La pandèmia ha posat de manifest la importància de la salut i avui, en el marc del dia mundial de la seguretat i la salut en el treball, CCOO i UGT reclamen establir «la prevenció en el centre de la recuperació».
L’any passat vuitanta-cinc persones van morir en el seu lloc de treball i es van produir més de dos-cents mil accidents laborals, un 25% més que l’any 2013. Des d’UGT, la Núria Gilgado, secretaria de Política Sindical, assegura que cal reivindicar «la salut laboral com a dret fonamental i les dades demostren que avui dia no ho és».
Els serveis, de nou, han estat el sector amb més accidents laborals, amb quasi cinquanta-vuit mil, encara que el sector no estigués del tot operatiu per la pandèmia. Seguidament, l’indústria amb vint mil incidents, la construcció amb més de dotze mil i l’agricultura amb quasi dos mil.
Si es fa una distinció territorial, Barcelona acapara, un cop més, la majoria d’accidents amb baixa laboral, amb més d’un 70%, seguit de Girona amb quasi el 12%, Tarragona amb més d’un 10% i Lleida amb un 7%.
D’altra banda, la Núria Gilgado ha destacat els riscos que no estiguin declarades totes les malalties professionals a Catalunya. Mentre que el 2019 es van diagnosticar quasi tres mil cinc-centes malalties només se n’han declarat dues mil dues-centes. Tanmateix, ha reclamat que «cal fomentar la recerca de malalties laborals per a investigar el seu origen» i ha tornat a demanar que es reconegui d’un cop per totes la Covid-19 com a malaltia professional «per a tractar la Covid persistent». També ha denunciat la infradeclaració de malalties professionals causades per agents cancerígens. Mentre que el 2021 només es van declarar sis casos, l’OMS estima que a Espanya unes deu mil persones moren per càncer relacionat amb el treball.
Ambdós sindicats coincideixen en la importància de modernitzar la llei de prevenció de riscos laborals que contempli els nous reptes digitals i tingui una perspectiva de gènere real. Cristina Torre, secretaria d’Acció Sindical i Mònica Pérez, responsable de Salut Laboral de CCOO han demanat «canvis en el model de prevenció de riscos laborals» i han sol·licitat a les administracions públiques «una millora en el sistema de notificació i el registre dels accidents» perquè hi hagi una protecció efectiva dels treballadors i treballadores.
Tot i que reconeixen que els ERTO durant la pandèmia, l’augment del salari mínim als mil euros o la nova reforma laboral són passos per a una millor salut laboral asseguren que encara hi ha un llarg camí per a erradicar la sinistralitat laboral.
Les víctimes de l’amiant, un deute social, vint anys després
El manifest també fa menció especial a les víctimes de l’amiant, en el dia de la sinistralitat laboral. Tot i que ja fa més de vint anys que es va prohibir l’ús del material per a la construcció pels danys que tenia en la salut, encara avui dia hi ha persones amb patologies respiratòries provinents de l’elevada exposició. La Núria Gilgado, ha celebrat que s’hagi avançat en la reivindicació història d’un Fons de Compensació que indemnitzi a les víctimes. Tot i que encara està en procés d’esmenes «és un primer pas» ha aplaudit.
Des de llavors, el nombre de casos d’hepatitis ha augmentat a un ritme vertiginós. Fins al 21 d’abril del 2022, s’havien notificat almenys 169 casos d’hepatitis aguda d’origen desconegut a 12 països. De moment, la distribució geogràfica dels casos no sembla que segueixi cap patró. Els casos han aparegut al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord (114), Espanya (13), Israel (12), els Estats Units d’Amèrica (9), Dinamarca (6), Irlanda (5), Països Baixos (4), Itàlia (4), Noruega (2), França (2), Romania (1) i Bèlgica (1).
Distribució dels casos d’hepatitis aguda greu d’origen desconegut el 23 d’abril de 2022
Font: OMS
La síndrome clínica entre els casos identificats és la d’hepatitis aguda greu amb enzims hepàtics marcadament elevats. Molts pacients van manifestar símptomes gastrointestinals previs que van incloure dolor abdominal, diarrea i vòmits.
L’OMS ha confirmat que, de moment, disset nens, d’edats compreses entre un mes i 16 anys, han requerit un trasplantament de fetge. I ja ha estat notificada almenys una mort.
Qualsevol pista és poca. De moment, continua l’estudi exhaustiu de les històries clíniques i l’anàlisi de proves de toxicitat ambiental i alimentària. A més, no s’escatima en proves microbiològiques addicionals.
Els virus comuns que causen l’hepatitis viral aguda (virus de l’hepatitis A, B, C, D i E) no s’han detectat en cap dels casos, però sí que han estat detectats adenovirus en almenys 74 pacients. En 18 casos ha estat identificat l’adenovirus F 41. En 20 casos ha estat detectat el SARS-CoV-2. I en 19 casos ha estat detectada coinfecció per SARS-CoV-2 i adenovirus.
La implicació d’un adenovirus, concretament l’adenovirus F 41, com la causa subjacent de l’hepatitis aguda, és actualment una hipòtesi plausible. Però no explica completament la gravetat del quadre clínic.
Qui són els adenovirus humans?
Comencem per presentar el sospitós. Pertany a la família dels adenovirus, icosaèdrics i amb un genoma d’ADN lineal de doble cadena. Estan dividits en set espècies (A–G). Els adenovirus humans es classifiquen en més de 100 subtipus, inclosos els serotips 1–52 (que es van identificar mitjançant proves de seroneutralització i d’inhibició de l’hemaglutinació) i els genotips 53–103 (que es van classificar mitjançant anàlisis bioinformàtiques). Els diferents serotips estan associats amb diferents malalties.
Lluny de ser una raresa, els adenovirus (AdV) són patògens comuns en humans. I tenen capacitat per causar malalties a les vies respiratòries, els ulls, l’intestí, el fetge, el tracte urinari i les adenoides o vegetacions.
En general, la infecció d’adenovirus es contrau pel contacte amb secrecions d’una persona infectada o amb un objecte contaminat. La infecció es pot transmetre per l’aire o per l’aigua.
Gastroenteritis pediàtrica
En concret, els serotips 40/41 de l’espècie F d’adenovirus (denominats HAdV-F40 i HAdV-F41) han estat considerats durant molt de temps com a causants de gastroenteritis pediàtrica, caracteritzada per febre, vòmits i diarrea. La gastroenteritis per adenovirus 40/41 pot causar una malaltia greu i és una causa freqüent d’hospitalització.
La prevalença de diarrea aguda causada per aquests adenovirus, anomenats entèrics, oscil·la entre l’1,2% i el 15% a diversos països, i només la superen en xifres Shigella i rotavirus. Pel que fa a l’HAdV-F41, és el tipus més comú als nens amb diarrea (i amb mortalitat associada a diarrea en nens petits).
Els menors de dos anys, els més susceptibles
La infecció per adenovirus F41 no és estacional, pot passar en qualsevol moment de l’any. Els més susceptibles són els nens menors de dos anys. Encara que la diarrea per adenovirus sovint és autolimitada, les infeccions entèriques per adenovirus poden causar malalties disseminades sistèmiques mortals en pacients immunocompromesos.
La literatura disponible apunta que al voltant del 65% dels casos d’hepatitis per adenovirus es desenvolupen en pacients pediàtrics, i que el factor de predisposició més trobat a l’entorn pediàtric és l’antecedent de trasplantament de fetge. Altres factors de risc inclouen el trasplantament de cèl·lules mare, la quimioteràpia per a la leucèmia limfoblàstica i les neoplàsies malignes sòlides.
De moment, l’OMS recomana que es facin anàlisis de sang, sèrum, orina, excrements i mostres respiratòries, així com mostres de biòpsia hepàtica (quan estiguin disponibles), amb una caracterització addicional del virus que inclogui la seqüenciació.
