Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Dolor crònic a l’època de la Covid-19: així ha afectat la pandèmia als pacients

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va afirmar el 2017 que “el dolor crònic és una malaltia; i el tractament, un dret humà”. Segons la Societat Espanyola del Dolor (SED), un de cada sis ciutadans ho pateix. El seu impacte econòmic al PIB és al voltant del 2,5% i suposa la causa més comuna de discapacitat a Europa.

    Aquest malestar recurrent no ha millorat amb la pandèmia. Les investigacions efectuades a la població afectada de dolor crònic no oncològic (DCNO) han posat de manifest que el confinament i les limitacions per aconseguir el control de la Covid-19 han afectat aquesta població.

    Les persones amb dolor crònic veuen molt minvada la seva qualitat de vida a causa de la malaltia que pateixen, i a això s’hi han unit les seqüeles psicològiques de la pandèmia.

    Així, un estudi publicat al març al British Journal of Health Psychology va analitzar la contribució dels canvis vitals deguts al coronavirus malgrat emocional en individus amb diagnòstic de dolor crònic.

    “L’activitat i l’exercici físic –molt importants en aquests pacients– es van veure limitats a causa de les restriccions. I la manca d’accés a l’atenció directa i presencial va provocar una limitació terapèutica”, explica a SINC Alicia E. López Martínez, investigadora de la Universitat de Màlaga i una de les autores de l’estudi. «Per això, el tractament ha descansat fonamentalment en la ingesta de fàrmacs».

    “Les persones amb dolor crònic veuen molt minvada la qualitat de vida a causa de la malaltia que pateixen, i a això s’hi han unit les seqüeles psicològiques de la pandèmia: ansietat, tristesa, preocupació, soledat… La combinació d’aquests aspectes ha induït una afectació psicològica més gran en aquests pacients i una percepció més negativa del seu estat de salut”, afegeix.

    Com apunta l’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor (IASP), és una experiència emocional i no merament física, per la qual cosa la seva percepció és subjectiva i diferencial. I les variables psicològiques tenen un paper important a l’hora d’explicar aquestes diferències.

    Segons la Societat Espanyola del Dolor, al nostre país un de cada sis ciutadans pateix dolor crònic. El seu impacte econòmic al PIB és al voltant del 2,5% i suposa la causa més comuna de discapacitat a Europa.

    Per Jordi Miró, catedràtic de Psicologia de la Salut a la Universitat Rovira i Virgili (URV), “el confinament ha suposat una càrrega emocional afegida per a les persones que pateixen dolor de forma crònica. Mantenir-se ocupats i amb ànim positiu ajuda aquests pacients al dia a dia, facilita l’adaptació i una gestió més positiva dels problemes”.

    El 2020, des de la institució van elaborar una guia d’hàbits saludables per prevenir l’encreuament dels símptomes durant la fase de tancament.

    Empitjorament en aquests mesos

    Una altra investigació publicada el novembre passat estudia la relació entre confinament i dolor crònic. “La pandèmia en general, i el confinament en particular, ha tingut efectes nocius a la població que han estat probablement més perjudicials en persones vulnerables, com aquelles amb dolor crònic”, afirma Rubén Nieto, autor i investigador de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    Els experts van analitzar quines conseqüències té el fet de no poder sortir per a les persones que pateixen algun tipus de dolor de manera habitual, i van arribar a la conclusió que factors que es poden produir durant aquest tipus de tancament poden influir en la malaltia.

    Els resultats mostren un empitjorament del dolor. Situacions viscudes com la inseguretat laboral, la preocupació pel futur, la convivència, la proximitat a una persona morta o la possible infecció per Covid-19 són factors relacionats amb aquest declivi. – Rubén Nieto (UOC)

    “Els resultats mostren un empitjorament del dolor. Situacions viscudes com la inseguretat laboral, la preocupació pel futur, la convivència, la proximitat a una persona morta o la possible infecció per Covid-19 són factors relacionats amb aquest declivi”, apunta Nieto.

    “El més essencial és conèixer com el dolor interfereix amb la funcionalitat del pacient. I les dades posen de manifest que nivells més elevats d’estrès, ansietat i depressió, units a la pèrdua de suport social a causa del confinament, s’associen amb claredat a un nivell d’interferència més gran del malestar en la seva vida quotidiana”, puntualitza López Martínez.

    La ‘distracció’ de la pandèmia

    Un estudi publicat a principis d’aquest any per especialistes de la Universitat de Santiago de Compostela (USC) segueix la mateixa línia. “A Espanya, igual que a altres països, s’ha patit l’anomenat efecte de distracció. Això és la capacitat de la Covid-19 per eclipsar altres problemes de salut, amb conseqüències molt negatives per a tothom però especialment per als que pateixen malalties cròniques”, resumeix Mª Teresa Carrillo de la Penya, del Grup Cervell i Dolor de la USC.

    La situació de pandèmia ha causat demores en procediments, tractaments i intervencions prescrites per als pacients amb dolor crònic. “S’estima que el percentatge de consultes cancel·lades durant la pitjor fase de la pandèmia es va situar entre el 29 i el 100%, amb més d’un 75% de cancel·lacions a aproximadament la meitat de les comunitats autònomes. A més, les mesures adoptades han reduït significativament el seguiment i el control dels pacients”, assenyala l’experta.

    La Covid-19 ha causat demores en procediments, tractaments i intervencions prescrites per als pacients amb dolor crònic. S’estima que el percentatge de consultes cancel·lades durant la pitjor fase de la pandèmia es va situar entre el 29 i el 100%.

    “D’una banda, les mesures sanitàries adoptades han suposat una limitació per accedir a les consultes i una atenció minvada als pacients amb malalties cròniques. De l’altra, les mesures de confinament i aïllament social han contribuït a l’empitjorament de la condició física i emocional”, aclareix.

    Carrillo de la Peña adverteix que “aquest agreujament no només ha afectat el dolor, sinó altres símptomes com la fatiga i els problemes de son. Les investigacions indiquen que s’ha produït un augment del consum de medicació i més temps d’inactivitat. També han augmentat problemes d’ansietat i depressió”.

    Optimitzar la qualitat de vida

    Un dels grans problemes és que les persones amb dolor crònic no sempre reben latenció adequada. Segons Rubén Nieto, “cal un abordatge integral i, encara que la literatura científica ho mostra de forma unívoca, no succeeix de forma habitual. Així, es recomana que tinguin més accés a tractaments no farmacològics avalats empíricament, com ara programes d’exercici físic aeròbic, teràpia psicològica cognitivoconductual, educació sobre la pròpia malaltia, etc.”.

    “Aquesta crisi ha posat de manifest la necessitat adoptar un enfocament biopsicosocial per millorar la qualitat de vida dels pacients. No només cal atendre el dolor, sinó tenir molt en compte l’impacte emocional associat”, comenta, per part seva, Carrillo de la Peña.

    Aquesta crisi ha posat de manifest la necessitat adoptar un enfocament biopsicosocial per millorar la qualitat de vida dels pacients. No només cal atendre el dolor, sinó tenir molt en compte l’impacte emocional associat. – Mª Teresa Carrillo de la Peña (USC).

    “El gran repte és millorar els serveis de telemedicina, identificar quins pacients poden rebre la cura en línia i desenvolupar protocols de triatge per identificar els que necessiten visites presencials. Cal explorar les potencialitats de les plataformes ja disponibles per implementar noves cures, com ara el control diari dels pacients, la rehabilitació o la intervenció psicològica”, afegeix.

    Els experts estan d’acord en la solució: una resposta coordinada d’autoritats sanitàries, societats científiques, investigadors i associacions de pacients per millorar l’atenció de les persones amb dolor crònic i que aquesta no sigui menyscabada sota cap circumstància, tampoc una pandèmia.

    La importància del maneig del dolor

    El setembre passat el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut va aprovar el Pla d’optimització de la utilització d’analgèsics opioides al DCNO. El seu objectiu és optimitzar la prescripció i evitar possibles situacions d’utilització inadequada d’aquests medicaments, com passa a països com els EUA i el Canadà, en què el consum s’ha convertit en un problema de salut pública.

    “Lamentablement, no hem tingut coneixement que aquest pla consideri la perspectiva psicològica, absolutament essencial en aquest àmbit”, revela Alicia López Martínez.

