Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Un pot de mongetes cuites causa la intoxicació botulínica dels bombers afectats

    Després que Salut Pública ordenés la retirada de productes presumptament relacionats amb el brot d’intoxicació botulínica, ja se sap què ha causat la intoxicació que ha afectat als dos bombers ingressats a l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta. Segons ha informat aquest dilluns el Secretari de Salut Pública del Departament de Salut, Joan Guix, els resultats de les analítiques realitzades als aliments que estaven sota sospita, mongetes cuites i bacallà esqueixat, indiquen que és a un pot de mongetes blanques on s’ha trobat la toxina que provoca aquesta intoxicació alimentària.

    El pot afectat correspon al lot L146-16, envasat per l’empresa Hermanos Cuevas, i distribuït a Catalunya a través de BonPreu, Condis i Aldi. L’empresa envasadora es troba a la comunitat autònoma de La Rioja, i per això, ha informat el secretari de Salut Pública, pertany a les autoritats sanitàries d’aquesta regió investigar si s’ha produït un error durant el procés de producció i envasament i quants pots han estat afectats en total.

    Salut pública ha retirat l’alerta preventiva sobre el bacallà però manté la retirada dels pots de mongetes que corresponen a 8 dels lots que estan sota sospita. El secretari ha demanat a totes aquelles persones que tinguin a casa pots de mongetes cuites de 400 grams amb el número de lot L-146-16, L-155-16, L-166-16, L-160-16, L-127-16, L-120-16, L-082-16, L-116-16 que els retornin a l’establiment on els van comprar. Segons la informació del Departament de Salut el lot al qual pertany el pot afectat hauria estat envasat a mitjans de maig. Ara Salut Pública espera també els resultats de les analítiques realitzades als afectats, que podrien arribar a finals d’aquesta setmana.

    El Departament també ha informat de què s’ha obert un procés administratiu informatiu respecte el cas, i que un cop es coneguin tots els resultats, si aquests demostren que les causes són sancionables, estudiaran si tenen capacitat de sancionar l’empresa o si es La Rioja qui haurà de fer-ho.

    Els dos afectats segueixen a la Unitat de Cures Intensives (UCI) amb estat greu però estable, segons ha informat Guix. La intoxicació va ser detectada el passat 28 de juny, després de què els dos afectats acudissin a l’hospital amb malestar. El dia abans havien compartit un dinar amb altres companys en el que havien menjat les mongetes i el bacallà. El botulisme és una intoxicació alimentària causada per la ingestió de la toxina botulínica (NTBo), un dels tòxics naturals més potents, preformada a l’aliment. El botulisme, segons Salut, és poc freqüent però molt greu, i se sol produir en aliments de tipus casolà i no en produccions industrialitzades. Segons Salut Pública des dels anys 90 fins al 2015 només s’han produït 7 brots, que han afectat un total de 20 persones, però sense causar cap mort.

  • Generalitat i Ajuntament portaran nous equipaments sanitaris als barris més pobres de Barcelona

    El nou conveni d’inversions 2016-2023 per la millora de les infraestructures sanitàries a la ciutat de Barcelona, que preveu actuacions com construir nous Centres d’Atenció Primària (CAP) o fer ampliacions i reformes en centres com l’Hospital Vall d’Hebron, entre altres, tindrà un finançament de 187 milions d’euros. La majoria de les 37 actuacions en les què es concreta el conveni són obres d’ampliació, construcció o reforma estrictament d’equipaments sanitaris que està previst enllestir abans de 2020 -algunes com el CAP de Gràcia o les obres a l’Hospital del Mar ja estan en marxa- tot i que el marge per completar-les totes s’estén fins al 2023.

    El conveni és fruit d’un acord entre l’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Salut, a través del Consorci Sanitari de Barcelona -l’ens on comparteixen taula les dues institucions i on poden arribar a consensos en matèria de salut i equipaments a la ciutat– i posa especial èmfasi en atacar les desigualtats en salut a la capital catalana. «Estem davant d’un dels principals acords de mandat per una de les prioritats evidents de la ciutadania: la salut», ha assenyalat l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau al costat del conseller de Salut Toni Comín, amb qui s’han felicitat per la feina conjunta i els esforços de cooperació per avançar en matèria de salut.

    Atacar les desigualtats en salut

    «Les desigualtats tenen un impacte directe en la salut», ha apuntat Colau, que ha recordat que a l’octubre es va fer un informe sobre les desigualtats en salut a la ciutat de Barcelona en què ja es va detectar en quins barris era prioritari actuar. Segons aquest informe, en 18 dels 73 barris de Barcelona les dificultats socioeconòmiques es tradueixen en problemes de salut i indicadors com l’esperança de vida varien molt en funció del barri; entre Pedralbes i Torre Baró, per exemple, hi ha onze anys de diferència en l’esperança de vida.

    Dels 187 milions previstos, el 77% seran inversions en «barris prioritaris», que es concretaran en 20 actuacions. Ja en una entrevista amb aquest diari la comissionada de Salut a l’Ajuntament, Gemma Tarafa, avançava que es posaria un accent especial a Nou Barris, Ciutat Vella, Sant Martí i Sant Andreu. «Hem de ser capaços de lluitar contra les causes de les desigualtats en salut però també contra les conseqüències», ha afegit Comín.

