Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • La distròfia muscular que afecta set persones a Catalunya

    Quan tenia dos anys, el Gerard caminava sense dificultat, però queia moltíssim, gairebé no sabia saltar i no podia córrer massa. Els seus pares varen consultar diferents especialistes, que els tranquil·litzaven dient que només era que a escala motriu li costava tot més que a d’altres. Però quan tenia quatre anys, un dia mentre jugava es va quedar molt rígid i, en acompanyar-lo al lavabo, varen veure que la seva orina era totalment de color cafè. El van ingressar a l’UCI i, al cap d’un mes va rebre l’alta. Un any després, els resultats d’una biòpsia muscular varen acabar de definir el seu diagnòstic de Distròfia Muscular de Cintures per dèficit de Sarcoglicans, una malaltia rara -de baixa prevalença- que afecta 7 persones a Catalunya, 30 a Espanya i a més de 400 a Europa.

    Com explica el neuropediatre coordinador de la unitat de patologia neuromuscular de l’Hospital Sant Joan de Déu, Andrés Nascimento, «la fibra muscular, que ha d’aguantar molta resistència en la vida d’una persona, per poder moure’s i dur a terme activitat física, s’ajuda d’una mena de maons –figuradament- que interaccionen per donar-li la flexibilitat i fortalesa que la caracteritzen». Quan un d’aquests maons es trenca, es produeix la distròfia muscular. El teixit muscular s’afebleix, es redueix, i la persona va perdent la força i el control de la mobilitat. «Amb una analítica de sang es pot saber que això ha passat, perquè hi ha uns marcadors determinats que apareixen disparats, però si no hi ha sospita de la distròfia, no s’acostumen a demanar els nivells de CK (Creatina Cinasa), l’enzim que, en excés, es vincula a aquesta malaltia muscular», precisa l’especialista de Sant Joan de Déu.

    Els sarcoglicans són un complex de proteïnes de la membrana del múscul que componen els ‘maons’ que gràficament explica el Dr. Nascimento. Quan aquests components es van perdent i el cos no els pot regenerar, les parets musculars es tornen més fràgils. Per compensar, el múscul pot anar omplint la seva manca de proteïnes amb greix, però d’aquesta manera, es va perdent fibra muscular, el múscul es redueix i apareixen la dificultat per pujar escales, balanceig al caminar, dificultat per a aixecar-se del terra, feblesa per córrer, rampes als músculs, o hipertròfia de bessons. La progressió de la malaltia, en general, és lenta, perquè tot i que el múscul es destrueix, també s’activen els processos de regeneració per a compensar la pèrdua de teixit. I no totes les persones afectades evolucionen de la mateixa manera.

    Aquest tipus de distròfia es diu de Cintures perquè es manifesta per una feblesa progressiva de la musculatura de la cintura escapular i cintura pelviana. És una malaltia amb herència recessiva, és a dir, s’adquireix quan la persona hereta dos gens defectuosos, un de cada pare, que es consideren portadors sans perquè no tenen cap símptoma.

    En l’actualitat, les teràpies gèniques, que ja s’estan aplicant en algunes distròfies musculars, són la gran esperança per malalties com aquesta, perquè el gen afectat es pot substituir o modificar per reparar la seva funcionalitat.

    Estudi pilot

    Per tal de conèixer més bé aquesta tipologia de distròfia muscular i esbrinar quins són els millors mecanismes compensatoris que desplega el mateix cos en els casos en què la patologia ha evolucionat de manera més lenta, i comparar-los amb les històries de major i més ràpida afectació, a l’Hospital de Sant Joan de Déu s’ha iniciat un estudi pilot que completarà la «Història Natural de Distròfia muscular per dèficit de Sarcoglicans». Serà un primer registre global de pacients i, amb totes les variables que es donen en cadascun d’ells, analitzades, s’espera poder obtenir informació per a noves solucions que frenin el deteriorament muscular. D’aquesta manera, també, es garanteix un seguiment de manera regular dels afectats, al mateix temps que s’estudia l’evolució de la malaltia.

    A partir de proves funcionals que mesuren de manera objectiva la capacitat física i la qualitat de vida dels pacients es podrà conèixer millor el transcurs de la malaltia, que és clau per a desenvolupar futurs tractaments. «Hem vist que cada pacient respon de manera diferent i no sé sap per què en tots els casos de la mateixa família es pot donar un quadre més progressiu que un altre en el qual es manté més la força. Entendre aquesta heterogeneïtat, la variabilitat de la malaltia, és una de les línies d’estudi», explica Andrés Nascimento. «Revisarem i compararem l’expressió de diferents proteïnes que interaccionen amb els maons que componen la fibra muscular i les seves variants en els diferents pacients i com compensa cada cos. Amb les ressonàncies podrem veure com s’omple el múscul de greix i els estudiarem els diferents marcadors per veure la inflamació i regeneració del múscul, així com les escales motores, l’estabilitat i el progrés i trajectòria de la malaltia en cada cas», detalla l’especialista de Sant Joan de Déu.

    L’estudi el lideren el Dr. Andrés Nascimento i el també neuropediatra de la Unitat de Malalties Neuromusculars de l’Hospital Sant Joan de Déu, el Dr. Carlos Ortez, i ha estat possible gràcies a l’empenta i suport del Proyecto Alpha, l’associació espanyola sense ànim de lucre de Distròfia Muscular de Cintures per dèficit de Sarcoglicans. La varen fundar l’any 2018 a Mataró la Jéssica Martín i l’Oriol Fuster, pares del Gerard i la Clàudia, dos nens que ara tenen 9 i 6 anys, i pateixen la malaltia.

    «Quan vàrem rebre el diagnòstic del nostre fill ens vàrem sentir molt sols. No hi havia pràcticament informació. No teníem cap referent. Són malalties molt joves, fa només una trentena d’anys que es van identificant, i vam decidir crear l’associació per donar visibilitat i veu a les persones afectades, donar-nos suport entre les famílies, i apropar la malaltia a la societat», explica la mare, Jéssica Martín. Amb sessions de fisioteràpia a casa i de rehabilitació a l’Institut Guttman, els seus dos fills van treballant la musculatura per prolongar la seva funcionalitat el màxim possible. «El que per a molts nens i nenes són activitats extraescolars, per a nosaltres és la rehabilitació», diu la Jéssica fundadora de l’associació que representa i ajuda els afectats i familiars que pateixen aquesta malaltia i n’impulsa recerques com la que ja s’ha iniciat a l’Hospital Sant Joan de Déu.

    El documental

    Una altra manera de donar a conèixer la malaltia i mostrar com és el dia a dia de les persones que la pateixen, i quines necessitats comporta, és el documental Nunca dejes de moverte, promogut per l’associació Proyecto Alpha. El protagonitzen els mateixos pacients d’aquest tipus rar de distròfia muscular, i esportistes professionals, i hi han participat també l’Hospital Vall d’Hebron, on es tracta el nombre més gran d’afectats per malalties minoritàries, i l’Institut Guttmann, referent en neurorehabilitació. «L’esport ens ha servit molt bé per explicar la malaltia, perquè els esportistes en acabar una marató, o un fort entrenament, experimenten també una important fatiga, com la que els afectats per l’atròfia muscular viuen fent molt menys esforç. Però en el cas dels esportistes o qualsevol persona no afectada per l’atròfia, les fibres musculars, encara que s’hagin arribat a trencar, es regeneraran i ells es recuperaran», argumenta la Jéssica Martín.

    El documental també remarca el paper de la recerca, necessària per a millorar la vida dels afectats, i amb l’objectiu i esperança d’una futura cura. De moment, «la teràpia gènica ha suposat un gran avenç per a les malalties que tenen la seva causa en l’anomalia en un gen (malalties monogèniques)», segons informa el Dr. Nascimento. «L’atròfia muscular espinal és l’exemple més clar, perquè avui en dia ja està autoritzada la teràpia que permet en la vida real modificar el gen problemàtic, cosa que fa uns anys hagués semblat impensable». Ho explica també la neuropediatra Francina Munell, que intervé en el documental: «el tractament amb teràpia gènica pretén reposicionar o tornar a administrar un gen que és defectuós en un pacient, perquè a partir d’aquí aquesta gent pugui frenar o curar la malaltia». En la pel·lícula també es parla del progrés en aquest sentit, a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, amb una gran experiència en malalties minoritàries, en infants i adults, és el primer centre a escala mundial en aplicar teràpia gènica en fase 3 (en pacients reals) per a la distròfia muscular de Duchenne -una malaltia del mateix grup que les sarcoglicanopaties-, que presenten un d’entre 3.500 a 5.000 acabats de néixer, en aquest cas, únicament de gènere masculí.

    Nunca dejes de Moverte es va projectar per primer cop en públic el 9 de març al CaixaFòrum de Barcelona i, després de fer-ho en diferents llocs de l’Estat, està previst que el dia 30 de setembre, coincidint amb el Dia de Conscienciació amb la Distròfia Muscular de Cintures, s’emeti en una plataforma pública.

  • Els infants no són de goma: com afecta la violència als seus cervells?

    «Els infants no són de goma”. Amb aquestes paraules Jaume Lanaspa, assessor de presidència de la Fundació ‘La Caixa’ s’ha referit a la creença popular que diu que les criatures superen amb molta facilitat qualsevol problema o impediment, sense repercussions greus. “I, en tot cas, les gomes, quan les poses al sol s’esquerden i es trenquen”, afegeix Violant Cervera, consellera de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya. Ambdós han estat encarregats d’inaugurar la primera sessió del cicle Violència contra la infància, prevenció i reparació, organitzat pel CaixaForum Macaya i el Club de Roma i celebrat a Barcelona.