    “I això que els darrers anys s’ha produït un augment important en l’ús de medicació opioide. Inicialment era prescrita per al tractament del dolor de caràcter agut, oncològic i postquirúrgic. Tot i això, s’ha anat produint un clar increment de les dosis diàries d’aquests medicaments per al DCNO”, afegeix.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Callositats i fongs, una molèstia als peus amb risc de lesió als genolls

    La tardor, que ja ens torna a cobrir els peus a la gran majoria de persones, propicia l’aparició de fongs i callositats. Sabates tancades i mitges i mitjons condicionen l’aireig i soltesa de la base del nostre cos. Certes zones dels peus, amb frecs continuats del calçat i racons on hi roman humitat poden anar causant en la pell callositats i fongs que, de no ser atesos, acaben modificant la petjada i poden derivar en una lesió als genolls.

    La infecció fúngica, causada per un fong, és la irrupció d’un microorganisme que creix en un lloc determinat. Normalment s’agafa en un ambient de molta humitat i petites concentracions d’aigua a terra, com passa en piscines i els vestuaris dels gimnasos. Precisament, quatre de les recomanacions del Col·legi Oficial de Podòlegs de Catalunya per millorar la salut dels nostres peus són adients per evitar infeccions per fongs, entre altres patologies:

    • Utilitzar mitjons de fibres naturals per afavorir la transpiració natural del peu i evitar la humitat.
    • Eixugar bé els peus després de rentar-los, sobretot els espais entre els dits, per evitar infeccions a la pell.
    • Protegir els peus amb xancletes o peücs, sobretot en llocs públics com gimnasos, vestuaris, hotels o piscines, amb la finalitat d’evitar la transmissió de berrugues i fongs.
    • Per evitat malalties transmissibles, les sabates, mitjons i l’instrumental de tall emprat pels peus han de ser personals i intransferibles.

    Fongs

    Els fongs, que es poden contagiar fàcilment, es desenvolupen a la pell de la planta i entre els dits, o a les ungles dels peus. El peu d’atleta és com es coneix una de les infeccions per fongs més comuns. Dona pas a uns puntets vermells entre els dits i a la planta, que també –tal com assenyala el podòleg Víctor Alfaro- «es poden confondre amb la hiperhidrosi que desenvolupen persones a qui els suen en excés els peus, donant lloc a un quadre semblant al dels fongs, o micosi». Quan la part afectada pel fong són les ungles, parlem d’onicomicosi.

    De fongs n’hi ha diversos i cadascun dona uns símptomes diferents, i en el cas de les ungles tenen en comú que aquestes apareixen van fent-se cada cop més gruixudes, amb taques blanques i, quan es poleixen, s’escamen deixant anar una pols com les serradures.

    Segons apunta Alfaro, un bon diagnòstic sempre requereix un cultiu. «S’agafa un tros d’ungla i en el laboratori es determina si hi ha fong o no i de quin fong es tracta, per saber, així, amb quin medicament s’ha de tractar», diu el metge especialista en podologia. Perquè els canvis en la pell dels peus també podrien ser la reacció a algun teixit i no una micosi, i també es podria tractar de berrugues plantars o papil·loma, on la causa és un virus i requereix un altre tractament.

    Callositats

    Quan es produeix un cúmul de pell dura en alguna zona del peu, originada per una pressió mantinguda en aquell lloc, parlem d’hiperqueratosi, coneguda popularment com a durícia o callositat. La mateixa pell va fent pell més dura i al final fa mal. «Les callositats acostumen a fer-se al tors dels dits, allà on es pugui topar amb la sabata, i a la planta, que aleshores vol dir que no estem trepitjant bé perquè s’està generant un frec que no hauria de donar-se», explica Víctor Alfaro, que es el podòleg que va començar la seva carrera obrint una modesta clínica de podologia a Osca i avui compta amb més d’un centenar de clíniques a Espanya, Portugal, Mèxic i Itàlia, de la seva firma Podoactiva, una d’elles a Barcelona. Adreçar-se tan aviat com es pugui a un especialista en podologia quan es detecten fongs o callositats pot deslliurar de moltes futures complicacions amb efectes a la resta del cos, per petita que sembli l’afectació en una zona del peu.

    En el cas de les callositats, «el tractament immediat és treure amb el bisturí les capes de pell superposades, al mateix temps que es corregeix el calçat que provoca el frec o la causa de la trepitjada errònia. En aquest últim cas, cal observar per què surt la callositat i modificar el necessari perquè no torni a sortir o trigui molt a fer-ho». Per això es fa un estudi de la petjada que permet localitzar el punt conflictiu de suport del peu i establir la correcció necessària amb l’ajut d’una plantilla.

    Les callositats que tenen a veure amb el dors dels dits el que requereixen és modificar el calçat, perquè la sabata frega més del compte. El Dr. Víctor Alfaro suggereix que «no hauríem d’utilitzar mai callicides, àcids que es poden comprar a la farmàcia i estan pensats perquè la pell dura es desfaci, perquè el que es genera molts cops amb la seva aplicació és una cremada de segon grau en la pell sana del voltant, que pot ser molt lesiva, sobretot per a pacients grans, que siguin diabètics o que tinguin mala circulació».

    Repercussió més enllà dels peus

    Per poca cosa que semblin, de vegades, les afectacions per fongs o callositats, no s’ha de subestimar la seva atenció. «Si tens una callositat que et fa mal al peu, el cap, per no patir, et farà trepitjar d’una altra manera, i això pot fer que es lesioni un genoll, perquè es modifica la marxa que seria correcta», precisa Alfaro. I també explica que, tot i no existir cap vincle genètic en els que pateixen les callositats d’una mateixa família, la forma de trepitjar que tenim sí té una part que és hereditària i això –ja ho hem vist- sí que pot originar callositats.

    La tria del calçat importa. Com detalla el podòleg de Podoactiva i autor del llibre Todo comienza por un paso (Alienta editorial), «si l’entallament i l’estabilitat són adequats i correctes, no es donarà el frec del peu amb la sabata». També ha de ser un calçat transpirable i que els mitjons i mitges siguin de teixits com el cotó o de fibres pensades perquè la humitat no s’acumuli al peu i pugui ser expulsada cap a fora. Així mateix cal triar la talla perfecta de mitjons, perquè una arruga pot donar lloc a una callositat.

    En el cas dels fongs, a més, cal mantenir sempre una correcta higiene dels peus, no caminar descalç i practicar un bon eixugat després de la dutxa, perquè és la humitat el bressol dels fongs.

    Tractament

    Per al tractament dels fongs, la clau és saber quin és el fong que està afectant el peu, perquè molts cops pot ser que s’apliqui un antifúngic, genèric, però és important que el tractament sigui per al fong precís que es té. Per això –com indicava el Dr. Alfaro- es fa un cultiu i es veu si serà suficient una crema tòpica o si serà necessari també prescriure un medicament oral o, fins i tot, el tractament amb llum làser, és a dir calor molt localitzada en la zona. I és molt habitual que es facin tractaments combinats.

    Tenir els peus plans o buits (en castellà, cavos), no determina res sobre el contagi dels fongs, però sí de desenvolupar més o menys callositats. En el cas del peu buit, que és el que té molt de pont, com que només recolza contra el terra a la zona del taló i al davant, i al mig no, i els dits fan garra, és molt fàcil fer callositats a sota dels dits perquè topen amb el dors de la sabata, allà on el peu rep la màxima càrrega.

    Callositats o fongs, quan apareix alguna cosa que no és normal al peu, cal anar al podòleg, sobretot si es repeteix.

  • Albert Planes: «En aquest moment, caldria valentia política per fer una gran reforma de l’atenció primària»

    Després de 33 anys exercint com a metge de família al consultori local de Sant Julià de Vilatorta (Osona), Albert Planes Magrinyà deixa la seva consulta. Membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i referent de moltes generacions de metges i metgesses de família, entre 1990 i 1994 va ser president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i entre 1995 i 1998 va ser-ho de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (SemFyC). «Aquests dos períodes em van permetre conèixer companys de tot Catalunya i de tot l’Estat, companys que encara ara conservo i que m’han ajudat moltíssim a madurar com a professional i m’han ensenyat moltes coses. Em van donar una visió de l’atenció primària des d’un altre punt de vista, més global, més enllà de la meva consulta», explica.

    Quina és, per vostè, la situació actual de la primària?