    Millores també en salut mental i atenció sociosanitària

    Les principals actuacions es concentren en quatre grans àmbits: l’atenció especialitzada (71% del pressupost), l’atenció primària i comunitària (13%), l’atenció sociosanitària (11%), l’atenció a la salut mental i les addiccions (6%). Quant al primer, s’aposta per continuar amb la millora dels hospitals de la ciutat. Destaquen per exemple l’ampliació de les urgències de Traumatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, on també s’equiparà amb nou material el Bloc Quirúrgic i la UCI i es millorarà l’Àrea Maternoinfantil. A més, s’enllestiran les noves urgències de l’Hospital del Mar i una nova maternitat, i a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es construirà un nou edifici de recerca.

    En matèria d’atenció primària el pla inclou la construcció de 4 centres nous: el CAP Barceloneta, el CAP Fort Pienc -Eixample Dreta Sud, el CAP Badal i el CAP Parc i Llacuna del Poblenou. També es remodelaran centres com el CAP Bon Pastor, que incorporarà un espai per activitats de salut comunitària, i s’adequaran els CUAPs de Ciutat Vella i Gràcia, entre altres.

    Per primera vegada un conveni d’aquest tipus inclou els centres d’atenció i seguiment a les drogodependències (CAS) amb l’ampliació del CAS Fòrum i el CAS de la Barceloneta així com els nous centres CAS Baluard i CAS Nou Barris -actualment a Barcelona hi ha 19 centres que donen assistència en l’àmbit d’atenció a les drogodependències. En salut mental destaquen nous espais dels centres de salut mental de l’Eixample, que està previst que s’integrin a les instal·lacions del CAP Manso.

    En atenció sociosanitària, un àmbit en què bona part de l’activitat queda en mans d’entitats privades amb ànim de lucre -segons un informe de l’Ajuntament- destaca la previsió de construir un nou centre públic per apropar places sociosanitàries a l’Àrea Integral de Salut Barcelona Esquerra -encara no s’ha decidit la ubicació exacta- així com també la reobertura de 65 llits del Centre Fòrum i l’adequació d’un nou espai de rehabilitació ambulatòria després que fa uns mesos la comissionada de Salut denunciés que «té 150 llits tancats mentre es deriva finançament a sociosanitaris amb ànim de lucre».

    Menys finançament però més esforços municipals

    Dels 187 milions compromesos, la Generalitat n’aporta 116 (62%) i l’Ajuntament de Barcelona 45 (24%) mentre que els restants provenen entre d’altres d’entitats proveïdores de serveis sanitaris. El total de finançament suposa en termes comparatius menys que l’anterior conveni 2008-2015- que preveia 237 milions d’euros més 300 milions per la remodelació de l’Hospital Sant Pau. Comín ho ha justificat pel context en què es va dissenyar ja que «era situació d’expansió pressupostària», ha afegit. Preguntat per l’origen de la partida que aporta la Generalitat i si aquesta corre perill -en el context de pròrroga pressupostària actual- el conseller de Salut ha sortit al pas de la pregunta i ha assegurat que els diners compromesos ja estan compromesos tot i que no ha donat més detalls.  Amb tot l’aportació que fa el consistori sí que suposa un major esforç pressupostari en relació al govern municipal de Jordi Hereu, que llavors només va dedicar-hi 16 milions d’euros, ha recordat Ada Colau. A més, com ja va informar aquest diari, del pla anterior, el conveni 2008-2015, només s’haurien finalitzat un 55% dels projectes previstos.

    De moment, fora del pla i pendent que se n’aprovi la viabilitat en comissions específiques hi ha altres obres com la segona fase d’obres del Mar, el nou edifici de consultes externes de Vall d’Hebron o l’ampliació de l’Hospital Clínic així com sis o set CAPs a reformar o construir. La comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa, ha explicat que cada any es farà com a mínim una reunió de seguiment del pla que preveu el conveni 2016-2023, un pla que assegura, s’ha fet tenint en compte projeccions de població dels propers anys i els plans urbanístics. «Si cal, es reorientaran passos durant el conveni», ha assenyalat Tarafa.

  • Les persones migrants, diagnosticades d’ansietat fins a set vegades més a urgències

    Per les urgències de psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron, una àrea específica integrada dins les Urgències, passen cada dia entre 15 i 20 pacients de primera visita, dels quals 1 o 2 són immigrants. Quina influència pot tenir a l’hora de ser diagnosticat d’una malaltia mental a través del servei d’urgències el fet de ser d’origen estranger, tenir uns altres referents culturals o dificultats per comunicar-se? Són algunes de les preguntes a les que respon un estudi liderat a l’Hospital Vall d’Hebron i realitzat pel Departament de Psiquiatria del centre.