Revisar la informació temporal i geogràfica sobre els casos, així com els contactes propers, a la recerca de possibles factors de risc serà fonamental per establir un enllaç epidemiològic que pugui proporcionar pistes per rastrejar la font de la malaltia.
Raúl Rivas González és Catedràtic de Microbiologia a la Universitat de Salamanca.
En una mostra de 7.180 alumnes de 5 a 17 anys de 28 centres educatius catalans, repartits per set comarques, un total de 1.249 alumnes (18,3%) van ser identificats com a casos en els quals es donaven els criteris d’almenys un trastorn del neurodesenvolupament, subdividits en discapacitat intel·lectual, dèficit d’atenció i hiperactivitat, autisme o desordres específics d’aprenentatge. En canvi, només 423 d’aquests alumnes (6,19% ) tenien un diagnòstic clar abans de la prova, la qual cosa demostraria que el sistema educatiu encara té molta feina a fer en matèria de detecció, ja que, d’acord amb la mostra, el 66% dels alumnes amb trastorns no havien estat diagnosticats.
Aquestes dades surten d’un estudi realitzat per un equip de psiquiatres i psicòlegs dels Hospitals Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu, liderats pels doctors Miquel Casas i Rosa Bosch, un extracte del qual s’acaba de publicar a la revista científica Psychological Medicine amb el títol Neurodevelopmental disorders among Spanish school-age children: prevalence and sociodemographic correlates. En l’estudi s’explica totes les passes que va fer l’equip per garbellar la mostra, a partir d’informació proporcionada per famílies i professors, així com de tests realitzats pels mateixos alumnes, i finalment d’entrevistes als més de dos mil alumnes que potencialment es va considerar que podien presentar algun trastorn.
L’estudi identifica la prevalença de cadascun d’aquests trastorns entre l’alumnat, que a grans trets coincideix amb les prevalences de cadascuna d’aquestes categories que s’han trobat en altres estudis internacional. I també descriu el biaix de gènere i social que hi ha en la detecció. D’acord amb els investigadors, les dones estan infradetectades, i ho estan també els alumnes en general que viuen en el medi rural, els que pertanyen a una ètnia no blanca, els que provenen de famílies amb pocs recursos i els que provenen de famílies amb un baix nivell educatiu. D’altra banda, la detecció s’apropa més a la prevalença real en els centres privats que en els públics.
Amb tot, cal recordar que l’estudi (que forma part d’un estudi més gran, encara en marxa, sobre salut mental i escola) treballa amb dades que comprenen el període 2011-2018, i que en l’últim any el Departament d’Educació ha anunciat diverses mesures per millorar la detecció de problemes d’aprenentatge dels infants abans de la seva entrada en el sistema educatiu. En l’últim informe del Síndic de Greuges sobre l’evolució del Pacte contra la Segregació Escolar també es posava l’èmfasi en la necessitat de millorar aquests mètodes de detecció.
Associació Catalana de Dislèxia
Al respecte, l’Associació Catalana de Dislèxia (ACD) demana una metodologia de detecció primerenca dels trastorns d’aprenentatge. Segons explica la seva directora, Neus Buisán, en aquest estudi queda clar que la prevalença dels desordres específics de l’aprenentatge (categoria que inclou la dislèxia) és del 10%, “però la informació que hem rebut del Consell superior d’Avaluació del Sistema Educatiu referent a l’alumnat amb dificultats d’aprenentatge a les proves de competències bàsiques del curs 2020-21 és d’un 3,4% a 6è de primària i un 2,9% a 4t d’ESO, i per tant és evident que la detecció i cribratge dels alumnes amb dificultats a les escoles de Catalunya està lluny de ser eficaç”.
L’ACD va celebrar el passat divendres 22 d’abril el seu 30è aniversari, si bé la celebració tindrà lloc el 7 de maig, en una nova jornada sobre dislèxia a Catalunya (la 13a!) en la qual participaran, entre altres, els doctors Bosch i Casas. Aquesta jornada, comenta Buisan, “ha de servir per seguir reflexionant sobre la situació actual, ja que la dislèxia i els altres trastorns específics d’aprenentatge són la causa que molts nens i nenes no aconsegueixin, de la mateixa manera que els seus companys, les competències escolars que se’ls demana i a les que tenen dret, la qual cosa pot tenir importants conseqüències en el seu desenvolupament emocional i social”.
A la jornada també hi participaran altres especialistes com Anna Gatell, presidenta de la Societat Catalana de Pediatria; Anna Sans, neuropediatra especialista en dislèxia; i Sergi Grau, confundador de NeurekaLAB, un sistema digital per la detecció i intervenció de la discalcúlia. Tots ells, explica Buisán, fa anys col·laboren amb l’ACD en sistemes de detecció de la dislèxia i la discalcúlia, així com en la lluita contra els tractaments sense base científica.
Per la directora de l’ACD, “cal que les administracions educatives creïn l’entorn favorable perquè a totes les escoles, mestres i professors tinguin la formació i les condicions necessàries per poder acompanyar de manera adequada a tot l’alumnat”, seguint els criteris establerts en el decret 150/2017, d’escola inclusiva, i en el cas dels alumnes dislèctics també la resolució ENS/1544/2013, de 10 de juliol, de l’atenció educativa a l’alumnat amb trastorns de l’aprenentatge. “Pels alumnes dislèctics, el rendiment depèn de la qualitat del suport, i la qualitat del suport depèn de que els educadors estiguin preparats per fer front a la dislèxia. El desenvolupament de l’expertesa dels mestres és essencial per oferir plans d’educació individuals per a cada alumne dislèctic”, afegeix.
Buisán també recorda que el Síndic de Greuges va resoldre el novembre de 2018 que “la diagnosi i el tractament de la dislèxia es fa moltes vegades des de l’àmbit privat en el cas de les famílies que disposen de prou mitjans econòmics i que tenen la capacitat de poder accedir a aquest suport de professionals especialistes”. Aquesta realitat, afirma, “vulnera els principis d’equitat i igualtat d’oportunitats, més encara si tenim en compte que els alumnes afectats per trastorns específics d’aprenentatge no poden accedir a les beques MEC, de les que, de manera incomprensible, estan exclosos. Aquesta situació deixa sense la més mínima protecció als nens i nenes de famílies que no disposen dels recursos econòmics necessaris per accedir a diagnòstics i tractaments privats, la conseqüència és fer més vulnerables als infants vulnerables”.
Un centre hospitalari és un espai d’esperança. També és un espai de dolor. Trobar sentit al patiment –aquest càstig bíblic– no és gota fàcil, sobretot quan afecta als infants o als més joves de la comunitat. Molta gent perd la fe en tots els déus quan es veu abocada a l’abisme del patiment infantil. Camus, entre altres, ha escrit pàgines inoblidables sobre aquest tema.
Cada any miro de participar en aquesta activitat que consisteix en compartir una estona amb criatures malaltes a les seves habitacions o reunir-nos en un espai comú per parlar de llibres. El Consell, amb la col·laboració de les editorials, els regala un llibre que l’autor visitant firma al final de la sessió.
No surts indemne, d’aquesta activitat, perquè –i em repeteixo– està lligada al sofriment i al fet de qüestionar el seu sentit.
Recordo aquell adolescent que em va explicar que era un crack fent paelles -era del Delta de l’Ebre- i que un dia, quan estigués bé, em convidaria a casa seva, a menjar una paella feta per ell. No ho ha fet i no n’he sabut res més. Li he desitjat moltes vegades en silenci, confiant que els meus pensaments seran transportats fins a les seves orelles per algun vent amable i benefactor, que s’hagi recuperat. I si un dia em convida que pensi que l’arròs covat també m’agrada. O aquella nena que em deia que no li agradava gota llegir però que llegiria el llibre que li havia dedicat perquè li havia dedicat i que això el feia un llibre especial.