    En la primera de les trobades s’ha pres per objectiu analitzar les conseqüències del maltractament infantil en la neurobiologia del cervell. És a dir: quins efectes té la violència sobre la conducta i la manera de relacionar-se de les criatures. I és que “allò que ens fa emmalaltir mentalment està molt relacionat amb el nostre entorn. El cervell humà és un intermediari entre l’entorn i la conducta que desenvolupem per sobreviure, tot amanit amb la consciència, que ens permet anticipar-nos de les conseqüències de les nostres accions”, ha apuntat Lourdes Fañanás, catedràtica de la UB i investigadora principal del CIBERSAM.

    Amb aquesta afirmació, Fañanás apunta a que hi ha una relació directa i científica entre haver viscut una situació traumàtica i acabar desenvolupant dificultats per relacionar-se o per controlar els impulsos. I aquests efectes s’intensifiquen en la infància per una senzilla raó: “els models mentals es construeixen en bona part a la infància, moment en què el vincle amb la realitat és la família. Si hi ha violència familiar de qualsevol tipus, els nens aprenen -i així ho ensenyen al seu cervell- que el món és hostil”, ha apuntat la investigadora.

    Una de les grans complicacions de la violència intrafamiliar és que els infants necessiten els seus agressors per sobreviure.

    Així, els símptomes més freqüents acostumen a ser el mal comportament, la manca de concentració, l’agressivitat i, en alguns casos, actituds autolesives o depressives. Però aquests només són la punta de l’iceberg. “Les criatures que s’han enfrontat a diverses situacions traumàtiques, més o menys sostingudes en el temps, pateixen el que anomenem trauma complex”, diu Soledad Moreno, psiquiatra infantil de l’Hospital Clínic de Barcelona. “Ens referim a traumes causats per una altra persona, que succeeixen en un entorn que, teòricament, hauria de ser de confiança i del qual no es pot fugir”, afegeix. I és que aquesta és una de les grans complicacions de la violència a la infància: les víctimes necessiten els seus agressors per sobreviure.

    “Els éssers humans estem pensats per buscar solucions. Però les criatures no tenen aquesta oportunitat perquè tenen la necessitat de conservar el vincle amb els seus pares, encara que siguin els seus agressors. I, arran d’això, construeixen un autoconcepte negatiu, se senten culpables i mereixedors de la violència, fet que els ajuda a conservar el vincle”, apunta la psiquiatra. Tot aquest context de trauma genera una Síndrome de l’Estrès Posttraumàtic Complex, que es tradueix en regressions, alteracions extremes i desregulació emocional. “Que ningú els hagi acompanyat en aquestes experiències, que els digui que el que senten és normal, fa que invalidin el trauma o que intentin enterrar les seves emocions, perquè no creuen que estigui bé sentir-se com se senten”, afegeix Moreno.

    D’esquerra a dreta: les ponents L. Fañanás, S. Moreno i L. Marquès, i Ester Cabanes, directora general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència | CaixaForum

    Alteracions en el cervell

    La psiquiatra assegura que els adolescents que han patit violència acostumen a reaccionar de manera que es podria entendre com exagerada a situacions normals. “Sovint una olor, sensació o record els poden provocar una regressió a una situació de violència que faci que reaccionin de manera descontrolada”, explica. Aquest comportament, que és una manera d’escapar d’una situació que els fa rememorar el trauma, no és voluntària, sinó que ve causada per una alteració del cervell, recorrent en infants que han sofert violència en una edat primerenca.

    Els infants víctimes de maltractament presenten nivells més elevats de cortisol que els fa més sensibles a la por i viure permanentment alerta i estressats.

    Així ho afirma Laia Marquès, investigadora de la UB especialitzada en conseqüències neurobiològiques del maltractament infantil. Per explicar-ho ens hem de remetre a la petita infància: durant els primers dos anys, el cervell es desenvolupa en un 80% en base a les experiències viscudes. Una de les més importants és la corregulació: “el vincle entre l’adult més proper i la criatura marca moltíssim. Si el menut no se sent protegit i consolat, el seu cervell es formarà al voltant del dubte de si és o no mereixedor d’ajuda i protecció”. Si això passa, el nadó creix amb uns alts nivells de cortisol, l’hormona de l’estrès, que ens fa estar alerta en situacions hostils. “Un mecanisme de supervivència que, en alts nivells, és neurotòxic i pot provocar malalties mentals”, apunta Marquès.

    Segons s’extreu d’una investigació realitzada al Departament de Biologia Evolutiva de la UB, els infants que han patit maltractament mostren uns nivells constants i més elevats de cortisol, especialment a la nit. És a dir: estan més estressats i acostumen a patir d’insomni. Aquesta alteració també afecta a com es formen els seus cervells. Segons la investigació, “un sobre desenvolupament del cervell primitiu, que gestiona la por, no deixa pas a la formació del cervell racional, que dóna sentit a les coses. També es detecta menys evolució en la zona que regeix la memòria, per tal d’oblidar els episodis traumàtics”, apunta Marquès.

    Les conseqüències del trauma, però, no són irreversibles. Així almenys ho destaca Marquès, que apunta que, segons la investigació, els infants víctimes de maltractament que van ser adoptats abans dels cinc anys van ser capaços de reestructurar els eixos dels seus cervells abans de la pubertat. “Com abans reaccionem, millor. La psicoteràpia és efectiva, com també ho és l’educació. Hem de refer els vincles des de l’afecte, no des del discurs. Els cervells danyats són un mecanisme d’autodefensa, que han servit perquè una criatura pogués sobreviure, però que ara els causa problemes. I això mai no és una tria personal. Hem d’acompanyar-los, entendre la seva por des del respecte perquè el nen pugui viure, no només sobreviure”, assegura Laia Marquès.

  • Cures feminitzades i precàries

    Dos anys després que esclatés la pandèmia i que l’estat d’alarma ens confinés a casa, veiem amb una mirada optimista, com durant aquest temps hem pres consciència de la indiscutible necessitat social i individual de que ens cuidin i de com la majoria de persones que han realitzat aquestes feines durant la crisi sanitària, i durant tota la nostra història, han estat les dones.

    Celebrem que no només ha calat  fort en el discurs polític la importància i centralitat de les feines de cura per a la vida, feines que durant anys i anys s’han invisibilitzat, sinó que han començat a aparèixer serveis i polítiques públiques adreçades a visibilitzar les cures com a responsabilitat col·lectiva i a dignificar el sector professional.

    Tot i posar al centre del discurs la rellevància de les cures, tal i com ja fa temps que defensa l’economia feminista, la dura realitat amb la que ens continuem trobant és que els sectors d’atenció a les persones segueixen sent els sectors més fortament feminitzats, amb els sous més baixos i amb condicions de treball extremadament precàries.

    Ja no parlem quan aquestes feines de cura es realitzen fora del mercat laboral, és a dir, a l’àmbit privat, on són majoritàriament realitzades per dones, moltes vegades sense cap tipus de dret, sense que es reconegui el valor de la feina que realitzen, sense dret al descans ni a la queixa i moltes vegades, abocant-les a diferents situacions d’opressió patriarcals que tenen greus conseqüències sobre la seva salut física i mental.

    Des de la Fundació SURT, treballem per millorar les condicions de vida de les dones i això passa també per realitzar processos de transformació social i empoderament personal que tinguin com a objectiu la millora de l’ocupabilitat de les dones. Aquesta feina, en la que creiem firmament, ha d’anar acompanyada també de polítiques valentes, que apostin per assegurar condicions dignes en tots els sector, i especialment en aquells treballs més feminitzats com el de cures, combatent la segregació vertical i horitzontal i promovent l’equitat.

    La creixent desigualtat social té molt a veure també amb la feminització de la pobresa. Les dones fem feines més precàries, fins i tot cobrem menys per les mateixes feines, a Barcelona la bretxa salarial es situa en un 19%, dada que s’incrementa quan la compares amb altres territoris; les jornades parcials són deu punts major que la dels homes; normalment són les dones les que deixen la feina per tenir cura dels infants i persones a càrrec; el percentatge de dones que no cobren cap ingrés i que per tant, depenen dels ingressos de l’home és també força significativa, etc, etc.

    No és nou dir que tenim reptes socials que semblen cada vegada més difícils, que com a entitats feministes ja fa temps que posem a sobre de la taula i que cada 8 de març sortim als carrers per recordar que la lluita feminista per arribar a la igualtat real no s’atura.

    Des de l’educació, des del tercer sector, però també des de les polítiques d’ocupació, cal apostar per la transformació social, des de la coresponsabilitat de tots els agents, la dignificació dels sectors feminitzats, la redistribució d’oportunitats reals d’ocupació de qualitat en tots els sectors i el reconeixement i posada en valor de les capacitats de les dones. Perquè sí, també cal un canvi de mentalitat, cal trencar barreres i estereotips de gènere que limiten a moltes dones per accedir a ocupacions en sectors masculinitzats i que des de SURT, ens hem proposat capgirar aquesta realitat, impulsant projectes que fomentin l’emprenedoria femenina en el marc de l’economia social i demostrin com les dones són agents actius de canvi.