    Si bé s’han fet estudis sobre la prevalença de diferents trastorns en les persones migrants en relació amb la població autòctona, segons el psiquiatre Francisco Collazos, responsable de l’estudi, assegura a aquest diari que «l’originalitat d’aquest rau en el fet que va més enllà i té en compte com variables relacionades amb la cultura poden tenir incidència en el diagnòstic».

    Una de les conclusions principals de l’estudi és precisament que es produeixen desajustaments en el diagnòstic en funció de les variables culturals del pacient. I és que els resultats mostren com els asiàtics i europeus de l’est van ser diagnosticats d’ansietat fins a 7 vegades més que la població autòctona o com el fet de tenir dificultats per comunicar-se lingüísticament juguen també un paper clau en el diagnòstic.

    Els pacients amb majors dificultats per comunicar-se o expressar-se amb els professionals van ser diagnosticats de psicosi fins a 2,7 vegades més que els que tenien menys dificultats. Així mateix preocupa també una altra dada que es desprèn de l’estudi: L’ús de mesures coercitives com l’ingrés involuntari o la petició de presència del personal de seguretat es multiplica per quatre quan la comunicació no és fluïda.

    Més competències culturals i més mediadors interculturals

    «Quan un psiquiatre s’entrevista per primera vegada amb el pacient es troba en un entorn no gaire amable [en unes urgències plenes], el temps és escàs i percep la por o la dificultat per comunicar-se del pacient. No és estrany que un, davant la ignorància recorri, no tant al coneixement científic sinó a prejudicis o esquemes arquetípics que pot tenir cap a grups ètnics», explica Collazos. Segons ell aquest fet podria justificar els biaixos en els diagnòstics en funció de grups ètnics.

    Davant d’aquest fet l’estudi posa de manifest la necessitat de dotar als professionals de més eines i recursos per corregir aquests biaixos. “Hem d’adaptar els recursos a la diversitat cultural dels usuaris perquè si no ho fem el risc que tenim d’oferir una assistència de pitjor qualitat és molt més alt”, assegura el doctor Collazos. En països on la multiculturalitat és habitual aquest fet està molt estudiat però a Catalunya, afirma, es necessita més formació. «Als graus de medicina la dedicació a estudiar antropologia de la salut és anecdòtica quan això té a veure amb les expectatives que té el malalt, la seva visió sobre la malaltia, etc.», diu. La solució passa, per tant, per adquirir més competències culturals.

    D’altra banda, reivindica també la inclusió de més mediadors interculturals al sistema sanitari, algú que estigui degudament format. L’Hospital Vall d’Hebron compta amb un servei de mediadors interculturals, format per 4 persones de diferent ètnia, però aquests acudeixen només un o dos matins a la setmana per donar servei a tot l’hospital, recursos que com posa de manifest l’estudi són insuficients.

    La mostra de pacients inclosos en l’estudi són 400 pacients d’origen estranger i 67 nadius que van acudir a les urgències de l’Hospital Vall d’Hebron i de l’Hospital del Mar entre el 2007 i el 2015. Entre els aspectes en els què es fixa l’estudi són la certesa de diagnòstic, la influència de la cultura o el nivell de confort de l’especialista durant l’entrevista així com el país d’origen, el gènere o el domini de l’espanyol del pacient, entre altres.

     

  • Irlanda permetrà donar sang als homes homosexuals, però amb restriccions

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El Govern irlandès ha anunciat que aixecarà l’actual prohibició de donació de sang imposada als homosexuals, davant l’evidència que no augmentarà el risc de transmissió de malalties.

    El ministre de Sanitat, Simon Harris, ha pres aquesta decisió després d’analitzar les recomanacions efectuades en un ampli informe pel Servei Irlandès de Transfusions de Sang (IBTS, les seves sigles en anglès). La nova normativa permetrà donar sang als gais dotze mesos després de la seva última trobada sexual amb un altre home o cinc anys després que hagin estat declarats lliures de malalties de transmissió sexual.

    A la República d’Irlanda, els homes homosexuals no poden donar sang des que Dublín va introduir aquesta mesura en els anys 80 per frenar l’avanç del VIH. Al veí Regne Unit, les autoritats van aixecar aquesta restricció el 2011 i els homosexuals que no han tingut relacions íntimes amb un altre home durant un període d’un any poden donar sang a Anglaterra, Escòcia i Gal·les, mentre que Irlanda del Nord es va sumar a aquesta mesura el passat 2 de juny. França va fer el mateix l’any passat.

    Al final d’una conferència de dos dies celebrada a Dublín l’abril passat, el IBTS va indicar que els seus estudis demostren que en cap dels països on no hi ha aquesta prohibició s’ha detectat un augment del risc de transmissió d’infeccions com el VIH.

    El seu director, William Murphy, va assegurar llavors que Irlanda podia seguir l’exemple britànic, atès que en aquest país no s’ha detectat un increment del risc de contaminació de la sang donada per homes homosexuals.

    No obstant això, o una sentència vinculant del Tribunal de la UE va avalar l’any passat que se’ls exclogui de les donacions si ho justifica la situació sanitària del seu país.

