nutricionistes d’Espanya, Alma Palau, en una carta publicada a la revista Acta sanitaria. «No entenem per què l’Estat inverteix a formar dietistes-nutricionistes en universitats públiques amb el consegüent desemborsament econòmic i després no veu la necessitat de recuperar aquesta inversió en el corresponent estalvi sanitari».
Palau denuncia en la seva carta la fugida d’aquests professionals «a hospitals europeus on un dietista sí que té un lloc de treball» i fa una crida per «abandonar antics hàbits ja caducs i pensar en el futur, en el que funciona».
La falta d’especialistes i com d’obsoletes s’han quedat algunes dietes fa que la qualitat nutricional d’alguns menús hospitalaris no sempre sigui la més adequada. No obstant això, el problema es pot agreujar si el menjar tampoc és apetible, atès que «el més important és que els pacients no es desnodreixin quan estan a l’hospital, perquè es recuperin al més aviat possible», explica Benítez. «Si apliquem massa restriccions dietètiques o el menjar no té una qualitat gastronòmica adequada, el pacient, que ja de per si mateix pot no tenir molt apetit a causa de l’ingrés hospitalari, potser deixa de menjar».
Màquines i menús amb ofertes poc saludables
Però no solament és el menjar dels pacients la que no sempre compleix uns estàndards nutricionals o gastronòmics adequats. L’oferta de menjar que es fa a la resta dels usuaris del centre sol ser «bastant lamentable», assegura Benítez. «Solament cal veure les màquines de vending, amb molta brioixeria, xocolatines, refrescs i tot un seguit de productes que, des del meu punt de vista, no haurien d’oferir-se en un centre hospitalari».
Segons aquest nutricionista, «l’hospital hauria de ser una escola d’hàbits saludables». No obstant això, «són molt poques les cafeteries que incorporen menús adequats i les que ho estan fent moltes vegades ho fan per una qüestió d’imatge de l’empresa i no tant pel rol que pot tenir l’alimentació en la salut de les persones».
El problema és que, pel que fa a les cafeteries i les màquines de venda automàtica, «els centres sanitaris no disposen d’una normativa específica, com els centres escolars, ni estan subjectes a uns codis dietètics», explica a eldiario.es l’especialista en nutrició Iva Marques. «Es tracta el centre sanitari com si fos una empresa de cotxes, no hi ha una diferència en la qualitat o en la diversitat dels aliments que s’ofereixen», sentencia aquesta nutricionista.
Per tractar de canviar aquesta situació, Marques, que és professora de Nutrició i Bromatologia a la Universitat de Saragossa, defensa la necessitat que les administracions públiques apostin de forma més decidida per la creació del que els nutricionistes criden entorns saludables. «Això implica implementar polítiques autonòmiques en les quals s’exigeixin més requisits a l’hora de contractar certs serveis públics» i per a això, conclou Marques, «és necessari que en les institucions públiques hi hagi dietistes-nutricionistes i a Espanya amb prou feines hi ha».
Falta d’iniciativa política
Les administracions responsables d’escometre aquests canvis són les comunitats autònomes, que són les que tenen transferides les competències de sanitat, però en els últims anys molt poques han fet passos per millorar la situació actual. Tan sols el País Basc ha anunciat algunes mesures per promoure una alimentació saludable als centres sanitaris, com l’obligació que la meitat dels productes de les màquines de vending siguin fruites, verdures i altres productes saludables.
Qui sí que ha pres mesures més contundents és el Govern de Portugal, amb una nova normativa que entrarà en vigor aquest mateix any i que planteja la «limitació de productes nocius per a la salut en els bars, cafeteries i bufets de les institucions que pertanyen al Ministeri de Sanitat», amb la fi de «promocionar […] l’adopció d’hàbits alimentosos saludables». La diferència, assegura Marques, és que «Portugal té a dietistes-nutricionistes en les institucions i Espanya no».
Però aquesta nutricionista pretén que les administracions públiques vagin encara més enllà i creu que la creació d’entorns saludables no s’hauria de restringir als centres sanitaris. «Faria falta estendre aquest tipus de normatives a tot tipus d’empreses». De fet, conclou Marquis, «entre els professionals sanitaris hi ha més possibilitats de trobar persones que sàpiguen triar el que és més saludable, perquè tenen cert coneixement».
Un mal internacional
El problema de l’alimentació als hospitals no solament afecta Espanya. El passat mes de juny l’Associació Mèdica Americana va publicar una resolució en la que encoratjava als hospitals dels EUA a «millorar la salut dels pacients, el personal i els visitants promocionant una varietat d’aliments saludables». L’associació exigia una major proporció de menjars a força de vegetals, així com l’eliminació de les carns processades i els refrescs dels menús de les cafeteries. També a Anglaterra s’enfronten a aquest problema i fa amb prou feines uns dies un hospital de Manchester es convertia al primer centre sanitari públic britànic a prohibir els sucres afegits en el seu restaurant, en un intent d’abordar les creixents taxes d’obesitat entre el seu personal, segons informava el diari theguardian.
La Jamila té 23 anys i la seva família va practicar-li una ablació quan era ben petita. Les seves ganes i la seva voluntat van ser el que la va empènyer a informar-se a través d’Internet i buscar una clínica que realitzés reconstruccions dels genitals post-ablació. Va ser així que va trobar la Fundació Dexeus Salut de la Dona i el seu programa de “Reconstrucció genital postablació” que, des del 2007, ofereix reconstruccions del clítoris de manera totalment gratuïta. La intervenció dura uns 45 minuts i consisteix en una cirurgia que permet restituir anatòmicament el clítoris i altres òrgans afectats. En el 90% de les operacions han aconseguit la restitució anatòmica i en el 75% aconsegueixen la restitució funcional.
El ginecòleg Pere Barri Soldevila, al capdavant de la iniciativa, és el primer metge que va practicar aquesta intervenció a Espanya. Després de 89 intervencions, es mostra satisfet amb el treball fet i valora que «una cosa que dura i segueix rodant vol dir que era una bona idea». Ara, la majoria dones que acudeixen al centre per realitzar-se la intervenció quirúrgica «ho fan majoritàriament gràcies al boca-orella», ens explica Barri, però també especifica que en els inici del projecte aquest arribava a les dones gràcies a la informació d’entitats o ONG.
No és el cas de la Jamila. Tot i que ella és catalana de naixement, la seva família va voler seguir amb la tradició de practicar l’ablació a la seva filla i ho van fer durant unes vacances a Gambia, el seu país de procedència. Quan la Jamila va decidir reconstruir-se el clítoris va decidir no dir-li a la seva família: «no sé com s’ho prendrien perquè a vegades s’enfaden per coses que jo creia que els hi semblarien bé i a la inversa», explica. També opina, no obstant, que al final ho haurien d’entendre a la força en veure l’entorn on viuen. «És normal que volguessin seguir amb les tradicions de la seva cultura, però després de venir a viure aquí… si algun dia els hi dic ho hauran d’entendre a la força», afirma taxativa la Jamila.
