L’Alzheimer és la forma més comuna de demència i afecta unes 800.000 persones a Espanya, segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN). Aquesta patologia complexa i multifactorial, que se sol desenvolupar després dels 65 anys, té un fort component genètic. Es creu que la majoria dels casos són causats per la interacció de diferents factors de predisposició genètica i ambientals.
Encara no existeix cura; els medicaments disponibles es dirigeixen principalment a alentir el deteriorament cognitiu i a reduir certs trastorns del comportament. Per això, un dels principals reptes de la investigació és caracteritzar millor els factors de risc i proposar noves dianes terapèutiques.
Ara, investigadors d’Europa, els EUA i Austràlia han identificat 75 regions del genoma associades a l’Alzheimer. D’aquestes, 42 són noves, és a dir, mai no s’havien implicat en la malaltia. Els resultats, publicats a Nature Genetics, aporten més coneixements sobre els mecanismes biològics implicats i apropen un millor diagnòstic i tractament.
L’equip va realitzar un estudi d’associació de tot el genoma (conegut com a GWAS) sobre el grup més gran de pacients creat fins ara.
L’equip internacional, que compta amb participació espanyola, va fer un estudi d’associació de tot el genoma (conegut com a GWAS) sobre el grup més gran de pacients creat fins ara, sota la coordinació del director de recerca de l’Institut Nacional de Recerca en Salut i Medicina de França (Inserm), Jean-Charles Lambert.
«El component genètic de les formes comunes de la malaltia d’Alzheimer és molt elevat, especialment per a una patologia associada a l’envelliment. Entendre aquest component és un dels principals reptes de la comunitat investigadora», explica a SINC Lambert.
La mostra consistia en 111.326 persones a les quals se’ls havia diagnosticat la malaltia o tenien parents propers amb aquesta afecció, i 677.663 controls sans, les dades dels quals procedeixen de diverses grans cohorts europees agrupades al consorci European Alzheimer & Dementia BioBank (EADB) amb l’objectiu d’examinar factors de risc genètic associats a aspectes concrets de la patologia.
“Després d’aquest descobriment important, caracteritzem aquestes regions per donar-los un significat en relació amb els nostres coneixements clínics i biològics, i així comprendre millor els mecanismes cel·lulars i els processos patològics implicats”, continua l’expert.
Noves troballes per a aquest tipus de demència
Des de fa anys es coneixen bé dos fenòmens patològics cerebrals relacionats amb la malaltia d’Alzheimer: l’acumulació de pèptids beta-amiloides i la modificació de la proteïna Tau, els agregats dels quals es troben a les neurones.
Aquestes troballes confirmen i amplien els nostres coneixements sobre els processos patològics implicats en la malaltia i obren noves vies de recerca terapèutica.
Al nou treball, els científics van confirmar la importància d’aquests processos. Les seves anàlisis de les diferents regions del genoma confirmen que algunes estan implicades tant a la producció de pèptids amiloides com a la funció de la proteïna Tau.
A més, la seva observació també revela que una disfunció de la immunitat innata i de l’acció de la microglia –cèl·lules immunitàries presents al sistema nerviós central que eliminen les substàncies tòxiques– intervenen en aquesta patologia.
«Per últim, aquest estudi mostra per primera vegada que la via de senyalització dependent del factor de necrosi tumoral alfa (TNF-alfa) està implicada en la malaltia», afegeix Lambert. «Aquestes troballes confirmen i amplien els nostres coneixements sobre els processos patològics implicats en la malaltia i obren noves vies de recerca terapèutica».
Per exemple, confirmen la utilitat de la realització d’assajos clínics de teràpies dirigides a la proteïna precursora de l’amiloide, la continuació de la investigació sobre les cèl·lules microglials iniciada fa uns anys i la focalització a la via de senyalització del TNF-alfa.
Puntuació de risc
Així mateix, els investigadors van idear una puntuació de risc genètic per avaluar millor quins pacients amb deteriorament cognitiu desenvoluparan, en els tres anys següents a la manifestació clínica, la malaltia d’Alzheimer.
«Encara que aquesta eina no està pensada encara per al seu ús a la pràctica clínica, podria ser molt útil per categoritzar els participants segons el seu risc i millorar l’avaluació dels medicaments que s’estan provant. Igualment, permetrà optimitzar els assaigs terapèutics i, per tant, accelerar el desenvolupament de teràpies eficaces», subratlla a SINC Lambert.
Els investigadors van idear una puntuació de risc genètic per avaluar millor quins pacients amb deteriorament cognitiu desenvoluparan, en els tres anys següents a la manifestació clínica, la malaltia d’Alzheimer.
L’equip vol ara continuar la seva investigació en un grup encara més ampli i desenvolupar altres enfocaments de biologia cel·lular i molecular per determinar-ne el paper en el desenvolupament de la patologia.
Igualment, com que la recerca s’ha realitzat principalment en poblacions caucàsiques, una de les consideracions per al futur serà realitzar el mateix tipus d’estudis en altres grups per determinar si els factors de risc són els mateixos, cosa que en reforçaria la importància en el procés fisiopatològic.
«La malaltia d’Alzheimer és la demència més comuna entre moltes altres. Tanmateix, el diagnòstic clínic és incorrecte en un 20% dels casos. Hi ha una gran quantitat de feina per fer per comprendre millor el component genètic d’aquestes poblacions», conclou.
Referència:
«New insights into the genetic etiology of Alzheimer’s disease and related Dementias». Nature Genetics
Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí
Tina Ureña és treballadora social i cap de l’àrea de Rehabilitació del Centre de Psicoteràpia de Barcelona-Serveis Salut Mental. Tenia només 21 anys quan va començar a treballar-hi i ara, 40 anys després, ha estat guardonada amb el premi Medalla d’Or en la categoria de Significació del Treball Social que atorga el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, en reconeixement de la seva tasca. «M’ha fet molta il·lusió. El treball social és una professió molt viva i dinàmica i jo he tingut la gran sort que he pogut treballar en àmbits molt diversos», explica Ureña. Malgrat que actualment treballi en l’àmbit directiu, segueix molt vinculada a la primera línia i als projectes comunitaris de l’organització. Considera que el treball social és essencial per garantir una mirada integral en l’atenció a la salut de les persones. «Ara està molt de moda dir que hem de posar les persones al centre. Al treball social això ho hem fet tota la vida. No pots fer de treballadora social si en el centre no hi ha la persona i el seu entorn», destaca.
Des de CPB Serveis Salut Mental presteu serveis especialitzats d’atenció integral en l’àmbit de la Salut Mental comunitària. Què vol dir exactament això? Què suposa aquest model d’atenció integral?
L’atenció integral vol dir que, davant d’una persona amb un trastorn mental i la seva família, hi ha una forma d’abordatge que contempla tots els vessants i dimensions que tenen a veure amb la malaltia i amb la persona malalta. Des d’un punt de vista més clínic, prestem l’atenció mèdica psicològica i social que necessita la persona, però també treballem amb ella les conseqüències i repercussions de la malaltia i com podem afavorir un projecte de vida que li permeti tirar endavant. És a dir, intentem no quedar-nos només amb els aspectes que tenen a veure amb la malaltia, que són molt importants (un bon tractament, medicació adequada, psicoteràpia…), sinó també amb com podem fer que una persona amb un trastorn mental pugui portar la vida el més plaent i funcional possible en funció de la seva situació i que la seva malaltia la limiti el mínim possible. Intentem treballar, doncs, quin serà el seu projecte de vida, com serà el procés d’alta, com es farà el relleu terapèutic, quines activitats comunitàries podrem activar perquè la persona se’n pugui beneficiar…
Tenim serveis molt diferents, que van des de l’hospitalització, l’atenció ambulatòria, la prevenció de la conducta suïcida, la intervenció en crisi… també tenim equips d’atenció en el domicili i cinc serveis de rehabilitació psicosocial, entre altres. Tenim, doncs, diferents serveis que ens permeten treballar totes les dimensions de la persona que atenem. Partim d’una filosofia assistencial que és de fonament comunitari, perquè entenem que les persones vivim en comunitat i que, per tant, hi ha respostes assistencials que també les hem de trobar a la mateixa comunitat.
Quina importància té l’entorn comunitari en la salut de les persones?
És molt important. Moltes vegades, el que dona significat a la vida d’una persona té veure amb els rols significatius que desenvolupa a la seva vida. Pot ser que treballis d’una cosa que no t’agrada gens i que el que t’ompli sigui, per exemple, ser voluntària en alguna entitat o participar en el moviment associatiu. La inserció social i comunitària de les persones que tenen un trastorn de salut mental és fonamental. Buscar els rols significatius que omplin la seva vida. Des dels serveis de rehabilitació, treballem en projectes comunitaris molt bonics. Tenim el projecte «Cuinetes», on s’elabora menjar a partir d’excedent alimentari i es reparteix al barri, un projecte de passejar gossos dels avis que no poden tenir cura dels animals, horts comunitaris… duem a terme iniciatives molt diverses.
A més, estem col·laborant amb instituts fent sensibilització en la lluita contra l’estigma en les malalties mentals. Hem treballat molt en la línia del pacient expert: quan tens una malaltia, arriba un punt que ets molt expert en què et passa i la transmissió dels aprenentatges és molt interessant i arriba a la gent jove amb molta facilitat.
Les persones vivim en comunitat i que, per tant, hi ha respostes assistencials que també les hem de trobar a la mateixa comunitat..
Quina és la importància del treball social en l’atenció a la salut mental?
Per mi és fonamental, en el sentit que el treball social, de base, garanteix una mirada integral. El treballar social no veu una persona malalta, veu una persona amb un trastorn i amb un context determinat. Aquesta capacitat de fer una anàlisi de com viu i com se sent la persona, què li limita la vida, quins suports té, quines oportunitats li dona la comunitat, quins recursos es poden activar que ajudin a la persona… aquesta mirada global, veient la persona i com interactua amb el seu entorn, és molt important. La mirada del treball social va més enllà del diagnòstic. Nosaltres estem molt impregnats del nostre entorn, de la nostra família, dels nostres amics, dels companys de feina, de les nostres pors, inseguretats… són tot un conjunt de coses a tenir en compte. Les persones no són esquizofrèniques, tenen esquizofrènia. I, potser, aquesta persona que té esquizofrènia és pare de família, veí d’una escala, en el seu moment volia ser metge, té uns amics, una família… les persones som un munt de coses.
Treballeu en xarxa amb altres entitats i serveis de salut mental?