    Desgraciadament, estem en una pitjor situació que la que teníem abans de la pandèmia, malgrat que sense l’atenció primària la pandèmia no s’hagués suportat, perquè és aquesta qui ha vist, evidentment, la major part dels casos, encara que als mitjans sovint només apareguin les UCI i els ingressos. Per sort, aquesta és una part petita de la pandèmia. Els casos més lleus també han donat tota una feina de seguiment, de suport, de col·laboració amb salut pública per traçar els contactes… això ha recaigut sobre la primària. Malgrat això, en diversos serveis de salut espanyols, especialment a Madrid, però també a Catalunya, l’atenció primària no s’ha vist reforçada. Hi ha hagut tímides situacions en què s’ha reforçat la primària amb alguns administratius més i els gestors Covid -que van ser un bon encert-, però això no s’ha acabat concretant ni perdurant.

    La difícil situació de l’atenció primària fa anys que s’arrossega…

    Sí, la primària ja estava desballestada i en una situació molt trista abans de la pandèmia, i ara encara ho està més, amb l’afegit que els sanitaris, com també la resta de la societat, han patit una situació molt estressant. Però mentre els hospitals ja estaven reforçats anteriorment, la primària no. Personalment, penso que estem en una situació molt trista que recorda, fins i tot, ara que ja acabo la meva vida professional, a quan vaig començar a treballar. Recordo que l’impuls de la reforma de l’atenció primària va ser aire fresc que va animar als professionals davant d’una situació que era desoladora, en la qual molts professionals estaven desencantats amb la professió i havien perdut les ganes i el gust de treballar. La situació actual em recorda, en certa manera, a aquell estat d’ànim, en què veies professionals enfonsats, sense il·lusió per fer. D’això dedueixo que, igual que en aquell moment la reforma de la primària va ser un fet important, que va donar ànims als professionals, en aquest moment caldria valentia política per fer una gran reforma de l’atenció primària.

    La pandèmia ha fet perdre alguns valors propis de l’atenció primària, com l’accessibilitat o la longitudinalitat?

    Sí, però més que fer-los perdre, jo diria que ha accentuat una situació que ja teníem. Molts dels centres que es mantenen tancats actualment, que encara tenen una accessibilitat poc raonable, probablement coincideixen amb centres que abans ja tenien dificultats per dur a terme una bona accessibilitat, que ja tenien llistes d’espera llargues… no es tracta que algú atengui als pacients cada dia, sinó que qui els atengui sigui el seu metge/ssa, infermer/a de capçalera, perquè si no, no hi ha longitudinalitat. Havíem confós una bona atenció amb la immediatesa. Crec que la pandèmia ha accentuat aquesta pèrdua d’alguns valors, ho ha fet més visible. Altres centres, en canvi, no han perdut pas l’accessibilitat i fins i tot en els pitjors moments de la pandèmia, han buscat estratègies perquè el pacient pogués venir al centre seguint les mesures de seguretat o perquè els professionals poguessin visitar-lo a casa seva.

    Quina importància té la relació metge o infermera de capçalera i el pacient al llarg dels anys?

    Com més llarga és la relació que mantenen, més alta és la influència en la salut del pacient. Sembla que ja comença a influir a partir dels dos anys de continuïtat amb un mateix professional, però a mesura que més llarga és la relació, més augmenta l’esperança la vida, disminueixen les visites a serveis d’urgències i els ingressos, la comorbiditat i la mortalitat de la població. És essencial. Ho és també per la confiança que es crea amb el pacient. Nosaltres treballem gràcies a la confiança que dipositen els pacients en nosaltres: partim d’una relació de confiança i coneixement mutu entre el professional i el pacient i això permet mantenir la longitudinalitat, que influeix de manera important en la salut. La longitudinalitat té unes evidències quant a la millora de la salut molt més altes que molts dels fàrmacs que utilitzem. Aquí ve la tristesa, perquè no hi ha mesures per afavorir que un professional es mantingui al seu lloc de treball durant anys, no hi ha estímul, segueixen abundant contractes curts i precaris. I això no influeix només des del punt de vista professional, sinó que influeix de forma rellevant en la salut de les persones.

    Com més llarga és la relació metge-pacient, més augmenta l’esperança la vida, disminueixen les visites a serveis d’urgències i els ingressos, la comorbiditat i la mortalitat de la població.

    La longitudinalitat també permet detectar situacions de risc.

    Completament. La coneixença i confiança permeten detectar coses que d’altra manera serien molt més difícils de detectar. La confiança permet a les persones explicar coses que d’altra manera no explicarien, com per exemple el fet de viure una situació de violència de gènere. Es necessita un cert grau de confiança per explicar-ho. Aquest grau de confiança és important en qualsevol professional de la salut, però sobretot és característic de l’atenció primària. Jo, si m’he d’operar d’apendicitis i conec el cirurgià que m’ho farà i li tinc confiança, perfecte, millor, però això serà per un període curt. Si quan torno a tenir un altre problema que requereix cirurgia no tinc el mateix especialista tampoc passa res, no té tanta importància. Per tant, la continuïtat en l’atenció especialitzada o secundària també és rellevant, sobretot quan els processos són llargs, però en situacions agudes no és tan important.

    Com han evolucionat les tasques dels metges de família al llarg dels últims anys?

    Hem adquirit molta més responsabilitat quant a l’atenció a les patologies que té el pacient, hem evolucionat quant a utilitzar un cert grau de tecnologies, com fer petites cirurgies, infiltracions o ecografies. Això és positiu, perquè ajuda a ajustar millor el diagnòstic i a guanyar confiança per part de la població. Ajuda també en l’atenció longitudinal, perquè si tens més capacitat de diagnòstic, no hauràs de derivar tant a l’hospital i podràs anar resolent alguns problemes tu mateix com a metge de família. Però, desgraciadament, ens hem deixat pel camí els valors essencials de la primària, com l’accessibilitat i la longitudinalitat. Fer ecografies, per exemple, ho pot fer perfectament un altre professional, de fet els radiòlegs segur que ho faran amb major precisió que nosaltres, però l’atenció longitudinal i accessible no la pot fer cap altre, l’hem de fer nosaltres. Si perdem aquesta essència que forma part del nostre ADN, totes les tecnologies i els avenços que puguem fer tenen un valor relatiu.

    Si perdem l’accessibilitat i la longitudinalitat, que formen part del nostre ADN, totes les tecnologies i els avenços que puguem fer tenen un valor relatiu.

    Quines millores reivindica en l’atenció primària?

    Jo crec que no és tan complicat com es planteja. Es pot entendre, per exemple, que faltin metges, tenim menys metges dels que necessitaríem, però també és cert que hi ha bastants metges de família que quan acaben la residència o bé marxen fora o bé es dediquen a un altre àmbit, com les urgències o l’atenció a final de vida. Si això és bastant general, que ho és, vol dir que tenim un problema. Per tant, la falta de metges no és tan real, sinó que potser no estem aprofitant bé els que tenim. Caldria engegar una sèrie de mesures per assegurar que aquells professionals que han fet l’especialitat de medicina familiar es quedin en un equip l’atenció primària. És una primera mesura que cal treballar també des de les universitats, on seguim sense aconseguir que els estudiants vegin de manera suficient la feina que es fa a l’atenció primària i una cosa que no coneixes no la pots apreciar o estimar.

    Fins i tot acceptant que tinguem problemes en nombre de metges, cal tenir en compte que el nucli essencial en l’atenció primària és el nucli format pel metge/ssa, infermer/a i administratiu/a. Podem tenir altres professionals, com treballadors socials, però aquest nucli essencial es pot reforçar encara que no hi hagi metges posant, per exemple, més infermeres, auxiliars d’infermeria o administratius. Hi ha altres perfils professionals que poden col·laborar amb el metge o la infermera de capçalera perquè l’atenció sigui més eficient. Això no s’està fent. Hi ha alguna tímida idea des de l’Institut Català de la Salut (ICS) de reforçar la unitat bàsica d’atenció (UBA3), assegurant que cada administratiu té una població de referència, per donar proximitat i major qualitat en l’atenció al pacient. Això s’hauria d’acompanyar d’una formació clara en temes sanitaris i de la creació de la figura de l’administratiu sanitari. No és el mateix fer d’administratiu en una empresa que fer-ho en un centre d’atenció primària, cal una formació específica. Formar l’administratiu seria cabdal, perquè pot fer de porta d’entrada en el sistema sanitari i pot redistribuir molt bé les tasques si està ben format entre els diferents professionals. Hauria de tenir capacitat per intentar orientar una mica que és el que necessita el pacient, si requereix una atenció urgent o pot esperar dos o tres dies per visitar-se. Això hi ha administratius que ja ho fan.

    El nostre sistema sanitari és massa hospitalocèntric i oblida sovint la primària?