El perfil de dones que la Fundació Dexeus Dona ha atès és, segons ens explica el Dr. Barri, d’una jove d’origen africà, d’uns 27 anys d’edat de mitjana, que va patir la mutilació de molt petita i que, un cop ja vivien aquí, si és que no havien nascut ja aquí, es senten properes a la dona occidental i volen ser com les altres dones que conformen el seu grup d’amics. Davant aquesta necessitat d’»integrar-se» de la que parla Barri, a banda de la reconstrucció quirúrgica, la Fundació també desenvolupa un acompanyament psicològic a les dones.
El suport psicològic, clau en tot el procés
El procés que es desenvolupa compta amb dues tasques paral·leles: una visita amb ginecologia i una altra amb el servei de psiquiatria on se li fa una avaluació psicològica que es repeteix al cap de 4-6 mesos de la intervenció quirúrgica. Des de Dexeus Dona creuen que la reconstrucció suposa un gran pas per aquestes dones, ja que tot i ser «un procés molt traumàtic», en ser un ritual que forma part d’una tradició es viu com un tabú en la societat occidental. Barri destaca que “és fonamental realitzar en paral·lel un acompanyament psicològic a totes les dones que decideixen dur a terme aquesta intervenció”.
El Dr. Barri en una de les intervencions de reconstrucció genital postablació / Fundació Dexeus Mujer
A més de necessitar suport psicològic i emocional per la dificultat de sotmetre’s a una operació i que aquesta sigui per reconstruir una part mutilada del teu cos, el servei de psiquiatria de Dexeus Dona, ens explica el Dr. Barri, observa que «psicològicament la dona mutilada que viu aquí pel seu entorn està pitjor, més dèbil, que la dona que viu en un estat africà envoltada de situacions idèntiques o similars a la seva».
Els problemes que s’han trobat més sovint entre les dones operades són la falta d’autoestima i una baixa capacitat de relació social, no només amb la parella. «Aquests sentiments o actituds les limiten en el seu dia a dia i volen revertir-ho», comenta Pere Barri que afegeix content que en les últimes visites al servei psicològic els indicadors que es recullen ja indiquen «que això ha canviat, que estan molt millor».
Per la Jamila, tenir aquest suport psicològic va servir-li per perdre la por al post-operatori, un procés que recorda amb molt dolor. «Vaig estar quasi tres mesos sense moure’m pel mal i l’acompanyament psicològic va servir per estar molt més contenta i no enfonsar-me», revela la Jamila. En aquest sentit, pel Dr. Barri, «veure com ha millorat la pacient és veure l’èxit del programa».
La Jamila treballa com auxiliar d’infermeria i ara viu sola, però quan va sotmetre’s a la intervenció quirúrgica, la Jamila encara vivia amb la seva família, la que li havia practicat l’ablació. Aleshores va haver d’inventar-se una operació menor per justificar el seu estat. No troba que ocultar-ho a la família sigui un impediment si bé sí que genera més dificultats. La Jamila anima a les dones que vulguin reconstruir-se els genitals a no dubtar: «si realment volen fer-ho, poden. No cal que ho expliquin a la seva família ni que en tinguin por. Jo els hi diria que endavant! Jo no he pogut comptar amb el suport de la meva família però les meves amigues m’han ajudat molt. Ara estic més contenta, més segura de mi mateixa i amb el meu entorn, sobretot en les meves relacions sexuals».
El Dr. Barri en una de les intervencions de reconstrucció genital postablació / Fundació Dexeus Mujer
Més programes de reconstrucció i Tolerància Cero amb la Mutilació Genital Femenina
Segons les dades facilitades per la Fundació Wassu-UAB i recollits en el Mapa de la Mutilació Genital Femenina (2016), a Espanya hi ha prop de 70.000 dones procedents de països on es practica la mutilació genital femenina (representen un 2% sobre el total de la població d’origen estranger). D’elles, 18.396 són menors de 14 anys, i gairebé una tercera part de les empadronades a Espanya resideixen a Catalunya.
En perspectiva d’aquestes dades, l’any 2015 es va crear el circuit per a la reconstrucció del clítoris a les dones residents a Catalunya que han patit la mutilació genital femenina i des d’aleshores les despeses de les intervencions quirúrgiques, on intervenen professionals de ginecologia i cirurgia plàstica, les assumeix el sistema sanitari públic català. Des d’aleshores hi ha hagut 26 consultes de les quals 10 han acabat amb la realització de la intervenció quirúrgica. Properament, indiquen des de Salut, n’hi ha previstes tres més derivades de les visites de l’any passat.
«Van intentar tallar-me. El meu pare volia, la meva mare no, així que em va ajudar a escapar-me a casa de la meva tia», resumeix Charity Elena, d’11 anys, en un testimoniatge recopilat per l’ONG Wanawake Mujer. La menor es troba ara en un centre de rescat regentat per activistes locals a Kenya.
Com Charity, moltes nenes i dones corren diàriament el risc de sofrir la mutilació dels seus genitals a tot el món. Es compten per milions. En el Dia Mundial de la Tolerància Zero amb la Mutilació Genital Femenina, celebrat cada 6 de febrer, repassem algunes claus sobre aquesta pràctica que constitueix una forma «extrema» de violència masclista i una violació dels drets humans de les dones i les nenes, segons les ONG i organismes internacionals.
Afecta 200 milions de dones
Les estimacions sobre l’abast de la mutilació genital femenina han anat creixent en els últims anys. Es calcula que hi ha 200 milions de dones i nenes a tot el món que han sofert una mutilació dels seus genitals, d’acord amb les dades de Nacions Unides. Cada any, tres milions de nenes són sotmeses a aquesta pràctica.
Així, en la majoria dels casos, l’ablació és practica durant la infantesa, en algun moment entre la lactància i l’adolescència. Almenys 44 milions de nenes menors de 15 anys han sofert la mutilació dels seus genitals. A Espanya, s’estima que unes 18.396 adolescents estan en risc de patir una ablació, segons l’últim estudi de la fundació Wassu UAB.
Creix el rebuig de les societats locals
La pràctica de l’ablació genital es concentra en zones localitzades d’Àfrica, Orient Mitjà, Àsia i Amèrica Llatina, una llista en la qual figuren 30 països. No obstant això, en la majoria d’aquests llocs existeix un marcat rebuig social a aquesta pràctica, segons ha documentat el Fons de Nacions Unides per a la Infància (Unicef). Amb els anys, el suport a la mutilació ha disminuït, fins i tot en països on estava arrelada, com Egipte.