Sí, hi treballem de forma molt estreta. Normalment, els pacients ens vénen derivats dels centres de salut mental, hospitals de dia i, en general, de la xarxa de salut mental. Habitualment, continuen mantenint el tractament al seu centre i nosaltres, ens ocupem de tot el vessant més social i, des del servei de rehabilitació, del seu projecte de vida. És, per tant, un tractament complementari, i intentem que els plans de treball estiguin articulats. No només ens coordinem, doncs, sinó que treballem en xarxa i compartim els objectius de treball. Ens posem d’acord per veure que farem nosaltres des d’aquí i què es farà des de l’altre centre o hospital. Tenim un perfil de pacients molt divers i, en funció de la seva situació, veiem de quins serveis es beneficiarà. Tenim pacients amb un nivell de disfuncionalitat molt alta, amb els quals treballem que el procés de cronificació de la malaltia no vagi tan ràpidament, que no tinguin crisis i es puguin mantenir tan estables com sigui possible. Altres, tenen una estada més curta. Depèn molt del cas.
Ateneu persones amb addiccions? Quines dificultats afegides té el fet de tenir problemes de salut mental i addiccions alhora?
Sí, atenem persones amb patologia dual. Si es tracta d’una persona que té un trastorn de salut mental i el consum de tòxics altera molt el funcionament del dia a dia, demanem primer que passi per un tractament per desintoxicar-se, però si el consum és actiu, però secundari i no interfereix tant, és un aspecte més que intentem treballar, a vegades conjuntament amb la xarxa de toxicomanies. Evidentment, el consum de tòxics li afegeix complexitat al trastorn de salut mental. Com més aspectes s’afegeixen, més difícil és de tractar un trastorn de salut mental. Per exemple, si la persona té altres malalties, problemes econòmics o d’habitatge, si no té un bon suport familiar… són moltes les variables que interfereixen.
El treballar social no veu una persona malalta, veu una persona amb un trastorn i amb un context determinat.
Quin paper juga la prevenció i la detecció precoç en l’atenció integral dels trastorns de salut mental?
És fonamental. El que passa és que sempre la prevenció és com el germà pobre de les estructures. L’àmbit assistencial, el dia a dia, s’ho menja tot, i no queda espai per a la prevenció. Però jo crec que la pandèmia ens ha donat una lliçó considerable en aquest sentit. Els problemes de salut mental han augmentat exponencialment arran de la pandèmia, especialment en el cas dels joves, en els quals les dades de malestar, suïcidis i autolesions són esfereïdores. Aquí hem d’incidir-hi. Entre tots, hem de poder fer entorns comunitaris més saludables, fer que les persones siguin més resilients. Vivim un context molt complicat: la pandèmia, la crisi econòmica, la precarietat i l’atur juvenil, l’emergència climàtica i, ara, la guerra d’Ucraïna, amb totes les seves conseqüències econòmiques. El món se’ns menja i aquí tenim feina no només els treballadors socials i els sanitaris, sinó les famílies, les escoles, els instituts… hi ha feina per a tothom. I els polítics s’han de posar les piles també. S’ha fet una injecció de diners important per crear nous serveis d’atenció a la salut mental. Però també és cert que hi ha molts recursos a les grans ciutats, però estan mal repartits arreu del territori. S’han fet accions, i més que se n’hauran de fer.
Creu que la pandèmia ha fet que es normalitzi més el fet de parlar de la salut mental?
La pandèmia ha posat sobre la taula la nostra vulnerabilitat. La desesperança, la incertesa, la por al que passarà… ens ha provocat nivell de patiment emocional molt fort. Amb la pandèmia hem viscut una sèrie de situacions a les quals no estem acostumats. La capacitat adaptativa de cadascú és diferent i hi ha gent que s’ha adaptat i altra que s’ha desbordat completament. En les persones que tenien problemes de salut mental de base, aquests problemes s’han vist agreujats. La pandèmia ens ha fet veure que som molt vulnerables i que hem d’invertir a crear estructures socials més saludables. Crec que sí que s’ha normalitzat el fet de parlar de salut mental, però crec que l’estigma cap a les malalties mentals com a tals continua existint. També és cert que, malgrat que la normalització del patiment emocional ha portat a trencar alguns tabús, a vegades s’han banalitzat aquests problemes de salut mental. Hem incorporat el llenguatge de la psicologia o la psiquiatria. Per exemple, moltes persones diuen «tinc ansietat», «avui estic bipolar» o «estic paranoic» i, a vegades, això és poc respectuós cap a les persones que realment tenen dificultats. Tampoc ho podem respondre tot des de la salut mental: hem d’intentar que hi hagi certa capacitat d’anàlisi personal, ser més crítics i resilients.
El Dia Mundial de la Salut se celebra el 7 d’abril per commemorar l’aniversari de la fundació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1948. Cada any se centra en un tema diferent, d’abast mundial, que afecta la salut. Enguany, amb el lema «El nostre planeta, la nostra salut», la campanya de l’OMS destaca la necessitat d’implementar mesures urgents per aturar la crisi climàtica, que suposa una greu amenaça per a la salut de les persones.
Malgrat que, en les darreres dècades, les millores en els serveis sanitaris, la protecció del medi ambient, el desenvolupament econòmic i altres factors han permès millorar la salut de les persones a tot el món, l’OMS alerta que cada any més de 13 milions de persones moren encara per causes ambientals evitables.
Concretament, la contaminació de l’aire provoca la mort de 13 persones cada minut, per malalties com ara les cardiovasculars, l’ictus o el càncer de pulmó. A més, segons alerta l’OMS, l’augment de les temperatures i les inundacions produïdes pel canvi climàtic posaran 2 mil milions de persones en risc de contraure malalties com el dengue. L’Organització mundial adverteix també que l’aigua contaminada i el sanejament deficient són els responsables de la mort anual de 829.000 persones per malalties diarreiques. Combatre totes aquestes amenaces ambientals constitueix, doncs, una qüestió urgent per a la salut pública del planeta.
Per l’OMS, el lema «El nostre planeta, la nostra salut» hauria de ser un poderós recordatori que la resolució de molts d’aquests problemes va més enllà de l’àmbit exclusiu del sector sanitari i necessita altres sectors econòmics i socials. En conseqüència, una resposta eficaç en la lluita contra el canvi climàtic i les amenaces mediambientals exigirà enfocaments des de tots els governs i de tota la societat.
«La salut no era això»
A Catalunya, col·lectius, sindicats, associacions i altres entitats de tot el país s’han organitzat sota el lema «La Salut No Era Això». La campanya reclama un canvi de model de salut, així com mesures urgents per tal d’abordar els problemes més importants per a la ciutadania i els i les professionals sanitàries, i inclou mobilitzacions al carrer, accions de denúncia i sensibilització en espais públics i a les xarxes socials. Una cinquantena de col·lectius, no només de l’àmbit sanitari, sinó també d’altres àmbits com el feminisme, la sostenibilitat o l’acció veïnal, s’han unit al manifest.
El manifest de la campanya posa èmfasi en la situació del sistema sanitaris, amb llargues llistes d’espera i un personal esgotat per les males condicions laborals. Les mesures urgents que reclamen els col·lectius giren entorn de quatre eixos: el reforçament de l’atenció primària, la reversió de les privatitzacions a la sanitat pública, acabar amb la precarietat laboral dels i de les professionals de la salut i la transparència en les polítiques de salut.
Organitzacions i moviments socials de tot el territori català han convocat concentracions i actes per commemorar el Dia Mundial de la Salut i reivindicar millores en el sistema sanitari. A més, estan previstes encartellades als ambulatoris i centres sanitaris i els missatges de la campanya seran transmesos per mitjà de les megafonies des dels CAP. Com a resultat d’aquestes accions s’espera assolir una creixent mobilització per a defensar el dret a la salut, i convocar espais de treball urgents i eficaços per a que es comencin a implementar les mesures urgents que es reclamen a la campanya.
Aquestes són algunes de les accions programades:
A les 11 hores, Comissions Obreres, amb el suport de Marea Blanca de Catalunya, ha convocat una concentració unitària a la Plaça Sant Jaume de Barcelona que aplegarà plataformes, usuaris i professionals de la salut.
També a les 11 hores, la plataforma AcampadaMar, formada per professionals sanitaris i usuaris, convoca una concentració a l’Hospital del Mar per la defensa d’una sanitat 100% pública i contra les privatitzacions.
A les 12 hores, està convocada una concentració a Salt, al vestíbul de l’Hospital de Santa Caterina.
A les 14 hores, hi ha una convocada una concentració al CAP Casc Antic.
A les 18 hores, al Casal Pere Quart de Sabadell s’ha convocat una xerrada per parlar sobre la situació actual al sistema sanitari on hi intervindran Rosa Salido, del Sindicato SAD, Xus Merino, treballadora del Parc Taulí i Antonio López, de Marea Blanca de Catalunya.
Sota el lema «Defensar la sanitat pública és defensar la vida» , el Grup de Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona ha convocat una manifestació a les 19 hores a la Plaça Imperial Tàrraco per exigir un increment de les plantilles als centres sanitaris i una major inversió en l’atenció primària. A més, es farà una entrega de signatures recopilades entre la ciutadania per una sanitat 100% pública.
A les 19 hores, la Marea Blanca de Catalunya i la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública Mataró-Maresme han convocat una concentració davant de l’Ajuntament de Mataró en el marc de la campanya La Salut #NoeraAixò.
Rosa Almirall, ginecòloga i militant feminista, va fundar el 2012 la Unitat Trànsit, la primera unitat d’atenció ginecològica per a persones trans no patologitzant de Catalunya. Amb motiu del Dia Internacional per a la Visibilitat Trans, parlem amb ella sobre l’encara patologització de les persones trans dins el sistema sanitari i sobre el funcionament del model de Trànsit, un servei pioner al món. «El protocol d’atenció a la salut de les persones trans s’ha anat suavitzant una mica, però aquestes continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid. Com a servei públic de salut, som dels pocs trans afirmatius», explica la doctora.
Com i quan va néixer Trànsit?
Jo era directora del servei de ginecologia de l’Institut Català de la Salut (ICS). Trànsit pròpiament va començar l’octubre del 2012, però feia ja un parell d’anys que l’havíem començat a gestionar. Arran de la demanda de dues dones trans que no havien sigut ben tractades pels professionals sanitaris, em vaig començar a replantejar per què les persones trans no acudien a nosaltres. Vaig contactar amb persones de la comunitat i vaig plantejar-los-hi la creació d’una consulta d’atenció sexual i reproductiva per a persones trans en què se les tractés amb la dignitat i el respecte que es mereixien. L’any 2012 m’hi fico seriosament en el tema, i els presento el projecte tant a la comunitat trans com a l’ICS. En aquell moment, el servei concertat a Catalunya per atendre les persones trans era el servei de psiquiatria de l’Hospital Clínic, on hi havia la unitat de trastorns d’identitat de gènere.
Quan va ser reconegut Trànsit pel Departament de Salut?