    Sí, ho segueix sent, perquè aquesta és una reforma que no s’ha fet. Quan es va fer la reforma de l’atenció primària, que va ser un revulsiu que va permetre canviar moltes coses, es van equivocar en un fet essencial: el sistema sanitari és un i, per tant, no es pot reformar l’atenció primària sense reformar el sistema sanitari en el seu conjunt. I això ho hem anat patint al llarg dels anys. Crec que l’hospital no ha arribat a entendre mai la feina que es fa a l’atenció primària, potser perquè no se li ha proposat tampoc. Si no reorientem l’atenció a l’hospital, l’hospital segueix fent la seva, i això no ha ajudat gens a consolidar la reforma de l’atenció primària. Hi ha una gran diferència entre el pressupost que es destina als hospitals i el que es destina a l’atenció primària, i cal sumar-hi el fet que les retallades van afectar molt més a la primària que als hospitals. Això no s’ha revertit mai.

    Quan es va fer la reforma de l’atenció primària, que va ser un revulsiu que va permetre canviar moltes coses, es van equivocar en un fet essencial: el sistema sanitari és un i, per tant, no es pot reformar l’atenció primària sense reformar el sistema sanitari en el seu conjunt.

    Falta més medicina comunitària?

    Jo crec que hem pecat de no tenir una orientació comunitària prou forta i valenta, però tampoc ens hem de creure que els sanitaris siguem els que hem de resoldre tots els problemes de la comunitat. Nosaltres hi hem de col·laborar, és clar, però molts problemes de base social el que requereixen són solucions socials, com per exemple millores en l’habitatge. Nosaltres podem actuar de catalitzadors o detectors, però bàsicament la nostra feina és treballar en context, saber que estem treballant amb una població que té un determinat context social i familiar, conèixer els problemes del barri, etc. Això es pot fer des de la consulta, però també sortint-ne. Però resoldre problemes socials no és la nostra funció; per això hem de deixar pas a altres professionals, amb els que nosaltres hem de col·laborar.

    Les necessitats en salut en l’atenció primària tenen dos vessants: primer, necessitem més recursos com més envellida sigui la població i, segon, com més pobre sigui aquesta població, més recursos hi hem de destinar. El nivell i edat d’aquella població han de definir els recursos. Després, cal formar als professionals perquè siguin conscients de la llei de cures inverses i, per tant, jo he de destinar més temps no aquell que més atenció em reclama, sinó a aquell que més ho necessita. Després, també hi ha l’àmbit rural, on hem d’adaptar els recursos també a les necessitats de desplaçament i altres condicionats.

    Parlant del món rural, com és treballar de metge de família en un poble com Sant Julià de Vilatorta? Canvia molt la relació metge-pacient?

    Per mi ha sigut molt agradable. He tingut molta sort. Jo crec que la relació que estableixes amb la població és més estreta, més fàcil; el coneixement que arribes a tenir de la població és més profund. També facilita molt que l’administrativa conegui la població i, en aquest sentit, jo he tingut molta sort. Poden fer aquesta tasca que deia d’orientar l’atenció i, per exemple, quan truca a la Pepeta, ja sap que no se li ha de donar hora a les 9 del matí perquè és quan acompanya el seu nét a l’escola. Són petites coses que faciliten molt la tasca. L’administrativa en un poble té un paper molt més rellevant. En definitiva, és molt agradable treballar en un poble. Reconec que els companys que treballen a ciutat, i segons en quins barris, ho tenen més difícil per arribar a la gent, però també crec que podrien aprendre coses del món rural. A la ciutat també es pot fer això que les administratives coneguin la població.

    Li ha sabut greu deixar la consulta? Com afronta la nova etapa?

    Estic vivint el dol (riu). Sap greu, sí. Encara estic fent alguna consulta i m’estic acomiadant dels pacients. És com quan deixes qualsevol altra cosa que aprecies, que t’ha donat molt a la vida, que t’agrada, però que saps que algun dia has de deixar. De moment, faig una reducció de jornada, seguiré fent algun dia de consulta, però serà més aviat ajudar als meus companys quan ho necessitin en algun altre poble de l’àrea bàsica. Faré també algunes altres tasques d’assessoria que m’han demanat que faci, però la consulta meva pròpiament sí que la deixo.

    L’atenció per telèfon per part del professional que coneix el pacient és una cosa i quan no es coneix el pacient és completament diferent. Si coneixes al pacient pots detectar matisos que d’altra manera no series capaç de detectar.

    Com s’ha viscut la Covid des d’aquest poble de poc més de 3.000 habitants?

    S’ha viscut amb molta incertesa, com a molts llocs, sobretot al principi, i amb angoixa. Jo no preveia en la meva vida professional viure una situació com aquesta, i cal reconèixer que la població ha estat molt comprensiva. La població ha entès que canviava la situació i no es podia anar a la consulta per qualsevol cosa i en qualsevol moment. Per part nostra, s’ha viscut amb molta angoixa el fet de veure que en els moments més crítics de la pandèmia no eres capaç d’atendre a tots els pacients, estàvem prioritzant una patologia important que se’ns emportava molta part de la feina, i ens costava estar a l’aguait dels pacients que tenien altres patologies, tot i que en tot moment vam intentar prioritzar els pacients que estaven pendents d’un diagnòstic important o d’alguna intervenció quirúrgica i que no podia demorar-se massa temps.

    El fet que coneguem tots els pacients donava molta proximitat. Trucaves i ja reconeixien la teva veu, i això és agradable. L’atenció per telèfon és una eina que ja utilitzàvem, però que té moltes limitacions, i això lliga amb el que parlàvem de la longitudinalitat. L’atenció per telèfon per part del professional que coneix el pacient és una cosa i quan no es coneix el pacient és completament diferent. No té res a veure la calidesa i profunditat de la trucada i la facilitat d’entendre’ns. Coneixes la veu, el seu context familiar i social, pots reconèixer si està animat o desanimat… en definitiva, pots detectar matisos que si no coneguessis la persona, no series capaç de detectar.

    Durant la pandèmia han tancat alguns consultoris en pobles petits per centralitzar l’atenció en municipis propers més grans i alguns segueixen tancats a hores d’ara. Què en pensa d’això?

    Jo crec que va ser un error. No s’hauria d’haver fet i ara n’estem vivint les conseqüències. El resultat està sent que hi hagi dificultat d’accessibilitat en alguns centres. En aquell moment era quan la gent necessitava sentir-nos més a prop. A part de diagnosticar, orientar, decidir si s’havia d’anar a l’hospital o no, el que fèiem sobretot és acompanyar. Aquest acompanyament es pot fer molt millor si estàs en el teu lloc de treball habitual i atens als teus pacients. A part d’això, hi havia raons epidemiològiques per no fer-ho, ja que el contagi entre professionals és molt més probable si ens concentrem en un centre d’atenció primària amb 40 professionals que no pas si estem repartits en consultoris en diversos territoris. El mateix amb la concentració de pacients. Crec que va ser un gran error. I ho dic des del respecte cap a les persones que han hagut de prendre decisions en aquesta situació d’incertesa. En aquest moment de la pandèmia, no té cap sentit mantenir els centres tancats. No pot ser que ho tinguem tot obert i que alguns pacients tinguin limitacions per accedir als centres de salut.

  • El 70% dels facultatius catalans està afectat per algun dels símptomes de la síndrome de ‘burnout’

    Un 70% dels facultatius i facultatives de Catalunya presenta algun dels símptomes compatibles amb la síndrome de burnout. Concretament, un 70% manifesten cansament emocional, el 62% pateixen un sentiment de despersonalització davant el treball i el 44% una manca de realització personal. Aquests són els principals resultats d’un estudi del sindicat Metges de Catalunya, que ha enquestat a un total de 2.716 metges i metgesses del sistema sanitari català amb relació al burnout o síndrome d’estar cremat a la feina. L’àmbit de treball que més presenta aquest burnout mèdic és l’atenció primària de l’ICS, que concentra el 80% dels CAP del territori i pateix la saturació de les consultes i la sobrecàrrega de les agendes mèdiques.

    El burnout és una resposta a l’estrès laboral crònic que es dona especialment entre els professionals assistencials que treballen en contacte directe amb el pacient. Els símptomes més comuns són el cansament emocional, relacionat amb l’ansietat a causa de l’estrès agut o persistent; la despersonalització, és a dir, la sensació de pèrdua d’identitat i el distanciament emocional cap als pacients i la feina per poder suportar la càrrega assistencial diària; i la falta de realització personal, lligada als sentiments de fracàs en l’exercici del rol professional.