En aquesta última visita de fa pocs dies una noia ens explica que el llibre que li havia agradat més era La utilidad de lo inútil, perquè tenia molt interès en els temes filosòfics. O el noi que ha estat molt content quan hem coincidit que L’Illa del Tresor és una gran història. O aquell altre, que el dia de la visita va tenir una recaiguda important que li va impedir assistir a la trobada i jo li vaig prometre que un altre dia l’aniria a veure, i vaig fer-ho i em va passejar per tot arreu, com si fos l’amo del tros, i m’anava presentant el personal hospitalari dient: és en Jaume Cela, un escriptor molt famós. Quantes vegades he pensat en aquesta criatura tan generosa!
Repeteixo: en aquesta mena d’activitats sempre surts tocat, és inevitable no sentir-te profundament commogut.
Poques vegades en parlem, d’aquestes professionals magnífiques, que tenen molt clar que la seva funció és ensenyar però tenir cura, somriure per tenir cura, acaronar per tenir cura
Però aquests nois, noies, nens i nenes reben l’atenció del personal mèdic, però també de les seves mestres i ja sé que no tinc proves d’això que diré ara llevat de recórrer a la meva experiència: són persones que tenen molt clar que la seva funció és tenir cura, és ensenyar però tenir cura, somriure per tenir cura, acaronar per tenir cura, parlar per tenir cura. Mirada, paraula i gest en una íntima comunió per tenir cura. Una mena de mestres molt especials. Si existeixen els àngels diries que estan encarnades en aquestes persones que passegen pels passadissos, que entren a les habitacions, que parlen amb les famílies i saben com han de consolar (l’any que vaig veure un avi al costat del llit del seu net greument malalt vam estar una bona estona parlant de com s’arriben a estimar els nets i les netes. Quan vaig de sortir de l’habitació vaig plorar tancat la lavabo), que es relacionen amb les escoles on van els que ara són també els seus i les seves alumnes.
I poques vegades en parlem, d’aquestes professionals magnífiques, d’aquestes mestres que preparen una classe que no sabran si podran fer perquè l’alumne haurà empitjorat o perquè li hauran donat l’alta.
Dia a dia escriuen al llibre de la vida la bellesa que contenen els actes plens de bondat.
Són àngels? Crec que no. Són mestres que saben que la funció principal del seu ofici és atendre les necessitats dels nens i de les nenes, dels joves que estan al seu costat, siguin quines siguin aquestes necessitats.
A Gran Bretanya, gairebé una quarta part de la població adulta pren un medicament psiquiàtric a l’any, una xifra que suposa un augment de més del 500% des del 1980. James Davies, professor d’Antropologia i Psicoteràpia a la Universitat de Roehampton (Regne Unit), critica al llibre Sedados (Capitán Swing) un sistema de salut mental que tendeix a la sobremedicalització. Davies sosté que hem adoptat un model mèdic que situa el problema únicament en la persona que el pateix i el seu cervell. Segons el psicoterapeuta, moltes de les persones a les quals se’ls prescriu medicació psiquiàtrica no pateixen problemes biològicament identificables, sinó que experimenten les conseqüències de les seves dificultats socioeconòmiques i vitals. Sedados analitza per què els Governs i les grans empreses han promogut aquesta errònia i perillosa visió individualista de la malaltia mental.
Millenials: la generació cremada
Cada vegada hi ha més ús d’antidepressius, més assistència a teràpia psicològica i més expressió autoinformada d’ansietat i tristesa en la generació millenial -persones que van néixer entre 1981 i 1995-. Al llibre No puedo más: Cómo se convirtieron los millennials en la generación quemada (Capitán Swing), Anne Helen Petersen fa una anàlisi de l’esgotament que pateix aquesta generació, la precarietat laboral i la inseguretat vital que l’envolta, els canvis socioculturals que provoquen aquest esgotament i les pressions que el sustenten. L’autora sosté que l’esgotament és una característica definitòria de la generació millennial, que neix de la desconfiança enfront de les institucions, les expectatives poc realistes del treball modern i un fort repunt d’ansietat i desesperança.
Una generació a l’ombra d’un capitalisme salvatge
Amb una temàtica similar, el filòsof Eudald Espluga dissecciona al llibre No seas tu mismo: Apuntes sobre una generación fatigada (Ediciones Paidós) la generació millenial en clau autobiogràfica i a través d’icones populars. L’autor convida al lector a qüestionar l’individualisme hiperproductiu i emprenedor a través d’uns apunts que retraten «la societat del cansament», és a dir, un sistema en el qual l’autoexplotació de la nostra identitat ens condueix a l’anomenat «burnout col·lectiu». Espluga fa una crida a l’organització i l’acció col·lectiva per respondre a l’esgotament generalitzat de la població, l’origen del qual es troba en un sistema econòmic profundament desigual i en la precarietat estructural que l’envolta.
Solidaritat en temps convulsos
L’editorial Tigre de Paper ha publicat recentment una traducció de Lourdes Bigorra del llibre Mutual Aid: Building Solidarity During This Crisis (2020) -en català, Suport mutu: Construir la solidaritat en temps de crisi– de l’advocat, escriptor i trans activista estatunidenc Dean Spade. En un context mundial que viu en una espiral de crisis successives del capitalisme (Covid-19, desigualtats socials, emergència climàtica, violència de gènere endèmica…), el llibre proposa el suport mutu com una eina per respondre col·lectivament des dels moviments socials a aquestes crisis. La publicació, a més de proporcionar una teoria de base sobre el suport mutu, descriu com aquest és una part fonamental dels moviments per la justícia social, i ofereix eines concretes per organitzar-se, així com mètodes per treballar en grup, afavorir el procés de presa de decisions col·lectiva i gestionar l’esgotament generalitzat de la població.
L’impacte del patriarcat sobre la salut mental
La psicòloga especialitzada en violència sexual Alba Alfageme és autora del llibre Quan cridem els nostres noms (Editorial Univers), una obra clara i directa sobre les conseqüències psicològiques que té el patriarcat en les dones. El llibre, que es basa en casos reals atesos per la mateixa autora, posa sobre la taula els biaixos masclistes que impregnen la societat i el poder transformador del feminisme des de tots els àmbits. Segons explicava en una entrevista al Diari de la Sanitat, no és que les dones tinguin més problemes de salut mental, sinó que «estem sotmeses a un sistema que ens pressiona molt més, ens sobrecarrega i ens situa davant de situacions de violència de forma estructural i, evidentment, això acaba tenint conseqüències en la nostra salut mental».
Manual per combatre les violències masclistes
Carla Vall, advocada penalista i criminòloga especialista en prevenció de violències masclistes, ens porta amb el llibre Trenqueu en cas d’emergència: Manual per a víctimes i supervivents de violències masclistes (Editorial Univers) una anàlisi amena i comprensible sobre les violències masclistes i els elements, socials i individuals, que ens porten a ser potencials víctimes i agressors. L’autora ens parla de la recuperació i la reparació de les víctimes i dóna eines pràctiques per a fer front a aquest tipus de violències, tant per a una mateixa com per ajudar a terceres persones. Al final del llibre tracta els reptes pendents i les apostes de futur per combatre aquest mal endèmic que pateixen totes les societats.
Si el camí cap a una escola inclusiva és ple d’obstacles i entrebancs, culturals i pressupostaris, ara se n’ha afegit un altre, del tot inesperat: el Departament de Salut. La gerent de Processos Integrals de Salut, Assumpta Ricart, s’ha reunit amb la família d’Aleix Mora per comunicar-li que el curs vinent s’ha de buscar una solució d’escolarització diferent de la que té actualment l’infant, amb l’argument que “no es pot garantir la seva seguretat”. En aquesta reunió, però, segons ha explicat a aquest diari la mare del nen, Alba Jardiel, no s’ha concretat quina és la proposta d’escolarització per ell en la qual sí que estaria garantida la seva seguretat, i per això, i pel fet que fins al moment la seva integració a l’Escola Claret està sent molt positiva, la família no té intenció de moure’l de lloc. De fet, els responsables del Consorci d’Educació que van assistir a la reunió van expressar la seva conformitat amb la postura de la família.