Podríem dir que fins a finals del 2016 era un servei alegal, perquè el servei concertat era el del Clínic, però nosaltres cada vegada rebíem més persones. Fins que a principis de 2016 ja eren 600 persones. Va arribar un moment que era desbordant. Vaig demanar ajuda a la comunitat trans, que va crear la Plataforma Transforma la Salut per reclamar una atenció a la salut de les persones trans respectuosa. Aquesta i altres entitats van fer una feinada enorme d’activisme i visibilització i, finalment, el Departament de Salut, que ja coneixia el nostre model, assumeix Trànsit com a propi i l’introdueix com a porta d’entrada de les persones trans al sistema de salut pública de Catalunya. En aquest moment es posen les bases de l’atenció a la salut d’aquest col·lectiu i se’ns dota de pressupost per poder augmentar l’equip.
En què es basa el vostre model d’atenció?
Bàsicament, ens basem en un model de respecte total al que diuen les persones. Nosaltres actuem com a acompanyants i no les jutgem en el seu procés. Entenem que no tenir una identitat normativa és tremendament complicat en un món binari i normatiu, i que aquestes persones passen processos llargs per arribar a identificar-se com qui són i visibilitzar-se com a tals. Això, a més, no està exempt de violències i discriminacions per part del seu entorn. El que fem és acollir a aquestes persones, entenent que elles són les úniques expertes en la seva identitat, sense qüestionar-les, i actuem acompanyant-les en les diferents etapes que van recorrent i les ajudem en qualsevol dificultat que tinguin. La identitat de gènere no és tan sols femenina o masculina, sinó que hi ha persones que es poden trobar en qualsevol punt, dins o fora d’aquestes categories. A més, la identitat de gènere no és estable i està en constant evolució. Aquest és un tema que pertany a la mateixa persona i nosaltres el que fem és acompanyar-la en cadascun dels processos.
El que fem és acollir a aquestes persones, entenent que elles són les úniques expertes en la seva identitat, sense qüestionar-les, i actuem acompanyant-les en les diferents etapes que van recorrent.
Quins serveis oferiu a les persones trans?
Com qualsevol altre servei de salut, la nostra missió és oferir acompanyament a les persones respecte la seva salut. Ens assegurem de donar una bona informació sobre els tractaments que segueixen i garantir que no tinguin contraindicacions. Per altra banda, també acompanyem l’entorn social de la persona, familiar i afectiu. A més, acompanyem als centres educatius, empreses i tots els espais on es mou la persona, perquè puguin entendre el seu procés i respectar el camí d’aquesta persona.
A banda d’això, les persones que atenem poden optar a acompanyament psicoterapèutic, per malestars relacionats amb la seva identitat o dificultats per visibilitzar-se socialment, per exemple. També hi ha un acompanyament psicoterapèutic grupal, ja que per les persones trans és molt important comptar amb una xarxa d’iguals. Tenim també un grup d’acompanyament multifamiliar per a adolescents, on hi poden participar membres de l’entorn familiar, educatiu… El treballador social és qui s’encarrega de tots aquells aspectes relacionats amb l’entorn afectiu, familiar, educatiu, laboral, etc. Després també tenim dues administratives que porten tot el tema de gestió de les visites i programació d’atencions, i que també fan acollida, ja que són persones trans i ens ajuden a fer acompanyament a persones que necessiten conèixer alguna persona del col·lectiu que els hi expliqui el seu procés.
Feu formació a professionals?
Sí, fem formació tant a professionals del món de la salut (de salut mental, atenció primària, pediatria, endocrinologia…) com de l’educació, per anar augmentant el coneixement d’aquests professionals que cada vegada es troben amb més persones que s’estan qüestionant la seva identitat. La formació és importantíssima, però és molt lenta. No obstant això, és molt satisfactori el fet de veure que cada vegada són més els i les professionals de la salut que ens contacten perquè els ajudem en l’atenció als pacients trans i els expliquem quins aspectes haurien de tenir en compte.
Com ha sigut l’atenció a la salut a les persones trans des del sistema sanitari al llarg de les últimes dècades?
Els primers protocols i tractaments apareixen cap als anys 70. Ho fan als Estats Units, i amb un criteri sobre la normalitat i la no normalitat molt diferent del d’ara. El protocol, aleshores, era molt psiquiàtric: es feia una avaluació de la persona per estudiar si complia una sèrie de requisits que li permetrien ser acceptada als serveis de salut com a persona trans. S’estableix, doncs, el criteri de persona transsexual -perquè en aquella època es deia així- ‘verdadera’ i ‘no verdadera’. Els psiquiatres no només jutjaven a les persones trans sobre si eren o no trans, sinó que també els deien quin canvi mèdic havien de seguir, si tractament hormonal, operacions… Qualsevol persona que s’allunyava dels seus estàndards, no el consideraven un ‘veritable transsexual’.
A més, hi ha un altre obstacle que havien de passar la majoria de persones, abans de seguir qualsevol tractament o fer una modificació corporal, que era fer el que es deia l»experiència de vida real’. Això consistia en el fet que, durant tres o sis mesos, la persona havia de presentar-se a la societat les 24 hores al dia amb la imatge que li corresponia per la identitat que sentia i, transcorreguts aquests mesos, havia d’acudir als serveis de salut amb dos testimonis, un de l’àmbit familiar i un del laboral o educatiu, que confirmessin que la persona s’havia presentat al món com qui era i que això l’havia fet feliç. Una pel·lícula tremenda. Era exposar completament totes aquestes persones. Les persones fan la seva pròpia experiència de vida real, que és que, en la mesura que poden, van fent petits canvis en la imatge corporal amb la qual es presenten a la societat, i ho fan com i quan volen. Aquesta experiència de vida real havia exposat moltes persones trans a violències importants en l’espai social.
El protocol s’ha anat suavitzant una mica, però les persones trans continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid.
El model patologitzant és encara el majoritari a les unitats d’atenció a la salut de les persones trans?
Sí. Després d’aquest primer protocol dels anys 70, hi ha hagut alguns protocols de revisió i el proper sortirà, en principi, el maig d’aquest any. L’últim va ser el 2011 i ja suavitzava alguns dels criteris dels anys 70. Però, tot i això, costa molt modificar la concepció dels serveis de salut i de la societat en general. Sí que és cert que el protocol s’ha anat suavitzant una mica i no hi ha tan tercer grau com abans, però les persones trans continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. Per exemple, les persones que es consideren no binàries o les persones trans que se senten còmodes amb els seus genitals no compleixen ben bé els seus ‘requisits’ i els diuen que no tenen la condició de trans. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid. Com a servei públic de salut, som dels pocs trans afirmatius. Hi ha serveis d’entitats i associacions LGTBI friendly al Canadà i als Estats Units que també tenen aquest model, però dins de la sanitat pública jo diria que els únics països on això s’ha establert és a Malta i a Catalunya.
De fet, no va ser fins al 2018 que l’OMS va deixar de considerar la ‘transsexualitat’ com una malaltia mental.
Exacte. Però el fet que canviïs la paraula no vol dir que canviïn els professionals. Canvies, diguéssim, el diagnòstic, però no canvies la manera d’arribar a aquest diagnòstic. Els qualifiquen de tenir ‘incongruència de gènere’… jo sempre dic que per mi són les persones amb més congruència de gènere, perquè lluiten pel gènere que senten i amb el qual s’identifiquen.
Quin és el balanç que fa després de tots aquests anys des que vau crear Trànsit? Com ha anat creixent el servei?
Hem passat de ser una professional -jo- a temps parcial, més dues psicòlogues que exercien voluntàriament, a ser, a Barcelona, 10 professionals, unes quantes a temps complet. També hem obert altres punts Trànsit a Catalunya: a Reus, Lleida, Girona, Catalunya Central, amb base a Manresa, Sabadell, Terrassa, i estem a punt d’obrir-ne un a Badalona. La idea seria que, en un futur, Trànsit desaparegui, és a dir, que cadascun d’aquests punts formi als professionals de l’àrea perquè, a la llarga, en qualsevol equip d’atenció a la salut sexual i reproductiva hi hagi un professional que tingui coneixement d’aquest tema i que, per tant, no siguin necessàries entitats especialitzades.
A quantes persones heu atès al llarg d’aquests anys? Ha canviat el perfil de persones que ateneu?
El 2016 eren 600 les persones ateses i, en aquest moment, a Trànsit a Barcelona hem atès unes 5.000 persones, i cada setmana entren unes 15 persones noves. Les edats van de 2 o 3 anys fins a persones de 70 i escaig. Ha augmentat moltíssim el nombre de menors i adolescents que acudeixen al nostre servei. Els primers anys, quan era un servei poc conegut, venien persones que habitualment estaven dins de l’activisme, que feia temps que estaven amb tractament. Ara, en canvi, venen persones d’edats molt diverses. La franja d’edat s’ha ampliat molt i sovint venen amb una major xarxa social. Moltes vegades l’entorn de les persones ja coneix la seva situació, a l’escola ja els diuen pel seu nom, etc.
Durant els darrers anys, considera que s’ha avançat en termes de drets de les persones trans?
A partir de la Llei del 2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI a Catalunya, es despatologitzen les identitats trans i això dona la possibilitat a Trànsit d’existir. Crec que la visió ha canviat molt i que Catalunya és un petit oasi en aquest sentit, perquè l’administració ha impulsat accions molt positives. Pel que fa a la salut, el Departament de Salut i i el CatSalut han fet una aposta important per donar suport a Trànsit i a les persones trans i canviar la mirada patologitzant. Crec que s’ha avançat molt en l’atenció a la salut de les persones trans, tot i que encara hi ha violències i incomprensió en alguns espais. A Catalunya tenim algunes veus crítiques cap al que fem, igual que a la resta d’Espanya, però crec que anem pel bon camí: cada vegada hi ha una mirada més oberta i més respecte. Hi ha hagut un gran canvi des que vam engegar Trànsit el 2012. També cal dir que des de l’activisme s’està fent una feinada impressionant per visibilitzar a les persones trans, organitzant jornades, xerrades a les escoles, fent documentals, exposicions fotogràfiques…
A Catalunya tenim algunes veus crítiques cap al que fem, igual que a la resta d’Espanya, però crec que anem pel bon camí: cada vegada hi ha una mirada més oberta i més respecte.
Parlem de la Llei Trans que s’està impulsant en l’àmbit estatal, l’avantprojecte de la qual va ser aprovat pel Consell de Ministres el passat mes de juny.
Es va presentar un projecte de Llei Trans que era una molt complet, que considerava la variabilitat dels processos i necessitats i que treballava molt en com assegurar drets a les persones trans en tots els àmbits. Era una meravella, però va ser bloquejat. Es va crear una fractura en el moviment trans: les que no volien que hi hagués llei si no era aquella i les que van decidir negociar per rebaixar les propostes de la llei i guanyar, almenys, alguns drets. I estem aquí. L’avantprojecte de llei es va presentar al Congrés per la seva discussió i aprovació definitiva, però el procés sembla que està encallat. Sembla que hi ha dificultats per tirar-la endavant per posicions contràries entre els dos partits que estan al Govern.
En els últims anys, el discurs transexcloent ha anat agafant força. Què en pensa?
Aquestes persones expressen la seva opinió amb molta violència. És una opinió que va en contra de les persones trans, i jo no responc a violències.