    L’estrès crònic té un gran impacte en la salut dels treballadors, provocant insomni, fatiga, dolor muscular, complicacions cardiovasculars, problemes digestius i altres afectacions en la salut. A més, en l’exercici professional, propicia les errades, l’absentisme, la fuga de professionals, els accidents de treball i una disminució de la productivitat. Això, alhora, impacta en el conjunt de la societat, provocant la pèrdua de qualitat assistencial i desigualtat en l’atenció mèdica.

    Segons alerta el sindicat, els resultats de l’estudi evidencien «el desgast emocional i la desmotivació dels facultatius, forjada per les retallades sanitàries i la manca de solucions als problemes estructurals del sistema públic de salut». La causa de l’esgotament, a parer del sindicat mèdic, es troba en la «sobrecàrrega laboral inabastable i sostinguda dels professionals», que se senten abocats a prolongar la seva jornada de treball de manera sistemàtica. Una circumstància que fa molt difícil el descans i la desconnexió, i posa traves a la conciliació.

    «El dèficit estructural de facultatius i les nefastes condicions laborals i retributives estan també a l’arrel d’un problema que la pandèmia ha accentuat, però que s’arrossega des de l’inici de les retallades sanitàries», assenyalen des del sindicat. En aquest sentit, l’organització recorda que en la base de les mobilitzacions mèdiques dels darrers deu anys «sempre apareixen la precarietat i el desgast provocat per l’infrafinançament de la sanitat pública».

    Davant l’elevada incidència del burnout entre els sanitaris -especialment significativa entre les metgesses d’atenció primària-, Metges de Catalunya engegarà una campanya de sensibilització perquè els facultatius «prenguin consciència de la seva fragilitat i vetllin per la protecció del seu benestar». Així, el sindicat demanarà als professionals que actuïn de manera decidida, establint límits als escreixos de jornada, no realitzant més hores de guàrdia un cop superades aquelles que són obligatòries, o controlant el nombre màxim de visites diàries a les agendes assistencials, entre altres mesures. L’objectiu de l’organització amb aquestes accions, a més de protegir la salut del col·lectiu, és visibilitzar la necessitat d’incrementar la dotació de professionals mèdics, ja que, amb l’actual, no és possible atendre adequadament la demanda assistencial de la població.

    «No estem proposant que abandonin l’assistència, sinó que els professionals posin límits. Aquesta situació de semiesclavatge s’ha d’acabar, perquè només fa emmalaltir als facultatius i provocar un deteriorament progressiu de la qualitat assistencial. Ja que ningú més ens cuida, ens hem de cuidar nosaltres», ha remarcat el secretari general de Metges de Catalunya, Xavier Lleonart.

  • ‘Yo, vieja’: reivindicant la vellesa

    Anna Freixas, professora universitària jubilada i investigadora pionera en gerontologia crítica feminista, és autora del llibre Yo, vieja. Apuntes de supervivencia para seres libres (Capitán Swing), una obra que pretén transformar la mirada de la societat sobre la vellesa i normalitzar el fet que ser vell o vella forma part de la vida. El llibre és un recorregut pels drets humans a la vellesa i, concretament, pels drets de les dones, sintetitzats en tres principis que a Freixas li semblen fonamentals en aquesta etapa vital: la llibertat, la justícia i la dignitat.

    El llibre, que ha estat prologat per Manuela Carmena, jutgessa i exalcaldessa de Madrid, duu a terme una reflexió sobre el tema a partir de situacions de la vida quotidiana. L’obra, que es construeix a partir d’una vintena de breus capítols encapçalats per una cita d’una escriptora o pensadora, formula al final de cada capítol recomanacions o suggeriments per viure en i amb plenitud aquesta etapa de la vida. Una etapa de la vida que, sobre la base de la llibertat i la dignitat, pot ser, i ha de ser, tan plena i feliç com qualsevol altra etapa de joventut o maduresa. «El meu llibre és una reivindicació, una normalització de la vellesa per donar llum a aquest període de la vida que ha estat enfosquit i que fa pànic”, diu en una entrevista al diari El País.

    Freixas també intenta visibilitzar determinats factors que consoliden els estereotips que la societat té sobre les dones velles. El llibre posa el focus, doncs, en situacions de la vida quotidiana que creiem tan normals que no les considerem importants i que, tanmateix, constitueixen el gruix de la discriminació i el rebuig social envers les persones grans, únicament pel fet de ser-ho. En aquest sentit, l’obra és un al·legat reivindicatiu sobre la vellesa, que vol ser una reflexió que permeti a totes les generacions preparar-se per a la vellesa per tal de poder-la viure plenament, en llibertat i dignitat.

    L’obra és un al·legat reivindicatiu sobre la vellesa, que vol ser una reflexió que permeti a totes les generacions preparar-se per a la vellesa per tal de poder-la viure plenament, en llibertat i dignitat.

    En el llibre, des de l’humor i de treure profit de les molèsties, indisposicions o malalties pròpies de l’edat, es llança la idea que convé i no fa cap mal riure-se’n d’una mateixa. Al mateix temps, es reivindiquen el paper i els drets de les dones grans com, per exemple, en relació amb la cura dels néts i nétes. Són moltes les àvies que ajuden els seus fills i filles en la cura dels néts i netes fent una feina que, si no fessin elles, s’hauria de pagar.

    En la tesi central de llibre, doncs, les dones grans estan molt fartes de no ser visibles, que se les infantilitzi, que no se les escolti ni respecti i que ningú es preocupi per les seves necessitats o interessos. I com que hi ha necessitats i interessos, aquests s’han de reivindicar, però tal com sosté Freixas, no des de l’amargura i la ira, sinó d’una manera afirmativa, propositiva i elegant. Per això el llibre està ple de recomanacions i suggeriments perquè les dones grans puguin ser capaces de tenir «una vida més lleugera i un món més gran», perquè les dones grans són el futur. D’aquí el subtítol del llibre, «Apunts de supervivència per a éssers lliures».

  • El risc de complicacions neurològiques després de la Covid és molt més gran que amb les vacunes

    La pandèmia ha propiciat el desenvolupament de vacunes contra la Covid-19 a una velocitat i escala sense precedents. Diverses d’aquestes, com la fabricada per Oxford/AstraZeneca i BioNTech/Pfizer, estan aprovades per al seu ús a múltiples països i han demostrat reduir les infeccions, transmissions, hospitalitzacions i morts per aquesta malaltia.

    Tot i això, s’han notificat complicacions neurològiques poc freqüents associades al SARS-CoV-2 i a la vacunació. La comunicació d’aquests efectes adversos rars és molt important per a la valoració del risc-benefici d’aquestes vacunes i per orientar la pràctica clínica posterior a la vacunació. Per això la seva identificació és ara una prioritat científica mundial.

    Per investigar la possibilitat d’una associació entre les vacunes o la infecció i el desenvolupament de trastorns neurològics, investigadors de diverses universitats del Regne Unit van examinar els ingressos hospitalaris per complicacions neurològiques durant els 28 dies següents a una primera dosi d’Oxford-AstraZeneca o Pfizer- BioNTech, o una prova positiva de SARS-CoV-2.

    La comunicació dels efectes adversos és molt important per a la valoració del risc-benefici d’aquestes vacunes. Per això la seva identificació és ara una prioritat científica mundial.

    L’estudi, realitzat en 32 milions d’adults a Anglaterra, revela un risc més gran, però baix, de patir dues rares afeccions neurològiques, la síndrome de Guillain-Barré i paràlisi de Bell, després de la primera dosi d’Oxford-AstraZeneca. Els resultats s’han publicat a la revista Nature Medicine.

    Els autors deixen clar que aquest augment del risc es veu eclipsat per un de substancialment més gran després de passar la Covid-19 per als set trastorns neurològics estudiats. Així, hi va haver 38 casos addicionals de síndrome de Guillain-Barré per cada 10 milions de persones a qui se’ls va administrar Oxford/AstraZeneca, en comparació amb 145 casos per cada 10 milions després de donar positiu per SARS-CoV-2.

    També es va observar un risc més gran de paràlisi de Bell entre 15 i 21 dies després de la vacunació; aquest risc, però, no va ser significatiu en tot el període d’estudi de 28 dies. Els autors van reproduir les troballes en una cohort nacional independent de més de tres milions de persones d’Escòcia.

    Hi va haver 38 casos addicionals de síndrome de Guillain-Barré per cada 10 milions de persones a qui se’ls va administrar Oxford/AstraZeneca, en comparació amb 145 casos per cada 10 milions després de donar positiu per SARS-CoV-2.