La figura de la infermera escolar és encara avui excepcional, sobretot en l’àmbit de l’escola pública, malgrat que ja fa més de dos anys (novembre de 2019) que el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per la qual insta el Govern català a incorporar una infermera a cada centre educatiu. Això no ha passat mai, ni està previst que passi, en part perquè unes setmanes abans els departaments d’Educació i Salut van firmar un acord marc pel qual s’iniciaven diversos programes conjunts, el més important dels quals era que cada escola passaria a tenir el seu CAP de referència, tal com ja havia anunciat al Parlament mesos enrere l’aleshores conseller Josep Bargalló. Així, en el punt 3.2 d’aquest acord es descriu el “Programa d’atenció a l’alumnat amb necessitats especials de salut als centres d’educació ordinària”, que s’adreça especialment a “l’alumnat amb malalties cròniques i necessitats complexes d’atenció o amb malaltia crònica avançada”.
Segons ha explicat el Departament de Salut a aquest diari, aquest programa, “que s’emmarca dins del decret 150/2017 d’educació inclusiva”, actualment fa possible que des dels centres d’atenció primària “s’atengui a uns 2.000 infants i adolescents, amb l’objectiu que puguin desenvolupar, amb el màxim de normalitat, les activitats diàries als centres educatius”. La major part de casos són assistències puntuals, i són una minoria els que, com l’Aleix, compten amb la presència d’una infermera durant tot el temps que són al centre (en el seu cas, de 9h a 12.30h, ja que només fa horari de matí i no hi dina).
L’Aleix té miopatia miotubular, una malaltia minoritària que li resta força muscular i l’obliga a tenir un respirador entubat a la tràquea, a moure’s amb cadira de rodes i a alimentar-se per botó gàstric. Cognitivament, però, no té cap limitació, i aquest és l’argument de la família, que ara compta amb el suport del Consorci d’Educació de Barcelona, per haver rebutjat en primera instància l’opció de l’escolarització en un centre d’educació especial (sense que això vulgui dir que s’accepti més endavant, si per raons educatives es determina que és el millor per ell). Fins ara, però, l’escolarització de l’Aleix està sent una història d’èxit. La família també descarta l’escolarització hospitalària i encara més la domiciliària, ja que privaria l’Aleix de l’estímul i enriquiment mutu que proporciona la convivència amb altres infants.
Aquest matí he tingut una reunió amb el Departament d’Iclusió d’Educació, HSJD i Gerent Processos Integrats de Salut per parlar del proper curs de l’Aleix. Ja hi anava amb la mosca darrere l’orella però no m’esperava el que ha passat👇🏼
L’Aleix és feliç a l’escola. Continuarem lluitant, treballant i aprenent perquè tots els nens i nenes que ho necessitin, puguin gaudir de l’escola amb les mateixes oportunitats que la resta. L’#escolaincluvisa existeix! Som un gran equip #escolaconcertadahttps://t.co/yFhgUu8cZ7
— Escola Claret Barcelona (@claretbarcelona) April 21, 2022
Què vol dir “garantir la seguretat de l’infant”?
Així doncs, malgrat que l’escàs recorregut de l’acord marc, i malgrat que en aquest no s’estableixen excepcions, el Departament de Salut ja ha trobat un primer cas en el qual considera que hi ha un eventual límit per a la seva aplicació: el fet que la seguretat de l’infant no estigui garantida. Així ho ha confirmat el departament que dirigeix el conseller Josep Maria Argimon a aquest diari, i a la resta de mitjans que s’han interessat pel cas. Un portaveu del Departament de Salut comenta que “en el cas que es fa referència, els propis professionals sanitaris que l’han atès [a l’Aleix] al llarg d’aquest curs han manifestat que no podran continuar prestant el suport ja que no es pot garantir la seguretat de l’infant”. I afegeix: “El nivell assistencial que cobreix les necessitats especials de salut als centres d’educació ordinària, l’atenció primària i comunitària, ha conclòs que no compta ni amb les eines ni amb les competències per resoldre l’alt nivell de complexitat que presenta l’infant”.
En altres paraules, el sistema d’atenció primària considera que el cas de l’Aleix sobrepassa les seves funcions. A preguntes d’aquest diari, però, Salut no aclareix quants professionals han manifestat aquest posicionament i si a banda de l’opinió d’aquests professionals s’ha fet alguna altra valoració. D’acord amb Alba Jardiel, al llarg d’aquests mesos a l’Aleix l’han atès diverses infermeres, però només una va manifestar un problema un cop que a l’infant se li va obturar una cànula. Després d’això, se li van assignar dues infermeres, la qual cosa per la seva mare és innecessari.
Salut tampoc ha aclarit a aquest diari què vol dir exactament que no es pot garantir la seguretat del menor. Alba Jardiel explica que “a la reunió em van dir que si l’Aleix feia una parada cardiovascular hi havia el risc que no el poguessin salvar, però és que no n’ha fet mai cap des dels primers mesos de vida; si ens posem a fer hipòtesis catastrofistes millor no sortir mai de casa, i tampoc a casa ell estaria segur”.
COIB: “Les infermeres tenen competències”
Un altre actor inesperat en aquest sainet ha estat el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), el qual, malgrat no estar present en la reunió entre els representants de Salut i d’Educació amb la mare de l’Aleix, va ser invocat per Salut com la institució que afirma que les infermeres no tenen competència per atendre casos com el seu.
Amb tot, aquesta asseveració ha tingut un immediat desmentiment per part del COIB. Al contrari, el Col·legi afirma que “l’infant té tot el dret a assistir a una escola ordinària i a rebre cures especialitzades per part d’una infermera” i que “les infermeres tenen competències per atendre les necessitats de l’Aleix i dels infants que es troben en la seva situació. En aquest cas, cal comptar amb la col·laboració estreta de mestres, pares i altres professionals de l’equip d’atenció primària per tal d’assegurar la millor atenció i minimitzar-ne els riscos”. A més, el COIB també deixa clar que “mai ha mantingut cap conversa amb la Gerència de Processos Integrats de Salut sobre aquesta qüestió ni mai ha afirmat que les infermeres no tenen la competència d’atendre aquest infant a l’escola”.
«El 90% del que soc té molt a veure amb la meva feina». Així respon Juan Carlos Tomasi a la pregunta de què li ha aportat treballar com a fotoperiodista a Metges Sense Fronteres (MSF). Des que va aterrar a Ruanda el 1995, fruit de l’atzar, ha perdut el compte dels conflictes armats, les catàstrofes naturals i les emergències mèdiques, com epidèmies i crisis nutricionals, que ha retratat amb la seva càmera. Unes històries que captura amb un respecte i una ètica implacable. «Les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós. Amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant», explica.
L’Afganistan, Síria, Sudan, Kènia, Angola, el Congo, Etiòpia, la República Centreafricana, Níger, Colòmbia, Mèxic… Tomasi ha recorregut mig món retratant històries crues de patiment humà. Ara, recull en un llibre els seus 27 anys de fotoperiodisme humanista sota el títol La memoria del olvido (Editorial Blume), que commemora també els 50 anys de la fundació de Metges Sense Fronteres. La publicació recull la tasca de MSF en alguns dels conflictes i desastres naturals més aguts de les darreres dècades i també posa el focus en moviments massius de població i en històries properes i humanes. A banda de les fotografies de Tomasi, el llibre inclou col·laboracions i textos escrits per alguns dels treballadors i treballadores de la ONG, periodistes, fotògrafs i escriptors que han treballat sobre el terreny amb MSF, com Sebastião Salgado o Mario Vargas Llosa, així com testimonis de pacients que ha atès l’organització.