Quines són les assignatures pendents quant a la lluita pels drets de les persones trans?
Primer de tot, el dret a l’autodeterminació de gènere, incloent-hi les persones no binàries: cadascú s’ha de poder classificar i identificar com vulgui. Un altre tema important i en el qual s’hauria de treballar és la qüestió de la inserció laboral de les persones trans, que actualment estan pràcticament excloses del món laboral. A més, cal fer una feina important als centres educatius per informar més sobre les identitats diverses a les aules.
Pel que fa a la salut, tot i que la situació és força bona, s’ha de tenir en compte que el nombre de persones que es qüestionen la seva identitat en aquest moment és creixent i que, evidentment, necessitaríem més recursos per atendre-les. Un dels temes que no podem portar a terme per falta de recursos és la recerca. Caldrien estudis per tal de millorar la manera d’atendre les persones trans, valorar com han de ser els serveis dirigits a aquestes, estudiar els efectes dels tractaments a llarg termini sobre la salut, ja que no tenim prou coneixement científicament validat sobre el tema… Sovint es diu que hi ha un penediment del 80% en els adolescents que fan la transició, unes dades que es basen en estudis dels anys vuitanta on es tenia una consideració del gènere molt diferent de l’actual. S’han de fer investigacions per actualitzar aquesta mena de dades, que són molt antigues i que, probablement, no es corresponen a la realitat.
Creu que les noves generacions ja viuen amb més naturalitat el fet que existeixin identitats diverses?
Sí, jo penso que hem viscut moltes revolucions. La lluita pel respecte a l’orientació sexual i la revolució feminista, que continua. Ara estem vivint una altra revolució, que és una continuïtat de la lluita que estem fent les feministes des de fa molts anys i que és un pas més cap a la igualtat de les persones. Les noves generacions es pregunten: «Què vol dir això que els meus genitals condicionin qui soc, com em puc expressar, com vull que em tractin…?». El que ens estan dient els joves és que no els agrada el món que els hem deixat quant a la classificació de gènere. Molts joves estan fent un pas endavant per lluitar perquè cada persona pugui ser qui és, independentment del que tingui als genitals o quina categoria de gènere se li ha donat en néixer.
Des que va arribar a les nostres vides fa poc més de dos anys, la Covid-19 s’ha manifestat amb una àmplia simptomatologia a les persones afectades. Entre els signes neurològics, reportats fins en el 36,4% de pacients, s’inclouen cefalea, marejos, alteració de la consciència i convulsions. Fins i tot, hi ha hagut casos associats d’encefalitis, accidents cerebrovasculars i síndrome de Guillain-Barré.
Nombroses investigacions han intentat resoldre les múltiples incògnites sobre aquest tipus de manifestacions i les seves conseqüències a llarg termini. Ara, dos nous estudis publicats a Frontiers in Aging Neuroscience subratllen que set de cada deu pacients pateixen problemes de concentració i memòria fins a 18 mesos després de l’inici de la seva malaltia, i molts obtenen pitjors resultats a les proves cognitives.
Els treballs, liderats per un equip de psicòlegs i psiquiatres de la Universitat de Cambridge (Regne Unit), recullen així mateix com la meitat dels pacients van indicar que tenien dificultats perquè els professionals mèdics valoressin aquests senyals, potser perquè els símptomes cognitius no reben la mateixa atenció que els problemes pulmonars o la fatiga.
El 78% dels participants que van patir Covid persistent va declarar tenir dificultats per concentrar-se, el 69% boira cerebral, el 68% oblits i el 60% problemes per trobar la paraula correcta en parlar.
“Els dèficits cognitius són un dels símptomes més comuns a la Covid persistent”, explica SINC Lucy G. Cheke, autora principal dels dos articles. “No obstant, hi ha múltiples causes i manifestacions. Nosaltres vam descobrir que les persones amb long covid tenien un rendiment significativament pitjor a les mesures objectives de la capacitat de memòria”.
Així, el 78% dels participants que van patir Covid persistent va declarar tenir dificultats per concentrar-se, el 69% boira cerebral, el 68% oblits i el 60% problemes per trobar la paraula correcta en parlar. Aquests símptomes es van reflectir en una capacitat significativament menor per recordar paraules i imatges a les proves cognitives.
“Aquestes troballes són importants perquè demostren una vegada més que la Covid no només és una malaltia que afecta els pulmons, sinó que de vegades pot tenir impactes duradors en múltiples àrees del cos, inclòs el cervell, i per tant influir en la cognició” , afegeix Cheke.
La importància de valorar aquests símptomes
Lyn Curtis, pacient de long Covid i membre de l’equip de recerca de Cambridge, explica com el reconeixement d’aquesta patologia de llarga durada i una comprensió més gran dels símptomes associats per part dels professionals mèdics són essencials “tant per identificar els tractaments com per el maneig dels símptomes existents”.
“Encara no sabem quant de temps duren aquests problemes, i si milloren o empitjoren amb el temps, però aquesta creixent evidència sobre això s’ha de tenir en compte”, puntualitza Cheke. «Aquestes repercussions a llarg termini s’haurien d’incloure a les avaluacions de risc a l’hora de prendre decisions polítiques, com invertir en mesures de salut pública i mitigació».
La gent creu que la Covid persistent és ‘només’ fatiga o tos, però els problemes cognitius són el segon símptoma més comú. Cada cop hi ha més proves que la malaltia afecta el cervell, i els nostres resultats ho reflecteixen. – Lucy G. Cheke, autora principal
Cheke assenyala que “la gent creu que la Covid persistent és ‘només’ fatiga o tos, però els problemes cognitius són el segon símptoma més comú. Les nostres dades suggereixen que això és perquè hi ha un impacte significatiu en la capacitat de recordar. Cada cop hi ha més proves que la malaltia afecta el cervell, i els nostres resultats ho reflecteixen”, subratlla.
Per part seva, Muzaffer Kaser, coautor del treball, comenta que “quan les persones diuen tenir dificultats cognitives després del coronavirus, aquestes no són necessàriament el resultat de l’ansietat o la depressió. L’investigador afegeix que “els efectes són mesurables: està passant una cosa preocupant, els problemes de memòria poden afectar de manera significativa la vida diària de les persones”.
Lucy G Cheke espera que, en demostrar que els dèficits cognitius autodeclarats van realment acompanyats de reduccions mesurables de la capacitat de memòria, això “augmenti la conscienciació sobre aquest problema entre els professionals mèdics, els treballadors i la societat en general, i faci que els pacients afectats siguin més capaços de defensar-se a si mateixos”.
La causa dels problemes cognitius
Per entendre la causa dels problemes cognitius, els investigadors van analitzar altres símptomes que podrien estar relacionats. Així, van descobrir que les persones que experimentaven fatiga i símptomes neurològics, com marejos i mal de cap, durant la seva malaltia inicial eren més propenses a tenir símptomes cognitius més endavant.
“La infecció per SARS-CoV-2 pot conduir a la inflamació al cos, i aquesta pot afectar el comportament i rendiment cognitiu en formes que encara no entenem completament, encara que creiem que estan relacionades amb una resposta immunitària excessiva primerenca”, diu Kaser.
Aquestes dues investigacions corroboren altres troballes que suggereixen que la societat s’enfrontarà a una ‘llarga llista’ de malalties laborals degudes a la Covid persistent.
Segons els autors, els resultats són especialment preocupants si es té en compte la prevalença de la Covid persistent a la població activa: l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit ha estimat que entre el 10 i el 25% dels malalts passa a tenir-ne algun grau de cronicitat.
Així, aquestes dues investigacions corroboren altres troballes que suggereixen que la societat s’enfrontarà a una ‘llarga llista’ de malalties laborals degudes a la Covid persistent. “Aquesta condició ha rebut molt poca atenció política i mèdica i és urgent que es prengui més seriosament. L’impacte a la població treballadora podria ser enorme”, subratlla Cheke.
Necessaris més estudis
Els 421 participants a l’estudi es van incorporar entre octubre del 2020 i març del 2021, quan la variant alfa i la forma original del SARS-CoV-2 circulaven entre la població, i continuaran sent monitorats per veure quant de temps persisteixen els seus símptomes.
Actualment, els experts estan reclutant una nova cohort per comprovar la influència de la Covid persistent associada a les variants delta o òmicron: “Cal seguir investigant per comprendre els complexos efectes d’aquesta malaltia al cervell, la cognició i la salut mental”.
Els participants es van incorporar entre octubre del 2020 i març del 2021, quan circulaven la variant alfa i la forma original del SARS-CoV-2. Actualment, els experts estan reclutant una nova cohort per comprovar la influència associada a les variants delta o òmicron.
Sobre les limitacions de l’estudi, Cheke deixa clar que els seus estudis no són de prevalença: “Hem de considerar els nostres resultats juntament amb anàlisis epidemiològiques més àmplies. Dit això, les taxes de símptomes cognitius comunicades pel nostre equip reflecteixen estretament les dels estudis més amplis, cosa que reafirma que la nostra mostra pot ser representativa en aquest àmbit”.
“És important que les persones busquin ajuda si estan preocupades per qualsevol símptoma persistent després de la infecció. La Covid-19 pot afectar múltiples sistemes i es pot fer una avaluació addicional després d’una derivació del metge de capçalera”, conclou Kaser.
Referències:
Guo, P. et al: “COVCOG 1: Factors predicting Physical, Neurological and Cognitive Symptoms in Long COVID: A First Publication from the COVID and Cognition Study.” Frontiers in Aging Neuroscience, March 2022.
Guo, P. et al: COVCOG 2: Cognitive and Memory Deficits in Long COVID: A Second Publication from the COVID and Cognition Study. Frontiers in Aging Neuroscience, March 2022.
Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí
En el moment de néixer, entre el 80 i el 90% del cos humà és aigua. I, en les edats més avançades de la vida, l’aigua pot arribar a significar entre el 40 i el 50% de la nostra composició. La hidratació és un dels pilars fonamentals de la salut, però, segons els especialistes, anem bastant justos, en general, d’aquest element tan necessari, amb la consegüent repercussió negativa per al benestar personal.
Un exemple: «El 10% de la població espanyola ha fabricat alguna pedra al ronyó, i en la majoria de casos, ha estat per beure massa poc. Els càlculs renals són l’expressió màxima d’una escassa hidratació», precisa l’uròleg de la Fundació Puigvert, Paco Sánchez Martín. «Si anem curts de líquid, el ronyó no produeix orina, que és el mitjà de transport de les substàncies tòxiques cap a l’exterior de l’organisme. Per tant, la baixa producció d’orina pot donar pas a infeccions urinàries de repetició», afirma l’especialista en urologia. Per això els uròlegs són els que més recomanen beure molt més del que es beu. Es recomanen dos litres al dia -i més a l’estiu-, en aigua, infusions, consomés, vegetals i fruites. «Sempre diem que a nosaltres no ens importa tant el que es beu, sinó el que s’orina. Si el que hauríem d’orinar, per anar bé, són entre 1.500 i 2.000 centímetres cúbics al dia, en general s’orina entre 800 i 1.200. Anem molt secs, i això és com una planta que no es rega, pot anar tirant un temps, però va perdent força, color i vida», diu l’uròleg.