  • Viure una guerra suposa una ruptura amb la vida tal com es coneixia fins aquell moment

    “La guerra constitueix, per tant, un acte de força que es duu a terme per obligar l’adversari o acatar la nostra voluntat”, apunta Karl Von Clausewitz al seu llibre De la guerra. Amb aquesta definició i sense aprofundir, podem dir que és una forma d’extrema violència exercida per l’ésser humà que constitueix un desastre, una emergència i un caos.

    A més, afecta tota la societat i comporta conseqüències en tots els àmbits de la vida. Així, les guerres són actes violents tant per les característiques pròpies com per les seqüeles que generen. Tindran repercussions immediates i futures sobre la salut de les persones.

    Pel que fa al sistema sobre el qual se sustenta la comunitat, alguns dels primers desenllaços que podem observar són: la destrucció d’estructures crítiques i necessàries per poder fer la vida quotidiana i el sotmetiment de la població.

    Això ocasionarà desplaçaments en massa de la població que es veu obligada a mobilitzar-se per la falta de seguretat, el risc de morir, l’escassetat d’aliments, medicaments i tota mena de recursos fonamentals amb què poder cobrir les necessitats bàsiques quotidianes.

    La guerra ocasiona desplaçaments en massa de la població que es veu obligada a mobilitzar-se per la manca de seguretat, el risc de morir i l’escassetat d’aliments, medicaments i tota mena de recursos fonamentals.

    Els sistemes sanitaris bàsics es veuran col·lapsats per l’augment de víctimes i pacients. Les patologies prèvies s’aguditzaran. L’aparició de nous trastorns i els mateixos que ocasionen les guerres produiran un augment de la mortalitat. I aquest deteriorament de la salut individual i col·lectiu, es podrà convertir en un problema de salut pública.

    Les comunitats afectades per la guerra necessitaran una resposta d’ajuda humanitària a curt termini, mitjà i llarg termini, que involucri directament altres països i coalicions. Aquesta assistència serà vital perquè la població pugui accedir als recursos mínims necessaris per cobrir les necessitats bàsiques de cura de la salut i instaurar rutines útils i que aportin seguretat.

    Amb això no s’assolirà una vida normal, però si s’esmorteirà la sensació de desemparament i vulnerabilitat. Aquesta ajuda humanitària haurà d’estar encaminada a pal·liar en la mesura del possible les mancances i els dèficits que el sistema no pot proveir.

    Seqüeles físiques, mentals i socials

    Tal com es recull a la Constitució de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), “la salut és un estat de benestar físic, mental i social complet, i no només l’absència d’afeccions o malalties”. De fet, des que una guerra comença, resulten evidents les seqüeles a les tres esferes establertes per la institució sanitària.

    A la part física trobem, com s’ha esmentat abans, l’agreujament de malalties existents a la població i l’aparició de lesions pròpies dels efectes de la guerra i dels desplaçaments, com cremades, ferides en extremitats, traumatismes cranioencefàlics i hemorràgies. També caldrà fer front als brots provocats per la manca d’higiene i amuntegament de les persones (diarrea, còlera, parasitosi i sarna, entre d’altres).

    Els supervivents de la guerra viuen en primera persona experiències traumàtiques que comporten el desenvolupament de greus problemes de salut mental i diferents comportaments que en dificultaran la capacitat per viure amb normalitat.

    Pel que fa a l’àmbit psicològic, es podran observar reaccions d’estrès agut a la població i, segons transcorri el temps, hi haurà un augment de trastorns mentals com depressió, ansietat, problemes del son, presència de dols patològics, consum de tòxics, increment de la conducta suïcida i trastorn d’estrès posttraumàtic, entre d’altres.

    Cal pensar que els supervivents de la guerra viuen en primera persona experiències traumàtiques que comporten el desenvolupament de greus problemes de salut mental i diferents comportaments que en dificultaran la capacitat per viure amb normalitat.

    Finalment, a escala social, es destrueixen els nuclis bàsics de convivència i la xarxa social de suport. L’equilibri ocupacional es trenca, dificultant-se l’accés a les ocupacions significatives d’autocura, productivitat i lleure (com el joc als més petits), que es vincularà amb un estat general pitjor de la població.

    Respostes de suport especialitzades

    I no només la població civil, sinó també militars i primers intervinents sociosanitaris en un conflicte bèl·lic constitueixen un col·lectiu que es pot veure afectat en aquests mateixos nivells per l’exposició directa als esdeveniments i la violència de la guerra. Per tot això, la resposta de suport per a la salut de les víctimes requereix una alta especialització professional.

    Viure una situació de guerra suposa una ruptura amb la vida tal com es coneixia fins aquell moment, suposa la violació de drets humans més bàsics i provocarà una afectació de la salut física i mental present i futura en els individus, per separat, i en la societat, en conjunt.

    Carlos Rodríguez Criado és membre de la Sotssecretaria de Sanitat Tàctica de la Societat Espanyola de Medicina d’Urgències i Emergències (SEMES). Tècnic en Emergències Sanitàries i expert en Intervenció Psicosocial en situacions de crisi, emergències i catàstrofes per la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), és un dels autors del Protocol IBERO sobre maneig de ferits en incidents intencionats amb múltiples víctimes.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • I si parlem una miqueta més de la Síndrome d’Ovari Poliquístic?

    La Síndrome d’Ovari Poliquístic (o SOP) és una patologia que tenim d’entre el 6 i el 21% de la població en edat reproductiva. És un trastorn hormonal molt freqüent. Però, que sigui freqüent, no significa que no sigui complex. Primer, perquè és un trastorn tant ginecològic com endocrí. Per tant, no solament està relacionat amb el sistema reproductiu, sinó que, en general, està relacionat amb tot el cos. El 70% de les dones amb SOP tenen, també, un trastorn anomenat resistència a la insulina (RI), un problema metabòlic que altera els ovaris i provoca símptomes com la irregularitat del cicle, l’excés de greix corporal, incapacitat per aprimar… inicialment, el SOP és una patologia indolora, passiva fins i tot, però una SOP «mal portat» implica que, a la llarga, es caurà el cabell per l’excés d’andrògins, tindràs brots d’acne, problemes en les articulacions, amb les tiroides, problemes de fertilitat, cardiovasculars… Una SOP «mal portat» podria suposar, fins i tot, una mort prematura.

    El diagnòstic requereix tres criteris bàsics (anomenats els criteris de Rotterdam): cicles irregulars (de dos mesos cap endavant); signes d’hiperandrogenisme, que és una anàlisi amb un excés d’andrògins o presència de pèls en zones masculines (hirsutisme); i per últim, una ecografia en la qual es poden veure els ovaris amb una aparença poliquística. Hi ha diferents tipologies de SOP, el de/per RI és la més comuna. Però cada SOP és un món, igual que cada dona o persona amb ovaris ho és.

    D’acord. Ara, realment: què és la SOP? Deixant les dades i els cientifismes de banda, com a persona que té SOP, com a persona que fa cinc anys que li ho van diagnosticar, que tenia cicles de sis a nou mesos, que té tots els símptomes, que fa més d’un any que està controlant la seva SOP, us puc dir que, en realitat, no ho sé. Realment no sé què és la Síndrome d’Ovari Poliquístic. Puc ser objectiva, dir que el que he descrit en els anteriors paràgrafs és la SOP, tot el que he anat llegint en diferents llibres, el que he anat investigant pel meu propi compte, però una part de mi segueix sense sentir-se identificada. No del tot. Una cosa que em va ajudar molt va ser descobrir que la paraula «síndrome» significa cúmul de símptomes. A mi em sembla, per experiència personal i per casos que conec, que la SOP és un calaix on ens han posat totes les que acomplim uns certs requeriments (els criteris de Rotterdam) sense saber exactament si tenim la mateixa patologia. I això és així, ja us ho avanço, perquè no hi ha estudis. Així que suposo que el temps ens ho dirà.

    Però si hi ha una cosa amb la qual podem connectar totes és que, tenir SOP (o, en definitiva, tenir una patologia ginecològica, una patologia «de dones»), significa, és clar, tenir una cosa de la qual no pots parlar, no del tot, i una cosa que no acabes d’entendre, doncs ningú t’ha ensenyat res. Et diuen el teu diagnòstic, t’expliquen quatre coses mal explicades i amb pressa, quatre directrius inútils i totalment combinables: has d’aprimar-te, et costarà quedar-te embarassada i té, aquí tens les anticonceptives. I au, a buscar-se la vida. Però, què voleu que faci jo, amb tot això? Això em vaig preguntar, quan tenia dinou anys, una depressió considerable, em queia el cabell a grans quantitats i no podia aprimar-me. Ningú em va ajudar. Ningú no em va dir què havia de fer amb aquesta criatura que tenia a dins i que no em feia res de bo.

    Vaig prendre anticonceptives durant dos anys i, al principi, els meus símptomes van millorar. Una miqueta, una bufada d’aire fresc i nou. Però després van empitjorar. I aquí va ser quan vaig decidir investigar. I em vaig adonar de moltes coses. Que els professionals no t’ajuden (i per què serà…? El sistema? La societat? No ve tot del mateix indret?). Tenia dinou anys quan em van dir que em costaria quedar-me embarassada (però, i a mi què? La meva única responsabilitat és treure bones notes a la uni!). Quan em van dir que tenia sobrepès, que em posés a règim (com si jo no hagués intentat, com si no fos conscient del meu cos des que soc una nena). I, després de dos anys menjant insuficientment, anant al gimnàs amb els budells udolant, veient com les meves companyes d’spinning s’aprimaven i jo no, em vaig adonar que tot això era el pitjor que li podria haver fet amb el meu pobre i patidor cos. Que el règim hipocalòric posa el cos a un estrès innecessari, que les hormones s’alteren, que tot empitjora. Que l’anticonceptiva és un esparadrap petit i insuficient davant aquell tall llarg i profund, que funciona fins que deixa de funcionar (qui es vol posar una tireta en una ferida tan gran? Una ferida oberta que no es pot curar sense punts…?). Amb les anticonceptives no hi ha regla. De fet, aquesta «regla» té un nom molt lleig que deixa la pell de gallina: sagnat per deprivació. Uau.