  • La manca de suport legal posa en perill la salut dels transgènere

    Aquest és un article publicat a l’Agència Sinc 

    El 2015 va ser un any sense precedents en el reconeixement dels drets dels transsexuals en alguns països desenvolupats. No obstant això, segons una sèrie d’estudis publicats a la revista The Lancet, aquesta identificació pública encara ha de traduir-se en un esforç per millorar la salut de les persones trans de tot el món.

    La publicació, realitzada amb l’aportació dels membres de la comunitat transgènere, mostra les grans llacunes en la comprensió de la salut d’aquestes persones a causa de la falta d’informació.

    Les estimacions indiquen que hi ha uns 25 milions de persones trans al món. La discriminació i marginació que pateixen en la societat porta a aquest grup socialment marginat a tenir índexs molt elevats de depressió (60%), en comparació amb la resta de persones, i majors problemes de salut física i mental.

    «Un gran nombre de persones trans segueixen patint l’estigma social i s’enfronten a la discriminació, l’assetjament i l’abús diari. Són empesos als marges de la societat, sovint troben obstacles per aconseguir feina i són exclosos de les seves famílies, la qual cosa els genera un malestar tant emocional com físic», explica a Sinc Sam Winter, un dels autors i investigador a la universitat de Curtin Austràlia. «A més troben minvades les seves oportunitats de trobar habitatge o una assistència sanitària competent», afegeix.

    Com a resultat d’aquest context social i legal, «molts són arrossegats a comportaments o situacions de risc, com ara el treball sexual, el consum de drogues i el sexe sense protecció», informa l’expert. Fins i tot s’ha demostrat que la dones transgènere estan gairebé 50 vegades més exposades al contagi pel VIH que la resta de la població, segons exposa Winter.

    La violència contra ells és generalitzada. Entre 2008 i 2016 va haver-hi 2.115 assassinats registrats de persones d’aquest col·lectiu en tot el món, sense tenir en compte la resta d’assassinats no declarats o no resolts.

    Salut agreujada per la falta de lleis

    La majoria de països del món no disposen de mesures normatives o administratives de reconeixement de gènere a les persones trans. A Europa, vuit estats no ofereixen un reconeixement legal i 17 encara imposen l’esterilització d’aquells que busquen canviar-se de sexe.

    «Molts dels problemes de salut als quals s’enfronten es veuen agreujats per les lleis i la política que els neguen el reconeixement de gènere. En cap altra comunitat és tan clar el vincle entre drets i salut», declara Winter.

    Les lleis a Argentina, Dinamarca, Malta, Irlanda i Noruega són les més progressistes i han adoptat una declaració model mitjançant la qual les persones trans puguin determinar el seu gènere mitjançant un simple procés administratiu. Les lleis argentines i malteses defensen, a més, explícitament el seu dret a l’atenció sanitària.

    Altres països, entre els quals es troben Nova Zelanda, Austràlia, Nepal, Pakistan i l’Índia, estan en procés de reconèixer la diversitat de gènere més enllà de la simple diferenciació entre dona i home.

    Acabar amb l’estigma social

    Reduir la marginació i la discriminació és l’objectiu principal d’aquests investigadors. Proposen que la via a seguir és crear lleis i polítiques que garanteixin el reconeixement de gènere i una atenció mèdica adequada.

    «Desafortunadament, les persones trans sovint es retraten, en els mitjans de comunicació, d’una manera còmica o altament estereotipada, o com a individus amb desordres mentals. Cal que s’estableixin directrius de com informar sobre aquest col·lectiu», expressa l’investigador de la universitat de Curtin.

    «Un pas històric és la proposta de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) d’eliminar el diagnòstic de les persones transgènere del capítol relacionat amb els ‘trastorns mentals i del comportament’, i passar-ho al de ‘condicions relacionades amb la salut sexual’ , a causa que l’avaluació com a problema de la salut mental reforça l’estigma social», manifesten els autors.

    De la mateixa manera sol·liciten que es reconsideri el diagnòstic ‘d’incongruència de gènere en la infància’, que els governs de tot el món posin fi a les teràpies ‘reparatives de gènere’ a les quals titllen de ‘poc ètiques’ i que l’accés a les hormones masculines i femenines sigui finançat de la mateixa manera que la resta de cures de la salut.

    En el seu lloc defensen que s’ha de proporcionar als nens una major informació i suport que els ajudi a comprendre i expressar la seva identitat de gènere. «Les escoles han de ser més inclusives amb la diversitat de gènere i tots els mestres han de poder treballar amb les persones trans i educar els seus alumnes sobre aquest col·lectiu», subratllen els autors en l’informe.

    L’assoliment de l’equitat en salut per a la comunitat transgènere requereix un lideratge mèdic i polític, una mobilització de la societat i proteccions legals.

    «La salut i el benestar de les persones trans depèn del respecte dels seus drets. On sigui que visquin, i independentment de quina sigui l’àrea de les seves vides, tenen el mateix dret que la resta de persones a la igualtat, la dignitat i a rebre una atenció sanitària adequada «, conclou Winter.