D’acord amb les últimes dades de l’organisme, si es tenen en compte de forma global els països on se segueix practicant, un 67% de les dones i un 63% dels homes pensen que s’ha d’eliminar. En alguns països com el Senegal, Camerun o Costa d’Ivori aquest rebuig supera el 80%.
No obeeix a cap religió
La mutilació genital femenina es considera una manifestació extrema de la violència masclista contra les dones pel fet de ser-ho i es vincula amb altres abusos, com el matrimoni forçat. Els seus orígens no estan clars, però, segons el Fons de Població de Nacions Unides (UNFPA), són anteriors als començaments de l’islam i del cristianisme.
«Cap religió fomenta aquesta pràctica», insisteixen des de l’agència especialitzada. L’ablació és practicada per alguns grups musulmans, per certs grups cristians i jueus, així com pels seguidors d’algunes religions animistes.
És una tradició cultural, no religiosa, que respon a diverses raons. En primer lloc, resumeix Unicef, busca disminuir el desig sexual en la dona, mantenir la seva virginitat abans del matrimoni i la seva fidelitat. D’altra banda, significa «la iniciació de les nenes a l’edat adulta».
Boko Mohammed, una «mutiladora professional», sosté la fulla que ha utilitzat durant anys per practicar l’ablació en la seva comunitat. Ja no la utilitzarà mai més perquè ha decidit abandonar la pràctica / Unicef.
També influeix l’empobriment de les dones en societats on l’ablació és un requisit previ al matrimoni. Algunes comunitats consideren, per la seva banda, que els genitals femenins són «poc nets i antiestètics» respecte a ideals arrelats de bellesa i puresa. Finalment, de vegades es practica «sota la creença equivocada» que ho exigeixen algunes religions.
Segons l’UNFPA, com més estesa està la pràctica, més condemna, assetjament i desarrelament pot sofrir qui decideixi apartar-se de la norma. Per aquesta raó, el suport de la resta de la comunitat es torna vital perquè les famílies l’abandonin. Així mateix, hi ha veus que apunten a la falta de formació dels professionals que estan en contacte amb possibles víctimes a Europa, la qual cosa pot derivar en l’estigmatització de les víctimes.
Existeixen diversos tipus de mutilació genital
Sovint, l’ablació es redueix a una sola forma, el tercer tipus, aquest és, l’extirpació dels llavis menors i majors i el clítoris, i el posterior tancament de la vagina mitjançant sutura. Hi ha, no obstant això, tres tipus més, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS): l’amputació parcial o total del clítoris, l’extirpació del clítoris i els llavis menors i, finalment, la resta de tècniques lesives com la perforació, incisió o el raspat de la zona genital.
Els efectes en el cos de dones i nenes són molts. Pot produir inicialment un dolor intens, hemorràgies greus (en molts casos mortals) i problemes urinaris. Més tard poden causar quists, infeccions, infertilitat, complicacions del part i augment del risc de mort del nounat. A llarg termini, pot derivar en problemes de salut mental com a depressió, ansietat i escassa autoestima.
Alguns avanços de la lluita contra l’ablació
A pesar que la mutilació genital femenina roman arrelada en algunes societats, avui en dia, una nena té un terç menys de possibilitats de sofrir una mutilació que en 1997, segons Unicef. El seu abast ha caigut gairebé un 25% des de 2000 a nivell mundial i, en una dècada, al voltant de 18.000 comunitats han rebutjat públicament aquesta pràctica.
Les organitzacions internacionals i locals han jugat un paper important en la seva progressiva erradicació sensibilitzant a les comunitats i atenent a les dones i menors afectades. El gener passat, Liberia va decidir prohibir la mutilació genital femenina, però solament per un any. Els activistes locals ja pressionen al president perquè la llei sigui permanent.
Però la prohibició sobre el paper no implica que l’ablació, en la pràctica, passi a la història, tal com es van proposar els líders mundials en un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU per 2030.
A l’estiu de 2016, el Parlament de la Unió Africana (UA) va prohibir la mutilació genital femenina als seus 50 estats membres. Les ONG ho van celebrar però van insistir: «Cal treballar amb aquestes comunitats des de dins i mostrar alternatives, com donar suport a les dones que practiquen l’ablació perquè puguin canviar de treball».
Pagar les factures o assumir el cost del tractament contra el càncer? Aquesta és la premissa bàsica sobre la qual s’orquestra la trama de la coneguda sèrie de ficció Breaking Bad. El seu protagonista, Walter White, és un nord-americà mitjà, un professor de química a l’institut que no pot fer front als pagaments del seu tractament contra el càncer sense posar en risc els estalvis familiars de tota una vida.
La seva dona no treballa, el seu fill té una discapacitat física i a més acaba d’assabentar-se que estan esperant un altre bebè. La ficció no solament va ser un èxit per la seva excel·lent narrativa i els seus personatges carismàtics. Reflectia una realitat dramàtica de moltes famílies als EUA.
Amb motiu del Dia Mundial d’aquesta patologia, celebrat cada 4 de febrer, l’Observatori del Càncer de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) ha presentat ‘L’impacte econòmic del càncer en les famílies a Espanya’, un estudi que analitza com la malaltia afecta als grups socials més desprotegits: treballadors autònoms, aturats i persones amb salaris inferiors a l’interprofessional.
Entre els resultats destaca que 25.000 persones amb càncer es troben en risc d’exclusió social a causa de la malaltia, gairebé un 28% dels diagnòstics en la població activa espanyola el 2017. Al seu torn, el càncer de mama és la segona raó de baixa laboral de més de 12 mesos, per darrere de les patologies lumbars.
L’informe indica que cada any es diagnostica el càncer a prop d’11.000 treballadors autònoms. Un 80% d’ells cotitzen la base mínima, per la qual cosa reben una prestació aproximada de 670 €, però han de seguir abonant la quota mensual de 275 €.
En total, els autònoms han de fer front a les despeses quotidianes, els de la malaltia i els seus negocis amb 395 €. «La realitat és que els autònoms no agafen baixes fins que la situació es torna tan greu que no hi ha una altra opció», afirma Raquel Castillo, responsable de Treball Social de l’AECC. En el cas de les persones en desocupació, més de 5.000 persones són diagnosticades de càncer anualment i no reben cap prestació econòmica.
Per comunitats autònomes, els pacients amb una situació econòmica més vulnerable es troben a Andalusia, Catalunya i Madrid. Segons l’AECC, les diferències regionals no són significatives, però reflecteixen que si una regió és més agrària, té més treballadors autònoms i, per tant, més malalts d’aquesta categoria.