El benefici d’una bona hidratació repercuteix en el millor funcionament de tots els òrgans, l’aigua és essencial en les principals funcions fisiològiques, però també és un antídot contra el restrenyiment. L’aigua s’encarrega de regular la temperatura del nostre cos, com a principal component de la suor que elimina l’excés de calor.
La deshidratació esdevé més comú a mesura que les persones envelleixen. «Pel mateix envelliment de les papil·les gustatives i altres canvis fisiològics, la sensació de set en elles és menor, i els arriba més tard, i no se n’és conscient fins que no s’està deshidratat. Els joves, en canvi, davant d’un esforç físic gran que els fa suar, o quan tenen molta calor, noten la set de seguida», argumenta la Dra. Olga Vázquez, cap del Servei de Geriatria de l’Hospital del Mar. Per això, i tal com s’apunta en un estudi sobre els símptomes, senyals i proves per a la identificació de la deshidratació en persones grans, publicat per la Cochrane Library, «no és apropiat que les persones grans depenguin de la set per assegurar-se beure quantitats suficients de líquid».
Segons el mateix document, «la prevalença de la deshidratació en persones grans fràgils varia segons l’entorn i el nivell d’atenció requerit, però també segons s’avaluï el seu estat d’hidratació». La Dra. Vázquez de l’Hospital del Mar suggereix que no ens allunyem de la realitat si afirmem que «més de la meitat de la població té risc de deshidratació, un percentatge que és més gran en la població de més edat». Amb l’edat augmenta la inapetència dels líquids, que en molts casos, a causa de problemes de deglució (disfàgia), s’han de prendre amb espessants. I els problemes d’incontinència són un altre motiu pel qual la gent gran limita la ingesta de líquids, per no haver d’anar tantes vegades al bany, especialment durant la nit.
Tot això fa que la deshidratació sigui més comú en la població de més edat que la majoria de vegades no n’és conscient, ni tampoc dels riscos que això comporta. «La insuficient hidratació pot descompensar, per exemple, pacients que, per alguna cardiopatia, han de prendre diürètics. Si no compensen tot el que orinen amb prou ingesta de líquid, poden patir una insuficiència renal i requerir un ingrés», exemplifica la cap de geriatria de l’Hospital del Mar, on la setmana passada es va estrenar un sistema de mesuratge de la hidratació del cos, que funciona, senzillament, analitzant automàticament l’orina en el mateix moment que aquesta arriba a l’urinari.
L»smart urinal’ | Hospital del Mar
Ideat per l’empresa de Barcelona Kamleon, amb el suport de la firma Roca, l’enginy ha estat batejat com smart urinal. Cinc dels usuaris de l’Hospital de Dia de Geriatria del Centre Fòrum de l’Hospital del Mar -on els pacients van a fer-se cures de ferides, tractaments rehabilitadors o educació especial- han estat els primers a participar en aquesta prova pilot en la qual participa també l’empresa Aigües de Barcelona. Prèviament, se’ls ha preparat en tallers per una òptima utilització del sistema. «L’objectiu no és tant saber si estan o no ben hidratats, sinó que ells mateixos prenguin consciència que ho podrien estar més, i de si ho estan fent bé o no. Pensem que és una bona manera d’empoderar-los, perquè siguin ells els que decideixin, a partir de les dades que obtenen, fer-ho millor, procurar beure més. Els ha d’estimular a un canvi d’hàbit, prendre més líquids, no només aigua, també sopes, begudes i aliments rics en aigua», diu Olga Vázquez.
Alhora també es trenca amb el tabú -expressa l’especialista en la salut de la gent gran- sobre el fet que la tecnologia sigui del domini exclusiu dels joves. «La tecnologia no només pertoca a la gent jove. Si l’adaptes a la gent gran, es poden adherir a l’ús d’alguns dispositius, i en benefici seu», considera. En aquest sentit, el director executiu de Kamleon, Jordi Ferré, explica que la posada en marxa de l’smart urinal a l’hospital de Dia de Geriatria «és una petita prova de la factibilitat del mètode, l’objectiu principal de la qual és avaluar l’experiència de l’usuari en l’ús de les noves tecnologies i l’adherència i adaptació al sistema, sense la supervisió d’un professional, és a dir, assegurar que el puguin utilitzar sense ajuda». Les mostres recollides s’analitzaran en laboratori i a l’urinari, per avaluar el seu grau de precisió.
Els seus fabricants expliquen, a més, que un altre dels avantatges de l’smart urinal és que cada analítica que es realitza no requereix l’ús de plàstics de cap mena, la qual cosa suposa una important reducció de l’ús d’aquest material i un consegüent impacte positiu en el medi ambient. Calculen que, en el cas d’una prova pilot amb 100 persones durant un any, s’aconsegueix un estalvi de gairebé 3 tones de plàstic i l’equivalent a 10,5 tones d’emissions de CO2. De moment, el sistema està disponible només per a un urinari masculí, però l’empresa treballa ja en la seva adaptació als lavabos per a dones.
L’enginy ja funciona també des del passat mes de febrer en els nous banys públics que l’estació de Sants de Barcelona va estrenar dos mesos abans. L’smart urinal està integrat en el punt dedicat a la salut, a dins d’uns banys que ofereixen també servei de dutxa, sala de lactància, experiència de vapor i punt d’aigua gratuït, i que es poden utilitzar al preu d’un euro. En el moment de la seva inauguració, els responsables de la infraestructura també presentaven el servei com una eina de conscienciació de la població, donat que «el 75% dels espanyols no beu la quantitat diària d’aigua recomanada per l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA)», i citaven com algunes de les conseqüències de la baixa ingesta de líquid: «la disminució del rendiment físic, l’empitjorament de l’estat d’ànim, o de les capacitats cognitives i de la productivitat, i és factor de risc de patir mal de cap o migranya».
Des de la companyia de sanitaris One Hundred Restrooms, la firma holandesa que ha dissenyat els banys premium de l’estació de Sants, sota el concepte de punt de benestar i salut per als usuaris, expliquen que «prop del 75% dels europeus no beu suficient aigua en els seus desplaçaments i viatges, o bé per evitar entrar en banys públics (per la falta d’higiene), per desconèixer el seu nivell d’hidratació, o bé perquè no disposa d’aigua».
Des de l’espai Hydration For Health, de la companyia Danone Nutricia Research, apunten que «l’aigua que obtenim dels aliments rarament excedeix el 20% de la nostra ingesta d’aigua total. Inclús si la nostra dieta és molt rica en fruita, verdura i sopa, probablement no superem el 30 o 40% de la ingesta d’aigua total. Per tant, és pràcticament impossible mantenir-se hidratat si només aconseguim aigua a partir d’aliments sòlids». Al mateix web, posen a disposició de tothom una calculadora d’hidratació personal. Per fer-nos una idea i, sobretot, conscienciar-nos de com ho estem fent en el nostre dia a dia.
Xavier Maneja té ben gravat el moment de l’últim cop que va veure a la seva mare i l’última conversa que van tenir per telèfon, abans del seu ingrés a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Mercè Gimbert va morir el 21 d’abril del 2020, en plena primera onada i estat d’alarma, als 84 anys, a causa de la infecció per la Covid-19. Uns mesos abans, havia ingressat a un centre sociosanitari a Balaguer perquè s’havia trencat el fèmur i necessitava fer rehabilitació, ja que la caiguda l’havia deixat en un estat delicat de salut i tenia molt dolor.
Amb l’inici de la pandèmia, al centre on estava ingressada van començar a arribar pacients de Covid i, aleshores, es va optar per traslladar altres pacients a un casal de gent gran que, arran de l’alerta sanitària, s’havia habilitat com a hospital i centre de dia. Aquest trasllat, segons explica en Xavier, es va fer en una furgoneta amb 12 persones, sense que els pacients portessin mascareta i sense seguir la resta de recomanacions sanitàries. Després es va saber que una de les persones que hi havia en aquella furgoneta era positiva en coronavirus.
«La mare i jo parlàvem cada dia per telèfon. Un dia, mentre parlàvem, va començar a tossir i esternudar. Jo aquí ja em vaig preocupar. Ens vam haver d’acomiadar perquè li portaven el sopar i, l’endemà al matí, vaig trucar-li per dir-li bon dia, però ja no em va contestar. No em va tornar la trucada en tot el dia», relata en Xavier. Neguitós, a la tarda va trucar al centre on estava ingressada la Mercè i el van informar que la seva mare estava de camí a urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i que estaven esperant els resultats d’una prova respiratòria. L’endemà a primera hora li va trucar la doctora i li va dir que la seva mare estava greu i que la situació era preocupant. «Em van dir que havia arribat a l’hospital pràcticament sense oxigen i que havien decidit aplicar-li el protocol Covid», assenyala en Xavier.
L’endemà, a les 5:15 del matí, va rebre una trucada. «Em van dir que havien fet el que havien pogut, però que no havien aconseguit salvar la vida de la meva mare. Em vaig quedar paralitzat. Glaçat. En complet estat de xoc. No podia creure el que m’estaven dient», explica emocionat en recordar-ho. «Quan vaig penjar em vaig quedar uns minuts assegut al llit, intentant assimilar la notícia. El fet de perdre-la d’avui per demà, quan feia dos dies que havia parlat amb ella, el fet d’haver d’estar confinats i no poder estar al seu costat durant els últims moments de la seva vida… era molt dolorós. No haver-me pogut acomiadar d’ella encara ho va fer més traumàtic. La ferida que tinc m’acompanyarà sempre».
El confinament per la pandèmia tampoc permetia organitzar cerimònies de comiat, fet que va intensificar la solitud que sentia en Xavier davant la pèrdua de la seva mare. Més endavant, van poder fer una petita cerimònia amb la família per acomiadar-la. «Això em va ajudar, perquè ens vam reunir tots per recordar la meva mare i fer-li un petit homenatge. Va ser bonic», afirma.
Arran de la mort de la seva mare, en Xavier va començar a assistir a sessions de suport psicològic al Servei de suport al dol de Ponent. «Assistir a teràpia em va ajudar a gestionar millor la pèrdua. La tristesa i el buit que va deixar la mort de la meva mare la tindré sempre, però ara, per exemple, miro fotografies de la mare i ja no em desespero, al contrari, les miro amb molta estima, des de la tristesa de no poder-la gaudir més, però amb la tranquil·litat que va deixar de patir. La tinc molt present sempre i vaig sovint al cementiri a visitar-la. M’ajuda a carregar les piles».