    Els estudis van ser duts a terme pels investigadors de la Universitat de Sheffield (Regne Unit), la Universitat Johns Hopkins (EUA), la Universitat de Curtin (Austràlia) i el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD).

  • Les llistes d’espera per ser visitat, operat o diagnosticat al sistema públic fan estralls

    Els estralls i els costos en salut que suposen el retard i l’incompliment dels terminis de referència en les llistes d’espera per una prova diagnòstica o una intervenció quirúrgica tenen cada vegada més rostres. «Els casos que avui presentem són només la punta de l’iceberg, podríem omplir tota la sala», ha assegurat en roda de premsa Toni Barbarà, membre de la Comissió permanent de la Marea Blanca de Catalunya i de la Plataforma en Defensa del dret a la Salut.

    Barbarà estava acompanyat entre d’altres de persones que han patit en pròpia carn el viacrucis que suposa a vegades arribar a sotmetre’s a una operació o aconseguir fer-se una prova que pot ser determinant. «L’agreujament de les diferents esperes [també aquelles per una primera visita a l’Atenció Primària] suposa més dolor i un empitjorament de la malaltia», ha afegit. Un exemple és el cas de la Lluïsa Villar. El 2007 va començar a tenir dolors lumbars i fins al 2009 no li diagnostiquen una hèrnia lumbar. Llavors va iniciar rehabilitació i a prendre’s medicació pel dolor i no ha estat fins al març d’aquest any que l’han posat en llista d’espera.

    Durant aquest temps i a causa de la medicació la Lluïsa se sentia desorientada i un dia va caure per les escales i es va fracturar una vèrtebra. També durant aquest temps es va fer una hèrnia sobre l’hèrnia existent i des de fa dos anys que segueix un tractament antidepressius i ha hagut de posar-se pegats de morfina pel dolor, al que inicialment es resistia a posar-se. «Fa set anys del diagnòstic i encara segueixo esperant», ha denunciat aquesta afectada.

    Qui també ha hagut de recórrer a la morfina per alleugerir el dolor i en aquest cas a medicació per dormir és Mari Cruz Ríos. Li van diagnosticar la desviació d’una vèrtebra i l’esquena contracturada entre altres i fa un any que és en llista d’espera per operar-se. Sap que com a mínim li caurà un any més d’espera i veu perillar el seu lloc de treball -de moment està de baixa- així com també reconeix que se sent limitada pel dolor, que sovint l’obliga a quedar-se a casa.»Els terminis de garantia s’incompleixen sistemàticament», ha denunciat l’advocat José Aznar, de Dempeus per la Salut Pública i Que no pase más.

    Les esperes poden arribar a tenir conseqüències irreversibles. La Sònia López ha volgut compartir el cas del seu pare, que després de sotmetre’s a una operació el 2009 per extirpar-li la part danyada del fetge a causa d’un càncer, va tenir una hèrnia com a conseqüència. «Des del 2013 era en llista d’espera a l’Hospital de Bellvitge per l’hèrnia, que havia anat creixent d’una pilota de ping pong a una de bàsquet i havia d’anar cada dia al CAP perquè li fessin cures», ha explicat. «El 2014 però l’hèrnia li va rebentar i el van haver d’operar d’urgència a Vall d’Hebron. Després de tres mesos i mig a l’UCI va morir», ha afegit.

    «Des de fa anys que l’assistència sanitària s’ha anat degradant. Ens neguem a canviar la nostra visió sobre l’assistència sanitària, que veiem com un dret. Seguirem revindicant els nostres drets perquè totes les persones puguin ser ateses amb igualtat de condicions», ha afirmat Marta Carreras, de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Des de la Marea Blanca han animat a aquelles persones que es trobin en situació similar a presentar reclamacions, bé sigui individuals o col·lectives, als centres hospitalaris ja que «l’experiència és que funciona».

  • Píndoles o prescripcions socials?

    És un fet conegut que Catalunya és una de les regions amb unes taxes de consum de psicofàrmacs més elevades del món. Consumim antidepressius, antipsicòtics, psicoestimulants, estabilitzadors de l’estat d’ànim i, sobretot, ansiolítics. Davant d’aquests nivells de consum ens hauríem de preguntar si això es correspon amb una mala salut mental, és a dir, a si un percentatge elevat de la població que viu a Catalunya pateix algun tipus de trastorn mental. Ara bé, si la resposta fos afirmativa ens caldria plantejar-nos una segona qüestió: Els ciutadans de Catalunya estem afectats per malèvoles alteracions genètiques que ens fan vulnerables als trastorns mentals? o, estem sotmesos a extremes pressions externes, de l’entorn, que ultrapassen els nostres mecanismes adaptatius? En relació a la primera possibilitat, la de les alteracions genètiques, no hi ha prou arguments que l’avalin, més aviat cal considerar que en aquest sentit som molt similars a la resta de ciutadans del planeta, si més no als del primer món.

    Ens queda, doncs, la segona possibilitat: estem sotmesos a extremes pressions externes que ens ultrapassen, és a dir, enfront de les quals els nostres mecanismes de defensa es veuen recurrentment superats? Però, quines podrien ser aquestes pressions? I, a més, aquestes pressions són més intenses que les que pateixen altres col·lectius, per exemple, els refugiats que intenten arribar a la benestant Europa?