Castillo recorda que aquest treball «presenta una foto de la situació del càncer a Espanya. Traduir aquesta informació i identificar les causes és un treball posterior, perquè treure conclusions és arriscat».
Sense diners per a una victòria contra el càncer
No és el mateix que el diagnòstic de la malaltia es produeixi en un context de bona ocupació i suport familiar adequat, que quan es travessa una situació laboral o econòmica complicada.
Pilar Ruiz és una pacient de 39 anys de càncer d’estómac. Com a part del tractament li van llevar l’estómac i va passar a tenir una discapacitat del 65%.
La pacient relata la seva impotència per «passar de tenir una estabilitat econòmica, física i laboral, a ser acomiadada enmig d’una baixa». De cobrar 1.000 € a 700 € al mes mentre estava de baixa; a més es gasta 300 € a millorar la seva qualitat de vida, 600 € en lloguer, més les despeses quotidianes i els de cuidar a la seva filla d’11 anys.
Durant la baixa, Pilar va tramitar la seva incapacitat laboral i percep la pensió d’incapacitat laboral, així que tots els seus ingressos es van reduir a 458 € al mes. «La meva mare m’ajuda i fa front a aquestes despeses, però hi ha molta gent sense medicar perquè no pot assumir els costos», lamenta.
Pla de Protecció Integral per a les Famílies amb Càncer
Per posar remei a aquestes situacions de desigualtat, l’AECC proposa el ‘Pla de Protecció Integral per a les Famílies amb Càncer’, que tracta de buscar solucions de manera conjunta amb l’Administració.
Ignacio Muñoz, president d’AECC, explica que el pla gira entorn de tres eixos: «Identificació dels casos, creació de protocols d’interacció entre les autoritats sanitàries i socials, i revisió dels casos».
La iniciativa tracta d’»analitzar les desproteccions que existeixen en els col·lectius de treballadors autònoms, aturats i persones amb baixos ingressos, entre altres perfils. Necessitem conèixer el que està passant per actuar sobre això», conclou Castillo.
La presentació de les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual a Barcelona i mesures per fer-hi front destaca un increment en la sífilis i la gonocòccia i una lleugera baixada en la incidència del VIH. El que més ha cridat l’atenció és l’aposta per les noves tecnologies: l’Ajuntament de Barcelona va iniciar un programa de prevenció a través d’aplicacions de mòbil «sexo-socials» com ara Grindr del que ara està veient els resultats positius. Aquesta iniciativa, durant l’any 2017 ha permès oferir proves ràpides d’ITS a prop de 4.000 persones. Quan es remeten també a les dades des del 2016, durant aquests darrers dos anys un total de 8.800 persones van visualitzar el link vinculat al missatge i es van realitzar 101 proves.
Participar d’aquestes aplicacions també serveix, han explicat des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, per donar conèixer els recursos i que contactin posteriorment. El funcionament es basa en un enviament de missatges en finestres emergents dins d’aplicacions de contactes com ara Grindr on es promou la prova del VIH i d’altres ITS o la vacunació contra l’hepatitis A i B.
Així, la prevenció i la detecció precoç volen prendre força davant les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual que mostren un augment en sífilis i gonocòccia.
Evolució de les ITS a Barcelona en l’última dècada / Ajuntament de Barcelona
Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona, ha explicat que la voluntat de presentar aquestes dades és actualitzar i rendir comptes sobre que està fent la ciutat de Barcelona per garantir el dret a la salut sexual i reproductiva pels seus veïns i veïnes. «Les infeccions de Transmissió Sexual (ITS) són un problema de salut pública important i cal posar les mesures necessàries per controlar aquesta tendència a l’alça», ha opinat Tarafa abans d’explicar quines estan sent aquestes mesures.
Maribel Pasarín, la directora de l’Observatori de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), ha explicat que un dels factors que expliquen l’augment és el canvi en el decret de la Generalitat de Catalunya sobre vigilància epidemiològica que marca quines malalties s’han de vigilar i qui les ha de declarar. Els laboratoris de microbiologia abans, explica Pasarín, «no havien de declarar quan feien una prova i sortia positiva, només ho declarava el metge». Un altre dels factors són les millores en el diagnòstic. Poden suposar aleshores que aquests casos de més ja estaven abans però arribaven més tard. Alhora, han concretat que amb una mirada global, europea sobretot, es veu que estan incrementat les ITS i s’ha de donar doncs una mirada poblacional a l’anàlisis.
Així, mantenir relacions sexuals sense protecció és la principal font d’infecció, però destaquen que aquest increment de les dues malalties té dues explicacions addicionals: l’extensió de la detecció a més serveis sanitaris i un diagnòstic cada cop més precoç, d’una banda, i l’augment generalitzat d’aquesta incidència en el conjunt de les grans ciutats europees, de l’altra.
Maribel Pasarín ha indicat a més que un factor que té a veure amb el fet que les persones actuem duna manera o altra davant de les malalties és saber si tenen tractament o no: «és probable que baixem una mica la guàrdia respecte l’ús dels preservatius, el pes que va tenir als anys 80 la SIDA amb tota la por que va generar, tot i no ser bona, va fer que l’ús del preservatiu estigués més present entre la població», ha volgut analitzar Pasarín.
Recursos i mecanismes contra les ITS
L’Ajuntament de Barcelona ja en el darrer informe de Salut Pública de la ciutat va fixar la salut sexual i reproductiva com una de les seves prioritats d’actuació. Avui han explicat que, com a resultat d’això, entre els anys 2015 i 2017 el consistori ha augmentat un 42% els recursos destinats per fer front les ITS.
Aquesta partida pressupostària està afavorint l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva que està integrada per l’Ajuntament però també per 45 entitats de la ciutat. L’Estratègia s’articula en 5 línies d’actuació i 23 objectius. Les línies inclouen l’àmbit educatiu, el comunitari i familiar, la comunicació, la salut pública, i l’àmbit d’atenció integral. Dins d’aquesta Estratègia, Pasarín ha destacat tres elements: han situat un focus important en les eines i els mecanismes de prevenció en els joves. També en els mecanismes per poder fer un major seguiment de les persones que comencin un tractament: que el realitzin des d’un principi per no ser transmissors i garantir que tot aquell que l’inicii, l’acabi. Per últim, han desgranat com posar les noves tecnologies al servei de millorar la detecció precoç de les ITS. Tarafa entén que «en les noves tecnologies es troba una clau d’èxit per revertir les tendències de les ITS».
L’11,6% dels joves que tenen entre 15 i 34 anys no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals i fins el 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola del dia després. Des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona entenen que el preservatiu és el millor mètode anticonceptiu per difondre entre els joves amb els que es realitzen diferents activitats.