En Xavier amb la seva mare, la Mercè | Cedida
La importància del comiat
Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a Espanya es van registrar un total de 45.648 defuncions vinculades al coronavirus entre el gener i el maig del 2020, durant la primera onada de la pandèmia. El mes d’abril va ser el més difícil, amb 26.305 morts. Moltes d’aquestes persones van morir soles, sense rebre l’últim adeu dels seus éssers estimats. I és que, pels que es queden, aquest últim adeu pot ser molt significatiu.
«El fet que no hi hagi comiat no és, per si mateix, un indicatiu que el dol anirà malament, però, evidentment, el comiat és una peça més del puzzle. Quan la vida s’ensorra, tota la informació dels últims moments és important: saber que la persona no ha patit, que ha mort acompanyada, poder veure-la i agafar-la de la mà, poder honrar la vida d’aquesta persona…», explica Montse Robles, infermera especialista en dol i responsable assistencial del Servei de suport al dol de Ponent.
L’especialista assenyala que a la nostra societat tot el que té a veure amb la mort està associat a la cultura i religió que tenim i que, en aquest sentit, la mort té un vessant social molt important. «Quants cops hem sentit el comentari de ‘l’església estava plena’ quan algú ha mort, com un senyal que tothom se l’estimava? Hi ha un cert consol en els rituals que envolten la mort d’algú. És una peça més de tota aquesta recomposició de la vida que segueix després de la pèrdua d’algú», afirma Robles.
Amb la primera onada, però, aquests rituals es van veure suspesos, per tal de contenir l’expansió del coronavirus. Així, les persones que van perdre algú en aquell moment es van trobar que la mínima socialització que sovint es recomana no la podien fer. Segons la infermera especialista en dol, aquestes cerimònies s’haurien d’haver recuperat abans. «Entenc que la situació era molt nova i es van fer les coses el millor possible donades les circumstàncies, però també penso que es va reaccionar una mica tard quant a permetre que hi hagués més gent als tanatoris i vetllatoris i que es poguessin visitar els pacients a l’hospital», opina.
Davant la incapacitat de reunir-se amb la família i amics per acomiadar a algú, en algunes ocasions es van dur a terme cerimònies alternatives via telemàtica. També, en alguns casos, es van posposar els actes de comiat per més endavant. «Fer-ho més endavant ajuda fins i tot més. En el moment que es produeix la mort d’una persona estimada, sovint no estàs en condicions d’organitzar cerimònies molt treballades; en canvi, si es fa uns mesos més tard, a vegades acostumen a ser més personalitzades i reflecteixen molt millor la persona que ha marxat», explica Robles.
La petjada psicològica en els sanitaris
Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut també un impacte demolidor en la salut mental dels professionals sanitaris. A banda de l’estrès físic per l’elevada càrrega assistencial, l’impacte psicològic derivat de la pandèmia els ha colpejat de ple, especialment en moments d’alta pressió com la primera onada on, d’alguna manera, els sanitaris van haver de suplir els familiars en moments de final de vida. La soledat i l’aïllament dels pacients, les dificultats per fer un bon acompanyament, l’exposició al dolor i a la mort… tots aquests factors els han causat un malestar psicològic que es perllonga en el temps i que no mostra indicis significatius de recuperació.
«En el punt àlgid de la primera onada, la mortalitat a l’UCI era del 40%, quan normalment és del 10%. Hi havia, per tant, una mortalitat molt alta a la qual els mateixos professionals sanitaris no estem acostumats», destaca Gabriel Heras, cap de servei de l’UCI de l’Hospital Comarcal Santa Ana de Motril (Granada). «Tampoc estem acostumats al col·lapse del sistema: a no tenir llits suficients, en moments d’ocupació màxima, a obrir nous espais inversemblants per salvar el nombre més gran de pacients possible… tot això té un gran impacte en la salut mental», afegeix l’intensivista. Segons Heras, la pandèmia ha posat de manifest una de les grans carències del sistema, que és la falta d’atenció psicològica adequada als professionals sanitaris. «Molts professionals sanitaris han dit: realment val la pena dedicar-se a això?».
I és que segons els resultats de la darrera enquesta de la Fundació Galatea, que ha monitorat l’estat de salut física i mental dels professionals de Catalunya des que va esclatar la pandèmia, un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió. A més, durant aquest període des de l’inici de la pandèmia, més de la meitat dels professionals o bé han acudit ja a serveis de salut mental (un 39%) o bé es plantegen fer-ho (un 15%).
La necessària humanització de les cures intensives
Un dels principals punts d’aquest document està dedicat a la humanització de les cures intensives, en el qual van participar membres de l’equip de Projecte HU-CI, una iniciativa encaminada a la humanització de les cures intensives creada i dirigida per Gabriel Heras. «En aquest pla es faciliten actuacions protocol·litzades perquè les famílies puguin veure i acompanyar els pacients, especialment en els casos de final de vida. Perquè ningú no hauria de morir sol, excepte si és el seu desig», explica Heras.
Amb les onades posteriors, es van anar flexibilitzant les restriccions als hospitals i sí que es va permetre la visita dels familiars en moments finals de vida, sempre amb EPI i amb les mesures de protecció necessàries. Heras assenyala que amb la pandèmia s’ha posat de manifest l’important que és la humanització de les cures intensives i del sistema sanitari en el seu conjunt, així com l’acompanyament en el moment final de vida. Malgrat això, apunta que els protocols existents no són suficients i que haurien de ser uniformes. «Són gairebé aleatoris. Calen protocols comuns, perquè no pot ser que en alguns llocs es permetin visites i en d’altres no. Això no pot dependre de la sensibilitat del professional», apunta.
En aquest sentit, opina que la formació dels professionals és fonamental. «Adquirir habilitats no tècniques, com la comunicació, l’empatia, l’escolta activa, el fet d’estar present… és crucial, i són habilitats a les quals històricament no se’ls ha donat la importància que tenen», assenyala el director de Projecte HU-CI. «La mort és una part més de la vida i el dia que això s’entengui, que ens apropem al procés de morir i que l’objectiu sigui morir-se bé, el dia que es deixi de veure la mort com un fracàs, haurem donat una passa molt important en la humanització del sistema sanitari», conclou Heras.
Fa uns mesos una pacient em va dir: “Pertanyo a la generació deprimida, com no estaré depressiu?”. Era la primera sessió i va venir a teràpia perquè es trobava sense ganes de res, sense motivació i amb la sensació que la vida no tenia sentit.
Tenia raó, pertany a l’anomenada ‘generació deprimida’, una generació que engloba, en realitat, el conjunt de dues: la millenials (també anomenada generació Y) i la generació Z.
La primera fa referència a les persones que van néixer entre 1981 i 1995 i la segona a qui van arribar al món entre 1995 i 2010 (ambdues dates són aproximades, ja que no hi ha un consens clar social per a aquesta classificació).
La veritat és que cada vegada hi ha més ús d’antidepressius, més assistència a teràpia psicològica i més expressió autoinformada d’ansietat i tristesa en aquestes generacions. Anem per parts per descobrir quins factors hi influeixen.
Quins factors han deprimit aquesta generació?
Abans de res, comencem per definir el trastorn de depressió major. Aquest es manifesta com un conjunt de símptomes, dels quals podem destacar un estat d’ànim deprimit durant la major part del dia, disminució de l’interès per les activitats que abans provocaven plaer, pèrdua o augment de pes, insomni o hipersòmnia, agitació o retard psicomotor, pèrdua d’energia, sentiment d’inutilitat o culpabilitat excessiva, disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se i pensaments de mort recurrents.
Hi ha diverses raons per les quals a la generació millenial i la generació Z se les denomina, en conjunt, la generació deprimida. Analitzem els diferents factors que podrien estar influint:
Pandèmia, coronafòbia i solitud
No podem passar per alt la influència que ha tingut la pandèmia de Covid-19 a la població general. Hem parlat d’estats desagradables com la coronafòbia (una ansietat excessiva a contraure el coronavirus), ansietat, fatiga pandèmica (una reacció d’esgotament davant d’una adversitat mantinguda i no resolta), etc. Davant d’aquest escenari, la pregunta és: han afectat aquestes situacions particularment aquestes dues generacions?
D’altra banda, la soledat d’aquell moment xoca ara amb la tornada a la vida social, provocant moltes vegades ansietat en adolescents i joves. És el que se li ha anomenat ressaca social.
La meva experiència personal a la consulta m’ha revelat que moltes persones d’aquesta edat acusen des d’aquell moment la sensació de no sentir-se capaces de “connectar” amb els seus iguals. Senten que no gaudeixen de situacions socials amb moltes persones i experimenten ansietat quan estan envoltades per algú que acaben de conèixer.
Xarxes socials
Les xarxes socials han esdevingut un refugi per a moltes persones joves que se senten malament. Cal destacar que un ús adequat és positiu. De fet, gràcies a elles la desconnexió social durant el confinament no va ser total.
Però hi ha dos factors que poden afectar negativament les persones joves:
Un ús excessiu o com a evitació de moments d’ansietat. Això pot provocar que es refugiïn a les xarxes amb l’objectiu de substituir situacions socials en viu.
Un ús esbiaixat. Aquesta situació els podria exposar únicament a contingut amb què es poden comparar negativament. Fins i tot publicacions que mostrin expressió de dolor emocional per part de persones desconegudes (per exemple, imatges d’autolesions).
Frustració laboral
La generació millenial va ser educada en una «meritocràcia» molt enfocada a l’èxit laboral i socioeconòmic condicionat a l’esforç. Frases com “Si t’esforces, aconseguiràs el que et proposis”, segur que les han escoltat la majoria.
És una generació que s’ha esforçat per aconseguir els objectius de vida, però amb un resultat de frustració en molts casos. Els estudis universitaris s’equiparaven amb èxit laboral i, tanmateix, quan van acabar aquest període, es va produir una crisi econòmica que no va permetre que es poguessin desenvolupar a la feina. Ara poden sentir por que passi el mateix arran de la pandèmia.
Preocupacions globals
Entre els assumptes que preocupen les generacions millenial i Z, trobem el feminisme, l’ecoansietat, els drets LGTBIQ+, la migració… Són generacions que es preocupen per allò global i no només per allò particular. Pensen més enllà i senten ansietat per més coses que les particulars i les individuals.
Aquestes preocupacions globals i la possibilitat de comunicar-se per xarxes els proporciona un sentit de pertinença molt positiu. Els fa sentir part d’un tot i sentir-se compresos pels seus iguals.
Tot i això, no només es preocupen sinó que també busquen la solució sentint sovint una responsabilitat excessiva per situacions que són globals, més difícils de solucionar i, per tant, provoquen ansietat.
Major reconeixement dels propis símptomes
Una de les raons per les quals es parla més de depressió i ansietat en aquestes generacions és que les persones que la pateixen parlen amb més naturalitat i reconeixen més fàcilment els símptomes. De fet, la salut mental ja és un assumpte molt comentat a les xarxes socials, les plataformes en què més es mouen els joves.