Fa 27 anys que treballa a Metges Sense Fronteres com a fotògraf. Com va començar a treballar-hi?
Un dia, un amic meu, el Rafael Vilasanjuan, que aleshores era el director de comunicació de Metges Sense Fronteres, em va dir: «Tens el passaport en regla? Te’n pots anar aquesta tarda a Ruanda?». I jo vaig dir-li que sí. Això era l’any 1995. Era el que sempre havia volgut fer. Des que tenia 9 o 10 anys, veia pels telenotícies de llavors la Guerra del Vietnam i estava convençut que algun dia aniria a algun lloc en conflicte. Com a periodista primer vaig començar treballant en l’àmbit dels esports fins els Jocs Olímpics, més endavant vaig muntar una productora i, finalment, la vida em va portar cap aquí. Jo soc reporter, i el reporter és periodista, realitzador, fotògraf, guionista… i, per sobre de tot, persona.
Per què fa fotoperiodisme?
Perquè m’enganxo. Soc tartamut. Jo volia fer ràdio o televisió, perquè m’encantava, però vaig optar per fer fotografies perquè era el que menys em limitava.
El llibre La memoria del olvido és una història gràfica de Metges Sense Fronteres, que l’any passat va fer 50 anys. Per què aquest títol?
La memoria del olvido fa referència al fet que Metges Sense Fronteres s’ha destacat, des del seu inici, per treballar en conflictes oblidats. Els mitjans de comunicació mai aborden o treballen en aquests contextos i situacions que no són mediàtiques, però nosaltres portem des de fa molt anys treballant-hi. Que no es cobreixin aquestes crisis i conflictes genera un oblit constant. Sudan, Congo, Somàlia, Etiòpia… hi ha molts llocs on encara hi ha conflictes dels quals ningú en parla. En aquest llibre el que fem, precisament, és posar com a protagonistes a persones que normalment no ho són.
«Metges Sense Fronteres s’ha destacat, des del seu inici, per treballar en conflictes oblidats, que no són mediàtics» | Pol Rius
De què ens parlen les seves fotografies?
Parlen bàsicament de l’ajuda de persona a persona. Hi ha tota una filosofia darrere del que comporta estar treballant dia a dia amb persones oblidades. Construïm sobre l’esperança i, si no existeix l’esperança, ens l’hem d’inventar. Les meves fotografies intenten que tu puguis reflexionar observant-les, que et doni aquest punt d’incertesa que et faci parar un segon i preguntar-te perquè et pot interpel·lar o no aquesta fotografia. En el fons, busco generar consciència.
Les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós.
A les seves imatges, malgrat la duresa i el drama que les envolta, no es veu derrota ni èpica. Com s’ha de fotografiar el patiment humà?
Jo crec que has de partir de la base que una fotografia, abans de tot, ha d’emanar respecte. Has de pensar que les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós i, si ets mínimament sensible, es forma una empatia entre tu i aquella persona. Jo intento no donar èpica a la desgràcia, sinó que, al contrari, amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant. Treballant amb el Sebastião Salgado [un reconegut fotoperiodista brasiler], m’adonava que ell aconseguia crear un ambient màgic amb les persones que fotografiava. Ell venia cantant, mirava a la gent, els somreia, els tocava, creava complicitat i confiança. Per tant, ser respectuós amb la gent que estàs fotografiant és per mi un aspecte clau, i sempre has de demanar permís. De fet, el codi ètic de MSF ens obliga a comptar amb l’autorització de cada persona de qui expliquem la seva història.
Que li ha aportat fotografiar zones de conflicte i conèixer totes aquestes històries de patiment humà?
Per una banda, m’ha aportat molts mals de cap. Hi ha hagut ocasions en què he patit per la meva vida. Quan estàs en llocs on cauen bombes, on es disparen armes… passes molta por. Es pateix ansietat i estrès però, malgrat tota la càrrega negativa, crec que el 90% del que jo soc té molt a veure amb la meva feina. La resta crec que és pel meu fill, en Leo. Vaig tenir-lo amb 52 anys i, des d’aleshores, encara faig algun viatge, però ja no vaig a zones de conflicte. Ja no me la jugo tant com abans.
Suposo que viure aquestes situacions et fa veure l’horrible que pot ser el món a vegades.
Una guerra és un espai en el qual pots veure el millor i el pitjor de l’ésser humà. Una guerra crea una atmosfera de por i terror. El primer que fa és trencar completament l’equilibri d’una vida. Si de sobte et quedes sense casa, sense diners, sense menjar, sense futur… és terrible, és el pitjor que et pot passar. Les guerres són, sense cap mena de dubte, el pitjor de la condició humana.
«Amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant» | Pol Rius
Després de viure i fotografiar aquestes situacions, de veure infants malnodrits, veure les conseqüències de grans conflictes i catàstrofes naturals… com és tornar a casa?
Tornes molt tocat. Depèn d’on vinguis, clar, però hi ha viatges que impacten molt. Des que soc pare, evidentment, quan retrato una història dura on els nens són els protagonistes, torno molt més tocat encara. Cadascú té les seves eines perquè pugui ser menys dolorós. Jo em dedico molt al meu fill quan torno.
Quines són les experiències o fotografies que has fet que més l’han marcat?
Crec que el que més impacta és quan veus la mort en directe. I ara, com a pare, crec que veure un nen morir en una crisi nutricional és el més dur, perquè és, amb totes les lletres, un autèntic assassinat. I no és que en mori un, sinó que se’n moren molts. El 2005 a Níger vaig retratar la pitjor crisi nutricional que he vist mai. Cada dia es morien 50 nens. És un xoc emocional molt fort.
Hi ha hagut casos en què ha hagut de deixar la càmera i ajudar?
Moltíssims. Per sobre de tot, ets persona. Molts cops he hagut de deixar la càmera i ajudar. Per mi això ha sigut com una «defensa», m’ha alliberat. Faig fotografies, sí, però també treballo en ajuda humanitària amb Metges Sense Fronteres.
La fotografia humanista té una gran càrrega ideològica darrere, t’estàs posicionant o denunciant alguna cosa.
En casos de crisi o emergència veiem, sovint, molts fotògrafs capturant la mateixa escena, fins i tot barallant-se per aconseguir el millor angle.
Això sempre ha passat. Ha passat ara a Bucha, però també va passar a Bòsnia, Txetxènia, Kosovo, Grècia… ara, agafes un avió i en un moment i amb pocs diners et plantes allà on sigui. Ara bé, a una guerra, a primera línia, no tothom s’atreveix a entrar-hi. La gent mor i això fa molta por. Has de tenir molta sang freda.
Amb tanta saturació d’informació i imatges, ens hem acostumat a l’horror?
Jo crec que, malgrat això, ens impacta igual. Sí que és cert que, d’alguna manera, t’hi acostumes, perquè ja has vist moltes fotografies, molts documentals sobre conflictes… al final, són guerres convencionals. Però ens impacten igual. I quan hi ets i ho vius directament en primera persona, encara més, és clar.
Al llibre El compromiso de la fotografía, editat per la revista 5W, en el qual conversa amb la fotògrafa Anna Surinyach, defensa que la diferència entre una fotografia i una imatge és la tesi: si no hi ha tesi, no hi ha fotografia.
La fotografia té molta part de procés intel·lectual. Has hagut de llegir molt i rebre molts inputs de la història que retrates perquè en un moment donat, en una dècima de segon, puguis fer una fotografia sabent què és cada element del que hi ha apareix, què hi ha al darrere i quin és el concepte de fotografia que vols fer. Una imatge pot ser molt bonica, però si vols transmetre alguna cosa, interpel·lar les persones que la vegin, això té molta feina darrere. En aquest sentit, la fotografia humanista té una gran càrrega ideològica darrere. Tu interpretes la realitat, t’estàs posicionant o denunciant alguna cosa. I abans de fer una denúncia, has de testimoniar el que estàs veient i desenvolupar la teva tesi.