A les escoles, 4.783 estudiants de 4t d’ESO van seguir el curs passat el programa Parlem-ne, no et tallis que promou l’apoderament entre els joves quan iniciïn relacions sexuals. A més, també s’està realitzant el programa SIRIAN, que està orientat exclusivament a incrementar l’ús de contracepció efectiva i, en el cas jovent, particularment del preservatiu. En aquest sentit, diverses entitats van distribuir fins a 265.000 preservatius a la ciutat.
Les 12 en punt del migdia i la porta de l’Hospital del Mar de Barcelona ha quedat bloquejada per usuàris i treballadors del centre. El motiu, la Primera Jornada de Lluita Contra les Llistes d’Espera d’aquest 2018 s’ha realitzat a 13 hospitals de tot Catalunya i també a 12 comunitats autònomes més.
La iniciativa va sorgir des de Madrid de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS Estatal) i ràpidament s’hi van sumar centres de tot l’estat. Treballadors però sobretot usuaris. La Fina fa anys que forma part de diferents plataformes com ara l’Assemblea de Veïns i Veïnes de Verneda-Sant Martí però també la Marea Blanca o la Plataforma d’Atenció Domiciliària. Fa dues setmanes va haver d’ingressar durant un dia a urgències i va poder viure en primera persona un col·lapse que considera vergonyós. “No pot ser que gent de 90 anys estigui tirada pels passadissos o que un noi de 40 anys portés 5 dies a un box d’urgències fent-se proves per saber si tenia càncer de colon”, denuncia la Fina mentre dos companys li donen la raó. Afegeix amb vehemència i contrarietat que la solució que veuen quan els hospitals tenen molta llista d’espera “és destinar diners per la privada perquè les descongestionin i això no pot ser”, afirma la Fina que segueix opinant que “haurien de posar les condicions adients a la pública en comptes de derivar”.
Entre càntics de Sanitat pública i de qualitat i No a la privada, la concentració ha aconseguit arreplegar un centenar de persones, la majoria d’elles, pacients. “Entre els treballadors hi ha molta por, perquè tenen unes condicions laborals molt dolentes”, ens comenta la Carmen, una de les veïnes que cada dimecres ve a col·locar una taula informativa sobre la situació de l’Hospital del Mar a les seves portes. Valora que hi ha hagut un avanç, “si abans la gent no ens creia quan els explicàvem que hi havia gent morint mentre esperava una intervenció, ara ja han obert els ulls”, explica la Carmen. Si bé el missatge que volen difondre des de les assemblees d’usuàries, veïnes o des de plataformes en pro d’una sanitat pública s’ha anat estenent, no tots els seus membres són positius amb el progrés: “la gent va veient el que passa però d’aquí a que es mobilitzi queda molt”, opina la Carmen.
Omplen de papers el vidre de l’entrada de l’Hospital del Mar en una mobilització / Carla Benito
Tot i aquest pensament de la Carmen, en Joan s’ha apropat avui fins les portes de l’Hospital del Mar de manera espontània per donar suport. “Una companya ens va explicar al CDR de Sant Martí que hi havia aquesta convocatòria i hem vingut uns quants veïns perquè cal que lluitem per la Sanitat Pública també”, explica en Joan mentre aguanta ben alt un dels cartells de la concentració.
Entre aquests cartells de la Nostra salut no es negocia o Retallen per privatitzar, privatitzen per enriquir-se, s’ha llegit un manifest unitari que s’ha repetit a tots els centres de treball. El text denunciava que al juny del 2017 hi hagués a nivell estatal 600.000 persones esperant per una intervenció quirúrgica quan aquesta xifra a més doblava la de l’any 2008.
També han aprofitat la llista d’espera diagnòstica, on gairebé 2 milions de persones de tot l’estat esperen la primera consulta amb l’especialista i el temps mitjà que han d’esperar ronda els 60 dies. A partir d’aquestes dades aprofiten per denunciar que “els territoris amb major mercantilització i privatització són els que encapçalen aquestes vergonyoses xifres”. Seria el cas de Catalunya, amb 157.000 persones en llista d’espera quirúrgica i 87 dies de mitjana per a obtenir diagnòstic.
La Marea Blanca de Catalunya junt a Rebel·lió Primària i altres assemblees més locals van elaborar un llistat de possibles solucions per “afrontar el problema de les llistes d’espera, reduir-les en gran part i amb menys despesa sanitària, utilitzant el 100% els recursos públics existents i fent de l’Atenció Primària pública l’eix fonamental del sistema sanitari”.
Pancarta a les portes de l’Hospital del Mar: “Usuaris i treballadors per una sanitat 100% pública” / Carla Benito
Una d’elles, recolzada per gran part dels treballadors, crear un torn de tarda als hospitals per mantenir a ple rendiment els recursos públics. En la mateixa línia, recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària per tal que les esperes al metge de família no s’allarguin més enllà de les 48 h promeses.
La situació dels treballadors, més en aquestes èpoques de l’any i en mig d’un brot de grip, és molt precària. Una treballadora d’urgències de l’Hospital del Mar ens explica que l’ampliació de les urgències no ha servit per massa: “han augmentat els metres però no els llits ni el personal… la situació és horrorosa”. Sobre quines expectatives tenen, ella respon que la gent es mobilitzi. “És necessari perquè sobrevisqui tant la sanitat com nosaltres mateixos”, afegeix.
Xavi Tarragon, membre de La PAICAM, auxiliar d’Infermeria a l’Hospital del Mar i Delegat Sindical de CATAC-CTS/IAC al Parc de Salut Mar denuncia el mateix que la seva companya. Tarragon ens explica que la situació a urgències ha millorat lleugerament des que van obrir alguns llits a l’Esperança i també perquè han improvisat alguns racons extra per atendre pacients. “Han creat una sala transfer a una de les sales d’espera on atenent pacients pendents d’ingrés i pacients pendents d’alta. Ara mateix hi ha 13 persones”, relata Tarragon. A la tarda les mobilitzacions han seguit a les portes d’altres centres, com l’Hospital Clínic de Barcelona.
La comunitat sanitària es manifesta de nou en contra de la situació de les llistes d’espera. De caràcter estatal, la mobilització va ser fixada per al 25 de gener gràcies a la iniciativa des de Madrid de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS Estatal).
El que han anomenat Primera Jornada de Lluita Contra les Llistes d’Espera, s’ha estès a 12 comunitats autònomes de l’estat. A Catalunya, des de totes les províncies, seran 13 els hospitals que sortiran al carrer a les 12 h o a les 18 h, depenent del centre de treball. A les convocatòries sorgides dels treballadors dels mateixos hospitals i de les seves assemblees també s’han sumat col·lectius com Marea Blanca de Catalunya o Rebel·lió Primària.