    I ara (ai, ara!)… Ara em trobo que haig d’anar al metge amb els deures fets i el tema ben estudiat. Que, és clar, tots hauríem de saber una mica de medicina i sanitat, doncs, al cap i a la fi, és el nostre cos. Però jo he hagut d’aprendre a la força perquè, si no ho feia, sentia que no estava vivint. Que em deixava emportar i mal aconsellar i orbitava dins un núvol contaminat des del qual no podia fer res més que veure com em passava la vida pel davant. Ara he après a demanar explicacions, indagar, tot i haver patit el trauma de les respostes condescendents. He après a preguntar, preguntar i preguntar, a demanar segones, terceres i quartes opinions. I, gràcies a fer-ho, m’han sorprès diagnòstics tan inesperats com, de sobte, tenir una altra malaltia autoimmune que, en principi, «no té res a veure amb el SOP», però vaja! Quina sorpresa! Sí que té a veure. Perquè es donen la mà, és un cicle sense fi, que dóna voltes i voltes i voltes…

    El món no està fet per a nosaltres. L’estrès ens enfonsa, l’ansietat és cada vegada més abundant. No cal que us descrigui la societat i el món en el qual vivim, un món que no és compatible amb ningú, però que no ho és (encara menys) amb nosaltres. Som molt vulnerables. Anar a treballar i tenir una setmana d’estrès ja suposa, per a mi, un retard en el cicle d’un o dos mesos. Però, a més a més, la contaminació i els disruptors endocrins que aquesta comporta empitjora els símptomes del SOP.

    De vegades m’agradaria parlar amb la meva jo del passat i dir-li que no passa res, que no es preocupi. Que no s’esforci tant per aprimar. Que esborri aquelles maleïdes apps que mesuren les calories, que no escolti als jutges de l’alimentació, que no plori per «menjar de més». Que no li faci cas al metge que li va dir que era una hipocondríaca per preocupar-se pels seus símptomes, per investigar, per tenir dubtes. Aquell que li va dir grassa. Aquella que li va dir que es penediria de deixar les anticonceptives. Que no es preocupi si se sent perduda, si està saturada. Que les respostes arribaran, a poc a poc. Estan arribant. El món està començant a canviar i sembla que de mica en mica hi ha més professionals especialitzats i sensibilitzats amb la Síndrome d’Ovari Poliquístic. I, tot i que encara no són suficients, cada com hi ha més estudis. Més estudis on es pren consciència del biaix de gènere en la medicina, on es té en consideració el cicle i les seves fluctuacions hormonals, la importància de l’úter i l’ovulació.

    Tot i que encara és una patologia incompresa, encara que no ens acabem de comprendre del tot, les coses estan canviant. Estem sortint a la palestra, estem parlant i explicant la nostra història i ja no ens fa vergonya parlar de la nostra regla (o la manca d’aquesta), si estem ovulant o no, si estem patint pel mal d’ovaris, per la síndrome premenstrual… Ja no es fa por parlar de la SOP, de l’endometriosi, de la dismenorrea, la fibromiàlgia… i jo crec que és molt important deixar de banda la vergonya que la societat ens ha imposat, deixar de patir en silenci, ocultar patologies cròniques, que no tenen cap mena de cura perquè no se sap si es poden curar. De patologies, les nostres mares i les nostres àvies n’han tingut i mai ho van arribar a saber. Patologies que tindran les nostres filles. És important queixar-nos. És important que parlem una miqueta més (o molt, moltíssim!) de la Síndrome d’Ovari Poliquístic.

  • 8M: ara o mai

    Aquest 8 de març els carrers s’omplen de nou, de lila, d’esperança i de sororitat per reivindicar: l’aturada de les violències masclistes que, en aquest 3 mesos que portem d’any, ha assassinat a 14 dones; un sistema sanitari que ens permeti el nostre dret a l’avortament lliure i amb garanties; un sistema judicial just i feminista; una educació sexual integral; unes nits segures; un mercat laboral que no faci discriminació per motius de gènere en les seves retribucions i un país feminista que, d’una vegada per totes, pugui avançar amb l’horitzó unànim de crear un país on cap dona o nena sigui assassinada.

    Cal que fem d’aquesta lluita el nostre principal repte: construir un futur feminista i digne on totes les dones, siguin com siguin, vinguin d’on vinguin i se sentin d’on se sentin, tinguin lloc, altaveu i espai propi, únic i crític.

    La joventut, a més, tenim un paper essencial dins la lluita feminista doncs, hem de reivindicar el futur equitatiu que ens mereixem, els nostres drets i llibertats, els nostres llocs de treball i les nostres posicions, però també tenim el deure d’homenatjar les pioneres que es van deixar la vida pels drets que tenim actualment i que alguns negacionistes, diàriament, ens volen extirpar per imposar una vida de silenci i discriminació.

    Busquem el que ens uneix, cerquem un pacte intergeneracional, interseccional i divers per lluitar contra les violències masclistes i crear una societat on totes tinguem el nostre lloc, on les futures generacions creixin lliures, on cap altra dona se’ns sigui arrabassada, on no hi hagi més tombes liles i on puguem ser lliures, valentes i combatives sense tenir por a les gàbies masclistes que ens volen imposar.

    Com deia Angela Davis, el feminisme no és només una “estratègia per superar l’opressió de gènere sinó també el feixisme, el racisme i el materialisme”. Fem de la proclama feminista una realitat i lluitem plegades per fer, dels clams històrics feministes, la nostra nova normalitat.

    Any rere any demostrem que el moviment Feminista és capaç de reinventar-se i persistir en front de les adversitats que la societat ens interposa; hem demostrar ser capaces de seguir mobilitzant-nos i alçar la veu sobre les agressions que ens ofeguen diariament i no ens permeten avançar com a persones lliures, valentes i combatives.

    Si nosaltres ens aturem, s’atura el món. Entre totes comença: la proclama Feminista.

  • Medicina androcèntrica: així afecta el biaix de gènere a la salut de les dones

    Al llarg de la història, s’ha tingut la concepció que si s’estudiava els homes, ja s’estudiava les dones. La mirada masculina se situa al centre, i des d’ella s’investiga i es transmet el coneixement. Les conseqüències d’aquest biaix de gènere en la medicina són moltes: des d’errors i demores en el diagnòstic i en l’estratègia terapèutica fins a una desigualtat en l’atenció sanitària, que pot portar a malalties invisibilitzades. Es parteix de la presumpció d’igualtat entre dones i homes en el curs de les malalties, quan, en realitat, l’expressió de les malalties (signes i símptomes), la resposta als tractaments i els pronòstics poden ser diferents.

    El concepte de «biaix de gènere en l’atenció sanitària» va sorgir el 1991, quan un article publicat a The New England of Medicine va iniciar el debat entorn d’aquest tema. En la investigació, es va detectar una diferència significativa segons el sexe en la realització d’angiografies coronàries en pacients hospitalitzats als hospitals de Harvard i New Haven per malaltia coronària. Fins i tot, a igualtat d’edat, comorbiditat i gravetat, els resultats de l’estudi van demostrar que es feia un major esforç diagnòstic i terapèutic en els homes que en les dones. Com no segueixen el mateix prototip en símptomes i signes que els dels homes, moltes vegades una malaltia concreta, com és el cas dels infarts, no és sospita en les dones, de manera que es diagnostica menys.

    «Al llarg d’aquests 30 anys [des de la publicació del 1991], s’ha publicat moltíssim sobre el biaix de gènere en la medicina, però a la pràctica s’ha avançat poc. Una revisió d’estudis publicada l’any passat per la comissió de Dones i Malalties cardiovasculars al The Lancet, conclou que encara ara les malalties cardiovasculars en les dones continuen sent poc estudiades, poc reconegudes, poc diagnosticades i poc tractades. És a dir, bàsicament venien a dir el mateix que l’any 1991», explica la Dra. María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant.

    Les investigadores de The Lancet defensen que «l’impuls per lluitar per l’equitat i la igualtat per a les dones, tant socialment com culturalment, s’ha de traduir també en una inversió en la millora de la salut de les dones i en posar fi a les llacunes de coneixement».

    Recerca androcèntrica

    Durant dècades hi ha hagut un biaix de gènere en la recerca mèdica, perquè les dones no eren incloses en assajos clínics i això comportava un desconeixement de l’estudi de les malalties en les dones. Ara, malgrat que ja s’inclouen dones en els estudis, la ràtio continua sent insuficient. «La ràtio és d’aproximadament quatre homes per una dona. Per poder detectar si realment un fàrmac és eficaç i segur en les dones, i si hi ha diferències significatives en com les afecta respecte als homes, s’hauria d’incloure una mostra representativa de dones, i no és el que es porta a terme. Això fa que, sovint, encara que s’incloguin dones en els assaigs, no se segreguin els resultats per sexe», assenyala Ruiz Cantero, que va coordinar la monografia Perspectiva de género en medicina, publicada per la Fundació Dr. Antoni Esteve el 2019. Això també passa en els estudis amb animals, on més de dos terços d’aquests són mascles.