«El reporterisme que es fa ara no és tan ideològic com abans. Ara es tendeix molt més a la immediatesa» | Pol Rius
Per què serveix la fotografia?
Jo crec que la fotografia humanista, la de reportatge, és una eina de testimoni i de denúncia que pot tenir un gran impacte, amb una gran càrrega emocional i ideològica. Contribueix a trencar estereotips i a generar consciència. És el que deia abans de la tesi. Tot i això, el reporterisme que es fa ara no és tan ideològic com abans. Ara es tendeix molt més a la immediatesa. Digue’m, per exemple, quants mitjans espanyols han enviat fotoperiodistes propis a Ucraïna. Gairebé cap. La gran majoria són reporters i fotoperiodistes freelance. I estan molt mal pagats. La fotografia documental o bé te la finança una beca o Fundació o bé te l’has de finançar tu, i després intentar vendre la teva feina. Es necessiten recursos i temps per explicar històries en profunditat i el periodisme i fotoperiodisme d’avui en dia van molt lligats a la immediatesa.
El gran repte del fotoperiodisme és el dilema que es crea entre la immediatesa i la realitat. Per ser més ràpids que la resta, podem caure en què el que estem explicant o està tergiversat o no és del tot real. Això requereix una gran reflexió.
La immediatesa limita molt en la seva feina a Metges Sense Fronteres?
Sí, molt. Molts cops vas a situacions d’emergències i has d’enviar les fotografies molt ràpid. També s’hi suma el fet de la mateixa existència dels protocols de seguretat, que són molt estrictes. No pots anar per tot arreu i, a vegades, el temps és molt limitat. Abans teníem més llibertat, però hi ha hagut segrestos de treballadors de MSF -fa poc a Camerun en van segrestar cinc, per exemple-, l’any passat van ser assassinats tres treballadors a Etiòpia… s’ha d’anar amb molt de compte.
Quins creu que són els reptes actuals del fotoperiodisme?
Jo crec que el gran repte que hi ha ara és el dilema que es crea entre la immediatesa i la realitat. A vegades, per ser més ràpids que la resta, podem caure en què el que estem explicant o està tergiversat o no és del tot real. Això és un dilema amb el qual hem d’anar amb molt de compte i que requereix una gran reflexió. Es pot manipular molt fàcilment la informació amb les fotografies. Per altra banda, l’ètica i la moral són molt importants. Saber el que estàs fent i per a què, i tenir clara, insisteixo, quina és la teva tesi.
Quines són les històries que vol explicar en un futur?
Tinc un projecte pendent, que vaig començar el 2010 i amb el qual he viatjat a Sudan, Níger i Etiòpia, entre altres, que és sobre com pot afectar la manca d’aigua i el canvi climàtic sobre els moviments de població, és a dir, el tema dels refugiats climàtics. Jo crec que no passaran gaires anys fins que hi hagi conflictes per l’aigua, en lloc de pel petroli o per les energies com estem veient ara. I molts habitants del món en patiran les conseqüències.
La tala d’uns arbres al davant de casa seva, a Palma, havia deixat sense recer uns ocellets que la infermera Rosamaría Alberdi sempre sentia cantar. I va decidir que, per compensar la pèrdua dels pardalets, cada dia els hi posaria menjar. El matí del 24 de febrer, sentint a la ràdio la notícia dels primers bombardejos russos d’Ucraïna, la tristor l’envaïa. Desolada per la situació, la consciència l’interpel·lava per fer-hi alguna cosa. L’endemà, escrivia: Para empezar/ a actuar/ frente a la guerra,/ les he dado/ doble ración/ de pan/ a los pájaros (@rosamariaalberdi).
Així de senzill, una acció des de la cuina de casa, i uns versos per compartir-ho amb el món. La poesia acompanya la vida d’aquesta professora d’Infermeria, primera infermera de l’Estat amb el títol de doctora honoris causa. Diu que «l’escriptura, i especialment la poètica, és un símptoma que ha de ser atès. Sempre significa alguna cosa: una necessitat, un desig, la faceta d’un goig». Alberdi clarifica que «atendre el símptoma significa portar sempre els ulls oberts, deixar que el cor es preposi i assumir el risc. I significa renunciar a la tranquil·litat quotidiana, a la raó desapassionada i a l’ordre sense paraules», afegeix la infermera poetessa. «A la meva mare li agradava molt llegir, ella em va introduir en el món de la lectura. Jo demanava llibres per als aniversaris», recorda. «L’escriptura, i especialment la poesia, em serveix per ordenar el caos d’emocions interiors, per anomenar i anomenar-me. I per dir allò que només puc dir des de la poesia», expressa.
Nascuda a Barcelona, des del 99 viu a Mallorca, on va ser diputada socialista al parlament balear. En aquella època –diu- «la poesia era una espècie d’oasi». Participant en els tallers de poesia d’Antonio Rigo, al cafè Antiquari de Palma, la Rosamaría «sentia que entrava al paradís». Admet que escriu poesia per pura necessitat d’expressar i, en la universalitat de les emocions que es troben hi veu el sentit de compartir el que escriu. Molt travessada i interessada amb tots els temes que tenen a veure amb la cura com a activitat professional de les infermeres, com a valor ètic i com a dret, explica que «no és que posis la teva vida en la professió, sinó que el valor de la cura entra a la teva vida». Alberdi, que és professora emèrita d’Infermeria a la Universitat de les Illes balears, contempla també la curació amb la poesia.
‘Vist en consulta’
Històries de persones que pateixen una malaltia van tenir durant un any -el 1995- el seu espai setmanal a la contraportada del setmanari L’Hora del Garraf, en una secció que duia de nom Vist en consulta, i que escrivia una metgessa, la reumatòloga Mercè Carandell. Per aquell recull de relats, Carandell va rebre el premi Eugeni Molero. «La meva tendència és convertir-ho tot en literatura, en ficció. Escriure és entre una catarsi i un alliberament, i la possibilitat de viure més vides, una escapatòria i la resposta a preguntes que em faig. I, en la pell d’un personatge, pots fer les paus amb qui vulguis», expressa l’autora. «A la consulta he conegut molta gent, moltes experiències de vida», explica. «El contacte amb el malalt t’introdueix històries humanes i hi crees uns vincles. La informació científica no treu que el context de vida dels pacients no t’ajudi també. Ara els reumatòlegs ja no tenen tantes visites, perquè la ciència els hi ha tret les castanyes del foc», afegeix. De fet -diu-, «la reumatologia ha estat una de les especialitats més beneficiades del segle XX».
Merce Carandell va treballar a l’Hospital de Sant Camil (Sant Pere de Ribes), a l’Hospital de Bellvitge, al CAP Jaume I de Tarragona, i al de Sant Joan, de Vilanova i la Geltrú. Sempre envoltada de literatura, en una família amb germans i avantpassats escriptors, la tendència a escriure -recorda- sempre la va tenir, i després de 42 anys d’exercir de metgessa, l’any 2013 en jubilar-se i es va abocar de ple a l’escriptura. Ara té a les seves mans la seva primera novel·la: El Paradís rere el mar, una història d’amor amb reminiscències històriques, també disponible en versió d’audiollibre.
El descobriment d’un fàrmac per vèncer l’Alzheimer és el motor de la trama de Codi Genètic, la primera novel·la de la metgessa, professora de farmacologia i investigadora de la Facultat de Medicina de la UB, Amàlia Lafuente. El llibre va néixer ja amb un premi, el XXII Premi Països Catalans-Solstici d’Estiu del 2009. Lafuente havia sentit ganes d’escriure i s’havia apuntat a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on també havia aconseguit un primer premi de guió al certamen que aquesta escola celebra. «Anar-hi em va anar molt bé, m’ha fet escriure i ser capaç de fer tot el que ara sé fer», expressa. «El gènere policíac és el que més m’atrau, i també la crítica constructiva que puc fer a través de la ficció», diu. Es refereix a les enveges, traïcions i vanitats, misèries humanes amb les quals va vestint les seves trames, tot desvelant secrets en forma de novel·la, sobre els centres hospitalaris i els laboratoris d’investigació. Seves són també els llibres del mateix gènere Teràpia de risc, un thriller sobre teràpies antienvelliment, i Secret professional, ambientat en la psiquiatria en un gran hospital i la investigació d’un assassinat, publicada a finals de l’any passat.