Han estat justament aquestes dues plataformes les que han redactat sis propostes per revertir la situació actual. Entre aquestes trobem la demanda de crear un torn de tarda als hospitals per mantenir a ple rendiment els recursos públics. En la mateixa línia, recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària per tal que les esperes al metge de família no s’allarguin més enllà de les 48 h promeses.
Entre les demandes, hi ha algunes dedicades a la privada: demanen la prohibició dels concerts amb centres privats i també que es fixi una incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi en la privada. També que s’estableixin certes garanties i terminis per a l’atenció i les llistes d’espera només atenent a recursos 100% públics, sense necessitat de derivar pacients a la privada.
Des de CAS Madrid denuncien que les xifres que tant el Ministeri de Sanitat com els Governs autonòmics faciliten no són «ni tan sols reals». Afirmen això pel que anomenen «llista d’espera estructural». Expliquen que un dels mètodes per «reduir» les llistes d’espera és l’expulsió de la llista estructural que es produeix quan el pacient és anomenat per derivar la seva operació a la privada i aquest el rebutja. Mentre passa això, aquest pacient no es troba a les llistes oficials d’espera públiques. A Madrid, des d’on treballa principalment la CAS, hi ha dades desglossades que fixen, en aquesta comunitat, en 53.015 el nombre de pacients en llista d’espera estructural el desembre de 2017. D’aquests, un 17,04% (12.585 persones) van rebutjar la derivació. Fer això, per la CAS és «un càstig addicional, ja que de mitjana triguen 70 dies més que la resta a ser operats».
En aquest sentit, Marea Blanca de Catalunya i Rebel·lió Primària també demanen que el pacient rebi una assignació i un codi en el moment de la decisió clínica de petició de prova diagnòstica o intervenció. D’aquesta manera serà possible assegurar la seva entrada en llista d’espera automàticament.
Troben necessari que siguin els especialistes de l’Atenció Primària qui gestionin les llistes d’espera a proves complementàries i primeres visites, ja que «són ells els que millor coneixen la situació clínica de cada persona». Per fer això, entenen que cal democratitzar el sistema i demanen «transparència absoluta i accés senzill a totes les dades d’activitat, qualitat, despesa i adjudicacions».
Usuàries protesten a les portes de l’Hospital del Mar contra les llistes d’espera / Carla Benito
Catalunya encapçala les llistes d’espera que en diagnòstic sumen els 2 milions de persones a tot l’estat
A nivell estatal, el juny de 2017, últimes dades fetes públiques pel Ministeri de Sanitat, el nombre de persones a l’espera d’una operació era de 604.103. Nou anys abans, el juny de 2008 la llista d’espera quirúrgica era de 372.000 persones: avui en dia, aquesta xifra gairebé s’ha duplicat.
Per altra banda, pel que a la llista d’espera diagnòstica, gairebé 2 milions de persones de tot l’estat esperen la primera consulta amb l’especialista i el temps mitjà d’espera ronda els 60 dies.
Juan Antonio Gómez-Liébana, portaveu de la CAS, troba preocupant i vergonyoses aquestes dades: “la llista d’espera abans se situava en el quiròfan, i ara se situa en el diagnòstic. El coll d’ampolla es va traslladant cap enrere i això és un símptoma que el sistema està fent implosió”, adverteix.
Des de la CAS també denuncien que «els territoris amb major mercantilització i privatització són els que encapçalen aquestes vergonyoses xifres». Seria el cas de Catalunya, amb 157.000 persones en llista d’espera quirúrgica i 87 dies de mitjana per a obtenir diagnòstic. La segueix Madrid, que compta amb una llista d’espera de 59.000 persones i el País Valencià, amb 58.000.
L’argument dels moviments en pro d’una sanitat 100% pública per afirmar això es pot sostenir en dos sentits. Primer, la quantitat de derivacions que hi ha a centres privats és major a Catalunya i a Madrid. I segon, també són aquestes comunitats autònomes les que més assegurances privades tenen: fins a un 32% de la població és sòcia d’una mútua.
Balanç positiu de Salut: el temps a llista d’espera baixa un 15,3%
El missatge que es dóna des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya és positiu: el 2017 acaba amb menys temps d’espera i menys pacients per a ser operats a Catalunya. A més, també s’han reduït el nombre de pacients que esperen per a sotmetre’s a proves diagnòstiques i accedir a consultes externes.
Les dades actuals més destacades que han facilitat des del Departament de Salut diuen que l’activitat quirúrgica es va incrementar un 6,5% respecte al 2016. En concret, el 2017 es van fer 361.942 intervencions, 22.220 més que l’any anterior. El temps mitjà d’espera dels pacients en llista d’espera és de 144 dies, mentre que l’any 2016 se situava en 170, el que suposa una disminució del 15,3%. A més, el 95,4% dels pacients en llista el desembre del 2017 estan dins de termini establert: s’ha reduït en més de la meitat els pacients fora de termini, passant de 16.081 pacients el 2016 a 7.595 el 2017.
Durant el 2017 les llistes d’espera van estar oscil·lant tot i que el 2016 el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya presentés un pla de xoc per reduir-les que va iniciar-se l’abril del 2017. Aquest pla estava dotat inicialment amb 96 milions d’euros i va passar a comptar finalment amb 57. El pressupost inicial havia de permetre augmentar l’activitat assistencial per reduir en un 50% els temps mitjans d’espera per proves i primeres visites a l’especialista, que comportarien en conseqüència una reducció del 10% els pacients que esperen per sotmetre’s a una operació. A més, es va preveure que tots aquests objectius haurien d’assolir-se l’abril del 2018.
Pel que fa a les dades, hi ha tipus d’intervencions que acumulen més llistes d’espera històricament per diferents motius com ara la falta d’especialistes. Aquestes, afirmen des de Salut, també han millorat. Diuen que la pròtesi de genoll és el procediment que aconsegueix la millora més destacada, amb un 82,5% dels pacients dins del termini mentre que el 2016 era del 66%. S’aconsegueix reduir 1.494 pacients que superen els 180 dies, el que suposa una disminució del 60,8% (964 pacients el 2017 front 2.458 a desembre 2016).
A les consultes externes, l’activitat es va incrementar un 14,3% respecte al 2015 i un 5,9% respecte al 2016. El temps mitjà d’espera global per primera visita se situa en 114 dies, amb el que s’aconsegueix una disminució del 25% (38 dies menys en comparació amb el 2016). Es redueix en més de 75.000 el nombre de pacients que esperen més de 90 dies per ser visitats, xifra que suposa una reducció del 38%.