    Per a Peter Openshaw, catedràtic de Medicina Experimental de l’Imperial College de Londres, “les complicacions neurològiques de les vacunes contra el coronavirus són molt més rares que les ocasionades per la Covid-19, cosa que demostra la importància vital de vacunar-se”.

    Opina igual Salvador Iborra Martín, immunòleg de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), en declaracions al Covid-19 Vaccine Media Hub: “Les conclusions de l’estudi poden servir de base per prendre decisions sobre com actuar en altres països. Permeten valorar millor el balanç entre el risc i el benefici d’aquestes vacunes, i decidir de manera més objectiva una estratègia de vacunació massiva”.

    Risc mínim d’ictus

    També hi va haver un risc més gran d’ictus hemorràgic en els 28 dies següents a la vacunació amb la vacuna de Pfizer-BioNTech, és a dir, uns 60 casos addicionals per cada 10 milions de persones. Penny Ward, professora de medicina farmacèutica al King’s College de Londres, explica com aquest increment es va observar a les dades d’Anglaterra, però no es va confirmar a la mostra escocesa.

    «A més, va ser superat pel major risc d’hemorràgia subaracnoïdal, trobat amb més freqüència després de la infecció per Covid», afirma. «Des de qualsevol perspectiva, i en particular amb la propagació comunitària de la infecció en augment al Regne Unit, els adults no immunitzats haurien de vacunar-se per reduir el seu propi risc d’efectes greus al sistema nerviós central si s’infecten», afegeix.

    Com que l’ictus hemorràgic va ser tan poc freqüent després de la vacunació de Pfizer-BioNTech, l’estimació de qualsevol augment del risc és imprecisa. Qualsevol possible associació necessita més confirmació independent. – David Werring

    Segons David Werring, de l’Institut de Neurologia Queen Square UCL, “atès que l’ictus hemorràgic va ser tan poc freqüent després de la vacunació de Pfizer-BioNTech, l’estimació de qualsevol augment del risc és imprecisa. Qualsevol possible associació amb l´hemorràgia intracerebral necessita més confirmació independent”.

    Limitacions de l’estudi

    Els autors consideren que aquests resultats ajudaran a la presa de decisions clíniques i a l’assignació de recursos per a aquestes complicacions neurològiques rares. Tot i això, encara compten amb algunes limitacions: “Seria útil replicar les troballes en conjunts de dades de mida similar i a escala internacional”.

    Els autors consideren que aquests resultats ajudaran a prendre decisions clíniques i assignar recursos per a aquestes rares complicacions neurològiques. Tot i això, encara compten amb algunes limitacions.

    “Només s’ha estudiat l’aparició de trastorns després de la primera vacuna, i per això no ens aclareix si aquests riscos augmenten després d’una segona dosi, cosa que seria esperable. D’altra banda, com que només es consideren registres hospitalaris, no es valoren trastorns de menor gravetat o que puguin aparèixer en persones amb una mala cobertura sanitària”, afegeix Iborra Martín.

    «Tampoc no es té en consideració la història clínica, per la qual cosa algunes de les persones podrien haver tingut episodis previs de certs trastorns, com la miastènia», conclou l’expert espanyol.

    Referència:

    Neurological complications after first dose of Covid-19 vaccines and SARS-CoV-2 infection. DOI 10.1038/s41591-021-01556-7 https://www.nature.com/articles/s41591-021-01556-7

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Un estudi proporciona evidència sòlida que la Covid-19 és una infecció estacional com la grip

    Una pregunta clau pel que fa al SARS-CoV-2 és si s’està comportant o es comportarà com un virus estacional similar al virus de la grip, o si es transmetrà amb la mateixa intensitat al llarg de tot l’any. Ara, un nou estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa», proporciona evidència sòlida que la Covid-19 és una infecció estacional associada a temperatura i humitat baixes, similar a la grip estacional. Els resultats, publicats a Nature Computational Science, també subratllen la considerable contribució de la transmissió per aerosols i la necessitat d’adoptar mesures que promoguin la «higiene de l’aire».

    «La qüestió de si la Covid-19 és una malaltia realment estacional es torna cada vegada més important, amb implicacions per a la implementació d’intervencions efectives», explica Xavier Rodó, director del programa de Clima i Salut d’ISGlobal i coordinador de l’estudi. Per contestar aquesta pregunta, ell i el seu equip van analitzar en primer lloc l’associació de temperatura i humitat en la fase inicial de la propagació de virus a 162 països de cinc continents, abans que s’implementessin canvis en el comportament i en les polítiques de salut pública. Els resultats mostren una correlació negativa entre la taxa de transmissió (Ro) i la temperatura i humitat a nivell global, és a dir, majors taxes de transmissió es van associar amb temperatures i humitat més baixes.

    En segon lloc, l’equip va analitzar l’evolució d’aquesta associació entre clima i malaltia al llarg del temps, i si era consistent a diferents escales geogràfiques. Per a això, van usar un mètode estadístic que es va dissenyar específicament per identificar patrons de variació semblants en diferents finestres de temps. De nou, van trobar una forta associació negativa per a petites finestres de temps entre nombre de casos i clima (temperatura i humitat).

    Les primeres onades pandèmiques van minvar en augmentar la temperatura i la humitat, i la segona onada va augmentar en disminuir la temperatura i la humitat. No obstant això, aquest patró es va trencar durant l’estiu, en tots els continents. «Això podria ser degut a diversos factors, incloent concentracions massives de persones joves, turisme, i aire condicionat, entre d’altres», explica Alejandro Fontal, investigador d’ISGlobal i primer autor de l’estudi.

    Quan es va adaptar el model per analitzar correlacions transitòries a totes les escales en països de l’hemisferi sud, on el virus va arribar més tard, es va observar la mateixa correlació negativa. Els efectes del clima van ser més evidents a temperatures entre 12 i 18ºC i nivells d’humitat entre 4 i 12 g/m3, encara que l’equip investigador adverteix que es tracta de rangs indicatius, a causa del temps limitat de registres.

    Usant un model epidemiològic, l’estudi mostra que incorporar la temperatura a la taxa de transmissió funciona millor per predir la pujada i baixada de les diferents onades, particularment la primera i la tercera a Europa. «El conjunt dels nostres resultats dóna suport a la idea que la Covid-19 és una infecció veritablement estacional, semblant a la grip i els altres coronavirus deel refredat comú», diu Rodó.

    Aquesta estacionalitat podria contribuir de manera important a la transmissió del SARS-CoV-2, ja que les condicions baixes d’humitat redueixen la mida dels aerosols i, per tant, augmenten la transmissió aèria de virus estacionals com la grip. «Aquesta associació justifica posar l’èmfasi en la «higiene de l’aire» mitjançant una millor ventilació dels espais interiors, ja que els aerosols poden romandre suspesos durant més temps», diu Rodó, qui subratlla la necessitat d’incloure paràmetres meteorològics en la planificació i avaluació de mesures de control.

  • Els beneficis de la lactància materna en tota la diversitat de famílies

    El passat dijous 7 d’octubre va tenir lloc la 3a Jornada de lactància materna de l’Atenció Primària Barcelona Ciutat (APBCN), organitzada pel Comitè de lactància materna i el Servei d’Atenció a la salut sexual i reproductiva. En els darrers anys, la lactància materna ha recuperat presència i les dades actuals indiquen que, a Catalunya, el 80% dels nadons practiquen l’alletament matern al naixement i que el 60% encara ho fa al cap de sis mesos.

    En aquest sentit, en el decurs de l’acte es va posar de manifest els beneficis d’aquesta pràctica d’alimentació natural del nadó en tota la diversitat i les casuístiques familiars que es poden trobar a la societat actual: un o més infants, infants amb autisme o altres tipus de característiques o problemes de salut dels nadons o de la mare, combinar l’alletament amb el collit o compartir-lo entre dues mares que són parella.

    Aquest esdeveniment va tenir lloc en el marc de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, que a Europa se celebra de l’1 al 7 d’octubre, i que té un doble objectiu: d’una banda, sensibilitzar sobre la importància de l’alletament matern i, de l’altra, destacar la implicació de les parelles, les famílies, les institucions, les empreses i la societat per desenvolupar polítiques equitatives amb el gènere i que permetin gaudir d’una lactància satisfactòria per a la mare i el nadó.

    La jornada va reunir testimonis de diverses experiències en la lactància que es van compartir entre els més de 130 assistents entre professionals i ciutadania. La cap del Servei de Salut Maternoinfantil de l’APBCN, Blanca Prats, va presentar els projectes i iniciatives que desenvolupa el Departament de Salut per a la promoció de la lactància materna.