    Algú podria argumentar que a Catalunya, igual que passa a la resta de l’Estat Espanyol, hi ha moltes persones que es troben en situació d’atur perllongat i que això les col·loca en el llindar de la pobresa i l’exclusió social. Cert! I alguns irònics podrien afegir que molts ciutadans de Catalunya, els privilegiats que encara tenen feina, són sistemàticament torturats per uns serveis lamentables de transport ferroviari. Surts al matí cap a l’estació de tren, l’estatal, i no saps quina sorpresa o sorpreses et trobaràs. A vegades, agafar el tren és un viatge al desconegut.

    Atur, pobresa, pèssims transports públics, embussos de trànsit, incertesa política, etc. són tots ells factors que poden desestabilitzar el més equilibrat, però, justifica tot això que s’hagi arribat a un estat de psiquiatrització de la vida quotidiana?

    Alguns, molts metges de primària i també molts professionals de la salut mental ho posen en dubte i per això, un grup de metgesses i metges d’atenció primària han elaborat un document valent, ètic i necessari. El document porta el títol: Atenció a les persones amb malestar emocional. I afegeix un subtítol: Relacionat amb condicionants socials a l’atenció primària de salut.

    El document va ser presentat el dia 31 de maig a Barcelona i va comptar amb la participació de les doctores que van liderar el projecte: Maria José Fernández de Sanmamed, Elena Serrano i Francesca Zapater. En el  pròleg, signat per la Dra. Ana Vall-Llosera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), es diu el següent: «El malestar emocional de causa social requereix un abordatge des dels recursos comunitaris, essent l’atenció primària i els serveis socials els àmbits més propers a la població, més coneixedors de les seves realitats i amb capacitat d’una intervenció més integradora i també més eficient».

    No puc estar més d’acord amb les paraules de la Dra. Ana Vall-Llosera ja que, en efecte, el professional de l’atenció primària és el que millor coneix la persona que consulta, té la seva història memoritzada ja que, sovint, l’acompanyarà al llarg de molts anys de la seva vida i, per tant, sap diferenciar quan un patiment emocional és la manifestació d’un hipotètic trastorn mental i quan és l’expressió d’una crisi provocada per l’atur, la pobresa o l’exclusió social.

    El document dóna diverses opcions d’intervenció no vinculades a l’ús de psicofàrmacs. Una d’elles és la prescripció social, entesa com la capacitat dels sistemes sanitari i social per promoure l’accés a recursos de suport de la comunitat per atendre problemes diversos i per promoure la salut.

    Actualment existeixen experiències en alguns països, com el Regne Unit, en els que la prescripció social està integrada a l’Atenció Primària a través de vincles entre el sistema sanitari i el sistema social que ajuden a enfortir els lligams amb la comunitat. A casa nostra també hi ha experiències que estan demostrant la seva bondat i eficàcia. És el cas del barri de la Mina, a Barcelona, de Sabadell Sud o de Sant Feliu de Llobregat.

    I és que, efectivament, el suport social ja sigui fent tasques de voluntariat, grups de dinamització social o grups de ballteràpia són menys costosos, més eficaços i no tenen efectes secundaris.

  • Absolt el metge acusat d’estafar un pacient per negar-se a operar-lo per la via pública

    L’Audiència Provincial de Barcelona ha fallat a favor del neurocirurgià Juan Maestro de León i l’ha absolt del presumpte delicte d’estafa a Justiniano Villarán. El metge havia estat acusat del delicte per Villarán, pacient a qui havia operat de síndrome piramidal el 17 de setembre de 2012. Segons l’acusació, quan Villarán va acudir al facultatiu per fer-li una consulta sobre la seva malaltia neurològica aquest va dir-li que l’operació a la que havia de sotmetre’s no la podia fer per la Seguretat Social i que per tant havia ser per la via privada, a la Clínica Mútua de Terrassa, per un import de prop d’uns 9.000 euros, entre l’estada i els honoraris.

    En la primera trobada entre el pacient i el metge i després de dir-li que l’operació no li faria per la via pública, Maestro de León va dir-li a Villarán: “No estic disposat a posar les eines a disposició de la seguretat social”. A la pregunta de si l’operació podia fer-se o no a l’hospital de la xarxa pública, el facultatiu va respondre-li: “jo no, i en qualsevol cas si ho fas t’has de posar a la llista d’espera i tens de dos a tres anys”.

    En la sentència feta pública aquest dimecres “el tribunal considera que l’acusat no va negar la possibilitat que tals intervencions es fessin al referit hospital [l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa] sinó que de forma clara i rotunda va indicar que, en qualsevol cas, ell només estava disposat a fer-li la intervenció si es feia de forma privada negant-se a qualsevol col·laboració amb la sanitat pública”. En el text també es precisa que a través de l’Hospital, dependent del Servei Català de la Salut, s’hauria pogut realitzar una intervenció de la mateixa naturalesa.