    I perquè no s’inclouen més dones en els assajos clínics? «L’exclusió de les dones en els assaigs clínics es deu principalment al risc fetal durant l’embaràs i al fet que les dones tenen molta més variabilitat hormonal que els homes, que fa que tinguin relacions creuades amb els fàrmacs. Per exemple, un antibiòtic no actua igual el dia 14 del cicle menstrual que en un altre dia, en què ha caigut el nivell d’estrògens. Això fa que els assaigs es tornin més complexos», aclareix la catedràtica de la Universitat d’Alacant. Com a resultat, «s’apliquen els tractaments que s’han demostrat que van bé pels homes, però no hi ha prou evidència científica que també vagin bé per les dones, o en la totalitat de les dones», explica la Dra. Fina Mauri, directora del Pla Director de Malalties Cardiovasculars del Departament de Salut i cardiòloga de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

    També s’ha de tenir en compte que els efectes secundaris dels fàrmacs afecten de manera diferent a homes i dones. «Inicialment, es pensava que era per la diferència de pes, però ja es fan els ajustos de les dosis en funció del pes de la persona. El que passa és que la distribució del greix és diferent entre homes i dones, i això fa que els efectes secundaris puguin ser diferents, independentment de la correcció que ja fem. Per tant, hi ha altres factors que s’han de tenir en compte», remarca la Dra. Elena Carreras, cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per les Polítiques de Gènere en Salut.

    Malalties cardiovasculars, primera causa de mort en les dones

    Quan parlem de com afecta la visió androcèntrica a la salut de les dones, l’exemple clàssic és el de l’infart. I és que l’expressió clínica dels infarts en les dones pot ser diferent que en els homes. «El 90% de les dones experimenten dolor al pit, igual que els homes, però també n’hi ha que tenen altres símptomes addicionals, que són més freqüents que en els homes, com nàusees, cansament, dolor abdominal, mal al braç o a les espatlles… això pot fer que els infarts en les dones triguin més a diagnosticar-se», destaca la Dra. Mauri.

    «La diferent simptomatologia de les dones fa que la taxa de mortalitat en els infarts sigui més elevada en elles, perquè com que es triga més a diagnosticar, arriben més greus a l’hospital», assenyala Ruiz Cantero. De fet, entre els anys 2005 i 2015, la taxa de mortalitat per infart a l’estat espanyol va ser del 18% en dones i del 9% en homes, segons un estudi liderat per Antonia Sambola, del Servei de Cardiologia de Vall d’Hebron, en el marc de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC) i la Fundació Institut per a la Millora de l’Assistència Sanitària (Fundació IMAS).

    Segons Fina Mauri, no hi ha massa consciència del fet que les dones també tenen malalties del cor, quan, de fet, la malaltia cardiovascular és la primera causa de mort en les dones a l’estat espanyol, per sobre del càncer de mama. Mentre que els homes pateixen més infarts, les dones tenen més ictus i insuficiències cardíaques. I elles, sovint, triguen més a anar a l’hospital. «La gent els hi diu ‘ja se’t passarà’, o bé són elles mateixes qui minimitzen els símptomes. A vegades pensen que tenen moltes coses a fer. Per exemple, un cop un dona que tenies problemes de cor em va arribar a dir que no podia anar a l’hospital perquè havia de preparar el dinar de Nadal», explica la cardiòloga.

    En la mateixa línia, la cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras, explica que, en general, «les dones tenen aquest caràcter més cuidador, que fa que el primer sigui l’entorn i les persones que tenen a càrrec seu i, després, es cuidin a elles mateixes».

    Pel que fa als factors de risc associats a les malalties cardiovasculars, a banda dels exemples clàssics com el tabac o l’obesitat, hi ha factors específics en les dones que sovint no es tenen en compte. «Per exemple, les dones que han tingut diabetis gestacional o que han tingut hipertensió durant l’embaràs tenen més possibilitats de tenir malalties coronàries en el futur. També tenen més risc les dones amb ovaris poliquístics o les que han tingut una menopausa molt precoç. Aquests factors, a vegades, el mateix metge o metgessa no els té en compte», explica la Dra. Mauri. «Detectar aquests factors de risc és molt important. Si una persona té aquests factors relacionats amb l’embaràs, cal insistir molt a reduir altres factors de risc que sí que depenen de la pacient, com el consum de tabac o el sedentarisme», afegeix.

    «Això és estrès»

    Sovint, els mals i patiments de les dones s’associen a l’estrès o l’ansietat. Es té la concepció que les dones tenen més problemes de salut mental, però realment si a la depressió i l’ansietat, més freqüent en dones, els afegim l’alcoholisme i el suïcidi, la prevalença és semblant en tots dos sexes. Tot i això, l’evidència científica demostra que les dones tenen més probabilitats de sortir d’una primera consulta amb un diagnòstic de trastorn mental, mentre que en els homes es pensa més en una altra causa i es demanen proves complementàries. Aquest biaix de gènere, sovint, es tradueix en una sobremedicació de les dones. De fet, segons les dades, el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.

    «A les dones els donen cinc vegades més antidepressius que als homes», explica la metgessa especialista en endocrinologia Carme Valls, autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina, en una entrevista al Diari de la Sanitat. Segons Valls, s’obvia la dimensió social i econòmica de la salut. «El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment, pot ser que les dones pateixin més ansietat, a causa de les seves condicions de treball, sovint precàries. Però això són problemes socials, no mèdics. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius», expressa.

    María Teresa Ruiz Cantero coincideix: «S’està tractant de manera farmacològica el que són problemes socials. Què tinc dolor? Doncs un analgèsic. Què no puc dormir? Orfidal. Hi ha un medicament per cada un dels símptomes, però la causa segueix existint, i aquesta no es tracta». Per la investigadora, el principal problema és que els metges i metgesses de medicina general no tenen temps suficient per fer un bon diagnòstic. «Amb una consulta de cinc minuts no es pot diagnosticar i, encara menys, tractar un problema».

    Carme Catalán, en nom de la Xarxa de dones per la salut, argumenta que cal treballar per un model feminista de salut, tenint en compte la dimensió bio-psico-social i mediambiental. «Només actuant des de tots els vessants, podrem millorar la salut de les dones i del conjunt de la població», afirma.

    Malalties oblidades

    La mirada antropocèntrica en la medicina pot provocar també la invisibilització d’algunes malalties, darrere d’un diagnòstic de símptomes psicosomàtics o de patologia mental. És el cas, per exemple, d’algunes malalties inflamatòries digestives, com la malaltia de Crohn, en què es produeix una major demora diagnòstica en les dones perquè s’assumeix que si les dones tenen diarrea o estrenyiment, és perquè estan ansioses o estressades.

    Un altre exemple és la fibromiàlgia, caracteritzada per un dolor crònic a tot el cos i una sensació dolorosa a la pressió en uns punts específics. A més de dolor, la fibromiàlgia pot ocasionar rigidesa generalitzada, sensació d’inflamació a mans i peus i molt cansament, i també es poden notar formiguejos poc definits que afecten de manera difusa, sobretot les mans. Es reconeix com una síndrome, fet que significa que el reumatòleg la pot identificar quan troba en una determinada persona unes alteracions que concorden amb les que han estat prèviament fixades per al diagnòstic.

    La fibromiàlgia és una malaltia més freqüent entre les dones, que afecta un 4,2% de dones a l’estat espanyol. No es coneix la causa ni tampoc té un tractament específic, sinó que es tracta amb fàrmacs per millorar el dolor. Segons escriu Carme Valls al seu llibre, «s’ha atribuït a aquesta malaltia, sense proves objectives, tota mena de dolors musculars per als quals no es trobava cap explicació». En aquest sentit, Valls qüestiona que es tracti amb psicofàrmacs i argumenta que calen més investigacions que estudiïn les dones diagnosticades amb fibromiàlgia.

    Una altra malaltia sovint oblidada, encara que cada vegada més coneguda, és l’endometriosi. Es tracta d’una malaltia crònica en la qual l’endometri, que és el teixit que recobreix l’úter, creix i s’implanta fora de la cavitat original. Pot causar un dolor incapacitant durant la menstruació, un sagnat abundant i dificultar les relacions sexuals. A més, entre un 30 i un 50% de les dones que la pateixen presenten greus problemes de fertilitat. Malgrat ser una malaltia poc investigada, s’estima que l’endometriosi afecta, en més o menys grau, una de cada deu dones.

    «Durant molts anys, s’ha negat el dolor que produeix l’endometriosi i l’invalidant que pot ser en alguns casos. Reconèixer-la és el primer pas per fer un diagnòstic i tractar-la, però si s’associa amb una qüestió psicosomàtica, no es podrà tractar mai», destaca la cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras. Segons la metgessa, s’ha avançat molt en el reconeixement de l’endometriosi, però altres alteracions com el dolor pelvià crònic o el vaginisme són «les grans oblidades».

    Biaix de gènere en la Covid

    Des de l’inici de la vacunació contra la Covid-19, diverses dones han compartit a través de les xarxes socials experiències de desajustos en el cicle menstrual després de rebre la vacuna, amb sagnats més abundants i prolongats, i també endarreriments o retards en l’arribada de la regla. En aquest cas es veu clarament el biaix de gènere en els estudis clínics que, malgrat que van incloure dones, no van contemplar la diferència entre sexes: «Ningú va pensar que les vacunes contra la Covid-19 podrien alterar la menstruació, perquè no es va pensar que hi ha efectes secundaris davant les vacunes i medicaments que afecten específicament a les dones», expressa Carreras.