Endocrinologia i teatre
Ramon Gomis és metge especialista en endocrinologia i degà dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Però també és dramaturg i escriptor. Encara no havia acabat la carrera de medicina, que ja havia completat dues obres de teatre. Segons ell, «l’exercici de la medicina és molt humanístic perquè a part de coneixement científic, necessites entendre el problema, el patiment, el dolor. El teatre i la literatura tenen també aquesta visió humanística. El dolor, l’amor, la passió, moltes coses de la creació lliguen i tenen punts en comú amb la medicina. La ciència és descobrir nous paisatges i també la literatura i l’art també».
Explica, però, que ell no ha barrejat les dues activitats. «He tingut el barret d’escriptor i el barret de metge, i he anat fent el canvi de xip. Hi ha persones que no saben que sóc el mateix», diu. Considera que «la literatura té un punt de vanitat, perquè amb ella busques un lector. I ja no parlem de la vanitat del poeta, allò que em passa a mi, vull que ho sàpiguen. També en el teatre es desitja que el públic xiuli, aplaudeixi… En la medicina, en canvi, no pretens donar a conèixer que has alleugerit o curat. Són dos exercicis una mica diferents», compara Ramon Gomis, que es descriu a sí mateix com a escriptor de cap de setmana, de vacances i vespres.
Entre altres tasques i càrrecs, va dirigir l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), va presidir la Societat Espanyola de Diabetis i va ser membre del Consell de l’Associació Europea per a l’Estudi de la Diabetis (EASD) i de la Unió Europea de Metges Especialistes. Fora de l’àmbit mèdic, va ser president de la Fundació Teatre Lliure. Aquest endocrinòleg és autor, entre altres obres, d‘Espiadimonis, Vermell de Xaloc, Capvespre al jardí, Al fill de la mar i El mercat de les delícies, en teatre. Per la seva primera obra de teatre, La petita història d’un home qualsevol, un retrat de la vida rural al Camp de Tarragona, va rebre el premi Joan Santamaria 1970. En prosa ha publicat obres com Paisatge de tardor i Cròniques de la Costa Daurada i, el més recent, Retrats impertinents, el publicarà Arola Editors. Gomis lamenta que, en general, els segells editorials apostin poc per gent més gran de 65 anys, a no ser que siguin autors ja molt consagrats o coneguts des del punt de vista del màrqueting.
Segons explica l’uròleg de la Fundació Puigvert Paco Sánchez, «les vies de publicació pels escriptors no professionals són poc accessibles, però hi ha canals molt àgils d’autoedició. Jo acabo de publicar Delirio transunicórnico, una novel·la curta de ciència-ficció, amb l’editorial Bubblebooks«. Aquest metge diu que escric d’ençà que té memòria, que per a ell «és un impuls natural, una necessitat i un plaer. Tot i que, tal com deia Juan Benet, amb els anys s’ha transformat en una imposició». Però també reconeix que li aporta, sobretot, llibertat. «No tinc limitacions, ningú em condiciona amb cap jerarquia. És com tenir una segona vida».
Sánchez és professor de Medicina de la Universitat de Vic. «M’agrada ser útil als altres, i la professió mèdica m’ho permet. La cirurgia és, a més, molt directa i resolutiva, pots curar amb les teves mans, i això és pura màgia. A la universitat tinc la sort de compartir coneixements amb gent jove plena d’energia. La literatura és un àmbit molt diferent. Davant el full en blanc estàs sol i, de mica en mica, vas modelant unes històries i uns personatges que ocupen part de la teva vida». Ell escriu relats i novel·les curtes. Els seus arguments giren entorn dels sentiments i la força del destí. «A Yo conocí a Don Juan i a Mis amigos muertos, exploro la frustració humana. Terror en el Matarraña tracta de l’amor i la maldat. Als relats de ciència-ficció descric realitats que són cada vegada més versemblants», detalla. A més, explica que com que viu envoltat de dones, el món femení l’interessa molt. «Em colpeix l’anonimat que patien les escriptores antigues, en contrast amb la gran qualitat de la seva obra», explica. Per això va fer un llibre que recull biografies de dones literates Mujeres escritoras españolas, per a regalar a les seves filles.
Preventivista i biògrafa
La Laura Gavaldà és metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Anys enrere havia escrit alguns relats curts i, l’hivern del 2015, va rebre un premi per un d’ells de l’Institut Català de la Salut. «Escriure et permet endreçar emocions, les observacions que fas al dia a dia les transformes, crees un món, crees un espai propi teu creatiu. En mi, escriure va començar com una afició», declara.
Però, fent un pas una mica més lluny de la creativitat, a finals del 2017, Gavaldà comença a recopilar informació sobre el director de fotografia i realitzador cinematogràfic Néstor Almendros. Ho feia «per pura memòria històrica, perquè considerava que no se li havia fet prou justícia a nivell Catalunya», diu. Val a dir que Néstor Almendros era amic de la seva família. Investigant i recollint dades de la seva vinculació amb Catalunya, se li obre «una visió brutal pròpia d’una novel·la», i es planteja com endreçar-ho i donar-li forma. I ho ha acabat fent escrivint una biografia que té com a fil conductor els mateixos records familiars. «Ho vaig fer per donar visibilitat a qui considero un català universal al qual no se l’ha tingut en compte», expressa la metgessa.
Gavaldà comença a escriure aquest llibre la tardor del 2019. La pandèmia arriba quan en tenia la meitat de fet. Després d’un temps aturat, perquè el virus reclamava tots els sentits, encara en pandèmia l’ha pogut enllestir. De fet -diu- «anava intentant trobar espais de creació per mantenir-me serena enmig d’aquell caos». I un cop acabat, el dona a llegir a familiars i amics. El bon feedback rebut i la recomanació d’una amiga la duen a enviar-lo a l’editorial Comanegra, que s’encarregarà de publicar-lo.
De la seva experiència, Laura Gavaldà guarda algunes conclusions: «La medicina és una professió tan exigent que sembla que només t’hagis de poder dedicar a ella. La nostra és una professió en la qual la nostra activitat mental que més utilitzem és la més racional, més científica, i sovint la part cerebral més creativa la tenim atrofiada, i és un error. Hauria d’estar tot equilibrat, la racional i la creativa». I ella ara sent que ha sabut trobar el seu espai creatiu. «Pot ser l’escriptura, la música, la pintura, el que sigui, però jo considero que activar aquesta part més creativa et fa millor o més completa personalment i, ergo, millor professional. Si tens una inquietud creativa i pots cultiva-la, ho has de fer», afirma. «També així guanyes confiança. Hi ha molts tipus d’escriptura: la reflexiva, la terapèutica…, i molts enfocaments. Qualsevol persona pot descobrir la seva i sentir-se realitzada. Creant un relat també et coneixes a tu, és un descobriment». Ara que –diu- «amb la pandèmia ens hem plantejat poc o molts canvis a nivell vital, jo ja penso en altres projectes d’escriptura».