    El cas de Justiniano Villarán

    Justiniano Villaran estava afectat des de feia anys d’una malaltia neurològica anomenada síndrome piramidal i va decidir consultar al doctor Juan Maestro de León, un neuròleg especialista en aquesta patologia que compaginava aquesta feina a l’hospital de la xarxa pública amb el tractament de pacients des de la privada.

    Després de diverses consultes i proves el doctor va dir-li que l’operaria per la via privada i Villarán va acceptar i es va sotmetre a l’operació al cap de pocs dies, el 17 de setembre de 2012. Després de l’operació, el Justiniano i el seu germà van explicar al doctor que reclamarien les despeses de l’operació a la Seguretat Social i el metge els va contestar: «No opero una síndrome piriforme per la seguretat social perquè no em surt dels ous». El cas va ser destapat per l’ONG Sicom i la Fiscalia demanava 4 anys de presó i una indemnització de 8.716,26 euros que Juan Maestro de León havia de pagar a Villarán.

     

  • La corrupció Alfa

    Els metges utilitzem molt l’estadística per aclarir si existeixen o no diferències entre, per exemple, un medicament i un altre (o un placebo) per al control d’un determinat símptoma o tractament d’una malaltia. També la fem servir per comparar dos procediments quirúrgics en termes de freqüència de complicacions postoperatòries, supervivència o qualitat de vida després de la intervenció. Aquestes comparacions sempre es fan entre grups de malalts el més semblants possible amb la finalitat que allò que volem comparar sigui la principal o única diferència i no altres factors (que anomenem de confusió) com podrien ser l’edat, altres malalties associades, el seu gènere o els seus hàbits de vida.

    En estadística hi ha dos tipus d’errors que poden donar-se en comparar dos grups de pacients. A un li diem error beta que consisteix en què ens equivoquem en afirmar que no hi ha diferències entre els grups que vam estudiar quan, en realitat, podrien haver-les. Aquest error és molt típic i fàcil d’entendre. El cometem en comparar resultats obtinguts en grups relativament petits. Perquè en aquests casos, per tal de que l’estadística ens proporcioni diferències que anomenem significatives, aquestes han de ser abismals. Rarament es dóna aquesta situació i per aquest motiu quan plantegem un estudi ens hem d’assegurar que els grups a comparar tinguin suficient nombre de casos.

    L’error que més em preocupa en aquests temps que corren, de diferències cada vegada més petites entre fàrmacs o intervencions quirúrgiques, no és l’error beta sinó el denominat error alfa. Com poden ja intuir l’error alfa consisteix que diferències que poden resultar estadísticament significatives siguin en realitat irrellevants per a la pràctica diària. Al revés del que passa amb l’error beta, l’error alfa es dóna quan comparem grups amb moltíssims pacients o individus, sovint milers d’ells en cada grup. En aquests casos, l’anàlisi ens pot donar com a significativa una diferència menor d’un 2%, la qual cosa en termes clínics no té importància.

    Doncs bé, l’error alfa, s’ha convertit en el protagonista de nombrosos casos d’investigacions corruptes que a primera vista no semblen fraudulentes però quan llegim el seu missatge de seguida veiem que tenen trampa. I, quin és aquest parany?

    Vegem un exemple pres d’una recent publicació de la prestigiosa revista New England Journal Medicine. La qüestió que es planteja és saber si fer-se una determinació de sang en femta cada un o dos anys prevé la mort per càncer de còlon i si això allarga o no la vida dels individus que se sotmeten periòdicament a aquesta prova. En l’estudi de referència es van estudiar dos grups que van sumar més de 40.000 individus seguits fins a 30 anys i va resultar que la mort per càncer de còlon en el grup que es va fer estudis periòdics va ser del 2% i del 2,7% en el grup control que va viure despreocupadamernte sense analitzar la femta ni sotmetre’s ocasionalment a alguna que altra colonoscòpia. Estadísticament aquesta diferència va ser significativa gràcies a la magnitud de les sèrie, però en canvi, si hem de jutjar per la rellevància clínica d’aquestes dècimes percentuals ens fa gairebé riure, i més encara si considerem les implicacions econòmiques, psicològiques i les eventuals complicacions de les proves que segueixen a una determinació positiva de sang en femta com ara colonoscòpies (sovint repetides). Però hi ha més, als 30 anys de seguiment, la mortalitat en ambdós grups va ser la mateixa, és a dir, que encara que en el grup sotmès a cribratge de càncer de còlon es donaven menys morts per càncer de còlon, es van donar més morts per altres causes (algunes probablement relacionades amb les proves o les intervencions quirúrgiques a les que es van sotmetre). Doncs bé els autors no es tallen un pèl a recomanar que estudiem periòdicament els nostres excrements perquè així ens faran més colonoscòpies i ens morirem d’una altra cosa que no és el càncer de còlon.