    Després de la manifestació d’aquestes alteracions menstruals, ara es comencen a fer estudis sobre com afecten les vacunes al cicle menstrual. A Espanya, la Universitat de Granada ha iniciat el Proyecto EVA, liderat per la investigadora Laura Baena. La iniciativa investiga possibles alteracions menstruals després de la vacuna contra el coronavirus. A la fase inicial del projecte s’ha recollit informació mitjançant un qüestionari en línia que compta amb més de 14.000 respostes en què set de cada deu dones asseguren haver presentat canvis en la seva menstruació després de vacunar-se.

    Pel que fa a les diferències entre homes i dones amb relació a l’afectació de la Covid-19, se sap que el coronavirus ha provocat símptomes més severs i més mortalitat en homes, però, en canvi, les dones pateixen més Covid persistent. Es calcula que entre un 10% i un 20% de les persones que han passat la infecció per coronavirus continuen tenint-ne símptomes mesos després.

    La simptomatologia és molt diversa: fatiga, mal de cap, taquicàrdia, dolor muscular i articular, pèrdua de memòria, dificultat per respirar i opressió al pit… malgrat que ara s’ha estudiat més la malaltia, durant mesos hi va haver un gran desconeixement i una elevada infradetecció. «Molts professionals sanitaris han atribuït els nostres símptomes a l’angoixa o a la hipocondria», explicava Esperanza Martin, metgessa de família del CAP Maragall, en una entrevista al Diari de la Sanitat on explicava la seva experiència com a pacient de Covid persistent.

    Canviar la mirada

    Segons Carme Valls, el primer pas per revertir el biaix de gènere en la medicina és canviar la mirada en la ciència i introduir-hi la perspectiva de gènere. «Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats de ciències de salut, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja tinguin una mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten de manera diferent a homes i dones», remarca.

    En aquest sentit, durant els darrers anys, s’estan fent esforços des de diverses institucions per la incorporació de la perspectiva de gènere a les universitats. Per exemple, el 2018, la Xarxa Vives d’Universitats (XVU), formada per 22 universitats dels territoris de parla catalana, va publicar unes guies per a la incorporació de la perspectiva de gènere en la docència universitària, sota la coordinació de Teresa Cabruja (de la Universitat de Girona), M. José Rodríguez (de la Universitat d’Alacant) i Tània Verge (de la Universitat Pompeu Fabra, i actual consellera d’Igualtat i Feminismes del Govern de la Generalitat).

    La guia del Grau en Medicina va ser elaborada per María Teresa Ruiz Cantero. Per la investigadora, «es tracta que les institucions facin passes estratègiques per incorporar la perspectiva de gènere en la salut i mostrar quin és el valor afegit de la seva incorporació en la recerca, la docència i la pràctica professional». En aquest sentit, destaca també la importància de formar als sanitaris perquè incorporin la perspectiva de gènere en la seva pràctica professional.

    Des de la Xarxa de dones per la salut, a banda de destacar la necessitat de més formació en perspectiva de gènere a les universitats, argumenten també que aquest treball ha de començar des de l’educació de base. «Si hi ha un abordatge des de la infància pel que fa al respecte i la consideració de la igualtat de les persones des de tots els punts de vista, també en la diversitat sexual i racial, els i les estudiants estaran més receptives quan facin estudis superiors».

    Per Elena Carreras, el missatge clau que ha d’arribar a la societat és que la perspectiva de gènere beneficia a tothom. «De la mateixa manera que es poden produir infradiagnòstics en dones, també pot passar en els homes». És el cas de l’osteoporosi, per exemple, que en els homes suposa aproximadament un terç del total dels casos, però no se sospita i, en canvi, es detecta més en les dones a causa de la seva relació amb la menopausa.

    «La mirada de gènere t’amplia les mires. El fet de posar-se les ulleres i mirar-ho tot des d’aquesta perspectiva, comença a moure tota la roda del canvi. Comences per veure com el biaix de gènere afecta les dones, però també et fixes en altres col·lectius invisibilitzats, com la gent gran, els infants o la població més vulnerable», conclou Carreres.

  • Un tsunami

    És la imatge que des de fa un temps em ve al capdavant quan acudeixo al centre d’educació secundària on treballo als matins: un tsunami que s’acosta i que, excepte algunes excepcions, no es vol o no es pot veure. Un article d’Íñigo Errejón -que també fa referència a una onada- assenyala una mesura a prendre de forma urgent: augmentar el nombre de professionals de la salut mental, tant als centres sanitaris com als educatius. El que sembla una evidència no s’està produint.

    Treballo des de fa 15 anys al Departament d’Educació de Catalunya (per cert, en frau de llei, i sota el risc de perdre el meu lloc com a interina arran del Projecte de llei per reduir la temporalitat a l’ocupació pública). Al meu recorregut per un Hospital de dia, una Escola d’educació especial, i diversos instituts de secundària, he constatat l’augment de problemàtiques mentals entre els adolescents. I malgrat la creació de nous dispositius per atendre’ls -Hospitals de dia, Aules integrals de suport- el desbordament dels serveis ha arribat a un punt alarmant, directament proporcional al desbordament de molts adolescents.

    Podem hipotetitzar que la pandèmia ha contribuït a obrir encara més una bretxa que va aparèixer fa anys. La falta de sentit davant d’un real que va transformar el món d’un dia a l’altre, que va inundar de mort la quotidianitat, ha d’estar passant factura: escolto, tant a la pública com a la consulta, joves, especialment noies, molt angoixades davant la possibilitat que mori la mare, el pare, els avis, el gos… ideacions de treure’s la vida i deixar de ser una càrrega, passatges a l’acte autolític, una tristesa anomenada depressió, i atacs “d’ansietat” -d’angoixa- recurrents, envaeixen moltes, massa adolescents.

    I entre els nois –des de la meva experiència, és un interrogant a investigar– el nombre de descompensacions en el pas de primària a secundària ha estat aquest curs, en comparació amb els anteriors, espectacular. Veiem a les aules nois amb al·lucinacions, envaïts per insults i crits; uns altres amb una composició corporal molt fràgil, que a primària havien pogut mantenir-se més compensats i en arribar als instituts -llocs estressors per a molts, plens de canvis, i sota el pes de la pubertat que travessa els seus cossos- es desborden; nois amb vivències persecutòries que els porten una vegada i una altra a actuar per defensar-se de la certesa d’agressió de l’altre, sent una vegada i una altra expulsats (cosa que no sempre és negatiu, atès que els permet prendre distància del persecutori i estar tranquils durant uns dies).

    La incapacitat dels Centres de Salut Mental Infanto-Juvenils per atendre el nombre de demandes d’atenció que s’ha disparat, la dificultat de moltes famílies per costejar tractaments privats, i l’empenyiment a la inclusió escolar de tots els alumnes fins als 16 anys, ha convertit els centres educatius en llocs de contenció del patiment mental. Contenció que lògicament fracassa davant d’alguns joves que no haurien d’haver estat assistint a l’escola en un moment crític de les seves vides (dos passatges a l’acte mitjançant ganivetaments a professors es van produir, l’abril passat i fa pocs dies, en institucions escolars).

    Atès que la propaganda contra la suposada segregació de les Escoles d’Educació Especial ha tingut efecte (malgrat tractar-se d’una lògica neoliberal de reducció dels costos que suposen aquests centres), l’escola ordinària s’ha convertit en el lloc on allotjar-los a tots, on fer “vida normal”, com indicaven des d’un hospital a la mare d’una adolescent després d’un ingrés -d’una nit, ja que els hospitals també estan desbordats- per una actuació autolítica… “Vida normal”, algú que ha intentat esborrar-se aquesta vida normal.

    Aquest és el dia a dia als centres educatius, on els professors intenten ensenyar mentre han d’anar parant les classes davant dels diferents moments de crisi que pateixen els adolescents; els tutors reben crides d’atenció -d’auxili-; els tècnics d’integració social (“recursos Covid” que esperem que hagin vingut per quedar-s’hi) lidien amb l’absentisme i les expulsions; i els orientadors, amb només 10 hores d’atenció directa marcades pel Departament d’Educació, atenem a una quantitat extraordinària d’adolescents. Ens servim de les reduccions horàries per suavitzar l’exigència, impossible de complir per cada cop més joves, de l’horari complet; del treball en xarxa amb CSMIJs, CRAEs, Hospitals de Dia, UECs, recursos sota una pressió assistencial extrema; i de reunions periòdiques amb els pares per acompanyar l’angoixa i la incomprensió davant les descompensacions dels seus fills.

    La qüestió és quant de temps podrem aguantar, davant el límit a què ha arribat la xarxa de Salut Mental pública, aquest tots a l’escola, a fer vida normal. El tsunami que s’acosta.

  • Curar-se a casa

    El so de la sirena d’una ambulància arribant a un domicili pot ser rebut com una salvació i alleugeriment, o amb la por d’un ingrés. En determinades situacions de salut i consciència, deixar la mateixa llar, el nostre llit, els nostres útils diaris, la separació de la parella, els fills, els pares o germans, pot pesar més en l’ànim d’un pacient que tota l’atenció i cures que es puguin rebre en un hospital.