    En la jornada també va participar, des de Suïssa, la doctora en biologia i cofundadora del Centre d’Estudis del Son infantil, María Berrozpe, que va exposar, entre altres consideracions, els beneficis de l’alletament en el son dels nadons, argumentant també que el collit afavoreix la lactància. Per la seva banda, Laura Santiago, responsable de comunicació de LactApp, una app dedicada a la lactància i maternitat que resol dubtes de manera personalitzada, va apuntar que els mitjans de comunicació tracten la lactància materna poc i malament, assenyalant en aquest sentit que uns dels grans inconvenients és la manca d’informació.

    També es va celebrar una taula rodona amb Sílvia Ramírez, assessora d’alletament, autora del blog Lactando en Diverso i presidenta de l’Associació LactaMater; l’artista especialitzada en fotografia del part i l’alletament, Ana Álvarez Errecalde, i la mare lesbiana i transfeminista, Mercè Nebot, les quals van aportar les seves experiències personals i d’activisme. La Jornada es va completar amb un audiovisual on altres mares relataven les seves vivències sobre l’alletament.

    El Comitè de lactància materna de l’APBCN reuneix professionals de pediatria, ginecologia, medicina de família, odontologia, infermeria, llevadores, treball social, tècniques de salut i personal administratiu sanitari. Té una funció consultora i assessora, i entre les seves tasques figura la difusió de coneixements actualitzats, la formació de professionals o el suport als CAP que adopten pràctiques per promoure la lactància materna exclusiva des del naixement.

    Imatge presa durant la jornada. Al mig, Núria Nadal, gerent de l’APBCN. | APBCN

  • El llarg trajecte del dolor a l’amor

    Tot va començar com un joc, i ell em va fer partícip d’aquell macabre passatemps. Jo devia tenir uns nou anys, mai he recordat exactament la data d’inici de tota aquella etapa, i potser va durar fins als onze. Segurament aleshores ja sabia que en aquell joc, jo tan sols era la joguina.

    Una joguina que es movia, que tenia vida pròpia i que tenia sentiments, però allà, en el dia que tocava jugar, tota la ment i tot el cos, es quedaven en blanc en mans d’aquella persona, que amb paraules enganyoses, em feia entendre que tot allò era normal. I jo no m’ho creia, perquè la meva consciència em permetia entendre que quan estàs en un lloc, que dia rere dia pateixes, no pot ser normal, dins de la normalitat mai podria entrar una paraula com el patiment. Així hauria de ser.

    El meu pare, en silenci, i amb molta intuïció, em va aconseguir treure de l’infern, i després va començar una nova vida per mi, una nova data de naixement. I no ho puc dir positivament, perquè mai m’hauria imaginat que seria un començament d’un altre infern, però per sort aquest ja depenia de mi i del meu treball, i el meu botxí ja no tornaria mai més a alimentar més pors i traumes.

    La primera conseqüència va ser l’odi al meu propi cos. Ell va marxar per sempre, però jo em vaig emportar la seva joguina: la meva pell, el meu cos, i fins i tot la meva ment. L’anorèxia va ser el meu següent acompanyant durant un temps i tot així, curiosament, mai vaig perdre el somriure davant dels altres. A vegades penso que en realitat la meva essència era feliç de sèrie, però potser és que ja m’havia inventat el meu personatge per protegir les meves debilitats.

    I el silenci es va apoderar de mi, tan sols el meu pare sabia la meva història. Els altres, els que ja hi eren aleshores, o els que han anat apareixent en el meu caminar, van escoltar petits bocins de la tragèdia, amagats en un indret quasi dolç de cara enfora, però per dins, tot em cremava. Per això parlo de tragèdia, perquè només aquesta paraula defineix molt bé el que significa trencar la innocència d’un nen i deixar-lo sense part de la seva infància.

    Un dia, quan ja havien passat uns poquets anys, potser trenta per ser exactes, estava assegut al costat d’un amic mirant el televisor. La casualitat, que en faríem de la vida sense les casualitats, va fer que tot fent zàping, decidíssim quedar-nos mirant un programa anomenat «Quatre gats», i allò va canviar la meva vida, i sobretot, el meu silenci etern.

    La Carme explicava la seva història des del seu propi treball, i no pas des de la ràbia, ni amb ànsies de venjança, i això tampoc restava importància al seu dolor, que també transmetia amb la seva calma oratòria. Sens dubte, el fet que aquella noia hagués treballat tant la seva història, va servir perquè la seva intervenció televisiva no tan sols fos l’explicació d’una història personal, també va aportar molta informació d’un tema que costa molt de parlar entre nosaltres, a vegades per por de preguntar, moltes vegades per por d’explicar.

    Aquella intervenció em va servir per entendre un fet vital pel meu treball ja iniciat feia molts anys: entendre que jo no era el culpable i que jo no havia d’amagar res. Curiosament, aquest sentiment de culpa, s’impregna en molta gent que ha patit un abús, diria que fins i tot en qualsevol tipus d’abús, encara que no sigui sexual. Qui abusa, no tan sols manipula el teu cos al seu criteri maquiavèl·lic, sinó que també manipula la teva ment, encara innocent i imberbe, i aquí s’obre una ferida molt gran a curar.

    La Carme ara és molt més que aquella noia que em va obrir els ulls i el cor, i sobretot em va obrir una cosa que sens dubte, va ser un dels regals de vida més grans que mai he rebut, va obrir la porta de la valentia. Ella, ara, avui, és amiga meva i companya de petites i grans lluites per transformar els silencis en oportunitats per nosaltres i pels altres. Però en aquell moment, per mi, era una desconeguda, una desconeguda que em semblava la persona més propera que mai s’havia creuat a la meva vida. Allà, davant del televisor, la Carme era jo o jo era ella, en aquest cas no importa l’ordre. Vaig plorar amb el meu amic, per sort estava molt ben acompanyat i en un espai absolutament segur. I justament a ell, i per primera vegada a la meva vida, li vaig explicar tot el que havia patit d’infant, però ara si, amb tota la crueltat d’aquella realitat. Havia trencat el silenci.

    Poc temps més tard, la Carme i jo ens vam conèixer i vam decidir fer alguns projectes junts. Potser perquè quan fas un projecte en comunitat, cadascú vol aportar alguna feina a fer en concret, no vaig trigar a entendre que la meva tan sols podia ser una: la figura de l’home en el tema de l’abús sexual.

    Tot parteix d’un egoisme, o potser d’una valentia, si voleu que sigui més romàntic, però en realitat, en el meu cas, trencar el silenci era una etapa vital del meu treball que encara havia de fer. A la primera xerrada que vaig poder assistir com a ponent, la gent m’agraïa la meva presència i jo tan sols podia tornar aquest agraïment que m’arribava amb un agraïment encara més gegant, perquè dir-ho davant de molta gent em va fer molt més fort i vaig fer un salt, que encara que no sigui l’últim, sí que era el més important de tots.

    Els homes: la nostra figura, com tantes altres coses, ve marcada per una educació que s’ha anat traspassant de generació en generació, i com es diu tantes vegades, les coses, a poc a poc, van canviant. Per sort, a casa meva, estava rodejat de persones i d’homes que no em van inculcar la típica imatge d’home dur, callat en els seus sentiments i que havia d’orinar pels racons per marcar el seu territori. Això em va permetre plorar molt davant d’ells. Però davant de la societat, el meu paper era un altre. El nostre organisme d’home genera tantes llàgrimes com les que nosaltres les permetem sortir, i tantes paraules com les que vulguem transmetre. En aquest cas, curiosament, em toca lluitar per una igualtat de gènere a la inversa. Crec que és imprescindible que els homes adquirim el dret legítim i nostre de poder ser dèbils davant dels altres, segur que això ens farà més forts finalment i el que és millor, segur que això ajudarà que la lluita de les dones d’anys davant de tantes desigualtats, pugui tenir el camí més planer per arribar al que hauria de ser una normalitat, la igualtat. Que degenerada és a vegades la ment humana quan pensa que és superior a l’altre buscant el pretext més poc treballat i primitiu.

    Ara ja puc fer petons a un home, el puc abraçar i li puc dir que l’estimo. Deixant de banda algunes excepcions, antigament això era quasi improbable de veure. De fet, porto temps voltejant pel tema del qual parlo avui, i encara no he topat davant de cap home per explicar-nos mútuament l’abús que vam rebre. Alguns personatges públics ja ho han denunciat, però ells tenen una força que els anònims encara no tenim, però l’hem d’aconseguir i així compartir el nostre dolor. És tan bonic, i fins i tot poètic, poder dir que compartir un dolor és reconvertir-lo en amor. I quan hi ha amor, tot sana molt millor.