    Exemples com aquest podem trobar-los en molts altres camps de la medicina. Per exemple, el fàrmac A allarga dos mesos la vida dels pacients amb càncer de pàncrees, posem per cas, i això resulta molt significatiu. Res se’ns diu dels costos majors en què s’incorre ni sobre la qualitat de vida dels pacients que, de tota manera, moriran d’aquesta malaltia. El treball apareixerà en els mitjans com el descobriment d’un nou medicament que allarga la supervivència del càncer de pàncrees i obre noves expectatives per als pacients que pateixen aquesta terrible malaltia. Bla, bla… I si ens posem a parlar del colesterol, el mateix.

    En fi, que alerta amb les troballes estadísticament significatives! Sovint aquestes no són més que sofismes matemàtics que encobreixen la promoció més o menys corrupta de suposats avenços terapèutics o diagnòstics que sempre suposen un nou cop a l’economia de la sanitat.

  • Metges Sense Fronteres renuncia als fons de la UE i els estats membres per la seva política migratòria

    Aquest és un article publicat a Desalambre

    Metges Sense Fronteres (MSF) ha anunciat aquest divendres que renuncia als fons públics de la Unió Europea i els seus estats membres. La mesura pretén protestar per la seva «nociva política migratòria, basada en la dissuasió i en allunyar el màxim possible de les seves costes als que fugen de la guerra i el sofriment», afirma l’organització humanitària en un comunicat.

    La renúncia als fons europeus comença a aplicar-se a partir d’aquest 17 de juny. Des d’avui, l’organització no concorrerà a les ajudes públiques, per cap dels seus projectes a tot el món. Els treballs en execució amb partides ja atorgades no quedaran en risc i continuaran amb normalitat. Però, des d’aquest divendres, l’ONG no recorrerà als fons de la UE per dur a terme els seus treballs.

    La major part dels fons que sustenten l’ONG, «un 92%», són d’origen privat (la majoria, provinents de donacions de particulars). No obstant això, l’organització sí que s’ha recolzat fins al moment en els diners públics europeus destinats a l’acció humanitària i cooperació al desenvolupament. El 2015, «MSF va rebre 19 milions d’euros de les institucions europees, 37 milions d’Estats membres de la UE i 6,8 milions del Govern de Noruega», apunta el comunicat.

    El 2016, «a més dels fons de l’Oficina d’Ajuda Humanitària de la Comissió Europea (ECHO), MSF va rebre finançament públic institucional d’Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Irlanda, Luxemburg, Països Baixos, el Regne Unit i Suècia», afegeix . És aquest tipus de fons els que ara no se sumaran als comptes de l’organització humanitària.

    Contra les polítiques migratòries de la UE

    La decisió és una crida als països europeus i de la pròpia UE al fet que replantegin la seva política en matèria d’asil i migració, tot i que també en cooperació al desenvolupament. El nou marc europeu de migració i cooperació al desenvolupament, presentat la setmana passada per la Comissió, proposa vincular encara més les dues estratègies amb, fins i tot, «incentius negatius» en les ajudes al desenvolupament i els acords comercials per a tercers països si aquests no «cooperen» amb les polítiques europees de migració.

    «Les polítiques dissuasòries que Europa presenta a la seva opinió pública com solucions ‘humanitàries’ han agreujat el patiment de les persones que necessiten ajuda. Aquestes polítiques no tenen res d’humanitari, no han de convertir-se en la norma i han de ser denunciades», afirma el secretari general internacional de MSF, Jérôme Oberreit.

    En els Dies Europeus del Desenvolupament, celebrats aquesta setmana a Brussel·les, la Comissió Europea ha insistit que aquesta mesura busca reduir les morts a la Mediterrània, reduir els motius perquè els «migrants econòmics» decideixen migrar cap a Europa donant suport al desenvolupament dels seus països i augmentar la migració per vies legals. No obstant això, encara que la UE parla sobretot de ‘migrants econòmics’, la gran majoria dels que han arribat a Europa el 2015 eren refugiats i també són objectiu d’aquesta mesura (ja que entre els tercers països amb els quals es pretén aplicar el pla és amb Etiòpia, Jordània i el Líban).

    «És que l’única oferta que Europa pot fer als refugiats és que es quedin en els països dels que fugen desesperats? De nou, la prioritat d’Europa no és donar-los la millor protecció disponible, sinó mantenir-los ben lluny amb la major eficiència possible», denuncia Oberreit.

    El pacte de la UE i Turquia, per tornar a terra turcs als refugiats que arriben a Grècia des del 20 de març, també ha estat un dels motius que han impulsat a MSF a rebutjar els fons públics europeus. L’organització creu que el pacte «posa en perill el mateix concepte de ‘refugiat’ i la protecció que aquest ofereix a les persones en perill» i adverteix del precedent que crea perquè altres països facin el mateix.

    La posició de l’organització en aquesta crisi d’asil ha estat crítica cap a la UE davant la falta de vies legals perquè els refugiats i migrants arriben a Europa i la manca d’una missió de rescat a la Mediterrània, tot i els rècords en morts assolits en les seves aigües en els últims dos anys. L’organització va llançar una missió pròpia de salvament i es va retirar del centre de Lesbos (Grècia) quan, després del pacte de la UE i Turquia, va esdevenir un centre de detenció.