I per l’últim, l’objectiu de realitzar proves diagnòstiques que es van incrementar un 5% respecte a l’any 2016. Es van fer més de 700.000, el que suposa un augment del 35% respecte a l’any 2010. En aquest àmbit ha disminuït el nombre de pacients en espera per a totes les proves diagnòstiques: en concret, una reducció del 22,5% respecte al 2016, el que suposa 30.519 pacients menys (passa de 135.809 a 105.290 pacients).
La prova per a l’autodiagnòstic del VIH sense necessitat de prescripció mèdica ha arribat a les farmàcies. Les associacions que treballen amb aquest col·lectiu consideren que és un avanç per combatre l’estigma associat a la realització d’aquest tipus de test, que fins ara s’oferia en centres de salut i centres comunitaris d’ONG.
Fa un mes el Govern va aprovar un Reial decret que modificava la legislació d’aquests productes i permetia comercialitzar-los sense autorització d’un professional sanitari. Amb aquesta mesura pretén augmentar el diagnòstic precoç de VIH a Espanya, disminuir el nombre de persones no diagnosticades (entre 18%) i amb diagnòstic tardà (un 46%).
1. Funcionament
Encara que l’autotest es pot realitzar amb una mostra de sang o saliva, ara com ara des del Ministeri de Sanitat expliquen que es començarà comercialitzant un producte que realitza la prova després d’una punxada de sang en el dit. La novetat d’aquest producte és que la mateixa persona que es realitza l’examen aconsegueix el resultat del test en menys de 20 minuts.
«Amb la saliva la prova és més ràpida però té una mica més de [marge] d’error. En sang té més sensibilitat i ho detecta millor. És com l’aparell que utilitzen les persones diabètiques», apunta Juan Carlos López, portaveu de Seisida (Societat Espanyola Interdisciplinària de la Sida) i metge de malalties infeccioses i VIH a Madrid. Segons explica López, l’exposició del resultat és «molt semblant a les proves de prevenció d’embaràs» i ve determinat per un color o per un símbol.
2. Fiabilitat
Al voltant del 99%. El Ministeri de Sanitat ha elaborat una guia sobre aquesta prova, en ella expliquen que la probabilitat que una persona infectada pel VIH tingui en la prova un resultat positiu és del 99,5% i del 99,9% en cas que un subjecte amb prova negativa no tingui la infecció.
Sobre aquest punt, el departament de Dolors Montserrat adverteix als usuaris del conegut com a període finestra, el temps transcorregut entre la infecció i l’aparició d’anticossos detectables. Generalment el cos triga entre 2 i 8 setmanes després de la infecció a desenvolupar anticossos detectables, i gairebé totes les persones els han generat al cap de tres mesos de la pràctica de risc. Durant aquesta fase la prova pot donar un resultat negatiu, encara que la persona s’hagi infectat per això recomanen repetir la prova de VIH passats els tres mesos.
3. Combatre infradiagnòstic
Es calcula que actualment viuen a Espanya entre 140.000 i 145.000 persones amb infecció pel VIH, de les quals aproximadament una de cada cinc (18%) no estan diagnosticades. El diagnòstic tardà de la infecció és un dels principals obstacles de la resposta a aquesta epidèmia, ja que disminueix la resposta al tractament.
Encara que els col·lectius que treballen sensibilitzant sobre el VIH consideren que tant aquesta eina, com totes les decisions que facilitin un diagnòstic precoç, són avanços positius, el portaveu de Seisida creu que amb aquesta prova «no sortiran ni l’1%» de persones que estan infectades i no ho saben. Per combatre aquestes xifres, aquest especialista de malalties infeccioses advoca per millorar les campanyes de conscienciació entre la població general i entre les persones de risc. També destaca la necessitat que els professionals sanitaris ofereixin aquesta prova als pacients que acudeixen a les seves consultes.
4. Anonimat
El comprador podrà adquirir el producte sense haver d’identificar-se, aquest és un altre dels factors positius pels quals s’ha impulsat aquest test i s’ha combatut l’estigma social associat al fet de realitzar aquesta prova. Des de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGTB) ressenyen que aquesta decisió suposa un avanç en entorns rurals. «Si la persona no es fia del seu metge de referència i en un hospital es pot trobar a gent que li conegui, li ve bé tenir una alternativa», respon Juan Diego Ramos, dinamitzador del grup de VIH d’aquesta Federació.
No obstant això, aquest activista destaca la importància de realitzar aquest tipus de test en centres sanitaris o comunitaris per evitar rebre el resultat en solitud. Per això ressenya el procediment a seguir en aquests casos; d’una banda, acudir a un centre sanitari per realitzar les proves confirmatòries de laboratori i, per un altre, dirigir-se a alguna ONG per rebre suport psicològic. El producte compta amb un número de telèfon on poden trucar i ser atesos per professionals especialitzats.
El portaveu de Seisida destaca la importància de no limitar l’acompanyament als casos positius, recorda que davant els usuaris que hagin obtingut resultat negatiu cal aconsellar-los perquè «han estat en risc i cal usar protecció».
5. Preu
La prova costa al voltant de 35 euros. Aquesta quantitat no és una despesa assumible per a les butxaques de col·lectius en risc d’exclusió social. L’associació Salut Entre Cultures preveu el VIH entre població immigrant en territori espanyol, el seu coordinador, Ignacio Peña, recorda que per a la major part dels seus usuaris és inassolible i pertanyen a col·lectius de risc per a la transmissió del virus. «És un preu caríssim, no és accessible per a molts d’ells», respon. Així mateix, recorda que la població immigrant amb la qual treballen sol contreure el virus ja en sòl europeu, no al seu país d’origen, a causa de «conductes sexuals de risc» i al fet que existeix «major llibertat sexual» en països occidentals.
Des de Seisida destaquen que seria «desitjable» que la prova fos gratuïta, però consideren que aquesta decisió «serveix per omplir » un buit entre aquells que sí que poden permetre’s pagar 30 euros però no s’atreveixen a anar al centre de salut.
Afirmar que un càncer es produeix per desequilibris emocionals és quelcom que no té cap mena de base científica. No obstant això, la passada setmana l’Hotel Barceló Sants de Barcelona acollia la celebració d’un esdeveniment en el què una sèrie de personatges feien afirmacions com aquesta o donaven consells absurds sobre com afrontar un càncer. Posaven en dubte l’eficàcia d’alguns dels tractaments actuals, com la quimioteràpia, davant la sorpresa i la indignació de la comunitat científica i metgessa.
No va ser un cas aïllat. Segons el recompte que fa l’Associació per Protegir al Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APETP), se celebren centenars d’actes similars. No és que no hi hagi eines legals per tractar d’impedir la difusió d’informació acientífica perjudicial per a la salut, però existeix certa passivitat en les administracions sanitàries, segons expliquen els experts.