    Mirar la televisió sense auriculars, escoltar música, sentir l’escalfor del nòrdic o la manteta de tota la vida sobre les cames, la trucada espontània als i dels amics, la companyia constant de tothom a casa, sense l’estrès d’un horari marcat de visites, una habitació compartida amb un altre malalt, un ronc estrany i persistent al costat, o corredisses per l’avís d’una emergència a prop, separen molt dos mons on curar-se. A casa tot continua aparentment igual que sempre, només que fent repòs, del llit a la butaca o sense moure’s del llit, però a la mateixa habitació, sobre el teu matalàs, amb les lectures preferides a la tauleta de nit, la ràdio i el telèfon a mà. Les hores d’una recuperació es poden fer molt més llargues a l’habitació d’un hospital, esperant quan podrà treure el cap per la porta una única visita permesa, que sempre acaba amb un fins demà.

    Si la medicina cada cop contempla més la persona com un tot molt més complet que una malaltia o ferida física, el canvi de paradigma medico-social ha d’incloure la mateixa llar i l’empoderament dels mateixos pacients i cuidadors familiars per fer possible curar-se, recuperar-se amb més confort i companyia. Fins i tot morir a casa és un desig molt freqüent entre els mateixos malalts.

    I és cap aquí cap a on anem, segons explica la directora d’infermeria de l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell, Míriam Algarra. «La sanitat i la filosofia de les cures van cap a l’ambulatorització dels processos i l’hospitalització domiciliària», afirma. Algarra és al capdavant d’un equip de dues infermeres que, una al matí i l’altra a la tarda, fan les visites diàries a 10 pacients hospitalitzats a casa seva. És la primera unitat d’hospitalització a domicili que va posar en marxa l’hospital de Martorell el maig del 2018. I ara ja pensen a preparar un segon equip pels bons resultats obtinguts. «Falta encara més difusió i confiança en aquesta opció, però està demostrat que funciona. Recuperar-se a casa amb la teva família és mitja vida. Als hospitals, la gent gran sovint es desorienta, i grans i joves poden deprimir-se, perquè es pateix la solitud», argumenta la directora d’infermeria. «El llit i el dinar de casa teva, allò que et ve més de gust, el descans, per molt que ho intentem aIs hospitals, no té mai el mateix nivell de confort de casa. I al domicili, a més, redueixes les infeccions», afegeix.

    «Als hospitals han crescut les infeccions nosocomials -per altres microbis aliens als pacients adquirides en intervencions pròpies o d’altres malalts- . Ho hem vist molt amb la pandèmia, molts malalts es van contagiar de Covid als hospitals», recorda el cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar, Xavier Nogués. Això ha comportat, tal com ell mateix explica, que l’hospitalització domiciliària evolucioni i es potenciï encara més. «En els últims anys, i sobretot l’última dècada, hem vist que el malalt està millor en un entorn més confortable i propi, sobretot la gent més gran, perquè així li evitem problemes de desorientació». El Dr. Nogués es refereix a la freqüent confusió que pateixen especialment persones grans amb processos de deteriorament cognitiu o demència, precoç o avançada. «Als majors de 80 anys amb deteriorament cognitiu que arriben a urgències, un lloc inhòspit, després a una habitació estranya, tot això els desorienta. A casa saben perfectament qui tenen de referent, sigui una filla, la mare, un cuidador, i els evitem la confusió», puntualitza el cap de medicina interna de l’Hospital del Mar, que apunta que ja estem anant cap a una transformació. «Cada vegada es necessiten menys llits convencionals i més domiciliaris, perquè recuperar-se en el mateix entorn ajuda molt», precisa.

    «Els teus ritmes i horaris, el teu lavabo, una sopeta, unes llenties, la satisfacció que això dona a l’usuari és més gran que a l’hospital. I potser una cicatrització o un os que se soldi, no seran més ràpids, però sí més agradable i confortable a casa», diu la directora d’infermeria de l’Hospital de Martorell, Míriam Algarra. Precisament la infermeria és clau en el procés de l’hospitalització al domicili, a banda de la coordinació amb els ambulatoris. «El metge fa la visita, però el seguiment, les cures i l’educació sanitària al malalt i al cuidador principal la fem les infermeres», diu Algarra. I abans d’acceptar un pacient per aquest sistema –afegeix- «valorem si el cuidador principal està capacitat i podrà col·laborar amb la tasca d’infermeria. A la porta de la nevera els hi deixem tots els telèfons per qualsevol incidència».

    Refer-se d’una prostatitis –inflamació de la pròstata-, una pielonefritis –infecció del ronyó- o una pneumònia, avui es pot fer a casa amb totes les garanties i seguretat mèdiques, «encara que es requereixi tractament endovenós, perquè se subministren totes les eines que calen. Es parla amb la família o cuidador, se’ls explica quan s’hi anirà, se’ls donen els telèfons de referència per a qualsevol urgència o consulta, se’ls subministra el material per prendre la tensió, la temperatura, se’ls instrueix en com tractar-ho, tenen una guia d’actuació. El metge i la infermera passen visita i estem en constant contacte amb el malalt», explica el Dr. Xavier Nogués.

    Pel que fa al perfil de pacient i malalties que poden seguir tractament o postoperatori a casa, segons Nogués, «en malalties amb recaiguda molt aguda, com un infart de miocardi, no es podria fer l’hospitalització al domicili, però sí en casos d’insuficiència cardíaca, també en qualsevol mena d’infecció, sempre que no hagi fet un xoc sèptic. Fins i tot s’han atès pacient amb Covid a casa amb oxigen. Qualsevol procés mèdic, com una quimioteràpia es pot fer i és molt bo fer-ho, però necessitem que tothom es corresponsabilitzi a casa i es reconegui la importància de fer-ho així».

    El cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar, puntualitza, però, que no s’ha de confondre l’actuació a domicili del metge de capçalera, i l’hospitalització a domicili. Abans, quan el metge de capçalera considerava un ingrés, avisava l’ambulància i el pacient ingressava a l’hospital. Ara, segons sigui l’estat del pacient, el metge pot avisar que requereix visita diària i es fa l’hospitalització domiciliària, així se salva el pas d’haver d’anar a urgències. A l’Hospital del Mar, comenta Nogués, «dels 14 ambulatoris que tenim, hi ha una xarxa de gestores de casos i una supervisora domiciliària que, si veu un cas amb necessitat d’ingrés, es posa en contacte amb nosaltres. I el mateix també es pot fer des d’una residència geriàtrica. El metge de capçalera fa la primera avaluació i ho comenta amb la gestora de casos, i un cop ingressat, ja intervé l’equip d’hospitalització domiciliària, fins que el pacient rebi l’alta».

    A l’Hospital del Mar, el 70% d’ingressos hospitalaris a domicili no passen per l’hospital, d’urgències o des del mateix ambulatori ja van cap a casa. El 30% restant, un cop estabilitzats després d’haver estat ingressats, segueixen la recuperació a casa seva.

    Tecnologia a favor

    Amb les noves tecnologies i, sobretot, els softwares específics que recullen les constants del pacient des de casa seva, la saturació d’oxigen, la humitat, la hidratació, la pressió, la temperatura, i les envien al metge, amb alertes per qualsevol alteració que pugui derivar en una emergència, permeten i afavoreixen molt l’opció de l’hospitalització al mateix domicili. «S’està incorporant fins i tot l’hospitalització a domicili en l’àmbit quirúrgic. Fins ara, la cirurgia major ambulatòria ens ha permès passar de 3 o 4 dies o una setmana ingressats a un dia com a màxim d’ingrés i després poder anar a casa. Ara es podran fer cirurgies majors sense haver de fer ni tan sols un o dos dies d’ingrés a l’hospital», detalla el cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar. Metge i infermera fan visites a casa, per fer cures de les possibles ferides, i amb el control remot coneixen les constants. «El malalt cada dia és avaluat per infermeria o el metge, i telemàticament», puntualitza Nogués. Per tant, tal com afegeix, «cada vegada es necessiten menys llits convencionals i més en domicilis, perquè l’entorn ajuda molt en la recuperació».

    La situació més problemàtica -segons explica el Dr. Nogués-, és amb gent que viu sola. «Aquest és un dels grans problemes que tenim. Els diferents departaments de l’administració haurien de mirar de tenir una flota de persones preparades que pogués estar amb aquesta gent. Ara no hi ha suficients treballadors familiars per a qui està bé, però necessita suport un temps, per poder quedar-se a casa amb el tractament. Per això, a banda de la medalla, hi ha d’haver algú per si, per exemple, se li escapa la via, cal un cuidador 24 hores durant el temps de la baixa». L’altre factor imprescindible és la confiança en el procés, i la corresponsabilitat de la família o cuidador. «En molts casos, fins que no ho proven i veuen que és més eficaç, tenen certa por», diu el cap d’internistes de l’Hospital del Mar.

    Telemedicina

    Les vídeoconsultes dels sanitaris amb els malalts a casa seva o de l’hospital a un altre centre sanitari estan escrivint també grans passos endavant en l’atenció que estalvia temps, evita desplaçaments i altres riscos per al pacient i descongestiona les sales d’espera físiques.