Això és positiu perquè quan una persona reconeix que es troba malament pot cercar ajuda. De fet, són aquestes generacions les que han trencat el tabú que envoltava la cura de la salut mental. Ara són ells els qui més (i més obertament) parlen sobre anar a teràpia. També són els que més la recomanen i els que més reconeixen els seus propis problemes. Aquesta és la generació deprimida perquè és la generació que reconeix el seu malestar sense vergonya ni por.
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix l’original aquí
“Per a mi, el Pis Zero ha sigut un trampolí per estar on estic ara”, afirma Rafa Montserrat, que fa més de dos anys que viu en un pis compartit. “Jo, el temps que vaig ser aquí, vaig estar bastant acollit. Després de tant de temps al carrer i a la muntanya, quan vaig entrar aquí em vaig quedar flipat. Arran de ser aquí, vaig poder saltar a un altre lloc, però aquí vaig saber tractar amb la gent, vaig saber comportar-me”.
Dormir sense el temor que et vinguin a agredir o a robar, és un dels elements que més valora en Rafa. “Al carrer em van pegar vuit punyalades. Per robar una ràdio de res, quatre duros. És que fins i tot les vambes i la manta et treuen. És molt diferent anar-te’n a dormir amb un ull obert i un altre tancat al carrer, a arribar aquí i dir ‘puc dormir tranquil, relaxat, que no em passarà res’”.
«aquí vaig saber tractar amb la gent, vaig saber comportar-me” | Pol Rius
Ester Sánchez és la responsable del departament de Suport a la Persona d’Arrels i directora del Pis Zero, situat en el primer pis del número 84 del carrer del Carme de Barcelona, del qual destaca la doble vessant d’allotjament i de sensibilització. “Jo crec que l’èxit del Pis Zero està en l’acollida. Evidentment, garanteix un sostre, que la nit sigui segura, i permet un descans mínim, però sempre hi ha hagut una amabilitat, una flexibilitat. És un projecte pensat i dissenyat per cobrir les necessitats d’una persona que és al carrer i a la qual a priori li costa sortir d’ell perquè està en situació d’exclusió social”.
Flexibilitat
El Pis Zero té deu places, que ocasionalment han arribat a ampliar-se fins a catorze en funció de les necessitats. Obre a les 20 hores en horari d’hivern i a les 21 hores a l’estiu. A partir d’aquí, l’hora d’entrada de les persones ateses és flexible, si bé sovint arriben uns minuts abans perquè després de passar tota la jornada a la intempèrie, els ve de gust estirar-se en el seu llit o sopar alguna cosa calenta. L’única condició si venen avançada la nit és que siguin curosos i respectin el descans dels altres. Quan arriben, els atén un treballador, que procedeix del sector de l’educació social, i una persona voluntària, a excepció de l’època més dura de la pandèmia de la covid-19, en la qual només acudien els professionals. A primera hora del matí, després d’un suc o d’un cafè amb galetes, s’acomiaden fins a la nit i a partir de les 8 hores arriba el personal de neteja.
Ester Sánchez: «És un projecte pensat i dissenyat per cobrir les necessitats d’una persona que és al carrer i a la qual a priori li costa sortir d’ell perquè està en situació d’exclusió social” | Pol Rius
El Pis Zero està obert als animals de companyia, per a la qual cosa la terrassa suposa un bon lloc. També allà es permet que pernoctin persones que se senten més còmodes en l’exterior que entre quatre parets. És el cas d’en Rafa Montserrat, que recorda com preparava el seu matalàs, coixí i manta en un racó, i com se li acostava l’educador amb un caldo calent i conversaven. “Soc una persona molt tancada per explicar el que sento, però a poc a poc m’he anat obrint amb el Fran, perquè veig que és una persona que em té afecte, em dona suport, que quan em veu malament parla amb mi. Et veus acompanyat perquè t’escolta, es posa més o menys en la teva situació, no et critica ni t’acusa. Ell t’escolta, tu vas parlant i et vas deixant anar”.
Fran Álvarez, que treballa al Pis Zero des que va obrir les portes al gener del 2017, també recorda aquests moments. “El Rafa sempre va voler estar fora. Li atabalava estar amb la gent. Aquest és un recurs per a totes les persones del carrer, però no hi ha una metodologia en comú de treball per a totes. Veus com està cada persona i, depenent de les necessitats d’aquesta persona, s’intenta facilitar la seva comoditat”. La clau per enfortir aquests llaços de confiança sembla estar a “no prejutjar i escoltar, i si et demana algun consell o suggeriment, li dones, des de la humilitat, no des de la imposició”.
Fran Álvarez: «Veus com està cada persona i, depenent de les necessitats d’aquesta persona, s’intenta facilitar la seva comoditat” | Pol Rius
Una altra de les característiques del Pis Zero és que no es prohibeix l’alcohol. Els usuaris que porten begudes alcohòliques, han de lliurar-les al treballador, i és aquest qui els permet prendre un got de vi o una cervesa mentre sopen, o si desperten inquiets durant la nit. En Fran ha percebut una evolució positiva quant a la reducció del consum d’alcohol, tenint en compte que un gran nombre de les persones sense llar són dependents. “El fet de no dir ‘no beguis alcohol’, sinó de dir ‘jo te’l dono’, fa que, progressivament, a mesura que passen les setmanes, vagin reduint el consum d’alcohol, i hem arribat a un punt en el qual, avui dia, no hi ha cap usuari que consumeixi durant la nit”.
“Quan arriba un usuari nou al pis, veu aquesta tranquil·litat i s’adapta. Els que acaben d’arribar venen amb l’horari canviat, perquè estan acostumats a dormir durant el dia perquè és més segur, però quan venen aquí ja no han de passar la nit en blanc, no han de mantenir-se desperts, descansen de veritat i van habituant-se a l’horari. I ho fem sense pressions, són els mateixos usuaris els que per voluntat pròpia decideixen anar baixant el consum, ja no el necessiten per mantenir-se calents durant la nit, com diuen ells, perquè aquí ja no passen fred i ja tenen un lloc en què no els passarà res”, exemplifica l’educador.
Prohibir el consum d’alcohol podria ocasionar una crisi d’abstinència, que inclou des de la sensació de nerviosisme i irritabilitat, a tremolors o nàusees, i fins i tot la mort. L’Ester Sánchez remarca que un dels aprenentatges d’aquests cinc anys ha estat com treballar la “reducció de danys”. “Si la persona necessita consumir alcohol, aquí se li permetrà perquè ho necessita, però el Pis Zero no és un espai de festa, és un espai de descans, de seguretat i d’estar allotjat en què es permet un consum moderat”.
José Manuel Sancho Amarilla, que actualment dorm en aquest recurs, coincideix amb l’argument de l’educador i de la directora. “Treure’t de cop de l’alcohol és impossible. Reduir-lo, sí que es pot. Al carrer t’ajuntes amb molta gent, la gent beu i tu acabes bevent. No se sap si és l’alcohol el que et porta al carrer o el carrer el que et porta a l’alcohol. Quan ja passen molts anys, no el pots treure de cop perquè et pots posar molt malalt”.
José Manuel Sancho Amarilla: “A mi, m’ataquen, em peguen i em roben contínuament, imagina’t si no estigués al Pis Zero”| Pol Rius
En Sancho, com habitualment se’l coneix a Arrels, sent que al Pis Zero pot dormir en un espai de seguretat, tot el contrari del que li succeeix al carrer: “A mi, m’ataquen, em peguen i em roben contínuament, imagina’t si no estigués al Pis Zero”. És d’esperit viatger, li agrada gaudir del moment i evita els conflictes. Cada nit, en funció de si ha sopat prèviament o no, pren alguna cosa calenta, es renta i, ja al llit, escolta la ràdio o s’entreté amb alguna pel·lícula des del seu mòbil, connectant-se a la xarxa wifi de l’apartament.
En Sancho ha vist altres companys enfadar-se i discutir, i es pren amb filosofia que hi hagi persones que ronquin. “Això és inevitable, què hi farem. Jo em tapo amb la manta fins al cap, i ja està. Pot ser que una persona vingui ratllada un dia i la liï una mica, però és un dia. Si sempre és la mateixa persona, doncs acabes una miqueta fart, però jo em poso YouTube i segueixo amb les meves coses. Ara mateix, no hi ha cap problema en el Pis Zero”.
La norma és no faltar al respecte
Si bé la tònica general és la de la tranquil·litat, en cinc anys hi ha hagut nits menys serenes. En aquest recurs denominat de baixa exigència, la norma és no faltar al respecte. Si això ocorre, o si hi ha alguna discussió pujada de to, el professional intenta calmar els ànims, però si la polèmica continua, l’usuari ha d’abandonar el pis per aquella nit. “S’intenta fer de la millor manera possible per no afectar la resta”, explica el Fran Álvarez. “A vegades és molt difícil, en una nit d’hivern i pluja, haver de dir-li a la persona que ha de marxar, i a vegades ho hem hagut de fer, perquè la resta de les persones puguin descansar. Intentem dir-li: ‘avui has de marxar, però vine demà’, i l’endemà se’l rep amb els braços oberts, com si no hagués passat res”.
“A vegades és molt difícil, en una nit d’hivern i pluja, haver de dir-li a la persona que ha de marxar, i a vegades ho hem hagut de fer, perquè la resta de les persones puguin descansar.» | Pol Rius
En Fran destaca que, tant ell com els seus companys, intenten prevenir que hi hagi situacions de conflicte. “Estem amb quatre ulls. Estàs atent per evitar que dues persones discuteixin. Agafes una d’elles, desvies l’atenció, parles d’una altra cosa, després parles amb l’altra, i suavitzes la situació”.
El voluntariat, l’ànima del projecte
Les voluntàries, en la seva majoria dones, són l’“ànima” del projecte, tal com assenyala la directora. “El voluntariat és una presència molt significativa. Si no està, com va ocórrer en l’època dura de la pandèmia, s’evidencia molt la seva absència. D’alguna manera, fa més màgic el projecte. La presència d’algú que és aquí per voler acompanyar i escoltar torna més carismàtic el Pis Zero”.
Les persones voluntàries acostumen a anar dues nits al mes i tenen una habitació on dormir. Berta Baixeras és una de les més veteranes. Infermera jubilada, assegura que al llarg dels anys ha viscut diferents pisos zero. “El Pis Zero té etapes, depèn molt de les persones que estan i de com van canviant. Ara estem en un bon moment, i en altres etapes hi ha hagut altres moments, per la situació d’una persona, o de dues. Cadascun som d’una manera i el nostre voltant es veu afectat per això”.