Escriure, com a una oportunitat de fer aflorar un talent ignorat, o com a pur entreteniment o teràpia vital, de la mà dels records plasmats en una autobiografia, anècdotes viscudes a la consulta, a l’hospital, a urgències, ha estat sempre una activitat molt difosa entre metges. Anton Txèkhov, Gregorio Marañón o Louis-Ferdinand Céline són exemple de combinar medicina i escriptura. I molts professionals sanitaris avui dia aprofiten la jubilació per escriure. De fet, l’Agrupació de Jubilats de Metges de Catalunya (AJMC) va néixer per fomentar el desenvolupament i manteniment del coneixement, arribat el temps de retirar-se de les consultes. Organitzen activitats culturals, conferències sobre temes diversos i cursos. I va ser a partir de la presentació d’un llibre que van veure que hi havia molta afició a escriure, i van obrir l’Espai del Metge escriptor. «Van sorgir idees, com la biblioteca física o digital a la seu del Col·legi de Metges, presentacions de llibres i conferències sobre temes diversos», explica María Jesús Martínez, presidenta de l’AJMC. Avui formen part del grup dels escriptors una quarantena de metges i metgesses, jubilats i no jubilats. Una de les presentacions fetes aquest any va ser la del llibre Si puede, no vaya al médico, d’Antonio Sitges-Serra, excap de Cirurgia de l’Hospital del Mar de Barcelona, un exemple més de com la vida dels pacients traspassa i inspira, poc o molt, als professionals sanitaris.
Una de les novetats d’aquesta guerra és que està retransmesa amb molt de detall i en temps real. Cada dia escoltem testimonis i veiem imatges en directe de persones que pateixen els atacs, mostren la por i la pena, i ploren o imploren ajuda, des d’avis fins a nadons i embarassades. És un impacte de la imatge molt directe, sense gaires explicacions del context d’aquestes vides -que no coneixem- i això ens empeny a respondre amb tota mena d’iniciatives solidàries per, de passada, calmar l’angoixa. Que es tracti d’europeus -amb què el reconeixement és més fàcil- facilita aquestes reaccions impulsives i immediates d’ajuda, de vegades molt individualistes.
L’empatia digital -aquella que es genera a partir d’imatges i que no s’acompanya d’altres llaços més sòlids i reals- té totes les característiques virtuals: fulgurant i ràpid, però efímer i inconsistent. D’altra banda, aquesta multiplicació i repetició de les mateixes imatges produeix, sens dubte, una saturació i una indiferència que acaba banalitzant allò que es retransmet. Ucraïna focalitza ara moltes pors perquè també es cristal·litzen altres problemes relatius a les nostres vides futures: atur, seguretat, economia, canvi climàtic. La pantalla projecta i vetlla, alhora, un malestar ampli que sorgeix sempre després que la crisi sanitària (pandèmia) s’alleugereixi i arriba la recessió econòmica, fenomen recurrent en totes les grans epidèmies.
Pels més joves, les pantalles són la finestra oberta on capten la vida. Una mare demana al seu fill de 6 anys que tingui cura de la seva germana de 3 en una festa d’aniversari perquè no pateixi danys. El nen, amb cara preocupada, li pregunta “mama, anem a Ucraïna?”. Aquest petit exemple ens dóna la pista de com un assumpte omnipresent als mitjans, i que posa en joc la mort i la destrucció, mai no passa desapercebut per a ells.
Als adolescents els afecta especialment a partir de les comunitats virtuals (Tik Tok, Instagram) a què pertanyen i on aquests assumptes també apareixen. Ells i elles -ucraïnesos i espanyols- usen les xarxes socials per parlar de la guerra i combatre així les seves pors i temors. Sabent això, la Casa Blanca va reunir 30 estrelles de TikTok per donar-los claus sobre el que està passant a Ucraïna per frenar la propaganda del Kremlin i aconsellar els joves sobre un bon consum de la informació. Es confirma així que les RRSS ja són una arma bèl·lica més, la prolongació de la guerra per mitjans virtuals.
L’Hospital Vall d’Hebron i l’escola Thau han construït un hort terapèutic on hi treballaran conjuntament pacients amb lesions medul·lars i dany cerebral adquirit i alumnes de tercer de l’ESO del centre. La iniciativa pretén millorar el benestar emocional dels pacients alhora que potencia el vincle entre el món educatiu i el sanitari.
«Els pacients tenen la necessitat de fer un tipus de rehabilitació fora d’un ambient tan medicalitzat com és un hospital i en contacte amb la natura, i l’hort els ajuda de diferents maneres», explica Sandra Ponce, infermera supervisora d’hospitalització de l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats i una de les impulsores de la iniciativa.
Per una banda, segons destaca la infermera, el projecte els ajuda en la seva pròpia rehabilitació, ja que fan exercici, caminen i treballen amb les mans. D’altra banda, l’hort els ajuda a socialitzar, fet que millora la seva autoestima. «Els pacients estan acostumats que els cuidem. Ells encara no se senten preparats per cuidar dels seus fills o néts, i el fet de cuidar de l’hort els empodera i els anima a seguir amb tot el procés de recuperació», expressa.
A més, el contacte amb la natura i el fet de dur a terme una activitat a l’exterior millora el seu estat d’ànim. «Per alguns pacients amb lesions medul·lars, és el primer cop que surten de les quatre parets de l’hospital des del seu ingrés. Tornar a sentir la terra mullada, el sol… surten de la seva rutina i això els ajuda molt», afirma Ponce.
L’hort terapèutic s’incorpora dins un pla integral de Neurorrehabilitació per als pacients amb dany cerebral, del qual forma part la robòtica, la realitat virtual, la fisioteràpia, la teràpia ocupacional, la neuropsicologia i la logopèdia. Pel que fa a l’escola, l’activitat s’emmarca dins del seu projecte ‘Fent Verd’, que propicia el contacte dels seus alumnes amb l’entorn natural més proper i té com a lema «El cor verd d’una escola, un pulmó per a la ciutat».
| Vall Hebron
Des del 2018 ja hi havia un hort terapèutic al costat de l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats, com a resultat d’un projecte presentat per Sandra Ponce al concurs ‘Jo Innovo’, una iniciativa de Vall d’Hebron per incentivar la innovació entre els seus professionals, que poden presentar projectes per millorar els serveis i l’atenció dels pacients. La iniciativa de l’hort terapèutic, que va classificar-se com a finalista, va ser proposada pels mateixos pacients, quan se’ls va preguntar quines activitats podien fer per millorar la seva rehabilitació. Amb la pandèmia, però, el projecte va quedar interromput, fins que ara s’ha reactivat amb la col·laboració de l’escola Thau.
En una primera trobada, els alumnes de l’escola Thau van construir diversos elements de jardineria per l’hort terapèutic amb material reutilitzat com palets de fusta: un banc, dues jardineres per plantar-hi heures, un hort urbà adaptat per a pacients amb mobilitat reduïda per espinacs i maduixes, dues cases i una menjadora per a ocells i un hort per a plantes aromàtiques.
Els alumnes van ensenyar als pacients com trasplantar i tenir cura de l’hort i els van explicar quines eren les plantes aromàtiques que podien trobar a l’hort. «La seva espontaneïtat i frescor ajuda molt als pacients i els aporta molta alegria. És molt emocionant veure’ls junts. Els alumnes els fan moltes preguntes, els empenyen les cadires de rodes i entre tots comparteixen vivències i experiències. Això els fa prendre consciència d’altres realitats que potser no coneixien», assenyala Ponce.
Així, periòdicament, els alumnes faran activitats de jardineria a l’hort terapèutic conjuntament amb els pacients de l’Hospital, els quals visitaran l’hort dos cops per setmana. La col·laboració entre Vall d’Hebron i l’escola Thau Barcelona quedarà reforçada per unes xerrades per part dels professionals sanitaris perquè els nois i noies coneguin la realitat dels pacients que han patit lesions medul·lars o que tenen seqüeles neurològiques.
«És una molt bona iniciativa de caràcter educatiu i social, carregada d’optimisme i d’energia positiva, que estableix una vinculació innovadora i il·lusionant entre dues institucions que comparteixen vocació de servei i de millora del present», destaca Agustí Olivares, director de l’escola Thau Barcelona.