«Hi ha moltíssims estudis publicats sobre aquest tema i la conclusió és unànime, no es pot dir que hi hagi cap tipus de càncer que sigui provocat per un esdeveniment traumàtic o estressant», explica a eldiario.es el doctor MiguelÁngel Seguí, portaveu de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM). «Prou té un pacient amb patir una malaltia greu, com a més a més dir-li que la culpa és seva perquè no va gestionar bé un problema personal. Em sembla una cosa totalment retrògrada, a més de dolorosa per al pacient».
L’afirmació sobre l’origen emocional del càncer la va fer lliscar durant l’esdeveniment TxumariAlfaro, personatge que durant dècades ha ofert consells de salut en programes de televisió de pràcticament totes les cadenes generalistes. En un moment de la seva xerrada, tres dones les filles de les quals tenen càncer de mama van preguntar què podien fer. «Res», va ser la resposta d’Alfaro, «només prenent consciència del càncer de pit que tens a la mama esquerra, et millorarà».
Aquest tipus de teories pseudocientífiques basades en una suposada interacció entre ‘ment’ i cos han estat qualificades per l’Organització Mèdica Col·legial com «les més perilloses de les propostes pseudoterapèutiques». La majoria parteixen del que es coneix com a ‘Nova Medicina Germànica’, un moviment que ha estat qualificat com a secta a diversos països europeus. Un dels seus creadors, ClaudeSabbah, compleix actualment condemna per la mort d’un pacient de càncer de pròstata que va renunciar al seu tractament.
A este impresentable le preguntan:
– «Mi hija tiene cáncer de mama ¿Qué hago ahora?»
Y responde:
– «Nada. Ahora la terapia consiste en no hacer nada (…) solo con esta toma de conciencia el pecho mejorará (…) y así 100% curación cánceres de mama»
¿No puede ser? ved video pic.twitter.com/AIH3Z1NX6S
La SEOM no ha estat l’única a posicionar-se contra aquest esdeveniment, professionals i institucions científiques i sanitàries de tot tipus es feien ressò a xarxes socials de la denúncia que el Col·legi de Metges de Barcelona va presentar davant el Departament de Salut dies abans que es dugués a terme l’acte i criticaven els comentaris que, com el d’Alfaro, s’anaven filtrant a través de xarxes socials.
Cursos, xerrades i fires per tota Espanya
No obstant això, lluny de ser una excepció, aquest tipus d’esdeveniments en els què els ponents amb o sense formació mèdica fan afirmacions de caràcter sanitari sense base científica alguna són habituals en moltes ciutats espanyoles. «No és una excepció», afirma Seguí, «si vas a qualsevol centre sanitari veuràs que hi ha milers de paperets d’esdeveniments com aquest, en els quals s’ofereixen tot tipus de tractaments alternatius».
Alguns dels organitzadors d’aquest tipus d’esdeveniments es troben entre els ponents que acompanyaven a Alfaro al congrés de Barcelona. Entre ells destaca Josep Pàmies, un agricultor català que assegura que un càncer terminal pot remetre amb uns canvis «d’hàbits alimentaris, emocionals i d’ubicacions geopatològiques».
Pàmies, que també defensa el que en aquest entorn es coneix com a ‘solució mineral miraculosa’, un producte tòxic molt similar al lleixiu al qual els seus seguidors atribueixen tot tipus de bondats, com guarir el càncer o l’autisme en nens, figura com a organitzador d’altres esdeveniments que se celebren en diferents ciutats espanyoles, com la Fira de Salut i Alimentació que porta ja 10 edicions.
«En aquesta fira també participen persones que tracten a malalts de càncer i en l’última fins i tot col·laboraven l’ajuntament de Balaguer i la diputació de Lleida», explica a eldiario.es la presidenta de l’Associació per Protegir al Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APETP), Elena Campos, qui insisteix que «el congrés de Barcelona no és, en absolut, l’únic esdeveniment en el qual es fan afirmacions d’aquest tipus, hi ha centenars al llarg de tot el territori nacional».
Campos, especialista en biomedicina del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa, assegura que l’APETP va actualitzant una llista amb tots els esdeveniments que es realitzen cada any. «El nostre objectiu és visibilitzar el problema i conscienciar de la seva gravetat, hem detectat xerrades en col·legis en els quals s’explica a nens petits l’origen emocional de la malaltia», assegura.
Però a més de visibilitzar el problema, des d’aquesta associació també denuncien la passivitat de les autoritats davant el que consideren un risc contra la salut pública. «Ens alegrem que els mitjans s’hagin fet ressò d’aquest esdeveniment perquè és necessari que es visibilitzi la situació i la seva gravetat», explica Campos, «però també cal posar en evidència la necessitat que les institucions sanitàries i els col·legis mèdics comencin a vigilar la mala praxi i l’intrusisme sanitari».
Buit legal i deixadesa política
La impunitat amb la qual s’han passejat per Espanya alguns d’aquests personatges ha deixat la sensació que existeix un buit legal a l’hora d’oferir consells o tractaments mèdics, així com que les seves afirmacions estan emparades per la llibertat d’expressió.
No obstant això, l’advocat i especialista en aquest tipus de casos, Fernando Frías, recorda que «hi ha mecanismes legals per impedir aquest tipus d’actes via administrativa o, almenys, que hi hagi algun tipus de conseqüència legal si durant l’esdeveniment es realitzen afirmacions falses o es pretenen vendre serveis inútils contra una malaltia tan greu com és el càncer».
També des del punt de vista penal existeix la possibilitat de perseguir certes accions, especialment a través dels articles referits a l’intrusisme professional o als delictes contra la salut pública. No obstant això, Frías reconeix que «caldria analitzar cadascuna de les ponències que es fan en aquest tipus d’esdeveniments per comprovar si s’està cometent un delicte».
Tot i així, aquest advocat assegura que un dels principals problemes a l’hora d’abordar aquesta situació és la «deixadesa de les comunitats autònomes i del Ministeri de Sanitat». Segons Fredes, «aquesta gent veu que pot actuar amb plena impunitat, per la qual cosa es permeten el luxe de muntar aquests congressos en els quals fan tot tipus d’afirmacions».
Càncer i teràpies alternatives
El càncer és una de les primeres causes de mort a nivell mundial. Segons l’Organització Mundial de la Salut, els diferents tipus de càncer que existeixen es deuen a multitud de factors i aproximadament un terç de les morts es deuen factors de risc alimentaris o a hàbits poc saludables. Cap es deu a problemes emocionals, no obstant això, segons un estudi publicat el passat mes d’agost, les teràpies alternatives augmenten enormement les taxes de mortalitat d’alguns tipus de càncer. En particular, per al càncer de mama, el risc de mort es dispara fins a un 470%.