    Recentment, l’Hospital del Mar, en col·laboració amb AstraZeneca, ha posat en marxa de manera pionera tractaments amb immunoteràpia a domicili de pacients amb càncer de pulmó, dins de la política del centre d’humanització de l’assistència sanitària. «La humanització de l’atenció als pacients amb aquest tipus de càncer significa que siguem capaços d’adaptar els processos al pacient en lloc del pacient als processos, tant diagnòstics com terapèutics. És a dir, que puguem salvar barreres com les dificultats físiques a les quals s’enfronten persones amb aquest càncer, així com la dificultat per poder estar acompanyats per familiars que treballen en els horaris de visita mèdica», argumenta la Dra. Edurne Arriola, cap de la secció de càncer de pulmó del servei d’oncologia mèdica de l’Hospital del Mar, i impulsora del projecte. Adrià Rossell, infermer d’atenció domiciliària que hi participa, afegeix també que «encara que la situació de la pandèmia ha millorat, hem d’evitar, especialment en pacients amb patologies respiratòries, els desplaçaments a l’hospital, donat que, malgrat que prenguin les màximes mesures de seguretat, no deixen de ser un possible focus d’infeccions».

    A l’Hospital de Bellvitge, el juliol de l’any passat van iniciar un programa d’hemodiàlisi a domicili, molt més còmode per al pacient, adaptat als seus horaris i necessitats, que permet sessions més freqüents i menys agressives, disminuint el risc de complicacions i augmentant la supervivència en relació amb els pacients que es dialitzen a l’hospital, segons han demostrat ja estudis internacionals. A més, es facilita així el manteniment de l’autonomia i l’activitat laboral del pacient.

    Al mateix hospital, ja fan també seguiment remot dels dispositius implantats per al control de les arrítmies que pateix un 15% de la població de més de 50 anys. Són solucions digitals que des de Bellvitge també apliquen a pacients d’ictus, a partir de l’alta mèdica. L’hospital coordina el projecte anomenat ‘Strack’, que pretén millorar la qualitat de vida de les persones que han superat un ictus i prevenir la seva repetició. «El pacient és el centre del procés assistencial i, més enllà dels professionals i el centre que l’atengui, s’apodera de la seva patologia, millorant l’adherència als tractaments i hàbits vitals més adients per a la seva salut», segons explica el Dr. Pere Cardona, coordinador de la Unitat de Neurovascular de l’Hospital de Bellvitge. Juntament amb l’Hospital de Sant Pau, Bellvitge també ha estat pioner a Catalunya en monitorar via control remot els seus pacients amb marcapassos.

    Sessió de musicoteràpia al domicili d’un pacient de l’Hospital maternoinfantil Sant Joan de Déu

    L’atenció domiciliària en infants i adolescents

    El servei de Neonatologia de Vall d’Hebron fa ja 15 anys que té en marxa el programa d’hospitalització domiciliària en què el nadó ingressa al seu domicili i la família esdevé la principal cuidadora, juntament amb una infermera que acompanya i controla l’evolució amb visites presencials. Lideren aquesta iniciativa un grup d’infermeres expertes en aquesta especialitat. Els principals beneficis de l’ingrés a casa són la reducció de l’estada hospitalària, disminució de la mobilitat, millora de les taxes d’alletament, la vinculació, la competència i la confiança dels pares i família, així com de la salut mental dels pares. El programa inclou no només nadons prematurs i de baix pes amb problemes de maduració i nutrició, sinó també d’altres amb alta complexitat, com per exemple amb nutrició parenteral crònica, portadors de traqueotomies, gastrostomies, oxigenoteràpia amb sistemes d’administració de pressió i, ocasionalment, en casos de riscos psicosocials. Avui el Vall d’Hebron és un dels primers centres referents en l’hospitalització domiciliària amb aquestes característiques.

    I l’Hospital de Sant Joan de Déu compta amb dos programes d’atenció domiciliària per a joves amb trastorns de salut mental. Un és adreçat a infants i adolescents amb trastorn de la conducta alimentària (TCA), per continuar amb la família les pautes assolides durant tres setmanes en ingrés, en les quals la família hi ha participat també. Així al seu retorn al domicili, estan més preparats per abordar les situacions de conflicte que es puguin donar en la pràctica quotidiana. «La família participa com a coterapeuta en el tractament», expliquen la psiquiatra Raquel Cecilia i el psicòleg Eduard Serrrano.

    L’altre programa de salut mental del Sant Joan de Déu acompanya a casa diferents problemàtiques en situació d’elevada inestabilitat i amb diversos factors socials i familiars que necessiten un abordatge integral que cobreix de manera integral les necessitats clíniques, socials i familiars. En aquest cas, els professionals fan un pla terapèutic individualitzat i visiten de 3 a 4 vegades a la setmana el domicili, donant suport i acompanyament estret amb la família. S’aconsegueixen així millores clíniques significatives i un menor impacte en el jove i la família, que si es fa un ingrés psiquiàtric.

    Sant Joan de Déu també desplega la seva atenció a la mateixa llar per a pacients pediàtrics oncològics. Ho fa amb el suport d’AFANOC i el seu projecte La Casa dels Xuklis, que és una llar d’acollida temporal per a les famílies que s’han de desplaçar lluny dels seus llocs d’origen per rebre tractament als hospitals referents de Barcelona.

    Pares i mares que cuiden i acompanyen, i programes amb professionals fan possible conjuntament que fan que cap peluix i cap carícia o abraçada deixi de rebre’s per la necessitat d’un tractament hospitalari. Fins i tot la música com a teràpia està començant a introduir-se als domicilis particulars, per fer més dolç l’acompanyament en l’atenció pal·liativa. L’Hospital de Sant Joan de Déu ha estat pioner a Catalunya en fer que una musicoterapeuta visiti els infants a casa per fer amb el nen i la seva família activitats musicals amb l’objectiu d’afavorir el seu benestar i facilitar la interacció amb els pares. La iniciativa està vinculada a un estudi de recerca que es durà a terme durant dos anys per estudiar l’impacte de la musicoteràpia en infants amb malalties greus o cròniques complexes. Tot, per poder fer més amable i confortablement, qualsevol alteració de la salut, amb el mínim trasbals i la màxima normalitat que aporta una llar.

  • El Clínic va atendre 468 víctimes d’agressions sexuals el 2021

    L’Hospital Clínic va atendre l’any 2021 un total de 468 víctimes de violència sexual a l’Àrea d’Urgències, la majoria dones. Aquesta xifra suposa que en els darrers cinc anys s’han atès 2.023 agressions sexuals. Les dades de l’Hospital demostren que es tornen als nivells previs a la pandèmia (503 agressions sexuals en el 2019).

    Les dades recollides demostren que el 90% de les agressions es van cometre a dones i el 10% a homes. El 100% dels agressors van ser homes i aproximadament en el 50% dels casos coneguts per les víctimes. Pel que fa a l’edat de les víctimes, el 46% de les agressions a dones van ser a joves entre 16 i 25 anys de les quals el 5,4% eren menors d’edat (16 i 17 anys).

    Segons l’informe de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere de l’Hospital, el 62,8% de les dones van ser violades (vaginal, anal, bucal) i el 56% de les agressions a dones es van produir en un domicili, mentre que el 18,3% van ser agredides a la via pública. Un total de 14 noies, totes elles menors de 25 anys, van ser agredides sexualment per taxistes quan tornaven a casa després d’una sortida nocturna. El 2021 van ser agredides vuit dones en situació de sensellar, xifra que suposa un augment respecte a les tres dones que ho van al 2020.

    El 12% de les agressions a dones les va cometre més d’un agressor, xifra que representa el doble que al 2019. El 31,4% de les agressions van ser comeses sota la submissió química de la víctima, ja que hi ha indicadors que es van produir sota els efectes de l’alcohol o d’altres substàncies que disminueixen l’estat de consciencia, la capacitat de consentir i la possibilitat de resposta per defensar-se. Aquesta xifra és similar a la dels darrers anys analitzats, excepte el 2020, en que va ser més baix.

    L’informe també recull que el 61,7% de les dones agredides manifesten, en el moment de la atenció a Urgències, la seva intenció de denunciar el delicte del que han estat víctimes. El 42,4% de les persones agredides arriba a Urgències per iniciativa pròpia, el 21% amb acompanyament policial i el 22,2% arriba a Urgències derivada d’un altre centre de salut. També es conclou que el 7,7% de les persones agredides arriben amb ambulància del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).

    El 6% de les víctimes van ser agredides per la seva parella, exparella o marit. El 2020 aquesta xifra va ser va ser més alta a causa dels confinaments domiciliaris que hi va haver a causa de la primera i la segona onada de la pandèmia del coronavirus, al que va comportar un total aïllament de les dones i la manca de suport social i dificultats d’accés als serveis d’atenció comunitària. Aquestes agressions sexuals comporten sempre maltractament psicològic i amb freqüència lesions i maltractes físic com ferides, traumatismes, cremades i cops, que també cal atendre.

    L’Hospital Clínic de Barcelona sosté que la violència emmalalteix i les agressions sexuals comporten riscos per la salut, provoquen noves malalties i problemes de salut mental a curt i llarg termini. Les seqüeles posttraumàtiques poden aparèixer immediatament després de la agressió, o aparèixer setmanes o mesos després.

    El Clínic és un centre de referència en l’atenció a la violència sexual. Disposa d’un protocol específic i especialitzat, basat en un model d’atenció integral en la urgència i en el seguiment de les seqüeles en el qual intervé un equip multidisciplinar amb diferents professionals i nivells assistencials. El protocol implica professionals d’infermeria, treball social, ginecologia, cirurgia, psiquiatria i psicologia i de malalties infeccioses.