    S’ha de recordar que l’home adult també ha sigut infant i que qualsevol tipus d’abús en realitat és un abús de poder, per tant aquest home que ara veieu intocable i ferm, podia haver patit aquest turment sobre el seu cos, perquè de petits, tots som vulnerables, els homes i les dones.

    I aquí m’he quedat en la meva lluita o la meva petita aportació dins d’aquesta gran lluita, amb les portes obertes de bat a bat, a dones i homes que ho vulguin compartir amb mi, però amb ganes de poder parlar cara a cara amb algun home sobre aquest tema, si cal amb llàgrimes als ulls, o potser amb el cor a sobre la taula mentre les nostres mirades ens fan còmplices d’un passat dolorós. Potser tampoc és un acte de generositat i segueix sent part del meu treball, potser aquest és un altre salt que sento que he de fer, tot i que sé segur és que no serà l’últim , perquè el que tinc clar, és que haver patit l’abús va ser tan sols el principi de molts treballs que ja conec, i altres que encara potser m’arribaran. Tot i així, la vida ja és un treball continu i suposo que malament seria pensar que ja hem acabat amb totes les nostres millores i detalls, petits o grans, que encara hem de treballar. Jo ja no em vull mirar els miralls, jo no estimo el meu cos, i ja han passat més de 30 anys, però ara almenys entenc el que em passa i accepto, i acceptar és el primer pas per intentar, a la vegada que intentar és sens dubte un èxit assegurat encara que en el resultat final hi quedin coses per polir.

  • Millorar l’accessibilitat al diagnòstic de l’hepatitis en col·lectius migrants vulnerables a través del joc

    L’Organització Mundial de la Salut estima que dos mil milions de persones s’han contagiat d’hepatitis B i 257 milions de persones pateixen infecció crònica per aquest virus, que produeix una irritació o inflamació del fetge. Hi ha importants variacions geogràfiques en la distribució de la malaltia: mentre que la prevalença a Europa és de l’1,6% (15 milions de persones), a l’Àfrica i al Pacífic Occidental s’estima que fins a un 6,1% de la població adulta es troba infectada.

    Segons el Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC), entre els 6 milions d’immigrants -aproximadament- que resideixen a Espanya, hi ha uns 308.404 casos d’hepatitis B. «A Espanya, el risc d’estar infectat en la població immigrant és 2,4 vegades més gran que en la població autòctona, segons indiquen els estudis de seroprevalença. A més, els immigrants procedents d’àrees endèmiques tenen prevalences al voltant del 8%», explica Hakima Ouaarab, infermera de l’equip de Salut Pública i Comunitària de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron.

    La majoria de les persones són asimptomàtiques i això fa que sigui habitual que el diagnòstic es retardi o que mai s’arribi a realitzar, el que comporta que entre el 5-10% dels casos desenvolupen una infecció crònica. «El diagnòstic precoç és clau per reduir nous contagis i evitar les complicacions i la mortalitat associada, perquè els símptomes arriben quan està més desenvolupada la malaltia. Una de les complicacions és la cirrosi hepàtica», assenyala Ouaarab.

    A la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron s’han realitzat estudis on es van trobar prevalences d’hepatitis B del 7% en persones procedents de l’Àfrica Subsahariana, evidenciant la necessitat de millorar l’accessibilitat al cribratge en aquesta població. En aquest sentit, el 2015 es va iniciar un estudi per reduir l’infradiagnòstic d’hepatitis B en aquest col·lectiu. El resultat ha sigut la creació d’Heparjoc-Actua, una eina educativa per sensibilitzar i promoure el cribratge d’hepatitis B, i posteriorment, també de l’hepatitis C.

    El joc s’ha creat a través d’un procés participatiu amb població vulnerable procedent de l’Àfrica Subsahariana resident a Barcelona. «Vam fer diversos tallers per conèixer el perquè d’aquest infradiagnòstic de l’hepatitis B i es va observar un desconeixement en la població pel que fa a diferents aspectes d’aquesta malaltia. Vam preguntar a la comunitat què proposaven per millorar el coneixement i el cribratge. A partir d’aquestes converses, va sorgir la idea de fer un joc i es va anar desenvolupant l’eina amb l’ajuda de dissenyadors gràfics», diu Hakima Ouaarab, una de les coordinadores del projecte.

    Heparjoc consta d’un kit de cinc jocs didàctics d’una hora i trenta minuts, guiats per un dinamitzador en un taller. El primer joc té per objectiu aprendre termes relacionats amb les hepatitis, agrupant conceptes amb definicions, mentre que el segon està encarat a conèixer i associar les causes dels diferents tipus d’hepatitis. El tercer joc permet conèixer la distribució mundial de l’hepatitis segons la prevalença i, el quart, explica les principals vies de transmissió i mesures de prevenció de la malaltia. Per últim, el cinquè joc, sota l’eslògan «no te la juguis», remarca la importància de fer-se la prova per detectar si es pateix la malaltia.

    Heparjoc consta d’un kit de cinc jocs didàctics per sensibilitzar i promoure el cribratge d’hepatitis B i C

    Com a prova pilot, es van dur a terme vuit tallers amb un total de 56 persones, dels quals el 71,4% eren procedents de l’Àfrica Subsahariana. Després del taller, el 41% dels participants van decidir fer-se el cribratge al centre. Posteriorment, l’activitat s’ha ampliat a la població pakistanesa, marroquí i romanesa, així com a altres territoris de Catalunya, com Girona o Tarragona. A més, ara l’equip disposa d’uns tests ràpids d’hepatitis B i C, que han fet augmentar el nombre dels diagnòstics en els participants.

    Apropar-se a la comunitat

    Heparjoc és una eina dissenyada a través un procés d’investigació-acció participativa amb un enfocament multidisciplinari i comunitari, que va involucrar a la població, a diferents perfils professionals i als agents comunitaris de salut de diferents cultures. Hakima Ouaarab, una de les coordinadores del projecte, és finalista als premis Enfermería en Desarrollo per aquesta iniciativa. «És un gran reconeixement i obre la possibilitat d’establir altres vies per a la realització d’investigacions en salut pública basades en l’acció participativa, ja que hi ha poques experiències en l’àmbit nacional», destaca.

    Segons Ouaarab, són necessaris altres estudis des d’una visió d’investigació participativa, en el camp de la salut pública i comunitària, tenint en compte les necessitats de les persones afectades. Defensa que l’abordatge comunitari amb aquest tipus d’eines permet una educació per a la salut, que pot reduir de manera significativa l’infradiagnòstic. «Són pocs els programes que impliquen a col·lectius vulnerables des del començament del procés dels estudis. Caldria involucrar la comunitat des de l’inici, no només en l’execució dels projectes», sosté.

    La infermera de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron destaca la necessitat de millorar l’accessibilitat als diagnòstics, especialment amb col·lectius immigrants en situació de vulnerabilitat, freqüentment allunyats del sistema sanitari. «Les persones migrants vulnerables tenen més dificultats d’accés al sistema. Moltes persones tenen targeta sanitària, però aquesta no és l’única barrera d’accessibilitat: hi ha barreres administratives, culturals, idiomàtiques… s’ha d’anar més enllà, canviar la mirada cap a la salut pública i tenir en compte els determinants socials de la salut», remarca la infermera.

    Equip de Salut Pública i Comunitària de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron.

    L’eina Heparjoc-actua, segons Hakima Ouaarab, ha posat en evidència que cal sortir de la consulta i apropar-se a la comunitat. «No ens podem quedar a la consulta esperant que vinguin aquells més vulnerables. Cal sortir del centre i orientar la nostra activitat cap a la salut pública i la promoció de la salut i fer una vigilància epidemiològica activa. Amb Heparjoc ha quedat demostrat que quan sortim i fem aquest tipus d’activitat amb la comunitat estem millorant el diagnòstic de l’hepatitis», conclou la infermera de Salut Pública i Comunitària.

    Des de l’any 1994, l’equip de Salut Pública i Comunitària de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron, amb la implicació d’Agents Comunitaris de Salut de diferents cultures, duu a terme activitats de sensibilització i promoció del cribratge de malalties infeccioses, incloent-hi l’hepatitis B, especialment en persones immigrants amb dificultat d’accés als serveis sanitaris. La unitat està ubicada al barri del Raval, fet que facilita el contacte amb la comunitat.