Berta Baixeras: “El Pis Zero té etapes, depèn molt de les persones que estan i de com van canviant» | Pol Rius
Acostar-se, parlar i sobretot escoltar és el que més fan les voluntàries, sempre respectant els temps de la persona atesa, ja que mentre un dia pot mantenir llargues converses, un altre pot no voler relacionar-se amb ningú. “Jo crec que tu has de percebre el que aquella persona no et pot expressar. Això es fa observant, parlant poc, mirant molt. Tu escoltes i mentrestant et vas fent càrrec d’una situació, que no és concretament el que t’està dient, sinó el que allò significa per a aquesta persona, i potser una paraula et dona la clau del que sent, no en aquest moment, sinó en la seva vida”. La Berta, com la resta de l’equip, creu que el projecte hauria d’ampliar-se a altres entitats i institucions: “Jo no entenc per què no hi ha més pisos zero”.
La voluntària està convençuda que un dels aprenentatges que aporta allotjar-se en el Pis Zero és la convivència. “Un dia has de tolerar una miqueta el teu veí i un altre dia el teu veí et tolera a tu. Has de comprendre que potser té un mal dia i que també pots cuidar l’altre, perquè aquí les persones també es cuiden entre elles. Cal tenir en compte que, malgrat totes les bondats del Pis Zero, les persones continuen patint”.
“Jo, com a voluntària, em sento superestimada i supercuidada» | Pol Rius
El voluntariat també va creant cert vincle i relació d’afecte amb les persones ateses. “Jo, com a voluntària, em sento superestimada i supercuidada. És com si vingués una visita a casa teva, saludes i tens una mica de conversa amb aquella persona que et coneix. Jo vinc contentíssima”.
Seguiment continu
A aquest recurs nocturn acudeixen persones que ja estan vinculades amb Arrels i a les quals se’ls fa un seguiment. D’una banda, l’equip de carrer i el del centre obert valoren quina solució residencial se’ls pot oferir a causa de la seva situació de vulnerabilitat per viure al carrer i poden recomanar el seu accés al Pis Zero. D’altra banda, acull persones que estan a l’espera d’obtenir una plaça en un habitatge o en un altre espai estable per evitar que, mentrestant, dormin a la intempèrie. A vegades, venen usuaris que habitualment resideixen en una vivenda però que, a causa del seu comportament, se’ls demanen les claus de casa seva i se’ls convida a reflexionar durant uns dies al Pis Zero.
“És important que ningú torni al carrer» | Pol Rius
En aquest últim cas, l’Ester Sánchez insisteix que no es tracta d’un càstig sinó d’un toc d’atenció. Residir en un habitatge de l’entitat, sota el model de Housing First (la casa primer), implica fer una aportació econòmica, tenir una convivència veïnal correcta i permetre que Arrels faci un seguiment social. Si una d’aquestes tres condicions no es compleix, se’ls recorda quins són els compromisos adquirits. “És important que ningú torni al carrer. Venir aquí és també una oportunitat per entendre que estàs perdent uns dies de ser la casa teva, i aquí també hi ha un equip humà que t’acompanya”.
“A mi m’ha passat”, admet el Rafa. “La vaig liar, vaig ficar la pota i vaig veure que per una ximpleria era aquí, però els educadors tenien tota la raó. Jo vaig reaccionar bé perquè vaig veure el que havia fet i aquí vaig veure tot el que perdia”. El Rafa agraeix l’acollida de treballadors i voluntàries. És un dels casos d’èxit, no només d’aquest recurs sinó del conjunt de l’acompanyament per part d’Arrels. El seu pas per la presó li va servir per posar tot per part seva per tal de sortir d’allà: “La meva escola va ser la presó, allà vaig obrir els ulls. Vaig entrar amb la idea que em van dir a Arrels: ‘Tu el que has de fer és estar el menys possible al pati’. Em vaig apuntar a tots els cursets: de llegir i escriure, d’alcohòlics, de dol… Els educadors van veure que jo reaccionava amb els programes, i em van donar la llibertat condicional”.
“Una tireta a una realitat”
L’Ester Sánchez valora que el Pis Zero possibiliti un procés de transformació de les persones sense llar, però insisteix que no és una casa, sinó “un recurs d’allotjament en el qual sentir-se segur i, a partir d’aquí, es pot construir”, tenint en compte el treball en xarxa amb altres recursos i professionals de la fundació. “Un pis és un punt de partida, perquè sense allotjament no podem construir, però el Pis Zero no és necessàriament la solució, és posar una tireta a una realitat”.
El Pis Zero no té un temps d’estada mínim o màxim, sinó que pot anar de dies a anys, segons l’evolució de cada persona. A partir d’aquest centre, en la majoria dels casos, han passat a viure a un pis individual o compartit, a habitacions de lloguer, a la Llar Pere Barnés d’Arrels o a algun dels recursos de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Així ha ocorregut amb el 81% de les 118 persones que s’han allotjat en el Pis Zero en aquests cinc anys, des del 23 de gener del 2017. Només de forma molt excepcional, alguna ha tornat amb la seva família.
En el 19% dels casos, del Pis Zero han anat directament a l’hospital pel seu delicat estat de salut o han tornat al carrer, si bé posteriorment la gran majoria d’aquestes persones han accedit a una plaça residencial d’Arrels o d’alguna altra entitat. El 31% ha estat en el Pis Zero dues o més vegades, i el 14% de les persones que han passat per aquest recurs són dones.
Berta voluntària del projecte, acompanyant en Sancho que actualment dorm en aquest recurs | Pol Rius
Un nou Pis Zero a Poblenou
Arrels preveu obrir un altre Pis Zero a finals d’any en el districte del Poblenou, on té un edifici procedent d’herències intestades (immoble sense hereu que, en aquest cas, l’Ajuntament subhasta entre les entitats socials). Sota la filosofia de continuar creant espais pròxims i no massificats per a les persones sense llar en situació d’alta vulnerabilitat, el nou Pis Zero estarà situat en els baixos de l’immoble, en els quals hi ha una terrassa, i s’habilitarà una zona per a homes i una altra per a dones.
La resta del nou bloc estarà destinat a habitatges formats per habitació, bany i sala d’estar individuals, i per espais de cuina i rentadora compartits. Segons dades d’Arrels del recompte nocturn de juny del 2021, a la ciutat de Barcelona hi ha un mínim de 1064 persones dormint al carrer.
Després de dos anys de pandèmia, els professionals de la salut acumulen nivells de malestar físic i mental molt elevats. Un malestar que es perllonga en el temps i que no mostra indicis significatius de recuperació. Estrès, ansietat, sobrecàrrega de treball, esgotament físic, baixes per positiu en Covid… una suma de factors han acabat passant factura als professionals sanitaris. Tant és així que un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió. A més, durant aquest període des de l’inici de la pandèmia, més de la meitat dels professionals o bé han acudit ja a serveis de salut mental (un 39%) o bé es plantegen fer-ho (un 15%). Una demanda que duplica la que hi havia a l’estiu de 2020 (25%), poc després de la primera onada.
Són alguns dels resultats de la darrera enquesta de la Fundació Galatea, que ha monitorat l’estat de salut física i mental dels professionals de Catalunya des que va esclatar la pandèmia. En concret, hi han participat set col·lectius professionals de l’àmbit de la salut: metges, infermeres, odontòlegs, farmacèutics, psicòlegs, veterinaris i treballadors socials.
L’estudi, desenvolupat la tardor de l’any passat, denota que, encara que en algun cas ha millorat lleument algun indicador de salut, la majoria de professionals continuen empitjorant o es mantenen i en cap cas es recuperen els nivells anteriors a la pandèmia. En general, infermeres i treballadores socials (els dos col·lectius més feminitzats, juntament amb psicologia) són els grups que presenten un pitjor estat de salut percebut. De fet, en tots el col·lectius, les dones tenen pitjors indicadors que els homes.
Amb la pandèmia s’han consolidat també les llargues jornades laborals. De fet, el 49% dels metges i el 47% del personal d’infermeria enquestat declaren que treballen més de 40 hores setmanals, malgrat que el moment en què es va fer l’enquesta no coincidia amb cap onada ni pic de casos de la Covid-19. Paral·lelament, els professionals sanitaris expressen de manera generalitzada que no se senten reconeguts per la societat, ni prou valorats per part dels directius ni de les organitzacions on treballen. Segons els resultats de l’enquesta, només se senten reconeguts per la societat el 38,6% dels metges, el 33% de les infermeres, el 27,4% de les treballadores socials i el 23% dels veterinaris.
El director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, considera que tots aquests elements fan concloure que “és imprescindible que el sistema comenci a donar senyals de canvi i que no trigui a fer-ho”. “El sistema sanitari ha de reconèixer els seus professionals i ha de demostrar-los amb accions i millores concretes que es preocupa per ells”, expressa Calvo. Des de l’inici de la pandèmia, la Fundació Galatea va posar en marxa un servei de suport psicològic telemàtic per als professionals de la salut. Fins al febrer de 2022, s’havien atés a través d’aquest servei més de 1.900 professionals de la salut de tot Catalunya i s’havien ofert més de 7.000 sessions s’acompanyament.
Fatiga, dolor i estrès
L’efecte acumulatiu de les diferents onades de la pandèmia en la salut física i, sobretot, emocional, es fa palès: la majoria de trastorns com l’insomni, el patiment psicològic, el cansament o el dolor empitjoren i es cronifiquen. Si abans de la pandèmia el 10% dels professionals percebia la seva salut mental com a regular o dolenta, a la tardor del 2021 aquest percentatge s’havia triplicat. Les infermeres (40,2%), les treballadores socials (35,7%) i els metges (30,7%) són els col·lectius amb més càrrega psicològica i els que han tingut una evolució més negativa des de l’inici de la pandèmia.
L’enquesta de Fundació Galatea planteja per primer cop les situacions d’estrès posttraumàtic i el resultat és que el 16,3% dels professionals sanitaris manifesten que sovint actuen com si estiguessin revivint experiències estressants relacionades amb la pandèmia. Les més afectades són les infermeres (26,3%) i les treballadores socials (24,6%). Fins a un 42% dels professionals de la salut tenen algun risc de patir un trastorn mental.
Pel que fa al consum de tranquil·litzants o hipnòtics, aquest ha augmentat des de l’inici de la pandèmia: a la tardor de l’any passat, un 30% dels professionals en consumia, mentre que a l’inici de la pandèmia aquesta xifra se situava en el 18%. El consum d’aquests fàrmacs ha augmentat en tots els col·lectius, sobretot en infermeres (35%) i farmacèutics (33,5%).
Els pensaments de “no poder més” o la sensació d’“estar sobrepassat” afecten el 30% dels professionals, especialment a les infermeres (40%). A més, tots els col·lectius presenten percentatges superiors al 60% de professionals afectats per cansament, dolor o estrès i, en la majoria de grups, els nivells són similars o, fins i tot, superiors als de la primera onada de la pandèmia i molt per sobre dels nivells prepandèmia. Les infermeres tenen els nivells més alts en tots tres indicadors: cansament (58,8%), dolor (60,1%) i estrès (57,7%). En aquest context, un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat avançar la seva jubilació, especialment les infermeres (30%), els metges (21,5%) i les treballadores socials (20%).
Aquest és un article publicat originalment a 
